CONTES PER LA PAU / DENIP 1516 by CRP crpbadalona

Il·lustració: “Waitting on my chair” de Barroux http://www.barroux.info/illustration/contact

Aquest recull de contes és el resultat d’una activitat de treball cooperatiu realitzada entre alumnes de 5è curs d’educació primària de diferents escoles de Badalona. Els contes tenen com a eix vertebrador el treball per a la pau a través dels valors de l’amistat, la responsabilitat, la solidaritat, el respecte al medi ambient, la cooperació… en l’entorn més proper o més llunyà dels alumnes. La seva elaboració permet a cada escola realitzar un treball interdisciplinari des de diferents àrees i àmbits educatius. Per a l’elaboració dels contes s’ha utilitzat un espai virtual de treball cooperatiu, la Wiki dels Contes per a la Pau, on cada escola ha anat incorporant els seus textos i il·lustracions, perquè poguessin ser llegits i continuats per la resta d’escoles participants. Finalment, el Centre de Recursos Pedagògics de Badalona ha recollit tots els contes i els ha donat el format de llibre que ara teniu a les mans, i també el format llibre digital, perquè pugui ser compartit per la resta de comunitat educativa.

Escoles que han participat en l'elaboració d'aquest llibre: Escola Ítaca Escola Joan Llongueras Escola Lola Anglada Escola Lopez Torrejón Escola Miguel Hernández Escola Picasso Escola Ventós Mir

Organització: Servei Educatiu de Badalona. Centre de Recursos Pedagògics

Badalona, 30 gener de 2016

escoles participants grup 1 Escola Lola Anglada Escola Ventós Mir - Grup A Escola Pau Picasso - Grup A

grup 2 Escola Ventós Mir – Grup B Escola Joan Llongueras Escola Ítaca

grup 3 Escola López Torrejón Escola Pau Picasso - Grup B Escola Miguel Hernández

G ru p 1 A

AMICS PER SEMPRE A CA L’ARNÚS Escola Lola Anglada - Avi, avi!!! - Què vols? - M’expliques una història de quan eres petit? - És clar que sí, ara te l’explicaré…

Hi havia una vegada 8 nens que érem molt amics, així que un dia vàrem decidir que aniríem a fer una excursió de nit al parc de Ca l’Arnús, a Badalona. Vam anar-hi l’Ariana, la Núria, la Mireia, la Carlotta, el Marc, el Pau, el Roger i jo.

Estàvem jugant i, de sobte, la Núria es va enfadar amb la Carlotta, i cadascuna va marxar corrent cap a un cantó. Al cap d’una bona estona es va fer de nit i no vèiem res, les trobàvem a faltar. La resta del grup va decidir d’anar buscar-les, però encara sense èxit.

Tots estàvem molt nerviosos i preocupats, ja que no enteníem com és que les nostres amigues havien desaparegut en aquell moment per una cosa tan ximple. Estàvem esperançats i sense ànim de llençar la tovallola malgrat els contratemps. 9

La Núria va començar a sentir sorolls, les fulles dels arbres es movien i, de sobte, un ocell negre va sortir volant, estava molt espantada en aquell escenari. La Carlotta va sentir un crit que creia que era de la seva amiga i va sortir corrents, espantada, a buscar-la; mentrestant nosaltres també les continuàvem buscant per tot arreu del parc.

La Carlotta va ser la primera a trobar la Núria i es van fondre en una abraçada, i més tard, nosaltres, per fi, les vam trobar sanes i estalvies. Vam prometre que mai més ens separaríem i sempre tindríem la Pau com un símbol del nostre grup. Així que aquesta és la meva història de companyonia i amistat. - Avi, encara són els teus amics? - Sí, i tant, i com t’he explicat, encara mantenim aquesta promesa. - Avi, m'ha agradat molt i espero que un altre dia m'expliquis noves històries. - No pateixis, t'explicaré molts relats.

PROMESA D’AMICS Escola Ventós Mir (Adaptació lliure del conte “Amics per sempre a Ca l’Arnús” de l’escola Lola Anglada)

- Avi, pots venir? - Què vols? - M’expliques una història de quan eres petit? - És clar que si, ara te l’explicaré... “Hi havia una vegada, quatre nens que eren molt amics, així que un dia van decidir que anirien a passejar pel carrer del Mar, a Badalona. Hi vam anar: la Núria, la Carlota, el Pau i jo. Estàvem jugant amb les baldufes quan la Núria es va enfadar amb la Carlota perquè li va treure la seva i no li volia tornar. La Núria es burlava d’ella, dient-li que era molt dolenta en aquell joc. Llavors, cadascuna va marxar corrents cap a un cantó diferent. Al cap d’una bona estona es va fer de nit i no veiem res, les trobàvem a faltar. La resta del grup vam anar a buscar-les, però vam equivocar-nos de carrer. Mai s’havien enfadat tant, no enteníem com les nostres amigues havien desaparegut per una cosa tant ximple! Tots estàvem molt nerviosos i preocupats. En Pau va proposar de tornar a casa i buscar-les durant el dia, però ens hi vam negar i vam continuar amb la recerca.

Era fosc i l’aire era fred, la Núria estava asseguda en un banc i li queien fulles dels arbres. La Carlota encara tenia la baldufa de la Núria i va pensar que potser estaria bé tornar-li i fer les paus. Tenia tant de fred que se’n va anar a casa. Un cop allà va agafar dos jerseis: un per ella i un per a la seva amiga. Preocupada, va anar corrents a buscar-la, disposada a tornar-li la baldufa. La Núria seguia en aquell banc tant trist i solitari, fins que va notar com una mà li tocava l’esquena. Era la Carlota, que venia a fer les paus. Li va donar un jersei i li va tornar la baldufa. Al cap d’una estona de voltar pels carrers, per fi les vam trobar, fent-se una abraçada. Llavors vam anar a casa l’àvia a prendre una xocolata calenta. I allà vam prometre que una cosa així no podia tornar a passar. En acabar, ens vam acomiadar i cadascú se’n va anar a casa seva.” - Avi, encara són els teus amics? - Sí, i tant! - Explica’m una altra història, va. - No, que es fa tard. Bona nit! - Bona nit!

HISTÒRIES D'AMICS Escola Pau Picasso Grup A (Adaptació lliure del conte “Promesa d’amics” de l’escola Ventós Mir)

- Avi, pots venir? - Què vols? - M’expliques una historia de quan eres petit? - És clar que sí, ara te l’explicaré. “Un dia en Rubén, la Paula, la Noor, la Mariola, en Pau i jo, vam decidir anar a ver un tomb per Barcelona. Ens vam aturar a un parc per descansar una estona i aprofitar per jugar a la corda. La Paula i la Mariola estaven donant a la corda i la Noor saltant. De sobte la Mariola va mirar cap a un costat on hi havia una xurreria, fent que la Noor es caigués. La Paula es va empipar amb la Mariola perquè havia fet que la seva amiga es fes mal.

Després d’una picabaralla, cadascuna va tirar per un costat, molt empipades. Però coses que passen, va donar la casualitat que el carrer per on van anar cadascuna al final s’ajuntava, i quan es van trobar encara estaven una mica enfadades, però la Mariola li va explicar a la Paula que ella havia mirat cap a la xurreria perquè va pensar que seria un bon lloc per anar a berenar tots junts una xocolata amb xurros després de jugar. Com s’estava fent tard i començava a enfosquir, van decidir anar a buscar a la resta del grup i finalment a la xurreria a berenar tots junts. En arribar allà estàvem la resta del grup amb cares de preocupats. La Noor tampoc hi era! No sabíem que fer, s’havien enfadat per una tonteria i ara la Noor estava desapareguda, però per sort al cap d’una estona la Noor va aparèixer i ens va veure a tots asseguts al terra, preocupats perquè no sabien on era. En Rubén va explicar a la Noor que havien decidit anar a berenar tots junts a la xurreria, i la Mariola li va demanar disculpes, que tot havia estat sense voler, que només volia que tots estiguéssim junts. La Noor no s’ho va pensar i va acceptar les disculpes.

Tots van quedar molt contents i ens vam prometre que sempre seríem amics i no discutiríem per tonteries. L’amistat és lo primer”. - Avi, i encara sou amics? - Sí, i tant!! - M’expliques una altra història? - Però només un trosset i demà la resta... d’acord? - Vaaaleee!! “Un dia quan anàvem a l’Institut... “

G ru p 1 B

UNA VIDA IMPOSSIBLE Escola Ventós Mir

Us presentaré a la meva família. Érem 4 germans, el Kashak d’11 anys, la Sasha de 3, l’Ahmed de 5 mesos i jo, la Sheila, que tenia 7 anys. La meva mare, l’Amara, la més valenta de tots, tenia 38 anys. Es feia càrrec de tots nosaltres ja que el nostre pare va morir a la guerra a Mosul, Irak. Ell era un soldat que intentava defensar el seu país, Síria. Nosaltres vivíem a una ciutat molt petita, molt pobre i conflictiva, As Sukhnah, a Síria on rebíem constants atacs del país veí. La nostra situació era cada vegada molt més difícil, no teníem gairebé diners, i la mare ja no ens podia continuar cuidant, així que va decidir portar-nos a un orfenat. Va ser molt dur, a l’arribar a l’orfenat vam veure molts nens que estaven treballant, vigilats pels monitors que no paraven de cridar. Ens va rebre una senyora tota tapada amb mocadors, que ens va separar per habitacions i es va emportar al nostre germà petit, l’Ahmed. La mare ens va fer un fort petó, ens va dir que ens veuríem aviat i se’n va anar plorant.

Vam deixar les nostres coses a les habitacions i al baixar estaven tots reunits, en forma de rotllana. Tots ens miraven amb mala cara i una nena, que vivia al costat de casa nostra ens va reconèixer i ens va deixar seure al seu costat. La senyora que ens va rebre va explicar que nens i nenes estarien separats. Els nens anirien a picar pedra, a buscar llenya i agua. I les nenes havien de cosir, netejar la casa i cuinar. Ja era hora de sopar, vam sopar un trist puré de pastanaga i amb molta gana ens vam anar a dormir. I ben d’hora pel matí: - AMUNT TOTHOM!! Teniu molta feina a fer. Ens feia molta mandra sortir del llit perquè estàvem molt cansats, però en cinc minuts ens van fer fora de l’habitació. Aquell primer dia va ser molt dur, vam treballar moltes hores i ens tractaven molt malament. Però va continuar igual o pitjor, cada dia era el mateix fins que tot va empitjorar de veritat. Veiem molta gent amunt i avall, molt avions, molts soldats seriosos i armats. Ningú ens explicava res, però ens temíem el pitjor. Estava a punt d’esclatar la guerra i tots ho sabíem.

Un dia de sobte, va sonar un timbre molt fort a tota la ciutat, llavors ens van fer entrar dins de l’orfenat. Teníem molta por per nosaltres i per la nostra mare que no havíem tornat a veure. Escoltàvem molts sorolls, semblaven bombes i cada vegada s’escoltaven més a prop. Els nens estaven molt espantats i començaven a fugir, però nosaltres, la Shasha i jo vam sortir de les habitacions per buscar el Kashak i l’Ahmed. No els trobàvem enlloc. Cada vegada estàvem més nervioses, però per fi vam trobar-los amagats sota un llit tots dos junts. Ens vam quedar en aquella habitació. De sobte, es va escoltar un cop molt fort i el terra tremolava. L’Ahmed plorava, la Shasha corria, el Kashak i jo els intentàvem calmar , però no funcionava de res, la por ens envaïa i ens envoltava. Van caure dues bombes molt a prop, s’escoltaven molts crits i plors, l’orfenat va tremolar per l’impacte fins que va caure el sostre . Van morir molts nens i una d’elles era jo, la Sheila, una nena totalment innocent.

UNA VIDA MOLT DIFÍCIL Escola Pau Picasso (Grup A) (Adaptació lliure del conte “Una vida imposible de l’Escola Ventós Mir)

Us presentaré a la meva família. Érem quatre germans i la mare, perquè el pare havia mort feia set anys d’una malaltia. La Júlia tenia 10 anys, l’Iker 11, l’Ivan 12, la mare 37 i jo, l’Alba, 13 anys. Vivíem en un petit poble de Rússia, molt bonic fins que va començar la guerra i gairebé tot va quedar destruït. Això ens va complicar molt la vida.

La mare era molt valenta i treballadora, però des de que va morir el pare s’havia encarregat de tots nosaltres i les seves forces començaven a minvar. Els problemes econòmics cada cop eren més greus i la situació de guerra va fer decidir a la mare portar-nos a un orfenat. Ja no tenia forces ni diners per fer-se càrrec de nosaltres.

Quan vam arribar vam veure que era un lloc ple de esclavitud i masclisme i, per sort, la mare no ens hi va deixar, així que ens va portar a un altre orfenat que semblava molt maco i tranquil, però en veritat no va ser així. Un cop érem allà, la situació era com la de l’altre orfenat, ple d’esclavitud i masclisme; les noies havien de fer totes les feines brutes i poc valorades. Els nois totes les feines d’esforç. Ni temps per descansar, ni gairebé per menjar.

El temps anava passant i tot continuava igual, fins que la guerra va arribar allà om érem i els bombardejos eren constants. En un d’aquests, una bomba va caure en el nostre orfenat i ens va afectar a nosaltres, amb la mala sort de morir la meva germana Júlia i jo, unes nenes totalment innocents que només volíem viure feliç i en pau en el nostre poblet.

SOBREVIVIM LA GUERRA Escola Lola Anglada (Adaptació lliure del conte “Una vida molt difícil” de l’Escola Pau Picasso)

La nostra família està formada per: la meva mare (Anna), el meu germà (Marc), la meva germana (Esther), el meu pare (Pere), que va perdre la vida salvant-nos d'una bomba, i jo (Ignasi). Vivíem a Alemanya i els enemics ens atacaven amb bombes potents que feien que milers de persones perdessin la vida i passessin molta gana. La situació era dramàtica i sortir d'aquell infern no era gens fàcil.

La meva mare era una dona que, per a mi, era la millor. Ella ens donava de menjar, ens mantenia sans, intentava que no estiguéssim tristos i, a més, sortia al carrer a buscar menjar per a nosaltres, no tenia por a res. La seva valentia era digna d'admiració per a tothom. Però un dia una bomba va caure a casa meva i vam haver d'anar-nos cap a un altre lloc.

Mai més tornaríem. Vam anar a un poble molt tranquil i pacífic, a les afores de la ciutat.. A l'inici estàvem molt còmodes i amb ganes de començar de zero en les nostres vides, però, en pocs anys, van venir un altre cop els enemics i ens van bombardejar també allà. Era horrorós patir aquell calvari contínuament i sense saber de quina manera podríem solucionar-ho. La incertesa era total.

Hi havia moltes morts i ens vam escapar del poble destruït, teníem molta por i vam creure que no caurien més bombes en la ciutat on vivíem abans, així que vam anar cap allà. Vam construir una petita casa i els enemics mai més van sospitar ni van llençar mai bombes. Gràcies a l'amistat, el treball en equip i el respecte vam aconseguir viure feliços i tots els membres de la meva família van aconseguir un futur millor, i vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.

G ru p 1 C

EL NOU PLANETA DE LA JUNGLA Escola Pau Picasso (Grup A) Fa poc temps, un grup de nens i nenes de Badalona van anar d’excursió a la jungla. Volien passar un dia junts, ple d’emocions i d’aventures divertides. Quan van arribar van començar a explorar el terreny per tal de saber quins animals i plantes hi havia. El passeig va començar molt bé ja que van veure animals que mai havien vist, plantes de colors raríssims. Però de cop i volta, van caure en un forat negre que els va absorbir i transportar fins a un nou planeta desconegut per ells. Estaven espantats i van començar a mirar si estaven tots sans i estalvis, si i no, faltava algú! L’Ariadna i en Pau no hi eren. Ara sí que tindrien aventures... En un principi no sabien què fer però van decidir posar-se a buscar-los. L’Iván va dir que potser seria millor separar-se en dos grups: un cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra. Després de molta estona caminant i no trobar res, els dos grups es van trobar!! Cóm era possible? Si havien anat en direccions contràries! Tot just al seu costat hi havia l’entrada d’una cova... Es van mirar els uns als altres i van decidir entrar-hi. En un principi tot era fosc i anaven tots agafats per por de no perdre’s. De cop van veure una llum que il·luminava el fons de la cova. Es van anar apropant i van veure que es tractava d’una espasa clavada en una pedra. Al 29

costat hi havia un rètol que deia: “Només la podrà treure l’escollit”. Van començar a provar-ho tots, Carolina, Sònia, Mario, Antonio, Iker, Mariola, Noor, Ainoa... però res, cap ni un va poder treure-la. Potser “l’escollit” era un dels desapareguts!! Els havien de trobar fos com fos! Van continuar la cerca per dins de la cova. Després de molta estona van trobar un petit forat d’on sortien sorolls estranys. Semblaven grunyits d’una bèstia. Van apropar-se i, efectivament ,hi havia un drac adormit... i al seu costat l’Ariadna i en Pau lligats! Es van apropar amb molta cura de no despertar al drac, els van aixecar i deslligar. Els van explicar que havien trobat una espasa dins d’una pedra i que no van poder treure-la, que només ho podria fer “l’escollit” i cap d’ells ho havia aconseguit, així que van pensar que potser era un d’ells dos. Els van portar cap al lloc on era l’espasa amb molt de compte de no despertar al drac. Primer ho va intentar en Pau i res, ell tampoc era “l’escollit”, només quedava l’Ariadna. Va agafar l’espasa amb força i síiii!!! Ho havia fet! Era ella! Potser ara podrien tornar al lloc d’origen. Però havia fet tant de soroll que s’havia despertat el drac, que espantat va sortir corrents cap a on estaven tots. El crit va ser general i van començar a córrer tots: Socors!!! Auxili!!! Aaaaahhhh!!! Però era el drac qui cridava i el grup sencer es va aturar. Un drac demanant auxili? Tot sortir de la cova va aparèixer un grup de dracs. Mare meva! Què farien ara? - Qui sou? - Va preguntar un dels dracs. - Som un grup de nens i nenes de Badalona que estàvem d’excursió i encara no sabem com hem anat a parar aquí.

- Així que no sou els “menja-dracs”? - Noooo! - (van dir tots alhora). - Mireu estem esperant a “l’escollit” perquè ens alliberi dels “menjadracs” i veient que una de vosaltres porta l’espasa, això vol dir que sou vosaltres! Ajudeu-nos i us tornarem el favor. Va ser així com va passar, es van ajudar mútuament i van entendre que col·laborant en equip es podien aconseguir moltes més coses i fins i tot els dracs van descobrir que volia dir PAU. No haver de preocuparse mai més de tenir por als “menja-dracs”. Els grup de nens i nenes havien ajudat als dracs i aquests els van tornar el favor ensenyant-los el camí de tornada. Era tant senzill com agafar-se tots de les mans i fer una rotllana. Davant seu es va obrir un forat negre que els va transportar novament a la jungla on eren d’excursió al principi del dia. Van tornar cadascú a casa seva i van decidir que si alguna vegada els tornava a passar una cosa semblant, sempre, sempre, ho farien en grup!! I conte comptat, conte acabat!!!

LES AVENTURES DE LA JUNGLA Escola Lola Anglada (Adaptació lliure del conte “El nou planeta de la jungla” de l’Escola Pau Picasso)

Fa un mes, un grup de nens i nenes de l'Argentina va anar d'excursió a la jungla. Volien passar tot el dia junts gaudint d'aventures perquè s'estimaven molt. El passeig era molt bonic. Aleshores va aparèixer un forat negre que va absorbir a tots, però tres nens van anar cap a un altre lloc.

Els nens i les nenes es deien Ariadna, Andrea, Gerard, David, Arnau, Àlex, Nil, Jeremy, Aleix, Isaac i Adrià. Els que es van perdre van ser l'Andrea, el Gerard i el David. En un principi, durant uns deu minuts, no van sabien què fer, fins que l'Arnau va dir que havien de dividir-se en dos grups: l'Arnau, l'Àlex, el Nil i l'Aleix anirien per la dreta, mentre que l'Isaac, l'Ariadna, l'Adrià i el Jeremy ho farien per l'esquerra. Van caminar durant un parell d'hores, fins que tots dos grups van arribar a l'entrada d'una cova. L'Adrià va dir que era impensable anar per dos camins diferents i arribar al mateix lloc!

Van entrar a la cova i van veure el David, l'Andrea i el Gerard, i al costat hi havia un dimoni que treia foc per la boca. Hi havia una espasa

clavada en una roca. Era l'Excalibur, l'única espasa que podia matar el dimoni. Ho va provar el David, però no ho va aconseguir, després, l'Andrea, i tampoc, però en Gerard ho va aconseguir i va matar el dimoni. Gràcies al treball en grup, a l'amistat, a la Pau i a la solidaritat, van poder sobreviure. Quan van arribar a casa, van explicar totes les anècdotes que havien viscut. I conte comptat, conte acabat.

LA SUPERVIVÈNCIA A UNA ALTRA DIMENSIÓ Escola Ventós Mir (A) (Adaptació lliure del conte “Les aventures de la jungla”” de l’Escola Lola Anglada)

Fa una setmana, un grup de nens i nenes badalonins van anar a la jungla. Volien passar tot el dia junts i gaudir d’aventures perquè s’estimaven molt. El passeig era molt tranquil, però al cap de cinc minuts es van perdre per la jungla. Van veure una cova i hi van entrar. Quan eren dins, van veure un forat i es van adonar que era un portal que duia a una altra dimensió!

Els nens i les nenes es deien: Oriol, Lucia, Marc, Marina i Sergi, que tenia un gos que es deia Spike. Quan van arribar a la dimensió de l’altre món, els nens estaven distribuïts per tot el planeta. En un principi no sabien on anar i van començar a cridar i córrer com bojos perquè no sabien on eren. L’Oriol va cridar tant fort que va despertar un drac molt ferotge que vivia a prop d’allà, envoltat d’una muntanya de cranis. Van continuar corrents durant unes hores, fins que tots es van trobar a l’entrada d’un refugi. Allà en Sergi va veure una espasa i va dir que no

es separessin. L’Oriol, la Lucia en Marc i en Sergi van intentar treure-la i no van poder. La Marina llavors, va dir: - i si treballéssim en equip? El drac era a punt d’arribar i tots, en sentir-lo, van intentar treure un cop més l’espasa de la pedra i amb la seva força ho van aconseguir. El drac va arribar al lloc on era l’espasa, llavors la Lucia va agafar-la i amb un sol cop va matar el drac. Gràcies al treball en equip i l’amistat van poder sobreviure i quan van arribar a casa van explicar a les seves famílies totes les anècdotes que havien viscut. Conte contat, conte acabat

G ru p 2 A

ESPERANT LA PAU Escola Ventós Mir (Grup B) Hi havia una vegada, fa molt de temps, una nena que es deia Aisha. Aquesta era prudent, amigable i vivia en un poble del nord de l’Índia on havia viscut molt feliç amb la seva família i els seus amics.

Però un dia va començar una guerra i l’Aisha i la seva família van haver de fugir de la seva casa. Van fer un camí molt llarg, de molts dies per muntanyes i rius per tal d’aconseguir un lloc on viure en pau. L’Aisha estava molt però que molt cansada, tot i que pels seus, la seva família, faria el que fos. Però va haver-hi un dia en què les seves forces

li van jugar una mala passada i va caure a terra de cop, estava molt marejada. La seva família es va posar molt trista perquè ella no havia fet un camí tan llarg. Després d’una bona estona es va despertar. Encara estava cansada, però va continuar. Caminant, caminant i caminant van agafar una drecera que coneixien i van arribar de seguida a un lloc on van veure una llum, era la llum d’una casa. Van anar corrents cap allà i van trucar a la porta: Toc, toc. Una veu molt delicada va contestar des de dins de la casa. - Qui hi ha? -Som persones que necessitem un cop de mà. - Passeu, passeu, que la porta és oberta. Quina sort van tenir! Va sortir una senyora i com que els va veure malament els va convidar a quedar-se uns dies fins que es recuperessin. Van entrar dins de la casa, sense abalançar-se contra la senyora. Després d'aquest ensurt viscut, van prometre als seus pares i a la senyora, que fins que no fossin grans, no parlarien amb estranys. I que sempre, sempre travessarien el bosc molt de pressa amb la seva bicicleta i sense entretenir-se. Al final, l’Aixa i la seva família van trobar el que buscaven: la Pau. I tot això és tan cert com que tot el que és madur no és verd; i tot això és tan segur com que tot el que és verd no és madur.

FUGINT DE LA POBRESA Escola Joan Llongueras Adaptació lliure del conte “Esperant la pau” de l’Escola ventós Mir)

Vet aquí que una vegada hi havia una nena que es deia Serena que tenia 11 anys, i un germà ros, més gran que ella, que tenia 14 anys i que es deia Marc. Vivien en un país molt pobre que era Síria, el país estava molt pobre per culpa d’una guerra que havia durant bastants anys i ho havia destruït gairebé tot. El seu pare treballava de mecànic d’avions, però no hi havia diners per arreglar-los i llavors ja no podia treballar i la seva mare treballava de xef de cuina en un restaurant molt elegant, però una bomba el va destruir i i també es va quedar sense feina.

Un dia, la família de la Serena va decidir fugir de tanta pobresa i van pensar en viatjar a un altre país, llavors van decidir començar un viatge cap a Espanya. Quan van fugir de Síria van estar caminant molt dies, perquè ja no 41

tenien diners per comprar bitllets, fins tot es van quedar sense menjar pel camí, però de sobte van veure un poblet, van anar-hi corrents i van veure unes cases molt boniques.

Van trucar a la primera casa del poble i una senyora que es deia Joana va obrir la porta. Duia els cabells molt despentinats, però era molt amable, portava una samarreta blava i uns pantalons també blaus amb estrelles platejades. Vivia amb el seu fill que tenia 30 anys i que era molt alt, estava casat i tenia uns bessons que de cinc anys i que es deien Joan i Paulina. Els dos bessons van donar la benvinguda a la família de la Serena i quan es van assabentar que no tenien casa per viure, van preguntar a la seva família si es podien quedar a viure amb ells. La família va dir que sí, que podien quedar-se fins que trobessin una altra casa per viure. La Joana els va preparar per dinar una sopa boníssima, pollastre, bistec amb patates fregides i fruita i s’ho van menjar tot perquè tenien molta gana.

La senyora Joana després de sopar els va ensenyar fotos de quan era més jove i mentre estaven mirant-les la senyora Joana va dir als pares del Marc i la Serena: sé que no us enrecordeu de mi però jo si que us conec, sou de la meva família. Llavors els va explicar que ella també havia fugit amb la seva família feia quinze anys i que els seus néts ja havien nascut a Espanya. Els pares de la Serena i el Marc van trobar treball i van poder arreglar una casa que hi havia abandonada que no era de ningú, en un poble del costat, al davant d’un parc que es deia Parc de les Palmeres. Quan la van acabar d’arreglar, se’n van anar a viure a la nova casa.

Llavors sempre que podien, estalviaven diners que enviaven amb menjar, mantes, medicaments i material escolar a Síria pels nens que vivien en la pobresa. La pobresa per la família de la Serena es va acabar i a molta gent van poder ajudar.

FUGINT DE LA POBRESA Escola Ítaca (Adaptació lliure del conte “Esperant la pau” de l’Escola Joan Llongueras)

Vet aquí una vegada hi havia una nena que es deia Mounia, tenia 11 anys, tenia un germà més gran que ella que tenia 14 anys i es deia Hasan. Vivien en un país molt pobre, Síria. El país era molt pobre per culpa d’una guerra que ja feia bastants anys que durava i ho havia destruït gairebé tot. El seu pare treballava de mecànic però el taller on treballava havia tancat perquè ningú portava a arreglar els cotxes i la seva mare de xef de cuina en un restaurant molt elegant, però una bomba el va destruir i i també es va quedar sense feina. Un dia, la família de la Mounia va decidir fugir de tanta pobresa i van pensar en viatjar a un altre país, llavors van decidir començar un viatge cap a Espanya, ja que allà hi vivia una cosina del pare i segur que els podria ajudar.

Quan van fugir de Síria van estar caminant molt dies junt amb moltes altres persones que també fugien de la guerra. fins tot es van quedar sense menjar pel camí. Entre tots s’ajudaven i així es feia tot una mica més fàcil. El viatge va ser molt dur, feia fred, hi havia països que no els deixaven passar i això els obligava a tornar enrere per buscar un altre camí per tirar endavant... Alguns països havien posat uns camps amb tendes de campanya i menjar per que poguessin descansar i refer-se una mica de la duresa del viatge.

Al final, van aconseguir arribar al seu destí: Badalona. Tenien l’adreça de la cosina del pare, la Fàtima, que feia molts anys que havia marxat de Síria i que vivia al barri de Canyet. Quan es van trobar, estaven tots molt emocionats i contents. Feia tants anys que no es veien! La cosina els havia preparat un dinar boníssim i van passar la tarda explicant el viatge des de Síria i mirant àlbums de fotos que la Fàtima tenia a casa on sortien ells de petits i molts altres familiars que s’havien quedat al país.

La Fàtima els havia preparat una habitació a casa seva perquè poguessin viure-hi mentre buscaven feina i s’establien a la ciutat i més endavant ja buscarien casa. El que si tenien molt clar era que intentarien estalviar per poder enviar diners a Síria per poder ajudar als que seguien allà. I ho van aconseguir. Els pares van trobar feina, la Mounia i el seu germà van començar a anar a l’escola i a l’institut on van fer molts amics i sempre que podien col·laboraven amb les O.N.G que treballaven a la zona i així sabien que estaven ajudant a altres nens que encara estaven allà.

G ru p 2 B

ELS MILLORS AMICS. AMICS PER SEMPRE Escola Joan Llongueras

Hi havia una colla d’amics que es deien Pablo, Nicky, Sheila i Xavi; tots tenien onze anys, excepte la Nicky que en tenia deu. Tots quatre vivien a Barcelona, a la ciutat de Badalona, al barri de Sant Crist, a la Plaça Cuba. El Pablo era un noi molt alt, maco, ros, amb els ulls grans i blaus, força llest i molt amable amb tothom. La Nicky era la promesa d’en Xavi i tenia els cabells castanys. Li agradava molt jugar a bàsquet i col·leccionar pilotes d’aquest esport signades per jugadors famosos, també li agradava molt veure pel·lícules dels superherois Vengapros i tenir nines de diferents països del món. Era una bona companya a classe.

La Sheila era una mica alta, molt bufona, amb els ulls verds, molt carinyosa , amable i simpàtica. Era una mica presumida i li agradava molt portar tops i pantalons curts. Li encantaven els animals, i el seu

animal favorit era el gos, tenia un gos pastor alemany que es deia Danko. En Xavi era també molt bufó, alt, ros amb el cabell rinxolat i els ulls blaus. Li agradava molt jugar a futbol, jugava a l’equip del Barça a primera divisió juvenil. S’entrenava molt, set hores a la setmana. Les seves pel·lícules predilectes són les de superherois i els còmics dels superherois Vengapros . Un dia en Xavi i la Nicky es van barallar perquè la Nicky tenia un partit i en Xavi li va dir que no hi anés i que quedarien tots quatre per jugar al parc. La Nicky li va dir que no podia ja que era impossible deixar d’anar al partit i llavors es van enfadar. En Xavi es va quedar trist per la baralla, llavors va parlar amb el Pablo i la Sheila i van quedar per anar a donar-li tots tres una sorpresa a la Nicky quan estigués jugant el partit, que era al Pavelló de la Plana, on fa uns anys hi havia jugat l’equip de la Penya. Però havien d’anar ràpids, perquè el partit ja havia començat, començava a dos quarts de sis. La Nicky, quan es va girar per fer una cistella, es va adonar que els seus millors amics eren al camp i per sort, tot i l’emoció, la va encistellar i el seu equip va guanyar

AMICS PER SEMPRE Escola Ítaca (Adaptació lliure del conte “Els millors amics. Amics per sempre” de l’escola Joan Llongueras)

Hi havia una colla d’amics que es deien Pablo, Nicky, Sheila i Xavi, tots tenien onze anys excepte la Nicky que en tenia deu. Tots quatre vivien a Badalona, al Barri de Llefià, a la Plaça de les Palmeres. El Pablo era un noi molt alt, ros, amb els ulls grans i blaus, força llest i molt amable amb tothom. La Nicky també era alta, tenia els cabells i els ulls castanys i era una bona amiga dels seus amics. La Sheila no era molt alta, era molt bufona i tenia els ulls verds. Era molt carinyosa , amable i simpàtica. En Xavi també era molt bufó, alt, ros amb el cabell rinxolat i els ulls blaus i era conegut per la seva simpatia. Tots quatre eren molt esportistes i els agradava molt jugar a Corfbol un esport que havien après a jugar a l’escola. Per això, quan van veure un cartell que anunciava un torneig de Corfbol a la pista a l’aire lliure del Poliesportiu de Bufalà, no van dubtar a inscriure’s. El dia que van anar a fer la inscripció van aprofitar per anar a visitar la pista on s’havia de jugar el torneig, i quina va ser la seva sorpresa quan van veure una colla de nois que hi estaven llençant escombraries des de fora del recinte: llaunes, bosses plenes de brossa que rebentaven al tocar a terra... La Nicky, tota decidida i seguida dels seus companys, va córrer cap on estaven els nois per recriminar-los la seva actitud, però no va veure una de les bosses que havien llençat i va relliscar, amb tanta mala sort

que va caure i es va fer mal en un turmell i al braç. Va haver d’anar a urgències a l’Hospital de Badalona i allà li van confirmar el que ja es temia: hauria d’estar una bona temporada fent repòs i sense jugar...

Tots estaven molt decebuts, no podrien participar al torneig ja que com a mínim havien de ser quatre jugadors, però no pensaven deixar-ho estar i van convocar una trobada amb els organitzadors i els altres equips participants per explicar què els havia passat. La seva proposta era ajudar a netejar la pista entre tots i deixar-la a punt pel torneig i que des de l’organització es demanés més vigilància per evitar que tornés a passar un fet tan lamentable. Tothom hi va estar d’acord i els organitzadors es van comprometre a prendre totes les mesures necessàries. Van sortir de la reunió molt satisfets, pensant que, encara que no hi poguessin participar jugant, si ho farien ajudant a que tot sortís perfecte. 54

Per貌 encara els esperava una gran sorpresa: un dels equips participants, un nombr贸s grup de nois i noies de la Pla莽a de Cuba, al barri de Sant Crist, els oferia deixar-los una jugadora per substituir a la Nicky i que poguessin participar a la competici贸. Van acceptar sense dubtar!! Com es posaria de contenta la Nicky quan li expliquessin!!! Seria un gran torneig i estaven segurs que hi farien molts amics.

AMICS PER SEMPRE Escola Ventós Mir (B) (Adaptació lliure del conte “Amics per sempre” de l’Escola Ítaca)

Hi havia una vegada una colla d’amics que es deien Mariona, Nick, Carla i Jana. Tots tenien onze anys excepte la Carla que en tenia dotze. Tots Quatre vivien a Nova York al costat de l’ Empire State. En Nick era un noi alt amb el cabell castany, amb els ulls blaus, era molt guapo. La Mariona, també alta, tenia els cabells llargs i els ulls marrons, era molt guapa. La Carla era la més alta, molt normal i tenia els ulls blaus. Era molt formal i simpàtica. La Jana era bastant bona, tenia el cabell llarg. Tots quatre eren molt esportistes i els agradava jugar a futbol americà, un esport que havien après a jugar a l’institut. Per això, quan van veure l’anunci del el partit que es feia a Times Square, no van dubtar a inscriure’s. Aquell mateix dia van aprofitar i van visitar la pista on jugarien, i la sorpresa va ser quan van veure universitaris llençant marranades a la pista. Llençaven cervesa, ganxitos i petards que explotaven enmig de la pista. La Jana, molt decidida va ana ron estaven els universitaris per dir-lis que paressin de llençar coses, es va relliscar en un bassal de cervesa, va caure i es va trencar una cama. La van portar a l’hospital de Nova York: li van dir que havia de reposar i que no podria jugar…

Tots estaven decebuts, no podrien jugar perquè el mínim eren Quatre jugadors. Però no ho podien deixar córrer, i van convocar una reunió per explicar el que havia pasta. La seva proposta era netejar la pista i deixar- la neta i demanar vigilància perquè no hi hagi accidents. Tothom estava d’acord i els organitzadors van dir que prendrien totes les mesures. Van sortir de la reunió satisfets, pensant que encara que no poguessin jugar, ho farien ajudant als altres equips. Encara els esperava una gran sorpresa : un dels equips, un nombrós equip de noies de Miami, del barri de la platja, els va deixar una jugadora que es deia Anna, per substituir al Tom i que poguessin participar. Van acceptar!. Com es posaria de content el Tom quan li expliquessin!. Al final van guanyar 75 a 12.

A la cric-cric, el conte ja estĂ dit; a la cric-crac, el conte estĂ acabat.

G ru p 2 C

LES DUES TRIBUS Escola Ítaca

Feia molt i molt temps, hi havia dues tribus que vivien al peu d'una gran muntanya i al costat d’un riu que la rodejava. Cada tribu tenia les seves cabanes a una banda del riu. Una era la tribu dels Blaus i l'altra la dels Vermells. Eren dues tribus rivals que sempre es barallaven per tot: pel menjar, pel territori i per les coves on vivien a l’hivern.

Un dia, la gent de la tribu vermella surt a caçar i quan tornen es troben que està tot destrossat, ja no hi ha el menjar que tenien guardat i veuen que els han desaparegut els animals que tenien. Es pensen que són els blaus, que els hi han pres tot i s’enfaden moltíssim.

Però als blaus els ha passat el mateix, i quan tot empipats van a reclamar les seves coses als vermells, es troben que ells també anaven a fer el mateix. L'home més savi de les dues tribus s'adona que algú s'ha endut el menjar de tots, però que no ha sigut cap d’ells. Comencen a investigar i als dos poblats troben els mateixos senyals, marques de dents i petjades molt grosses que els fan pensar que un animal molt gros és el responsable de la desfeta.

Els líders de les dues tribus decideixen ajuntar-se i resoldre les seves diferències per intentar recuperar les seves coses. Les dues tribus juntes deixen de banda les seves rivalitats i es posen a investigar per trobar l’animal que ha fet tot allò L'animal va deixant petjades per tot el camí i, seguint aquest rastre, arriben a una cova a la muntanya. Allà es troben tots els ossos dels animals que els han pres i que l’animal ja s'ha menjat. I quan amb molta cura miren dins de la cova, descobreixen que qui els ha robat el menjar i destrossat les seves cases és un dinosaure molt gros.

El dinosaure ha menjat tant que li agafa son i es posa a fer la migdiada i, per això, quan miren dins la cova, se'l troben dormint. Com que ja no queda carn perquè el dinosaure se l'ha menjat tota, les dues tribus han de menjar verdures i fruita fins que no tornin a sortir de cacera. I decideixen deixar-n’hi a l'entrada de la cova perquè no els ataqui més. Com que necessiten moltes verdures i fruites, decideixen treballar junts per aconseguir-les. I al dinosaure li deurien agradar molt, perquè no va tornar a menjar carn mai més i ja no van tornar a tenir mai més problemes amb ell. Les dues tribus, veient que juntes aconsegueixen més coses que separades, decideixen formar-ne una de nova, la tribu Lila i es dedicaran a l'agricultura per poder alimentar-se ells i al dinosaure.

LES DUES TRIBUS Escola Ventós Mir (Grup B) (Adaptació lliure del conte “Les dues tribus de l’Escola Ítaca)

Fa molt i molt de temps, quan les bèsties tenien dents, hi havia dues tribus que vivien en dues valls. Una, que era la Blava, la dels més llestos, i un altre la dels Vermells, la dels més forts. Les dues tribus es separaven per una gran muntanya i es barallaven per tot. La tribu blava menjava verdures, fruites i altres cultius, tenien horts gegants. I la vermella menjava carn de vaca, de porc, d’ovella, etc. Tenien moltes granges. Un dia a la tribu blava i a la vermella els van robar tot el menjar emmagatzemat. Cada tribu es pensava que havia estat l’altra tribu que els havia robat mentre caçaven o recollien cultius, i es van enfadar moltíssim. L’home més savi dels Blaus i el més fort dels Vermells van trobar unes petjades gegants. Van descobrir que havia sigut un monstre, i van anar a la seva cova, on van trobar restes d’herba, plantes, ossos i sang. El dinosaure havia menjat tant que li va agafar son. Els Vermells van anar a matar-lo però els Blaus van dir que no. - Ens podria ajudar en moltes coses: a collir les verdures, caçar…-van dir els blaus. Els Vermells van estar d’acord amb el que deien i el van despertar i el van acorralar sense matar-lo. Van arribar a un acord,els ajudaria a fer les feines i s’alimentaria sense robar a ningú. El monstre va estar

d’acord i les dues tribus es van unir. Als Blaus els hi va encantar la carn i als vermells la verdura. Les dues tribus van decidir ajuntar-se i resoldre les seves diferències. Juntes aconseguirien més coses que separades. Es van unir i van estar igualades en força i intel·ligència. Vivien amb el monstre tots en pau. Aquest conte s'ha acabat i si no és mentida és veritat.

LES TRIBUS S’AJUNTEN Escola Joan Llongueras (Adaptació lliure del conte “Les dues tribus de l’Escola Ventós Mir)

Fa molt i molt de temps, quan les bèsties tenien dents, hi havia dues tribus que vivien separades per un riu molt net i cristal·lí, vivien una enfront de l’altra, tot i que mai havien tingut cap relació, ni bona ni dolenta. Una era la tribu dels grocs, la dels més llestos i l’altre la dels roses, la dels més forts. La tribu groga menjava verdures, fruites i altres cultius, tenien horts gegants i els agradava molt estudiar i llegir llibres. La tribu rosa menjava tota mena de carn: de vaca, de porc, d’ovella, etc. Tenien moltes granges i els agradava molt fer esport. Un dia a les dues tribus els van desaparèixer tots els menjars i les begudes. Cada tribu sospitava de l’altra ja que totes dues tenien els seus menjars i begudes emmagatzemades en rebosts subterranis. Estaven molt empipats i pensaven totes dues que els hi havien anat a robar quan estaven dormint a la nit. Llavors cada tribu va decidir enviar la millor representant que tenien per tal d’assabentar-se perquè els havien fet aquesta malifeta. La dona més sàvia dels grocs que es deia Elena i la més forta dels roses que es deia Montse, per sort es van trobar quan estaven passejant cadascuna amb la seva barca i van decidir parlar del tema. De sobte, van veure sortir de dins l’aigua un gran cap verd amb les dents daurades i molt esmolades. En veure´l es van espantar molt,

però investigant van descobrir que era un drac que vivia al fons del riu.

Aleshores es van adonar de qui era que robava els menjars i les begudes. Les dues tribus es van reunir per buscar una solució. La rosa va decidir anar a matar-lo, però els grocs van dir que no perquè els podria ajudar a fer moltes coses: a collir les verdures, caçar... Els de la rosa van estar d’acord amb el que deien els grocs. Van decidir posar-li un parany amb menjar i esperar a que sortís del riu, però sense fer-li mal. Quan va quedar atrapat van parlar amb ell i van arribar a un acord, els ajudaria a fer les feines i s’alimentaria sense robar a ningú. Des d’aquell dia, les dues tribus es van unir i van canviar els seus hàbits alimentaris, van decidir barrejar els seus colors i el seu color va ser el taronja. Llavors es van convertir en la tribu dels taronges. Les dues tribus van decidir ajuntar-se i resoldre les seves diferències ja

que juntes podrien aconseguir més coses que separades, ajuntant la seva força i la seva intel·ligència.

Vivien amb el drac tots en pau i feliços. COLORS SEPARATS VAN COMENÇAR I BARREJATS VAN ACABAR

G ru p 3 A 73

EL CAÇADOR D'ANIMALS Escola López Torrejón Hi havia una vegada un home ben ric i molt avariciós que per cert era caçador, es deia Biel. Físicament era un home fort, robust i fornit que sempre anava ben vestit, perquè era extremadament presumit, però de bons amics no en tenia. En Biel vivia a una muntanya, on totes les famílies eren pobres, sense casa, vivien en una cova i eren vegetarians. Cultivaven la seva pròpia terra. Era gairebé com la prehistòria. El poble no volia saber res d’en Biel, ja que ells eren amics dels animals i en Biel només que volia caçar-los per després vendre’ls. Un dia mentre es mirava la Guardiola que tenia a casa, va pensar que volia guanyar molts més diners, li era ben igual el que pensessin els del poble i va decidir fer una setmana intensa de caça i poder caçar tots els animals de la muntanya, així fer molts diners i després marxar cap a un altre indret. Els animals del bosc, especialment els conills, que eren molt ràpids i que els hi encantaven les pastanagues, l’ocell que li encanta volar i veure el bosc des del cel, l’esquirol que li encanta pujar als arbres amb llibertat i la guineu que sempre buscava diversió amb els altres animals, van decidir que ja n’hi havia prou i que aturarien al Biel.

Van fer una reunió, on també hi van assistir la gent del poble, però en la que només parlaven els animals. La guineu va proposar que li declaressin la guerra a en Biel, però l’ocell va dir que millor que no perquè podrien acabar tots ferits. Els conills i l’esquirol van donar suport a la idea de l’ocell. Però com ho aconseguirien? en Biel no volia parlar amb ells. En Biel va decidir que el proper dia sortiria a caçar a tots els animals amb un altre caçador en German. Els animals del bosc van creure que havia arribat el moment d’anar a parlar amb l’animal més vell del bosc, el doctor mussol, aquest segur que els hi donaria un bon consell per poder aturar en Biel i en German. El doctor mussol, va escoltar atentament als preocupats animals del bosc. Però no va dir res, va estar rumiant i rumiant. Finalment va parlar. Els hi va dir que els ajudaria i que tenia la solució. Havien d’aconseguir que els dos caçadors arribessin a una zona on hi havien unes cascades, amb un llac i que un cop arribessin allà, podrien escoltar la

veritable naturalesa que els hi diria que no ho fessin. Els animals poc convençuts van acceptar la proposta, ja que no tenien cap alternativa. Així, es van dividir en dos grups. Un grup conduirien tots plegats en Biel per la muntanya fins a les cascades, i l’altre faria el mateix amb en German però per un altre camí.

Va arribar el dia de la caçera. En German i en Biel van agafar les armes i van endinsar-se pel bosc. Immediatament van veure els conills que els esperaven. Els conills van sortir corrents en dos grups i els caçadors els van perseguir durant una bona estona. En Biel feia estona que no veia en German. Fins que van arribar a una zona meravellosa. Era com un manantial, allà hi eren tots els animals del bosc reunits. Els esperaven. Potser seria un bon moment per caçar-los a tots. En German va voler disparar, però en Biel va aturar-lo. Havia entès una cosa, no podia seguir caçant, la unió dels animals en aquell paratge preciós l’havia meravellat. Volia una vida rodejat d’altres persones,

animals, plantes, en contacte amb la natura. Ho volia. Va demanar perdo a tots els animals del bosc i va donar diners a en German perquè marxés. Amb tots els diners que tenia en Biel a la Guardiola va acabar construint cabanyes al voltant del llac, per tota la gent i un centre d’animals perquè poguessin anar-hi sempre que ho necessitessin. En Biel va deixar de comprar roba, i va començar a cultivar un hort amb els seus nous amics. Mai s’havia sentit tant bé. Sentia que la vida li somreia. I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s’ha fos.

EL CAÇADOR D'ANIMALS Escola Picasso (grup B) (Adaptació lliure del conte “”El caçador d’animals” de l’Escola López Torrejón)

Hi havia una vegada un home ben ric i molt avariciós que, per cert, era caçador i es deia Biel. Físicament era un home fort, robust i fornit que sempre anava ben vestit perquè era extremadament presumit; però de bons amics no en tenia.... En Biel vivia a una muntanya no lluny d’aquí, on totes les famílies del poble eren pobres, sense casa, vivien en coves i eren vegetarians. Cultivaven la seva pròpia terra. Era gairebé com la prehistòria.

El poble no volia saber-ne res d’en Biel, ja que ells eren amics dels animals i en Biel només volia caçar-los per després vendre’ls. Un dia mentre es mirava la Guardiola que tenia a casa, va pensar que volia guanyar molts més diners; li era ben igual el que pensessin els del poble i va decidir fer una setmana intensa de caça i poder caçar tots els animals de la muntanya i així fer molts diners i després marxar cap a un altre indret.

Els animals del bosc com l’àliga que vola ràpid i alt i amb una vista molt bona, les llebres que els agrada córrer amb llibertat, els óssos que els agrada menjar molta mel i dormir molt, la granota que li encanta saltar i menjar-se els mosquits, la serp que li agrada pujar pels arbres, i el llop que sempre buscava diversió amb els altres animals, es van assabentar del que volia fer i van decidir que ja n’hi havia prou i que se li havia de donar una lliçó al caçador i aturar-lo.

Llavors els animals van decidir anar al Bosc dels Miracles, on es podia parlar com els humans, van convocar una reunió on també hi van assistir la gent del poble i poder parlar tots. Durant hores van parlar, discutir i opinar sobre què fer fins que el llop va dir:

- Li declararem la guerra als caçadors!!! - Síííí !!! – van dir els altres- Els farem la vida impossible i, si cal, els matarem! Fins que l’animal més vell i savi del bosc, el Doctor Mussol, va dir: - Chissssst!!! Calma!!!! Jo us ajudaré, però els animals no podem ser

com les persones que maten, no els podem fer el que no ens agrada que ens facin a nosaltres. - I llavors, què farem?! – va dir la granota. Els va proposar lo següent: havien d’aconseguir que els dos caçadors arribessin a una zona on hi havia unes cascades amb un llac i que un cop allà, podrien escoltar la veritable naturalesa que els hi diria que no ho fessin. Els animals, poc convençuts, van acceptar la proposta ja que no tenien cap alternativa millor. Així, es van dividir en dos grups: un grup conduiria en Biel per la muntanya fins a les cascades i l’altre faria el mateix amb l’amic, que sempre anava amb ell a caçar i que es deia Germán, però per un altre camí.

Va arribar el dia de la cacera. En Germán i en Biel van agafar les armes i van endinsar-se pel bosc. Immediatament van veure les llebres i els óssos que els esperaven. Els animals van fer dos grups i van sortir corrents i els caçadors els van perseguir .... En Biel feia estona que no veia en Germán perquè anaven per camins diferents. Fins que van arribar a una zona meravellosa!!!! Era com un manantial on allà ja hi

eren tots els animals del bosc reunits en silenci. Els esperaven.... - Potser és un bon moment per caçar-los a tots...- va pensar en Biel. En Germán va voler disparar però en Biel el va aturar... Havia entès una cosa: no podia seguir caçant; la unió i aquest fort silenci en aquell paratge preciós l’havia meravellat com mai s’ho havia pogut imaginar... Va decidir que volia una vida millor rodejat d’altres persones, animals, plantes i en contacte amb la natura. Ho volia de debò!!! Va demanar perdó a tots els animals i a la gent del poble, li va donar diners a en Germán perquè marxés, i amb tots els diners que tenia a la Guardiola va acabar construint cabanyes al voltant del llac per tota la gent, i un centre d’animals perquè poguessin anar-hi sempre que volguessin. En Biel va deixar de comprar roba molt cara i va començar a cultivar un hort amb els seus nous amics. Mai s’havia sentit tant bé com ara. Sentia que la vida li somreia...... I conte contat, aquest conte ja s’ha acabat!

EL PESCADOR Escola Miguel Hernández (Adaptació lliure del conte “”El caçador d’animals” de l’Escola Pau Picasso-Grup B)

Hi havia una vegada un home ben ric i molt avariciós que, per cert, era pescador i es deia Biel. Físicament era un home fort, robust i fornit que sempre anava ben vestit perquè era extremadament presumit; però de bons amics no en tenia.... En Biel vivia al costat d’una platja no lluny d’aquí, on totes les famílies del poble eren pobres, sense casa, vivien en barraques i eren vegetarians. Cultivaven la seva pròpia terra. Era gairebé com el Neolític. El poble no volia saber-ne res d’en Biel, ja que ells eren amics dels animals i en Biel només volia pescar-los per després vendre’ls. Un dia mentre es mirava la guardiola que tenia a casa, va pensar que volia guanyar molts més diners; li era ben igual el que pensessin els del poble i va decidir fer una setmana intensa de pesca i poder pescar tots els peixos del mar i així guanyar molts diners i després marxar cap a un altre indret. Els animals del mar com el peix manta que neda lentament, els dofins sempre saltant i fent tombarelles dins l’aigua,els calamars sempre embrutant amb la seva tinta, les sardines sempre en grup, el salmó taronget i els pops amb els seus tentacles sempre molt divertits ,juntament amb els altres animals, es van assabentar del que volia fer i van decidir que ja n’hi havia prou i que se li havia de donar una lliçó al pescador i aturar-lo. 83

Llavors els animals van decidir anar al Mar dels Miracles, on es podia parlar com els humans, van convocar una reunió on també hi van assistir la gent del poble i poder parlar tots. Durant hores van parlar, discutir i opinar sobre què fer fins que el calamar va dir: - Jo li puc llençar tinta als ulls quan vingui a pescar!!! - Sííí !!! – van dir els altres- Li farem la vida impossible i, si cal, el matarem! – diu en Marc.

- Chissssst!!! Calleu d’una vegada!!!! Jo us ajudaré a trobar la solució!!!, però els animals marins no podem ser com les persones que maten, no els podem fer el que no ens agrada que ens facin a nosaltres. - I llavors, què farem?! – va dir el pop.

Els va proposar el següent: havien d’aconseguir que els dos pescadors arribessia una zona on hi havia unes foques prenent el sol en un muntanyeta de sorra i que un cop allà, podrien escoltar a Neptú, rei del mar, que els hi diria que no ho fessin.

Els animals, poc convençuts, van acceptar la proposta ja que no tenien cap alternativa millor. Així, es van dividir en dos grups: un grup conduiria en Biel per la platja, mar endins, fins arribar a les foques i l’altre faria el mateix amb l’amic, que sempre anava amb ell a pescar i que es deia German, però per un altre camí. Va arribar el dia de la pesca. En German i en Biel van agafar les seves canyes i xarxes de pescar i van endinsar-se cadascú en la seva barca pel mar. Immediatament van veure als peixos mantes i als calamars que els esperaven. Els animals van fer dos grups i van sortir corrents i els pescadors els van perseguir .... En Biel feia estona que no veia en German perquè anaven per camins diferents. Fins que van arribar a una zona meravellosa!!| Era com un paradís, d’aigua clara i cristal·lina , amb una petita illa on allà ja hi eren tots els animals del mar reunits en silenci.

Els esperaven.... - Potser és un bon moment per pescar-los a tots...- va pensar en Biel. En German va voler llençar la xarxa sobre els animals, però en Biel el va aturar... Havia entès una cosa: no podia seguir pescant sense control; la unió i aquest fort silenci en aquell paratge preciós l’havia meravellat com mai s’ho havia pogut imaginar... Va decidir que volia una vida millor rodejat d’altres persones, animals, plantes i en contacte amb la natura. Ho volia de debò!!! Va demanar perdó a tots els animals i a la gent del poble, li va donar diners a en German perquè marxés, i amb tots els diners que tenia a la guardiola va acabar construint boniques i grans cases al voltant de la platja per tota la gent, i un centre de recuperació d’animals per curar-los quan estiguessin ferits. En Biel va deixar de comprar roba molt cara i va començar a cultivar un hort amb els seus nous amics. Mai s’havia sentit tant bé com ara. Sentia que la vida li somreia...... I conte contat, el pescador ja pescat!

G ru p 3 B 87

EL VIATGE A TANZÀNIA Escola Picasso (grup B)

Fa uns quants anys una família de Badalona que es deien Jose, el pare; Marta, la mare, i els dos fills, Andrea i Marcos, van decidir anar de vacances d’estiu a Tanzània (Àfrica), perquè els feia molta il·lusió veure els animals a la selva. Com que està molt lluny hi van anar amb avió i van trigar moltíssim en arribar, més de 24 hores!!! Durant el viatge i per entretenir-se van jugar amb les coses que portaven a una motxilleta petita: joguines, pintant, mirant una peli, dibuixant amb fulls i llapis de colors, amb una tablet i també amb llibres i còmics. I també van dormir.....

Quan van arribar a Tanzània ja van anar directament a l’hotel a deixar les maletes i descansar una estona; però va ser molt curta perquè tenien moltes ganes d’anar a la selva! Van llogar un cotxe tot terreny molt xulo i van començar l’aventura per la selva... Aventura, sí.... per què es van trobar amb el que no s’esperaven...: els animals salvatges dins de gàbies de ferro!!!! De sobte van veure un caçador furtiu que anava caçant els animals amb trampes per portar-los a un circ, el circ més famós i més gran del món: el Circus Superior!!!!

- Oh, no! – va exclamar en Marcos. - Què faran amb aquests animals? – va preguntar la mare. - No ho sé! – va dir el pare-. Però el seguirem per veure on va. Llavors el van seguir fins al circ per veure què feien amb els animals. I la seva sorpresa, terrible, va ser que els maltractaven perquè aprenguessin els números de l’espectacle. Quina pena!!!!

Els pegaven amb una barra de ferro, no els donaven de menjar si no feien bé el que el domador els demanava, no els rentaven...... i ells, pobrets!, ploraven i ploraven i ploraven...... - Hem de fer alguna cosa, pare! – va dir l’Andrea. Llavors van pensar d’anar a la policia per denunciar el que estava passant al circ i ho aturessin. La policia, en escoltar el que van contar, no s’ho podien creure i van anar corrents cap al circ per veure si era veritat el que els havien dit la família. Una vegada allí, l’amo del circ no els volia ensenyar el que feien; deia que era mentida el que els havien contat. Però al final no va tenir més remei que reconèixer la veritat: que sí que maltractava els animals. La policia va detenir l’amo, i amb els altres treballadors del circ van arribar a un acord pel bé de tots: es podien quedar els animals a canvi de donar-los menjar, netejar-los i ensenyar-los a fer les coses sense pegar ni càstigs, i que una vegada acabessin de fer l’actuació, els haurien de tornar al seu hàbitat natural amb les seves famílies perquè fossin feliços.

I així ho van fer. Des de llavors, aquesta família cada vegada que veu un circ se’n recorda moltíssim de l’aventura que varen passar a Tanzània i dels animals que van alliberar. - Te’n recordes, pare? – diu en Marcos. - I tant, fill, que me’n recordo.....- li contesta el pare. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!!!

EL VIATGE A LA XINA Escola Miguel Hernández (Adaptació lliure del conte “”Viatge a Tanzània” de l’Escola Pau Picasso - Grup B)

Fa uns quants anys una família de Granada que es deien Xavier, el pare; Linda, la mare, i els dos fills, Laura i Marc, van decidir anar de vacances d’estiu a Xina (Àsia), perquè els feia molta il·lusió veure els óssos panda .Com que era molt lluny hi van anar amb avió i van tardar moltíssim en arribar, més de 24 hores! Durant el viatge i per entretenir-se van jugar amb les coses que portaven a una motxilleta petita, amb joguines, pintant, mirant una peli, dibuixant amb fulls i llapis de colors, amb una tablet i també amb llibres i còmics. I també van dormir.....

Quan van arribar a la Xina ja van anar directament a l’hotel a deixar les maletes i descansar una estona; però va ser molt curta, perquè tenien moltes ganes d’anar al zoo de Beijing per veure els seus animals preferits. Van llogar un cotxe tot terreny molt xulo i van començar l’aventura cap al zoo. Aventura, sí, perquè es van trobar que havien robat els óssos panda. De sobte, van veure sortir del zoo uns lladres que anaven amb els animals a dins d’uns sacs. Com que estaven a prop seu,, els van sentir dir que els volien portar a la Gran Muralla xinesa per vendre’ls il·legalment als turistes. - Oh, no! – va exclamar en Marc. - Què faran amb aquests animals tan delicats? – va preguntar la mare. - No ho sé! – va dir el pare- però els seguirem per veure on van. Llavors els van seguir fins al seu amagatall per veure què feien amb els animals. I la seva sorpresa, terrible, va ser que els maltractaven perquè estiguessin quiets i en silenci. Quina pena! Els pegaven amb una barra de ferro, si cridaven no els donaven de menjar, no els rentaven, i ells, pobrets, ploraven i ploraven i ploraven... - Hem de fer alguna cosa, pare! – va dir la Laura. Llavors van pensar d’anar a la policia per denunciar què estava passant allà i ho aturessin.

La policia, en escoltar el que van contar, no s’ho podien creure i van anar corrents cap a l’amagatall per veure si era veritat el que els havien dit la família. Una vegada allí, el cap dels lladres no els volia ensenyar què feien; deia que era mentida el que els havien contat. Però al final, no van tenir més remei que reconèixer la veritat, que havien robat els óssos panda i els maltractaven.

La policia va detenir a tota la banda de delinqüents i els óssos van tornar al zoo, que era un espai protegit, on no hi havia gàbies i vivien feliços a la natura. Els lladres com a càstig van haver de treballar al zoo, cuidant dels animals i protegint-los durant tota la seva vida.

EL VIATGE A CUBA Escola Lopez Torrejón (Adaptació lliure del conte “”Viatge a Xina” de l’Escola Miguel Hernández) Fa uns quants anys una família de Badalona que es deien Jose, el pare; Marta, la mare, i els tres fills, en Marc, la Laura i en Sergi, van decidir anar de vacances d’estiu a Cuba (Americà central), perquè els feia molta il·lusió veure els animals marins aprofitant que a Cuba hi fa un molt bon clima a l’Agost.Com que està molt lluny hi van anar amb avió i van trigar moltíssim en arribar, més de 4 dies, perquè van perdre les maletes i van haver d’esperar-les a Miami, on feien escala. Durant l’espera i per entretenir-se van jugar amb moltes coses que portaven a la motxilla com diferents jocs de taula, van jugar a cartes, van llegir dos llibres cadascú i van poder visitar tot l’aeroport.

Quan van arribar a l’Havana, la capital de Cuba, ja van anar directament a l’hotel a deixar les maletes i descansar una estona; però va ser molt curta perquè tenien moltes ganes d’anar a la platja de Varadero a veure els animals marins. Van llogar un cotxe tot terreny molt xulo i van començar l’aventura per l’illa direcció Varadero. Allà es van endur una bona desil·lusió, van fer submarinisme i van poder veure molts animals: tortugues, cavallets de mar, algun pop i una balena...però no van poder veure cap dofí. Al segon dia van tornar a fer submarinisme amb l’esperança de veure els dofins, però no van veure’n cap. Abans de tornar a la superfície, en Sergi i en Marc van trobar una sirena i van parlar amb ella. Era exactament com als contes, era espectacular. Els hi va explicar que ja no queden dofins a la zona perquè els han caçat a tots pel propi benefici dels humans però, de sobte, mentre parlaven amb ella, van veure un caçador furtiu que anava caçant altres animals amb trampes per portar-los a un circ, el circ més famós i més gran del món: el Circus Superior, això els hi ho va explicar la sirena. - Oh, no! – va exclamar la Laura - Què faran amb aquests animals? – va preguntar la mare. - No ho sé! – va dir el pare-. Però el seguirem per veure on va.

Llavors el van seguir fins al circ per veure què feien amb els animals. I la seva sorpresa, terrible, va ser que els maltractaven perquè aprenguessin els números de l’espectacle. Quina pena!!!! Els pegaven amb una barra de ferro, no els donaven de menjar si no feien bé el que el domador els demanava, no els rentaven...... i ells, pobrets!, ploraven i ploraven i ploraven...... - Hem de fer alguna cosa, pare! – va dir la Laura Llavors van pensar d’anar a la policia per denunciar el que estava passant al circ i ho aturessin.

La policia, en escoltar el que van contar, no s’ho podien creure i van anar corrents cap al circ per veure si era veritat el que els havien dit la família.

Una vegada allí, l’amo del circ no els volia ensenyar el que feien; deia que era mentida el que els havien contat. Però al final no va tenir més remei que reconèixer la veritat: que sí que maltractava els animals. La policia va detenir l’amo, i amb els altres treballadors del circ van arribar a un acord pel bé de tots: tornarien els dofins i els altres animals marins al mar, i quan els turistes volguessin veure’ls anirien al mar a fer-ho i farien immersions amb la seva ajuda, a un preu raonable pel que poguessin guanyar-se la vida i cobrir les despeses mínimament sense perjudicar a cap animal. La sirena seria l'encarregada d'avisar a la policia si no ho complien. I així ho van fer. Des de llavors, aquesta família cada vegada que va de vacances i fa submarinisme se’n recorda moltíssim de l’aventura que varen passar a Cuba i dels animals que van alliberar. - Te’n recordes, pare? – diu en Marc. - I tant, fill, que me’n recordo.....- li contesta el pare. I vet aquí un gat, i vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!!!

10 0

G ru p 3 C 10 1

10 2

ES POT CANVIAR EL MÓN? Escola Miguel Hernández

Hi havia una vegada en un país llunyà un grup de científics que volien trobar vida a un altre planeta. Després de molts i molts anys d´investigació, van decidir enviar una expedició espacial. A l'expedició hi anaven en Pau i la Paula. Eren germans i des de petits somniaven amb un viatge a l'espai. Havien dedicat molta estona de la seva vida estudiant per arribar a ser astronautes. El gran dia s'acostava i els germans estaven tan nerviosos que no podien dormir. Només pensaven en les coses que es trobarien en aquell planeta. La Paula deia que hi hauria extraterrestres de color verd i vermell, amb quatre braços i tres ulls. El Pau pensava que potser això podria ser. Per fi va arribar el dia i els dos germans es van dirigir cap a l’oficina des d´on havien d’enlairar-se. Una vegada allà, van preparar tot l’equip. Van pujar a la nau, van seure als seus seients, es van cordar els cinturons i va començar el compte enrere: deu, nou, vuit... Comença l’aventura!. Van travessar l’atmosfera i, com no hi havia gravetat, van començar a flotar. Des de la nau podien veure la Terra.

10 3

Era minúscula, de color blau, verd i blanc. Ja havien passat dues hores i començaven a tenir molta gana, però havien oblidat on havien deixat el menjar. De sobte, van veure un planeta que desconeixien. No sabien identificar-lo, s’assemblava a la Terra però era de molts colors. Van decidir baixar a explorar-lo. Després de molt caminar, estaven molt cansats, fins que van trobar una casa darrera d’un arbre que semblava encantada. Era molt vella: tenia les finestres trencades, les portes obertes i hi havia un gat cobert d’heura. Van entrar i van veure una persona idèntica a ells; tenia dos braços, dues cames, un cap, un nas, dues orelles, una boca... però hi havia algunes diferències: els seus ulls eren de color vermell i a les mans tenia quatre dits. Van començar a parlar amb ell de com era el seu planeta: si hi tenia per menjar (perquè recordeu que estaven morts de gana) i per beure, si hi vivien més persones, si hi tenia oxigen (perquè encara portaven posat el casc)...Després de molt parlar, els va convidar a sopar i a dormir a casa seva. Al dia següent , el senyor, que es deia Podor, va començar a fer-los preguntes sobre la Terra i els seus costums perquè ell també volia saber coses dels seus convidats. Més tard, els va ensenyar la seva ciutat, que es deia Ocelàndia. Mentre anaven passejant va presentar tots els seus amics. La gent estava pel carrer i es regalaven coses els uns als altres sense motiu, ajudaven a la gent més pobre, els donaven menjar. La gent no discutia mai i, si alguna vegada ho feien, de seguida tornaven a ser amics. Celebraven totes les coses bones amb molta il·lusió. Els

10 4

agradava treballar, tothom tenia feina, treballaven una setmana uns i, la setmana següent, els altres. En Pau i la Paula estaven bocabadats, meravellats de tot el que veien. Dues o tres setmanes després, van decidir tornar per informar que havien trobat un nou planeta i que portarien a la pràctica tot el que havien après a Ocelàndia, ja que volien viure tan feliços com en aquest planeta. Van passar els anys i els costava molt canviar les coses, per això van decidir tornar al planeta de colors i portar-hi alguns dels seus habitants perquè expliquessin i ensenyessin les seves experiències. Al cap de cinc anys, ho van aconseguir i els terrícoles van viure en un món avançat, sense guerres, sense persones pobres, sense egoistes. Un món perfecte. En Pau i la Paula van arribar a la conclusió que, amb paciència, bona voluntat i il·lusió, tothom pot a aconseguir allò que es proposa.

10 5

ÉS POT CANVIAR EL MÓN Escola López Torrejón (Adaptació lliure del conte “”Es pot canviar el món” de l’Escola Miguel Hernández)

Hi havia una vegada en un país llunyà un grup de científics que volien trobar vida a un altre planeta. Després de molts i molts anys d´investigació, van decidir enviar una expedició espacial. A l'expedició hi anaven en Pau i la Paula. Eren germans i des de petits somniaven amb un viatge a l'espai . Havien dedicat molta estona de la seva vida estudiant per arribar a ser astronautes. El gran dia s'acostava i els germans estaven tan nerviosos que no podien dormir. Només pensaven en les coses que es trobarien en aquell planeta. La Paula deia que hi hauria extraterrestres de color verd i vermell, amb quatre braços i tres ulls. El Pau pensava que potser això podria ser. Per fi va arribar el dia i els dos germans es van dirigir cap a l’oficina des d´on havien d’enlairar-se. Una vegada allà, van preparar tot l’equip. Van pujar a la nau, van seure als seus seients, es van cordar els cinturons i va començar el compte enrere: deu, nou, vuit... Comença l’aventura!. Van travessar l’atmosfera i, com no hi havia gravetat, van començar a flotar. Des de la nau podien veure la Terra. Era minúscula, de color blau, verd i blanc. Ja havien passat dues hores i començaven a tenir molta gana, però havien oblidat on havien deixat el menjar.

10 6

De sobte, van veure un planeta que desconeixien. No sabien identificar-lo, s’assemblava a la Terra però era de molts colors. Van decidir baixar a explorar-lo. Després de molt caminar, van arribar a un poble gran. Van entrar a la primera granja que van trobar. A dins van trobar una nena. Aquesta nena era molt peculiar. Tenia deu trenes, dos ulls blaus i liles, no tenia nas, el seu cabell era rosa pastís i portava un vestit fet de fulles verdes. Era ben estranya. Tenia ales blanques amb flors blaves i sis dits a cada mà. La nena va ser molt simpàtica i agradable amb ells. Els hi va presentar el seu amic, el Moble. Era com un armari que parlava i que vivia amb la nena. Els dos els hi van explicar el gran problema que tenien en aquell planeta. Era un planeta trist, perquè la gent no era gens educada, faltaven el respecte a tothom, no seguien cap norma i l’únic que feien era enfadar-se per tot i barallar-se amb tothom. En Pau i la Paula van sortir a passejar amb la nena i el Moble, i van poder veure de primera mà, la mala educació que gastaven els habitants d’aquell planeta. Després d’una setmana ja en van tenir prou, per saber que no era el millor planeta per viure-hi. Així que van decidir tornar cap a la Terra. Però, al acomiadar-se de la nena i el Moble, van sentir una forta tristor, no van parar de plorar

10 7

durant tot el viatge de tornada. Al arribar a la Terra, van decidir que als problemes s’hi ha de trobar solucions, i van decidir que arreglarien aquell planeta. Van crear una expedició educativa que aniria a educar els habitants d'aquell planeta. Així ho van fer. Van tornar al planeta amb molts educadors. I van passar-se un any ensenyant bons hàbits i valors educatius. La nena de les trenes i el Moble van també sumar-se als altres per crear el club de l’educació. Després d’un any convivint les persones dels dos planetes, van veure un canvi substancial en l’educació del planeta, però era hora de marxar, van pensar que tornarien al cap d’uns anys per veure si havien aprés més o tornaven a ser mal educats. Al cap de deu anys, la Paula i en Pau, que ja eren adults, van tornar al planeta, però aquest cop no va caler aterrar en ell, el van veure des de lluny i van veure que el planeta somreia. Ho havien aconseguit tots plegats, un món millor, més just i més feliç.

10 8

ES POT CANVIAR EL MÓN!!! Escola Picasso (Grup B) (Adaptació lliure del conte “”Es pot canviar el món” de l’Escola López Torrejón) Hi havia una vegada, en un país llunyà, un grup de científics que volien trobar vida a un altre planeta que ells anomenaven Fermicorcú. Després de molts i molts anys d’investigació van decidir enviar una expedició espacial. A l’expedició hi anaven en Pau i la Paula, eren dos amics que des de petits somiaven amb un viatge a l’espai. Havien dedicat molt temps de la seva vida estudiant per arribar a ser astronautes. El gran dia s’acostava i els amics estaven tan nerviosos que no podien dormir. Només pensaven en les coses que es trobarien en aquell planeta. La Paula deia que hi hauria extraterrestres de color verd i vermell i arbres multicolors i molt alts. En Pau pensava que potser això seria veritat.....

10 9

Per fi va arribar el dia i els dos amics es van dirigir cap a l’oficina des d’on havien d’enlairar-se. Una vegada allà van preparar tot l’equip. Van pujar a la nau, van seure als seus seients, es van cordar els cinturons i va començar el compte enrere: deu, nou, vuit.. Comença l’aventura!!!!! Van travessar l’atmosfera i, com no hi havia gravetat, van començar a flotar. Des de la nau podien veure la Terra. Era minúscula, de color blau, verd i blanc. Ja havien passat dues hores i començaven a tenir molta gana, però havien oblidat on havien deixat el menjar. De sobte, van veure un planeta que s’assemblava a la Terra però era de molts colors. Era el planeta Fermicorcú que anaven buscant! I van decidir baixar a explorar-lo.

11 0

Després de molt caminar van arribar a un poble gran; van entrar a la primera granja que van trobar per prendre alguna cosa i allà dins hi havia una nena una mica peculiar: portava el cabell esbojarrat amb deu trenes, un ull de color vermell, quatre boques i dos dits a cada mà, portava un vestit fet de fulles verdes i liles i el seu cabell era rosa pastís. Era ben estranya! Tenia ales grogues amb flors vermelles.... La nena va ser molt simpàtica i agradable amb ells. Els hi va presentar a la seva amiga la Cadira: era de fusta rosa amb ratlles negres que parlava i vivia amb la nena. Els dos els hi van explicar el gran problema que tenien en aquell planeta: era un planeta trist, perquè la gent no era gens educada, faltaven el respecte a tothom, no seguien cap norma i l’única cosa que feien era enfadar-se i barallar-se per tot i amb tothom. Després de menjar un poc, en Pau i la Paula van sortir a passejar amb la nena i la Cadira, i van poder veure de primera mà la mala educació que gastaven els habitants d’aquell planeta. Després de tres dies ja en van tenir prou per saber que no era el millor planeta per viure-hi. Així que van decidir tornar a la Terra. Però... a l’acomiadar-se de la nena i la Cadira van sentir una forta tristor i van passar bona part del viatge de tornada plorant, i no paraven de donar-li voltes al cap per trobar una solució i ajudar els seus amics i el seu planeta. En arribar a la Terra, i durant dos dies, van estar parlant amb els científics a veure què podrien fer. Que als problemes se’ls hi ha de buscar solucions fins que la van trobar: es va crear una expedició

11 1

educativa que aniria a educar els habitants d’aquell planeta. La Paula i en Pau els acompanyarien i també els ajudarien en la tasca. I així ho van fer! Van tornar a Fermicorcú amb molts educadors i van passar-se més d’un any ensenyant bons hàbits i valors educatius. La nena de les trenes i la Cadira també es van sumar als altres per crear el club de l’educació. Al cap d’un temps van veure que totes les persones d’aquell planeta ja eren educats, bones persones i amics. Ja era hora de tornar a la Terra.... però tornarien a visitar-los!!! Al cap de quinze anys, la Paula i en Pau van tornar al planeta i ja des de lluny, es veia que era feliç i somreia.... Ho havien aconseguit tots plegats: un món millor, més just i més feliç!!!!!!!

I vet aquí un gat, i vet aquí un gos..... i aquest conte ja s’ha fos!!!!!

11 2