Amíndola 44

EDUCACIÓ

La culpa és de l’escola

El títol d’aquest article hauria d’ha ver acabat en interrogant: «La culpa és de l’escola?» i, evidentment, la resposta seria: «Rotundament no». Però he volgut iniciar aquesta refle xió incitant la curiositat del lector.

Si hagués tingut un títol més acadè mic com ara «Anàlisi sobre la situa ció de l’escola», hauria provocat que molts dels lectors passessin a la pàgi na següent. Per què?

La lectura no gaudeix de grans adep tes: vivim (no tothom, per sort) de titulars i imatges. Així és. Però dema nem als alumnes que llegeixin cada dia: novel·la, llibres i articles de divul gació... Les famílies ens queixem que els fills llegeixen poc; però, els adults de la casa agafem un llibre cada dia? Aprenem per imitació i, per tant, hem de ser conscients que allò que fem és allò que els nostres menors veuen i, finalment, el que assimilen.

Aleshores, com aprenem? Quin és el camí correcte cap a un aprenentat ge que ens doti d’eines per a la vida actual? Quin paper hi tenen els mes tres i professors, l’alumnat, les famí lies, l’entorn social, els polítics que prenen les decisions...? En definitiva, què passa amb els centres educatius?

Antigament l’escola era transmis sora de coneixements i el saber era ben vist; una persona culta era algú respectat. I ara? Doncs ara, si volem saber quan va ser la Revo lució Francesa o qui va inventar la penicil·lina, ho busquem a Google i llestos. És necessari, doncs, que els alumnes memoritzin dades i dates? Potser no. El que sí que cal és que entenguin per què va haver-hi una revolució, com s’ha pogut arribar a

desxifrar el genoma humà i per què és important, què li passa al nostre planeta que fa que haguem de can viar els hàbits de consum i no mal baratar l’aigua, quin poder tenen els mitjans de comunicació...

Comprenent això, els alumnes, però també nosaltres, els adults, lectors de diaris i consumidors de telenotí cies i de notícies ràpides a les xarxes, podem tenir una visió global i ente nedora dels fets.

Però aleshores, què li estem dema nant a l’escola? Els alumnes van passant per diferents centres educa tius —infantil, primària, secundària, graus, universitat...— per adquirir coneixements i per saber com uti litzar-los: fer esquemes, redactar un text... Això i prou? Seure bé a taula, dir «si us plau» i «gràcies», respec tar el torn de paraula, rentar-se les mans abans de menjar, consumir fruita i verdura, tenir coneixements sobre educació sexual...

Això li correspon a l’escola? A l’en torn d’aquest tema hi ha un debat que ja dura anys. Mestres i profes sors diuen que molts d’aquests co neixements els haurien d’adquirir en l’àmbit familiar. Però sovint tots aquests valors es traslladen als do cents, que es troben que, a més, han d’ensenyar matemàtiques, anglès... i el temps és limitat.

Hi ha, sortosament, un gran gruix de famílies que es cuiden d’aquesta ves sant educativa: els valors. Aprenem per imitació, ho he comentat abans. En un entorn favorable aprendran aquestes qualitats. Fins aquí no hi hauria d’haver cap problema. Però no totes les famílies són iguals ni te

nen els mateixos recursos ni els ma teixos coneixements.

Una companya m’explicava que du rant uns anys va treballar en una es cola en un barri deprimit econòmica ment. Els alumnes anaven a l’institut nets i polits, amb un esmorzar prepa rat a casa, eren xavals educats, deien «si us plau» i «gràcies». Joves que al nucli familiar estaven atesos emocio nalment: se sentien estimats i cuidats. Aquesta és la base de l’educació. Però aquest entorn no podia donar-los un suport educatiu (pels seus torns de feina o perquè no tenien prou forma ció) i el centre escolar prenia aquest paper. La majoria d’aquells alumnes se’n van sortir i van accedir a uns es tudis que els van permetre tenir una feina i un sou digne.

Però hi ha famílies que no atenen els seus menors de la mateixa manera. Parlem del que habitualment s’ano mena «famílies desestructurades»: pocs recursos econòmics, i de vega des s’hi sumen problemes d’addic cions o malalties. Cal afegir aquells qui, més enllà de qualsevol situació econòmica, tampoc no han sabut atendre emocionalment ni dotar la seva mainada dels valors i el suport que necessiten.

Aleshores és quan els ulls es giren cap als centres educatius esperant que es converteixin en resposta perquè els joves se’n surtin i tirin endavant.

I, sí, «l’educació ens fa lliures i iguals a tots». (Quan parlo d’igualtat, evi dentment, em refereixo a la igualtat d’oportunitats, tenim ben clar que la diferència ens enriqueix, oi?). I de finitivament seria possible un món millor si aquesta educació fos real ment un dels puntals de preocupació comunitària. Realment...

Però la realitat ens mostra que aquells que prenen decisions no es basen únicament en criteris peda gògics ni educatius: «ara traiem la filosofia, ara la posem, ara afegim as signatures noves, ara posem hores de música, ara en traiem...». Qui s’han pensat que són, per intervenir i per decidir els canvis d’aquesta manera?

Per què els plans d’estudi es canvien segons el color del govern de torn? Com intervenen els protagonistes —educadors, mestres, psicòlegs...— en aquesta presa de decisions, si és que hi prenen part? Quins recursos s’estan destinant a l’educació? Quina forma ció ha de rebre una persona que vol ser mestra o professora? Es prepara cor rectament els docents en pedagogia?, i en altres aspectes importants?

Un grup d’individus que s’organitza per viure en comunitat i que posa els recursos necessaris en el present i en el futur dels seus infants i jo ves, anirà endavant? Rotundament sí. En quin moment es troba la teva comunitat, el teu grup d’individus o, directament, el teu país?

Caldria fer una anàlisi, amb més temps i amb més espai, per veure com s’hauria d’actuar. Però de perso nes preparades i d’iniciatives n’hi ha. Només cal buscar-les. I en recerca a les xarxes, en això sí, joves i adults som uns cracs!

Sumari

Maria Iriso Ariz

La inspiració artística

Per tant, hi ha tants tipus d’inspiraci ons com artistes hi ha, perquè cadas cun ha begut de fonts diferents i s’ha basat en experiències diverses.

