Page 1


JAN BU N’DAW Realitzat pels alumnes de 4t de les escoles Joana d’Empúries i Ruiz Amado de Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de Mariona Masferrer


© Conte per relleus © Títol: Jan Bu n’Daw © Text i il·lustracions: Alumnat de 4t d’Educació Primària escoles Castelló d’Empúries, amb la col•laboració de la Mariona Masferrer © Equip impulsor: Escola Ruiz Amado, Escola Joana d’Empúries, Mariona Masferrer (escriptora), Pilar Arnáiz Pérez (SEAE), Consol Iglesias (Inspectora de la Zona) i Ajuntament de Castelló d’Empúries. © Coordinació i revisió: Pilar Arnáiz Pérez © Adaptació Sites: Àngel Agustí (SEAE) © Servei Educatiu de l’Alt Empordà (SEAE) Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya © Edició: Ajuntament de Castelló d’Empúries Any: abril de 2013 Dipòsit Legal: GI-583-2013 Tiratge: 200 exemplars Drets de reproducció i adaptació: La reproducció està autoritzada i agraïda, amb la finalitat d’engrescar i divulgar aquesta iniciativa. Fora dels casos que es vulgui fer, directament o indirectament, amb algun tipus de finalitat comercial o lucrativa.

3


ÍNDEX

Presentació i benvinguda Introducció Capítol 1: En Jan arriba a Tibay Capítol 2: Els animals ens parlen Capítol 3: El material es retarda!!! Capítol 4: Estira, estira, Alburaj! Capítol 5: La Pigada ja ha parit Capítol 6: L’enigma Capítol 7: Una nova amistat Capítol 8: Viatge al llac Mansanaf Capítol 9: La caiguda de l’Uli Kumba Capítol 10: La gran festa Els personatges Els autors i les autores

4


Presentació

Jan bu n’Daw forma part del projecte d’animació lectora “Conte per relleus” adreçat als alumnes de 4t de primària de les escoles de Castelló d’Empúries. El projecte pretén fomentar l’hàbit lector i desvetllar el gust per l’escriptura creativa a través del treball col•laboratiu i en xarxa entre les escoles del municipi, mitjançant la tecnologia del google sites i amb la col·laboració de l’escriptora Mariona Masferrer. Es pot trobar més informació a l’adreça https://sites.google.com/a/xtec.cat/ conte-per-relleus-12-13/ El projecte es va iniciar el curs passat (2011-12) i els alumnes de 4t van escriure el conte L’amulet perdut. Aquest segon conte és una nova història del personatge inicial Samba bun Daw. La idea original del projecte s’ha extret de l’activitat “El cove de les paraules”, que es troba inclosa dins el Pla lector de Salt. Benvinguda

Bon dia! Benvinguts escriptors i escriptores de 4t curs de les escoles Joana d’Empúries i Ruiz Amado de Castelló d’Empúries. Comencem la feina de fer un conte per relleus: EL PROTAGONISTA: En Jan, té nou anys, és un noi europeu, ros i blanquet, ha anat a passar una temporada a Tibay, un poblat de la regió de Tambakunda, al Senegal, amb els seus pares que van a construir un pou. No sabem gran cosa més, excepte que la seva mare a vegades li diu Jan petit, igual com a en Samba li diuen Samba bu n’daw. Toca als autors imaginar-se aquest noi, pensar quins són els seus orígens i quines característiques té. Mariona Masferrer

5


Introducció

A

l poble d’en Samba aquella tarda s’havia organitzat un gran rebombori. Ja feia dies que les persones grans enraonaven de coses molt importants. Es tractava de l’aigua, i sense aigua no es pot viure, si s’acaba o es contamina... tururut!, o sigui, ja hem rebut! I això és el que estava passant a Tibay, que el pou s’assecava i que la poca aigua que quedava cada cop sortia més bruta. - Per què estan tots tan atabalats? -li va preguntar en Samba a la Binta, que justament venia del pou amb una galleda a dalt del cap. - És per això del pou nou. - Sí però, tanta cosa per un pou? - És que es veu que serà una gran obra d’enginyeria, i avui arriba el tècnic. - Ah! -va fer en Samba. En realitat, no s’acabava de fer la idea de què volia dir “una gran obra d’enginyeria”, però tampoc era qüestió de fer el ridícul davant la seva amiga, que va dir molt seriosa: - Ha costat molt reunir els diners. - Val molt un pou? - Ui, moltíssim! - Doncs el meu pare diu que nosaltres no en tenim, de diners. - Ningú no en té, al poble, però es pot col•laborar amb hores de feina. - Ah! Sí, és clar -va dir en Samba. Es va mirar la Binta amb admiració, i li preguntà: - I tu com ho saps tot això? - Perquè la meva tieta és la secretaria del comitè. - La secretaria de què? - Del CAT, Comitè d’Aigües de Tibay. - Ah! La Binta se’n va anar tota satisfeta amb la seva galleda dalt del cap, i en Samba es va quedar pensant en allò que estava passant, i va recordar que últimament la gent es reunia sovint a parlar sota l’arbre, i de tant en tant portaven aigua en un pot a analitzar, i que l’àvia Aminata li feia beure infusions, perquè deia que si no bevia aigua bullida li agafarien cagarrines, i va pensar que deuria ser per això que ell no es posava malalt com altres companys d’escola. I mentre pensava aquestes coses va veure la seva cosineta Penda que venia cridant: - Ja vénen, ja vénen! 6


En Samba va córrer cap a l’entrada del poble i va veure un núvol de pols que s’acostava pel camí. La tieta de la Binta estava esperant amb el vestit de mudar com si anés a una festa. Feia poc que vivia al poble, només des que s’havia casat, abans vivia al poble gran i havia anat a l’escola i a l’institut, “per això deu ser la secretària del CAT”, va pensar en Samba. El núvol de pols es va anar apropant, i va aparèixer la camioneta del tècnic que venia a dirigir la gran obra del pou nou. Es va aturar davant de tota la gent que s’havia anat ajuntant, i per la porta del conductor va sortir un home blanc com un paper dels de la llibreta de fer els deures, i tot seguit es va obrir l’altra porta i va sortir una dona amb uns cabells, de color groc, rectes com els de la cua de l’euga Jaljalí. La tieta de la Binta feia les presentacions i tota la gent saludava eIs nouvinguts. En Samba es va apartar una mica del grup per xafardejar l’interior d’aquella camioneta tan maca, que havia quedat amb les portes obertes. Va ficar el cap a la cabina i tot d’una va sentir: - Houaaah! - Ah! -va cridar en Samba, espantat. - Ah! -va cridar una veu que sortia de sota d’una manta. Era un nen d’uns nou anys, com en Samba. S’acabava de despertar, i la primera cosa que veia eren uns ulls rodons que el miraven fixament. Va treure un peu, i després el cap, i després un braç i després l’altre, de sota la manta, es va estirar, i va fer un segon badall sorollós: - Houaaah! En Samba, ja recuperat de l’ensurt, anava a dir: em pensava que eres una fera, però li va sortir: - Ets blanc. - I tu negre -va respondre l’altre. - I es van posar a riure de la ximpleria que acabaven dir. - Jo sóc en Samba. - I jo en Jan. - Benvingut Jan -va dir en Samba, i va allargar la mà per saludar. Encara s’estaven mirant i encaixant les mans quan van sentir la dona dels cabells de cua de cavall que cridava: 7


- Jan petit! - Ja vinc! -va contestar en Jan des de darrere la porta de la camioneta, i dirigint-se a en Samba va aclarir: -és que el meu pare també es diu Jan, per això la mare em diu Jan petit. - Ah, així ets en Jan bu n’daw -va fer en Samba. En Jan es va encongir d’espatlles, i se’n va anar cap al grup de gent on era la seva mare, mentre pensava: “aquest nen és negre, negre, com el carbó! I en Samba s’ajuntava amb la Binta i la resta d’amics, mentre pensava: “aquest nen és blanc, blanc, com la llet!”

