__MAIN_TEXT__
feature-image

Page 1

1


JOCS D’ATZAR I.

M’HO DIUS SERIOSAMENT? Caminava per la platja. Els meus peus nus rebien l'escalfor suau de la sorra que anava trepitjant amb estudiada i buscada lentitud. Per dues raons. Una, perquè tenia por de lesionar-me, si anava massa de pressa. I l'altra, perquè ja feia una estona que m'havia adonat que alguna cosa inquietant s'esdevenia unes passes darrere meu. M'havia girat tres o quatre vegades, molt seguides, per fer una ullada. No havia vist res. L'aire, transparent. El cel, d'un blau de pintura hiperrealista. El mar, com un full de paper de cel·lofana. Un pèl blanquinós. Aquell aspecte lletós em va fer pensar, així, com qui no vol la cosa, en les teories de la física més elemental, o en la teoria del color. Pensaments d'aquells breus, ràpids, que de la mateixa manera que entren a la ment, se'n van. Vaig travessar la platja —uns tres-cents metres— que em servia, habitualment, per fer les meves caminades diàries, amb un neguit que no havia tingut mai abans. Un neguit que em feia girar-me cada deu o dotze passes. Vaig poder comprovar que darrere meu hi havia quelcom invisible que jo no podia veure, però hi era. En treure el mòbil de la butxaca del xandall i obrir la tapa, ho vaig veure: una de les icones de la pantalla s'encenia i apagava intermitentment, com si em volgués avisar d'alguna cosa. No era una trucada entrant, no era un missatge, no era un WhatsApp, no era cap mena de marca coneguda! Era una icona nova que jo no havia vist mai… Vaig començar a espantar-me! 2


II.

LA GALLEDA DE PLATJA Una galleda de platja? No pot ser! Com s’hi juga, a això? Amb la desimboltura de les criatures, teclejo. La icona em duu a un castell de sorra molt gran. L’aigua de mar em mulla els ditets dels peus. Les puntes d’escuma porten brots d’alga a la platja on tothom està fent el seu castell. Tinc sorra i aigua i un tancat amb travesses de fusta que pertanyen a la companyia de ferrocarrils. Però, per a mi, allò que vol ser una platja, no és sinó un tancat enmig d’un jardí. No tinc aigua. Teclejo com si anés a preu fet. Bellugo la icona d’aquí cap allà, faig saltirons. Progresso. Guanyo punts. Estic a punt de guanyar. He de trobar pistes noves. Rumio circuits alternatius. Teclejo. Guanyo una pala vermella i un rasclet groc. Ja no hauré d’allisar les petites dunes amb la mà plana. Pressiono, grato, furgo, escombro les restes que considero poc aprofitables. Clic. Segueixo. Clic. Encara no m’he mort. Eufòria. Faré un palau de sorra. Les onades m’amaren entre les natges. Noto un fred sensible. Canvio la vida extra per caragoles. D'aquelles que si hi pares bé l’orella, sents l’oceà, un remot soroll d’ones. Sobretot si t’hi fixes bé. Res. He gastat punts i estic com animal estacat en aquesta mena de quadrilàter acotat en terra de secà. No puc fer un castell amb sorra i prou. Em fa falta aigua. El joc se m'està fent quiet, etern i immutable. Tot per a mi, i, en canvi, no soc capaç d’assolir el nivell següent. Clico 'joker'. Well done! Em trobo una galleda plena fins al cap d’amunt. És blava amb una sanefa geomètrica: m’agrada la nova icona.

3


III.