També depèn de la finalitat de l’obra. Si un fa una obra per encàrrec, per exemple, un retrat, la seva inspiració estarà molt limitada, tot i que sem pre hi deixarà la seva empremta per sonal, el farà diferent que si el retrat el fes un altre.

semblen persones de debò, com les obres de Ron Mueck. En pintura s’intenta imitar al màxim les foto grafies, com Alyssa Monks. O en les performances, on l’artista interactua amb els espectadors i no hi ha una preparació prèvia, sinó que la matei xa obra sorgeix d’aquesta interactua ció. Un bon exemple és l’artista Ma rina Abramovic.

Una obra de la Maria Clara Prat i Roig, que parteix de la interacció entre pedra i filferro. Foto: C. Prat

Quan creem una obra artística, sor geix del «no-res»? És quelcom inè dit? Original? Mai vist?

No hi ha res «original» o «inèdit», i menys actualment. D’altra banda, els nostres avantpassats, que podien ser més originals perquè no tenien tanta informació, es basaven en la natura, en el que els rodejava, en el que te nien a l’abast.

En els inicis de la pintura, i podríem també extrapolar-ho a l’escultura, les representacions que es feien eren «còpies» del que tenien al voltant, i donaven a la imatge un significat ritual per aconseguir alguna cosa que els beneficiés a ells o a la seva tribu. Es pot considerar que estaven «inspirats», quan la feien? Doncs en certa manera sí, donat que tenia una funcionalitat sagrada per a ells. I possiblement, perquè les seves obres fossin màgiques i els donessin allò que necessitaven, feien una «prepa ració» prèvia, un ritual.

De la mateixa manera que ens és pràcticament impossible de saber qui va ser el primer en pintar da munt una roca —per tot el planeta s’ha donat el mateix fenomen en les diferents cultures i civilitzacions que hi ha hagut—, també és pràcti cament impossible de dir en l’actua litat qui ha estat el primer en pintar o esculpir d’una manera o d’una al tra, perquè sempre, si ho busquem, trobarem referents anteriors, o fins i tot paral·lels, del mateix fenomen en altres indrets.

Per posar un exemple, sempre s’ha parlat de Picasso com un precursor del cubisme, però, per una banda, no va ser l’únic que estava treba llant en aquesta nova perspectiva de l’art, i per l’altra, les seves fonts d’inspiració venien de pintures i es cultures primitives.

Si parlem d’enfrontar-te a un llenç en blanc, sí que llavors, sense una temàtica preestablerta, els artistes poden reclamar l’ajuda de la seva musa particular perquè els ajudi. El mateix per als escultors davant d’un marbre per esculpir, fang per mode lar, fusta per treballar, o qualsevol material que utilitzin. Miquel Àngel, un dels escultors més ben valorats de la història de l’art, deia que el que ell feia era ajudar a sortir la figura que estava dins del marbre, sense cap dibuix previ ni cap indicació: picava directament el marbre fins acabar traient les magnífiques escultures que coneixem.

En la mitologia grega sorgeix el con cepte de «musa» com a inspiradora de les arts, però de les nou que hi ha, no n’hi ha cap que correspongui a la pintura o a l’escultura. Llavors no eren considerades arts, com la poesia, el teatre, la música o la dansa. Tant a les pintures com a les escultures segurament se’ls donava una utilitat pràctica: per decorar les cases o els temples, o per retratar els personat ges importants de l’època.

Possiblement, amb la irrupció de l’art abstracte el concepte d’inspira ció s’ha fet més evident. Fins ales hores, el que anomenem «art» tenia una funcionalitat, fer una còpia de la realitat: per decorar cases, com memorar batalles, fer retrats als que s’ho podien permetre...

Amb les avantguardes, el surrealis me, el cubisme, l’expressionisme... els pintors i escultors es van comen çar a plantejar l’ús de les tècniques artístiques per a quelcom més que per representar la realitat. Comen çaren a investigar i a experimentar com a mitjà per reflectir les seves emocions, el seu subconscient i els seus somnis.

Des de llavors han sorgit nous movi ments artístics, l’hiperrealisme, per exemple, en què es busca imitar al màxim la realitat. En escultura hi ha exemples que són molt inquietants,

Penso que possiblement cada artista ha tingut, dins de la seva trajectòria personal, maneres diferents d’inspi rar-se. Hi ha obres que poden haver estat una catarsi personal, si l’artista ha passat per situacions molt dures. L’artista Frida Khalo va reflectir tot el seu patiment físic i psíquic a través de la pintura. La seva inspiració va ser el seu patiment.

Les emocions: alegria, amor, por, tristesa... estarien en l’origen de la majoria d’obres artístiques, però no són les úniques: els reptes per sonals d’aconseguir superar-se en el seu virtuosisme, o la investigació buscant diferents maneres d’ex pressar-se també les podem trobar en molts artistes. Connectar amb la informació que ve del més enllà, del món que no veiem, també ha estat la inspiració de pintors com Hilma af Klint, que va fer una sèrie de pintures de tipus abstracte i que va deixar escrit en el seu testament que no es podien veure fins passats vint anys, perquè en aquell moment no es podrien entendre.

Personalment, podria distingir entre quan faig un dibuix per encàrrec o un de personal. En el primer cas tinc la temàtica, i per tant ja parteixo d’una base; llavors deixo que em vinguin idees que puguin representar el que vull dibuixar, faig esbossos previs, i «treballo» la idea fins que m’agrada el resultat final, que jo considero que representa el que se m’ha encarregat.

Amb rotuladors, l’artista crea textures i formes amb la ment en blanc. Foto: C. Prat

Quan faig un dibuix personal, sense encàrrec, em deixo portar pel que em surt en aquell moment: començo a dibuixar i deixo que formes i colors es barregin i creïn una composició. A vegades sorgeixen textures; d’altres, formes tridimensionals... No busco prèviament res, deixo que el mateix dibuix em porti. Podria dir que entro en un moment de meditació, perquè el dibuix m’absorbeix. Al principi treballava només amb el color negre, ara treballo amb colors, utilitzo re toladors. De moment, encara no he sentit la necessitat de fer els dibuixos en format gran o utilitzant pintures; treballo molt a gust en petit format, però mai se sap.

He començat aquest any a investigar amb el filferro. Mai havia experi mentat amb l’escultura i m’estan agradant les formes que em surten i jugar amb el buit. Primer feia figures amb filferro, només, i després li he afegit pedres. Com en els dibuixos, he deixat que el filferro agafés les se ves formes en relació amb la pedra a la qual estava lligat, com si fos l’ex pressió de l’energia de la pròpia pe dra. M’ha sorprès veure els resultats i les formes diferents i interessants que han sorgit. Sento com si donés veu a les pedres, que s’expressin i ens mostrin la seva energia.

