Cultura
28 HISTÒRIES DE CINE
Diari de Sant Cugat Dijous, 1 de març del 2007 CRÍTICA DE TEATRE per eDUArD JeNer
La nostra màgia
Pantalla 367 Miquel Montserrat
això sí que és història
H
istòria dels espectadors. Diu el refrany xinès que el que no mira endavant pot perdre un ull, però el que no sap mirar enrere segur que els perdrà tots dos. Per això recordo una anècdota, plena de sentit, d’allò que significà el cine per a tants nens en un moment de la seva vida. La referia el R. P. Dominique Pire, belga de Leffe, premi Nobel de la Pau del 1958 pels seus esforços en favor dels refugiats (una tasca que avui dia torna a estar en el primer pla de les necessitats més dramàtiques). Quan tenia cap a deu anys, el seu pare li prohibí anar el cinema, que era aleshores cosa incipient. Ja sabeu, curtmetratges de Charlot, o Micky Mouse, etc. Però ell se’n moria de ganes. I el pare, amb l’esperit d’aquells temps, creia que les imatges portarien el fill a la perdició. El noi dubtava si desobeir o no.Vet aquí que un dia el mateix rector de la parròquia li oferí entrades gratis per a una projecció. Sense dir res a casa, en Pire, ja decidit, agafa un carretó i fa veure que porta llenya a casa uns amics, i diu que tardarà. La intranquil·litat se’l menjava i no gaudia bé la somniada novetat. A més, un tall de llum estroncà la projecció. La hostilitat elèctrica confirmava el seu comportament com a reprovable!
Coordinació general Mariona Benet Director d’orquestra Guerassim Voronkov Director d’escena Jordi Tena Pianista Eloi Jover Josep Ferrer Mariona Benet Jordi Casanova Meritxell Ribera Júlia Farrés-Llongueras Sergi Bellver
ÒPERA
Diumenge, 4 de març 19h
A fora també tot era fosc, encén un diari, i la imatge que veu davant és... la del seu pare! Que l’havia anat a esperar. Pire recorda amb recança que, tot i la bronca, Santa Claus li portà una bici, però que fou l’únic de la família a qui Santa Claus escrigué una nota amb llapis blau renyant-lo gens moderadament. El curiós és que Pire, persona de caràcter pacífic, en aquell moment li havia arribat a dir al seu pare:“Si no hagués pogut anar al cine, potser m’hauria tirat al riu Mosa!” Així l’anècdota esdevé més amargant que còmica, però molt més significativa d’allò que us volia explicar. Cada nova generació té els seus “vedells d’or” (només que els nens d’ara, si els Mags “no compleixen”, més que no tirar-se al riu primer tendirien a escanyar la seva àvia). Però aquells impulsos cinèfils infantils encara es mantenen davant de les televisions (i també en el futbol). I a vegades es reflecteixen, ja de més grans, quan algú vol “veure aquell film, com sigui”, o quan d’altres fan viatges en persecució d’una estrena, o en aquells bojos que es veuen 40 vegades seguides la pel·lícula que els ha encisat. Només que si, en Pire, allò fou un rebot de la innocència, avui sols passa quan algú rep una forta hipnosi audiovisual concreta. Digueu-n’hi màrqueting...
‘Nosaltres’ Guió i direcció: Glòria roGNoNi intèrprets: lídia Álvaro, aNdreu Buxó, xavier CastaNy, Meritxell esturó, Jordi JuNCàs, aNaBel lópez, saNdra MartíN, FerNaNdo MoreNo, MarGarida padrós, MaNuel valdivieso i MoNtse vidal Col·laBoraCió espeCial del MaG eNriC MaGoo LLoc i dia: teatre-auditori. 24 de FeBrer
Un escenari ple de deixalles, l’eficàcia del plàstic com a paradigma del nostre món d’avui és essencial, ens mostra un grup de persones que viuen en una mena d’abocador i dominats, ens diuen, per les seves dèries, manies i obsessions. A poc a poc, els personatges sorgeixen i van mostrant les diferents maneres d’entendre la vida, de ser en la vida, i també les ganes de canviar sostinguts pel fil conductor d’una especial La flauta màgica, l’obra de Schikaneder i Mozart que ens parla d’una història iniciàtica i d’un viatge cap a la saviesa i la felicitat, vencent les diferents proves que la vida ens proposa. La presentació de cadascun dels intèrprets, el joc de les identificacions dels sense-sostre i els personatges del singspiel es materialitzen en unes escenes curtes, però perfectes en la seva continuïtat dramàtica, on es
van veient les transformacions de tots els protagonistes, especialment aconseguides des del punt de vista estètic i plenes d’humor, que van creixent fins a l’apoteosi d’una segona meitat on la dansa, la música de Mozart i els esplèndids jocs de màgia oferts pels components de la companyia (amb una indiscutible aportació d’Enric Magoo) omplen de color, d’alegria, de diversitat i de sorpresa l’escenari, fins al moment final de la reconciliació de tots i cadascun dels personatges i de la seva realitat personal, que és el reconeixement de si mateixos com a l’element més important per mostrar a la resta dels humans, és a dir, no només l’acceptació de la pròpia identitat, sinó que aquest reconeixement de la seva existència porti implícit l’amor i la tendresa.
Si el contingut i la intel·ligent utilització de l’obra de Mozart evidencien un encert notable, la feina que suposa aixecar una representació com aquesta és el testimoni d’un treball rigorós i exhaustiu de la seva creadora, Glòria Rognoni, que, a més, té la capacitat de motivar un grup de joves amb diferents discapacitats psíquiques o físiques, que donen de si un rendiment gairebé increïble i que arriben, amb la seva actuació, a uns nivells d’identificació i transferència amb el públic que pocs intèrprets poden aconseguir. Tot i la singularitat d’alguns d’ells, individualment memorables, crec que el treball de tots plegats és molt bo i, a més, ens ofereixen una evidència que cal recollir, i és que la veritable màgia, aquella de què som testimonis cada dia, és que existeixin les persones, és a dir, nosaltres.
LA GUERRA DOMÈSTICA
Cor de l’Aula de Cant Orquestra de l’Òpera de Cambra de Sant Cugat Després de la seva estrena al Claustre del Monestir, La guerra domèstica arriba al Teatre-Auditori Sant Cugat. Aquesta obra respon al gènere del Singspiel, un gènere de teatre musical alemany sorgit al segle XVIII, que es caracteritza per la barreja de parts cantades i parts parlades amb temàtica còmica. Bàrbara, la dona del major Leopold Geshwatner, cansada de l’absència continuada del seu marit per causa de les llargues i interminables guerres en què es veu embolicat, convoca una reunió amb totes les esposes dels oficials del poble per prendre mesures de força que facin tornar els marits a casa i deixar d’una vegada les batalles. Totes juntes prenen la decisió de no donar cap satisfacció amorosa als respectius marits fins que no prometin que no tornaran mai més a la guerra. Entitats benefactores:
VENDA DE LOCALITATS
93 589 12 68
www.teatre-auditori.santcugat.cat
Dia Internacional de la Dona
Col·laboren: