Els grans fem contes per als nens i les nenes 2012

Els grans fem contes per als nens i les nenes Les Corts 2012

“A q u e s t s c o n t e s s ó n e l r e s u l t a t d ’ u n t r e b a l l col·laboratiu entre la gent gran i les escoles de les Corts.

Els contes han estat escrits per gent gran i il·lustrats pels nens i les nenes.

Amb aquesta activitat s’han fomentat les relacions intergenracionals i cada col·lectiu ha pogut desenvolupar i aprendre diverses habilitats lligades a la narrativa.

P e l s r e a l i t za d o r s d ’a q u e st s c o n t e s é s u n a satisfacció mostrar-los a la comunitat, ja que més enllà de la feina creativa i il·lustradora desenvolupada té la riquesa del diàleg intergeneracional. “

2

Índex Laura y el viejo pescador

4

El ratolí Serafí

6

La mil y una tardes

9

Floquet de Neu

12

El rey y el ermitaño

14

El meu amic Tòfol

16

Un día de cacería

19

L’àvia té un secret

21

La garsa del Turó Parc

23

Nuestro perro

26

La burbuja blanca

29

La estrella mágica

31

La serpiente y el tesoro

33

La castaña mágica

34

El señor Tries un mestre just

39

En Quimet i el Grill

42

Gemma i la gossa Laika

44

L’estel i la cuca de llum

48

La puntaire cega

50

Rayo y su historia

53

El ascensor

56

Records d’infantesa

57

Quin ensurt!

60

La primera llar d’infants

61

Quédate conmigo

62

Perdidos en el Parc Güell

64

Els regals de Pare Nöell

66

3

LAURA Y EL VIEJO PESCADOR Laura era una niña buena y estudiosa.

Vivía con sus padres en una gran ciudad.

Le gustaba ir al colegio y tenía muchos amigos. Los profesores la querían mucho. Su colegio tenía un patio lleno de árboles donde Laura jugaba con sus amigas y amigos.

Cuando regresaba a casa por las tardes, la esperaba su madre y se contaban todo lo que habían hecho durante el día.

Laura se sentía muy feliz.

Cuando Laura regresó a la ciudad y volvió al colegio, explicó a sus compañeros la historia del viejo pescador y la hada buena. Uno de los niños exclamó: ―¡Qué divertido es decir mentiras!‖. Laura, extrañada, pensó: ―Puede ser divertido contar mentiras, aunque mis padres siempre me dicen que no se debe mentir‖.

Autora: Carme Cano de la Fuente Il·lustradors: Alumnat de 3er A de l’escola Barcelona Tutora: Berta Massó

Los fines de semana solían irse al pequeño pueblo de sus abuelos que estaba junto al mar. Tenía una playa preciosa y por las tardes Laura bajaba con sus padres. Allí jugaba con otros niños en la arena mientras su madre leía un libro. También disfrutaba mucho cuando llegaban los pescadores con sus barcas.

Un viejo pescador amigo de sus abuelos solía contarle historias que él había vivido en alta mar. Le contó que un día con muy mala mar, cuando el sol ya se había puesto, creyó que no iba a llegar a puerto. Cuál fue su sorpresa cuando en el horizonte apareció una intensa luz. ―¿Qué era aquella luz tan intensa?‖, preguntó Laura al viejo pescador. Él le respondió que era posible que fuera la hada buena. ―¿La hada buena?‖, preguntó Laura de nuevo. ―Sí, la hada buena que siempre nos cuida y concede deseos, y yo le pedí poder regresar a puerto‖, le dijo el pescador.

4

Por la tarde, al llegar a casa, su madre le preguntó: ―¿Tienes deberes para hacer?‖.

Laura respondió que no… Aquella noche tuvo una extraña sensación y durmió mal. Por la mañana al levantarse vio que le faltaban tres dientes. Su madre, sorprendida, le preguntó: ―Laura, ¿has dicho alguna mentira?‖. Laura respondió: ―Sí, no hice los deberes…‖.

Cuando volvió al pueblo de sus abuelos y bajó a la playa, ya puesto el sol, miró fijamente al horizonte y vio aparecer una intensa luz. Laura comprendió que era la luz de la hada buena y le dijo: ―Hada, hada buena, he mentido. Te pido que si haces que me salgan los dientes no volveré a mentir‖.

Pasado un tiempo, cuál fue su sorpresa cuando una mañana desayunando notó un ruido con la cuchara en la boca. Laura se miró en el espejo y vio que asomaban tres sierrecitas en las encías. ―¡Son los dientes!‖, se dijo contenta.

Cuando en verano volvió al pueblo de sus abuelos, buscó al viejo pescador y muy ilusionada le dijo: ―¡Viejo pescador! ¡Yo también tengo una historia que contar de la hada buena!‖.

5

EL RATOLÍ SERAFÍ

Autora: M. Rosa Aulet Sánchez Il·lustradors: Alumnat de 4art A de l’escola Barcelona Tutora: Tere Valls

Una vegada hi havia un ratolí que estava sol.

Anava pels carrers del poble on vivia i s’alimentava del que trobava. Un dia que feia molt fred, havia nevat i les potetes se li gelaven pel carrer, va gosar entrar a una casa en el moment en que els amos tenien la porta oberta.

Qui vivia en aquella casa? De seguida ho sabreu. Vivien dos nens: l’Omar de vuit anys i la Safina que en tenia sis, amb els senyors Castelló.

Eren dos germans, orfes, que els van adoptar els senyors Castelló ja que el seu país estava en guerra, els seus pares havien mort i no tenien cap familiar que pogués tenir cura d’ells.

El Serafí va recórrer tota la casa per a veure on es podia amagar i poder fer el seu cau perquè no el trobessin. Mirant i observant per tot arreu va decidir quedar-se a les golfes. La cuina i el rebost que estaven a la planta baixa eren lluny però això era igual... Allà a les golfes estaria més segur i a més entre tantes coses com hi havia podria tenir molts amagatalls. Per la nit ja baixaria a la cuina o al rebost per aconseguir alguna cosa per menjar.

Van passar uns quants dies i tot li anava bé. Ningú l’havia descobert i ningú sabia de la seva existència, però un dia...

6

El Serafí estava a la cuina i va tirar un pot a terra que amb la quietud de la nit va fer molt soroll. La mestressa de la casa es va despertar sorpresa i al dia següent va dir, mentre esmorzaven: - Aquesta nit he sentit un soroll molt estrany.

Tindrem ratolins a casa?

L’Omar i la Safina que eren molt valents li van dir a la mare.

- No et preocupis mare, nosaltres quan a la tarda vinguem de l’escola mirarem si n’hi ha algun.

Dit i fet, l’Omar i la Safina, a la tarda al tornar de l’escola, van agafar el Mino i el Ron i es van posar a buscar per veure si veien algun ratolí.

Per la planta baixa res, pel primer pis tampoc van trobar cap senyal i van pujar a les golfes.

Allà sí, allà van trobar petites cosetes negres (que eren les caquetes del ratolí). Així van descobrir que n’hi havia, però a ell no el van veure.

Pensant, pensant, van decidir com trobar-lo. Potser era un ratolí eixerit que no volia fer cap mal i volia companyia?

Aquella nit, sense dir res als seus pares i mentre aquests dormien, van baixar a la cuina i van tirar farina pel terra.

El Serafí va baixar com cada nit i no es va adonar de la farina. Totes les potetes les tenia blanques i a l’anar al seu cau va deixar les petjades per tota la casa.

Al matí, l’Omar i la Safina es van llevar molt d’hora i van anar a veure què havia passat amb la farina abans que la seva mare escombrés.

I... sí, van trobar les petjades, les van seguir fins a les golfes i allà van descobrir un ratolí blanc, el Serafí, molt bonic que els mirava amb cara d’espant. El Mino i el Ron, que com sempre anaven amb els dos nens i que entenien el llenguatge del ratolí, es van posar davant d’ell perquè els nens no li fessin mal. D’aquesta manera l’Omar i la Safina van entendre que el ratolí Serafí era bo i que només havia entrat a la casa per a buscar aixopluc.

No van dir res als seus pares de la troballa i com que el ratolí no va fer més soroll, la mare es pensava que no n’hi havia.

Algunes estones l’Omar, la Safina, el gat i el gos anaven a les golfes i jugaven amb ell. Però un dia no el van veure, ni l’altre ni l’altre...

Els nens molt estranyats van començar buscar per tot arreu i no el trobaven.

On seria? Què li havia passat? Havia marxat de la casa sense dir res?

No, no, en aquella casa hi estava molt bé i per res hagués marxat!

Després d’una setmana de molt buscar, el van trobar al fons de tot de la cistella de la roba bruta. Què li havia passat?

7

Una nit, la nit de la seva desaparició, havia menjat molt i a més, allà a la taula, hi havia un got amb un líquid color quasi negre que no sabia què era però que feia una oloreta...

Sense pensar-ho més en va llepar una mica. Pobre, què va fer!. Havia llepat vi del got del senyor Castelló i s’havia emborratxat. Estava begut! Amb poques gotes en va tenir prou.

Va començar a donar tombs per la casa sense saber què feia ni a on anava. S’enfilava per les prestatgeries, baixava per les escales a empentes i rodolons... A la fi va arribar al lloc on hi havia la cistella de la roba bruta. Tenia molta son i no estava amb ànims de pujar fins a les golfes. Però al pujar a la cistella va caure dins i es va trencar una poteta.

Pobre Serafí! Com es curaria? Com podria menjar si no es podia bellugar? El poc vi que va beure ja li feia efecte, estava cansat, tenia son i es va quedar dormit.

Allí s’hi està cinc dies. L’Omar i la Safina no el trobaven i ell tampoc podia sortir.

Un dia al matí, quan els nens van anar a deixar la roba bruta a la cistella, el van veure.

Quina alegria! Però al tocar-lo ell gemegà i es van adonar que tenia una poteta trencada i que no es podia moure. Els nens van anar a buscar alguna cosa per poder-lo curar. La nena va portar fil de cosir i el nen uns escuradents i amb això li van immobilitzar la poteta.

Després el Mino, amb les dents i amb molta cura, el va agafar pel clatell (així és com s’agafen els animals per no fer-los mal) i el va posar sobre les espatlles del Ron. I amb els nens vigilant que els pares no els veiessin van pujar el Serafí a les golfes.

Cada dia els nens li van portar menjar perquè ell no es podia moure fins que, després d’uns quinze dies de tenir la poteta així, l’Omar i la Safina van pensar que ja la tenia curada i li van treure el muntatge. El ratolí es va posar a caminar i a poc a poc va tornar a ser el ratolí de sempre. Mai més va llepar res de cap got ni va menjar res que no conegués per molt bona olor que fes.

I els nens i els tres animals varen viure molt bé en aquella casa i van ser molt feliços.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí un ratolí, aquest conte ja té fi.

8

LAS MIL Y UNA TARDES Como el emperador Kublai Kan ante Marco Polo. Igual que el sultán Shahriyar frente a Sherezade. Cada martes por la tarde, abro la tienda de recuerdos, y, después de más de trece años, sigo escuchando con creciente curiosidad y atención a las personas que al final de sus vidas quieren transmitirme sus historias, y así, dejar constancia de su pasado.

No somos más que comunidades de memoria, y yo sé muy bien que el día que ya nadie quiera explicarme sus vivencias desapareceré.

Autor: Centre de dia Aviparc Il·lustradors: Alumnat de 3er A de l’escola Barcelona Tutora: Berta Massó

Formado el círculo, sea verano o invierno, filtrándose por los ventanales los rayos del sol o en la tenue penumbra de la luz crepuscular, fluyen los recuerdos de los que estamos hechos. Sentado frente a las cientos de personas que se han ido sucediendo a lo largo de estos años en nuestro particular círculo de contadores de cuentos, intento registrar cada detalle, aprender y tomar nota: María, casi centenaria, recuerda como si fuese hoy el día que, llevando en brazos a su hijo casi recién nacido, se vio sorprendida por una terrible tormenta de granizo. Eran las doce del mediodía.

Habían pasado la mañana en casa de unos familiares en Balaguer. Tomó el viejo sendero de tierra para regresar a su casa en las afueras del pueblo. De camino, ya lejos de la protección de casas y personas, nubes y más nubes se fueron acumulando en un cielo cada vez más aterrador. María apretó a su hijo contra su pecho, protegiéndolo.

A lo lejos, un árbol. Aceleró el paso. De pronto, una tromba de agua dio paso a una insólita descarga de granizo. Estruendosa. Devastadora. María no pensó más que en su pequeño. Lo envolvió con su cuerpo y aguantó los embates del granizo, que como piedras caídas del cielo, la golpearon durante unos interminables minutos. No quiso acercarse al árbol. Aguantó por su hijo. Ahora, lo explica y todos nos sentimos emocionados. Ella aún recuerda el miedo que pasó.

9

Otro recuerdo se deja ver, éste es, sin embrago, un recuerdo reciente. En una visita a la población de Vallgorguina, el pasado se hizo visible con una fuerza conmovedora.

Adentrándose por las calles del pueblo, nuestra protagonista, llamada también María, sufrió una fuerte impresión. Su expresión alertó a sus familiares. Y ante la pregunta: ¿te encuentras bien, madre? Ella contestó: acabo de ver a vuestro abuelo. Me he vuelto a ver a mí misma a la edad de 7 años. Gracias a esas calles, se había asomado a su memoria el vivo recuerdo de cuando a esa temprana edad acompañaba aquí a su padre que afinaba pianos. Verse otra vez. Reencontrase con los que ya no están. Para eso están los recuerdos.

Un ladrón, un ladrón de oro. El recuerdo de una vivencia digna de las mil y una noches se abre paso entre el círculo. Pero éste viene riendo. Es también un recuerdo claro aunque ha tardado en hacerse visible. Hace muchos años existía un taller de joyas frente a la casa de Ángela. En ella se trabajaba el oro. Una pequeña ventana hacía las funciones de respiradero. Una noche, esta mínima obertura quedó sin cerrar. El ladrón vio la oportunidad servida en bandeja de plata. Pero el cálculo de dimensiones no era su fuerte. Pasó la cabeza y los hombros por la ventana, pero hasta ahí llegó su trayecto.

Quedó atrapado sin poder avanzar ni retroceder. Sus gritos desesperados alertaron a los vecinos, entre ellos a Ángela, que al salir al balcón pudo ver unas piernas agitándose en la ventana del taller. La policía llegó. Y aún escucha las risas de todos los vecinos. Y la del policía con bigote, también.

La niebla se adentra en el círculo. El tiempo avanza. Se acumulan las tardes. Pero antes, como un chispazo, se filtra un recuerdo fugaz: Elías, haciéndose pasar por hijo de alguno de los asistentes, colándose en el Molino; el cabaret más famoso de la época.

Pero volvamos a la niebla. Rosita, recuerda lo mal que lo pasó una tarde que viajando con su familia en coche, en pleno puerto de Pajares, les sorprendió una densa niebla que les impedía la visión. Bordeando el precipicio, avanzaban a paso de tortuga intentando no perder de vista la línea de la carretera. No se atrevían a parar por si un coche les envestía por detrás. La niebla lo envolvía todo. Bajó del coche para guiarlo. Y caminando, envuelta en la niebla húmeda, unos pasos por delante del coche, consiguieron superar el puerto. No lo olvidará.

10

Inesperadamente, el fantasma de una serpiente recorre el círculo. Otro recuerdo.

Otra historia de vida. Ocurrió en el bosque.

Carmen fue a buscar setas. Llevaba un cesto.

Se detuvo frente a un árbol. Notó un cosquilleo que le subía por la pierna. Al mirar, distraída, vio la cara de una culebra que se le enroscaba. Soltó el cesto lleno de setas. Gritó.

Y salió corriendo, dejando atrás a la serpiente.

Un escalofrío nos estremece.

Un tren entra en escena. Lo mal que me lo hizo pasar mi madre en aquel tren. Es lo que Magdalena nos cuenta. De Calatayud a Daroca. Tenía siete años. Pero el billete para menores de cinco era más barato. Así que su madre le pidió que si le preguntaban dijese que tenía cinco años. Subieron al tren.

El sonido de la locomotora se percibe claramente. Entonces Magdalena cayó en la cuenta que le faltaban varios dientes. Pensó que si el revisor lo veía pensaría que era mayor y delataría a su madre. Decidió estarse todo el viaje sin abrir la boca. Y la gente le decía: qué niña más guapa, que rica. ¿No habla? Parece tonta, pobrecilla. Y ella aguantando por no descubrir a su madre.

Al bajar del tren casi se la come.

Se van sumando las tardes, acumulándose recuerdos en forma de cuento o cuentos que nos proporcionan los recuerdos con los que se tejen las ciudades invisibles que Marco Polo, pacientemente, le describía al emperador. Muy cerca de alcanzar las mil y una tardes, levanto la sesión a la espera de más historias, de más recuerdos. Para seguir siendo. Para no desparecer jamás.

11

FLOQUET DE NEU

Autora: Joana Gean Comulat Il·lustradors: Alumnat de 4t de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Sóc la Joana, la iaia de la Sara i el Daniel.

Això que us explicaré ara no es un conte; això va passar de veritat i molt poques persones coneixen aquesta història.

Segurament tots vosaltres heu conegut i encara recordeu aquell goril·la blanc anomenat Floquet de neu (Copito de nieve) que vivia al Parc Zoològic de Barcelona i que va morir fa 8 anys.

Era l’any 1966, jo vivia a Guinea Equatorial i també un cosí meu, en Ferran, que treballava portant un camió que obria camins a la selva. Un dia, al matí quan anava a treballar el va aturar un jove que portava alguna cosa embolicada: era com una boleta blanca, semblava de cotó fluix. Aquell jove, (segurament era Benito Mañé de l’ètnia fang), havia trobat el goril·la desprès que un pagès hagués matat a la seva mare i el seu pare, perquè se li menjaven la collita de l’ hort : papaies, bananes, xirimoies. ―Massa‖ me’l compres? li va demanar. Però en Ferran anava a treballar i no podia perdre temps. A més a més, que faré jo amb aquest animaló?- va pensar.

Mira- li va dir- si al vespre quan torni encara no l’has venut et portaré a la ciutat a veure si tens més sort.

I així va ser, a la tornada va retrobar el jove amb el petit goril·la. Van pujar sobre la cabina del camió i van viatjar fins a la ciutat de Bata, pels paratges meravellosos de l’Àfrica però per uns camins plens de sots que els van fer trontollar de valent. En Ferran no s’imaginava que duia amb ell un petit tresor de la naturalesa.

L’endemà al matí, en Ferran va veure al jove sense el petit. On és?- li va preguntar. Me l’han comprat; m’han donat aquestes monedes. Em tornes al meu poblat?

12

La resta de la historia ja és coneguda. Algú es va adonar de la singularitat d’ aquell goril·la que era albí i el va fer arribar al Senyor Pi i Sabater, un estudiós dels goril·les que durant els primers dies el va criar amb la seva dona i desprès el va portar al Zoològic de Barcelona. Durant anys van intentar que el Floquet de Neu tingues fills i nets, per veure si es repetia aquella singularitat, i naixia un altre igual que ell, però tot hi haver tingut una llarga descendència no va tornar a néixer cap goril·la blanc. Al ser únic al mon, aviat es va convertir en una icona i un símbol, no solament del parc sinó també de la ciutat de Barcelona.

Així va ser com Floquet de Neu va fer el seu primer viatge dalt del camió del meu cosí Ferran. Uns mesos més tard quan va llegir la noticia de l’ arribada d’un goril·la blanc a Barcelona, va recordar l’ anècdota i es va adonar que havia portat ― un personatge molt il·lustre‖

13

EL REY Y EL ERMITAÑO

Autor: Angel Castejón Morillo Il·lustradors: Alumnat de 4t de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Dicen que en la India vivía un Rey que pasaba sus días preguntándose porque los seres humanos no eran mejores. Sin poder resolver este interrogante, pidió que le trajeran a su presencia a un ermitaño que tenía fama de sabio y justo.

He oído hablar mucho de ti, le dijo el Rey, sé que apenas hablas, que no te gusta que hablen de ti, de las cosas que haces, y que no haces diferencias entre un trozo de oro y un trozo de barro, y que eres muy sabio y justo.

La gente habla mucho Señor, dijo el ermitaño.

Quiero preguntarte —dijo el Rey— ¿cómo lograr que la gente sea diferente y viva mejor y sea más buena?

El ermitaño le contesto —Majestad, podríais dejar que los habitantes de vuestro Reino fueran Rey por un día, y que cada uno durante ese día aportara una idea, para que todos vivieran mejor y fueran diferentes.

El Rey no aceptó esa idea, que le propuso el ermitaño. Pasó mucho tiempo y al Rey todo le iba muy mal, y la gente seguía siendo igual.

Pero un día el Rey pensando y pensando, se acordó de las palabras que le dijo el ermitaño, y lo mandó llamar, para poner en marcha la idea que le dijo de que cada uno de los habitantes de su reinado, reinara por un día, aportando una forma para que los seres humanos fueran mejores.

Fueron pasando días y cada día había un Rey, pero la gente seguía siendo la misma y no eran mejores.

Pero un día un súbdito del Rey que le tocaba ser Rey por un día ordenó que en todas las aldeas y pueblos se construyeran escuelas donde deberían asistir todos los niños y niñas, y que se buscaran personas sabias como el ermitaño, para que enseñaran a todos los niños y niñas, todos los conocimientos, para que todos fueran diferentes, y vivieran mejor, y así lo hicieron.

14

Y el Rey de la India desde ese día comprendió que la mayor riqueza y la mayor herencia para su pueblo son los conocimientos. Porque a partir de ese día todas las personas fueron mejores y vivieron muy bien, y se dieron cuenta de que los bienes materiales no valían para nada, en comparación con la educación y los conocimientos, que recibían en los colegios y en las escuelas.

Y colorín colorado este cuento se ha acabado.

15

EL MEU AMIC TÒFOL

Autor: Jordi Galvany Viñamata Il·lustradors: Alumnat de 4t de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Aquest conte que us explico passava a l’any 1.942, després de la guerra civil espanyola.

La família Bistuer, durant la guerra civil, va haver de marxar de Barcelona perquè vivien al costat d’una caserna de la guàrdia civil, amb perill de ser bombardejada i van haver d’anar a una caseta de camp que el avis de la Sra. Bistuer li havien deixat al morir, al poble de Sant Pere de les Abelles, situat al cor de les Guilleries.

Aquest poble està clavat en el pendent de la muntanya on baixa tota l’aigua de Sant Llorenç del Munt i quan plou fort s’han de posar bagants a les portes d’entrada de la cases perquè no entri l’aigua. El matrimoni Bistuer junt amb el seu fill Cristòfol van haver de refugiar-se en aquesta casa esperant nous esdeveniments i per desgràcia les notícies que van arribar de la capital foren dolentes. Un bombardeig sobre la caserna va destruir tota la renglera de cases veïnes i la família va haver de quedar-se a viure a Sant Pere de les Abelles.

En Joan Bistuer es va haver d’espavilar comprant un camió vell de segona ma, transportant ramaderia de tota classe des d’aquelles masies fins a l’escorxador. Ell ja era un professional del transport i per això li van posar Cristòfol al seu fill, però per abreviar el nom li deien Tòfol. La Cristina, la dona d’en Joan es dedicava a criar abelles per vendre mel. En aquelles muntanyes hi havia molt romaní i tothom es dedicava al negoci de la mel, per això el poble es diu Sant Pere de les Abelles.

En Tòfol cada matí, amb dos companys més, baixaven amb tartana fins a Sant Julià de Vilatorta per anar a prendre de lletra, els seus pares l’havien apuntat a una escola privada perquè, segons ells, volien donar-li carrera i tenir una bona formació per poder guanyar-se be la vida, però quan plovia molt tenien que quedar-se a casa perquè el camí de carro on transitaven era una torrentera i no es podia circular. Jugava amb el que hi havia llavors, no existia encara la televisió, de cine en aquell poblet no n’hi havia, tampoc consoles ni cap joguet dels que avui existeixen. Els trenca closques, les cartes i la baldufa eren els jocs que més li agradaven, sobre tot la baldufa amb els seus companys a veure qui la feia voltar més temps. Amb la bicicleta no hi podien anar perquè tots els camins eren dolents, amb molts rocs, sorra i moltes pujades.

16

Un dia els seus pares li van dir que quan fes la Primera Comunió el portarien a veure el mar. Ell ni s’imaginava el que era allò, ho havia vist en fotografia en blanc i negre, perquè llavors no hi havia color, però no es feia el càrrec de com podia ser. Tenien uns cosins per part de pare que vivien al Masnou, al costat de Barcelona, i sempre els convidaven a passar uns dies amb ells però la feina del pare no li permetia fer festa mes que els diumenges.

Quan en Tòfol va fer 7 anys la seva mare el va apuntar a doctrina a la parròquia de Sant Julià de Vilatorta, que és el lloc on cada diumenge anaven a Missa i allí el senyor Rector junt amb unes quantes catequistes que l’ajudaven, els dissabtes per la tarda, donaven catequesi a tots els nens que aquell any volien fer la Primera Comunió. Ja veiem a la mare d’en Tòfol agafar la tartana després de dinar per acompanyar al nen a l’església. La Cristina aprofitava aquell temps de preparació del nen per anar a comprar tot allò que li faltava, com posar mitges soles i talons a les sabates del seu marit o omplir la garrafa de vi a la tenda d’en Sisquet o anar a telefonar a la central de telèfons del poble a la seva família. Quan acabava la doctrina la mare portava a berenar en Tòfol perquè li agradava molt prendre un croissant sucat amb un got de llet al restaurant d’en Quimet.

Al poble de Sant Pere de les Abelles solament hi havien quatre cases que tinguessin telèfon i se sentia molt malament perquè les línies telefòniques estaven empalmades directament amb la centraleta de Sant Julià de Vilatorta i com que la distància que els separava eren d’uns 8 kilòmetres es perdia molta potència a la recepció de la veu, per això si volies parlar bé era millor anar a la centraleta telefònica per demanar conferència.

El dia 8 de maig en Tòfol feia la Primera Comunió, la seva mare li havia comprat tot un conjunt d’estrena, els seus pantalons llargs, amb una americana esport, una camisa blanca amb corbata do color blau cel i unes sabates de xarol. Els seus pares l’acompanyaven al seu costat amb els seus vestits de mudar i els va rebre una catequista que s’encarregava d’anar situant les famílies dels nens que rebien per primera vegada la Comunió, a les primeres fileres de l’Església de Sant Julià.

17

La cerimònia va ser com cada any, el cor de la Parròquia va cantar durant la Missa, els nens van repetir les promeses del Baptisme que un dia a l’hora del bateig els padrins van resar per compte d’ells i finalment el Sr. Rector va anant saludant a cada una de les famílies dels nens que havien rebut la Primera Comunió. Es van repartir les estampes recordatori de la festa i al mig de la plaça es va produir la clàssica tertúlia que la gent del poble celebra després de la Missa dominical.

Aquell dia la família Bistuer, per celebrar l’esdeveniment, van anar a dinar al restaurant de cal Quimet que els hi va fer una bona paella, una vedella amb suc i un flam amb nata, van beure vi del Priorat i una copeta de conyac per acompanyar el cafè.

En Tòfol estava molt content i satisfet per la festa i va recordar als seus pares el què havien dit, que quan fes la Primera Comunió el portarien a veure el mar. La mare li va respondre que havia de ser a l’estiu perquè ara encara feia massa fred i efectivament cap a mitjans d’agost en Joan va anunciar als seus clients que faria una setmana de festa per anar a la platja. El dia 15 d’agost van arribar a casa dels seus cosins del Masnou i en Tòfol es va quedar esparverat de veure aquella bassa tant gran, com ell deia, amb tants litres i litres d’aigua. No s’ho podia imaginar que el mar fos tan gran. El cosí els va invitar a pujar a la seva barqueta de rems i tots van anar descalços, per no mullar-se les sabates, cap a la platja. Quan va veure que el cosí i el seu pare pujaven a la barca i allò es bellugava tant, va agafar un pànic i no volia pujar, com és lògic el van obligar i en Tòfol arrapat al coll de la seva mare plorant i dient que volia tornar a casa que el mar no li agradava i tant esverat estava que es van veure obligats a tornar a casa. I quan van arribar en Tòfol va jurar que mai més tornaria a veure el mar.

Avui en Tòfol te 70 anys i mai més ha tornat a posar els peus en cap platja.

18

Autor: Jose Ballesteros Collado Il·lustradors: Alumnat de de 4t de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

UN DÍA DE CACERÍA Esta historia está basada en hechos reales.

Era un matrimonio que vivía en una casa de campo, vivían de la agricultura y de la ganadería y pasaban muchos trabajos para poder vivir. Tenían dos niños de diez y once años que tenían que cuidar de los animales.

Un día fui con mi padre de cacería y así que vimos a los niños en el campo, les preguntamos que porqué siendo tan pequeños no estaban en el colegio a lo que ellos respondieron que eran muy pobres y que tenían que ayudar a sus padres.

