Cultura
Diari de Sant Cugat Dijous, 12 de gener del 2006
33
CRÍTICA DE CIRC PER EDUARD JENER
La senzillesa sublim
CIRC CRIC DIRECCIÓ: JAUME MATEU (TORTELL POLTRONA) DIRECCIÓ MUSICAL: VICTOR AMMAN PALLASSA BLANCA: MONTSERRAT TRÍAS. TRAPEZI FIX: NANDA DUTRA I ADRIANO MARÇAL. MALABARS: RAMIRO VERGAZ I DANI CERCOS. BARRA FIXA: GUGA ARRUDA. EQUILIBRIS: SILVIA COMPTE. PARELLA ACROBÀTICA: LETICIA GARCÍA I JULIÁN GONZÁLEZ. RODA ALEMANYA: KIKE AGUILERA I LUCIANO MARTÍN. ORQUESTRA: VICTOR AMMANN, TECLATS. IGNASI PUJOL, BAIX. PEP TORRES, VENTS. PERE GÓMEZ, PERCUSIONS I VEU. VASYL KALKA, TROMBÓ. LLOC I DIA: PARC DE LA POLLANCREDA. 8 DE GENER
Una nova visita del Circ Cric, magnífic palíndrom creat l’any 1981 per Jaume Mateu, ens demostra que també (igual que la paraula, que es pot llegir de dreta a esquerra o al revés i diu el mateix) l’èxit de l’espectacle es produeix de la pista a les grades i d’elles cap a la pista, en una gloriosa síntesi de l’acció benefactora que pot generarse des de la senzillesa i el rigor, des de la complicitat i el record gratificant. No hi ha gaires novetats en un espectacle que dura gairebé dues hores, però tampoc no calen. Una de les premisses de qualsevol manifestació artística és l’interès de l’espectador per recuperar la sensació coneguda i gratificant. Números com el de la puça o la mosca, els dos únics animals que porta el Circ Cric, són una demostració absoluta d’això. Els nens reclamen sempre els mateixos contes, les mateixes històries, i tots sabem que, a més, exigeixen que siguin explicades exactament igual com la primera vegada. Aquesta és l’essència bàsica de la narració. També és cert que cal, de tant en tant, transgredir l’axioma i sorprendre, però fixeuvos que es tracta d’una sorpresa que mai no és del tot nova, que d’alguna manera està fixada en l’esquema de l’actuació, de la performance, de la representació, de la realitat fingida, estructurada, compartida, consensuada. Des de la pallassa blanca que ens introdueix en el viatge que farem
tots plegats en un vol per la fantasia i la tendresa, passant pels fonambulistes, els malabars (magnífics!), els trapezistes, tota la colla d’artistes que, seguint el corrent del circ de sempre, fan totes les funcions fora i dins de la pista, des de muntar els diferents elements per poder donar continuïtat a la funció fins a actuar ells mateixos com a figures en el centre de la llum enlluernadora. Una de les facetes molt aconseguides és la de la música, que crea un continuum consistent, que acompanya constantment l’acció de la pista i dóna suport emocional a totes les actuacions, fins i tot amb un fragment de Ravel quan sembla que la pobra mosca que ha entrat subreptíciament, ha mort en un accident sobtat. Tortell Poltrona aconsegueix mantenir l’atenció dels espectadors de totes les edats i fer-los somriure i riure, emocionar-se i estremir-se, sentir-se contents i participatius, per viure una sensació de plenitud on l’humor blanc, però no de babaus, ens porta a una perfecta simbiosi de plaer i sentiments. Benvinguts i ben trobats per molts anys. Una darrera consideració: Si voleu conèixer una mica millor aquest món, visiteu al CCCB de Barcelona l’exposició L’art del risc. Circ contemporani català, una magnífica ocasió per passejar per les diverses experiències d’aquest àmbit en els darrers 30 anys a Catalunya. Fins al 5 de març.