Llibre 'Gèmini' en català by Joaquim Vidal

Joaquim Vidal Juventench

GĂ¨mini

Tots els textos d’aquest llibre, dissenys 3D, dissenys 2D, plànols i fotografies han estat creats per Joaquim Vidal Juventench de CONCRETE DIGITAL DESIGNS.

Visita l’espai web www.digiconcrete.net per aconseguir més informació i fotografies. Moltes gràcies a: · · · · · ·

FUNDACIÓ VALVI [ tot tipus de suport ] Joan Marc Berenguer [ idees ] Climent Llimós [ idees ] Raquel Ferrer [ informació mèdica ] Sílvia Mellado [ informació sobre educació ] Eduard Vidal [ creació del resum del llibre de la contraportada ]

· Tu [ per gaudir d’aquest llibre ]

Sota les sancions establertes per les lleis, queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur –incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet– i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

Novembre del 2005 Realització: Curbet CG Correcció lingüística: Josep Agustí ISBN: 84-96444-42-2 © del text: Joaquim Vidal Juventench © d’aquesta edició: Curbet Comunicació Gràfica, SL

CCG edicions Carrer B. Carreras Peralta, 4 Apartat 962 - 17080 Girona Tel. 972 200 084 / Fax 972 200 570 edicions@curbetcg.com www.curbetcg.com

Imprès a Publicaciones Digitales, S.A. www.publidisa.com - (+34) 95 458 34 25 Dipòsit legal:

:: Gèmini :: ajuda i conceptes bàsics per al lector :: Gèmini >>>> És el títol d’aquest llibre. La paraula

transmet la idea ‘bessons’ amb una certa càrrega de desviació o aberració sublim. Això es deu al fet que es refereix al clonatge de l’espècie humana.

Àxel, Pei, Hanz, Èria, Tània >>>> Són els prota-

gonistes absoluts del llibre. Són éssers humans creats

genèticament a partir d’un procés de clonació rudimentari. Són clons. Còpies genètiques fabricades a partir de l’ADN d’uns altres éssers humans. Tota còpia

prové d’un original. La Tània és morta.

Àxel_Original, Pei_Original, Hanz_Original, Èria_Original, Tània_Original >>>> Éren éssers humans no creats genèticament. Científics. El seu ADN va servir per crear els protagonistes del llibre. Aquests 5 personatges actualment són morts.

Holovideo >>>> Video en 3D que pren forma dins

un holocilindre. Pot contenir so.

Holocilindre >>>> Cilindre vertical, transparent, mas-

sís i allargat el volum del qual està completament dividit en petits píxels. Es fa servir per mostrar formes, ani-

macions i videos 3D de forma real, amb volum. Ideal per veure videos on surtin persones reals i grafisme 3D. L’ob-

servador se situa al davant de l’holocilindre i l’utilitza com

una pantalla convencional d’ordinador, però en 3D. Tot el que es mostra a l’interior de l’holocilindre té volum.

L’holocilindre sempre es fa servir com a complement

de pantalles planes convencionals dels ordinadors. Men-

tre l’usuari es mou dins els menús i opcions de manera clàssica en pantalles planes 2D, l’ordinador pot llan-

çar videos i animacions en 3D real cap a l’holocilindre. L’holocilindre s’utilitzava sobretot en presentacions de

projectes, publicitat i comunicació en temps no real. La majoria d’holocilindres tenien la mida real d’una persona.

Diàlegs, somnis, pensaments i altres accions >>>> Aquest llibre té una nomenclatura pròpia per

presentar els diàlegs, els pensaments, somnis i altres accions dels personatges.

Quan surt el nom d’un personatge seguit de dos punts (:) vol dir que el personatge parla a partir d’allà. Exemples de nomenclatura:

Èria: >> L’Èria parla a partir dels dos punts (:).

Holovideo_Àxel_Original: >> Holovideo on parla

l’Àxel_Original a partir les dos punts (:).

Holovideo_Pei: >> Holovideo on parla en Pei a par-

tir dels dos punts (:).

Si el personatge pensa o somia alguna cosa, fet que és diferent a un diàleg, sortirà el nom del personatge

seguit d’un punt (.) i de la paraula somni, pensament... Exemple de nomenclatura:

Hanz.Pensament: >> Es pot veure en què pensa en

Hanz, a partir dels dos punts (:).

Èria.Somni: >> Es pot veure què somia l’Èria, a par-

tir dels dos punts (:).

També existeixen altres tipus d’accions que aniràs trobant en el llibre.

Tot ho entendràs molt millor quan comencis a entrar en la història.

:: Gèmini :: minilectura :: inici ::

La lluna plena d’hivern, amb la seva cara de sorpresa

trista cristal·litzada, segueix recorrent lentament el curs marcat per tants segles.

Els seus ulls són el símbol congelat de la mort eterna observant impotent el paisatge fred, humit i desolat.

El gran desastre no ha canviat en res la seva mirada melancòlica.

Estic sol a fora del laboratori. Els meus amics se’n van

anar ahir a explorar una vegada més i segurament tor-

naran sense cap novetat. Com sempre.

És una llàstima que mai haguem descobert res realment interessant.

Aquesta vegada m’ha tocat a mi quedar-me per controlar-ho tot...

L’avorriment comença a ser difícil de suportar.

M’agradaria estar voltant amb ells amb l’esperança de

trobar alguna cosa que no fos glaç, runes, ferros, neu, restes de civilització i males herbes.

El silenci d’aquí fora fa que escolti la meva pròpia res-

piració. El vapor que surt de la meva boca indica que estic viu. Sembla estrany que hi hagi un ésser viu enmig

de tanta desolació. La lluna reflectida a les fulles d’algunes plantes em recorda que alguna cosa ha sobreviscut... La natura segueix el seu curs desafiant-ho tot.

Ja començo a tenir fred. Torno cap a l’interior. Espero que hagin trobat un bon lloc on passar la nit. Són la meva família, l’única cosa que tinc. No sé què faria sen-

se ells. Tenir-nos els quatre és el que ens impulsa a seguir endavant, a no abandonar. Aquí, envoltats de la seguretat del laboratori a 300 metres a sota terra

no hi ha cap tipus de perill, però ells estan exposats

a la nit. De moment no hem descobert res, però els sensors alguna vegada han detectat moviment i encara no sabem de què dimonis es tractava.

A vegades tenim por. La mort de la Tània ens ha afectat tant... El temps no aconsegueix esborrar la seva

imatge de les nostres ments... Ara ens sentim molt vulnerables.

Bé. Tot en ordre: sistemes de camuflatge de l’entrada del laboratori activats :: tancament hermètic connectat

:: sistema d’energia sense novetats :: sistemes de man-

teniment de la vida vegetal alimentària en perfecte estat :: controls de moviment a superfície sense canvis ::

Aaah... Vaig a capbussar-me una estona a la màquina d’entreteniment immersiu.

Després de jugar durant mitja hora ja en tinc prou. Sempre les mateixes experiències. M’agradaria provar

alguna cosa més però no és possible... Jocs... Música... Gent... Únicament he vist models visuals en el

material que ens van deixar els nostres originals. No

sé per què ens han explicat tantes coses del seu món.

Mai podrem tocar-les ni sentir-les. L’única cosa que sento és impotència i ràbia. Si no ens haguessin expli-

cat res de les seves vides no tindríem motius per voler conèixer els costums de la seva civilització.

Senzillament no sabríem res i ens dedicaríem a les nostres coses...

No tindríem aquesta esperança de trobar quelcom dife-

rent als holovideos dels nostres originals... No tindríem

l’anhel de trobar més persones semblants a nosaltres. Aaah... El meu original... M’hauria agradat molt conèixer-lo... Suposo que era exactament igual a mi mateix en tots els aspectes... O millor dit, jo sóc exactament igual a ell... Si estiguéssim de costat seríem idèntics;

bé, si tots dos tinguéssim la mateixa edat, és clar... Ell és mort des de ja fa segles...

Encara se’m fa molt difícil d’imaginar tot això... Les

úniques coses que queden d’ell són les seves gravacions i el seu nom... Àxel... El meu nom. :: Gèmini :: minilectura :: inici ::

Finalment el foc ha aconseguit cremar amb ràbia. Les flames es barallen les unes amb les altres en un combat sense misericòrdia. La fusta es consumeix emetent un suau xiuxiueig.

Vist des de sobre, però, és relaxant. Un combat sense crits, en silenci.

Els ulls que s’ho miren juguen a ser déus per uns

moments, contemplant la destrucció de la matèria orgànica.

Els cossos aconsegueixen escalfar-se amb el caliu men-

tre al seu voltant tot és calma i fred. Les seves ombres

grans i distorsionades sembla que estiguin lluitant nerviosament per seguir vives. Èria: És maca, eh?

Hanz: El què, Èria?

Èria: La nit. Em sento lliure i protegida al mateix

temps... l’Àxel es deu sentir molt sol. Fa un dia i mig que no el veig i ja el trobo molt a faltar...

Encara et segueixes turmentant amb el record de la Tània? Encara mires els seus holovideos?

Hanz: No puc evitar-ho... És igual... Algun dia se’m passarà...

Èria: Vinga, Hanz, anima’t. Ella no et voldria veure així.

Hanz: No parlem més d’això... Mira... En Pei dorm sen-

se cap problema. Has vist amb quina rapidesa ha tornat a escalar la paret?

Èria: Li ha semblat veure quelcom en la llunyania. Ha pujat per veure-ho millor. Allà dalt es veu tot d’una

manera increïble... Immens... Aquest edifici és la res-

ta de civilització més gran que hem pogut tocar aquí fora. A vegades em sembla que veig alguna cosa a

l’horitzó, però mai passa res... I aquí estem... És curiós que mai abans haguem estat en aquest lloc... I ara

resulta que ha vist quelcom més. Em fa gràcia veure com mai decau la seva energia.

Hanz: Quan ens despertem anirem a inspeccionar què

és el que ha vist en Pei.

Vinga... Intenta dormir... Èria: Tu no dorms?

Hanz: No. Encara no.

Èria: No pateixis, Hanz. Vine aquí. Abraça’m i dorm amb mi aquesta nit.

:: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Àxel_Original: Ara mateix estem pensant un sistema per evitar que destrosseu el laboratori quan sigueu nadons i comenceu a descobrir el vos-

tre entorn. En Hanz diu de tancar-vos en una habitació

fins que sigueu suficientment grans per sortir. Aques-

ta idea no ha caigut gaire bé a les noies. S’han indignat. Tots estan discutint a la cambra del costat. Els crits

que se senten són seus.

Jo estic d’acord amb elles; crec que heu de créixer

dominant i sentint-vos còmodes amb el vostre món.

Però també és cert que hem d’impedir que inutilitzeu

inconscientment totes o algunes de les màquines essencials per a la vida.

També estem pensant en altres problemes igualment importants, com per exemple; com menjareu en la vostra primera etapa de la vida? Com us netejareu?

Sereu suficientment hàbils per aprofitar l’escalfor corporal dels uns amb els altres quan tingueu fred? Sabreu ajudar-vos?

En Pei diu que moltes coses es poden programar.

Fent servir la combinació de sensors, programes i holo-

videos intentarem facilitar-vos la supervivència els primers mesos. Personalment crec que seran crítics.

:: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Pensament: Aquest edifici és una caixa de sor-

preses. Aquests papers me’ls emportaré al laboratori. Els estudiaré amb molta calma. :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Vigília: Tot és fosc. M’acomodo al llit. Només

veig negre. Els sis són de les botes. Cauen més avall que el límit. Surt la boca. Les mans em volen dir algu-

na cosa. La cara se m’acosta i sóc jo. No. Un reflex. Em destapo. ‘EH!’. Això ha estat un crit a les meves orelles. Però si no hi ha ningú! Obro els llums.

:: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Somni: Hola Tània... Vull agafar-te... Vine...

Avança cap a mi... Què li passa al teu cos?... El teu somriure s’ha partit... La teva cara s’ha seccionat... El

teu cos són dues meitats que no vessen sang... La teva

part esquerra camina cap a mi... La teva part dreta se’n va a algun altre lloc...

El... El meu braç se’n va lentament amb una meitat del

meu cos... Vaig caminant cap a tu... La meva part dre-

ta no et pot tocar... És veritat... Estic mort i quatre meitats no caben en un xip... El xip? Si poso tot el meu desig en el xip potser te’l podràs implantar... És clar... Potser... Ja no veig els teus pits...

Un ganivet mecànic va tallant tones i tones de carn crua... La vella fàbrica gegant no pot descansar...

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: Ens podem parar aquí? El sol ja gairebé s’ha post. Pei: Caminem una mica més... Ja sé que avui no podrem

arribar a la construcció de la qual et vam parlar la dar-

rera vegada, però si avancem més, demà al matí ens plantarem directament al lloc que realment ens interes-

sa. No haurem ni de passar per l’edifici. Podrem visi-

tar-lo a la tarda i passar-hi la nit si vols. No pateixis, d’aquí a una estona desplegarem l’equip de supervivència i ens hi posarem per dormir. Jo també estic cansat.

Àxel: La cara de l’Èria al veure’ns marxar m’ha que-

dat gravada... Era com si els seus ulls em donessin el darrer adéu... Estava tota tensa i trista...

Em passes els codis? Vull repassar-los una altra vegada.

Pei: Agafa’ls. Per molt que els llegeixis no et servi-

ran de res. Els nostres originals ens els van deixar amb la seva millor intenció, però si encara s’utilitzen codis,

deduiran que no som qui diem perquè cap ésser humà viu tants anys. Ni amb cap anàlisi d’ADN. Encara que

siguem idèntics, ningú ens creuria. Els codis eren per a ells. Ens els van deixar només per si de cas...

Àxel: Ets massa pragmàtic, Pei... No et podries limi-

tar a animar-me i prou? Aquests codis eren l’única identificació que tenien els nostres originals davant el personal de la Corporació. Era suficient i funcionava. Ara també ha de funcionar.

Els autoritzava com a personal legal de la Corp sense xip implantat.

Pei: Fins ara ja hem tingut massa sort. A més, si ens

maten encara quedaran l’Èria i en Hanz al laboratori.

Ells podran seguir un temps més i fins i tot podran tenir algun fill.

Àxel: Sí... Però recorda que no sabem exactament què

és el que vau veure la darrera vegada. Encara que es mogués una mica pot ser que no estigués viu. De totes maneres, la vostra prudència va ser la millor decisió. :: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Pensament: Hola Tània. Fa estona que ho inten-

to però encara no he aconseguit dormir. Tinc dolor al pit, els nervis a flor de pell i un refredat que no em dei-

xa respirar. Em giro. Estàs en el meu cap. Em giro. Estàs dins el meu cap. No hi ha futur. No hi ha projecte. Només anhel i desesperació. La vida no és justa. El paradís és un infern. Ironia. El paradís s’ha podrit. Vull veure’t. Tocar-te. A cada moment. Dóna’m futur.

El meu món m’ha caigut a sobre. Sepultat sota les meves pròpies ruïnes. No tinc res divertit per explicar.

Dolor? Ni el noto. El patiment és tan intens que ja no el noto.

Ploraria. Però estic tan tens que ni els ulls fan el gest. Impotència. Nervis afilats. Mai més podré fer-te meva.

Mai. No tinc llàgrimes. Torno al començament. El gel i la ràbia s’han apoderat de mi. Violència interna. Nedant en aigües fredes i cristal·lines, transparents... Però m’ofego i no puc sortir. Haig de reprimir-me al

màxim. No puc mostrar-me com a caos. Haig d’apa-

rentar control total. Pensar en tu rebenta segon a segon cada cèl·lula de la meva carn. M’has posseït i no sé

com treure’t. Aquesta situació em supera. Tinc tanta por que estic bloquejat. Ets morta. Per què?

Per què ni un sol holovideo del meu original serveix per a res en aquest moment? Per què tanta informació es torna inútil? Per què tantes imatges buides? :: Gèmini :: minilectura ::

Hanz: Èria. Necessito parlar. Estic fatal. No puc dor-

mir. No puc raonar. No puc més. No puc més... Ja n’hi ha prou...

Èria: Què et passa? Intenta explicar-m’ho. Intenta-ho.

Hanz: No ho puc controlar. No em puc controlar. És

impossible. Em persegueix. No em deixa. Ho tinc a dins. Em corrou. Em mastega. No m’escup mai.

Èria: ...

Hanz: Merda.

Èria: Hanz. Com et puc ajudar? Vull ajudar-te, però

no sé com.

Hanz: Queda’t aquí. Només això. Fes-me companyia.

Si em quedo sol tot torna a començar. Quan entro, bus-

co i busco més sortides. Tots els camins em duen a portes tancades. No trobo ni una sola porta oberta; no

hi ha sortida. Ni una sola sortida. No vull tornar a entrar-hi.

No em deixis. Si us plau.

Èria: Calma’t. Ho veus? Estic amb tu. No et penso deixar.

Èria: ...

Èria: Així. Relaxa’t. No passa res. Posa el teu cap al damunt de les meves cuixes.

T’agrada que jugui amb els teus cabells?

Èria: ... Èria: ...

Èria.Pensament: Finalment ha pogut adormir-se. Mai

l’havia vist així. Destrossat. Quan érem nens sempre era

el que analitzava cada opció, cada possible solució. És el més racional de tots nosaltres. Però ara no sembla el mateix. No sé de quina manera fer-li costat. Ni idea.

Pobre Hanz. Necessita la meva ajuda i no sé què fer perquè torni a ser el de sempre. ... ...

Hanz: Pots posar l’holovideo 539.23 del meu original?

Normalment el fet de veure’l em transmet tranquil·litat.

Èria: Ara l’activo. No et moguis gens.

Hanz.Pensament: Veure el meu original és com mirar

el meu guia. Sempre tan precís. Tan segur. Tan potent.

Em dóna forces. Sempre m’ha animat a continuar endavant.

Holovideo_Hanz_Original: La part genètica no és

problema, ja hem fet moltes proves. El problema pot radicar en alguna disfunció derivada de possibles avaries dels aparells. El pas del temps pot fer que algu-

na màquina no funcioni com hauria de fer-ho, o simplement que no s’activi quan sigui l’hora. Un altre

problema pot ser que les nostres mostres de carn es descongelin, o fins i tot que entri radiació dins del laboratori, però aquest seria un cas absolutament extrem. ...

La idea és molt simple; quan els detectors de la superfí-

cie del laboratori no detectin radiació, el laboratori es tornarà a activar de nou. Una vegada totes les funcions hagin

estat activades, la màquina ens clonarà. De fet, que m’es-

tiguis veient significa que l’experiment ha estat un èxit. Com ja saps, tu ets el meu clon i jo sóc el teu origi-

nal. Ets com un fill per a mi, el motiu pel qual estic aguantant. ...

Èria: T’agrada que et toqui la cara? Encara la tens molt

tensa.

Holovideo_Hanz_Original: Per culpa de les limitacions del laboratori, no podem fer còpies de la nostra memòria. No us podem transmetre els nostres records.

La solució alternativa és que haureu d’aprendre a través dels nostres holovideos.

Tampoc podem fer còpies dels nostres gens. No tenim mitjans suficients; els ordinadors contenen moltíssims mòduls de memòria, però cap digitalitzador d’ADN.

Per aquesta raó, la nostra carn és fonamental. Hem agafat mostres dels nostres teixits i els hem congelat. Aquestes mostres seran la base de la nostra clonació.

...

Èria: Així. Agafa’m. Deixa’t anar. No pensis en res.

Relaxa’t...

Holovideo_Hanz_Original: La nostra carn és la part

més important de l’experiment. Sense ella les màquines no ens podrien clonar.

L’experiment es basa en les màquines i la carn. Una barreja que us ha de crear quan sigui l’hora. ...

Hanz.Pensament: L’Èria s’està esforçant molt per mi.

Es preocupa per mi. No s’imagina fins a quin punt li

agraeixo el que està fent. Qualsevol cosa, per minús-

cula que sigui, és una gran ajuda. Li importo. M’estic adonant que l’estimo. Això és bo? La necessito.

Holovideo_Hanz_Original: La prioritat d’aquest

laboratori no és la genètica humana. Deixant a part

les proves que hem fet ara amb la nostra carn, no hem clonat mai abans un ésser humà. Altres animals i plantes, sí. ...

Hanz.Pensament: La carn. M’agrada molt el teu cos. M’agraden els teus llavis carnosos, la teva compren-

sió, els teus ulls, els teus pits, les teves cames. Ets molt dolça.

Holovideo_Hanz_Original: L’exterior està ple de

radiació i així continuarà durant segles. Després de pensar-hi molt, hem arribat a la conclusió que la clo-

nació és l’únic sistema vàlid per continuar la vida; si més no, la nostra.

Els factors que ens inclinen a pensar així són, per exemple, el menjar, l’estalvi quasi total de l’energia limitada de les instal·lacions i la poca qualitat de vida de les

famílies que sortirien dels mètodes normals de repro-

ducció humana. Fins i tot hi podrien haver homicidis.

L’home no està fet per suportar una cel·la durant tota la seva vida, encara que tingui forma de laboratori. ...

Èria.Pensament: Així. Recolza’t en mi. Fes-me petons.

Desfoga’t. Treu a fora els teus nervis acumulats. Sembla mentida tota la tendresa que amaga el teu interior. Agafa’m fort.

Holovideo_Hanz_Original: A més, com a científics

ens fa molta il·lusió el projecte de clonar-nos i deixar

que les nostres còpies aprenguin d’holovideos. L’únic inconvenient és que no ho podrem veure. ...

Tots els sistemes del laboratori es posaran en mode

d’espera fins que l’ordinador torni a reactivar totes les màquines; llavors tornarà a generar oxigen, aigua tractada, plantes i sistemes d’evacuació i reciclatge de

deixalles orgàniques. Finalment, la carn es descon-

gelarà i la màquina començarà la clonació, un per un, de tots nosaltres, o, millor dit, de les mostres que quedaran de nosaltres. ...

La carn. La carn és l’element més important. Les màqui-

nes estan programades per generar vida a partir de la carn. Màquines i carn.

Hanz.Pensament: Et necessito. No em deixis. Et

necessito. Haig de donar-te plaer fins que no ho puguis suportar. Sóc teu. T’estic totalment agraït.

T’agrada que et toqui? T’agrada aquest ritme? La teva cara de benestar m’emplena fins a dalt de tot.

Holovideo_Hanz_Original: Només desitjo que ens entengueu i gaudiu de la vida. ...

Èria_Pensament: Segueix. M’encanta.

Com pots ser tan agressiu i dolç al mateix temps?

Els teus moviments suaus i compassats m’estan tor-

nant boja. Què estàs fent també amb els dits? T’estic descobrint un costat extrem que m’agrada molt. Estic a punt de tornar a explotar una altra vegada. :: Gèmini :: minilectura ::

Pei.Record: Escales avall. Fent voltes. Ensopegada contra uns plàstics tous. Molts plàstics i roba clavats a les parets. Patacada tova. L’Èria plora espantada. :: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Pensament: Aquest és el registre 113.89. L’activo.

Holovideo_Àxel_Original: Bé... Tornem-hi... Cada sis mesos arribava un grup nou de científics i se n’ana-

va el que ja havia estat aquí treballant. Sempre hi havia 5 persones dins d’aquest recinte.

A nosaltres ens faltaven dues setmanes per anar-nos-en. Ara tot ha canviat.

Va passar allò més inesperat. La Corporació deixà vio-

lentament de transmetre’ns paràmetres molt impor-

tants. Era la primera vegada que ens passava una cosa

així i no sabíem com reaccionar. La seva unitat de procés-decisió principal mai havia comès errors... Mai.

Tenia les suficients barreres i múltiples nivells de seguretat com per impedir que quelcom així es pogués tan

sols arribar a imaginar. Hi havia la creença –quasi

mite– que la unitat de procés-decisió principal (la

UPDP) estava connectada a tot, així que instintiva-

ment vam intuir que alguna cosa molt greu havia cau-

sat el tall. Era tan irreal que fins i tot semblava una broma o realitat virtual. Finalment, vencent la por a

les possibles represàlies, decidírem connectar els receptors camuflats de l’exterior. Teníem gairebé pro-

hibit de connectar-los, però vam ser molt prudents de no emetre cap senyal.

Els sensors detectaren radiació a nivells alarmants, impossibles per viure normalment.

Ara sabem que 127 projectils nuclears van ser deto-

nats aproximadament a 500 km. d’aquí, 61 a 100 km. i 102 més a 250 km. No deixo constància de les dades exactes, només de les orientatives. El cas és que això va ser la primera guerra automàtica. Tot sembla indi-

car que no n’hi haurà cap altra. Ja no queda res. Sembla que tot l’armament fabricat finalment es va utilitzar. Absolutament tot.

Segons com es miri, vam tenir sort. Els factors que ens ajudaren van ser:

La ubicació secreta d’aquest laboratori; també per a la majoria de les branques de la Corporació.

Absència de qualsevol sistema de comunicació per

ràdio, ni entre nosaltres. Cap emissió, cap rastre. No tenim ni els xips implantats. Ens els van treure abans de venir aquí.

Estar amagats dins d’un terreny no habitat.

No ser l’objectiu de cap míssil, probablement perquè no sabien ni que existíssim.

Amb les dades que tenim ara, afirmem que ja no hi ha vida enlloc del planeta. Tota la trama de corporacions, franquícies, governs democràtics i dictadures s’ha arra-

sat entre si. Hem guardat tota aquesta informació, així la podeu veure. També tenim uns càlculs aproximats de la durada de la radiació a l’escorça terrestre. Estem vius, però ja no podrem sortir més.

