VIPS_70 vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

L’Espai Verd 1982 CSPT + ESPACI Lluís Santàngel 1977 Emilio Giménez

vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

La Colla 1973 Alberto Sanchis

Torres Túria 1975 GO - DB

CRÈDITS

FONTS CONSULTADES

Coordinació publicació: David Estal + CREARQCIÓ (Manuel Causanilles, Anna Devís, Lidia Escuder, Júlia Gomar, Pepe Lerma, Silvia Miralles, Julia Pineda, Jaume Puchalt, María Silvestre, Adrià Solbes) Edició d’art: Cecilia Rodríguez Suárez Revisió de textos: Josep Daniel Climent Martínez (vlc) i Jorge Romero Ariño (cst).

Col·laboradors: Vicente González Móstoles, Josep Sorribes, Juan Ramón Selva, Paz Cortés Alcober, Pablo Sanchis Aparicio, Boris Strzelcyzyk, Hortensia García, Mayte Piera, Rafa Rivera Herráez.

AJUNTAMENT DE VALENCIA, AGUD, F., GARCÉS RAMÓN, V. (1983) 1979/1982. Cuatro años de gestión municipal democrática.

València: Ajuntament de València.

ISBN: 978-84-608-5082-3 Depòsit legal: V54-2016 Avís legal: Llicència d’ús Creative Commons BY-NC Reconeixement-NoComercial Aquesta llicència permet a qualsevol persona mesclar, adaptar i crear a partir d’aquesta obra sense finalitat comercial. Les noves obres derivades d’aquesta han de reconèixer l’autoria original, no poden ser utilitzades comercialment i no han d’estar subjectes a una llicència amb els mateixos termes que aquesta obra.

Autoedició: Crearqció Associació Imprés per: La imprenta CG Aquesta activitat està parcialment finançada per l’Àrea de Gestió Cultural del Vicerectorat d’Alumnat i Cultura a través de les ajudes concedides en la convocatòria de projectes culturals 2014-2015.

Aquesta publicació s’ha finançat mitjançant la campanya de micromecenantge de Verkami “Vips 70_el llibre” durant el periode del 16 de novembre al 20 de desembre de 2015.

1a edició limitada (250 exemplars): València, gener de 2016.

LLOPIS ALONSO, A., DAUKSIS ORTOLÁ, S. (2001).

Arquitectura del siglo XX en Valencia. València: Diputació de València, Institució Alfons el Magnànim SORRIBES MONRABAL, J. (2015) 1940-2014: Construcción y Destrucción de la ciudad. València: Universitat de València, Servei de publicacions.

TALLER AQ: http://www.talleraq.com ARXIU HISTÒRIC MUNICIPAL DE VALÈNCIA. Documentació.

CORTÉS FERRANDO, ANTONIO. Arxiu personal de l’arquitecte.

GIMÉNEZ JULIÁN, EMILIO. Arxiu de la biblioteca del CTAV. MARTÍNEZ GARCÍA-ORDOÑEZ, FERNANDO. Arxiu personal de l’arquitecte.

SANCHIS PÉREZ, ALBERTO. Arxiu personal de l’arquitecte.

SERVICIO DE PLANEAMIENTO URBANÍSTICO DEL EXCMO. AYUNTAMIENTO DE VALENCIA. Documentació.

TORRES DEL TURIA. Arxiu de Torres del Turia.

ÍNDEX 06

Pròleg. Vicente González Móstoles

08

Cooperatives vs complexes. David Estal

10

La dècada prodigiosa, la València amb mal remei. Josep Sorribes

12

Las contradicciones de planificar los 70 en Valencia. Juan Ramón Selva

14

Lo que he aprendido de mi padre Antonio Cortés. Paz Cortés Alcober

16

Lo que he aprendido de mi padre Alberto Sanchis. Pablo Sanchis Aparicio

18

Contextualizació urbanística i arquitectònica. VIPS_70

20

LA COLLA

28

TORRES TÚRIA

36

LLUÍS SANTÀNGEL

44

L’ESPAI VERD

52

L’exposició. Crearqció

56

Las visitas. Boris Strzelcyzyk (GA-VALENCIA)

60

La prensa. Hortensia García (LEVANTE-EMV)

66

Documental: Alberto, arquitecto de utopías. Mayte Piera (ARQTIST MAGAZINE)

68

El procés. Crearqció.

71

Epíleg. Rafa Rivera

72

Agraïments

PRÒLEG VICENTE GONZÁLEZ MÓSTOLES_Arquitecte

1. Les dues voladures van venir a ocórrer molt pròximes en el temps, en tan sols un any.

Pruitt-Igoe, barri d’allotjament social obra del prestigiós arquitecte M. Yamasaki va ser dinamitat en 1972 per la radical inadaptació a les seues finalitats en haver-se convertit en un gueto monstruós, la qual cosa mostrava així la incapacitat de l’arquitectura moderna per a construir una Ciutat funcional habitable, superadora de la Ciutat industrial precedent.

Al seu torn, el fet va ser considerat pels crítics com la fi de la utopia postulada pel Moviment Modern.

El Club de Roma va llançar el seu demolidor informe també en 1972 fent veure els límits d’una altra utopia, la del desenvolupament sense barreres, que havia caracteritzat les societats occidentals durant els anteriors trenta anys i havia alimentat el sistema de producció fordista i l’Estat del Benestar.

Els anys setanta començaven llavors, amb un canvi de via necessari en l’explotació de recursos i la malenconia d’haver perdut el sentit de la utopia.

territoris. En un altre plànol, les seues idees d’acumulació serien llavor de nombrosos projectes habitacionals que van trencar les bases de la ciutat funcional, laminar.

Un llenguatge neomodern tractava en EUA de reposar el que en el Pruitt-Igoe de Yamasaki havia caigut. Els Five Architects ho van intentar i per un temps van mantenir el nivell de debat i propostes ben alt, però la sort estava tirada per al moviment modern en la seua versió originària. L’atracció peninsular o castellana no era menor però va repercutir escassament entre nosaltres. De la Sota, en el seu Gimnàs Maravillas, i Sáenz de Oiza en les Torres Blanques primer i després en la Torre BBVA, representaven una rara aliança entre tecnologia i modernitat.

Del focus català, després del magisteri superb de Coderch en les Torres Trade, arribaven ones diferents de la mà de Bohigas i els joves Clotet i Tusquets i la renovació de disseny amb els ADI FAD, en els quals ressonava la Bauhaus-Ulm de Max Bill i Maldonado, que de la mà d’E. Giménez va donar una conferència en el Col·legi d’arquitectes de València.

2. Aleshores, el camp de forces en què ens trobàvem els qui ens endinsàvem en l’ofici de projectar tenia diversos vectors resultants dels estimulants anys anteriors.

D’un costat, l’italià, amb Rossi autor de “L’arquitectura de la ciutat” i amb Aymonino amb el seu complex en Monte Amiata, que marcarien indeleblement la segona meitat de la dècada i molt més enllà, fins a ben entrada la següent.

D’un altre, la tensió anglesa, en la qual un incipient però potent Stirling, que hauria de sembrar la dècada abans de la seua caiguda al buit postmodern, i un inicial Foster amb un ondulant edifici en Ipswitz, van resultar enlluernadors. Archigram aportava una literària revolució del material visual, companya de propostes futuristes pròximes a la distopia contemporània.

Al lluny, els japonesos metabolistes renovaven les regles de composició i els recursos visuals del Moviment Modern apel·lant als creixements de gran escala, envaint amb les seues megaestructures, badies i amplis

3. En els anys seixanta el cànon modern havia estat seguit, entre nosaltres, amb notable fidelitat per P. Navarro en el Col·legi Alemany, per S. Artal en la cooperativa Santa María Micaela, per I. Giménez en els habitatges d’Arts Gràfiques, per JJ. Estellés en el Col·legi de Pintor Sorolla, per R. Tamarit en les oficines Lladró de Tavernes Blanques, per M. Colomina en la Confederació Hidrogràfica i per Moreno Barberá en les seues nombroses edificacions docents. Van ser uns anys d’una qualitat i abundància espectaculars, un epíleg extraordinari per al moviment modern en la nostra ciutat.

Paral·lelament havia sorgit una altra lectura tardana de la modernitat, on inscriure les obres que configuren aquesta publicació. Escario en la Pagoda, o GO-DB en les Torres Túria són exemples clars d’una arquitectura que no se sent ja hereva de la fase funcional i ortodoxa del moviment modern, que apel·la a models visuals de major riquesa i complexitat i a formulacions volumètriques amb rigor compositiu però d’alè expressionista, en sintonia amb heterodoxos com Fisac en el cas de GO-DB, amb 06 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

voluntat d’estil propi en tots dos casos i que podem considerar com un exercici d’autoreferència sostingut al llarg d’una trajectòria molt perllongada. Tots dos estudis, proteics, capaços de transformar-se dècada rere dècada i abordar els canvis disciplinars amb soltesa, són exemples de la vivacitat dels estudis d’arquitectura dels setanta, encara que també de la seua limitació territorial, sense haver-hi intentat l’expansió fora dels nostres límits.

També vèiem unes arquitectures humils, promogudes en règim de cooperació, sense pretensions, portades avant en ressonància amb l’escola de Barcelona, amb l’alè de Donato o Bohigas, de plantes minucioses i composició complexa, amb referències al vernacle en els seus revocs senzills i elements de ceràmica. Ací estaven allotjades les obres. Sanchis i J. M. Vidal en el Carrer Bilbao, en la Malva-rosa i Espai Verd d’A. Cortés. I ja en la segona meitat, la crisi del llenguatge que va acompanyar a la dels recursos energètics, va desembocar en la mixtura postmoderna, de la mà de la ironia de Clotet i Tusquets, encara que la depressió econòmica no va permetre deixar petjada notable en la nostra ciutat fins a ben entrat el següent decenni.

4. La crisi del petroli de 1973 amb els seues duradores repercussions depressives aguditzaria les tensions i precipitaria la formulació de nous paradigmes urbanístics.

La reflexió sobre la ciutat o el territori és recolzava, declinant el model analític anglosaxó de McLoughlin i altres funcionalistes de base econòmica, en els italians B. Secchi per al territori i les seues estructures, Indovina per a la reflexió crítica sobre la producció de l’espai i sobretot Bolonya amb Cervellati - també compareixent en el Col·legi d’arquitectes - per a la nova manera d’intervenció en les àrees històriques, van marcar les pautes a seguir en el canvi de paradigma que s’albirava, amb la recuperació de la ciutat construïda o històrica, els seus teixits, i la seua base social i funcional.

Mentrestant la convulsió afectava al nostre territori.

La urbanització d’El Saler entrava en crisi. El projecte de Cano Lasso, un altre capdavanter modern, reflectia la incapacitat de percepció de les arquitectures modernes de les noves exigències paisatgístiques o mediambientals que estaven marcant la dècada.

Els resultats de la desviació del riu i el seu consegüent i desmesurat Pla General de 1966, -“un fantasma gris, monstruós” segons García Ordóñez-, recolzat en normes de propulsió de l’habitatge social de promoció privada, van conduir al creixement desbordant d’una perifèria urbana mancada de serveis i equipaments.

I que, a més, va succionar la població del centre històric, colpejat amb rigor per la riuada de 1957 i per la Fulla 1, 3, 4 de Goerlich, contumaç reforma interior mai consumada, les nafres de la qual encara romanen obertes.

El quart element efervescent era la destinació del caixer del riu vell una vegada desviat, on el Pla preveia usos viaris, la qual cosa va deslligar una polèmica ciutadana en la qual va prevaldre l’assignació com a parc urbà, que va ser acceptada pels poders públics i que va portar a la brusca modificació del pla en una oportunista voladura de l’urbanisme generat després de la riuada.

Quatre elements que van marcar la dècada dels 70 i van conduir l’acció del primer ajuntament democràtic, quan ja s’iniciava la següent.

