El nét del vigilant de manel Joseph

Manel Joseph

El nĂŠt del vigilant La Plateria i altres retalls

—Trilla! Aquesta música que fem no interessa a ningú.

Gato Pérez

EL COMPTADOR D’ESTRELLES

La primera vegada que vaig veure el Sisa va ser en un festival, en un atrotinat local parroquial del Poble Sec. Un tio llarg i prim, vestit de negre, molt cenyit, i un mocador morat nuat al coll. Duia el cabell molt llarg, també negre, arrissat, voluminós, quasi afro, i unes ulleres amb el vidre més gruixut que jo havia vist mai. Dalt de l’escenari es movia com una aranya. El festival era del Grup de Folk de Barcelona. Allò era un flash de modernitat. Trencava esquemes. Del coll l’hi penjava el suport amb l’harmònica, a l’estil Dylan, era definitiu: «Allà on s’amaga el soooool…»

Havia deixat enrere els Descendientes de Walder i estava posant a punt el personatge Sisa, cantautor galàctic, menjant pollastre i jugant a boles. Era un flaix en aquell ambient tan kumbaià de centres parroquials, caus d’escoltes, grups excursionistes i escoles «modernes» que eren el caldo de cultiu d’una nova ètnia, els progres, de la qual en sorgirien d’altres, una d’elles els hippies. Amb el seu posat distret, les seves cançons, els seus moviments, el seu humor i la particular posada en escena, ens agradava molt i ens feia molta gràcia. Ens vam anar trobant pels bolos, festivals, matinals i altres esdeveniments en els quals s’ajuntaven gent del Grup de Folk amb cantautors diversos.

81

MANEL JOSEPH

L’any 1970 vam coincidir fent d’extres en una pel·lícula, Topical Spanish, dirigida per Joan Amorós i protagonitzada per Guillermina Motta, que estava secundada pel grup de pop espanyol Los Íberos. En una nau de l’Hospitalet, ens vam ajuntar per a la pel·lícula molts «peluts»2, amics i coneguts. El Sisa amb els de Música Dispersa: la Selene, el Cachas i l’Albert; també hi eren el Miquel Cors, el Marcel Villier, el Jordi i l’Ia Clua, el Jaume Balañá, el Manel Rubio i molts altres que em deixo.

Jo vaig fer-hi d’extra amb frase, deia: «Bach!!!»

El primer disc del Sisa, Orgia, ja només veient la caràtula, obra de l’Alex Ferrer, ens convidava a entrar en aquest univers seu tan propi. Entre una mena de tendresa de barri i una transcendència sideral. Antonio Machín i Bob Dylan, José Luís y su guitarra i l’Incredible String Band o Cayetano Renom i Frank Zappa. Havia de connectar per força!

Va presentar Orgia a l’entranyable i decadent antre La Bodega Bohemia, apadrinat per l’O Gran Gilbert, essència del vell Paral·lel i acompanyat per la Companyia S.L., que estava integrada per l’Enric Herrera, el Jordi Batiste i el Tono Duran.

La Companyia S.L. seria l’embrió del que després seria Màquina! Acompanyat per aquest grup sonava roquer i contundent. Em va encantar, era com el Dylan, del folk al rock!

2

En l’argot dels músics professionals es diferenciava entre «músics» i «peluts».

82

EL NÉT DEL VIGILANT

Darling Sisa va ser una altra actuació memorable, vestit de soldat alemany i amb un tambor de sabó per a la roba, Skip, penjat del braç. O l’actuació al Saló Iris amb Música Dispersa.

O la publicació de l’EP Miniaturas, amb el Cachas, l’Albert Batiste i el Pau Riba.

Després de creuar el desert venent aixetes i ja aixoplugat sota el paraigües de Zeleste es va proposar gravar el Qualsevol nit pot sortir el sol. Aleshores jo estava tocant amb el Pau Riba i vaig rebre la proposta de col·laborar en el nou projecte del Sisa.

Vaig pensar que s’havia materialitzat un vell desig: tocar amb el Pau i el Sisa!!!

Qualsevol nit pot sortir el sol va ser un disc molt ben produït pel Rafael Moll. Va resultar ser un èxit. Va rellançar la carrera del Sisa i per presentar-lo en directe va muntar un grup. A part de mi (percussió i veus), érem: Xavier Riba (violí), Dolors Palau (flauta i veus), Paco Pi (baix, violoncel i veus) i Quino Béjar (bateria). Als primers bolos el baixista va ser el Josep Franco.

M’encantava com sonava aquella banda. El Sisa amb la Fender Stratocaster, i la bateria, el baix i la percussió formàvem un suport contundent i roquer per a les dolces i volàtils melodies de violí, flauta i veus. Com passa moltes vegades, aquest grup va ser per a mi molt més que un grup musical, érem com una família i ens vam fer un tip de fer bolos, principalment per Catalunya, però també vam actuar al Teatre Monumental de Madrid i al Micalet de València, en una mena d’ambaixada catalana, facció Zeleste, aleshores molt ben rebuda. Ben rebuda pels «moderns» incondicionals, perquè a València vam ser interromputs a mitja actuació per les forces de l’ordre. La Guardia Civil entrant pel passadís central del teatre i movent 83

MANEL JOSEPH

els braços perquè paréssim de tocar. Ens va impedir acabar l’actuació. Es veu que el Sisa i, de retruc, nosaltres érem subversius. Tot el que no entenien era subversiu; vaja, si fa o no fa com ara. A Madrid, malgrat que el Franco (Josep) duia per a l’actuació una camisa blava, que sospitosament semblava de la Falange, amb una petita senyera al pit, la cosa va estar tranquil·la i l’actuació va ser un èxit. En aquella època es veu que els catalans érem l’hòstia.