Mariona Masferrer

8


CAPÍTOL 1: EN JAN ARRIBA A TIBAY

E

n Jan veu que el seu pare està envoltat de senyors i senyores de color negre, són els habitants de Tibay. Tots junts es dirigeixen cap a l’arbre d’enraonar, s’asseuen a terra, fent una gran rotllana sota la seva ombra, i comencen a parlar del nou pou que han de construir. La tieta de la Binta fa d’intèrpret i així tothom ho pot entendre, ja que el tècnic parla en francès i la majoria de gent només coneix la llengua wòlof. És l’estiu i fa molta calor, en Jan està assegut, amb la gorra vermella posada, al costat de la seva mare, però no entén res del que parlen i està cansat d’estar allà escoltant. Li demana a la mare si pot anar a visitar el poble. - Maman, est-ce que je peux aller visiter le peuple? (Mama, que puc anar a visitar el poble?)- va preguntar en Jan. - Oui, si tu veux, tu peux hi aller (sí, si vols hi pots anar)- respon la mare. En Samba, que els estava escoltant, va comprendre el que deien, i va preguntar-se “com és que ells dos parlen francès?”. Va decidir que l’acompanyaria i li ho preguntaria. En Jan es va aixecar de la rotllana, va mirar al seu voltant i va començar a caminar. Es tractava d’explorar, sense perdre’s, el que hi havia en aquell lloc que acabava de conèixer. En Samba també va sortir d’entremig de la gent i el va seguir. Quan va ser al seu costat li va preguntar - Hola Jan, he sentit que parlaves francès amb la teva mare. Com és això? Véns de França?. - No, no! Jo visc a Girona, a una ciutat de Catalunya! La meva mare sí que vivia a França quan era petita. És per això que ella i jo parlem en francès. Però amb el meu pare i l’altra gent parlem en català -respon en Jan. - Que bé! La meva família parla wòlof, jo he après francès a l’escola. Així podrem parlar i ens entendrem –contesta en Samba. Tots dos junts comencen a fer una volta. En Jan li explica que ha quedat sorprès quan ha vist les cases, perquè són molt diferents de les que ell coneix i li explica que a Girona són edificis de diversos pisos. - Vine Jan, t’ensenyaré la casa que hem preparat per a vosaltres! –diu en 9


Samba. És força gran i té un pati per jugar. Saps jugar a pilota? - Sí, i tant!. M’encanta jugar a bàsquet!, saps que he portat la meva pilota preferida? -respon en Jan. - On la tens? Jo no sé jugar a bàsquet. Si vols jo t’ensenyaré la meva pilota, està feta amb merda de burro i serveix per jugar a futbol. - Què dius? Amb merda? Te’n rius de mi? –exclama en Jan. - No, et dic la veritat!. Les pilotes que comprem a la botiga no serveixen per jugar en el camps d’aquí. Les que fem nosaltres, estan embolicades amb roba i no es rebenten, saps? - Ah! Així doncs la meva pilota de bàsquet potser tampoc anirà bé! –diu en Jan. - Saps, quan puguem, si els teus pares et deixen, podríem anar al pati de l’escola, al poble gran, i allà hi ha una pista per jugar. Així podràs provar la teva pilota de bàsquet i ensenyar-me’n –contesta en Samba. En Samba i en Jan tornen cap a l’arbre d’enraonar. La reunió s’ha acabat i la seva mare, la Isabelle, els està esperant. - Jan, afanyat! hem de descarregar les bosses del cotxe i portar-les al nostre allotjament, el pare ja hi és. En Jan, la Isabelle i en Samba van cap a la camioneta, comencen a descarregar i ho porten tot cap a la seva casa nova. Un cop allà, en Jan li ensenya a en Samba tot el que ha portat dins la seva motxilla vermella: àlbum de fotos, pilota de bàsquet, dòmino, parxís/oca, llibres de còmics i d’imatges amb el text en francès, la flauta travessera,... i les dues canyes de pescar (la seva i la del seu pare). - Mira!, aquestes són les meves coses preferides, les he portat per entretenir-me. Em pensava que no trobaria nens ni nenes amb qui jugar. Trobaré a faltar els meus amics de Girona i el meu avi! –diu en Jan. - Però, has portat moltes coses! –respon sorprès en Samba. - A l’estiu vaig de vacances a casa dels avis. Viuen en un mas al mig de camps i, com que no hi ha amics de la meva edat, sempre m’emporto la motxilla plena, com ara. –contesta en Jan. - Jan, és tard!. Samba hauries de tornar a casa teva, segur que t’esperen per sopar. Demà us podreu explicar més coses -diu la Isabelle. 10


Després de sopar, en Jan se’n va al llit, però no pot dormir. Ha vist tantes coses noves! I, quina sort!, ha conegut un nen de la seva edat. Comença a escoltar els sons que sent a fora, no són els mateixos que els de Girona, s’assemblen més als dels aiguamolls. Hi ha força silenci, només s’escolten les fulles dels arbres i els ocells ... “si fos un bernat pescaire, volaria fins a Castelló d’Empúries i li explicaria als avis tot el que he vist avui!” – pensa en Jan.

11


CAPÍTOL 2: ELS ANIMALS ENS PARLEN

B

ona nit, Jan -va sentir que deia algú, però estava tan cansat que no es va parar a pensar de qui era aquella veu. - Bonnn nyaaa nnn... zzz... -contestà mig adormit. Volia pensar però les parpelles li pesaven més que les persianes del seu dormitori a la casa dels avis de Castelló d’Empúries. Així que en Jan es va endinsar en un somni profund i se sentia com un ocell sobre l’extens oceà. De sobte, es va sentir un soroll cada vegada més fort, uuu-uuu. I després xit, xit... El nen començà a obrir els ulls. - Hola, Jan, no t’espantis. Jo sóc la Binta i ell és en Boy. Aleshores en Jan es va adonar que hi havia un mussol a la finestra. - Què hi fas aquí? -digué la Binta al mussol. Estava clar que era allà per xafardejar! - Com és que aquest mussol sap parlar? -va preguntar tot sorprès en Jan. - Ah! És que algunes vegades els animals ens parlen. - No ho sabia...I tu Binta, què hi fas a casa meva? La nena li va explicar que hi havia anat per acompanyar la seva tieta; era aquella noia que feia d’intèrpret, la Farah, que ara era a la sala del costat parlant amb el seus pares. Es van girar, en sentir que en Boy tornava a fer fressa. En Jan el va acariciar. El mussol, molt feliç, va obrir les ales, va girar aquells ulls que ho veien tot i alhora va moure l’orella dreta assenyalant algun lloc. - Anem, anem! Va, anem! -va dir la Binta molt esverada. En Jan s’acostà a la porta del darrere, d’un salt es va posar la seva gorra i van sortir. La nit estava il·luminada per infinitats d’estels. Hi havia força silenci, però se sentien els ocells, el raucar de les granotes i de tant en tant el belar d’una cabra. - És la Pigada! -exclamà contenta la Binta- anem-hi, que segur que hi ha en Samba! Prop de la tanca i a tocar el bosc van veureu l’Alburaj, el cavall savi, que 12


estava pasturant. En Samba en veure’ls es va arrencar a córrer amb la seva cabreta. La Penda, la seva cosina petita, es va quedar mirant-los. - Hola, nois! Ei, Jan, tu també has vingut! -va dir molt alegre en Samba. - Com està la Pigada? Li falta molt per parir? -va preguntar la Binta en veure que la cabra li costava seguir. - Parir? -exclamà en Jan amb cara de sorpresa. - Sí, ha de tenir fillets. L’àvia Aminata diu que quan la lluna sigui ben gran i rodona naixeran els cabrits i això serà ben aviat. Els nens van observar el cel estrellat i els va semblar que la lluna s’anava fent més gran. Sentien la remor de les fulles d’un arbre. Hi havia un mico que ara s’hi amagava. - Oh! Un mico! Que bé! -cridava en Jan entusiasmat. - Sí, és en Golo, no te’n pots fiar. Ens espia per robar-nos els cacauets. En Jan tenia una mica de por, però la Binta li va explicar que els animals, si els tractes bé, sempre et respectaran. La Penda deia que tenia molta raó. En Samba, molt cofoi, els mostrà el seu amulet acabat de trobar i va dir que el protegia. - Un amulet? -va preguntar interessat en Jan. - Sí, el veus? És una cosa que l’has de portar sempre perquè et doni sort. - Ah! Doncs jo també en tinc un, és la meva gorra vermella! Llavors en Samba i la Binta s’encongiren d’espatlles i se’ls va ocórrer una idea... L’Alburaj movia el cap i la cua nerviosament per advertir-los que ja era massa tard. Llavors els nens decidiren tornar a casa i s’acomiadaren. - Adéu, Jan bu n’daw. Bona nit! -li deien tots els seus nous amics. En Jan era molt feliç i va desitjar de tot cor que la nit passés molt, molt de pressa. Segur que l’endemà seria un dia ple de sorpreses...