Com m’inspiro? Doncs senzillament deixo que sorgeixin les formes amb els dibuixos o les formes amb el fil ferro, em sento el canal a través del qual la informació que hi ha en for ma d’energia es materialitza en el pa per o en el material utilitzat.

Hi ha una frase que m’agrada molt i que se li atribueix a Aristòtil, el filò sof grec, que va viure entre el 384 aC i el 322 aC, que diu així:

formes.

C.

«El propòsit de l’art és donar cos a l’essència secreta de les coses, no co piar la seva aparença».

hi ha res «original» o

i menys actualment, que vivim en un món d’imatges i consumim conscientment o inconscientment imatges cada dia

Clara Prat i Roig

Dani Ubinyana Vivion

Va triar viure al camp i tirar endavant els seus somnis, entre els quals, crear una cervesa artesana

En Dani Ubinyana Vivion es con sidera veí de l’Ametlla, tot i que va venir-hi amb un any de vida i va ser al poble fins l’any 1992-93. A partir de llavors va viure a Seva i al Brull, on s'està des de l’any 2000, després d’aconseguir una casa vella, Les Ba talles, que van poder arreglar amb la seva parella, com a projecte personal.

Tu ets de l’Ametlla però no hi vius.

Exacte. Però la meva colla és tota de l’Ametlla. Mantinc un vincle cons tant amb el poble, ens veiem molt amb els amics. Considero que el po ble ha millorat moltíssim. Tot i que costa, considero que hi ha vida, veig que hi ha un diari i un suplement cultural fantàstics, i ara és la primera residència de molta més gent. Hi ha moltes entitats... Té una dimensió de poble molt portable, molt més que el Brull, on visc, en què no hi ha un sol nucli i som ben pocs. Fem moltes co ses, com tres festes majors, una fira de la mel, en què participo, però cos ta molt moure la gent.

A què et dediques?

Actualment tinc una empresa amb un soci, en la qual fem maquinària i efectes escènics o per a esdeveni ments. En realitat, màquines que ti ren confeti, neu artificial per al món del teatre, escuma per a l’entreteni ment... Construïm la màquina i pre parem els consumibles. Actualment venem a cinquanta països i n’estem molt contents.

I un bon dia, vas començar a fer cervesa artesana.

La meva primera cocció va ser el 21 de maig del 2011. I tot va començar a causa d’un curs que em vaig regalar per aprendre a fer cervesa. A partir d’aquí, llegint aquí i allà i fent el mè tode de la prova i l’error, vaig anar fent. I des de llavors, ja porto unes cent vint coccions.

Quan dius «coccions», a què et refereixes?

Hi ha qui en diu cocció, elabora ció, producció... Jo ho comparo una mica amb el brou que fem a casa. Hi ha moltes receptes i ingredients dife rents per elaborar una cervesa, però si tu i jo féssim servir exactament els mateixos ingredients, el resultat seria igual però diferent. I aquesta és la gràcia de la cervesa artesana: tot i que busques una regularitat, no de manes que sigui idèntica, com pas saria amb una d’industrial. Un que no hi entengui trobarà dues ampo lles d’una mateixa cervesa artesana iguals; però si les tinguessis una al costat de l’altra, hi trobaries dife rents matisos.

I n’has fet una marca. Exacte. Soc elaborador de la cer vesa Moments.

I quins són els ingredients per fer una cervesa? Llúpol, malta, llevat i aigua?

Sí, i a més a més hi pot haver flocs de civada, que és el que crea l’escu ma, i altres ingredients que aporten l’aroma: que si pela de taronja, que si coriandre, o gerds, o llimona, o herbes. A les que faig jo, tot i que són aromes subtils, els poso blat. En una altra, una infusió de farigola. No tin dràs la sensació que t’estàs prenent una infusió de farigola, sinó que té un matís diferent. És una mica com fer de Panoràmix.

Quines diferències hi ha entre una cervesa industrial i una d’artesana?

Les pils, pilsner o lager són les cer veses tradicionals que coneixem, de baixa fermentació. Les ale són de fer mentació alta, que són les que fem, bàsicament, els artesans. Hi ha pe tits matisos en l’elaboració. Les pri meres són més o menys similars. Al món de les ale les elaboracions són molt i molt diverses. N’hi ha de més contundents, denses, dures, i n’hi ha de més suaus.

De vegades, el fet de ser una cerve sera artesana, pesa. Segurament és una impressió particular. Estem a anys llum de la producció d’altres països. Jo soc més petit que una mi crocervesera. A l’estranger n’hi ha a milers. Als Estats Units hi ha més cervesa artesana que industrial. En diuen craftbeer. N’hi ha molta cul tura. No es tracta tan sols de fer cer vesa de quilòmetre zero. Igual com va passar amb el vi, que aquí tothom en feia i ningú ho reconeixia fins que va venir un americà i va posar-lo en

valor, allà la gent és molt més pro pensa a tastar cerveses diverses.

Quan vaig començar, a Catalunya hi havia entre vint i vint-i-cinc cervers artesans. Ara n’hi ha més d’un cente nar. El que em dol però, és que els dis tribuïdors em diuen que «aquests de la cervesa ja em comencen a cansar». Igual que vas a mirar si trobes un vi amb el qual sorprendre els convidats, amb les cerveses no passa el mateix. La cultura, encara, és de triar la in dustrial, la que hi ha i llestos. La part comercial és la que ens costa més. Hi ha molts artesans que van desaparei xent per mor de la distribució.

Tu compagines la teva feina amb la producció cervesera. En fas molta?

Jo faig unes 500 ampolles per coc ció. Faig quatre o cinc coccions anu als. No és una gran inversió, però el tema de la distribució és complicat.

Quan estàs molt eufòric inventes no ves varietats, però és molt complic at mantenir-les i seguint-ne fent. Si hi hagués més botigues que apostes sin per les cerveses artesanes, això seria un al·licient per posar-hi hores. Jo ara en venc localment: a Seva, al Brull, al Montseny, a Tona... a res taurants i a alguna botiga.

Per mi el paradís de la cervesa és Bèl gica, més que Alemanya. Allà vaig descobrir-la i encara tinc a casa am polles de fa vint anys: cadascuna amb el seu tovallonet, amb el seu posava sos, tot ben mimat. Per fer un símil, tu anaves de l’Ametlla a la Garriga, posem per cas, i hi havia una altra cervesa. I a Granollers, una altra. I només la trobaves allà, perquè la pro ducció s’acabava amb el consum de la gent d’allà. La gent anava a buscar-les.