AIXÒ ÉS TRAMPA Tinc el cul ben remullat. Miro l'aigua, la de veritat. Les petites onades que van i venen m'han fet refredar. Continuo buscant. Clic. El jocker se'n fot de mi i no em deixa avançar. Clic. Aigua, necessito aigua pel meu castell. Provo arrossegant el dit cap on se suposa que hi ha d'haver el mar… o un riu… o… però què passa? no hi ha manera! Això groc sembla un desert. Exacte. Hi ha dunes, moltes dunes. Apropo la imatge. No veig senyals d'aigua enlloc. No anem bé. Faig un saltiró per retirar-me una mica de les onades, que, a poc a poc, es van fent més grosses. Premo el botó de pausa i em fixo que a la platja només hi quedem set o vuit persones. Guardo el mòbil per un moment i em poso dreta. M'eixugo bé les cames, els peus no cal, perquè es tornaran a mullar. Em poso a la gatzoneta, per veure si evito la mullena que em refreda, però em nego a anar-me'n més amunt. Miro el cel, amb recança. Ha entrat el vent. No hi puc fer res, contra aquest inconvenient. No m'agrada gens, el vent. M'acosto a les roques i n'engrapo una de petita que em farà de seient. Pesa, però puc amb ella. La porto a pes de braços fins allà on m'havia assegut en començar el joc. Ara em torno a asseure, però a la pedra. Ja poden venir, les onades, que no em trobaran pas. Ningú no em mira perquè tothom té la concentració al mòbil o a la tauleta. Amb dits i ulls febrils, agafo de nou el mòbil. Torno al joc. Analitzo: galleda, rasclet, jocker que se'n fot de mi, i un gran desert. Cap ésser viu i, tanmateix, el repte és fer un castell de sorra. Com el podré fer sense aigua? Al cel real s'estan formant núvols. M'angoixo: i si no puc construir el castell?

4


IV.

HE PERDUT LA PALA VERMELLA A veure, anem per parts. He perdut la pala vermella. Vaja, també és mala sort! Com m’ho puc fer? Vaig de bòlit però jo penso ràpid. Si giro el cap, m’adono que amb els peus he fet una renglera de petjades: es veu que trepitjo fort. Sí, molt fort. Tant que m’enfonso fins més amunt dels turmells. Quin gustet em fa, això d’anar a peu. Noto pessigolles a les plantes. Va bé sortir a prendre la fresca i canviar d’aires. Què puc fer? Escopir, plorar i pixar-me de riure: de tot en trauré aigua. Quina gràcia, tu. Ara mateix se m’acaba d’ocórrer una quarta opció: la beguda isotònica que duc a la motxilla. Com pot ser que no hi hagi pensat abans? Si sempre tragino arreu amb el rebost sencer a coll. Avui, porto fruita talladeta per l’hora de berenar: la puc esprémer. I, au, busca qui t’ha tocat, fleuma, plora a llàgrima viva: tu pots amb això i molt més. T’importa un rave si no queda gairebé ningú per aquí a prop. Ets de les que prefereixes les festes privades. Aquell i l’altre i el de més enllà, la qüestió és que tinguin noms i cognoms coneguts. Perquè, si no vigiles, se’t cola el més pintat i t’esguerra la cosa. Au, va! Una mica de saliva a les mans i som-hi, que no ha estat res. El karma juga a favor meu. La platja s’ha estès. El mar s’enretira i començo a concebre la construcció d’un castell ple de cantaires i joglars, que tindrà ponts llevadissos i galeries fins les masmorres i jo seré la p… Llamps i trons? Comença a ploure? Ai, mira, un xàfec d’estiu: tindré més aigua! És que soc afortunada com poques. Per això és que canto “el Senyor ha fet en mi meravelles”.

5


V.

GAME OVER Les set o vuit persones que hi havia a la platja fins ara, on són? No les veig! Què passa? El tancat és obert. Ho penso i m'adono que aquesta afirmació és contradictòria, com tantes coses a la vida. Un tancat que està obert! Em faria riure, però ara no en tinc ganes. Dues noies de blanc, amb còfia, empenyen cadires de rodes i, sota la pluja, van en direcció a l’edifici de l’altra banda del parc. Per què? Què m’està passant? Ara, una d’elles em fa senyals amb el braç. Vine, sembla dirme. He apagat el mòbil i me l’he guardat a la butxaca. Que no es mulli mai, m’havien dit. Sé que quan el torni a engegar hauré perdut també la galleda. Llàstima, ara que havia trobat el truc en l'afer de l’aigua… hauré de tornar a començar el joc. Com cada dia. Esperar que parpellegi, i aquella sensació. Aquella inquietud. Quina tristor… Se m’acosta una de les dones de blanc. Crido, m’agafa una crisi. Provo de cantar. No em surt la veu de la gola, jo la sento dins del meu cap, però arriba a les cordes vocals i allà s'enganxa. Em surt un estertor rogallós. Tinc els cabells xops. Tota jo estic xopa. No podré fer mai el castell… o era un palau… jo havia de ser la princes… —Torna! No em facis enfadar o et quedaràs sense flam! Ho sento de lluny. Sóc afortunada. Avui toca flam i, si li faig cas, en podré menjar. De tots els residents, sóc l’única a qui no han de venir a buscar amb cadira de rodes. De moment. Només hi ha les crisis…però no fan mal. Només angoixen. Sobretot, als altres. Game over i a dinar.

