Quadern l'economia de les cures

L'ECONOMIA DE LA CURA Text de Cristina Carrasco extret de la Revista d'Economia Crítica, nº11, primer semestre 2011

DONES EN LLUITA

1 Una proposta des de l'economia feminista El que actualment ha vingut a denominar-se economia feminista té una llarga història que es desenvolupa quasi en paral·lel al pensament econòmic. Encara que, és a partir dels anys setanta que s'inicia amb força tant la crítica metodològica i epistemològica a les tradicions existents, com una important elaboració teòrica pròpia i un cos d'anàlisi empírica al voltant del treball de les dones. El que ací es presenta és l'enfocament que s'ha desenvolupat des d'aquesta nova mirada que estén els límits de l'economia més enllà del mercat1.

Gràfic 1: El circuit del treball2

La perspectiva de l'economia feminista sobre el circuit del treball i la producció pot representar-se de forma simplificada en el diagrama. La línia gruixuda horitzontal separa els espais de producció mercantil capitalista i de desenvolupament humà, encara que una divisió rígida d'aquests espais no és realista.

D'una banda, els diferents treballs –treballs desenvolupats sota diferents relacions socials- estan íntimament relacionats sent depenents uns d'altres; és a dir, existeix una relació dinàmica entre el procés de producció i reproducció de mercaderies i el procés de reproducció de la població i, en particular, de la força de treball3. I, per una altra, la frontera entre tots 1 En Carrasco 2006b es realitza un breu recorregut pel que ha vingut a denominar-se “economia feminista”.

2 El diagrama està basat en Picchio 2001.

3A

més del treball mercantil i del treball domèstic i de cures, existeixen en les nostres societats altres tipus de treball, sent segurament, el més rellevant, el treball voluntari o de participació

2 dos espais és porosa i canviant, depenent del desenvolupament tecnològic i dels nivells de renda.

De fet, hi ha determinades produccions de béns que segons la situació soci-històrica de la societat –o de la llar- han passat d'un àmbit a un altre. D'ací la paradoxa de Pigou en relació al plat de menjar preparat per un mestressa de casa o un cuiner en un restaurant4. Exemple, al com es pot agregarque el mateix plat de menjar també podria haver sigut preparat per persones no remunerades d'una ONG i destinat a activitats col·lectives. A més, cal afegir que, determinades situacions, per exemple, de crisis, poden fer que part de la població substituïsca béns de mercat per béns produïts en les llars, com per exemple, menjar fora de casa. I, finalment, cal considerar els nivells d'industrialització i de riquesa dels diferents països. En països més pobres, se solen presentar situacions on la línia divisòria entre els treballs és encara menys nítida. Per exemple, moltes dones que treballen com a venedores ambulants, desenvolupen l'activitat mentre simultàniament cuiden de les seues criatures5. La part superior del diagrama representa el circuit simple del treball tal com tradicionalment ho ha entès l'economia. Les empreses requereixen de força de treball per a produir, a la qual remuneren amb un salari pel seu treball; amb aquests salaris es reprodueix la força de treball en les llars, de tal manera que pot tornar a començar el procés de producció6.

Les limitacions d'un esquema d'aquest tipus són manifestes. Entre altres raons, perquè és impossible que les llars es reproduïsquen solament amb el salari, almenys en les societats actuals. Per tant, ampliem el circuit. S'observa llavors que els salaris que reben les llars es combinen amb treball domèstic i de cures per a produir els béns i serveis necessaris per a la subsistència i benestar dels membres de la llar.

Encara que, les llars poden utilitzar, a més de salaris i treball domèstic i de cures, aportacions del sector públic en termes de serveis o transferències; és des de les pròpies llars des d'on es gestiona i organitza tot el manteniment i cura de les persones. Els béns i serveis produïts des de l'àmbit domèstic, d'una banda, incrementen la renda nacional, qüestió que l'economia mai ha considerat en el Producte Interior Brut. Però, per una altra, proporcionen aspectes emocionals, de socialització, de cura en la salut, en la vellesa, etc. molts d'ells impossibles de ser adquirits en el mercat. La qual cosa implica no solament la subsistència biològica, sinó el benestar, la qualitat de vida, els afectes, les relacions, etc., tot allò que fa que siguem persones sociables. Des de l'economia feminista cada vegada més s'ha anat destacant la importància de l'anomenada economia de la cura, ciutadana. No obstant açò, per raons de simplicitat, espai i prioritats, ací no es consideren en l'anàlisi.