Per als directes jo havia adoptat l’aspecte del «Senyor botiguer». Anava amb un davantal gris, boina i llapis a l’orella. La Dolors i el Xavier eren el «pupitre», el Quino era quasi un nen i el Paco anava en Vespa. Es va a començar a forjar la llegenda de Qualsevol nit pot sortir el sol.

Em sembla que l’any 1977 es va fer la primera Festa del Treball amb el Partit Comunista legalitzat. Hi va assistir el Santiago Carrillo. Va ser impressionant, unes tres-centes mil persones.

Mai més no he tornat a tocar per a tanta gent! El servei d’ordre format per companys en cadena per resguardar el líder de les masses era impressionant. El Sisa anava llegint aleatòriament fragments del Manifest comunista. Mentrestant els del grup s’intercanviaven els instruments, és a dir, que ningú no tenia ni idea de tocar l’instrument que tenia a les mans i jo feia un solo amb un aparell de televisió canviant de canal. N’hi havia dos i movia tots el botons. Allò era free! En aquell concert compartíem cartell amb la Plateria, el Pi de la Serra, l’Enrique Morente amb el Pepe Habichuela i l’Alan Stivell.

Recordo que l’Aparici, l’antic campió d’Espanya de boxa, que ens feia de transport i també de camell i amic, va portar

84

EL NÉT DEL VIGILANT

unes barretes d’afganès, negre i elàstic, que vam degustar amb el Quico i els flamencs a la part de darrera de la furgoneta. Ens vam fotre un fart de riure. L’Habichuela no parava de fer broma amb «er Chordi Puchol».

No sé per quina raó vam haver de deixar el nostre instrumental al grup de l’Alan Stivell, que era al zenit de la seva fama. Els instruments musicals d’uns «matats», popularets de segona regional, per a una estrella mundial. Aquella gent va al·lucinar amb una bateria «Notifixis» i encara més amb l’amplificador de l’Albert, un Montarbo, marca que ni ells ni tampoc nosaltres no havíem ni hem sentit anomenar mai. Es veu que els instruments no estaven a l’alçada dels acompanyants del tio de l’arpa.

Entre bolos, assajos i passejades vam muntar i gravar Galeta galàctica, un disc collonut. D’una actuació a Zeleste el 1975 es va fer una gravació. L’any 2005 es va editar i la revista Enderrock li va donar el premi de la crítica al millor disc en directe de l’any. Després de trenta anys! Escoltant el que fèiem en directe es pot veure que hi havia bona sintonia. Ens ho passàvem bé.

Un bon dia, després d’unes reivindicacions laborals, el Sisa va considerar que «ja érem massa amics», i va dissoldre el grup.

Temps després em va proposar que formés part d’un nou projecte que duia entre mans. Es tractava de muntar una orquestra de ball per amenitzar la festa de cap d’any de 1974 a Zeleste. El vocalista seria el Sisa, estrenant el personatge de Ricardo Solfa, i el guitarrista i també impulsor de la idea era el Gato. L’Albert seria el director musical, baixista i cantant mo85

MANEL JOSEPH

dern. El Jordi Batiste es va inventar el glamurós roquer Rocky Muntanyola i jo vaig començar a ser «el calvo de la Plateria».

El repertori: txa-txa-txa, bolero, mambo i rock & roll, bàsicament. De quan els nostres pares anaven a ballar, de quan érem petits i no tan petits: Machín, Bonet de San Pedro, Juanito Segarra, Hermanas Benítez, Teen Tops, Los Llopis, Pérez Prado, Dúo Dinámico, Los Sírex, Los Salvajes… Una orquestra com les d’abans, amb un repertori que ja no tocava cap orquestra del moment. I amb una imatge més aviat paròdica i divertida que en alguns llocs podia resultar punk.

Després d’algunes reeixides actuacions, Ricardo Solfa va deixar la Plateria. I com a Sisa, va muntar un espectacle amb gran part de l’Orquestra, cosa que va propiciar que els que quedàvem i les noves incorporacions ens decantéssim marcadament per la música afro-llatina. I altre cop com a Ricardo Solfa va emigrar a la capital del regne continuant la seva carrera. Discos, actuacions, tele...

Va córrer la brama, escampada per ell mateix, que el Sisa s’havia retirat a una residència del Maresme de la qual va sortir, almenys un cop, per cantar amb la Plateria, vestit amb pijama, bata, sabatilles i una boina de la qual sortien margarides. Interpretava l’Home dibuixat a l’Àngel Casas Show de TV3.

Després de molts anys i de la seva aventura madrilenya, amb un dels seus àlter ego, Ricardo Solfa, vaig tenir el gran plaer de tornar a col·laborar amb ell al concert de retorn Visca la llibertat, al Palau de la Música. Vestit de boletaire admirava a l’escenari la gegantina dimensió artística d’aquest poeta galàctic del Poble Sec. 86

El meu carrer a El Masnou.