Aquí n’hi ha, però costa que els bars i restaurants de la zona apostin per

la cervesa local. Oi que quan vas a la Cerdanya tens ganes de demanar un trinxat? O un pa de la zona? Doncs amb la cervesa hauria de passar el mateix. I el fet que sigui més cara que la industrial... bé, és normal. Hi ha qui compra un milió d’ampolles l’any, i sempre surt més barat que comprar-ne dues-centes. O fer-les. No és gens difícil d’entendre. No pot tenir el mateix preu.

Explica’m una mica quin és el teu dia a dia.

Ara la meva activitat principal és la que m’ocupa més temps. I la cer vesa la faig com a afició. Tan de bo els meus fills volguessin continuar el negoci de la cervesa, i dedicar-hi ho res per buscar nous clients i fer més producció. Jo sol només puc mante nir els clients que tinc. I a més, si la gent la vol tastar, que vingui a visitar la zona, i la trobaran.

En el seu dia, fer el curset va ser molt bo. Fer la meva pròpia cervesa va ser fantàstic. Embotellar-la, genial. I po der-la portar a restaurants, extraor dinari. Per a mi és una gran satisfac ció, sent com és un projecte personal i una afició.

Veig que amb l’elaboració de la cervesa has acomplert un somni. Però en tens un altre de personal?

Jo de petit volia ser pagès. Per això vaig optar per no viure en un pis, sinó buscar una casa i arreglar-la. A l’aire lliure. I un altre: m’agrada ria jubilar-me regentant un càm ping de muntanya petitonet. Anar fent feina, però tranquil·lament. Per poder fer de pagès, anar fent la meva cervesa, dedicar-me a la casa i la terra... Bé, en realitat ja ho fem, perquè tenim un hortet i un galliner. Ja visc una mica com m’agradaria viure.

Maria

Les Batalles, la casa del Brull on en Dani Ubinyana fa la cervesa artesana i els altres pro jectes. Foto: D. Ubinyana

Can Fanés, des dels record d’en Josep Calbó

presentava aquesta institució. Re sumeixo jo que la Germandat anirà fent la viu-viu i res més.»

Entre moltes curiositats del seu dia a dia, constatem la seva capacitat d’ob servació i d’interès pel que passava al seu voltant, en aquest cas, molt a prop de casa seva, just al davant, i que és absolutament rellevant. L’any 1936 en Josep no tenia més de deu anys:

«Em truca el Crisant des de l’Ajun tament perquè revisi un escrit d’una factura de l’any 1937. Quedem que demà al matí ens veurem al mateix Ajuntament.

La revisió de la factura de l’any 1937 va a nom del “Metro Transversal”.

l’Elisenda Barbé va tenir sempre en en Josep un referent imprescindible:

—L’església de Sant Genís, propietat del bisbat de Barcelona, requisada per ubicar-hi el Sindicat Agrícola i Cooperatiu.

—La rectoria, propietat també del bisbat de Barcelona, es va utilitzar com a sanatori per als nens de les colònies escolars de la casa CROS S.A. de Badalona.

—El Casal de la Visitació, edifici pri vat, es va municipalitzar i es va desti nar a acollir les escoles nacionals de nens i nenes. També acollí refugiats.

Parlar de Josep Calbó a l’Ametlla és parlar d’un historiador local, minuci ós, constant, reflexiu… que coneixia persones, cases, indrets i situacions. Això ho sap gairebé tothom. El que no es coneix, segurament, és que, en el seu afany de deixar constància de tot el que passava al poble, va escriu re durant vint-i-cinc anys uns dietaris on descrivia records, anècdotes, ex periències… i sí, també les seves tas ques diàries. Són potser una vintena de dietaris que s’inicien el 2003 i aca ben el 2022, i que estan convenient ment arxivats i datats:

«Continuem amb un temps gairebé d’una primavera molt avançada, per dir-ho d’alguna manera: calor i gens de pluja.

A les 7.30 de la tarda, a la Sala Poli valent de la Biblioteca, reunió de la

Germandat de Sant Sebastià. S’ha parlat de l’organització per a la ce lebració dels 150 anys de la seva fun dació. S’ha programat un acte per a la mateixa Diada de Sant Ponç, als jardins de Can Muntanyola, apro fitant l’avinentesa de les paradetes de l’Associació de Dones. Serà un programa senzill: uns parlaments, l’entrega de la documentació de tots els anys d’existència a l’arxiu mu nicipal i una petita mostra d’algun «estri» juntament amb el pendó de la institució. L’acte acabarà oferint un pica-pica als assistents.

S’ha parlat de la continuïtat de la Ger mandat constituint una nova Junta. Cosa que jo em pregunto: qui seran aquests membres? Tots els que érem a la reunió passàvem de la seixante na, alguns de bon tros. A la joventut d’avui no cal explicar-los el que re

El meu aclariment ha estat el següent: entre l’any 1934 i 1935, el senyor Jaume Fanés regentava el càrrec de gerent del “Metro Transversal de Barcelona”. Durant aquests anys es va fer construir una torre a l’Amet lla, al passeig de la Torregassa. En esclatar la Guerra Civil, el Metro Transversal fou col·lectivitzat pels mateixos treballadors. Vol dir que la gerència va quedar suprimida. La col·lectivitat, a més del Metro, també incautà la torre del Sr. Fanés.

Dins dels meus records, puc visu alitzar que, a la barana de ferro dels llargs balcons, hi col·locaren un rètol amb la següent inscrip ció: “incautat per la col·lectivitat obrera del Metro Transversal de Barcelona”. Als extrems del rètol hi havia, sobre el fons de la bandera vermella i negra, les sigles CNT i AIT, respectivament.

La torre fou habitada durant la guerra per refugiats, majoritàri ament madrilenys. La titulació de l’esmentada factura pertanyia a la “Col·lectivitat de paletes de l’Ametlla del Vallès” i fou emesa l’any 1937.»

Fa constar, també, en un llistat ex haustiu, els veïns de l’Ametlla morts al front de batalla durant la Guerra Civil i una relació dels refugiats que s’establiren en cada casa, provinents de diferents zones.

Enfilant, doncs, amb el text d’en Jo sep Calbó, volem deixar constància de les municipalitzacions i de les col lectivitzacions que varen tenir lloc al poble durant la Guerra Civil. Extret del llibre Història General de l’Amet lla, editat l’any 2006 i coordinat per diferents historiadors, sabem que

—Can Plantada. Apropiació de la finca de Pere Duran Plantada. L’Ajunta ment decidí desforestar vuitanta quar teres per tal de convertir-les en super fície conreable, que va repartir entre els jornalers més necessitats, i destinà la casa pairal a acollir refugiats.

