LIBRO GAIATA 1. FIESTAS DE LA MAGDALENA 2022

BRANCAL DE LA CIUTAT

AUTORA DE LA PORTADA

SARA LLORET

Artista plàstica visual, pintora, escriptora, actriu i assessora cultural.

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Becada en la “Accademia di Belli Arti” de Roma. Becada en la “Middlesex University” de Londres. Becada a Nova York per a la professionalització de la seua carrera artística. Va realitzar un Màster Europeu en Producció Artística en la Universitat Politècnica de València. Ha guanyat múltiples premis nacionals i internacionals i ha realitzat nombroses exposicions individuals i col·lectives tant en el territori nacional com a l’estranger: Londres, Parma, Roma, Milà, Nova York. Ha il·lustrat diverses portades, cartells, estampes, auques, llibres i contes. Té obert un estudi d’art al carrer Alloza 185 on crea, elabora, assaja i imparteix diferents tallers artístics dirigits a totes les edats.

Realitza cursos de perfeccionament artístic per a professorat.

La seua faceta pictòrica la compagina amb el teatre, la companyia teatral “Tragapinyols” és el nucli on representa cadascun dels seus personatges, interpretant comèdies, sainets i teatre clàssic, sent una de les actrius principals de la companyia. Intervé en el “Betlem de la Pigà”, “Don Juan Tenorio” i en “Nova Jerusalem”. Sense cap dubte, el teatre el porta en la sang i el transmet sobre la tarima d’un escenari de la mateixa forma que el fa sobre el suport d’un llenç. És escriptora d’assajos i directora artística de AOC. Realitza projectes d’escenografia i disseny de vestuari i cartellisme per a grans produccions artístiques. Ha heretat dels seus pares tot l’amor per la cultura, les tradicions i sobretot, les profundes conviccions cristianes i espirituals que li han servit per a humanitzar la seua pintura i reflectir l’espiritualitat amb la qual el seu pare va viure i va morir fins a l’últim moment, la seua fe en Crist.

Artista plàstica que viu per i per a l’art.

Fotografia de l’obra de la portada realitzada per Sara Lloret: José Antonio Arias (Keco)

Salutacions - 5 Comissió - 31 Monuments - 73 Esdeveniments - 79 Articles - 89

EDITA Associació Cultural Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” © © DELS TEXTOS I DE LES SEUES TRADUCCIONS: ELS AUTORS PRESIDENT Arturo España i Marzá COORDINACIÓ Mayo Ripollés i Basco Luisa Arenós i Bordils Carlos Feliu i Mingarro Carmina Usó i Vicente Estela Bernad i Monferrer Miguel Ángel Mulet i Taló Amb la col·laboració i correcció lingüística de: Inmaculada Fortanet i Gómez

DIBUIX PORTADA Sara Lloret PUBLICITAT Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” DISSENY I MAQUETACIÓ Cristina Gyorgy (Marcaprint) FOTOGRAFIA Ediciones Digitales Muphy © Comissió Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” © IMPRIMEIX Marcaprint D.L. CS 57 - 2014

LEMA: El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià de l’any 2022.

3

El teu esdeveniment al

Garantim la seguretat sanitària: espaiosos salons, doble circulació d'assistents en entrada i eixida, control d'accessos, gestió d'esdeveniments, compliment normativa sanitària i servei de desinfecció.

Fes la teva reserva a: www.casinoantiguo.es o telefona'ns al 964 22 35 00 4

Ximo Puig i Ferrer President de la Generalitat Valenciana Les celebracions de la Magdalena sempre posen de manifest el caràcter vertebrador i hospitalari de les nostres tradicions i constitueixen una de les grans cites festives del nostre calendari.

En 2020 la covid-19 ens obligà a renunciar a molts dels nostres costums més estimats, entre ells als actes festius i tota la nostra societat, amb civisme i responsabilitat, va fer un enorme esforç per a superar aquells moments tan difícils. Ara, quan podem per fi tornar a viure als carrers les nostres celebracions vull expressar el meu reconeixement al món fester castelloner pel seu sacrifici.

Vull aprofitar la tribuna que em brinda el vostre llibret per fer-vos arribar la meua salutació més cordial a totes les persones que feu possible que la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat renove cada any el seu compromís amb la festa, juntament amb els meus millors desitjos per a les celebracions de la Magdalena d’enguany i per a totes les que compartireu en el futur.

El parèntesi que han viscut les festes ha sigut llarg, però ara, gràcies a la vacunació i amb totes les precaucions pot ser possible viure plenament els nostres dies grans i les gaiates es preparen per a recórrer de nou els carrers de Castelló, amb més força que mai.

Si tot va com esperem, la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat tornarà a atraure totes les mirades en 2022, i ho farà acompanyada per tota la gent que heu treballat per aconseguir-ho, per les dones i els homes que vibrareu d’emoció durant el seu recorregut.

5

Cambia a

Caja Rural de Teruel

Te ofrecemos trato personalizado y cercano.

Conseguirás rentabilidad para tus ahorros.

Dispondrás de asesoramiento por profesionales de confianza.

...nosotros nos encargamos de todas las gestiones, sin que tengas que ir a tu antigua entidad.

6

Arturo España i Marzá President de Brancal de la Ciutat

Benvolguts Brancalers… enguany sí que sí !.

Després de l’anunci per part de l’Ajuntament de la celebració de les nostres estimades Festes de la Magdalena, comencem el compte arrere per a l’anhelat retrobament que tant necessitava el món de la Festa i la ciutat de Castelló.

Sent ben cert que hem de ser conscients de mantindre la deguda precaució que la situació vírica mundial requereix i contribuir a guardar i fer guardar totes i cadascuna de les mesures de seguretat i precaució que les autoritats sanitàries indiquen per a preservar la salut com a bé més preuat de l’ésser humà, no és menys cert que la urgència per reprendre les activitats que ens defineixen com a amants de les nostres tradicions ja estava demanant a plens pulmons que el verd de l’esperança, que mai es va perdre, torne a brillar tant com la llum de nostres Gaiates i el record dels qui ens han deixat en aquest temps.

Ningú ha de pensar que serà fàcil, perquè no ho serà, però demane a tot membre d’aquesta Associació o veí del sector, que recuperem l’entusiasme de la letargia en el qual es trobava i en cap instant dubtem del màxim esforç i il·lusió amb què s’afrontarà la Setmana Gran per a contribuir al merescut compliment dels anhels de les nostres Madrines Carla Batalla Cortés i

Clara Beltrán Soler, de les Dames del Brancal, acompanyants, portaestendards, artistes del “Matadero”, equip de pintores, de llibret, de cadascun dels components de la Comissió, de la nostra Dama de la Ciutat Marta, el nostre pregoner Chema i la Dona de Cavallers Sofía, així com poder gaudir, si les circumstàncies ho permeten, de la companyia dels nostres germans en la Festa, Falla L’Ambient, Foguera Sant Blai i Falla El Caduf.

A l’empara del gran honor de presidir aquesta excel·lent Associació, mai podré agrair la immensa fortuna de comptar amb la millor companyia desitjable, la d’una Comissió tan magnífica que m’incita a pensar que aquest és el temps dels valents, és el temps d’aquells que senten de veritat les arrels de la seua terra, el temps de l’orgull, de les gaiateres i gaiaters de cor i castellonerisme sincer… … de la Gaiata 1 … del Brancal de la Ciutat !

7

ODONTOLOGIA INTEGRAL • Endodòncia • Implants • Odontologia estètica • Cirurgia oral • Ortodòncia • Periodòncia

Telèfon: 964 049 322 Mòbil: 678 064 223 8

C/ Calderón de la Barca, 13 - Baix 12004 Castelló de la Plana

Amparo Marco i Gual Alcaldessa de Castelló

Les nostres festes són cultura, tradició, solidaritat, esforç, trobada, alegria i estima. Són algunes dels principals senyals d’identitat ciutadana de les Festes de la Magdalena, arrelades des de fa dècades en la memòria col·lectiva. Som una ciutat que continua caminant cap al seu futur sense perdre la seua història, la seua identitat, aqueixes arrels que ens van fer poble, una gran poble.

Les Festes de la Magdalena de 2022 seran un esclat de llum, convivència i estima. Des que començara aquesta prolongada i greu pandèmia, les nostres festes de 2020 van quedar suspeses, també les de 2021, com ha estat suspesa la nostra vida i la de molts castellonencs que han patit la malaltia i la pèrdua de sers estimats. Ara, viurem aquesta Magdalena, units, solidaris i complint amb les mesures preventives sanitàries.

Quan se celebre el primer acte de Magdalena 2022 serem un poble unit i emocionat, sentint que Castelló renaix després de llargs mesos d’incertesa, dificultats, sofriment, dolor i tristesa. En els nostres cors viuran amb els qui es van anar, els qui han sigut part important del nucli de la festa, de tota la ciutat.

setmana gran, per a promoure la convivència en el sector, en el barri. És el cas de vostra Gaiata 1 Brancal de la ciutat, el cor de la festa, una de les gaiates més tradicionals i festeres. Brancal, que significa l’escaló d’una de les entrades a la ciutat, una descripció meravellosa per a definir aquest sector magdalenero.

Ara, ens preparem per a viure les festes de la Magdalena 2022 amb tota l’emoció continguda i les ganes de compartir els somnis d’aquests dos anys. Desitgem que es complisquen totes les nostres il·lusions. Com a alcaldessa de Castelló vull desitjar-vos que aquest futur pròxim de la nostra festa arribe carregat d’esperança i alegria.

Magdalena, Festa Plena!

Magdalena sou vosaltres, els qui cada any us dedicau a treballar i col·laborar per a crear les vostres gaiates, per a organitzar la vostra participació en la

9

10

José Pascual Martí i García President Excma.

Diputació de Castelló Estimades i estimats amics de la Gaiata 1 Brancal de la Ciutat. El fet d’estar llegint aquest text denota una gran notícia per a tothom: enguany sí, amb el permís de l’alcaldessa de la ciutat i amb tota la prudència del món, tornarem a gaudir de la fira i festes de la Magdalena.

Vos he de donar l’enhorabona per enriquir culturalment la capital amb una programació oberta i variada, que com sempre servirà de nexe d’unió entre tots els habitants de la zona del carrer de la Trinitat de Castelló.

Després de tanta espera, en la que hem demostrat responsabilitat i solidaritat col·lectiva, tindrem la nostra recompensa, la d’anar recuperant tot allò que no hem pogut gaudir els últims dos anys.

Torna la romeria, torna l’’entrà’ i l’encesa de gaiates, torna el Pregó, torna l’ofrena... tornen les festes de la Magdalena! Gràcies, en majúscules, per no haver deixat de treballar durant aquests dos anys per les tradicions i per seguir transmetent la nostra estima per Castelló.

Les festes de la Magdalena són un dels exemples més clars i evidents del que som, sers de festa i de carrer.

Dins l’estructura festiva de Castelló, precisament, les gaiates teniu la important missió de portar el goig festiu a tots els districtes de la ciutat, omplint cada racó, carrer i plaça de música, alegria i color. Amb això vull ressaltar la vostra importància clau dins el món de la festa, enaltint el símbol de la fundació del Castelló que hui coneixem: el gaiato i el fanal.

Magdalena, festa plena!

Personalment, també puc mostrar la meua satisfacció perquè enguany sí podré viure les festes fundacionals de la ciutat que tant estime per primera vegada en qualitat de president de la Diputació. Voldria compartir-les amb tota la gent de Castelló, compartint amb tota la ciutadania el nostre orgull de genealogia.

11

12

Carmen Molina i Ramos Reina de les Festes de la Magdalena 2022 Estimats amics de Brancal de la Ciutat.

Ha passat molts de temps des de l’última vegada que ens vam trobar mitjançant unes línies paregudes a aquestes, més temps del que ens haguérem imaginat i del que ens haguera agradat. Però ja ha arribat el moment de començar a veure, i no imaginar-nos, la llum de les gaiates desfilant pels carreres de la nostra estimada ciutat. I aquest veritable retrobament serà possible gràcies a tots vosaltres, per la responsabilitat que vos ha caracteritzat davant aquesta difícil situació i la valentia que haveu demostrat dia rere dia. La meva admiració per tots vosaltres és immensa!

Cada vegada estem més prop de retrobar-nos, de gaudir, per fi, de les nostres festes, i de cridar ben fort que “ja el dia es arribat”. El vostre treball i dedicació per la nostra festa és essencial, i ara més que mai, estic segura que ho seguireu fent amb la mateixa responsabilitat que durant aquest temps enrere, però amb més energia i satisfacció que mai. Castelló vos necessita!

13

14

Gal·la Calvo i Santolaria Reina Infantil de les Festes de la Magdalena 2022 Amics de la gaiata 1 Brancal de la Ciutat, per tercer any consecutiu torne a dirigir-me a vosaltres com a Reina Infantil de Castelló per a la tant desitjada Magdalena 2022.

Després de tants mesos en el que el món de la festa es troba parat, pareix que ara, amb la vacunació de la població, es pot començar a gaudir de les nostres benvolgudes festes fundacionals, encara que siga un poc diferent de com les coneixem fins ara. I com no, ahí esteu els amics brancales, preparant aquest llibret, amb idees i propostes per a començar a gaudir una mica de la festa, sempre amb prudència i complint les normes que ens dicta sanitat pública.

Espere que tots pugueu gaudir de unes merescudes festes, es puga anar de concert i que tots els xiquets brancalers puguen tirar coets i gaudir la setmana gran junt al vostre monument que tornarà a vore els carrers de la nostra ciutat, enllumenant-la i engalanant el sector.

Aquest any, serà un any de festes un poc diferent, però estic segura que la gent de la ciutat i dels voltants, eixirà al carrer per gaudir de tot el que vosaltres i les persones que formem part del mon de la festa ha preparat amb molta cura i entusiasme, ja que Castelló ha donat exemple de ciutat amb seny i responsabilitat durant tota la pandèmia i així continuarem.

Espere vore-vos a tots en les properes festes de la Magdalena pels carrers de la nostra ciutat participant de tots i cadascun dels actes proposats.

Salutacions

Gràcies per continuar amb les nostres tradicions i mai perdre l’essència del castellonerisme que ens envolta.

Gràcies per continuar creent en les nostres festes, i fer que les persones de fora de la ciutat estiguen gaudint de la nostra ciutat com si foren part d’aquesta.

15

16

Omar Braina i Bou Regidor de Festes i president del Patronat Municipal de Festes Les festes de la Magdalena són l’espai de convivència més intens i entranyable de Castelló. Durant aqueixos dies la ciutat es transforma perquè els seus habitants confluïsquen en un ambient colorista, emblemàtic i festiu. Aquesta experiència no seria la mateixa sense les comissions dels sectors festers, les colles i altres col·lectius culturals que són l’ànima de la Magdalena.

I, per descomptat, sense les Gaiates, els monuments que ens recorden cada any la tradició i la història dels nostres avantpassats.

Les Festes de la Magdalena de l’any 2022 seran una vibrant realitat després de dos anys sense celebrar la nostra setmana gran. Tornarà la llum que ens acompanya “de la antigor per lluminosos camins”.

Castelló és una ciutat amb ganes de festa, i la festa necessita que gent com vosaltres, aquelles i aquells que des de les Gaiates, colles i altres col·lectius manteniu viva la festa. Des de l’Ajuntament tenim molt clar que la festa necessita del vostre alé.

En aquesta primavera de 2022 tornarà a brillar la llum de la nostra Magdalena, les llums de la Gaiata Brancal que il·luminaran el treball d’una comissió entregada a les tradicions i a la festa que tant volem els castellonencs. ¡Bones Festes!

Les Festes de la Magdalena són singulars, pròpies, molt participatives i, per descomptat, emotives. En els nou dies que celebrem Magdalena conflueixen sentiments castellonencs que ens defineixen i que marquen a les gaiates com a grans espais de trobada, germanor i de celebració.

I, entre les comissions es troba la Gaiata 1 Brancal de la ciutat, un dels sectors més emblemàtics i participatius de Castelló. Un barri que és un ‘Brancal’, una porta d’accés a la ciutat, una porta d’accés a la millor festa magdalenera.

17

els desitja...

Bones festes!

VINE A IMPRIMIR A MB M ARC APRINT! Enviament gratuït al teu domicili Preus sense competència Alta qualitat d’impressió i paper Disseny gràfic

964 19 99 61 presupuestos@marcaprint.com Plaça Cardona Vives, 8 (Baix) - 12001 Castelló de la Plana

www.marcaprint.com

Este llibret de festes ha estat dissenyat i imprès per Marcaprint 18

Esteban Gual i Ibáñez President Federació Gestora de Gaiates Les festes són importants per nosaltres, per molts motius. Són milers i milers les persones que per tot arreu de la nostra ciutat viuen en primera persona qualsevol de les manifestacions festives que tenen lloc a la nostra setmana gran. Totes aquestes persones han fet possible una cultura festiva complexa i diversa que s’estén al llarg de tot l’any i que compartim amb un enorme orgull amb els visitants que acudeixen per viure al costat de nosaltres una experiència única.

Amb la Magdalena de 2022 comença una història diària d’aventures, que té una varietat enorme de propostes impulsades pel món de la festa. Enguany la nostra ciutat per fi tornarà a convidar a la festa a tot el món, encara que no hi siga com de costum. Música, gastronomia, pólvora, romeria, ofrena i com no, com a element diferenciador de les nostres festes, les gaiates.

La gent de la Gaiata 1 “Brancal de la ciutat” treballa amb molt d’esforç per a expandir per tot el seu barri la nostra estimada festa i donar-li als seus veïns les festes que es mereixen. El seu treball intens i desinteressat és sinònim de tradició, dedicació i de força, i possibilita que les nostres festes passen de generació en generació per tal d’aconseguir que no es perden mai.

I peça fonamental en l’engranatge d’aquesta comissió és la persona que és al capdavant, el seu president que demostra la seua vàlua, implicació i il·lusió per les nostres festes.

Aprofitant aquestes pàgines, com a president de la Federació Gestora de Gaiates, vull agrair el treball i esforç de totes i cada una de les persones que formeu part de la comissió de Brancal de la ciutat. També estendre aquest agraïment als socis, veïns i comerços col·laboradors del sector, perquè son fonamentals per créixer i continuar la vostra tasca dins del “món de la festa”.

La Magdalena 2022 serà diferent, però vol arribar a tots i a totes. La festa és diversitat, com diversitat és el col·lectiu gaiater. Per això disfruteu al màxim d’una setmana plena d’actes multitudinaris on l’únic requisit és passar-s’ho bé, però sempre amb sentit comú i respectant les mesures sanitàries de seguretat. I és que des de l’alegria i la germandat, la festa i el treball, les gaiates ens hem convertit en els millors amfitrions de les nostres festes.

19

20

Marta Muñoz i Moreno Dama de la Ciutat Infantil 2022

Estimats amics i amigues del Brancal de la Ciutat: És un orgull, tornar a dirigir-me a totes i tots vosaltres com a dama de la ciutat. Després d’aquests mesos tan difícils per a la nostra ciutat, en trobe amb moltes ganes e il·lusió de viure les nostres estimades festes. Aquest any, serà diferent per la situació que estem vivint amb la COVID-19, però de segur que seran molt especials. Castelló es tornarà a omplir de pólvora de les mascletades, de música de dolçaina i tabal, de llum de les gaiates i somriures de felicitat per viure la nostra setmana gran. És un privilegi poder veure un somni complit amb tots els xiquets de Castelló, i en especial amb vosaltres, la meua estimada comissió. Enguany, com a part de la cort d’honor infantil vull animar-vos a gaudir de les properes festes de la Magdalena.

Perquè la gaiata siga el nostre millor pregó.

Vítol!

21

REDO ASESORIA S.L. Graduado Social Colegiado

GRADUADO SOCIAL

Ronda Magdalena, 27 - Entlo. www.redoasesoria.com Tel. 964 25 62 15 - Fax: 964 25 29 53 12004 Castellón

22

Chema Prades i Manzano Pregoner per a les Festes de la Magdalena 2020 - 2022

Per segon any consecutiu em dirigisc a vosaltres com Pregoner de les Festes de la Magdalena i, encara que l’any passat us deia que estàvem a l’espera que poguérem per fi celebrar la nostra setmana gran, enguany tot sembla indicar que “ja el dia és arribat”.

Amb tot el meu afecte desitge que les festes que s’aveïnen seguisquen plenes de “goig pur i vertader”. Que gaudim de les mateixes amb tot el nostre ésser, i ens ajuden a veure la vida amb una mica més d’optimisme i alegria, i amb això podem “traure l’amor de pena”.

“La ciutat té l’honor” d’estar preparant-se per als dies que han de venir. Prompte els carrers s’engalanaran com a símbol del que s’aveïna i, així, viure “orgullosament les festes Magdaleneres”, i en aqueixos carrers estareu vosaltres, membres i amics de la Gaiata 1 deixant clar el “orgull de genealogia” que clarament representeu.

Castelló ha de continuar fent les festes “seguint la llum antiga”, i per això aprofite aquestes línies per a, a més de saludar-vos, agrair-vos que vosaltres també poseu el vostre granet, any rere any, perquè així siga i que la “Gaiata seguisca sent el nostre millor Pregó” VÍTOL!

23

24

Carmina Villa i Marín Presidenta Foguera Sant Blai

Un “Esclat de llum, sense foc, ni fum” Les festes de la Magdalena són passió, sentiment i orgull castellonenc.

En l’”Encesa de les Gaiates” donem inici a una Magdalena plena de tradicions, emocions i moments inoblidables, sobretot per als vostres màxims representants Carla, Clara i Arturo.

Un any més, tinc l’honor de dirigir-me a tots vosaltres, com a Presidenta de la Foguera de Sant Blai, amics de la Gaiata 1, “Brancal de la Ciutat”, que presideix Arturo España, i expressar-vos la meua felicitació per la tasca que desenvolupeu sense descans al llarg de tot l’any per honrar i omplir de llum i esplendor la vostra Gaiata.

En el desig de què la Magdalena 2022 estiga repleta d’alegries i esperant que la nostra amistat dure per sempre, rebeu en el meu nom l’estima de tota la comissió de la vostra Foguera germana.

Només em queda desitjar-vos unes festes plenes, que torneu a brillar com sempre ho feu i disfruteu la setmana de la Magdalena al màxim, a on a cada dia la llum de les Gaiates il·lumine el vostre camí.

Bones Festes a tots. Feliç Magdalena 2022.

25

26

José Francisco Mora i Garzón President de la Falla l’Ambient

Estimats amics i amigues Brancalers, Després de tant de temps, és moment de gaudir de nou de la vostra esperada setmana gran. Tothom espera amb il·lusió omplir Castelló de llum, música, pólvora i color; engalanar-se amb la vostra tradicional indumentària i portar a la mare de Déu del Lledó les seves estimades ofrenes. És moment de donar inici a unes festes de la Magdalena plenes de tradició, emoció i moments inoblidables, sobretot per als vostres màxims representants Carla, Clara i Arturo.

I com no, després de tants anys de germanor, la Falla l’Ambient vol transmetre l’afecte que tenim per les festes de la Magdalena i, en especial, pels membres de la Gaiata 1 Brancal de la ciutat. Per aquest motiu, us desitgem que gaudiu d’unes festes màgiques i que prompte tornem a compartir l’estima per les nostres festes.

Una forta abraçada.

27

TALLER I VENDA

28

José Francisco Palomo i Moros President de la Falla El Caduf

Estic content de poder escriure unes paraules en nom de la Falla El Caduf, i de tornar a vore les gaiates pels carrers. Vore Castelló en festes, és motiu de felicitat.

Simplement vos vull desitjar les millors festes, vos ho mereixeu, una setmana plena de emoció il·lusió i del sentiment que sentiu quan visiteu la vostra Mare de Déu del Lledó.

A Carla Batalla Cortés i a Clara Beltrán Soler, que després de tota la espera dels últims tres anys, continueu amb la mateixa il·lusió del primer dia, que disfruteu cada moment, perquè cada un es únic i especial.

Ara sí, i no penso equivocar-me, aquesta Magdalena ens tornarà tot el deute que te en la resta del món de la festa i vosaltres estareu presents, com a madrines i festers de la Gaiata.

A la Gaiata més gran de la ciutat, la Gaiata 1, Brancal de la Ciutat, que aquesta germanor siga sempre aixina i tan viva com a Arturo i a mi ens agrada dir!

A tots els socis i sòcies dir-vos que sempre esteu en el pensament de tota la Falla El Caduf.

Que siguen unes festes plenes d’alegria i salut.

VISCA LA GAIATA 1, BRANCAL DE LA CIUTAT! UNA FORTA ABRAÇADA A TOTS ELS QUE LA COMPOSSEU.

29

FONT DE LA PLAÇA MAJOR Inaugurada l’any 1953 Autor: Carlos Buhigas i Sans

30

La Nostra

C o m iss ió Comissió 2022 Saluda de la nostra Madrina Cort d’Honor i Acompanyants Col·laboradores

C o m iss ió I n f a n t i l Saluda de la nostra Madrina Infantil Cort d’Honor Infantil i Acompanyants

31

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

President:

Arturo España i Marzá

Secretària:

Rosa María Serret i Meliá

Tresorer:

Ángel Escudero del Toro

Comptador:

José Javier Gormaz i Gormaz

Madrina:

Carla Batalla i Cortés

Madrina d’Honor:

Anna Feliu i Usó

Gaiateres d’Honor:

Paula Aso i Toledo Rebeca Barberán i Gimeno

Dames d’Honor:

Lourdes Barberán i Gimeno Mar Esteve i García Clara Carceller i Fernández Diana Vico i Casanova Claudia Batalla i Cortés Ana Escudero i Monge Sonia Barberá i Carbajo Ainhoa Barraza i Serra Valeria Torregrosa i Martínez

Acompanyants:

Víctor Palacio i Bernad Carlos Feliu i Usó Joaquín Ribes i Vilarroig Héctor Barraza i Serra 32

Vocals

Chema Prades i Manzano Marta Gómez i Marín Mayo Ripollés i Basco María Mulet i Ripollés José Ignacio Iturralde i Murria Mª Carmen Cubertorer i Almela María Iturralde i Cubertorer Beatriz Iturralde i Cubertorer Rafaela Meliá i Basco Francisco Batalla i Vivas Dunia Campos i Pérez Dunia Gormaz i Campos Mercedes Agost i Gómez Arturo España i Novoa María España i Novoa Celia Novoa i Mondelo Ana Monge i Sábado Inmaculada Fortanet i Gómez Maria Dolores Monferrer i Torrella Pedro José Palacio i Tovar Estela Bernad i Monferrer Natalia Palacio i Bernad María Amparo Pitarch i Segura Rosa María Batalla i Serret Cristina Batalla i Serret Sergio Beltrán i Artola Cristóbal Colón i Navarro Marco Esteve i Cano Marina Lidón Más i Romero Ana Moreno i Calero Paola Moya i Fibla Clara Soler i Sol Lolín Sol i Ferris Carlos Feliu i Mingarro Carmina Usó i Vicente Francisco Muñoz i Ibañez Lourdes Gimeno i Guillén Sofía de Zayas i González Carolina Cortés i Fornes Maite Fornes i Galvan Mª Carmen Vilarroig i Peris Joaquín Ribes i Bernal Rosa Vicenta Loras i Castellano Nieves Serra i Isierte Paula Beltrán i Soler Lucia Madero i Agost

Comissió Infantil 2022 Madrina Infantil Clara Beltrán i Soler

Madrina 2019, Dama de la Ciutat Infantil 2021 i Dama de la Ciutat 2022: Marta Muñoz i Moreno

Gaiatera d’honor: Rosa Ribes i Vilarroig

Dames d´honor infantils: Clara Colón i Matamoros Victoria Alejandra de Francia i Pitarch Lidón Prades i Gómez

Acompanyants: Federico Pablo de Francia i Pitarch Marcos Prades i Gómez Cristóbal Colón i Vilaseca

Vocals: Jordi Colón i Vilaseca Arnau Colón i Vilaseca

33

Ja falte poc per poder dir que “el nostre dia ja és arribat” i això només significa foc i fum, castelloneres i castelloners, colors i molta felicitat, gaiates, rialles en els carrers de la nostra ciutat, gent i emoció, amb eixe sentiment de soca en veure la nostra ciutat plena.

Estic segura de què la nostra comissió, junt amb la meva madrina infantil, Clara, i jo, gaudirem per fi de la nostra setmana gran. Apostarem sempre per la festa, començant per les mascletades, i acabant amb el vítol, sense recolzar el cap i vivint cada moment que omplirà els nostres cors magdaleners de calor i amor per la nostra festa.

Vull donar-vos les gràcies a tots els comissionats brancalers per seguir endavant amb la festa de Castelló i representant-la sempre amb el cor de la nostra gaiata “Brancal de la ciutat”.

Hui, citaré l’himne de la nostra gaiata: ‘Som de rotllo i som de canya... cinteta verda... platja i muntanya. Som Brancal i Lledoners… orgull de soca… castelloners.’ ja que m’ha mostrat el vertader significat de la meva posició com a Madrina d’aquesta gaiata.

“Passat, Cultura i Tradició.”

Tres paraules que reflecteixen la passió amb què vivim les nostres festes any rere any, i que m’ha ajudat a canalitzar tot el malestar d’aquesta pandèmia. Per fi, tindrem la nostra setmana gran, sempre amb responsabilitat i afecte pels altres. Tot i això, per fi ja el dia és arribat.

VÍTOL!

34

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Estimats amics i amigues brancalers,

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Carla Batalla i Cortés

35

36

37

Anna

Feliu i Usó MADRINA D ’HONOR

Paula

Aso i Toledo

38

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

GAIATERA D ’HONOR

Paula Clara

CarcellerAso i Fernández i Toledo

GAIATERA DAMA D ’HONOR

Rebeca

Barberán i Gimeno

GAIATERA D ’HONOR

39

Rebeca

Barberán i Gimeno

40

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

GAIATERA D ’HONOR

Lourdes

Barberán i Gimeno

DAMA D ’HONOR

41

Mar

Esteve i García

42

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

DAMA D ’HONOR

Clara

Carceller i Fernández

DAMA D ’HONOR

43

Diana

Vico i Casanova

44

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

DAMA D ’HONOR

Claudia

Batalla i Cortes DAMA D ’HONOR

45

Ana

Escudero i Monge

46

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

DAMA D ’HONOR

Sonia

Barberá i Carbajo DAMA D ’HONOR

47

Ainhoa

Barraza i Serra

48

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

DAMA D ’HONOR

Valeria

Torregrosa i Martínez

DAMA D ’HONOR

49

Víctor

Palacio i Bernad

50

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

ACOMPANYANT

Carlos

Feliu i Usó

ACOMPANYANT

51

Joaquín

Ribes i Vilarroig

52

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

ACOMPANYANT

Héctor

Barraza i Serra ACOMPANYANT

53

Paula Beltrán i Soler

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

COL·L ABORADORA

Alba Moreno i Verdejo COL·L ABORADORA 54

El nostre president de llaurador

55

Les nostres madrines de llauradores

56

57

58

59 59

Ara que ja el confinament ens queda més llunyà, que poguera parèixer una pel·lícula de ciència ficció tot el que vam viure, que vam començar a canviar de hàbits, que vam transformar la manera de relacionar-nos,…. encara ens toca seguir vivint d’aquesta manera, i tinc moltes vegades la impressió de que mai tornarem a la vida d’abans. Però després, ho torne a pensar i dic, NO, igual no serà, però igual valdrà la pena!

Perquè seguisc tenint esta il·lusió que tinc i que vull “contagiar-vos”, de continuar lluitant per aconseguir que les nostres festes de la Magdalena no es perden.

I mantinc intacta aquesta il·lusió que me naix del cor com a castellonera de soca que sóc.

Aquest any 2022, pareix que podrem viure la nostra setmana gran, per tant el meu desig es poder tornar a gaudir de les festes com les coneixem, tots junts, al carrer, amb germanor, però per això, necessitem responsabilitat per part de tots per superar aquesta pandèmia i que la cultura i tradicions del nostre benvolgut Castelló sempre es mantinguen enceses.

Només desitge aquest any gaudir de cada acte amb el caliu i estima dels membres de la meua comissió i de la gaiata.

I com diu la lletra del nostre Pregó de Bernat Artola,… “...les festes que Castelló fa seguint la llum antiga per que la gaiata siga“ el nostre millor pregó” “Vítol” Magdalena!

