Page 1

Artesans a la Plaça del Sol Aproximació al Patrimoni Cultural de Sant Gregori

Narcís Canadell Joaquim Castanyer Joan Teixidor Ramon Vidal

1


Narcís Canadell Joaquim Castanyer Joan Teixidor Ramon Vidal

Artesans a la Plaça del Sol Aproximació al Patrimoni Cultural de Sant Gregori

Ateneu de la Vall de Llémena Abril de 2006

2


PRESENTACIÓ ..............................................................................................4 LA SUBTILITAT DEL BULLDOZER .......................................................................5 BREU RESUM HISTÒRIC .....................................................................................9 ELS SEGLES XVIII I XIX ................................................................................10 SANT GREGORI ...............................................................................................12 Els homes i el treball ................................................................................12 LA RAMADERIA ..............................................................................................14 EL TRANSPORT I EL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC ........................................15 UN PERFIL HUMÀ: TREBALLADORS O ARTESANS? ............................................16 ELS CARRETERS ..............................................................................................20 CISTELLER I CADIRAIRE ..................................................................................22 La cola......................................................................................................24 EL RELLOTGER ...............................................................................................25 LA MODISTA ...................................................................................................26 EL FERRER .....................................................................................................28 ELS BOTERS ....................................................................................................30 L’ESCLOPER ...................................................................................................32 LA PLAÇA DEL SOL ........................................................................................34 Descripció dels habitatges enderrocats.....................................................35 Plànols de les cases enderrocades ...........................................................38 AGRAÏMENTS .................................................................................................43

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

3


PRESENTACIÓ La publicació d’aquest treball dels nostres amics Quim Castanyer, Narcís Canadell, Ramón Vidal i Joan Teixidor vol ser un petit homenatge a totes aquelles persones que han fet possible el desenvolupament del nostre poble i la transmissió de coneixements i maneres de fer entre generacions. És, però, també un recordatori dels nostres deures i de la nostra responsabilitat amb el present... I és que, per saber qui som és imprescindible saber d’on venim i com hem arribat aquí, qui ha fet l’esforç i el que ha costat arribar-hi. Sens dubte, en la tasca de recuperar la nostra memòria hem de ser-hi tots i totes, i no només els veïns i veïnes de Sant Gregori. La Vall de Llémena té, certament, una història comuna; per poc que mirem enrera hi han forts vincles culturals, econòmics, socials i familiars que ens conviden a obrir-nos a la comunitat llemenenca i, des d’aquesta perspectiva, a plantejar-nos el repte de la recuperació del nostre patrimoni de manera mancomunada i solidària. Des de l’Ateneu de la Vall de Llémena volem contribuir tant com ens sigui possible en aquesta feina, i per això us invitem a participar-hi i a visitar la I Mostra d’Oficis Artesans que tindrà lloc a partir del 29 d’abril, a l’antiga Rectoria de Cartellà. Ateneu de la Vall de Llémena

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

4


La subtilitat del bulldozer A principis dels anys 90, quan el poble de Sant Gregori cremava etapes en la seva radical transformació urbanística, se’ns va començar a fer evident –en una mostra a nivell local- la desavinença que sovint existeix entre el creixement urbà accelerat per una banda, i els afanys per mantenir o recuperar la memòria històrica per l’altra. Ben mirat, és quelcom més que una desavinença. És, més aviat, un xoc d’interessos contraposats, el que es produeix entre els agents econòmics que planegen, dissenyen i es lucren amb el sector immobiliari i els ciutadans preocupats pel manteniment d’algun fil conductor entre el present i el passat. I, aprofundint en la metàfora i atès l’enorme desequilibri entre uns i altres, es podria dir que el que té lloc és un atropellament. Atropellament, perquè ben poques vegades els anomenats agents econòmics deixen escletxes per on poder entrar a discutir, alterar o matisar d’alguna forma els seus propòsits. I és que aquí no valen utopies, car solen estar en joc molts diners i la temptació que poden sentir els promotors, constructors i altres implicats, d’esbrossar el terreny i aplanar els inconvenients amb la subtilitat i sensibilitat d’un bulldozer, és forta. Irresistible. I des de la societat civil –poc organitzada–, rarament es compta amb els recursos i l’estructura necessaris per fer front a les ofensives urbanístiques. Tot sovint, no resta altra opció que assistir com a espectadors a l’anorreament d’escenaris i paisatges -tant naturals com urbans- que formaven part de la nostra pròpia identitat. Això si, de vegades, abans de la passada del bulldozer, hi ha temps per realitzar a cuita corrents feines de documentació i estudi i aquest és el cas del treball que teniu a les mans: l’intent de mantenir el record dels artesans, homes i dones que van viure i treballar a les cases del Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Carrer de Baix i de la Plaça del Sol, enderrocades l’estiu del 1992 per deixar via lliure al "progrés", en forma de remodelació urbana. En una confrontació d’interessos com aquesta, és fàcil tendir als extrems i per això potser cal aclarir que no tenim cap pretensió de bastir una oposició frontal al creixement urbanístic del poble, per bé que és evident que som molts als qui no ens agraden les coses tal com s’han fet i encara es fan. Hi ha marge de millora, sens dubte. Sigui com sigui, allò que reclamem sembla del tot raonable, tal com demostren les notícies en premsa de pobles i ciutats on s’han fet compatibles l’expansió urbana amb el respecte i la sensibilitat per les edificacions prèvies, que s’han integrat en la modernitat aportant 5


elements de continuïtat, identitat i de referència espacial que milloren el nou conjunt. En altres paraules, no sempre allò que és vell ha de ser derruït per deixar pas a allò que és nou. Si les administracions mostren suficient perspicàcia i sensibilitat, es pot aconseguir un bon resultat, on la conservació d’elements arquitectònics d’especial vàlua i rellevants en el seu context, vertebren barriades i sectors urbans sovint heterogenis i despersonalitzats. I això no pas com a conjunts monumentals desproveïts d’utilitat, sinó integrats en la vida ciutadana com a infrastructures d’ús social: seus administratives i d’equipaments, museus, sales d’exposicions, locals per a reunions i conferències... De retruc, no només no es lesionen els interessos econòmics dels promotors urbanístics, sinó que fins i tot poden gaudir d’un valor afegit, com és el de la proximitat dels serveis. Reclamem, ras i curt, que l’administració local prengui el protagonisme que li pertoca en l’àmbit de l’ordenació i planejament urbans, vetllant pel manteniment d’un equilibri mínim entre els agents econòmics i els interessos ciutadans i quan existeixin discrepàncies, conciliant-les en la mesura del possible i sempre

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

tenint present el bé comú. Reclamem sensibilitat per tot allò relacionat amb el patrimoni i la memòria històrics i no pas polítiques d’aparador com a cortina de fum. Si per motius econòmics o de viabilitat arquitectònica no fos possible el manteniment d’edificis d’interès patrimonial, és legítim reclamar la mínima sensibilitat per tal de garantir la realització d’una tasca professional de documentació i conservació de la memòria històrica, abans de la seva desaparició definitiva. Les mateixes entitats que han realitzat estudis d’assessorament -ben segur que amb excel·lència i oportunitat- en altres qüestions importants per al poble, podrien haver avaluat l’interès patrimonial de les cases del Carrer de Baix i de la Plaça del Sol i informat de les possibilitats i alternatives a avaluar. Que no es va fer així quan tocava, és quelcom evident. No es va considerar la possibilitat de mantenir edificacions i, una vegada presa la decisió, es va negligir la feina de complir els mínims documentals de testimoni i recull. Aquest és un deixament greu i, fins a cert punt, sorprenent. És sorprenent que la història i la cultura no siguin percebuts com a bé comú i com a actiu de tots els habitants del poble, presents i futurs.