—Can Camp. Igual que a Can Planta da, desforestades setanta-cinc quar teres de bosc i convertides en camps de cultiu repartits entre diferents jornalers. Acolliment de refugiats a la casa pairal.

—Finca d’Antònia Busquets: l’Ajun tament es va apropiar de la casa i de les terres de conreu i es va en carregar d’arrendar-les.

—La torre Fanés va ser l'únic edifici col·lectivitzat.

Furgar dins les llibretes d’en Calbó, com fa el seu nebot Joan i la seva filla Teresa, és sentir-lo a parlar i desco brir moments i situacions personals des del prisma d’un enamorat del seu poble, conscient de la importàn cia de deixar constància tant dels fets històrics viscuts com de les situaci ons més quotidianes. Tot confegeix un retrat entranyable d’un temps i d’una població.

Can Fanés vista des del passeig de la Torregassa. Foto: C. Moncau

Els dietaris d’en

Calbó.

Ferran Sedó

Donem veu pròpia als il·lustradors, dibuixants i pintors de les nostres contrades

Ferran Sedó és un artista resident a Granollers, però fortament vin culat a l’Ametlla, el seu poble d’ori gen. És un artista polifacètic, capaç d’expressar-se a través de múltiples disciplines artístiques, que utilitza per anar enfortint i desenvolupant la seva creativitat, que és, segons les seves paraules, un múscul que cal cuidar i exercitar dia a dia amb especial atenció.

Graduat superior de música pel con servatori del Liceu, Ferran Sedó es considera un músic, però no tan sols és capaç d’expressar-se a través de la música, sinó que també domina les arts plàstiques i és igualment creatiu en aquesta vessant artística. Fins i tot havia fet també unes primeres passes en el món del teatre, ja que, molt jo venet encara, va formar part del grup de teatre de Nyoca, en el qual va tenir papers destacats en diverses obres.

Després d’una breu iniciació en la música a l’edat de sis anys, a l’Esco la de Música de l’Ametlla, una època en la qual no havia pogut encara de finir les seves preferències, ens ex plica que la seva capacitat artística es manifesta de manera professio nal amb tota la força quan decideix estudiar el batxillerat artístic a l’Es cola d’Art de Vic, on va poder entrar en contacte directe amb un món ben diferent del que ell tenia com a refe

rència perquè va trobar-hi un medi en què l’expressió artística tenia la dimensió que creia que mereixia. Tot i haver completat el batxillerat en aquest centre, reconeix que no hi va fer uns estudis brillants, però, en canvi —ens explica—, sí que hi va po der arribar a créixer clarament en els àmbits creatiu i expressiu.

Els dos anys durant els quals, poste riorment, va cursar la carrera de belles arts li van permetre refer mar-se en el convenciment que el seu propòsit era, efectivament, es devenir un artista, tot i que, segons ell mateix relata, a la Universitat va poder veure el món per un forat i va acabar interessant-se més especial ment per la música. Això el va dur a abandonar belles arts i a optar per matricular-se al conservatori del Liceu, on va acabar els seus estudis com a percussionista.

Encara, però, amb totes dues fílies al sarró, va començar a fer exposicions de pintura en solitari o amb altres autors, alguna de les quals a la sala Carles Sindreu, a l’Ametlla, i con certs amb successives bandes de què va formar part. La formació musical que ja havia començat a rebre i la presa de contacte amb determinades personalitats del món de la música van inclinar, finalment, la balança i el van fer optar per passar a consi

derar les arts plàstiques una afició, i a dedicar els seus esforços, en cos i ànima, a la música. Ferran Sedó es defineix avui com a músic, productor musical, pintor, il·lustrador i educa dor, però sobretot, com a ferm amant de tota expressió artística.

Actualment es dedica a fer concerts amb el grup de rumba catalana Pelat i Pelut i amb altres bandes musicals amb les quals col·labora; treballa com a professor de música i es dedi ca a pintar com a activitat lúdica ad dicional. Últimament, flirteja amb el món de la producció musical i com pon les seves pròpies obres.

Ha fet nombrosos concerts a diver sos punts del país i també uns quants a l’Ametlla. Com a il·lustrador i pin tor, és autor, entre d’altres obres, del cartell de Carnaval de 2007, de la felicitació de Nadal de l’Ajuntament de 2020, de la caràtula del disc El último amor romántico de Mike la Motta (2020) i de les il·lustracions i la portada del llibre Els secrets del planeta Mots (Editorial Gregal), del qual és autor el seu pare, Jordi Sedó, i de la portada de la novel·la que aquest acaba de publicar al setem bre, Ànima de sal (Viena Edicions). Il·lustren aquest article, algunes de les seves obres plàstiques.

Ferran Sedó. Foto: F. Sedó

Coberta de la novel·la Ànima de sal, de Viena Edicions. l·lustracions: Ferran Sedó

Moixaina, obra

col·lecció personal de l'autor. Il·lustracions: Ferran Sedó Alétheia, obra de la col·lecció personal de l'autor. Il·lustracions: Ferran Sedó

Il·lustració del darrer programa d'actes de la Sala. Il·lustracions: Ferran Sedó

L’americana feta a l’Ametlla

Un repte personal de dues

que les ha portat a

amb gent

Què és l’empresa Reblaze i qui en sou les fundadores?

Reblaze és una firma que posa en va lor el blazer, una americana informal, més esport, de manera que proposem una peça amb caràcter, color i llum.

Són blazers dissenyats per encaixar amb la dona d’avui, la que qüestiona, la que opina, la que no es rendeix i arriba a tot, o a vegades a res. La que s’exigeix, però també es recompensa.

Les fundadores som la Clàudia i la Clara, amigues de tota la vida amb camins professionals molt diferents: la Clàudia del món de l’empresa i la Clara, arquitecta.

Què us va impulsar a fundar aquest negoci? Hi havia un fo rat al mercat?

Sí, el blazer és una peça que empo dera i que ens ha acompanyat en mil moments, molts d’ells importants! I quan en lluíem alguna de xula, sor prenia. Vam adonar-nos que no era fàcil trobar blazers de qualitat, amb dissenys sorprenents i amb caràcter, i per això ho vam tenir clar!

Us vau inspirar en alguna marca o tipus de negoci similar?

Sí, sobretot en marques que lluiten pel producte i la producció local. Creiem que estem en un moment de canvi i volíem que aquest fos un dels nostres valors principals.

A part de la pàgina web, de mit jà virtual, físicament mostreu el vostre producte a alguna fira o esdeveniment?