Nos acercamos a la casa de aquellos señores a preguntarles porqué sus hijos no iban al colegio y a explicarles que sino acabarían analfabetos, la respuesta de sus padres fue rotunda ―¡lo que tienen que hacer es trabajar!‖.

19

Al día siguiente en el pueblo nos acercamos a la policía y les expusimos el caso, ya que no era normal que niños de esa edad no fuesen al colegio.

A la semana siguiente se persono en la casa de campo la policía para solucionar el tema de los niños, los padres entraron en razón y gracias a dios los niños pudieron ir al colegio.

Esta historia es real y gracias a mi padre y a mí esos niños pudieron educarse.

Años más tarde mi padre y yo volvimos a salir de cacería por los mismos montes y esta vez nos encontramos una imagen muy diferente, unos padres que orgullosamente nos explicaron que sus hijos habían progresado mucho y se estaban ganando un futuro.

Los niños son la base de esta sociedad y todos deben tener oportunidades.

20

L’ÀVIA TÉ UN SECRET

Autor: M. Rosa Vinzia Uriach Il·lustradors: Alumnat de 4t de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

La Raquel és una noia molt llesta, que aviat farà dotze anys i a la que li agrada molt anar a l’escola.

Viu amb els seus pares i els seus dos germans petits en una ciutat molt tranquil·la i acollidora.

Fa pocs dies ha vingut a viure amb ells la seva àvia, que es diu com ella i a la que no coneix gaire, que parla amb un accent estrany i a la que ella troba sempre trista i llunyana.

Avui la Raquel està un pèl amoïnada. A la seva escola, on té companys que són d’altres llocs, la mestra els ha demanat que facin un treball sobre els seus avis i sobre les seves arrels.

Ella sap que la seva àvia no és tampoc d’aquí, però mai no en parla del seu passat. Li sembla com si li volgués amagar quelcom, per això li costa demanar-li. Al final s’omple de coratge i quan està sola amb ella, li demana amb un fil de veu: -―Àvia, explica’m sobre la teva vida, sobre el teu passat; és que no en sé res de tu i a l’escola ens ho han demanat‖.

L’ àvia es mira la seva néta, la seva careta tant feliç i confiada, els ulls blaus que són com els seus i que la miren amb tendresa. Tanca els seus ulls i els seus pensaments volen...

Tot és gris i fa fred, ella no és gaire més gran que la seva néta ara, fins fa poc vivia amb els seus pares i era feliç al seu poble, però fa uns mesos va esclatar la guerra i tot es va capgirar. Als seus pares se’ls van emportar i no en sap res d’ells. Ella que se’n va anar a viure amb la seva àvia Raquel, les han tancat en un camp on les fan treballar molt i el menjar és escàs . La seva àvia que abans era molt forta , ara està molt dèbil. Ella sap que li dóna part del seu menjar dient-li que no té gana...., té molta por... Al seu costat la gent que es posa malalta, se l’enduen i no torna.

Avui l’àvia està molt malalta i com sap que aviat se l’enduran, li diu que ha de ser forta, que ha de lluitar i viure per sortir d’aquí.

Després tot és foscor i al final, l’exili i l’oblit...

-―Àvia, àvia, què et passa ? ―...

21

Obre els ulls i torna a veure la seva néta, que tant s’assembla a ella, i aleshores s’adona que ha fet malament d’amagar el seu passat. La seva néta és una noia assenyada i té dret a saber... aleshores les paraules surten de la seva boca i li comença a explicar...

La Raquel és mira la seva àvia, i la veu de manera diferent. Ella sabia que coses com aquestes havien passat, però les veia llunyanes. Ara sent que l’estima més i vol compartir aquestes coses amb ella.

Quan llegeix el seu treball a l’escola, els seus companys s’emocionen, molts d’ells tenen pares o avis que han passat gana o por abans de venir i també ho expliquen. Ara viuen bé, i se senten molt orgullosos de les seves arrels.

La relació de la Raquel amb la seva àvia ara és excel·lent, comparteixen secrets i ella li ha promès treballar perquè aquestes coses no passin més.

Han passat els anys. La Raquel que ha viatjat i ha treballat molt per la pau al món, ara és la cap d’una Organització Mundial per la Pau. Avui, com els altres dies, des del seu despatx, en una videoconferència, li explica tots els seus avenços a la seva néta, que es diu com ella, i aquesta li respon que se sent molt orgullosa, i que vol seguir el seu camí i ser ciutadana del món com ella!!!.

22

LA GARSA DEL TURÓ PARC

Autora: Anna Berghänel Viñals Il·lustradors: Alumnat de 4rt de l’escola Lavínia Tutora: Marisa Foix

Hi havia una vegada una família, mig alemanya mig catalana, que tenia 4 fills. Vivien al carrer Aribau, al costat de la Diagonal de Barcelona i tenien la sort d’estar al costat de l’escola. De fet la seva mare els veia des de la finestra quan estaven al pati o mentres feien educació física.

Tenien escola només al matí, però els hi posaven molts deures. El seu pare, quan arribava a la nit de treballar, se’ls repassava tots i encara que ells estiguessin dormint, si hi havia algun error, els despertava per a corregir-ho. Era un pare molt estricte.

Els 4 germanets, l’Anna, la Carmen, el Fernando i la Margarita, passaven moltes hores jugant al terrat de casa seva. Com era molt gran podien jugar amb el patinet, anar amb bicicleta, saltar a corda, a la xarranca…..etc.

Per Sant Joan, era típic llençar globus de colors pel cel de Barcelona. Però un dia va passar un fet curiós: un globus enorme i preciós de color blau i vermell, va caure al terrat dels nostres amics.

•Oh! Un globus del Barça! – va dir l’Anna.

•Però mireu, té alguna cosa extranya a dins? – va dir la Carmen •Què serà? - Va dir el Fernando.

Ràpidament van anar a buscar una agulla de cosir i van punxar el globus per veure que hi havia dins. Sopresa! Va aparèixer un petit trosset de paper escrit a mà que posava : •Si voleu saber un secret, aneu al Turó Parc i sota les arrels de l’arbre més gran algú us espera .

23

Els nens van demanar permís a la mare per anar-hi amb patinet. No hi havia gaire perill perquè en aquella època a Barcelona no hi havia tants cotxes com ara.

A l’arribar, van veure un llac preciós i molt gran. Com que l’aigua era neta, es van treure la roba i s’hi van banyar com si fos una piscina. Després es van vestir i es van dirigir a la zona de gronxadors .

Sense adonar-se, es van asseure sobre les arrels d’un arbre i es van posar a berenar.

De sobte, de darrera l’arbre va aparèixer una garsa enorme que portava un sobre gran al bec. La germaneta petita, que era molt valenta, va apropar-se a l’ocell, va agafar el paper i el va obrir: •Si voleu salvar-vos, marxeu ràpidament de Barcelona perquè una guerra està a punt de començar.

Els nens, una mica espantats, van tornar a casa i els hi van explicar als pares tot el que els hi havia passat. Ells els hi van explicar que era veritat i que l’exèrcit s’acostava a Barcelona, però que ells tenien sort perquè com tenien parents a Alemanya, marxarien cap allà per estar més segurs.

A l’Anna i la Carmen, les dues germanes grans, les van enviar aprop del riu Rin, a un internat ( com una escola on hi havien 200 nenes que convivien com si fossin una família). Al germà, el van enviar a un internat per a nens , no gaire més lluny.

24

Durant 9 mesos van estar sense veure’s els uns als altres, tampoc no van poder veure als pares. Finalment, els pares van poder trobar feina i es van poder reunir tots a Berlin.

Estaven molt contents de poder viure de nou plegats i van construir un estel gegant, el qual feien volar moltes tardes al parc de davant de casa seva.

Va arribar l’hivern i la neu, ja que a Alemanya neva molt i aprofitant que tot quedava blanc, els 4 nens jugaven a tirar-se amb trineu i relliscaven sobre el gel. Cantaven i parlaven i sempre ho feien barrejant el català i l’alemany, perquè eren mig d’allà i mig d’aquí.

Al cap d’un temps la guerra a Espanya es va acabar i la família amb els 4 fills va poder tornar a Barcelona. Només arribar, el primer que van voler fer va ser anar al Turó Parc a veure si trobaven la garsa que els havia avisat, per agrair-li el que havia fet, ja que els havia salvat de la guerra, però com les garses marxen quan ve el fred, no la van trobar.

Jo sóc l’Anna, la nena de la història que us he explicat, on moltes coses són de veritat i m’han passat de debò. Vull dedicar aquest conte als meus besnéts: el Guillem, la Júlia i la Marina, i a tots els nens que esteu aquí, us vull dir que recordeu que de totes les experiències sempre us quedarà alguna cosa bona.

25

NUESTRO PERRO

Autora: M. Eugenia Julian Il·lustradors: Alumnat de 3er B, de l’escola Barcelona Tutora: Teresa Sumalla

Esta es la historia de un perrito que abandonaron en la calle y que acabó siendo parte de una familia que lo recogió y le dio todo el cariño que él necesitaba y se merecía.

Era un perrito negro y lanudo, venía dando brincos a la vez que cruzaba la calle entre los coches que circulaban, no creímos que viniera solo e intentamos localizar a su dueño, pero no vimos a nadie que lo acompañara, esto nos llamó la atención ya que llevaba un buen collar. El animalito se metió en el parking de nuestra casa en el momento que nuestra hija salía en su coche para ir al mercado de compras. Yo que la estaba esperando en la acera me subí al coche e hice subir al animalito, cosa que él hizo gustosamente, parecía que nos hubiese conocido de toda la vida. Mantuvimos el perro con nosotros esperando que alguien lo reclamara no sin antes comunicar a las tiendas de la manzana que si alguien preguntaba por al animal le dijeran que lo habíamos recogido.

Cuando volvimos a nuestra casa el perro entró con nosotros, como si fuera la suya propia y allí se quedó relajado como si esperara que alguien lo viniera a buscar, pero no fue así.

La primera idea fue llevar al perro a una perrera para que lo atendieran, para que no quedara abandonado por la calle, ya que a pesar de que nos gustaban mucho los animales en ningún momento habíamos pensado en tener un perro en casa, pero ante la insistencia de mis hijos y no logrando localizar a sus propietarios decidimos quedarnos con él.

A partir de aquel momento todo cambio en casa, todos estábamos pendientes del perro, se le llevo al veterinario para comprobar que no estuviera enfermo, se le administraron todas las vacunas que le correspondían y posteriormente se llevó a lavarlo y cortarle las lanas que tenía un poco enredadas, en fin que quedo hecho un primor.

Todos en aquella casa estábamos enloquecidos con el animal que se hacía querer y que luchaba día a día para hacerse su lugar en nuestra familia.

Y lo logró, el animal acabó siendo parte de la vida de nuestra casa con el regocijo de todos los miembros de la familia.

26

El padre lo sacaba todos los días de paseo y de vez en cuando lo llevaba a un pequeño bosquecillo de pinos que había no muy lejos de la casa donde el animal saltaba y brincaba con una felicidad que transmitía a todos cuando lo veíamos gozar de esta manera.

Aquel paraje era tan conocido para él que cuando íbamos de camino antes de llegar ya se ponía loco dentro del coche, saltaba y ladraba para demostrarnos su alegría y agradecernos el paseo que a él lo hacía tan feliz. Él ya era un miembro más de la familia, su comportamiento con nosotros era tan maravilloso que en cada una de sus gracias nos transmitía su cariño, su agradecimiento, su felicidad.

Lo llevábamos a todos partes, de camping, lugar en el que nosotros solíamos pasar las vacaciones, o a la playa en horas de la tarde cuando no molestaba a nadie que pudiera estar allí y que no compartiera su amor por los animales como era nuestro caso.

Pasaron muchos años y él como todos nos fuimos haciendo mayores, un día en época de vacaciones y en un camping al que nosotros íbamos habitualmente, le dio un ataque, salimos todos corriendo a buscar a un veterinario que lo atendiera, la desesperación de todos viendo que el animal se nos moría, fue lo que ensombreció nuestras vacaciones, lo tuvimos internado esperando que se recuperara y para felicidad de todos así fue, no sin la advertencia del veterinario que nos dijo que el animal era muy mayor y que si se volvía a repetir este tipo de ataque seria muy difícil salvarlo.

La angustia nos embargaba a todos cada vez que veíamos al animal un poco decaído, no queríamos pensar ni siquiera por un momento que él nos pudiera faltar, ¿cómo habíamos podido llegar a querer tanto a un perro que habíamos encontrado en la calle? ¿Cómo podía haber llegado a nuestro corazón hasta el extremo de vivir en esos momentos pendientes de él?

27

Nuestro perro murió, a todos nosotros se nos fue un pedacito de nuestro corazón con él, lo fuimos a enterrar al bosquecillo de pinos donde había sido tan feliz.

A partir de ese día cuando volvíamos a casa después de nuestro trabajo o de regreso de la Universidad, cuando abríamos la puerta soñábamos que él saliera dando saltos y ladrando de alegría esperando la caricia que sabía que recibiría de cada uno de nosotros, pero ya no era así, y en esos momentos no podíamos evitar que se nos escapara una lagrima, el vacio que él había dejado se nos hacía insoportable.

Me gustaría que este relato sobre la vida de nuestro perro al que quisimos tanto sirviera para que todas las personas que encuentren un animal perdido o abandonado le permitieran compartir su vida con ellos, si por unos momentos supieran el amor y la fidelidad que ellos son capaces de ofrecer se darían cuenta que no es comparable a lo que podrían recibir de nadie, los animales son fieles, agradecidos, cariñosos, y en la mayoría de los casos acaban dando mucho más de lo que reciben, dan compañía, dan felicidad a sus amos.

Ojalá él estuviera con nosotros, ojalá nuestro perro al que quisimos tanto hubiera compartido nuestra vida muchos años más.

Sirva este relato como homenaje a todos los animales del mundo que a veces no tienen la suerte de ser queridos como lo fue el nuestro.

A por cierto, nuestro perro se llamaba YUL.

28

LA BURBUJA BLANCA

Autores: Francisca Martínez García/Elvira Nolla Martinez Il·lustradors: Alumnat de 4at B de l’escola Barcelona Tutora: Gemma Garcia

Erase una vez una isla desierta…

En ella vivían unos animales muy especiales, cada uno de ellos tenía su propia historia, cada uno de ellos hablaba sin parar, ninguno podía dejar de hablar.

El león explicaba su historia, el avestruz la suya, el mono no era menos y así todos los demás.

Así uno tras otro hablaba y hablaba sin parar. Ninguno de ellos entendía demasiado el porqué de lo que les pasaba pues sus frases no tenían ningún sentido.