60

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Estimats amics i amigues brancalers,

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

Clara Beltrán i Soler

61

Restaurante Selma

Avd. Barcelona, 66 Benicàssim 964 304122 restaurante@selmajunior.com

62

63

Rosa

Ribes i Vilarroig

64

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

GAIATERA D ’HONOR INFANTIL

Clara

Colón i Matamoros

DAMA D ’HONOR INFANTIL

65

Victoria Alejandra de Francia i Pitarch

66

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

DAMA D ’HONOR INFANTIL

Lidón

Prades i Gómez

DAMA D ’HONOR INFANTIL

67

Marcos

Prades i Gómez

68

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

ACOMPANYANT INFANTIL

Federico Pablo

De Francia i Pitarch ACOMPANYANT INFANTIL

69

Cristóbal

Colón i Vilaseca

70

Gaiata 1 Brancal de la Ciutat

ACOMPANYANT INFANTIL

Els nostres presidents i madrines (1945 - 2020)

MADRINES

2007 · Eva Giorgetta Modesto

2007 · vicente Llopis Ramos

1945 · Amelin Gimeno Tomás

2008 · María Mulet Ripollés

2008 · Borja Gil Carceller

1946 · Concepción Breva Nebot

2009 · Patricia Amat Diago

2009 · Borja Gil Carceller

1947 · Dorín Domenech Ripollés

2010 · María España Novoa

2011 · Vicente Solaz Vilarroig

1948 · María Luisa Matutano Nebot

2011 · Laura Roca García

2012 · Carlos Feliu Usó

1949 · Maruja Llopis Peris

2012 · Dunia Gormaz Campos

2015 · Javier Prada Viciano

1950 · Pilar Agut Nebot

2013 · Eugenia Frias Llorens

1951 · Conepción Vilar Font

2014 · Alexandra Vicent Salvador

2019 · Marcos Prades Gómez

1952 · Teresa Antonia Gomis Vidal

2015 · Carolina Tarrega Beltrán

1953 · María Consuelo Lavall Gimeno

2016 · Marina Redó Fortanet

MADRINES INFANTILS

1954 · Mª Antonia Barrachina Monterde

2017 · Natalia Palacio Bernad

1970 · Gloria Baquero López

1955 · Carmen Gloria Navarro Camany

2018 · María Iturralde Cubertorer

1971 · Begoña Navarro Amat

1956 · María Amparo Olcina Bertomeu

2019 · Rebeca Barberán Gimeno

1972 · Mónica Soler Monzonís

1957 · Matilde Godes Archilés

2020-2022 · Carla Batalla i Cortés

1973 · María José Mir Causanilles

1958 · Maria Mercedes Aparici Barberá 1959 · Guillermina Lavall Gimeno 1960 · Adelita Gozalbo Ruiz 1961 · Magda Betoret Pedreño 1962 · Paqui Solsona Lope 1963 · Rosario Rochera Monfort 1964 · Rosa María Meliá Felip 1965 · María Martín Trilles 1966 · Josefa Safont Celda 1967 · Pepita Catalán Valero 1968 · Consolación Crespo Toledo

1974 · Mariona Navarro Amat PRESIDENTS 1945 · Juan Bta Bernat Gabaldá 1946 · Juan Tomás Martí 1947-1949 · Enrique Reverter Meseguer 1950-1951 · Vicente Valls Queral 1952 · Juan Querol Antolí 1953-1954 · José Rubio Pallarés 1955-1956 · Olegario Vilar Muñoz 1957 · Vicente Sanchis Giner

1975 · Gloria Mir Causanilles 1976 · María Teresa Oñate Pitarch 1977 · Amparo Caballer Ros 1978 · María Gual Luis 1979 · Ester Oms Llago 1980 · Mónica Gómez Martí 1981 · María Isabel Cadroy Parra 1982 · Eva María Gozalbo Boix 1983 · Ana Dolores Prades Manzano

1958 · Victor Pauls Pruñonosa

1984 · Cristina Gozalbo Boix

1959-1961 · Pedro Felip Marco

1985 · María Gozalbo Boix

1962-1963 · José Adsuara Mundina

1986 · Lledó Museros Cabedo

1964 · Juan José Gozalbo Barrachina

1987 · Ruth Olucha Varella

1965-1966 · Diego García Valenciano

1988 · Laura Menéndez Monzonís

1967-1968 ·José Rovira Balaguer

1989 · Marina Navarro Torres

1969 · Antonio Soriano Fabregat

1990 · María Mercedes Agost Gómez

1970-1972 · Eduardo Mas del Río

1991 · Loli Peñarrocha Alós

1973 · Antonio Mir Monroig

1992 · Ruth Mas Rafels

1974-1975 · Eduardo Mas del Río

1993 · Rocio Adelantado Vidal

1976-1977 · José Ramón Navarro Albert

1994 · Carla Hernández Vela

1980 · Gema Rubio Antonio

1978-1992 · Manuel Mollá García

1995 · Lara Fabregat Alcón

1981 · Antonia María García Edo

1993-1995 · Vicente Ros Segura

1996 · Eva Hernández Vela

1982 · Nuria Fenollosa Mateu

1996-1997 · Hipólito Aded Guerra 1998-2000 · Rafael Zafón Aparici

1997 · Laura Amat Renau

1983 · Inmaculada Cantavella Zarzoso 1984 · María Pilar Oñate Gómez

2001-2003 · José de la Rubia Carmona

1985 · Maria teresa Perez Moliner

2004-2015 · Andrés Bort Bort

1986 · Gela Moreno Tomé

2016-2017 · Andrés Bort Bort

1987 · Rosa María Olucha Varella

2017-2022 · Arturo España Marzá

1969 · Alejandra Sidro Bou 1970 · Carmen Gómez Delibano 1971 · Rosa Salvá Trilles 1972 · Rocio Ribes Fernández 1973 · Josefina Iglesias Barrachina 1974 · Pilar Gimeno Escrig 1975 · María Pilar Roures del Río 1976 · María Teresa Calvo Agustina 1977 · María del Carmen Rubio Antonio 1978 · Gloria Baquero López 1979 · Elisabeth Breva Almerich

1988 · Eva Vilarroig Moya

1998 ·Sara Climent Vallano 1999 · Carmen del Mar Zafón Aparicio 2000 · Raquel Amat Renau 2001 · Sheila Arrufat Muriach 2002 · Rebeca Castell Mampel 2003 · Alexandra Vicent Salvador

1989 · Ana Dolores Prades Manzano

2004 · Raquel Parra Sánchez

1990 · Carolina Cortés Fornés

PRESIDENTS INFANTILS

1991 · Lidón Vicente Vives

1987 · José María Prades Manzano

1992 · Alejandra García Ferrer

1989 · José Manuel Gozalbo Boix

1993 · Marina Bravo Suárez

1990 · Ignacio Camahort Climent

1994 · Laura Simón Monterde

1992 · Ignacio Peñarrocha Alós

1995 · Zoraida Martínez Rubio

1995 · Raúl Cano Gómez

1996 · Angela Safont Piñón

1996 · Eduardo Mas Ráfels

1997 · Rebeca Salt Garrigues

1997 · Enrique Gil Carceller

1998 · Eva Prades Molla

1998 · Christian Carratalá Blasco

1999 · Sandra Bort García

1999 · Héctor Renau Miralles

2000 · Ana Arechavaleta Guinot

2000 · Ignacio Zafón Escuder

2014 · Cristina Batalla Serret

2001 · Laura Roca García

2001 · Francisco Roca García

2015 · Ana Escudero Monge

2002 · Ana Arechavaleta Guinot

2002 · Héctor Renau Miralles

2016 · Lucia Madero Agost

2003 · Lorena Isasi Pérez

2003 · Nacho Babiloni Chust

2017 · Andrea Renau Telo

2004 · Miriam Telo Burniol

2004 · Héctor Renau Miralles

2018 · Paula Beltrán Soler

2005 · Susana Babiloni Chust

2005 · Alvaro Ferragut Alegre

2019 · Marta Muñoz Moreno

2006 · Miriam Telo Burniol

2006 · Alvaro Ferragut Alegre

2020-2022 · Clara Beltrán i Soler

2005 · María del Mar Ruíz Gargori 2006 · Andrea Palacios Pardo 2007 · Ana Frias Llorens 2008 · Rocío Llopis Ramos 2009 · María Iturralde Cubertorer 2010 · Rosa María Batalla Serret 2011 · Carlota Samit Vilarroig 2012 · Anna Feliu Usó 2013 · Beatriz Iturralde Cubertorer

71

FONT DE LA PLAÇA CARDONA VIVES Denominació: Pileta font assortidor Inaugurada l’any 2013

72 72

SEPARATA

Els nostres

La nostra gaiata La nostra gaiata infantil Himne de Brancal de la Ciutat Fent gaiata

73

Lema: “Llums de records” Autor: Ángel Escudero

74

Lema: “Enyorança Brancalera” Autor: Ximo Ribes

75

Per la porta “mitjornera” sense fum i sense flama neix la Gaiata primera del Poble de Castelló.

Les taronges són bandera del Raval que ens atresora d’una arrel castellonera de les bones, la millor.

Vore a la Festa les nostres Dones és la tempesta que fa que plores de la emoció...

Són les xiquetes més guapes de Castelló!

Sant Cristofol ens resguarda... del mal que vinga... i que ens aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Processons i algarabia... per la persona... que aquí ens arriba Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros.

Festes de la Magdalena... de nostra terra... de Festa Plena Un Pregó ens anuciaria... que som en vespra... de Romeria Omplirem de flors L’ermita... mai no falten... amb aquesta cita Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros. ¡¡És un gran goig poder viure... al Brancal de la Ciutat!!

Sant Cristòfol ens resguarda... del mal que vinga... i que ens aguarda Sant Francesc ens il·lumina... vestint la Verge... de clavellina Som de rotllo i som de canya... cinteta verda... platja i muntanya Som Brancal i Lledoneros... Orgull de soca... Castelloneros.

76 76

77

FONT DE LA PLAÇA DE LA PESCATERIA Denominació: Font dels artistes Inaugurada l’any 1935 Autor: Juan B. Adsuara 78

Els nostres premis Magdalena 2021 Actes gaiaters

79

LA GAIATA BRANCAL DE LA CIUTAT REP UN PREMI PER A DIFONDRE EL VALENCIÀ Un any mes, la Gaiata Brancal de la Ciutat ha participat en la convocatòria de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports per a la promoció de l’us del valencià en l’àmbit festiu per a la Magdalena 2021.

Una vegada reunida la comissió corresponent i resolta la concessió del premis, la comissió Gaiata 1 Brancal de la Ciutat ha guanyat el 5n Premi amb una dotació de 3000 euros.

Escaneja aquest codi QR per veure el llibret de 2021

80

Jo,

! ncià e l a en v

81

82

Actes Gaiaters

83

84

Actes Gaiaters

85

86

Actes Gaiaters

87

FONT DE LA PLAÇA DE LA PORTA DEL SOL Denominació: Aiguadora Inaugurada l’any 2002 Autor: Juan B. Adsuara 88

Article inèdit Magdalena Vítol

89

ÍNDEX D’ARTICLES

ARTICLE INÈDIT LA ROMERIA DE LA MAGDALENA. EL SEU SIGNIFICAT, HISTÒRIA I EVOLUCIÓ

“MADALENA FESTA PLENA Y EL VII CENTENARIO” (1948) 92

106

Félix de la Plana De la revista “Festividades 1948”

LA CONSTRUCCIÓ D´UN RELAT IDENTITARI

Carlos Feliu i Mingarro

ARTICLES MAGDALENA VÍTOL

CAPÍTOL I OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ UN DIA DE DEVOCIÓ Francisco Jáuregui i Acuña

107

CAPÇALERA VESTIR L´OFRENA

EL MOTIU D´AQUEST LLIBRET HISTÒRIA DE LA PROGRAMACIÓ DE LA SETMANA DE FESTES, OBJECTIU ACONSEGUIT

Arturo España i Marzá 98 “MADALENERES” (1954)

Mayo Ripollés i Basco “LA FUNDACIÓN DE CASTELLÓN EN LA ALQUERIA DE BENIRABE” (1949)

115

Miquel Peris i Segarra i Francesc Alloza De la revista “Festividades 1954” 100

José Sánchez i Adell

CAPÍTOL II

De la revista “Festividades 1949”

“XIQUETS” I FESTA

“LA FESTA DE LES GAIATES” (1918)

111

101

EL BOLI A CASTELLÓ Joan Josep Trilles i Font

Carlos Llinás

116

Del llibre “Cosas de mi pueblo” EL PRIMER CAMPIONAT MUNDIAL

Impremta de J. Sorribas

DE BOLI, MAGDALENA 1988 “LA CONQUISTA DE LA MÁS BELLA TIERRA

105

122

Javier Rodríguez Zunzarren

DEL MUNDO” (1948)

90

Francisco J. Madroñero

LA TROBADA I LA DANSÀ INFANTIL

De la revista “Festividades 1948”

Alicia Pastor i Moliner

124

CAPÍTOL III

CAPÍTOL V

MÚSICA I BOUS

FINAL DE FESTES

FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE FESTA

129

132

Miguel Ángel Mulet i Taló “ENTREGA TROFEO

MAGDALENERS

174

Antonio Garcia i Blanch

Associació Cultural Moros d’Alqueria LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

DOLÇOS TRADICIONALS

DESFILADA FINAL DE FESTES Amparo Pitarch i Segura

147

CLUB TAURINO” (1967)

FI DE FESTES MAGDALENER

176

179

Jorge Batiste i Sanz

José Mulet i Vila CASTELLÓ SE CINYEIX LA CORONA D’ARAGÓ DES DE FA QUATRE DÈCADES

“LA CARRERA DE ANTORCHAS Y 148

“Redacción Mediterráneo”

Chelo Pastor i Verchili LES REVETLLES POPULARS EN LA SETMANA FESTERA

Del diari “Mediterráneo” del 11 de març de 1945 153 EL MAGDALENA, VÍTOL!, VISCUT

Josep Joan Sidro i Tirado L´ÒPERA I LA SARSUELA EN LES

PER LES NOSTRES REINES… 157

FESTES DE LA MAGDALENA

ÚLTIMA NIT, CAL GAUDIR-LA! María Mulet i Ripollés

Antonio Gascó i Sidro

UN FERMALL DE SENTIMENTS

CAPÍTOL IV

María España i Novoa

ESPORTS FESTA I HÍPICA: UN BINOMI INDISOLUBLE Paloma Aguilar i Royo

PERQUÈ SÍ, PERQUÈ MAGDALENA 160

TAMBÉ ÉS… VÍTOL!

163

183

183

185

187

Beatriz Iturralde i Cubertorer UN CRIT D’AFECTE DE LA CIUTAT

EL TIR I ARROSSEGAMENT

182

LA TRACA FINAL” (1945)

Dunia Gormaz i Campos

189

EN LA MAGDALENA Antoni Albalat EL TROFEU MAGDALENA DE VELA LLEUGERA, 166 EL MES ANTIC D´ESPANYA, LLIGAT A LA

L’ÚLTIMA PINZELLADA Cristina Batalla i Serret LES ÚLTIMES LLUMS MAGDALENERES

191

193

Natalia Palacio i Bernat

TRADICIÓ DE CASTELLÓ I A LES SEUES FESTES Esperanza Molina i Coronado

91

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA. EL SEU SIGNIFICAT, HISTÒRIA I EVOLUCIÓ.

LA CONSTRUCCIÓ D’UN RELAT IDENTITARI Per: Carlos Feliu i Mingarro “Después de la verdad, nada hay tan bello como la ficción” Juan de Mairena, de Antonio Machado

Moltes coses s’han dit i escrit sobre l’origen de les Festes de la Magdalena, que es vertebren entorn a la Romeria, per la qual cosa és un repte haver d’aportar alguna cosa que encara no hagen escrit autors tan castelloneros i erudits en la matèria com Sánchez Adell, Josep Miquel Francés, Sánchez Gozalbo, Antonio José Gascó, Alvar Monferrer, Luis Revest, … sense oblidar als cronistes més antics com el Pare Vela, Balbás, Mundina, Llinás o Sarthou, entre molts altres.

Si ens circumscrivim a tractar sobre la Romeria de la Magdalena, el repte es converteix en atreviment, ja que el relat identitari de la Romeria forma ja part de l’ADN del poble de Castelló i aquest arrelament és el que fa possible que es mantinga viva aquesta tradició tan antiga. No oblidem que les nostres festes s’anuncien amb el Pregó de l’insigne poeta Bernat Artola, que deixa patent la càrrega emocional i identitària de la Romeria: : “Anar a la Romeria / no és, tan sols, anar de festa, / és deure que manifesta / orgull de genealogia. / ¿Quin fillol oblidaria /la rabassa maternal? / Tots devem, en dia tal, / ratificar la promesa / de mantindre, sempre encesa, / la llum de l’amor filial”. És cert que els canvis sociològics produïts al llarg dels segles XIX i XX han modificat substancialment alguns dels elements que componen la Romeria, com la desaparició de les dones penitents vestides de Maria Magdalena o l’evolució cap a la Gaiata monumental, quan inicialment les gaiates eren portades a mà per dones i xiquetes. Altres elements que van caure en desús, com la Tornà, van ser afortunadament recuperats.

Fins i tot en determinades èpoques es van confrontar el laïcisme i la religiositat per a relegar el pes espiritual d’una processó de penitència o rogativa, que va ser l’origen primer de la Romeria. Però el poble de Castelló s’ha enfrontat sempre a qualsevol intent de desmembrament o tergiversació de la Romeria, com, per exemple, quan es va enfrontar a les autoritats eclesiàstiques que volien que la Romeria entrara de dia a la ciutat. Al cap i a la fi, la Romeria és la suma d’una infinitat de xicotets o grans rituals, civils o religiosos, que s’han anat afegint al llarg dels segles i que la fan única.

En efecte, la Romeria a partir de finals del segle XIX, que és quan aconsegueix la seua maduresa, consolida un ritual que, quasi en la seua integritat, ha arribat fins nosaltres. Prenent com a punt de partida l’Església Major, les autoritats i el clergat, canya verda en mà, juntament amb el poble, ixen en Article que ha participat en el concurs al millor article inèdit dins del concurs de llibret Magdalena 2022.

92

ARTICLE INÈDIT

direcció a l’Ermita de Santa Maria Magdalena, en la qual se celebra la missa i el repartiment de rotllos. Després del menjar, s’inicia la Tornà, moment en el qual la processó es dirigeix pel Caminàs cap a l’actual Basílica de la Mare de Déu de Lledó, i d’allí reprendre la marxa de retorn, cap al vespre, a la població de Castelló. Antigament en aquesta parada s’incorporaven les dones penitents, portant algunes d’elles les gaiates de mà. En el Forn del Pla eren rebuts per la Confraria de la Sang que va anar incorporant els ritus dels Tres Caigudes, el Col·legi Apostòlic i els carros triomfals. Posteriorment, precedits pels carros engalanats que baixaven de la Magdalena tots en processó tornaven a l’Església Major, hui Cocatedral de Santa Maria.

Certament, la Romeria de la Magdalena és un acte complex que gira al voltant de tres grans elements substantius, que amb el temps han arribat a ser gestionats per separat, d’una banda la Romeria en sí, anomenada també, la Romeria de les Canyes, amb la pujada a l’ermita i la tornada (La Tornà), després la Processó de Penitents, organitzada per la Confraria de la Sang, i finalment, la Processó o Desfilada (nom actual) de les Gaiates, que a partir de la refundació de les festes l’any 1945 adquireix una important dimensió.

No és d’estranyar, que per a molts siguen considerades tres processons distintes i distants, una més festiva, una altra més religiosa i, finalment, una més folklòrica. És cert, que posar ordre en una Romeria de tanta complexitat, requereix que a vegades calga anar pas a pas. Després de l’esforç de recuperar, en 1991 la Consueta o ritual que regeix la Romeria dels Canyes, corresponia mostrar al món la joia que el poble de Castelló ha custodiat durant tants segles. Així aquell 28 d’abril de 2016, Miquel Ángel Mulet, aleshores diputat i ermità de l’ermita de Santa Maria Magdalena, va defensar davant les Corts Valencianes la declaració com a Bé d’Interés Cultural Immaterial la nostra Romeria de les Canyes (1).

Però no devem oblidar que cal fer un nou esforç per a incorporar a aquest registre cultural la resta d’elements que componen la Romeria, és a dir, les processons de penitents i de les gaiates, a fi de garantir la integritat d’aquesta.

L’evolució de la Romeria Encara que la declaració de BIC recull la documentació històrica que avala la Romeria, la Gaiata 1 en el Llibret de l’any 2020 (2) va realitzar una catalogació de la documentació més rellevant recollida pels diferents cronistes, establint no sols una ordenació cronològica de les mateixes sinó

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA. EL SEU SIGNIFICAT, HISTÒRIA I EVOLUCIÓ.

93

també una ordenació pels principals elements que la caracteritzen. Totes les cites que apareixen a continuació estan recollides àmpliament en aquesta catalogació.

L’origen de la Romeria és incert, ja que el document més antic trobat sobre aquest tema és un acord del Consell de la Vila, de 1375, per a assumir el cost del blat que es repartirà en “la profesó del castell vell per ço que’l consell li fes albarà” No es cita encara l’advocació de la santa ja que aquesta apareix en 1451 quan el Frare Barbut “començà una església la qual es sota la invocació de Santa María Magdalena...”.

La Romeria, de marcat caràcter penitencial, va adquirint més rellevància i per primera vegada, en 1560, consta la data de la seua realització, “el tercer dissabte de Quaresma acostuma la universitat fer cascun any a la hermita de Santa Magdalena una professó de pregàries de aygua”. Encara que en 1793, s’estableix que se celebre “la fiesta de la Magdalena, ...el tercer Domingo de cuaresma, en vez del tercer Sábado, como se venía haciendo hasta entonces”, possiblement perquè el diumenge, el dia del Senyor, se suavitzava el rigor de la quaresma.

En 1710 es registra un altre dels fets diferencials de la Romeria, la primera descripció de les gaiates. En efecte, el notari Llorens de Clavell en la seua Crónica de Castellón, rescatada de l’oblit per E. Guinot, diu que la Romeria “para en la ermita de San Roc del Pla y cerca del anochecer sale lo restante del clero …el Clavario y Mayorales de la Sangre, …. y muchas luzes que componen la procesión y en el llano del Pla se junta con ésta y aquella y por la calle del Medio se encaminan a la Iglesia Parroquial; en la qual procesión van mujeres y niñas llevando muchas luzes en gayatas de caña que forman y se llama la Procesión de las luzes por la muchedumbre de ellas”. És de notar que les primeres cites sobre les gaiates sempre refereixen al paper protagonista de la dona en aquesta processó. Entre 1775 i 1791 es documenta la presència de xiquetes i dones “á títol de penitents imitadores de Santa Maria Magdalena” i, donats alguns excessos considerats pecaminosos per les autoritats, manen “que cap persona … i especialment les dones isquen vestides

94

ARTICLE INÈDIT

públicament amb el títol o disfressa de Magdalena”. Excessos que no van ser exclusius de les festes de Castelló, ja que en 1604 un viatger francès descriu la Setmana Santa madrilenya com “un temps de dissipació i vici”, a causa de la nocturnitat de les celebracions.

En 1748, el Pare Vela descriu un altre dels elements substancials de la Romeria, la Tornà amb parada en Lledó, “El sábado segundo de la Quaresma sube en Procesión à esta Hermita el … Ayuntamiento, acompañado del Clero…se vuelven por la tarde al Insigne Hermitorio de Nuestra Señora del Lidon. Después... vuelve la procesión en toda forma, a la Iglesia Mayor de la Villa, y va muy acompañada de luces, que convierten la noche en claro día”. Cal dir que l’ermitori de Lledó no sols s’obria per al retorn dels romers si no que durant tot el dia hi havia una fira, de la mateixa importància que la que se celebrava dalt en la Magdalena.

L’any 1749, el Consell de la ciutat exhorta a engrandir la Romeria “...con motivo de ser de grazias y en memoria de la translación del pueblo del Hermitorio de la Santa al presente sitio....en atención a que no se pierda dicha memoria y con ello se origine la ruina de su hermitorio” Cal dir que aquest document és el primer que diu que la Romeria és un acte en memòria i acció de gràcies pel trasllat, i és, doncs, quasi 500 anys després de que el rei En Jaume I concedira el permís “per a que pugau canviar la Vila de Castelló de Borriana a qualsevol lloc que us parega dintre del mateix Castell de Castelló”, segons consta al Privilegi del Trasllat atorgat a Ximèn Pérez d’Arenós el 8 de setembre de 1251.

L’últim element capdavanter que s’incorpora a la Romeria, i que li dona nom, es documenta per primera vegada en 1852 amb motiu del VI Centenari del Trasllat, quan en el programa de la “festivitad de Santa María Magdalena” estableix que “se abrirá … por dos heraldos ...Seguirán los pobres de la Beneficiencia ..., los niños del Colegio de huérfanos,… parte del Clero… y la Corporación municipal … llevando todos una caña verde en la mano, pues según tradición, de este modo se trasladaron los pobladores del antiguo Castellón al llano que hoy ocupa”.

Així doncs, tots aquests documents, i alguns altres que per la seua extensió no s’han pogut citar, emmarquen els elements representatius que conformen la Romeria de la Magdalena. I que d’una manera o d’una altra han arribat fins als nostres dies. Tots aquests elements són indissolubles i, en un tot, conformen la Romeria de la Magdalena.

La necessitat de crear un relat identitari Com hem comprovat, es va tardar 600 anys a tindre els ingredients necessaris per a construir un relat que aglutinara al poble de Castelló. Tot relat es construeix prenent una sèrie de fets, més o menys relacionats, per a construir una història més o menys coherent, això és versemblant, encara que no siga totalment vertadera. El relat a més ha de fer prevaldre l’emotivitat enfront de la raó, i la simplicitat enfront de la complexitat. En el nostre cas, és una història que actua a manera de “marca” de ciutat i que persegueix un procés d’identificació com a poble.

Per què aquesta necessitat de crear un discurs identitari? Castelló és declarada capital de província l’any 1833, la primera guerra carlista de notable impacte a la nostra província comença l’any 1837 i en 1847 se li concedeix el títol de ciutat, per la seua fidelitat a la corona isabelina. En aqueix temps, passa de tindre 13.338 habitants en 1841, a quasi triplicar la població en 1917, amb 33.691 veïns.

Aquesta explosió demogràfica, fruit òbviament d’un procés migratori, requereix de la creació d’un relat d’identitat que promoga el sentiment de pertinença a Castelló. En aqueixes dates, Castelló crea dos relats paral·lels, d’una banda, un de tipus polític, el mite del “Castelló liberal”, que propicia les

LA ROMERIA DE LA MAGDALENA. EL SEU SIGNIFICAT, HISTÒRIA I EVOLUCIÓ.

95

anomenades Festes de Juliol, i, per un altra banda, un de tipus sociològic, el mite del Trasllat fundacional, que articula la Romeria de la Magdalena.

En 1852, apareix l’oportunitat de commemorar el VI centenari del trasllat al pla i és el moment de construir el relat identitari. El cronista de la ciutat Carlos Llinás, en 1917, ja parla que “els tractadistes que d’això s’ocupen” han establit que “Les gaiates representen les atxes, tees i fanals que per a il·luminar el camí portaven els habitants de la vila en baixar de la muntanya al pla en una nit tempestuosa; les canyes recorden els bàculs amb què anaven temptant el pantanós terreny per a trepitjar en ferm” (3). Aquest és el relat versemblant que encara hui perdura, a pesar que altres cronistes qualificats hagen posat en dubte la nocturnitat o que el trasllat se celebrara en plena quaresma o que sabem ara que les canyes verdes que usem es van introduir a Europa en el segle XVI. Sí que és certa l’existència del terreny pantanós, ja que el Caminàs es correspon amb la cota 9 metres sobre el nivell mitjà del mar i per tant seria el camí que, en temps remots, separava la marjal del terreny fèrtil.

El relat identitari de la Romeria de la Magdalena com commemoració de la fundació de Castelló, a més de creïble i evocar sentiments de germanor (la cura pels xiquets, la tempesta i la foscor), és simple, per això és un bon relat difícil de rebatre. Òbviament, deixa moltes preguntes sense contestar: Per què el Castell Vell va ser destí d’una romeria fins i tot abans de construir-se l’ermita? Per què l’obstinació de construir una ermita en les restes del Castell Vell? Per què l’advocació a Santa María Magdalena? Per què la connexió íntima amb l’ermitori de la Mare de Déu de Lledó? Per què la llum de les gaiates era portada només per dones?

Per exemple, existix una alineació perfecta entre diversos jaciments romans (o potser ibers) en la Plana, des de la Muntanyeta de Santa Bàrbara a la Vilavella, passant pel pont de Santa Quitèria, el turó de la Magdalena i el castell de Montornés, tots ells amb restes romanes, encara que continua pel castell de Miravet i acaba en el castell d’Albalat en la Ribera de Cabanes. Pot ser un indici de la possible existència d’un culte més antic en la Magdalena? Per què quedar-nos en el segle XIII per a reivindicar-nos com a poble?

En ple segle XXI, hauríem de ser capaços de generar un relat global, que responga a aquestes preguntes, possiblement és el camí per a conservar i engrandir un dels béns més preuats que tenim a Castelló: la nostra ROMERIA. Es l’hora de somniar una altra vegada.

Bibliografia (1)

DECRET 30/2017, de 3 de març, del Consell, pel qual es declara bé d’interès cultural immaterial

la Romeria de les Canyes de Castelló. Diari Oficial de la Generalitat Valenciana Núm. 7997/10/03/2017 (2)

Carlos Feliu. Els orígens de la Festa; cròniques i cronistes. Llibret Magdalena 2020. Gaiata 1

Brancal de la Ciutat. Castelló de la Plana. D.L. CS 57-2014 (3)

96

Carlos Llinás. Cosas de mi pueblo. Imp. De J. Sorribes. Castelló de la Plana, 1918

ARTICLE INÈDIT

LA FESTA

MADALENA, VÍTOL!

CAPÇALERA

97

HISTÒRIA DE LA PROGRAMACIÓ DE LA SETMANA DE FESTES, OBJECTIU ACONSEGUIT

Per: Mayo Ripollés i Basco

EL MOTIU D’AQUEST LLIBRET

Comissió de la Gaiata “Brancal de la Ciutat”

Ja fa tres anys, quan ni en el pitjor dels somnis se’ns apareixia un pandèmia com la que estem patint, i amb motiu del 75è aniversari de la nova etapa de la Fira i Festes de la Magdalena, vam iniciar un treball de recerca i investigació històrica, programat a tres llibrets.

Assumíem el repte, després de comparar detalladament els Programes Oficials de Festes, d’analitzar la consolidació, evolució o desaparició dels diferents actes programats en aquesta nova etapa de les Festes.

El primer llibret es va titular “MAGDALENA, FESTA PLENA!” i recollia els actes del primer cap de setmana, que normalment anomenem l’inici de festes. Al segon, el de l’any 2021 vam recopilar treballs sobre els actes al llarg de la setmana, titulant-lo “LA FESTA D´ENTRE-SETMANA” i per últim i per tancar la trilogia, aquest any “MADALENA, VÍTOL!”.

En aquest últim, tractarem els actes i activitats del darrer cap de setmana i aquells actes que s’han desenvolupat al llarg de tota la setmana, tenint com a colofó el dissabte o diumenge últims.

L’àvid lector trobarà també alguns articles de firmes il·lustres d’abans, com les dels Cronistes Sánchez Adell o Carlos Llinás, documents originals com la primera normativa del Campionat Mundial de Boli o folis manuscrits de petits discursos davant de la nostra Reina, al Saló de Plens de l´Ajuntament.

Presenta tot el treball un preciós quadre de Sara Lloret que transmet entusiasme i castellonerisme situant-nos en l´explosió de color i sensacions de la nostra Plaça Major al Magdalena Vítol.

A continuació, gaudim de l’activitat de la Gaiata durant l’últim any, així com salutacions d’aquells que aprecien el nostre Sector, i les de les nostres Madrines; tot això completat amb esplèndids reportatges fotogràfics de tots els components de la Comissió de Brancal de la Ciutat.

98

Entrant a l’apartat d’Articles, com a actes propis del darrer cap de setmana, recollim l’Ofrena a la Mare de Déu de Lledó, de Francisco Jáuregui i Arturo España, la Dansà infantil sobre la què Alicia Pastor té tant a dir en tots els sentits, o el remat, la Desfilada final de festes, la Traca Final i el Magdalena Vítol, narrat per Amparo Pitarch, Jorge Batiste i per les nostres Reines. Les que en aquests anys ho han segut després de ser Madrines de la Gaiata 1.

Però atès que altres activitats tenen el seu colofó els darrers dies, encara que s’han desenvolupat durant tota la setmana, hem considerat des del comitè de redacció, incorporar-les en aquest últim llibre.

El Festival Internacional de Música de Festa ha estat redactat per Moros d’Alqueria que, juntament amb Quique Masó i Jesús Medrano, son els grans potenciadors d’aquesta manifestació cultural i festiva, que inunda els nostres carrers i places. La Fira Taurina, escrita amb autèntic sentiment per Miguel Ángel Mulet, o el Festival de Danses de l´Antiga Corona d´Aragó que, encara que en aquest moment esta fora de la setmana, al seu origen i per molts anys es va desenvolupar durant uns dies de la pròpia setmana de Festes, tractat per Chelo Pastor, una de les persones que més ha fet per recuperar-lo, mantenir-lo i potenciar-lo. A continuació, es pot trobar un extraordinari treball sobre el Boli de Juanjo Trilles, junt amb un escrit de Javier Rodríguez Zunzarren, promotor del Campionat Mundial.

El capítol esportiu, amb referents com la vela o l’hípica, han estat tractats en profunditat per Esperanza Molina i Paloma Aguilar.

Un dels grans erudits especialista a la Romeria, Carlos Feliu, s’ha encarregat de l’article inèdit que prologa la resta del treball.

I tantes i tantes signatures il·lustres de la nostra història local: José Juan Sidro, Antonio G. Blanch, Antonio Gascó, Cronista de la Ciutat, que anirà trobant el lector a les següents pàgines. Aquests amics han volgut gentilment aportar el seu granet de sorra a aquest gran somni de la nostra Gaiata, tractant amb entitat i rigor la investigació sobre tots els aspectes de les nostres festes i posant-la a l’abast de tot aquell castelloner que desitge conèixer millor les nostres festes.

M’ha correspost coordinar els treballs d’aquest Llibret i agraeixo la confiança dipositada en mi pel nostre President, però a més vull agrair d’una manera especial la gran aportació de l’equip. Gràcies, Arturo, Inma, Luisa, Carlos, Carmina, Estela i Miguel Ángel pel vostre gran TREBALL, gràcies per la vostra implicació amb la Gaiata Brancalera i gràcies pel vostre demostrat amor a Castelló i les seves Festes.

99

Arrere en el temps

“LA FUNDACIÓN DE CASTELLÓN EN LA ALQUERIA DE BENIRABE” (1949) José Sánchez i Adell De la revista “Festividades 1949”

100

CAPÇALERA

Arrere en el temps

LA FESTA DE LES GAIATES (1918) Carlos Llinás Del llibre “Cosas de mi pueblo” Impremta de J. Sorribas

En un altre llibre he indicat la meua humil opinió respecte al trasllat dels habitants de Castelló des del seu antic habitatge al punt que hui ocupen.

Contra la inconscient creença general, que no per infundada és menys irresistible, pense que aquest trasllat no es va realitzar en un dia, com a compacte èxode, sinó de manera gradual, rematant-se el canvi de residència amb la definitiva instal·lació del Consell de la Vila en el pla quan ja es trobaven vivint en aquest la major part dels habitants o quasi tots ells.

La vinguda de les autoritats va ser la sanció oficial que va donar estat de dret al que per espontani moviment dels veïns era un fet d’anys o mesos arrere.

Aquesta disconformitat referent a la forma del trasllat, m’ocorre també sobre el simbolisme, de la significació que indeliberadament s’atribueix als objectes que figuren en la romeria o processó de la Magdalena.

No m’avinc amb l’explicació vulgar i corrent que de l’assumpte es dona. Es diu, fins i tot pels tractadistes que d’això s’ocupen: «Les gaiates representen les atxes, tees i fanals que per a il·luminar el camí portaven els habitants de la vila en baixar de la muntanya al pla en una nit tempestuosa; les canyes recorden els bàculs així doncs anaven temptant el pantanós terreny per a trepitjar en ferm»; i així dels altres atributs que en la comitiva apareixen.

I jo cavil·le i debades em debane el cervell pensant d’on hauran tret això de la nit tempestuosa i altre decorat teatral, perquè com se sap que els nostres avantpassats van baixar de nit, i nit regirada, si s’ignora absolutament la data del trànsit? En efecte, no consta en cap part el dia en què es va verificar el canvi de lloc, ni d’això es troba l’indici més lleu.

Observe’s que tots els autors donen per feta la cosa, sense dir quan ni com, ni ficar-se en més esbrinaments. Això és còmode, però no és racional. Ni tan sols Viciana, que de tantes coses parla, concreta res que puga portar-nos el coneixement o si més no la presumpció d’aquesta data ignorada.