Sí, sempre hem tingut clar que ens hem d’acostar a la clienta, ja que oferim una peça que s’ha d’empro var, tocar i encertar la talla i el patró.

Hem participat, i participarem, en diferents propostes.

Els pop ups són botigues tempo rals, que muntem durant un curt període de temps (aprofitant locals comercials buits dels centres de les ciutats). Sovint, ens ajuntem amb altres marques i així creem sinergi es entre totes.

Els corners són botigues de roba que ens cedeixen un espai durant uns dies. Nosaltres hi som presentant la marca, i explicant cada detall del nostre producte. D’aquesta manera les clientes tenen la possibilitat de veure la peça en directe.

I també hi ha els markets i les fires: ja hem començat a plantejar l’agen da de Nadal.

Esteu satisfetes de l’acollida del vostre producte?

Molt! Sortir al mercat no és fàcil, i menys en el sector de la moda, però hem rebut un feedback molt positiu. Veure clientes que repeteixen, que t’envien fotos contentes, que es rega len el blazer pel seu aniversari... Per nosaltres és una gran alegria.

Hem treballat moltes hores per en tendre la nostra clienta i clavar el producte que oferim, i veure que agrada ens produeix molta energia per seguir treballant!

El nostre objectiu és que tothom tro bi el seu blazer a Reblaze. Sabem que cada cos és diferent i per això donem molt valor al patronatge.

De moment, oferim tres patrons di ferents: un entallat, un regular, i un tipus esmòquing. Però el nostre ob

sobre la marxa

jectiu és anar creant diferents patrons que encaixin amb totes les dones.

En què us diferencieu de la competència?

Pensem que el que principalment ens diferencia és el bon patronatge i la confecció de qualitat. Els blazers són peces complexes, i teníem clar que volíem treballar amb tallers lo cals i professionals de gran experièn cia en el sector.

En el mateix sentit, també és molt important l’elecció dels teixits i con trastos. Per això també és clau poder comptar amb teixidores amb llarga tradició tèxtil, com són les de Saba dell i Terrassa.

Hi ha alguna intenció, en el fu tur, d’ampliar a altres produc tes a més de blazers?

Reblaze ha nascut per posar en valor el blazer, i aquesta sempre serà la peça protagonista. El que sí que ens agradaria fer, després de moltes pe ticions, és una col·lecció per a home.

Què és el que us agrada més del vostre negoci i què és el que menys?

Un projecte personal sempre és molt engrescador i satisfactori, intentem gaudir de cada moment i de tot el procés, aprendre dels entrebancs (que n’hi ha) i dels bons professio nals que ens acompanyen.

Hem tingut moments força estres sants i d’anar a contra rellotge, però a les dues ens va la canya i ens ho agafem com un repte. Intentem su perar-los pensant que quan mirem enrere n’haurem après i podrem riu re’ns de la situació. L’estrès ens ha portat moments molt simpàtics.

Us vau trobar amb molts pro blemes o entrebancs a l’hora de començar?

D’entrebancs sempre n’hi ha, però, com dèiem, per a nosaltres són reptes!

Quins consells donaríeu a algú que vulgui muntar un negoci?

És difícil donar consell, creiem que una de les nostres virtuts és que esti mem molt el que fem i que intentem gaudir de cada moment.

Alguna anècdota divertida que vulgueu explicar?

Com hem comentat anteriorment, l’es très ens ha portat moments molt sim pàtics i sí, hi ha anècdotes divertides.

Una d’elles... El dia de shooting, un dia on la puntualitat és extrema, ens van quedar les claus dins del cotxe (tancat), carregat amb tot el material, al mig d’un parking i amb poca ma niobra de temps! Faltava poc més de mitja hora per començar a disparar fotos i els blazers estaven tancats dins d’un cotxe. No teníem manera de desplaçar-nos i fèiem nosa al mig del parking... Però, després de parar i respirar, entre les dues vam trobar solució i finalment tot va acabar bé!

I per si no n’havíem après, l’endemà vam tancar la porta del pis amb les claus a dins, i vam quedar-nos a la por ta plenes de caixes una bona estona...

Però com explicàvem, són anècdotes que, quan les recordem ara, no po dem parar de riure.

Si comencéssiu ara el vostre ne goci, canviaríeu alguna cosa?

Ara farà un any de la nostra primera col·lecció. Hi ha hagut diferents coses i decisions de prova-error i sentim que hem après moltíssim. Ara tenim més informació per prendre decisions.

Ens hem proposat aquest negoci com un repte personal i vam ser consci ents que no arribaríem a tot i que ens hauríem de rodejar de bons professi onals. Hem fet un equip de col·labora dors molt interessant i potent, alguns d’ells de l’Ametlla, i ja que som aquí parlant amb l’Amindola i fent poble, no volem deixar de mencionar i agrair la superfeina que han fet altres amet llatans joves; la Laura Jofré, la disse nyadora de les col·leccions Reblaze; el Victor Martínez , direcció d’art i dis seny de marca; el Carles Llimona, que ens ha ajudat per tenim un web molt xulo, i la Bet Moret i la Laura Crespo, les models que han lluït els blazers davant de càmera.

Reblaze.

Reblaze

El novel·lista que es documenta

Josep Lluís Benet Vidal ha publicat la seva cinquena novel·la, El darrer brot d’alzina, i ens explica el seu procés de documentació

Fa temps que escrius novel·les?

Vaig tenir molta sort quan feia el batxillerat: teníem una assignatura que es deia Redacció. Era evident que era una maria, però, en veritat, era la classe que més m’agradava. El padre Jesús Gómez era un home il lustrat i ens animava a escriure. Ens llegia un relat o un poema i nosal tres havíem de crear un escrit a pro pòsit d’aquelles lectures. Els meus relats sovint eren premiats. Recor do que en vaig fer un arran de «La vaca cega», d’en Maragall, que va fer plorar tota la classe.

Després, em vaig posar a dibuixar. Durant molts anys la meva expres sió artística era la pintura, perquè la vida laboral no em proporcionava la serenor que necessito per escriu re. La pintura, encara que demanda un espai de reflexió, m’era més fà cil. Per mi, la pintura és un concert de cambra, mentre que l’escriptura és una simfonia. Malgrat tenir poc temps, de tant en tant escrivia relats. Charlotte parlava d’una senyora que va tenir una desgràcia a Manhattan. A partir d’aquest relat vaig anar cap enrere i va sortir la meva primera novel·la: Sueños en Manhattan, que en la seva versió catalana es va dir L’insòlit cas de Dmitri i Nicolette Aquesta va ser la meva primera no

vel·la, en la qual aboco les vivències de la meva joventut a París.