6


JOCS DE TAULER I.

TRUCS Algú s’estava confonent. Tàctica no és estratègia. Com tampoc la xerrameca dels qui havien optat per prendre’s copes i fumar a la sala de reunió no seria mai una sola conversa. La música que provenia de les respectives oficines els devia desmotivar o confondre perquè els feia callar més que no pas comentar la gestió. És estrany. El moment demanava seriositat, prendre decisions i executar-les. En canvi, hi havia una mena de cagarel·la, una retòrica que deixava les coses sense nom a un buf del precipici. Mentre els passadissos s’anaven omplint i buidant, una gresca insòlita estrafeia el més pacient dels mortals. Tot plegat no passava d'afer d’estultícia, una niciesa. Però era. I no sempre es feia prou evident. Per sort, veus atentes posaven els punts sobre les i. Demanaven enretirar els sancallosos sense cavall o euga: deixeu-los nus i caiguts a l’arena. El joc no és tal joc si les instruccions per participar es canvien a conveniència només d’una de les parts. Ja fa uns quants anys que s'ha inventat el joc que segueix pautes improvisades: es van determinant sobre la marxa, son compartides de bé a bé per tothom qui juga, acceptades de principi a fi. Llavors sí, el guanyador és just vencedor.

7


II.

SÍ, PERÒ NO La gresca és produïda per una munió sense cabdill. Un diu per ací, l’altre diu per allà, però l’eixam sap molt bé el que vol. Els alfils tallen caps a tort i a dret, però solen ser caps equivocats. Peons importants, però no imprescindibles. Les torres són senceres i la dama i el rei encara resisteixen. El joc improvisat deixa atònits els jugadors, però no anul·lats. Els cavalls i les eugues dels camatorts, en moments decisius, es llancen a terra i es posen a jeure, però en surten d’altres, per a la seva substitució. Les oficines resulten petites per a tanta faramalla. Els banys vessen i aquells que havien estat els capitosts ja no es poden amagar perquè la pudor ho envaeix tot. La nova generació sap que l’engany ha estat colossal i, com que tenen un sentit de la justícia molt més alt que allò que sempre els havien venut com a tal, resten a l’espera que els monstres es mengin els uns als altres, així com Saturn devorà els seus fills. I amb aquesta esperança, es mantenen a l’aguait.

8


JOCS DE SOBRETAULA I.

DAMES Juguen a dames perquè és bastant senzill i no necessita un plus de concentració. Respon a una tàctica que consisteix en posar les coses difícils a l’altra. Les blanques es mengen les negres, les negres es mengen les blanques. Una doble salta les fitxes de l’adversari i se les cruspeix; a més, té mobilitat extra damunt el tauler. S’acaba la partida quan la contrincant es queda sense fitxes. Juga amb les seves amigues. Com si no tinguessin rival o com si la jugadora oponent no existís. De fet, gairebé no existeix, perquè és força més important el tema de conversa: tot allò que gira al voltant de les seves coses.

9


II.

JUGUESCA Juguen de dues en dues, però hi són totes. Ella s’adona com la contrincant la guanya cada vegada i com, en els jocs de les altres, tot és força més equilibrat. Li hauria de dir que pensa que està fent trampa, però no l’hi diu, perquè no es vol quedar sense saber el final de la història. A més, la diplomàcia no forma part del seu tarannà i sap que, si parla, la contrincant no estarà gaire contenta. Cinc partides, porten i, seguint les explicacions, es desconcentra del joc. Llavors sorgeix, de la taula del fons, allò de les apostes. Cinquena partida. Dia de sort. Cinquena victòria. Però resulta que guanyar sempre és el pitjor dels incentius i, per força, comencen els dubtes: no trobeu que, a la llarga, aquest joc es va fent avorridot i carrincló? Les altres discrepen: és entretingut enfrontar-se i guanyar. Aleshores, una jugadora té la gran idea: i si fem apostes? Què ens hi juguem? —D’acord—diu ella. Pensa una estona i perd una sisena partida. Al final, parla: —Aposto dos contra un a què ell s’entén amb una altra— li diu. La cara de la contrincant adquireix aquell to cendrós que li dona el convenciment que ha encertat. La propera partida serà seva.

10


III.

L’ENGANY COLOSSAL L’engany esdevindria colossal, esclar. Amb el temps les coses mal fetes es deterioren. I, aquesta, també. El mestre li explicava que el paranyer del Canadà era el seu personatge de Madelman preferit. Durant la seva infantesa, ell volia posar-se un barret com aquell, pelut i amb la cua llarga. Mai no el va tenir. Encara guarda a l’armari les caixes amb els ninots. Totes les tardes de diumenge se les passava a casa, tot sol, jugant. Era un nen de pis, igual que els altres nens. Però ell tenia tots els equips sempre a disposició: tu seràs el meu amic, tu seràs el meu enemic, tu seràs policia o caçador o cap d’expedició de safari, i tu, el paranyer que posa els paranys. Al paranyer, el feia caminar d’esquenes. Li girava la cara i, també, els peus. De vegades li doblava el turmell o una cama a l’alçada del genoll. Trobava divertit veure com, el pobre, s’entrebancava. El renyava. Has de ser més estricte, li deia. I meticulós. T’hi jugues la pell. Llavors li retorçava un braç. O el coll. L’ensinistrava. Era divertit. Ara, sovint es corda la gavardina al revés, fa fer mitja volta a les sabates i ja té tothom mirant a veure si va o ve del Canadà. De tot s’aprèn, en aquesta vida. Jo ensenyo els alumnes a esforçar-se amb precisió. Als meus camàlics inferiors els exigeixo el rigor del paranyer.

11


IV.

JOCS DE TARDA Normalment, la secretària era una Barbie de les de la meva germana. Quan arribava del patinatge (sí, ella feia aquestes coses de nena), treia el cap per la porta de la meva habitació. Si descobria una de les seves nines al costat del paranyer, no trigava ni deu segons a emportar-se-la i a renyar-me, com si hagués comès un crim. —Les meves nines són meves—em deia, com si no fos prou evident—. Jo em burlava de la nina i d’ella, que no tenia pietat. Havia de posar un dels meus Madelman, perquè fes d'ajudant. No era el mateix un home que una dona i ella m'estava provocant massa. Calia respondre amb contundència. Quan es va cansar que fes servir les Barbies, les va tancar en un calaix i s’emportava la clau, la merdosa. Llavors vaig decidir afluixar-li les rodes del patí dret. Es va trencar una cama i no va poder patinar en tres mesos. El més fotut de tots vaig ser jo, perquè es passava les tardes vestint i pentinant nines, com si fos boja. Una educació equivocada. Em sembla a mi, vaja.

12


V.

FAULA DE XIM-PAN-ZÉ El més veterà era també el mestre més pitof de tots. Conegut amb el sobrenom de “Xim-pan-zé”, tenia els braços i les mans llargues. Per això empaitava les mestres. Venia a l’aula amb la mirada posada en un punt fix. Al passadís, se li veia l’esquena obliqua en relació a la vertical del cos. A poc a poquet, caminava fins arribar a la cadira. S’asseia i es passava un mocador llardós pel front suat. L’ull li plorava. Cada dia era igual. Començava la classe triant a l’atzar un alumne a qui assenyalava amb un ràpid cop de cap. I, com si la indicació portés implícita alguna mena d’informació ja coneguda, l’escollit s’havia d’alçar per llegir inventives de pensadors notables. Quinze, vint-i-un, trenta cinc, quaranta tres minuts fins que ell l’interrompia. Quan començava el mestre a parlar, l’alumne havia de tancar el llibre, callar i escoltar com feia la resta de la classe. Era el moment de pontificar sobre l’abús de la beguda alcohòlica, els perills del sexe sense goma, la sublimació de l’amor platònic, la guerra freda. A vegades se n’anava per les branques i pronunciava arengues inacabables sobre la màquina de vapor, la sípia bruta o qualsevol estri de treball no autòcton. Els col·legials simulaven estar al cas mentre ell feia veure que ensenyava alguna cosa nova i prou útil, però en tot cas s’enfrontaven entre les taules llançant pedres amb fona o tira-xines. Ebri, polemista, divorciat i de vida llicenciosa es veia a si mateix apte per donar lliçons de tot a tothom, fins més enllà de les matèries que tenia adjudicades. Sovint renegava, espècimen de mons i mones!

13


VI.