Ellos no sabían que había una bruja en la isla que los había encantado a todos.

Los pobres animales habían perdido su memoria, las fieras no arañaban, las hormigas no comían. Ninguno de aquellos animales de esa isla desierta, aparentemente sabía muy bien lo que les estaba pasando.

Los días transcurrían y cada vez estaban todos peor, no tenía ningún sentido, ninguno de ellos sabía qué hacer.

Un buen día apareció en la orilla de aquella playa blanca y resplandeciente una botella.

La botella era muy grande del tamaño de una mesa.

Era una botella muy extraña pues había algo dentro.

Era increíble pues una estrella de mar se movía por su interior…era muy bonita con un color rojo muy intenso y con luz propia. Nadaba entre aguas cristalinas, encerrada allí dentro.

La botella se quedó en medio de la playa, sin moverse. Los animales de la isla empezaron a acercarse a aquella extraña ―cosa‖ pues todos ellos ignoraban que podía ser.

Habían de curiosos que llegaron a tocarla, otros simplemente observaban, pero eso sí, todos hablaban sin parar, pues ignoraban, lo que la ―bruja jorobada‖, les había hecho.

29

El conjuro era muy poderoso y sólo se podría romper con el amor de un ser bueno.

Nadie podría sospechar que aquella estrella de mar roja sería la salvación para todos los animales de esa fantástica isla.

El secreto estaba en una pequeña burbuja blanca que había en el interior de la botella nadando junto a la estrella de mar roja.

Uno de los animales preferidos de la bruja jorobada, era el mono, que además era su chivato, ese mono era pequeño y peludo y le explicaba a la bruja todo lo que pasaba en la isla.

El mono fue a buscar a la bruja con mucha prisa pues tenía que explicarle lo que estaba ocurriendo en la playa.

La bruja no tardó en presentarse junto a todos los animales al lado de aquella extraña botella. A la bruja le pareció una amenaza la estrella de mar roja porqué sus ojos desprendían una luz muy especial, la cual ella pensó podría estropear su conjuro.

No se equivocaba, pero no podría imaginar nunca el porqué. El secreto estaba en la burbuja blanca que estaba junto a la estrella de mar.

La bruja malvada pensó que rompiendo aquella extraña botella, desaparecería todo. Pero se equivocó. Cogió un palo de una gruesa madera que un árbol había dejado caer, golpeó la botella hasta que por fin se rompió…

Pero…cuando la estrella de mar roja cayó sobre la arena empezó a crecer, cada vez era más grande…

Cuando una de sus puntas consiguió tocar a la burbuja blanca, todo empezó a brillar. Una luz de colores preciosos envolvió a todos sin darse cuenta que de la estrella de mar roja apareció una hada…

Era alta, bonita, brillante. Su luz, su mirada, eran tan intensas que envolvió a todos los animales de esa extraña isla sin que ellos vieran que les estaba desapareciendo el conjuro de la bruja jorobada, al igual que ella también desaparecía.

Los animales dejaron de hablar sin sentido y se fueron marchando cada uno al lugar de donde procedían, cada uno en su entorno, con sus familias.

La paz retornó a la isla y aquella bonita hada de mirada intensa se fue andando poco a poco hacia el mar hasta desaparecer en el horizonte…dejando todo en su sitio, todo bien…

30

Autora: Mercedes Rios Salazar Il·lustradors: Alumnat de 4at A de l’escola Pau Romeva Tutora: Maribel Garcia

LA ESTRELLA MÁGICA En una playa desierta en pleno otoño paseaba Carlos, triste porque su hermano Juan estaba enfermo, no sabía qué hacer para ayudarlo.

Cada noche cuando se iba a acostar le pedía a dios que lo curara y que sería capaz de cualquier cosa.

Aquella mañana algo iba a cambiar para Carlos y su hermano.

Estaba distraído en sus pensamientos, cuando de pronto tocó algo con el pie que salía de la arena. Era una estrella de mar, poco se iba a pensar que aquella estrella le cambiaría la vida. La cogió, limpio y pensó lo contento que se pondría su hermano cuando se la llevara.

Corrió hasta su casa y entró en la habitación de su hermano para darle la estrella ―mira, mira lo que te traigo‖ •¿Dónde la has encontrado?

•Justo delante de las barcas de los pescadores •Es muy bonita, pero creo que esta viva, mira como se mueve.

Cual fue su sorpresa cuando la estrella le dijo •¡Hola! ¿Quién eres tú?

Se quedaron con la boca abierta, no se lo podían creer ―hablaba‖ •Yo soy Carlos y este es mi hermano Juan, pero ¿cómo puedes hablar?

•Por supuesto que sé hablar, me llamo Maravilla y me he perdido en el mar •¿Pero como has llegado hasta aquí ? Le preguntó Carlos •Creo que unos pescadores me cogieron en sus redes cuando me di cuenta estaba en la playa y no me acuerdo de nada mas, estoy muy triste porque mis hermanos me estarán buscando, tenéis que ayudarme.

•Dime que quieres que haga y te ayudaré, le dijo Carlos •La única manera que tengo para volver y encontrar el camino a casa es ir mar adentro, pero yo soy muy pequeña y sola no puedo ir.

•No te preocupes ya encontraremos la manera.

Después de pasarse la tarde pensando Juan tuvo una idea.

•Ya sé lo que vamos a hacer, cogemos la barca de papa y la llevaremos lo más lejos posible.

•Pero Juan, tú no puedes venir, te pondrías peor •Ya lo sé, pero tú solo no podrás, la barca pesa mucho, no te preocupes por mí, yo estaré bien.

31

Por la mañana temprano cogieron camino de la playa. Cuando llegaron, Juan estaba agotado, pero sacó fuerzas de donde pudo para ayudar a su hermano, cuando por fin consiguieron llevar la barca hasta el agua se montaron los dos con la estrellita en las manos.La llevaron lo mas lejos que pudieron y allí se despidieron de ella.

•Ve con mucho cuidado y que tengas mucha suerte, que pronto puedas reunirte con tu familia, le dijo Carlos.

•Ha sido un verdadero placer conoceros, le contestó. Cuando la dejaron en el agua, les dijo ―ahora me gustaría que cerréis los ojos y pidáis un deseo con todas vuestras fuerzas.

Los dos hermanos cerraron los ojos y sin saberlo pidieron el mismo deseo‖que Juan se pusiera bien‖. Cuando los abrieron Maravilla les dijo que estaba segura que se iba a cumplir porque tenían buen corazón, y habían sido muy amables en ayudarla, y sin decir nada más se metió en el agua y desapareció.

Nunca supieron si encontró el camino a su casa, pero esa noche durmieron felices por lo que habían hecho.

Conforme iban pasando los días Juan mejoraba por momentos, hasta el día que por fin pudo pasear por la playa y jugar con su hermano.

Un día subieron al faro que tenían al lado de su casa y desde lo más alto le mandaron las gracias con la esperanza de que hubiera encontrado a su familia.

Nunca más la vieron, pero el recuerdo de aquella estrella que para ellos fue mágica no lo olvidaran jamás.

32

LA SERPIENTE Y EL TESORO

Autor: Angel Azpeitia Burgos Il·lustradors: Alumnat de 4at A de l’escola pau Romeva Tutora: Maribel Garcia

Marta había salido a tomar el sol. Iba paseando por el campo cuando, al pasar junto a unas piedras, le salió una serpiente de aspecto amenazador.

- No te acerques mucho —silbó la serpiente— porque te morderé y mis colmillos son venenosos.

- No debes morderme —contestó Marta—. Yo no te he hecho ningún daño.

- Esss cierto; pero tú debes comprender que si no parezco amenazadora, todos van a pisarme. No tengo piesss —explicó— y siempre me voy arrastrando por el suelo. Si tú pudierass regalarme unas ruedas, unos patiness o algo así, me movería mucho mejor, evitaría que me pisasen y ademásss podría ir a más sitios, como las cuevass donde vivieron mis antepasados.

- Pues sí que lo siento —se disculpó Marta—; pero no tengo dinero para comprar patines ni nada. La fábrica de mi padre se ha arruinado y ya ni siquiera me da la paga. Como única solución te ofrezco un trato. Te prestaré mis pies un día a la semana: el domingo.

No puedo dejártelos más días, porque los necesito para ir al colegio.

Como se pusieron de acuerdo, el domingo Marta le prestó sus pies a la serpiente. Que se fue muy agradecida, volvió puntualmente el lunes y trajo un cofre muy viejo como regalo.

- Era de mis abueloss y tiene dentro monedass. No sé si te servirán tan antiguas.

De todas formas, yo no uso monedas.

Quédatelo.

Marta se lo llevó a su padre, contándole que era un regalo de la serpiente. Y su padre se puso muy contento porque eran monedas de oro y valían mucho. Pudo comprar una fábrica nueva, a la que acudieron todos los que antes trabajaban con él.

Al cabo de poco tiempo le dio dinero a Marta para que le hiciera un regalo a la serpiente.

Marta le compró un coche brillante como la plata, con aletas como un cohete. Con el que la serpiente se marchó a ver mundo. A la vuelta le contó a la niña mil aventuras. Se habían hecho muy amigas y fue muy divertido.

33

LA CASTAÑA MÁGICA Como todos los años en el cole de Lucía se iba a celebrar la llegada del otoño y la Castañada.

Unos días antes, se organizaba una excursión al bosque. Los niños observarían los árboles y cómo sus hojas habían cambiado de color, las nuevas setas de la zona y además, ya que en el bosque había castaños, al mismo tiempo aprovecharían y recogerían castañas para la fiesta.

Autora: M. Isabel Crespo Cabañuz Il·lustradors: Alumnat de 4t B de l’escola Pau Romeva Tutora: Isabel Cabañero

Aquella mañana Lucía se levantó muy contenta porque iba de excursión. ―Mamá, ¡hoy voy de excursión con los amigos de clase!‖, dijo sólo despertarse.

Desayunó muy deprisa. De la noche anterior ya tenía preparada la mochila; había puesto una gorra por si hacía sol y, cómo no, una bolsa para poner las castañas. En el último momento metió el bocadillo de pan con tomate con jamón y queso y la cantimplora con agua.

Llegó al cole, todas sus amigas estaban tan entusiasmadas como ella porque iban de excursión.

Saludaron a la Señorita, que también estaba muy animada y les dijo: ―A la fila. Cada uno con su compañero. El autocar ya está esperándonos‖.

Hicieron la fila y subieron al autocar. Desde la ventana vieron a las mamás, los abuelos, que les decían adiós y… ¡camino al bosque!

El trayecto no era muy largo, así que pronto llegaron al destino. Bajaron, desayunaron y empezaron a pasear entre los altísimos troncos.

Había muchos árboles, unos verdes cómo los pinos, pero otros ya tenían las hojas anaranjadas, amarillas o verdes más claro.

Se notaba que ya había llegado el otoño.

En medio de tantos árboles, en un claro precioso, destacaba un castaño enorme. Cuando lo vieron todos se pararon a admirarlo. Siempre habían pensado que el precioso árbol tendría castañas colgadas, pero no era así.

Tenía unas bolitas con pinchos, como erizos de mar.

La Señorita les dijo: ―abridlas y ya veréis que sale dentro‖.

Todos cogieron una; unos pensaron que era como una funda, otros que era como una cajita pinchosa, pero empezaron abrirlos y a sacar las castañas para poder asarlas.

Lucía miró al suelo; había muchas y se puso a recoger todas las que podía. Las metió en la bolsa, pero de pronto vio una diferente, mucho más grande que las demás.

Brillaba, era muy fina. La vio tan bonita que se la enseñó a su amigo Nicolás. ―Mira que castaña tan chula‖ y entonces, en lugar de guardarla en la bolsa, se la puso en el bolsillo.

Continuaron la excursión, vieron muchas clases de árboles, jugaron con las hojas del suelo y cuando acabó la tarde volvieron al cole.

34

Ella notaba en el bolsillo algo que le hacía cosquillas, pero no le dio importancia. Cuando llegó a casa sacó la castaña para verla otra vez y enseñársela a su hermano Fernando.

Fue entonces cuando oyó una vocecita que decía: ―Lucía, soy mágica‖.

Se quedó asombradísima… ¿Qué es esta voz? ¿De dónde sale?

Se quedó en silencio, y volvió a oír: ―Lucía soy yo, la castaña mágica‖ ―Sí, sí, soy yo, la castaña mágica‖.

La castaña que se había puesto en el bolsillo en la excursión, y que había dejado en el escritorio junto al libro, empezó a moverse. Se escondía debajo de la cama, se metía dentro del zapato, saltaba hasta la lámpara, y se le ponía en el pelo. Lucía empezó a reírse; la castaña le estaba haciendo cosquillas.

Llamó a su madre y a su hermano. ―Mirad la castaña que he traído es mágica, habla y salta‖.- dijo partiéndose de risa.

Su madre le gritó desde el salón ―¡no digas tonterías!‖ Ella les repetía que viniesen a ver cómo la castaña saltaba y hablaba sin parar. Ante la insistencia de Lucía su mamá entró en la habitación y cogió la castaña, se la puso en la mano mirándola con detalle… Y la castaña empezó a susurrar: ―soy mágica, canto y bailo, vengo todos los otoños‖.

Asombrados la pusieron en la almohada de la cama y estuvieron riendo, viendo como la castaña bailaba y cantaba. Decidieron llevarla al cole para que la que la viesen también todos los amigos.

35

A la mañana siguiente, cuando Lucía iba a ponerla en la mochila, la castaña le dijo: ―llévame en la mano que si no, no veo y cada otoño cuando vengo a la ciudad me gusta ver los coches, las tiendas, las calles,… Me gusta ver lo que hacéis‖.

Lucía estaba muy preocupada porque pensaba que nadie se lo iba a creer. La cogió en la mano con cuidado y se subió al coche. Por el camino la castaña saltaba y miraba por la ventana del coche¸ oía la radio y tatareaba todas las canciones. Le gustó muchísimo cuando pasó por el aeropuerto y vio como los aviones despegaban hacia todos los destinos. ¡Cuántas cosas se podían conocer viajando a otros lugares!

Al llegar, enseguida se la enseñó a la Señorita y a sus amigas. ―Mirad que castaña me encontré ayer‖. La Seño dijo: ―Sí, es muy bonita y muy grande‖. Lucía apuntó ―Sí, y además es mágica, habla, canta y baila‖. ―Imposible, no digas barbaridades‖- le dijeron todos.

Entonces la castaña pegó un salto y se le puso a la Señorita en el hombro y dijo: ―Sí, soy la castaña mágica. Cada año cuando llega el otoño voy con los niños a la ciudad y a la escuela, porque me gusta ver que hacéis‖.