5. Parlem d’un temps que va registrar una enorme sacsejada.

Sobre l’arquitectura planava l’ombra iconoclasta que hauria de rebre el nom de Postmodern, una resposta contundent a l’esgotament i depreciació del llenguatge de la modernitat encunyat per la Bauhaus, l’abstracció i els arquitectures de Le Corbusier i Van der Rohe, associat al model de producció fordista que després de la crisi podíem considerar esgotat. Aquells sòlids postulats que havien cimentat la cultura occidental des de la II Guerra, els de la modernitat eficient associada al creixement il·limitat, font de la felicitat atlàntica, es van esvair en l’aire i amb ells la Dictadura.

07

COOPERATIVES VS COMPLEXES DAVID ESTAL_Arquitecte

Estem al 2015 i el sector immobiliari continua bloquejat després de la crisi econòmica que es va iniciar fa vuit anys. Aquest parèntesi ha servit perquè les veus crítiques amb el model de desenvolupament, especulador a totes totes, s’hagen amplificat i multiplicat entre ciutadans, polítics i tècnics.

En la revisió, la mirada més enrere s’ha fet necessària. I clar, la transició democràtica dels anys 70, també en un context de crisi global, sense cap dubte presenten pautes i comportaments extrapolables avui en molts sentits. Un d’ells, el que ací ens interessa, el debat sobre l’habitatge. Llavors, no és casual el context on s’ha emmarcat l’exposició “Vips_70. Vivendes amb caràcter de la València dels anys 70”, just abans que la qüestió de l’habitatge esdevingués competència autonòmica en lloc d’estatal en un moment on, abans d’arribar la primera corporació democràtica, la ciutadania començava a reivindicar ‘altre model de ciutat’ després de patir la primera bombolla immobiliària datada del 1969 al 1977. Aquest és un període que es coneix com a ‘desarrollisme’ emparat pel Pla General d’Ordenació de València i la seua Comarca, de 1966. Amb això no descobrim res, però sí que pretenem visibilitzar uns anys on les tensions entre el planejament, la política i l’especulació es plasmen directament en l’habitatge col·lectiu. Fins i tot, el mateix llenguatge arquitectònic presentava pocs acords, un cop posat en qüestió amb el Postmodernisme l’homogeneïtzació d’aquell racional ‘estil internacional’ estès pel Moviment Modern. Amb aquesta llibertat i alegria, arribaria l’arquitectura pop, el high tech i mentre que a l’estat, les dues escoles d’arquitectura, la de Barcelona front a la de Madrid, es debatien simplificadament entre la tendenza i els paràmetres del Team X (The Smithson i companyia), respectivament, a València recentment es fundava l’Escola d’Arquitectura que tractava de situar-se i allunyar-se com tot, de l’estil eclèctic-castís que trobem per exemple a l’habitatge dels Grups de Renda Limitada de les dècades franquistes.

Afavorit també per la nova Llei del Sòl de 1975, creix a tot arreu de l’estat espanyol el parc immobiliari a les ciutats oferint habitatge a un moviment migratori que anava en augment des de les zones rurals i de l’interior a les urbs principals en cerca, evidentment, d’una vida millor, amb treball.

Així doncs, el creixement urbanístic als barris perifèrics, malgrat l’abandonament del centre, promou més de 10.000 vivendes a l’any durant els 60 i els 70. A banda del nou creixement guanyat com sempre a l’Horta, als barris d’Orriols, Torrefiel, Tendetes, Ayora, Tres Forques, La Llum, Malilla, etc., la pressió urbanística de la nova burgesia que decideix botar el riu (encara no era jardí) des de l’Eixample a la zona Nord-Est de la ciutat, es fa més intensa en set àrees privilegiades com són la Ciutadella, la Zona de Facultats ( Jaume Roig, Vi- vers, Blasco Ibàñez) l’Avinguda d’Aragó, el Camp del Vallejo, Jesuïtes, el Corte Inglés (Galerias Preciados, Lanas Aragón) i Nuevo Centro. Tanmateix, com anuncia el títol, no tot anava en un únic sentit. De fet, l’habitatge que s’estava construint als setanta es pot dividir en tres tipus de promocions: l’estrictament privada que en parlàvem, la pública i les cooperatives com un model híbrid per ser compartit. Tot i que a l’exposició “Vips_70” es confronten exemples de cooperatives versus complexes de promoció privada, hi havia més varietat, però és d’aquesta dialèctica de la qual podem treure algunes conclusions útils per la futura promoció d’habitatge, siga com siga.

Habitatge de promoció privada.

Atenent les mencionades operacions urbanístiques i el desplaçament intern de la població de classe alta, els promotors privats construïren de la mà de prolífics arquitectes diferents habitatges singulars amb algunes particularitats comunes, però també diferents. D’aquest tipus, els dos casos estudiats amb detall; per una banda, les Torres Túria als peus del Pont de Fusta (GO-DB, 1975) com a mostra d’un clàssic complex habitacional; i per altra, les vivendes de Lluís Santàngel a L’Eixample (Emilio Giménez, 1977), com un exemple d’edifici que desafia al propi planejament urbanístic; amdues mostren contrapunts a destacar. Així doncs, les Torres Túria, rehabilitades recentment, exhibeixen volumètricament la tipologia de comerç més oficines i habitatge. El complex tracta d’evolucionar la idea de Grup procurant que arquitectònicament tots els usos habituals d’un carrer 08 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

estiguen junts però zonificats funcionalment en altura. Tanmateix, el temps ha demostrat que la barreja d’usos s’ha de produir de manera més natural, tot i que es puga potenciar, però la seua planificació està condemnada al fracàs, com ha ocorregut amb la part comercial d’aquest edifici, situada entre la planta soterrada i la planta baixa, amb la majoria dels seus espais buits. La il·lusió dels seus promotors (els mateixos arquitectes) que Pont de Fusta fóra una estació intermodal amb un alt flux de passatgers s’esvaí amb el temps. Per la seua part, en ple Eixample, el carrer de Lluís Santàngel és un vial longitudinal que en la seua façana oest presenta alguns retranquejos com el de l’edifici d’habitatges d’Emilio Giménez, un cas de promoció privada encaixat entre mitgeres, que extrau el màxim profit a l’espai edificable i a la volumetria. Urbanísticament el Pla del 66 va preveure ampliar la trama reticular originària amb la idea de connectar amb l’actual General Urrutia, de major amplària. I és que aquest carrer llarg és l’únic que presenta continuïtat des del centre històric fins al Bulevard Sud. Amb el Pla d’Ordenació del 89 es respecta la secció de carrer primitiva, amb la qual cosa, aquest és el sentit de l’estrany espai previ, una particularitat de les ambicions dels anys desarrollistes i un lloc d’oportunitat que hui en dia encara està desaprofitat amb unes mitgeres veïnes tancades.

Habitatge de promoció pública.

Com dèiem, abans de traspassar les competències a les autonomies, l’estat se’n feia càrrec a través del Ministeri d’Obres Públiques (i abans, a través de l’Institut Nacional de la Vivenda, INV) de la promoció d’habitatge social. A la València dels anys setanta trobem les darreres intervencions sectorials ubicades als barris de la Fonteta de Sant Lluís o La Coma que, malauradament han esdevingut espais conflictius per la seua segregació social respecte a l’entorn. La qual cosa adverteix a l’arquitectura de la seua incapacitat per resoldre per si sola les diferències socials tot i les bondats dels arquitectes. L’edificació i les tipologies necessiten també d’espai públic compartit i d’inclusió per a funcionar. Hui, després de la darrera eclosió d’habitatge públic (VPO) promogut per la Generalitat Valenciana a través de la gestió de l’IVVSA, ara inclosa de moment en una estructura major anomenada EIGE, esdevinguda durant la dècada dels 90 amb quantitat de concursos d’arquitectura i mirant també als conjunts històrics, cal aprofitar la paralització en la construcció per a avaluar la satisfacció dels seus residents, comparar-les entre si, promoure mesures per a dinamitzar els seus baixos (molts d’ells buits) i prendre nota pel futur.

prova que amb el temps, continuen sent un model vigent de fer habitatge: compartint els desitjos, els costos i les dificultats entre tots els futurs habitants (més que usuaris), incloent l’arquitecte i l’arquitectura. Les cooperatives construides als setanta en barris combatius (Malva-rosa, Benimaclet) innovaren en molts sentits, sobretot el tipològic, amb solucions espacials que sorprienden a arquitectes de renom internacional perquè presentaven unes propostes molt anteriors a les seues, com és el cas de MVDRV. Però la qualitat principal que cal destacar de les cooperatives és la vida del seu espai comú encara viu gràcies a què les seus veïnes i veïns s’han apropiat del mateix. Segurament les reunions que duraven hores i hores serviren per a construir aquest sentit de comunitat també espacialment. Allò més important no era la forma exterior, sinó la vida interior. Per això han estat oblidats als catàlegs i escoles d’arquitectura. Tanmateix pocs dels seus habitatges s’han buidat perquè funcionen i sembla que funcionaran. Amb tot, cadascuna de les experiències mostrades a “Vips_70” presenten elements dels quals aprendre en l’actualitat on no es construeix habitatge, però sí que es rehabilita i rehabilitarà el nostre patrimoni densament poblat, com són els edificis dels 50 i 60. Tant la “Llei 8/2013 de las 3R”, com el “Pla Estatal de la Vivienda” i l’enfocament de la nova corporació municipal (de nou d’esquerres com aquell parèntesi de la transició democràtica), posen en valor altres plantejaments dirigits a l’aprofitament dels recursos, l’eficiència energètica, la gestió comunitària i les relacions veïnals. És per tot això que amb la comparació entre cooperatives i complexes hem tractat d’aportar utilitat i realitat propera al debat amb casos amb nom propi i prou d’atreviment, des d’una aproximació personal als seus espais, tipologies, habitants, arquitectes i context. En definitiva, “Vips_70” pretén ser una base d’aprenentatge, a mode de frontissa intergeneracional, en matèria d’habitatge i política urbana per a estudiants, arquitectes, polítics i ciutadans, a partir d’aquests models rellevants de la València contemporània.

Cooperatives d’habitatge.

Per últim, els casos paradigmàtics de La Colla, Malva-rosa (Alberto Sanchis, 1973) i molt més tard de L’Espai Verd (CSPT+ESPACI, 1982) són la 09

LA DÈCADA PRODIGIOSA, LA VALÈNCIA AMB MAL REMEI JOSEP SORRIBES_ Economista i professor de la Universitat de València

Les línies que segueixen són més el resultat de la vivència personal (ai, els anys!!) que no pas el resultat d’un estudi o reflexió sistemàtica, tot i que, per raons d’ofici, he hagut de sistematitzar algunes vegades què va ocórrer en la ja llunyana dècada dels 70. Una dècada que m’agafà amb 19 anys, estudiant econòmiques o fent com que estudiava enmig d’un ambient de creixent inestabilitat política on les mogudes, els grisos, les manis i les vagues a la universitat eren el pa nostre de cada dia.

Com que (coses de la vida) jo m’havia enrolat en una editorial cristiana-anarco-sindicalista anomenada ZYX (on vaig coincidir per cert amb Joan Ribó, actual alcalde de València) repartia el meu temps entre vendre llibres al carrer, que transportava amb ferros i maleta amb una bicicleta, participar una mica en l’associació de veïns d’Orriols (la de Castellote, Xust Ramírez, Carles Dolç i Gregori Martin) on vaig viure un any i mig, i anar alguna vegada a la Facultat. Quan em passà la febre del Cristo obrer, Vicent Soler (actual conseller d’Hisenda) em reclutà en quart de carrera per a un invent que es deia els GARS (Grups d’Acció i Reflexió Socialista) on estaven Vicent Ventura, Pérez Benlloch, Ernest Reig (que fou de la meua fornada) i uns quants més. I dels GARS al PSPV abans de la fusió (encertada?) amb el PSOE de la mà d’Ernest LLuch, amb la qual cosa a la mort del dictador jo crec que ja estava en el PSPV- PSOE. Havia tot just acabat la carrera el 1973 i em quedí de professor a la Facultat. No hi havia professorat, era fàcil “col·locar-se” i Vicent Soler ens oferí la possibilitat quan estàvem en quart a Ernest Reig, J.A. Martínez Serrano i a mi mateix.