Manquem de testimoniatges sobre això. No es coneix més data que la de la concessió o privilegi del rei En Jaume, donat a Lleida a 8 de setembre de 1251. Un llarguíssim clar s’estén des del citat any fins segles després.

La commemoració, la romeria no es veu fins al segle XVI; va poder celebrar-se abans, però no es parla d’ella en tal període.

L’historiador de les Cròniques, malgrat ser del país, haver viscut ací, durant el primer terç del segle i tractar de moltes minuciositats, res ens diu de la tal romeria. En canvi, parla de diverses festes, entre elles la de l’Assumpció, de la qual refereix que «fan tan solemne la festa, que de molts pobles de la comarca acudeixen gran nombre de gents».

Nombre CAPÇALERA Artículo

101

I ocasió va tindre per a recordar la romeria, si aquesta haguera existit llavors, en relatar l’anterior i en dir que «la població antiga i el seu castell encara romanen els edificis arruïnats, on de present hi ha un ermitori sota títol de Santa Magdalena, al qual ara li nomenen el castell vell».

Tampoc Escolano cita res que indique la romeria, encara que també parla de les ruïnes de la vella població, «on veiem ara una ermita de la Magdalena».

Tot indueix a creure que l’actual festa va tardar molts anys a instituir-se, sense que se celebrara en els següents al trasllat de la vila, la qual cosa és també argument contra el pretès simbolisme, perquè més es prestava a fantasiar i introduir capritxoses novetats com més temps transcorreguera.

Si a més a més de tot l’anterior, es té en compte que la data de la festa va ser algunes vegades canviada, caldrà reconèixer que tot està en l’aire, sense proves de cap classe. Però així ens ho van explicar, així ho explicarem i que rode la bola.

El natural i lògic és que els nostres ascendents feren el camí de dia, aprofitant el bon temps. Per què havien de vindre en nit tempestuosa i llòbrega? Quina necessitat tenien de passar aquesta mala estona, si ningú els obligava a fer-ho en aquest determinat i precís moment i a més tenien fins i tot disponible el vell lloc per a esperar hores serenes sense perills ni fatigues? Ni va poder sorprendre’ls la borrasca a la meitat del trajecte, perquè la curta longitud d’aquest permetia, com hui ho permet, prevenir el temps i no veure’s agafats per tempesta inesperada.

El significat de gaiates i canyes té a la meua manera de veure, diferent explicació. Sabut és que la romeria a la Magdalena, durant les primeres èpoques de la seua celebració i qualsevol que fora l’any en què aquesta començara, acabava molt tard i els romers tornaven entrada la nit, la qual cosa es prestava a positius desordres que diferents vegades va tractar de tallar l’autoritat i va ser motiu perquè el Corregidor Beneyt exigira terminantment que la processó concloguera abans de posar-se el sol.

Si abans de la prohibició els excursionistes tornaven de nit, és natural que per prevenció portaren fanals, i no sembla estrany que havent-hi, com hi havia en el camí, abundants canyars, tallaren canyes amb el doble objecte de secundar-se en elles i també de col·locar al seu extrem la llum subjecta o penjoll, perquè estant més elevada il·luminara major tros.

Així, a més, tenia la caminada millor traça de pelegrinatge usant aquella espècie de bàculs o gaiatos, com els usaven, amb la carabassa en la punta, els antics pelegrins del vot.

Com en moltes excursions nocturnes succeeix, quan els assistents són en gran nombre, algun reuniria els fanals de diversos romers per a major festa o gatzara, formant amb ells creus, fileres o altres figures capritxoses. I si la combinació resultava una mica artística i era, per consegüent, objecte de celebració o lloança, voldria l’ufà conductor lluir-la satisfet davant el públic, portant-la en la processó a la qual s’agregaven els grups, cadascun amb la seua lluminària.

Establida l’emulació i perfeccionats amb adorns i múltiples fanals els aparells, van resultar les actuals gaiates, últimament millorades també quan fa pocs anys gremis i instituts van construir de noves rivalitzant en luxe i art.

Tal crec que degué ser l’origen d’aquestes vistoses i característiques piràmides de llums i em sembla aquesta explicació més acceptable que la impremeditada del poble.

Les gaiates són un atractiu, un adorn sense representació històrica del trasllat del poble, el mateix que el grup de Sant Joan i Les tres Maries, igual que els carros triomfals amb escenes de la vida de Santa Magdalena que res tenen a veure amb el fet commemorat.

102

CAPÇALERA

Un altre error existeix que convé esvair, i és el dels que creuen que els moderns Ajuntaments, recreant-se en el seu paladar a costa de l’erari municipal, han establit egoistament el costum de menjar amb suculència en l’ermitori, on el dia de la festa es reuneixen amb les autoritats convidades. Això no és cert. En canvi, sí que ho és que en els passats segles cobraven sou el corregidor, alcalde major, regidors, síndic, procurador i altre del Consell.

Ja en 1654, segons document datat en 22 de Febrer, es calculava per a menjar de cadascun dels quals anaven a la romeria en corporació, oficials, clergat, frares, etc., la quantitat de 12 sous, equivalents a 2’25 pessetes.

En 28 de setembre de 1699 va acordar el Consell, a fi de tallar abusos, que el menjar que es dona en l’ermita no puga excedir de dotze plats, huit calents i quatre freds. No es quedarien amb fam aquells regidors, però quants plats compondrien el banquet abans de reduir-los a dotze? ….

En la primera meitat del segle XVIII van passar molts anys sense celebrar la festa de la Magdalena.

L’acta de 13 de Febrer de 1757 fa constar «que respecto de que en la concordia celebrada por esta Villa con sus acreedores se tiene estipulado se deva restablecer la fiesta de Santa María Magdalena passándose a su Hermitorio y Celebrándose esta segun estilo de inmemorial en atención a que se conserve una Memoria tan antigua Como de que por ella se da ha entender que el sitio donde se halla dicho Hermitorio fué la antigua Villa de Castellón, Memoria digna de conservarse, parece que desde este presente año se buelva ha empezar dicha fiesta» (text original).

LA FESTA DE LES GAIATES (1918)

103

Es va acordar seguir el que abans es feia. La festa d’església importava 50 lliures. Es compraven dos cafissos de blat (336 kg) per a convertir-ho en pa i donar-ho als pobres que acudien a l’ermitori.

A l’any següent i conforme a planta, perfil i capítols, formats pel mestre obrer José Bueso es van fer en l’ermita obres d’ampliació per a comoditat de l’Ajuntament i públic.

Durant el segle XIX va haver-hi també diversos períodes d’anys en què la romeria va deixar de celebrar-se. En 1852 va revestir més esplendor amb motiu de ser el sisé centenari del trasllat, i a l’any següent també es va realitzar amb especial solemnitat a causa d’haver regalat En José Bonilla al Municipi un quadre a l’oli, còpia d’un altre de Murillo, representant a Santa Magdalena fent penitència en la cova, quadre que va ser exposat al públic durant les festes i després col·locat en l’altar de l’ermitori, on encara està. Dissipem així una altra llegenda, creada amb pretext d’aquest quadre.

Totes aquestes notícies han de divulgar-se i convé que se sàpien. A banda de ser una curiositat històrica i donar-nos a conéixer els costums dels avantpassats, contribueixen al fet que puguem formar vertader concepte sobre la significació de coses i fets erròniament interpretats. Rectificar és a vegades tant com descobrir, ja que per aquest mitjà aconseguim una veritat desconeguda.

I en aquest temps, en el qual, amb motiu de la decadència de la festa, es parla molt d’ella, s’aventuren judicis i es formulen càrrecs, resulta més oportú aportar antecedents per a discórrer amb encert.

La romeria de la Magdalena ha decaigut perquè totes les manifestacions populars tenen hores de fervorós auge i d’indolent tebiesa; ha decaigut perquè la situació econòmica no es presta a grans alegries i dispendis.

Però el seu principal enemic van ser els excessos amb què va arribar a celebrar-se en l’últim quart de la passada centúria. Allà pels anys de 1880 a 1890 constituïa la festa un motiu de vanitats, una ostentació de luxes que van aplegar a un extrem insostenible. Hi havia famílies que disposaven vertaderes caravanes de vehicles. Es comprometien molt anticipadament tots els cotxes i diligències dels pobles.

Les taules es presentaven com en un aristocràtic hotel. El menjar era preparat i servit pels millors fondistes. Es feia un malbaratament de menjars refinats i vins exquisits. El xampany corria com un riu. Les modistes, no sols d’ací sinó de València, confeccionaven costosos vestits per a lluir-los les senyores sota les garroferes.

Allò no podia durar. Moltes famílies per no veure’s en inferioritat, van començar a retraure’s, a quedar-se a casa. Les que feien ostentació de balafiament, es van veure obligades a contindre’s i van acabar per defugir el costum, pretextant dols, malalties o absències.

Des de llavors va perdre animació i importància la romeria. És cosa que saben quants han entrat en la maduresa de la vida i van presenciar els destarotats malbarataments al fet que al·ludisc.

Però és de creure que l’actual eclipsi passe, com hem vist que van passar altres patits amb menys causa, i la típica i popular romeria de la Magdalena recobrarà la seua antiga esplendor, circumscrita a límits de prudència i revalorada amb nous festejos que atrauran el contingent de forasters en major número de l’acostumat.

Així serà perquè ho pensa l’Ajuntament, ho desitgen els veïns, convé al poble i ho permet una festa que és entre totes les de Castelló i la província la més fundada, la més característica, la més original i la més alegre.

104

CAPÇALERA

“LA CONQUISTA DE LA MÁS BELLA TIERRA DEL MUNDO” (1948) Francisco J. Madroñero De la revista “Festividades 1948”

CAPÇALERA

105

Arrere en el temps

“MADALENA FESTA PLENA Y EL VII CENTENARIO” (1948) Félix de la Plana De la revista “Festividades 1948”

106

CAPÇALERA

UN DIA DE DEVOCIÓ

Per: Francisco Jáuregui i Acuña Devot castelloner Avancen els dies en la setmana de Festes de la Magdalena i el segon cap de setmana, començant la recta final, suma entre la multitud d’activitats prodigades per tota la ciutat, un acte que, de nou, congrega a tots els veïns de Castelló. Abillats amb les seues millors gales rendeixen visita a la Patrona de Castelló “amb flors a María”.

El cansament del natural desordre horari trencant les rutines dels dies, despertant de la letargia de l’hivern, durant aquests festius dies, ja es fa present entre els molts castellonencs que desitgen sumar amb la seua participació un testimoniatge actiu i latent de la Devoció Mariana.

D’hora en el matí, les perruqueries reben a moltes dones i xiquetes per a empolainar-se i presentar-se davant la Nostra Mare. Les floristeries ultimen els rams que amb temps s’han encarregat complint les indicacions facilitades per les autoritats festeres.

A la ciutat sonen melodies i petards despertant als adormits veïns, mentre els membres responsables de l’acte repassen els guions i visiten els diferents emplaçaments que recorrerà la singular peregrinació floral.

“Ha arribat l’equip de so? Policia motoritzada preparada? Dolçainers i tabaleters preparats?

I els vestidors? Qui dius? Els homes cap i dóna de la Gaiata 1. Ah, sí eixos en la rosa vermella, ells vestits de setí i elles de castelloneres.”

Fadrins i fadrines, parelles i famílies, nebots, nets i avis, tots abillats per començar l’ofrena.

En la Basílica, les Cambreres amb harmoniosa parsimònia procedeixen al Canvi de “Manto” perquè la Verge del Lledó lluïsca com la Regina que és de tots els nostres cors.

Davant la mirada del Prior de la Basílica, el Perot

CAPÍTOL I: OFRENA DENombre FLORS A Artículo LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ

107

col·loca en el pedestal la imatge perquè les Cambreres, seguint les directrius de la Presidenta, una a una procedisquen al Canvi de “Manto”.

El Perot baixa a pols la Imatge custodiat entre vítols i aplaudiments, mentre el campanil roda sonor, perquè avui és dia de Festa, i Ella, com a Mare, als peus de l’Altar rebrà als seus fills i filles.

Els membres homes de la Junta de Govern de la Real Confraria han reubicat els bancs perquè el Temple acollirà una riuada de Fe i Devoció durant tot el matí i la vesprada.

S’ha engalanat el balcó de la Casa Prioral, disposat el panell sobre el qual amb cura han esbossat el dibuix els Vestidors i en el qual ram a ram, s’anirà descobrint el motiu que rendeix tribut floral a la Mare de Déu del Lledó en aquesta edició. És l’hora, així ho indica el guió, tots miren els rellotges i una salva eixordadora marca el començament, al mateix temps que un locutor continua nomenant les agrupacions perquè en ordre formen en fila.

Des de la ciutat s’escolta el redoblament de tabal i la dolçaina marxant cap a la Basílica, seguits pels Vestidors.

Entre els carrers trauen el cap veïns, que amb alegria contemplen com passen abillats amics i coneguts a visitar a la Mareta.

Particulars, representacions de col·legis, agrupacions de ball, confraries, corals, tots se sumen amb la seua presència a formar una riuada amb Devoció. Una xiqueta xicoteta amb el pèl arreplegat perquè la trena l’ha perdut en braços del seu avi segueix cap a l’Ermita dient-li: “no faltarà molt, veritat? Avui la veurem de nou”, i l’avi li contesta, “en res arribarem i podràs donar-li un beset perquè Ella t’està esperant com cada dia”.

El matí transcorre i el panell floral continua omplint-se. El locutor des de la Basílica nomena les agrupacions que van arribant i també fa alguna picada d’ullet confirmant la presència en elles d’algun que un altre membre de la societat castellonera. Els Vestidores s’han agrupat en tasques, uns arrepleguen els rams, uns altres els preparen, perquè puguen encaixar com cal en el panell, que des de dalt fins a baix va emplenant-se.

A l’esplanada de la Basílica, baixant la rampa disposada per a l’ocasió, les sensacions dels qui arriben es noten en els seus rostres, somrients i emocionats, ja estan una Magdalena més ací.

Besen les flors que lliuren com a gest d’afecte, fins llàgrimes apunten en els seus rostres però no per tristesa si no d’alegria.

Entren al Temple i a poc a poc avancen cap a Ella, que espera engalanada l’arribada de tots.

Ordenadament, els membres de la Junta de Govern de la Confraria van donant pas a tan especials visitants, que entre fotos i somriures s’acosten a la Patrona.

Tanquen el boato en el matí dues agrupacions, els Barreros i els Paliers, acompanyats pels membres de la Junta de Festes, ara Comissió de Festejos. Encara que el programa indica un recés, a l’esplanada de la Basílica el moviment continua incessant, els Vestidors continuen avançant el seu treball, organitzadors de la Comissió de Festes repassen dades, la Junta de Govern de la Confraria reorganitza els bancs per a la vesprada i el personal de Protocol de l’Ajuntament

108

CAPÍTOL I: OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ

repassa les cadires protocol·làries a l’esplanada i a l’interior del Temple, mentre s’escolta una eixordadora mascletà al lluny.

Comença la vesprada, els Ens Vinculats i les Gaiates inicien la seua peregrinació ara cap a la Basílica des dels portals de l’Ajuntament.

A l’esplanada arriba la Regidora d’Ermites esperant l’arribada del Sr. Bisbe que amb goig observa com la ciutat ret homenatge a la Mare i Patrona.

Contínua el colorit dels rams, en el panell ja es va distingint el dibuix amb més claredat.

Giren els torns del Vestidors perquè també requereixen descans els seus peus i cames. Ja han transcorregut més de 5 hores des que es va iniciar l’Ofrena col·locant la rosa que cadascun d’ells portava abans d’arreplegar la resta de rams. Les Gaiates no solament acudeixen formades per les seues Dames, Acompanyants i Madrines, també amb les persones col·laboradores i veïnes del sector que desitgen participar amb ells, perquè no en va, la Gaiata la conforma tot un sector, festers i veïns.

També es pot vore a representants polítics entre les formacions, suscitant el comentari sorprenent de més d’un vianant, mentre uns altres comenten, “mira si és Gran la Mare de Deu del Lledó que fins a Devoció inspira en alguns”. I aqueix riu incessant acabalat de festers i veïns de Castelló també suma a les màximes representants festeres de tota la província que, igual que al principi de la Setmana Gran, fins a la Capital de la Plana van arribar amb les seues carrosses per a anunciar la Festa, avui caminen per l’avinguda cap a la Basílica honrant a la Patrona.

UN DIA DE DEVOCIÓ

109

La vesprada avança i el sol descendeix encara que la llum ara brilla, de nou, en els rostres de les anteriors Reines que se sumen a l’Ofrena vestides amb la seua banda verda corresponent. Els seus somriures continuen recordant l’honor que Castelló ha tingut comptant amb la seua representació i saber estar. Antecessores que preludien els passos de les actuals Reines amb les seues respectives Corts que caminen en formació cap a la Basílica, custodiades per la Guàrdia Municipal engalanada i les Autoritats Municipals.

Aplaudiments i vítols a les Reines, que apuren les últimes hores del penúltim dia una setmana intensa i única per a elles.

Una inspiració profunda cadascuna d’elles experimenta quan descendeixen a l’esplanada, perquè saben que en minuts, rendiran honors a la seua Mare, la Nostra Mare de Déu de Lledó.

A l’esplanada dempeus tots aplaudeixen el seu pas, i la Reina, juntament amb la Reina Infantil, entren amb el seu ram al Temple, perquè qui millor que una Reina per retre homenatge a la Regina de Castelló, com resa la llegenda de la seua banda verda.

El Bisbe, els Priors de la Basílica i Confraria, President de la Confraria i Presidenta de la Cambreres custodien la imatge. Castelló un any més rendeix el seu amor a la patrona, la Nostra Mare.

Resem donant gràcies, cantem la Salve, i amb tot el cor i a ple pulmó el Perot pronuncia exclamant: Visca la Mare de Déu del LLEDÓ!

Visca la Nostra Patrona!

Visca la Nostra Regina!

Visca la Reina del Cel!

110

UN DIA DE DEVOCIÓ

VESTIR L’OFRENA

Per: Arturo España i Marzá Vestidor de l’Ofrena Sense entrar en el debat de quina va ser la primera ciutat de la Comunitat Valenciana a ocupar-se de mostrar la seua devoció i respecte envers la seua patrona o patró en forma de sentida ofrena floral.

Sense analitzar l’històric motiu que portara al fet que els membres pertanyents a l’Associació Cultural Gaiata 1 “Brancal de la Ciutat” obtingueren la prebenda i l’orgull d’organitzar la recollida dels rams i la confecció del tapís floral d’un dels actes amb major càrrega emotiva de les nostres festes fundacionals com és l’Ofrena a la Patrona de Castelló, nostra venerada Mare de Déu de Lledó.

Sense cap pretensió d’utilitzar una valoració comparativa entre els Vestidors del tapís floral de l’Ofrena i les nombroses activitats vinculades a motius festius de diferent índole a la nostra ciutat amb la corresponent responsabilitat dels qui porten a bon port la seua devoció per protegir-les i mantindre-les vives per a la societat present i l’esdevenidora.

Sense cap aspiració de buscar qualsevol motiu de supremacia en el sentir de la devoció cap a la Patrona de la nostra ciutat, sinó, més aviat al contrari, contribuir amb l’ànim d’aportar modestament una veneració compartida per una considerable part de la població.

La veritat és que la vivència del Vestidor del tapís s’emmarca en una activitat sovint desconeguda per a qui mai haguera gaudit del privilegi de viure-la i, per què no, aquest pot ser un excel·lent moment per a conèixer-la.

“Vestidors del tapís de l’Ofrena a la Mare de Déu de Lledó” Tal vegada és la denominació més pròxima al sentiment convertit en passió amb el transcórrer dels anys, i accentuat en els últims temps per esdeveniments que han embastat els rituals que donen valor a una manera de viure la devoció cap a la Patrona de la ciutat. Aquest sentiment convertia a un grup de persones que es trobaven un dia a l’any durant unes hores en membres d’una “família”, la idiosincràsia de la qual marcava un nou rumb de germanor i afecció, que els feia deixar de costat les etiquetes socials que assenyalen a directius, empresaris, professionals o empleats de qualsevol activitat quotidiana per a compartir un càrrec comú… “Vestidors”.

Discorria l’any 2015 quan es va traslladar a l’admirat artista borriolenc Lorenzo Ramírez Portolés l’interès per part dels Vestidors de fer d’un disseny que permetera confeccionar una insígnia identificativa del col·lectiu dedicat a la confecció del tapís floral de l’Ofrena a la Mare de Déu de Lledó, amb el grat

CAPÍTOL I: OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ

111

resultat de la incondicional voluntat de l’artista per a fer realitat aquest anhel. El fruit, com no podia ser d’una altra manera, va ser un impressionant esbós carregat tant de la qualitat sense mesura del nostre volgut i mai oblidat Lorenzo quant de l’especial sensibilitat emocional que la tasca requeria.

La insígnia es convertia en realitat iniciant un camí sense retorn cap a la convicció que els Vestidors anaven molt més allà d’un grup de persones que es trobaven una vegada anualment per a realitzar una sentida tasca.

La dècada que començara amb el canvi de segle es convertiria en la “Panderola” que arrossegava una successió d’iniciatives embolicades en anhels d’evolució i passió per la gojosa tasca que unia als membres del grup i que pràcticament sempre eren portades a la realitat. Una d’aquestes iniciatives va ser la decisió unànime dels membres del Brancal de la Ciutat de convidar a compartir l’honor de la comesa en l’Ofrena cap a la resta de Gaiates germanes de Castelló, Ens festius, Colles, Festes de Carrer, Confraries i públic en general que desitjara acostar la seua devoció als peus de la Lledonera.

Sens dubte es va tractar d’un pas tan important com necessari per a adaptar-se a les necessitats d’una societat en constant evolució i enaltir l’esperit d’una població que viu la Festa amb la premissa de l’obertura total al germà, al veí i al visitant proposant el carrer com a magnífic escenari de portes obertes.

Com no pot ser d’una altra manera, després d’uns anys de propostes cap als diferents col·lectius vinculats directament a la Festa per a rebre incorporacions femenines a la comesa que ens competeix sense obtindre el resultat desitjat, l’equip de Vestidors es congratulava en 2016 amb la incorporació de la primera integrant de sexe femení, la senyoreta Bàrbara Martínez Hauenstein, anteriorment Madrina de Gaiata i Dama de la Ciutat, que indicava el camí a l’adhesió d’altres dones en els anys posteriors enriquint l’activitat i l’entusiasme ja existents.

Les iniciatives anaven aflorant amb celeritat convertint-se en moltes ocasions en rituals que, quasi sense adonar-se, es percebien com a primeres pedres d’actuacions que s’estaven transformant en pròximes tradicions per a les generacions esdevenidores.

L’històric encapçalament de la desfilada cap a la Basílica per part dels Vestidors el dia de l’Ofrena portant a la mà la rosa roja de rigor passava a contindre un especial significat més enllà de la lògica que es desprèn d’arribar abans que els oferents per a començar la tasca de recollir els rams de flors dels devots que hauran de situar-se en el tapís.

La comitiva es deté uns instants abans d’entrar a l’esplanada permetent mentre que els Vestidors s’alineen enfront de la imatge de la Verge de Lledó, que sempre presideix el disseny del tapís, per a depositar als peus de la imatge una primera ofrena iniciada per aquells membres que contemplen una especial rogació a la Mareta per algun important motiu personal presidit tal acte pel silenci més respectuós.

Immediatament i després d’haver sol·licitat la complicitat del Prior de la Basílica es dirigiran a la porta principal per a cantar la Salve dels Vestidors composta en 2017 amb música de José María Prades Manzano i lletra d’Arturo España Marzá…

Salve, Verge Lledonera, llum Magdalenera, Patrona i passió.

112

CAPÍTOL I: OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ

Reina, Castelló t’ofrena, amb l’ànima plena, un tapís de flors.

Mare, beneeix la feina que, amb el cor per eina, fem els Vestidors.

Salve, salve, Verge de Lledó.

El grup, que en les jornades prèvies a la Gran Setmana s’ha reunit per a organitzar la distribució de les diferents tasques i ubicacions dels seus membres, comença la grata labor que transcorrerà amb el pas ininterromput de nombrós públic, col·legis, associacions de diversa índole, Colles, Gaiates, Ens festius vinculats, Confraries i representacions de poblacions i festes germanes i que conclourà amb l’arribada de les “Reines” i les seues respectives Corts d’Honor al costat de la representació corporativa Municipal.

Així doncs, l’activitat desenfrenada comença amb l’equip encarregat de la recollida dels rams de mans dels fervorosos participants, rams que passen sense pausa a les taules situades com a avantsala del tapís on es troba l’equip encarregat d’adequar-los eliminant embolcalls i altres pertrets per a deixar a la vista l’acolorit lluïment de la flor que atresoren. D’aqueixa manera, els rams es traslladen al grup encarregat de transportar tan preuats elements per a fer-los arribar al peu de l’estructura que els allotjarà on esperen impacients els membres de l’agrupació que, amb esplèndida destresa, els faran arribar als qui gaudiran de l’esforç i l’honor, des de les altures de l’armadura, de dibuixar l’estampa prèviament dissenyada al voltant de la Verge. I tot açò es farà davant l’atenta i constant mirada de qui mantindrà l’atenció i el control de la ubicació dels rams comprovant que se cenyiran al disseny, habitualment, una iniciativa dels mateixos Vestidors.

VESTIR L’OFRENA

113

I transcorreran les hores sense pausa mentre milers d’ànimes de la ciutadania i visitants arribats d’altres llocs entreguen els seus precs, els seus sentiments, els seus anhels, la seua devoció en forma de flor al mateix temps que es va dibuixant la vestimenta de rojos, blancs, grocs o rosats fils que la confeccionen.

Després d’arribar les nostres “Reines” de les Festes i les seues Corts d’Honor, la jornada finalitzarà amb la preuada dignitat que constitueix la presència dels Vestidors a l’interior de la Basílica envoltant l’altar i la imatge de la Verge durant l’acte oficial de veneració. I, per finalitzar, les emocions quedaran plasmades en les tradicionals instantànies dels Vestidors als peus del tapís envoltant a les “Reines” de les Festes, que mai deixaran d’omplir el sac dels records.

Resulta tan difícil d’explicar les sensacions percebudes durant tan orgullosa labor com ho és també el descriure la satisfacció resultant després de l’esgotador procés que deriva invariablement en un sentiment d’honra cap a una devoció que es manté completament aliena a l’extenuació física que en qualsevol altra situació es poguera produir i que, en aquest cas, desapareix amb la mateixa celeritat que brolla la impaciència per la llarga espera de la següent Ofrena.

Per ella, sempre per ella, també cridem els Vestidors…

Visca la nostra Mareta, la nostra Patrona, la “Reina” del cel, la “Reina” de Castelló…

Visca la Mare de Déu de Lledó!

114

VESTIR L’OFRENA

Arrere en el temps

MADALENERES (1954) Miquel Peris i Segarra i Francesc Alloza De la revista “Festividades 1954”

CAPÍTOL I: OFRENA DE FLORS A LA MARE DE DÉU DE LLEDÓ

115

EL BOLI A CASTELLÓ

Per: Joan Josep Trilles i Font Llicenciat en Humanitats, UJI A Castelló de la Plana, si parlem de jocs tradicionals, cal parlar del boli com a part del patrimoni viu que hem heretat dels nostres pares i dels nostres iaios, jocs arrelats a la nostra casa, al nostre poble, a la nostra comarca... i considerats com a béns culturals i simbòlics que mereixen ser preservats, protegits i admirats, sense perdre mai el seu aspecte lúdic. Cal jugar, i jugar és passar el temps amb alguna cosa, amb el simple objectiu d’entretenir-se, de passar-ho bé.

La nostra societat evoluciona molt de pressa i els infants accedeixen amb facilitat al món del joc, perdent alhora la creativitat que tenien els infants d’abans. Avui tot ho donen fet, hi ha abundància; en canvi, abans calia d’enginyar-se el joc per a poder entretenir-se, amb els mitjans més simples.

El joc del boli, tot i no tindre un marc propi, es juga de manera semblant en molts llocs, però amb noms diferents: pic i pala a Almussafes, Benaguasil, Torrent, Gandia, Alaquàs... i també a la comarca dels Ports; escampilla a Benicadell; bali o escampilla a l’Alt Palància; marruz i estorPieter Bruegel, el vell, Jeux d’enfants (1560) nija a Alcublas i Nogueruelas; billarda, pincha o porriño a Galícia; billorda a Càceres, Madrid...; pitillo a Cantàbria; bèlit a Girona, Amposta, Vilassar, Olot; bòlit a Vilassar, Olot; dòlit a Sant Mateu; boli bala a la Vall d’Uixó i Moncofa; gilli danda també conegut com a Viti Dandu, Kitti-Pul a l’Índia; fiolet a Suïssa; a Itàlia la denominen Il tirolo o lipe i també Ho S-cianco (Lippa) concretament a Verona, i a la Plana de Castelló que se’l denomina boli-dali.

Trobem al poble d’Herbers (els Ports) una graciosa descripció del boli-dali: A l’hora de l’esbarjo amb uns bastons curts que ens féiem nosaltres amb punta, i amb un altre més llarg per a donar-li un cop i els recollíem amb un davantal i cridàvem: boli i responien: dali, era molt divertit. Ací trobem una varietat interessant amb el davantal per a agafar el boli.

També es juguen diferents campionats: a Verona, al Tocatì - Festival Internazionale dei Giochi in Strada, al mes de juny juguen el seu Campionato di s-cianco amb squadre adulti i squadre ragazzi; també al juny, però a Sant Narcís (Girona) juguen el Campionat del món de bèlit; a Amposta a les festes majors d’agost, el Campionat Mundial d’Esports Tradicionals, amb el bèlit; a Almussafes es juga el Campionat Local de Pic i Pala, i a Castelló de la Plana en les Festes de la Magdalena 2019 celebrarem el nostre singular XXX Campionat Mundial de Boli.

El boli està present, només hem de veure la pel·lícula dels Borgia (2006), i descobrirem unes imatges jugant al s-cianco (boli) a Roma. Tanmateix, no sols al nostre país i a Itàlia, en les seues diverses

116

CAPÍTOL II: “XIQUETS” I FESTA

Boli, pic i pala

El dòlit a Sant Mateu. Foto Joan Ortí

modalitats -amb pala o amb pal-, s’han vist infants jugar a Líbia, al Nepal, a Iberoamèrica, a Àfrica..., i en diferents èpoques, fins i tot apareix en gravats que s’han trobat de l’antiga Grècia.

A la nostra ciutat, s’ha lluitat per recuperar-lo, són ja trenta anys jugant oficialment al boli. Esperem poder celebrar en la Magdalena 2022 un nou campionat. Les colles Matapoll, Xaloc i actualment Xupla-xarcos han sigut les organitzadores.

Un retall de premsa (Castellón Diario), divendres 23 de febrer de 1990) que Josep Antoni Pradells em va enviar sobre el III Campionat Mundial de Boli de la Magdalena de 1990 ho confirma.

Aquesta informació em va sorprendre, sobretot en veure la dotació dels premis: 150.000 pessetes per al guanyador i 75.000 pessetes per al segon classificat. Crec que l’aposta que feren Javier Rodríguez Zunzarren (Piscinas Lica) i la Junta de Festes de Clemente Agost l’any 1988 va valdre la pena. Cal recordar que en el primer campionat els premis eren de 100.000 i 50.000 pessetes. Ara, als equips guanyadors se’ls lliuren trofeus dels patrocinadors.

Tocatì - Festival Internazionale dei Giochi in Strada

Pic i pala al món

EL BOLI A CASTELLÓ

117

Campionat Mundial boli Magdalena 2012

Fundadors

Tot això ha sigut possible gràcies al treball d’un grup de gent que creia en aquest joc tradicional, al qual tots havien jugat de menuts, llavors, gràcies al suport en un primer moment de LICA, i comptant sempre amb la col·laboració de la Junta de Festes de Castelló, la Conlloga Matapoll, va fer possible el que avui és una realitat bé viva amb els amics de Xupla-xarcos. El nostre campionat és un referent en les festes de la Magdalena.

118

CAPÍTOL II: “XIQUETS” I FESTA

També recorda Miguel Pastor García que un grapat d’amics es van reunir en un dels bars que hi ha al voltant de Santa Clara i van decidir recuperar un dels jocs tradicionals al qual gairebé tots havien jugat de menuts. Com que no hi havia reconegut mundialment cap competició de boli, decidiren organitzar per a les festes de la Magdalena de 1988 el I Campionat Mundial de Boli de l’11 al 13 de març, a l’andana central del passeig de Ribalta. Aleshores, buscaren Amat Bellés i Roig, famós cartellista, per tal que els fera el cartell, amb el personatge que ens ha arribat fins avui amb diferents modificacions.

Parc dels jocs tradicionals

Aquests últims anys, a part de les colles que formen el col·lectiu de la Federació Colles de Castelló, també hi participen infants, així doncs celebrem també campionats infantils, en què participen equips de les escoles de la ciutat. La continuïtat està assegurada, gràcies a la voluntat d’un bon grapat de mestres. A banda, des del curs 2008/2009 als Jocs Esportius Municipals s’han celebrat 14 campanyes de jocs tradicionals, on han participat 9.914 escolars, amb 172 activitats de jocs al Parc dels Jocs Tradicional “El Boli”, al Segon Molí, que vam inaugurar l’any 2008. El curs passat, malgrat la Covid-19, van participar tres escoles amb 139 escolars i per al curs 2021/2022 tenim 19 peticions de participació d’escoles de la ciutat.

EL BOLI A CASTELLÓ

119

El camí ha estat llarg, però estem satisfets, ja que, al voltant d’aquest parc, continuarem lluitant per la recuperació dels jocs tradicionals.

120

CAPÍTOL II: “XIQUETS” I FESTA

Estornija a Alcublas · Bèlit a Sant Narcís

Dinàmica del joc (empomar): Es juga per equips de quatre persones. Trau inicialment l’equip que d’una paletada envia més lluny el boli. Tenen dret a traure successivament una vegada tots els jugadors de l’equip. El jugador que trau, llança el boli i l’equip contrari es posa davant per a empomar-lo. No es traurà fins després de dir BOLI, i el contrari conteste DA-L’HI. La mà no tocarà el terra mentre s’empoma. En el cas que s’empome el boli, l’eixida passa al jugador següent del mateix equip. Si el boli no ha estat empomat, l’equip contrari llançarà el boli a mà des del punt de caiguda per a intentar encertar la paleta (matar-la), i si la mata, també passarà a traure el jugador següent del mateix equip.