Todos los niños de la clase se pusieron alrededor de la castaña, asombradísimos. ¡La castaña era muy revoltosa! Se movía por toda la clase, mirando los dibujos que estaban colgados en las paredes. Se metía en las bandejas de los colores, escribía en la pizarra, recitaba poemas, leía todos los libros de texto, y rebuscaba en las mochilas.

La Señorita no sabía qué hacer con tanto alboroto. ―Silencio. Todos a sus sitios, que vamos a hablar‖ – dijo la Seño.

A la mañana siguiente, cuando Lucía iba a ponerla en la mochila, la castaña le dijo: ―llévame en la mano que si no, no veo y cada otoño cuando vengo a la ciudad me gusta ver los coches, las tiendas, las calles,… Me gusta ver lo que hacéis‖.

Lucía estaba muy preocupada porque pensaba que nadie se lo iba a creer. La cogió en la mano con cuidado y se subió al coche. Por el camino la castaña saltaba y miraba por la ventana del coche¸ oía la radio y tatareaba todas las canciones. Le gustó muchísimo cuando pasó por el aeropuerto y vio como los aviones despegaban hacia todos los destinos. ¡Cuántas cosas se podían conocer viajando a otros lugares!

Al llegar, enseguida se la enseñó a la Señorita y a sus amigas. ―Mirad que castaña me encontré ayer‖. La Seño dijo: ―Sí, es muy bonita y muy grande‖. Lucía apuntó ―Sí, y además es mágica, habla, canta y baila‖. ―Imposible, no digas barbaridades‖- le dijeron todos.

Entonces la castaña pegó un salto y se le puso a la Señorita en el hombro y dijo: ―Sí, soy la castaña mágica. Cada año cuando llega el otoño voy con los niños a la ciudad y a la escuela, porque me gusta ver que hacéis‖.

Todos los niños de la clase se pusieron alrededor de la castaña, asombradísimos. ¡La castaña era muy revoltosa! Se movía por toda la clase, mirando los dibujos que estaban colgados en las paredes. Se metía en las bandejas de los colores, escribía en la pizarra, recitaba poemas, leía todos los libros de texto, y rebuscaba en las mochilas.

La Señorita no sabía qué hacer con tanto alboroto. ―Silencio. Todos a sus sitios, que vamos a hablar‖ – dijo la Seño.

36

Los niños obedecieron, se sentaron a escuchar, porque la verdad es que todo lo que pasaba era muy extraño.

La castaña también paró y explicó a todos, que era tan enérgica como es la vida y que lo que más le gustaba era cuando llegaba esta estación porque volvía a vivir. El resto del año estaba como dormida y cuando despertaba con la llegada del otoño se quedaba maravillada de todo lo que pasaba a su alrededor.

Le gustaba todo: cómo cantaban los pájaros, cómo sus amigas las setas asomaban la cabecita de la tierra. Le gustaba ver como el grillo negro les hacía cosquillas a los caracoles, ver a los conejos saltando entre los matorrales….

Pero sobretodo le gustaba ver a los niños en el bosque correr y jugar, y si además tenía la suerte de que alguno, como Lucía, la cogía y la llevaba lejos, se lo pasaba aún mejor porque iba a la ciudad.

Allí todo era tan diferente al bosque, pasaban muchas cosas y aprendía de todo lo que ocurría a su alrededor. ¡Eran tantas las cosas a descubrir!

37

A media mañana salieron todos al patio. Lucía la llevaba en la mano para que no la pisasen los niños de tercero cuando jugaban al futbol.

Todo el cole estaba de fiesta, ¡iban a celebrar la Castañada!

Estaban ya preparados los panelletes, los boniatos, las castañas. Los adornos habían quedado preciosos, la música ya sonaba en el recreo.

De pronto se oyó un enorme trueno.

Era muy extraño, el día era soleado, sin ninguna nube… miraron, y la castaña mágica ya no estaba en la mano de Lucía.

Empezaron a buscarla. La llamaron muchas veces, buscaron en el comedor, en el salón de actos, en el despacho de dirección, incluso pensaron que estaba escondida jugando con los niños de P3.

Había desaparecido.

Tras mucho rato de búsqueda, entraron en la clase y vieron una nota en la pizarra: Mi excursión ha terminado, me lo he pasado bomba con vosotros viendo la ciudad y vuestro cole.

El año que viene a ver si tengo tanta suerte y puedo volver al Pau Romeva en el bolsillo de algún niño.

Ah, sobretodo seguid aprendiendo y ¡disfrutad de la fiesta!

La castaña mágica

38

EL SENYOR TRIES, UN MESTRE JUST

Autor: Antoni Casanova Ramon Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’escola Les Corts Tutor: José Tobar

Ens preparàvem per a una competició de coneixements entre centres escolars i això sempre és molt important. Ja ho crec que ho és!

Estàvem amb els nervis de punta.

Tant, que una tarda a darrere hora, en que el professor s’absentà de classe, ens esveràrem empesos pel nerviosisme i els dos grups de guapets de sempre s’enfrontà, disparant-se bales de paper enrotllat, doblegat pel mig i mastegat, que sortien catapultades en llançar-les per mitjà d’una goma elàstica fermada als dits gros i índex de la mà dreta i estirada fins al màxim pels mateixos dits de la mà esquerra.

La gresca es va tornar tant, però tant emocionant que a la fi ens hi enganxàrem tots: s’armà una batalla campal en tota regla, amb cridòria, cops a les taules i bales que rebotaven a les galtes. Però veureu: en el moment àlgid de la lluita tornà el professor, el senyor Tries, que ens agafà in fraganti. Procuràrem dissimular, de manera que tothom es va quedar quiet de cop i volta i com per art de màgia desaparegueren tiradors i bales.

Però les bales escampades pel terra ens delataren, motiu pel qual el professor, amb molta suavitat però amb cara severa, ens féu trabucar les carteres sobre la taula quedant així en descobert que totes amagaven gomes elàstiques i grapats de municions. Tot un espectacle! No recordo prou bé com va acabar tot plegat però el que si va quedar ben clar és que érem uns angelets, uns veritables angelets. Oi que si? Gràcies!

Doncs va, seguim: Es veu que enmig d’aquell enrenou el professor ens va dictar un exercici per al dia següent i que nosaltres, distrets com estàvem, ens passà per alt. El treball en qüestió era de Matemàtiques i en preparació de la competició que s’acostava. Quasi res, com qui diu! Era un problema complicat i molt ben tramat puix heu de saber que si bé el senyor Trias era reconegut per la seva aguda personalitat, encara ho era més pel seu domini de les Matemàtiques.

39

Fos com fos, arribà el dilluns i la primera cosa que ens diu el professor és que ens situem en semicercle davant de la pissarra. Ens exposa el problema amb tot detall i seguidament en fa el planteig a la pissarra i amb el guix vinga escriure xifres i xifres, ratlles i comes i dos punts, vocals i consonants i tot el que vulgueu. Tots ens miràvem astorats, perplexes. Però, de què anava tot allò? No en teníem ni la més lleu idea! Amb uns ulls com unes taronges miràvem la pissarra com aquell qui veu un paisatge encantat.

I tot d’una fa sortir en Josep, tot un espavilat: - Apa, Josep, et toca el lloc d’honor. Agafa el guix i endavant.

Ni honor ni endergues. Ja teniu en Josep suant com un condemnat i mut com una estàtua. No en sabia ni un borrall. El professor s’intranquil·litzà... aixecà una mica la veu... però res de res. I enfurrunyat li digué que estengués la mà, a la que donà un cop copet amb un regla que mantenia a la mà durant les lliçons magistrals, semblant a un director d’orquestra.

Després cridà en Manel. I en Manel quedà palplantat enmig del semicercle posant cara d’estaquirot. Tampoc no en sabia ni un borrall... Una altra mà estesa i un altre cop copet.

- Encara sort, vaig pensar, que ara li toca a en David, l’eixerit de la classe. Aquest, si més no, improvisaria quelcom raonable. Què va!, quedà més blanc que la neu, amb la boca entreoberta com un babau i els braços creuats. Una altra víctima... i el conseqüent cop copet a la maneta.

Seguiren en Jaume, l’Alfons, l’altre Joan, en Pere, en Miquel.....Veia com la filera s’anava acabant i el meu torn era cada cop més a prop, però el pitjor del cas era que jo tampoc no en sabia res de res. I em vaig començar a preocupar.

Quedava un darrer recurs: a la filera, abans hi tenia en Joaquim, un amic estudiós i prou versat en tot això dels jocs de números. Però nois, ni jocs ni contes xinesos, aquest xicot també féu figa. I era l’última esperança!

40

- Vinga! Ara tu a la pissarra i que n’aprengui tothom!, vaig sentir com un retruny en dia de tempesta.

Haig d’explicar que des de feia poc presumia del títol de ―Rei de les espardenyes‖ en haver obtingut al primer lloc en la resolució d’un complicat, molt complicat, problema. I el senyor Tries devia creure de totes totes en l’èxit final d’aquell denigrant espectacle per obra del recent campió de classe.

Jo, atemorit, d’esma vaig fer un pas endavant. Les cames em tremolaven i recordo que amb un filet de veu vaig articular: - No m’ho sé.

Què vaig haver dit, pobre de mi! El senyor Tries, crec que atònit, es va quedar per un moment en suspens i tot seguit, mirant-me fixament, vaig oir com deia tot contrariat: - Tu... tampoc? Vaja!

M’indicà que estirés la mà dreta i vaig rebre en ella el cop copet...

Em sentia adolorit pel càstig sofert i, vanitós, em preguntava per què l’havia d’haver rebut també jo, l’alumne que no havia fallat al llarg del curs i que fins i tot ostentava el flamant títol de ―Rei de les espardenyes‖? Però amb un xiuxiueig la consciència em replicava: És que vols un tracte de favor? Tu, com els teus companys, tampoc no sabies la lliçó. No en tenies ni notícia! Com els altres, aquell dia també estaves comptant figues!

I per fi vaig admetre, ni que fos una mica a contracor : El senyor Tries ho ha fet bé, però que molt bé... És un mestre just. M’ha donat tota una bona lliçó ni que no sigui de Matemàtiques Però, digueu-me, què és el que havia passat? Ningú no en tenia ni notícia de la qüestió?

Tots estaven comptant figues al mateix temps o és que aquell dia i en aquella hora havia creuat el nostre espai sideral un OVNI?

41

EN QUIMET I EL GRILL

Autor: Daniel Zoppetti Estivales Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’escola Les Corts Tutor: José Tobar

Era una vegada un nen que es deia Quimet, A l’estiu, quan feia vacances del cole anava amb el seu pare a la botiga de verdures que tenia i allí en Quimet passava els dies jugant a un pati que hi havia darrera la botiga.

Un dia, mentre en Quimet jugava, va sentir un soroll com de un xiulet, - ric, ric, ric, - el nen va preguntar-li al seu pare que era aquell soroll i el pare li va dir: - es un grill que haurà vingut del camp amb els feixos de verdures.

En Quimet era un noi molt curiós, volia saber com era un grill i va tenir la idea d’atrapar-lo.

Els grills son uns insectes que canten durant la nit, però estava amagat a un recó sota d’un safareig que hi havia al pati, allí a la foscor el grill cantava de nit i algun cop de dia.

En Quimet li va preguntar al seu pare com podria capturar el grill, i el seu pare li va dir: primer hauries de fer una gàbia per posar-lo, ja que si l’atrapes, on el posaràs?

En Quimet tenia un amic una mica més gran que ell, que es deia Jaumet, i li dir que volia atrapar el grill, però abans havia de fer la gàbia i si ell l’ajudaria. A en Jaumet li agradà la idea i tots dos varen agafar unes fustes de les caixes on posaven les verdures i amb aquelles fustes varen construir una petita gàbia; a una de les cares de la gàbia van posar una reixeta per veure el grill i a una altre cara van posar una portella per tancar al grill que no s’escapés.

Un cop feta la gàbia varen buscar i buscar per sota del safareig, fins que varen trobar el grill. No va ser fàcil capturar-lo, perquè quan volien atrapar-lo, el grill saltava i s’escapava, i així un dia i un altre dia fins que el van capturar i el van tancar dins la petita gàbia.

El grill de moment no va dir res, no cantava ni feia res, en Quimet va agafar una fulleta d’enciam i la posar dins de la gàbia, pensant que el grill tindria gana i hauria de menjar una mica; el grill menjava la fulleta d’enciam però no cantava, perquè no tenia foscor, i en Quimet volia sentir el ric, ric, ric, del seu cant.

Aleshores va pensar: - clar, es de dia i no canta, me l’emportaré a casa i així el sentiré cantar a les nits, - i així ho va fe. En arribar a casa el va posar a la galeria descoberta que tenien i durant tota la nit el grill se la va passar cantant sense parar: - ric, ric, ric.

Així un dia i un altre dia, en Quimet li portava una fulleta d’enciam, i el grill cantava, ric. ric, ric, totes les nits, però en Quimet no s’adonava que el grill, a l’estiu quan tothom dorm amb les finestres obertes, el seu cant fa causa molèsties i no agrada.

42

Els veïns de la casa on vivia en Quimet, al veure que cada nit el grill no parava de cantar, amb la calor que feia, es van queixar a la mare d’en Quimet, i la mare va dir-li que tenia que desfer-se’n del grill. A en Quimet no li va agradar, i li va comentar al seu amic Jaumet.

En Jaumet com era més gran li va dir que la seva mare tenia raó, i a més a més li va explicar que el grill el que volia era viure en el seu medi ambient. En Jaumet li va preguntar: - t’agradaria estar tancat en una gàbia petita, encara que cada dia et portessin menjar? - ¡oh, no!, de cap manera, jo ploraria molt, no pararia de plorar y cridaria per a que em traguessin de la gàbia.

- Doncs això és el que li passa al grill, no està content d’estar tancat, i voldria sortir per anar altre vegada al camp i viure en el seu medi ambient - li va dir en Jaumet, - però jo no vull matar el grill - va contestar en Quimet.

En Jaumet li va proposar una cosa: - si vols demà sortim a berenar al camp, ens emportem la gabieta amb el grill, i allí al camp el deixem anar, per a que visqui amb el seu ambient.

En Quimet va comprendre el que li deia en Jaumet i varen quedar d’acord per deixar anar el grill al camp.

El següent dia, la mare d’en Quimet va preparar berenar per els dos nens i els va portar al camp per a que deixessin anar el grill després de berenar i jugar.

La màxima del conte és que tant els insectes com les persones que han sigut creades per viure en llibertat, no siguin presoneres d’altres i puguin gaudir de la llibertat.