JOC INTERN ON L'ATZAR NO ACABA D'INTERVENIR El mestre veterà estava convençut que a l’aula tothom se l’escoltava. Res més lluny d’aquesta afirmació. Cadascú s’avorria com podia. Els uns, ja ha quedat dit, llançant pedres, els altres, construint-se tira-xines amb els més diversos materials, algun altre, inventant històries que després, a casa, escrivia pensant que algun dia li farien favor. Però de tots ells, només n’hi havia un que coneixia ben a fons la vida i miracles d’aquell mestre. El que vivia a la mateixa escala. El dia que se’l va trobar a l’ascensor, l’home havia dormit malament. I ell l’havia sentit cridar com un energumen, sobretot, maleint la seva ex i el nou fill que havia tingut aquesta. Havia esdevingut, doncs, germà per part de mare, dels altres dos fills que ja tenia. Amb qui hauria de conviure, per ordre del senyor jutge de no separar els germans en cap moment. Aquell dia, a l’ascensor, el seu alumne va obtenir la butlla permanent: si no el cridava mai a llegir, si el deixava pensar i somiar en pau durant les seves classes, serien feliços tots dos, perquè l’alumne no diria res de les conductes de “Ximpan-zé”. El xantatge estava servit.

14


JOCS AMB PAPER I LLAPIS I.

JOC DE PER RIURE Com s’entén la tendència d’algunes persones a participar en jocs de risc? Que potser s’afarten d’estar bé? S’exposen perquè volen o bé intenten mostrar proeses? Quines gestes i heroismes serien destacables? És un tema apassionant, que penso desenvolupar en el futur immediat, després de recobrar forces. Per tot arreu on he hagut de moure'm, m’he trobat amb bona gent, individus anònims que han declinat participar en assumptes de caràcter perillós i eludit la lluita cos a cos perquè no volien causar cap desgràcia i perquè tampoc no es deixaven fer mal. Jo els preguntava si havien jugat alguna vegada a cavall fort a l’escola. A mi em feia por, no hi volia jugar mai. Ni tan sols mirava. Era una salvatjada pensada per trencar carcanades. En canvi, un dia, un adult mig esbojarrat em va dir que allò del duel a vida o mort, no era tan greu. En la prestigiada certesa del tot o res, tan aviat ets viu com mort, i t’estalvia patir. Això, segons com, jo encara ho trobo més bèstia, massa dràstic. És una fixació com qualsevol altra, però del tot malaltissa: consumir-se o caure fulminat, vostè què prefereix? Triï. La resta de viatgers que fa cua va passant l’estona discutint a veure qui esgrimeix millor, qui és més agut, qui és més salat; quina disfressa resulta més original, quina resulta millor impostora; uns van redactant teories per persuadir i disputar més i pitjor, fins que algú decideix redactar una denúncia conjunta. I conte contat, s’ha acabat. Com si no tinguéssim a l’abast sistemes justos i col·laboratius, no jeràrquics: les licitacions solen acabar en escac i mat. El cas 15


és que a la consigna de l’estació d’autobusos m’he trobat una maleta que no identifico. I m’estic esforçant per fer-me entendre. És plena de recipients amb vasos comunicants. Com si algun inventor descobridor s’hagués equivocat de receptacle i l’hagués dipositat allà mateix, en el lloc de la meva. El servei no em proporciona una explicació. En canvi, l’encarregat admet que qui sigui ha endevinat el mot d’ordre i la contrasenya d’accés. Una gesta, sí senyor. Però més aviat no m’impressiona gaire. On he d’anar per fer els tràmits oportuns i recuperar les meves coses? Les necessito per treballar…

16


II.

ENFONSAR LA FLOTA En aquells mars, jugar amb llapis i paper proporcionava la facultat d’endevinar la situació de la flota enemiga. Calia enfonsar els vaixells de l’oponent indicant-ne les coordenades: portaavions, cuirassats, destructors, fragates i també submarins. Era extraordinari. Una de les gràcies del joc és el fet de desenvolupar-se de manera simultània. Cada jugador disposa de dos fulls de paper on progressivament i en paral·lel va marcant les jugades de l’altre i les pròpies. Creueta si és aigua. Ics, quan toques. - A1. - Toca’t i enfonsat. A1 era un submarí.

17


©Maria Montserrat Medalla i Cufí ©Matilde Nuri i Espona Per a Cornèlia Abril - Estiu de 2019

18

Profile for Cornèlia Abril

15 relats d'estiu  

Relats breus que hem escrit durant l'estiu 2019

15 relats d'estiu  

Relats breus que hem escrit durant l'estiu 2019

Advertisement

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded

Recommendations could not be loaded