Mentre es llança, la paleta estarà plantada o gitada, i el jugador podrà traslladar-se paral·lelament fins a situar-se davant del boli, segons qui haja dit abans NI PLANTAR NI ESCÓRRER o bé PLANTAR I ESCÓRRER, aspecte aquest que decidirà l’àrbitre. En el cas que no es mate la paleta, el jugador té dret a tres paletades successives per a allunyar el boli, i l’altre equip també pot empomar-lo en els tres llançaments, i són vàlids els repics. La distància mínima del llançador a l’empomador serà de quatre passes.

Si el boli no ha estat empomat, el jugador que trau estimarà la distància existent d’on s’ha quedat ubicat el boli fins al punt de traure, prenent com a unitat la mateixa paleta. La paleta està prohibit soltar-la. Si l’equip contrari no accepta les paletades, les mesurarà, evitant llaurar, i si no ho estan, la sacada passa al jugador següent, i si ho estan, l’equip que trau s’anotarà el doble de les paletades que ha pronosticat.

El joc es repeteix fins que tots els jugadors de l’equip esgoten el seu torn de sacada, moment en què traurà l’equip contrari. Sols es detindrà el joc al crit d’auela. Guanyarà l’equip que suma major puntuació després d’haver tret tres vegades cada equip o bé si arriben als 600 punts o la puntuació pactada.

EL BOLI A CASTELLÓ

121

EL PRIMER CAMPIONAT MUNDIAL DE BOLI, MAGDALENA 1988

Per: Javier Rodríguez Zunzarren Enginyer Industrial El Boli es jugava als carrers de Castelló fins que aquests van ser envaïts pel trànsit rodat, era un joc molt habitual i en els anys de la postguerra pràcticament tots els xiquets del moment jugàvem en els nostres respectius barris.

El Boli, al costat d’altres jocs de carrer, i els banys per a alguns en la Sèquia Major, era la forma habitual d’avançar en la infantesa cap als primers anys de la joventut. Fins i tot hi havia una barrera clara entre xiquets i “matxutxots”, de tal forma que, si venien els “matxutxots”, a qui es podia reconèixer fàcilment, els xiquets abandonaven les aigües de la Sèquia per dedicar-se a altres jocs diferents, primordialment el boli.

A l’any 1988 lluny estaven els anys 40 de la nostra enyorada infantesa, però aquesta mateixa breu visió que ara he descrit la teníem fresca i ens agradava compartir-la entre tots els amics.

Aquells xiquets som ara enginyers, arquitectes, homes de negocis, empresaris, funcionaris i ens uneix el nostre amor al Castelló d’ara i al de la nostra infància. Per això, el primer sopar de treball que vam fer per a definir el reglament, lloc de celebració, bases i premis del “Campionat Mundial de Boli” va transcórrer en perfecta harmonia. Érem com uns vells guerrers que es retroben després d’una llarga travessia, entre esforços d’estudi, exàmens i altres batalles secretes, que tornen al mateix llar.

Tinc una nota en la meua agenda personal d’aquells dies, amb noms que recorde amb afecte. Tots van intervenir aportant amb promptitud i certesa de l’arxiu de la seua memòria, les seues experiències personals del Boli per a perfeccionar el Reglament. I així es va fer amb promptitud per a jugar el PRIMER CAMPIONAT MUNDIAL DE BOLI en les llavors pròximes Magdalenes de l’11 al 13 de març de 1988, en l’andana central del Passeig Ribalta.

Resumisc ací d’aquell Reglament que continua vigent ara, 33 anys després, els dos primers paràgrafs que el caracteritzen i que titulem RETROBAMENT Al CARRER. 1.- “El Boli” consisteix en essència a allunyar el més possible a colps de paleta, el propi Boli, consistent en un xicotet tros de branca de taronger amb puntes en tots dos costats per a poder elevar-ho amb un “pique”.

2.- Es juga per equips de 4 persones i mentre un equip té el servei del llançament del Boli, l’equip rival intenta agafar-lo al vol, “Empomar-lo”.

122

CAPÍTOL II: “XIQUETS” I FESTA

En el Reglament segueixen 10 punts explicant el minuciós desenvolupament i les regles del joc. Com teníem experiència personal d’haver jugat al Boli i haver discutit, sobretot en comptar els punts “paletes” demandats, vam tenir molt present la necessària claredat perquè disminuïren, encara que no es pogueren evitar del tot, aquestes discussions.

Entre els amics que ens reunirem i assistirem al primer sopar per a aportar idees al Reglament del Boli, recorde l’arquitecte Ricardo Gómez, que va dissenyar i va fer els plànols del Boli de taronger i la Paleta de faig. També va assistir Ignacio Rodríguez Zunzarren i José Antonio Pradells. A més, van estar el delineant Francisco Carbó, Jesús Dolz Tirado, Enginyer Superior Industrial, Chimo Andrés, que va ser nomenat àrbitre amb poders absoluts i decisions inapel·lables, Cristóbal Bellés, Clemente Agost i Amat Bellés, gran artista pintor que ens va obsequiar amb el “xiquet colpejant el Boli” ple de moviment que és l’actual icona del Boli, i també Felipe Faubell, Cap de les Brigades Municipals, que amb la seua fina ironia comentava que, en aquells anys de la postguerra, algun aprofitava quan anava a jugar al Boli per a berenar, i també Casimiro Meliá, Enginyer Superior Industrial i delegat d’indústria, que va traduir el Reglament del Boli al valencià.

Jo em vaig sentir molt orgullós i recompensat quan posteriorment el llavors alcalde Daniel Gozalbo em va atorgar el Fadrí D’Or, per haver recuperat el joc del Boli per a Castelló.

EL PRIMER CAMPIONAT MUNDIAL DE BOLI, MAGDALENA 1988

123

LA TROBADA I LA DANSÀ INFANTIL

Per: Alicia Pastor i Moliner Mestra de ball i presidenta del Ball Perdut Diem de les festes de la Magdalena que són molt participatives i que es viuen al carrer i a les places gaudint de les moltes activitats que programen les gaiates, les colles i la junta de festes. Sorolls, músiques, multituds de gent per tot arreu i un sol fastuós, que acompanya quasi sempre, al conegut temps de Magdalena.

Així ha sigut fins que la pandèmia, la COVID-19, a més a més del que ha significat dolorosament per a moltes famílies, ens ha tancat a tots a casa i ha aconseguit que se suspengueren les festes de la ciutat per dos anys consecutius. Malgrat la tristesa i l’estupor, en els col·lectius festers, agrupacions de dansa, grups de música i de teatre i en molta altra gent, puc veure que roman una intensa força i unes immenses ganes de treballar per la recuperació.

A poc a poc, reprendrem la nostra vida habitual, i aprendrem a viure amb els canvis que sens dubte s’hauran instal·lat en la nostra vida social, cultural i festiva.

Fins a l’any 2019 es van poder organitzar les festes amb un extens programa d’actes que al llarg de tota la setmana ens oferien moltíssimes possibilitats d’eixir al carrer a trobar-nos, de ple, amb els amics, amb la festa i amb les nostres senyes d’identitat.

Necessitem tornar a sentir l’emoció de la pólvora, l’explosió de vida i de color del nostre Pregó i la visió blanca de la nostra ermita de la Magdalena retallada sobre un cel majestuós i blau.

Ho necessitem nosaltres, que hem construït la nostra vida i la de les festes sobre els fets històrics del trasllat dels nostres avantpassats de la muntanya al pla i ho necessiten els nostres xiquets i xiquetes perquè puguen construir les seues emocions i els seus records lligats a la magnífica ciutat a la qual pertanyen i en la que viuen. Ells són el futur de les festes i evidentment el futur de Castelló. És important poder oferir-los la il·lusió de la recollida de les canyes i poder caminar amb ells el trajecte de la Romeria. És preciós viure el so impressionant de les campanes i contemplar la fascinació que senten per la seua participació activa en els diferents actes que van dedicats exclusivament per a ells.

Al llarg dels anys hem vist com cada vegada s’organitzaven més activitats dirigides al món infantil i juvenil.

Principalment hem de recordar el Pregó Infantil, on els últims trenta anys hem pogut comprovar una participació massiva d’escoles i de col·lectius de música i dansa tradicional, amb tot el que això suposa per a crear comboi a nivell familiar, cultural i econòmic.

Podem esmentar també tot el treball organitzatiu de les Comissions de Gaiates, de l’Associació de Colles i de la Junta de Festes, en les successives desfilades d’animació, el F.A.M, el Magdalena Circus, representacions de carrer de Xarxa Teatre, espectacles musicals, concursos de dibuix i de redacció, concurs de gaiatetes infantils, jocs tradicionals, exposició d’elements de cultura popular, gegants,

124

CAPÍTOL II: “XIQUETS” I FESTA

cabuts, botafocs... i moltes altres activitats que omplin les hores centrals dels dies de Magdalena.

Hem pogut gaudir d’una programació excel·lent any rere any.

Però hi ha dues activitats que passen desapercebudes malgrat que han tingut una llarga durada i que segurament han tingut també una gran repercussió en l’àmbit personal dels xiquets i de les xiquetes que han participat.

Ens referim a la Trobada Juvenil de Dansa i a la Dansà Participativa. La Trobada, al marge d’altres festivals infantils que ja es feien al final dels anys setanta, va començar l’any 1987. Ho deduïm d’aquest diploma que va lliurar l’ajuntament l’any 1988 i de la referència que consta en el programa de festes de l’any 1989. Es va organitzar al principi els dissabtes pel matí, a la Plaça Major i posteriorment ja es va situar a la Plaça Santa Clara.

L’objectiu de la Trobada era, i ho continua sent, donar als nostres alumnes la possibilitat de mostrar la diversitat i la qualitat del seu aprenentatge i poder ballar almenys dos o tres balls complets, cosa que no es pot fer al pregó infantil on fàcilment el fet de ballar balls molt llargs entorpiria la desfilada.

Els primers grups que van participar van ser els grups juvenils i infantils del Grup Castelló, del Millars, del Forcat, de l’Escola de Dansa i el grup de danses del Grau. També ens consta la participació de vàries escoles com el CEIP Lluis Revest, el Bernat Artola, el Mestre Canós Sant Martin, l’escola Censal, el CEIP Carles Salvador i les Escoles Pies entre altres. I com ja és tradicional a Castelló, hem comprovat que també venien a ballar agrupacions juvenils de Sant Joan de Moró, de Figueroles, de la Vall d’Alba i de Vila-real.

Al llarg del temps es van anar incorporant més grups de dansa, com ara El Ramell, els Mestrets, la Nova Escola, el Torrelló d’Almassora, la Fontanella de Costur i molts altres.

LA TROBADA I LA DANSÀ INFANTIL

125

Es fa impossible poder saber amb detall totes les escoles de dansa que han formar part d’aquestes trobades de ball tradicional i que s’hi han mantingut al llarg de 35 anys. És tot un luxe tindre a centenars de balladors i balladores i veure que podien estar consolidant un verdader interès per mantindré i difondre la música tradicional i popular.

Els balls més emprats han sigut, la Marineria, la Jota de Castelló, el Bolero, les Seguidilles i els Quadres de Castelló. I també seguidilles, jotes i fandangos de diferents pobles de les comarques castellonenques i valencianes.

El nivell és alt i les actuacions encisadores en balladors i balladores tan joves. Afortunadament molts d’aquells participants ara continuen formant part de grups de dansa actuals. Per a finalitzar ballen tots els grups junts el Ball Perdut o el Cap de dansa de les Useres.

Va haver-hi anys en que la reina infantil presidia l’acte junt amb la seua cort de dametes i tancava la trobada, lliurant un diploma a cadascuna de les agrupacions participants. Crec que, com també fan les bandes de música amb el seu alumnat, és positiu seguir uns mínims protocols de cara a donar-li formalitat i reconeixement a l’esforç i al treball dels balladors i balladores i també a la nostra música tradicional.

L’any 1987 la reina de les festes va ser Rosa Cerdá Torres i la reina infantil Beatriz Pascual Ventura. La madrina de la gaiata número 1, va ser Rosa María Olucha Varella, i la madrina infantil Ruth Olucha Varella.

Cal esmentar les imprescindibles reunions que any rere any vam tenir amb Elizabeth Breva, Ana Serrano, Chelo Pastor i altres components de la Junta que van facilitar amb la seua positivitat a l’hora d’acollir idees i projectes nous, la participació d’una gran quantitat de xiquets i xiquetes que s’integraven en la festa a través de la música i del ball.

La festa per a que siga participativa i popular s’ha de fer no sols per a la gent, s’ha de fer també, amb la gent, per les idees, per l’experiència i per la il·lusió que puguen aportar.

126

CAPÍTOL II: “XIQUETS” I FESTA

La Dansà participativa Posteriorment, al voltant de l’any 1997, ens vam adonar que hi havia xiquets amb un franja d’edat, de 4 a 7 anys, als quals els hi podíem oferir una proposta adequada a la seua edat, on pogueren gaudir i divertir-se pel simple plaer de ballar.

Els primers anys, 1997 i 1998, es va fer una desfilada el segon diumenge de festes a les 18 hores de la vesprada que eixia de la Porta del Sol, continuava pel carrer Gasset i aplegava a la plaça de la Pau. Aquest acte apareix en el programa de festes i en la revista El Fadrí de l’any 1998.

Als anys següents ens reuníem el dilluns a la vesprada a la plaça del Rei en Jaume davant de l’edifici de l’antiga Telefònica. Finalment es va passar la dansà al segon diumenge de festes a partir de les 11 del matí.

Alguns anys ens vam haver de refugiar a la Pèrgola fugint de tronades i plogudes, però allí estaven tots els balladors i balladores amb les seues famílies i companys d’escola. Increïble gentada dins de la Pèrgola cantant i ballant. Va ser una bonica experiència, molt divertida i difícil d’oblidar.

Per a facilitar la participació d’infants tan menuts, vam triar diferents passes d’alguns balls plans molt coneguts, com el Cap de Dansa de les Useres, el Ball d’Alcalà de Xivert, algun moviment del ball Pla de Coves de Vinromà, la jota d’Alfar i el Ball Perdut de Castelló.

Necessitàvem, doncs, música de dolçaina i tabal i vam contar des del primer moment amb la col·laboració de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló que no ens han faltat ni un sol any. Crec que puc dir que s’han guanyat el respecte i l’afecte de tots els que els hem conegut i hem fet amb ells festes, espectacles, pregons i desfilades de tots els tipus.

Finalment, a la dansà participativa se la va ubicar davant de la porta de l’Institut Ribalta. L’any 2018, vam anar un poc més lluny, al Passadís de les Arts. Aquesta última localització era tan poc apropiada i amb un espai tan solitari que ja es veia vindre que a poc a poc anava a apagar-se el comboi i la il·lusió de famílies, escoles i grups de dansa.

LA TROBADA I LA DANSÀ INFANTIL

127

També es veritat que tots sabíem que a Castelló li faltaven places i carrers per a fer totes les festes que demana la gent. Doncs aquest és el moment en què segurament, ajudats per la pandèmia, ja queden pocs grups de dansa infantils i juvenils a la nostra ciutat.

Seria convenient, només siga possible, posar-nos a treballar per a poder recuperar tota aquesta riquesa musical i cultural que hem gaudit i que una vegada més tenim el pressentiment que torna a desdibuixar-se.

Per a aquesta tasca haurem de comptar amb la Junta de Festes i amb l’Ajuntament. Ells han de ser el motor que ens assegure que podrem tindre la suficient força i suport per a tornar a obrir armaris i baguls i desempolsar faldetes i sinagües, guitarres i guitarrons, per tal de poder eixir al carrer a ballar vestits d’il·lusions i de ganes de construir un món diferent però ple de música i balls participatius.

Centenars de xiquets i xiquetes hauran passat per la Trobada juvenil, per la Dansà participativa i pel Pregó infantil així com per altres esdeveniments com el Ball Perdut o el Pregonet de Lledó. Tots ells han format part de diferents col·lectius associatius castellonencs que els han cuidat i han treballat sens dubte per la seua formació i el seu benestar, agrupacions culturals que necessitaran ajuda només passe la pandèmia.

Des de la meua experiència, voldria recordar la tasca que s’ha fet des de les escoles a través de les Associacions de Pares i Mares. Els nostres alumnes de dansa i les seues famílies han pogut gaudir d’uns projectes educatius que han buscat la integració dels xiquets i de les xiquetes en el món festiu de la ciutat. Hem tractat de col·laborar en la seua formació en valors socials i culturals que els hi aporten, igualtat, esforç, generositat, coneixements musicals i tradicionals i sobretot i principalment, que els hi aporte molta felicitat.

Que tinguem bones festes. Magdalena, vítol!

128

LA TROBADA I LA DANSÀ INFANTIL

FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE FESTA

Per: Associació Cultural Moros d’Alqueria

L’Associació Cultural de Moros d’Alqueria creà, l’any passat va fer 25 anys el Festival Internacional de Música de Festa que es un dels actes mes diversos, animats i emblemàtics del calendari de la setmana gran magdalenera. Un festival cosmopolita, ple de dinamisme, de color, de vistositat i de ritme musical que encisa a les gents i que sempre ha gaudit d’un considerable èxit. Com va nàixer es difícil plantejar-ho. Surt sens dubte d’una voluntat festívola dels components d’una colla cultural. Com es sabut, L’Associació Moros d’Alqueria es va constituir en 1976 com a associació cultural i, des de llavors, cobreix la representació musulmana a la cavalcada del «Pregó», dins de les Festes de la Magdalena, declarades d’Interès Turístic Internacional. Neix amb la finalitat de recordar i difondre les aportacions culturals de l’avantpassat musulmà. La vistositat de la seva indumentària obeeix al desig d’oferir una simbiosi entre cultura i espectacle. També es una gran ambaixadora arreu del mon de les desfilades als sons sincopats

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

129

de les marxes amb poderoses bandes de música.

Pot ser eixa afició als desfiles amb acompanyament musical motivés l’idea de crear un certamen de bandes internacional. Recordem que l’increment de les filades de moros, odalisques i bandes al Pregó ha fet que s’hagin escrit algunes marxes mores de gran calibre com les dues que ha pautat el mestre Signes en els anys 2000 i 2003 o la “crida” de Jesús Palos amb dolçaines titulada “La veu crida la festa” o la “Conquesta de les Illes” Desfilada de bandes, 75 anys enrere que va instrumentar per a banda el llavors titular de la Municipal Castellonenca. Eixes perspectives il·lusionants, més l’aportació d’experiències personals viscudes en estades i viatges en paisatges estrangers, van començar a quallar la possibilitat de crear un festival cosmopolita en què s’invités a bandes i conjunts d’animació per a diversificar i animar la segona meitat del programa de la setmana de festes, que presentava un cert declivi d’atractius.

Pot ser que un precedent fora la presència d’agrupacions bandístiques internacionals com la de la Força Aèria dels EUA els anys 1961 i 62, com a conseqüència del final de l’aïllament internacional de la nació i l’inici de la cooperació política, que va suposar un panorama més diversificat. Lo popular bategava amb força i ho feia amb el vincle de la música.

En esta proposta de la invitació de bandes internacionals, cal assenyalar el preludi del que en 1989 va ser el Festival Internacional. Va haver de passar un quart de segle per a què en el si d’aquesta Associació, els seus components, que ja començaven a pentinar canes, recordaren l’animació que suposaven les bandes internacionals amb sons i músiques exòtiques que li concedien a la festa un atractiu internacional. El conjunt de components de la colla dels Moros d’Alqueria (ja que si bé van ser alguns dels seus membres els que van pensar en major grau, amb un esforç major de viatges i contractació, no va haver-hi component que no s’implicara en alguna mesura) van pensar en la vistositat de vestidures i danses, en l’impacte sonor, en l’animació de les danses … i la presència de conjunts de majorettes, que desfilaren als sons de les seues corresponents bandes de música. La bellesa de les xicotes, que lluïen generosos somriures i unes ben tornejades cames, l’alegria dels temes musicals, a

130

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

ritme de marxes, les evolucions i acrobàcies… suposaven un panorama d’animació que resultaria molt suggestiu. Bé van poder comprovar-ho, quan les joves, quasi totes procedents de països de l’est d’Europa, on hi ha una important tradició d’agrupacions femenines de desfilada, van transitar pels carrers i places de Castelló despertant la simpatia dels seus habitants. La contractació de bandes amb comparseries de xicotes and faldes curtes anava a revelar-se com imprescindible fa més de vint anys. L’èxit va portar, quasi sis anys després, a contractar conjunts de samba del Brasil. El càlid i sensual ritme sincopat, i els moviments fogosos de les belles mulates, quasi frenètics, per a combatre el fred del mes de març local, sobre els seus esculturals cossos tots ells esculturals i escassament coberts amb succintes vestimentes, van concedir un nou atractiu per al Festival.

Els moros organitzadors van viatjar per una infinitat de països veient, preguntant i interessant-se per col· lectius de música festera. El projecte quallava i era necessari aportar conjunts amb un nivell més atractiu i, sobretot, diversos. La major felicitació que es pot fer a l’organització, és que la multiplicitat d’apostes va motivar l’interès i l’expectació del públic any rere any, a l’extrem que les desfilades són seguides amb gran simpatia i que els milers de cadires que l’Ajuntament acomoda en la Plaça Major per a seguir les actuacions dels tres dies del Festival es copen molt de temps abans que comencen les actuacions. El fet que el a les hores canal autonòmic de TV, Canal 9, retransmetera en directe, any rere any, la clausura de l’espectacle assenyala la popularitat i transcendència fora de les fronteres locals del mateix.

La veritat és que a estos conjunts instrumentals i de dansa se’ls va traure partit. Ja no eren només les actuacions successives en pla de concert en la plaça Major, en les dos jornades del Festival i la de clausura de l’últim diumenge de la setmana magdalenera, eren també els pròlegs en la plaça del Primer Molí a les mascletades, les actuacions en diversos àmbits individualitzats del nucli urbà, la participació en la desfilada d’animació dels últims dies del calendari bulliciós … Cal portar a la memòria com brillen eixes obres musicals plenes de llum, color i alegria, en què importa, sobretot, l’emoció que desperten en escoltar al carrer animant la festa o en l’escenari de concerts. Les marxes son tot un gènere essencialment popular i festiu que ha d’arribar a tocar la sensibilitat festera de l’oient. Però el comú, la popularitat del motiu, i la seva finalitat jovial o divertida, no ha de fer pensar que es tracta d’obres menors. En ocasions es interpretaven peces d’envergadura amb agrupacions de bon nivell musical.

Eixe ambient durà deu anys. La Junta de Festes de Castelló va assumir l’organització a rengló seguit i el Festival va continuar mantenint el seu esperit i el seu caràcter. La crisi que des de fa gairebé vuit anys pateix el nostre país va fer que la inversió fora menor, però l’interès del públic no va decréixer. Les bandes de música eren un significant fonamental en la segona meitat de la setmana gran de la ciutat.

La llavor havia donat una collita ubèrrima d’alegria, cordialitat, colorits, ritmes i sonoritats.

Cal recordar com frueix el públic a la plaça Major quan es duen a terme les actuacions dels diversos grups participants en el festival. Com aplaudeixen les desfilades dels conjunts apreciant potser més que la música, les evolucions, les diverses vestimentes, el ambient de festa que generen i sobretot la simpatia que el ritme de marxa de les peces infonen a la globalitat d’espectadors assedegats d’espectacle.

FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE FESTA

131

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

Per: Miguel Ángel Mulet i Taló Membre de l’Institut d’Etnografia i Cultura Popular

“La Fira, la Romeria i la FIRA… de tota la vida” De tots és sabut que la Romeria de la Magdalena té el seu origen al segle XIV. El que al principi era una simple romeria penitencial, a partir del segle XVIII, va veure com s’incorporaven a poc a poc elements de celebració cívica. Finalment, i a partir de la commemoració del sisè centenari de la fundació de la ciutat el 1852, les Festes de la Magdalena adquireixen la condició de Festes Fundacionals de la nostra ciutat, amb incorporació d´actes de total caràcter popular, no religiós.

Entrant en allò que ens competeix en aquest escrit, lo taurí, no és molta la informació que es té. Al segle XVIII i gairebé tot el XIX, aquest cap de setmana se celebrarien algunes festes taurines de tall menor. La primera referència, a dia d’avui, sobre festejos taurins a la nostra ciutat, la tenim al Llibre de Consells que es troba a l’Arxiu Municipal de Castelló. El 7 de maig de 1430, el Consell de Castelló, “acorda pagar dos ramaders, l’import d’un bou valorat en cent sous, per ser corregut a la plaça de la vila”.

També es té documentat l’emplaçament de la primera plaça de bous de Castelló al solar que actualment ocupa l’Institut Francisco Ribalta, que va ser inaugurada l’any 1832, a instàncies de la Junta Local de Beneficència. Gaudia d´una capacitat de 4000 localitats.

Tornant a la nostra Fira i Festes, el punt d’inflexió fou la inauguració de la Plaça de Bous de Castelló l’any 1887. A partir d’aquell moment es va institucionalitzar la Fira de la Magdalena.

“De la Magdalena al Pilar”, aquesta popular frase marcava el calendari taurí anual de la península.

Les guerres, Mundial, Civil o de Cuba, així com mals anys de collita de cítrics, o fins i tot conflictes laborals de subalterns, com els de 1921 o 1983, van fer que es trenqués en diverses ocasions la continuïtat de la nostra Fira. L’any 1945 marque un altre canvi substancial a la nostra Fira de la Magdalena, de tenir una correguda de bous, normalment el dilluns següent a la Romeria, a conjugar un calendari complet d’una setmana, amb diverses corregudes de bous, jònecs, “rejoneo” i la popularment coneguda com “xarlotada”; la primera d’aquest cicle la tenim datada el 6 de març de 1945, a partir de 1989 es transformaria en “Espectacle Còmic Taurí” i ja a la segona dècada d’aquest segle seria qüestionada per un sector de la classe política, fent perillar la seva permanència.

Hi va haver anys de més i anys de menys espectacles, però ja a partir d’aquell moment, va ser una Fira completa que concitava aficionats de tota la província i també de la resta de la geografia nacional.

Seria injust no fer un breu parèntesi per homenatjar des d’aquestes línies aquells homes de bé de la nostra ciutat que, en la tertúlia de la Colla d’Isidoro el Xocolater que es reunia a prop de l’antiga plaça de bous, van forjar la idea… i la van consolidar, de construir una Plaça de Bous. Dels vuit components de la tertúlia, sis es van tirar endavant, Joaquín Calduch, Hipólito Fabra, José Ripollés, Luciano Ferrer i

132

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

els germans Juan i Joaquín Fabregat. A ells, la seva iniciativa i aportació econòmica, deurem sempre, el que ha segut, és i serà la Fira Taurina de la Magdalena.

Intentem des d’aquest article recollir el que ha segut i suposat la FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA al calendari de la Setmana de Festes. Però, atesa la ingent quantitat de dades, festejos, figures del toreig, alternatives, ramaderies, etc. que composen l´història total de la Fira, ens limitarem a donar algunes pinzellades estratègiques que ens permeten valorar el seu efecte sobre l’activitat de les nostres festes fundacionals.

Vage per davant, que la Fira Taurina de la Magdalena, juntament amb la Romeria i l’altra Fira, és un dels actes més longeus de les nostres festes i superen de molt els setanta-cinc anys que “d’aquella manera” (com a conseqüència d’aquesta última pandèmia) hem volgut commemorar.

“Guerrita” a la Romeria de la Magdalena Aquell any de 1895 la Magdalena va caure tard, el 18 de març. Com havia passat tradicionalment, en finalitzar la primera missa de Santa Maria, es van obrir les portes perquè accedissin les autoritats i iniciar la Romeria des de l’Altar Major. La comitiva oficial va arribar a l’ermitori cap a les deu del matí.

Després de la missa, els romers es van anar instal·lant pels voltants, per degustar el menjar amb familiars i amics. Un fet excepcional va donar més impacte a la celebració, el “Guerra” o “Guerrita” com també s´el coneixia popularment, es trobava al turó al costat dels romers. El conegut com el “pontífex del toreig”, havia anat acompanyat dels empresaris de la plaça i amb alguns amics més.

Sembrant l’emoció entre la gent, va pujar fins a l’ermitori, on va saludar els regidors i clergat. Els amfitrions havien preparat la clàssica paella que van compartir, a la taula de campanya instal·lada per a l’ocasió sota la pertinent “garrofera”, amb el famós torero, el seu apoderat, el majoral de la ramaderia que es bregaria l’endemà i un petit grup de importants aficionats, com Manuel i Rafael Fabra, els germans Gamir, Juan Folch, José Campo, Felipe Compte i Ramiro M. Castelló, redactor en cap de l’Heraldo de Castelló. Es va brindar amb “champagne” per Castelló i pel “Guerra” qui va fer el camí de tornada envoltat d’aficionats i admiradors de l’excepcional torero.

Més d’un terç de la població, a la Correguda de la Magdalena Ja entrats al Segle XX, el 21 de març de 1902, els famosos toreros “Bombita” i “Gallito”, van bregar bous d’Anastasi Martin a la Correguda de la Magdalena. I, com en qualsevol vesprada de bous, hi va haver de tot. El millor bou de la vesprada va ser el primer, però encara que “acudió bien a los montados, llegó a la muerte guasón y quebrándose en la suerte”. El cinquè ”rebasó los limites prudenciales de la mansedumbre, condenándolo a banderillas de fuego, protestado por el público, fue retirado y sustituido por el sobrero, que resulto más manso todavía….” (Del periòdic, “Heraldo de Castellón”) Així s’han escrit moltes cròniques perquè la nostra Festa Nacional és així. Ja ho diu el refrany, “vesprada de gran expectació, vesprada de gran decepció”. Però és de significar, que en aquell Castelló de principis de segle, que comptava amb uns 30.000 habitants i en aquelles Festes de la Magdalena, d’escassament tres jornades, més de 10.000 persones, anessin a aquestos festejos.

“Bombita” a Castelló, la revenda i el “no hi ha entrades” Correguda de la Magdalena de 1913, cartell de luxe, Bombita, Rafael “el Gallo” i Joselito.

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

133

Les cròniques locals indicaven que no es recordava a Castelló un dia de tant enrenou i animació, no quedaven entrades ni de sol, ni d’ombra. Els revenedors havien acaparat tot el “paper”, incrementant els seus preus, molt per sobre dels percentatges que permetia la llei, tot un despropòsit, que es va transformar en un grandiós escàndol, amb la indignació del públic en general. Un autèntic deliri que va acabar amb allaus a les portes d´accés a la Plaça i centenars de visitants que es van quedar al carrer.

Bombita, Gallito i Joselito van aconseguir acaparar la màxima de les expectatives. A la correguda hi va haver de tot, però l’entretingut públic va tenir ídols en tota l’extensió de la paraula… encara que els sèneques de la crítica van encunyar que en altres places aquestes feines no haguessin passat de “feines d’amaniment”.

Manolo Ruiz salva el cartell, el “Gallo” es carrega la Fira A la nostra Fira Taurina hi ha hagut anècdotes de tota mena. La Fira de la Magdalena del 1920 venia marcada per dos fets singulars. Es va anunciar la correguda amb una de les principals figures del moment, Belmonte, qui havia de patir un desgraciat accident en un temptader a Salamanca. Encara quedava Joselito, però no va poder tornar de les amèriques. La cosa no pintava gens bé.

A grans problemes, grans remeis. Manolo Ruiz, consoci dels empresaris, no s’ho va pensar dues vegades. Va agafar el tren i va marxar a Sevilla, d’on es va portar signat el contracte amb Rafael “el Gallo”, una altra de les principals figures del moment, qui juntament amb Chicuelo i La Rosa lidiarien la correguda del 14 de març de 1920. Així funcionaven les coses als vint, ni telèfon, ni videoconferència, ni avió…. Deu hores de tren, facilitat de paraula, poder de convicció i problema solucionat.

I així cantaven els versos de l’època: “El Gallo galleará en el centro de la plaza y, a sus dos toros, dará estocada hasta la taza.

La Rosa, dará pinchazos pues no hay rosas sin espinas, y recogerá a capazos, los puros…..de Filipinas.

Esta dispuesto Chicuelo a que perdure su nombre y hará rodar, por el suelo a los bichos, ¡es un hombre!”

L’endemà de la correguda, les crítiques no van ser tan poètiques. El títol: “Toros de paja, toreros de cartón”. Chicuelo, es va salvar pels pèls, però de la resta….

Entre les moltes “lindeses” que li van dedicar els crítics, destaca la següent: “ …hoy Rafael ya no puede con los toros. Está viejo, agotado y sus tardes malas, serán más que las

134

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

buenas. La faena en su primero puso de relieve esta triste verdad. Rafael el Gallo, está acabado.” (Del periòdic, “Heraldo de Castellón”) Finalitzava “Suspiros” la seva crítica amb el següent epitafi: “¡Corrida de la Magdalena!

Cada año que pasas, ¡Cuántas ilusiones mías te llevas!”

Queda a l’anecdotari d’aquells anys 20, una placa a la Plaça, que recorda la força dels bous de la ramaderia de Concha i Sierra, en concret del bou Farolero.

Per aquell mateix dia, dilluns 15, s’anunciava al Teatre Principal a la Companyia d’opereta i sarsuela de Pepe Fernández. Al programa, “Serafí el Pinturer”. No era una setmana d’actes, però si tres dies, d’una intensa activitat festiva, religiosa, social i cultural.

Amb “Corrochano” comencen les “Alternatives” El 28 de Febrer de 1932, a la Fira de la Magdalena, es va donar la primera “alternativa” al cos de Castelló, des que s’inaugurés el 1887, i va anar al destre Alfredo Corrochano. Amb bous de “Doña Carmen de Federico”, els antics Murube, completava la terna, Marcial Lalanda i Domingo Ortega.

Marcial Lalanda que va ser el padrí, va cedir el bou “Pegador” al toricantà.

Corrochano va estar molt malament, i si no fos pel puntillero, amb el seu últim bou, encara estaria a l’arena.

Començaven amb aquella, una extensa nòmina “d’alternatives” a la nostra plaça. Entre altres Antonio Chenel “Antoñete”, Joaquín Bernadó, Pedrín Benjumea, Rodríguez Caro, “Macandro”, José Luis Palomar, el desaparegut Manolo Montoliú, Álvaro Amores o “Luguillano”.

Al desembre de 1997 al Saló de Plens de l’Ajuntament es va homenatjar a aquests destres i posteriorment a la Plaça de Bous es va descobrir una placa amb els seus noms. Dos anys després, Alberto Ramírez, fill del gran “torero” castellonenc Pepe Luis Ramírez, va prendre l’alternativa a Castelló el 7 de març de 1999, de mans de José Marí Manzanares i en presència d’Enrique Ponce, amb el bou “Reguero” de José Luis Marca. I a l’any 2000, un altre castellonenc, Ramón Bustamante, al cós de Pérez Galdós, va prendre l’alternativa de mans del Juli, tenint com a testimoni el mateix Alberto Ramírez.

“A les portes d’una guerra” A escassos mesos de la gran tragèdia nacional, com va ser la Guerra Civil Espanyola, s’anunciava per al 15 de març d’aquell fatídic 1936, dins dels actes de la Fira i Festes de la Magdalena, un grandiós

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

135

esdeveniment taurí, el sensacional mà a mà entre Domingo Ortega i Rafaelillo, en aquell moment les figures cimeres del toreig, que s’enfrontarien a “6 HERMOSOS Y BRAVOS TOROS 6” de la ramaderia de la vídua de Villamarta.

Eren temps convulsos, amb greus esdeveniments i confrontacions entre la societat en general i també la de Castelló en particular, però les festes de la Magdalena es mantenien i la passió per l’art de “Cuchares” també.

“El monstruo” Un novell torero anomenat Manuel Rodríguez “Manolete” irrompia amb grandíssim èxit a la nostra ciutat, aprofitant la correguda del mes de juny de 1940, en benefici del llavors Auxilio Social. Toreig pur i excel·lència amb l’estoc. Començava a néixer la llegenda també a Castelló.

L’any 1943 va ser el primer en què es van donar dues corregudes a la Fira de la Magdalena, Manolete ja era “el monstruo” i figurava al cartell de les dues corregudes. El primer dia, 28 de març, torejaria els de Villamarta, amb Juan Belmonte i Pepe Luis Vázquez, l’endemà, despatxaria els de Concha i Sierra amb Vázquez i l’Andaluz.

Però… en el seu primer bou, escandal gran amb esbroncada de solemnitat, en el segon algun centelleig i una cornada en entrar a matar que el descavalcaria de la correguda de l’endemà.

Castelló i la seva afició, es van quedar sense assaborir “les mels” de D. Manuel.

Manolete ja no va tornar a Castelló…“jo no vaig matar Manolete, Islero va tenir la culpa”.

“Guerra i pau” Al mateix temps que la premsa local anunciava els cartells per a la Fira de la Magdalena, amb Bienvenida, Arruza i Martín Vázquez per al 3 de març de 1945 i de Barrera, Arruza i Albaicín

136

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

per al dia següent. El general McArthur desembarcava a Nasubgu, portant set divisions a les portes de Manila, en la que seria la major concentració de forces de la Batalla del Pacífic i els responsables polítics de la nostra província, aprovaven una distribució especial de menjar amb motiu de les nostres, ja, Festes Majors.

La correguda de diumenge, es va suspendre per la pluja, havent de recompondre cartells, però la de dilluns, amb mitja entrada, no va sortir del tot malament, gaudint els destres i el públic de la victorejada presència de la Reina de les Festes, Dames de la Ciutat i Madrines dels diferents Sectors. El gran triomfador de la tarda, va ser Pepín Martín Vázquez, que va sortir a coll, precedint la comitiva de la Reina i la seva Cort d’Honor.

Comença el reconeixement, anhelat per toreros i ramaders 21 de març de 1954, Correguda de la Magdalena. Aquest any s’instituïa pel Club Taurí de Castelló el Trofeu Magdalena, a dia d’avui el trofeu amb més arrelament i prestigi de tots els que s’han donat i es donen, a les nostres festes. Cesar Girón, va desenvolupar una magistral “faena” a un bou de Pablo Romero, i es va emportar el primer Trofeu Magdalena.

Començava una llarga llista de grans triomfadors de la nostra Fira Taurina. Encara que malauradament per a toreros i aficionats, també tindríem anys en què el Trofeu va quedar desert.

Cesar Giron-1954 Julio Aparicio-1956 “Chicuelo II”-1957 “Curro Girón”-1959 Pepe Luis Ramírez-1960 Luis Segura Siero-1961 Jaime Ostos-1962 Pepe Luis Ramírez-1964 Diego Puerta-1965 Diego Puerta-1967 Diego Puerta-1968 Paco Camino-1970 Dámaso González-1971 “Paquirri”-1972 Luis Miguel Dominguín-1973 “El Niño de la Capea”-1975 Ángel Teruel-1976 Paco Camino-1977 Francisco Ruiz Miguel-1978 Joaquín Bernado-1980 Tomás Campuzano-1981 “El Soro”-1982 José María Manzanares-1986

José M. Arroyo “Joselito”-1987 José Luis Parada-1990 Jesulín de Ubrique-1991 Manuel Caballero-1992 Jesulín de Ubrique-1993 Enrique Ponce-1994 José M. Arroyo “Joselito”-1996 Manuel Caballero-1998 Manuel Caballero-1999 Jesús Millán-2001 Uceda Real-2003 Cesar Rincón-2005 “El Cid”-2006 César Jiménez-2007 Miguel Ángel Perera-2008 Miguel Ángel Perera-2009 Daniel Luque-2011 Javier Castaño-2013 Juan José Padilla-2014 Enrique Ponce-2016 Alejandro Talavante-2017 Roca Rey-2018 “Varea”-2019

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

137

El “déu jove”, s’enfronta al miura “Tisnaolla” Magistral feina i greu agafada d’Antonio Ordóñez a la correguda de la Magdalena del 1955.

Pel seu encertat i taurí relat, acudim a la crònica dels grans erudits de la tauromàquia local, Eugenio Díaz Manteca i José María Iglesias “Arenillas”. “…El “déu jove”, com es va poder anomenar aquest portentós artífex del toreig rondenyo, fill d’un gran torero… que era de Ronda i es deia Cayetano, va resultar agafat de forma gravíssima aquesta tarda del 13 de març de 1955, quan torejava al quart bou, miureño, de nom “Tisnaolla”, de capa cardena, marcat amb el número 27.

De sortida, va rebre el bou amb unes veròniques extraordinàries, abaixant les mans, carregant la sort i fallint sobre la cintura, que és el que dóna el tremp i el comandament. El bou va rebre un fort “puyazo” d’Eugenio “El Mozo”, canviant-se el terç a petició del matador, que va realitzar un tregui portentós, també per veròniques.

Com que el bou havia quedat molt sencer, va tenir necessitat d’iniciar la feina de crossa amb unes passades per baix, intentant evitar el miura, en què va posar de manifest la seva mestria i domini, inundant l’arena amb l’essència del millor toreig. Veure torejar ANTONIO ORDÓÑEZ amb la majestat, tremp i lentitud amb què ho va fer a Tisnaolla va resultar un espectacle fora del normal. Toreig pur i profund el d’Antonio, que va encendre la plaça, davant d’aquell domini gairebé perfecte realitzat sobre una mà i una altra.

A meitat de la feina, el bou va començar a quedar curt, a prendre la crossa amb brusquedat, a assabentar-se en definitiva, que en això els miures són hàbils. Ordóñez, adonat de l’estat del bou, va decidir donar per acabada la feina, entrant a matar i assenyalant dues punxades a dalt, en què “Tisnaolla” se li va vèncer pel pitó dret. Van ser dos avisos de les seues intencions. Al tercer viatge, va agafar una

138

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

supèrbia estocada, però el bou a l’embroc el va agafar per la cuixa dreta, donant-li, sense deixar-lo anar, una volta de campana alhora que li penetrava el pitó de cert derrot. El bou va sortir mort de l’estocada, mentre Ordóñez era portat als braços de les assistències a la infermeria, sent intervingut immediatament pel doctor Manuel Agut, cap de l’equip mèdic de la plaça, a qui es van oferir per prestar ajuda i col·laboració mèdica els doctors Tamames i Cameris, que des de Madrid van venir a Castelló per presenciar la correguda…” (del llibre “Fiesta de los Toros”, traducció del autor).

El comunicat facultatiu del Dr. Manuel Agut Arenós concloïa amb pronòstic molt greu. El “déu jove” es va recuperar setmanes més tard a la clínica Ruber de Madrid. El cap dissecat, del miura “Tisnaolla”, es pot apreciar avui dia, a la sala que té reservada la propietat, a la Plaça de Bous.

Quatre orelles i dues cues en una tarda, Qui dona més?... el Cordobés!

Manuel Benítez “el Cordobés”, va aparèixer a Castelló, un 18 de juny de 1963, fora de Fira.

Nascut a les portes de la guerra civil, aquell humil noi, natural de Palma del Rio, es convertiria en un dels més impactants toreros de l´història, amb ampli reconeixement, nacional i internacional.

Trencant l’ortodòxia taurina, però carregant De dreta a esquerra: Ernesto Vernia, matador de jònecs, d’emoció amb la seva immobilitat i proximitat nascut a Vila-real, el 16 de novembre de 1887; D. José Mudavant del bou, el seu toreig, en molts casos, let Vila, President del Club Taurí durant 17 anys, el nom del qual perdurarà sempre en el record dels socis, i “Arenillas”, temerari, va ser aplaudit i injuriat alhora, però de Ràdio Castelló. 1956 (Foto París) no deixava ningú indiferent i amb el temps va ser reconegut per “els cabals”; passant a ser el Cinquè Califa del Toreo, al costat de Rafael Molina “Lagartijo”, Rafael Guerra “Guerrita”, Machaquito i Manolete.

Aquell 18 de juny, va ser aclamat només entrar, …i va correspondre. Va resultar una tarda genial; com expliquen les cròniques, va estar “valent fins a l’exageració”. Dos anys després, el 1965 i també fora de Fira, amb una feina emocionant, va aconseguir el “deliri del públic”, emportant-se tots els trofeus en joc: quatre orelles i dues cues, sense comentaris.

A la Fira de la Magdalena de 1967, va desenvolupar dues bones feines, amb domini de les dues mans i dels terrenys, però com no podia ser d’una altra manera, per posar la cirereta a les feines i commocionar el públic, es va plantar entre els banyes dels bous, en una tremenda ostentació de valor sense comparació, emportant-se quatre orelles a “la espuerta”. Era el seu moment; era la seva època i era el comentari generalitzat de menjars, esmorzars i tertúlies de la nostra setmana magdalenera.

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

139

A l’extrem oposat de la Tauromàquia d’aquells seixanta, l’ortodòxia, la serietat, la lentitud a la passada, el toreig llarg… Santiago Martin “el Viti”. Moltes van ser les vesprades que el seriós toreig del Viti deixara un bon sabor a l’afició castellonenca. Però el que els parla, que en aquell moment naixia a l’afició taurina a la Plaça (de la mà del seu avi, José Mulet Vila), recordarà tota la vida, igual que un gran nombre de bons aficionats, l’admirable lentitud, el tremp i la serietat de la gran feina que va realitzar el mestre de Vitigudino, el 26 de febrer de 1967, a la Plaça de Bous de Castelló, durant la Fira de la Magdalena.

“El niño sabio de Camas” Pel que fa a Paco Camino, “el niño sabio de Camas”, encara que mai no va estar exempt de polèmiques, és innegable el seu depurat estil i la seva impecable esquerra amb la “muleta”.

Dotze vegades va sortir per la porta gran de Madrid, vint temporades en actiu i 1200 orelles en més de 1000 actuacions. La seva gran virtut: l’estoc, arriscant neta i perfectament. Entrava a matar lentament, però sense dubtar i la seva efectivitat era espectacular.

El 8 de març de 1970, Paco Camino comença la dècada a Castelló amb unes sèries, de fons i llargs naturals, que van fer assaborir al respectable el bon toreig. Amb una estocada impecable va aconseguir les dues orelles i es va emportar a casa el Premi a la millor feina. Al 71, també va reflectir la seva gran qualitat, però en el moment àlgid, va parar….i el públic segueix sense entendre-ho! Al 1972 no va voler entendre els bous que li van tocar en lliça i, malgrat algun llanç de qualitat extraordinària, se’n va anar entre xiulets i aplaudiments: disparitat d’opinions. La correguda de la Magdalena del 73 que li va tocar en sort, la va resoldre amb dues grandioses estocades. El 1976 al seu segon bou, un Baltasar Ibán de bona presència i joc, el va embaladir amb tal qualitat a la seva “muleta”, que amb una gran estocada, de les seves, va aconseguir les dues orelles. Al 77… sense comentaris, toreig del bo i el Premi del Club Taurí a la millor feina de la Fira.

Temps de frau Que difícils són les reaparicions!

La Fira de la Magdalena del 1980 va suscitar una expectació especial a l’univers taurí, igual que ho va fer a la ciutat de Castelló. Reapareixia en cartell el Cordobés. Però ja res no seria igual; la debilitat i forçat mutilat dels bous va treure tota emoció als esforços del destre.

Recollim uns paràgrafs del famós crític Joaquín Vidal, en referència al mutilat dels caps de bestiar, i la farsa de les feines. “…El afeitado continúa, y para comprobarlo no hacía falta más que fijarse en las astas de la mayor parte de los toros que se lidiaron en la reciente feria castellonense de la Magdalena. Sobre todo los de El Cordobés eran de los que no admiten dudas.

El Cordobés ha sido el suceso popular de la feria de la Magdalena y lo será también en las restantes plazas, pero toma cuerpo la sospecha de que sus actuaciones se montan sobre un armazón de fraude, con el que es preciso terminar sin contemplaciones.” (del periòdic, “El País”) Així s’escriu la història, “el Cordobés” mai no va tornar a ser el que era.

140

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

I va arribar el MESTRE a Castelló L’alacantí José Mari Manzanares, un gran artista a qui la seva escassa ambició o inconstància, llegeixi’s com cadascú vulgui, no el van privar de la consideració de MESTRE, fins i tot per a la majoria dels seus companys de professió.

La innata classe del torero es va manifestar permanentment en la seva clàssica elegància. La seva ortodòxia i estil es materialitzava en sublims moments de creació artística, sent considerat un dels destres més clàssics de la història del toreig, i fent-ho entrar per dret propi i després de més de 35 anys de presència als “ruedos”, a la llegenda.

El 9 de març de 1986, va oferir a la nostra ciutat bona mostra de la seva capacitat, art i mestratge. Això es va reflectir en una concepció refinada del toreig amb una total interconnexió de detalls propis en les seves dues feines i una impecable execució de les estocades. Tot i el perill del pitó esquerre del primer “morlaco”, va saber estructurar una completa feina sobre la mà dreta i, amb una estocada sensacional, va aconseguir una orella i forta petició de la segona.

En el segon es va lliurar en diverses sèries d’interminables cops de dreta semicirculars amb remat de passada de pit, autèntics cartells de bous per a la posteritat. Amb una supèrbia estocada va aconseguir les dues orelles. José Mari Manzanares, el MESTRE, va aconseguir aquella vesprada de Magdalena, emocionar i commocionar el bon aficionat de Castelló.

A la part superior de la porta de presidència, d’esquerra a dreta: Sonia Aparici, Maria Almela, Carmen Almela, Mayo Ripollés Basco, biznieta d’un dels sis copropietaris que van construir la Plaça de Bous, José Ripollés Lloréns, Migul Ángel Mulet Taló. Darrere, José Aguilar Beltrán. 25/03/1987 (Fotografia: José Miguel Llopis)

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

141

“Altres temps” Començàvem la dècada dels 90, amb importants esdeveniments socials fora de la Fira.

Només han passat tres dècades, eren altres temps. El 8 de març de 1991, l’alcalde Daniel Gozalbo juntament amb la Reina de les Festes i el President de la Junta de Festes, presidien l’acte de lliurament del Trofeu Agència EFE de l’any anterior a Victoriano Valencia. La tercera Fira, l’Alternativa, agafava el seu espai i els festers aplaudien la seva pròpia autonomia i la recent estrenada despolitització de les Festes.

Norma Duval actuava al Principal, amb el seu espectacle “Excitant”, Don Pio i les millors Vedettes del moment ho feien a l’Argentino, El Club Esportiu Castelló jugava a Tenerife, Toni Porcar al costat de Dolors Ibáñez i Jordi Tárrega pretenien que UPV tingués tres regidors a l’Ajuntament de Castelló, encara que no ho aconseguirien. A nivell local el CSIF denunciava el mal estat dels Centres Educatius de la nostra ciutat i, a nivell Internacional, la guerra de Saddam Hussein es saldava amb més de 200.000 iraquians morts.

“Cara i creu” La sisena de Fira del 9 de març de 1991 ens aportaria la “cara i la creu” de la Festa. Jesulín, una de les figures mediàtiques del moment, aconseguia un èxit apoteòsic, arrencant tres orelles en una vesprada en què s’enfrontava a “Litri” i “Joselito” i per suposat, sortint a “hombros” en olor de multitud, sobretot femenina.

Malauradament, la creu de la moneda ens la donava el nostre destre Álvaro Amores que, ofés per no figurar als cartells de Magdalena, es llançava a l’arena com a “espontani”, oferint un espectacle trist i lamentable.

L’ocàs o el relleu?

Nascut a Espartinas, Juan Antonio Ruiz, a qui tots anomenem “Espartaco”, era la figura indiscutible de la dècada que finalitzava, sent el torero que més vegades torejà al segle XX, superant fins i tot la xifra del gran Domingo Ortega. Arribava a Castelló, envoltat d’una gran expectació en un moment en què altres destres com Jesulín al popular i Joselito al taurí, licitaven per desplaçar-lo. El 10 de març de 1991 torejà “Espartaco” a la Magdalena i aconsegueix el “no hi ha localitats”. Malauradament, la figura estava arribant al seu ocàs i així va passar a la nostra Plaça, a la setena de Fira. Lluny d’aquell Espartaco, que va triomfar tantes vesprades al cós de Pérez Galdós, (com cinc anys abans havia fet, el mateix dia que prengués l’alternativa el gran banderiller, Manolo Montoliu), en aquesta ocasió se saldava amb un lamentable espectacle, “silenci” al primer i “xiulets” al seu segon, amb gran disgust del públic assistent.

Era l’ocàs o simplement el relleu?

L´història de la tauromàquia està plena de situacions com la que vivim aquella anodina vetllada a Castelló.

142

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

D’amors i records taurins Ja l’any 1992, l’1 d’agost Victorino Martín, el més important ramader de l’època, es casa a Castelló amb Maite Cachero, gran aficionada als bous. El 7 de desembre d’aquell mateix any s’homenatjava els toreros que havien pres l’alternativa a Castelló amb un acte entranyable a l’Ajuntament, per posteriorment desplaçar-se a la Plaça, on es va descobrir una placa amb els noms de tots ells.

“Las Revoleras”, i ¡olé!

La dècada finisecular, entre altres coses, aporta a la Festa l’entusiasme i el rigor d’un petit grup de bones aficionades que creen la Penya “La Revolera” amb conferències, tertúlies, taules rodones, concurs d´escultura taurina i reconeixements.

El 1994, esta Penya institueix el premi a la millor “Revolera” de la Fira. Sent els guardonats: Miguel Báez “Litri”-1994

Luis Bolivar-2007

Vicente Barrera-1995

Pepín Liria-2008

“Joselito”-1996

José María Manzanares-2009

Dávila Miura-1998

Julio Aparicio-2010

Soler Lázaro-1999

Matías Tejeda-2011

“Joselito”-2000

Enrique Ponce-2012

Cesar Jiménez-2001

“El Cid”-2013

Paco Ojeda-2002

Alejandro Talavante-2015

“El Fandi”-2003

Roca Rey-2016

Uceda Leal-2004

Sebastián Castella-2017

Miguel Ángel Perera-2005

Ángel Téllez (“novillero”)-2018

López Chaves-2006

Roca Rey-2019

La Mitja-Verònica!

Febrer de 2005. Sempre es recordarà aquesta Fira de la Magdalena, amb la frase “bous sota la neu”. Va començar la Fira, amb una important vesprada de correguda de jònecs sense picadors, en què el jove Diego Lleonart, “el niño” que va entendre a la perfecció als seus jònecs, es va desenrotllar amb gran soltesa per l’arena tallant tres orelles als seus bous.

El triomfador de la Fira va ser César Rincón, com així ho acredita el Club Taurí qui li concedís el Trofeu Magdalena a la millor feina d’aquell any. Tot va començar l’últim dissabte de les festes, contestant a un tregui del Cid, al segon de la tarda, Rincón, va pintar tres “chicuelinas” ajustades, que va tancar amb mitja verònica, d’una bellesa singular, “moment d’íntima emoció, dels que cal veure per sentir-ho, viure’l i assaborir-ho” LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

143

El públic es va lliurar i ell també, va ser la conjunció ideal, d’una feina excepcional, que així van narrar les cròniques del dia: “Brindó al público y transmitió Rincón una disposición insólita en el toreo actual. El toro, codicioso y noble, fue un fiel colaborador, y el torero dictó una lección magistral, cuajada de poderío, de temple y conocimiento sobre la mano derecha. Bien colocado, siempre cargada la suerte en cada pase, brotaron redondos largos y hondos. No se acopló con la izquierda y volvió a intentarlo a pies juntos para conseguir algún natural y una preciosa trincherilla. Los ayudados y el kirikiki finales fueron el broche a una gran faena que no fue rubricada con la espada.” (del periòdic, “Mediterráneo”) Una vesprada, que el torero l’any següent, en recollir el Trofeu, recordava com l’inici d’una temporada que li va tornar la vida. La Fira va acabar, com era habitual en aquella època, amb una important correguda de Victorino Martín, que no va ser aprofitada i de la qual només es recorda el fred.

Qui es ven millor?

Els responsables de l’empresa gestora de la Plaça de Castelló, en una festa-roda de premsa a l’Hotel Intur de la nostra ciutat, asseguraven un 16 de gener, que La Fira de la Magdalena de Castelló 2017 serà “la millor fira de la dècada”. El gerent de l’empresa era Alberto Ramírez, torero i fill de torero, tots dos arrelats a la nostra ciutat.

Es celebraria entre el 19 i el 26 de març i constaria de quatre corregudes de bous, una de “rejones” i una novillada sense cavalls, que de la mà de l’Escola Taurina de la Diputació, s’oferia com una “classe pràctica” per a les futures promeses.

En la presentació, Manuel Martínez Erice, destacava la tornada a Castelló després de cinc anys d’una de les figures més desitjades, Julián López “El Juli”.

Mai es sabrà si de debò va ser “la millor Fira de la dècada”, perquè en això dels bous, hi ha opinions per a tots els gustos, però el que si que és cert, és que la volta del Juli i una gran feina, van fer que posara “la Plaça en peus” fervor, passió, felicitat, somni, agraïment, tot això reflectit en l’entusiasme i les ovacions del públic. … Però l’autentica bogeria va arribar amb Talavante, així ho relatava el crític taurí, Jorge Casals en la seua crònica: “Lo mejor de la tarde llegó al final. Inconmensurable Talavante en Castellón. Por fin entró en el corazón de Castellón con una faena para el recuerdo con otro buen toro de Garcigrande. Una obra repleta de magia, inspiración y variedad, rotunda de principio a fin. Tras un inicio con estatuarios, se echó la muleta a la zurda y comenzó una sinfonía de naturales largos, de muñeca suelta y muleta airosa. Preciosos los inicios, igual con un afarolado invertido que con un pase de las flores. Sobre la diestra se hizo presente el toreo desmayado, caído de hombros, y abrochado con la arrucina. Final de bernadinas, con un cambio de mano que pareció infinito, abrochado con el de pecho. Estocada arriba y las dos orejas.” (de la revista, “Aplausos”) És que això dels bous, és per a tornar-se boig!

“Covid”, “coronavirus” o confinament general…

Tant se val “Tots pa casa”!

A pocs dies del començament de la Fira i Festes de la Magdalena es van encendre totes les alarmes a nivell mundial, pandèmia!

144

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

La Fira Taurina de la Magdalena, igual que la resta d’actes es va suspendre, i a expenses dels dictàmens de les autoritats sanitàries, no tindríem bous fins al mes de juny del 2021. Un breu comunicat de l’Empresa, el 28 d’abril, ho confirmava i informava sobre les maneres de recuperar el preu de les entrades ja comprades, sense especificar les expectatives de futur.

… de tornada a la Plaça Del 23 al 29 de juny del 2021, coincidint amb les festivitats de Sant Joan i Sant Pere, es recuperava l’activitat taurina a la nostra ciutat. Cinc corregudes i dues corregudes de jònecs sense cavalls, completaven una Fira que reunia les principals figures del moment.

Com sempre,…de tot, i encara que amb bona presentació, mal resultat en general de les diferents ramaderies.

Però al “tot”, també entren les grans feines i així va passar el 27 de juny del 2021, quinta de Fira i amb el cartell de “no hi ha bitllets”, un entregat José María Manzanares (fill), aconseguia “aixecar la Plaça” i en un memorable i renyit mà a mà, amb un també genial Roca Rey, van embogir un públic, que va respondre amb la concessió de quatre orelles al primer i tres al segon bou. Encara que desiguals en la seva presentació (es van bregar quatre ramaderies diferents, Garcigrande, Luis Algarra, Jandilla i Vegahermosa), van destacar tres bous, per bravura, ritme i classe, premiant el cinquè (Jandilla) amb la tornada a la roda. Just 50 anys després que el seu pare prengués l’alternativa, un dia de Sant Joan a Alacant, de la mà de Dominguín, Manzanares hijo, triomfava a Castelló.

Per fi es veia la llum a la Fira,…i els mocadors cobrien la Plaça.

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

145

Bibliografía AGUILAR, José “Cien años de historia del Toreo en Castellón” Ed. El Autor - 1987

CASTELL ALONSO, Vicente “Mis memorias taurinas castellonenses” Ed. Caja de Ahorros de Castellón - 1984 /2005

AGUILAR, José “Comenzando el II Centenario” Ed. Diputació de Castelló - 1999

Periòdic “EL CLAMOR” Periòdic “HERALDO DE CASTELLON” Periòdic “MEDITERRÁNEO” Periòdic “EL PAIS” Revista “Aplausos”

DÍAZ MANTECA, Eugenio e IGLESIAS “Arenillas”, José Maria “Fiesta de toros en Castellón” Ed. Diputació de Castelló - 1991

146

LA FIRA TAURINA DE LA MAGDALENA

Arrere en el temps

“ENTREGA TROFEO CLUB TAURINO” (1967) José Mulet i Vila

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

147

CASTELLÓ SE CINYEIX LA CORONA D’ARAGÓ DES DE FA QUATRE DÈCADES

Per: Chelo Pastor i Verchili Periodista El Festival de l’Antiga Corona d’Aragó arribarà en 2022 a la seua XXXVII edició després d’un nou parèntesi de dos anys. Aquesta vegada ha sigut una pandèmia, però en els anys 90 va ser la falta de sensibilitat dels qui havien d’arreplegar i seguir amb el llegat d’aquella llavor sembrada en la Magdalena de 1981, quan va nàixer un certamen que ha recorregut un camí ascendent, encara que no exempt de dificultats per insuficient suport de les institucions, per a situar a Castelló en el mapa internacional del folklore.

“Ens comprometem a treballar dur perquè l’edició 2022 siga memorable i ens permeta tornar a reunir-nos com abans”. Aquesta va ser la rotunda declaració d’intencions de la regidora de Cultura de Castelló, Verònica Ruiz, al costat de la Federació de Grups Folklòrics de Castelló, llançada l’any passat, després d’haver de tornar a suspendre per segon any consecutiu el Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó.

Van ser dues edicions anul·lades per la tremenda pandèmia, però no l’únic parèntesi que ha viscut, a més d’alguns vaivens i alts i baixos, una de les més internacionals manifestacions folklòriques i culturals de la Comunitat Valenciana i de tot el territori espanyol que té a la ciutat de Castelló per amfitrió. I tot això amb una particularitat i singularitat en la seua concepció: gira entorn de connotacions històriques que ho fan diferent dels centenars i centenars de festivals de danses que s’organitzen a tot el món.

Després de sorgir en el marc de la Magdalena de 1981, de la mà de la Junta Central de Festejos de la Magdalena i del llavors denominat Grup Castelló, Danses i Cançons, va ser l’última d’aquelles juntes centrals la que decidira en 1988 que isquera de l’atapeïda programació de les festes fundacionals per a ‘volar’ en solitari. Així va anar cobrant més pes i importància al marge de les festes fundacionals i fent-se lloc en l’agenda cultural de la primavera a Castelló fins que en els anys 1991 i 1992, el festival tampoc va veure la llum.

En les albors dels 90, no es va anul·lar per cap maleït virus com ocorreria ja ben entrat aquest segle XXI, sinó perquè els qui tenien la competència d’organitzar-lo (Junta de Festes de Castelló) van estimar que no era un esdeveniment amb suficient interès. Es van equivocar i molt. Després de quatre dècades d’història amb crisi, alts i baixos, enfrontaments, dificultats, però sobretot, de tenacitat i obstinació dels qui van creure en el seu potencial, avui dia, aquell certamen camina cap a la seua XXXVII edició.

En aquests moments es troben implicats en l’organització del festival les agrupacions locals: l’Associació

148

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

d’Estudis Tradicionals Grup Castelló, l’Agrupació Folklòrica El Millars, el Grup de Danses El Forcat, la Escola de Dansa Castelló i l’Associació Cultural Grup Ramell, a més de la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló. Si ara la unió fa la força a través de la Federació de Grups Folklòrics de Castelló, no sempre va anar així, sinó més aviat tot el contrari perquè va haver-hi temps de crisi, amb fortes discrepàncies entre els uns i els altres que, afortunadament i com no podia ser d’una altra manera, la música i la dansa van acabar per dissipar i unir-los per i per a una única causa: posar a Castelló en el mapa internacional de les trobades folklòriques.

Va entrar en escena en la Magdalena de 1981, quan el llavors regidor de Festes i president de la Junta Central de Festejos de la Magdalena, Pepe Vicent, va arreplegar les inquietuds del Grup Castelló. El nou festival de l’Antiga Corona d’Aragó va ocupar l’escenari de la Pèrgola durant l’últim diumenge de festes. Grups de la Comunitat Valenciana, Aragó, Catalunya, Balears van pujar a l’escenari al costat dels amfitrions.

Tots procedents de territoris que van viure segles sota la mateixa corona… Corona i bandera es van anar estenent pel Mediterrani al llarg dels segles, com també va anar expandint-se el festival. Així en 1988 es va apostar per donar-li autonomia plena, en un intent de l’última Junta Central presidida per l’edil Clemente Agost, amb la decisió d’implicar a tots els grups locals en una mateixa causa. L’intent va valdre la pena, l’organització va integrar a components si no de totes, de diverses de les diferents

CASTELLÓ SE CINYEIX LA CORONA D’ARAGÓ DES DE FA QUATRE DÈCADES

149

agrupacions de la ciutat i es va treballar per ampliar a dues i a tres dies el certamen, i fer-li un lloc a la fi del mes d’abril i en la plaça Major per escenari.

La nova Junta de Festes, que es va constituir en 1989 al voltant de la figura de Tian Pla després de ser elegida per una Assemblea de Festes a l’empara d’uns innovadors estatuts que proporcionaven més autonomia als festers, va creure en el festival. Durant dos anys va apostar per l’esdeveniment i li va dedicar un llarg cap de setmana, i de comptar amb els amfitrions i grups exclusivament del territori espanyol, es va obrir la porta als procedents de punts d’Itàlia o França que històricament havien format part de la Corona d’Aragó. I fins van arribar agrupacions en qualitat de convidats de fora del marc institucional i polític que havien compartit entre els segles XIII i XVIII les comunitats i els països convocats fins avui.

El certamen es va fer el seu lloc en el panorama cultural de la ciutat, però amb la renovació bianual de la Junta de Festes, amb Luis Doménech al capdavant, algú del seu equip va pensar desafortunadament que no valia la pena seguir amb la iniciativa i es va deixar d’organitzar fins que en 1993, la nova Junta que va encapçalar Sixto Barberá va escoltar l’única condició que li va posar algú a qui havia convidat a sumar-se al seu equip i que anava en sintonia amb la petició que la Regidoria de Cultura també havia rebut de la Escola de Dansa Castelló: totes dues veus clamaven per recuperar el Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó, perquè Castelló no havia d’haver-lo perdut mai.

MAJORIA D’EDAT El camí caminat es va recuperar amb grans projectes i amb fins a 16 agrupacions participants en una edició. Es va fixar ja com a data estable de celebració el segon cap de setmana de maig i es va apostar, ja no només per convidar a grups de danses de dins i fora dels antics dominis catalanoaragonesos, sinó per sumar a la programació mercats ambulants artesanals, tallers i exhibició d’indumentària tradicional, xarrades, exposicions, representacions teatrals… Totes elles van anar en augment a partir de 1995 en què el regidor de Cultura, Miguel Ángel Mulet, va apostar per desvincular l’organització de la Junta de Festes per a garantir la seua continuïtat. Així es va crear un comitè organitzador com a ens col·laborador de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Castelló que va mantenir el mateix esquema i va arrelar un equip de persones vinculades al folklore, les tradicions, la música… de la ciutat que va treballar amb tenacitat, amb il·lusió per fer gran el Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó, per ampliar el cresol de cultura any rere any amb la presència de músics i ballarins de totes les províncies d’Aragó, Catalunya, Balears Comunitat Valenciana, però també d’Andalusia, Galícia, Castella-Lleó, Astúries, La Manxa, Extremadura, Canàries o Euskadi.

També van bussejar a Sardenya, Nàpols, Sicília (Itàlia) i en localitats del sud francès des d’on van arribar agrupacions que al seu retorn deixaven dit què passava a Castelló. De l’antiga Neopatria grega i de diferents illes i punts de la península hel· lènica també van començar a participar, consolidant-se amb els anys la seua presència.

150

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

Però també ha estat molt present en aquest llarg recorregut el folklore de Portugal i de l’Est d’Europa: Txecoslovàquia, Lituània, Eslovàquia, Moldàvia, Polònia, Geòrgia, Iugoslàvia, Ucraïna, Finlàndia…

I també de molts països dispars d’altres continents com Camerun, Armènia, Egipte, Turquia, Mèxic, el Marroc, l’Argentina, Filipines, Burkina Faso, Costa Rica…

El festival va arribar a ocupar una setmana d’activitats, amb visites als col·legis, instituts i Universitat Jaume I dels grups convidats a mesura que arribaven a Castelló.

Amb la decisió d’implicar la Escola de Disseny i Art Superior amb un concurs entre els seus alumnes per a triar el cartell anunciador de cada edició i al Conservatori amb intercanvis entre els seus futurs músics i els participants en el festival.

Amb la representació de costums i tradicions com la Muixeranga d’Algemesí (València) i de danses ancestrals com la Contradanza de Cetina (Aragó), els Porrots de Silla i els Gitanetes de l’Alcudia (València) o els Mamuthones de Sardenya i els Bastorners de Reus (Tarragona); desfilades d’indumentària a càrrec dels grups convidats i mercat artesanal amb tallers de telers, bótes, terrisseria, orfebreria… de la província; de construcció d’instruments tradicionals; amb la publicació del llibre ‘El bé i el mal. Festes espanyoles’ a càrrec de María Ángeles Sánchez; amb conferències com l’oferida per l’especialista en Etnomusicologia, Carles Pitarch o la mostra ‘Tradicions i costums a les comarques castellonenques’ a càrrec de 9 fotògrafs de premsa de Castelló.