Així fou com vaig esdevenir PNN o Professor No Numerari (quasi sempre en vaga al principi) i alhora militant del PSPV-PSOE tot i que el 1975 vaig anar a viure a Alboraia. A “l’agrupació” érem cinc o sis ( Joan Barres, el Piuleta...) i jo estava lluny del nucli dur. Vaig assistir al dilema fusió-no fusió sense cap protagonisme. Estava al Front de Barris del PSPV i en el PSPV- PSOE allò es va diluir.

Com es pot deduir el primer quinquenni de la dècada dels 70 fou per a mi prou més engrescador que el segon, tot i que a la mort de Franco se-

guiren uns anys de mogudes i temors fundats d’involució com demostrà el 23-F. Entre vaga i vaga jo donava classe i em guanyava els cigrons (el meu primer sou en 1973 fou de 8.000 pessetes). Per causes tan difícils d’explicar com la meua elecció de fer Econòmiques en lloc d’Agrònoms, li vaig preguntar a Ernest Lluch en una reunió “sobre les tesis” què li semblava això de les ciutats. Crec que ho vaig dir per dir alguna cosa, per no quedar malament. Lluch m’escrigué en un tovalló de bar el nom i l’adreça del seu amic de Barcelona Francesc Roca, vaig anar a Barcelona, m’injectà el virus i... fins avui. Serendipities, que diuen els anglesos.

El segon quinquenni, per tant, fou un mixing de manis (jo aní a poques) assemblees solidàries, vagues, pors i esperances. Foren els anys on es consolidaren les ganes de canvi (Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia) i de democràcia. Tot era polític. Les reivindicacions veïnals, la reivindicació d’ “El Saler per al Poble”; “El Llit del Túria és Nostre” i el “Volem Verd” (gràcies Xust) les vagues a les fàbriques i a la universitat. Mirat en retrospectiva no hi érem tants i el règim era fort però la mort de Franco generà un buit de poder i els que el controlaven es posaren nerviosos, s’olorava el canvi, es resituaven, feien les maletes. I la meua generació (que jo anomene de vegades la generació d’aquells que ens ho vam creure), a més de joves érem optimistes i ho donàvem com cosa feta.

Mentrestant, en l’economia ningú movia fitxa, el buit de poder era escandalós i la situació seguia deteriorant-se, com demostrà la crisi de principis del 80. Pel que fa a la ciutat (que em tocà estudiar-la a la tesi llegida el 1978) entre 1975 i 1979 assistirem a l’espectacle de la resistència tardofranquista personificada en l’hàbil Miquel Ramón Izquierdo, una de les ments que dissenyà junt amb Attard i Broseta la ‘Batalla de València’. Franquista fins a la medul·la i defensor del regionalisme ben entès, Ramón Izquierdo tractà fins al final d’entorpir la victòria de l’esquerra.

Maniobrà (i molt) en el Jardí del Túria, hagué d’aturar la gran operació turística d’El Saler davant les crítiques, els desficacis i la barbàrie, es parapetà a Gran València… Abans, durant l’època daurada de 1971-1975, es varen escometre a la ciutat les operacions especulatives més ‘exemplars’: 010 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

l’affaire de la Fira Mostrari, les Torres del Túria, la llicència de l’illa del Botànic, els grans magatzems a la ronda, la privatització de les vies de la Via Xurra... i un llarg etcètera.

La ciutat havia acollit entre 1969 i 1975 a 250.000 nous habitants i havia generat una perifèria sòrdida, sense la urbanització més bàsica, sense equipaments, amb les séquies com a clavegueres. La llàgrima de l’urbanisme, fruït de l´especulació prevista al Pla de 1966 i de la permissivitat oficial.

Puc donar fe de la València quasi tercermundista perquè recorde la riuada de 1957 (jo tenia 6 anys) recorde la València dels ‘feliços 60’ i la València amb mal remei dels 70. Trigarem encara molt a fer-la amigable i justa.

Però la València de 1979 ja no era la València de 1957. Després del Pla d’Estabilització de 1959 s’encetà un procés d’industrialització/urbanització que giravoltà la societat i canvià la seua estructura social.

En fer cas als seus consellers de l’Opus (tampoc tenia un altre remei) i propiciar l’ España del desarrollo i l’apertura a Europa, Franco havia signat la mort del règim perquè els increments de la renda disponible acaben per generar exigències de canvi en els sistemes dictatorials, tot i que, és clar, cada cas és singular i irrepetible. Però quan l’Església signà el Concordat el 1953 i el mateix any (crec), els EUA l’acord de les Bases, les cartes ja estaven marcades.

Per una altra casualitat vaig entrar d’economista a l’Ajuntament en octubre de 1979 i vaig romandre 10 anys, sent cap de Gabinet de l’Alcalde Ricard Peres Casado entre maig de 1983 i desembre de 1988 que fou quan dimití. Això canvià una mica el curs de la meua vida i les meues preocupacions. Vaig tornar a la Facultat ‘a temps complet’ en octubre de 1989, però els 80 ja foren una altra història.

011

LAS CONTRADICCIONES DE PLANIFICAR LOS 70 EN VALENCIA JUAN RAMÓN SELVA ROYO _ Dr. Arquitecto

La década de los 70 comenzó con un mal presagio para la ciudad de Valencia. Fernando M. García-Ordóñez, el arquitecto que había sido responsable doce años atrás del Esquema Director de la Solución Sur y su posterior Plan General de 1959, lo sintetizaba en su polémica conferencia de octubre de 1970.1 Tras felicitarse por la construcción de las obras hidráulicas y viarias, no podía menos que lamentar cómo el urbanismo no había estado a la altura de una ocasión tan significada. La reflexión sobre la descentralización con las comunidades autónomas de nueva planta, se había visto sustituida por la figura promovida por el Plan de 1966: el polígono residencial, sin sucesión de continuidad con la ciudad central; es un retazo más de la cuadrícula urbana. Sus habitantes tampoco experimentan el sentimiento de autonomía, propio de una comunidad definida; se consideran a sí mismos fundidos en la masa del conglomerado urbano.

García-Ordóñez se dolía, a la vez, por la eliminación de las cuñas verdes de huerta previstas en 1958 para purificación y solaz del ambiente urbano. El caso es que por esta nefasta confluencia de motivos (duplicación de las áreas de expansión central y supresión de zonas verdes y de huerta), en la década de los setenta el casco urbano de Valencia podrá alcanzar el millón de habitantes; pero, a diferencia de otras ciudades millonarias, no contará en su interior con ningún pulmón verde de capacidad adecuada a sus necesidades. Lamentándolo mucho, hemos de reconocer que, en ostensible antítesis con su cantada tradición verde, Valencia camina a pasos agigantados hacia la modalidad más gris y sórdida de todas las ciudades millonarias españolas y tal vez del continente europeo.

Para terminar la conferencia –y adoptando un tono todavía más dramático– el arquitecto asturiano comparaba la riada de 1957 con la nueva catástrofe que se aproximaba a la ciudad: un fantasma gris, monstruoso, enneblinado por el aire cargado de humos que, como implacable lepra, irá deteriorando la salud física y moral de las gentes, a la par que esquilma del entorno todo rastro de naturaleza sana. Ciertamente, merece la pena una nueva movilización popular.

Me parece, pues, muy apropiado condensar las abundantes contradicciones políticas y (sobre todo) administrativas que experimentó la Valencia

de los años 70, en el relato urbanístico en torno al ajardinamiento del cauce. Un episodio, además, especialmente significativo –por emplazamiento y autoría– para las Torres del Turia, uno de los grupos de vivienda analizados en la presente publicación.

En primer lugar, hay que tener en cuenta que el planeamiento de la ciudad seguía vinculado al ámbito metropolitano –y en concreto a la Corporación Administrativa Gran Valencia–, con más fuerza si cabe tras la aprobación del Plan General de 1966. Si bien este organismo dependía del Gobierno Central, sería más justo reconocer que fue el Ayuntamiento de la capital (su alcalde era el Presidente de la Comisión Ejecutiva) quien asumió en la práctica todo el protagonismo.2 En cualquier caso, el modelo expansivo iniciado la década anterior se agotaría, lastrado por la contestación ciudadana y la crisis económica, en 1974, fecha en que la propia Corporación calificó a su propio Plan –nacido bajo su iniciativa y redactado por sus técnicos– como anacrónico e inaceptable.3 La reclamación popular del río como espacio únicamente verde había comenzado años atrás tras la publicación de unos provocativos dibujos en la revista Gaceta Ilustrada (septiembre 1968). Ante la polémica suscitada, el alcalde Vicente López Rosat llegó a manifestar que el cauce debía ser parque natural en todo su recorrido, e incluso el Ministro de Obras Públicas apuntó en junio de 1973 a que el destino del cauce debía llegar a ser el que los valencianos quisieran, incluida la opción de la zona verde.

Sin embargo, la concreción de tal declaración de intereses pareció entrar en una vía muerta, o, como se dijo, en fase de estudio. En 1975, el Gabinete Técnico de Estudios de la Cámara de Propiedad Urbana de la Provincia presentó un exhaustivo análisis jurídico en el que se concluía que la Corporación Municipal de Valencia debe solicitar, lo antes posible, la confirmación de sus derechos por la vía prevista en dicha Ley (la del Plan Sur), haciendo constar expresamente en la solicitud los derechos que le asisten.

Hasta diciembre de 1976, en plena Transición, no se firmó el Real Decreto por el que el cauce se convertía mediante cesión en suelo municipal, con el incierto destino de red viaria urbana y parque público. La 012 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

sesión municipal que siguió a la firma ratificó la cesión y solicitó la modificación de la Ley 81/1961 de 23 de diciembre, del Plan Sur, para que así se contemplara urbanísticamente.

El objetivo perseguido por la corporación local quedó por fin plasmado en un plano fechado en abril de 1977, donde se proponía un cambio en la zonificación sobre la base del plano 4.2 del Plan General: se consignó el cauce antiguo con la leyenda Espacios libres y zonas verdes de uso público (parque público). Para convertir el nuevo plano en documento normativo, se buscó entonces modificar puntualmente el planeamiento vigente, pero la tramitación se demoró más de un año.4 Durante ese tiempo, la Oficina Técnica de Gran Valencia, como entidad local competente, había informado favorablemente el expediente promovido por el Ayuntamiento, en el que se había borrado del cauce sólo el vial perteneciente a Valencia (el tramo correspondiente a Mislata seguía vigente e inconexo). Aprovechando el período en el que estuvo vacante la plaza de Arquitecto Jefe, las presiones políticas apuntaron hacia el único arquitecto que por entonces integraba a la Oficina Técnica, Antonio Gómez Llopis. No le quedó más remedio –dado el clamor popular, llegaba a justificar literalmente en su escrito–, que respaldar la iniciativa municipal.5 Tras la toma de posesión como nuevo Arquitecto Jefe en mayo de 1978, Antonio García Heredia tuvo que enfrentar el estupor de los técnicos de la Dirección General de Urbanismo (la autopista Madrid-Levante desembocaba en un parque público). Y para que no hubiera margen para las sorpresas, el propio alcalde (Miguel Ramón Izquierdo) se encargó personalmente de que Joaquín Garrigues Walker –al frente del Ministerio, ya entonces denominado de Obras Públicas y Urbanismo– intercediera para que así fuese aprobado. Al fin, el 2 de diciembre tuvo lugar la aprobación definitiva de la modificación del Plan General mediante la respectiva Orden Ministerial.

cuyos principales retos –coordinación metropolitana, movilidad sostenible y calidad de los espacios urbanos– siguen de alguna manera pendientes en la actualidad.

1/ Puede consultarse GARCÍA-ORDÓÑEZ, Fernando M., “Análisis de los aspectos urbanísticos del Plan Sur de Valencia”, conferencia incluida en la Crónica de la VIII Asamblea de Cronistas Oficiales del Reino de Valencia. Valencia, octubre 1970. El Plan General aludido, de Ordenación del término municipal de Valencia, fue aprobado por unanimidad por el Ayuntamiento en el pleno de 8 de julio de 1959, pero desechado poco más adelante.