Crec que t’agrada situar els per sonatges en un temps passat. És un temps real? És un espai real?

Sí, i és intencionat. Cada història té el seu decorat. M’agrada conèixer el terreny en què han succeït els fets que conto, és un compromís amb el lector. Si la ficció és de fantasia, con sidero que els escenaris on succeei xen les diferents escenes de la trama han de ser reals. M’agrada explicar històries que podrien haver passat en la realitat. Així, en totes les novel les parlo dels carrers que he trepitjat prenent notes, sigui a París, a l’illa de Java, a Nova York, a la ciutat cubana de Trinidad o a Sant Petersburg.

Així doncs, fas novel·les històri ques?

No, no faig novel·la històrica. M’agra da la història, però no la novel·la històrica. Aquest és un gènere no vel·lístic que es va posar de moda en el Romanticisme i que recrea un esdeveniment històric o un període de la història. Ens fan reviure aquell moment del passat amb noves infor macions i punts de vista, com en el cas d'El cònsol de Barcelona, d’An dreu Claret Serra, El destí dels herois, de Chufo Llorens, o La catedral del

Mar, d’Ildefonso Falcones. Les me ves novel·les parlen d’històries que han passat en un temps i un espai de terminats, siguin en l’actualitat, en el segle xvii o en el xix. Una cosa és em marcar la història en el seu context i una altra de ben diferent és recrear un fet històric.

En tot cas, el fet de reproduir en el text moments del passat, t’obliga a explicar com era lla vors la societat. Et documentes? És clar! Tant si la història succeeix en el passat com en el temps present. La documentació és fonamental a l’ho ra de contar històries. La documen tació és important per situar la teva història en les coordenades correctes d’espai i temps. És crucial per elabo rar el decorat, escenari on es desen volupa la trama de la història. Si, per exemple, uns esdeveniments succe eixen en un reformatori a l’Austràlia dels anys cinquanta del segle passat, m’he de documentar amb totes les fonts possibles sobre com era aquell reformatori en aquell temps, quines pràctiques pedagògiques es feien servir per reprimir els interns, quin tipus de zeladors hi havia i quines pràctiques hi feien, quins eren els nens que internaven i per què, etc. La psicologia del nen internat l’he coneguda a bastament.

A diferència del teatre i el cine ma, l’escriptor no té al costat un professional documentalista que li proporciona la informació que ne cessita. Se l’ha de cercar ell mateix. És un treball afegit a la composició de la història, un treball que té molt a veure amb el d’investigació. L’es criptor ha d’investigar quines fonts són les més fiables i les que li oferei xen més riquesa informativa.

La documentació és molt important perquè, quan escrius, pintes deco rats, com en les pel·lícules: has de sa ber com anava vestida la gent, quins mitjans de transport hi havia, els costums físics i psicològics de l’èpo ca. Els adolescents dels anys quaran ta no deien que allò «molava» o que era «guai», ni les joves del segle xviii s’abillaven amb minifaldilles. Cada temps té el seu tarannà, el seu batec. És molt valuós saber-ho!

Com et documentes? Vas a museus o consultes arxius per conèixer, per exemple, objectes que els personatges hauran de fer servir?

Sí, és part de la feina de documenta ció. Però no em torno boig. Quan era

En la novel·la El darrer brot d’alzina, els personatges es mouen entre la Nova York, la Cuba i la Menorca del segle xix Foto: N. Farràs

jove vaig aprendre a investigar, és a dir, a saber seguir el fil d’allò que és de principal interès, i anotava, si era el cas, les branques informatives que anaven sorgint pel camí i que em podien fer servei. He de tenir-ho tot en compte, però no puc perdre el fil d’allò que m’interessa per al meu relat. Llegeixo la documentació fins a sentir-me allà al mig, amb el brogit del carrer, com si fos el protagonis ta que entra a la farmàcia del senyor Sarràs, al carrer Obispo de l’Hava na. O sento el fred a la cara quan el meu protagonista surt de l’avió des prés d’haver aterrat al petit aeroport d’Irkutsk, a Sibèria. I així en tantes i tantes escenes de la trama.

Quan em documento no estic fent in vestigació històrica. Això és feina dels historiadors. Jo només conto històri es que han succeït en llocs concrets.

I, digues la veritat: t’inventes alguna cosa del passat?

Un novel·lista no és un periodista. Diuen que un periodista és «un no tari de l’actualitat». Res més lluny d’un novel·lista, que escriu sempre, sempre, ficció. Els antics deien que l’escriptura literària sempre és una imitació. Quan escrivim, quan re presentem un drama o quan fem una pel·lícula, tractem d’imitar la realitat. I tal vegada no ho aconseguim del tot. Per això es diu sovint que «la realitat supera la ficció».

La literatura, sempre, sempre, és fic ció, invent, fantasia; un relat, però, que pot tenir elements reals, com he dit, dels carrers, de les ciutats, d’un pis, fins i tot d’algun personatge. Un relat que tal vegada hagi succeït o que succeirà en algun racó del món.

Núria

En

Anna

Joan Guarch i Calvet

Segle XVII (7a part)

Els cronistes del nostre poble, Josep Badia, Mn. Anton Bassoles, Mn. Joan Bellavista i altres, ens han anat aportant les dades generals de la vida local. Amb tot, i també en honor a ells, volem oferir una visió més concreta dels moments més rellevants de la història de l’Ametlla

L’església, el santuari i la casa comunal Durant deu anys es va portar a terme la construcció de la nova església de l’Ametlla sobre l’antiga, romànica, i es va acabar el 1691. També van ser necessaris deu anys per a la cons trucció del santuari de Puiggraciós, que es va acabar el 1711. Paral·lela ment, el Consell de Cent havia acor dat l’edificació d’un casa comunal a Santa Eulàlia, que havia de servir per a les reunions dels membres de la Baronia de Montbui, és a dir, els representants de totes les parròqui es de l’entorn. Tot i que els pobles evolucionaven i la gent anava vivint, a Catalunya, però, feia gairebé cent anys que no s’havien fet Corts ni pro mulgats lleis. L’última vegada havia estat el 1599, amb Felip III.

Joan d’Àustria, d’invasor a aliat Mentrestant, a Espanya, Carles II, l’Embruixat o l’Encantat, (1665-1700) havia accedit al tron.

El govern de Carles II va ser més pas siu i menys intervencionista que els anteriors, i això el va fer més popular a Catalunya.