4 Pigou (1920) es planteja que és una paradoxa que un plat de menjar preparat per un cuiner en un restaurant es considere part de la renda nacional, i, en canvi, si el mateix plat de menjar ho prepara un mestressa de casa per a consum de la família, no es comptabilitza en la renda nacional. Pigou “resol” la paradoxa utilitzant una definició de renda nacional que només incloga els béns i serveis que s'intercanvien per diners.

5 Aquesta situació va ser suggerida per Amaia Pérez Orozco.

6 Aquest tipus de circuits en l'economia neoclàssica se solen presentar com a situacions d'equilibri, aparentment, harmònic.

3 com un aspecte fonamental i necessari per al manteniment de la vida humana7. A pesar, per tant, que el sistema en termes monetaris-econòmics no podria subsistir amb només el treball mercantil, és molt més important aquest altre aspecte del treball familiar domèstic, aquell que pràcticament ho defineix, aquell que determina el seu objectiu bàsic: el ser responsable de la cura de la vida humana.

Tota aquesta “producció” -que es representa en la part inferior del diagrama reprodueix a tota la població. Per a la producció capitalista només és necessària la reproducció de la força de treball, diària i generacional, però la població no solament es compon de força de treball real o potencial, sinó també de persones majors, persones malaltes o amb alguna minusvalidesa o persones que només realitzen treballs no remunerats, tota la qual és necessari cuidar i mantenir. Finalment, part d'aquesta població participarà en el treball de mercat com a força de treball. Ara bé, vist d'aquesta manera, les llars continuen sent una “caixa negra” en relació a les persones que els constitueixen. No obstant açò, com es veurà més endavant, no totes les persones participen de la mateixa manera en els diferents tipus de treballs. Encara que no és objecte d'aquest article, és important assenyalar que aquests diferents treballs i produccions no són una economia tancada, sinó que tenen lloc en un mitjà natural que, a més de proporcionar una sèrie de serveis directes, ofereix i subministra recursos i rep residus resultants de tota l'activitat humana8. Així doncs, a diferència dels models habituals (amb biaix androcèntric) on només es considera el treball que es realitza en el costat visible de l'economia -el mercantil i s'oculta tota la contribució de l'economia de la cura no mercantil (invisible), aquests nous enfocaments ofereixen una visió més realista de la societat, permetent l'anàlisi de les interrelacions entre els diferents sectors -monetaris i no monetaris- de l'economia.

Ara bé, el diagrama no representa una situació de “equilibri harmònic” com a molts dels models de l'economia oficial, sinó que està plagat de tensions.

Les més rellevants per al tema que ens ocupa són aquelles que estan en la base d'un sistema de capitalisme patriarcal. D'una banda, la tensió entre salaris i benefici que té lloc en la producció mercantil i que ha sigut definida tradicionalment com la contradicció bàsica del sistema econòmic, des d'on es determina una primera distribució de la renda. Però també existeix una altra tensió que normalment no ha sigut considerada. El sistema patriarcal atorga posicions de poder al sector masculí de la població que, en relació al treball, es reflecteix en una divisió per sexe dels treballs. Possiblement les claus estan en la primera assignació dels espais i els treballs per

7 La bibliografia sobre aquest tema és molt àmplia, com a referents importants es poden citar (Folbre 1995, Himmelweit, 1995, 2002; Picchio 2001, 2009; Amorós et al. 2003; Pérez Orozco 2006, 2007).

8 No és aquest el lloc per a desenvolupar la perspectiva de l'economia ecològica, encara que s'ha volgut establir un marc global que permeta albirar les possibles interconnexions entre aquests nous enfocaments econòmics. En Bosch et al. 2005 es pretén iniciar un diàleg entre l'economia feminista i l'economia ecològica i es plantegen alguns primers punts de trobada entre ambdues perspectives.

4 sexe, les dones a casa i els homes en el món públic.

Però, no es detenen ací, sinó que inunden els diferents espais i els diferents treballs en tota la societat: treballs diferenciats per sexe en el mercat laboral, segregacions verticals i horitzontals, desigualtats salarials, etc., fins i tot les activitats realitzades en les llars estan separades per sexe: ells assumeixen proporcionalment més les reparacions de la llar i la cura d'animals i elles, tot el que ha sigut tradicionalment denominat com a treball domèstic, rentar, planxar, cuinar, cuidar a xiquets/as i persones majors, etc9. Aquestes tensions -encara que per raons expositives ací s'hagen comentat de forma separada, de fet, s'entrellacen- constituint la tensió social fonamental: la lògica del capital, d'una banda, i la lògica de la vida, per una altra; l'objectiu del benefici i l'objectiu de la cura i el benestar humà 10. Les condicions de vida de la població no depenen només del salari, aquest representa una part significativa en les societats que vivim, ja que tenir ingressos monetaris és absolutament imprescindible; però les possibilitats de viure una vida en condicions adequades depenen també de les possibles aportacions del sector públic i del treball no assalariat realitzat des de les llars.