CASTELLÓ SE CINYEIX LA CORONA D’ARAGÓ DES DE FA QUATRE DÈCADES

151

AMB EL 750 ANIVERSARI DE LA CIUTAT També va voler implicar-se en la celebració del 750 aniversari de Castelló i va canviar la seua data habitual de maig al mes de setembre amb una programació extraordinària… com la representació de la Santantonada de La Todolella en la plaça Major i l’exposició de cànters i càntirs de la col·lecció particular del pirotècnic Ángel Baldayo. També va haver-hi concerts de música folk a càrrec dels castellonencs Saüc i del Pont d’Arcalís, de l’Alt Pirineu. Abans, es va incloure la taula redona ‘Al voltant de la Corona d’Aragó’ amb ponència a càrrec de la historiadora Carmela Díaz de Rábago, la folklorista Alicia Pastor, el músic Quique Pérez, la indumentarista Paquita Roca i el doctor en Filosofia i Lletres, Àlvar Monferrer.

Així va ser fins a 2003, una llarga etapa en la qual el treball tampoc va estar exempt de problemes i, fins i tot, d’insuficient suport per altres àrees municipals més enllà de Cultura, que sempre ha estat al costat del festival, com també la Fundació Dávalos Fletcher i a vegades la Generalitat Valenciana, la Diputació i la Fundació Caixa Castelló.

Des de llavors el camí ha seguit fins als nostres dies de la mà de les agrupacions locals cada vegada més implicades en la seua organització i amb el mateix objectiu que cadascuna de les persones que ha treballat pel Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó: tenir el privilegi de viure uns dies de convivència amb la música i la dansa, la indumentària i l’artesania per protagonistes i amb un ventall de llengües i races agermanades per la música.

La Fira de Luthiers i l’Aplica de Dolçaina i Tabal s’han fet el seu lloc entre cercaviles i actuacions en un esdeveniment que continua mirant al futur.

Perquè no hi ha virus que puga amb la nostra entranyable manifestació de cultura i folklore populars; amb els balls i la música com una de les expressions més antigues de comunicació i relació social entre els homes i dones.

D’HOMENATGES I RECONEIXEMENTS Si en arribar a la XV edició, els organitzadors del moment van decidir brindar un senzill però emotiu homenatge als creadors del festival (Junta Central de Festejos i Grup Castelló), anys més tard va ser l’organització la que va rebre un important reconeixement. El Festival de Danses de l’Antiga Corona d’Aragó va ser distingit com ‘Valencià de l’Any’ de 2010 per la Fundació Huguet.

En l’acte, que va tenir lloc en el saló de plens de l’Ajuntament de Castelló, el president de la institució, que té per objecte la promoció del valencianisme cultural en tots els seus vessants, però especialment quant a la difusió de la llengua, va glossar el treball en pro de la identitat de Castelló realitzat fins llavors pel certamen que va més enllà dels balls o la música tradicionals.

152

CASTELLÓ SE CINYEIX LA CORONA D’ARAGÓ DES DE FA QUATRE DÈCADES

LES REVETLLES POPULARS EN LA SETMANA FESTERA

Per: Josep Joan Sidro i Tirado Consell Municipal de Cultura L’any 1938 les tropes franquistes entren a la ciutat. Ben aviat el veïnat es va mostrar a favor de recuperar les festes populars, però la greu crisi de la postguerra van endarrerir els preparatius fins al 1944 en vista de reiniciar les festes l’any següent.

L’Ajuntament va convocar un comitè organitzador al qual va denominar “Junta Central de Festejos” conformat pels membres de la corporació local, falangistes, membres del Moviment Nacional, militars i representants de la societat civil castellonenca. Decidits a crear unes festes locals a la ciutat, les discussions es van dividir entre recuperar les festes tradicionals de la Magdalena tal com se celebraven fins a l’adveniment de la Segona República, ja que eren les que més casaven amb la ideologia franquista de totes les que se celebraven abans de la Guerra, implantar una nova festa semblant a les Falles, o crear-ne una de nova planta sota els valors de l’Esperit Nacional, però de cap manera recuperar les més populars per molts anys a la ciutat lliberal, les festes de juliol.

Aviat en votació es va decidir tornar a celebrar les festes magdaleneres, tanmateix discutint-se com organitzar-les; el bàndol “profaller”, que havia aconseguit molt de suport després de perdre la votació inicial per fer valdré la seua idea, es va imposar en qüestions com la divisió de la ciutat en sectors i la creació a cadascun d’ells de “comissions” per a l’organització de festes populars al seu barri, la construcció de les “gaiates” i l’elecció d’una reina de la festa i les seues dames que exemplificaren els ideals de la Secció Femenina, a imitació de la Fallera Major de València i la seua cort d’honor.

A més “la Junta” va decidir que les celebracions s’allargaren tota una setmana en compte dels tres dies tradicionals, i amb l’acord del manteniment i enaltiment de la romeria com a acte central, va nàixer “tot un programa oficial”, amb nous actes com el Pregó, la desfilada de Gaiates, el “Dia de la Caritat” imposat per l’Auxili Social per ajudar els castellonencs més necessitats, la celebració d’una ofrena de flors en honor de la Patrona la Verge de Lledó, o el Magdalena Vítol! per clausurar- les.

Al llarg dels més de 75 anys transcorreguts els ciutadans hem vist com alguns actes, de la mateixa manera que van aparéixer van desaparèixer del programa oficial, i a hores d’ara podem dir que els diferents Mesons, Festivals de Pirotècnia, Fira Taurina, Teatre Valencià, Lliurament de Premis, Homenatges, Cos multicolor, Festivals de Música o Desfilades de tota classe, són els que conformen, juntament amb la tradicional romeria, el gros del programa oficial.

En paral·lel, al llarg de la setmana festera, gaiates, colles, associacions de tota mena i empreses privades, des del primer moment, van començar a celebrar multitud d’actes per tota la ciutat, “festes al sector”, que restant una mica al marge del programa oficial i amb el vistiplau i suport de l’oficialitat, conformaven alternatives o complements a la festa.

Entre aquests actes destaquen els infantils, diferents concursos i esdeveniments gastronòmics, les despertaes, xocolatades i botifarrades populars, els dinars de germanor, les cercaviles, els mercats

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

153

ambulants, o les revetles, conegudes popularment com a “sopars de pa i porta”, amb orquestres, conjunts musicals, duos, trios, o més modernament, dj’s, “disc-jockey’s” o punxa discos, encarregats d’amenitzar, al llarg i ample de tota la ciutat, el mateix sopar i els posteriors més que populars balls.

I és que festes i espectacles són una cosa consubstancial a la Magdalena. No s’entenen unes sense els altres. Actuacions i revetlles, elitistes o populars, han tingut sempre un gran protagonisme dins la setmana gran castellonenca.

Ja en els primers anys sota el nom genèric de “verbenas periféricas”, “fiestas callejeras”, “fiestas populares” o “actos al aire libre”, repartits per tots els sectors i sempre al voltant de la gaiata-monument com a nucli aglutinador, trobem en un dia o altre de la setmana, balls i revetlles, on els pasdobles, rumbes, congues i alguna polca, juntament amb adaptacions de cançons del moment, alternaven amb concursos de “mantons de Manila”, subhastes de rams de flors i obsequis a les parelles que demostraven millor traça i exhibició.

Tot i que a la fi dels anys 70 l’alcalde, el senyor Vicente Pla, afirmava que “calia potenciar aquest tipus d’actes sense oblidar-ne d’altres que donen relleu i prestigi cultural i artístic”, i que “l’ajuntament estava disposat a col·laborar a fons amb totes les comissions de gaiates i altres societats que volgueren organitzar als seus carrers, barris i sectors aquest tipus d’actes”, no serà fins als inicis dels anys 80, amb José Vicent com a president de la Junta, quan comencen a consolidar-se les revetlles populars al centre de la ciutat, principalment a la Plaça Major i a la plaça del Rei, enfront de les actuacions “de pagament” que havien acaparat el protagonisme en els anys anteriors a les sales Tombatossals, Saboy, Hostal de la Llum o Pèrgola del Ribalta, sales per on van passar artistes de la fama de Rafael, El Dúo Dinámico, Rocio Jurado, Carmen Sevilla, Julio Iglesias, Víctor Manuel o Manolo Escobar.

La “Junta Central” comença a acceptar, en aquesta dècada, que el protagonisme fester recau en el poble i la festa ha de ser viscuda al carrer, amb actuacions i revetlles festeres gratuïtes. Los Rodríguez,

154

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

Loquillo, Los del Río, Propietat Privada, Los Rebeldes, Amistades Peligrosas, Revólver, artistes de primer nivell, són els primers a oferir els seus espectacles a tot el veïnat a la Plaça Major, convertint-se aquella en l’epicentre de la festa.

Al mateix moment, algunes comissions de sector, per fomentar el sentiment d’unitat i pertinença al barri i oferir “beneficis afegits als socis de la gaiata”, recuperen i rellancen en els seus programes, en una o diferents vesprades-nits al llarg de la setmana festera, els sopars de pa i porta, de germanor que, amenitzats en la seua gran majoria per grups musicals, locals o comarcals, es complementen amb el tradicional ball. És l’època de Carruans, Casablanca, o els grups musicals encapçalats per Jaime Palacios o Portolés entre d’altres.

Unes revetlles pensades per a la gent més gran del sector, on també els menuts acabaven ballant les cançons i músiques més enganxoses de diversos estils amb una gran varietat musical que garantia, la presència de veïns, en moltes ocasions, fins a la matinada.

La segona meitat dels anys 80, per fer front a les crítiques d’un excés d’actes “sempre al centre de la ciutat”, per allò de democratitzar, descentralitzar i integrar els veïns nouvinguts, majoritàriament amb poc o sense arrelament a la ciutat i les tradicions, “la Junta” porta la festa als seus barris, principalment a través de les revetlles populars. Els veïns dels grups Sant Vicent, Lourdes, Sant Andreu, Roser, Sant Agustí, Cases de la Breva, El Carme o Sant Josep Obrer, any rere any, i en diferents dies de la setmana festera, veuen com la festa se’ls hi acosta i s’animen, fins i tot els més tímids, a ballar, gaudint de la música en directe d’una orquestra, grup o conjunt.

També amb afany de potenciar les festes algunes Colles, allà per les darreries de la dècada dels anys 80 del segle passat, comencen a programar espectacles. El Rei Barbut a la plaça de les Aules, l’Aljama al carrer Gràcia, la Colla Bacalao al carrer Lluís Vives, A Tabalades al carrer Fola o la Colla Canya al carrer de les Adoberies, aconsegueixen atraure milers de veïns i visitants al voltant dels seus caus, amb la presència a les seues revetles dels Orinoco, Chaleco, Tom Bombadil, Boxes i Tramontana, Welters, Frontera, Rubí o l’explosiva Regina do Santos i la seua música brasilera.

A la dècada posterior, els anys 90 del segle XX, vist l’èxit que anaven adquirint les revetlles escampades per tota la ciutat, prenen protagonisme fester, pujant al carro de la promoció algunes emissores de ràdio, amb el patrocini d’actuacions i revetlles al llarg de les principals nits de la setmana festera, cas de la cadena SER i les

LES REVETLLES POPULARS EN LA SETMANA FESTERA

155

seues germanes “Los 40 Principales”, o la “Cadena Dial”, la plaça del Rei i l’avinguda de la Mar seran focus d’atracció dels adolescents i joves a les nits magdaleneres.

Definitivament la festa pren el carrer i les “carpes” es constitueixen a mesura que van passant els anys, sobretot a partir de l’arribada del 2000 en els “quarters generals” de les diferents associacions festeres, prolongació dels seus respectius caus, convertint-se no només en el menjador de diari i lloc de descans del tràfec i de reposar forces, també l’espai d’espectacles que van des de les varietats i la cançó espanyola, passant per l’humor i la música lleugera, fins a arribar al ball participatiu amb les melodies més actuals.

L’èxit de les revetlles populars no para de créixer any rere any, i malgrat que a les portes de la Magdalena del 2008 va córrer un rumor afirmant que l’ajuntament suprimiria els actes musicals nocturns a les places de la ciutat, l’aleshores regidor de festes, el senyor Joaquín Torres, immediatament va desmentir-lo tot dient que “just aquell any acabaven de ser autoritzades més d’un centenar”, desenvolupant-se totes les revetles previstes organitzades per les colles, gaiates i ens vinculats, amb total normalitat i gran assistència de públic.

I així arribem quasi als nostres dies, diferents revetlles i actuacions populars han anat celebrant-se al llarg de cadascuna de les darreres edicions festeres, amb més o menys èxit participatiu veïnal. Borrull, Cardona Vives, Maria Agustina, Avda. del Mar, Lagasca, Les Aules... en arribar el tercer dissabte de Quaresma i fins al quart diumenge s’han tornat a omplir de gent, de música, de ball, de germanor...

Però tot no ha estat un camí de flors i violes, en virtut de la llei autonòmica d’espectacles públics, a partir del 2016, l’Ajuntament va veure’s abocat a sol·licitat els col·lectius festers una sèrie de tràmits i condicions per permetre la celebració la setmana de festes de revetles a la via pública. A banda de l’assegurança de responsabilitat civil i la llicència d’activitat, a partir d’aquell moment s’hauria de disposar entre altres documents d’un certificat de l’empresa instal·ladora de l’envelat i passar per un control acústic. Uns tràmits que, garantint el compliment de la llei, dificultaven una mica més la celebració d’actuacions, sopars i balls per part de les gaiates i les colles, obligant en alguns casos, molt al seu pesar, a reduir-les.

I malgrat totes les dificultats i l’obligat parèntesi per la maleïda pandèmia d’aquests darrers anys, la Magdalena és i ha de continuar sent festa al carrer i de segur que el ball, la diversió, els sopars de pa i porta, prompte tornaran amb més força, perquè les revetlles populars han estat, són i han de continuar sent un dels grans al·licients de les nostres festes de la Magdalena, les millors festes del món.

Ja siga a la plaça del Botànic Calduch, o a qualsevol altre lloc de l’estimat Sector, els socis i visitants de la gaiata 1 tornaran, tornarem a descobrir la màgia de la unió festera, perquè diga el que es diga, a l’ésser humà el que ens agrada és la gresca, la diversió, passar unes bones estones que ens facen oblidar la rutina diària i els problemes, i les revetlles populars en Magdalena, hi han constituït des d’aquell llunyà 1945 una proposta per sentir-te una mica més feliç; per barrejar-nos gaudint d’una ciutat acollidora, festiva, il·lustrada i oberta a tothom com és la nostra, Castelló; i així ha de continuar, des d’ací fem vots perquè siga prompte!

156

LES REVETLLES POPULARS EN LA SETMANA FESTERA

L’ÒPERA I LA SARSUELA EN LES FESTES DE LA MAGDALENA

Per: Antonio Gascó i Sidro Cronista de la ciutat En els primers anys de les festes de la Magdalena, el caràcter popular, reduït exclusivament a les desfilades processionals i a la romeria, va brillar per la seua absència en les festes. Un elitisme palpable va subratllar el caràcter de la setmana magdalenera. Això no va llevar perquè aqueix elitisme tinguera en una gran majoria dels casos un destacat tarannà cultural. Així, per exemple, les representacions operístiques i els concerts simfònics. Quant a l’òpera cal recordar les actuacions de la companyia del Teatre del LiManuel Ausensi en Manon ceu de Barcelona, amb Adrián Sardó a la batuta en molts casos, i figures tan rellevants com Manuel Ausensi, Manuel Gas, María Greus, José Permanyer, Pablo Civil, Lolita Ripollés, José Simorra, Carmen Cubells, Miguel Sierra i uns altres.

Així es van dur a terme representacions de Tosca (donada en el Principal en 1961) i Madame Butterfly, totes dues de Puccini, en el teatre Rex en I947, Marina d’Arrieta en 1953 (repetida en el 73), res menys que Aida de Verdi i Lucia de Lamermoor de Donizetti, en 1954; La Boheme de Puccini en 1955, aquestes ja en el Teatre Principal, que també va ser escenari d’una Manón de Massenet en 1956, una Traviata en la qual va intervenir la castellonenca Amparo Polo en el paper protagonista de Violetta (1958) i un Rigoletto (1960) en la qual va cantar la part de Gilda la soprano de la terra, Maria Teresa Barrachina. Calia donar content a les dues dives locals que van poder presumir de cantar amb l’insigne baríton Manuel Ausensi.

En 1959 es va donar el rossiniano Barbero de Sevilla, que així mateix va cantar l’eminent baríton barceloní, la mare del qual, ell ho tenia molt present, era de Ribesalbes. No van faltar els intents d’altres artistes locals per compondre espectacles de sarsuela i òpera aprofitant les magnífiques veus que existien en les dues companyies líriques (Peña Teatral i Tomás Bretón) dirigides per Eduardo Bosch i el mestre Eduardo Felip, llavors director de la Banda Municipal de Castelló. Totes dues agrupacions van dur a terme representacions de gran valor líric com les òperes Marina i Maruxa (la primera en la Plaça Major en 1952 i en el teatre Principal a l’any següent) en les quals van intervenir María Teresa Barrachina, Lola Conesa, Manuel Vellón, el que en 1945 va cantar el primer Pregó que escriguera Don (no puc furtar-li el tractament, ho sent molt, així el vaig tractar sempre) Carlos Espresati (fins que dos anys més tard es va institucionalitzar el del poeta Bernardo Artola) José Baeza, Vicente Pla, que en els anys setanta seria alcalde de Castelló, José Breva i altres valors locals.

Així mateix, cal dir que en els espectacles operístics liceistes, referits línies arrere, van intervenir com a figurants i en papers secundaris no pocs dels intèrprets que havien aconseguit just reconeixement CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

157

als seus dots canors en les representacions sarsueleres locals. Els anys seixanta coneixen el declivi de l’òpera en les festes, que es veu substituïda per la sarsuela, la qual mai havia faltat de l’escenari del Principal des que aquest s’inaugurara, precisament amb la sarsuela El ángel guardián fa poc més d’un segle. La companyia del popular baríton Antón Navarro era freqüent en la programació magdalenera en els anys cinquanta que comptava amb les veus de Conchita Bañuls, Mari Carmen Solves, Carlos Morris i Octavio Álvarez.

En els anys seixanta el reconegut baix Manuel Gas va oferir, com a empresari i cantant, espectacles de sarsuela amb figures com la castellonenca Lolita Ripollés, Alberto Aguilá, Fausto Granero, Carmen Villalta, (Don Gil de Alcalá i Los gavilanes en 1965) Rosa Abril, Evelio Esteve, Tomás Álvarez (La tabernera del puerto i El conde de Luxemburgo en 1973). Així mateix, van participar les companyies de José María Damunt (1972) i Juan Gual (1981), que no van aconseguir massa predicament i això que la primera va repetir en 1988 amb figures com Ignacio Encinas, de poderosa veu tenoril que no va arribar a aconseguir la internacionalització que els seus poderosos mitjans semblaven augurar-li, per la seua escassa musicalitat. També es va comptar, en una Marina, amb la col·laboració de Sergio de Salas, popular per haver guanyat en TVE el concurs de cant La gran ocasión.

El descens de nivell el va pal·liar Paco Merchán al capdavant de la Junta de Festes amb la contractació de la Companyia Lírica Espanyola que va ser la que s’ha va encarregar des de 1979 a 1995, amb gran regularitat, d’oferir les representacions de gènere líric espanyol, que en els dimecres i dissabtes de la setmanes de festes es van convertir en tradicionals. Noms habituals en els elencs del Teatre de la Zarzuela com els de Josefina Meneses, Pilar Moro, Carmen Plaza, Rubén Garcimartín, Mario Ferrer, Miguel de Alonso, Ricardo Jiménez, Lupe Sánchez, Carlos Bosch, Carlos London i Ricardo Muñiz es van fer molt populars entre el públic castellonenc per les seues reiterades intervencions escenificant les més característiques obres del repertori. Molt important és consignar la figura de Pascual Ortega

“Los gavilanes”

Escena sarsuela “Doña Francisquita”

158

“Los gavilanes”

CAPÍTOL III: MÚSICA I BOUS

Antonio Gascó i Josefina Meneses en la sarzuela “Luisa Fernanda”

amb la batuta i la del prestigiós Antonio Amengual en la direcció escènica. Qui ací signa, no pot oblidar la satisfacció que li va produir la seua participació amb aquesta destacada companyia, en algunes produccions assumint el compromís de ser primer baríton en obres de tant nivell com La del manojo de rosas de Sorozábal, al costat de la bella soprano Carmen Iglesias, La rosa del azafrán de Guerrero, compartint escenari amb la reina de la sarsuela Josefina Meneses i Los gavilanes del mateix autor, a la vora de la notable Pilar Moro, amén d’algunes antologies de la sarsuela. El fet d’haver intervingut en l’escenari del Principal i en altres escenaris espanyols, al costat de tan prestigioses veus, suposa un inoblidable record que encara va estimular més la meua afició pel gènere, nascuda des de molt xiquet i continuada fins a aquests temps de l’ancianitat.

Encara que se n’isque fora del tarannà vocal, direm que pel que fa al gènere simfònic i al concert, cal destacar la presència de la soprano María Espinalt en 1945, el celebèrrim i hollywoodiense pianista José Iturbi en 1950 amb la Simfònica de València (que ha repetit les seues actuacions en moltes ocasions a Castelló).

El ballet del Gran Teatre del Liceu (1955), el de Pilar López a l’any següent, el pianista Leopoldo Luisa Fernanda amb Josefina Meneses Querol en 1970, el guitarrista Narcís Yepes en 1956 i molts altres. Així mateix, el ballet clàssic de la Secció Femenina va tenir actuacions en la setmana festera en els últims anys de la dècada dels cinquanta i al llarg de la següent. Per últim, l’Orquestra de Cambra de Castelló des de 1980, quan era dirigida per Alejandro García, va intervenir en alguna ocasió amb motiu de les festes en algun espectacle artístic.

L’ÒPERA I LA SARSUELA EN LES FESTES DE LA MAGDALENA

159

FESTES I HÍPICA: UN BINOMI INDISSOLUBLE

Per: Paloma Aguilar i Royo Periodista La història de l’hípica a Castelló està estretament relacionada amb les festes de la Magdalena i així ho acrediten els diversos actes eqüestres que la ciutat ha viscut des del començament del format actual de la setmana gran. Ja en plenes festes de l’any 1945 a les 16.00 hores del dimecres 7 de març es va celebrar la festa hípica Curses de Cavalls, entre elles, la típica ‘Correguda de la Joia’.

Un dia més tard, al matí i a la plaça de bous, va ser el torn del Pugilat de Cavalls de Tir, amb una o més cavalleries de diferents alçades, i pesos fins al màxim de dues tones. Dos anys més tard, al 1947, els castellonencs van poder gaudir del III Concurs Regional de Cavalls de Tir al cos de Pérez Galdós i del Gran Concurs Hípic Regional al camp del Sequiol. Precisament el tir i arrossegament, que també va tenir lloc al passeig de cotxes del parc Ribalta als 90, es va prolongar fins a molts anys després.

Malauradament, avui dia ja no es realitza.

Els actes hípics es van anar succeint al llarg dels anys durant la setmana de la Magdalena i a l’any 1949 es va celebrar, al parc de l’Oest, la ‘Correguda per la Joia’ a la qual va prosseguir, aquell mateix dia, el V Concurs Regional de Cavalls de Tir, també a la plaça de bous. L’endemà va ser el torn del Torneig Hípic Nacional, patrocinat per Proquimed i organitzat per l’Ajuntament i la Junta de Festes. Aquest torneig va perdurar uns anys al Camp Municipal d’Esports (antic ‘Tir de Colom’ al parc de l’Oest, i més en concret al carrer Escalante), que es va beneir a l’any 1951, segons reflecteix la publicació “Crónica de la Magdalena. Historia de las fiestas de Castellón 1945-1994” del diari Mediterráneo. Als anys 50, aquest Torneig Hípic Nacional va tenir gran rellevància a nivell de tota Espanya i al mateix acudia nombrós públic, així com multitud de militars que participaven, tal com recorda Pepe Pascual, agricultor i expresident del Sindicat de Regs.

Alguns esdeveniments hípics d’aquest tipus van passar a realitzar-se de la zona del parc Oest al polígon Rafalafena on va tenir lloc el Concurs Hípic Nacional a l’any 1968, el Concurs Nacional de Cavalls de Tir i Arrossegament al 1971 o el III Concurs Nacional de Cavalls de Tir al 1972: ....”Después de unos años de ausencia, la hípica estrena nuevo escenario, aprovechando el solar

160

CAPÍTOL IV: ESPORTS

que actualment ocupa el cuartel de la Guardia Civil...”, deia la mateixa publicació de Mediterráneo a la Magdalena de 1968. També als anys 70 aquest emplaçament va acollir el Concurs Nacional de Salts i posteriorment, la Hípica del Camí La Ratlla va ser la seu del Raid Hípic i el conegut Concurs de Salts.

Precisament aquest últim certamen va començar a l’any 1964 organitzat per l’Ajuntament de Castelló i la Cooperativa Agrícola en aquest “hipòdrom i camp de futbol del parc de l’Oest a les instal·lacions de la fàbrica de Diago quan aquesta va tancar, ja que el descampat que hi havia en el seu lloc era l’espai propici per a la seva organització”, segons destaca Nati Adelantado, propietària del Poni Club. Després passaria a la zona de Rafalafena –com recordava Mediterráneo a ‘Crónica de la Magdalena’—ja que les condicions per als cavalls, que ja romanien en quadres particulars i de la caserna, eren millors--. Aquest Certamen de Salts s’ha celebrat sempre i només ha deixat de tenir lloc durant els dos anys de la pandèmia (2020 i 2021).

L’any 1985, Castelló va acollir el XXXI Concurs Nacional de Salts d’Obstacles, de la Societat Hípica de Castelló al si de les festes i durant diversos dies i, quatre anys més tard, el XVI Concurs de Tir i Arrossegament va ser a l’Edifici de Cerámica Levantina (Avda. València), organitzat pels Agramaors.

A més, des dels anys 40 i fins a almenys finals dels 80, tenia lloc a Castelló un Concurs de Carros Engalanats i “Caballerías Enjaezadas” als voltants de l’ermitori, el diumenge de la Romeria.

FESTES I HÍPICA: UN BINOMI INDISSOLUBLE

161

Durant l’any 1994 es va crear el Poni Club (primer, provisionalment, a la Carretera d’Almassora i després ja de forma definitiva al Caminàs, a les proximitats de la basílica del Lledó on roman actualment) i és allà on avui dia se celebra el concurs hípic per excel·lència durant les festes de la Magdalena: el Concurs Nacional de Salts d’Obstacles. Aquest concurs, ha comptat amb participants de la Comunitat Valenciana, però també de la resta d’Espanya com Saragossa, Barcelona o Múrcia. Algun any també va acollir doma texana en paral·lel i doma clàssica.

En qüestió d’esdeveniments esportius relacionats amb l’hípica, les festes de la Magdalena de Castelló sempre han estat un referent i ho segueixen sent. Al Concurs de Salts d’Obstacles han participat genets de reconegut prestigi com els castellonencs Pepe Dolz, Jesús Martínez, Tito Martínez, Maite Guaita o Ana Belén Torres, a més dels valencians Luis i Cristóbal Peris, destacant, per la seua implicació i interès en la activitat, José Manuel Sales ‘El capellà’, que segueix en actiu i treballant per aquest certamen. Per a aquest any, està prevista la 56a edició i l’organització del Poni Club confia reunir al voltant de 130 genets amb proves oficials del Concurs Nacional d’Una Estrella.

Finalment, cal destacar que fora de l’àmbit esportiu, el cavall apareix als cartells de les festes fundacionals en diverses ocasions: 1946, 1956, 1989,... amb motiu de la seva participació al Pregó, convertint-se en un referent en aquestes obres pictòriques.

162

FESTES I HÍPICA: UN BINOMI INDISSOLUBLE

EL TIR I ARROSSEGAMENT EN LA MAGDALENA

Per: Antoni Albalat Poeta i periodista El tir i arrossegament és un dels esports tradicionals més populars en les festes de la Magdalena.

Aquesta manifestació ha patit un progressiu declivi en els últims anys degut fonamentalment al canvi d’estructures productives, que va relegar a un segon pla a l’agricultura; la modernització d’aquest sector i la seua evolució ha comportat la pràctica extinció de les cavalleries i el seu ús en les tasques del camp. Amb tot, subsisteixen encara esperits romàntics que conserven autèntiques quadres, la fi de les quals és ara la pràctica ocasional del tir.

En alguns racons del terme municipal encara es mantenen durant tot l’any pistes en les quals s’exercita aquesta tradició. No obstant això, les curses de joies van aconseguir el seu màxim apogeu en els anys de la postguerra, coincidint amb les fires de bestiar que s’organitzaven durant la Magdalena.

En els últims anys el tir i arrossegament apareix i desapareix del Programa de Festes depenent del voluntarisme i les ganes d’uns pocs criadors de cavalls. El futur, a falta també d’una normativització d’aquestes competicions, es presenta poc falaguer per a aquest esport on la intel·ligència humana serveix de guia a l’aspra força animal.

La desaparició, com a recinte, de l’antic rajolar de l’Avinguda de València és un dels majors problemes amb els quals s’enfronta la pervivència del tir, ja que l’afició no sembla haver decaigut.

Homes i cavalls competeixen sobre pistes amb un fossat d’arena de platja o grava de riu de 90 m de longitud, una grossària variable de fins a 1 m d’altura i 6 m d’amplària. L’altura és un factor a tenir en compte, ja que si resulta excessiva es corre el perill que bolque accidentalment el carro, carregat de sacs de la mateixa arena. L’arena de platja és més aconsellable que la graveta del riu perquè aquesta última pot ferir als cavalls. La de platja, per contra, és més compacta, homogènia i neta. Aquestes pistes fan més dur i esforçat el tir, els carros s’afonen en l’arena i s’avalua millor la potència del cavall.

Els animals són “pertxerons”, cavalls o egües de transport, utilitzats antany en les faenes agrícoles, de raça procedent d’Andorra, Pirineus, Riaño, Pamplona, la Vall d’Arán i el Ripollés.

Els muls i els ases no solen utilitzar-se en les competicions. Alguna d’aquestes procedències suggereix cavalls “encastats”, com en el cas de l’andorrana, citada expressament per l’escriptor Josep Pascual Tirado en la seua epopeia Tombatossals, en referir-se a les millors muntures de la cort del rei Barbut.

Els cavalls són adquirits fora de Castelló, quan tenen dos anys i mig o tres i se’ls sotmet a domatge fins que arriben als quatre o cinc anys, que és quan són iniciats en la competició.

A un bon cavall de tir se li exigeix força, nervi, i pulmons: ser bo de coll, per a l’esport; el seu preu oscil·la entre les 200 mil pessetes que costen els animals joves a xifres que superen els sis zeros en campions de reconegut prestigi.

CAPÍTOL IV: ESPORTS

163

Existeix alguna pràctica de dopping utilitzada per carreters murris, què consisteix a purgar el cavall perquè perda pes abans de la prova; ni què dir te que això contraproduent perquè implica a una major feblesa.

Per contra, hi ha altres carreters que prefereixen encebar bé als seus animals, especialment amb garrofes, perquè desenvolupen més coratge.

Els carros solen tenir unes característiques similars i, per regla general, s’utilitzen dos en cada prova, que s’enganxen i desenganxen als animals participants per a evitar disputes.

Modalitats del tir i arrossegament Les modalitats del tir poden resumir-se en les següents: “mà a mà” quan un sol cavall arrossega el carro; tirs de dos, tres, quatre i cinc cavalls; en aquesta modalitat la proporció de la càrrega del carro és de 2 kg d’arena o grava per kg de pes dels animals. “a no poder”, modalitat de tir considerada més professional pels aficionats, quan la proporció és de 2,5 a 3 kg de càrrega per quilo de cavalleria, i sol considerar-se com d’exhibició.

La pista està dividida en tres trams mitjançant travessers, senyalitzats per banderoles, al final dels quals l’animal ha d’efectuar una parada obligatòria. El compliment d’aquesta exigència i el temps determinen el vencedor.

Els jutges de pista, tres normalment, s’encarreguen de controlar la competició i desqualificar aquells carreters que castiguen excessivament al cavall que pot rebre alguna vara d’avís o aquells que no efectuen les parades reglamentàries.

Existeix una altra modalitat, però poc apreciada, coneguda com “pilonet cub o arbre”, que consisteix a unir l’animal a un pal fix, l’animal que més vegades estira i allarga el tir, gana.

Per fi, “gat-gat” consisteix a enganxar dos cavalls pels quarts posteriors i veure quin dels dos es porta a l’altre al seu terreny, tampoc es practica molt perquè posa en perill la integritat física dels animals.

164

CAPÍTOL IV: ESPORTS

Les cavalleries s’agrupen en categories de pes: animals de fins a 300 kg, de 301 a 400; de 401 a 500; i més de 500; o bé segons l’alçada de la creu.

Evolució en les festes El tir i arrossegament en el marc festiu castellonenc contemporani ha sigut estudiat per José Prades García.

De 1945 1952 les pistes es van instal·lar en la plaça de bous. Els anys 1945 i 1946 es va arreplegar en el Programa Oficial de Festes sota l’epígraf “Pugilato de cavalls de tir”. De 1947 a 1952 les proves magdaleneres es van erigir en “Concurs Regional”, atès que esta tradició compta amb nombrosos seguidors a València, Gandia, Pego, Borriana, Nules, Moncofa, Xilxes, la Vall d’Uixó, Albocàsser, Benicarló i Vilafranca.

En 1961 adquireix la categoria de “Concurs Nacional”. Segons Prades, fins a aqueix any va continuar celebrant-se en la plaça de bous i “fins a 1971 no es torna a celebrar i llavors el lloc és el Polígon de Rafalafena, en el solar que ocupa la caserna de la Guàrdia Civil, en el qual es continua celebrant el Concurs Nacional fins a 1977.

En 1978 no se celebra i el 1979, una altra vegada com “Pugilato de Cavalls de Tir”, se celebrarà en el solar de la Ceràmica Llevantina de l’Avinguda de València, en què desapareixen del programa, deixant de celebrar-se dos anys seguits.

Entre els personatges decisius en l’oficialització d’aquesta tradició, Prades destaca als membres del Sindicat Provincial de Ramaderia, Joaquín i Vicente Tárrega Mor, Antonio Albiol Meliá, Domingo Traver Escrig, Ernesto García Celades, Fernando Beltrán Escrig, Vicente Caballer Chaler i Miquel Ortiz Cabrera, entre altres.