Del 1665 al 1679 la política va estar dominada per la rivalitat entre la ví dua de Felip IV, la reina governadora Maria Anna d’Àustria, i Joan d’Àus tria, el fill natural de Felip IV. Joan d’Àustria, per la seva actuació com a lloctinent del rei, o virrei, a Catalu nya en l’etapa 1653-1656, tenia uns bons lligams amb la petita noblesa catalana, malgrat haver sigut el ven cedor sobre Barcelona el 1652, al set ge de la ciutat que havia ocorregut durant la Guerra dels Segadors.

Pels seus bons contactes, Joan d’Àus tria va decidir instal·lar-se a Barcelo na, i el 1668 va ser-hi ben rebut. El 1669 va perpetrar un cop d’estat con tra el primer ministre a Madrid, però va resultar frustrat. El 1677 va tornar a fer una segona expedició contra Madrid i aquest cop sí que va triom far, i va ser nomenat primer minis tre de tota la monarquia. Del 1677 al

Joan d’Àustria, fill de Felip IV, va ser vir rei de Catalunya. Pintura: Juan Carreño de Miranda / Viquipèdia

1679, però, el seu ministeri va ser un fracàs. No va tornar a Barcelona, i va morir aquell mateix any 1679.

Les revoltes pageses contra els francesos...

El 1672 es van produir alçaments an tifrancesos al Rosselló. Es va tractar més aviat d’una revolta que es va es tendre des del 1667 al 1675, en què la pagesia nord-catalana es va alçar contra la gabella, un impost sobre la sal que es cobrava a Perpinyà i que els francesos van apujar desmesura dament el 1661, en un acte contrari a les constitucions catalanes i als acords del Tractat del Pirineus. Els guerrillers antifrancesos, coneguts amb el nom «d’angelets de la terra», van rebre ajuda des del Principat. Els francesos, però, van passar a l’ofen siva i finalment van conquerir Puig cerdà el 1678. Per la Pau de Nimega, signada el 17 de setembre d’aquell mateix any, França retornaria a la corona castellanoaragonesa Puigcer dà el 1679, però no així la resta de la Catalunya Nord.

... i contra Carles II Unes males collites del 1684 al 1687 i una plaga de llagosta, i també un atac del monarca francès, Lluís XIV, el 1688, van produir un alçament camperol anomenat dels «gorretes» o dels «barretines». Durant dos anys (1687-1689) van posar en dificultats el poder reial de Carles II a Catalunya.

L’alçament va ser un calc del de 1640: rebuig a l’allotjament de les tropes i als impostos extraordinaris de guer ra. Va ser una de les revoltes pageses més nombroses a l’Europa del segle xvii, que va arribar a comptar amb uns 18.000 pagesos, el 1689.

El primer esclat de la revolta contra Carles II es va produir a Centelles i després a la Garriga, a Vilamajor i a Mataró. El 9 d’abril de 1687 els page sos revoltats van ocupar tot el pla de Barcelona, des de Sant Andreu fins a l’Hospitalet, al crit de «visca el rei, muira el mal govern!».

Els camperols demanaven l’allibera ment dels membres de la Diputació, el perdó general dels revoltats i la re ducció de les contribucions militars.

Hi van haver incidents a Martorell, Sabadell, Berga, Manresa i Puigcer dà. Tots aquests incidents van con vergir en un alçament generalitzat. Varen avançar cap a Barcelona, però van fracassar a Mataró i els van der rotar a Sarrià i a la Roca. A finals del 1688, el moviment va acabar amb un fracàs absolut.

Petits grups van continuar la revolta amb el suport dels francesos, i l’any 1690 va minvar la rebel·lió malgrat una petita revifalla que hi va haver el 1694.

La Guerra dels Nou Anys

El 1689 va esclatar la denominada Guerra dels Nou Anys. D’una banda hi havia França; de l’altra, la Lliga d’Augsburg, formada per Anglaterra, la monarquia hispànica, les provínci es holandeses i el Sacre Imperi Romà.

Entre 1689 i 1691, en els darrers anys de Carles II, els francesos van atacar Vic i van bombardejar Barcelona. El 1693 va caure la fortalesa de Roses i el 1694 els francesos van ocupar Girona i Hostalric. Van ser precisa ment els camperols els que atacaven les rereguardes dels francesos.

El 1695 el rei Carles II va nomenar per a Catalunya un lloctinent aus tríac, Jordi de Hessen-Darmstadt, que va ser molt volgut pels catalans. Posteriorment, Felip V el va acomia dar perquè no era afecte als Borbons, cosa que es va prendre com una ofensa per part dels catalans. Jor di de Hessen-Darmstadt moriria a Barcelona el 1705 mentre intentava prendre el castell de Montjuïc con duint les tropes de l’arxiduc Carles.

El 1697, els francesos van atacar Barcelona, que es va rendir l’agost de 1697.

Per la pau internacional del Tractat de Rijswijk (Holanda), signada el 20 de setembre de 1697, s’obligava els francesos a abandonar les seves conquestes al Principat, incloent-hi Barcelona. Els francesos es retiraren, però van deixar la rancúnia dels ca talans contra França.

Carles II tenia mala salut, era molt poc agraciat físicament i no podia tenir fills. Per això va córrer la brama que estava embruixat. Pintura: Juan Carreño de Miranda / Viquipèdia

Malgrat tot, a partir del 1680, Ca talunya, tot i només tenir 450.000 habitants, va iniciar un moviment de creixement econòmic que va propiciar la seva expansió durant el segle xviii, i que seria la base de la industrialització.

L’Amíndola és el suplement cultural del Diari de l’Ametlla. Es publica trimestralment. Direcció i coordinació: Núria Farràs. Consell de redacció: Núria Farràs, Joan Guarch, Maria Iriso, Carmina Moncau i Clara Prat. Col·laboradors en aquest número: Maria Iriso Ariz, lookstudio / Freepik, Maria Clara Prat i Roig, Dani Ubinyana Vivion, Carmina Moncau i Bassa, Josep Calbó i Barbany, Ferran Sedó, Reblaze, Núria Farràs i Giol, Josep Lluís Benet, Anna Punset, Joan Guarch i Calvet i Juan Carreño de Miranda / Viquipè dia. Disseny i maquetació: Estudi de Comunicació Intus SL.

La direcció de l’Amíndola vetlla perquè tots els articles siguin respectuosos amb tothom, però no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors. Si voleu col·laborar amb l’Amíndola o publicar algun conte, article o fotografia, poseu-vos en contacte amb la redacció al correu electrònic amindola@live.com