6


És aquest buit documental el que pretenem cobrir, en la mesura que això entra en les nostres possibilitats. De fet, amb el pas dels anys es pot constatar que ha augmentat progressivament la sensibilitat envers aquestes qüestions i, com esmentàvem més amunt, no és inhabitual trobar notícies a la premsa que indiquen canvis qualitatius en la mentalitat i en les actituds dels agents econòmics, socials i de l’administració. Exemples: el canvi d’orientació del projecte, davant la troballa de les restes arqueològiques del Born a l’any 2002, en fer les excavacions per les obres de construcció de la Biblioteca del Born, a la ciutat de Barcelona. O la feina de documentació i estudi d’urgència fets per la UdG, a partir de maig de 2005, quan es van trobar restes arqueològiques en començar les obres de remodelació de l’hospital de Santa Caterina, on s’ha d’instal·lar la nova seu de la delegació de la Generalitat a Girona. Però a més, posats que hi som, també volem aprofitar l’oportunitat per plantejar el debat en termes generals: a l’entorn del model de poble que volem, en tant que ciutadans que hi residim i ens en preocupem. És un debat d’interès per a tothom, creiem. I per això celebrem l’ocasió que ha aparegut ara, catorze anys després de la seva primera redacció, per editar aquest treball. El pas dels anys no n’ha pas millorat les mancances, però us demanem que el considereu com un element més del debat que proposem. És ben cert que l’expansió urbanística i demogràfica experimentada pel poble de Sant Gregori ha aportat coses molt positives: ha renovat el teixit social i econòmic del poble, l’ha revitalitzat com a nucli demogràfic (només cal mirar el nombre de nens en edat escolar) i, en general, ha obert possibilitats de desenvolupament econòmic, tant als antics com als nous habitants. Però seria ingenu o tendenciós oferir una visió sense matisos, del tot positiva. I menys quan el creixement ha tingut lloc a un ritme tan accelerat, de manera que infrastructures i serveis plantegen moltes dificultats per mantenir el nivell de prestacions, ja que han de fer Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

front a una demanda molt superior, apareixen problemes de mobilitat urbana i de trànsit i, en suma, s’han d’afrontar nous reptes, més propis d’una ciutat petita que no pas d’un poble rural. I, per afegiment, els ja prou coneguts i no per això menys greus problemes d’accés a l’habitatge per part de sectors amb escàs poder adquisitiu, com la gent jove del poble, a causa dels moviments especulatius i l’alça de preus desorbitada. La minva en els índexs de qualitat de la construcció i de les característiques dels mateixos habitatges, els problemes d’aparcament o de disseny dels eixos de comunicació del nucli... res que no pugui apreciar qualsevol vianant un xic atent al terreny que trepitja i al seu entorn. Si aquests són els aspectes més visibles del fenomen expansiu, també hi ha qüestions potser menys evidents –almenys a curt termini-, però sobre les quals val la pena reflexionar-hi amb perspectiva de futur.

7


Qüestions com el de la identitat del poble -sobre la qual intentem fer la nostra aportació-, creiem que no poden ser infravalorades fins al punt de desatendre-les o tractar-les des del punt de vista exclusivament folklòric. I és que es fa difícil mantenir l’ànim tranquil davant la nova situació que ofereix el poble de Sant Gregori: una fotografia radicalment diferent a la del poble agrícola de fa deu o quinze anys. Els canvis demogràfics i en l’estructura econòmica, el creixement accelerat, han donat lloc a canvis en la percepció del poble per part dels seus habitants, tants els d’abans com els recentment arribats. Us proposem un petit entreteniment: plantegeu-vos: Com definiríeu aquest poble? Quin tret distintiu i identitari en destacaríeu com a eix vertebrador? Què us fa pensar en ell com a “poble” i no com a “ciutat-dormitori”? No sabem a quines conclusions arribareu, però nosaltres tenim la sensació que el risc de pèrdua d’identitat no és quelcom intangible i, per tant, que pugui ser ignorat sense pagar-ne un preu. Si atenem a les experiències de localitats ben properes, un preu alt en forma de pèrdua de centralitat en favor de ciutats més importants i, en el pitjor dels casos, d’augment de la conflictivitat social i pèrdua de qualitat de vida.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Naturalment, cal trobar un punt d’equilibri que ens permeti valorar la qüestió amb objectivitat, sense alarmismes però sense practicar polítiques pròpies de l’estruç. La qualitat de vida no pot ser mesurada només per les aparences: si fos així, Sant Gregori seria un paradís terrenal, habitat per gents angelicals amb alt poder adquisitiu i posat serè. En canvi, tot i tenir un aparador ben arregladet per Nadal i gaudir d’una potència lumínica nocturna digna de millor causa, hi ha coses importants per resoldre: en aquest sentit no som diferents ni ens escapem dels problemes que afecten a la resta de pobles i ciutats del nostre entorn. La manca d’equilibri en els estils de vida, l’oblit de la pròpia cultura i els valors associats, la conservació de l’entorn, la cohesió i la justícia socials, el desarrelament dels joves... semblen conceptes obscurs i intangibles, que no ens afecten, perquè sovint costa de posar-los rostre. No per això són problemes menys reals. Res més, us presentem el treball que trobareu a les pàgines següents, amb el desig que hàgim estat capaços de transmetre la nostra voluntat, que no és altra que la de fomentar el debat i la reflexió, prenent com a punt de partença la reivindicació i el record dels homes i dones que formaren el barri menestral del poble de Sant Gregori, esborrat del mapa juntament amb la seva memòria a l’estiu dels Jocs Olímpics de Barcelona.

8


Breu resum històric A l'hora d'intentar aprofundir en el passat del poble de Sant Gregori sorgeixen nombrosos inconvenients. El principal és la manca d'un cos de treballs que ens permetin superar la història narrativa, la qual, en el seu vessant eclesiàstic, és l'única que ha estat practicada (almenys de forma "oficial"). Així les coses i com passa en tantes altres poblacions, només ens queden dues opcions: engegar la tasca de recopilació de dades i investigació històrica o, ja en un pla molt més realista i més d'acord amb les nostres capacitats, realitzar una aproximació comparativa a partir d'altres materials. Evidentment, les nostres possibilitats s'ajusten molt més a la darrera opció. En aquest sentit, el panorama no és tan fosc com podria semblar: trobem diverses obres dedicades a la ciutat de Girona, on podem cercar dades referides a Sant Gregori. De fet, i com es veurà més endavant, les al·lusions directes són ben escasses, però la proximitat entre ambdós nuclis ens permet establir paral·lelismes en certs aspectes. Com és sabut, a les contrades catalanes molts pobles s'han format a l'entorn d'esglésies, ermites o castells; pobles com Bescanó, Salt, Sant Martí de Llémena, Anglès, Celrà o Girona mateix —només per posar alguns exemples ben propers— neixen d’aquesta forma.

Sembla evident que aquest eix de comunicació havia d'exercir alguna influència en la tria de l'emplaçament, però allò cert és que no hem trobat documentació de cap tipus que ens permeti explicar amb seguretat els motius de la localització actual del poble de Sant Gregori, també conegut —almenys fins fa relativament poc— com el Torrent Vidal. Malgrat l'escassa informació, potser no és massa forassenyat creure que foren canvis substancials en les formes de vida rural els que impulsaren la població pagesa a mantenir uns vincles més estrets amb la ciutat. Canvis que probablement podem entendre dins el marc del creixement dels segles XVIII-XIX. En efecte, el desenvolupament de la producció i, conseqüentment, de les possibilitats de comerç, exigiria la disponibilitat de llocs on reparar els carros, on reposar els homes i les bèsties... En altres paraules, no és estrany que els primers artesans del carrer de Baix triessin aquest lloc per establir-s'hi: a prop del riu i del torrent i a tocar la Carretera Reial, on el trànsit de mercaderies anava en augment.

Pel que fa al poble de Sant Gregori, ens trobem amb un cas un xic diferent. Tot i que el nucli antic apareix al voltant de l'església, el poble es traslladà més endavant a la ubicació actual. Existeix documentació que ofereix dades sobre la Carretera Reial de Girona a Vic passant per les Planes d'Hostoles; també són esmentades les Cases Noves i el barri de l'església.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

9


Els segles XVIII i XIX Per interpretar correctament els esdeveniments que tenen lloc durant aquest període a l'àrea de Sant Gregori, és imprescindible parar atenció a l'àmbit general en què s'inscriuen.

s'inicia amb la Guerra de la Independència (1808-1814). És aquest un laberint on conflueixen conviccions i interessos, on es barregen les violències de l'invasor i de les "guerrilles"...

A nivell català, veiem com durant aquests dos segles es produeixen canvis radicals. A grans trets, es pot dir que apareixen formes de vida i producció que, tot i conviure un temps amb el feudalisme, acabaran per imposar-se plenament.

Tanmateix, el que semblava un enfrontament amb els "revolucionaris" francesos, va esdevenir —acabada la guerra i amb el retorn de Ferran VII— un conflicte intern. Les contradiccions profundes que s'expressen en la societat catalana oposen un sistema econòmic i de vida ja bastant esgotat (l'Antic Règim), al "complot" liberal, que pretén instaurar noves relacions de producció: al camp, amb l'anul·lació de les terres comunals i a la ciutat, amb la desamortització (venda) dels béns eclesiàstics; amb l'impuls definitiu a la indústria.

Durant el segle XVIII, s'experimenta un creixement en tots els aspectes. Com diu Pierre Vilar: "Més homes, més ben repartits, que viuen més temps. Conreus més estesos, més intensius, més especialitzats". Tenen lloc intercanvis multiplicats a l'interior del país, a la Península i enllà dels mars. La indústria, almenys en alguns indrets, depassa ja la fase de la protoindustrialització (aquest concepte referit bàsicament a les petites indústries que s'establien en àmbits rurals, ateses per homes i, sobretot, per dones pageses a temps parcial). Ara bé, no cal pensar —ni de bon tros— en res semblant a una "revolució industrial" prematura: les exportacions de productes agrícoles (com ara l'aiguardent) són més importants que les de productes industrials (les cotonades, per posar el millor exemple). Un altre indicador com és l'alça dels salaris, també s'ha de prendre amb reserves, ja que no és un fenomen que s'estengui amb homogeneïtat arreu dels sectors de treball. Si continuem amb el cop d'ull al segle XVIII, veurem com no hi manquen els problemes: "males anyades" amb altes taxes de mortalitat (1792-93, 1799); una "guerra gran" que no va gens bé; després, l’enfrontament amb Anglaterra (Trafalgar, 1805) i la fi de les esperances colonials. Això ens porta de ple al segle XIX, el qual Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

En el període especialment conflictiu que s'estén des de principis fins a mitjan segle XIX, s'alternen imatges d'una Catalunya "històricament hostil al feudalisme i identificada ja per sempre amb la indústria"1, amb mostres d'una dissidència absolutista més que ferma. De la mateixa manera, s'alternen els períodes de govern liberal ("trienni liberal"), amb els moments de l'absolutisme més retrògrad ("ominosa dècada"). La gènesi i moviment dels nombrosos bàndols que es mouen per terres catalanes és quelcom prou complicat com per no embolicarnos-hi sense disposar de prou espai2. Només dir que "malcontents", "matiners" i "carlinades" no s'han d'entendre forçosament des de l'estereotip complot a dalt / mercenaris a baix.

1

VILAR, Pierre, Próleg a Història de Catalunya, volum V

2

TORRAS, J. M., Liberalismo y rebeldía campesina, 1820-1823 10


Els pagesos, enquadrats per religiosos, fan front a les injustícies de tipus nou: reformes sobre la disposició de boscos i terres comunals; impostos de l'Estat; "quintes" profundament odiades; proletarització de la pagesia... Sobren, doncs, els motius per optar –si és que es pot definir com a opció- per guanyar-se la vida en una guerrilla i, alhora, enfrontar-se directament a l'Estat que és percebut com una clara amenaça. Pel que fa al context general de Catalunya en aquests segles, ens podem fer ressò de Josep Fontana en la seva "declaració de guerra als tòpics interessats". Així, la pretesa imatge idíl·lica dels camps catalans difosa pel pairalisme, no oculta res més que els mecanismes d'explotació sobre la propietat parcel·laria i la “quasi propietat” il·lusòria. Un altre mite: la Catalunya menestral i botiguera que hauria fugit dels processos de proletarització i marginalització propis del capitalisme creixent. En realitat, existeix un proletariat desproveït i sectors marginals —el treball infantil en els anys 1850 és denunciat en un text patronal (!) dels anys 1890—. Catalunya no ha estat mai un oasi, excepte per a uns quants, és clar.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

11


Sant Gregori Allò realment interessant, seria descobrir com afectaren els processos més amunt descrits el poble de Sant Gregori i esbrinar les característiques pròpies que s'hi podrien haver donat. Aquest seria el tipus de treball històric que seria desitjable que es realitzés, ni que fos mitjançant una recerca limitada. Tot i les mancances evidents en aquest terreny i per a Sant Gregori, la proximitat amb Girona en facilita una mica les coses. Podem incloure sense massa recança el nostre poble en el que podríem anomenar una "àrea d'influència de Girona". Prenent aquest punt de vista, ens són útils els treballs d'història sobre la ciutat veïna com a guia i font d'informació. Evidentment, el valor d'aquestes extrapolacions disminueix en la mesura que ens apropem als fets concrets, que haurien de ser estudiats de forma molt més acurada.

Els homes i el treball El lligam estret entre ambdós aspectes justifica l'estudi conjunt. Així, és habitual que s'ofereixin dades referents als comportaments demogràfics per demostrar els índexs de desenvolupament de determinades societats. Malgrat que s'hagin de prendre aquestes dades amb reserves, és cert que l'expansió agrícola que tingué lloc a Catalunya entre els segles XVIII i XIX propicià l'augment de la població. Les dades per a les poblacions de Sant Gregori i Girona són les que segueixen:

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

12


El creixement poblacional que té lloc en el període 1700-1850 ens confirma la validesa —per a les comarques gironines— de les teories d'expansió econòmica que s’esmentaven més amunt.

notable avenç en el conreu de la vinya4, que passa de 2 vessanes el 1773 a 110 el 1834. Quant al sistema de conreu, l'eliminació progressiva del guaret5 a les terres properes a Girona ja és observat per Arthur Young el 1787.

L’expansió econòmica a què ens referim, es devia fonamentalment a l'agricultura. Tanmateix, cal assenyalar que és possible que algunes famílies completessin el treball agrícola amb activitats lligades amb la indústria o el comerç. En aquest sentit, no és massa desassenyat creure que —tot aprofitant la proximitat amb Girona—, algunes famílies de Sant Gregori es dediquessin a algunes d'aquestes tasques.

La rotació completa que esmentava el viatger és la següent:

A nivell català, hom ha presentat una situació "on tot esdevé mercaderia i les relacions capitalistes s'instal·len àmpliament, malgrat [...] el manteniment —fins i tot l'enduriment— dels drets, dels controls senyorials"3.

Considerant provable l'aplicació d'aquest sistema per a les terres de Sant Gregori, tindríem una situació relativament favorable per a la pagesia. L'agricultura de subsistència seria progressivament substituïda per una agricultura amb major orientació comercial, seguint les pautes que vèiem per al cas català.

En aquest sentit, el principal protagonista de l'orientació comercial de l'agricultura catalana seria la vinya.

Pel que respecta als conreus i a les tècniques agrícoles, no hi ha motiu per adjudicar a Sant Gregori uns costums, massa diferents als de Girona. En aquest darrer cas és pot constatar un

4

3

5

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Blat de moro.

II.

Forment seguit immediatament de trèvol.

III.

Trèvol i mongetes.

IV.

Cànem i mongetes.

V.

Forment i mill.

La presència de farratges fa pensar en una cabana ramadera notable que, fins i tot, podria ser ja estabulada. Aquest darrer extrem és una mica més incert, donat que —vers 1802—, hom es queixava dels rendiments del blat (1 a 4 en un any normal) i es donava les culpes a l'escàs ús d'adobs per part dels pagesos, els quals tan sols empraven fems i encara pocs.

Es fa difícil esbrinar quines serien les conseqüències d'aquests canvis sobre el sector agrícola de l'àrea de Sant Gregori. A tall d'hipòtesi, es pot considerar la possibilitat que es realitzessin obres de regatge o que s'obrissin noves terres al conreu, tot responent a la pressió demogràfica i a les possibilitats de comercialització que oferien els mercats a la ciutat de Girona.

VILAR, Pierre, Pròleg a FONTANA, Josep (1988), Història de Catalunya, Volum V, Edicions 62

I.

SIMON, Antoni (1985), La crisis del Antiguo Régimen en Girona, Universitat Autònoma de Barcelona, pàg 122 Sistema de conreu consistent en deixar descansar la terra en anys alternatius per evitar l’esgotament de nutrients. 13


La ramaderia Testimonis diversos6, donen fe de la riquesa ramadera de l'àrea de Girona. Aquest fet, el podem extrapolar sense massa dubtes al poble de Sant Gregori. Aquests viatgers ens parlen d'un "nombre infinit de xais", que deurien veure's acompanyants de bous, vaques, porcs, cabres... i aviram.

d'extrema pobresa en què havien quedat. La rodalia de Girona es trobava en un estat de ruïna total, pels efectes del bloqueig a la ciutat i pel saqueig de les zones de conreu7.

Tant aquesta nombrosa cabana com els animals dedicats al treball del camp, patiren els efectes de les destruccions i requises de guerra. Ja hem vist com les darreries del segle XVIII i els inicis del XIX portaven fets bèl·lics de gran importància. En totes les comarques gironines hi ha testimonis dels estralls produïts per la guerra. Sant Gregori havia de veure's afectat mot directament. Els assetjants dels exèrcits invasors adreçaven les seves passes cap els dos punts més estratègics de la comarca: Girona i Banyoles, de manera que tota la munió de pobles d'ambdues contrades patiren les exaccions i els abusos dels invasors. Els efectes de fets com la Guerra de Successió (1701-1714), la Guerra Gran (1793-1795) i, sobretot, de la Guerra del francès (18081814), es fan sentir sobre l'agricultura i el comerç. Així, el creixement que es produeix durant els segles XVIII i XIX, ha de ser valorat de forma encara més positiva: s'han de superar trasbalsos molt forts. Només com exemple, el 1812 els francesos realitzaren una mena d'enquesta pels pobles de la rodalia de Girona i arribaren a la conclusió que molts no podien pagar els impostos per l'estat 6

Per exemple, el viatger italià Segismundo Cavalli (segle XVI) o Francisco de Zamora (1790) Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

7

Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Volum 3, El Gironès, La Selva i la Garrotxa, pàg. 28 14


El transport i el desenvolupament econòmic El mal estat de les rutes i dels sistemes de transport és proverbial i d'ampli abast. Les queixes per la manca de comunicacions i per l'aïllament de les comarques de muntanya són habituals en les memòries dels viatgers d'aquests segles. En general, es pot posar aquesta circumstància a la base de tots els problemes econòmics de Catalunya: manca de circulació de mercaderies i, en conseqüència, inarticulació del mercat. De fet, diversos autors8 han fet observar com el desenvolupament econòmic era possible on no hi havia bons camins. És el cas de Catalunya, que a començaments del segle XIX tenia els pitjors de la Península, mentre les bones rutes que hi havia a les planes de La Mancha no servien per estimular l'activitat econòmica. El contrast entre l'envergadura del comerç català i el seu arcaisme tècnic és subratllat per Núria Sales9. El camí de carros, el traginer i la mula constitueixen l'espina dorsal del transport de l'economia catalana fins ben bé mitjan segle XIX. Seguint aquesta hipòtesi, el camí que passava per Sant Gregori havia d'articular el comerç amb les localitats de la Vall de Llémena i, fins i tot, més enllà10 (Vic, L'Esquirol, Pruit, La Salut...).

La vitalitat d'aquest trànsit de mercaderies troba confirmació en l'existència de nuclis de població com les Cases Noves o la Plaça del Sol, amb una nodrida representació artesanal. En un altre sentit, existeixen dades que ens informen d'una molt estreta relació en l'àmbit de les activitats econòmiques entre Sant Gregori i Girona. Per exemple, l'existència de la Resclosa de Sant Gregori (al riu Ter), que estava sota control de l'Ajuntament de Girona11. De fet, els contactes de tot tipus entre els habitants de Sant Gregori i Girona havien de ser forçosament habituals: només la celebració dels mercats setmanals a Girona havia d'atraure bon nombre d'habitants de la Vall. La construcció del pont sobre el riu Ter (1904), en el marc de l'arranjament de la carretera Girona-Les Planes, degué suposar un canvi qualitatiu de gran importància per a la gent de més amunt. Per altra banda, el camí que prové de Sant Gregori no s'inclou en l'itinerari elaborat per satisfer la demanda de la reglamentació de camins veïnals del 8 d'abril de 184812. Demanda on sí apareixen els camins que provenen d'Amer, La Cellera, Fornells, Vilarroja...

8

Entre ells, FONTANA, J., (1983), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX. Barcelona, Ed. Ariel 9

SALES, Núria, "Mules, ramblers i fires (segles XVIII-XIX), L'Avenç, número 62 (juliol-agost de 1983). 10

SAPENA, Carles, "El patrimoni cultural de la Vall del Llémena (I)", 7 en 1, febrer 1993, pp. 26 Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

11

CALZADA, Josep, Sant Gregori, Ajuntament de Sant Gregori, 1986, pàg. 358

12

SIMON, Antoni, op. cit. pàg. 102 15


Un perfil humà: treballadors o artesans? Es fa difícil poder traçar el perfil humà d'un grup de persones desaparegudes en el sentit més ampli i absolut de la paraula. Per una banda, és obvi que la desaparició física de la majoria dels protagonistes impedeix l'obtenció de testimonis directes. Per altre costat, la desaparició de l'espai on visqueren i treballaren aquests homes i dones, redueix la seva memòria a la mínima expressió. Un altre inconvenient és que la nostra perspectiva —adaptada a les formes de vida del segle XXI—, potser no és la més adequada per interpretar correctament formes de vida i treball que ens resulten molt llunyanes. De tota manera sorprèn el fet que, segons com, una persona jove de Sant Gregori té més fàcil accedir a coneixements sobre usos i costums de cultures a milers de quilòmetres de distància que conèixer les formes de vida i treball dels seus avis. La globalització dels coneixements, l’accés a cultures diverses, serà –el dia que s’assoleixi veritablement- una de les millors facetes de la globalització: potser la més substancial i interessant. Però seria absurd que la “cultura global” construïda amb aportacions molt diverses i –per definició- eclèctica, acabés per substituir la

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

pròpia “cultura local” i el coneixement del passat i l’entorn més propers. La cultura global no necessita presentació ni patrocini: és prou poderosa. La cultura local necessita la implicació i el treball de tots per sobreviure una generació més. Ens voldríem fer ressò d'una reflexió d'un reconegut historiador —Ramon Garrabou—, segons la qual no és adequat, perquè és fals, creure amb una barreja de fatalisme i de determinisme interessat que la via de desenvolupament que ha seguit la humanitat fins ara és, sense discussió, l'única possible. Fent servir una imatge molt útil, seria com pensar, en veure un arbre podat, que les úniques branques que sempre ha tingut són les que ara veiem. En realitat, han existit moltes altres formes de vida i treball que, per motius diversos, van veure's estroncades: branques, fins i tot molt poderoses en el seu moment, però de les quals en l’actualitat només podem estudiar-ne els vestigis i reconstruir-ne les característiques. Seguint amb la imatge, no costa gaire de veure els artesans del Carrer de Baix com els darrers vestigis d'una organització social secular que, tot i resistir-se (fins i tot amb episodis armats), va ser “podada” finalment per la puixança de la nova societat industrial, amb usos i costums molt diferents. 16


Parlar, com fins ara hem fet, d'artesans i no intentar esbrinar què significava ser artesà fa 30, 60 o 100 anys enrera, seria deixar la branca completament nua. Sobretot, perquè de la condició d'artesà se’n desprenien fets determinants per a la vida de les persones13. Ser artesà significava pertànyer a un gremi, la qual cosa, al seu torn, conferia característiques particulars a la tasca dels agremiats: el treball no era una activitat individual i privada... que només afectés a l'autor directe de l'eina o objecte en qüestió. En realitat, una peça mal feta podia comportar el descrèdit del gremi sencer (és més, en indrets on es destinessin els productes a l'exterior, també hi entrava en joc el prestigi de la ciutat). En un altre sentit, la pertinença a un gremi definia en bona mesura les possibilitats d'accedir a determinats càrrecs i estaments dins la comunitat. Fins i tot, podria dir-se que la participació en les activitats de la comunitat tals com celebracions religioses o festivitats, depenia de la inserció en el gremi. Una característica comuna a molts artesans rurals era la de compartir el temps entre l’ofici i les feines pròpies de la pagesia. De fet, tots disposaven d’un extensió de terra conreable més o menys gran, distribuïda entre els horts i els camps de conreu.