2/ Baste apuntar, como ejemplos extremos, la propuesta de Adolfo Rincón de Arellano para la limitación de competencias de la Gran Valencia (6 de noviembre de 1968) circunstancia que a la postre lo enfrentaría definitivamente con el Gobernador Civil, Antonio Rueda; o el relanzamiento democrático y presupuestario de la Corporación Administrativa por parte de Ricard Pérez Casado a finales de la década, defendiéndola incluso (recurso de reposición de 18 de abril de 1980) ante los intentos ministeriales de anulación de competencias del ente supramunicipal.

3/ Escrito de 20 de diciembre de 1974, firmado por el alcalde de Valencia Miguel Ramón Izquierdo y dirigido al Ministerio de la Vivienda, sobre propuesta de estudio de la revisión del Plan General de la Comarca de Valencia.

4/ El período de exposición pública comenzó el 3 de junio de 1977: se presentaron alegaciones por parte de particulares y de una recién constituida Comisión Pro-Cauce.

5/ El 15 de mayo de 1978, la Comisión Ejecutiva aprobó el Proyecto de Modificación del Plan Comarcal presentado por el Ayuntamiento de Valencia. El 30 de mayo siguiente, el Consejo General lo sancionó definitivamente y lo remitió a Madrid solicitando la aprobación del Ministerio.

6 / La ciudad de Valencia colmató en estos años su suelo urbano –sólo de 1968 a 1974 se tramitó la aprobación definitiva de 33 planes parciales (algunos de carácter especial, que reformaban el centro histórico)– sin que los servicios urbanos y equipamientos acompañaran a este crecimiento.

El cambio político y la inercia administrativa propiciaron en este agitado decenio otros proyectos fallidos o inconclusos: el Plan Director Territorial de Coordinación (que quedó en Avance), la Adaptación-Revisión, así como la Transcripción y Actualización, del Plan General de Valencia y su Comarca, etc., por no hablar de la descoordinación entre los niveles local, provincial y estatal.

Por otro lado, los avances metodológicos adoptados por los urbanistas del Informe PREVASA y el Departamento de Urbanismo de la Diputación, valiosos y necesarios desde el punto de vista territorial, no evitaron que la capital valenciana creciera con graves desequilibrios, cediendo un protagonismo excesivo a la edificación residencial.6 Los años 70, en definitiva, nos hablan de un período de luces y sombras 013

LO QUE HE APRENDIDO DE MI PADRE ARQUITECTO

ANTONIO CORTÉS PAZ CORTÉS ALCOBER, Arquitecta

A quien conozca al arquitecto Antonio Cortés no le puede haber pasado desapercibida su manera particular de vivir la profesión, y digo bien, porque el suyo no es un ejercicio de la profesión, sino una vivencia. Influido por sus maestros cuando trabajó en el estudio GO-DB, para él la arquitectura impregna a toda la persona casi a nivel existencial. Antonio es ARQUITECTO de pura vocación, así con mayúsculas. Si tuviera que destacar lo que más he aprendido de él a la hora de encarar esta bonita profesión que compartimos, señalaría tres aspectos.

En primer lugar vivir con responsabilidad el compromiso que tenemos con la sociedad. Esto implica perseguir aquello que conscientemente sabes que es lo mejor para la persona y no conformarte con menos. Con esto no me refiero a la imposición de una poética ajena al futuro habitante, de un capricho de autor, sino más bien de un “saber hacer” que busca el mejor espacio vivencial posible para la persona, entendida ésta en su naturaleza

completa: física, social, intelectual y espiritual. La persona no es un simple habitante con necesidades físicas que requiere una arquitectura que resuelva funciones. Esta visión reduccionista propia del funcionalismo más despersonalizado es totalmente ajena a la manera de concebir la arquitectura de Antonio Cortés y yo la comparto absolutamente.

En segundo lugar, no tener miedo a ir contracorriente, a romper esquemas, a la crítica, a no flaquear en aquellas situaciones donde te encuentras solo ante las dificultades inherentes a la ejecución de una obra, a asumir la responsabilidad conscientemente comprometida. Nunca perder el entusiasmo ni el amor a la profesión. Es admirable que Antonio Cortés, con todas las adversidades que ha tenido que superar a lo largo de su carrera, siga con la misma ilusión de un recién licenciado.

En tercer lugar, no renunciar a la autoridad ni a la integridad. Me refiero a no mirar para otro lado cuando en la obra las cosas no son como 014 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

debieran. Él a menudo me repite que “los arquitectos somos los jueces de la obra”, hay que “mojarse”, no siendo tibio y además predicando con el ejemplo. Sin embargo, este convencimiento no se traduce en una actitud altiva, separada de la realidad que se pisa en la obra ni de las personas con las que se trabaja, sino al contrario, su talante es siempre cercano y conciliador.

El edificio Espai Verd y su contexto arquitectónico El edificio Espai Verd responde perfectamente a la realidad arquitectónica y social que se vivía en la década de los ’70, tanto en el ámbito local como internacional. Destacaré al menos tres componentes conceptuales que permiten comprender su vínculo con este contexto.

En primer lugar una componente humanista que quiere superar y corregir las limitaciones de una modernidad que no respondió bien a las necesidades de toda la persona. Hay que insistir en que el edificio se concibe poniendo al futuro habitante en el centro del proyecto. Tanto es así, que se desarrolla con una cooperativa de propietarios que participa en la toma de decisiones.

Más allá de un edificio destinado a la mera “habitación”, el Espai Verd se idea como una “ciudad compacta”, donde las zonas privadas tienen tanta importancia como las zonas públicas y de encuentro entre los vecinos: el gran bosque interior, el oratorio, el local social, la piscina, etc. En este sentido puede vincularse a alguna obra de Ricardo Bofill como el Edificio Walden 7 (St Just Desvern, Barcelona).

En segundo lugar una componente ecológica. Este asunto es evidente y probablemente por el que ha sido más identificado. El Espai Verd quiere hacer realidad la utopía de vivir en la ciudad sin desvincularse de la naturaleza, con un edificio con jardines en altura. La búsqueda de las mejores condiciones de soleamiento, la concatenación de unidades de vivienda y la disposición de terrazas escalonadas tienen como referente la obra del arquitecto israelí Moshe Safdie y más concretamente su hábitat de Montreal de 1967. Se debe insistir que el giro de unos 45 grados del edificio respecto de las alineaciones urbanas no fue un capricho formal, sino un movimiento necesario para permitir que todos los jardines tuvieran soleamiento y evitar así una fachada ajardinada a norte estricto.

Esta decisión, lógica y bien ponderada en un edificio caracterizado por su componente vegetal, fue injustamente malentendida desde algunas posturas académicas más conservadoras.

En tercer lugar hay que destacar la componente tecnológica. Tampoco puede entenderse el Espai Verd sin su vinculación con las utopías protagonizadas por arquitectos de los años sesenta como Archigram, Superstudio, etc., y la esperanza que mostraban en un futuro basado en el desarrollo de la tecnología. El Espai Verd no sólo fue valiente simplemente por sus

requerimientos constructivos, sino que incluyó aspectos muy novedosos como una red de banda ancha para información (cuando internet casi ni existía), un sistema de recogida de basuras directo al cuarto de contenedores, como contempla desde hace bien poco el Código Técnico de la Edificación, y lo más importante de todo, la programación de un software experto de cálculo de estructuras que mereció el reconocimiento del Instituto Eduardo Torroja, todo ello cuando el desarrollo de los programas informáticos en este campo era todavía incipiente.

Hacer arquitectura, habitar arquitectura La poética de Antonio Cortés está completamente vinculada al habitante, como ya he señalado, por eso construir edificios de viviendas no se concibe sin construir comunidad, y esto implica como premisa indispensable incluir en el edificio un local social para múltiples reuniones, un jardín comunitario, un espacio recogido para la meditación y en general cualesquiera usos que los vecinos reclamen como propios y necesarios para su vivencia comunitaria. He vivido muchos años en el Espai Verd, durante mi adolescencia y primera juventud, y experimenté en primera persona cómo las relaciones entre vecinos iban más allá de las frías conversaciones sobre el tiempo en el ascensor.

Por otra parte, Antonio Cortés intenta que los elementos arquitectónicos necesarios en un edificio, desde un punto de vista funcional, sirvan como oportunidad para generar nuevas posibilidades estéticas y de uso.

Así, el corredor que da acceso a las viviendas en la cuarta planta del Espai Verd se convierte en una pista de footing que rodea todo el jardín central. También las escaleras, necesarias por motivos obvios de conexión vertical entre distintas plantas, al ser diseñadas a modo de esculturas, despliegan recorridos jalonados de sorpresas con múltiples oportunidades para disfrutar de vistas privilegiadas sobre la ciudad y el jardín central, convirtiendo los rellanos en auténticos miradores.

Es cierto que hoy en día podemos encontrar espacios comunitarios en las grandes promociones residenciales pero no eran tan habituales en los años ’80. También me atrevo a decir que en el Espai Verd el tratamiento de estos espacios comunes no es el propio de un “espacio residual”, sino el de un “espacio vertebrante”: en definitiva, que lo comunitario es integrador y no marginal.

Y con respecto a los espacios privados el protagonista sigue siendo la persona, que no rompe su vínculo con la naturaleza en ningún momento.

A esto contribuyen no sólo los jardines privados en sí, sino también las grandes cristaleras y claraboyas abiertas a ellos, las jardineras que penetran en el interior de la vivienda, las plantas que descienden en doble y triple altura y por qué no, también el confort de la ventilación cruzada que proporciona la doble fachada de cada vivienda.

015

El Espai Verd en la actualidad No hay ninguna duda de que los edificios ajardinados en altura vuelven a tener actualidad. Algunos estudios de arquitectura del norte de Europa nos embelesan con imágenes de este tipo de edificios en las latitudes más insospechadas, como la quintaesencia de un futuro grandilocuente que ya se ha hecho realidad. Yo no puedo dejar de esbozar una sonrisa cuando pienso que aquí en Valencia tenemos un modelo construido con las limitaciones técnicas de los años ’80 y que no sólo ha superado los requisitos de habitabilidad (estanqueidad, confort térmico, solidez estructural,…), sino también los de vivencialidad, si se me permite la expresión, unos requisitos mucho más exigentes y que se superan con la “puesta en práctica”, cuando el tiempo y la experiencia de quienes disfrutan la arquitectura terminan por poner a cada obra en su justo

lugar, más allá de las posturas académicas más o menos encorsetadas. El edificio Espai Verd no sólo es de actualidad a nivel conceptual por ser un edificio ajardinado, sino que su promoción a través de una cooperativa de propietarios bien puede ajustarse a aquello que la sociedad actual demanda. Me refiero a estructuras más horizontales y participativas, donde el futuro usuario pueda ejercer cierta capacidad de control y sobre todo que la promoción no persiga tanto el lucro de una entidad como la calidad de vida de quien la disfrutará.

Con la distancia que me permite pertenecer a una generación de arquitectos posterior a la de Antonio Cortés, y a la vez la ineludible falta de objetividad por la relación paterno-filial que nos vincula, no quiero concluir este modesto testimonio sobre el Espai Verd sin destacar de nuevo las actitudes que lo han hecho posible: valentía, creatividad, fidelidad a uno mismo, constancia y fe. ¡Gracias Antonio, ARQUITECTO!

ALBERTO SANCHIS PÉREZ PABLO SANCHIS APARICIO_Arquitecto

Esta vez estaba yo en la tarima y él entre el público. Mi padre había conseguido llegar a tiempo. La minusvalía que arrastraba desde hacía diez años no era para nada un impedimento. Todo es cuestión de ilusión y esfuerzo, decía.