13


CAPÍTOL 3: EL MATERIAL ES RETARDA

P

el cap d’en Jan hi passaven ulls de mussol, micos rapinyaires, cavalls que tenen seny, cabres a punt de parir i nens amb la pell de color marró. Tot era tan diferent a Girona! Però ja tenia amics! Va sospirar profundament i es disposava a treure’s la gorra per dormir, però s’ho va pensar millor i se la va deixar posada. “Em donarà sort”-va pensar- i tot seguit es va quedar dormit com un soc. El material s L’endemà en Jan es va despertar i va sentir molt de xivarri. - Què deu passar que tothom està tant esverat? Es va vestir ràpidament i quan va sortir de casa seva va veure el seu pare, amb cara de pomes agres, parlant amb en Babacar i la Farah, la tieta de la Binta. Els va sentir dir que era molt estrany que el material que necessitaven per a construir el pou encara no hagués arribat i que no sabien res dels senyors encarregats de dur-lo al poble. En Jan atabalat va anar a buscar en Samba i els amics per explicar-los-hi el que estava passant: - Samba! Samba! Vine, afanya’t! - Què passa Jan? 14


- Els camions, el material.... no arriben... !!! - Quèeee?, no m’ho puc creure, no pot ser!. Avui era el gran dia! Havien de començar el pou! Anem a avisar en Keita i en Tafa, hem de fer alguna cosa. Els tres amics i en Jan pensaven com podrien ajudar. De cop i volta van veure l’Alburaj, els quatre nens van córrer cap a on estava pasturant i alhora van dir: - Alburaj, Alburaj... -deien els quatre amics molt cansats - Què passa..... què passa..... que heu vist un fantasma? - Alburaj, ens has d’ajudar, hem sentit pel poble que els camions amb el material pel pou no han arribat i hem pensat que com que ets molt savi ens podries donar una idea. - I si hi anem nosaltres a buscar els camions? –diu en Samba. - Heu perdut l’enteniment? Sou uns marrecs, no podeu anar caminant tots sols pel desert, és molt gran i els camins estan en mal estat. I si us perdeu? Només faltaria això. Recordeu que al migdia surten els KuusKondrong. - Què diu aquest cavall?..... el Kuus-Kon quèeèeeè? -contesta en Jan ben preocupat. - Els Kuus-Kondrong... -diu en Tafa -són els esperits de les persones i les bèsties que ja han mort, normalment no es poden veure, però al migdia quan el sol escalfa moltíssim prenen forma de persona o de bèstia i confonen la gent que els fa cas innocentment, no són dolents, no ho fan amb mala intenció, però convé no fer cas de res del que diuen. - Ai, ai, entre la calor i els esperits m’heu fet venir esgarrifances. Voleu dir que hi hem d’anar? Mentre els nens estaven discutint l’Alburaj va començar a renillar molt nerviós. De sobte, els quatre nens es van girar i van observar un gran núvol de pols i sorra. En Jan i els seus nous amics van veure com la gent començava a cridar i córrer com si hi hagués foc al poble. En Jan va cridar: -“Els camions, el material, ja arriben!. Van deixar de discutir, van arrencar a córrer seguint la resta de la gent. 15


CAPÍTOL 4: ESTIRA, ESTIRA, ALBURAJ!

T

ots corrien en direcció al gran núvol de pols menys l’Alburaj que movia el cap d’un cantó a l’altre i sospirava: “Ai, Senyor!, quin poc seny tenen aquestes criatures. I aquest nen tan blanquet... confio que aquesta gorra que porta el protegeixi del sol”. En el fons se sentia una mica trist, apareixia un camió al poble i ja ningú se’n recordava que ell s’havia passat la vida treballant pels altres. Va deixar anar lentament l’aire pels narius, i es va posar a remugar com sempre que tenia una estona de tranquil·litat. Va, Jan! corre!, afanya’t!, que farem tard!, -deia en Samba impacient, veient que el seu amic s’entretenia buscant sargantanes i altres animalons. La gent s’acostava encuriosida al camió que acabava d’arribar; quedaven “bocabadats”, veient aquella “gran bèstia”, coberta de pols, tan alta i llarga, de color gris i vermell, amb rodes grosses i rodones com “pilotes gegants de merda de burro.” 16


En Samba se’l mirava de tots costats, es va posar a la part de davant i va exclamar: - Mira, Jan!, aquest camió té cara, amb orelles, ulls, nas i boca!, es fa el simpàtic i riu! - Sí, sí, tens raó, que divertit! -hi va afegir en Jan. El pare d’en Jan va començar a organitzar el trasllat del material fins al lloc on havien de construir el pou. En Suleymaan i la tieta de la Binta, eren els encarregats de controlar que tot anés tal com havien previst. - Vigileu!, no trenqueu ni perdeu res! -deia la tieta de la Binta. Tothom volia col·laborar, fins i tot els més petits que portaven les peces més lleugeres. De sobte, un dels homes que ajudava, va cridar: - Renoi, renoi!, aquesta peça és massa grossa per nosaltres!, com ho farem? Tothom s’hi va acostar, varen intentar arrossegar-la amb cordes, però no podien!, pesava massa!, ho varen tornar a intentar una segona, tercera i quarta vegada, però res de res! En Samba, molt atent a tot el que estava passant, va dir: - Per què no demanem a l’Alburaj que ens ajudi? En Suleymaan content de la bona pensada del seu fill, ho va consultar al pare d’en Jan i a la tieta de la Binta, que van respirar alleugerits. - D’acord!, endavant!, ho podeu intentar!, en Jan i tu sereu els encarregats de portar-lo fins aquí! Mentrestant l’Alburaj, que s’havia allunyat feia estona de totes aquelles anades i vingudes de gent, murmurava: - Estic nerviós!, què em passa?, les potes em tremolen!, el cor em batega molt fort! se m’arrissa la cua!, les dents em fan carric, carrec!. No havia passat ni un segon, quan va veure arribar en Samba i en Jan, molt esverats i cridant: - Alburaj!, Alburaj!, et necessitem!, tu que tens tanta força, ens pots ajudar a transportar una peça molt grossa? L’animal no contestava, però el seu cor saltava d’alegria, havien pensat en ell! 17


- Va, Alburaj!, vinga!, no et facis pregar!, -li deien els nens. - Bé, nois!, -va dir el cavall fent-se l’important. - Si només ho puc solucionar jo, ho faré! En Samba i en Jan van saltar d’alegria i el van abraçar. L’Alburaj estava tan emocionat que llàgrimes de cavall, lliscaven pel seu morro. Recordava vells temps que ja no tornarien. Només d’arribar amb el cavall, la gent del poble, va començar a cantar: Alburaj!, Alburaj!, estira!, fes força!, i, ho aconseguiràs! A la fi, la peça es va començar a moure, tothom va aplaudir. A l’Alburaj se li veien les dents, els ullals i fins i tot els queixals, de tan satisfet! En Jan estava més content que un gínjol i en Samba no hi cabia d’alegria. La gent del poble no va parar de treballar en tot el dia. Fosquejava, en Jan i en Samba van decidir passar una estoneta sota el gran baobab, pel camí van trobar en Keita: - Vols venir amb nosaltres? -va dir en Jan. - Vine Keita!, quants més serem, més riurem! -va afegir en Samba. Els tres nens van acabar la jornada xerrant i rient, pensant en el dia tan ple d’emocions que acabaven de viure, segur que aquella nit tots dormirien ben planers!, sobretot l’Alburaj!

