Escrit de records

Recordar l’Antònia em fa pensar en unió. A ella la penso sempre intentant crear llaços d’unió en una família destrossada per la guerra: uns pares separats d’uns fills; uns germans separats d’uns germans.

Ara podem llegir la seva història en nombroses cartes que ella enviava des de França, demanant sempre una resposta. Aquestes primer explicaven la malenconia de la separació i de seguida la tristesa per la mort del pare; enviant sempre amor i suport a la mare i germanes petites que restaren a Girona. Amb el temps les cartes anaven quasi sempre acompanyades de fotografies (el fill, els germans, els amics, la jove, els nets).

En la seva vida professional, dedicada a l’ensenyança, l’escriptura va tenir també una part molt important.

L’Antònia segur que ens animaria a començar aquest bonic hàbit de l’escriptura amb el qual podem expressar i fer sentir infinitat de coses.

NEUS CUTRINES I ADROHER, neboda d’Antònia Adroher i Pascual

12