Les condicions en què es realitza l'activitat laboral en el mercat són importants per a la qualitat de vida dels i les treballadors/as, però també són importants les condicions en què es desenvolupa la vida quotidiana més enllà de l'ocupació, la qual cosa inclou l'organització dels temps, horaris, espais i la càrrega total de treball domèstic i de cures per a la o les persones que ho realitzen.

En definitiva, integrar en l'anàlisi econòmica tota l'activitat desenvolupada des de les llars, no significa agregar a les dones al model vigent; representa alguna cosa molt més profunda, una ruptura amb l'establert desplaçant els objectius des del benefici empresarial a la cura de la vida humana. Fer explícit el treball domèstic i de cures en els esquemes econòmics com a treball necessari, no és només una qüestió de justícia, sinó de sensatesa i rigor si es pretén analitzar i interpretar la realitat. Aquesta nova manera de mirar de forma més global el funcionament social i econòmic, obliga a algunes reflexions.

La falsa independència del mercat En primer lloc, es fa difícil pensar que els esquemes elaborats des de l'economia puguen oblidar aspectes tan bàsics del sistema com els ací assenyalats, aquells que tenen com a objectiu la cura de la vida humana. Segurament les raons són variades i complexes. En un altre lloc, ja hem aventurat algunes d'ordre patriarcal i unes altres d'ordre econòmic (Carrasco 2001).

9 Informació de l'Enquestes d'Ocupació del Temps 2002/2003 i 2009/2010, Institut Nacional d'Estadístiques.

10 També existeix una tensió plantejada des de l'ecologia entre la nostra forma de produir i consumir i les condicions de sostenibilitat del planeta. Però, com es va dir anteriorment, aquest tema desborda l'objectiu d'aquest article.

5 Les primeres tenen a veure en general amb les raons del patriarcat: no reconèixer ni donar valor a l'activitat de les dones i categoritzar com a universal i amb reconeixement social, només les activitats assignades socialment als homes. Les segones raons guarden relació bàsicament amb el cost de reproducció de la força de treball. Si solament amb els salaris no es poguera assegurar la reproducció de la població -i ni tan sols la de la força de treball- s'estaria posant seriosament en dubte la independència dels processos mercantils. Tal vegada bastaria amb preguntar-se: en un procés mercantil d'on prové la força de treball? És que s'ha produït per generació espontània? Són suficients els salaris per a assegurar la reproducció humana? Pot el mercat substituir les relacions, afectes, subjectivitats i passions que tenen lloc en l'espai no mercantil i són part essencial de la persona humana? (Carrasco 2001). Si es pensa en tots els diversos treballs que cal realitzar en una llar i el temps que açò implica, és fàcil constatar que una part molt important de la població no pot reproduir-se només amb els seus recursos monetaris 11. Per a açò –com a condició necessària encara que no suficientels salaris haurien de ser els de subsistència real.

Però, si els salaris foren realment de subsistència, açò significaria que només realitzant el treball de mercat podríem subsistir amb almenys un fill o filla 12. És a dir, el salari hauria de permetre comprar tots els béns i serveis sense necessitat de realitzar cap altre treball. Llavors, quins salaris hauríem de guanyar?

Sembla evident que la producció mercantil capitalista no podria funcionar pagant salaris de subsistència real. D'ací la necessitat de mantenir ocult, no tant el treball familiar domèstic en el sentit que és difícil que algú negue que en les llars es realitza un treball o, almenys, una activitat que requereix energies i temps; sinó el fort nexe que manté amb la producció capitalista, el mecanisme a través del com la producció capitalista pot desplaçar costos cap a l'esfera domèstica; costos que generalment assumeixen la forma de treballs de cures realitzades per les dones. D'aquesta manera, les empreses capitalistes estan pagant una força de treball molt per sota dels seus costos, la qual cosa representa una part important dels seus beneficis (Picchio 2001).

Però a més, existeix un altre aspecte del treball familiar domèstic absolutament necessari perquè el mercat i la producció capitalista puguen funcionar: la cura de la vida en el seu vessant més subjectiu d'afectes i relacions, el paper de seguretat social de la llar (socialització, cures sanitàries), la gestió i relació amb les institucions, etc. Activitats totes elles destinades a criar i mantenir persones saludables, amb estabilitat emocional, seguretat afectiva, capacitat de relació i comunicació, etc., característiques humanes sense les quals seria impossible el funcionament de l'esfera mercantil capitalista13.

11 Una aproximació empírica aplicada a la ciutat de Barcelona es pot veure en Carrasco et al. 1991.

12

Cal considerar que si es vol mantenir, almenys, població estacionària, la reproducció de cada persona adulta -dona o homeha d'incloure la d'un fill o filla.

13 Des de l'economia feminista, les dues autores de referència que van plantejar originalment aquesta temàtica són Himmelweit 1995 i

6

Ara bé, aquest treball absolutament necessari per a la reproducció i el benestar social, s'ha deixat en mans de les dones. Als homes no se'ls socialitza com a “cuidadors” ni tan sols de si mateixos. Com a resultat, una part important de la població adulta masculina és totalment "depenent" de les dones per a les qüestions de la seua vida quotidiana, de la seua subsistència bàsica, inclosa la dimensió emocional. Comportament habitual d'homes socialitzats en la cultura patriarcal que no assumeixen la responsabilitat de la cura, ni d'ells ni d'altres persones, i centren la seua activitat principal en el treball de mercat (Bosch et al. 2005)14.

La falsa idea d'independència del sistema econòmic s'acompanya llavors amb la també falsa autonomia del sector masculí de la població. S'ha deixat en mans de les dones la responsabilitat de la subsistència i la cura de la vida, la qual cosa ha permès desenvolupar un món públic aparentment autònom, cec a la necessària dependència de les criatures humanes, basat en la falsa premissa de llibertat. D'aquesta manera, l'economia de la cura sosté l'entramat de la vida social humana, ajusta les tensions entre els diversos sectors de l'economia i, com a resultat, es constitueix en la base de l'edifici econòmic (Bosch et al. 2005). En conseqüència, el model masculí no és generalitzable, doncs si dones i homes abandonaren les tasques de cura i assumiren el comportament d'absoluta llibertat de participació en el mercat, qui cuidaria la vida humana? (Carrasco 2003).

Dependència i deute social Una segona reflexió té a veure amb la idea restringida que habitualment es maneja de cures. El concepte és complex i no fàcil de definir per les subjectivitats que tanca. Però aquesta complexitat no ha sigut considerada i s'utilitza, bàsicament, per a referir-se a persones que requereixen cures específiques, ja siga per estar en els finals del cicle vital o per tenir alguna minusvalidesa; persones que han sigut estigmatitzades com a depenents. Però, la dependència humana –de dones i homes- no és alguna cosa específica de determinats grups de població, més aviat és la representació de la nostra fragilitat i vulnerabilitat. Molt al contrari del que pretén simbolitzar el personatge conegut com homo economicus, la dependència és alguna cosa inherent a la condició humana. Som persones social i humanament interdependents i totes requerim cures al llarg de la nostra vida, de diferents tipus i graus segons el moment del cicle vital. En determinats períodes podem ser més depenents biològica o econòmicament15 i en uns altres podem requerir més cures emocionals, com, per exemple, les persones adolescents (Kittay 1999, Fineman 2004, 2006).

Folbre 1995.

14 Comportament que respon perfectament a la figura del personatge representatiu de la teoria econòmica neoclàssica: el homo economicus.

15 Tradicionalment es considerava a les dones com a “depenents” perquè eren fonamentalment els homes els que aportaven els diners a la llar; no obstant açò, ells han sigut històricament depenents en cures.

7 “Lluny de ser un estat patològic, evitable o resultat d'errades individuals, l'estat de dependència és natural a la condició humana… Des d'aquesta perspectiva, la dependència biològica és tant universal com a inevitable (Fineman 2006: 138).

També les persones cuidadores han sigut estigmatitzades. Hi ha una primera caracterització d'acord al sexe/gènere, es tracta de dones. Segon, aquesta condició de ser dones, s'accentua per grup social, les de rendes més baixes poden ser cuidadores remunerades. I, tercer, les dones immigrants, particularment d'Amèrica Llatina, ja són senzillament definides com a cuidadores, sense que li les identifique amb cap altra professió. Així, a les dones, com a grup humà, se'ns ha fet les responsables socials de la cura. Marta Nussbaum ens recorda que “Tota societat ofereix i requereix cures i, per tant, ha d'organitzar-los de tal manera de donar resposta a les dependències i necessitats humanes mantenint el respecte per les persones que ho necessiten i sense explotar a les quals estan actuant de cuidadores" (Nussbaum (2006: 70).