18


CAPÍTOL 5: LA PIGADA JA HA PARIT!

E

fectivament, l’Alburaj va dormir com un soc i els nens també. En Jan va caure rodó al seu llit. Potser ja dormia abans de despullar-se, no ho sabem, però el cas és que quan va posar el cap al coixí ja estava roncant tan feliç i, mig en somnis, va estirar la mà per tocar la gorra que no s’havia tret en tot el dia... L’endemà, després de fer una bona dormida, en Samba es va aixecar i ràpidament va anar al pati per veure com estava la Pigada. L’àvia Aminata li havia explicat que qualsevol dia d’aquests la cabreta podria parir, per això cada matí en Samba sortia al pati per comprovar com estava. Ben aviat en Jan, en Keita, en Tafa i la Binta van arribar a casa d’en Samba. En aquell moment en Samba estava a punt d’esmorzar nata amb sucre, i l’Aminata els va convidar a tots. Quan en Jan va veure què hi havia per esmorzar va pensar en els esmorzars de casa dels avis, allà ell també en menjava. Quan van acabar d’esmorzar tenien ganes de jugar tots junts. 19


- Anem a buscar la meva mare per preguntar-li si ens pot portar al poble gran per jugar a la pista de bàsquet? –pregunta en Jan. - Què és el bàsquet? – diu en Tafa. - És un esport on juguen dos equips i que consisteix en botar la pilota amb la mà i ficar-la en una cistella –explica en Jan. - Sona divertit!!! –criden tots. - Doncs som-hi! anem a preguntar-li a la meva mare. Pel camí, van passar a prop de l’arbre d’enraonar i van veure molta gent reunida. Entre ells hi havia en Suleyman, el bruixot i els pares d’en Jan. El bruixot els explicava que el lloc on tenien pensat construir el pou era correcte, ell havia comprovat amb el pal forcat que hi havia aigua subterrània. En Suleyman i el pare d’en Jan estaven molt enfeinats organitzant el treball que començarien a fer l’endemà. En veure la Isabella, els cinc amics es van acostar per parlar amb ella: - Maman, est-ce que tu peux nous amener avec la voiture a l’école pour jouer a basquet?, si vous plais. (mare, si us plau, ens pots portar amb cotxe a l’escola per jugar a bàsquet?) - Sí, quan acabem de planificar la feina per demà us hi portaré. De totes maneres penseu que només podrem anar-hi una estona, perquè avui estem força enfeinats. Quan van acabar la reunió la Isabelle va explicar a en Suleyman i a en Jan que marxava amb els nens a la pista de bàsquet de l’escola perquè juguessin una estona. Tots dos hi van estar d’acord i van quedar que ja es veurien a la tarda. L’ Uli Kumba es va enfadar molt en veure la gent del poble feliç amb el projecte del nou pou i va començar a pensar un pla perquè no poguessin construir-lo. Després d’una bona estona jugant a bàsquet al pati de l’escola, la Isabelle i els cinc nens varen tornar a Tibay. Començava a fosquejar i cada un d’ells va marxar cap a casa seva. Quan en Samba va arribar a casa, va anar al pati per veure com estava la Pigada i ..., va sentir la veu de l’àvia Aminata que cridava: - Samba, Samba!!!, vine, afanya’t, la Pigada ha tingut els cabrits! 20


En Samba es va acostar a la cabreta i va veure un parell de cabridets molt macos que semblaven de peluix. Estava tant content i emocionat que va fer una abraçada a la Pigada i després a l’àvia Aminata. Li va dir que anava a casa d’en Jan per explicar-li la noticia. - Jan, la Pigada ha parit i ha tingut dos cabrits! –exclamà en Samba. - Què dius? Ja ha parit? –va dir sorprès en Jan. En Jan va demanar a la Isabelle per anar a casa d’en Samba a veure els cabridets, però li va respondre que era massa tard per estar voltant pel poble. Varen quedar que l’endemà ja hi aniria. En Samba va tornar a casa i, després de sopar un bol de cuscús, se’n va anar a dormir. En Jan gairebé no va dormir en tota la nit de ganes que tenia d’anar a veure els cabridets. Quan tot just començava a clarejar ja es va aixecar del llit, es va vestir, es va posar la seva gorra i va marxar cap a casa d’en Samba. Pel camí va passar pel lloc on hi havia el material i les eines per fer el pou i es va sorprendre molt en adonar-se’n que no hi havia res, però va continuar caminant. Quan va arribar a casa d’en Samba, el primer que va fer en Jan va ser explicar-li el que havia vist. En Samba mig endormiscat anava obrint els ulls amb cara de sorpresa i por a la vegada. - Què passa Samba? –va dir en Jan amoïnat. - Jan, és que he somiat que l’Uli Kumba...

21


CAPÍTOL 6: L’ENIGMA

N

o pot ser! -exclamà en Jan- l’Uli Kumba! Ella sola? Però Samba, no pot ser... Com vols que... Hi ha d’haver un explicació lògica. Què t’ho fa pensar? -va preguntar en Jan tot sorprès. - Doncs, com ja t’he dit aquesta nit he somiat amb ella: Tot era molt estrany, feia cara de pomes agres i estava asseguda a l’arbre d’enraonar. En Samba i en Jan van decidir anar a buscar la bruixa. Mentrestant, els grans es reunien sota l’arbre d’enraonar per pensar què podia haver passat amb les eines. Quan van arribar a casa de la bruixa van veure que la porta era oberta, en un moment de temor i instintivament en Jan es va posar bé la seva gorra vermella i en Samba es va tocar el seu amulet. Llavors van entrar. A dins l’Uli Kumba preparava infusions en una olla al mig de la cabana. Els nens van fer un pas endarrere espantats. - Què voleu? 22


- Uli Kumba, tu has amagat las eines del pou? Aquest matí quan ens hem llevat ja no hi eren -va dir en Samba. - Sí! -va exclamar. - I per què ho has fet? Sabies que eren molt importants! -va dir en Jan. - Jo també volia participar en la construcció del pou i ningú va pensar en mi, jo us hauria pogut ajudar. Em vaig sentir poca cosa perquè no em vàreu tenir en compte i us he amagat les eines, de fet només us les he canviat de lloc. Però us donaré l’oportunitat de trobar-les. A més, us diré que allà on les trobareu hi ha una deu d’aigua més gran que la que han trobat el vostre bruixot i el pare d’aquest nen descolorit. - Em sap greu que no hàgim pensat en tu, però tu hauries pogut venir a la reunió dels grans sota l’arbre d’enraonar. - Deixeu-vos de xerrameca i excuses. Escolteu amb atenció: “Si les eines voleu trobar, un enigma haureu d’endevinar. A la terra on es conreen les plantes amb caixetes tancades i fillets a dins aniràs, sàpigues que salats, dolços i torrats al mercat en trobaràs”. De tornada en Samba i en Jan pensaven on podrien ser les eines. - Què et sembla si anem a buscar en Tafa, en Keita i la Binta? -va preguntar en Jan. - Perfecte, molt bé, anem-hi!- va contestar en Samba. Van trobar els amics al corral amb els cabridets. Els van explicar tot el que havia passat i van seure al mateix corral a pensar. - Voleu dir que no seran al camp de nyams? - No, massa fàcil, a més no tenen fillets a dins. - I les pipes? - No perquè no poden ser dolces... Anaven passant les hores i no trobaven la solució. Llavors, casualitat o no, l’àvia Aminata va entrar amb un bol de cacauets acabats de torrar. Tots van cridar: - ELS CACAUETS!! - És clar! Estan tancats dins d’unes caixetes! Són dolços, salats i també n’hi ha al mercat! 23


Anem a dir-ho al teu pare, Jan! Segur que encara són allà mateix on els hem deixat aquest matí -va dir en Samba ben emocionat. Després d’explicar-los tot el que havia passat, tots junts es van dirigir al camp de cacauets. El pare d’en Jan va agafar les sondes i els seus instruments i el bruixot va agafar el pal forcat per comprovar si el que havia dit l’Uli Kumba era cert. Des de lluny van veure les peces. - Per fi demà començarem a perforar el pou –va sentenciar el pare d’en Jan. Els nens no van voler anar a dormir sense veure altre cop com estaven la Pigada, la Blanqueta i la Nit, els dos cabridets que acabaven de néixer.