I així en Jaumet, en Quimet i la seva mare, varen tornar a casa contents d’haver alliberat el grill; segur que el grill al camp canta amb mes forcés cada nit, •ric, ric, ric; ric, ric, ric.

43

GEMMA I LA GOSSA LAIKA

Autor: Llibert Canton Martinez Il·lustradors: Alumnat de 3er A de l’escola Pau Romeva Tutora: Sonia Bajoz

En un poblet de l’alta muntanya, situat a les serralades de la Vall d’Aran, vivia la Gemma amb els seus pares, el senyor Andreu i la senyora Berta, i el seu germà, en Biel, que era tres anys més gran.

Aquell matí, la Gemma es dirigia a l’escola amb la seva mare. Com sempre, van passar per davant de la casa d’en Constantí, un vell ramader, ja jubilat, que en la seva època es dedicava a la cria d'ovelles.

En Constantí tenia una bonica gossa d’atura, Laika, nom que en Constantí li va posar en record d’aquella gosseta que fa molts anys van enviar a l’espai a bord d’una aeronau.

La gossa, com feia sempre, quan veié la nena, es dirigí a tot córrer cap a ella a saludar-la.

---Com has dormit avui, Laika? –l’hi preguntà la nena.

La Laika s'aixecà i recolzà les potes davanteres en el pit de la Gemma, i en Constantí somreia des la porta de casa.

--No t’hi entretinguis, Gemma. Faràs tard a l’escola –digué en Constantí.

La Laika entrà dintre de la casa i.sortí amb una pilota a la boca, amb la qual jugaren durant uns moments.

--Gemma, no perdis el temps, vine! –digué la mare, que havia continuat sense aturar-se--.

Deixa la gossa.

En sortir de l’escola, on ja l’esperava la mare, van anar fins a casa, on la Gemma berenà.

Poc després arribà en Biel, el germà de la nena. En Biel tornava a casa a la tarda, amb un autocar del municipi. La Gemma li digué a la mare: --Mama, me’n vaig a casa del senyor Constantí. Vull veure la Laika.

--Nena, no pares mai aquí! –digué la senyora Berta--. No triguis. Recorda que has de fer els deures.

Aquell dia van venir dos gossos amics de la Laika. Eren una mica grassonets, amb el pèl fosc. Altres nens s'hi van unir i, plegats, van jugar una estona. Abans que no es fes fosc, però, la nena tornà a casa per fer els deures de l'escola.

44

Un diumenge del mes de gener, pel matí, la Gemma sortí de casa per anar a trobar-se amb la seva amiga Laika.

En arribar davant de la vivenda del vell Constantí la va trobar tancada. La Laika estava asseguda a la vorera. S’hi apropà a la Gemma. Tenia la cua amagada entre les potes, es veia trista. En Constantí no era allí, cosa aquesta força estranya.

Una veïna que vivia al costat va explicar a la Gemma que el senyor Constantí s’havia posat malalt del cor. Uns familiars havien vingut amb una ambulància i se l’havien emportat a un gran hospital llunyà.

--I què faran amb la Laika? –preguntà la Gemma.

--Han dit que no se la podien emportar i l'han deixada aquí.

La Gemma quedà davant de la casa d’en Constantí. «Si es queda aquí, la Laika morirà de fred i de gana», pensà.

--Papa, la Laika ha de venir a la nostra casa, no pot quedar-se al carrer _digué la Gemma a la nit.

--Filla –respongué el senyor Andreu--, no la podem tenir aquí. És molta feina, no tenim espai i és una despesa més.

Aquella nit va caure una gran nevada. Des de la finestra de la seva habitació, la Gemma mirava els flocs de neu que cobrient el carrer. No podia deixar de pensar en la seva amiga Laika. La nena anà a l’habitació dels pares.

--Filla, què fas aquí a aquestes hores? –preguntà la mare, al mateix temps que abraçava amb força la nena.

--Què et passa, petita? –digué el pare.

--Papa, deixeu la Laika que vingui amb nosaltres, sis plau! –comentà la Gemma, plorant desconsolada.

--Està bé, no ploris. La portarem aquí. Pel matí l’anirem a cercar…

--No podem esperar al matí –digué la Gemma--.

Amb la nevada que està caient, quedarà congelada.

I tant insistí la nena, que decidiren anar a cercar la Laika. Al carrer s’havia format una gruixuda catifa de neu.

Ja vestits, obriren la porta i, oh, sorpresa!, la Laika estava allí, arraulida al costat de la porta, tremolant de fred.

La van entrar a la casa, l’escalfaren amb mantes, li donaren menjar fins que a poc a poc es va recuperar.

Laika, ben calenteta, va dormir a l’habitació de la Gemma. Uns dies després ja estava totalment recuperada.

Passat el temps, de tant en tant es dirigia a casa del vell Constantí i s'hi estava una bona estona.

45

Un matí, el carter portà una carta dirigida a la Gemma. Era d’en Constantí. Havia sortit de l’hospital on l’havien recuperat de l’infart, però comunicava que no podria tornar al poble, ja que no podia viure sol.

En Constantí li demanava que es fes càrrec de la Laika.També li deia que la Laika estava embarassada.

Tindria els seus fillets cap al mes de febrer. La Gemma deixà la carta als pares perquè la llegissin.

--Per això la gossa està més pleneta, ara queda clar –comentà la mare.

--No ens podrem quedar la Laika –digué l'Andreu--. Li buscarem altra casa o la portarem a un centre d’acollida.

La Laika, mentrestant, mirava i escoltava amb les orelles alçades. Al dia següent, sortí i desaparegué.

La Gemma, ajudada per en Biel, la va estar buscant per tot el poble, després van anar amb l’automòbil pels pobles de l’entorn d’aquelles muntanyes, però tot fou inútil. Laika havia desaparegut.

Les qualificacions dels exàmens de la Gemma, van baixar el nivell. Els pares estaven força preocupats. Observaven que aquell assumpte estava afectant molt la seva estimada filla.

L’hivern anà passant. «On estaran la Laika i els seus fillets? Qui els posarà el menjar?», pensava la Gemma. Aquell Nadal el passà fatal. Quan va escriure la carta als Reis Mags, demanà que tornés la Laika, no volia res més.

S’hi apropava la primavera, la neu havia començat a desfer-se.

La Gemma havia sentit parlar d’un poble abandonat, Montperdut, que es trobava molt amunt de les muntanyes, que a l’hivern quedava aïllat. I si la Laika s’hagués refugiat allí, quan encara era possible l’accés? A la tarda, quan tornà de l’escola, va demanar als pares d'anarhi.

--No hem arribat mai fins a Montperdut, la Gemma té raó. –comentà en Biel. Finalment, els pares accediren a anar-hi el dissabte següent.

Montperdut era com un fantasma del passat. La majoria de les cases estaven derruïdes.

Durant una estona, buscaren la Laika per aquells carrers. I de sobte, van escoltar un so dèbil, com un grinyol.

El so venia d’una casa que conservava el sostre intacte. Van entrar i… ALLÍ ESTAVA LA LAIKA! Arraulits al seu cos, es trobaven tres petits cadells que intentaven alimentar-se xuclant del seu pit.

L’Andreu va prendre la Laika amb els seus braços. La mare agafà un dels cadells, i la Gemma i en Biel els altres dos.

En arribar a casa, acomodaren la Laika i els seus cadells al costat de l’estufa. Van preparar un àpat per a la Laika i els seus fillets van xuclar amb molta gana el pit de la seva mare.

--Què farem amb la Laika? –comentà la Gemma--. En Constantí volia que jo me'n fes càrrec.

--Tranquil·la, Gemma –digué la mare--. La Laika i un dels seus fills es quedaran amb nosaltres. A més, ja hem parlat amb la senyora Aurèlia i el senyor Joan, són bona gent, viuen a prop de nosaltres. Ells es quedaran els altres dos cadells. Els podràs veure sempre que vulguis. I la Laika tindrà sempre a prop els seus tres fills.

46

Als cadells els van posar els noms de Lleó, Dick i Lluna. A casa de la Gemma es quedà Dick, i Lleó i Lluna es quedaren amb la senyora Aurèlia i el senyor Joan, respectivament.

Quasi tots els dies, la Gemma, el seu germà i la Laika s'hi reunien amb en Dick, Lleó i Lluna. Els quatre gossos d'atura eren de color canyella, de pèl llarg i jugaven molt sempre que s'hi trobaven.

Mai ningú no va comprendre com s'ho va fer la Laika per poder arribar fins a Montperdut. Solament ella ho hagués aclarit, si pogués parlar. Segurament ho va fer per protegir els seus cadells.

La Gemma tornà a millorar les qualificacions escolars. De tant en tant, escrivia cartes al senyor Constantí, en les quals li explicava les coses que succeïen al poble, així com li donava notícies de la Laika i dels seus fills. Li comentava també que estava molt contenta des que la Laika es va quedar a casa seva definitivament.

Els quatre gossos d'atura van agafar molta fama, de tant bonics i tant iguals com eren. Alguna vegada va venir al poble gent que volia comprar-los per dur-se'ls, però mai no van deixar que se'ls emportessin.

I allí continuen, en aquell petit poble, la Gemma i els quatre gossos d'atura, cada vegada més amics, cada cop més feliços.

47

L'ESTEL I LA CUCA DE LLUM

Però de tots els petits estels, n’hi havia un de molt trapella. Una bona nit li va dir al Rei de l’Univers, que volia baixar a jugar amb aquells nens i nenes. Els altres estels en sentir-ho es van esgarrifar, i li deien: -―però això no ho pots fer‖. Llavors, el Rei de l’Univers li va dir: ―- si baixes no podràs tornar mai més al cel‖, però ell va dir que sí, que volia anar a jugar amb aquells nens i nenes.

Autora: Esperança Saladrigas Caritg Il·lustradors: Alumnat de 6è B de l’escola Les Corts Tutor: Fernando Abrera

Una vegada hi havia un poble petit de muntanya on hi vivien molts nens i nenes.

Quan arribava l'estiu, cap al vespre, s'anaven a jugar als camps, i el que més els hi agradava era mirar al cel ple d'estels lluents que els hi feien l'ullet. Sempre volien que en caigués un sobre els seus camps on ells jugaven, però no en queia mai cap. Però heu de saber que des del cel, el Rei de l’Univers també els mirava com jugaven, i els hi deia als seus estels petits i trapelles: ―- Veieu com us mira la mainada d’aquest poble cada nit d’estiu, queden embadalits amb la vostra lluentor‖.

I tot d’una aquella nit, van veure un estel que ―zas!‖ va caure sobre els seus camps. Primer es van espantar, però de seguida s’hi van acostar, i..., oh..., què bonic que era, al final ho havien aconseguit, tenien un estel.

Però en fer-se tard, aquells nens i nenes van marxar cap a casa seva a dormir, i l’estel es va quedar tot sol.

Es va fer de dia, i va sortir el sol, i l’estel ja no lluïa. Plorava i plorava, i volia tornar al cel.

48

El Rei de l’Univers, en veure’l tan trist li va dir: ―- Ja saps que no pots tornar al cel, però como aquests nens i nenes t’estimen tant, et concedeixo el do de viure a la terra amb ells. Seràs una cuca de llum, i totes les nits lluiràs com un estel‖.

Des d’aleshores, la cuca de llum està enmig de les herbes, feliç de saber que cada vespre tots els vailets la busquen per admirar-la, al igual que ho feien quan estava al cel.

I aquest conte ja s’ha acabat.

49

LA PUNTAIRE CEGA

Autora: Núria Bassets i de la Cruz Il·lustradors: Alumnat de 4art A de l’escola Les Corts Tutora: Rosa Forner

La Joana vivia a can Codonyer, una caseta al bosc, que tenia cent anys. Vivia sola amb en Peret que era un gat roig, gras i dormilega i un gos petaner, en Xiulet.

La Joana es guanyava la vida fent puntes al coixí, les quals baixava al poble on una seva parenta venia amb molt d’èxit, atès que ja ningú sabia fer anar els boixets amb tanta destresa. Treballava mentre cantava les cançonetes que la mare i l’àvia li havien ensenyat: cançons de romanços i llegendes antigues, de prínceps, pescadors, somnis, sirenes i pastors.

La Joana també tenia grans coneixements de plantes i herbes medicinals. A trenc d’alba, ella amb en Xiulet anaven al bosc a recol·lectar, amb molta cura de no malmetre l’entorn, les herbes que li calien per fer infusions i ungüents: farigola per desinflamar, romaní per posar amb alcohol i fer friccions, camamilla per mal de panxa, marduix per l’asma… mil plantes diferents.

La Joana també arreplegava tots els fruits que el bosc generosament li oferia. A la primavera collia maduixetes i gerds, a l’estiu móres, avellanes i nous, bolets a la tardor i per Nadal cireretes d’arbós.

Menjava cada estació els regals de la natura li feia. Quan hi havia abundor preparava conserves i melmelades.

La Joana feia puntes asseguda al solet de l’hivern i a l’estiu a l’ombra del porxo, envoltada de blaves hortènsies.

50

Una nit de gener, havent sopat, els ulls van començar a fer-li pampallugues i als pocs moments tot li va quedar fosc. —Mare de Déu, s’han tingut de fondre els ploms! —va dir la Joana. De sobte es va adonar que tampoc veia les flames de la llar de foc. Es va espantar molt. No veia gens. S’havia quedat cega? Era terrible! Què faria sola sense veure-hi gens? I com podria guanyar-se la vida si no podria seguir el dibuix de les puntes, ni on clavar les agulles, ni fer anar els boixets?

La Joana feia dies que era cega i només plorava la seva desgracia. No podia cuinar res, sols posava llenya al foc per no passar fred. Menjava el poc que trobava a les palpentes.

Era trist estar sola, sense ajuda.

Una nit freda i ventosa es va posar a ploure a bots i barrals i els llamps i trons eren esfereïdors. La Joana va creure que havia sentit cops a la porta, va parar atenció i creia sentir gemecs.

Tenia por d’obrir, però en Xiulet lladruscava i grinyolava i mossegant-li les faldilles, la va atansar a la porta. La Joana patia pensant que a fora algú necessitava ser auxiliat i molt espaordida va obrir.

La veu d’un home esgotat li demanà socors, aixopluc. Com va poder, la Joana el va ajudar a entrar a casa i l’home, ferit i xop, va poder arribar al caliu de la llar.

La Joana va oferir a l’home tovalloles per eixugar-se, roba seca i ungüents per a les nafres. L’home es va anar refent, ell mateix va avivar el foc, va fer una sopa i fins i tot va omplir els bols d’en Peret i en Xiulet que ja estaven mig defallits.