Cavalls famosos van ser Rogante, la Xaparra, la Romera o Bonavena i carreters, sempre segons Prades, “el Xato Antònia”, el “Melero” o “El morrero de Meliana”.

Un dels handicaps als quals s’enfronta aquesta manifestació de la cultura popular és la falta d’atenció que rep per part de les institucions i a la inexistència d’una Federació que establisca uns reglaments i una normativa pròpia, tal com ha ocorregut per exemple en el cas de la Pilota Valenciana.

Si el tir i arrossegament subsisteix i, de manera intermitent, apareix en els últims anys en el programa de les Festes de la Magdalena, es deu a l’esforç i el voluntarisme de persones com el transportista Manuel Alegre “Menguilló”, que posseeix una nodrida quadra en l’avinguda de Vila-real, o a Vicent Segarra, que no desisteix a actuar com a jutge de pista.

Manuel Alegre, per exemple, assenyala que “el tir de Castelló fins ara sempre ha sigut el que ha tingut més importància; perquè sempre hem procurat fer-ho de més nivell i amb més organització que en altres llocs. El tir no compta amb l’atenció que requereix. Els animals de competició semblen una cosa desfasada en el temps en què vivim; però en els seus millors anys van constituir tota una cultura i una eina de profit per a la humanitat. Fins i tot avui encara desenvolupen tasques, no moltes, que la maquinària no pot fer”.

En el calendari festiu del País Valencià les competicions de tir i arrossegament solien començar el mes de febrer. Coincideixen les proves, quasi sempre, amb les festes majors o patronals de les localitats ja ressenyades, i de moltes altres. La coincidència en les dates festeres es tradueix en el solapament de moltes competicions. Els carreters, en aquest punt, reclamen de nou l’existència d’una Federació, que establisca una racionalització de les proves amb la finalitat de poder assistir al major número possible d’elles.

FESTES I HÍPICA: UN BINOMI INDISSOLUBLE

165

EL TROFEU MAGDALENA DE VELA LLEUGERA, EL MÉS ANTIC D’ESPANYA, LLIGAT A LA TRADICIÓ DE CASTELLÓ I A LES SEUES FESTES Per: Esperanza Molina i Coronado Doctora en comunicació Enguany, el Real Club Nàutic de Castelló complirà el seu 90 aniversari, que es diu prompte! I si tot haguera discorregut amb normalitat, la Regata Magdalena de Vela Lleugera, la més antiga d’Espanya en la seua modalitat, compliria en 2022 el seu 77 aniversari. El Trofeu Magdalena va nàixer el mateix any en què es va proclamar la Magdalena com a festa major de Castelló. Fins a 1992 es denominava oficialment Trofeu Magdalena de Snipes; i fins a finals de la dècada del 2000 se celebrava el segon cap de setmana de Magdalena i estava inclòs com un acte del programa de festes, amb molta repercussió turística i esportiva. Ara, ja és una altra cosa.

En l’argot nàutic, les modalitats de l’esport de la vela són moltes i reben moltes denominacions.

Hi ha embarcacions de creuer, de vela lleugera, catamarans, taules i el Kitesurf, en la qual es navega sobre una taula amb l’impuls del vent en una cometa. Però, per facilitar la seua comprensió, es podria simplificar l’esquema de la forma més simple: vaixells de Creuer ‘els grans’, propulsats per vela i motor o només per vela, que, dit de manera col·loquial, són els que ‘no bolquen’ (no haurien de fer-ho). I vaixells de Vela Lleugera que, a diferència dels primers, són els més pròxims als regatistes infantils i juvenils, es controlen de manera manual, i són també ‘els que bolquen’ quan es perd el control si són abatuts pel vent, o són sorpresos per un temporal.

Dins de la ‘Vela Lleugera’, es poden incloure moltes classes i velers molt diferents: vela infantil i vela juvenil; vaixells de solitaris (un sol tripulant) o de varis; els “monocascos” (un sol casc), els catamarans (dos cascos) i així un llarg etcètera.

El Club Nàutic de Castelló: 90 anys com a entitat cultural El Club Nàutic de Castelló va nàixer com a entitat esportiva en 1932. Responia a la necessitat de promoure la cultura i els esports nàutics. La seua primera seu, a la vora de la mar, al costat del moll de costa, no passava de ser una estructura de fusta denominada col·loquialment ‘La barraca’, on prompte es van promocionar esports nàutics com la natació, el piragüisme, les activitats subaquàtiques, el waterpolo, el rem i la pesca esportiva.

Aquell Club Nàutic tenia poc de ‘Real’ i molt d’entitat cultural i social. En aquelles precàries instal·lacions, el club realitzava una funció esportiva fonamental per a l’època, però tenia també una

166

CAPÍTOL IV: ESPORTS

important presència social. Comptava José Luis Blasco (1), com en 1935 van arribar fins a les aigües de Castelló 3 submarins, els quals va visitar la directiva del club per a convidar-los a una revetla. L’objectiu era promocionar el club i incrementar el nombre de socis. L’oficial del submarí insígnia va acceptar i la revetla va ser tot un èxit, perquè a més es van convidar a totes ‘les colònies estiuenques de Benicàssim’ I sí, a més de les activitats nàutiques, les revetles de Sant Pere i del Carmen, els balls en les vesprades dels diumenges i les festes d’estiu van arribar a ser els majors reclams… encara que també va caldre torejar nombroses amenaces de tancament del club, com assenyalava Álvaro Nebot (2).

Aires de canvi en la dècada dels 40 Al Castelló de mitjan 40 es vivien aires de canvi, necessitat de recuperació i moltes dificultats econòmiques. El país no sols havia passat per una Guerra Civil (1936-1939) molt cruenta, sinó que, a més, malgrat declarar-se ‘neutral’, també patia les conseqüències de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), amb totes les escassetats que això suposava.

El Club Nàutic de Castelló mantenia com a seu social la seua popular ‘Barraca’ de fusta.

No era, com alguns podrien imaginar-se, una entitat senyorial i amb un potent edifici com va poder ser en altres latituds espanyoles. Com recordava Salvador Vidal (3), un dels esports que més es va promocionar va ser el waterpolo, que va arribar a ser tan important en el CN Castelló, que prompte va generar “dos bàndols que s’enfrontaven quotidianament amb tots els seus seguidors, ‘els cutimañas’ i ‘els crancs”…

L’arribada dels ‘Snipes’ de Vela Lleugera en 1944 El Club Nàutic de Castelló va arribar a ser una de les entitats amb major número de ‘Snipes’ de tota Espanya. El Snipe és un vaixell de vela lleugera, de dos tripulants: patró i proel; dotat amb dues veles principals: major i foque, i una auxiliar que s’hissa quan el vent bufa en l’espill de popa: el spinaker. És un vaixell senzill i ho era més en els seus inicis. Tot es maniobra ‘a mà’. Oblide’s el lector dels ordinadors, els instruments electrònics de lectura de vents i marcació de rumbs, de motors i altres gaites que sí trobarà en els vaixells més competitius de l’era actual.

EL TROFEU MAGDALENA DE VELA LLEUGERA

167

Compte en les seues memòries el Nàutic de Castelló (4), que l’any 1944, “Manuel Cruzado, en un viatge que va realitzar a Palma, va veure una embarcació Snipe, que per la seua navegabilitat, fàcil maniobra i aparell, li va semblar idònia i li la va comprar. Va ser el primer Snipe del Club, després vindrien dos més, fets pels seus propis amos: Diego Ponce de León i Manuel Artero, l’any 1945, en una promoció de Manuel Navarro Llorca, i fets en el seu propi taller on es reparaven en la seua part de fusta les cisternes de distribuïdor de Campsa.

Després es van fer quatre Snipes més que van ser assignats a preu de cost a Juan Viñas, Antonio Delgado, José Dols i Vicente Prada de Conflent.

Aquestes embarcacions van resultar per 5.500 pessetes, sense veles i orsa, i el preu total no va arribar a les 10.000 pessetes. Abans d’acabar aquestes quatre ja va haver-hi encàrrec d’una altra més per a Juan Querol. Immediatament el club es va federar atorgant-se-li el núm. de Flota 16” (traducció de l’autora).

Molt va haver d’agradar aquell vaixell, perquè el Nàutic de Castelló tinguera, en molt poc temps, una flota tan important.

La Magdalena: festa major de Castelló El Castelló de 1945 necessitava impulsos i desenvolupaments. L’alcalde Vicente Traver ja havia plantat la llavor en recuperar molts dels usos i tradicions de les festes de la Magdalena de la ciutat, que no eren sinó una de les moltes festes que tenia Castelló, però era la que més fervor popular despertava. Però va ser l’alcalde Benjamín Fabregat el que va fer el pas avant per a comptar amb assessors experts i coneixedors de la cultura i, a través d’ells, elevar al rang de festes majors la Festes de la Magdalena de Castelló.

Imagine el lector com estaven els temps i quan transcendental va ser aquella decisió. L’ajuntament proposava crear unes festes majors per a la ciutat, com a motor de la seua economia. Prompte van sorgir les propostes.

El bàndol nacional del general Franco havia guanyat la guerra i havia imposat la dictadura. Els seus seguidors pretenien que les festes majors de la capital de la Plana, se celebraren al juny, com a commemoració a la victòria franquista. D’altra banda, un altre proposava també desenvolupar aqueixes

168

CAPÍTOL IV: ESPORTS

festes majors el mes de juliol, la qual cosa no era sinó recuperar les ‘festes liberals’ de Castelló elevades al seu màxim rang. Les dues alternatives podrien estar acompanyades de descontent i problemes.

En 1945, La Junta Central de Festejos de les Festes de la Magdalena, creada per l’alcalde Benjamín Fabregat, va instituir les Festes de la Magdalena com a Festes Majors de Castelló.

L’elecció de les Festes de la Magdalena, les festes fundacionals de Castelló, suposava un pas avant i la consolidació d’una ciutat que tractava de tancar ferides i recuperar les seues tradicions. Ara bé, prolongar a una setmana uns festejos que, fins al moment, es concentraven en tan sols 3 dies, va suposar també un esforç i un gran exercici d’imaginació.

Trofeu Magdalena de Snipes L’activitat esportiva, relacionada amb la festa, també era important en aquella època, i els clubs esportius i socials tenien un gran pes. En aquest sentit, el Nàutic de Castelló tenia una presència fonamental. El primer programa de Festes de la Magdalena de Castelló de 1945 ja recollia entre els seus esdeveniments les regates del Club Nàutic de Castelló, al llarg del segon cap de setmana de les festes.

La publicació del CN Castelló amb motiu del XXV aniversari de l’edifici de 1962 afirmava, que l’I Trofeu Magdalena es va celebrar el segon cap de setmana de festes de 1946 amb la participació del Real Club de Regates d’Alacant i tots els de casa. I el col·leccionable de la Història de les Festes de la Magdalena publicat per Mediterráneo, es refereix a la regata en 1947 amb el nom amb què es va reconèixer durant molts anys, Trofeu Magdalena de Snipe.

I és que la Regata de Magdalena tenia aqueixa denominació oficial: Trofeu Magdalena de Snipes (perquè era la modalitat que més presència tenia). I prompte es va convertir en una prova que concentrava a regatistes de tota la Comunitat Valenciana, i fins i tot d’altres punts del territori nacional. Se celebrava, tradicionalEL TROFEU MAGDALENA DE VELA LLEUGERA

169

ment, el segon cap de setmana de les festes de la Magdalena (excepte quan es modificaven les dates de les festes que li donaven el seu nom) i les màximes representants de les festes de Castelló acudien per a fer el lliurament dels Trofeus.

El que havia sigut una iniciativa esportiva més lligada a les festes, es va anar fent popular i va atraure competidors d’altres territoris. Com recull la crònica del XXV aniversari, el Trofeu Magdalena de Snipes formava part dels campionats regionals, i fins i tot va albergar un Campionat d’Espanya Juvenil i Absoluts en proves separades, la qual cosa va ocupar dues setmanes de regates. En Juvenils van participar 30 embarcacions de totes les federacions espanyoles i en Absoluts també, amb totes les federacions espanyoles, 70 participants. El mateix relat, afirmava que els regatistes del CN Castelló “han participat en regates nacionals a Blanes, Barcelona, Tarragona, València, Gandia, Alacant, Almeria, Màlaga, Algesires, Santander, Torrevella, Santiago de la Ribera, els Nets, Mallorca, Madrid. En internacionals, a Portugal, França, Itàlia i Mònaco” (traducció de l’autora).

Festes fundacionals, esport nàutic i atractiu turístic D’aquesta manera, l’esport nàutic complia també un doble objectiu. Els qui venien a competir a Castelló durant el Trofeu Magdalena de Snipes sabien a més que tenien la festa assegurada, i van ser després, els primers ‘influencers’ de l’època, per a donar a conèixer el nom de la ciutat i el seu territori.

Trofeu Magdalena de Creuers I no sols els regatistes infantils i juvenils… perquè les festes de Castelló van començar a tindre un complet programa d’actes i moltes atraccions a peu de carrer, molt valorades pels visitants. En 1981, ja hi ha recollida en el programa de Festes la regata de Creuers Castelló Borriana, que coincidia amb el 34 Trofeu Magdalena de Snipes. Però no va ser fins a 1989, quan va nàixer també l’I Trofeu Magdalena de Creuers, que coincidia amb el segon cap de setmana de les festes i el Trofeu Magdalena de Snipes.

170

CAPÍTOL IV: ESPORTS

Arriben els Óptimist al RCN Castelló A poc a poc, els temps canviaven. La modalitat de vela lleugera dels Snipes, com ha passat amb moltes altres, va evolucionar. Prompte es van sumar a aqueixa ‘vela lleugera’ altres classes que havien guanyat terreny, a poc a poc en la competició esportiva. En 1968 el CN de Castelló va rebre el regal de tres Óptimist, vaixells menuts, amb forma de ‘banyera’, amb una sola vela i habilitats per a un sol tripulant. Eren les embarcacions més idònies per a la iniciació a la vela i la formació dels nous patrons, futurs llops de mar.

Amb només 3 Óptimist, els regatistes del CN Castelló es van anar al Campionat d’Espanya a Sevilla i van triomfar. El regatista infantil que després va arribar a ser directiu del nàutic es va alçar amb el títol de campió d’Espanya. Els Óptimist van guanyar terreny, es va incrementar la flotilla subdividida en tres classes, A, B i C; i, com Castelló, el mateix van fer els altres clubs nàutics de la Comunitat Valenciana i de la resta d’Espanya. També van sorgir altres classes de vela lleugera com els cadets i els Vaurien, de dos tripulants, i l’Europa també d’un sol navegant. Però a més es donava una altra circumstància, la classe Óptimist era internacional. Els navegants podien aspirar a competir no sols en aigües del seu club, sinó també en proves territorials, nacionals i internacionals. I cal no oblidar, que el major nombre de medalles olímpiques es collien en l’esport de la vela.

Trofeu Magdalena de Vela Lleugera En 1993, el Trofeu Magdalena de Snipes canviava de nom i passava a denominar-se: 47 Trofeu Magdalena de Vela Lleugera, amb la participació dels Óptimist, Cadets, Vaurien i Europa. La regata era bàsicament la mateixa, la que va començar a disputar-se en 1946, però amb una nova classe dominant. Els Snipes van quedar relegats a l’oblit i molts d’ells van romandre ‘en sec’ a l’esplanada del que hui és la Plaça de la Mar. Es van crear les primeres Escoles de la Mar de la Generalitat, a Benicàssim i després a Borriana.

Pràcticament tots els clubs tenien cursos de vela durant l’estiu, dels quals es nodrien les seues flotilles infantils de competició durant la temporada.

No tenien res d’elitistes ni d’esport per a rics, com en algun moment es va voler denunciar. Pense el lector, que en aquella època el Nàutic de Castelló oferia cursets d’una setmana de Vela Lleugera, fonamentalment per a xiquets, amb el patrocini de l’ajuntament de la ciutat, a costos populars.

EL TROFEU MAGDALENA DE VELA LLEUGERA

171

Els xiquets que gaudien d’aquell esport tenien la possibilitat d’inscriure’s com a ‘socis usuaris’ del nàutic de Castelló per quantitats que a penes arribaven a les 500 pessetes. A més, no necessitaven comprar-se el vaixell, el Club disposava d’una flota que llogava a aquells xiquets, també per quantitats molt accessibles per a l’època. Qualsevol xiquet que volguera navegar podia fer-ho tots els caps de setmana, en la flotilla del Nàutic de Castelló, amb el menor cost per a les seues famílies. Resultava més barat que el futbol o altres modalitats esportives.

Prova territorial El Trofeu Magdalena de Vela Lleugera de Castelló va quedar integrat com una prova fixa en el calendari, en el Campionat Territorial Autonòmic en la modalitat d’Óptimist, encara que també competien altres modalitats dins dels esdeveniments de la regata. Els resultats de les proves territorials, de la Federació de Vela, establien el rànquing de millors navegants que formaven l’equip autonòmic. I això significava, al seu torn, poder competir en les proves nacionals i internacionals.

Competir a Castelló, en el Trofeu Magdalena de Vela, va arribar a convertir-se en un atractiu fonamental per als xiquets de tots els clubs nàutics de la Comunitat Valenciana, perquè, a més, durant anys era l’últim campionat puntuable per a formar part de l’equip autonòmic. Participar en el Trofeu Magdalena de Vela Lleugera resultava fonamental.

Imagine el lector, en 1998, en el 51 Trofeu Magdalena de Vela Lleugera van arribar a participar 150 xiquets d’Óptimist procedents de tota la Comunitat Valenciana. Amb ells venien entrenadors, els familiars… més els tècnics i els jutges… El moll, al costat de l’edifici del Nàutic s’omplia de vaixells, de furgonetes dels equips. I després la mar presentava imatges inoblidables plena de veles blanques. Si a això se li suma, que durant aqueix segon cap de setmana de festes també se celebrava el Trofeu Magdalena de Creuers, el resultat és obvi, el CN Castelló era una festa dins de les Festes de la Magdalena.

I la imatge es repetia any rere any. En 2006, el nombre de participants va arribar als 170, només de Vela Infantil, més acompanyants, jutges, directius; i més els navegants de Creuer, prova que també va ser puntuable en el rànquing autonòmic. Més de 500 persones es donaven cita en el CN Castelló de divendres a diumenge.

Tots ells gaudien amb la competició, però també amb les festes i quan marxaven el diumenge a la vesprada s’emportaven amb ells el programa de festes i, per descomptat, la seua cinta verda de la Magdalena, que alguns navegants dels nàutics més remots van arribar a col·leccionar any rere any.

La crisi va acabar amb quasi tot Després, les coses van canviar molt. Cal recordar al lector l’enorme crisi econòmica que va sacsejar a tot el país a partir de 2007. En la Comunitat Valenciana encara es va aguantar una mica l’estirada fins a 2010, per la celebració de la 32é Copa Amèrica de Vela, en 2007; i per la ‘descafeïnada’ 33é Copa Amèrica en el Port de València. Aquella crisi es va cobrar també les seues víctimes en l’esport nàutic.

D’antuvi, una de les mesures adoptades per la directiva del RCN Castellón, va ser la d’evitar la coincidència del Trofeu Magdalena amb les festes fundacionals de la ciutat.

D’aquesta manera, tant el Trofeu Magdalena de Vela Lleugera com el de Creuer van conservar el seu nom, però no les seues dates. Unes vegades se celebrava abans i altres després de la Magdalena.

I tampoc coincidien la Vela Lleugera amb els Creuers. S’intentava, amb això, minorar les despeses que generava la competició, en la precària economia del club. Però la Regata Magdalena va perdre aquella relació tan especial que havia tingut amb les Festes de Castelló. Des de llavors, ja no figura

172

CAPÍTOL IV: ESPORTS

en els programes de les Festes fundacionals de la capital de la Plana. I encara que la competició continue sent la mateixa… o semblant… ja no té la mateixa màgia.

L’última edició del Trofeu Magdalena de Vela Lleugera abans de la pandèmia de la Covid, el 72é Trofeu Magdalena de Vela Lleugera, es va disputar els dies 24 i 25 d’abril de 2019, puntuable en el campionat autonòmic de la categoria d’Óptimist B amb 74 navegants inscrits. Les festes de la Magdalena s’havien celebrat entre el 23 i el 31 de març.

El 73é Trofeu Magdalena de Vela Lleugera es va celebrar els dies 24 i 25 d’abril del passat any. Un 2021 que, també cal dir-ho, no va poder celebrar les seues Festes de la Magdalena per la Covid.

Va comptar amb 47 navegants inscrits, entre ells, la reina infantil de la Magdalena de Castelló.

Bibliografia: 1.- José Luis Blasco Gallota. ‘Cincuentario CSN 19321982’. Revista editada por el CN Castellón 2.- Álvaro Nebot. ‘Cincuentario CSN 1932- 1982’. Revista editada por el CN Castellón.

3.- Salvador Vidal, nadador, patrón de Snipe, y presidente CN Castellón. ‘Cincuentario CSN 1932- 1982’.

Revista editada por el CN Castellón.

4.- ‘Resumen de la flota de Snipes del CNC (1944-1988)’.

Club Náutico Castellón XXV Aniversario del nuevo edificio. Revista editada por el CN Castellón 1988.

‘Cincuentario CSN 1932- 1982’. Revista editada por el CN Castellón ‘Club Náutico Castellón XXV Aniversario del nuevo edificio’. Publicación editada por el CN Castellón. 1982.

‘Crónica de la Magdalena 1945-1994’. Mediterráneo.

Programes de la Junta de Festes de Castelló (1945- 2000) Documentació, notes i publicacions de prensa del RCN Castelló (1998-2006) Documentació, notes i publicacions de prensa de la FVCV (2004-2014)

EL TROFEU MAGDALENA DE VELA LLEUGERA

173

DOLÇOS TRADICIONALS MAGDALENERS

Per: Antonio Garcia i Blanch Llesca d’or de la Comunitat Valenciana 2019 De nou arriba el tercer cap de setmana de quaresma. I enguany si que si tornen les festes de Castelló.

La nostra Magdalena volguda i tan somiada.

Unes festes que la gent castellonera gaudeix i s’emociona amb els cinc sentits: tacte, olfacte, vista, oïda, i el gust. No es concep unes festes amb la falta d’un. L’olfacte arriba des del primer dia, torna a la ciutat l’olor a pólvora tan característic. Les “mascletaes”, els castells de foc, els xiquets amb els seus coets, les despertades.

La vista segurament és el sentit que més ens emociona. Les gaiates tornen al carrer. La seua llum ompli la ciutat d’alegria. Els nostres cors s’il·luminen i no volen que acabe mai aquesta somiada setmana. El vestits, les desfilades, els pregons. Un autèntic plaer per a la vista.

El tacte té la seua importància també. El primer diumenge torna la romeria i, amb això, tenir la canya entre les mans i realitzar la tan esperada romeria.

Oïda, per a un castellonero de soca i quasi músic, escoltar el Rotllo i Canya pot ser de les coses que més li emocione. Les bandes, les colles de dolçaina i tabalet, bandes internacionals, xarangues,….. tot Castelló és música.

I finalment el sentit del gust. No m’oblide d’ell. Les festes tenen també la seua gastronomia i, en concret, també tenen els seus dolços típics d’aquesta setmana.

EL FADRINET. Dolç que ens elaboren amb molta il·lusió i cura els forners del Gremi de Forners de Castelló. Enguany, amb més ganes si cap, tornarem a assaborir aquest deliciós menjar. Dolç elaborat amb els productes més rellevants de Castelló i ingredients molt nostres. Un postre especial i que es pot consumir mentre es gaudeix de qualsevol acte repartit per la ciutat, ja que són dolços individuals i tenen una gran conservació. Els ingredients comencen amb una cassoleta de pasta brisa. S’emplenen amb moniatos i afegim figues, pinyons i “orejones” i s’acaba amb una crema d’ametla. Ningú es pot resistir a tan preuat dolç.

Qualsevol moment és bo per a consumir-lo i, si l’acompanyem amb una copeta de moscatell, ens sabrà millor encara.

La FIGA ALBARDÀ. Una cosa molt nostra. No es pot concebre una romeria sense la “paraeta” en

174

Ximos

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

Figues “albardaes”

San Roc per a gaudir d’aquest dolç nostre. La figa arrebossada d’una pasta escaldada.

Però no tot serà dolç. També tenim elaboracions salades. La més significativa, el XIMO. Que delícia! Tota la gent que ve de fora i ho prova per primera vegada sempre diuen el mateix: que això l’havia de conèixer tota Espanya. Una mossegada deliciosa.

Pa del bo sense cort, i si és d’una fleca del gremi de Castelló molt millor. Buidem la seua molla i ho emplenem amb tomaca, ou, tonyina i pinyons.

Important: fer la tomaca un mateix. Tanquem la tapa i passem per llet i ou. I només ens quedarà fregir-ho. Un menjar que és una delícia. Qualsevol moment és bo per a degustar-lo en qualsevol plaça o acte.

Tornem a gaudir de tots els sentits que durant un temps els hem tinguts amagats, i que ningú ens torne a privar d’alguna cosa tan volguda per a la gent de Castelló.

VISCA LA MAGDALENA I VISCA LES SEUES GAIATES I VISCA LA MARE DE DÉU DEL LLEDÓ!!

Fadrinets

DOLÇOS TRADICIONALS MAGDALENERS

175

DESFILADA FINAL DE FESTES

Per: Amparo Pitarch i Segura Indumentarista Per acomiadar la nostra setmana gran fins a l’any proper se celebra l’últim acte al programa, el conegut Magdalena Vítol, precedit de la desfilada final de festes on el protocol es relaxa, i que fa que una mena de sabor agredolç ens corra pel cos. Per una banda, la diversió de la desfilada, ballant al compàs de les xarangues, rondalles, bandes i bandes internacionals que ens acompanyen i el saber que el fi apunta en entrar a la Plaça Major. Fi que lluny de la nostàlgia dels moments viscuts per tots durant la recent Magdalena, alberga la seguretat d’una propera que, com aquesta, també tindrà el seu VÍTOL, esdeveniment que s’organitza amb moltíssima cura i un dels que té més èxit i acceptació pel públic, ja que coordina un sentiment col·lectiu d’acomiadament de les nostres festes fundacionals i un espectacle on la llum, el color, la pirotècnia i les emocions són els protagonistes.

Una vegada acaba la desfilada final de festes, reunits en la Plaça Major tant els que participen activament en els actes magdaleners com tota la ciutadania, es disposa la ciutat de Castelló a viure l’últim acte del calendari festiu. Les Reines de les festes de la nostra ciutat i les seues Corts d’honor, ocuparan el balcó del consistori des d’on les dos Reines podran encendre la coneguda traca final que recorrerà els principals carrers del centre, precedida pels corredors, que la viuen com una tradició vinculada a les seves arrels. Dins de l’Ajuntament es viuen moments plens d’emocions rememorant les vivències de l’última setmana festera.

Llàgrimes d’emoció per haver viscut uns dies inoblidables, en els quals els somnis de les nostres representants s’han fet realitat. Tristos perquè s’acaba i agraïts per l’oportunitat de formar part de la nostra història. Eixa vinculació a Castelló i a les seues tradicions els acompanyarà al llarg de les seues vides i romandran per sempre els records de l’any gaudit, des de les màximes representants de les festes i les seues Corts d’honor fins a tots i cada un dels castellonencs que s’apropen fins a la Plaça Major per gaudir de l’últim homenatge a les festes fundacionals.

176

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

I és aleshores, quan les Reines de les festes de Castelló, les dos a l’hora fan el crit més esperat de la nit: MAGDALENA!!! I tots a una veu contestem: VÍTOL, simbolitzant la culminació de nou dies de festa intensa i de tot un any en el qual el món fester s’ha bolcat perquè eixes festes siguen dignes de recordar per sempre i igualment significant l’apertura del nou cicle fester per preparar les celebracions de l’any vinent, una manera de renovar el compromís per conservar les nostres tradicions i costums i reivindicar el paper participatiu de la ciutadania. És un acte molt emotiu per les Reines de les festes, que veuen la Plaça Major de gom a gom, un poble unit per les tradicions pairals que igual que elles viuen la clausura de les festes amb tristor, però amb la il·lusió d’unes noves celebracions.

A continuació les nostres representants reben l’últim homenatge, per mediació d’un espectacle de gran format que haurà sigut custodiat com un gran secret durant tot l’any perquè siga una gran sorpresa, tant per a elles com per a tots els que s’han reunit per a l’acomiadament de les festes.

L’esdeveniment unirà tots els elements identitaris que ens identifiquen com a poble i mitjançant les tradicions donarà pas a través de jocs, llum, imatges, pirotècnia i folklore als símbols típics de la festa. Les gaiates, la llum i la pólvora estaran presents durant tot l’acte, on es remarcarà les nostres tradicions fent servir les façanes dels edificis monumentals de forma innovadora i a través de les noves tecnologies per projectar l’escenificació de tot el recorregut de la fundació de la ciutat, incloent-hi tant aspectes històrics, mitològics, com festius i folklòrics, que són els que ens donen identitat com a poble, mostra del nostre patrimoni intangible. Aquestes projeccions de

DESFILADA FINAL DE FESTES

177

grans dimensions, juntament amb tot un embolcall piromusical i l’activa participació ciutadana fa que el Magdalena Vítol siga un dels actes més comentats per tots els veïns. La crítica favorable és sempre un orgull per als organitzadors, ja que requereix moltíssim esforç i cura per la seua part.

Una vegada clausurat l’acte multitudinari, s’ha instaurat des de fa varies dècades la costum d’un altre crit més íntim de MAGDALENA, per part de les Reines de les festes de Castelló, als peus del Fadrí, al qual responen VÍTOL un petit nucli reduït de persones que les han acompanyat durant totes les festes i tots aquells castellonencs que són sabedors d’aquest ritual i que igual que les màximes representants de les nostres festes i les seues Corts d’honor voldrien que les festes continuaren. És comentat que antigament en finalitzar el Vítol, es galantejava les Reines de les festes amb una paella nocturna a l’ermitori de la Magdalena.

Clausurades les festes de la Magdalena, sols ens queda recordar com vam victorejar el crit de Magdalena de les nostres Reines i esperar amb ganes i il·lusió les properes festes, que ja comencen a gestar-se en les ments de tots aquells que porten les festes dins del cor.

MAGDALENA! VÍTOL!

178

DESFILADA FINAL DE FESTES

FI DE FESTES MAGDALENER

Per: Jorge Batiste i Sanz Expert en pirotècnia i membre del Jurat de mascletades Per sort o per desgràcia tot acaba en aquesta vida, fins i tot les festes, i en la nit del segon diumenge de Magdalena el programa assenyala que, a partir de les 23 hores, es produirà el gran espectacle final de festes en la plaça Major, el “Magdalena Vítol”.

Els dos actes principals de la fi de festes de la Magdalena han sigut sempre el Magdalena Vítol i la Traca Final, o viceversa, com veurem mes endavant, sent al principi uns actes on prevalia més la pirotècnia, però amb el temps, el Magdalena Vítol ha passat a ser un gran espectacle.

Hui dia és el Magdalena Vítol l’acte que pose fermall d’or a les festes. Per cert, si fem una mica d’història sobre aquest, cal saber que va ser l’any 1949 quan es va dur a terme, per primera vegada, l’acte final del Vítol, on en principi es pretenia que totes les gaiates es concentraren en la plaça Major i envoltaren amb la seua llum a la Gaiata de la Ciutat. Però a aquella primera celebració només van acudir les gaiates premiades a causa dels enutjos provocats pel desacord amb la decisió del jurat.

I va ser l’any 1952 quan en la plaça Major es va celebrar per primera vegada la Festa del Magdalena Vítol amb una estructura, sobre tot pirotècnica, que va perdurar molts anys, fins a l’any 1990.

En principi abordarem el gran acte de la Traca Final: La traca final sempre ha sigut l’encarregada de posar punt i final a les festes des de la seua renovació en 1945. Per cert en aquest any, en aqueixa primera edició de les festes, la traca final va tindre com a punts de referència la ubicació dels monuments gaiaters de manera que tenia bifurcacions per a arribar als sectors no tan cèntrics.

I cal fer notar que l’any 1947 des del passeig Ribalta es va encendre una potent traca de quatre mil cinc-cents metres que va recórrer els principals carrers de la ciutat amb derivacions de gran efecte a la Porta del Sol, sent els últims cinc-cents metres de gran potència que van rematar a la Torre Campanar el Fadrí amb un gran castell de focs artificials. Va ser, sens dubte, la traca final més imaginativa i impressionant que han conegut les festes de la Magdalena.

Va ser a partir de l’any 1991 quan la traca final

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

179

va passar de ser l’acte que tancava les festes, al qual donava pas al Magdalena Vítol que, fins a data de hui, posa el punt final a aquestes.

Durant aqueixos primers anys, fins al 1990, va ser un acte emblemàtic molt celebrat, amb la participació per tots els castellonencs, de totes les edats, principalment per part dels joves, que la vivien amb molta intensitat i que rivalitzaven per poder-la seguir íntegrament, encara que la “picardia” del pirotècnic els jugava males passades i durant el recorregut la traca disposava de trams on la pólvora accelerava la seua marxa i sobrepassava als corredors posant la guinda a l’acte.

El seu recorregut era: partint de la plaça de la Independència discorria pel carrer Zaragoza, carrer Colón, carrer Enmig, Porta del Sol, carrer Trinitat, carrer Ximénez, plaça de la Pau, carrer Major, plaça María Agustina, carrer Sanahuja, carrer Sant Roc, carrer Sant Félix, carrer Enmig, carrer Colón i la Torre Campanar.

Des del l’any 1991 fins als nostres dies la traca final presenta algunes novetats, a saber, és encesa per les Reines de les Festes des del balcó de L’Ajuntament, i varia el seu recorregut pels carrers: Vera, Gasset, Porta del Sol, Ruiz Zorrilla, Avinguda Rei Don Jaume, Sant Vicent, Ronda Millars, plaça de la Independència, Zaragoza, Colón, Enmig, Porta del Sol, Trinitat, Ximénez, plaça de la Pau, Major, plaça Maria Agustina, Sanahuja, Sant Félix, Enmig i Colón, donant pas al Magdalena Vítol.

El que no canvia mai és l’empresa pirotècnica que s’encarrega de preparar i disparar la traca final, la Pirotècnia Martí de Borriana, hui liderada per Reyes Martí.

La pólvora corre per les venes d’aquesta borrianenca, la rebesnéta d’una saga familiar dedicada a la pirotècnia. Reyes Martí desborda simpatia en el seu “búnquer” situat en el terme municipal d’Onda, on prepara la traca final de les festes de

180

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

la Magdalena. Entre estopí, dolls, metxes, pólvora i traques es mou com a peix en l’aigua i ens conta que la traca final s’elabora tal com ho feia el seu rebesavi, per la qual cosa estem parlant de més d’un segle d’història, i una de les peculiaritats que es continua utilitzant és que les fundes amb les quals s’embolica la metxa mesuren 44 centímetres en lloc dels 50 que sol ser habitual.

També ens comenta que es tracta d’una traca clàssica, feta a mà i de la forma més tradicional, tal com ho feien els seus avantpassats, amb 35 quilos de pólvora en els quatre kilòmetres que té de longitud.

I finalment abordem el Magdalena Vítol que és hui dia l’acte que posa el punt i final a les festes, però arribats a aquest punt, fem una mica d’història.

Fins a l’any 1990 van ser prestigioses empreses pirotècniques les encarregades de realçar l’acte amb les seues artístiques formes píriques. Per cert, era bastant comú en aqueixos anys que la mateixa Reina, després de llançar al vent el tradicional Magdalena! contestat a l’uníson per tots els castellonencs congregats en la plaça Major amb un sonor Vítol! encenguera un “avionet” subjecte a un cable que travessava la plaça fins a l’alt de l’Església de Santa Maria i encenguera el rètol lluminós de Magdalena Vítol, que donava pas a l’espectacle pirotècnic.

I a les acaballes, des de 1987 fins a l’any 1990 es va voler potenciar aquest format de la fi de festes amb uns grans Castells de Focs Artificials que es van disparar en l’Avinguda del Mar, carrer Columbretes i carrer Rafalafena, després de la traca final, a càrrec de pirotècnics prestigiosos com: Brunchú de Godella, Antonio Caballer de Moncada i Zarzoso d’Altura.

Ja a partir de 1991 va ser quan l’ordre dels actes amb què concloïen les festes va canviar i van passar a ser la desfilada final de festes, la traca final i finalment el Magdalena Vítol, convertint-se en el que és hui un vertader espectacle de llum i so, sent la pirotècnia un complement.

Des de fa uns anys, el Magdalena Vítol ha donat un gir de 180 graus. Anem per parts, en primer lloc les Reines de les Festes en arribar a la plaça Major fan la seua aparició al balcó de l’Ajuntament des d’on encenen la traca, en altre temps la “Traca Final”. Amb un similar recorregut pel centre de la ciutat, la Traca torna fins l’altura del Fadrí, sent llavors quan les Reines junt les Corts esperen nervioses el moment per a llançar als quatre vents el crit de Magdalena! respost amb un sonor Vítol! per tots els allí congregats, donant principi a un gran espectacle preparat per empreses especialistes en aquests esdeveniments com per exemple “Xarxa Teatre”.

Seguidament, després d’encendre’s el preceptiu cartell de Magdalena Vítol comença a desenvolupar-se l’acte: músics, ballarins, actors, acròbates…. projeccions d’imatges sobre la façana de la Cocatedral, que unes vegades versa sobre la història de la ciutat, o sobre els actes més significatius de les recentment passades festes. Foses les imatges amb els temes musicals magdaleners per excel·lència, i un vibrant piromusical i el Rotllo i Canya rematen l’acte.

Un espectacle de color, llum i so sempre acompanyat per la pirotècnia.

FI DE FESTES MAGDALENER

181

Arrere en el temps

“LA CARRERA DE ANTORCHAS Y LA TRACA FINAL” (1945) “Redacción Mediterráneo” Del diari “Mediterráneo”del 11 de març de 1945

182

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

EL MAGDALENA, VÍTOL! VISCUT PER LES NOSTRES REINES... ÚLTIMA NIT, CAL GAUDIR-LA! Per: María Mulet i Ripollés Reina de les festes 2009 Última nit, cal gaudir-la!, sembla que el somni està a punt de finalitzar, pel que no vols que se t’escapi res i ho vols donar tot.

Segueixes estant envoltada de totes les persones que no t’han deixat ni un segon a tot l’any, i més especialment a la darrera setmana. Gaiates, Colles, Banda Municipal, Dolçainers, Policia, conductors, la teua Junta, les teues “Dames”, els teus pares, els teus germans, la teua família…, tot preparat i arriba el moment.

Sortim de l’Avinguda del Rei per arribar fins a la nostra plaça Major, recorrent els carrers de Castelló per darrera vegada. Durant el camí, balles, rius, t’emociones, “et destarifes una miqueta”, perquè l’entorn ho permet i Castelló t’ho demana, ja que realment ells, els castelloners, senten en aquell moment la mateixa o més emoció que tu.

Has passat pel Casino, entres al carrer Major, arribes a la plaça Santa Clara, i t’adones que cada cop hi ha més gent; gires per Arcipreste Balaguer amb marxes móres tocades pels Dolçainers, l’emoció està a flor de pell, la plaça Major està de “gom a gom”, i encara que, en veritat, ningú dels que hi són vol que la setmana acabe, t’estan esperant a tu, perquè finalitzes com es mereix, una setmana que no podré oblidar mai.

Et submergeixes a la plaça a ritme del Rotllo i Canya, amb què m’acompanya la nostra Banda Municipal, l’últim que ballaré amb el meu “Presi”. L’afecte que et traslladen aquests milers de persones et fa ballar i gaudir-lo més que cap altre. Al fons ja veus l’Alcalde i el Regidor de Festes que et reben a la porta de l’Ajuntament per acompanyar-te a viure un dels moments més intensos de la setmana.

Puges les escales i després d’accedir al despatx de l’Alcalde veus com s’obren les portes del balcó.

Tens sentiments contraposats, no vols sortir, el final està a punt d’arribar, però així que hi poses un peu a la balconada, la ciutat respon, només escoltes aplaudiments, veus la teva gent, castelloners que senten el mateix que tu cada vegada que escolten una mascletà, sentiment que només nosaltres entenem

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

183

i que, per descomptat, t’enorgulleix tant, que et disposes a fer la millor salutació que pugues haver fet a tot el teu regnat. Te’n adones que aquesta perspectiva només unes privilegiades com les Reines la podrem viure. Sincerament, recorde aquest moment com un dels més emocionants de tot el meu regnat.

Només ens falta fer sonar els darrers petards que recorren tota la ciutat. Berta i jo encenem la Traca Final, escoltem com s’allunya pel carrer Vera, mentre ressona per tot Castelló, la plaça segueix de festa, com no podia ser d’altra manera. Salten, canten, saluden a ritme de “Don Petito i Don José…”, i sents com la traca ja s’acosta pel carrer Colom.

L’últim coet sona, la plaça es queda en complet silenci, no vols cridar, però en aquell moment la teva “petita” et dóna la mà, mires a banda i banda i veus un equip increïble al teu voltant, que et fa treure totes les forces del món perquè saps que aquí no s’acaba tot, aquí comença la gran família que formarem el 2009 i que, a dia d’avui continua, i així, amb aquesta mirada còmplice, que només Berta i jo som capaços de descriure, agafes aire i crides, Magdalena!!

Per si et quedava algun dubte de si hauries d’haver cridat o no, Castelló et confirma amb tota la seva calor i estima que sí, has fet bé, responent-te amb el seu més afectiu, VITOL!

184

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

UN FERMALL DE SENTIMENTS Per: María España i Novoa Reina de les festes 2012 Cada castellonenc té una vivència diferent al voltant del Magdalena Vítol. Hi ha persones per a les quals és una tradició familiar acudir a la Plaça Major, unes altres per a les que és un autèntic ritual, d’altres que es reuneixen al voltant del televisor per veure el que succeeix o altres queden amb amics per a córrer la traca final. Hi ha una infinitat de variants.

Imagine que el mateix succeeix amb el que sentim cadascuna de les Reines de les festes que hem viscut aquest moment encara que, m’atreviria a dir, que hi ha un element comú per a totes, la sensació de que és com un fermall que en aquell moment no serveix per subjectar una peça de roba, sinó les sensacions i els sentiments d’una setmana irrepetible, un adorn perpetu. No en va, se sol dir que aquest acte és el fermall d’or de les nostres festes fundacionals.

Malgrat que ja ha passat una dècada d’aquell 18 de març de 2012 el recorde com si fos ahir per diversos instants inoblidables que no em van fer percebre aquell moment com un comiat, sinó com una celebració d’una setmana màgica i multitudinària.

Em venen a la ment records com estar escoltant el rotllo i canya a l’entrada del consistori, ballant, ignorant que tal quantitat de persones ens observaven i, a més, pensant com de curta em semblava la peça de Pepito García en un moment així.

També recorde les mirades de les meues dames de la ciutat i la mà de Carla, la meua reina infantil, agarrant-me fort mentre esperàvem l’encesa de la traca final, sense poder parar de plorar i, una vegada encesa, l’espera al balcó de l’Ajuntament interactuant amb totes les persones que s’amuntegaven a la plaça, coneguts i pertanyents a qualsevol col·lectiu, familiars, amics i en la seua gran majoria, anònims i desconeguts.

EL MAGDALENA, VÍTOL! VISCUT PER LES NOSTRES REINES...

185

És curiós el que em sorprén encara recordar al detall moltes de les persones que vaig veure allí i, també, el que em va sorprendre no poder definir on acabava la gent i on començaven els carrers adjacents.

Però si hi ha una cosa que recorde exactament com va passar, fins al punt que no he oblidat ni la posició de les meues mans, va ser el moment en què va tornar la traca final i es va escoltar un profund silenci trencat per aquell primer “Magdalena” davant la multitud, que a l’uníson em va retornar un “Vítol” eixordador, que per a mi no sols va representar el no oblidar ni un detall, sinó el final, la continuació i el principi d’alguna cosa, amb l’orgull de tindre la sensació que la ciutat és capaç d’estar unida, capaç d’alçar la veu alhora per aquelles coses que li omplen i la il·lusionen.

Si vol, capaç de ser un mateix ser… Això sí que és Castelló!

No es podria esperar millor fi de festa, però ahí no acaba tot. Després de l’espectacle posterior que va recordar a tots els presents aquella magnífica i calorosa setmana, la plaça es va anar buidant a poc a poc. I és en aquest moment quan queden els que formen l’agulla que s’encarrega de tancar el fermall, la subjecció que hi havia darrere de tot el que la ciutat, i jo mateixa, vam viure, els que van creant el record que mai s’oblida, els que fan que es propicien totes les xicotetes coses. Les famílies, els amics, els representants dels col·lectius, els regidors, l’Alcalde, la Junta de Festes, les forces i cossos de seguretat i tots els cossos de suport, els sanitaris, els nostres motoristes, els xofers...

I allí, a la porta del Fadrí, vam tornar a cridar “Magdalena”. Un crit que no és només veu i no és només una paraula. És aquell amb el que també crides “gràcies per aquest regal que m’heu fet i que mai oblidaré”, “gràcies per confiar en mi”, “gràcies per donar-me el millor any de la meua vida”, “gràcies per la companyia” i “gràcies família, per donar-me suport”.

I de tornada no només vaig escoltar “Vítol”, perquè vaig sentir “Vítol” i vaig pensar “Vítol”.

Li diuen el Vítol xicotet… per a mi, les lletres més grans i boniques del fermall que sempre subjectarà tot al meu cor.

186

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

PERQUÈ SÍ, PERQUÈ MAGDALENA TAMBÉ ÉS… VÍTOL! Per: Beatriz Iturralde i Cubertorer Reina infantil de les festes 2014 MAGDALENA… És sentiment, tradició, festa, soroll, fervor, llum, pólvora, dolçaina i tabal, amics, arrels...

Magdalena, són tantes coses alhora que podria estar tot l’article dient-ne d’adjectius. Una setmana plena d’emocions que ens guardem durant un any sencer, per poder deixar-les florir cada tercer diumenge de quaresma. Una setmana en la qual no importa d’on, ni de qui eres, simplement ets castelloner, magdalener i gaiater.

I de tots els actes de la setmana gran de Castelló, com definir el moment més i menys esperat de l’any?

VÍTOL és tristesa i alegria, final i principi, sentiments, exclamació, llàgrimes, esgotament, força, il·lusió, records... records d’una setmana que tothom espera amb ànsia i que quan vols adonar-te’n ja n’ha passat. El pregó, la romeria, el pregó infantil, l’encesa, el cos multicolor i fins i tot l’ofrena. Però encara queda per gaudir de l’últim acte de les festes, el MAGDALENA VÍTOL. Com totes les coses a la vida, tot aplega a la seua fi. Però nosaltres, ho fem d’una forma ben especial, un acte sempre igual però un Magdalena Vítol, diferent cada any, això sí, sempre amb la mateixa emoció. Tots esperem aquesta nit com una de les més màgiques, però a la vegada, ningú vol que aplegue, per no acomiadar les nostres volgudes festes.

Al 2014, vaig tindre l’honor de poder representar a tots els xiquets i xiquetes de Castelló com a Regina Infantil, i viure aquesta setmana, juntament amb la meua regina Lara i les corts d’honor, o més ben dit, AMIGUES que et dona el món gaiater, com una de les més màgiques. La tornaria a viure una i mil voltes si fora possible, i per a mi el Vítol també és això: recordar, perquè recordar sempre es tornar a viure eixa setmana que et passa per davant dels ulls en tan sols un instant. Per a una xiqueta de 10 anys, que des que va nàixer porta a la sang les festes de la Magdalena, viure-la com a Regina infantil, fou tot un privilegi. I sí, va ser al Vítol on em vaig adonar de tot el que estava vivint. Només em van caldre uns segons, per adonar-me’n de quan afortunada havia sigut, i estava sent.

El Vítol es pot definir com final i inici a la vegada, el final de una setmana EL MAGDALENA, VÍTOL! VISCUT PER LES NOSTRES REINES...

187

que sempre recordaré amb especial estima, però sabia que aquell era l’inici dels records de la que seria la major vivència de la meua vida, plena de sentiments que poques vegades més he tornat a tindre; l’inici d’una gran família que formàrem les 14 components de la Cort d’Honor; l’inici de tantíssimes coses, que per a mi, el Vítol en lloc de ser un moment trist, va ser un moment d’alegria per tot el viscut, d’agraïment a tots els que ho van fer possible, a tot els festers, a tot Castelló per el tracte rebut durant tot l´any.

Per això, en aquell moment no se’m va caure ninguna llàgrima, perquè encara que estava trista perquè s’acabava la setmana gran, sabia que sempre quedaria en la meua ment, en la meua ànima, en la meua vida, per poder recordar-ho sempre.

I, voleu saber com es sent una Reina Infantil al balcó de l’Ajuntament? Afortunada, perquè després d’haver recorregut els carrers de Castelló per última vegada amb la desfilada final, entrant a la plaça amb les teues dames i tothom mirant-te, veus com la millor setmana de la teua vida aplega a la seua fi, s´apaga com les mateixes llums de la Plaça Major de Castelló, com els castells de focs al arribar “al cel” exploten, però s’apaguen...

I en el instant en el que te’n adones que la traca ja torna després d’haver fet tot el camí, saps que ha aplegat el moment que tan poc vols que aplegue. Allà dalt els sentiments t’envaeixen, quasi que no distingeixes a ningú, però saps que no cap ni una persona més a la plaça. I de sobte, sense pensar-ho, d’entre tota la multitud, aconsegueixes reconèixer les 3 persones més importants per a tu; la teva família i és en aquell instant, quan la calma recorre el teu cos, saps que tot va bé i encara que la Magdalena s’acabe, queda molt per viure, però sobre tot, molt per recordar.

La nit del Vítol ens fa volar per damunt de tot... sssssshhhhh tanqueu els ulls per un moment... vos imagineu eixa nit del 2014 volant des del cel com uns pardalets quan l’hivern ja deixa pas a la primavera?

Els carrers encara fan olor a festa, i al fons la dolçaina i tabal continuen ressonant fort com al primer dia. El Fadrí llueix les millors gales per a l’última nit de Magdalena, com el primer dia, com a l´eixida cap a la primera mascletà, o el gran dia de la romeria....

Mireu, ací estan els companys de la Gaiata 1, i allà aplega la Farola-Ravalet...

I poc a poc comencen a aplegar les comissions de totes les Gaiates i la plaça es plena d’il·lusió i en un tres i no res. Al fons ja veiem per fi les corts d’honor, la infantil a ritme de comparsa mora i la major al del rotllo i canya. Quina alegria! Quina il·lusió, quina emoció... quina tristor... quins sentiments tan enfrontats!

Però millor aterrem, que ja quasi comença i he de pujar al balcó...

S’apaguen les llums de la plaça, et donen el micròfon, mires a la teua regina, i a l’uníson i amb totes les forces del món crides... MAGDALENA! On tot Castelló respon VÍTOL! Perquè si, perquè Magdalena també es... … VÍTOL!

188

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

UN CRIT D’AFECTE DE LA CIUTAT Per: Dunia Gormaz i Campos Reina de les festes 2015 Tots esperem la nostra setmana gran amb moltes ganes. Durant tot el cicle fester, gaiates, colles i ens vinculats treballen amb il·lusió perquè any rere any les nostres festes siguen encara més grans.

Recorde imaginar-me moltes vegades com seria la meua gran setmana, pensar com viuria cada acte, que sentiria en viure cadascun d’aqueixos moments. Gens comparat amb tot el que vaig sentir en el moment del Vítol.

Després de viure 9 dies de somni, l’ultim dia vaig despertar amb nostàlgia i plena d’emoció per tot el viscut. Recorde el cansament, la sensació d’agraïment per l’oportunitat que havia tingut de poder viure totes aqueixes experiències i la fortuna d’haver-ho pogut compartir amb gent tan meravellosa.

Arribem a l’avinguda del Rei, es respirava emoció, alguna “lagrimilla” d’alguna cosa que acabava i molta emoció també pel nou cicle que començava. En aqueix moment va començar una desfilada diferent als que havíem pogut viure fins al moment, ballem, riem, ens abracem...

Record amb afecte la calor de Castelló, pels carrers de camí a la Plaça Major, les boniques paraules que ens dedicaven, els aplaudiments. Ens acostàvem a l’entrada de la plaça, els sons cada vegada eren més forts, cada vegada notava com anaven retrunyint amb més força dins del meu cos de la mateixa forma que anava guanyant força la intensitat de tots els meus records de la setmana.

EL MAGDALENA, VÍTOL! VISCUT PER LES NOSTRES REINES...

189

Recorde el corredor d’entrada a l’ajuntament, arribava el final. Va ser llavors quan vam veure a les nostres famílies, vaig mirar als ulls a les meues Dames, Madrines i Presidents de tots els sectors.

Una mirada era suficient per a saber el que sentíem en aqueix moment.

En pujar al balcó i encendre la metxa de la traca final, no era conscient que després d’uns minuts anava a viure, sense saber-ho, un dels moments més especials d’aqueix any. No volíem que acabara, cada vegada sentíem que s’acostava la traca de tornada, teníem que pronunciar el final de les nostres festes i no teníem molt clar que estiguérem preparades per a això moment, però sabíem que era una cosa que havia d’ocórrer, sense pensar-ho massa, la meua reina infantil Cristina i jo, ens vam agafar de la mà i... Magdalena! Vítol!

Sempre recordaré la intensitat d’aqueix Vítol i l’emoció que vaig sentir. Va ser un crit d’afecte de la meua ciutat cap a nosaltres que posava el fermall d’or a un any que no oblidaríem mai. Estaré tota la vida agraïda per tot el que vaig viure i aqueix moment retrunyirà amb força en el meu cor per sempre, perquè serà el recordatori de tota la calor que vaig sentir de la ciutat de Castelló, el món de la festa i la seua gent.

Per Sempre... Magdalena!

190

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

L’ÚLTIMA PINZELLADA Per: Cristina Batalla i Serret Reina infantil de les festes 2015 Com oblidar el Magdalena Vítol de l’any 2015! Va ser la nit del 15 de març i amb el meu crit de Magdalena donava la meua última pinzellada al llenç que vaig començar a acolorir el 25 de juliol de l’any anterior.

Primer de tot, vénen a la meua ment les paraules del meu amic Carlos, el meu Galantejador quan el dia de la meua Galania va comparar la meua setmana de festes amb un llenç que cada Reina ha de pintar, donar-li el seu estil propi i signar-lo. Aqueix dia vaig decidir que el meu llenç fora de colors alegres i brillants, com era jo, que els colors grisos i tristos quedaren per a mi.

El dia va començar com un altre qualsevol de la setmana gran, amb son i amb presses, anada i tornada a la perruqueria, els riures amb la meua mare mentre em vestia i després la casa omplint-se amb els meus xofers, policies, membres de Junta i Dames infantils per a desdejunar com ho fèiem des de feia nou dies. Ens preparàvem per a una altra nova jornada d’emocions i vivències. En la meua ment encara no s’havia instal·lat la idea que era l’últim desdejuni, l’últim dia de festes, el dia que anava a signar aqueix llenç ple de colors que havia sigut el meu pas per les festes de Castelló.

El dia va transcórrer feliçment, amb actes més tranquils que els de dies anteriors. Recorde especialment el descans havent dinat quan ens van portar a l’Ermita de San Roc de Canet per a assajar una mica la Marxa Mora amb la qual faria la meua entrada en la Plaça Major.

Després tot va succeir molt ràpid, la desfilada final, l’entrada a l’Ajuntament i el balcó il·luminat on cridaria per última vegada Magdalena i ja ningú respondria “Festa Plena”.

EL MAGDALENA, VÍTOL! VISCUT PER LES NOSTRES REINES...

191

Havien sigut uns mesos replets d’emocions, de molt de treball, però feliços, plens de vivències i de reconeixement per on passava, de conèixer a persones que des de llavors formen part de la meua vida, amb una setmana plena de bon temps, molta participació en els actes i amb una Junta de Festes desvivint-se perquè fos la millor Magdalena de la meua vida, era impossible no acabar el llenç amb una pinzellada de color.

Eixa pinzellada de color que es mereixien tots els castellonencs que omplien la Plaça Major.

Recorde l’encès de la traca, la meua imatge reflectint-se en la Catedral i després el silenci mentre es buidava la plaça. El comiat de les Autoritats i les fotos oficials. Finalment, l’agraïment un a un de les forces de seguretat, protecció civil, policia local i sanitaris que van formar dues files per on passàvem Dunia i jo. En aquell moment, vaig girar la meua vista cap al balcó d’on havien desaparegut els seus colors brillants, les seues llums i els riures còmplices de tots els que estàvem en ell. Ara era un balcó fosc i gris, ara les meues pinzellades ja no eren de colors, eren grises i tristes com els meus sentiments, però per sort, el llenç estava signat i fins a l’últim moment havia sabut transmetre als que m’envoltaven, alegria i entusiasme.

Recorde que vaig plorar tot el trajecte fins a la meua casa i l’endemà quan en el saló ja no hi havia xofers, policies, Junta i Dames, només la indumentària del dia anterior i llavors vaig tornar a recordar les paraules que em van dedicar: “ però al final quan ja estigues cansada i esgotada i només quede l’última pinzellada, fes un pas arrere per a guanyar profunditat, i pega-li una ullada, serà el teu moment íntim d’alegria i emoció, llavors pensaràs, ja només queda signar-ho, i quan vages a signar-ho veuràs que les lletres que ixen del teu pinzell seran MAGDALENA i tots els que formem part del quadre direm VÍTOL.”

192

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

LES ÚLTIMES LLUMS MAGDALENERES Per: Natalia Palacio i Bernat Reina de les festes 2019 Després d’una setmana plena d’emocions, el darrer dia de les nostres festes és una miqueta agredolç.

D’una banda, sents felicitat per haver tingut el privilegi i l’honor de representar la teua ciutat. D’altra banda, tristesa perquè veus que aquella setmana, que durant tant de temps esperaves i desitjaves tant, havia passat en un obrir i tancar d’ulls. Perquè... la Magdalena 2019 sempre serà la més especial per a mi.

Una setmana on els llums de les gaiates il·luminaven d’una manera molt especial els carrers de la nostra ciutat, on la música de la dolçaina i el tabal acompanyada de l’olor de pólvora de les mascletaes ens van deixar veure que ‘Ja el dia ere arribat...’, una setmana que ningú imaginàvem que seria la darrera Magdalena fins ara, viscuda en allò que avui anomenem: “normalitat”. Nou dies intensos on set xiquetes i set joves van poder gaudir per fi les seues més desitjades il·lusions, i estes es van fer realitat.

El Vítol, per a mi, representa el colofó a un somni llargament desitjat. Va ser un moment molt especial, molt únic, en què després d’una marató d’esdeveniments i actes magdaleners sense pràcticament gaudir dels detalls viscuts, ni atendre el cansament i l’esgotament físic, la realitat et diu que tot arriba al final. Tots aquests moments tan desitjats han passat en un sospir, molt de pressa, gairebé sense poder-los gaudir. És per això que el Vítol també representa el principi d’un nou cicle magdalener i de nous moments d’assaborir el que ja s’ha viscut i que forma part de la història festera, de la posteritat.

Recorde amb emoció com va ser aquell últim dia de la setmana festera, que no per ser l’últim va ser el menys intens i on les emocions estaven a flor de pell...

El dia es va iniciar com un altre qualsevol, però el cansament ja aflorava als nostres cossos, degut a la intensitat d’activitats dels darrers mesos i a l’esgotament de la completíssima agenda de la nostra setmana gran, plena d’esdeveniments, presses i frenesí. Primer de tot, el matí començava amb la rutina diària, després d’unes poques hores de son, quan encara el sol no treia el cap als carrers de la vila i calia anar a la perruqueria per pentinar-me de castellonera, marcar bé les ones i el monyo que havia d’aguantar una jornada ben intensa i, com sempre, ja començaven les presses per arribar a temps.

Tot i això, aquell últim dia del mes de març de 2019 hi va haver moltes sorpreses i anècdotes que van fer d’aquella jornada darrera de la setmana magdalenera, un dia inoblidable.

Durant la setmana de festes, alguns dies de Magdalena les dames de la ciutat amb alguns membres de la Junta de Festes, venien a ma casa a esmorzar.

Tot i que ens haguéssim de despertar abans per a furtar una estoneta a l’inexorable pas del rellotge, totes i tots ho fèiem amb moltes ganes, ja que es tractava d’un moment molt íntim on compartíem anècdotes del dia anterior i comentàvem l’agenda que teníem al davant.

EL MAGDALENA, VÍTOL! VISCUT PER LES NOSTRES REINES...

193

Però aquell dia va ser diferent. Els pares i mares de la cort ens van organitzar una despertà per a totes nosaltres, la Cort major. Les set ens vam emocionar molt de veure que, una vegada més, el nostre club de fans més gran durant l’any estava al nostre costat recolzant-nos i gaudint de les hores finals de la Magdalena 2019. Tot això va fer que aquell diumenge començara sent perfecte, però la cosa va canviar en poc de temps, quan va aplegar una última convidada a la festa: la pluja!

Les precipitacions van fer acte de presencia durant tot el matí i no es va poder llençar l’última mascletà. Aquest fet, ens va deixar una miqueta tristos, però la jornada va seguir i, amb xàfecs o ruixats que per moments semblaven autèntics diluvis, vam continuar amb quasi totes les activitats previstes, encara que una miqueta remullades.

Tot i així, la tristesa de veure que les festes acabaven anava envaint-nos poc a poc, i va tindre un dels moments més àlgids al sopar previ a l’acte final del Magdalena Vítol. Estàvem reunides les dues corts, gran i menuda, amb tots els nostres familiars i allí al veure les caretes de les dames infantils, plenes de pena i plors i de la cort major, amb moltíssima tristesa i llagrimetes als ulls, em vaig adonar, de veritat, que estàvem al final, quan totes comentaven com havia passat tot de ràpid. Aquell moment no l’oblidaré mai.

Però especialment, tampoc oblidaré la careta de la meua reineta, de la meua Nata. Estava asseguda sopant i va començar a plorar. Ens vam abraçar molt fort i va ser inevitable que em caigués una llàgrima i, a poc a poc, van anar caient les llàgrimes en totes les nostres companyes d’aventura magdalenera. És veritat que la pluja final que no parava de caure, va deslluir el darrer acte, la desfilada final. Això va fer que a causa de les condicions del temps, algunes gaiates van considerar no participar-hi i esperar-nos a la plaça l’ajuntament. No obstant, altres gaiates i la Germandat dels Cavallers van decidir desfilar. Va ser complicat perquè nosaltres intentàvem passar-ho bé i normalitzar una desfilada diferent amb un trajecte més curt, donat que amb la gran quantitat de pluja havíem d’anar amb compte. No va ser el típic Vítol on la gent durant el trajecte va ballant i saltant tota l’estona, però hi havia alegria i ens sentirem recolzades per gent de les gaiates i del món de la festa que, malgrat la inclemència del temps, caminava al nostre costat, animant-nos, dient-nos coses boniques i fent que aquesta desfilada fos de debò molt especial.

Però, en arribar a la plaça de l’ajuntament i pujar al despatx de la nostra alcaldessa, treure el cap al balcó i veure tota la gent de Castelló que estava recolzant-nos, vaig sentir orgull, orgull de la meua ciutat, de totes les persones que formen el món de la festa que, amb el seu treball constant i dedicació, fan que les festes de la Magdalena siguin les millors festes del món. I allà estava plena la plaça de l’ajuntament de paraigües i de cors festers amb il·lusió de gaudir de l’espectacle i cridar l’anhelat VÍTOL. Vam començar amb l’anomenada traca final. L’espera fins que arribés de nou la traca de tornada a l’ajuntament es va fer llarga, perquè Natalia i jo estàvem una mica nervioses pel crit que posava punt i final a les nostres festes. I va arribar eixe moment, Noelia, la nostra “presi” ens va dir ‘’Quan vulgueu, xiques’’, i aleshores, vam agafar el micro i vaig dir a Natalia en veu baixeta ‘’1,2 i 3’’ i vam cridar ‘’MAGDALENA’’ amb totes les nostres forces i tota la plaça va cridar ‘’VÍTOL’’.

194

CAPÍTOL V: FINAL DE FESTES

En eixe moment va començar un xicotet acte de la mà de pirotècnia Peñarroja. Un acte fi i elegant que malgrat la pluja es va poder realitzar, posant un brillant colofó a la nostra setmana màgica. L’acte, molt emocionant, va finalitzar amb les imatges de la reineta Natalia i la meua a la façana de la catedral. Quan va finalitzar, els llums de la plaça es van encendre i vam poder veure els plors dels festers i festeres per veure que s’havien acabat les festes. En eixe moment ens vam adonar de com tothom allí present ens mostraren el seu suport i estima i va ser en eixe moment quan tota la cort junta vam saludar per darrera vegada des del balcó de l’ajuntament. Natalia i jo vam ser les últimes a entrar de nou al despatx de la nostra alcaldessa, i veritablement volíem quedar-nos-hi, no volíem marxar i que s’acabés aquella setmana meravellosa, però en veure els aplaudiments de la gent i els crits de suport de totes les persones, ens emocionava encara més i aquest sentiment ens feia sentir molt feliços .

Després vam baixar del consistori i vam realitzar el segon crit de ‘’MAGDALENA’’ al nostre estimat fadrí. Un acte més íntim, reduït a la a gent més propera i involucrada en la festa, perquè teníem davant tota la nostra cort, totes les madrines i presidents de les diferents gaiates, el regidor de festes i l’alcaldessa de la ciutat mirant-nos. Seguidament, van començar els agraïments i les fotografies protocol·làries, però també fotos amb persones que van estar al nostre costat en un segon pla, com els nostres xofers. I quan pensàvem que el dia havia finalitzat, encara quedava una sorpresa més i vam acabar sopant tot junts les corts i la Junta de Festes, en un íntim i xicotet acte que va organitzar la nostra presidenta, Noelia, amb la col·laboració de la Colla de Dolçainers i Tabaleters. Natalia i jo vam dir unes darreres paraules i totes i tots els allí presents vam acabar emocionant-nos. Si he de resumir com va ser el Vítol 2019 diria que va ser atípic, però no menys especial. És veritat que ens vam perdre actes i coses que la junta de festes amb tanta feina havia organitzat per a nosaltres, però l’afecte amb què totes les persones ens van tractar va fer d’aquell diumenge plujós un dia perfecte.

GRÀCIES CASTELLÓ.

EL MAGDALENA, VÍTOL! VISCUT PER LES NOSTRES REINES...

195

DISSABTE, 19 DE MARÇ 12’00 h. Anunci oficial de les Festes i Mascletà a la Plaça Primer Molí.

16’00 h. Cavalcada del Pregó 23’00 h. Trasllat de les nostres Gaiates al carrer Sant Roc.

DIUMENGE, 20 DE MARÇ 07’00 h. Repartiment de canyes i cintes a la Plaça Major.

08’00 h. Missa de Romers i, en finalitzar, Romeria de les Canyes.

19’00 h. Tornà de la Romeria i Processó de Penitents.

20’30 h. Desfilada de Gaiates

DILLUNS, 21 DE MARÇ 10’00 h. Cavalcada Infantil 14’00 h. Mascletà 20’00 h. Encesa de les Gaiates a la plaça Botànic Calduch, acompanyada de remat pirotècnic.

DIMARTS, 22 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 16’30 h. Entrega de premis a la Plaça Hort dels Corders.

22’30 h. Sopar de pa i porta.

196

DIMECRES, 23 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà.

17’30 h. Xocolatada i Animació Infantil 21’30 h. Sopar de pa i porta.

DIJOUS, 24 DE MARÇ 09’30 h. Caravana festera cap a la Mascletà 14’00 h. Mascletà 21’30 h. Sopar de pa i porta en el CAU 23’00 h. Concurs de Karaoke en el CAU

DIVENDRES, 25 DE MARÇ 12’00 h. Punto FAMM amb l’actuació de Vertical 12’30 h. Vista de les reines al nostre sector Brancal de la Ciutat (Plaça Botànic Calduch) 14’00 h. Mascletà 21’00 h. Sopar de Socis 23’30 h. Orquestra Tabú

DISSABTE, 26 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 17’00 h. Ofrena de flors a la Mare de Déu de Lledó.

22’00 h. Sopar de pa i porta al CAU 23’30 h. Actuació Musical. RHODEL

DIUMENGE, 27 DE MARÇ 14’00 h. Mascletà 15’00 h. Paella per als socis al CAU 18’00 h. Trasllat de les nostres Gaiates 21’00 h. Tradicional Magdalena Vítol a la plaça del Primer Molí.

22’45 h. Gran Traca Final 23’00 h. Magdalena Vítol.

NOTA: Aquest programa podria presentar canvis a causa de la situació de pandèmia actual.

197

Bones festes!

Magdalena 2022

198

Plaza Pais Valenciano 4 Castellón de la Plana

Coca d'Espinacs Coca Escalibada Coca Tomaca Rosquilletes

Rotllets d'Anís Mostaxons Magdalenes Benitetes

Primer Premi al Millor pa de la Província de Castelló 2019 Primer Premi al Millor Rotllet d'Anís de la Província de Castelló 2019

199