44
Cultura
ELS4CANT0NS
I T I N E R A R I S
P A S .
P A S
Casa Vinyoles-Cal
PER
S A N T
Divendres, 14 de novembre de I'997
C U G A T
Quitèria
IOAN T O R T O S A
A
quest és un indret que respon a les característiques arquitectòniques i urbanístiques de l'expansió de Sant Cugat a finals del segle XIX. Va facilitar-ho, en certa manera, la prosperitat econòmica al m o m e n t en q u è França era e n v a ï d a p e r la fil·loxera, cosa que va beneficiar aquí la producció vitivinícola. Aquest clima d'eufòria es repetiria més tard amb motiu de la primera guerra mundial, de la qual Espanya, en restar-ne al marge, va subministrar vi als països afectats, tornant a ser, altra vegada, un producte en alça. Afavorit per totes aquestes circumstàncies, es desenvolupa el sector q u e s'aplega a l'entorn d e la plaça de Barcelona. En aquest carrer hi destaquen dues cases q u e són el prototipus, en dues versions, d'aquell nivell econòmic favorable. Al número 20 hi ha la casa Vinyoles - q u e és la que dóna nom al carrer. Es tracta d'una residència d e g e n t a c o m o d a d a q u e construeix el seu habitatge sense restriccions d ' e s p a i , p e r ò a m b una façana externa funcional, sense o s t e n t a c i o n s ni e s t r i d è n c i e s . La s e r e n i t a t i l'harmonia arquitectòniques en són la principal característica. L'altra casa és fruit d'una economia local ben desenvolupada, que permet fer una casa "de pagès" - d e p a g e s o s - a m b comoditat i amb comoditats, molt per d a m u n t d e les h a b i t u a l s
q u e s ' a n a v e n c o n s t r u i n t fins aleshores al nucli urbà. El sector tenia uns límits naturals, ja q u e q u e d a v a frenat per la riera de can Móra, talm e n t com una línia divisòria que condicionava l'expansió d ' a m b d u e s bandes. La dreta d e la riera, els xalets d ' e s t i u e i g tan sols la traspassen tímidament, cosa que no s'atreveix e n a fer l e s construccions p r ò p i e s d e la vila, q u e no passen a l'altra banda. La c o m u n i cació fàcil era el pont de la carretera de la Rabassada - e l P o n t G r o s - , p e r ò el 1920 s'autoritza la construcció d ' u n pont entre el carrer de Vinyoles i la Rambla de Ribatallada. Aquest, gairebé era una passera, apte només per passar-hi a peu. Per la seva situació, va ser batejat com el pont " d e les monges", atès que en aquell indret, a la Rambla d e Ribatallada, s'hi establiren les monges franciscanes. Els qui no hi passejaven habitualment, els feia certa basarda, ja q u e era estret, sense baranes i aparcament un xic perillós si es té en compte q u e la riera tenia una bona fondària i les r i e r a d e s d ' e s t i u e r e n t u -
Crítica
de
Perdita
m u l t u o s e s . A q u e s t a situació durà anys sense que mai ningú no es plantegés el risc que representava el trànsit constant d e les n e n e s q u e a n a v e n al col·legi d e les f r a n c i s c a n e s , a m b q u a t r e viatges cada dia.
A c t u a l m e n t seria impensable q u e es m a n t i n g u é s u n p o n t a m b aquest suposat perill, t e nint en c o m p t e l'acusat proteccionsime imperant i l'alt nivell de seguretat q u e exigeix el ciutadà. Al núm. 13 del carrer de Vinyoles mereix destacar-se cal Quitèria. Tot i l'aparença d ' u n a casa de pagès reformada el segle passat; en realitat va ser c o n s t r u ï d a en aquell m o m e n t e n q u è la majoria d e masies eren reformades, aprofitant l'eufòria econòmica q u e e s m e n t a v a més a m u n t . La c o n s t r u í de nova
cinema
Durango
Barry Gifford és un dels grans escriptors nordamericans d'aquest tombant de segle. La seva novel·la Sí/i/or i Lula ha estat adaptada al cinema per David Lynch, creant així la irregular road movie directa als inferns
Wildatheart. Així doncs, semblava q u e la simbiosi entre móns tan afins com el de Gifford i el de de la Iglesia funcionaria a la perfecció. La pel·lícula funciona bastant bé a nivell narratiu però es nota que el guió ha passat per massa mans i se'n ressent perquè és una pel·lícula totalment buida, sense història, sinó fos perquè visualment està molt treballada i aconseguida; és realment esplèndida en aquest apartat. L'argument és mínim: Romeo Dolorosa, un santero sonat interpretat per Javier Bardem, es lliga ('explosiva Perdita Durango, encarnada per la "pneumàtica" de Playboy amb cara de granota, Rosie Pérez, que té una clàusula en el seu contracte que no la permet filmar totalment despullada, però deuen
Crítica
haver cremat el seu contracte. La parelleta en qüestió decideix segrestar un parell d'adolescents, els quals un cop violats, han de servir per fer un sacrifici abans d'emprendre el viatge a través de Mèxic i de l'estat de Texas, a bord d'un camió ple de fetus destinats a la indústria del maquillatge. Durant el camí, aquesta entranyable parella consumarà tota mena d'aberracions i assassinats, enmig dels records dels propis personatges en forma de flashbacks. El personatge de Romeo Dolorosa vertebra la minsa trama de la pel·lícula. S'erigeiex com un romàntic diabòlic que fa i desfà el que li dóna la gana, sense haver de donar explicacions. Justament, representa tot allò demoníac, obscur, que portem dins nostre i que poques vegades es deixa entreveure explícitament.