No hem rebut res de la Corporació; ni dades, ni homes... Res.

:: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Àxel_Original: D’acord... Era un plane-

ta intensivament globalitzat i amb una competència radical... Però funcionava.

Com pot ser que tot se n’hagi anat a la merda? Qui va prémer primer el botó?

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Xiuxiueig: No et moguis del terra. Val més que

no fem fressa.

Pei.Xiuxiueig: Allò sembla un cíborg.

Àxel.Xiuxiueig: Sí. Un cíborg de combat. Una màqui-

na amb parts orgàniques.

Pei.Xiuxiueig: Potser porta implantat un cervell humà. Àxel.Xiuxiueig: Un moment... Aquest model és una mi-

ca diferent... Em sembla que no l’he vist a cap registre.

Pei.Xiuxiueig: No aconsegueixo deduir què deu estar fent.

Àxel.Xiuxiueig: Ni idea. Sembla que faci guàrdia, però no pot ser.

De moment l’observarem. És realment gros. Cobert de gel. Potser s’ha passat la nit vigilant.

Pei.Xiuxiueig: Acostem-nos una mica més.

Àxel.Xiuxiueig: No. Aquesta màquina és massa gran

per a nosaltres. Si ens ataca no tindrem cap oportunitat. Pei.Xiuxiueig: El glaç el fa encara més impressionant.

M’agradaria veure-li la cara més de prop.

Àxel.Xiuxiueig: L’arma acoblada al seu braç esquerre ens partiria d’un sol tret.

Pei.Xiuxiueig: Has observat que no ha fet cap moviment?

Àxel.Xiuxiueig: Sí. Només aquella llumeta intermi-

tent de la seva esquena. Cosa que indica que està plenament operatiu.

Pei.Xiuxiueig: L’altre dia es movia una mica, però no

ho vam distingir prou bé. Avui no es mou, potser està

en mode d’espera.

Àxel.Xiuxiueig: No ho crec. Mira... Vaig a fer respiracions per intentar relaxar-me. Pots fer el mateix.

Pei.Xiuxiueig: Sí, però m’és molt difícil.

Àxel.Pensament: Merda! El cíborg s’està girant!

...

Pei.Pensament: S’ha tornat a parar. ...

Àxel.Pensament: Ell no es mou i nosaltres farem el

mateix.

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: Nervis. Rampells. Suor freda. ...

Aquest cíborg és un misteri. Qui sap si encara té les ditades dels seus creadors, supervisors o víctimes a

sobre de la seva armadura. Segur que té records de vides i llocs ara inexistents. M’agradaria molt conèixer què hi ha a la seva memòria. ...

La temperatura és molt baixa. El sol ho il·lumina tot

des del seu punt més alt. No hi ha núvols i el cel és tan

clar que sembla que no s’acabi mai. No sé que farem, però de moment és millor que ens quedem ben quiets. ...

Pei.Xiuxiueig: Haig de canviar una mica de postura. Àxel.Xiuxiueig: No...

Pei.Xiuxiueig: Tranquil. No em mouré més.

Àxel.Pensament: Merda! Crec que ens ha detectat.

Ha posat l’atenció cap aquesta zona.

Ha aixecat el canó! No puc moure’m!

Pei.Pensament: Ha començat a córrer cap aquí. Trossos brillants de glaç surten disparats.

No em puc moure. Ara el meu cos no em respon! :: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Tània_Original: El dia d’avui no és per sempre; acabarà fonent-se en la foscor.

El dia d’avui pot ser per sempre; sempre en els meus records.

Vivint i recordant. Recordant i vivint.

Assaborint moments fins que la meva pròpia vida es barregi amb la foscor.

Però encara que cada moment es viu diferent segons l’edat, tots hauran valgut la pena; perquè els hauré viscut.

Hanz.Pensament: M’estic enamorant. Tinc tanta energia que sembla que mai s’hagi d’acabar. Sempre potenciat. Molt més receptiu.

Cada espurna de bellesa és capaç de fer-me emocionar. Em sento únic. Sé que s’acabarà. Mentre dura em

sento diferent. Sóc diferent. Bullint des de dins i veient que qualitats que creia oblidades surten a l’exterior.

M’agrado i vull transmetre-ho. No puc evitar-ho. Vull

aconseguir-la per a mi. Vull transmetre que sóc dife-

rent. Que valc la pena. Obligat a seduir-la. Atret. És un repte. Viu de veritat.

Un món desconegut em somriu i em convida a jugar. Sé que puc acabar malament. Les ganes i la curiositat poden més.

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: Les paraules han sortit soles de

la meva boca. Els codis han brotat de mi a crits. A

crits. Un rere l’altre. La meva cara no té prou muscles per expressar el que he sentit en un sol instant.

Encara estic paralitzat. El canó saturant tot el meu

camp de visió. El soroll ràpid de les articulacions mecàniques.

Ara el perill està lluny dels meus ulls. El paisatge tor-

na a brillar. Veig el meu alè. Les meves mans fredes. No estic mort.

Cíborg. Pensament:

3L4KJ8XV987234JKH23876234JH23G4JHG76C5XV765JH

GC232987987V876876123JHGNBVVKIJKY8768X CODIS8712398123KJHLLKJXC980BV7879X56127HJ1B98 76V876123KP76ACCEPTATS020X77291JHHUI787X99871

2Y8876V561862356657687CV8B6BU28347687

OBJECTIU687SDJKH2IUY9876XCG87687W34UIH271823 76UHIU6B8723J4KH9876OBTENIRB98734O5IJ3LKNM98 0XB798E749898CV7NB761523765INFORMACIO87987

9871298379898798D7G9879898D79G82734HG87X6CV 123123908094869309890DB809CB8092LRKJPUX90C7V 98023RLKJ98XC7V9873987X9

Cíborg: Els codis pertanyen a personal d’I+D. Qui sou? Pei.Pensament: Els codis encara funcionen. No ho

entenc...

Haig de controlar la situació. L’Àxel encara està una mica atordit.

Cíborg: Com heu arribat fins aquí?

Pei: Jo sóc en Pei i ell és l’Àxel. El nostre campament

base és a vuit dies cap a l’oest. Som catorze científics en total. Desarmats. Fem experiments amb flora. Fa molt temps que ets aquí? Cíborg: Sí.

Pei: Quina feina fas aquí? Guàrdia? Esperes ordres? Cíborg.Pensament:

987123ASDF8798BV7N987214H9876BVC987234HKJCH

VB9876345987123987G98798D7G87623487BASE9876D E987123DADES781623876EMOCIONAL887263487687

H987987FG98H7345JLKHB98DF7G98374TKJSHDF87263 4876287687SD6XX

Hoste: Estem esperant. Àxel: Què?

Pei.Pensament: ‘Estem’?

Àxel.Pensament: Veig el seu cap en perspectiva. Des

de sota. Sóc vulnerable. No arribo ni a la seva cintura. Miniatura. Gegant.

Hoste: És un plaer tornar a parlar amb gent real una

altra vegada. Estic contenta de sentir i veure éssers humans. M’agradaria abraçar-vos, però no puc.

Àxel: Abraçar-nos, dius? No entenc res. Has estat a punt de fer-me esclatar el cap!

Àxel.Pensament: Per què he dit això? Haig de ser

prudent!

Pei.Pensament: La veu és la mateixa, i el mateix to robòtic, però sembla un altre el que estigui parlant.

Hoste: Ja sé que és una mica confús. Per a mi tam-

bé ho és. El meu amfitrió feia la seva feina. Ell té les seves directrius. Jo no puc intervenir.

Pei: No pots intervenir? Ens has atacat!

Àxel.Pensament: Sorolls. Pertot arreu. Cibernètics.

Articulacions. Indeterminats. Dins de la seva cama esquerra. En el seu abdomen. En el seu cap. Xiuxiueigs. Molts. Seguits. Ràpids. El seu exterior inalterable.

Hoste: Jo no us he atacat. Estava amb un jove encan-

tador.

És perfecte. Ha sabut exactament on tocar. Per suposat no és real, però és fins i tot millor.

Ara mateix estava a punt de menjar sobre la gespa.

Àxel.Pensament: Però si no s’ha mogut!

Em sembla que ja entenc alguna cosa.

Pei.Pensament: Intueixo que ja sé el que passa.

Pei: Un jove perfecte, eh? I a nosaltres com ens veus?

Som prou perfectes per a tu?

Hoste: Bé... Sou força macos. Tu tens un culet molt

ben posat.

Pei: Com et dius? Hoste: Colette. Pei: ‘Colette’?

Àxel.Pensament: Són dos.

Colette: No tinc el cos que veus. El meu és més bonic.

El cuido molt. La meva pell és suau. Segueixo una dieta equilibrada.

Àxel: Però no et podem veure...

Colette: Jo em veig en un mirall quan em pentino, però no et puc mostrar el meu aspecte. Tampoc pots sentir la meva pròpia veu.

Cíborg.Pensament:

86SDFG876KJ2H43876G8SACONSEGUIR7DFGL23K5JHX

CV8762123JG87D6V87XB6INFORMACIÓ87235 HKJ2H987XCV698723R98LKXCJB983479T879887BV614J

HBI723R6987BV69823RLKJF98S7FGA098S7R13IHR9807 6V806Z087BV6908

Colette: Què heu dit que feu aquí?

Pei: Busquem noves plantes. Plantes fortes que hagin sobreviscut a la radiació i al fred. Plantes que no tinguem catalogades.

Colette: Doncs no sembleu científics. Pei: Ja.

Àxel.Pensament: Formes anguloses. Amenaçants.

Blanc. Sembla material plàstic. Resistent. Hi ha codis

visuals abans inexistents. Impresos. Han aparegut. Emblemes útils per a altres cíborgs en cas de combat? Útils ara? A qui?

Pit ample i fort. Cames robustes. Més impressions. Canvien. Blaves.

Pei: No t’avorreixes aquí sola?

Colette: A vegades. Però intento estar sempre ocu-

pada. Tot sovint ‘parlo’ amb el meu amfitrió. Això m’ha costat bastant. Puc parlar amb els meus records.

Àxel.Pensament: Exteriorment hermètic. Totalment

actiu en el seu interior. Li estic donant la volta lenta-

ment. Segueix parlant. Em vigila. Sap perfectament la meva situació. En tot moment. Sóc la seva presa. Som el seu joc.

Un moment... La seva llum de l’esquena. No és una

llum. És una altra impressió. Cap objecte sobresurt del

seu cos. Gràfics constantment canviant. Extremadament ràpids. La seva esquena sembla una enorme pan-

talla plena de símbols massa accelerats com per poder-

los distingir. Què dimonis està codificant? Algú pot veure aquests símbols?

Torno a estar amb en Pei.

Pei: Recordes haver vist éssers humans reals com

nosaltres en el temps que porteu aquí? Colette: No. Pei: Ningú?

Colette: No. És una pena.

Pei: Heu detectat vida humana abans de nosaltres?

Colette: No n’estic segura. Hi ha moltes coses que no

puc saber del meu amfitrió.

Àxel.Pensament: Emet codis només visuals? Està plenament operatiu. Potser un altre tipus de comuni-

cació que no podem notar. Es comunica? Només ho intenta? Amb qui es comunica? Transmet a la seva sec-

ció? El sistema encara funciona? Hi ha més coses que encara no sabem?

Àxel: Vau veure les explosions que acabaren amb tot? Les vau veure?

Colette: He vist unes explosions. Vaig aconseguir que

l’amfitrió em deixés entrar en aquests registres. En el moment que van tenir lloc, jo encara no era capaç de distingir entre real i virtual. De mica en mica hem après a suportar-nos millor i a cedir-nos terreny l’un a

l’altre. És una màquina però ja ha entès que, si com-

partim coses, tots dos hi sortim guanyant. És difícil d’explicar...

Àxel.Pensament: Ens està gravant. No ens donarà més informació. Per què ens distreu?

Pei: pots explicar-me què ets?

Colette: Crec que sóc la captura d’encèfal, ADN i memòria que em van fer científics com vosaltres. Van

dir que era una bona candidata i em vaig presentar voluntària. Més prestigi. Pensava que així pujaria de rang. Aconseguiria ser una infermera privilegiada.

Àxel: Un moment... Una captura? Ets un programa? Colette: Sí... Tinc dubtes, però crec que sí. Pei: Increïble!

Àxel.Xiuxiueig: Això no m’agrada gens. Cada vegada menys.

:: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Pensament: No trobo mai la postura. No acon-

segueixo respirar amb el nas, només amb la boca. M’aixeco instintivament corrent cap al lavabo. He arri-

bat a temps. Vomito una altra vegada. Un alleujament momentani; ho sé. Causa fins i tot un cert plaer. El meu cos en tensió, plorant, suant... Una altra vegada cap al llit.

Quan s’acabarà? No veig el final. Em trobo molt malament. Vull dormir, només això.

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Somni: Una piscina metàl·lica. Neta. Brillant.

Il·luminada des de l’interior. El meu cos hi està submergit verticalment. Només em surt el cap.

Miro cap avall i, a través de l’aigua cristal·lina, veig els meus peus descansant, movent-se a poc a poc, harmoniosament. Les cames, oscil·lant suaument. Estic despullada. Lliure.

Apujo a poc a poc el cap i veig que a sobre del nivell de l’aigua fresca hi ha muntanyes de glaç.

El gel ocupa gran part de la superfície i s’escampa lluny,

cap a l’horitzó. Una massa blanca gegantina que dóna puresa i serenitat al moment.

El vapor m’envolta. Puja des de la superfície líquida i

s’enlaira lliure. S’esvaeix molt amunt; entre la nit i les estrelles.

L’aigua líquida em sosté. El glaç em protegeix i el vapor

em fa imaginar. Em sento relaxada i suau. Sé que és irreal. Ho noto. Però no vull sortir mai d’aquí. :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: Bé. Crec que no ens ha seguit.

Pei: No acabo d’entendre per què tenies tanta pressa per marxar. No he notat cap perill.

Àxel: Deixem que les coses es calmin una miqueta...

Fem una volta tot simulant que busquem plantes, pas-

sem la nit a l’edifici i demà ja ens retrobarem amb el robot.

Prou emocions fortes per avui.

Pei: Jo ja tenia ganes d’emocions. Estic content.

Àxel: Emocions? A tu que t’agraden els problemes

lògics, et tinc preparada una nova emoció. Aquest cíborg que hem trobat, de fet no és un cíborg, és un androide. Un robot.

Pei: No té parts orgàniques? No fotis!

Un moment... És clar! Deu ser dels darrers models. El meu original en guardava les descripcions.

Es veritat! moltes descripcions però cap imatge. Ho recordo.

Així doncs, la Colette no té cervell humà, cap teixit, no és real.

És virtual? Àxel: Sí.

...

Tenim per una banda un robot que fa d’entorn i de l’altra un clon virtual que no pot existir sense aquest entorn.

El clon viu dins de la màquina. És un programa, neces-

sita una CPU per existir. Recordo molt bé les descrip-

cions del teu original. Mai havia arribat a entendre-les. No hi havia detalls. Ara tot s’obre ben clar. Claríssim!

Pei: A mi també em passa... Només cal relacionar-ho amb altres registres... Ostres!

La Colette és tan humana... El robot la deu utilitzar per

preveure les reaccions emocionals dels éssers humans. Així és més mortífer. Aquest tipus de robot ha de ser una bona arma.

Una infermera... És perfecta! Plena de calidesa i sen-

timents. El complement emocional fet a la mida d’una màquina racional de matar. ...

Amb aquesta tecnologia no és estrany que tot el món se n’anés a fer punyetes. ...

Àxel: A veure...

...

El robot utilitza la captura d’una dona sensible amb experiència, la qual té desenvolupades les habilitats de parlar i comunicar-se amb gent. Pot fer-li pregun-

tes o utilitzar-la sense que ella se n’adoni. En el fons

ella, l’hoste, és un programa i l’ordinador el pot manipular al seu gust.

En un principi el clon virtual no s’adona del que realment és ni on està. L’amfitrió el proveeix de tot i així

l’hoste està dòcil i tranquil. Quan el clon té gana, auto-

màticament el robot fa aparèixer menjar. L’hoste, al

capdavall, té les necessitats d’un ésser humà real, però

la màquina les hi calma a l’instant. Així, si l’hoste s’adona de la situació, està agraït a l’amfitrió. ...

La Colette és un exemple que s’obtenen millors resultats quan un està content. ...

T’has fixat que, en aquest cas, la paraula hoste no té res a veure amb la mateixa paraula però aplicada a un

cas de virus? El seu significat és completament diferent. Pei: Mmmm... Així...

...

En aquest cas, el perfil perfecte per fer d’hoste és el d’una persona amb molta intel·ligència emocional, a

més d’experiència amb el tracte i relació amb altres persones. Un hoste que coneix com es reacciona en certes situacions. ...

Per això feien captures de persones adultes i no de

nadons sense cap tipus de vivència. El robot es pot guiar per les reaccions emocionals que prendria una

persona i actuar en conseqüència. Això el converteix en un enemic molt perillós.

Un robot de combat així és bo contra humans, màquines i cíborgs.

Àxel: Seguim amb el raonament...

...

Capturaven l’estat mental i el cos de la voluntària en

el moment òptim de la seva vida. Obtenien la còpia

depurada d’una voluntària de la Corporació amb memòria i parla ja adquirides; el contingut i el recipient que formarien l’hoste d’un amfitrió gegantí i brutal.

La voluntària ja havia nascut dins la Corporació i s’havia educat allà. Té infantesa, la cultura i els valors de l’empresa. ...

Pei: Així l’hoste té nom propi, un passat adequat, l’edu-

cació de la Corporació, experiència i el raonament d’un humà adult. Ideal per a la compatibilitat amb l’amfitrió. Menys rebuig. ...

De totes maneres, no ha de ser fàcil construir un clon

virtual; digitalitzar la cadena d’ADN i, partint de la cèllula mare principal, simular tots els cicles de repro-

ducció cel·lular fins arribar al moment en què s’aconsegueix un cos adult. Probablement deurien congelar la simulació en aquell moment, evitant que el cos

envellís però deixant que tots els processos vitals funcionessin. ...

Tot això en l’entorn virtual generat per un ordinador potent el qual, a més, havia d’injectar els records, tam-

bé prèviament digitalitzats, a dins del cos clònic irreal adult obtingut.

Els records haurien de ser ubicats dins l’encèfal exactament en les mateixes coordenades en què s’havien trobat. Això vol dir que l’edat del cos clònic havia de

ser molt semblant a l’edat de l’original perquè hi hagués la màxima precisió en la transferència. L’encèfal havia de tenir la mateixa mida.

Les relacions entre les neurones havien de ser les

mateixes. Ja saps que la memòria humana es guarda

en diferents llocs seguint un patró de xarxes neuro-

nals. Tot s’hauria de posar exactament al seu lloc original, si no les relacions es trencarien.

Al final de tot, és el robot amfitrió el que ha de pro-

cessar contínuament, sempre en temps real, les dades resultants. I això són moltes dades...

100.000 milions de neurones... 50.000 contactes amb les cèl·lules veïnes... ...

Àxel: Suposo que els creadors d’aquest sistema van

idear el procés de selecció de candidats amb premisses que no havien pogut comprovar. Crec que estarien orgullosos de la Colette que hem conegut; tan con-

tenta amb la seva situació. Ella ha adquirit consciència

del que és i no s’ha enfonsat. Dubto que l’amfitrió sabés fer res contra la tristor d’un hoste si es donés el cas.

Els creadors d’aquest model eren molt bons en la seva

feina. Perversos, però molt eficients en tots els detalls.

Pei: Sí. Fixa’t que, com que el robot no té cap tipus

de teixit que es pugui degradar, no és tan vulnerable i pot durar moltíssim més que un cíborg. Està tan ben fet que ni la radiació l’ha afectat.

Àxel: Em sembla que aquesta nit hi haurà una bona ventada. Ja comença a bufar. Tinc fred. Tornem a l’edifici?

Pei: Sí. Hem de fer foc. Ens queda gaire menjar? Àxel: No. No gaire.

:: Gèmini :: minilectura ::

Pei.Somni: Estic dret a sobre d’un edifici en ruïnes. Miro cap a baix i quasi no es veu el fons, entre boira.

Davant dels meus peus hi ha el buit. És molt perillós però no noto por. Al contrari, em transmet confiança. Sento la veu de la Colette darrere meu. M’anima a saltar. Sé que em faré molt mal, però faig el pas i caic lliurement.

No sento l’impacte. No el noto. Però el meu cos està destrossat. El robot m’observa sense moure’s.

Les meves ferides ja estan curades. Estic a sobre del

mateix edifici. Miro cap avall i quasi no veig el terra. Al final el puc veure, entre la boira.

En Hanz, l’Èria i l’Àxel estan decidits a saltar. Volen que salti jo primer. Ni parlar-ne. Ara tinc por.

Abans m’he fet molt mal. He sentit molt dolor físic.

M’obliguen a tirar-me primer. Fujo.

M’amago entre els edificis en ruïnes. El robot em se-

gueix. De sobte, desplega el seu canó amb molt de soroll. Es disposa a obrir foc. A qui? A mi? Als meus germans?

Dispara. A mi no em toca.

Sento crits. S’estan morint? :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: Em sembla que en Pei té un malson. La seva cara; sembla que estigui patint. Movi-

ments espasmòdics, instintius. El que els meus sentits perceben no m’ajuda gaire a calmar-me.

La llum tènue i canviant il·lumina a ràfegues la cara i el cos en tensió d’en Pei.

El fort vent de fora xiula sense parar donant a l’escena un aire irreal i tenebrós. Estic alerta. No puc dormir.

Encara que em tapi les orelles puc sentir el xiulet del

vent en totes direccions, penetrant la meva ment. Fuetejant la imatge d’en Pei i el meu cos cansat...

El meu cos està molt cansat però encara en tensió. Esperant un possible atac per sorpresa o simplement

algun moviment inesperat. Esperant que passi alguna cosa greu i imprevista, alguna cosa que no haguem pogut ni imaginar.

Desitjo amb totes les meves forces que tot acabi bé.

Que sigui un principi. Voldria estar al laboratori dormint tranquil. Respirant com sempre. Tots quatre junts.

L’Èria acaronant-me els cabells. Fent-me petons amb els seus llavis carnosos mentre estic segur entre rutines i màquines que més o menys entenc i que mai

m’han fet mal. Màquines que formen part de la meva pròpia vida, que m’han criat.

La màquina que hi ha aquí fora em pot destrossar. Ens

pot matar. Ens pot matar a nosaltres dos i té la sufi-

cient intel·ligència per seguir el nostre rastre i arribar fins on són l’Èria i en Hanz. Pot rebentar-los!

Sento terror. Estic entrant en un atac de pànic. Que algú em pari. No vull despertar en Pei. Angoixa. Ells

no en saben res. No els puc avisar. Si en Pei no ve amb

mi demà, el robot sospitarà. No puc córrer riscs. Aquest tipus d’intel·ligència ens supera de llarg. No el puc enganyar. O sí? No ho sé. No tenim el privilegi de poder

provar sort. M’estimo massa els meus. Si fos jo sol podria intentar-ho, però sento la responsabilitat de cuidar la vida dels meus germans. Ara mateix és més fort que les meves pròpies ganes de viure. Irracional.

Pensa una altra cosa. Haig de fer l’esforç. Respira. Les

idees són núvols que se’n van. Així... Millor... Tot s’en-

laira. Penso en una altra cosa. Bons records. Sí... La llengua de l’Èria ensalivant els meus dits acuradament, lentament, somrient...

Les seves llàgrimes fresques relliscant per la meva esquena nua...

Oh! Merda! No me’n puc desfer! Els neguits tornen a

sortir. Haig d’inhalar aire net amb el nas i tot seguit

treure amb la boca tot el gas ja corromput i calent. M’haig de calmar!

Com ho podem fer per mantenir aquella cosa allunya-

da del laboratori? Com podem aconseguir que siguem amics? Com ser amics i mantenir-lo lluny?

O bé... Ens seria útil al lab?

I si d’aquí a unes hores es converteix definitivament en el nostre enemic? Tot això em va molt gros. Millor que esperi fins que arribi el moment. Em costa molt esperar!

En Pei ha obert els ulls. Sembla espantat.

La meva mà es posa al damunt de la seva espatlla per calmar-lo una mica.

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Jugant.Zona 00: Ja estic a dins de la màquina

d’entreteniment immersiu. Tinc tots els sentits connec-

tats i el joc project 2 cubic s’acaba d’engegar. Estic enlairada i subjectada. Perfecte. Aquesta vegada els dos cubs vermells no se m’escaparan. L’única dificultat d’aquest

joc és que només puc salvar la posició quan canvio de zona... I encara mai he passat de la segona...

Bé. Ara començo de nou perquè no em recordo de res. Fa molt temps de la darrera vegada. Som-hi! Patiu, cubs vermells... Us trobaré!

Veig els braços de la meva pròpia armadura orgànica. Els moc i ells responen perfectament. Estic flo-

tant en un espai buit completament blanc, envoltada

de cubs immòbils de color blau cel i ordenats equidistantment. Hi passo entremig amb cura de no tocar-

ne cap. Ep! Encara no controlo bé l’armadura. N’he fregat un i sembla que per sort no ha passat res. No són

perillosos... Però n’hi ha tants que em posen nerviosa. Vaig cap amunt. Vull sortir d’aquí. De moment no veig

cap enemic. Millor. Tenso les cames i surto disparada cap al punt al qual m’he proposat arribar. Ja hi sóc! Ja

no tinc cap cub en el meu angle de visió. Miro avall.