24


CAPÍTOL 7: UNA NOVA AMISTAT

D

esprés de sopar, quan en Jan va ser a dormir, la Isabelle i en Jan pare es van posar a parlar dels darrers esdeveniments del poblat. - Ben mirat, l’Uli Kumba ens ha donat una lliçó, Jan. - Tens raó Isabelle, hem fet com fa la gent del poblat, oblidar que ella amb la seva “bruixeria” ens podia ser útil. - Ja pots pensar si és “bruixeria”!, jo en diria “saviesa”. És una persona que en sap molt de plantes, animals i recursos naturals d’aquesta zona. Està sola i no té res més a fer tot el dia que observar el que passa al seu entorn. Tan bon punt va sortir el sol, tots els homes del poblat ja estaven preparats per començar. Van decidir organitzar-se: en Jan va marcar una gran circumferència per indicar la línia del pou, els més forts van agafar pales per obrir el forat, els que sabien fer paret van repartir pilons de rajols i sacs de ciment per construir el mur del contorn. Altres, retiraven terra que sortia de l’interior del forat. - Pare, pare! Ja heu començat a fer el pou, que bé! -diu content en Jan. - L’avi diu si podeu venir un moment, us ha d’explicar una cosa –fa en Samba. En Suleyman i en Jan els van seguir. L’avi els esperava una mica preocupat. - Cada dia fa més calor i el nivell d’aigua del pou ha baixat força, no en queda gaire. Si no ens afanyem a fer el nou, tinc por que ens faltarà aigua. - Els animals necessiten beure i hem de regar les plantes, sinó no tindrem res per menjar – va dir l’Aminata amoïnada. - Estareu molts dies per fer l’obra? – diu en Babacar. -Sí, es necessiten dies!. Hem de comptar al menys un parell de setmanes. -Podríem anar a buscar aigua fins al llac Mansanaf, hi ha un dia de camí en cotxe. Hauríem de llogar alguns camions cisterna – proposa en Babacar. 25


-D’acord, avui mateix aniré al poble gran a parlar amb alguns conductors. Marxarem demà al matí. –respon en Suleyman. -Samba, Jan!, si voleu podeu venir-hi. Aviseu en Tafa, en Keita i la Binta. Hem de preparar les canyes de pescar, la xarxa i menjar per tres dies – explica l’avi. -Jan, que bé! Jo no hi he estat mai! Veurem molta aigua, peixos, ocells... L’àvia sempre m’explica històries de l’estany. Anem a dir-ho als altres! Afanya’t! Mentrestant, la Isabelle havia anat a casa de l’Uli Kumba per parlar amb ella. Quan hi va arribar, la va trobar fora de la cabana regant les plantes del seu hort. - Bon dia! –diu la Isabelle - Com és que véns a parlar amb mi, no et faig por? Que no t’ho han dit els altres que sóc dolenta? - Sí, he sentit que en parlen, però no en faig cas. Veig que t’agraden les plantes, a mi també, he pensat que em podries ajudar a conèixer la vegetació d’aquesta zona. - Per fi trobo algú que té ganes d’aprendre el que jo sé. - T’agradaria acompanyar-me a comprar llavors pels camps del poblat? Hi podríem anar aquest matí, amb el meu cotxe, i abans del vespre ja serem aquí. - Genial! Hi ha una dificultat, la meva roba és força vella i la gent se’n riurà! -No et preocupis, al mercat també podem trobar roba bonica i nova per a tu. L’Uli Kumba va agafar uns cistells, va seguir la Isabelle i se’n van anar. Al poble gran hi havia molta gent, se sentia força soroll, veus d’animals i persones que cridaven, l’Uli Kumba estava mig espantada amb aquell escàndol. Al migdia estaven ben cansades, van dinar un bol de maafe i una infusió de keinkekiba. Abans de marxar van comprar roba pels vestits. De tornada, van estar parlant del pou. L’Uli va proposar que les dones podrien recollir troncs i fulles flexibles per un teulat, així tindrien ombra quan anessin a buscar aigua, i també una tapa lleugera que impedís que 26


la sorra hi entrés. Al poble tot estava preparat per poder marxar de bon matí cap a l’estany. Havien arribat dos camions cisterna i els conductors estaven descansant. Al dia següent en Jan pare, l’avi i la colla d’amics se’n van anar ben carregats. - Àvia, ja ho tenim tot a dalt del camió. On és l’avi? Es fa tard – crida en Samba. - Samba, tranquil, no t’esveris tant! Ja estem a punt de sortir. Adéu mama! Tothom va anar a acomiadar els camions. Quan van haver marxat, els homes, amb en Suleyman al capdavant, van anar a treballar al pou. La Isabelle va proposar a l’Aminata fer una reunió amb totes les dones. Van arribar amb l’Uli Kumba, vestides amb la roba nova. Tothom es va sorprendre amb la seva nova imatge. Van explicar a la resta la feina que podrien anar fent. A totes les dones els hi va semblar bé, unes van anar a buscar tiges i fulles, un grup va anar a sembrar llavors i d’altres van anar a preparar el dinar. Al migdia, totes estaven alegres i satisfetes de la feina que havien fet. Mentre menjaven, van parlar, riure, cantar i li van preguntar a l’Uli Kumba com havia trobat el lloc on hi havia més aigua. -És molt fàcil! Només has d’observar una mica el que fan les plantes. Sempre neixen al lloc més humit i creixen més fortes les que tenen més aigua. A la tarda van començar a teixir la coberta del pou, calia fer-la amb les fulles verdes i tendres. Un cop acabada la posarien sota una ombra perquè s’anés assecant.

27


CAPÍTOL 8: VIATGE AL LLAC MANSANAF

E

l paisatge passava de pressa per la finestra del camió. La terra vermellosa s’esberlava de tan seca i les poques acàcies que vorejaven el camí quasi no tenien força per fer una ombra esquifida que refresqués, però els passatgers no notaven la calor ni passaven angúnia, al contrari, cantaven tan feliços en veu ben alta. En Jan es va aprendre de seguida la tornada i la repetia com si parlés wòlof de tota la vida, fins que la cançó es va acabar i ell va cridar la traducció en català: l’aigua vindrà, l’aigua vindrà, i si no ve l’anirem a buscar! De sobte, el camió on viatjaven els nens, va frenar bruscament; un mico acabava de travessar el camí en el mateix moment que passava el vehicle. El conductor en girar el volant, havia trobat un esvoranc: els nens van parar de cantar, en Jan, d’un salt, va tocar el sostre del camió, en Tafa es va estampar contra el vidre, i a en Samba se li va tombar el seient, tots 28


cridaven! El conductor va parar el camió, tothom va quedar paralitzat, es va fer un gran silenci. A continuació, se sentiren plors i un gran xisclet, en Samba va dir: - Aquest crit el conec! Llavors, de dins d’un sac, va sortir la Penda, espantada, tremolant i avergonyida. - Penda! Què hi fas aquí? Com hi has arribat? T’has escapat? – van exclamar els nens posant-se les mans al cap. La Penda, tota plorosa, va contestar: - Jo, jo... també volia venir amb vosaltres. Heu marxat i no m’heu dit res, he vist que carregàveu les canyes i xarxes al camió i ... ja ho veieu, m’he amagat en aquest sac. En Babacar, en veure la Penda, va quedar de pedra, la nena no parava de plorar. El pare d’en Jan que viatjava a l’altre camió, un cop informat del que acabava de passar i després de comprovar que els nens estaven bé, va parlar amb en Babacar i va dir: - Hem de continuar fent camí, no podem tornar a Tibay, estem massa lluny. La Binta serà l’encarregada de vigilar la Penda, sobretot, no la perdeu de vista! Abans de continuar el viatge, van fer un mos i van beure per treure’s de sobre l’espant que encara portaven i tot seguit van pujar al camió. El paisatge anava canviant a mesura que el viatge arribava a la fi, els nens se n’adonaven, començava a haver-hi més vida, les vores estaven més poblades de vegetació, es podien observar els primers animals... En Babacar va dir: - Nois! Mireu!, ja es veu el llac! - Tots, van obrir uns ulls com taronges! - Veig un lloro de colors més gran que un elefant! – va dir en Keita, que de tan emocionat no sabia el que es deia, i... tothom va riure. -Oh! un camaleó sobre la branca d’aquest arbre! – va dir en Tafa. Tothom deia la seva, menys en Jan, que estava més mut que un cargol, tenia posat seriós i semblava estar lluny, molt lluny. - Jan, què et passa? – va preguntar en Samba. - Aquest llac tan bonic m’ha portat records. He pensat en els aiguamolls 29