L’home era molt educat i amable. Va explicar que havia anat de cacera amb uns amics, però s’havia perdut i estimbat i amb la tempesta encara s’havia desorientat més. Es a presentar com Miquel de Casademont, metge oculista. Va fer preguntes a la Joana, li va mirar bé els ulls i va dir-li que creia que podria guarir-la amb una operació gens difícil. Va proposar-li anar a la capital i quan la tempesta, que va durar dos dies, es va esvair, els seus amics, que el van localitzar, van estar d’acord en anar tots cap a la ciutat.

51

El doctor Casademont la va operar amb un èxit total i així va ser com la Joana al cap de pocs dies va tornar a can Codonyer, a gaudir de les flors, el sol, les nits estelades… com tornava a ser de bonica la vida! I com les seves mans tornaven a fer meravelles!

Però la Joana estava neguitosa, el seu cap no parava de fer voltes pensant de dia i de nit amb tot el que havia passat. La casualitat de que el doctor Casademont s’hagués perdut li havia fet tornar la vista, però i si no hagués estat així? Es va adonar de que no és bo viure aïllada, que la vida en solitud és freda. I tots els coneixements que tenia, no era egoista no comunicar-los?

Un bon dia la Joana va agafar en Peret i en Xiulet i es va traslladar a viure a una caseta del poble que l’alcalde li va oferir a canvi de muntar una escola de puntaires.

Fantàstic! Tots els vespres nens i nenes, mares i pares, anaven a aprendre a fer puntes i a saber quines herbes eren útils.

La Joana feliç, perquè treballava, ensenyava i participava de rialles i xerrades i a més els seus consells eren profitosos.

La Joana va aprendre quelcom molt important i que mai no oblidà: la importància de CONVIURE i COMPARTIR.

52

RAYO Y SU HISTORIA

Autor: Francisco Lopez Vilaplana Il·lustradors: Alumnat de 5è B de l’escola Sta. Teresa de Lisieux Tutors: Anna Bujan, Raquel Garcia

Allá en tierras lejanas, hace ya unos años, entre la frondosidad de las ramas de un tupido ciprés, y en el nido de mis padres, rompí el cascarón que me envolvía y vine al mundo.

Apenas abrí los ojos, me llevé un gran susto al ver junto a mí, a tres monstruitos, feos, pelones y piantes como yo, que eran mis hermanos.

Poco a poco nos fueron saliendo, hermosas y variadas plumas de hermosos colores.

Desde el borde del nido, nuestros padres, que lucían esplendido plumaje nos indicaban todo lo que pasaba al pie de nuestro ciprés, mientas acallaban nuestro constante piar pidiendo comida. Lo primero que nos enseñaron era el tener cuidado de unos extraños seres que por allí abajo pasaban. Los más grandes, eran los hombres y las mujeres y los más pequeños los niños y las niñas.

Por unos de estos niños supe que nosotros éramos unos Jilgueros. Pues una vez, señalando a nuestros padres, que por allí revoloteaban, así lo dijeron.

En una ocasión uno de mis hermanos, el primero que salió de su cascarón, quiso imitar a nuestros padres. Se subió al borde del nido, y allí, al aletear sus alas, se cayó al vacío y nunca supimos más de él.

Un día, cuando ya lucíamos plumaje como el de nuestros mayores, uno de aquellos hombres, al que llamaban Pepe, se encaramó a lo alto del ciprés y nos metió, a mis hermanos y a mí, en una jaula. Al volver nuestros padres se disgustaron mucho y estuvieron revoloteando y piando su enfado a nuestro alrededor. Siguieron trayéndonos comida, que nos daban entre los barrotes de la jaula. Pero como vieron que aquel hombre nos llenaba el comedero a diario, dejaron de venir. A mí me dio pena no verles ya más.

Pasados unos días nos sacaron de la jaula y a cada uno de mis hermanos les pusieron unos anillos en sus patitas y les dejaron en libertad. A mí, que dijeron tenía un defecto en mis alas, y apenas podía volar, me entregaron a dos niños que pronto supe eran hermanos.

Me llevaron muy lejos de mis lugares, al nido de sus padres, que dijeron era su casa.

Allí me pusieron en una jaula grande y bonita en la que nunca me ha faltado mucha y variada comida acompañada de algún chuche.

Los niños, sus padres y una señora a la que llaman Pepita, me han cuidado siempre muy bien, y cuando pasan cerca de la jaula, a la que yo llamo mi casa, se paran para decirme cosas bonitas. Un día empezaron a llamarme Rayo, aún no se el porqué, y así me llamo.

53

Por las mañanas ponen mi jaula en el balcón del nido-casa donde estoy rodeado de bonitas plantas con flores.

Allí he hecho unos amigos que vienen a picotear las semillas que caen de mi comedero. Vino una vez una paloma grandota y brutota que estropeaba las plantas. También vino un gorrión, que no solo comía el alpiste que yo procuraba echarle, sino que trinaba conmigo, contándome sus cosas. Me decía que a pesar de estar enjaulado me tenía envidia, pues estaba criando a sus polluelos y por ahí afuera escaseaba la comida, por eso de la crisis. Cerca de mi balcón también hay un canario al que oigo trinar. No puedo competir con él, pero nos entendemos muy bien.

Por la noche, o en los días fríos y de tormenta, entran mi jaula al interior del nido, bueno, de la casa. Allí a mí lado había hace tiempo un pez que se burlaba de mí por estar enjaulado. No se daba cuenta de que él también lo estaba dentro de una caja de cristal.

En cierta ocasión, el mayor de los niños me llevó a su cole, pues en su clase, organizaron un encuentro de Mascotas. Me alegré mucho de que me llevase, pues allí conocí a otros pajarillos como yo, y a unos ratones que decían eran unos hámsteres. Pero los compañeros de mí amigo armaron tan gran jaleo, que me asusté y se me puso la piel de hombre.

La verdad es que todos los niños son un poco raros. Mis amigos dentro de su nido tienen una caja, en la que por una ventana aparece de todo: hombres, animales, coches, aparatos voladores… Y sobre todo ponen mucha atención cuando salen unos hombres corriendo detrás de una pelota. Entonces les oigo gritar: ¡Messi!..¡Xabi!..¡Gol!...

Una vez gritaron mucho más que nunca:…¡Iniesta!...¡Campeones del Mundo!... salieron al balcón, y yo me puse muy contento con ellos, trinando alto y fuerte también.

54

A veces mis amigos se van de vacaciones. Entonces viene a cuidarme un hombre mayor, que dicen es su abuelo. Y a quienes les decía, que yo a mis ocho años, es ser tan viejo como él, que ya tiene muchos.

Pocas veces he estado enfermo, y cuando lo estuve, me llevaron al médico, bueno al veterinario. Una vez fue porque me creció mucho el pico. Y hace unos días, por no poder posarme ya, en los largueros de mi jaula… y por tener... mucho… mucho… sueño…

Y efectivamente, ese sueño era muy grande, y al final se durmió… Seguro que al despertar, se vio volando raudo como un Rayo, hacia ese cielo especial, de las buenas y queridas y recordadas Mascotas.

55

EL ASCENSOR

Autora: Rita Peran Romera Il·lustradors: Alumnat de 5è A de l’escola Sta. Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora, Raquel Garcia

Había una vez un niño que se quedó atrapado en el ascensor. Su madre no lo sabía y lo buscó por todos sitios. El niño tenía 3 años nada más. Estaba asustado y lloraba sin parar. El niño no tenía padre.

La madre fue a poner una denuncia en comisaría y los agentes le prometieron que harían todo lo que pudieran.

El niño empezó a saltar para ver si bajaba el ascensor pero no bajó. La madre escuchó los saltos del pequeño Jorge. Llamó a urgencias rápidamente.

Los bomberos estaban haciendo la siesta y no oyeron la llamada. La madre se puso histérica y a la vez se puso a llorar porque no le respondían.

El pequeño Jorge picó el botón de abrirse las puertas y se abrieron, era un milagro. La madre lo vio y le dio un abrazo tan fuerte que el niño casi no pudo respirar.

Los dos se fueron para casa y el niño le prometió que no volvería a hacer lo que había hecho, jamás.

56

RECORDS D’INFANTESA

Autora: Carme Collado Il·lustradors: Alumnat de 5è B, de l’escola Sta. Teresa de Lisieux Tutores: Anna Bujan, Raquel Garcia

Els pares del Miquel, de la Maria i de l’Adrià ja eren amics de feia molts anys… em penso que havien anat a escola junts, després es van casar els uns amb els altres, perquè s’havien conegut en diferents llocs… però el cert, és que la Maria, l’Adrià i en Miquel eren amics des de sempre. Des que se’n recordaven.

No es podien veure cada dia, ni cada setmana, ni cada mes, però, els pares organitzaven trobades que els feien molt feliços a tots. Tant als pares com a ells.

Cadascú vivia en llocs diferents.

El pare d’en Miquel era metge i fill d’un poblet d’alta muntanya, de la Vall Fosca, en mig del Pirineu. Sempre havia recordat com en feia de falta un metge per a la gent que vivia en aquells poblets disseminats i encara el fa somriure el neguit al veure quan arribava el ―Sr. Metge‖ a les diferents cases que el necessitaven.

En Miquel estava molt orgullós del seu pare: ho sabia tot!, Tant de medicina, com de geografia, com de llengua, era un savi!

El que preocupava una mica a en Miquel, era que quan ell (en Miquel) volgués estudiar Medicina, se’n hauria d’anar del poble al que tant estimava, en el que coneixia a tota la gent pel seu nom i on la mare sempre li deia allò que li feia falta. De vegades el renyava i no li deixava veure la TV i volia que sempre, sempre, aprofités el temps... però quan el posava a dormir jugava amb ell, l’ajudava a fer les paus amb en Romeu que sempre volia tenir raó i deia que mai feia cap ―falta‖ jugant al futbol al mig del prat, però la mare, no sap com s’ho feia, que sempre trobava les paraules justes i que el reconciliaven immediatament amb en Romeu o amb qualsevol. Però, a més, els macarrons i la carn arrebossada de la mare son únics. I les abraçades i el seu riure...

En Miquel tenia por d’enyorar-se però encara queda molt de temps…

57

La Maria vivia en una gran ciutat. El pare i la mare treballaven molt i s’ha d’espavilar per no arribar tard a l’escola, tot anava molt de pressa sempre. ―Va, Maria que farem tard!‖, deia el pare. I deia ―farem‖ perquè si la Maria badava una mica o se li enganxaven els llençols, ell també arribava més tard del que volia a la seva feina... i tot s’embolicava.

A la Maria li agradaven tots els animals: els gossos, els gats, els cavalls, les girafes… les aranyes i els escarabats li feien una mica de fàstic, però les sargantanes li feien molta gràcia i les cuques de llum la deixaven amb la boca oberta. Les cuques de llum els hi ensenyava en Miquel quan anaven al Pirineu a casa d’ell. I les gallines i els porcs i els conills i les vaques i les ovelles... a les cabres els hi tenia una mica de respecte perquè eren un pel eixelebrades i l’espantaven amb els seus moviments.

Aquesta afició la duia a creure que ella seria veterinària i podria cuidar-se de tots els animalons que li agradaven tantíssim.

També ho feia bé això de ballar perquè la seva mare en sabia molt i podia dir-li quan ho feia bé o no. Cada vegada que mirava a la seva mare de reüll la veia més guapa i sobre tot li agradava molt la seva olor que sentia quan l’abraçava, que era molt sovint, afortunadament.

A la seva família li agradava molt viatjar, i fer caminades a llocs especials en motiu d’alguna festa concreta. Aquest any ha fet el Camí de Santiago amb el seu pare i ha caminat més que ningú. També ha tingut l’ocasió de conèixer Holanda i riure i passar-ho bé amb la seva mare… i anar al cinema i al teatre, cantar gospel com la seva àvia, fer esports i anar al circ i a veure museus… encara que ella està molt contenta a la platja i a la muntanya.

Els dibuixos a la TV son la seva gran distracció malgrat rep alguna ―bronca‖ de la seva iaia quan ja fa massa estona que se’ls mira…

Te molts amics i amigues… però els seus grans amics son en Miquel i l’Adrià… llàstima que es vegin poc…

De fet és una nena feliç que està molt bé allà on hi son la seva família i els seus amics.

L’Adrià diu que vol ser jugador de futbol, perquè l’escola és una mica pesada i, de vegades, s’hi avorreix... si almenys el deixessin marxar quan ja ha acabat la feina i especialment si Naturals fossin més actives, més... com us ho diria? Si les pogués veure i palpar...

L’Adrià se’n va a la vora del mar sempre que pot.

L’escolta, es fixa amb el moviment de l’aigua, va a recollir petxines i pedres boniques que després els deixa en un plat gran que la mare te prop de l’ordinador i que diu que la tranquil·litza quan les pot anar tocant i passar-se-les pels dits.

58

La mare sempre està amb l’ordinador perquè agafa un llibre o una revista i les tradueix en un altre idioma. La veritat és que una mica avorrit també ho ha de ser, però a ella li va bé per ―tot‖. Això diu la mare de l’Adrià i ell no l’entén gaire…són coses de grans!. no ens enganyem, els pares, de vegades, són una mica estranys!!!.

A l’Adrià el que li agrada és que el pare el deixi anar a pescar amb ell.

A la barca, eh! no a la vora del mar. Van per petites caletes, de vegades a mar obert, un altre dia no es mouen de port i toca netejar. També és divertit. La mare diu ―vigileu que avui te cara de fer mal oratge, potser que el nen no t’acompanyi‖ i el pare torna a mirar al cel i al mar… i segons com, diu que avui no és bon dia per anar amb ell i que això del mar és cosa de grans, experts i que no se li pot perdre el respecte… i aleshores l’Adrià es queda a la platja. Entra i surt de l’aigua i sobretot juga a futbol a la sorra, que és més difícil que fer-ho al carrer, perquè la pilota queda frenada, que li ho va dir un noi gran que juga a l’equip del poble.

L’Adrià, en Miquel i la Maria tenen moltes coses per fer, però cadascú les seves.

La Maria te activitats extra escolars: natació, anglès i dansa. Arriba al cap de setmana ben cansada.

En Miquel te activitats diferents: busca herbes pels conills, donar menjar a les gallines i plegar els ous... això de fer natació ja li agradaria, però hauria d’agafar un autocar o quedarse a casa d’una tia que viu a prop d’on fan classes de natació i no anar a casa. Ell pensa que és millor anar al riu o anar a la platja quan va a veure a l’Adrià.

L’Adrià es dedica al futbol i al bàsquet i també a pescar… i a pensar que com en deu de ser de divertit veure altres llocs, viatjar, fer excursions com fa la Maria i els seus pares.

