FRANCESC TORRALBA
Al llarg dels discursos, Kierkegaard no fa referències filosòfiques, ni teològiques. A diferències de les obres dialèctiques del pseudònim Climacus, en les quals discuteix intensa i extensament amb autors moderns com Leibniz, Spinoza, Kant o Hegel, en els discursos no hi ha cap referència. Gairebé tots els que va publicar en vida estan dedicats a la memòria del seu pare, Michael Pedersen. Tal com ell adverteix, el discurs religiós no es pot considerar com una homilia o un sermó. Al seu entendre, l’autor d’un sermó és un pastor, un home que ha rebut el ministeri de l’ordre, ministeri que li confereix autoritat, mentre que un discurs és fet per un home comú que es disposa a narrar la seva experiència espiritual a partir dels textos bíblics. El text de Kierkegaard no cerca l’autoritat, tampoc no explora difícils qüestions del dogma cristià. És un gènere que pertany al terreny del pathos espiritual. En un cert sentit, els discursos mantenen una polèmica indirecta contra l’especulació i l’abstracció metafísica. Es pretén arribar al cor de l’oient —o del lector— i suscitar en ell el dubte. Els discursos, tal com s’ha dit, són escrits per ser proclamats. L’autor centra l’atenció en un punt del text bíblic. Pretén anar a fons, esclarir tots els possibles significats que s’amaguen en una metàfora, en un símbol. Tot el conjunt de reiteracions, d’imatges sorprenents i poètiques que empra tenen una finalitat: produir un estat d’ànim en el receptor. Els exemples també serveixen per crear una atmosfera emocional i espiritual que commogui. 16