PREVENCIÓ I ACUPUNTURA
L’acupuntura és originària de la Xina i és possiblement la pràctica més comunament associada amb la medicina tradicional xinesa
És una tècnica de medicina tradicional xinesa que tracta la inserció i la manipulació d’agulles en el cos amb l’objectiu de restaurar la salut i el benestar en el pacient. La tècnica més estesa és amb artemisa que s’encén per escalfar el punt o bé es talla un tros i es col·loca al mànec de l’agulla, deixant que es consumeixi totalment. Els acupuntors utilitzen àmpliament aquesta tècnica per al tractament del dolor.
Hi ha debat pel seu caràcter de proclamar medicina alternativa l’occidental i perquè sectors científics la descriuen només com un placebo. En els últims anys s’ha intentat demostrar la seva base científica i la capacitat que posseeix d’influir positivament tant en l’alleujament del dolor com en les funcions sensitives, motores i autonòmiques. A més, universitats de diferents països l’han incorporat als seus plans d’estudis i ofereixen cursos d’especialització i postgraus per a metges o altres professionals.
els òrgans i les entranyes no funcionen aïllats. La medicina tradicional xinesa es basa en els zang-fu (òrgans-comportes) tenint en compte la globalitat de l’organisme, i els cinc elements, basats en la idea que no hi ha res aïllat i inamovible, i que tenen entre si una relació de producció, dominació, agressió i insult; una altra relació de correspondència entre aquests i la resta de les coses, i una altra de correspondència entre si i la resta de les coses.
Els xinesos conceben el món com un tot que es relaciona entre si, com el cos humà,
Agulla moderna L’acupuntura és originària de la Xina i és possiblement la pràctica més comunament associada amb la medicina tradicional xinesa, encara que diversos tipus d’acupuntura (japonesa, coreana i xinesa clàssica) es practiquen i s’ensenyen actualment a tot el món. La medicina tradicional xinesa està molt influenciada per la seva filosofia, sobretot pels primers conceptes filosòfics que van aparèixer a l’Orient, com el confucianisme, molt racional, que considera l’home pels seus mèrits i no pel seu origen, i que dóna molta importància al paper que ocupa l’home en la societat; el taoisme, que té una concepció molt positiva de la naturalesa i deixa que l’home hi visqui en harmonia meditant sobre el constant moviment de l’univers, de la vida i de la mort, del que és material i del que és immaterial, i també el budisme, que pretén arribar a un “estat” de coneixement que ens alliberi del sofriment, i en què les seves principals bases són la tolerància i la confiança en un mateix. 16