13

De fet, el treball com a activitat central de l'existència humana, entorn de la qual s'articula la vida sencera de les persones, no és res excepcional. Victòria Camps i Salvador Giner (1998); Manual de civisme; Editorial Ariel, reflexionen sobre els efectes que això —en la seva versió d'avui dia, tan exacerbada— té sobre les nostres capacitats de relació i convivència. Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Aquesta circumstància condicionava –sobre tot en certes èpoques de l’any- l’activitat artesanal. A banda de produir aliments per al consum familiar i per a la manutenció dels animals (ja fossin aviram o les diferents bèsties d’engreix o de tir), si l’anyada havia estat propícia, la venda de la part sobrant de les collites contribuïa al sosteniment de l’economia familiar. Els tallers –de petites dimensions- es trobaven al costat de la vivenda i, fins i tot, eren estades dins la mateixa. Normalment, utilitzaven l’entrada de la casa per tenir-hi el banc de treball, i així esdevenia en l’obrador a recés de les inclemències del temps, amb bona il·luminació diürna i aprofitant l’escalfor de la llar a l’hivern. Tanmateix, la petitesa d’aquests locals els obligava sovint a realitzar moltes feines en porxos o coberts adjacents i, fins i tot a l’exterior, si el temps ho permetia. En aquests coberts també s’emmagatzemaven els materials per al seu assecament i posterior utilització. L’arribada de l’electricitat i la conseqüent introducció de màquines mogudes per aquesta nova energia va facilitar enormement moltes tasques alhora que millorava les condicions dels tallers: la mateixa il·luminació, per exemple. La clientela d’aquests artesans era d’origen divers; majoritàriament es tractava de gent de la pròpia vall, però la qualitat dels productes feia que gent d’altres indrets s’hi interessés. Per altra banda, també era habitual l’assistència de menestrals a mercats i fires per tal d’oferir els seus articles.

17


Tractant-se d’una producció artesanal, no subjecta a les exigències dels moderns sistemes de producció, era possible concedir a l’elaboració de cada peça una atenció rigorosa i especial: no es tenia en compte el temps requerit per la seva execució, sinó que es cercava preferentment la qualitat final del producte.

Individualment, alguns d’ells poden ser considerats sense lloc a dubtes personatges progressistes i lluitadors, que defensaren les seves idees en temps difícils. Com a col·lectiu, ens sembla evident la seva condició d'embrió de l'actual poble de Sant Gregori.

Moltes vegades cada obra era adaptada a les condicions demanades pel client esdevenint –gràcies als coneixements i l’experiència del menestral– vertaderes peces úniques.

Seria un resultat magnífic si haguéssim contribuït a canviar, per poc que fos, la tendència —general en molts àmbits— a l’oblit ràpid, a l’accelerament de la velocitat amb què transcorren la vida i els fets humans.

A diferència del que succeeix en l’actual sistema consumista, els treballs d’aquests artesans tenien com a característica principal el ser concebuts per a una llarga durada i, en tot cas, per poder ser reparats i allargar així la seva vida útil, fins al punt de ser transmesos d’una generació a l’altra.

Potser aquesta tendència és un signe dels temps, però ben segur que no és quelcom que hagi sortit del no res i descarregat de significat ideològic. Hi ha qui, de tant que ha volgut córrer, ja l'ha donat per finalitzada, la història14. I amb objectius ben evidents d’instrumentació política.

La vida de principis de segle era, com és obvi, molt diferent a l’actual: la gent amb qui n’hem parlat descriuen una vida familiar i laboral de ritmes més lents o millor dit, més pausats, on les relacions entre veïns oferien una dimensió de confiança i col·laboració que sembla perduda en l’actualitat. Així, era quelcom habitual que entre els artesans i veïns s’establissin vincles d’ajut i col·laboració: el ferratge de les rodes d’un carro, per exemple, era viscut com un esdeveniment per tot el veïnat.

I si és quelcom ideològic i polític, és ben segur que hi ha coses a fer des d’aquest mateix terreny. No hi ha res predeterminat ni inevitable.

Naturalment, la vigència d'aquestes condicions de vida va minvant a mesura que s'imposa un nou sistema econòmic i social, el capitalisme de caire industrial. Els gremis i les associacions artesanals perden pes i desapareixen davant sistemes més ràpids i eficients de producció i comercialització. A principis del segle XX era possible trobar artesans —i també més endavant encara—, però les estructures gremials ja havien rebut feia temps el cop de gràcia. Ja per acabar, només volem dir que la recopilació de testimonis d'amics i familiars dels artesans del Carrer de Baix, ens ha servit per constatar que, almenys en l'indret de la memòria, la pèrdua del seu exemple d'arrelament a la terra i als seus oficis no és total. Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

En cap cas l'intent per preservar la memòria ha de ser sinònim de l’enyorament pel passat o, encara pitjor, la pretensió que "tot temps passat fou millor". Res d'això, senzillament, conèixer el passat ha de servir per interpretar amb major correcció el present i per conèixernos millor a nosaltres mateixos. Extreure conclusions i lliçons del passat per tal de no cometre les mateixes errades en el futur, és un dels grans comptes pendents de les societats humanes. Reprenent el fil del que s'esmentava a la Introducció, el nostre desig seria contribuir a cercar alternatives a la noció de "progrés" imperant. És a dir, buscar formes de creació de riquesa més respectuoses amb el patrimoni, amb el medi natural, amb les persones... Creiem sincerament que no són conceptes incompatibles, per bé que cal un esforç premeditat i general per aconseguir que coexisteixin amb equilibri.

14

FUKUYAMA, Francis (1992); El fin de la historia y el último hombre. 18


El primer pas en aquest sentit, és del tibar el fil de la història a partir de les vivències més properes, abans que se n’esvaeixi del tot el record i es perdi el coneixement acumulat durant generacions. CONEIXEMENT en majúscules, encara que no procedeixi de llibres il·lustres i sí d’homes i dones senzills.I reivindicació tant de la seva memòria com del paper que jugaren en la formació del poble. Amb el seu record podem prendre consciència de la necessitat de preservar el patrimoni cultural de la comunitat llemenenca i, potser, d’obrir camí a una altra manera de fer i de viure.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

19


Els carreters Narcís Esparraguerra (1875- ?), casat amb l'Àngela Bagudanch. Fills: Maria, Narcís, Dolors, Josep. Vivien a Can Severo Narcís Alcalà (1873-1933) Lluís Comas Matamala (1902-1939), casat amb Jerònima Casals. Vivien a Ca la Jerònima Els carreters eren els menestrals constructors de carros15, carrets16, tamborells17, tartanes18... També, d’eines per treballar la terra: arades, rascles... o els accessoris corresponents: jous, sibires, carretons...

15

Es tracta d'un vehicle compost de caixa, camelles o braços i rodes, apropiat per al transport de mercaderies, àrids i càrrega en general. De carros n'hi havia de doble barana, per garbes, de càrrega pesada, amb bosses (el sòl trenat de corda d'espart i encatifat del mateix material), amb sòl de taula de fusta d'arbre blanc... 16

També dit xarret o xarriot. Era un carruatge lleuger per una o dues persones, amb molles senzilles o dobles, tirat per una bèstia de bon trot. Era molt utilitzat pels negociants, tal com ens fa notar Josep VERT i PLANAS, en la seva obra Carros, tartanes i galeres (1992), Torroella de Montgrí. 17

També anomenat carretó o carro d'acular. Per poder trabucar i facilitar el ràpid buidament era basculant per camelles, mitjançant el matràs. El pagès que feia seguir poc rem, disposava d'un tamborell que li servia per a molt diverses feines: per portar l'arada, transportar fems o dur les garbes a casa. Era prou barat de compra i podia servir per fer traginades per altres. 18

Carruatge tancat, amb una coberta feta per un tendal impermeable sostingut per cercles de fusta corbats. Era tirada per una o dues bèsties i utilitzada tant pels pagesos com per transportar passatgers. Podia tenir 4, 6, 12 o 14 seients. Originàriament no portava molles, la seva adaptació posterior i l a utilització de vidres van augmentar la comoditat dels passatgers. De fet, es pot considerar la precursora de l'automòbil. Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

A les cases de la Plaça del Sol hi va tenir el seu taller en Narcís Esparreguera, nascut el 1875 a Aiguaviva i resident a Sant Gregori des de l'any 1907. En concret, tenia l'estada i el taller a la casa número 7 del carrer de Baix (Cal Carreter Nou). Es va casar amb Àngela Bagudanch i van tenir quatre fills: la Maria, en Narcís, la Dolors i en Josep. D'aquest artesà sabem que tenia el banc de carreter a Narcís Alcalà, “Juanola” l'entrada de la casa, aprofitant la gran porxada de davant per treballar: per serrar amb la pollina i per assecar la fusta. Més endavant va construir un taller i una vivenda a l'Avinguda Girona. En aquest mateix lloc, posteriorment, hi va instal·lar una serra cinta accionada amb electricitat, que facilitava molt el treball de la fusta. En Narcís Alcalà (li deien "Juanola", perquè era fill de Can Juanola de Canet d'Adri), també va fer de carreter al carrer de Baix, al número 50. A finals del segle XIX hi tenia el taller, però a principis de segle es va traslladar a viure a les Cases Noves, abans d'instal·larse definitivament a Girona, ja més endavant. Era un carreter de molta anomenada i habilitat, demostrada en els treballs, modificacions i enginys que sortien de les seves mans.