formant gairebé s e m p r e qualsevol connotació o denotació. En parlar d e Cal Quitèria es fa imprescindible esmentar un fet q u e van viure els seus ocupants el 6 d ' o c t u b r e de 1934. A m b la revolta d ' a q u e l l dia, l'ajuntament va ser ocupat per m e m b r e s del B O C - B l o c O b r e r C a m p e r o l - q u e hi varen proclamar la República Catalana, als quals m é s tard s'hi afegiren un g r u p d e revolucionaris. La Guàrdia civil, en nombre de 150, reforçats després per la guàrdia d'assalt, var e n c o n f o n d r e cal Q u i t è r i a a m b l'ajuntament. Sense pensar-s'ho dues vegades com e n ç a r e n a disparar. Als d e Can Quitèria, esverats, sense saber q u è passava, un cop refets del primer ensurt, se'ls va acudir treure per dalt dels arcs un drap blanc lligat a un bastó. Els assaltants, en veure que es rendien deixaren de disparar i, un cop tot aclarit, varen dirigir els trets a l'autèntic edifici d e l ' a j u n t a m e n t . M i r a n t ara a m b a t e n c i ó la façana d e cal Quitèria, encara s'hi poden veure les nafres q u e hi deixaren els impactes de les bales, com una verola q u e el d e s e n c r o s t o n a m e n t d e l'arrebossat fa q u e c a d a v e g a d a s i g u i n m e n y s evidents. $ * # * ' * * $ 4 ****
d'art
Un passeig per la tardor TATIANA BLANOUÉ
IOAN IOSEP CAMACHO
El director basc Alex de la Iglesia està aconseguint ser, per mèrits propis, l'autèntic "infant terrible" de l'actual panorama cinematogràfic espanyol. Perdita Durango és l'última pel·lícula del director basc i la que ha aixecat més espectatives per diverses raons: un pressupost milionari, un rodatge de somni als Estats Units, la participació estelar de Rosie Pérez, d'Screamin Jay Hawkins i Alex Cox i, sobretot, la col·laboració de l'escriptor Barry Gifford, ja que la base de la pel·lícula és la seva novel·la homònima.
planta Anton Pahissa, entre els anys 1879 i 1884. Actualment, l'atractiu més gran de la casa el dóna el conjunt q u e forma a m b l'ampli hort q u e té al davant. E n a q u e s t m o m e n t , resulta força singular, i fins i tot sorprenent, trobars e e n m i g d e la ciutat un conjunt a m b aires absolutament rurals. Ja la casa, però, no és el q u e era. La p u i xança de cal Quitèria anà minvant amb el temps i s o l s li r e s t a aquest espai al davant, que també va ser retallat els anys seixanta amb motiu de la remodelació i urbanització de la riera. Si b é va p e r d r e e n part l'amplitud original, és evid e n t que s'ha revaloritzat i millorat el seu entorn. El nom de la casa no li ve d e cap persona q u e s ' a n o m e n é s així, sinó del mateix fundador Anton Pahissa, perquè en qualsevol m o m e n t d e la conversa reforçava les seves afirmacions o exclamacions, invocant santa Quitèria. A m b això ja n ' h i havia prou p e r q u è fos més conegut a m b aquest renom q u e pel nom propi, seguint el costum popular d'anomenar llocs i persones per la característica més acusada i evident, trans-
Autors: Gómez-Gàmez Obra: Oli dit, dibuix d/p Lloc: Galeria Canals Dades: del 4 al30 de novembre Un nou realisme q u e pot arribar fins al m é s p r o f u n d dels més conservadors, un realisme actual, al límit e n t r e la taca i la forma. Domini tonal, tardor plasm a d a d a m u n t el p a p e r , dam u n t la t e l a , s e m p r e a m b una s u b t i l e s a q u e impacta sense adornar-nos-en, però e n s hi a t u r e m , n e c e s s i t e m saber d'on s o r g e i x e n les formes s i m p l e s d ' u n a fulla q u e ha caigut a terra a l'època d e la tardor, fruits secs, fruites, desdibuixades però amb un resultat decisiu, tractat, però, a m b tal d e l i c a d e s a q u e q u a si ni e n s n ' a d o n e m , s i m p l e -
m e n t v e i e m el q u e l'artista ha v o l g u t ressaltar. A l l ò q u e v e i e m , ia f o r m a q u e p e r c e b e m és e x a c t a m e n t el q u e l'artista vol q u e v e i e m en un primer m o m e n t , però el q u e r e a l m e n t m ' e n c i s a , i e n s arriba, és una s o l i t u d silenciosa p e r ò s e n s e caure en la t r i s t e s a ; és u n v o l e r t r o b a r - s e , é s u n s a b e r fins on arribar, és u n a m a d u r e s a pictòrica evident, sublim. Unes textures gruixudes p e r ò no ò p t i c a m e n t visibles, una harmonia total e n t r e l ' e n t o r n i l ' o b j e c t e , uns fons q u e ens frapen, q u e , com m é s els m i r e m , m é s e n s hi t o b e m . E s un passeig per la tardor q u e desitjaríem que no s ' a c a b é s mai. És del tot r e c o m a n a b l e a q u e s t a e x p o s i c i ó d e l'artista s a n t e u g a t e n c . N o hi falteu a q u e s t c a p de s e t m a n a .