de l’Empordà i en els meus avis quan hi anava a passar l’estiu. M’agradava observar els animals. Cada vespre abans d’anar a dormir, asseguts a l’eixida, els avis m’explicaven històries mentre contemplàvem les estrelles; per un moment hi he pensat i m’ha vingut enyorament. De cop i volta, en Samba va sentir que el seu avi cridava: - Ja hi som! Vinga nois! No podem perdre temps que ja comença a fosquejar! Ajudeu a descarregar les coses del camió, el viatge ha estat llarg i hem de reposar. Varen fer una rotllana per sopar, en Babacar va preparar sopa de menta amb pa, tots miraven la Penda, que havia quedat ben adormida amb la cullera a la boca. Un darrere l’altre, sense esma, van anar desfilant. Els esperava un gran dia, ple de moments ben emocionants! L’endemà, es van aixecar molt aviat i en acabar d’esmorzar, mentre els grans començaven a carregar l’aigua, en Jan, que tornava a vessar alegria per tots costats, va proposar: - Per què no agafem les canyes i les xarxes i anem a pescar? Tots hi van estar d’acord. L’aigua del llac no es movia, es veia neta com un mirall, de tant en tant se sentia el xipolleig dels peixos que saltaven i els crits de les aus. - He pescat un peix! - va cridar en Samba. Cap al migdia, els nens es van cansar de pescar i es van posar a jugar. La Penda, tota presumida, es mirallejava a l’aigua. En Babacar i el pare d’en Jan, ajudats pels camioners, s’afanyaven a omplir les cisternes. A primera hora de la tarda, ja havien enllestit la feina; els nens seguien jugant, en Babacar els va cridar i els va dir: - Nois! és hora de tornar cap a casa, no ens podem entretenir, s’està ennuvolant, s’acosta una bona tempesta! Encara l’avi no havia acabat de parlar, que van començar a caure les primeres gotes sobre les cares dels nens. En Samba emocionat va dir: - Jan, fa mesos que no veiem ploure! El pare d’en Jan cridava: - Vinga! Vinga! Pugeu al camió! ben aviat aquest camí estarà ple de fang i no podrem passar! 30


Els nens es van inventar una cançó de tornada: - Plou, plou i no fa sol. - Plou molt i encara no en tenim prou! La Penda pensava: - Segur que tothom m’està buscant; el pare i la mare deuen estar molt preocupats. Efectivament, feia moltes hores que a Tibay tot eren anades i vingudes buscant la nena, fins i tot, ja tenien engabiada la hiena, la Buki, que aquesta vegada pobreta, no tenia la culpa de res!

31


CAPÍTOL 9: LA CAIGUDA DE L’ULI KUMBA

P

lou, plou i encara no en teni... mmm...” La cançó va anar baixant de to fins que es va acabar en un murmuri i finalment: silenci. El dia havia estat intens i tots els nens van quedar adormits; igual que l’aigua del llac que els havia agradat tant, per fora estaven molt quiets però per dins ben plens de vida. Mai no oblidarien res del que havien vist i el que havien après. Ara calia una mica de repòs i esperar el nou dia. Es van despertar amb el soroll de les gotes d’aigua. A en Babacar encara li quedaven restes de les provisions de menjar que havia dut del poblat. La pluja cada cop era més forta i en Jan estava molt espantat, però, en veure la Penda que també ho estava, es va fer una mica el valent i, per consolar-la, li va agafar la mà i li va dir: - No et preocupis, tots estem amb tu, no passarà res. El camí anava empitjorant per moments, els camions, plens d’aigua fins a vessar, anaven cada vegada més a poc a poc intentant evitar els clots i no relliscar sobre un fang que patinava com una pista de gel. Un dels camions va quedar atrapat entre el fang. El pare d’en Jan va proposar anar a buscar algun tronc prou fort per fer palanca. - Potser aniria més bé estirar el camió amb l’ajuda de l’altre! – va dir un dels conductors. - Jo ja m’hi he trobat altres vegades i m’ha funcionat. - Potser sí, – va dir el pare d’en Jan – provem-ho doncs!!!. El conductor va arrencar el camió, va començar a estirar amb compte i va aconseguir, finalment, que l’altre sortís del fang. Els nens molt contents van saltar i cridar d’alegria. El viatge havia de continuar, tothom estava cansat i tenien ganes d’arribar a Tibay. Tots estaven afamats, grans i petits. La gent del poble començava a estar amoïnada, els camions no arribaven, el temps empitjorava i, a més, la Penda no apareixia per enlloc. Començava a fosquejar i l’Aminata, que estava treballant al camp, va veure com els camions s’apropaven al poble. Va començar a cridar: - Veniu, veniu!!! Els nens.. .l’aigua... en Babacar.... ja han arribat!! 32


Tothom va sortir de casa, els pares de la Penda també, van anar cap als camions amb l’única esperança de trobar-la amb en Samba, en Jan i els amics. En veure-la sortir del camió, es van emocionar i van córrer cap a ella abraçant-la molt contents. En Jan va sortir disparat del camió a buscar la seva mare, i entre l’emoció del viatge i la por que havia passat, només se li va ocórrer dir: - Maman, je t’aime! (Mama, t’estimo!). L’endemà al matí l’àvia Aminata els esperava a tots amb un bon esmorzar. El preferit d’en Samba: nata amb sucre i llet de la Pigada. El primer que van fer va ser anar a veure com havia avançat el pou en aquests tres dies. El pare d’en Jan va felicitar tothom, especialment en Suleyman, que va ser el que va dirigir la gent mentre ell era fora. Havien de mobilitzar els camions immediatament per emplenar el pou vell. L’Uli Kumba va anar cap al pou vell per veure fins on arribava l’aigua. De sobte, en Jan li va dir als seus amics: - Ei nois, mireu!!! aquella d’allà que està xafardejant el pou no és l’Uli Kumba? - Ostres... sí! – Diu en Samba. - Què fem...? –Diu en Tafa. - Avisem algú..? –Diu en Keita. - A qui...?- Diu en Jan. De cop i volta en Samba, abans que els altres acabessin de decidir què feien, va córrer cap al pou i la va empènyer dins. De sobte, es va sentir una veu que cridava: Isabelle, Isabelle......Els nens, sorpresos en sentir el nom de la mare d’en Jan, van decidir anar a buscar-la . La Isabelle, en veure el que havia passat, va cridar el seu marit perquè l’ajudés a treure-la del pou. La gent del poble en sentir els crits s’hi va apropar per veure què passava. Tothom va voler ajudar a treure l’Uli Kumba del pou. Els nens, sorpresos, no sabien què fer. Es preguntaven com és que tots la volien ajudar si sempre els hi havia fet la guitza. En Suleyman i en Babacar van anar a buscar una corda, mentre la Isabelle l’animava. 33


La Isabelle es va dirigir als nens i els va explicar que l’Uli Kumba ja no era aquella bruixa dolenta que ells coneixien, mentre eren fora els va estar ajudant amb la construcció del pou nou. Els nens avergonyits van demanar perdó a l’Uli Kumba. El pou gairebé ja estava. Les dones ja tenien el teulat i la tapa pel pou a punt, només calia que s’assequés. Després de dies de nervis i maldecaps podien estar tranquils. Tenien aigua de sobres per a ells i per als animals fins que l’obra del pou nou estigués enllestida. Només hi havia una cosa que amoïnava en Samba: si l’obra s’acabava ja no tindria cap sentit que en Jan i els seus pares continuessin a Tibay.

34


CAPÍTOL 10 : LA GRAN FESTA

E

ls pares d’en Jan estaven molt satisfets de com havien anat les coses, totes les dificultats s’havien pogut superar, el pou s’estrenaria abans que s’acabés l’aigua de les cisternes, i la idea d’emportar-se el seu fill en comptes de deixar-lo a Castelló amb els avis havia donat molt bon resultat. - Estàs content d’haver vingut, Jan? -li va preguntar el seu pare. - Sí, i tant! -va respondre ell, i se’n va anar corrents darrere els cabridets de la Pigada, va abraçar la Nit, i va amagar la cara per dissimular les ganes de plorar que li havien entrat tot de cop. En Jan se n’adonà que el seu fill estava trist i estava clar que aquesta tristesa era perquè en pocs dies la seva feina s’hauria acabat a Tibay i haurien de tornar a Girona. - Jan què et passa? –li preguntà. - Pare, estic trist, és que quan marxem trobaré a faltar tots els amics que he fet aquí a Tibay, sobretot en Samba. Des de feia uns quants dies la gent de Tibay estava molt enfeinada acabant l’obra del pou. Cada dia avançaven una mica, tots hi col•laboraven; els homes en la construcció i les dones preparant menjar per a tots. Aquell matí la Isabelle, l’Aminata, l’Uli Kumba i totes les altres dones es van trobar a l’arbre d’enraonar. - Les obres del pou gairebé ja estan enllestides –els va explicar la Isabelle. - Hem pensat que per fer la inauguració del pou nou, podríem ajuntar-nos tots i fer una festa, –va explicar l’Uli Kumba –què us sembla?. Totes hi van estar d’acord. Mentre les dones s’estaven organitzant repartint-se la feina per fer la festa, va arribar en Samba, que buscava l’Aminata. - Àvia, et buscava!. Necessito que m’ajudis!. He pensat fer un regal a en Jan perquè tingui un record meu. Crec que un bon obsequi seria un amulet semblant al que tinc de la meva mare. - Em sembla una bona idea Samba, segur que al bosc trobarem el necessari per fer un amulet a en Jan. 35


La Isabelle va escoltar sense voler la conversa entre en Samba i l’Aminata i va pensar que seria una bona idea que en Jan fes una gorra vermella com la seva per al seu amic. Ja començava a fer-se fosc i els homes del poble marxaven cap a les seves cases per menjar alguna cosa i descansar per continuar treballant l’endemà. En Jan estava comentant a en Suleymman que en només un parell de dies el pou estaria llest i que ell i la seva família tornarien cap a Girona. En aquell moment en Jan va recordar els ulls plorosos del seu fill i ho va explicar a en Suleymman que va tenir una idea. Va proposar que en Jan Bu n’daw és quedés amb la Nit i se l’emportés al mas dels avis a Castelló. Un cop a casa, en Jan i la Isabelle, aprofitant que el seu fill ja dormia, parlaven de la seva preocupació en veure el nen tan trist. L’amistat entre en Jan i en Samba s’havia fet molt gran. En Jan va explicar la proposta d’en Suleymman a la Isabelle i aquesta hi va estar d’acord. - Jan, potser et pensaràs que m’he tornat boja, però... i si en Samba ve amb nosaltres a Girona fins que comenci l’escola? En Jan petit es tornarà boig d’alegria i per a en Samba serà una experiència inoblidable. - Potser sí que t’has tornat una mica boja!! Però la teva idea és molt bona. Demà parlarem amb en Suleymman i en Babacar a veure què en pensen. L’ endemà la Isabelle va dir a en Jan que anés a buscar els seus amics. Al cap de poca estona tots eren al seu voltant escoltant-la amb atenció. - Nois, ja sabeu que d’aquí dos dies inaugurarem el pou i farem una festassa per celebrar-ho. He pensat que podríeu fer garlandes ben boniques amb fulles i aquests retalls de roba que ens van sobrar quan vam fer els vestits nous de l’Uli Kumba. Tots hi varen estar d’acord i van marxar a buscar fulles tendres i a fer les garlandes per la festa. La Isabelle va aprofitar que els nois estarien enfeinats una bona estona i va anar a buscar el seu marit i en Suleymman que ja feia hores que treballaven. - Jan, Suleymman podríeu fer una pausa? –va demanar. 36


- I tant Isabelle. Que passa res? –va contestar en Suleyman. - No pateixis Suleyman, la Isabelle i jo volem parlar amb tu i en Babacar dels nostres fills. –va aclarir en Jan. Tots tres varen anar a casa d’en Suleyman on van trobar en Babacar i l’Aminata que preparava el cuscús per dinar. La Isabelle i en Jan els van explicar el que havien parlat ells dos la nit passada. En Suleymman no s’acabava de creure la bogeria que li deien. Es preguntava com se’ls havia acudit una idea com aquesta. En Babacar i l’Aminata feien cara d’espantats, no s’imaginaven en Samba fora de Tibay. Van estar xerrant molta estona, la Isabelle els va assegurar que en Samba estaria molt ben cuidat i que veuria coses que no havia vist mai. En Jan els va explicar que els nois havien fet una amistat molt forta i que ara estaven tots dos molt tristos per haver de separar-se. Després d’escoltar tots els arguments d’en Jan i de la Isabelle, en Suleymman i en Babacar van acceptar la proposta que els havien fet. Potser tenien raó, seria una oportunitat única per a en Samba, coneixeria coses noves. Van decidir que el dia de la festa els explicarien als nens que podrien continuar junts fins que s’acabés l’estiu i per completar la sorpresa en Suleymman regalaria la Nit a en Jan. Ara els quedava molta feina, havien d’anar al poble gran per fer el passaport d’en Samba i demanar els permisos per portar la Nit a l’avió. Mentre estaven organitzant quan i com farien tot això van sentir que algú cridava. - Suleyman, Jan, sou aquí ? -cridava en Mamadou, un dels treballadors del pou. - Sí Mamadou, tots dos estem aquí. Que hi ha algun problema? –contestaren. - No, tot el contrari. Tinc una bona notícia, el pou està acabat!!! La Isabelle i l’Aminata van anar a avisar totes les dones perquè acabessin de preparar el que faltava per la festa, aquest vespre tots es mudarien i inaugurarien el pou nou. Quan el sol va baixar una mica, tots es van trobar prop del pou per 37


celebrar que l’obra s’havia acabat. Tothom anava molt mudat, hi havia menjar boníssim per a tots, les garlandes que havien fet els nois guarnien tot el poble, els djembe sonaven alegrant la nit. En Samba i en Jan es van trobar. Cap dels dos sabia que l’altre tenia un regal preparat. - Jan, tinc un regal per a tu. És un amulet semblant al meu. Espero que et doni tanta sort com a mi. - Quina coincidència! Jo també tinc un regal per a tu. La meva mare i jo t’hem fet una gorra vermella igual que la meva. Segur que també et donarà bona sort. Els dos amics es van fer una forta abraçada. Estaven contents i alhora tristos perquè els quedaven pocs dies per estar junts. De cop van veure que la Isabelle, en Jan i en Suleyman, amb un cabrit en braços, s’acostaven cap on eren ells. En Suleyman va allargar la Nit cap a en Jan petit i li va dir que a partir d’ara seria seu i que li havia de prometre que el cuidaria molt i molt. En Jan es va posar molt content i va abraçar el cabridet. Però la sorpresa grossa encara havia d’arribar. La Isabelle va explicar als nens la bona pensada que havien tingut. En Jan i en Samba no es creien el que estaven escoltant. - En Samba vindrà amb nosaltres a Girona? – cridava emocionat en Jan. - Sí, si ell vol. –va contestar en Suleyman. - Sí,...suposo que ... sí... no sé què contestar... – va dir en Samba entre espantat i content. - Sí Samba, digues que sí, ja veuràs que ens ho passarem molt bé. Anirem a Castelló a casa dels avis, anirem a la platja, al cinema, en bicicleta ... – deia en Jan per convèncer en Samba. En Samba va mirar als ulls d’en Suleyman que li va fer un gest afirmatiu amb el cap. - Tens raó Jan, si vinc de vacances amb vosaltres podré veure i fer coses que no he fet mai. No he vist mai el mar, ens hi podrem banyar? – diu en Samba cada vegada més convençut. El grup es va afegir a la festa i en Samba va anar a explicar a en Keita, en Tafa i tots els altres que aniria de vacances amb en Jan a Girona. Tots es


varen alegrar molt, de fet li tenien una mica d’enveja. Li varen demanar que quan tornés portés fotos per poder veure com era el mar i tots els llocs on aniria. La festa va ser tot un èxit, tothom s’ho va passar d’allò més bé. Ara ja era l’hora d’anar cap a casa. En Samba i en Jan es van acomiadar fins l’endemà, anirien al poble gran a fer tots els papers necessaris pel viatge. Havia estat un dia llarg, cansat i emocionant, tot i això en Samba no podia adormir-se; estava massa nerviós pensant en l’aventura que l’esperava. Només d’imaginar-se dins d’un avió volant pel cel ja feia que el cor li bategués de pressa. Tot seria tan fantàstic com li havien dit?, trobaria a faltar la seva família?.......Poc a poc es va anar calmant i quan els ulls ja se li tancaven va posar la mà sobre l’amulet de la seva mare, va tocar la gorra vermella que li havia fet en Jan,... va sentir una felicitat molt gran i es va quedar adormit.

- Fi 39


ELS PERSONATGES • Samba, té nou anys, és estudiós i treballador, però una mica desobedient, sempre porta un talismà que li dóna sort. • Jan Bu n’Daw, té nou anys, és un noi europeu, ros i blanquet, ha anat a passar una temporada a Tibay, el poble d’en Samba. • Isabelle, la mare d’en Jan petit. Té els cabells rossos i estirats. • Jan, el pare d’en Jan petit, també és blanc i ros. És un expert en fer pous. • Keita i Tafa, els seus amics, a vegades discuteixen però sempre acaben fent les paus. Els agrada molt jugar a futbol. • Binta, també és amiga d’en Samba, van junts a l’escola. Li agrada molt ballar i és la que porta les piles per la radio per sentir música. • Penda és petita, només té cinc anys, però és molt espavilada i sap un munt de coses perquè li fan fer els encàrrecs (“digues a tal persona, que està fent tal cosa a tal lloc, que vagi a casa de tal altra persona...”). • Uli Kumba, la bruixa, viu sola perquè ningú la vol, fa encanteris però sempre per fer mal, s’aprofita del seu poder per treure diners i menjar a la gent. • El bruixot del poble, pot curar malalties i donar consells perquè veu i sent més coses que l’altra gent. També és “zahorí” que vol dir que sap on és l’aigua subterrània amb un pal forcat. • Alburaj, és un cavall però és una bèstia sàvia, té experiència, és molt prudent i dóna bons consells. A vegades remuga per les ximpleries que fan els humans. • Jaljalí, és molt forta, la seva feina és treballar al camp, és molt bona però una mica despistada, se li obliden les coses, i quan no està llaurant aprofita per anar a la seva. • Boy, és un mussol que viu al bosc i ho veu tot en la foscor, però és punyeter i a vegades fa l’orni quan li pregunten coses, vol que el saludin respectuosament com si fos el gran senyor de la nit.

• Buki, la hiena, es fa la bona però és dolentíssima, para trampes a les persones i als animals per atacar-los per sorpresa, sempre va amb tota la seva colla, perquè sola és molt covard. • Golo, el mico, té molta família i els ha d’alimentar a tots, però no li agrada treballar, prefereix robar els cacauets que han sembrat els humans, i després petar-se de riure des de dalt d’un arbre. • els kuus-kondrong, són els esperits de les persones i les bèsties que ja han mort, normalment no es poden veure, però al migdia quan es sol escalfa moltíssim prenen forma de persona o de bèstia i confonen la gent que els fa cas innocentment, no són dolents en el sentit que no ho fan amb mala intenció, però convé no fer cas de res del que diuen! • Pigada, la cabra, sempre segueix en Samba, si pogués aniria a l’escola amb ell, però no la deixen. És molt bona, però la veritat és que molt llesta, molt llesta no és, es deixa enredar fàcilment. • El gat mesquer, és una fera, i no està per romanços, si té gana ataca, i llestos! i si no té gana passa olímpicament de tot. • El maam en la realitat és un ninot que el fa anar un home fort des de dins, com els gegants i els capgrossos dels nostres pobles, però en el conte pot ser perfectament real. • Aminata, l’àvia d’en Samba, l’estima molt i si pot el protegeix perquè sap que no té mare i pensa que tots els nens necessiten una mica de tendresa. • Suleymaan, el pare, també l’estima, però té una mica de mal geni, i sovint esbronca el seu fill perquè no li fa prou cas. • Babacar, és l’avi, té molts néts i nétes, i no vol fer diferències, però en el fons està orgullós que en Samba tregui bones notes, i confia en ell malgrat que faci entremaliadures i l’hagin de renyar. • La tieta de la Binta també parla francès i està orgullosa de ser la secretària del comitè. Aquests són alguns personatges que més o menys coneixem i poden sortir en el conte, però també poden ser altres, els autors tenen la paraula!


ELS ESCENARIS • El bosc. És en realitat una sabana on viuen els animals i els esperits campen. • Dalt del carro, als vespres, on escolten música amb la radio de piles. • La camioneta, plena de coses que en Samba i companyia tenen molta curiositat per descobrir. • El pou nou amb les màquines, les noves tècniques i la gent treballant. • El camp, els nens han d’anar a ajudar, espantant els micos perquè no s’emportin els cacauets, arrencant males herbes, traient pedres del terreny, etc.

• L’escola. • El pati de casa d’en Samba on juguen a futbol. • A casa de la Binta on van sovint a buscar les piles per escoltar la radio del germà d’en Tafa. • El camí d’anar a l’escola. • El poble gran on hi ha botigues i comerços de tota mena, telèfon, Internet, etc. • El pou vell. Cada dia s’hi ha d’anar a buscar aigua per als animals i per a les persones. • Sota el gran baobab on es troben els amics per jugar i parlar.

ELS AUTORS I LES AUTORES Escola Ruiz Amado 4t A

Escola Ruiz Amado 4t B

Escola Joana d’Empúries 4t A

Escola Joana d’Empúries 4t B

Escola Joana d’Empúries 4t C

Saida Bilal Ariadna Pau Antonela B Alba Toni Iacopo Alexandra C Aray Chaymae E Soraya Enric Zakaria Carla Liyang Jennifer Eloy Ingrid

Anna A Izan Bryan Abderrahim Laura Nawfal Adrià Ian Ibtissam Alba Jordi Anna P Sandra Àlex Nerea Gil Nabil Sa Emma Carla Marie Daniel

Àlex Christof Tatiana Nerea Firdaous Doae Laia Esteban Khrystyna Rihab Julià Fatou Ibrahime Judit Joana Narcís Daniel Uriel Lucía

Adam Adelina Enrique Marouan Kevin Nerea Vladislav Antonio Sergi Pau Xavier Celia Àngela Valentina Fatima Sohayb Leo Júlia Dunia Samay

Elias Nel Eusebiu Marta Emma Mohamed Cristalín Pau Ionut Analia Dina Yasmin Anass Emma Marc Cristian Pol Jennifer Ángel Nerea

i les tutores Anna Vila Font 4t A Enriqueta Quer Garriga 4t A Ma Àngels Barceló Vidal 4t B Assumpció Salleras Costal 4t A Georgina Aldeguer Poch 4t B Montserrat Espelt González 4t C 41


42

Jan bun daw 1  

Conte per relleus, CRP, ELIC, SEAE, Servei educatiu de l'Alt Empordà, Impuls a la lectura

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you