Són allà, immòbils. Faig una volta sobre mi mateixa per veure si hi ha alguna cosa interessant en l’horit-

zó... Res? No pot ser! Només estic en el primer nivell! A veure... Cap al fons hi ha un puntet blau. Tot és blanc

pur menys aquell puntet. Vinga... A tota llet! Mentre

m’hi acosto veig que el puntet es va convertint en tot

un conjunt d’estructures més o menys cilíndriques que en realitat són molts cubs de color blau cel ordenats helicoidalment. No hi veig sentit en tot això. No em

recordo de res! Què haig de fer? Miro en totes direc-

cions i no veig res més de nou. M’acosto molt a poc a poc a aquesta nova estructura. No me’n fio...

Abans de res... Els controls... Com funcionen? Per comu-

nicar-me haig de parlar normalment mirant al lloc des-

itjat... Per agafar un objecte, l’haig de tocar amb el dit índex... Per activar una cosa només cal tocar-la amb el palmell obert de la mà... Per canviar d’arma en qualsevol braç haig de girar cada canell en un moviment brusc... Per disparar l’arma haig de tancar bruscament

el puny de la mà per on vull que surti el tret... Cada vegada que tanco el puny es dispara l’arma... Què més? Ah! Sí... A cada objecte mòbil que hi hagi en el meu

angle de visió, la meva computadora hi enganxa un quadrat vermell semitransparent que el segueix... No importa el nombre d’objectes mòbils que vegi, tots tin-

dran el seu quadradet en coordenades tridimensionals...

Per apuntar un objecte només cal que hi encari el braç...

Llavors si disparo un míssil i l’objectiu té el quadradet, el projectil el seguirà fins a fer impacte... Està molt

bé això dels míssils autodirigits, llàstima que només

funcionin en objectes mòbils, si no, el projectil es limi-

ta a seguir la direcció que marca el meu braç.

A veure... Selecciono míssils a cada braç... Apunto a un cub blau cel que no es mou i hi disparo amb la metralladora... Això no causa cap efecte al cub... Can-

vio d’arma amb els canells i disparo un parell de míssils al mateix cub... Res...

‘Hola cub!’... Res... No contesta... M’hi acosto lenta-

ment i el toco amb el dit índex per agafar-lo o absor-

vir-lo... Res... L’activo amb el palmell de la mà... Un

moment! El cub canvia de color i resplandeix! De dins

comença a sortir un cap robòtic sense ulls i amb la boca tapada sota un pedaç plàstic! Una noia atlètica totalment blanca amb pits prominents i canons que subs-

titueixen les mans! La meva computadora li assigna un quadradet vermell.

‘Hola’. No em fa cas i es disposa a disparar-me! Em tenso i marxo tot dirigint-li un míssil perseguidor. No

falla. Un piló de quadradets vermells apareixen. Mol-

tes noies robòtiques espacials perilloses. Em disparen

míssils. A cada projectil li és assignat un quadradet. Tot es va saturant. Alguns impactes, a la meva arma-

dura. Apunto i disparo com una boja. Sóc més bona

del que em pensava. Ja només queden set o vuit noies. Ja està! Tot net una altra vegada. Què és aquell objec-

te d’allà baix? Sembla una estació orbital o així. Abans no hi era. Deu haver aparegut en activar el cub. Segur

que tot això passava si activava qualsevol d’aquests cubs. I si torno a activar els cubs del principi? Ara hi torno!

N’activo un... Oh! Apareixen capses lluents i plenes de

llum! N’agafo una i... La meva armadura s’emplena d’energia! N’agafo una altra i la meva armadura ja està

completament recuperada.

Em tenso i torno ràpidament a l’objecte que semblava

una estació orbital. M’hi paro al davant. Roda sobre si mateix. Si el toco sortiran més enemics? No! L’he tocat i s’ha obert una comporta. Hi entro...

Sento una veu que em diu que he sortit de la zona 00,

que estic en un espai intermedi i que si ho desitjo puc gravar la posició (i estat i inventari) per tornar a recu-

perar-ho quan faci falta. És clar que vull gravar-ho tot!

Ja he estat en una zona i no sóc tan dolenta com em pensava!

La veu m’informa que estic a punt d’entrar a la zona 01... :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: El vent de la nit ha permès que el cel continuï net de núvols. Clar. Pur.

El sol ja ha sortit fa una estona. Ombres allargades. Paisatge blanc. Fred...

Som éssers de sang calenta desafiant-ho tot, enca-

rant-nos amb el nostre propi futur. No diem res. No volem destorbar la calma.

Tensió en els ulls d’en Pei. Noto que camina molt recte. Nervis.

En Pei ha pujat a dalt de l’edifici i no ha vist res... Segu-

rament el robot s’ha mogut una mica i des d’aquell

angle no l’ha pogut veure. On s’ha posat? És una tàctica? Ens observa des d’un altre punt?

Segurament no serà res, però això ens ha aconseguit posar encara més nerviosos.

Hem de seguir caminant. Tinc molta pressa per arribar d’una vegada.

Ara mateix donaria el que fos per tenir un vehicle amb el qual desplaçar-nos més ràpid. Anar a peu és el mèto-

de més segur per evitar deteccions de tecnologia, però també és el més cansat i lent.

Vull saber sobretot si em tallaran la vida aviat, si podré

continuar fent coses, construint projectes. Estic en un parèntesi i necessito tenir perspectiva... I ho necessito ara!

:: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Pei_Original: Aquest matí, mentre esta-

va enfilat soldant i modificant conductes de fluid tebi del cilindre cap a la superfície, he caigut des d’una dis-

tància bastant gran. Ajagut, m’he mirat i no tenia res

trencat. Llavors he cridat de dolor una estona veient les ferides i rascades que ara em fan molta picor.

Necessito estar quiet i no puc. Les ferides es curen i em molesten. Els altres estan farts de sentir-me ron-

dinar i per això t’ho explico a tu; així em desfogo una mica mentre m’enregistro.

Estem modificant i reprogramant els conductes de fluid

tebi: tal com està ara, quan tot el lab es pari esperant

la vostra hora, les màquines estaran molts anys sen-

se funcionar. Correm el perill que els sensors o la maquinària bàsica es congelin i no s’engeguin mai més. Els conductes de fluid tebi ja funcionen, però no de la manera que nosaltres volem.

Estem fent modificacions en el sistema de manera que

quan tot estigui en mode d’espera, funcionin en tot

moment els sensors exteriors i un petit circuit de conduc-

tes anticongelants incorporats dins seu. Parlant plane-

rament; el nas del laboratori ha d’estar sempre olorant. Una altra cosa que no es pot parar mai és la part mecà-

nica i electrònica del congelador on hi ha les mostres dels nostres teixits. Els teixits s’han de mantenir sem-

pre a la mateixa temperatura, sense fluctuacions. Les mostres són el cor de tot aquest experiment, i no s’ha d’aturar mai.

Per aconseguir tot això, la maquinària d’escalfar i fer circular els fluids tebis s’ha de mantenir en funcionament durant tot el temps. Sort que no suposa una despesa d’energia gaire important.

Cada 8 anys, el sistema sencer de conductes de fluid tebi restants s’aniran activant tot desglaçant, molt len-

tament cada vegada, la maquinària principal del lab. Això inclou tot el sistema electrònic de clonació.

No volem que res important es faci malbé amb el pas del temps i el fred.

Quan algun dia els sensors donin l’ordre, es posarà en funcionament el laboratori sencer i totes les tasques

programades per portar-vos a la vida, amb la garantia que totes les instal·lacions podran funcionar. Hi ha un marge d’error, és clar, però no creiem que afecti res

de vital importància. Ara ens n’estem encarregant. Els

càlculs surten bé.

Tots els detalls són importants. La intenció és estalviar un gran nombre d’energia que us farà falta quan esti-

gueu vius.

Tinc les ferides inflades, el cos encarcarat i estic una mica irritable, gemegant a cada moviment que faig.

Hanz.Pensament: Donaria el que fos per sentir dolor

físic en comptes de psicològic. :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: Repassant cada racó. Ens obser-

va des d’un altre punt? No hi ha petjades. Res. No hi és. No hi és! Estem al lloc on havíem quedat. El lloc on

ahir era. Cap rastre. Cap senyal. Ens té en el seu punt de mira? Tornarà després? On ha anat? Ens apunta? Pei: Veus alguna cosa?

Àxel: Ja t’ho he dit! Res! Ens mataran, Pei! Ens preparen una emboscada!

Pei.Pensament: Dono voltes seguides de 360º i no veig res més que blanc i glaç. Cap rastre. Estic atent

a qualsevol canvi. Som un objectiu perfecte des de

qualsevol distància. Aquí no hi ha cap amagatall possible que ens protegeixi de cap projectil.

Àxel: Tinc moltes ganes de fugir corrent, però sé que

no serviria de res. Seria molt sospitós. Pei: És veritat.

Àxel: Què fem? Què creus que hem de fer? Pei: Què se suposa que hem de fer? Àxel: No ho sé! Potser tornarà.

Pei: Au va, Àxel! No hi ha petjades. Un robot tan gran

i pesat com aquest sempre deixa algun tipus de ras-

tre, i aquí no hi ha res enlloc!

Àxel: És veritat. Se n’ha anat d’alguna manera i no vol que sapiguem on es dirigeix.

Pei: Un moment... La Colette!... Què deu estar fent?

Parant el sol en una platja fictícia? No pot influir en l’amfitrió... O sí?

Àxel: El laboratori! I si ha anat a buscar d’on venim?

I si troba el lab? I si veu que tot el que li hem dit és mentida? I si rebenta el lab? I si ens aniquila a nosaltres i l’Èria i en Hanz?

Àxel.Pensament: Els genolls se m’han doblegat i caic a terra.

Pei.Pensament: Sóc molt petit. Un punt enmig de l’uni-

vers blanc glaçat. Tot i estar amb l’Àxel, mai m’havia

sentit tan sol. Desemparat. No sóc amo de mi mateix. Subordinat. Depenc d’una màquina. L’Àxel està a terra

i jo encara espero que la Colette faci alguna cosa per

nosaltres.

És estrany però per moments és com si tot això m’ho

mirés des de fora. És tan gros el que està passant que

no sembla veritat. No pot ser veritat... Hi ha algun truc que no hem sabut veure, i ja en tinc prou!

Àxel: Pei! Encara som vius! Sortim d’aquí! Ja tornarem

més tard! Llavors ens ho mirarem amb més calma! Pei: D’acord! A córrer! Ràpid!

Àxel.Pensament: Perfecte. Estem corrent i res ens

dispara. Corro més ràpid. Tant com puc. :: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Àxel_Original: Emprenyat, decebut, enfonsat... La vida és massa maca i valuosa com per

deixar-la perdre.

Em recreo en la tristor i fins i tot hi sento plaer. Tinc ganes d’estar content. Tinc por del que ha de venir... Tot això són matisos de la mateixa existència... Mentre el meu nucli es mantingui dur em puc deixar seduir per les emocions canviants.

Trobo a faltar, em sento alliberat, ric, escric, faig exercici, creo, recordo bons moments, moments dolents,

reflexiono, demano ajuda als pocs que m’estimen, els faig riure relaxats...

Estic sol, estic acompanyat.

La mort ja arribarà... De moment vull viure la vida; que només en tinc una i l’haig de cuidar. Hanz.Pensament: Quines collonades. :: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Jugant.Zona 01: Recupero el joc allà on l’havia

deixat la darrera vegada... A veure... Surto a fora i una

veu em diu que estic a la zona 01... Oooh! Quina passada!... Aquí hi ha moltes coses... Em giro i veig l’es-

fera d’on he sortit... Abans de res... Puc tornar a la

zona 00 d’on he vingut?...

Obro la comporta i torno a entrar a l’esfera que sembla una estació orbital.

Sento una veu que em diu que he sortit de la zona 00,

que estic en un espai intermedi i que si ho desitjo puc gravar la posició (i estat i inventari) per tornar a recu-

perar-ho quan faci falta. No. Ara no vull gravar res.

Segueixo endavant, obro la comporta del costat oposat al que he entrat i surto a fora. Una veu em diu que estic a la zona 00.

Això vol dir que puc anar i venir per totes les zones que vagi visitant. Molt bé.

Entro a l’esfera i torno a la zona 01.

Estic impressionada. Tot el que m’envolta són boires sobreposades blaves, blanques i de color violeta. Hi ha

infinits puntets de llum blanca estàtics que estan per-

tot arreu; n’hi ha que em toquen però no afecten la meva armadura. Puc veure-hi molt bé en la distància. El resultat és bastant màgic.

No veig el final de les boires. Sembla infinit.

Em giro a la dreta i veig una bombolla amb alguna cosa a dins. Torno a girar-me tal com estava i miro amunt

i endavant... Sembla que hi ha un lloc on les boires són més denses.

Faig una volta sobre mi mateixa i en la llunyania veig més coses que ara no sé definir.

No em fio de res. Som-hi! Em tenso i vaig a tota llet cap al lloc on la boira és més densa.

Com? No hi ha res? Hi passo pel mig i..., i... Oh! Merda! Tot al meu voltant va canviant. Surto!

Miro enrere i... Allà on només hi havia boira espessa ara hi ha una noia gegantina feta de gasos de colors que em mira relaxadament. Es mou molt lentament... M’hi acosto i... Té la meva cara! És la meva representació! Canvio d’arma desesperadament. Míssils a les dues mans!

Encara que la meva armadura no li hagi assignat un quadradet, disparo com una boja. Un míssil darrere l’altre... Però es perden en l’infinit. No ha passat res. Potser no és perillosa. I si m’hi comunico?

Jo: Hola?

Aparició: Hola. Esperava veure la teva cara. La meva

cara.

Jo: Qui ets?

Aparició: Sóc el teu mirall en aquest món. La teva guia. Jo: Com et dius?

Aparició: Sóc la teva guia.

Jo.Pensament: Em sembla que aquest ésser no vol

parlar gaire... De totes maneres, millor que no el molesti gaire. No sé si pot obrir foc.

Jo: Pots demostrar-m’ho?

Aparició: No fas les preguntes adequades.

Jo: Ja ho veig... Ets la meva guia... Guia’m cap als dos cubs que vull trobar.

Aparició: Només puc veure un cub. El porta un ésser

amb ales. Ara està a la zona 05.

Jo: Com és que tens la meva cara?

Aparició: No fas les preguntes adequades.

Jo: Ets només la meva guia per trobar els cubs vermells? Aparició: Sí.

Jo: Ara ho entenc. ...

Adéu.

Aparició: Torna quan vulguis més informació.

Bé. Ara ja sé on haig d’anar quan vulgui saber on paren els cubs. Això serà més endavant.

A veure... On tinc l’entrada a la zona 01? Ah! Com que

m’he anat movent mentre parlava, ara la tinc al meu darrere; a baix a mà esquerra.

Miro endavant també al cantó esquerre. Hi ha alguna cosa que es mou al fons. Em tenso i hi vaig!

Què... Què és això? Em paro! Una resplendor molt forta! M’ha deixat cega per uns moments!

Dono una volta de 360º per veure què hi ha de nou al meu entorn. Hi ha dos objectes nous en la llunyania que desprenen llum blanca. Tenen una aura que no

molesta però que indica que són allà. Són dos punts. Potser són esferes. Una està davant meu però molt

lluny. L’altra està a la meva dreta i també molt lluny. Són esferes de canvi de zona?

Continuo ràpidament endavant cap allò que es mou en la distància.

Ja hi sóc. Què és això?

Una acumulació flotant irregular de líquid blau fosc que sembla que segueixi un cicle. Tot sol. No depèn de res. S’acumula en gotes grosses que s’eleven, llavors se

separen en gotes petites que plouen. Un cicle estrany. Què són aquestes coses semitransparents? Plantes petites que suren? Oh! Tenen flors plenes d’humitat!

La meva armadura ha associat un quadradet de segui-

ment a cada gota que es mou, però em sembla que són inofensives.

M’hi acosto una miqueta més per observar-ho tot més bé.

Molts quadradets vermells de seguiment apareixen del

no-res! Què representa això? Què surt de les flors?

Abelles! Se m’acosten massa ràpid! No puc amb totes! Els míssils dirigits no poden amb tots els objectius!

Començo a servir una bona ració de projectils men-

tre surto enrere amb tota la tensió amb què puc. Ràpid! Canvio les armes a metralladores. Disparo. Disparo. Disparo. Em pessiguen. Són molt grosses. Cada abella mesura la meitat que jo.

Travesso l’aparició-guia d’esquena. És volàtil. Les abelles no. Em segueixen.

Jo: No us he fet res! Deixeu-me!

Abella: Has entrat al nostre territori. Has de morir. Jo.Pensament: L’abella parla! Totes parlen? Jo: Deixa’m!

Abella: És el meu deure.

Jo: Només vull veure si hi ha alguna cosa útil a dins

de l’aigua!

No em fan cas. És inútil. Us haig de matar. A totes!

Em pessiguen. La meva armadura aguanta bé però li

baixa l’energia. Deixo anar patacades amb les cames i peus. Pluja de bales. Els braços se m’escalfen.

Si més no, sembla que no surten més abelles de les flors que ara ja són lluny.

Jo: Mor! Aaargh! Té! Té! Menja això!

Tres! Me’n queden tres! M’esquiven! Em torno boja

donant voltes sobre mi mateixa! Canvio a míssils! Torno cap a les flors de pressa! Bé. Ja no surten més abelles. Les tres que queden tenen el quadradet vermell. Els míssils ja volen cap a elles. Impacte! Me les he carregat totes!

Calma...

Èria, calma’t...

Haig de tocar el líquid. El tacte sembla agradable a l’ar-

madura. Llisca per sobre. Miro cap a les gotes que pugen. N’agafo una tot tocant-la amb el dit índex. Una

sensació agradable i fresca emplena el meu cos. Com

pot ser? La sensació travessa l’armadura? No havia sentit mai això en cap màquina.

L’energia de l’armadura s’ha refet. Ara entenc per què

les abelles protegien l’aigua. Dóna energia. Regenera. Que bonic es veu tot des d’aquí! Em giro i veig amunt

l’aparició-guia. Prop d’aquí hi ha un dels objectes que

desprèn una aura de llum blanca. Efectivament és una

esfera de canvi de zona. Ja hi aniré després. Encara haig d’acabar d’inspeccionar aquesta zona.

Ara a la meva esquerra i a una certa distància hi puc veure un objecte metàl·lic. Hi vaig!

És una petita nau de formes anguloses. Sembla que tingui impactes d’objectes. Hi ha una cabina petita.

Sembla feta d’un material semitransparent negre. Pro-

vo d’activar la cabina tot tocant-la amb el palmell de

la mà. Funciona! S’està obrint!

Ja està oberta i miro a dins... Com? Un nadó?

Hi ha un nadó! Sembla que dormi. Està molt relaxat. Tinc ganes d’acaronar-lo. La meva armadura orgànica no em deixa. És massa voluminosa. Toco amb el palmell de la mà el nen petit per veure què fa...

De cop sembla que el seu cos canvia a passos enormes... Creix... Es va fent gran... Dorm... Sembla ado-

lescent... Els músculs se li marquen... És adult! Oh! Que bo que està... Mmm...

És massa bonic per ser veritat... Jo: Eh! Desperta’t!

Res... No em sent... Continua dormint... Torno a tocarlo amb el palmell de la mà... Res...

Què haig de fer per comunicar-m’hi?

Ja hi tornaré després... Ara vull anar a un altre lloc...

Miro al voltant i veig l’altre objecte que desprèn una aura de llum blanca... Des d’aquí veig que és una altra

esfera de canvi de zona... La provaré després. Ara me’n vaig a veure què dimonis era la bombolla que he vist

quan he entrat en aquesta zona.

Em tenso per sortir a tota velocitat... Què és això? Algu-

na cosa m’agafa i no em deixa marxar! Giro el cap i... Què?!

L’home de dins de la nau s’ha despertat, està flotant,

em mira fixament amb uns ulls blaus com el gel i m’agafa amb molta força! Per què fa això? Per què?

Merda! L’energia! Està disminuint molt de pressa! Què?

Em xucla l’energia! Deixa’m! Malparit! Tinc l’energia a un 50%... Li dono un cop de puny... Res... 30%... Can-

vio a metralladora com puc... Li arrenco el braç d’una

ràfega... Estic a 15%... La meva armadura està molt

fluixa... Perdo visió... Em giro i l’home encaixa totes les bales que li envio... Acaba fet bocinets.

Haig d’anar a recuperar potència com sigui...

Ja estic de nou amb el líquid i les flors... Quin descans... Toco l’aigua i l’energia creix fins a estar a plena potència...

Bé... Abans de sortir d’aquesta zona vaig a mirar què és la bombolla i què hi ha a dins... Em tenso...

Ja hi sóc... Observo sense fer res... A veure si no em dóna cap més sorpresa...

Dins de la bombolla hi ha un home... Ai... Què faig?

Si disparo pot ser que es posi de mal humor... L’home

està flotant dins de la bombolla... Com assegut... Amb

les cames creuades... No té absolutament cap cabell al

cap... Té una aura que l’envolta... Té els ulls tancats... Jo: Hola

Home: Hola

Jo.Pensament: M’ha contestat sense problemes. No

m’ha atacat. Tampoc ha obert els ulls. No em mira. Jo: Com et dius?

Home: Sóc l’home presoner. Jo: Això no és cap nom. Home: No.

Jo: Perfecte. Ets presoner? De qui?

Home: Sóc presoner de la bombolla. No en puc sortir. Jo: A veure si ho arreglo...

Sembla fàcil, però segur que no ho és tant...

Les meves metralladores disparen però la bombolla es manté intacta. Absorveix tots els impactes. També es menja els meus míssils. Provo altres armes i totes causen el mateix efecte.

Em poso a la defensiva tot esperant el contraatac. Res? No m’ataca ningu? Això se’m fa molt estrany.

Haig de tocar la bombolla gegant? Potser em xuclarà l’energia... No ho sé... Bé... Sempre puc anar a recuperar-la amb l’aigua regeneradora.

Toco la bombolla... Res... Cap tipus d’efecte... Jo: Què haig de fer?

Home: Has d’obrir la bombolla amb un objecte. Jo: Quin objecte?

Home: Ja el reconeixeràs. És tot el que et puc dir. Jo: D’acord.

Segurament el trobaré en una altra zona.

Per ara sembla que no m’he deixat res de la zona 01. Sortiré d’aquí i ho gravaré tot.

A quina esfera de canvi de zona puc anar? A veure...

Aquella que està a prop de la nau on hi havia el nadó...

Hi vaig a poc a poc tot degustant el paisatge... Aquestes boletes de llum que tota l’estona em freguen l’ar-

madura m’encanten... Les boires blaves, blanques i

violetes ara sí que em transmeten calma... Després dels ensurts que m’ha donat aquesta zona...

Entro a dins d’una de les esferes que semblen una estació orbital amb una aura blanca...

Sento una veu que em diu que he sortit de la zona 01,

que estic en un espai intermedi i que si ho desitjo puc gravar la posició (i estat i inventari) per tornar a recuperar-ho quan faci falta...

M’informa que estic a punt d’entrar a la zona 03...

Ja hi entraré en un altre moment. Ho gravo tot i surto de la màquina. Torno a la realitat. :: Gèmini :: minilectura :: Hanz: Véns de fora?

Èria: M’estic començant a preocupar. No sé fins a quin

punt és normal el fet que encara no hagin tornat. I si els ha passat alguna cosa? Hanz: No ho crec.

M’imagino la situació... Estan encara a dins de l’edi-

fici... Ara mateix en Pei deu estar a punt de suïcidar-

se tot esperant que l’Àxel es decideixi. He! És tan pru-

dent i dubta tant abans de prendre una decisió que a hores d’ara encara deuen estar tots dos a l’edifici dis-

cutint si és bona idea baixar allà baix o no... Si no és que en Pei ha tirat pel dret i hi ha anat tot sol, és clar!

Èria: Ei! no m’agafis el cul! Tu no ets com en Pei! No et queda bé fer aquestes coses!

Hanz.Pensament: M’ha apartat les mans!? No ho

entenc...

Èria: Què et passa, Hanz? No em miris així! Hanz: Així? Com?

Èria: Ja ho saps...

Hanz: No.

Èria: Què et passa, Hanz?

...

T’ho has buscat... ...

No t’ho volia dir per no carregar més la situació, però al final t’ho has ben buscat... Escolta’m bé...

... Des que l’Àxel i en Pei se’n van anar i tu i jo vam fer l’amor per primera vegada en aquests dies, no has parat de rondinar... Què dimonis et passa? Digues!

Tot et va malament. El menjar no t’agrada. El laboratori és massa petit.

Sembla que em busquis per vomitar-me a sobre tot el

teu ressentiment. Entenc que estiguis patint molt encara per la mort de la Tània, però... És només això?

Ets molt pesat, Hanz. Em carregues molt. A mi també

m’agrada el sexe, però sembla que tu el vulguis per odiar-ho tot, no per amor.

Jo també estava aquí quan es va morir, te’n recordes?

Què et penses? Que no m’afecta? Només em falta que m’ho recordis cada dia.

No em miris així. Aparta aquests ulls fixos de la meva

cara!

Voldria passar pàgina però tu no em deixes fer-ho. Ja

començo a estar cansada de la teva negativitat. On és en Hanz de sempre? Reacciona, Hanz!

Hanz: Només volia jugar una mica... Vinga... No t’ho prenguis així...

Èria: Me’n vaig a fora una altra vegada... A veure si

em toca l’aire... Després jugaré a la màquina d’entreteniment immersiu... No t’hi posis. ... ...

