Com llegir: Por DE STEFAN
ZWEIG
D e q uè va la n ove l · l a ? La Irene Wagner és una dona casada, burgesa, amb dos fills que té un amant. Una bon dia una donota se li apropa per tractar-la de meuca i fer-li xantatge.... I a partir d'aquí podeu continuar llegint però us descobrirem elements significatius de la novel·la i us esbombarem el final. Esteu avisats.
D os a dve r t i me nt s i d os c o n s e l l s Les opinions que traslladem a continuació conformen la recreació d'un club de lectura que va tenir lloc al grup de treball de moderadors de clubs de lectura del Baix Llobregat Nord, de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la província de Barcelona. El text intenta reproduir una sessió de club de lectura, i també ser una mostra del que dóna de sí aquest format de relectura.
Us recomanem que primer llegiu la novel·la i després en tot cas aquesta guia: es tracta d'una manera diferent de llegir la novel·la Por de Stefan Zweig: de ben segur topareu amb interpretacions diferents de la vostra, ampliareu les maneres de mirar un mateix text i potser descobrireu elements que us han passat desapercebuts i que us resultaran sorprenents, potser reveladors. També us animem a explorar els clubs de lectura que organitzen les biblioteques públiques i les vostres llibreries de referència.
COM LLEGIR: POR DE STEFAN ZWEIG
Moderador: La novel·la us ha atrapat? Tertulià 1: A mi no m'ha atrapat, potser ve condicionat per la mala experiència amb una altra obra de Zweig a un club de lectura anterior. Tot i que fa servir un llenguatge exquisit, a vegades el relat es fa carregós, sobretot perquè sempre és vist des del món de la burgesia. Clar que justament aquest hauria de ser el públic a qui anava destinat. Tertulià 2: Doncs a mi, m’ha enganxat molt. A la trama hi ha tensió, angúnia, la sensació constant de persecució que s’encomana. Vols arribar al final, que tot acabi, arribar al desenllaç. La dissecció psicològica del personatge per part de l’autor fa que el lector visqui la por i l’angúnia de la protagonista. Moderador: Què fa sevir Zweig per tenir-nos enganxats? Tertulià 3: Centrar-se molt en l'argument, en el nus de la narració, no perd temps en descripcions ni de personatges ni escenaris, per això manté el lector en tensió. Tertulià 4: Manté molt bé la intriga. Crec que ho fa a base de deixarnos conèixer detalladament el pensament de la protagonista. Tertulià 5: Sí, estic d'acord, les descripcions són fantàstiques, sobretot les que fan referència a l’estat d’ànim de la protagonista. Allò que veu o creu veure, les sensacions contraposades que l’envaeixen, les reflexions, els sentiments, els pensaments negatius anticipatoris, les reaccions físiques a la pressió psíquica…
2
Tertulià 6: M'ha agradat molt com escriu Zweig, et feia sentir tot el que la protagonista sentia, et feia ofegar si volies entrar en la seva espiral. Però jo m'ho he mirat des de fora ja que pensava tota l'estona: aquesta dona no s'adona que hi ha coses que no quadren? Tertulià 7: El punt està en el narrador omniscients: sap els sentiments de la Irene, sap les motivacions dels personatges, el narrador coneix la Irene millor que ella es coneix a sí mateixa. I també que Zweig té patint la Irene tota l'estona, la pobra, i nosaltres sentim empatia per ella i el patiment ens manté enganxats. Tertulià 8: Potser també la intriga centrada en la pressió de la xantatgista sobre la protagonista. Aquest assetjament a la Irene dóna la intriga necessària per mantenir al lector enganxat. A més, el fet que no perdi al lector en gaire històries paral·leles dona continuïtat a la narració.
Moderador: Concretament, com fa servir la descripció de llocs?
Moderador: A quina mena de por fa referència el títol?
Tertulià 9: No les recordo pràcticament però sí que m'ha quedat la sensació de ser molt realista, de transmetre amb exactitud els moments de llum i foscor, puc imaginar-me l'entrada del pis on viu, les habitacions, el menjador i una mica l'espai on viu l'amant.
Tertulià 6: M'agrada molt aquesta pregunta. Té un matís molt bo el títol. Por. Por a què? A que l'enxampi l'home? Com reaccionarà ell? Potser ell serà implacable amb ella... Por de perdre aquest estatus a la vida? Por de perdre la felicitat del seu amant? Por de decebre? Por d'ella mateixa? Por del que diran?
Tertulià 10: Al ser una relat tan curt, les descripcions son molt precises, no s’esplaia gaire, però ens fem una idea de tot, de l’alta burgesia austríaca, de l’abisme entre unes classes, i sobretot el que millor retrata és a la Irene, un personatge, ben dibuixat, capritxosa, egocèntrica, capaç de, per pur avorriment, llençar per la borda tot el que té, matrimoni, fills, seguretat econòmica, reconeixement social… Zweig com en altres libres retrata molt bé, i aprofita per criticar aquesta burgesia decadent, despreocupada, que busca el plaer efímer sense pensar les conseqüències que els seus actes poden portar. Tertulià 11: M’agrada que les descripcions de l’entorn són poques i poc detallades, només es fan descripcions funcionals en interès de l’acció del relat (la taula està parada) o els comentaris dels propis personatges (sobre la decoració, etc.). Tertulià 7: És juntament això. No hi ha descripcions llargues de llocs o ambients, dues pinzellades i llest: la descripció és una nosa que trenca la tensió de l’explicació de la por. D'alguna manera la descripció relaxa l'ambient, però Zweig vol que patim tota l'estona.
Tertulià 5: Crec que el títol fa referència a la por psicològica (torbament de l’ànima, sentiment d'inquietud i commoció psicofisiològica) experimentada per la protagonista davant un perill imaginat que arrenca de la pròpia culpa. Tertulià 12: Sí, però la por és present al llarg de tota l’obra: por a ser descoberta, por pel pes de la culpa, por de la xantatgista, que sap qui és la Irene i on trobar-la per extorsionar -la una vegada i una altra, por de perdre la família i la posició que té i que fins aleshores no ha sabut valorar, por de la reacció del marit (castigador o misericordiós), por d’agressió física del marit, por de la reacció de la societat, por de la gent del carrer, por de ser incapaç de fingir que tot va bé, por de la compassió que li va mostrant el marit, perquè la descol·loca i en desconfia, por de no poder recuperar l’anell.
“Quan la senyora Irene baixà les escales del seu pis del seu amant, de sobte es tornà a sentir pressa d'aquella por irracional.”
Tertulià 5: Diuen que la por o bé et paralitza o bé t’impulsa a actuar. La Irene viu les dues experiències. En ocasions queda com aturada, incapaç de reaccionar (trobades amb la xantatgista) i en d’altres tira pel dret després de prendre decisions irracionals (incapaç de confessar, tria un camí sense retorn).
3
COM LLEGIR: POR DE STEFAN ZWEIG
Tertulià 9: Sí que hi ha moltes pors, però diria que la por més significativa és la por a perdre l'estatus social i la vida acomodada que porta, casada amb un home que cobreix tots els aspectes econòmics familiars, domèstics, etc. El cas és que la por l'acompanya en tots els moviments diaris des que es descoberta sortint de casa l'amant i la condueix a l'intent de suïcidi.
“Romangué uns
minuts amb els ulls closos, respirant amb avidesa la frescor crepuscular del buc de l'escala. Aleshores es tancà una porta la pis superior.”
4
Tertulià 10: Com molt bé heu dit hi ha moltes pors en aquesta novel·la, primer és la por a la pèrdua, de tot l’aconseguit, la por a perdre els privilegis, el benestar, els fills… però la por de la Irene va canviant, la por es transforma, quan té por del perdó del seu marit, ella té moltes ocasions de confessar la seva falta, però té por de la benevolència del seu marit, sap que si es perdonada haurà de canviar, no podrà seguir sent l’egoista, indolent i capriciosa que és, s’haurà d’implicar, haurà de ser una bona esposa i una bona mare, deixar la seva vida frívola i superficial… i no sap si està disposada a fer-ho, per això té pensaments i pensaments suïcidés. Tertulià 11: Sí, però, compte, la por important, la que desencadena la història és la por del marit a perdrela, això sí, ho fa pels fills!
Moderador: Us sembla una història creïble? Tertulià 8: Sí. És una història que es pot donar en la realitat. Tertulià 1: A l'actualitat, no. Una agitació així la imagino en una persona que viu maltractada o ha comés un crim. Tertulià 3: Sí, totalment creïble, la por a perdre el teu estatus social, la teva vida tal i com és en aquest moment és a l'ordre del dia. Tertulià 2: Si, totalment, aquí es veu el poder dels pensaments i com ella s’acaba creient tot el que va imaginant-se i que estigui en alerta constant. A més, en una societat marcada per les aparences, per la hipocresia no es pot permetre una relliscada així, en una senyora burgesa... Tertulià 4: Home, no és gaire probable una situació així, però entra dintre del que és possible. Té lògica interna. Sí que és creïble. Tertulià 7: A mi tampoc no em sembla creïble. I què? Pots jugar a veure la tècnica que fa servir Zweig per construir aquest artefacte literari.
Moderador: Algun element concret us ha resultat poc creïble? Tertulià 5: No. La comèdia muntada pel marit està ben orquestrada, tot lliga. I l’evolució psicològica de la protagonista està molt aconseguida. Passa per diverses fases que van des de l’eufòria d’una victòria fins al més obscur dels abismes, amb tot el que hi ha entremig. Podria semblar poc creïble que la Irene tingui un amant perquè sí, ja que ni l’estima ni li cal, però no. Crec que Zweig vol mostrar que existeixen persones així. Persones avorrides de la vida que porten, que són incapaces de valorar allò que tenen, que ignoren l’essencial per quedar-se amb lo superflu. Aquí hi veig una certa crítica social a la vida burgesa vienesa de l’època, centrada en ella mateixa. Tertulià 11: Jo veig un munt de coses que no quadren, contínuament hi ha contradiccions en el text, en el personatge femení i la seva relació amb els altres personatges. Potser la traducció també ha tingut a veure. Però destacaria especialment la part psicològica de la dona a la part inicial, és molt poc creïble. L’autor vol fer un retrat psicològic d’una dona que vol presentar com a voluble però la fa inconsistent. Tertulià 9: I també és molt poc creïble quan la dona surt a passejar buscant a la xantatgista per tota la ciutat sense caure en cap moment que la casa de l'antic amant és el lloc on podria anar directament a preguntar. Fer veure que el seu estat desequilibrat, preparant el suïcidi, la porta fins a la mateixa casa de l'amant i que llavors s'adona que pot pujar a preguntar-li per ella m'ha semblat molt poc versemblant. Tertulià 10: També que el marit es prengui tantes molèsties… contractant a un actriu per fer tot el numeret de l’extorsió.
5
COM LLEGIR: POR DE STEFAN ZWEIG
Tertulià 6: Bé, de fet des del principi tot. Que una persona s'apropi a tu, t'amenaci, i t'ho creguis... Suposo que era la angunia que volia crear l'autor i no me l'he cregut des del principi, intentava de totes totes sentir aquesta por que ella sentia però jo no he estat capaç, no m'ho creia. M'hauria agradat més que ell també fos infidel i entre la por d'ella i d'ell s'emboliquessin, però ja vaig veure que no anava per aquí la novel·la, no sé, l'actitud d'ell era poc creïble i la d'ella tampoc... Fins i tot hi ha un moment, que ella pensa que si ell s'assabenta serà implacable amb ella... i el final resulta que era ell qui ha fet tot això perquè la vol recuperar. Tertulià 7: A mi havia algunes coses que semblaven estranyes quan les llegia, però al final quadren. Quadra que el marit la vigili perquè no faci una tonteria, i que a ella li sembli veure’l reflectit. Tertulià 12: No sé si són més o menys creïbles, però els somnis angoixants i premonitoris són un recurs fàcil. De dia està atrapada i de nit no dorm o té malsons: s'entén que acabi bastant trastocada. Tertulià 6: El personatge de l'amant tampoc és massa creïble: que plorava per les cantonades i en tres dies ja en té una altra... Uf, en fi, l'únic personatge creïble potser ha estat la dona assetjadora. Tertulià 13: I la facilitat amb la que la Irene decideix trencar la relació amb l’amant, segons dóna a entendre la mantenia per inèrcia.
6
Moderador: D'acord, centrem-nos en la Irene Wagner, diríeu que té personalitat? Tertulià 3: No té personalitat, es deixa emportar per les circumstàncies, no sap com afrontar les situacions i està totalment sotmesa als personatges dominants, és més, crec que necessita d'aquests personatges perquè si no l'aventura de l'amant pianista hagués estat més satisfactòria per ella, però és un fet que tampoc li aporta res perquè el pianista tampoc no té un caràcter fort. Tertulià 2: No demostra gaire personalitat, no. Li falta confiança en ella mateixa, per què no s’atreveix a enfrontar-se al xantatge, per què no li explica al marit? Tertulià 8: La personalitat de la protagonista és la d’una persona feble que es troba acomodada en un món que no li agrada o si més no, del que necessita fugir i com a via de sortida, troba un amant, que en principi s’enamora d’ella, però ella no pot renunciar al seu benestar familiar i prefereix continuar en la rutina. La por a perdre aquest estatus burgés.
Moderador: Crec que hi ha unanimitat sobre la falta de personalitat de la protagonista, però quins vicis té la Irene Wagner? Tertulià 4: L’autor no ens estalvia un detall, la seva personalitat ens la descriu com a prou buida i superficial. Un burgesa avorrida que no s’interessa massa per res. Tertulià 7: Per un cantó la vanitat: cau en braços de l’amant sense si adonar-se i només per vanitat (crec que Zweig ho explica així mateix), no agafa el toro per les banyes des del començament per tant és una covarda i quan està al límit l’única sortida que veu és el suïcidi. Moderador: Què representa, doncs la Irene Wagner? Tertulià 1: Ella és fruit de la societat del moment. Tertulià 7: Zweig escriu l'obra el 1910. És l’avantsala de la primera guerra mundial, en aquella època Àustria portava 40 anys de pau. Zweig explica a El mundo de ayer (1939-1941), com era la societat vienesa: la gent era més guapa, més sana (feia esport, estaven ben alimentats), hi havia teatres, fe en el progrés, nous descobriments tècnics i científics... i també hi havia un cert relaxament moral. La Irene és una burgesa consentida, i no mereix pietat. Però l'escriptor la maltracta, concentra en ella tots els vicis burgesos.
Moderador: Quines semblances té la novel·la amb la nostra neorealitat pel COVID-19? Tertulià 2: Ara estem confinats per la por al contagi, a un virus desconegut, nou per nosaltres i ella es confina a casa per la por davant una realitat desconeguda per ella, per la por a una situació nova. No? Tertulià 4: No se m’havia acudit pensar en això. La principal similitud és que el nostre món, a l’igual que el de la Irene, està en perill. Per sort, nosaltres expressem la nostra por a tot arreu, l’exterioritzem. No ens hem d’amagar. La gestió de la nostra realitat no està del tot a les nostres mans (nosaltres sí podem fer coses, però no podem decidir com s’ha d’actuar) de manera que no cal que rumiem massa, només que complim el que ens van dient els que entenen. Tertulià 3: La por al seu marit, a la xantatgista és la por que nosaltres tenim al COVID-19. El COVID –19 és el nostre xantatgista del qual ens inventem històries. Ens fa perdre la son imaginant quan pot aparèixer i què ens pot demanar en forma de malaltia/contagi.
“Però aleshores es trobà perduda en un barri desconegut enimg d'una gernació de gent atrafegada que amb cada mot, cada mirada, li causava un dolor físic.”
Tertulià 12: Al començament sembla que l’obra estigui plantejada en termes de burgesa aviciada-obrera desgraciada. Però després no continua per aquesta lectura marxista.
7
COM LLEGIR: POR DE STEFAN ZWEIG
Moderador: La novel·la tracta un tema antic. Quins altres clàssics recordeu d’infidelitats? Tots tenen el mateix enfocament?
Tertulià 4: Sobta el final feliç de Por, donat que en la literatura fins no fa gaire les dones podien ser adúlteres, però havien de rebre un càstig, que normalment era la mort. La infidelitat no podia triomfar.
Tertulià 3: La infidelitat és sempre a l'ordre del dia...
Tertulià 13: Parlant de relacions literàries, també hi ha la influencia de Dostoievski, la preocupació que sent el marit per la consciència i la salut mental dels culpables davant un judici, ens fa pensar en el turment interior que pateix el Raskòlnikov, el protagonista de Crim i càstig (1866), i de manera similar també la Irene Wagner a Por. Sembla que Stefan Zweig era gran admirador de Dostoievski, fins i tot li dedica un assaig a Tres maestros: (1920, Balzac, Dickens y Dostoievski).
Tertulià 2: Si. En aquests moments recordo el suïcidi de Madame Bovary (1857), però era per infidelitat?, crec que no, era per més motius, també per motius de caire material. Els suïcidis que més recordo, però, son els suïcidis per amor.
“Però aleshores es trobà perduda en un barri desconegut enimg d'una gernació de gent atrafegada que amb cada mot, cada mirada, li causava un dolor físic.”
Tertulià 3: Madame Bovary (1857), Anna Karenina (1873) i La Regenta (1884) tots tracten la infidelitat i els judicis socials on la protagonista té un lloc destacat en la noblesa o la burgesia. Els seus matrimonis no són passionals. Emma Bovary també es suïcida amb l’arsènic que compra a l’apotecari. Tertulià 7: També La dama del gosset (1899) que Txèkhov va escriure com a resposta a Tolstoi pel seu moralisme a Anna Karenina (1873). Quan un geni s'enfada amb un altra geni i li vol engegar un zasca escriu una altra obra mestra. D'alguna manera, i pel que fa al paternalisme sobre les dones a Por (1910) hi ha un retrocés respecte a Txèkhov. Tertulià 5: Jo he trobat una connexió literària amb Tormento (1884), de Benito Pérez Galdós, ara que se celebra el centenari del seu naixement. Una obra realista, concretament naturalista, que vol estudiar la reacció psicològica d’un personatge femení davant d’un conflicte i en un entorn determinat. Amparo, la protagonista de Tormento (1884) també optarà pel suïcidi, incapaç de confessar. I també, com la Irene, conservarà la vida i serà perdonada.
8
Moderador: Què pretén Zweig amb aquesta obra?
Tertulià 1: També pot ser un avís. Això és el que et pot passar si et surts del camí...
Tertulià 2: No sé que pretén l’autor però el que aconsegueix és fer un retrat de la vida domèstica d’una família benestant de l’època, una vida acomodada i monòtona però en contrapunt ens arriba a dir que és tot el que la Irene s’està perdent i això ens ho explica quan ella es confina a casa i s’adona de tot allò que no ha valorat fins aquell moment, sobretot, quan pensa en els fills. Tertulià 3: Jo crec que ens vol dir que la incomunicació és el pitjor dels mals i que les estratègies que pensem que ens poden beneficiar poden esdevenir la pitjor solució (em refereixo al pla ideat pel marit perquè la Irene deixi la seva aventura). El diàleg i enfrontar els conflictes és la solució més encertada als problemes. Tertulià 4: Penso que el que Zweig vol es retratar una emoció tan humana com la por. Potser li agradava especialment retratar el caràcter femení: en Carta d’una desconeguda (1922) o en Vint-i-quatre hores en la vida d’una dona (1929) també ho fa. Tertulià 12: I una altra cosa: Zweig és un gran descriptor de sentiments. Amb molta sensibilitat. De pas, es fica una mica amb la bona societat burgesa de Viena. La crítica d’Irene, es pot fer extensiva a la classe social que representa? En aquest sentit la Irene Wagner és un personatge instrumental. Per una altra part, deixa molt bé al marit, que fins si tot fa algun discurs jurídic molt modern. Això em fa pensar que no criticava a tota la societat, sinó a la dona i segurament aquesta classe de dona en particular.
9
COM LLEGIR: POR DE STEFAN ZWEIG
Moderador: Ah, si et portes malament, pots acabar suïcidada... El suïcidi com a sortida us sembla teatral? Tertulià 4: Jo penso que en Zweig sempre hi ha aquest punt tan teatral, aquest dramatisme, aquest excés de les emocions. Tertulià 3:. De la manera que està escrit en la novel·la, sí perquè ella agafa el potet de medicina, busca la recepta, la plega curosament... després a la farmàcia com descriu el procés de barreja del preparat i com es presenta el seu marit, el seu desmai...... tot és molt teatral per mi. Tertulià 2: Em sembla teatral per tota la escenografia que prepara la Irene però no és un muntatge el fet en sí, sincerament crec que ella pensa que l’única sortida per posar fi al seu patiment (remordiments, culpabilitat...) ve per la via del suïcidi, sí. Tertulià 7: No sé fins a quin punt la consideració social del suïcidi canvia amb les èpoques, l'autor es va suïcidar i la seva segona dona també, és tot un drama. A la pel·lícula Stefan Zweig, adiós a Europa (2016) s'expliquen els darrers anys de la seva vida. La pel·lícula també suggereix el motiu. Sabent això llegeixes d'una altra manera: “El nerviosisme cedí el lloc miraculosament a una reflexió serena: la por, a un desconegut sentiment de pau cristal·lina que mai abans no havia experimentat. De sobte, les coses s’aclarien i va poder veure tot el que conformava la seva existència en el seu valor real.” Tertulià 5: Jo també la vaig veure fa un parell d’anys i em va agradar molt.
10
Tertulià 13: Sí jo també, em va servir per conèixer millor l’autor. Em va cridar l’atenció el seu tràgic final. Si com diuen, la majoria de les seves novel·les acaben bé, la seva última obra que es la seva autobiografia, acaba amb un final tràgic.
Moderador: El suïcidi és la solució lògica del problema, no era més lògica la confessió? Tertulià 4: Dintre de l’acció s’entén perfectament l’opció de la Irene pel suïcidi com a manera de sortir d’una situació que no era capaç de gestionar. Ella no veia una altra sortida. El que no sé, és si hagués estat capaç de fer-ho. Tertulià 12: La Irene tenia el referent del seu marit com advocat i, en part, sabia què havia de fer, però no era capaç de fer-ho, perquè la por la paralitzava. Tertulià 4: Suposo que en la nostra societat també hi ha persones que porten la por més enllà del que seria aconsellable pel seu propi bé. Avui dia entenem millor que algú es suïcidi, en cas de depressió. Tertulià 1: Tal com està presentat a l'obra, amb ulls de d'avui, es veu molt irreal. Tertulià 8: I no només la depressió. l’adolescència quan els sentiments estan molt a flor de pell, i en altres casos de violència de gènere, es dona aquesta dicotomia entre amor i mort, ja sigui emulada o directament per part d’un dels conjugues.
Moderador: Us sembla una novel·la carrinclona? Tertulià 13: La Irene Wagner em sembla carrinclona, recorda molt el personatge de Madame Bovary. Tertulià 9: M'ha semblat una novel·la escrita amb un estil rigorós, però la temàtica sí que em sembla carrinclona. El personatge femení pot acabar resultant antipàtic pels valors que desprèn i la falta d'ètica en les seves decisions. Un prototip de dona interessada en viure de forma acomodada que de tant de benestar arriba a avorrir-se tant que per això es busca l'amant, un amant que tampoc no aprecia profundament i que oblida amb facilitat tan bon punt l’actriu contractada li fa xantatge. El vincle amb els fills també és molt superficial, i amb el marit... Tertulià 10: Ho podria semblar. Si la mateixa historia l’hagués escrit algú altre, però Zweig li dóna una altra dimensió, Tertulià 5: En absolut és carrinclona. La trama és clàssica, no passa de moda. La novel·la psicològica, amb el seus monòlegs interiors, que a principis del segle XX floria, tampoc. La forma com està escrita és admirable i de molt bon llegir avui dia.
“La minyona va servir el sopar, i va ser un vespre com tots els altres, potser una mica més silenciós i fred que de costum, una vetllada de conversa pobra, cansada i sovint enforfollada.”
11
COM LLEGIR: POR DE STEFAN ZWEIG
Moderador: D'acord, i un fulletó? Tertulià 5: Tampoc considero que sigui un fulletó. Sí que parteix d’un fet frívol: Irene acaba als braços de l’amant gairebé per casualitat, com qui no vol la cosa. Únicament la impulsa la set d’aventura. No es tracta d’un amour fou. Ni tan sols n’està enamorada. Només normalitza la seva aventura i li fa un lloc a la seva quotidianitat. Però no hi veig recreació en els fets melodramàtics típics del fulletó, sinó intenció d’aprofundir en l’ànima humana.
“Els pensament de la Irene refeien el camí sense parar i, cada vegada qur tornava el moment paorós que ensopagava la xantatgista, s'estremia de por...”
Tertulià 10: Sí que té un punt de fulletó, pel tema, la infidelitat, l’amant pianista i bohemi, la suposada novia grollera xantatgista, el dramatisme de la Irene, les seves pujades i baixades emocionals, el marit fent anar els fils des de l’ombra, amb el seu poder moral i econòmic…però Zweig ho eleva a petita joieta. Tertulià 6: A mi em feia la sensació d'estar mirant una obra de teatre d'aquestes còmico-dramàtiques on hi una un malentès i tota l'obra gira al voltant d'aquest moment on s'hagués pogut dir la veritat, on hi ha un element senzill que ho embolica tot... i sí, em semblava estar veient una obra de teatre on tot es complicaria per un no res. El no res, és que ella es creu a aquesta dona, que jo des del principi pensava que era massa ràpid, massa senzill, massa informació... És la primera vegada que llegeixo Zweig i en tenia ganes ja que n'havia sentit a parlar molt i molt bé d'aquest autor, val a dir que no m'ha decebut. Podies sentir la por, la suor, l'angunia. Tertulià 11: Trobo que ha envellit malament, especialment en aspectes formals. Em costa situar el temps de la història, i això em fa dubtar....m’agradaria saber en quina època la situen la resta cap a 1890, 1920?
12
Moderador: L'obra es va escriure el 1910, però es va publicar més tard, el 1920. I sí l`època reflectida sembla coetània al moment de l'escriptura. Ara anem al marit, quina mena de valors representa? Tertulià 5: El marit és advocat. Està familiaritzat amb la justícia i, des de les primeres pàgines, sabem que treballa amb rigor i consideració alhora. La Irene sent que la jutja en diversos moments (pel que li diu i com li diu), però és més com ho percep ella, condicionada per la seva culpa, que no pas per la intenció d’ell.
Tertulià 11: Sí, el final “feliç” en realitat planteja un interessant efecte de compensació entre els personatges. Tertulià 9: Aquest joc de diàleg final amb la filla que ha tingut la rebequeria i que castiga i que perdona després de parlar amb la mare és molt previsible. Sembla que tingui una personalitat molt vulnerable, possiblement perquè ell sí que està perdudament enamorat de la seva dona.
Tertulià 9: El marit defensa aferrissadament els valors tradicionals de la família, sembla ser una persona que coneix en profunditat la seva dona, en cap moment arriba a creure que ella està perdudament enamorada de l'amant. Un marit amb una dedicació als fills càlida però limitada. La seva feina de advocat és el que més l'absorbeix. Tertulià 5: En una ocasió (després de pagar les 100 corones a la xantatgista), li diu que no està obligada a explicar-li els seus secrets si no ho vol fer, que té plena llibertat per fer el que vulgui. Amb la seva actitud, ell vol insuflar-li confiança per a que ella es sinceri. Un cop desvetllat l’engany, la perdonarà i recuperaran la pau familiar. “Este miedo mezquino a pronunciar unas palabras me parece más lamentable que cualquier crimen”. Pel marit és més greu la no confessió, que no pas el delicte en sí. La Irene no arriba a confessar de viva veu, sinó que es desmunta física i psíquicament quan ell li pregunta: “¿Hasta cuándo vamos a seguir atormentándonos?” Curiosament és el marit qui confessa la farsa que ha ordit i qui acaba demanant-li perdó a ella per enganyar-la i portar-la al límit.
PÁGINA 13
13
COM LLEGIR: POR DE STEFAN ZWEIG
Moderador: Al marit el mou l'amor o hi ha alguna altra cosa? Tertulià 10: El marit, és un home que vol tenir-ho tot controlat, crec que el fet de la infidelitat no el preocupa massa, sap que és passatger, un caprici més, el que ell pretén és que ella canviï d’actitud, que s’impliqui més en tot el que fa referencia a la seva relació i amb els fills. Ell sempre té la intenció de perdonar-la, però se li escapa de les mans, perquè ella no vol admetre la seva culpa, i llavors ell segueix burxant i posant-la contra les cordes, però ella no ho pot admetre i és això el que a ell l’enfada, la falta de confiança. És un home prou comprensiu, es dedueix que n’està molt enamorat per la seva reacció en pensar que ella es pot suïcidar. És la mare dels seus fills i una dona bonica per lluir, tot i que intel·lectualment no està a la seva alçada. Tertulià 6: El matrimoni per sobre de tot! En aquesta vida no es tracta de trepitjar abans que et trepitgin, però consentir alguna mena de mentida forta (infidelitat, robatori, etc.) dins el matrimoni és cedir en els valors que representa el propi matrimoni. Per davant de tot volia salvar el seu matrimoni i l'amor que sentia per la dona. Suposo que els meus prejudicis davant d'aquesta situació (és a dir, els meus pensaments sobre el tema) no em deixen més que pensar que l'home era un ser feble que es deixa manipular per qualsevol situació.
PÁGINA 14
14
Tertulià 7: Jo crec que és al revés. El marit es representa com a civilitzat: advocat qualificat, ferm, compassiu amb els inculpats. Potser representa la moral luterana (Déu t'està mirant a tu personalment) i d'alguna manera ell és el braç de Déu. Ella no és capaç d'actuar moralment tota sola i necessita un estímul que la faci reaccionar; i de fet no reacciona, la seva solució és el suïcidi, que és una fugida no una solució. Però el subaltern de Déu és compassiu i la salva in extremis. Tertulià 13: Doncs ni una cosa ni l'altre, a mi el marit em sembla un pobre home. Vol recuperar a la seva dona a la que veu perduda, es pensa que amb la seva estratègia ella es tirarà als seus braços buscant la salvació i no es així. La situació se li en va de les mans i acaba causant molt dolor i patiment a la seva dona i a ell mateix. Representa l’amor incondicional.
Moderador: El marit ens ha donat més joc que la Irene, tot i que el centre és la Irene. El final resulta sorprenent o ja es veia a venir? Tertulià 9: Un final molt previsible, en la meva opinió. Tertulià 13: A la mitat de la novel·la vaig començar a sospitar alguna cosa. Tertulià 11: Jo no ho he vist venir. Estava convençuda que ella acabaria malament. De fet li he agafat mania, pobreta. Tertulià 5: A mi em va sorprendre, no me l’esperava malgrat les pistes que, a posteriori, veus que ha anat deixant l’autor. Frases com “La voy a perdonar” referint-se a la filla que ha destrossat la joguina del germà... “No me gustaría que pensaras que no tengo compasión, sobre todo tú, mi querida Irene”, poden anticipar que està disposat a perdonar allò que ja sap que ella, Irene, ha fet. Tertulià 7: Jo em vaig deixar enganyar. Zweig desvia la mirada del lector cap a una possible conxorxa de l’amant i la xantatgista que la Irene també proposa com hipòtesi. Tertulià 10: No ho sé dir, era la segona vegada que el llegia, i no recordo si em va sorprendre o ho vaig deduir, potser cap al final si que ho sospitava, la xantatgista sap sempre on ha de picar per fer més mal, ho sap tot d’ella…algú l’ha està informant…
“El nerviosisme cedí el lloc miraculosament a una reflexió serena: la por, a un desconegut sentiment de pau cristal·lina que mai abans no havia experimentat. De sobte, les coses s’aclarien i va poder veure tot el que conformava la seva existència en el seu valor real.”
Tertulià 6: Es veia venir i a mi m'ha decebut. Havia sentit parlar molt d'aquest autor i no em decidia per quin llibre començar i aquest final senzill per mi tan poc creïble... m'ha decebut una mica.
15
Organiz aci ón
C o m p o n e n t s d e l G r u p d e t r e ba ll Biblioteca
Participant
Cervelló
Núria Ciller Rosa
Collbató
Sílvia Closas Subirana
Esplugues
M Àngels Fernández Tortades i
Esparreguera
Montserrat Cutrina Mateos Cecília Reifs Prat
Martorell
Verònica Maldonado Fernández
Molins de Rei
Glòria Massana Figueras
Pallejà
Míriam Vaca Conesa
Sant Andreu de la Barca
Rosa López Llebot (dinamitzadora)
St Boi. MA Capmany
Manoli Arànega García
St Esteve Sesrovires
Julia López Ruiz
St Vicenç dels Horts
Montse Collazos Rodríguez
Torrelles de Llobregat
Toni Pérez Carmona
Vallirana
Ilumi Ramos Martínez
Itinerant de ZonaBLL Nord
Helena Sánchez Fernández
LL E GI R : P O R DE ST E FAN ZW EI G
Maig 2020
COM
Grup de Moderadors de Clubs de Lectura del Baix Llobregat Nord