20


Tenia cura de ferrar-se ell mateix els seus treballs: confeccionava totes les parts metàl·liques d'un carruatge al seu mateix taller. Aquest fet no era massa habitual, allò més normal era que es contractessin per separat els serveis de carreter i del ferrer —d'aquí que els tallers d'un i altre es trobessin sovint molt propers—. En aquesta mateixa casa hi tingué estada, anys endavant, en Lluís Comas Lluís Comas Matamala. Va aprendre l'ofici de Narcís Alcalà, arran del casament d'aquest amb la seva mare. Al seu torn, en Lluís es va casar amb Jerònima Casals Ribot (1903-1975), natural del Perelló (Vilablareix) i modista.

Tartana

Tamborell

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

21


Cisteller i cadiraire Gregori Sellabona i Capella (1909-1983), casat amb Maria Puig (1907-1984). Fills: Carme, Josep, Ferran i Miquel. Un altre artesà que va viure i treballar al veïnat va ser Gregori Sellabona, cisteller i cadiraire. Es va traslladar al número 1 de la Plaça del Sol l'any 1947. Provenia de Can Barrets (o Cal Cisteller), del Veïnat de l'Argelaguet i estava casat amb Maria Puig. Fou l'últim artesà de la plaça i el darrer cadiraire de la Vall del Llémena. Va continuar l'ofici de cisteller, après del seu pare i, més tard, va aprendre l'art de fabricar seients de balca a l'obrador d'un cadiraire de Salt. Els materials que emprava per a la cistelleria eren bàsicament la canya, el vímet i el sàlic. Els aconseguia a les ribes del Ter i de la Llémena o bé a les vores dels canals de reg. Les canyes eren

Gregori Sellabona i Maria Puig

prèviament assecades i esquerdades longitudinalment; el vímet també s'assecava: a l'hora d'utilitzar-lo s'havia de remullar per tal que es tornés flexible; el sàlic es feia servir pelat per obtenir el to blanquinós de la seva fusta. Combinant aquests materials, amb l'ajut del ganivet i la massa de fusta i gràcies a l'habilitat de l'artesà, sorgien estris com: paneres de diferents mides, cistells, cistelles, polleres, cargoleres, barbols, vestits per garrafes de vidres, coves de totes les mides... La fusta més emprada per a la fabricació de cadires era la de pollancre, procedent dels cimals dels arbres tallats a les deveses properes, els quals eren rebutjats per les serres industrials. Per encàrrec, també es feia servir altra fusta com la de castanyer. La primera operació consistia en seleccionar, serrar i pelar els troncs, desestimant els nusos i les impureses de la fusta en una primera tria. Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

22


Després, apilats al porxo, s'assecaven fins que arribava el moment de ser utilitzats. En l'operació següent els troncs massa gruixuts eren estellats en diverses parts per després arrodonir-los amb l'ajut de la destral i el cutell, fins deixar-los a punt de ser tornejats. El torn utilitzat per en Gregori era l'anomenat de ballesta, mogut amb l'ajut dels peus. Més endavant va acoblar-hi un motor elèctric. Un a un els diferents muntants eren fixats a la màquina i, mitjançant les gúbies, tornejats fins a deixar-los a punt per ser muntats. Per a l'encaix feia servir un banc de treball, adaptat per subjectar les parts de la cadira i facilitant així les operacions de foradar i ajustar-ne els components. Una vegada encolada, ja només quedava embalcar-la. La balca era recollida també a les ribes dels rius propers, assecada i remullada abans d'utilitzar-la. Amb les mans i l'ajut d'una massa i un bastó especials, la retorçava i teixia fins a formar el seient de la cadira.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Dels diferents models de cadira en desfilaren molts pel taller d'en Gregori: de les més petites —les bassetes per infants— als bancs més grans; de les cadires senzilles fins a les refinades i àmplies 23


cadires de les classes benestants. Així mateix, es dedicava a la reparació de les cadires que li duien.

La cola La cola que feia servir en Gregori per enganxar les cadires es deia "cola de peix" o també "de cavall". Consistia en unes pastilles de color marró, que s'havien de fondre al bany maria per obtenir un líquid espès, d'una olor molt característica. Aquest líquid, en refredar-se, se solidificava i s'enganxava amb fermesa a la fusta. El calderí que es feia servir per fondre la cola era d'aram i tenia dos cossos: al primer es col·locava la pastilla trencada a trossos i s'introduïa a l'interior del segon. Abans, però, s'omplia d'aigua i es col·locava a la llar de foc. Una vegada la cola s'havia tornat líquida, ja estava a punt per ser utilitzada.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

24


El rellotger L'Enric Sellabona va ser el darrer rellotger del nostre poble (19121979). Solter, va viure sempre amb la família del seu germà Gregori i va aprendre l'ofici al taller d'un rellotger de Salt. Ens expliquen que, quan vivia al Veïnat de l'Argelaguet, tenia un rètol penjat al porxo que deia "SE ARREGLAN RELOJES DE PARED". Els darrers temps, va tenir el seu taller a l'actual número 99 de l'Avinguda de Girona.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

25


La modista Jerònima Casals i Ribot (1903-1975). Casada amb Lluís Comas (1902-1939). Vivien a Ca la Jerònima.

vestits a casa seva, al Perelló. Fou una gran modista i mestra de moltes altres.

Actualment, quan necessitem una peça de roba l'adquirim en botigues on trobem molts models exposat i classificats, a punt per emprovar. De fet, podem sortir de la botiga portant posada la roba que hem comprat. Tanmateix, abans que s'imposés el "pret a porter", la roba es feia de forma artesanal, tant les peces de roba interior com els vestits més elaborats.

Dels diferents veïnats del voltant venien noies joves per aprendre a cosir: havien arribat a ser grups de 15 o més noies. L'horari era de 9 a 12 i de 3 a 6. El preu 30 pessetes per un mes. Solien assistir a classe des de l'edat de 12-15 anys fins el seu casament.

De la mateixa manera, la precarietat econòmica d'altres temps obligava a un major aprofitament: les peces de més desgast eren apedaçades i recosides. Per a la confecció de nous models, s'aprofitaven parts d'altres més vells o bé retalls sobrers del tall d'anteriors vestits; es giraven abrics; es sargien llençols i, de diferents peces de roba, es feia un nou model, posant a prova l'habilitat i l'enginys dels artesans del fil i l'agulla.

Durant tot l'aprenentatge, la roba era substituïda per paper, seguint tot el procés d'elaboració igualment com si es tractés de teixit. S'emprava paper de diferent color per als botons i ribet. Mentre cosien, assegudes a l'entorn dels vetlladors, s'establien divertides tertúlies on es parlava de tot. Donada la joventut de les aprenentes, les bromes eren molt freqüents, així com les petites discussions per l'intercanvi de les tisores o la propietat d'una agulla. Quan es posaven a practicar els diferents coneixements, la rivalitat entre les alumnes per tenir el teixit més bonic i el vestit més original, feia que els detalls del mateix es guardessin zelosament.

Jerònima Casals i Ribot Només amb l'arribada d'alguna festa anyal o esdeveniment familiar, s'estrenava roba nova, aleshores, aprofitant el desplaçament a Girona, s'adquirien els metres de teixit necessaris per al tall del vestit i, després d'escollir el model El taller era al segon pis de la casa i era conegut pel nom de "a dalt en un "figurí", era la modista l'encarregada de la seva confecció. de tot". Es composava d'un vetllador amb cadires al seu voltant, una taula de tallar i una màquina de cosir marca "Singer". Normalment, La Jerònima fou l'única modista que hi hagué a Sant Gregori durant aquest era el lloc on es reunien la Jerònima i les seves alumnes tot i un temps. Va aprendre l'ofici a Girona i sabem que de soltera ja feia que, de vegades —a l'estiu—, baixaven a seure a l'entrada de la casa

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

26


per estar més fresques. A la sortida, l'esvalot de crits i rialles omplia el veïnat, oferint un ingredient més a la vitalitat de la plaça. Els tràgics esdeveniments de la Guerra Civil, que costaren la vida a l'home de la Jerònima, feren que deixés d'impartir classes i, tot i la seva fràgil salut, va continuar fent de modista fins l'any 1975. Com tants altres artesans, la jubilació era impensable: en el moment de la seva mort, restaven dos vestits pendents de lliurament al seu taller de Girona. El record d'aquesta modista i mestra, sens dubte es manté ben viu en la ment de moltes dones que, de ben joves, van aprendre els secrets de la confecció de la mà de la Jerònima.

En Lluís, la Socorro i la Jerònima

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

27


El ferrer Fidel Oliver i Batlle (1872-1954), casat amb Joaquima Martí. Van tenir dos fills, Rita i Joan. Van viure a Ca la Jerònima. Com el seu nom indica, aquests són els professionals que treballen el ferro. Ara bé, és important assenyalar que existeixen moltes especialitzacions: ferrer de tall, de ferradura, serrallers o manyans, calderers, daguers, ganiveters, claveters, picadors de llimes... Tot i que cada ofici metal·lúrgic havia constituït el seu gremi, tots s'havien aplegat en una sola confraria sota l'advocació de Sant Eloi, d'aquí que també se'ls anomenés “elois”. A la ciutat, cada especialitat tenia una dedicació en exclusiva; al món rural, el ferrer amb major incidència era el ferrador. La feina de forjar les ferradures i ferra els peus dels animals fou, en un principi, tasca de manescals: que més endavant passarien a anomenar-se veterinaris. Amb el temps, arribaven a un acord pel qual contractaven amb els ferrers aquesta feina a canvi del pagament d'un traspàs. Els manescals acordaven els serveis amb els pagesos: control i vigilància de l'operació, cura de les malalties i elecció de les ferradures adequades per a cada animal. D'aquest servei se'n deia "estar aconductat". Els coneixements de metal·lúrgia dels ferrers de ferradura els permetien realitzar, també, els treballs de forja. Així, proveïen els carruatges del ferratge corresponent i confeccionaven les parts metàl·liques de les diferents eines del camp. Un ferrer així, fou Fidel Oliver i Batlle. Tenia el taller a la Plaça del Sol (a Ca la Jerònima) i, posteriorment —l'any 1921— es traslladà a l'actual Avinguda Girona. Concretament, a la casa número 28, on avui es troba un taller de serralleria. Casat amb Joaquima Martí, van Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Foto de casament d’en Fidel i la Joaquima

tenir dos fills: en Joan que va continuar l'ofici i la Rita, que ajudada el seu pare a repartir la correspondència (van tenir durant un temps la carteria de Sant Gregori). En qualsevol taller de ferrer no hi mancaven dos dels utillatges més característics: la fornal i l'enclusa. Juntament amb les tenalles especials, martells de diverses mides, llimes, mascles i fileres de roscar, tornavisos, compassos... Dels diferents treballs que feien els ferrers, reproduïm a continuació la descripció d'un de ben habitual, el de ferrar un cavall: "A l'hora de ferrar un cavall, el ferrador ha de començar per lligar bé l'animal de manera que no ofereixi perill ni s'espanti; tot seguit treu la ferradura vella i amb el llambroix o botavant retalla la part còrnia 28


excessivament grossa de la peülla. Després repassa la ferradura i la porta a la fornal, i l'ajusta a l'enclusa, d'acord amb la forma del cas del cavall. Amb la ferradura encara roent, l'aplica damunt la peülla i això permet fer desaparèixer les irregularitats que hagin pogut quedar a l'ungla, i seguidament es fan penetrar els claus a través dels forats de la ferradura tenint cura que entrin igualats. Amb les tenalles el ferrador sosté els claus mentre els clava amb tres cops de martell a cada un, ni un més ni un menys, després amb les tenalles retalla les puntes dels claus o bé els doblega dins la peülla. En el clavat de la ferradura és on hom ha de tenir més compte, car la peülla té un gruix d'un centímetre aproximadament i s'ha de ferir sense ferir l'animal en l'os o en la carn"19.

Joaquima Martí, la dona del ferrer

19

GRIÑÓ, David; Oficis que es perden,

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

29


Els boters Francesc Rovira (Can Jupa) Antoni Ros, casat amb Maria Blanch. Tingueren tres fills: Anna, Enric i Quimeta. Visqueren a Can Xicu Bosch. Temps enrera, totes les cases tenien un tros de vinya: es collien el raïm i cada família elaborava el seu propi vi. Per tant, l'ús de les bótes era molt més estès que en l'actualitat. En els primers decennis del segle XX, a la Plaça del Sol hi havia dos boters: En Francesc Rovira "Jupa", que provenia de Can Jupa del Veïnat del Raval. S'instal·là al número 1 de la plaça, on va viure amb la seva germana i el fill d'aquesta, en Llorenç. L'altre boter era l'Antoni Ros, en "Toni", que tenia estada a la casa veïna, el número 2 i coneguda per Can Xicu Bosch (fent referència al seu pare Francesc Ros, nascut a Can Bosch i que també va viure a

la mateixa casa). En Toni es va casar amb la Maria Blanch, de Can Cendra de Ginestar i van tenir tres fills. A banda de fer seguir el rem de pagès, també feia transports amb el tamborell, tot aprofitant el viatge de retorn: a l'anada transportava la fusta de castanyer tallada i desemboscada per ell mateix i el seu pare. Al taller d'un dels seus clients, un boter de Salt, va ser on en Toni va aprendre l'ofici.

Francesc Rovira

Ambdós veïns mantenien relacions excel·lents. Per exemple, anaven junts als mercats de Cassà de la Selva i La Bisbal: carregaven llurs carros amb bótes i samals per marxar abans de l'albada i tornar ben entrada la nit. En "Jupa" també construïa taüts i era coneguda la seva peculiar forma de prendre les mides: col·locant-se ell mateix dins la caixa de fusta. Alhora era l'encarregat, juntament amb el seu veí, de transportar els difunts amb la sibira. L’Antoni Ros i família Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Les bótes solien fer-se de fusta de castanyer i, si es volien per envellir begudes de grau, es construïen de roure. Les eines que 30


empraven els boters eren fonamentalment: aixes de diferents mides i formes, gúbies, estrobadors, rascadors, buidadors, estampidors, calafats, barrines... Els tipus de bótes més habituals eren les petites i mitjanes, anomenades barrils; les de més cabuda, com ara els bocois, les feien per encàrrec. Un altre estri fabricat pels boters —i molt emprat pels pagesos— era la samal o portadors: un recipient de fusta amb dues nanses laterals (els banyots) on s'acoblaven dos pals anomenats samalers, que servien per transportar la samal. Eren utilitzades per transportar aigua, raïms... i, abans de la instal·lació del clavagueram, per buidar els dipòsits i comunes (el producte dels quals es feia servir per femar els horts).

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

31


L’escloper Gregori Puig i Tarres Abans que el plàstic i les diferents aplicacions de la goma i el cautxú es desenvolupessin prou per a la seva aplicació en l`industria del calçat, el calçat més utilitzat -especialment en el món rural- era l’esclop. En la nostra vall el darrer escloper fou en Gregori Puig i Tarres, fill de cal Esclopeter de Ginestar (1892-1976). Va aprendre l’ofici en un taller de Banyoles, compaginant el treball durant el dia amb els estudis de nit. A l’edat de 35 anys es va parar pel seu compte a la casa que havia estat l’escola del poble i poc més tard es casà amb Rosa Collell Casademont (1907-1992), filla de Can Llinàs (casa situada al mateix carrer i bastant a prop de la seva). Sabem que a part de fer d'escloper i de tenir cura de l’hort i dels diferents animals que formaven part de l`economia de subsistència, era amant de la música i que tocava l’acordió. La matèria primera per a l’elaboració dels esclops s’extreia dels boscos del poble (pi bord ,de les pinedes de darrera de Cal Corder Menescal i Can Serra i saula de les riberes del Llémena i Ter). La tria i la tala dels arbres anaven a càrrec d’en Gregori i per al transport contractava els serveis d’en Joan d’Adri o gent de Cal Corder Vell. Un cop tallat a trossos d’uns 30 centímetres i amb l’ajuda de una destral, es donava la primera forma de l’esclop. A continuació, amb el coltell (un tallant llarg, fixat en un dels seus extrems al banc) es procedia a formar exteriorment l’esclop i després es fixava en un altre banc de treball on amb diferents gúbies i tribacs es buidava l’interior. Els parells d’esclops penjats en un lloc amb poca llum

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

restaven així gairebé mig any, fins que havien adquirit el punt suficient d’assecatge.

32


L’ultima operació per deixar enllestits els esclops es feia generalment a l’hivern i eren els dibuixos exteriors, la col·locació de la gunxola i el pintat (ocre per als adults i vermell per als cadets). Amb això, quedaven a punt per la seva venda.

Era freqüent que els clients anessin al seu taller, sobre tot dies en què el mal temps els impedia fer les feines de pagès, per demanar-li que els tensés les gunxoles, i per posar-se al dia en les novetats del poble tot fent-la petar una estona.

Les gunxoles eren confeccionades sobreposant diferents capes de badana, cartró i vellut i reomplertes amb borra per formar el coixí. En aquesta tasca hi intervenia la Rosa.

En Miquel el seu fill, de ben jove i preveient poc futur a l’esclop es va dedicar a l’ofici de barber, al costat del taller del seu pare. Més endavant, però, aquesta família “estaria als peus dels seus clients” ja que, acompanyat per la seva dona Assumpció Gispert, que era brodadora d’ofici, es dedicaren a la venda de calçat en els mercats ambulants i a la botiga del poble, fins a la seva jubilació.

En Gregori comprava les eines de tall a Argeler, on hi havia un ferrer de tall mereixedor de la seva confiança i també les hi portava a esmolar.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

33


La Plaça del Sol

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

34


Descripció dels habitatges enderrocats Can Severo, Can Puig, Cal Carreter Nou. Masovers: Família Esparraguera-Bagudanch Família Garriga-Bosch Orientació: La façana principal al sud i la posterior al carrer de Baix. Exteriors: L'hort és a davant mateix de la casa i el pou (en altres temps comunitari per a una bona part del veïnat) es troba situat a un costat, sota la gran porxada del davant de la casa. Estables: Un adossat a la façana est amb una porta d'accés lateral i l'altre a l'interior, sota una gran volta de canó a la qual s'accedia des de l'entrada. Inscripcions de les llindes: Malgrat la recerca efectuada, no fou possible trobar-ne cap. Distribució de l'interior: S'accedia des del corriol de l'Argelaguet a un porxo cobert, que era el taller i el lloc on vivia l'artesà. Des del porxo s'entrava a la vivenda, que constava d'una planta baixa i pis. A la planta baixa hi havia l'entrada, la cuina i la cort posterior que, curiosament, era la que donava al carrer. La cuina tenia el forn de pa i una petita llar de foc, els fogons i el típic armari cantoner. També hi havia una cort lateral, a la qual s'accedia des de l'hort. A l'entrada s'iniciava l'escala que conduïa al pis superior on hi havia la sala que portava a tres dormitoris. La construcció tenia les parets de pedra, els sostres de l'entrada i la cuina de cairats, llates i rajoles i el sostre de la cort era de volta de canó.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

35


Cal Escloper o Esclopeter, Escoles i Casa del Mestre. Orientació: Nord, amb dues portes; façana posterior al Sud amb una sola porta. Exteriors: A la part del darrera destacava un ampli galliner envoltat de tres corts, igualment fora de la casa es trobava la comuna amb el seu dipòsit. Pel costat de les façanes Est i Sud passava l’antic camí de l’Argelaguet, tot seguint el camí i sobre el torrent Vidal hi tenien l’hort. Distribució de l’interior: La porta principal donava accés a la botigataller i magatzem, local que havia estat l’escola del poble, amb una finestra que donava al torrent, porta posterior i una altra d’accés a l’interior de l’habitatge, el qual constava de cuina, menjador i l’escala al costat de la barberia, que tenia porta a l’exterior. A dalt hi havia una habitació de matrimoni, una de senzilla, un rebost i una altra estança per guardar el farratge i una saleta amb balcó a la façana principal. Orientació: Sud, amb dues portes d’accés des del carrer de Baix. Exteriors: L’hort estava situat a l’altra banda de la plaça del Sol, al costat del torrent Vidal. Can Jupa,Can Barrets, Cal Cisteller,Cal Cadiraire. Masovers: Familia Rovira-Vendrell. Familia Sellabona-Puig. Orientació: Est amb una sola porta forana. Exteriors: Adossat a la casa hi havia un estable amb el seu

porxo. A continuació, el taller del cadiraire, un petit viver per remullar els vímets i la balca i després l’hort. Distribució de l’interior: S’hi accedia des de la plaça del Sol, entrant directament a la cuina, en la qual hi havia un rebost. També des Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

d’aquí s’anava al pis superior per l’escala situada just al costat dels fogons. En un racó hi havia la típica llar de foc de pagès, tot i que força petita. El primer pis tenia dos dormitoris i un distribuïdor des del qual es passava al segon pis, on hi havia un altre dormitori. Les parets estaven fetes de pedra, els sostres amb cairats, llates i rajola vermella de l’època i el teulat era construït a salt de garsa. Ca la Jerónima, Can Juanola, Cal Ferrer Fidel Masovers: Familia Juanola Familia Oliver – Martí Familia Comas - Casals Famila Climent Orientació: Sud, amb dues portes d’accés des del carrer de Baix. Exteriors: L’hort estava situat a l’altra banda del carrer de Baix. Inscripcions de les llindes: El fort deteriorament de la llinda de la porta forana de l’esquerra ens va impedir poder distingir-hi cap paraula. En les finestres de l’últim pis es podia veure gravat l’any 1808. Distribució de l’interior: S’accedia a la vivenda des del carrer de Baix per laporta de la dreta, passant a una entrada-magatzem, on existia una comunicació amb un altre magatzem, que també s´hi podia entrar des de l’exterior. L’entrada tenia una comuna i l’escala per accedir al pis superior, on hi havia la vivenda pròpiament dita, amb cuina, menjador i dos dormitoris. Del menjador sortia l’escala que donava accés al pis segon que disposava d’una habitació dels mals endreços i el famós cosidor. La construcció era com la de la majoria de les cases d’aquesta època: les parets de pedra, els sostres amb cairats, llates i rajola. El teulat estava construït a “salt de garsa”

36


Can Xicu Bosch o Can Xicu Ros. Masovers: La família Ros Orientació: Est, amb dues portes d'accés a l'exterior.

Aquesta escala donava a la sala, que també servia de dormitori, des de la qual s'entrava a un altre dormitori i s'accedia al segon pis, que tenia dos dormitoris més. La construcció, com la resta de la casa, tenia les parets de pedra de la zona, els forjats de cairats, llates i rajola i el teulat a salt de garsa.

Inscripcions de les llindes: A la façana principal, sobre una finestra, es podia llegir clarament: "Salvador Taxido Sabate, 1750" Distribució de l'interior: Hi havia dues portes d'accés. Una era a la cuina, des d'on s'anava a una cort i a un local just al seu costat (darrerament les corts); l'altra, des de la Plaça del Sol, era a les corts "actuals", malgrat que antigament feia d'entrada, ja que aquí hi havia l'escala per pujar al pis superior.

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

37


Plànols de les cases enderrocades

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

38


Ca la Jerónima, Can Juanola, Cal Ferrer Fidel

Can Jupa,Can Barrets, Cal Cisteller,Cal Cadiraire Can Xicu Bosch o Can Xicu Ros

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

39


Ca la Jerónima, Can Juanola, Cal Ferrer Fidel

Can Jupa,Can Barrets, Cal Cisteller,Cal Cadiraire Can Xicu Bosch o Can Xicu Ros

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

40


Can Severo, Can Puig, Cal Carreter Nou

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

41


Ca l’Esclopeter

Façana principal

Planta baixa Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

Planta pis 42


Agraïments Agraïm a les persones següents —per desgràcia, algunes ja desaparegudes— la seva inestimable col·laboració, sense la qual hauria estat impossible la realització d'aquest treball. En tot cas, les mancances que aquest pugui presentar són atribuïbles, exclusivament, als seus autors. Josep Buch Josep Climent Josep Clot Maria Fàbrega Josep Grabuleda Albert Juanola Josep Montgé Pere Pagès Miquel Puig Narçis Puig Josep Sellabona

Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

43


Artesans a la Plaça del Sol – SANT GREGORI

44


Artesans a la plaça del Sol  

Assaig sobre els artesans que estaven establerts a la plaça del Sol de Sant Gregori, fins que es van enderrocar les cases per obrir-hi el ca...

Advertisement
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you