Hanz.Pensament: M’has rebutjat! És que no m’entens? No m’agrada estar així però no puc fer-hi res.

Em pensava que podia confiar en tu, però en canvi

estàs en contra meva. Vull tocar-te i que m’ajudis a treure nervis de dins, però no vols. No entens res.

Ets massa simple. Potser et faig pena? Jo sóc millor que tu.

Merda! Vols que em foti? Vols que no parli? Perfecte!

No et parlaré gens! A veure qui aguanta més! Tu necessites comunicar-te, però jo no.

Ja veurem qui guanya! No tinc res a perdre. Ara et toca a tu menjar merda.

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: Com ha pogut desaparèixer sense deixar cap

tipus d’empremta? Com pot ser que aquí s’acabin totes les petjades? Com s’ho ha fet? No pot haver marxat

caminant perquè amb el pes que té, hauria deixat algu-

na marca... Encara que les volgués dissimular, n’hauria deixat alguna...

Pei: Però no n’hi ha cap que surti d’aquest sector on feia guàrdia. Mentre tu estaves analitzant aquesta petita zona, jo he mirat tota la resta. Res. Les petjades acaben aquí.

A veure... No ha pogut marxar caminant... Potser per

sota terra? No sembla que hi hagi res que ho indiqui. No hi ha cap piló de glaç mogut. Res fora de lloc. Àxel: I volant?

Pei: No vaig veure res que indiqués que podia volar.

Àxel: Tens raó. No vaig apreciar espai en la seva

estructura per a les ales. Pei: Potser levitant?

Àxel: Si pogués flotar segur que seria perquè treu gas

a pressió per la planta dels peus, amb la qual cosa es veuria el camí recorregut. El glaç sobre el qual hauria

passat s’hauria fos o trencat. Ara veuríem el camí. De totes maneres mirem-ho bé. ...

Pei: No veig res. Tampoc sembla que ens estigui obser-

vant.

Àxel: No te’n refiïs. Jo no puc deixar d’estar alerta.

...

Pei: Àxel! Se m’ha acudit una cosa! Tornem al punt on s’acaben les petjades!

Àxel: Ara vinc! ...

Pei: Mira! Aquí s’acaben, oi? I si el robot no s’ha mogut? I si simplement l’han estirat des de dalt? Ara

aquí dalt no hi ha res, però... I si alguna cosa que ara ja no hi és l’ha ajudat a marxar?

Alguna cosa voladora podria haver vingut, estirar-lo cap amunt i endur-se’l.

Àxel: No havíem pensat en la possibilitat que no esti-

gués sol.

Un moment... Si hagués vingut una espècie de nau a buscar-lo hauria fet soroll. No sé si molt o poc, però ho hauríem sentit. ...

Merda... El vent. No ho vam sentir pel vent que feia. Va marxar ahir a la nit. El vent...

I segur que va venir sense llums.

Pei: Calma... Estic agafant encara una mica més de por... Això vol dir que no està sol? ...

Àxel: Pot ser que hi hagi altres robots per aquí, però

no és gaire lògic. Aquesta zona no té cap tipus d’interès. Recorda que en el conflicte no va caure cap míssil aquí. No era cap objectiu.

Pei: Molt bé... Doncs per què hi havia una màquina fent guàrdia?

Àxel: No ho sé. No sé si el robot mateix sabia per què

estava aquí... Coses de la UPDP...

Pei: Això mateix! Coses de la UPDP!

Àxel: D’acord! Poden haver-hi més robots per aquí al

voltant. En tot cas haurien de ser a molta distància d’aquí.

Pei: Això no em relaxa gaire, Àxel!

Àxel: A veure... És possible que els seus companys

l’hagin vingut a buscar aquesta nit passada... Però això és molt improbable. Per què se l’han endut si no hi

havia cap perill aquí? Per portar-lo a una posició més segura? No té cap lògica! Ell sol podia gestionar aques-

ta situació sense cap perill. En cas de dubte, ens eliminava i ja s’havia acabat el problema!

Si el que volien els possibles companys era informació, ell els l’enviava i ja està. Ja vas veure que les comunicacions les tenia prou bé.

Pei: Tot això em sembla fantàstic... Però hi ha moltes coses que segur que se’ns escapen...

Mira... Ja saps que jo normalment no em preocupo gai-

re... Però aquesta vegada la situació m’ha aconseguit estovar.

I si va comunicar que el vinguessin a buscar?

Àxel: Escolta’m... Seguim amb el raonament... Per què se l’haurien endut a una altra posició? Se l’han

endut per què l’hem descobert? No és lògic. Aquest no era un robot espia. Era un robot de combat. Fèia guàr-

dia. La seva missió no era la discreció. Ja tenien altres

màquines encarregades d’espiar. Aquest no ho era.

Potser la seva missió s’havia acabat en trobar algú i se l’han endut. Però... Per què?

Pei: Si es així... Ens vigilen més individus?

Àxel: Pei! Ens estem tornant paranoics. Aquesta por

que tenim la fabriquem nosaltres mateixos. La solució ha de ser molt més senzilla. ...

Àxel: La hipòtesi més fiable que tenim és que se l’han endut des de dalt. ...

Àxel: I si ha marxat amb una unitat suplementària

de transport?

Pei: Què vols dir?

Àxel: Que ha marxat amb el mateix sistema de trans-

port amb el que va venir fa molt temps. Amb la seva

nau. Potser tenia la seva càpsula amagada relativament a prop.

Pei: Home... Això seria una bona explicació. De fet...

Seria l’explicació més bona.

Fins i tot podria ser que es comuniqués amb la seva pròpia càpsula.

Mai he vist càpsules de robots en les bases de dades del lab, però tot i així sembla el més probable. Àxel: Ara la pregunta és... Per què? Per què ha marxat? ...

Per avisar altres unitats com ell? No ho sé... Si tenia la càpsula aquí, podria voler dir que en aquesta zona

no hi ha més robots. Potser ha anat a una altra loca-

lització més llunyana. ...

Per tornar al seu quarter general? Segur que ja no existeix...

Pei: Per seguir-nos a distància? Àxel: Això sí que podria ser.

Pei: Merda. Quina pot ser la causa?

Àxel: Això és el pitjor... No en tinc ni idea... Podria ser

qualsevol raó... Se t’acut res? Pei: No.

Àxel: Què fem? :: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Enregistrant_Holovideo: Em trobo estranya,

no sé què és però estic massa melancòlica i entristida. He estat tot el dia molt distant a tot.

No sé exactament què plora en el meu interior, però sospito que és de ràbia, ara mateix tinc ganes de petar

del tot. Em sento com en una caixa hermètica, moventme amb angoixa amb ganes de sortir però sense poder-ho fer.

Penso en l’Àxel. On ets? Desitjo estar amb tu a cada segon, desitjo també abraçar-te molt fort contra el meu cos, escoltar les teves paraules... Tornaràs?

Tornareu? Quan?

Estar amb els meus per a mi és el tot, la felicitat total,

l’eufòria. Ens donem amor; abraçades i molta alegria. Una sensació de seguretat i benestar indescriptible. Em sento plena.

Menys ara. Ells no hi són i en Hanz em fa sentir fastigosa, bruta i repugnant.

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Jugant.Zona 03: He sortit de l’esfera i estic a

dins de la zona 03. Suspesa en el buit. L’escenari és la

negror més absoluta. Estic enmig de cossos d’homes i dones. Moltíssims. Tots nus, flotant. Semblen morts.

Estic envoltada. Tenen els ulls en blanc. Inerts. A la deriva. Emeten llum. Són completament blancs, com si no tinguessin sang.

Un so greu, llunyà. Continu. Infinit. Amb eco. Com si

rebotés. Com si fossin ecos de records. Els records llunyans de tots ells.

Miro de moure’m a poc a poc. No vull destorbar aquesta pau. No vull molestar-los.

Hi ha una noia prima de cabellera llarga i negra davant

meu que té gotes de líquid a la cara. Surt líquid dels seus ulls que se’n va surant cap amunt. Llàgrimes?

No hi ha gravetat. La noia és molt maca. Gotes volubles de líquid que s’enlairen.

Apareixen una munió de cables des de l’infinit. Des de dalt. S’acosten a ella a tota velocitat.

Cables metàl·lics-electrònics-orgànics, tenen venes grans i petites. Són buits i xuclen les gotes d’aigua en suspensió. No en queda cap.

Mentre les gotes eren absorbides ha aparegut una espè-

cie de pantalla a sobre del cap de la noia. Una gran pantalla. Com electrònica. Com una projeccció. No té gruix.

Només hi ha un element que emplena tota la superfí-

cie. És la seva cara ampliada, però a diferència de la seva cara real, aquesta mostra expressions facials.

La pantalla va mostrant ràpidament i repetidament ganyotes autèntiques de dolor. De tensió. De patiment. D’odi?

M’ha mirat fixament als ulls amb odi? Només m’ho

ha semblat? Bé. No ha passat res. La pantalla segueix mostrant més cares que fan esgarrifar.

Sembla que inconscientment m’he mogut cap enrere per l’ensurt i he tocat un dels cossos que m’envolten.

És el d’un noi jove. Cabell morè. Es mou lleugerament de posició degut a la inèrcia que li provoco.

Què? Un feix de llum blanca provinent de l’infinit il·lumi-

na de cop el seu rostre. El cos reacciona i li canvia la cara de cop. Té vida ara? La llum l’ha fet reviure?

És com si el feix de llum li donés potència. Em mira fixament. La cara continua sense emetre cap rastre d’emoció.

No! Què em passa? Fred! Molt fred! De cop sembla que

m’estigui congelant! Què m’estàs fent? M’estic glaçant des de dins. De dins cap a fora! L’armadura comença

a perdre energia ràpidament. No puc disparar! Tinc tant fred que ni els braços ni les cames em responen! No!

La visió em desapareix! Em moro!

No veig res! Fred! Estic al 5%. És la fi. Dolor!

Com? Em sembla que l’armadura ha actuat pel seu

compte. Menys dolor. Té instint de supervivència? Pot

ser que estigui relacionat amb el fet que és orgànica?

S’ha opacat. S’ha tancat en ella mateixa. M’ha aïllat de l’exterior. Estic a les fosques. Noto una petita vibració.

Tot el cos adolorit de fred.

Disposo de poca energia. El temps no passa. Què faig? Em sento molt dèbil. Aquest atac m’ha afeblit.

Fa molta estona que no faig ni un moviment. Si provo de moure’m em seguirà atacant?

Faig un moviment molt suau i surto cap amunt. La visió

torna només de pensar-hi, de parlar a l’armadura. Em

sembla que encara no conec gens les coses que pot fer la meva protecció orgànica.

L’atacant torna a estar inert, però envoltat de cables. Li estan fent alguna cosa. Val més no fer gaire soroll.

Em col·loco al davant de l’espècie de pantalla on no paren d’aparèixer ganyotes de dolor i patiment. No vull tocar-la. No me’n fio. Sento molta curiositat i pena. Li parlo fluixet.

Jo: Què és el que et fa tant mal?

Pantalla_Noia: Vols saber per què faig aquesta cara? Jo: Sí.

Pantalla_Noia: Entra i fes de mi. Jo: Com?

Les expressions deixen de succeir-se ràpidament. La cara es para i obre la boca. M’espera...

Tinc molt poca energia. 5%. Millor que Torni primer a la zona 01 i recuperi energia. Me’n vaig directa a l’es-

fera. Ja tornaré en un altre moment. Ja he tingut prou ensurts per ara. ...

Torno a ser a dins de l’esfera.

Sento una veu que em diu que he sortit de la zona 03,

que estic en un espai intermedi i que si ho desitjo puc gravar la posició (i estat i inventari) per tornar a recu-

perar-ho quan faci falta...

M’informa que estic a punt d’entrar a la zona 01...

Ja hi entraré en un altre moment. Ho gravo tot i surto de la màquina. Torno a la realitat. :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: El primer que se m’acut és que hauríem de tor-

nar separats, així si ens volen seguir i és un sol robot, li costarà més de fer-ho. No es pot dividir.

Amb la cara que fas ja veig que penses el mateix que jo. Una idea massa ràpida. Sense pensar.

Pei: Sí. Les petjades. Les petjades que deixem són extre-

madament fàcils de seguir. Això sense oblidar que el robot pot tenir un bon radar. Segur que té un bon radar.

No. Tornar separats no és una bona idea. A més, no

tenim menjar i només portem un sol equip de supervivència per dormir-hi tots dos a dins. No vull ni pensar què ha de ser dormir al ras amb el fred que fa a la nit... Ja hi dormiràs tu!

Àxel: No. Deixem-ho. Hem de tornar junts. Almenys

així si el robot ens sorprengués podríem intentar algu-

na cosa. Tots dos ens podem ajudar en qualsevol situació. Podem vigilar més bé. Podem fer torns de guàrdia. Pei: Pel que sembla la solució menys dolenta és que hem de seguir com fins ara.

Àxel: Sí. M’anima el fet que no portem tecnologia. No

ens poden detectar per aquesta banda... I recorda que també anem vestits adequadament. La roba ajusta-

da que portem oculta bastant la nostra temperatura corporal.

:: Gèmini :: minilectura :: Èria: Com vas, Hanz? Hanz: Bé.

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Jugant.Zona 03: Torno de la zona 01. Les gotes

m’han recarregat l’energia de l’armadura. He sortit de l’esfera i estic una altra vegada a dins de la zona 03. Me’n vaig directa a la pantalla que està suspesa a sobre de la noia de la cabellera negra i llarga. Jo: Encara m’esperes?

Pantalla_Noia: Entra i fes de mi.

La cara de la pantalla obre la boca i m’espera. M’hi llanço de caps. Tanco els ulls.

Obro els ulls. Estic a dins d’un túnel de llum blanca. Només una referència al davant meu, en la llunyania.

Un punt minúscul de foscor i formes. He perdut la noció de velocitat. Estic parada? Estic viatjant a tota velocitat? La llum m’abraça. Incertesa...

He sortit! He sortit? De cop? No ho entenc... Què és això? ....

Estic a dins de l’infinit. Em sento molt petita. En un

món com de somni. Flotant enmig de negre i colors brillants que canvien.

Orgasme de representacions. Com holovideos. Moviment. Vida. Tensió. Patiment. Elasticitat. Tot unit amb cables invisibles que s’estiren entre si.

Envoltada d’imatges que s’empenyen amb força les unes amb les altres. S’estiren. Reboten.

Cada força orgànica-fantasmagòrica-semitransparent està en combat amb d’altres. Tons vermells i blaus.

No havia ni imaginat mai res semblant a aquest entorn.

Em sento tancada i oprimida. Emocionada i alliberada. Sembla que els contraris tenen més lògica aquí dins.

Sembla que els sentiments hi flueixen amb menys frens racionals. El cor em batega amb força.

Veig que el sistema de detecció d’objectius en movi-

ment mitjançant quadradets no funciona aquí dins. Tot al meu voltant deu ser intangible. Calma...

Sembla que de totes les representacions, en destaquen 8... No... En destaquen 7. Què haig de fer?

Disparo la metralladora... Cap efecte. Hi parlo?

Res no m’escolta. Què faig?

M’acosto a una de les forces importants. Canvia molt

ràpidament d’aspecte. No sé la causa, però m’atrau cap a ella. Tinc por. M’enganxa en el seu moviment espasmòdic. Formo part de la seva inèrcia.

Però em sento transparent. No em marejo.

Una veu forta i al mateix temps sensual de dona em par-

la a dins de les profunditats de la meva ment. Noto gotes

calentes de líquid. Jo estic a dins de cadascuna d’elles. Veu: >Jo sóc la teva tristesa perenne.

Gràcies a mi, tu generes la suficient llàstima als que t’envolten com per assegurar la seva fidelitat. Se sen-

ten útils. Es creen lligams. Jo genero pena. La manipulació s’encarrega de la resta. M’utilitzes sàviament. M’aprofites. Fins al límit. Saps que sóc útil. Des que

eres una nena. Tenies els adults sempre als teus peus.<

Estic com hipnotitzada. Vaig cap a una altra força important. M’hi sento empesa.

Ja estic enganxada a ella. Noto que la meva forma can-

via. Flueix ràpidament cap a altres formes, colors, sons. Sóc com música. Ritme. Una altra veu em parla. És igual a l’anterior, però diferent en no sé què. Diferents

notes de la mateixa cançó. De la cançó que és la noia en la qual estic a dins ara mateix. La noia que m’ha empassat. Olor molt agradable.

Veu: >Jo sóc la teva creativitat.

Amb mi tu maquines plans per guanyar nous adeptes,

per seguir donant nous motius per tal que els que t’envolten et segueixin. Per ser la reina. Per posar el teu grup en contra de qui s’adona de l’engany i t’ataca.

Jo et sóc molt útil en l’art de la seducció. En la barreja d’històries tristes i somriures captivadors. Jo t’aju-

do a crear atmosferes boiroses, ambigües; trampes perfectes.

Estàs molt orgullosa de mi, especialment quan m’utilitzes per manipular els que t’envolten. Il·lusos, es pen-

sen que necessites ajuda. Els has seduït i enganyat de tal manera que fas amb ells el que vols.

Amb mi sempre saps quin és el següent pas en els tortuosos camins de la manipulació humana. Se t’acos-

ten per fer-te somriure i només els ho dones en la jus-

ta mesura, amb una abraçada molt tendra. Els provoques addicció, es pensen que són els escollits per treure’t la tristesa de sobre. Se senten importants quan

l’única important d’aquí ets tu. Ells no ho saben, però tant jo com tu ho sabem. Es pensen que són superiors a tu, però els tens a tots als teus peus.

Em fas servir per donar sempre falses esperances, per

crear desig continu, inacabable i malaltís als nois que et volten.<

Estic atordida. Una altra de les forces m’atrau. Em noto sensual.

Veu: >Jo sóc la percepció de la teva bellesa física.

Jo alimento el teu ego. Amb mi obtens la confiança per engegar qualsevol procés de seducció. Els teus admira-

dors m’alimenten. Un intercanvi just. El teu cos jove de nina em facilita la feina. És objecte de desig. Tan fràgil. Desperta l’instint de protecció en els altres. Primitius.

Jo t’animo a posar-te encara més guapa, a impregnar-

te d’olors adients. Les feromones emeses sempre ajuden. Els mugrons insinuats els tornaran bojos.<

Vaig cap a allà. Però de fet no vull anar-hi. No... Veu: >Jo sóc el teu esperit de lluita.

Em fas servir només quan és estrictament necessari.

Estàs amagada en el teu cau. Des d’allà governes. Els altres et fan la feina. M’ignores. Sempre ho has fet. Tu i el teu conformisme em feu fàstic.<

Una altra de les forces importants em crida irresistiblement. Se m’inocula al cervell. Em vull convertir en boira. Ésser inaccessible.

Veu: >Jo sóc la teva por.

Et domino. En totes les teves accions. No em suportes

però t’has acostumat a viure amb mi. No t’imagines la

vida sense la meva presència omnipresent. Què faries?

M’estimes. M’odies.

Les teràpies de relaxació m’allunyen de tu només momentàniament. Les llàgrimes no et serviran. Al final has après a utilitzar-me.<

L’interior de la noia m’obliga a descobrir-lo. Faig d’ella.

Ho vull realment? Noto com si tot el pes m’hagués desaparegut completament. Flotant dins de la meva prò-

pia armadura? No pot ser. Tot és mental. Xuclada per una altra força canviant.

Veu: >Jo sóc la teva pròpia independència.

Et recordes de mi. Em tens present, però la por és més forta que jo. Em sento com obsoleta. Com més temps

passa, més sóc com una utopia. Notes que la supervivència cada vegada és més difícil. Cada vegada et fas

més vella, tot i que encara ets jove i desitjable. Necessites que d’altres persones et donin vida, que et donin

energia per avançar. Addicció. Em mires i sents tristesa i amargor.<

Només em queda una força. I m’aclapara. Sento ràbia

a tot. Per què m’obligues a veure’t tal com ets? Jo no sóc com tu. Jo no sóc tu.

M’hi assemblo en aspectes, però no en tot. No... Veu: >Jo sóc el teu turment.

Necessites treure’m del teu cap i intentes relaxar-te sense pensar en res, però mai ho podràs aconseguir. Moltes raons porten a mi.

La consciència n’és una. Els records.

Sense que ho sabessis has creat un espai dins meu,

com una bombolla on tot entra i res surt. T’agradarà!

És una petita part molt interessant.

Si vols, pots provar d’entrar-hi, però no sé si podràs sortir-ne.

T’ajudaré una mica, però no gaire.

Deixar guanyar una batalla a vegades pot significar guanyar la guerra.<

I és clar que vull. Et destruiré! Sento odi i ràbia. També impotència, però ara deixo aquesta sensació de ban-

da. A veure què m’ofereixes. A veure quina tortura m’imposes. La noia em fa llàstima. L’alleujaré. Et mataré. Xucla’m!

Jo: Vull entrar. Sí. Xucla’m.

Com? No m’has entès? Com ho faig per entrar?

Merda. Una batzegada molt forta gairebé em parteix en

bocinets. Així m’agrada! M’has entès perfectament. Que potser em volies fer patir una miqueta amb l’espera? M’has succionat fins al teus dintres, eh?

Hi ha gravetat! El meu cos ara pesa! L’armadura i jo caiem! De seguida toco a terra. Rellisco!

Ja està! Tinc l’equilibri controlat! L’armadura és molt

pesada ara. El sòl és inestable, com metàl·lic, com de mercuri. M’enfonso. No puc fer-hi res!

Estic enganxada al terra! M’he parat d’enfonsar però ara ja no em puc desplaçar gens. Estic atrapada! Què m’has preparat ara?

Ara em vaig situant...

Estic presonera d’una petita esfera metàl·lica que m’envol-

ta. L’alçada del meu cap coincideix amb el seu centre. El

material de tot l’interior és com mercuri. Voluble. Hi ha petites ones que es creen, es creuen, desapareixen...

Els meus propis pensaments reboten. Em sento el meu

propi respirar dins del cap. El so rebota i torna a les meves orelles des de tots els angles.

No em puc moure de lloc! El pànic comença a devorar-

me! Haig de sortir! Disparo les metralladores! L’esfera absorbeix les bales sense cap esforç aparent.

Disparar els míssils seria inútil! O bé explotarien a dins l’esfera i la seva ona expansiva em destrossaria o bé

l’esfera simplement se’ls empassaria com ha fet ja amb

les bales. No cal ni intentar-ho. Merda! No puc sortir!

Què faig? El cor m’explotarà!

Calma! Calma! Haig de pensar fredament.

Al davant tinc el meu propi reflex que es mou seguint

els meus moviments. Hi ha una cosa estranya... El meu

reflex no té armadura! Com pot ser? L’esfera reflecteix el meu cos i prou?

Un moment! No és el meu cos! És el cos en què estic! És el cos de la noia! El reflex segueix exactament els

meus moviments però correspon a la imatge de la noia!

Faig exactament d’ella a dins del seu món. Això no m’ho esperava!

Què és això? Petites fluctuacions en el meu reflex. No...

Un moment... Fluctuacions en tot l’habitacle! Moltíssimes! Petites boirines. Sembla que xiuxiueigin... I no puc fer res...

Es mouen molt a poc a poc...

Aquesta està penetrant la meva armadura... M’està

travessant! Tinc molta por... Una sensació de buidor

interior envaeix tot el meu ésser... Tot de cop em noto

molt trista... La boirina m’està canviant l’ànim? No hi

puc fer res... No em puc moure de lloc... Les forces m’estan abandonant però l’energia de l’armadura es manté estable... Melancolia... M’estàs guanyant... No puc lluitar contra això... No sé com fer-ho... Una veu

fluixa dins del meu cap em crida l’atenció amb una sen-

sació agredolça... Un xiuxiueig femení...

Xiuxiueig: >Ballo descontrolada. Làsers. Holovideos

de formes. Música hipnòtica. Sóc el centre. Tots els meus amics han vingut aquesta nit. He hagut d’utilitzar

les meves arts per aconseguir-ho. Aixeco els braços. La meva espinada ressegueix els ritmes que penetren

a dins de la meva ment. Suor. Les substàncies ingeri-

des ja em fan efecte. Estic extremadament sensible.

Protegida. En aquest moment ningú em pot fer mal.

Em deixo anar més. Em sento venerada. El meu cer-

vell vola. Tinc els ulls tancats des de fa estona. És una passada. I noto que encara puc sentir més. Això enca-

ra no s’ha acabat. El plaer encara puja. Sembla que estigui nedant. La meva feminitat està acabant d’aflorar. Algú em toca sacsejant-me. És com si despertés.

Com? Una veu em notifica que un ésser estimat ha

patit ferides terribles. Se les ha inflingit ell mateix. La seva vida depèn de l’atzar. Caic a terra. Què t’has

fet? Per què? Què t’ha fet adoptar aquesta decisió? Ja en tenies prou de viure? Vam créixer junts. Els nostres camins fa temps s’havien separat. Moltes llàgrimes em

rellisquen sense parar. Tan malament t’ha anat? Se’t

veia tan feliç enmig d’informació...

La tristesa s’ha tornat a apoderar de mi. Ningú em pot ajudar a curar aquest moment. Tanta gent...<

Les seves sensacions han estat adoptades com a meves. He vist l’escena mentre la veu em parlava. La buidor creix més...

Una altra boirina travessa lentament el meu abdomen.

Ja noto el desencís... No... Si us plau... Ho noto tan a

dins...

Xiuxiueig: >He presentat el projecte amb èxit. Final-

ment els he aconseguit seduir... Sóc la millor! Ho acabo de demostrar! I això que hi havia gent molt més

preparada que jo! Ho he aconseguit! Estic molt contenta! No m’ho puc creure! Salto! Crido! Em comunica una notícia. Em deixa. Talla.

Per què? Ara? Sense parlar-ne? Tantes coses que ens hem suportat! Tants bons moments que vam passar!

Ha esperat que no estigués tan preocupada en el projecte per dir-m’ho. Ha considerat que aquest era un bon moment. La seva companya de secció és la culpable.

El millor moment de tots! Quin malparit! M’ha des-

trossat el millor moment en molt de temps! M’ha inter-

romput l’alegria! No m’ho podia haver dit quan va passar de veritat? Per què ha fet comèdia fins ara?

Per què no em deixen arribar mai a la felicitat absoluta? Per què no puc assolir mai l’èxtasi que em mereixo? Per què sempre algú m’ho espatlla?<

Una altra boirina desapareix a través de la meva cama esquerra.

Xiuxiueig: >Adormint-me suaument. En l’estat dolç de la vigília. Mig real. Mig somni. Passejant... Estic amb

ell, dolçament, abraçats. Com dos nens. M’acarona. No fa ni fred ni calor. La seva bona olor... El vent suau em

transporta. Ens toquem. El noto. Les nostres pells en contacte però sense destorbar-nos gens. Tinc ganes

de fusionar els nostres cossos en un de sol. M’estima. Finalment... Tot és diferent ara...

Maleeixo el soroll que em fa aterrar de cop. Coi de noia!

Per què? Per què em despertes? Que ens n’hem d’anar? Ara? Ja? M’has rebentat un moment preciós! Que no ho sabies? És clar!

La buidor i frustració que sento no te les pots ni imaginar!

El meu interior és amargant. Tot. L’estómac està com

buit però no tés res a veure amb la gana. Està buit d’esperança. L’enyorança m’envaeix. No. Vés-te’n. Jo ara vindré.

Vull estar sola ara. Només era un somni però he tornat massa aviat a la realitat.

Per què no puc arribar mai fins al final del meu moment

especial? Per què quan estic començant a gaudir d’un

clímax sempre hi ha algú que me’l destrossa? Per què

no em deixen ser feliç una sola vegada a la vida? Només una vegada per saber què se sent.

He viscut ja la felicitat i no la sé distingir? No puc com-

parar...<

Què és això? Una col·lecció de moments de frustració? De possible felicitat no acabada d’assolir? De moments

íntims intensos en els quals voldries deixar ja la vida d’una vegada per totes? De moments en què voldries

acabar amb la rutina de caure i tornar-te a aixecar? De finalitzar la rutina de la vida? Em sento tan sola... M’es-

tic sentint tan fluixa de forces... Res no val realment

la pena... Sempre hi ha algú que t’ho peta tot... Aquell

moment especial... Quan ja estàs començant a degus-

tar-lo... A assaborir-lo...

Prou... No entris a dins del meu pit... Voldria sortir d’aquí... Però...

Xiuxiueig: >Sola. Per fi. Després d’una setmana d’in-

fart. Intimitat. La desitjava profundament. La necessitava. Retrobar-me. Tothom té problemes. I jo què? No en tinc?

Per fi m’he pogut desempallegar de tothom. Ara em feu

nosa. No us vull a prop meu. Quan us necessiti ja us ho faré saber d’alguna manera. No patiu... Serà molt aviat. Però aquest moment és només per a mi. Música relaxant... Una gravació de veu explicant-me contes... fra-

gàncies sintètiques que em van relaxant els sentits... Una llum íntima... El meu llit reclinable ergonòmic...

La música arriba a un punt on la pell se’m posa de gallina...

Un estat de semiembriaguesa natural m’envaeix... Em sento arribant a la perfecció...

Espero que aquesta vegada ningú em molesti...

Una estona més i gairebé m’adormiré de plaer i benestar...

La música es torna aigua refrescant que s’escorre enmig dels meus cabells llargs...

Coneixements mil·lenaris...

Quan era petita... Jugant amb les amigues... Rient...De

què rèiem? Ah! Sí! Ja me’n recordo! A la Marthia l’havien castigat per ximpleta! Que fort!

Sembla com si hagués succeït en una altra vida...

Qui collons truca a la porta ara! Quina ràbia! Qui cony

deu ser? El moment perfecte a la merda! Que potser

no he dit a tothom que no em molestessin aquest ves-

pre? En comptes de relaxada ara em noto molt més emprenyada que abans. Què faig? D’aquesta me’n recordaré siguis qui siguis!<

Una espurna de ràbia s’ha quedat dins meu. Vull imposar-me.

Necessito sortir d’aquest estat. Crido.

Crido tan fort com puc per fer valdre la meva perso-

na dins d’aquest món depriment. Una altra boirina m’està penetrant... No!

Si continuo així la depressió m’absorbirà.

Crido! No servirà de res però m’haig de fer valer. Una

espurna de voluntat encara està present dins meu.

Sento els meu crits com reboten per les parets de l’es-

fera. Són fluixos però em fan despertar a mi mateixa. Les ones metàl·liques de les parets de l’esfera fan

moviments inesperats. Pot ser que els meus crits afectin el meu entorn? És així com haig de sortir?

El xiuxiueig comença a parlar però no el vull escoltar. Haig de cridar més fort.

Davant dels meus peus noto alguna cosa que està

emergint. Ho miro. Un volum cobert del metall líquid. Reuneixo totes les forces que puc aplegar per ajupir-

me. Què és? Vinga... Ho haig d’agafar... No pot ser pitjor que el que m’està passant... Ho agafo... Ho aixeco...

Com? Sembla una espècie de megàfon antic, com dels d’intimidar terroristes. Restes salivoses de metall líquid cauen.

L’engego. Hi parlo. La meva veu sona més forta i molt més aguda.

Crido. Un terratrèmol. El meu crit rebota insuportable. Em desperta de cop!

Haig de cridar més fort! Crido tan fort com puc! Xiscles! Són eixordadors! Terratrèmol violent!

L’esfera en la qual estic rebenta de cop! Els fragments surten disparats!

Les boirines s’enlairen lliures, s’esvaeixen, es dissolen. Les restes de l’esfera es van volatilitzant.

Torno a estar en l’anterior espai. Flotant enmig de negre i colors brillants que canvien. Tinc el megàfon encara a la mà. On el puc guardar? Potser l’armadura té un sistema...

Acosto el megàfon a la meva cama dreta i l’armadura

el succiona de manera que en queda una part fora i a punt de tornar-lo a agafar.

El meu ànim s’està calmant i tornant a posar estable. Dono una volta sencera sobre mi mateixa molt lentament. Tot continua aparentment igual que abans.

Torno al turment, a veure què ha canviat. M’hi acosto...

Veu: >Jo sóc el teu turment.

T’ha agradat?

Tinc moltes altres maneres de mostrar-me.

Deixar guanyar una batalla a vegades pot significar guanyar la guerra.<

Bé. Ja en tinc prou. I em sembla que, de fet, ja he aconseguit tot el que volia. Tinc un objecte nou.

Surto d’aquí. No crec que hi hagi de tornar més. De totes maneres, ara sempre tindré el túnel de llum obert per si de cas.

Em sembla que aquest megàfon em servirà. Conec una bombolla...

Passo a través del túnel de llum blanca i me’n vaig directa a l’esfera. ...

Torno a ser a dins de l’esfera.

Sento una veu que em diu que he sortit de la zona 03,

que estic en un espai intermedi i que si ho desitjo puc gravar la posició (i estat i inventari) per tornar a recuperar-ho quan faci falta...

M’informa que estic a punt d’entrar a la zona 01...

Ja hi entraré en un altre moment. Ho gravo tot i surto de la màquina. Torno a la realitat. :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: Ja que no disposem de gaires defenses, fem servir les que ja tenim.

Hem de ser tan invisibles com la situació ens perme-

ti. Les petjades són fàcils de seguir... Però tot i així...

Qui sap... Potser alguna cosa que no controlem ens ajuda una mica...

Disposem del vestit... Repassem...

El material sintètic de què està fet reflecteix l’entorn com un miral plàstic. De prop es veu perfectament,

però de lluny enganya bastant bé l’ull humà. Hem vist que de prop no pot enganyar els sensors robòtics.

Potser la causa és que la cara la tenim a la intempèrie i segueix emetent temperatura.

De fet, els holovideos ja ens havien explicat que la roba

havia estat dissenyada per enganyar els satèl·lits, que així confonien la petita emissió de temperatura que desprenia el vestit amb l’escalfor interna d’un petit animal.

Potser el vestit no ens servirà gaire davant del robot, que ja sap el que busca... Si ens busca...

Àxel.Xiuxiueig: Tinc massa interrogants... Pei: Parles sol?

Àxel: Estava pensant amb la roba que portem.

Pei: El vestit? Ja veus de què ens ha servit! Ens han

enxampat igualment!

Àxel: Potser el soroll que vas fer hi va influir bastant,

no trobes?

Pei: Au va! No m’emprenyis. :: Gèmini :: minilectura :: Èria: A on vas?

Hanz: Surto a fer un volt. :: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Pensament: La música m’emociona mentre entra

per les meves orelles i l’escolto a l’interior del meu cos. És com si d’alguna manera enllacés amb els instints animals més primitius. Els sons que em recorden el

vent o el respirar em relaxen. Els greus els interpreto com a foscor i els sons aguts com a clars... Per què?

:: Gèmini :: minilectura ::

Pei.Pensament: Noto els músculs tensos i freds de la cara.

Tot i la roba, tinc les mans congelades, encarcarades i amb moltes punxades petites i agudes als palmells i a

les puntes dels dits. Haig de moure-les més. Em costa

caminar. Els estris de supervivència pesen massa avui.

Ja tinc ganes d’arribar. Tinc molta gana. Tinc molta set. No tenim menjar. No tenim beure.

És bona la neu? Ja sé tot el tema de la radiació... Però... La neu és nova... Tinc molta set...

M’ajupo. Estic molt rígid. Miro a l’horitzó. Res. Cap ras-

tre del robot. Segur que ens controla des de lluny. Aga-

fo neu a contracor i me la poso a la boca. És bona. Molt bona. Me l’empasso. Àxel: Què fas?

Pei: No ho veus? Àxel: Sí. I tant.

...

Jo també tinc molta set. ...

No ho sé... ...

mmmm...

És bona. Boníssima.

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria: Segur que vas bé, Hanz?

Hanz: Sí. I tu? Sembles una mica trista. Èria: No és res.

...

Hanz.Pensament: Això comença a anar bé. :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: Un moment... Vaig a fer el riu.

Pei: Com ets sents deixant més rastres dels necessaris?

Àxel: No et queixis, que tu també ets tan culpable com jo.

Pei: Estava fent una mica de broma. Amb la tensió i

el cansament que portem, també està bé fer acudits de tant en tant.

Àxel: És veritat...

Véns? A veure qui fa el raig més llarg! Pei: He!

:: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Pensament: Em desitges? No em tindràs mai.

Recordes les vegades que hem fet l’amor? No m’has

tingut mai. Jo tampoc vaig posseir mai la Tània. Ella era lliure.

Em sembla que hi ha poques coses que facin patir tant en silenci, que portin cap a la pròpia autodestrucció, com tenir la noia totalment abraçada, enamorat, fent-

li l’amor, i saber que no podràs acabar tenint-la del tot. Vols posseir-la i no pots. Mai. Intentes no perdre-la,

però saps d’alguna manera que és inevitable. No saps què fer. Perds els nervis. Sents això per mi, Èria?

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: Ja menjarem després, Èria... Has segellat l’en-

trada?

Èria: Sí. Descanseu una mica, no?

Pei: Ara veurem si tot el sistema de camuflatge de

l’exterior realment funciona.

Hanz: No hi ha cap raó que indiqui que el camuflatge ha fallat mai. Per què el necessitem precisament ara?

:: Gèmini :: minilectura :: Àxel: ...

Potser es pensa que nosaltres hem desaparegut com

ell. Just a sobre d’aquí mateix hi ha un lloc on s’acaben les petjades.

Si busqués amb la mateixa intensitat que nosaltres, podria trobar algun mecanisme de l’entrada del lab. Esperem que no ho faci... ...

Només aquí dins tenim les condicions per viure normalment... ...

Segur que ha descobert que la descripció que vam donar de nosaltres mateixos és falsa i que no tenim companys acampats enlloc. Ara mateix deu estar enfa-

dat. Si no ens ha atacat és perquè espera que el portem fins a la nostra base real.

Potser d’aquí a poc el tindrem per aquí fora, buscant. Esperem que els sensors siguin tan passius com diuen els nostres originals.

Crec que tampoc els hem de desconnectar, vull saber

què passa a fora. Encara que probablement tingui un bon sistema de camuflatge contra radars, qui sap, potser deixa anar algun petit senyal que podem rebre.

Ja sé que no l’hem detectat mai, però recordeu que els radars a vegades rebien algun senyal que no sabíem interpretar.

I sembla ser que des de molt abans que tinguéssim vida ell ja era en aquell lloc, vigilant. ...

Per quina raó va desaparèixer així? És molt estrany, Hanz. Fins ara en Pei i jo no hem sabut trobar-hi cap lògica aparent.

Mira... El robot és de la corporació i els codis eren correctes... O això ens va dir... O eren antics i ens va fer el joc per seguir-nos i obtenir informació... Però...

Informació de quin tipus? Tot és massa estrany... ...

Ara estem com els nostres originals. Tancats. Si sor-

tim i ens enxampa potser s’acabarà de cop tot allò pel qual ells es van deixar la pell. Ens podria matar. Ell pot fer-ho.

...

Recordeu que els nostres sistemes de camuflatge eren els millors de l’època. ...

Vosaltres no heu tingut el seu canó enganxat a la cara. No heu vist mai la mort tan imminent. ...

Heu de tenir clar que nosaltres no podem lluitar de cap manera contra ell. ...

Esperem... No ho sé... Esperem 3 setmanes o 1 més aquí dins. No hem de sortir sota cap concepte. Després ja veurem què fem...

Hi esteu d’acord? Ho enteneu? ...

Vinga! Abracem-nos fort! Així.

Hanz.Pensament: Feia molt temps que no ens abra-

çàvem tots. Sembla que ara només ho fem en situacions difícils.

Èria.Pensament: Tornem a estar junts.

Pei.Pensament: S’hi està bé així... A veure si aques-

ta situació s’acaba aviat... Un mes sense sortir és molt temps per a mi. Serà dur. El lab és molt petit. :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: Sembla que el desig sexual sempre està present. És perquè sóc un home? Sempre estic

preparat. Fins i tot quan no en tinc ganes, l’instint

m’empeny. Per què?

Per què tinc la sang calenta? Per què tinc la perversió clavada en el cervell?

No me’n puc alliberar. Tampoc vull fer-ho.

Quan el cos em comença a palpitar en tensió és quan

la raó entra en conflicte. Al cap d’una estona només puc gaudir d’uns petits moments de llibertat, fins que el desig pressiona de nou. Els meus músculs adolorits. Fluids. Suor. Pau momentània.

Amb el temps he vist que el sexe no és el més important, però forma part dels meus gens. Sempre està

amb mi. L’instint que em catapulta i que m’ajuda a sentir la passió en moltes de les seves formes. Fins i tot

en la foscor hi ha coses que em fascinen... Línies de llum pàlida... ...

Àxel: Estàs desperta?

Èria: Sí... No pots dormir? Àxel: No...

M’encanta tornar a estar a la meva cambra... Una nit

normal... Vull dir... Estic molt cansat i no hi hauria de tenir cap problema...

Èria: ...Però?

Àxel: Però en el fons segueixo alerta... Em pensava que seria més fàcil...

Èria: Et trobava molt a faltar... Estic molt bé agafada

a l’escalfor del teu cos... Aquests dies he dormit molt i ara gairebé no em cal... ...

Si tinc un fill, m’agradaria que fos teu.

No ho diguis als altres... Sobretot a en Hanz. Està molt

estrany. Em fa pena. L’intento ajudar i no puc... Em fa sentir malament... I culpable... ...

Sovint em pregunto si puc tenir fills. Sé que ho faig tot

bé. Amb tots. Tal com ho diu la meva original i la de la Tània.

M’agrada el sexe. No hi tinc cap impediment. Us estimo a tots.

Què és el que no funciona? Aprofito els dies fèrtils. Sóc fèrtil? ...

Els clons poden tenir fills?

La pregunta més freqüent que em faig és si el nostre clonatge precipitat té aquesta tara en el fons. Sou vosaltres? ...

Portem molt temps fent l’amor i res... A part del plaer... Àxel: Ja et comences a assemblar a mi mateix en la

manera de parlar... Si continues així acabaràs boja...

Deixa-ho estar. No et preocupis... No en trauràs res...

Èria: No te’n riguis. Ja saps de què parlo. Les nostres originals, tant la de la Tània com la meva, ens han preparat sobretot per tenir criatures. ...

Ara sento molta responsabilitat. Sóc l’única que pot perpetuar l’espècie.

És molt gros i molt dur.

Ja sé que no hi haig de pensar... Però...

Gira’t... Et faré un massatge a l’esquena, la tens molt tensa...

Àxel: Sí... Una mica...

I vosaltres, què? Us ha anat bé aquests dies? Què ha passat amb en Hanz?

Èria: No ho sé exactament. Està malament. No sem-

bla ell.

Àxel: A mi el que de vegades m’ha passat pel cap és... Si tindrem algú que ens recordi... Algú a qui explicar les nostres històries.

Èria: No diguis aquestes coses... No m’ajuden gaire... Àxel: Ho sento...

M’agrada molt el que em fas a l’esquena... Mmm...

Crec que a en Hanz l’hem de tractar com sempre, així ell mateix s’anirà posant a lloc.

Aquesta darrera temporada sembla que tot s’ha descontrolat una mica, i ja saps que ell és molt rutinari. Tracta’l com sempre. No el defugis.

Ara tot està més descontrolat que mai, però hem d’in-

tentar portar una vida tan normal com sigui possible. Èria: A veure si això funciona...

T’asseguro que no l’havia vist mai així... Àxel: Tens unes mans increïbles! :: Gèmini :: minilectura ::

Pei.Pensament: Demà tenim molta feina a buscar

informació. Haig de dormir.

Necessito tenir el cap clar. Ara tinc massa acumulació d’idees. Tinc molta curiositat. M’hi posaria ara mateix... :: Gèmini :: minilectura ::

Pei: No... Aquest tampoc és... Segueix Àxel: No...

...

No... Tampoc...

Pei: Això! Mirem-ho!

Àxel: El teu original era un fanàtic de les noves tec-

nologies. D’on trèia tota la informació?

Sembla que estava sempre al dia dels afers militars

secrets... Bé... Almenys de tot el que podia... Era molt fidel a la corporació... Sembla que es fiaven d’ell...

Pei: Tants robots preparats per matar. Escalada tecnològica. No deixa de tenir el seu punt de gràcia.

Àxel: Ja, però si no fos per la guerra, no hauríem exis-

tit mai. Això sí que té gràcia.

Pei: Mira... És un robot bombarder... A veure la fitxa...

Uf! És una passada però aquest no és el que vam veu-

re... Aquest és molt més gros... Moltíssim. I a més és relativament antic. Devia ser de l’època anterior als

cíborgs. Abans que implantessin teixits humans a les màquines.

Àxel: Anem a mirar els altres registres... És evident que aquest no és... ...

Pei: Ja portem moltes hores així... Vaig a canviar d’ar-

xiu... Mirem les anotacions del meu original respecte a la digitalització d’éssers humans. Potser això ens donarà noves pistes sobre el que hem de buscar... Àxel: Sí... Jo també crec que això és la clau...

Pei: Hi ha tantes anotacions enregistrades que em costarà una mica de trobar...

Àxel: Cap problema... Tenim molt de temps...

Pei: Detecto un toc d’ironia en la teva afirmació... Àxel: Potser una miqueta... Només el punt just... Pei: És clar...

... ...

Aquí ho tenim... I això sembla que em sona molt!... ‘Digi-

talització d’una persona humana’... ‘Captura d’un ésser

humà; apartats i fases’... No t’ho perdis... ‘Psicologia dels candidats’... ‘Moment òptim de la captura’... Àxel: On posaven les dades obtingudes?

Pei: Mira... Aquí... ‘Fase final’... ‘Obtenció d’un clon

virtual’... Pur software... ‘Implantació en una placa electrònica com a unitat de procés o coprocés’... Mira això...

‘Funcionament / Vida del clon virtual’... ‘Entorn / Espai

/ Paisatge’... ‘Necessitats corporals i psíquiques / Solucions i satisfaccions’...

Àxel: Exactament el que vam recordar aquell dia... Era això... No tinc una memòria tan dolenta com em pensava.

Pei: Sí... Pero mira aquí... ‘Aplicacions’... ‘En fase d’in-

vestigació’.

Àxel: Aquí s’acaba aquest camí.

...

Pei: Podem continuar buscant un altre concepte. Fins

ara hem estat pensant en robots només. I hem vist

que els robots són relativament antics. Crec que el que hem de trobar és una unitat militar molt moderna i que

no sigui cíborg. Busquem per unitats d’infanteria. Suposem que el robot que vam trobar era una espècie de soldat, no?

Àxel: Tens tota la raó.

Pei: N’hi ha moltes... A veure les més modernes...

...

Àxel: Para’t en aquesta!

Pei: No tinc cap més opció. És la darrera fitxa.

Àxel: Hi ha moltes característiques tècniques... Gaire-

bé no entenc res però recordo que era una fitxa com aquesta la que em va cridar l’atenció fa temps... Era una

fitxa en la qual no hi havia cap imatge... Era la fitxa que et vaig preguntar aquella vegada... Te’n recordes? Pei: Potser una mica...

Àxel: Busquem alguna cosa estranya... Alguna cosa que no haguem vist en cap altre registre abans...

Pei: Tot és tan tècnic... Tampoc veig res que digui si pot volar o no... Se suposa que és d’infanteria i que per tant no pot volar, però... ...

Ni diu res del sistema de transport que el portava fins a l’objectiu...

Àxel: Mirem-ho a poc a poc... També pot ser que

aquesta no sigui la fitxa i que no hi hagi res a trobar... ...

Què coi era? Durant la nostra vida hem vist tantes dades diferents que ara tinc un bon embolic... Hem tin-

gut massa temps lliure, Pei.

Pei: Doncs ara encara en tenim més... Àxel: Sí...

Pei: Hanz! Fa molta estona que ets aquí al darrere? Hanz: Una mica. Us estava observant. Àxel: Ens ajudes?

Hanz: No us serviria de gaire. No vaig veure actuar el

robot. Em limitaré a observar, d’acord? Pei: Molt bé.

...

Àxel: Què és això? Pei: El què?

Àxel: Això! Mira! Aquest component! ‘Unitat d’assistència emocional inorgànica’... Veus la paraula emocional? Pei: Sí!

Àxel: I no posa res de teixit orgànic ni cap cosa que s’hi assembli!

Pei: Mira l’anterior fitxa!

Àxel: Tampoc hi ha cap imatge, però... Sí! Encara era un

cíborg! I no té res que s’assembli a emocional inorgànic. Si de cas té components emocionals però orgànics.

Pei: Torno a la fitxa que ens interessa! Aquest és un

model de soldat diferent dels anteriors!

Àxel: Molt diferent! Els anteriors són cíborgs i aquest

és un robot. Aquesta unitat representa un canvi res-

pecte a les altres unitats d’infanteria. Torna a ser un

robot com els antics. Per què tornar als robots si no hi ha un bon motiu de pes? Per què tornar a un model de màquina pura si sembla ser que els cíborgs donaven

tan bons resultats? Fixa-t’hi! Durant un bon grapat d’anys s’utilitzen només els cíborgs. Sembla com si els

robots purs haguessin quedat obsolets. I de cop... Es

torna a construir un robot pur que és la joia més moder-

na i potent d’infanteria! Això dóna ple suport a les nostres deduccions, Pei! ...

Al cap i a la fi, no estem trobant res de nou... Només confirmem el que ja vam deduir aquell dia. ...

Jo també havia ja mirat fitxes de robots, de cíborgs i

de màquines dirigides per humans. Recordava el fet

que les fitxes més modernes o de prototips no tenien

cap imatge disponible. Recordava que una fitxa de robot que contenia l’afegit ‘emocional’ m’havia cridat l’atenció, però no sabia per què.

Com tantes altres coses, també havia mirat les anotacions del teu original sobre experiments punters en altres laboratoris de la corporació.

No vaig relacionar res, però, fins que ens vam trobar amb el robot cara a cara. Ja saps que el cervell sota

pressió obté uns resultats espectaculars. En principi eren

dades que no m’havien de servir per a res, com la majoria d’informació que trobem aquí dins... Però al final... :: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Pensament: I si el robot els ha enganyat i la

tal Colette no era més que un programa o seqüència de la seva intel·ligència artificial? Si era només un

engany? Els programadors del robot podrien haver entrat rutines per enganyar civils o així... Per crear

confusió... Per així oferir una imatge més intel·ligent de les tropes del que realment era. ...

I si els enganyo jo? Com podria fer-los veure que no

cal estar tan histèrics? Com podria donar-los una lliçó? Els dic que s’ha activat una funció de la compu-

tadora que mai s’ha engegat fins ara? De quina mane-

ra poden aprendre d’una vegada que jo també existeixo?

Res de subvalorar-me com fins ara. En la meva vida ja he callat massa. Ja m’he controlat massa... I al final no

ha servit de res. L’Èria no es fixa en mi de la mateixa manera que ho fa amb l’Àxel. I ell no és tan intel·ligent com jo. ...

‘Assistència emocional inorgànica’... Si analitzo les paraules...

‘Assistència’: Ajuda? Ajuda a ell mateix o a algú? Ajuda emocional a algú?

Ajuda a civils en operacions de defensa per calmarlos? Per controlar-los millor? Per controlar el pànic?

Potser assistència vol dir manipulació. Manipulació per

generar caos i pànic? Potser això ja és anar massa lluny... O potser no...

‘Emocional’: ‘emocional’? Propi? O provoca emocions

a altres? Provoca emocions a l’enganyat? Per què? Per treure informació més bona? Per provocar simpatia?

‘Inorganic’: evident. No orgànic. És un xip o un programa. Simple intel·ligència artificial.

O potser significa que l’ajut no és cap tipus d’aliment o droga de tipus orgànic, sinò que són paraules o així...

A més... tot això està dins la fitxa com una caracte-

rística més. No està gens destacat. Tan important és? Pot voler dir tot això que ells diuen, pero també pot

ser el que jo penso, un simple engany per a humans de carrer. Així sembla que la màquina es vol comuni-

car amb ells i el que de veritat fa és adquirir informació de primera mà.

Per què haurien de dotar els robots de combat amb

intel·ligència emocional? Aquestes màquines només

100

segueixen ordres i la intel·ligència artificial pot aga-

far el control de la situació perfectament en cas d’aï-

llament. No. No necessiten intel·ligència emocional, i en cas d’anomalia podria ser un destorb. Els sentiments distreuen en segons quins casos. No crec que realment

ningú volgués dotar robots d’assalt amb sentiments,

ni que fossin una ínfima ajuda. Procedeixen i ja està. Arrasen i fora.

Aquests tipus de robots ja estaven suficientment evo-

lucionats per no necessitar res d’humà. Crec que la intel·ligència artificial ja estava tan evolucionada que els teixits humans ja no eren necessaris. Ni els tei-

xits ni els sentiments en si mateixos. El càlcul fred és la millor arma per a un soldat.

Que estava amb un noi? Com pot ser? Que potser era

suposadament un altre clon virtual, a més de la Colette, dins d’aquella màquina? Un recurs de la I.A.? Mas-

sa confusió... Massa desordre. Una màquina és orde-

nada. Processos. Rutines. Poden ser complicadíssims però al final no deixen de ser això. Per què fer una I.A.

tan complicada si es poden tenir respostes ja pregra-

vades que facin raonar l’interlocutor? La màquina pot

manipular la conversa per tal d’espantar-lo o calmarlo. El programa ja és suficientment intel·ligent per llan-

çar una conversa coherent i a la vegada preestablerta. Per què generar converses amb gent?

Potser, entre d’altres coses, ho van fer de cara a la premsa. Per generar un corrent de simpatia cap als militars a l’opinió pública. Ah! L’opinió pública! Tan

important i al mateix temps tan manipulable. El fet que

101

les guerres es transmetessin en directe havia de condicionar moltes coses.

Els militars havien de quedar bé. La gent havia d’es-

tar contenta. Contenta i enganyada. Mentre prenien un refresc. ...

Un moment...

I si el robot està infectat per algun tipus de virus informàtic? Un virus que alteri la famosa ‘assistència emocional inorgànica’ i alteri el comportament de la màquina en si?

El resultat seria imprevisible... Com, de fet, sembla que ho és...

L’androide, segons la descripció, es comunica, i per

tant pot rebre i emetre virus. Com és que ningú ho ha

pensat abans? Què coi hi feia un robot perdut en una zona on teòricament no hi ha res a vigilar?

Bé. És un nou punt de vista... I se n’obren més...

Un hacker podria haver entrat en el sistema operatiu

i canviar valors. Els resultats també serien imprevisibles als nostres ulls.

El nostre lab només podia transmetre i rebre dades informàtiques per un únic canal físic, i era amb la UPDP. El canal més segur i inviolable que es coneixia. Però el

robot rebia ordres dels superiors i a distància. Les comunicacions podien ser manipulades. Segur que hi havia seguretat, però per algú expert amb mitjans podia arribar a superar-ho.

102

Això no pot passar amb el nostre lab. El canal de comu-

nicació era únic. Estava format per cables soterrats i connectats directament a la UPDP. Ningú coneixia l’existència d’aquest canal. Encara no entenc com s’ho van fer per construir-lo i assegurar-se que ningú sabia res sobre aquests cables enterrats.

Potser un petit robot, gairebé minúscul, va foradar un

túnel de pocs centímetres de diàmetre des de la capi-

tal (des de la mateixa UPDP i guiada per ella) fins arribar a aquí; sempre per sota terra. El mateix robot deuria estirar els cables. Una vegada aquí ja no hauria de tornar. Se’l podria destruir o es podria autodestruir.

A causa de la bestial distància que hi ha entre aquest lab i la capital només es podria fer així sense que ningú ho detectés. ...

Què li passa? Em mira però es manté a distància. Em toca, em diu que no em preocupi, però a l’Àxel l’abra-

ça i el petoneja. Em diu que no en faci cas, que té un

mal dia. Tinc un sisè sentit, una llum d’alarma que s’ha activat amb urgència. Una agulla que no deixa de pun-

xar-me a dins, a l’estómac. Un mal pressentiment.

Jo aquí faig nosa. Desconnecto. Visc en el meu inte-

rior. Em dic que no passa res. Les dues noies que he conegut són bastant estranyes. Mai les he entès. Sem-

pre que he anat a la meva m’ha acabat funcionant més o menys bé. Però sempre m’he preocupat. Ara m’ado-

no que sempre m’ho he menjat tot. Totes les sensa-

cions estan tancades dins meu, i ara estan a punt de rebentar els murs que he construït. Són durs però comencen a no poder aguantar-ho tot. I ara estic molt

103

preocupat. Una sensació de culpabilitat em rosega sense parar. Culpabilitat, por i gelosia. Em sembla que això

és una mala combinació. Només vull un petó. Una cara com la d’aquella nit. Quina ràbia. M’esteu ignorant. Jo

sóc igual que vosaltres, i en segons quins aspectes sóc millor. Què és el que he fet tan malament? No paro de preguntar-m’ho.

Res. No he fet res tan malament. He fet coses molt importants per a tots.

Em mira com si li fes pena. Jo no vull fer pena!

L’estómac s’està com granulant. Per què no hi ha manera de dormir com abans? Estic perdent la salut. M’estic descontrolant. I això sí que em fa por.

Em fa por que em vegi descontrolat. El control de mi

mateix és el que em fa fort. La disciplina interna. La voluntat. L’autocontrol. El patiment. Això em fa dur.

I ella no ho sap, però estic molt acostumat a patir. A patir molt. L’armadura extrema que m’he construït serveix per

parar el dolor que em provoca el més mínim dels rebuigs. La Tània va saber veure-ho. Ella em veia per dins. Li va costar anys. I jo no la vaig ajudar gaire a aconseguir-ho. Al contrari. El seu optimisme digne d’una fada de llegenda m’acaronava i em feia sentir segur.

Però ella ja no hi és. Estic sol només amb mi mateix. Amb tota la porqueria que empeny per sortir. El neguit

em provoca ràbia i ganes de destrossar-ho tot. Però no em puc rebaixar a deixar-me dominar pels instints

més primitius. Sóc un clon. Una meravella de la genè-

tica. L’orgull del meu original.

104

Vull ajuda però no existeix ningú que em pugui ajudar. Voluntat i control. ...

El lab... La seva construcció... El gran edifici que vam

trobar... Ahir se’m va acudir per primera vegada... Potser... De moment no hi ha manera de saber-ho... Els originals ni ho comenten...

:: Gèmini :: minilectura ::

Pei: Ja sé que els nostres originals ens han dit un munt de vegades que només es podien connectar amb la UPDP a través d’una línia completament segura.

Això era quan tot funcionava. El que vull dir és que no sabem res sobre quina era aquesta línia, ni quin era el

sistema que feien servir. De fet, no sabem res de res.

És possible que el robot es pugui connectar d’alguna manera a aquest cable? Ja sé que està soterrat, però... És possible que el robot accedeixi als nostres ordina-

dors sense ni tan sols haver-se d’acostar al nostre lab?

Àxel: Espero que no. Recorda que la línia era la més

segura que coneixien els nostres originals. Ningú sabia per on passava aquest cable.

Per altra banda, la xarxa d’ordinadors d’aquest lab és interna i per cable, no emet res a l’exterior. No crec que hi pugui accedir de cap manera. ...

Si el robot s’acostés per aquí els nostres sensors el detectarien. ...

De totes maneres, ja no estic segur de res.

105

Pei: Jo tampoc.

I si el robot portés un equip tan avançat com el nos-

tre lab? No és descabellat, recorda que era dels darrers models.

La corporació hauria tingut la tecnologia per dissenyar el millor sistema per detectar, i al mateix temps, podria saber com eludir-lo.

Àxel: Ja ho veig. Tu què hi dius, Hanz? Si el robot es

connectés d’alguna manera als nostres ordinadors podria reprogramar-los, no?

Hanz: Sí. I tant. És un robot militar. Tot el que és està preparat per atacar.

Pei: Suposo que fins i tot podria bloquejar tot el sistema. Hanz: Podria jugar amb nosaltres i no sabríem per on

començar. Podria mirar i copiar els arxius de l’ordina-

dor. Podria modificar-los. Podria matar-nos lentament aturant els sistemes de ventilació... Seria el nostre amo.

:: Gèmini :: minilectura ::

Hanz_Pensament: Què hi fan les restes d’un edifici tan gran enmig del no-res? ...

De la manera que ho vaig veure, diria que aquella

estructura encara estava en construcció... O, si més no, que estava totalment inacabada. ...

Què havia d’esdevenir aquell edifici quan estigués aca-

bat? Una clínica de desintoxicació per a famosos? Un

lloc de relax de celebritats on poder trobar-se sense

106

que ningú els destorbés? Un gran hotel balneari de luxe

allunyat de tot? Allunyat dels periodistes i dels mitjans? Com s’explica si no un edifici gran tan lluny de qual-

sevol ciutat? Un oasi de pau. Ha de ser una cosa així... Quan l’Èria em va cridar perquè havia trobat una capsa dins una caixa de maons d’aquell edifici, se’m va encendre inmediatament la curiositat... La capsa. Con-

tenia un petit ordinador personal de butxaca espatllat i una pila de papers desgastats que encara no sé com es van aconseguir conservar. Fulls impresos de comandes, relacions de treballadors, torns, maquinària, repa-

racions... Tot molt críptic... Fulls en brut... L’amo

d’aquells papers no devia fiar-se completament dels

ordinadors... Em va cridar molt l’atenció la presència

de comandes de grans piscines interiors, dutxes, i apa-

rells de massatge. Tota la resta d’informació és un mis-

teri per a mi. Per més que em miro aquests papers no aconsegueixo lligar més caps. Ells no arribarien a relacionar ni això, encara que s’hi posessin de valent. ...

No sé exactament d’on vaig treure aquesta tafaneria...

De quin holovideo... En l’època dels originals es veu

que eren més o menys habituals aquestes clíniques per a famosos estressats i addictes a diverses drogues. Era habitual en la hipocresia d’aquella societat.

Les celebritats... Pel que he vist, els famosos eren necessaris. Així la gent tenia algú a qui admirar, a qui imitar.

Els famosos manipulaven els gustos i les tendències.

Crec que, en el fons, era la Corporació qui utilitzava

els famosos per conduir correctament la població. A través d’ells la Corporació seduïa l’opinió pública. Crec

107

que la Corporació inculcava part de la seva doctrina a

través de les celebritats. Pot ser que algun famós

hagués estat ensinistrat directament per la Corporació ja des de petit? Educat per seduir? ...

Tornem a la teoria de la tapadora... Ahir se’m va acu-

dir i no els ho he comentat. Ni ho faré. Em sembla que

cap d’ells no hi ha pensat mai, i els originals ni ho comenten...

És molt sospitós que un edifici en construcció estigui

tan a prop d’un laboratori secret com el nostre. I tot plegat enmig d’un terreny allunyat de tot...

Pensaven acabar mai la construcció? O era una construccio destinada únicament a encobrir una altra construcció? Destinada a encobrir la construcció des de zero d’aquest laboratori secret?

Segur que des d’allí es va excavar un túnel. Allà deu-

ria arribar tot el material per encaixar i es deuria portar a través d’un túnel excavat fins arribar aquí. El que esdevindria el nostre lab.

Fins i tot per a ulls indiscrets del personal no autorit-

zat o satèl·lits de la mateixa Corporació utilitzats inde-

gudament, aquest edifici hauria de ser explicable. Els papers deurien estar tots en regla.

L’edifici es va deixar a mig construir quan es va acabar el laboratori? Va continuar però d’una manera molt

lenta per tal d’encobrir contínuament la zona? Els científics que venien fins aquí embarcaven i desembarca-

ven allà? Venien al lab a peu com nosaltres? El robot

108

que van trobar l’Àxel i en Pei, què hi feia allà? Vigi-

lar? Va començar a vigilar quan el laboratori ja fun-

cionava? I els habitatges dels obrers? I tota la maquinària? On són? Hi havia gent obrera per la zona el dia del gran desastre? Ja no hi havia ningú? ...

M’imagino que deurien excavar un gran túnel provisional des de l’edifici en construcció fins la zona que correspon a la part més baixa i profunda del nostre lab

(allà on hi ha els generadors d’energia). Llavors s’ex-

cavaria cap amunt fins aconseguir un gran espai. El lab es construiria dins l’espai aconseguit. Per acabar només caldria excavar més, en vertical, un petit i llarg accés

tubular de manera que connectés la superfície amb

l’espai del laboratori. Per fer l’entrada de la superfície deurien cobrir la petita obertura amb una lona de camu-

flatge per tal que els satèl·lits no veiessin res d’estrany.

Hi ha més maneres d’aconseguir el resultat final actual, però aquest em sembla el camí més correcte.

Tota la terra i la runa sobrant de l’excavació sortiria d’aquí cap a l’edifici en construcció. Cap tipus de sospita.

Tot el laboratori desmuntat aniria arribant des del túnel i s’ajuntaria aquí mateix. El laboratori agafaria forma

finalment.

Un camí llarg però segur.

Si el raonament és bo, llavors on és el túnel? Per què no hi tenim accés? Per què entrem i sortim des d’una entrada superior?

Una vegada construit el lab, deurien tornar a tapar el túnel amb la terra anteriorment extreta per evitar qual-

109

sevol intrusió des de l’edifici. Per seguretat dels científics que hi treballarien.

Quan érem a la construcció no vaig veure cap signe d’excavació. Deurien fer una feina molt ben feta. ...

Com ho van fer per aconseguir que tota la construcció del lab fos secreta?

Segur que les comunicacions dels obrers estaven controlades i censurades...

Potser no hi havia comunicació possible.

Suposo que tots els obrers i militars que van partici-

par d’alguna manera en la construcció de tot plegat deurien tenir una mort ràpida abans de poder explicar què havien fet.

Pel que he observat, la Corporació era molt estricta.

No tolerava cap error previsible.

No crec que els obrers tinguessin una mort dolorosa.

Llàstima que senzillament no existís tecnologia fiable per esborrar records.

Els científics que treballaven dins d’aquest lab... Només ells llavors en coneixerien l’existència...

Quan marxaven d’aquí eren eliminats? La lògica em diu que sí, però...

Com és que els nostres originals ni s’ho pregunten?

Tan absorbits estaven pel sistema? Tan cegament confiaven en la Corporació?

Naturalment, em podria equivocar amb totes les meves suposicions... Però... No.

110

Si tot el que estic pensant és erroni, llavors com es

va construir el lab sense que cap satèl·lit ni ningú ho detectés?

No. Es va fer tal com ho he deduït. Segur. No hi ha cap altra manera.

Ningú d’aquí ha pensat en aquesta idea. Seguiu així... Ignorants...

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Pensament: Feia molt temps que no us examinava a fons...

Haig d’intentar no distreure’m ni deixar-me portar... Però m’és difícil...

Holovideo_Àxel_Original: Al contrari del que s’havia

predit, les màquines no van superar mai l’espècie humana. La por humana d’ésser esclavitzats per màquines va fer que tothom en prengués consciència i es controlés tota evolució electrònica.

Vist en perspectiva observo que, curiosament, també es va produir una mecanització de la vida humana. Tota estava sota control racional. El poder, de qualsevol corporació o govern, volia controlar fins l’últim aspecte.

Es va produir una deshumanització de la societat. Ara

ho veig molt clar. I les màquines no hi van tenir res a veure.

Eren els mateixos humans com nosaltres els que no volien que res es descontrolés el més mínim.

111

El sexe era altament present en tota l’estètica de la Cor-

poració com a símbol de la nostra condició carnal i no metàl·lica, però al mateix temps les expressions que

superaven un llindar moral en públic eren censurades amb molta duresa. Els símbols fàl·lics estaven pertot arreu i en totes les seves formes. Símbols de poder.

Aparentment les màquines estaven controlades, però els humans seguien depenent de tot tipus de tecno-

logia. En la Corporació la tecnologia representava la

mateixa forma de vida. N’hi havia pertot arreu. Tant se val si era obsoleta o de darrera generació.

El que no sé és si tots plegats estàvem contents i enganyats.

La UPDP era molt poderosa... I era una màquina. No

sé si era l’entitat que tenia més poder dins la Corporació. Però crec que tenia ja molt més poder que qualsevol humà.

Por de les màquines. Por de la mort.

Els cíborgs, androides i robots intel·ligents no estaven gens ben vistos dins de la societat. Eren utilitzats bàsi-

cament en tecnologia militar. Depenien directament del poder. Lluny dels ulls de l’opinió pública. Ens deien

que, en cas de batalla, així morien màquines i no pas

humans. Aparentment eren humans qui els manaven. Ens deien que, en un cas hipotètic de rebel·lió, els podrien fer autodestruir sense complicacions. Veneració de l’estètica.

112

Qui no podia assolir el ritme moltes vegades anava contra el sistema. Purgues de les forces de seguretat contra els terroristes.

Qualsevol tipus de rebel·lió era inadmissible.

Les presons reeducatives ara veig que eren gairebé decoratives. Només existien per a les petites faltes.

Les classes humanes mitjana i baixa eren necessàries, però estaven molt controlades. Càmeres. S’eliminava

qualsevol subjecte, sense cap tipus de problema, a la mínima infracció. Només existia la població útil.

Els humans tenien encara la creativitat que mancava a les màquines. Els cíborgs (barreja d’humà i màquina) se sospitava que també en podien tenir, i d’aquí van venir els principals recels de la població.

Els humans no calia fabricar-los... Es reproduïen. Només calia ensenyar-los correctament. Eren bons per treballar dur, dirigir i tenien imaginació.

M’adono que gairebé estic parlant com una màquina. Tinc l’educació gravada en el fons del meu cervell.

Observo que mai ens barrejaven amb cíborgs, deien

que així els homes purs protegiem els nostres conei-

xements. Això era així en tots els estaments.

Suposo que això té a veure amb la motivació... Una

condició molt important per a la productivitat humana.

Mentre ens sentíssim superiors, seguiríem amb il·lusió... Però en última instància era la UPDP qui ho organitza-

va tot. I la UPDP era una gran computadora.

113

Així funcionava la nostra vida diària. Plena de contradiccions humanes.

La vida és canvi. Lluita de contraris...

La recerca de la perfecció humana portava al control i l’opressió dels no tan perfectes.

Aquesta opressió tenia resposta. Terrorisme.

Diminutes bombes de poder devastador. Consternació. Cossos rebentats. Màquines esberlades. Mutilació. Sang. Vísceres. Horror. Mitjans de comunicació.

Però aquesta era la meva societat. La meva Corpora-

ció. A la qual vam pertànyer. La que ens ho va donar tot. La que ens ho va prendre tot. L’enyoro.

Èria.Pensament: Bé. Aquí no en diu res. I aquest? És de bastant més endavant...

Holovideo_Àxel_Original: Res no havia de canviar

sota cap concepte. He estat pensant molt sobre això

ara que tinc molt temps. La Corporació i els principals competidors feien tots els possibles per conservar l’or-

dre mundial en què estaven tan ben posicionats. Exer-

cien pressió sobre les potències que se saltaven les nor-

mes. Envaïen les que, per exemple, començaven a

utilitzar massivament robots intel·ligents i cíborgs com a mà d’obra (substituint la humana). Eren considera-

des amenaces de desequilibri global intolerables. Deien

que era un perill per a l’espècie humana, però suposo que l’aspecte empresarial pesava molt més.

114

L’hegemonia humana de les grans corporacions havia

de continuar. Tot funcionava i res no havia de canviar. Les grans corporacions no volien perdre les seves posicions privilegiades de poder en l’economia global.

Si una potència amenaçava de canviar les normes, les

altres se li tiraven al damunt. La força era la manera de conservar la pau.

Al cap i a la fi, les corporacions es dedicaven al comerç, i el comerç sempre ha estat entre humans. Crec que tot

el comerç es basava a vendre i comprar solucions als problemes humans. Es venia i es comprava comoditat, oci, comunicació, alimentació, seguretat, territori...

A més, la població de cada corporació era productora

i consumidora al mateix temps. Les corporacions necessitaven dels humans per aconseguir beneficis.

Suposo que una societat de màquines estaria organit-

zada d’una manera molt diferent. Les màquines es

mourien per buscar comoditat? Riquesa? Es mourien per enveja? Les màquines comerciarien? Es farien la

competència? Lluitarien pel territori? S’unirien totes? Utilitzarien els éssers humans i les seves necessitats?

Quin paper hi haurien tingut les corporacions en tot això? Hauria canviat tot el panorama global? Les corporacions líders encara ho haurien estat?

No ho crec. Les actuals corporacions no volien canviar

perquè sabien que tot hauria perillat. Potser ni tindrien raó d’existir. En un escenari diferent les qualitats i les

febleses són també diferents. Volien salvar els seus

estatus respectius. Les grans corporacions eren mons-

115

tres descomunals amb molt poca capacitat de reacció davant dels canvis ràpids.

La nostra Corporació... Ens deien que érem l’enveja de

la competència... Que érem els millors... Calia que tot

continués igual... Sempre endavant... Sense descans...

No havíem de perdre la nostra posició privilegiada en el món...

El consell d’administració no es podia exposar a una revolució de la població. Això hauria suposat moltes bai-

xes humanes. Els militars haurien hagut d’actuar per

posar ordre. Els danys serien molt difícils de reparar a curt i mitjà termini. Hauria estat una època de canvis

radicals i segurament hauria significat la pèrdua de la

situació capdavantera en el mercat. Pèrdua de força i poder. No es podia consentir cap tipus de revolta. Per això actuaven sobre la moral de la població.

La població havia d’estar sempre unida i motivada.

L’objectiu de la Corporació era continuar igual. Sempre ser la millor.

Quina va ser la causa del gran desastre? Qui va prémer primer el botó? Tot va ser tan inesperat... Èria.Pensament: Tampoc... :: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: Bé. L’Èria ja està començant a revisar els holo-

videos. A veure si ens pot trobar alguna informació útil...

Pei: Com ho fem?

Àxel: Podem començar a moure’ns. Busquem per la part principal del lab. Potser alguna cosa ens crida l’atenció...

116

Seguim un mètode...

Sis pisos per a cadascú.

La part principal del lab està formada pels divuit pisos

hermètics de planta quadrada que vertebren la gran estructura vertical enganxada a sota del llarg cilindre que arriba a la superfície.

Si dividim aquests 18 pisos entre 3 persones, toquen a 6 pisos per cap.

Hem de revisar cada graó de les escales que enllacen

els pisos entre si exteriorment, així com l’espai d’1 metre que separa un pis amb el de sota i que conté

cablejat i tubs. No ens oblidem, si us plau, de l’espai, inclòs a cada pis, que conté tubs que pugen o baixen

verticalment d’un pis a l’altre corresponents als circuits d’aire, aigua...

A veure... Ja sabem que tota l’estructura del lab, inclo-

ses les escales exteriors dels pisos, està aïllada her-

mèticament del subsòl exterior, però tot i així pot ser que hi hagi algun punt dèbil.

Que tot el lab estigui aïllat hermèticament, suposo que per evitar que el circuit d’aire no funcioni correctament o coses així, no descarta que hi hagi algun punt ama-

gat a través del qual es pugui sortir al subsòl. Pot ser

que hi hagi algun punt que doni a alguna petita cova? A l’exterior, i envoltant tot el sistema hermètic del lab,

hi ha una estructura sencera d’amortidors sísmics per minimitzar l’efecte dels terratrèmols.

Hanz: Quins pisos em toquen? M’agradaria revisar els

6 pisos de més profunditat.

117

:: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Tània_Original: La meva joventut? La

ciutat estètica? La Ciutat 37? Què vols que expliqui, Àxel? Et diré el primer que em passi pel cap... El centre... Grans gratacels... Curvatures...Edificis curvili-

nis... Netedat... Moltes màquines que s’integraven amb l’entorn... Centres comercials... Bars de nit... Holovideos pertot arreu... Joventut... Cossos joves... Vestits

ajustats... Clíniques a dojo... Econòmiques... De tot tipus... L’estètica accessible a tothom... Laboratoris

d’investigació i desenvolupament... La humanitat manava... Les màquines s’adequaven als nostres gustos...

Vidre i metall (de colors metal·litzats i cromats)... El

Sol produïa reflexions... La nit s’emplenava de llums de colors que transformaven la visió... Era preciosa... M’encantava sortir de nit, prendre aquells licors que

em feien sentir tan bé... Em feien sentir neta... La uni-

versitat amb aquells nois tan atractius... Era jove... La ciutat era tot un símbol de la vida i la joventut... Neteja i futur... Puresa... Catarsi... El fet que tingués qua-

tre rius que la creuaven la feien tan romàntica de nit... Locals on deixar-se anar... On podies mostrar la teva

bellesa... Tothom la podia veure... Et podien admirar...

Recordo aquell top tan atractiu que duia amb el logo

de la Corporació daurat sobre la tela brillant negra. Els

nois no em treien els ulls del damunt... Quina nit!... Làsers i holovideos... Si ho pogués transmetre d’algu-

na manera més exacta que amb les meves paraules...

Recordo mirar la ciutat de nit, des de les alçades, des

de la clínica on estava de pràctiques, des del terrat,

118

envoltada d’antenes ondulades elegants. Feia un vent suau. Els cabells m’onejaven. Havia estat un dia dur.

Moltes intervencions. Operacions que segur que van

proporcionar felicitat momentània als ulls dels pacients. La bellesa externa motiva la interna. Estava cansada però molt relaxada. Havia tingut feina sense parar. No havia tingut temps ni per pensar. Aquesta sensació

m’encantava. Mirava avall. En aquell moment jo era

superior a tothom, distant. Jo ho veia tot i ningú em veia a mi. La ciutat era immensa. Allà hi venia tota la

gent de la Corporació almenys una vegada a la vida a posar a punt el seu cos. A treure arrugues o greix, a transformar-se en el jo que sempre havia volgut ser

quan es mirava al mirall, a rejovenir el seu aspecte,

a regalar-se autoestima. Era una ciutat molt important. De consum. I jo formava part d’allò. Em sentia

útil a la gent. La meva gent. Hi tenia un lligam molt especial. Tots venien amb grans esperances... I veure la seva cara quan tot acabava amb èxit... Oh! Impa-

gable!... Orgullosos d’ells mateixos... Molts havien fet viatges molt llargs per via terrestre...

Des d’allà dalt me’ls imaginava dormint plàcidament.

Aquell home que tenia tanta por de la intervenció però

que tot i així estava ben decidit... La nena que volia treure’s aquella maleïda taca a la cara... Aquella nit deuria

dormir pensant en el futur... Un futur sense vergonyes...

Fins i tot ell deuria dormir sense preocupacions... Jo estava tan enamorada en aquell temps... Gairebé no calia ni que el toqués... Només amb la idea d’ell vol-

tant per la meva ment jo ja era feliç. Sabia on vivia.

Recordo que mirava en direcció al seu habitacle. Ell era

119

estudiant de síntesi de fisonomia facial, entre d’altres coses. Era tan atent, alt i ben posat... La seva pell...

Els seus ulls... Quan em mirava... Només de pensar en el concepte d’ell ja em venia un somriure a la cara.

La barreja de l’aigua voluble dels rius, la gran quanti-

tat de vidre, metall i els llums donaven un aspecte impressionant a la nit. L’aire era tan net...

Els focus il·luminaven els grans jardins, de plantes

de color verd elèctric, blau o rosa, creades totes a partir de transformacions genètiques.

Només de recordar tot això ja m’emociono... La calma

de les nits il·luminades... Els helicòpters amb els seus

focus... Les torres altes amb làsers solitaris, rectes, blaus, que s’enlairaven vers l’infinit, cap amunt...

Somiava... Tenia tot el futur per endavant. De moment, encara estudiava medicina. Ja feia intervencions sen-

zilles d’estètica. Allò era per guanyar diners... Però el que de veritat volia era lluitar contra les malalties. Els

virus. Els bacteris. Les cèl·lules rebels. Volia dominarles. Eradicar-les. Matar-les.

De petita, a vegades veia els meus pares malalts, febles,

tristos o de mal humor. Em van dir que la culpa era de petits virus que els atacaven des de dins. No ho obli-

daré mai. En el meu cap de nena petita es va engegar una mena de procés que encara em marca. Dominar els virus. Quasi tota la vida he estat obsessionada amb

aquesta idea, i, encara que ara conec realment molt bé el tema, encara no el tinc dominat. Mutacions.

A la meva ciutat, la capital de l’estètica, encara hi havia malalties internes. Entrebancs per al benestar i la imatge d’un mateix.

120

Els virus atacaven des de dins. A les imperfeccions externes hi havia solucions estètiques a preus popu-

lars. Les malalties atacaven l’aspecte des de l’inte-

rior. Els virus o bacteris eren causa d’infelicitat. Havia de lluitar contra ells.

Jo sabia que el meu futur estava a la Ciutat 0. Més endavant.

Havia de fer els possibles per ser una de les millors estudiants a la meva ciutat. Aprendre tot el que pogués,

i llavors anar a estudiar i col·locar-me a la ciutat central, la capital de la Corporació, allà on hi havia tots els recursos. Era ambiciosa. Tenia l’objectiu molt clar.

Per això també aprofitava tot el que podia del que m’oferia la meva ciutat. Tot i que vaig néixer molt més al nord, amb el fred. Els meus pares i jo ens vàrem

instal·lar a la Ciutat 37 quan jo encara era molt petita. Així que al final, la Ciutat 37 sempre ha estat la meva. Sempre l’he portada profundament dins.

Els meus rínxols onejaven al vent aquella nit. Recordo

que tot era pau. Des d’allà, se sentien els sorolls que inundaven els carrers. Sota meu. Però tot m’arribava esmorteït. Com si estigués només observant. Com si jo

no fos allà. Com si tot el temps ja no existís per a mi.

Tenia els ulls d’una adolescent i tot era futur per a mi. Tot

era ingenuïtat. L’ambició i les ganes de treballar fort m’han portat molt lluny.

Grans escultures de metall brillant i focus de llum.

Escultures immenses. Formes amb cos de dona. Focus

projectant llum blanca per als seus ulls. Formes de cos

121

musculós d’home mirant al cel. Focus de llum blava per als seus ulls.

Hotels... Clíniques pertot arreu... Grans centres comer-

cials... Grans sales d’autoservei obertes 24 hores on

la gent podia triar-se hologràficament l’aspecte que volia tenir i llavors enviar-lo a la clínica... :: Gèmini :: minilectura ::

Pei.Pensament: Ja estic en el pis superior, el núme-

ro 00. Mai entendré la raó per la qual els pisos estan ordenats creixentment des del número 00 d’aquest pis

més alt al número 17 del pis més profund. Recordo el raonament que diu que el pis 00 té aquest número perquè aquesta planta és la primera en què s’arriba

des que es comença a baixar de la superfície. Jo ho hauria ordenat al revés. Bé...

Haig de revisar des del pis 00 al 05... Cosa per cosa...

Minuciosament... No m’agraden gens les feines meticuloses...

En fi... Així mantenim la ment ocupada i no pensem en el que ens pot passar...

Començaré per la cabina de l’ascensor que enllaça amb la superfície. No sembla haver-hi res d’especial. A l’es-

cala vertical d’emergència paral·lela al circuit de l’ascensor tampoc hi ha res d’interessant, si més no en

aquest nivell... Ja revisarem l’escala en cas que no tro-

bem res enlloc... D’aquí a la superfície hi ha molta dis-

tància... No sembla probable que ho amaguessin allà.

122

Al voltant de l’ordinador en xarxa interna i segura per

cable d’aquest pis tampoc sembla haver-hi cap doble fons... A veure... No.

Un moment... A veure si algú m’ha enviat algun correu

electrònic amb dades concretes... No... Cap correu del

pis 10... L’Èria no deu haver trobat res... Tampoc ha trucat ningú per parlar en videoconferència... Els pro-

grames ho notificarien... Sort que la xarxa no surt del lab. El robot no s’hi podrà connectar des de fora.

No hi ha res sospitós en l’espai que correspon al projector d’holovideos de mida real que van portar al pis 08... No hi ha res en el compartiment de neteja del pis... ...

Ja he revisat cada petit racó d’aquesta planta 00 i no he vist res. Ni un sol indici. Ni al damunt del sostre... Començo a revisar el primer graó de l’escala cap avall... A veure si trobo algun paper o així amb els codis...

M’agrada que no hi hagi ascensors entre els pisos. Així m’obliga a fer exercici i em sento viu. Em refermo en la meva hipòtesi. Segur que no hi ha ascensors entre

els pisos per dues raons; per evitar avaries i sobretot per l’obsessió que tenia la Corporació amb la forma física de l’ésser humà.

Els científics es mantenien en forma anant amunt i avall a peu. A part de la maquinària de gimnàstica de la plan-

ta 04 no hi ha cap tipus d’exercici físic a realitzar aquí

dins. D’aquesta manera els científics feien funcionar el seu cos, a més del cervell.

123

Els dissenyadors del lab només semblen haver tingut pie-

tat en un aspecte; l’ascensor de doble plaça del pis 00. L’ascensor era necessari, ja d’entrada, per baixar i pujar

molts metres de cop a través del cilindre que connecta el lab amb la superfície i, a més, era poc propens a les avaries perquè es feia servir molt poques vegades... Però, tot i així, es va avariar... I tant...

Ara, si més no, funciona normalment... Merda...

Val més que pensi en alguna cosa diferent. :: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Àxel_Original: Al capdavall, la Corpora-

ció era una empresa que produïa i consumia tot allò que es podia produïr i consumir. Els excedents eren exportats a l’exterior.

Hi havia normes bàsiques que ens van ensenyar a tots

ja des de petits. Una d’aquestes normes era que s’havia de minimitzar costos i maximitzar beneficis. La Cor-

poració havia de ser la millor de tots els competidors.

Això significava que, per exemple, per minimitzar cos-

tos, cada ciutat era especialista bàsicament en la pro-

ducció d’un sol tipus de producte, servei o solució de

necessitat. Per explicar-ho d’una manera entenedora i molt a l’engròs; cada ciutat generava massivament

un tipus de producte o servei, diferent de la resta de

ciutats. El cost de la unitat del producte, així, era molt

més baix. La major part de la tecnologia de la ciutat

124

estava encarada a obtenir intensivament el millor producte o servei de la seva especialitat. Tot plegat era per

obtenir un cost menor a la competència i un producte de molta qualitat. En la manufacturació, per exemple, com que es dividien tots els costos entre la impressionant quantitat de productes manufacturats per cada

fàbrica, el cost per unitat era molt petit. Com més productes es fabriquessin en una sola instal·lació, menys cost de cada unitat de producte manufacturat. Menor

preu de venda final. També hem de recordar que, encara que tot fos de la Corporació, a dins de les ciutats, totes les empreses es feien la competencia.

La norma també significava que s’havien de maximitzar beneficis, per així invertir-los i crear més serveis,

potència militar, etc.

Una altra d’aquestes normes bàsiques era el capitalis-

me. Es respirava capitalisme en tots els estrats. Competitivitat. Així s’obtenia el millor de cadascú.

Autosuficiència. Aquesta era una altra idea que enca-

ra tinc gravada al fons de la meva ment. Havíem de dependre totalment de nosaltres mateixos i vendre els excedents a altres corporacions i governs. Els preus,

per tant, havien de ser competitius. Els més bons. Per dominar el comerç. La Corporació havia de ser la millor de tots. La més forta. Tothom n’havia de dependre.

Competitivitat a tos els nivells. Sempre havíem de ser els millors en tot.

La Corporació, com qualsevol empresa o organisme viu, tendia a expandir-se i créixer. I en aquest procés ensopegava, lògicament, amb tota la resta. Tensió.

125

De moment, l’únic terreny de disputa amb les altres corporacions i governs era on estem ara, el planeta Terra.

Que jo sàpiga, encara no hi havia colònies humanes ni a la Lluna ni enlloc més. Hi havia plans i projectes, però sembla que no van acabar mai de fructificar. :: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Pei_Original: Procés de clonació auto-

màtic, programat i molt complex. Sistema de detecció

de possibles errors optimitzat per tal que surti bé una sola vegada. Tots els sistemes a punt i preparats. Pro-

grames i mecanismes. La finalitat de tanta feina és que tot sigui un èxit a la primera. Després, tot serà bas-

tant inútil, les alineacions i els processos quedaran trencats i el codi s’esborrarà automàticament quan tot el programa arribi al final. No cal ni que intenteu fer proves. No aconseguiríeu res. Així descartem qualsevol temptació per part vostra...

Sabem que la reproducció normal humana a partir només de 5 subjectes pot portar a la llarga a malfor-

macions. Ho sabem, però d’aquesta manera també

assegurem que tot es faci d’acord amb la natura i surtin a fora un individus diferents, amb trets que vosaltres teniu amagats en els gens.

Si us quedeu al lab, heu de tenir en compte que la seva capacitat és molt limitada.

Tampoc sabem com sortirien clons de clons amb el nos-

tre sistema tan rudimentari, de manera que aquesta

opció queda rebutjada.

126

Com que ho hem meditat i la majoria de conclusions

són negatives, no us donarem l’oportunitat de clonarvos. No volem cap risc.

No crec que entenguéssiu totes les nostres raons. Ho

hem fet així i ara tot depèn de la vostra responsabilitat. Si tot ens surt bé, nosaltres us haurem posat en joc i llavors vosaltres ‘només’ haureu de sobreviure.

Èria.Pensament: Posaré a filtrar, mentrestant, tots els arxius que van deixar els originals expressament

per a nosaltres. Deixaré que sigui l’ordinador qui m’ajudi a buscar. Si la informació que busquem ha d’estar

en algun lloc, segur que ens la van donar en algun

moment i ha d’estar en aquest arxius. Si no volien que la trobéssim, segur que es van assegurar d’esborrar-

la de tota la resta d’arxius del lab. Eren molt eficients, no crec que cometessin errors. :: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

Has trobat algun lloc on hi podria haver les maleïdes armes de defensa?

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00:

No. No he vist res que sembli cap caixa forta amagada. Hanz.Pensament: Perfecte. Segur que estan en la

meva zona. Metralladores. Explosius.

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

Han trobat els codis d’accés de la caixa forta?

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00: No. L’Èria continua buscant-ho tot en els holovideos. No ha donat cap novetat. Jo tampoc he trobat res.

127

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

La pregunta és si els nostres originals es van oblidar de donar-nos-els o no ens els van donar expressament amb el pretext que així segur que no ens faríem mal els uns als altres. Ja coneixem les seves pors...

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00:

Segur que no van suposar mai que ens trobaríem un androide a l’exterior... En fi... Ja hi pensarem després... A veure si l’Èria troba alguna cosa útil...

Hanz.Pensament: Haig de ser jo qui trobi la caixa... I guardar-me la informació per a mi mateix... A veure si l’Èria troba els codis... A veure si els trobo jo...

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00: De cada grup de científics, només una persona coneixia l’existència de les armes amagades i dels codis d’ac-

cés a la seva caixa forta. La Corporació ho feia per seguretat.

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

Tots els nostres originals coneixien l’existència de les armes, al final. El teu original ho comenta en un holo-

video, de passada. Suposo que l’Èria ho trobarà. Llàs-

tima que no recordi res més concret. Segur que l’Àxel va treure la idea de buscar les armes al recordar el mateix holovideo. És estrany que cap de nosaltres recordem ni la ubicació ni els codis. No sé si ens ho van ama-

gar expressament. Vull trobar les metralladores! Vull aprendre a disparar de veritat!

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00: Calma’t una mica. Per on ets ara?

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

Ara mateix estic acabant de revisar el pis 12, el primer

128

pis dels que em toquen. No hi ha res d’especial. Res

en el compartiment d’estris de neteja... Tota la resta del pis que està completament ocupada pels ordina-

dors no deixa espai per a res més. Ho ocupen tot. En el sostre tampoc hi ha espai. Suposo que en el pis 13 i 14 em trobaré en la mateixa situació. Son idèntics...

Els petits holocilindres... Totes les tasques de procés de dades...

Tinc engegats diversos processos de recerca dels codis que de moment no generen res de nou.

També estic mirant enmig dels arxius del projecte que

estaven duent a terme els nostres originals, a veure si trobo res que estigui encriptat o ocult.

Tot el que tenien desenvolupat per a missió és apas-

sionant, tots els experiments per trobar la bomba informàtica més potent de la història...

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00:

Els nostres originals eren molt intel·ligents. A mi tam-

bé m’apassiona el seu projecte per a la Corporació, però millor que ens centrem en la feina que hem de fer...

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

I què et penses que faig?

Mirant els esquemes de treball ja es veu que tenien un

projecte ben estructurat, molt més que el dels altres

grups de científics que havien passat per aquestes instal·lacions. Amb els missatges que s’anaven enviant mentre feien l’experiment ja es veu que tenien la bom-

ba gairebé acabada. Era demolidora. Intel·ligent. Generava un gran nombre de petites bombes devastadores

que creixien, infectaven i es multiplicaven a dojo. Cada bomba aprenia de l’ordinador que se li resistia. Con-

129

sultava les altres bombes i operaven conjuntament. Entre elles podien generar una bomba dirigida contra un gran ordinador per rebentar-lo des de dins. Al mateix

temps, totes les bombes reconeixien els equips de la Corporació i no atacaven allà. Si una bomba era aïllada per la competència, explotava a l’instant fent tant

mal informàtic com podia. L’objectiu eren els grans ordinadors de la competència.

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00:

Però no la van acabar mai. Amb tota la destrucció del món real, no va caldre cap destrucció informàtica.

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

No has pensat mai que la UPDP podria haver utilitzat una versió inacabada de la bomba per atacar la competèn-

cia i que per això es van disparar tots els míssils nuclears? Podria ser que la UPDP acabés la bomba ella sola?

I si la UPDP ja tingués dissenyada la bomba des d’un

principi i només utilitzés els nostres originals per agafar idees?

Podria ser que la competència es veiés totalment colla-

da i ho disparés tot abans de quedar-se sense cap tipus de tecnologia? Van ser els humans qui van disparar

tots els míssils nuclears o van ser els ordinadors prin-

cipals de les competències que van veure la seva fi i ho van intentar tot? I si els ordinadors van prendre la

decisió deixant de banda els humans? I si els dirigents humans de les competències no volien caure sols? Va

ser la desesperació qui va llançar els primers míssils?

Llavors la resposta de la Corporació no devia trigar gai-

re i... I si la UPDP ja tenia tot això calculat? Ella no

130

engegaria tota una guerra exterminadora per matarse ella mateixa al final...

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00: No hi havia pensat mai, en això...

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

És clar.

La bomba que s’estava dissenyant aquí tenia en comp-

te totes les possibles variables.

Els nostres originals eren els millors, però encara tinc l’esperança de superar-los. Trobar alguna resta dels codis amagats en algun arxiu de dades. Trobar algun text o missatge d’algun tipus que m’indiqui on són les armes.

Hanz.Pensament: Si les trobo, tindré més poder. El

robot no apareix. Si el robot no és l’amenaça, l’amenaça seré jo mateix. Posaré les coses al seu lloc.

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_12:

No sé quin dels originals era l’únic que inicialment tenia la informació. Si descobrim qui era, podrem començar per ell.

Qui diries que era?

Era l’Àxel? L’Àxel original estava especialitzat en orga-

nismes vius complexos; humans, animals, plantes... Dominava la connexió de teixits vius amb màquines, connexions neuronals, genoma, clonació, dades i neu-

rones, potenciació de la humanitat. Era metge i programador experimentat, fanàtic de la humanitat. No

sé si el seu perfil va ser triat per guardar l’armament...

Era en Pei original? Era programador expert i fanàtic dels militars de la Corporació. Sembla un bon candidat...

131

Era el meu original? En Hanz era programador expert. Li encantaven les màquines. Són més fàcils d’entendre que els humans. En coneixia tots els sistemes. Fins i tot coneixia els sistemes de la competència. Totes les

màquines que li havien arribat procedents de la competència les havia acabat dominant. S’havia connec-

tat il·legalment a nombrosos ordinadors de la com-

petència, havia entrat a dins d’arxius bàsics, els havia manipulat... Res se li resistia. Era molt calculador. També sembla que té un bon perfil...

Era l’Èria original? Era experta en sistemes d’apre-

nentatge i programadora d’intel·ligència artificial. Conei-

xia perfectament el sistema de relació d’idees dels humans i les màquines. Era com una psicòloga dels

dos mons. Potser la seva vessant de psicòloga la convertiria en un bon perfil...

Era la Tània? Ella era experta en virus del món real.

Els seus coneixements es podien aplicar a la infor-

màtica. Experta en teixits i malalties. La Tània sembla la candidata amb menys possibilitats de guanyar el nostre concurs.

Pei.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_00:

D’entrada, jo me la jugaria pel meu original. Coneixia perfectament cada arma.

:: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Pei_Original: A part del tradicional ser-

vei d’eutanàsia per a la gent que deixava de viure amb

dignitat humana, a la Ciutat 203 hi havia tots els ser-

veis que una persona amb edat i diners podia desitjar.

132

El meu pare hi vivia. Enmig de natura, piscines i hos-

pitals per a gent gran. No va voler aplicar-se l’eutanàsia encara perquè tenia moltes ganes de conèixer gent nova... Sobretot dones noves... També tenia, sobretot, prou estalvis i inversions.

Se sentia encara útil a la Corporació. Ningú li podia criticar res. Ningú el podia mirar malament. Ningú el podia denunciar. Encara donava un servei a la societat. Tenia

diners per pagar tots els luxes. Infermeres que el cui-

daven només a ell. Era un jubilat útil encara per al bon funcionament de la Corporació. Jubilats com ell feien funcionar una ciutat de serveis per a gent gran com la Ciutat 203. I la 203 era una ciutat altament rendible

i amb molta rotació, segons tenia entès. Ell continua-

va vivint amb dignitat humana, no era un destorb per a la societat, i a més, els comerços de la citutat l’atenien cada dia amb un somriure a la cara. Jo estava molt content per ell.

...

Quan va rebre la notificació va pensar que l’eutanàsia podia esperar. L’alternativa era mudar-se a la Ciu-

tat 203. Li va semblar d’allò més adequada. No tenia gaire per triar. Només dues opcions. Les normes sem-

pre havien estat molt clares per a tothom. Tots haví-

em de ser útils a la Corporació. S’havia de preservar la dignitat de la vida humana.

Se’n va anar a viure a la Ciutat 203 i a partir de llavors només el vaig veure una vegada més.

No sé si va morir abans del gran desastre.

133

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel.Pensament: He passat massa estona al pis 06. Massa humitat. Massa plantes de cultiu. Aquell maleït tomàquet madur m’ha deixat les botes fetes un merder. L’hauria d’haver vist caure. Semblo l’home vegetal!

No m’agrada gens la humitat calenta i enganxosa. Després m’hauré de canviar. ...

Nostàlgia. Aquest pis 08 sempre em posa en aquest

estat. Res a veure amb el 07. Són iguals i originàriament tenien la mateixa funció però ara... Res a veure...

En aquesta planta tots els aparells d’experiments físics, químics i genètics estan ordenats i tenen la seva fun-

ció, o tenien la seva funció. Massa aparells inútils i desordenats en el pis 07. Sembla una col·lecció de deixa-

lles de l’experiment que ens va donar la vida. Suposo que en el fons ens agrada veure’l en l’estat en què ens

el van deixar els nostres originals.

No sé si, ara que he estat cara a cara amb la mort, estic més místic que de costum, però, tan bon punt he

connectat aquests llums ja he sentit una sensació molt estranya al cos.

Records. Infantesa. Germans.

Quedo meravellat, com sempre.

Passo la mà pel damunt d’una peça de metall que forma part de la Secció de Creació. La repasso una vegada més mentre en miro els racons ocults. Tot està encai-

134

xat a la perfecció mitjançant peces extretes d’aparells que desenvolupaven tasques totalment diferents.

El criogenitzador que va mantenir tants anys les mos-

tres de teixit dels nostres originals ja fa molt temps que es va aturar.

També està apagat l’ordinador que va emetre l’ordre

de descongelar els teixits, agafar moltes cèl·lules a partir de les mostres, manipular-les i crear molts zigots per triar-ne un de corresponent a cada individu.

La taula que havia contingut les 5 bosses de plàstic

hermètic i plenes de líquid (imitació de l’úter) ara només

conté tots els tubs que anaven acoblats a les bosses.

Tot un desordre de dispensadors de menjar, tubs de drenatge, petits robots, aparells de mesurament.

Aquí hi ha el braç robòtic que tantes tasques va desen-

volupar. La primera va ser la de rebentar cada una de les bosses i posar cada nadó al seu lloc. Ens va fer néixer. La caixa amb les armes segur que no és per aquí.

Em poso en el lloc dels nostres originals, i la feina feta és al·lucinant.

Durant els primers 6 mesos de vida, els holovideos no van parar de parlar-nos. La raó, ens han dit, és que als nens se’ls enganxa la melodia de les veus. La seva teo-

ria és que fins als 6 mesos, més o menys, un nen no és capaç de fer res. Les càmeres seguien els nostres

moviments. Quan l’ordinador reconeixia algun movi-

ment, activava el braç robòtic o alguna màquina, engegava algun holovideo en aquest gran holocilindre o posava algun video 2D a les pantalles...

135

És divertit veure ara els holovideos que els originals van

filmar amb ninots que representaven nens petits. Els utilitzaven per ensenyar-nos coses. Els nens aprenen a partir de gestos i escenificacions. Quina gràcia. Això, juntament amb tots els miralls que hi ha en aquest pis,

ens va donar consciència del JO. Podíem veure com érem en realitat i així podíem relacionar les idees.

La temperatura ambient era la idònia. Programada. Estàvem despullats a dins d’aquestes caixes de plàstic transparent obertes per sobre.

Van pensar en tot. El menjar que ens feia empassar el braç robòtic era el que durant tants anys havia estat

deshidratat i congelat juntament amb les mostres de teixits. La màquina el barrejava amb aigua i ens el posava a la boca.

L’ordinador donava l’ordre d’extreure tots els pixums i caquetes pels tubs de drenatge enganxats a la caixa

que ens contenia. El braç robòtic ens netejava amb aigua i aire a raig. Aire calent.

El braç feia palanca per fer-nos girar sobre nosaltres

mateixos.

Quan vàrem poder sortir, vam poder veure, amb els ulls novells d’un nen molt petit, que podíem accedir

fins al pis 06. El pis 07 estava tancat i els originials havien posat tanques. No podíem anar més amunt

del pis 06 o més avall que el pis 08. Tot estava completament ple de roba tova cobrint totes les super-

fícies perilloses. No hi havia perill per a nosaltres,

excepte les mateixes màquines del pis 08. Els holo-

136

videos ens renyaven quan tocàvem alguna cosa perillosa d’aquesta planta.

Tots els ordinadors en xarxa del lab estaven apagats.

Es van engegar quan van ens va ensenyar a fer-ho. Al principi, només havien funcionat els d’educació, i els havien posat a part, per si de cas remenàvem massa.

Recordo molt millor les lliçons de l’altre gran holocilin-

dre, el del pis 10. A la sala de control, les lliçons ja eren molt més avançades. M’agrada mirar encara tot el que els originals ens ensenyen.

Els holovideos reaccionaven amb les nostres accions.

Ens renyaven, ens animaven. Els programes i les càmeres ho feien possible. Crec que l’aprenentatge seriós va començar a partir dels 2 anys de vida.

Quina feinada! Tenien tota la resta de la seva existència per fer tota les feines d’aquest experiment.

Encara no m’ho explico. No m’explico tampoc com hem

sobreviscut. Els nens petits sobretot necessiten seguretat i amor. Els nostres originals ens van transmetre

el seu amor com van poder. Jo m’estimo moltíssim els meus germans. Som una unitat. No sé què faria sense cap d’ells.

A veure si l’Èria troba alguna cosa entre els arxius d’allà. :: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Hanz_Original: La meva infantesa. La

ciutat 170. La ciutat de la carn. Treballar dur. Des de petit. Els meus pares: estrictes, comprensius, treba-

lladors. Ningú els va regalar res. Ningú m’ha regalat

137

res. Em van ensenyar disciplina i voluntat. Dedicació.

Dia a dia. Sense parar. A poc a poc. Lluitar per cada petita cosa. Ells em donaven suport. M’empenyien.

Després de l’escola anava a la fàbrica de carn on la meva mare treballava. Em deixaven estar allà fins que ella acabés el torn. No era gaire estona, però era cada

dia. Em fascinava tot allò. Màquines pertot arreu. Unes sales immenses. Suposo que la meva petita alçada feia que ho veiés tot encara més majestuós. Tot allò em superava. Em va marcar. Metall. M’ha influït la resta

de la meva vida. Grans plataformes on grans quanti-

tats de carn viva, intubada i sense cervell, eren culti-

vades. La seva finalitat era l’alimentació humana. La

carn era sana i lliure de malalties. Això em deien quan els preguntava si allò era bo per a nosaltres. Visualment era bastant fastigós, però a la vegada fascinant per la seva complexitat. La gran quantitat de tubs semi-

transparents amb fluids en moviment que hi havia a la sala li donaven una bellesa única. Els sistemes robotitzats que governaven tot allò...

Jo em sentia petit davant de tanta grandesa automàtica.

Tantes màquines que cuidaven tantes tones de carn. Les feien créixer...

Em recordo de tot el procés... Des que un braç articu-

lat del sostre col·locava en una part quadriculada d’una de les moltes plataformes un trosset de carn i tot seguit

hi introduïa tota una sèrie de tubs d’alimentació i dre-

natge... En les següents setmanes, aquella massa informe de carn era alimentada i creixia més i més, fins al

punt en què un dels braços mecànics del sostre la tor-

138

nava a agafar amb tot el seu pes i la col·locava en una

espècie de carro amb rails que la portava fins una altra

sala on era tallada, tractada i empaquetada. Llesta per transportar. Era un procés automàtic...

La meva mare era de manteniment. Recordo com arreglava robots no intel·ligents i els programava. Amb un

somriure. Li agradava la feina. M’ensenyava processos de programació. Jo era tan petit que no entenia gairebé res, però m’agradava que m’ho expliqués. Em transmetia il·lusió, suposo.

Em transmetia il·lusió i la passió per la feina ben feta.

Quan anàvem a voltar amb el meu pare era genial. Les converses d’home a home, encara que jo era petit...

Els consells... Era exigent... Molt.

Em deia: ‘La perfecció no existeix, però has d’acostar-

t’hi tot el que puguis. Així et sentiràs be amb tu mateix i tindràs la consciència tranquil·la. Ningú et podrà dir que no t’hi has esforçat.’

Passejàvem els vespres. Els llums s’encenien i... :: Gèmini :: minilectura ::

Pei.Pensament: Ja porto revisada la meitat del pis

02, l’habitació d’en Hanz. El llit plegable, l’ordinador portàtil connectat a la xarxa per cable i al miniholoci-

lindre, la part superior de les estanteries empotrades,

la dutxa, el lavabo i el vàter, la part interior de l’armari, la part inferior de la rentadora i assecadora... Quin

merder... En Hanz s’ha tornat molt desordenat darre-

139

rament... El sabó sintètic que fabriquem per a la rentadora estava pertot arreu... Tan ordenat que era...

L’armari amb els estris de neteja del pis també està lliure de sospita...

Ara, ‘només’ em falta la part d’aquest pis i de tot el lab que sempre evito... No hi vull entrar... Preferiria estalviar-me el tràngol... No vull entrar a l’habitació de la Tània.... ...

Però he de fer-ho... ...

Habitació buida... Ja no hi és... I no hi serà mai més...

Com reia... Com s’enfadava de cop i després de 2 minuts ja tornava a estar contenta...

Era tot seny i il·lusió... Si pogués tornar enrere en el temps... M’estic posant molt trist...

Veig la seva cara contenta... Veig la seva cara morta... I no hi vaig poder fer res més...

El llit està desplegat. No ho puc mirar, això... No vull...

Estic buit... Tot està com ella ho va deixar... Tot el que va ser el seu darrer dia...

Morir així... Encara hi ha rastres...

Fins i tot va ser pitjor que morir de la manera com ho van fer els nostres originals...

140

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: He mirat fins i tot en les parts més inèdites dels

lavabos de tots els pisos i no hi he vist res. Estava con-

vençut que trobaria la caixa en algun dels pisos-laboratori de proves 07, 08, 09 i...

Èria: Doncs ja pots començar per aquest. És el que et

queda. Jo vaig fent...

Àxel: Has trobat alguna cosa en els ordinadors?

Èria: No. Tinc processos engegats que no han acon-

seguit res de res. Però encara no han finalitzat.

Àxel: Per quin lloc d’aquesta planta començaries?

Èria: Per enlloc. No crec que amaguessin res precisament en el Centre de Control del lab.

Àxel: Si no és que els de la Corp pensessin el que has

pensat tu. Potser ho van amagar en l’últim lloc on pensariem buscar. Jo començaria sota els teus peus.

Èria: Potser tens raó. Llavors començaria a mirar sota

l’holocilindre. És molt gros. No sé si el podrem moure només tu i jo. Si no hi fos, buscaria dins de la cabina

d’enregistrament d’holovideos. Quan hi entrés miraria

directament a dalt o a baix. Potser els nostres originals

hi van deixar alguna pista. No sé... És el lloc on ens van

gravar tots els holovideos... Potser té un valor simbòlic...

Àxel: Au va! Això és una bestiesa.

Èria: Ja ho sé, però si t’ho mires bé, veuràs que tot és

una bestiesa. El fet que existim ja és la més grossa de

totes. I que hi hagi una màquina de combat a l’exterior n’és la segona. Àxel: T’estimo.

141

:: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Pensament: Generador nuclear a la planta més baixa. Dóna tota l’energia al lab. Quan s’acabarà? Hem estalviat tota l’energia possible.

Aguantarà tot el que ens queda de vida i la dels nostres descendents?

Sort que no s’ha espatllat mai. La Corporació manufacturava bons productes.

Aquests extintors, en canvi, estan caducats des de fa segles...

Per on surten els residus? Per la superfície? No pot ser, perquè es veuria. Ha de ser per aquí baix...

L’aigua s’aconsegueix en els corrents subterranis que

passen per aquí? L’aire ve de la superfície? O s’aconsegueix separant l’oxigen de l’hidrogen de l’aigua? H2O. No ho sé... No ho sé!

No tinc ni idea de com ho deuen fer.

Mai he aconseguit trobar la resposta a aquestes pre-

guntes bàsiques! Per què no ens ho han explicat? No es fien de nosaltres? Per què no hi ha arxius concloents?

Per què no ens ho han dit? Només ens han dit el que els interessava a ells mateixos! Som el seu experiment!

I si el generador s’espatlla? No hi tenim res a fer? I si alguna cosa bàsica s’espatlla? No ens han explicat res perquè no hi ha cap solució? Ja som prou grans per poder encaixar totes les veritats!

142

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_10:

Només hi ha aquests 3 holovideos en què es parli de les armes i dels codis, i tots ho fan de passada. Si tu

no has trobat res, vol dir que ja sabem on són les

armes. Només queda el tub cap a la superfície. No cal ni que ho provem, no tenim els codis. Segur que

els originals ens els van esborrar. Segur. Si no fos així,

ens els haurien deixat ben visibles. Mira... En el segon holovideo, en Pei original diu: ‘En el vostre món, les

armes no us faran cap falta’. Ja veus... Pel que sembla, tampoc van ni sospitar que ens trobaríem una

màquina de combat aquí fora... No cal que miris res més... Ens els van esborrar...

Hanz.Pensament: I tant que continuaré buscant! No

em dono per vençut encara! Pot ser que els codis estiguin al costat mateix de la caixa! Ineptes!

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_17:

Sou tots aquí dalt?

Èria.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_10: Sí. En Pei ja ha vingut. S’ha entretingut a mirar l’ha-

bitació de sortida a la superfície.

Hanz.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_17:

Ja ho he mirat tot, però hi donaré una última ullada.

Èria.Parlant_a_l’ordinador_en_xarxa_del_pis_10: D’acord. T’esperem aquí.

143

:: Gèmini :: minilectura ::

Hanz.Pensament: Aquí hi ha la caixa! Si miro cap a

baix tinc molt vertigen. Les escales verticals no s’acaben mai. Tània. On ets?

Em demana els codis. No els tinc. Els han amagat! Els han esborrat! Tothom em va en contra. Desgraciats! Els originals, els meus germans... Tots! :: Gèmini :: minilectura ::

Èria: La comporta exterior del lab està oberta! Hi ha

alguna cosa a l’exterior! Els sensors! Alguna cosa es mou a fora! Àxel: Què?

Pei: Jo no he vist res abans! Què passa?

Àxel: La minicàmera exterior avui funciona? Èria: No. No es veu res! Ens ha trobat!

Àxel: Ens ha trobat! Com ho ha fet? Has fet molt soroll abans, Pei?

Pei: No. He anat amb molt de compte!

Àxel: Doncs t’ha tornat a sentir! Merda, Pei! Sempre ens fots en merders! On és en Hanz!

Èria: A baix.

Àxel: Millor. Que s’hi quedi! Tu també queda’t aquí! En

Pei i jo pujarem! Només ens va veure a nosaltres dos! No sap que som 4 persones. Potser amb nosaltres dos en té prou! Anem, Pei!

144

:: Gèmini :: minilectura ::

Àxel: Cap a baix, Hanz! Ara mateix! Ja!

Hanz: No em toquis, Àxel! Tu no em manes! Àxel: A baix!

Hanz: No em toquis!

Àxel: Si et resisteixes, en Pei m’ajudarà, i et farem mal! Va! Per què has sortit a fora?

Hanz: Ets un desgraciat! Vine! Et mossegaré el cer-

vell! Veniu! Us arrencaré les orelles a mossegades! Us rebentaré el nas a cops de cap!

Àxel.Pensament: Bufetada! Una altra!

Àxel: Ja n’estic fart que em miris d’aquesta manera! Vols que el robot ens mati a tots?

Hanz.Pensament: Imbècil! On és el teu coll? On és?

Vine! No et defensis!

Pei.Pensament: Els haig de portar a baix com sigui!

No puc! D’on treuen aquesta força? Àxel: Mmmmmmmmmmbf!

Hanz: Nggggshhhhhsssshhghhhhh! Pei: Arrrrgghhhhh!

Pei.Pensament: Quina mossegada! Dolor!

Àxel: T’arrossegaré fins a baix! Ara! Cau a terra d’una vegada! Pei! Ara!

Pei.Pensament: Cop sec! En Hanz cau! Per fi! Està

fet una bèstia.

Hanz: El nas em frega el glaç. M’estira pels braços!

Em convulsiono! Res! M’estira! Ràbia! ...

Àxel: Ja pots tancar la comporta, Pei!

...

145

Àxel: Que no entens que si el robot estava a prop,

esperant pacientment, ara ja ens ha detectat? Segur

que ara ja ens té! Imbècil! Potser ens has matat a tots!

Què collons et passa? Abaixa la puta mirada d’una vegada! És que no ens tens prou? Ens has volgut matar a tots! ...

Àxel: Baixo amb ell, Pei. Vine quan l’ascensor torni a

pujar. El tinc ben agafat!

:: Gèmini :: minilectura ::

Èria: Què? T’has tornar boig? No crec ni una sola paraula del que dius! Ens has posat en perill a tots. I ara què

ens passarà? Que no penses, ja? Quan vas deixar de fer-ho?

A partir d’ara et tindrem ben controlat.

Torna a explicar-nos a tots la causa que t’ha impulsat

a deixar de raonar com un ésser humà i t’ha fet sortir a l’exterior deixant-nos a tots de banda! Ens has

condemnat! Gràcies, Hanz! M’acabes de matar! Tinc ganes d’escanyar-te amb les meves mans!

Hanz: Tània. Èria: Què?

Àxel: Què vols dir? Què hi té a veure ella?

Hanz: Que no ho entens? Vaig ser jo qui la va matar!

Àxel: I això què hi té a veure? Que no te’n recordes,

ja? Vas ser l’únic amb coratge per fer-ho! L’únic que va tenir la sang freda de complir el seu desig! És igual!

El robot ens trobarà igualment! No hi tenim res a fer!

146

Èria.Pensament: Li ha canviat la mirada, potser ara diu la veritat.

Hanz: Jo me l’estimava a morir! Hauria fet tot el que m’hagués demanat! I em va demanar que la matés jo! Per què jo?

Èria: Perquè, a diferència del que has fet ara, vas fer

l’acte que més t’honorava com a persona humana! Per-

què te l’estimaves a morir! Jo no vaig tenir prou valor! Tu vas tenir la valentia de fer-ho!

Pei: Jo no vaig poder. M’esgarrifava la idea del que

hauria de fer.

Àxel: La culpabilitat que sentia era tan gran que no

podia mirar-la sense plorar! Ho entens?

No puc treure’m del cap la imatge de la Tània incons-

cient al pis 00 sense poder-la despertar. Respirant

d’aquella manera. Sense respirar. Ja li havia dit que no pugés a reparar l’ascensor, que estava molt amunt.

I em va fer cas? No. Ella sempre havia de buscar la perfecció. Aquells canvis d’humor... Però ella no era perfecta. La patinada des d’aquella alçada de l’escala vertical...

Collons! Invàlida de coll per avall! I va ser culpa meva, ho sents?

Quan 3 setmanes després em va demanar que li admi-

nistrés la pastilla, em va caure el món a sobre! No ho podia fer! No podia matar-la! Allò em va superar!

Èria: M’ho va demanar i vaig haver de sortir de la seva

habitació. Només tenia ganes d’abraçar-la i fer-li petons! Me la imaginava morta i l’estómac se m’empetitia encara més.

147

Mireu! Els sensors no detecten res, de moment!

Pei: Jo no podia dir res. No podia articular cap parau-

la. Em vaig quedar clavat. No podia dir res. No podia fer res. No vaig ser capaç. Mai seria capaç. No puc.

Hanz: I jo vaig dir que sí! No em deixava. Cada vegada era més insistent amb mi! Deia que havia de ser jo

qui ho fes! Jo no podia matar-la! No podia! Però ella

no s’ho podia fer sola! Sabia que si intentava alguna bestiesa com voler-se dessagnar mossegant-se la llen-

gua li ho impediríem. Em torturava cada dia perquè li

donés la pastilla letal. No sabíem si encara funcionaria. Les pastilles eren per a casos d’invasió massiva del lab per part d’enemics. Sense escapatòria. Els origi-

nals ens les van deixar només per a casos extrems de gran patiment, per casos que ells no podien ni predir. Vigilades per les màquines del lab.

Quan les vaig agafar i van saltar els sensors d’alarma tots sabíeu el que anava a fer! I no em vau aturar! No em vau ni voler veure!

No sabíem si encara farien l’efecte esperat. La pastilla estava caducada i va fer mig efecte.

Tallar-li les venes del braç va ser l’acte més animal que he fet mai!

Em vaig quedar al seu costat. Acompanyant-la fins que

es va morir. El temps no passava. Ella, de tant en tant, em somreia... Pobreta...

No us podeu ni arribar a imaginar els malsons que tinc. Com em vull morir cada nit.

I em parleu del maleït robot d’aquí fora?

Que em mati! Que ens mati a tots si de veritat hi és!

148

Tots plegats us esteu tornant uns paranoics! Com jo mateix!

Que un robot vol entrar? Que entri! Li ensenyarem el

lab! Que ens vol matar? Que ens mati! Morirem com

persones! Morirem dignament! Com la Tània volia morir! Semblem uns covards aquí tancats per sempre! Morts de por! Que no ho veieu?

Això és el que no volien els nostres originals. Deixant

de banda totes les cagades que han fet, heu de recordar que es van passar la vida aquí dins perquè nosaltres visquéssim a l’exterior com persones! No tenim armes! No ens podem defensar! No tenim res a gua-

nyar! Així doncs, perdut per perdut, visquem com per-

sones el temps que ens queda! Pot ser molt pot ser poc! Fem el que la Tània volia. Dignitat!

Èria: En tota la vida mai t’havia sentit a parlar així. Pei: Tens tota la raó.

:: Gèmini :: minilectura ::

Holovideo_Èria_Original: El temps passa. Som mortals.

No noto la vida. Hi estic tan acostumada...

Viure és el més normal per ara. Si miro més endins puc sentir el cor bombejant sang. Tot funciona. Tot és auto-

màtic. Sembla independent de mi, però jo depenc del meu cos. El dia que no funciona bé, jo no puc ser jo.

Estic subordinada. Mentre el cos creixia i es feia gran,

149

jo també em feia gran; els raonaments cada vegada

eren més acurats. Jo depenc d’ell, de la vida, del temps.

Com més temps passa, jo cada vegada sóc més jo, i

cada vegada sóc menys jo. Paradoxa. Com més s’emplena la meva existència, més m’acosto a la meva fi.

Miro a fora des del meu interior. Jo em veig d’una mane-

ra i llavors, en el reflex del mirall em veig com em veuen els altres. Sovint diferent a com em veig. És una sensació estranya. Sempre m’he vist més o menys igual,

però em veuen diferent. El meu cos canvia. El temps el va esculpint, moldejant. El temps que estic passant ara

és per a tu, filla. Cada alè meu té la finalitat que tu siguis plenament tu mateixa, amb tota la cultura que et puguem donar. Com més saviesa tinguis, més plena seràs.

Totes les imatges en què jo surti no serveixen per a

res si ningú les hi dóna sentit, si ningú les associa a un sentiment; alegria, enyorança. Si és odi, millor que

cremis les imatges, o amaga-les fins que notis un aire fresc acompanyat de nostàlgia.

A mi no em coneixes, però pots arribar fins i tot a esti-

mar-me a partir de tot el que et deixo de mi matei-

xa. Els holovideos, els videos i algun objecte. És tot el

meu món que et puc donar; per perpetuar-me, per intentar enganyar la mort. La mort se m’emportarà. Aviat.

150

:: Gèmini :: minilectura :: final ::

Holovideo_Èria_Original: Tinc molta por. Estic tre-

molant. Aquesta és la darrera gravació que et faig. Sembla que m’hagi fet amiga d’aquesta cabina d’enregistrament. Només penso en el dia que comencis a veure els meus holovideos. Tinc moltes ganes de plo-

rar, però ho hem de fer. Ja estem. Ja ho tenim tot preparat. Tot és a punt. D’aquí a uns segles naixereu.

Però no pot ser que els nostres cossos es morin a dins del lab. S’han de descompondre a l’exterior. No pot ser

que trobeu els nostres cossos desfets aquí dins. No és higiènic, ni ètic ni res. No pot ser!

No pot ser que des de ben petits veieu la mort. No us volem cap trauma.

No paro de repetir-me que la nostra missió ja s’ha acabat, però no vull morir encara!

Tenim la pastilla eutanàsica. La pastilla verinosa d’efec-

tes molt ràpids que teníem per si algú ens descobria i ens volia torturar. Amb això protegíem la Corporació. No te la prenguis mai si no és que estàs patint moltíssim i la malaltia no té solució. Viu al màxim. Ho faig

per tu. Tot ho faig per tu. La meva vida fa molt temps que no tindria sentit si no fos per tu. Neix. Has de néixer! No em fallis! Si us plau!

No vull morir! ... Però tinc ganes de sortir a fora. Fa

massa temps que estem tancats en aquesta gàbia.

Sempre sentint les mateixes olors, veient les mateixes estructures, els mateixos instruments...

151

Sortir a fora... M’encanta com sona... Em sembla impossible... Massa vegades m’he reprimit aquest sen-

timent. D’això sí que en tinc ganes! Tu podràs sortir quan vulguis!

Jo només podré sortir ara i prou. La radiació se’ns men-

jarà vius. Caminarem lluny i llavors ens prendrem les

pastilles. Quan sigui l’hora, tots a la vegada. Mirantnos als ulls.

Com ens hem arribat a unir...

Veurem una altra vegada l’exterior, podrem tocar el

glaç, ens hi podrem estirar a sobre, saltar, sentir-nos lliures!

Tu podràs caminar sense por, cada dia si vols, veure

els núvols, la llum neta, deixar que l’aire fred et faci sentir cristal·lina.

Adéu, Èria, m’encantaria haver-te conegut. No deixis de pensar en mi.

Adéu. No vull que em vegis plorar. :: Gèmini :: minilectura :: final ::

L’única esfera-satèl·lit d’estratègia que queda, oculta, d’un metre de diàmetre, dóna voltes incansable-

ment al planeta Terra. Estalvi de comunicacions per no

ser detectada. Només les mínimes. No l’han destruït. Volta la Terra ràpidament. Els seus ulls són les forces militars de la Corporació que queden operatives. Cada

vegada en queden menys. Abatudes o buides d’energia. Els satèl·lits espia van ser aniquilats. Dissenya i

152

executa estratègies. Conté 5 hostes-clon virtuals en el seu interior. Encara està en guerra.

Un robot que va ser col·locat per una altra esfera ha

emès un senyal de contacte. Contacte amb personal

indefens de la Corporació. L’esfera que en un principi el governava ja no existeix. Ella n’agafa el control. Li

transmet l’ordre. Jerarquia militar. L’esfera no sap el

motiu pel qual el robot va ser col·locat allà. Desconeix si hi ha enemics que els vulguin atacar. No té cap con-

tacte amb cap ésser humà de la Corporació des de fa segles. Fa temps que no té cap contacte amb enemics.

Màquines. Té la directiva de protegir el personal de la Corporació, sempre que no posi en perill qualsevol acció militar.

En aquest cas no hi ha cap estratègia en perill. No hi ha cap moviment des de fa molt temps.

Automàticament, contacta amb totes les màquines de

guerra que queden operatives situades a prop del sector. Totes elles reben l’ordre d’estructurar un perímetre defensiu al voltant del personal localitzat. Codis

correctes. Investigació. Sense xip identificatiu implantat. Científics secrets. No ubicables. La UPDP no res-

pon. El personal no autoritzat no ha de saber res de les operacions militars que es duen a terme. Directiva

de la UPDP. Menys entrebancs. Tot es fa en secret per

evitar filtracions. Però hi ha prioritats, i la defensa del personal de la mateixa Corporació n’és una.

Això sí, la principal prioritat militar és la defensa de la mateixa Corporació.

153

La unitat d’aerotransport més propera s’ha emportat tots els robots i els ha situat formant un perímetre defensiu de 50 km. de radi en mode d’invisibilitat als radars.

Robots invisibles a qualsevol radar, fins i tot als radars de la mateixa Corporació.

La guerra no s’ha acabat. Ningú ho ha dit. :: Gèmini :: minilectura :: final ::

La lluna plena d’hivern, amb la seva cara de sorpresa

trista cristal·litzada, segueix recorrent lentament el curs marcat per tants segles.

El lab està buit. Sense vida. Ningú el controla. Tots han mort de vells. Les màquines s’apaguen. Ells van morir

ja fa molt. No són herois. Tot es deteriora. La seva llengua va desaparèixer. La seva història no la recordarà

ningú. Tot el que van fer es perdrà. No van tenir fills.

No van poder.

La lluna plena... Tan maca... Des del lab ja ningú la

podrà observar... Potser des d’enlloc... Cap ésser humà... Només clons virtuals... Dins de robots.

154