Com a responsables de la cura les dones haurien estat històricament lliurant a la societat molt més temps de treball i energies emocionals de les quals han rebut, haurien estat donant una part importantíssima del seu temps perquè la societat poguera continuar existint (Adam 1999, Bosch et al.

2005, León 2007). Quan parlem de donació històrica de temps de les dones cap a la societat ho fem en el sentit que Boulding desenvolupa en el seu llibre “L'economia de l'amor i del temor” (Boulding 1973).

En aquest text, l'autor planteja la importància de l'economia de les donacions en una economia de mercat. “Una funció important del sector de l'intercanvi és l'assignació dels recursos entre les diferents ocupacions i indústries…. No obstant açò, el sector de les donacions en l'economia també exerceix un paper significatiu en la distribució dels recursos” (Boulding 1973/1976: 23). D'acord a l'autor, les donacions serien de dos tipus, el regal, que sorgeix de l'amor, de la benevolència, i el tribut, que sorgeix del temor o la coacció. La majoria de les donacions serien mescles imprecises d'ambdues motivacions.

Per exemple, el pagament d'impostos a la hisenda pública estaria més guiat per la coacció que no per la benevolència. En canvi, per contra, en la cura d'un fill, segurament estaria influint més l'amor. No obstant açò, en aquest últim cas, també existiria la coacció social sobretot dirigida cap a les dones com deure moral de mare, i les pròpies dones també en part podrien estar actuant per temor a no complir correctament amb el seu rol social, allò que van aprendre de xicotetes.

No hi ha lloc a dubte que sense aquesta donació de temps de les dones cap als homes i cap a la societat en general, la vida dels homes i de les noves generacions seria insostenible, almenys, en les condicions socials actuals16. “La supervivència de la 16 D'acord amb la informació de l'Enquesta d'Ocupació del Temps 2009/2010 (INE), a Espanya, dones i homes dediquen respectivament com a mitjana social diària 1 hora 53 minuts i 3 hores 3 minuts al treball de mercat. En canvi, la dedicació al treball domèstic i de cures segueix la relació contrària, elles dediquen 4

8 raça humana ha depès primer de l'explotació de les dones, sense la qual fa molt temps que haguera desaparegut” (Boulding 1972: 115).

En definitiva, la cura de les persones, les seues condicions de vida, la seua estabilitat i seguretat emocional -un assumpte que haguera de ser considerat i tractat com a tema social i polític de primer ordre17, s'ha desplaçat a l'àmbit privat domèstic, entenent que és un tema privat de la família, és a dir -encara que no es diga-, de les dones. En definir-ho com un tema “privat”, s'entén que la seua gestió es resol en el marc familiar. Ara bé, la gestió de la cura és un tema complex que representa un grau de tensió important; per tant, en desplaçar-ho a les llars, també s'ha desplaçat a l'àmbit privat la tensió que implica. Les dones es veuen obligades a negociar a nivell individual en condicions de major desavantatge i fragilitat un tema que, en tenir caràcter social i polític, és impossible que permeta respostes individuals. La tensió generada està aguditzant la violència contra les dones en l'àmbit de la llar (Carrasco 2009).

hores 4 minuts i ells 1 hora 50 minuts com a mitjana social diària. A més, el temps mitjà social dedicat diàriament a treball de mercat considerant tota la població és de 2 hores 27 minuts i el dedicat a treball domèstic i de cures és de 2 hores 59 minuts. Aquesta informació permet observar tres fets fonamentals. Primer, en relació als homes, les dones treballen més (5:57 i 4:53 hores i minuts diaris, elles i ells respectivament). Segon, els treballs estan distribuïts de manera molt desigual: elles dediquen aproximadament dos terços del temps que dediquen ells al treball de mercat; en canvi, ells dediquen menys de la meitat del temps que dediquen elles al treball domèstic i de cures. I, tercer, per a viure en les condicions que està vivint la societat espanyola, per persona i dia s'està dedicant més temps al treball realitzat en les llars que al treball de mercat (32 minuts diaris de diferència). Tot açò, tenint en compte que el treball de cures no queda ben arreplegat tal com es veurà més endavant i que, per tant, el seu valor real seria molt superior al que ofereixen les enquestes.

17 L'envelliment demogràfic de la població i les seues enormes necessitats de cures ha fet que començara a aflorar la “dependència” com un tema on haguera d'intervenir el sector públic. La “Llei de Dependència” ha sigut un tímid intent d'ampliar l'anomenat Estat de Benestar. En qualsevol cas, la família (dones) continua sent les primeres responsables de la cura.

DONES EN LLUITA donesenlluitacastello.blogspot.com facebook.com/donesenlluita.castello donesenlluitacs@gmail.com