Yo no tenía nada preparado. Tenía que hablar del padre arquitecto desde mi vivencia personal. Su aportación a la arquitectura de cooperativas de viviendas en las décadas de los setenta y ochenta le merecía este reconocimiento. Esperamos que se apagara la luz para esconder el rubor que ambos sentíamos. Yo por la incertidumbre de no estar a la altura y mi padre por sentirse protagonista. Su humildad era incompatible con este

tipo de homenajes. Yo traté de explicar esa labor humana que trasciende de lo estrictamente profesional, cuando ser arquitecto se convierte en un estilo de vida y en una obligación casi religiosa de servir al prójimo y buscar humanizar el mundo a través de la forma de vivir. Intenté no excederme en halagos para no incomodarlo.

Meses después me enfrento a estas líneas y mi padre ya no está. Y es ahora cuando me gustaría haberle sonrojado aquella tarde, agradeciéndole haber participado en sus sueños y haber vivido en ellos.

Todos mis recuerdos desde los seis años están asociados a la luz, las escaleras y las dobles alturas.

016 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

La primera vez que fui tenía esa edad y no entendí muy bien cómo sería mi casa. Estaba la estructura hecha y muchos tabiques levantados, pero yo no diferenciaba el interior del exterior de la vivienda. Trepaba con miedo por las rampas que luego serían escaleras, y se sucedían los espacios como en los dibujos imposibles de Escher.

La siguiente vez fui para vivir allí. Me costó entender otra vez dónde empezaba mi casa. Pero sí entendí, que a partir de entonces, mi vida iba a vivirse con mucha luz y en tres dimensiones.

El suelo de baldosín cerámico de color grafito mate te acompañaba desde el portal hasta la puerta de casa. Vivía en una planta sexta pero en el ascensor apretabas el botón 3, y cuando llegabas unas extrañas flechas te guiaban hasta tu casa, a través de unos pasillos acristalados, con techo metálico de color amarillo. Abrías la puerta y continuaba el mismo suelo azabache, inundando toda la casa, incluso parte del mobiliario. Desde la entrada dominabas las dos fachadas. A un lado estaba la cocina-comedor y al otro, te asomabas a la sala de estar, teniendo la visión enmarcada por la escalera que subía a los dormitorios y la barandilla que te impedía caer en él. A la sala de estar bajabas cuatro escalones, convirtiéndolo en la estancia más alta de la casa y prolongándose a través de la cristalera hacia la terraza exterior. La escalera subía en dos tramos a los dormitorios y el rellano intermedio hacía de balcón a la sala de estar. Nos gustaba lanzarnos a los sofás de obra con almohadones naranjas, desde este mirador improvisado. Naranja, casi amarillo, era el color de toda la carpintería de la casa, exterior e interior. Subías y llegabas a un pequeño pasillo, que hacía de distribuidor de los dormitorios. Este pasillo se llenaba de luz a través de la puerta acristalada del estudio, la pieza más luminosa de la casa. Pequeñito, en dos alturas escalonadas, con estanterías y sillones de obra, con mesas plegables, abatibles y oscilantes, y la luz, que llegaba desde todas las direcciones, lo convertían en mágico. Y la magia era debida a la necesidad de hundir el estudio, en fachada, para abrir huecos al dormitorio principal, en el centro de la casa. Pero lo más divertido e insólito era nuestro dormitorio. Tenía unas correderas tipo acordeón, que cuando las abrías parecía el dormitorio más grande que había conocido.

Si las cerrabas lo dividías en tres habitaciones, una para mi hermana Nuria, otra para mi hermano Alberto y yo, y un tercer espacio para sala de juegos. La sala de juegos, junto a la fachada, sólo la cerrábamos cuando vino a vivir la iaia con nosotros, y dormía en una cama plegable bajo la estantería de los cuentos y frente a la pizarra grande. Solíamos jugar en los corredores comunes, donde era fácil esconderse y aparecer por sorpresa utilizando otra de las escaleras. Y cuando merendaba en casa de otro amigo de la finca, me entretenía observando su casa, que siendo tan parecida a la mía, era a la vez tan distinta.

Años después siempre he vuelto para enseñar el edificio a estudiantes y amantes de la arquitectura. Y es cuando mejor entiendo la continuidad

entre espacios privados y comunes, y sin embargo, es ahora cuando más me cuesta entender, como arquitecto, cómo fue posible enamorar a tanta gente y conseguir tanto con tan pocos recursos. Y he podido saludar a antiguos vecinos, que continúan viviendo en sus casas, sabiéndose poseedores de un tesoro forjado por ellos, y que con el paso del tiempo, su valor es ya inalcanzable.

017

CONTEXTUALIZACIÓ URBANÍSTICA I ARQUITECTÒNICA _POST-MODERNISME J. Stirling, W. Moore, R. Venturi _TENDENZA G. Grassi, C. Aymonino _HIGH TECH N. Foster, R. Rogers _FIVE ARCHITECTES P.Eisenman, Graves, Meier, Hejduck, Gwathmey _TEAM X Smithson, Candilis, van Eyk, Woods, Bakema, de Carlo _ARQUITECTURA POP _ESPANYA Escola de Barcelona Vs Escola Madrid

_1ª CORPORACIÓ DEMOCRÀTICA MUNICIPAL 1979-1982 _RECUPERACIÓ DE LA CIUTAT Barris Centres històrics Equipaments Transport Públic Abastiments + Sanejament Gestió Hisenda Serveis (?) MODEL DE CIUTAT QUE VOLEM - ANYS 80 - PGOU 1989

LLENGUATGE ARQUITECTÒNIC L’arquitectura: un instument per a situar-se davant de la realitat

VIVENDA COL·LECTIVA

VIPS_70

TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA

Cooperatives Vs Complexes

URBANISMO DESARROLLISTA

_Anys 70: Crisi global del petroli _Parèntesi de l’esquerra _Vivenda: competència autonòmica front a l’anterior competència estatal.

¡Feliz capital inmobiliario!

018 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

_COOPERATIVES Innovació tipològica Espais comuns Perifèria - Barris combatius: Benimaclet, Malva-rosa _PROMOCIÓ PÚBLICA Ministeri d’Obres Públiques Intervencions sectorials Barris marginats: Font de Sant Lluís, La Coma _PROMOCIÓ PRIVADA Complexos: vivendes + oficines + comerç Desplaçament de la nova burgesia Operacions Urbanístices: Noreste València, Eixample.

_PLA GENERAL 1966 d’ordenació i la seua comarca _PLA SUD 1961 _CORPORACIÓ ADMINISTRATIVA GRAN VALÈNCIA Adoptació Pla 1964 (Ronda 57) _PRESIÓ URBANÍSTICA Antic Llit del Túria Conjunts Històrics El Saler + L’Albufera L’Horta _RESPOSTA CIUTADANA “El riu és nostre” “Recuperem el Carme” “El Saler per al poble” _LLEI DEL SÒL 1975 _1ª BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA 1969-1977 2ª 1986-1991. Borrell. Ley Pobre 3ª 1998-2008 Aznar. LRAU, PAI… Creix el parc immobiliari Vs Creixement urbanístic descontrolat +10.000 vivendes/any

[1] [2] [3] [4] [5] [6] [7]

Ciudadela Zona Facultats + Jaume Roig + Vivers + B. Ibañez Avinguda Aragó Camp del Vallejo Jesuïtes Corte Inglés + Galerías Preciados + L. Aragón Nuevo Centro

1970 Edifici Vicoman-Rex 1970 La Pagoda 1972 Coop. Virgen de los LLanos 1973 La colla 1975 Torres Túria 1977 Torres Universitat 1977 Lluís Santàngel 1978 Torres Fonteta 1982 Espai Verd

019

La Colla d’Alberto Sanchis està conformada per dos blocs enfrontats al carrer San Rafael, al barri de la Malva-rosa. Construïda en dues fases, l’edificació començà el 1973 pel bloc nord, un any després s’inicià el bloc sud i el conjunt finalitzà el 1978. Com que estava construït en zona d’horta, inicialment estaven exempts i en l’actualitat conformen part de dues illes amb pati interior.

Fotografia de l’exterior: arxiu personal d’Alberto Sanchis

ARQUITECTE

Alberto Sanchis Pérez Jose M. Dapena, Gaspar Jaén, Jorge Stuyck, Miguel del Rey, Vicente Soriano i Ángel Zurilla

LOCALITZACIÓ

C/ San Rafael, 2 Malva-rosa - VALÈNCIA

PROJECTE

GRUP MALVA-ROSA (anomenat de forma comuna La Colla) 1.470 m2 solar 8 plantes 69 vivendes Locals comercials

El grup Malva-rosa prové de l’ Asociación de Cabezas de Familia de la Malva-rosa, que decidiren crear una cooperativa per aconseguir l’accés a una vivenda de qualitat a preu de cost. Mitjançant la inversió d’un cert capital pactat, els socis es convertien en promotors de l’edifici, evitant intermediaris que busquen treure benefici. A més formaven part de l’assemblea que decidia com i de quina manera s’executaven les obres.

Fotografia de l’exterior: arxiu personal d’Alberto Sanchis / Plànol de la façana: arxiu personal d’Alberto Sanchis 022 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Plànol de la planta general: arxiu personal d’Alberto Sanchis / Plànol de l’estructura: arxiu personal d’Alberto Sanchis 023

Plànol de la secció transversal: arxiu personal d’Alberto Sanchis 024 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Alberto Sanchis va dissenyar les vivendes tenint en compte les necessitats particulars de cada cooperativista, adequant els espais al tipus i al nombre de familiars.

Hi ha vivendes simples, dúplex i amb subdivisió de nivells, que se superposen i juguen amb la simetria per aconseguir un ventall immens de possibilitats espacials.

En les imatges es mostra la superposició de dues tipologies de dúplex simètriques, amb la qual cosa s’aconsegueix una major qualitat espacial i majors possibilitats perquè la vivenda evolucione amb els inquilins al llarg del temps.

Plànols de les plantes de les vivendes: arxiu personal d’Alberto Sanchis 025

Relacions. La distribució de corredors i escales permet les visuals de les diferents altures, ajudant a la generació de la relació entre els veïns. Els passadissos interiors es distribueixen de forma laberíntica per aconseguir major privacitat.

Il·luminació. L’espai es cobreix per una làmina translúcida permetent el pas de llum directa a través de les obertures creades pels passadissos, la qual cosa permet la il·luminació de totes les plantes amb llum natural durant tot el dia.

Fotografies de l’interior de l’edifici: Crearqció 026 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Es va llicenciar com aparellador al 1966 i onze anys després com arquitecte. Durant aquest període va compatibilitzar el seu treball en l’obra amb els estudis d’arquitectura i va començar la seua feina com a professor de projectes a l’Escola d’Arquitectura de València.

Els seus treballs en urbanisme i la intensa dedicació com a fundador de cooperatives de vivendes, on tots participaven en la seua construcció a cost mínim, reflecteixen la seua inquietud per col·laborar humilment en crear una societat més equitativa i habitable, emprant l’arquitectura com instrument. Va deixar d’exercir la professió per causes de salut; tot i això, l’estudi que va conformar continua avant amb el seu nom i la trajectòria iniciada pel seu fundador.

ALBERTO SANCHIS PÉREZ

1966 Obtenció del títol d’aparellador 1970 - 1989 Professor de Projectes a l’ETSA de València 1976 Cooperativa Virgen de los LLanos a València 1977 Obtenció del títol d’arquitecte 1978 Cooperativa de vivendes i locals socials en Malva-rosa 1983 Cooperativa de vivendes a El Puig.

1991 Centro de Salud a Alaquàs.

1992 Constitueix “ALBERTO SANCHIS Y CIA, CB.” Format per Alberto Sanchis Pérez, Josep Manuel Ribera Micó, Ana Peris Raurell i Pablo Sanchis Aparicio.

1995 Centre d’Investigació Campus Burjassot 2005 Constitueix “ALBERTO SANCHIS, TALLER D’ARQUITECTES, S.L.P” format per Alberto Sanchis Pérez, Josep M. Ribera Micó, Pablo Sanchis Aparicio i Helios Gisbert Sarrió.

Fotografia de l’arquitecte: arxiu personal d’Alberto Sanchis 027

L’edifici Torres Túria forma part del conjunt construït per GO-DB en la zona on se situava l’antic estadi Vallejo del Llevant UD. Amb l’edifici es va plantejar una modificació volumètrica del Pla Parcial per tal de millorar les seccions dels carrers de l’entorn. La promoció era una cooperativa de veïns que junt amb una empresa d’alimentació gestionarien el projecte i el centre comercial previst.

Fotografia de l’exterior: Crearqció

ARQUITECTES

GO-DB ARQUITECTOS Julio Bellot Porta J. M. Herrero Cuesta F. J. Pérez-Marsà F. M. García Ordóñez

LOCALITZACIÓ

C/ Santa Amàlia, 1 La Saïdia - VALÈNCIA

PROJECTE

4.667 m2 solar 110.493 m3 volum 12+2 plantes 186 vivendes

Il·lustració de la volumetria general: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria / Il·ustració en perspectiva de la planta de soterrani: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria / Plànol complet de la planta soterrani 1: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria 030 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Il·lustració en perspectiva de la doble altura del sòcol: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria / Il·lustració en perspectiva de l’entresòl: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria / Plànol complet de la planta tipus: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria 031

Il·lustració de la volumetria general: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria / Il·lustració de la volumetria del sòcol: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria 032 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Aproximació a la circumferència des del quadrat Als més incipients esbossos de Torres Túria hi trobem una planta rectangular, on les terrasses acabaven de configurar un quadrat que únicament podia ser agregat consecutivament. No obstant això, les primeres voluntats d’ocupació de la parcel·la el conduïen cap a una planta amb capacitat d’agregació en distintes direccions. En conseqüència, esbrinem uns des-

plaçaments ortogonals de les cambres i la ubicació de les terrasses a les cantonades de la vivenda, facilitant la citada tasca i obrint la possibilitat de noves orientacions, mantenint el quadrat. Ens trobem ja front a l’actual planta de l’edifici, el major canvi es produeix a les terrasses que es converteixen en arcs de circumferència de distints radis que uneixen els vèrtex de les cambres i que donen a l’edifici la seua aparent volumetria cilíndrica.

Configuració de la planta des de la circumferència Torres Túria suposen un punt i a part en la cerca de la planta circular per J. Bellot Porta, ja que l’aparent cercle és un afegit final que llastra la seua construcció prefabricada. Els dos últims esquemes, que corresponen a unes vivendes prefabricades i a la seua pròpia casa a l’estudi d’El Puig, es caracteritzen per considerar el cercle com a punt de partida.

Il·lustracions de l’evolució de la planta circular: Crearqció / Plànol de la planta de la vivenda tipus: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria 033

Evolució d’un projecte A l’inici dels anys setanta GO-DB rep l’encàrrec d’una de les majors promocions de vivendes de València. La zona d’intervenció se situava en un punt estratègic de la ciutat, al buit que deixava l’antic estadi “El Vallejo” del Llevant UD, just al nord de les Torres de Serrans. GO-DB projecta la major part de les illes requalificades, amb les instruccions d’un Pla Parcial que ben poc buscava ajudar a construir una millor ciutat.

El projecte no va ser aliè al transcurs legal i gestió que el féu possible. Va ser presentat a l’ajuntament de València per primer vegada l’any 1975, sent rebutjat per aspectes volumètrics. S’acceptà al 1976 al canviar part de la volumetria i ordre de les set torres, utilitzant com argument una cessió de vials que buscava la millora de les seccions dels carrers que l’envolten.

Els promotors inicials, cooperativistes, havien pactat amb un supermercat l’entrada d’aquest en l’edifici, al gran sòcol, amb la conseqüent injecció de capital. Es va començar a projectar un edifici amb un pressupost que permetia ocupar la parcel·la buscant bones orientacions, ubicant patis a les plantes baixes i projectant les cobertes com a jardins. D’aquesta manera, l’entrada de llum natural a les tres plantes del sòcol el convertia en un espai comercial de referència en tota la ciutat.

No obstant això, l’acord es trencà i el pressupost va patir un gran descens, es van intentar atreure persones externes a la cooperativa, fent que es projectés un edifici més intensiu i comprimit però mantenint altes qualitats materials, però a causa de les friccions internes, la cooperativa de vivendes es va dissoldre, persistint la cooperativa comercial que gestionaria els baixos, que encara avui existeix.

Finalment, fou l’empresa PLAFISA qui finalment promocionà l’immoble, el seu propietari Ramon Esplugues Pastor qui va contractar personalment J. Bellot Porta, els quals portaren a terme la proposta de deu torres ordenades ortogonalment amb una alta densitat de vivendes i de comerç.

Il·lustració de vista del pati al sòcol: arxiu comunitat de propietaris Torres Túria / Plànol complet de planta tipus inicial: Arxiu Històric Municipal de València 034 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

GO-DB, les inicials de Fernando M. García Ordoñez i J. Ma Dexeus Beatty són nomes les sigles, dels dos precursors, d’un dels majors estudis que haja existit i canviat la ciutat de València. La seua estructura empresarial, vocació internacional, avantguarda experimental o preocupació per la prefabricació i industrialització feren d’aquest un estudi multidisciplinari avançat a la seua època.

GO-DB FERNANDO MARTÍNEZ GARCÍA-ORDOÑEZ 1955 Titulat a L’ETSAM - Madrid 1958 Coordinació urbanística per a la Solució Sud 1958 Adaptació del PGOU al Pla Sud 1959 Ponència sobre PGOUs al primer Congrés Nacional d’Urbanisme a Barcelona 1960 Viatge a Estats Units 1960 Funda l’estudi GO-DB 1971 Comissió de Construcció del 3er Pla de Desenvolupament Econòmic Social 2007 Nomenat Valencià d’Arquitectura. Académico de Bellas Artes de San Carlos JULIO JOSE BELLOT PORTA i JOSE MANUEL HERRERO CUESTA 1962 Titulats a L’ETSAM - Madrid 1962 Viatge a Japó - exposició d’arquitectura espanyola 1963 Membres associats GO-DB 1967 Doctorats per la Junta Qualificadora del Ministeri d’Educació i Ciència FRANCISCO JOSÉ PÉREZ-MARSÁ HERNÁNDEZ 1967 Titulat a L’ETSAB - Barcelona.

1967 Premi per la Caixa d’Estalvis Provincial de la Diputació de Barcelona.

1967 Membre associat GO-DB JUAN MARÍA DEXEUS BEATTY 1960 Funda l’estudi GO-DB 1967 Professor d’Estètica i Composició i de Materials de Construcció a L’ETSAV 1971 Abandona l’estudi GO-DB Fotografia de l’Equip GO-DB a la sede de El Puig: article “Arquitectura e industria, condenados a entenderse” per F.J. Cortina Maruenda i J.R. Selva Royo 035

L’edifici d’Emilio Giménez presenta un alçat compost per dues parts massives separades pel buit que suposa portar fins a la façana el pati interior. Aquesta espacialitat es potència pel retranqueig de la façana respecte a l’alineació del carrer, modificada al pla d’ordenació del 89, que permet observar-la amb distància i enriquir el procés d’accés.

Fotografia de la façana: Crearqció

ARQUITECTE

EMILIO GIMÉNEZ JULIÁN

LOCALITZACIÓ

C/ Lluís Santàngel, 10-12 C/ Doctor Sumsi, 15 Russafa - VALÈNCIA

PROJECTE

1.942 m2 solar 7 plantes 38 vivendes Locals comercials

L’edifici d’Emilio Giménez es projecta com un conjunt de dos edificis de vivendes connectats per una planta baixa que recorre el pati d’illa. Amb major rellevància arquitectònica, dirigim l’estudi a l’edifici de vivendes del C/Lluís Santàngel, caracteritzat per la singularitat del retranqueig d’accés i la qualitat de les vivendes projectades.

Plànol complet de la planta baixa: arxiu CTAV / Volumetria: Crearqció 038 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

La transició de l’exterior a l’interior de l’edifici Lluís Santàngel s’enriqueix amb un joc d’altures i d’espais que introdueix a l’habitant a l’edifici.

Accedim per una escalera coberta amb un sostre baix que ens acull i acompanya a l’espai central de benvinguda: el pati de llums que l’arquitecte porta fins al plà de façana. Envoltats per finestres domèstiques i amb el cel de sostre ens trobem al cor de l’edifici on, de nou, una volada a baixa altura ens convida a entrar a l’edifici.

El retranqueig de la façana provoca un eixamplament de la vorera, permetent diverses situacions de convivència urbana. Els veïns troben un espai d’encontre i parada que permet continuar el trànsit dels vianants.

Els vehicles que accedeixen a l’aparcament, al centre de la façana, disposen d’un espai suficient i no interrompen totalment el tràfic de la vorera.

Fotografies de l’accés a l’edifici: Crearqció 039

Plànol de la planta tipus de dues vivendes: arxiu CTAV 040 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

“La verdad es que éramos realistas sin saberlo, de la misma forma que les pasaba a los catalanes. De planteamientos y de ideología profesional proyectual lo teníamos claro: había que contar con lo que existía en el mercado español y conseguir los mejores efectos con esos materiales y tecnología. Esto era el realismo sin que se hubiera acuñado el término como ahora, y esto es muy normal, recuerda que cualquier manifestación cultural ha sido bautizada a posteriori. (…)

Había que hacer las cosas bien con lo que tenía entre manos y no ir a tecnologías inasequibles” Conversación con Emilio Giménez. Jorge Torres. València,1991 Aquest principi i forma de fer es reflecteix en la construcció d’aquest edifici. La cura pels detalls constructius, els acabats i els encontres evidencien una preocupació per la disciplina i la professió.

Fotografia interior de la vivenda d’Emilio Giménez: Crearqció /Fotografia de detall de l’escala: Crearqció 041

La qualitat i concepció de projecte unitari de l’edifici es visualitza amb el gest de la biga pont que uneix les dos parts de l’edifici en coberta i completa la concepció volumètrica de conjunt, que podria desdibuixar-se pel buit del pati central.

Aquesta biga es cedeix al pas dels veïns al terrat. Des de l’altura, podem observar el pati, el carrer i la transició interior-exterior, punts singulars d’un projecte complet, de principi a fi.

Fotografies del terrat i la biga pont: Crearqció 042 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Emilio Giménez va estar lligat sempre al procés d’aprenentatge.

Va enllaçar el seu aprenentatge a Madrid amb el de Barcelona per finalitzar a l’Escola de València fent el que sabia fer: aprendre i ensenyar. Al despatx de Coderch va explotar al màxim la seua capacitat d’aprenentatge i va adquirir un ofici, una disciplina i unes maneres de fer que responien al que s’anomenava “realisme català” i a corrents que venien de l’Itàlia de Terragni. Aprenent d’ell i del seu equip va consolidar la seua personalitat caracteritzada per la racionalitat, la disciplina i el respecte a la tradició. Aquesta postura no li va impedir ser crític o innovar en les seues tipologies, buscant la millor forma d’habitar respectant el rigor constructiu.

Es movia en l’avantguarda valenciana, junt amb l’equip Crònica, Andreu Alfaro, Ana Peters i Tomàs Llorens. Tots ells formaven un equip interdisciplinar que conversava amb persones tan influents com Joan Fuster o Raimon. No tenien por de ser transgressors, i això va fer que pugueren dinamitzar la dècada i la ciutat.

EMILIO GIMÉNEZ

1957 Estudiant a l’ETSAM- Escola tècnica superior d’arquitectura de Madrid 1958-59 Estudiant a l’ETSAB - Escola tècnica superior d’arquitectura de Barcelona 1959 Pràctiques al despatx de l’arquitecte José Antonio Coderch Finalitza els seus estudis d’arquitectura.

1963 Tornada a València Comença la seua activitat professional com a Arquitecte.

1968-69 Docent de l’assignatura Projectes Arquitectònics a l’ETSAV- Escola tècnica superior d’arquitectura de València- amb Juanjo Estellés i Rafa Tamarit.