I tots, tots es troben un o dos cops a l’any a casa d’en Miquel per esquiar.

Són feliços, riuen, es cansen. Els seus pares els deixen lliures, mengen fora d’hores pizzes, aguanten el fred i saben que davant de tots i de tot són els tres amics més de debò que hi ha...

I després cadascú a casa seva, fins una altra trobada.

Han sigut molt feliços!!!!!

59

QUIN ENSURT!

Autora: Josefina Arisa Arisa Il·lustradors: Alumnat de 5è Ade l’escola Sta. Teresa de Lisieux Tutors: Emilià Mora, Raquel Garcia

Era un dia al matí, ens llevàvem molt d`hora i havíem de donar de menjar als animals quan de sobte el meu pare em va avisar que vigilés que quan anés a treure les vaques hi havia un parell de cabres que podien estar més esverades del que estaven normalment.

Jo vaig fer cas però tampoc massa, de manera que quan vaig anar em vaig oblidar del que em va advertir el meu pare Ja havia tret gairebé totes les vaques quan pel darrere meu vaig notar com que alguna cosa s’apropava a mi…llavors em vaig girar i…. quin ensurt!!!! Déu meu!!!!!,

No sabia què fer, bé, si sabia. Em vaig posar a córrer, cames ajudeu-me, fins que de sobte va aparèixer el meu germà i de seguida va aconseguir controlar aquella cabra desbocada que l’únic que volia era envestir-me de valent.

Estava clar que havia d’haver prestat més atenció

60

LA PRIMERA LLAR D’INFANTS

Autor: VV.AA. Sanitas Residencial Les Corts Il·lustradors: Alumnat de 5è B de l’escola Les Corts Tutora: Mercè Ferrer

Vet aquí una vegada, un dia fred de febrer, a Can fuster va néixer una nena molt bonica.

Tot el barri ho va celebrar, ja que feia 5 anys que no naixia cap nen.

El nom que li van posar va ser Anna Pilar, tenia els cabells llisos i rossos, i els seus ulls eren blaus com el mar.

La nena quan va fer els 6 anys va anar al col·legi. Era molt treballadora i de totes les activitats que feia la que menys li agradava era pintar. A l’escola va fer molts amics, entre ells un de molt especial, que es deia Daniel.

Van passar els anys i l’amistat entre l’Anna Pilar i en Daniel s’anava consolidant. Fins que un dia el destí va voler que es separessin; quan en Daniel va fer els 21 anys va haver d’anar al Servei Militar.

Durant els 3 anys que en Daniel va estar fent el Servei, l’Anna Pilar es va posar a treballar cuidant nens. Tots els dies venien 4 nens a casa d’ ella; els hi donava de menjar, els netejava i jugava amb ells.

Anna Pilar trobava molt a faltar en Daniel, i quan estava amb els nens s’imaginava que un dia era mare i que en Daniel estava al seu costat.

Van passar els anys i en Daniel va tornar.

L’Anna Pilar quan es va assabentar, va anar a casa d’ ell, i es va trobar amb la sorpresa que ell li va demanar de casar-se.

L’Anna Pilar va acceptar la petició.

Es van casar un mes de desembre i al cap d’un any va arribar el nen tan desitjat per tots dos.

Però l’ Anna Pilar trobava a faltar els nens que cuidava. Llavors en Daniel va tenir una idea: la casa on vivien era molt gran, i van aprofitar una de les sales per destinar-la a la cura i atenció dels petits.

Varen crear una petita escola de petits, actualment conegudes com a Llars d’ Infants.

En Daniel i l’Anna Pilar van ser molt feliços. I als seus fills els hi van ensenyar la importància de cuidar i protegir els més petits.

61

QUÉDATE CONMIGO Antonio y Mercedes eran un matrimonio catalán que vivía en el barrio de Gràcia. La vida les sonreía hasta que tuvieron que acoger en su hogar a Pedro, el padre de Antonio, que debido a su edad y algún que otro achaque, necesitaba ayuda para poder seguir al pie del cañón.

Su vida había pasado a ser de tres personas sin que nadie les hubiese consultado. Por esa razón, hacían pagar al abuelo su mal humor tratándole de malas maneras, llegando a superar los límites aceptables.

Con los primeros rayos del sol, Pedro se fue despertando. Esa no había sido su mejor noche, pero no estaba arrepentido de la decisión tomada el día anterior. Fue esa misma mañana cuando Eulàlia y Jordi lo vieron al llevar al pequeño Vicenç al parque. Les sorprendió mucho verlo tan temprano en ese lugar y más con la apariencia que llevaba, parecía algo desmejorado.

Después de hablar con él fueron conscientes de la situación y no llegaron a entender que había pasado por la cabeza de Antonio para actuar de aquella manera.

Sin pensarlo, decidieron invitarlo a vivir con ellos, a lo que Pedro no pudo negarse, ya que sabía que lo iban a tratar como si fuera su padre.

Autor: VV. AA Sanitas Residencial Les Corts Il·lustradors: Alumnat de 5é B de l’escola Sta. Teresa de Lisieux Tutores: Anna Bujan, Raquel Garcia

Un día, Antonio decidió que la situación era insostenible y que había llegado el momento de recuperar las riendas de su vida. La única solución que encontró fue abrir la puerta de su casa y echar a su padre sin darle tiempo a coger sus cosas. Pedro no entendía porque aquella persona a la que tanto había querido y que ahora parecía un desconocido, no mostraba ni un mínimo de compasión. Cogió apenas tres cosas y cerró la puerta detrás de él. Justo en ese instante, fue consciente de que estaba solo, que nadie le quería y que no tenía ningún lugar al que acudir. Decidió entonces quedarse a dormir en un banco del Paseo de San Juan, aquel lugar por el que le gustaba pasear y ver la sonrisa de los niños al estar con sus padres.

62

Pedro tampoco estaba equivocado en esta ocasión. Mejor no lo podían tratar y el que más empeño ponía era el pequeño Vicenç que, día a día, le demostraba con afecto y ternura lo importante que era para él. El abuelo le explicaba cuentos, lo llevaba a pasear, en ocasiones iban de excursión y ahí reforzaba la importancia por la naturaleza. Sin apenas darse cuenta, Pedro fue considerado como un abuelo para Vicenç, y siempre que estaban juntos se sentían muy felices.

Un día en la montaña, Vicenç quiso arrancar una ―ginesta‖. Pedro le contestó que las flores no se pueden arrancar, ya que cada una de ellas tiene un alma propia y cuando las separan de la tierra empiezan a llorar.

Los vecinos empezaron a rumorear acerca de los acontecimientos y fueron informados de todo lo sucedido no pudiendo quedarse de brazos cruzados, haciendo que Antonio y Mercedes fueran castigados por todo lo que habían hecho.

Pedro tampoco quería ningún mal para la que hasta hace unos días había sido su familia. Él les perdonó el castigo. Se conformó con mirarlos por última vez a los ojos y enseñarles la última lección que les daría.

“Recordad que vosotros llegareis también a mi edad y que es posible que paséis por mi misma situación.

Estoy convencido de que no os gustará vivir lo que yo he vivido, así que actuar como os gustaría que os trataran”.

Esas palabras hicieron pensar a Antonio.

Pidió perdón a su padre y le dijeron de regresar a casa.

63

PERDIDOS EN EL PARC GÜELL

Autor: VV.AA Sanitas residencial Les Corts Il·lustradors: Alumnat de 6è A de l’escola Les Corts Tutora: Teresa Fraile

La historia empieza un día de primavera. La clase de 4º B salía a visitar el mítico Parc Güell. El autocar los dejó en la entrada principal, justo en frente de la gran escalinata protegida por un imponente y colorido dragón.

Blanca, la maestra, conocía muchos de los misterios escondidos detrás de la obra de Gaudí. Dicen que por entre sus columnas desfilaron grandes personajes de la época.

Los niños estaban disfrutando de la visita. Desde el punto más alto pudieron hacer muchas fotografías a la ciudad de Barcelona. También pudieron jugar a la pelota, a la rayuela, saltaron a la comba o se escondieron para no ser los primeros en ser descubiertos. “Uno, dos, tres…” Todos estaban escondidos.

Uno a uno fueron descubiertos la mayoría de los alumnos, todos menos tres.

Montse, José María y Enrique aprovecharon ese mismo instante para descubrir el parque por sus propios medios.

Tenían curiosidad y querían explorar un nuevo itinerario. Empezaron el recorrido visitando el mirador, conocieron a otros niños que estaban jugando a pelota y sin darse cuenta José María y Enrique perdieron de vista a Montse.

64

La niña había sido atraída por un gran árbol de frutos morados y empezó a subir por sus ramas. Cuando ya hubo conseguido su objetivo quiso volver al suelo, pero fue entonces cuando se dio cuenta que había subido más alto de lo esperado.

Vicente, un joven de 14 años, pasaba cerca de ahí. Los gritos de la niña llamaron su atención y fue corriendo a ayudarla. Cuando la vio no se lo pensó dos veces y subió a salvarla. La niña estaba asustada y desorientada, de ahí que Vicente le preguntara con quien había venido y donde estaba su familia.

Una vez que Vicente bajo a Montse del árbol, hablaron y se pusieron a jugar. Paso el tiempo sin darse cuenta, entonces Montse se acordó que había venido al parque con sus compañeros de colegio. Ella y Vicente fueron a buscar el grupo.

En el mismo momento, Enrique y José Maria se dirigían con sus compañeros.

Blanca, preocupada, les pregunto donde habían estado y que se sabía de Montse ya que aún no había regresado.

Todos se pusieron a buscar a Montse por el parque. Finalmente la encontraron; ella les contó que se había sentido atraída por unos frutos morados y se perdió. Pero que gracias a un nuevo amigo, Vicente, supo llegar donde estaban sus compañeros de clase.

Han pasado ya 20 años, Vicente y Montse siguieron su amistad. Y actualmente han formado una familia.

Hoy es domingo, y ellos junto con sus hijos pasean por el Parque Güell recordando el día que se conocieron junto al árbol de los frutos morados.

65

ELS REGALS DEL PARE NÖEL

Autora: Adelaida Santiró Tiban Il·lustradors: Alumnat de 3er de l’escola Pau Romeva Tutor: Ferran Roig

Una vegada, en una casa molt gran amb jardí, d’una ciutat qualsevol ( la que a vosaltres més us agradi ), hi vivia una família nombrosa. El pare, la mare, i els seus quatre fills, que, de gran a petit eren : l’Aleix, l’Arnau, la Júlia i el petit, en Guillem. Ah! també tenien una conilleta tota blanca, que per això anomenaven Blanqueta.

La Blanqueta sempre corria pel jardí, jugava amb la gespa, s’amagava enmig de les flors i, esperava a que tornessin els nens de l’escola per a jugar amb ells.

Un dia l’Aleix va dir : - Escolteu! aviat serà Nadal, podríem escriure la carta al Pare- Noel per a que li porti un conill a la Blanqueta per a que pugui jugar amb ell mentre nosaltres estem a l’escola, així no estarà tanta estona sola. Tots van dir que si.

La Júlia va escriure la carta i en Guillem, que era el més petit, va ser qui li va donar al Pare Noel. Llavors, l’Arnau va preguntar : - I quin nom li posarem ?

Tots van començar a dir noms, però no es posaven d’acord. El que li agradava a un, no li agradava a l’altre. Aleshores el pare els hi va recomanar que abans, esperessin a que arribés Nadal i que el Pare Noel els hi portés el conillet.

La mare els va cridar a taula, era l’hora de dinar i amb tot l’enrenou estaven tots molt, molt il·lusionats.

Finalment, va arribar el dia de Nadal i a primera hora del matí, en Guillem es va despertar, va baixar les escales del pis de dalt de la caseta que és on hi havien els dormitoris i al menjador sota l’arbre de Nadal es va trobar un munt de paquets i regals.

Llavors, es va posar a cridar : - Ei!!! Que el Pare Noel ja ha vingut!!! I va anar despertant un per un a tots els membres de la família, l’Aleix, l’Arnau, la Júlia i els pares.

Van baixar tots al menjador, i van començar a buscar els seus noms als paquets.

El primer a cridar va ser en Guillem : - Eh, mireu!!! El Pare Noel m’ha portat un patinet!!! Que xul·lo !!!

Darrera seu cridant, l’Arnau ( que jugava a futbol en un equip del barri ) va exclamar : - Mireu, a mi m’ha portat una equipació completa de porter de futbol!!!

Amb aquest equip no entrarà cap pilota dins la porteria, les pararé totes.

A continuació va ser el torn de l’Aleix, que, com que era el més gran i apuntava cap a un gran biòleg, es va trobar amb un microscopi meravellós. Va dir tot cridant : - Mireu quin microscopi més guai que m’ha portat a mi!!! Podré observar amb deteniment tots els bitxos i microbis que trobi al jardí!!!

66

La Júlia, nerviosa, no trobava el seu regal.

Finalment el Guillem, que volia obrir tots els regals que trobava, li va dir : - Júlia, allà sota la taula hi ha un paquet amb el teu nom. La Júlia, el va agafar corrents i el va obrir de seguida, trencant el paper que l’embolicava i es va trobar amb uns patins de rodes per poder anar a patinar amb les seves amiguetes al parc, ja que els que tenia, com que havia crescut molt, ja no li entraven els peus.

Els pares els miraven somrients.

Tots estaven molt contents i feliços, però de sobte la Júlia, va exclamar : - Oh! El Pare Noel no li ha portat el conillet a la Blanqueta!!!

Tant contents que estem nosaltres i ella que trista deu estar. El Guillem va dir : Pobreta, seguirà trobant-se sola quan estiguem a l’escola!!!

La mare, mig somrient, els hi va dir : - Per què no mireu al jardí ? Potser el Pare Noel l’ha deixat allà!!! Llavors, varen sortir corrents tots cap al jardí i trobaren a la Blanqueta rebuscant i remenant unes plantes. Va començar a moure la cueta de costat a costat, semblava que havia vist alguna cosa que li agradava… Les plantes es movien… De sobte, del darrera de les plantes, va sortir un conillet marró preciós!!!

Tots es van posar a riure i a xisclar d’alegria, sobretot al veure tant contenta a la Blanqueta.

Després van decidir posar-li al conillet el nom de Ros i, mirant tots quatre cap al cel, li varen donar les gràcies al Pare Noel pel dia de Nadal tant meravellós que els hi havia fet passar.

67

Participaci贸: Escola Les Corts, Escola Lav铆nia, Escola Pau Romeva, Escola Barcelona, Escola Santa Teresa Lisieux, Centre de dia Aviparc, Sanitas Residencial Les Corts.

Organitzaci贸: