Page 1

LA CANÇONETA DEL TIMBRE

La música que posem al començar i acabar les classes

IES NOU DERRAMADOR IBI (Alacant)


LA CANÇONETA DEL TIMBRE PIOTR ILICH THAIKOVSKI RUSSIA (1840-1893) CONCERT PER A PIANO NÚM. 1

En 1874, quan Txaikovski començava a ser conegut dins del l món musical, va escriure el seu primer concert per a piano i orquestra. Una vegada acabada la partitura, el compositor la va sotmetre segons el parer del seu amic Nikolai Rubinstein, a qui havia dedicat el concert. Rubinstein va opinar que la partitura mancava de valor i que la malaptesa del conjunt excloïa qualsevol temptativa de correcció. Aquest judici va fer que Txaikovski sotmetés el concert a una primera revisió i li’l dediqués al famós director d'orquestra Hans von Bülow. Amb gran

entusiasme, l'artista alemany va

estrenar l'obra a Boston el 25 d'octubre de 1875, durant una gira de concerts a Estats Units. Uns anys més tard, en 1889, Txaikovki va dur a terme una nova i acurada revisió donant a l'obra la seva forma definitiva.

Los créditos iniciales de la película La gran mentira de Edmund Goulding son de esta obra.

20/10/2014


LA CANÇONETA DEL TIMBRE

Kōji Kondō – 近藤浩治 (Nagoya, Japón, 1961)

La leyenda de Zelda

És reconegut per les seues bandes sonores per a diversos videojocs produïts per Nintendo. És, junt amb Nobuo Uematsu i Koichi Sugiyama, un dels compositors més destacats del gènere. És el compositor de la música principal de Súper Mario Bros. Amb el tema de la vall Gerudo en The Legend of Zelda: Ocarina of Time, és fortament influenciat per la música espanyola. Encara que la imatge pública dels videojocs, pot ser l'estereotip de l'adolescent jugant sol a la seua habitació, la veritat és que la indústria dels jocs electrònics mou molts milions i cada vegada està més introduïda al món de la cultura. De fet, la indústria musical té una part molt important que jugar en aquest sector. Des del moment en què els jocs d'ordinador naixen, i això és més o menys des que existeixen ordinadors, allà a mitjan segle XX, sempre s'han acompanyat d'algun tipus de so. Però el realment sorprenent és el progrés: hem passat de sons de computadora a encarregar a estrelles de rock i a orquestres simfòniques, que facen música en exclusiva per als videojocs. Fins i tot grans orquestres com, per exemple la London Philharmonic Orchestra, ha enregistrat un disc amb les més famoses melodies de videojocs, entre les quals s’inclou la que estem escoltant esta setmana.

4/11/2014


LA CANÇONETA DEL TIMBRE MODEST MÚSORGSKI RUSSIA (1839-1881)

(adaptació per orquestra de Maurice Ravel en 1922) “La gran porta de Kíev” Musorgski és sens dubte, la personalitat més original de la generació de compositors posteriors a Glinka (el pare del nacionalisme rus). Entre les seues obres destaca la suite per a piano, Quadres d'una exposició, escrita al juny de 1874 com a homenatge pòstum al seu bon amic, el pintor i arquitecte Víctor Hartmann, que havia mort l'any anterior. La partitura conté abundants passatges "antipianístics", com si l'autor hagués volgut expressar les seves idees musicals fent cas omís de les limitacions de l'instrument. Més que peces per a piano, els Quadres semblen projectes destinats a l'orquestració. En aquest sentit, va ser extraordinària la versió orquestral

que

d'aquesta

obra

va

realitzar

Maurice

Ravel

en

1922.

Els títols de quasi totes les parts musicals coincideixen amb els quadres de Hartmann. També apareix una melodia que representa el passeig lent de l'autor per l'exposició, que podem escoltar al principi i entre alguns quadres. El quadre en concret que escoltem aquesta setmana és: La gran porta de Kíev, que descriu amb gran solemnitat el projecte de la gran porta monumental que s'havia d'erigir a Kíev i que mai va ser construïda. 10/11/2014


LA CANÇONETA DEL TIMBRE George Gershwin (Nueva York,1898 - California, 1937)

“Obertura Cubana” Actualment les fronteres entre música popular i clàssica estan més vagament definides que abans i a Amèrica, George Gershwin ha exercit un important paper en aquesta erosió de barreres definitòries. L'Obertura Cubana respon a les preocupacions de Gershwin pels elements rítmics i melòdics de la música popular americana. Aquesta obra, el títol inicial de la qual era Rumba, va nàixer com a conseqüència d'un viatge de Gershwin a Cuba, país que durant molts anys va fascinar a molts nord-americans. S'ha suggerit fins i tot que aquesta illa estava predestinada a formar part de La Unió, i així hauria estat de no haver-se donat les imprevisibles circumstàncies històriques que han portat a una peculiar independència nacional. La Cuba que percebia el turista americà, era la representada pel tema vibrant de la rumba d'aquesta obra de Gershwin. Però a la rumba trepidant s'oposa un altre tema, més ric i de caràcter líric, enfrontat a aquella. Gershwin transcendeix aquí al turista i s'apropa a una Cuba més amagada i menys sorollosa, més viva i més autèntica. L'Obertura Cubana es va estrenar el 16 d'agost de 1932 en el Lewisohn Stadium de Nova York. 17/11/2014


LA CANÇONETA DEL TIMBRE 2/12/2014

Carl Orff Munich (Alemania) (1895 – 1982)

Carmina Burana (Tanz) Entre els compositors alemanys contemporanis, Carl Orff és una de les personalitats més interessants. Mereix especial importància la seva obra titulada Schulwerk (treball escolar), en la qual es concedeix especial importància a l'educació musical dels xiquets. Després

d'una carrera

poc

significativa,

Orff

es

va donar a

conèixer

mundialment, el 8 de juny de 1937, amb l'estrena a Frankfurt de Carmina Burana. Aquesta obra és en realitat una gran cantata escènica amb mímica i ballet, no obstant això, actualment es tendeix a interpretar-la en versió simfònica. Els textos utilitzats per Orff per a aquesta composició procedeixen d'una col·lecció de poemes medievals reunits en un còdex descobert en 1803 en el monestir benedictí de Beuern (Alta Baviera). Aquests textos, la majoria del segle XII, encara que el manuscrit data del XIII, estan escrits en gran part en llatí medieval, però també en antic alemany amb mescla de llatí i de francès. Els seus temes són variats i d'ells emana una filosofia simple i directa de l'amor i de la vida en general. De la col·lecció completa dels Carmina Burana, Orff va escollir 25 cançons i les va ordenar de manera que pogueren ser representades en un escenari. Quant a la música, es va adaptar a la senzillesa dels textos. Consta d'una introducció, la famosíssima Fortuna Imperatix Mundi, tres parts i un final. El fragment que escoltem aquesta setmana correspon a la primera part i és instrumental.


LA CANÇONETA DEL TIMBRE Johann Sebastian Bach (Eisenach 1685 – Leipzig 1750) Suite orquestral núm. 2 per a flauta i instruments de corda

Badinerie. En la segona meitat del segle XVII i primera del XVIII l'ideal de totes les corts europees, grans o menudes, fou en la mesura de les seues possibilitats, ser un reflex de Versalles. La de Köthen no va ser excepció a aquesta norma. I per a ella, i en aquest ambient, va compondre Bach les seues Suites Orquestrals destinades a ser interpretades pel Collegium Musicum en les cerimònies solemnes de la cort. No se sap amb exactitud la data de la seua composició, encara que sembla que van ser al final de l'estada de Bach a Köthen. També és dubtosa la finalitat específica per la qual Bach va compondre aquestes Suites. La hipòtesi més versemblant és la que estaven destinades a cerimònies de tall, com a banquets o danses, encara que després es van usar també en simples concerts.Cadascuna d'aquestes Suites consta d'una successió de danses amb noms francesos. La que escoltem aquesta setmana correspon a la Suite núm. 2 i és la dansa final – La Badinerie – dansa molt breu i molt viva. Pren el seu nom del verb francès bardiner (bromejar). El terme va començar a usar-se a causa de la inclusió d'aquesta dansa com a moviment de *suite barroca, en veure's com a massa breu, juganera i alegre. 9/12/2014


LA CANÇONETA DEL TIMBRE 15-12-2014

RIU RIU CHIU (Anónim) Cançoner d’Uppsala o del Duc de Calàbria (S: XVI)

El Cançoner d’Uppsala va ser descobert per Rafael Mitjana a la biblioteca de la Universitat sueca del mateix nom i transcrit per Jesús Bal. Es tracta d'un llibre que conté villancets espanyols de l'època renaixentista. Va ser recopilat en la cort de Ferran d'Aragó, Duc de Calàbria a València i publicat en 1556, a Venècia per Jeroni Scotto, un dels impressors més coneguts de la seua època. “Riu, riu, chiu”, inclòs en el Cançoner d’Uppsala o del Duc de Calàbria (S. XVI), és possiblement el villancet nadalenc més famós del Renaixement (pràcticament, no hi ha ensemble, cor o grup vocal de música antiga que no el tinga en el seu repertori). Ens ve a dir que, així com els grans rius suposen una barrera natural per als llops, oferint per tant protecció als ramats dels pastors de la ribera oposada, Déu va mantenir immune de tota taca de pecat original a la Mare de Déu (simbolitzada en aquest cas per una cordera). En aquest cas, en tractar-se d'un villancet pastoral s'ha substituït la serp pel llop. Com veiem, se'ns explica d'una manera simbòlica, que la Mare de Déu va ser preservada del pecat original des del primer instant de la seua concepció, és a dir, de la immaculada concepció de Maria.

Riu, Riu, Chiu, la guarda ribera, Dios guardó el lobo de nuestra cordera.

El lobo rabioso la quiso morder, mas Dios poderoso la supo defender,

quísole hazer que no pudiesse pecar: ni aún original esta virgen no tuviera. Riu, Riu, Chiu, la guarda ribera, Dios guardó el lobo de nuestra cordera.


LA CANÇONETA DEL TIMBRE MAURICE RAVEL (1875-1937)

BOLERO En 1928, Ida Rubinstein va demanar a Ravel que composara un ballet per a ella. El músic, que anava cap als Estats Units, va prometre fer-ho a la tornada mentre decidia orquestrar algunes peces d’Albéniz. En tornar es va assabentar que Fernández Arbós posseïa l'exclusiva d'orquestració de les obres d’Albéniz (i encara que aquell li va voler cedir aquest privilegi), Ravel va optar per compondre una obra original que constara d’un sol tema, la força expressiva de la qual radicara en la instrumentació. Així va nàixer el popular Bolero, que es va estrenar en l'Opera de París el 20 de novembre de 1928. L’obra consta d’un sol tema (melodia) que es repeteix 16 voltes, passant per cadascun dels instruments de l’orquestra al llarg de tota la composició. 12/01/2014

EQWEQWEQEQ

Ida Rubinstein


LA CANÇONETA DEL TIMBRE 26/01/2014

GIOACHINO ROSSINI (1792-1868) GUILLEM TELL (OBERTURA) (Título original en francés, Guillaume Tell) Es una ópera en cuatro actos. El libreto en francés de Étienne de Jouy eHippolyte Bis, basados en la obra Wilhelm Tell de Friedrich Schiller que tiene como protagonista al legendario héroe de la independencia suiza Guillermo Tell.

Segons conta la llegenda, Guillem Tell, natural de Bürglen (Suïssa) era un ballester famós per la seua punteria. Cert dia en que Guillem Tell passava per la plaça major acompanyat pel seu fill, va refusar inclinar-se en senyal de respecte davant el barret instal·lat a la plaça simbolitzant al sobirà de la Casa d'Àustria (en aquell moment absent). Per tal mostra de rebel·lia davant el seu legítim senyor, el governador d’Altdorf, Hermann Gessler, un individu colèric i sanguinari, va detenir a Tell. Llavors, assabentat de la seua fama com a ballester, el va obligar a disparar la seua ballesta contra una poma col·locada sobre el cap del seu propi fill, el qual va ser situat a 50 passos de distància. Si Tell encertava, seria lliurat de qualsevol càrrec. Si no ho feia, seria condemnat a mort. Tell va intentar en va que Gessler canviés el seu càstig, de manera que va introduir dues fletxes en la seua Ballesta. Va apuntar i gràcies a la seva habilitat va aconseguir encertar en la poma sense ferir al seu fill. En preguntar-li el governador per la raó de la seua segona fletxa, Guillerm Tell li va contestar: “La segona anava destinada el teu cor, perquè si haguera matat al meu fill, en esta ocasió no hauria fallat”.


LA CANÇONETA DEL TIMBRE 02/02/2014

JOSEPH HAYDN (1732-1809) SIMFONIA “SORPRESA” (2n moviment – Andante)

A Haydn se’l coneix com el “Pare” de la simfonia, perquè va ser qui va proposar un model que utilitzarien posteriorment tots els compositors. Però, a banda d’aquest fet, curiosament Haydn és el personatge més simpàtic de la història de la música: tenia un inalterable sentit de l'humor. Les seves bromes estan reflectides en les innombrables històries que se li atribueixen, però també la intel·ligència amb que les feia ja que musicalment utilitzava multitud de recursos que han estat emprats posteriorment per molts altres autors. Ens preguntarem, Com es poden gastar bromes fent música? Com podem sorprendre o ser sorpresos a través d'ella?. Doncs a partir de diversos elements: la sorpresa, la repetició, la velocitat, els moviments mecànics , els finals inesperats... Una de les “bromes” més conegudes es troba en la Simfonia núm. 94 en Sol M, “La sorpresa”. Conta la tradició que a Haydn no li agradava (lògicament) que la gent s’adormira en els seus concerts, i per això introduïa en algunes ocasions un efecte per a despertar a l'audiència i aixina recuperar la seua atenció. De vegades sorprenia amb alguna “estridència” que no necessàriament es trobava en la partitura, per a això ell mateix s'encarregava de tocar els timbals. És al final de la frase inicial en la Simfonia “Sorpresa”, quan apareix inesperadament un ff executat per tota l'orquestra, just en el moment que només s’escolta a la corda tocant pp i en pizzicatto. Mira-ho aquí a baix:


TXAN!

JOSEPH HAYDN


LA CANÇONETA DEL TIMBRE Sintonia d'entrada de la sèrie d'animació

X-Men X-Men és una sèrie animada que va ser estrenada el 31 d'octubre de 1992 (temporada 1993–1994) per la Fox com a part del bloc programàtic "Fox Kids", emès els dissabtes al matí, i que tenia sèries animades com El Món de Bobby i Vivint amb Louie, i una programació d'acció com VR Troopers, dirigida a un públic infantil. X-Men va ser el segon intent de Marvel Comics per realitzar una sèrie animada dels X-Men, després d'una experiència pilot de mitja hora titulada: Pryde Of The X-Men, de Stan Lee (creador de Hulk) que va ser emès diverses vegades entre 1991 i 1992. No obstant això, aquesta iniciativa no va rebre bona audiència. La popularitat i èxit de X-Men (juntament amb Batman) va fomentar l'estrena de variades sèries animades basades en còmics en els 90. L´autor de la música no tenim clar si es Shuki Levy o Ron Wasserman Qui ho descobrisca: un punt més en Música. 09/02/2014


LA CANÇONETA DEL TIMBRE Henry Mancini (1924-1994) La Pantera Rosa La Pantera Rosa, dirigida per Blake Edwards en 1963, va ser la primera pel·lícula d'una saga de nou films similars, dirigits majoritàriament pel propi Edwards. En ella es mostren les vicissituds de l’inspector Clouseau per aconseguir detenir el “Fantasma”, un famós lladre de joies que intenta fer-se amb La pantera rosa, una valuosa pedra preciosa en l'interior de la qual pot veure's la silueta d'una pantera. En aquesta primera entrega es va recórrer a una animació per il·lustrar el títol i els crèdits inicials i finals de la pel·lícula. Blake Edwards va encarregar al prestigiós animador Friz Freleng (creador de Porky, Piolín i Speedy Gonzales, entre altres) que creara un dibuix animat. Només li va demanar tres coses: que fóra graciosa, muda i de color rosa. La película con Peter Sellers

Un dels elements més identificables de La Pantera Rosa és la música del títol i els seus crèdits, composta per Henry Mancini per a la pel·lícula original i utilitzada en distintes adaptacions en les distintes entregues posteriors i en els dibuixos animats. Però sent honests, Mancini mereix un major recordatori perquè el seu estil i la seua habilitat musical va marcar una època. Va estar nominat a l'Óscar en 17 ocasions, obtenint-ho en quatre, amb Desdejuni amb diamants (1962) a l'apartat de millor banda sonora original i millor cançó ("Moon River"), cantada per l’inoblidable Audrey Hepburn , Dies de Vi i Roses (1963), en el de millor cançó, i a l'apartat a la millor adaptació musical de Victor Victòria. També va ser nominat en moltes ocasions pels més importants premis, havent guanyat 20 Grammy i un Globus d'Or. 16-02-2015

Henry Mancini


LA CANÇONETA DEL TIMBRE F. Chopin (Polonia 1810 – París 1849) POLONESA EN LA MAJOR OP. 40 NÚM. 2 Polonesa: Dansa cortesana, de ritme ternari i de caràcter solemne. Si bé és en efecte d'origen polonès, van ser els compositors alemanys del segle XVIII, Telemann i J.S.Bach entre altres, els qui van contribuir a la seva difusió. En aproximar-se l'hivern de 1838, la salut de Chopin s'havia ressentit i el seu metge li va aconsellar el clima saludable de les Illes Balears. Una vegada allí, van llogar la cel·la núm. 4 del monestir La Cartoixa de Valldemossa on Chopin va rebre de París el seu piano Pleyel. El que se suposava un viatge de plaer, salut i creació, es va convertir en tot el contrari: l'hivern que es va abatre sobre les illes aquest any va ser plujós sense interrupció. La constant humitat no va fer sinó empitjorar els seus pulmons. Però, va ser precisament en esta localitat mallorquina on Chopin va composar la Polonesa en la Major, núm. 1 Op. 40. El pianista polonès Anton Rubistein va dir que esta polonesa corresponia a la glòria de Polònia, en contraposició a la núm. 2 en do menor, que simbolitzava la tragèdia. Durant la invasió de Polònia al setembre de 1939 per l'exèrcit alemany al començament de la Segona Guerra Mundial, la ràdio polonesa va emetre cada dia aquestes obres com a protesta nacionalista i per unir al poble polonès. 23/02/2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE

Giuseppe Verdi Italia (1813-1901)

La Traviata ( Brindis )

La Traviata, òpera basada en el drama d’Alexandre Dumas, “La dama de les camèlies”, és el tercer títol de la cèlebre "trilogia popular verdiana" (juntament amb Il Trovatore i Rigoletto). La idea de posar música a una història tan controvertida, resultava per a l'època una aposta atrevida. La Traviata es va estrenar en el Teatre La Fenice de Venècia, el 6 de març de 1853. Aquesta première va ser un fracàs, però la representació que va tenir lloc un any després, el 6 de maig de 1954, va tenir un èxit enorme, convertint-se des de llavors en una de les òperes més representades en els diferents teatres del món. El fragment que escoltem aquesta setmana, és al famosíssim “brindis” que s'inclou en l’ òpera.


LA CANÇONETA DEL TIMBRE Clément Janequin Francia (1485 - 1558)

Le chant des oiseaux

La intenció d’utilitzar la música amb propòsits descriptius es perd en la nit dels temps. La pregunta de si la música per si sola és capaç de descriure aspectes extramusicals, també es molt antiga i mai no ha rebut una resposta definitiva. Per això, és qüestionable si els oients reconeixen el que es descriu amb la música sense l’ajuda de títols, sinopsi, notes de programa, cites de melodies conegudes que s’associen a temes molt determinats, com les marxes militars, els himnes, les cançons d’amor tradicionals, les cançons de caça o les patriòtiques. Les imitacions òbvies de sons reals, com els efectes de tempesta dels tambors o les aproximacions als sons de la natura, possiblement hagen sigut utilitzats pels compositors durant segles. No anem a ser nosaltres qui donem la solució a la qüestió, per tant, després d’escoltar la proposta musical d’esta setmana, segur tindrem més arguments per posicionar-nos a favor o en contra del poder descriptiu de la música. “Le chant des oiseaux” (El cant dels pardals) forma part de les anomenades Chansons descriptives, que utilitzaven gran quantitat de sons onomatopeics (típics de finals del XVI). Per si us heu quedat en ganes de més o us agrada molt este tipus de música, Janequin té altres dos “joies”: La bataille, on se senten els sons dels canons, de les trompetes i fins i tot els crits dels ferits i La chasse (La caça), on si teniu imaginació, escoltareu els gossos lladrar. Si vols ver un video curiós fet amb esta música:

https://www.youtube.com/watch?v=XoTfSQOqOis


LA CANÇONETA DEL TIMBRE Extremoduro – Yo, minoría absoluta (2002) En 1987 Roberto Iniesta, cantante y guitarra, forma Extremoduro en su Plasencia natal. Tras los conciertos iniciales y una época de parón, de nuevo vuelve a la carga al año siguiente, ya con Salo al bajo y Luis Von Fanta a la batería, para dar rienda suelta a su explosiva combinación de poesía desgarradora y rock transgresivo, como él mismo autoetiquetaría su estilo musical. Tras vender 250 participaciones a mil pesetas (6 euros) entre amigos y vecinos a cambio de su posterior primer disco, la banda se autofinancia su primera maketa, en Enero de 1989, cuyas canciones serían la base de su primer larga duración. Los problemas con Avispa les llevan a grabar, en 1991, su segundo disco, Somos Unos Animales, con otra independiente, Pasión, y con un invitado de lujo, Rosendo. Con Carlos “El Sucio” al bajo y Salo ahora a la guitarra, la autoproducción del mismo y la experiencia anterior les permite conseguir un sonido más logrado, y sin promoción alguna consiguen distribuir 8.000 ejemplares, lo que muestra el apoyo del público a pesar de la ignorancia total por parte de los medios incluso especializados. Los conciertos se empiezan a suceder por diversos puntos del estado, mientras el grupo, sumido en la época del caos, compaginaba buenas actuaciones con otras deplorables como consecuencia de la adicción a las drogas de sus componentes. Los contactos de Carlos “El Sucio” permiten a la banda grabar su tercer disco, en 1992, con la multinacional Dro. De esta forma se publica, en formato doble, Deltoya, con colaboraciones como Salvador Domínguez o Ariel Roth, incluyendo un himno de la talla de Ama, Ama y Ensancha El Alma, basado en un poema de su amigo Manolo Chinato. Con unas condiciones muy superiores a los anteriores álbumes, tanto en grabación como en distribución, el grupo continúa poco a poco haciéndose un hueco cada vez mayor en el panorama estatal. En 1998, con Cantera a la batería, Diego al bajo e Iñaki Antón a la guitarra, compaginando ya su formación en el grupo con la de su banda inicial, Platero Y Tú, publican su séptimo trabajo (obviando la cantidad de recopilaciones que su primera compañía empieza a editar), Canciones Prohibidas, con el que de nuevo alcanzan el doble platino. Tras la posterior gira, en la que son acompañados por Fito Y Los Fitipaldis, el grupo decide tomarse un tiempo de descanso, durante el cual Iñaki continúa su labor en Platero. Posteriormente se embarcan Robe, Fito e Iñaki con Manolo Chinato en la publicación en el 2001 de Extrechinato y Tú, disco que compagina las poesías recitadas de Chinato con la música de los demás miembros y alguna canción cantada por Robe y Fito. Tras el singular proyecto, en el 2002 atacan de nuevo con Yo, Minoría Absoluta, un álbum si cabe más potente que el anterior y con un cierto regreso a los inicios. 16-03-2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE BILL CONTI (EEUU 1942)

GONNA FLY NOW(ROCKY)

Rocky es la película que llevó al estrellato a Sylvester Stallone. La historia narra la búsqueda del sueño americano por parte de Rocky Balboa un ítalo-estadounidense de clase baja que recauda deudas para un prestamista de Filadelfia. Rocky tiene talento para el boxeo y tendrá la oportunidad única de combatir por el título de los pesos pesados. Tuvo tanto impacto mediático que el propio Stallone realizó otras cuatro secuelas: Rocky II, Rocky III, Rocky IV y Rocky V o Rocky Balboa. Pese a haber participado otros músicos y compositores, como el grupo Survivor y su famoso “Eye of the Tiger”, el compositor de la melodía principal, “Gonna fly now”, fue Bill Conti, quien versionó su propia canción para las demás entregas de la saga, excepto de la cuarta.

“Gonna fly now” es una canción famosa en todo el mundo que estuvo en el número 1 de las listas de éxito de Estados Unidos después del estreno de la película. Bill Conti es también el compositor de bandas sonoras de películas como Evasión o victoria, Elegidos para la gloria (oscar en 1983), Karate Kid, Norte y Sur, Master del universo, Espia como puedas, The perfect game, etc. 23-03-2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE Igor Stravinski (1882-1971) La consagració de la primavera – Glorificació de l’escollida (Le sacre du printemps – Glorification de l’elue )

Aquesta famosa obra, la tercera que va escriure Stravinski per als Ballets Russos de Sergei Diaghilev, és considerada per molts com la composició que ha donat origen a la música contemporània. Stravinski va concebre la idea d'escriure un ballet que reflectira una cerimònia en la qual "una verge escollida per al sacrifici dansava fins a la mort". El fragment que escoltem aquesta setmana: “Glorificació de l’escollida” ens mostra el precís instant de l'elecció de la jove. Quan Diaghilev va escoltar l'obra al piano, es va quedar un poc perplex al principi, però de seguida va comprendre que es trobava davant una obra mestra. En efecte, la música de La consagració de la primavera va superar de bon tros, la novetat i audàcia dels seus anteriors ballets. Per això no és d'estranyar que la seua estrena provocara un dels majors escàndols que es recorden en un teatre.


Molt s'ha escrit sobre la jornada del 29 de maig de 1913 als Camps Elisis de París. Pierre Monteux dirigia a l'orquestra i els decorats i el vestuari eren obra de Nicholas Roerich. Tot el París Musical i l'alta societat s'havien congregat pràcticament per escoltar l'últim de Stravinski. Certament, la impressió general és que anaven a trobar-se alguna cosa semblat a L'ocell de foc o Petruchka, però a partir dels primers compassos del solo de fagot que obri l'obra tot es va desbordar. Als riures i esbroncs van seguir algunes desercions de la sala i les protestes furioses dels qui demanaven silenci, per considerar allò una obra d'art. Els crits van anar en augment i els ballarins eren incapaços d'escoltar les indicacions verbals de Nijinski, qui s’escridassava entre bastidors pujat a una cadira. L'escàndol va degenerar en violència física i Diaghilev no va tenir millor idea que fer apagar diverses vegades les llums de la sala, la qual cosa va empitjorar les coses, en lloc d'atenuar-les. Stravinski, descompost, va abandonar el teatre plorant, mentre que a Nijinski van haver de subjectar-lo, doncs estava disposat a pegar-se amb el públic. La representació no va arribar a la seua fi. Hagueren de passar set anys per a que l’obra tinguera el reconeixement definitiu de públic i crítica. 30-03-2015 PARA VER LA OBRA: https://www.youtube.com/watch?v=BryIQ9QpXwI


LA CANÇONETA DEL TIMBRE JOHN WILLIAMS (EEUU 1932) ”HOOK”

Hook és una pel·lícula americana de 1991 del gènere de la fantasia dirigida per Steven Spielberg. Està protagonitzada per Robin Williams, Dustin Hoffman, Julia Roberts, Bob Hoskins, i inclou a Maggie Smith, Caroline Goodall, Charlie Korsmo, i Amber Scott. Hook es presenta com la seqüela de les aventures originals de Peter Pan, mostrant un Peter ja adult que s'ha oblidat de la seua infantesa. Ara es diu "Peter Banning", i és un advocat d'èxit amb dona i dos fills. El Capità Garfi segresta els seus dos fills, i ell ha de tornar al País de Mai Més i recuperar el seu esperit juvenil com a Peter Pan per tal de desafiar el seu antic enemic. La música és una volta més del gran John Williams, compositor de bandes sonores importants com Tiburón, E. T. el extraterrestre, Superman, Star Wars, Indiana Jones, Parque Jurásico, La lista de Schindler, Memorias de una geisha, Harry Potter, Inteligencia Artificial, etc. 13-04-2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE CLAUDIO MONTEVERDI (Italia 1567-1643) ”L'Orfeo” (Obertura)

L’Orfeo de Monteverdi és la partitura d’òpera més antiga de les que es conserven. Monteverdi hi va introduir solos, duets, madrigals, dances,... que contrasten amb el recitatiu tan necessari. Així mateix també va usar una rica orquestra de 40 instruments per fer les caracteritzacions de situacions i personatges. Així trobem flautes, cornetes, trompetes, trombons (que sonen en les escenes de l’infern i la mort), l’orgue de fusta (amb Orfeo) i sona una família completa de corda (en les escenes del somni), etc. La partitura a més a més conté quasi 30 números breus musicals com una toccata i ritornellos, dances,...

Dins d'Orfeo ja s’hi troben els elements que formaran part de l’òpera en els segles futurs: La separació del recitatiu i l’ària, la forma estròfica i els ritornellos, la inserció de danses, la intervenció del cor, la introducció simple i purament orquestral (que és la que escoltem aquesta setmana). En definitiva direm que es pot considerar l’Orfeo de Monteverdi, com la primera gran òpera de la història de la lírica i també com a la base del desenvolupament posterior del gènere.


ARGUMENT : Orfeu i Eurídice són amants i el seu amor es veu trencat per la mort d’Euridice degut a la mossegada d’una serp. Davant d’aquesta mort Orfeu queda perdut i decideix anar a buscar el seu amor al infern on hi va amb la seva lira com a única arma. Allí els seus cant i laments endolceixen el cor de Prosepina que demana a Plutó (senyor de les tenebres) que torni a la vida a Eurídice. Plutó accedeix amb la condició que Orfeu no podrà dirigir ni una sola mirada a Eurídice fins que aquests no hagen deixat l’infern, i si això no es compleix els amants s’hauran de separar per sempre més. Durant el retorn a casa Orfeu no pot aguantar la temptació i mira la seva estimada i davant de la seua desesperació aquesta torna a ser captada per les forces del infern separant els dos amants per sempre més.

20-04-2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE DEEP PURPLE “SMOKE ON THE WATER”

Fue una banda creada en Gran Bretaña a finales de la década de los 60 por los autores Ritchie Blackmore, Ian Gillan, Roger Glover, Jon Lord, e Ian Paice. Evolucionaron desde el rock psicodélico hasta el hard rock siendo base del heavy metal surgido en los años 70. Comenzaron su andadura en la industria musical bajo el nombre de Roundabout, un combo que acompañaba a las andanzas en solitario de Chris Curtis, antiguo componente del grupo The Searchers. Smoke on the Water en español: “ Humo sobre el agua ” es una canción lanzada en el influyente álbum Machine Headen el año 1972. La canción cuenta la historia del incendio del Casino de Montreux el 4 de diciembre de 1971 durante un concierto de Frank Zappa donde una persona del público, arroja una bengala hacía el techo del escenario y se incendia el lugar donde iba a empezar a grabar al día siguiente Deep Purple el álbum "Machine Head". El humo del incendio sobre el lago Lemán inspiró la letra de la canción a Ian Gillan. https://www.youtube.com/watch?v=3z0-dhFEsj8

27-04-2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE José María Pérez Vilaplana Cocentaina: (1929-1998)

“Guàrdia Jalifiana (1952)” La música que escoltem esta setmana és una famosa marxa del mestre Vilaplana, qui és autor també de nombroses composicions per a música festera, que a ben segur haureu escoltat, com per exemple: Zoraidamir (marxa cristiana), Gentileza 72 (marxa cristiana), Homenaje (pas-doble), Segrelles (pas-doble), o Voluntat de fer (marxa mora) entre altres.

Dia de l'Avís No existeix en l'àmbit dels Moros i Cristians cap altra població que tinga una celebració semblant al dia de l'Avís, es pot dir que les nostres Festes Majors es componen de quatre dies de Festes, un a maig (Avís) i els altres tres a setembre , aquest és un cas únic i una de les més importants peculiaritats de les nostres festes de Moros i Cristians. L'Avís tradicionalment se celebrava el segon diumenge de maig: el "Dia de la Mare de Déu dels Desemparats", però recentment es va traslladar al dia anterior. Les festes d'Ibi s'haurien de celebrar a maig ja que és la data de la festa de la "Mare de Déu", però per raons de treball (els iberuts que s'anaven a "gelar" -vendre gelat- a altres poblacions), es va decidir passar-les a setembre, data en què es celebren actualment. El dia anterior l'Avís és el dia del Trasllat, on es trasllada La Xicoteta (imatge de la Mare de Déu dels Desemparats més petita que la que surt en la processó de setembre) des de l'Asil Sant Joaquim fins a l'església, d'aquesta manera ja estarà tot preparat per començar al dia següent el dia de l'Avís. Dissabte per la vesprada és la "Processó del trasllat", per emular la de setembre que és patronal, segueix la mateixa direcció de sortida d'aquesta última. Es tracta de tornar al seu puesto (foto) la imatge petita de la Mare de Déu (la Xicoteta) a l'Asil de Sant Joaquim. 4-5-2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE Mägo de OZ “Fiesta

pagana” (2000)

Mägo de Oz és un grup de Heavy Metal-Hard Rock amb fortes influències de música celta. Es fundat el maig del 1989 pel bateria Txus di Fellatio. El nom s'obté d'afegir l'anomenat umlaut del heavy metal a "El Mago de Oz", novel·la infantil d'en Lyman Frank Baum. Durant els primers anys Mägo de Oz es va convertir en un dels grups més importants de Madrid, gràcies a la seva manera original de compondre i al seu directe demolidor. Fiesta pagana és una cançó extreta de l'àlbum doble Finisterra (2000), sent la primera cançó del segon disc.1. Com a senzill, va ser publicat per Locomotive Music, junt amb la cançó, El Senyor de los gramillos. La seva composició va ser a càrrec de Txus di Fellatio, el bateria, compositor, i lletrista del grup.

11-05-2015


LA CANÇONETA DEL TIMBRE KING KONG BOY “QUAN CAU EL TELÓ”

King Kong Boy és un grup de rock i mestissatge amb tocs pop i d'altres estils, com reggae, disco, funky o ritmes llatins. Provenen de la Safor amb punt de reunió a Gandia, després de molts canvis de formació i una primera maqueta (Involució, 2012) en 2014 llancen el seu primer disc d'estudi, Alcem el Vol, produït per Mark Dasousa a l’Atomic Studio d’Ondara, qui ha editat discos de grups com La Raíz, Smoking Soul’s o Aspencat. Actualment el grup està format per: Eduard Banyuls i Íngrid Bencivenga a les veus, Rubén Martín a la guitarra, Vicent Calabuig al baix, Clara Calvo al teclat, Josep Oliver al trombó, Marc Martínez a la trompeta, Jordi Bañuls al saxo tenor, Rubén Llopis a la bateria i Mireia Bañuls com a dissenyadora i fotògrafa. Quan cau el teló és la cançó que obre el disc, una proposta ballable, amb una tornada fàcilment recordable i parts instrumentals amb molta presència, un tema pop rock que presenta les intencions del grup als pocs segons d’escoltar-la, tant a la lletra com a la música. És també el tema del què s’ha fet el videoclip oficial de la banda de la Safor.

18-05-2015

La cançoneta del timbre  

Información y descripción de los temas que se ponen en el IES Nou Derramador a la hora del timbre.

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you