Deixa la docència 1978 Docent del departament de Composició a l’ETSAV- Escola tècnica superior d’arquitectura de València Docent de l’assignatura Projectes Arquitectònics a l’ETSAV Obté la Càtedra de l’assignatura Projectes Arquitectònics a l’ETSAV Fotografia de l’arquitecte: arxiu personal d’Emilio Giménez 043

L'edifici de l'estudi CSPT naix amb la voluntat de crear vivendes enjardinades en altura a una zona de transició entre el barri de Benimaclet i l'Horta Nord. La volumetria d'aspecte complex trenca la trama preexistent modificant el pla general en busca d'una millor orientació i convertint-lo en una fita singular que destaca entre les construccions que l'envolten.

Fotografia de l’exterior: Crearqció

ARQUITECTES

LOCALITZACIÓ

PROJECTE

CSPT Arquitectos | PB i PE inicial + club social Antonio Cortés Ferrando (Director d’Obra) Alfonso Serrano Puig Salvador Pérez Luján Antonio Carrascosa Corella ESPACI S.L. | PE definitivo Antonio Cortés Ferrando

C/ Músico Hipólito Martínez, 16 Benimaclet - VALÈNCIA

8.000 m2 solar 18 plantes 108 vivendes

L’Espai Verd naix a partir d’una imatge. És la voluntat d’un arquitecte que s’interessa pel concepte dels habitatges enjardinats materialitzats per Moshe Safdie a l’edifici Habitat 67, per a l’EXPO de Montreal.

Plantejar el projecte com a promoció privada no haguera sigut econòmicament viable, per això s’optà pel model cooperativista on va ser el propi arquitecte qui va buscar el finançament necessari.

Il·lustració de l’esbós: arxiu CSPT / Plànol complet de la façana general: arxiu CSPT 046 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

La parcel·la escollida per al projecte sorgeix d’un canvi de solar per obra on es modificaren les normatives urbanístiques existents per a poder aprofitar la millor orientació.

En quant a la seua construcció, el projecte es va dividir en 4 fases, d’ aproximadament 25 vivendes cadascuna, per tal d’ agilitzar la seua adjudicació i el ritme constructiu.

Fotografia de la construcció: arxiu CSPT / Fotografia de la maqueta de treball: arxiu CSPT 047

Plànol complet de la secció: arxiu CSPT 048 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Les tipologies que trobem queden classificades per les altures que comprenen. Trobem 3 distribucions distintes: planta baixa, dúplex i tríplex.

Totes tenen unes característiques bàsiques que es presenten com a requeriment mínim al que tots els cooperativistes aspiraven: 4 dormitoris, ventilació exterior i creuada i una mitja de 95 m2 d’espai exterior privat.

Amb aquesta configuració bàsica de vivenda, el projecte pretén construir un hàbitat que se situe entre la vivenda suburbana allunyada de la ciutat i el bloc de vivenda d'alta densitat situat en els entorns urbans. Les grans superfícies útils situades a l'exterior tenen una vocació vegetal que abraça tot el projecte.

Plànols de la tipologia de la vivenda sud-est: arxiu CSPT 049

La vegetació es presenta com l’element vertebrador del projecte, i des de l‘inici queda plasmada en tot el material gràfic. Diferenciar visualment la verdor que pertany a les vivendes de la pròpia de les zones comunes resulta impossible, obtenint com a resultat un microclima interior únic. Però al pes de tota la massa vegetal se li ha d’afegir el de la terra necessària per al seu creixement obtenint unes càrregues

que presenten uns valors superiors als estàndard donats per edificis residencials. Per això, el sistema estructural s’organitza mitjançant una retícula quadrada de sis metres on els pilars varien entre els 40 i 70 cm de secció. El dimensionament va ser realitzat íntegrament per ESPACI S.L. mitjançant la creació d’un programa informàtic propi anomenat “Programa de Cálculo Experto”.

Fotografies del jardí interior i vista de la planta quarta: Crearqció 050 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Antonio Cortés és la clara imatge d’un arquitecte que creu amb fervor en la seua professió. La seua trajectòria professional va començar al despatx de GO-DB un any abans d’acabar els seus estudis a l’Escola de València. D’allí sorgiria CSPT, el seu primer estudi format amb companys de carrera que també hi realitzaven pràctiques, i coneixeria una arquitectura fortament lligada a l’espiritualitat.

Amb el temps formaria la seua pròpia empresa, ESPACI. SL, a causa del seu gran interès pels avanços tecnològics i les telecomunicacions, en la que avui treballa amb il·lusió amb la mirada ficada al futur.

ANTONIO CORTÉS

1972 Pràctiques en l’estudi GO.DB 1974 Titulat a L’ETSA de València. Especialitat d’Edificació 1975 Formació de l’estudi CSPT Arquitectos 1976 Cooperativa de Viviendas Populares 1983 Formació d’ESPACI S.L - Centro de Investigación de Arquitectura, Ingeniería, software e inteligencia artificial Fotografia de l’arquitecte: arxiu personal d’Antonio Cortés 051

Compartir coneixements en un lloc determinat, durant un temps concret, és un bon objectiu per a preparar un exposició.

El material exposat passa a ser escenari, provocador de l’intercanvi de parèixer entre obra i visitants.

052 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

L’EXPOSICIÓ CREARQCIÓ

Explorar el patrimoni viu del nostre entorn sempre ha sigut, per a qualsevol arquitecte professional o aficionat, una forma de mirada cap a la ciutat. Una espurna externa, però propera, la va conduir a endinsar-se un poc més en l’estudi d’aquesta herència col·lectiva, deliberadament desestimada per a alguns i irracionalment excitant per a altres.

La nostra forma d’aproximació a aquestes arquitectures silenciades va ser mitjançant el lligam que estableixen uns temps ja passats amb les circumstàncies del nostre present, fent rellevància en els distints teixits socials que al seu voltant afloraren i que, amb fermesa, les caracteritzaren i habitaren. Aquestes obres foren excepcions d’un corrent que homogeneïtzava la ciutat, productes d’un context únic i puntual, semblant al que ara se’ns presenta de nou.

Aquesta preocupació per la conjuntura social i el marc històric on es desenvolupen aquestes obres es trasllada directament a l’exposició mitjançant una línia continua del temps on es mostra el transcórrer dels anys 70 i que actua com a marc i element unificador. Un conjunt de maquetes i panells mostren les obres visitades en grups fragmentats d’arxius. Plànols i dibuixos originals es barregen amb les nostres pròpies experiències i anàlisi, amb els que vam voler completar la informació original. Per a l’exposició del material a l’ETSA, aprofitàrem l’existència d’elements divisors de l’espai, sis grans pilars revestits de pedra negra, entre els buits dels quals disposàrem l’exposició. Amb uns bastidors de fusta horitzontals penjats del sostre, emmarcàvem el material exposat que, apostant per panells modulats amb formats petits, componien un joc entre buit i ple que donava lleugeresa a l’exposició, podent-se crear mirades creuades a través dels panells.

053

Els quatre espais entre pilars, ens oferien la flexibilitat suficient per a servir de suport continu però diferenciat per les singularitats de cada obra. I és que, malgrat que tots els edificis pertanyen al mateix decenni, desprenen essències radicalment distintes. Eixes essències que també mereixen ser mostrades, més enllà de l’objectivitat acadèmica, d’una manera irracional, evocadora i dinàmica. Aquesta component subjectiva no perd de vista les seues arrels i facilita comparar les obres permetent al visitant i, a nosaltres mateix, descobrir-les i redescobrir-les una i una altra vegada.

Per a nosaltres, alguns d’eixos trets comuns singulars són, entre altres, la relació de l’arquitecte amb els habitants i l’ús de la vegetació com element viu aglutinador i de transició. Per fer-los evidents, materialitzàrem nou instal·lacions estratègicament dispersades per l’escola de manera que, el nucli central expositiu, estengués les seues branques per tot arreu de l’edifici convertint-lo en si mateix en suport i contingut de l’exposició. D’aquesta manera, s’aconseguia traslladar alguns dels trets característics de cada arquitectura a l’escola fent així que els espais comuns de les vivendes, de relacions veïnals i socialització convertiren l’escola, per un curt temps, en un lloc domèstic, adequat per a la comunicació i la transmissió d’uns coneixements distints.

Fotografies de la inauguració de l’exposició VIPS_70 a l’ETSA de Valènca: Crearqció 054 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

055

Endinsar-se en l’arquitectura mitjançant l’experiència de recórrer els seus espais, sentir els seus sorolls, veure per les seues finestres, percebre les variacions de temperatura … resulta imprescindible per arredonir el procés d’ aprenentatge i coneixement de l’arquitectura.

056 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

LAS VISITAS BORIS STRZELCYZYK (GA-VALENCIA)

La visita guiada como experiencia.

Primero consultas la web, libros, artículos, fotos, estudias planos y secciones, pero solo cuando te pateas las calles y charlas con los vecinos consigues entender los aspectos más relevantes de un proyecto. Una vez concluida la fase de estudio seleccionas la información, le das forma, encuentras un hilo conductor y, por fin, elaboras una especie de obra de teatro con introducción, nudo y desenlace. Piensas en las intervenciones de los actores (los colaboradores), el escenario (los espacios), las luces, las sorpresas. Todo está listo para que se levante la tela roja.

La puesta en común de lo descubierto, el salto a escena con el propio edificio como telón de fondo, compartir la información y contagiar el placer por la arquitectura es un momento gratificante. Cada representación es distinta: cambian los espectadores, las preguntas y a veces hasta las respuestas. Una experiencia colectiva participativa en la que los ciudadanos tomamos conciencia de la repercusión de la arquitectura y el urbanismo en nuestra vida diaria e incluso en el devenir de nuestra existencia. Durante un rato, hablando unos con otros, construimos nuestro imaginario y el de la ciudad.

Fue un lujo organizar las visitas con los integrantes de CREARQCIÓ, que conocían los cuatro edificios al detalle después de estudiarlos a fondo para montar la exposición. Como resultado de esta colaboración disfrutamos de unos recorridos en los que alrededor de 120 personas han podido acceder a las entrañas de cuatro edificios absolutamente desconocidos para la mayoría de los valencianos. Incluso el más llamativo, el Espai Vert, guarda en su interior un secreto. Muchos de los datos históricos y técnicos mencionados durante los itinerarios se olvidan, pero habremos alcanzado nuestro objetivo si a los participantes les queda el recuerdo de haber experimentado la magia de la buena arquitectura.

057

Fotografies de les visites a les quatre obres seleccionades: Crearqció 058 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

059

Per alçar la veu i contar el que està passant, per arribar més enllà del públic especialitzat i retornar el valor a les obres estudiades al seu lloc, al poble.

060 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

LA PRENSA HORTENSIA GARCIA (PERIODISTA, LEVANTE EMV)

Las visitas guiadas que integran la exposición VIPS_70 de la mano experta de Boris Strzelcyzyk (GA-Valencia), Crearqció y David Estal a los cuatro edificios fueron, para alguien ajeno a la profesión de arquitecto como quien escribe estas líneas, una experiencia única y reveladora. La investigación que sustenta la exposición VIPS_70 se suma, sin duda, a esa necesaria vertiente divulgativa de la arquitectura valenciana reciente. La exposición pone el foco sobre la poco conocida arquitectura del posdesarrollismo y, dentro de este periodo, sobre las cooperativas de viviendas.

La Colla, el Edificio Luis Santángel, las Torres del Turia y el Espai Verd son ejemplos destacados de esta arquitectura colectiva, promovida y hecha a la medida de quienes la habitarían. Una tipología que Alberto Sanchis, recientemente fallecido, materializó con maestría en la Colla, en el popular barrio de la Malva-rosa, en un edificio que juega con los volúmenes y donde llaman la atención los generosos espacios comunes y su laberíntica estructura interior a prueba de visitantes no deseados.

En la visita al edificio Luis Santangel, construido por Emilio Giménez en l’Eixample, descubrimos el saber hacer esmerado de este arquitecto racionalista que supo dignificar el patio de luces en este edificio en forma de ‘U’ donde las viviendas no tienen habitaciones interiores.

En las imponentes Torres Turia, proyectadas por el despacho GO-DB, comprobamos el resultado de las primeras combinaciones de usos (viviendas, zona comercial y oficinas).

Las visitas guiadas tuvieron un broche de oro con el recorrido por el exclusivo y colosal Espai Verd —donde, literalmente, se nos hizo de noche—. Antonio Cortés, el arquitecto que lo proyectó y uno de los propietarios, nos abrió las puertas e hizo de cicerone por este edificio con microclima propio, piscina y oratorio que sobresale por sus voladizos y jardines en el skyline de Benimaclet.

Todos ellos son una referencia en un momento de cambios sociales y políticos donde se anuncian nuevas formas de hacer y vivir la ciudad, un nuevo concepto del espacio público y un urbanismo más participativo.

061

Doble pàgina al diari Levante-EMV dedicada a La Colla. 4/10/2104: arxiu Levante-EMV 062 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Doble pĂ gina al diari Levante-EMV dedicada a Torres del TĂşra. 11/10/2014: arxiu Levante-EMV 063

Doble pàgina al diari Levante-EMV dedicada a Lluís Santàngel. 18/10/2014: arxiu Levante-EMV 064 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Doble pàgina al diari Levante-EMV dedicada a L’Espai Verd. 25/10/2014: arxiu Levante-EMV 065

Imatges del documental “Alberto, arquitecto de utopías”: Arqtist Magazine 066 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

DOCUMENTAL:

ALBERTO, ARQUITECTO DE UTOPÍAS MAYTE PIERA (ARQTIST MAGAZINE)

Leo, en una entrevista realizada a dos arquitectos del estudio Elemental liderado por el chileno Alejandro Aravena, que por muy bueno que sea un proyecto de tipo social, si la gente no está organizada ni es consciente de lo que está recibiendo, el proyecto de arquitectura puede resultar infructuoso.

Lo que me fascinó cuando conocí la arquitectura de Alberto Sanchis y a sus habitantes fue descubrir que esa organización colectiva que hace fructificar el proyecto, había surgido con tanta fuerza y tanto sentido en la obra de Alberto que trentaymuchos años después, todavía seguía viva.

A nivel sociológico, su arquitectura nos puede enseñar muchas cosas y recordarnos otras tantas. Todas aquellas cosas que en los últimos tiempos, engullidos por el vórtice del reconocimiento que nos ha llevado hacia el individualismo más extremo, hemos ido abandonando en pos de una falsa realización personal que no es tal. Hemos confundido términos y mezclado conceptos y hemos equivocado los fines.

La fuerza del trabajo de Alberto está en su ideología, en su carga política, en su compromiso social y en la riqueza que deviene del proceso participativo que da lugar a la obra. La voluntad, convertida a veces en necesidad, de unir esfuerzos y criterios, de hacer partícipe al usuario, de convertir al arquitecto en una parte más de ese proceso colectivo.

Recoger en el documental “Alberto, arquitecto de utopías” las experiencias de la gente que lo conoció, que trabajó junto a él, los testimonios de agradecimiento a su manera de entender y vivir la arquitectura, ha sido mucho más que gratificante. Ha sido la demostración de que su obra, alejada de premios y reconocimientos mediáticos, sigue ahí y tiene todavía la fuerza del motor que la generó. El motor del compromiso y del trabajo en común.

Y está ahí también para recordarnos que solos es más difícil llegar a cualquier sitio.

067

EL PROCÉS

Fotografies del procés: Crearqció 068 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

069

070 VIPS70 _vivendes amb carà cter a la València dels anys 70

EPÍLEG RAFA RIVERA_ ARQUITECTO

DESDE AYER AL MAÑANA. Mirar hacia el pasado con cierta humildad y con la intención inequívoca de aprender, es una actividad interesante. Cuando esta mirada nos devuelve una propuesta que viaja desde el pretérito indicando un itinerario especialmente moderno para el futuro, es señal obvia de la necesidad que tenemos de ser, a la vez, suspicaces y críticos, permeables y exigentes, humildes y atrevidos.

Porque el lenguaje de la modernidad es un denominador común, en sus contenidos y en su caligrafía, que nos permite viajar en el tiempo y entender en toda su profundidad no solo el valor de la arquitectura, sino de su maridaje con una sociedad que evoluciona y necesita-exige-reivindica otra manera de hacer las cosas, desde la concepción hasta el resultado concreto, pasando por una gestión del proceso que implica a todos los sujetos.

En eso, los años 70 fueron especialmente ricos, con unas generaciones de arquitectos recién titulados y con la pasión intacta por la nueva concepción del progreso, de la vida en colectividad, del valor relevante de lo público.

Los años 70 fueron una especie de primavera (alimentada por las dos primaveras previas del 68, Paris y Praga) que abrieron los ojos y las puertas a la arquitectura nueva, fresca, esa que construye ciudad y vivienda al mismo tiempo, que mira lo individual y lo colectivo a la vez, que escucha lo particular y piensa en lo general.

Reivindicar obras enmarcadas en esa corriente supone el reencuentro con esencias que se habían diluido con el paso del tiempo y que necesitamos alimentar. Las urgencias, el valor de lo económico, la prisa por lo rentable y la posición de lo individual en lo más alto del pódium, han enturbiado aquellos principios apagando su esplendor, tildándolo de antiguo, y arrinconando aquel quehacer de quien se siente enamorado de su profesión y le gusta empaparse de ella más allá de las portadas de las revistas o de las estrellas falsas iluminadas con luces de neón.

La cooperativa, como instrumento de gestión heredado de aquellos utópicos que veneraban lo colectivo. El arquitecto, que reconoce la función pública y permeable de su profesión al servicio de la sociedad. La ciuda-

danía, que entiende la vivienda como una pieza relevante, muy relevante, para desarrollar la vida. Son los tres ingredientes que sientan las bases de otra manera de proponer soluciones.

No hablamos de nostalgias, no hablamos de añoranza o refranes del falso “cualquier tiempo pasado fue mejor”. Hablamos de aprender arquitectura leyéndola, investigándola, visitándola. Hablamos de habitantes satisfechos que disfrutan del placer de la vivienda pionera, del espacio público, del rellano compartido, de la conversación en el zaguán concebido precisamente para eso. Hablamos del paisaje urbano, de la fachada que habla, que explica, que razona. Hablamos del jardín que trepa, del balcón que vuela, de la función y la forma a la vez, sin poder identificar la una sin la otra. Y hablamos también de calidad humana, de amistad ¿por qué no?, de afectos cruzados después de años del ejercicio profesional en ámbitos cercanos.

Alberto, Emilio, Antonio o GO-DB han construido ciudad, han puesto a los usuarios en primer plano, han mezclado el dentro y el fuera, y han dejado escrito en el plano de Valencia aquello que rezaba: Otra manera de hacerlo, es posible.

071

AGRAÏMENTS Alberto Sanchis, Amparo Tarín, Antonio Cortés, Arturo Sanz, Boris Strzelczyk, Clara Mejía, Daniel Pastor, Daniel Rueda, David Barberà (i a sa mare), Débora Domingo, Jaime Pineda, Jorge Torres, Josema Urzelai, Josep Sorribes, Juan Serra, Luis Giménez, Pablo Sanchis, Paco Nieto, Paz Cortés, Pepe Puchalt, Verónica Chaparro, Vicent Torres; Arxiu CTAV, Arxiu Municipal, CIA-ETSA, Departament de Projectes Arquitectònics UPV, IVAM: Arxiu Municipal, IVAM. ...i a totes aquelles persones que ens han obert sa casa.

Mecenes: Col·legi Territorial d’ Arquitectes de València; Adrián Ripoll Ortolà, Adrián Torres Astaburuaga, Alba, Albert Madrid, Albert Pastor Pérez, Alberto, Alberto Gisbert López, Alejandro Bocanegra Cayero, Alexandre García Estellés, Alfonso Fdez. Morote, Alicia Martínez Vicent, Amelia López, Ana, Ana García Constantinescu, Ana Miralles, Ana Vanaclocha, Ana Vives Tena, Anaïs Florin, Andrea Ariza, Andrea Pérez Cortell, Anna Lujan, Antonio Gallud Martínez, Arantxa Sarrió Chaqués, Arquitopias. Estudio de arquitectura y diseño, Arturo Sanz Martínez, Batiste, Beatriz Alonso Tena, begeles2000, Boro Pons, C. Lerma, Carles Martí Ginestar, Carmen, Carmen i Gomar, Causa, Cesar Ferrer Fas, Chema Segovia, Claudia Reig Mora, Daniel, David Bri, David Minton, DavidV, David Vendrell Garulo, Diana Giménez Gil, dVillalba, Edu Comelles, Elisa, Elisa Sanchis Pérez, Emma, Escola d’Art i Superior de Disseny de València, Esther, estudio Correoviejo, Fernando Navarro, Fran Azorín, Fran Ferri, GA Valencia, Gerard Puchol Royo, Harley Martínez, Herminia Torres, ionti, Irene Reig Alberola, Ireneta_212, Isabel Tomás, Javier Aznar Cardona, Javier Bono, Javier González Gimeno, Javier Magán Cortinas, Javier Rivera Linares, Jo Belenguer, Joan Fons Temporal, Jordi Solbes, Jorge Arribas Mateu, Jorge Gil Martínez, Jorge Romero Ariño, Josefa Soler y Jaime Pineda, Jose Francisco Carsí Navarro, Jose Luis Martínez, José Ma Azkárraga,

Josep Francesc Blai i Mari Carme Herrero, Jovi, Juan Montaña, Juan Ramón Selva Royo, Juanvi, Juli Vila i Cortell, Kyra Romero, Lledó Cotanda Gisbert, Lluís Candel i Galan, Manuel López Segura (Harvard University), Manuel Pérez Bernat, Manuel Sánchez, Manuel Sifón Miralles, Manuel y Rosa, Maria Aucejo, María Castaño Cerezo, Maria del Mar Causanilles Llanes, Maria Donnini Badia, Ma Jesus Chaques Duart, Maria Mallo, María Sánchez Ferrer, María Silvestre, Marta Guillén, May Ibáñez, Miguel Ángel González, Miguel Arraiz García, Miguel Barreda Marín, Mó, Nabster, Nadia Canet, Nando Alfaro, Natalia Castellanos, Natibel, Neus Bonnin i Gustau Perez, Núria Forqués Puigcerver, Onyon Huerto Creativo Arquitectos, Oriol Flors Mas, Pablo Sanchis Aparicio, Pau Raigal, Paula Roselló, Pau&Mateo, Pepe Lerma Aparici, Pepe Pérez, Ramon Marrades Sempere, Raquel Sola Rubio y Alejandro G Pedrón, Revista Bostezo, Ricardo, Rosa Sanz, RSR arquitectes, Salva Serrano, Santi Hernández Puig, Sean Robert, Sheila Peralta, Silvia Miralles Pérez, Tato Herrero, Teresa, Teresa Sellés, Tito Llopis-VTiM arqtes, Unoun, Vanessa, Vicent Carbonell, Vicente González Móstoles, Victor Ballester Cases, Víctor Pons, Virtudes y Pedro, Zabalo Borràs.

072 VIPS70 _vivendes amb caràcter a la València dels anys 70

Fotografies de l’equip: Crearqció 073

Vips70 naix de l’interés compartit per estudiar el model de cooperatives d’habitatge i el seu resultat arquitectònic al marc social dels anys setanta a la ciutat de València.

En aquesta dècada el teixit urbà es veu caracteritzat per aquest tipus d’edificacions que responen a les demandes col·lectives d’habitatge des de l’associacionisme i el cooperativisme. Al mateix temps, es continuen creant models d’edificacions amb un promotor i constructor únic. Per contrastar aquests dos models, veure la seua repercussió en el teixit urbà i documentar una arquitectura de qualitat que sembla oblidada, es prepara l’exposició Vips70_vivendes amb caràcter a la València dels anys setanta.

Aquesta exposició es mostra a l’ETSA de València durant el curs 201415. Per concloure aquest procés es considera convenient recollir els resultats junts a les veus que ens han acompanyat al llarg del camí en aquest llibre, que ara us presentem.