2n Premi: Dia boirós, Keila Sánchez

2n Premi Keila Sánchez Primer Cicle de Secundària FEDAC Salt

Dia boirós

Avui torna a ser un dia boirós. Aquests dies els detesto de tot cor, cosa que resulta irònica, tenint en compte que el meu nom és Boira.

La meva ment, en dies com el d’avui, encara em juga males passades, passejant per les habitacions i passadissos del centre, veient-lo a ell somrient des del seu llit d’hospital.

Jo també somric davant la impossible visió i l’esborro en adonar-me’n que ell ja no hi és. Va néixer el 24 de desembre, un dia que hauria de resultar feliç per a tothom. I ho va ser. Els pares sempre expliquen que el primer fill de la família va ser un regal i una mostra d’alegria que l’univers ens havia enviat. Com que era hivern, van decidir anomenar-lo Vern. Un nom bonic i original, des del meu punt de vista.

Dos anys després vaig arribar jo al món, i llavors van començar els problemes. En Vern, el meu estimat germà, va complir cinc anys i, aquell mateix any, quan jo començava l’escola per primer cop, ell se’n va anar a l’hospital. Jo no ho vaig saber fins que, en sortir al migdia del centre escolar, l’expressió facial del pare indicava preocupació. Ell em va informar que a la tarda no tornaria a l’escola, perquè havíem de visitar el Vern. En un racó de la meva ànima, jo estava feliç perquè podria visitar un hospital de veritat i descobrir aquelles parets blanques per primera vegada. Unes parets que em perseguirien durant tota la meva vida.

Van passar sis mesos, el Vern seguia a l’hospital. Els metges deien que anava millorant i que les medicacions que li donaven estaven fent efecte. El meu germà estava marejat, ja que li treien molta sang. Les injeccions i altres medicaments el deixaven fort per dins, però dèbil per fora, no semblava ell mateix.

Uns anys més tard, va poder tornar als seus estudis i completar l’educació primària sense massa dificultat. En Vern ja era un adolescent de quinze anys quan el van ingressar altra vegada. La mare em va explicar amb els ulls plorosos que, quan ell estava a l’institut, s’havia desmaiat perquè li costava respirar. Allà sí que em vaig espantar.

Vaig pensar en tot el que suposaria perdre el meu germà. I si tenia alguna cosa greu? No ho podia saber. Tot i això, recordo reflexionar cada nit estirada al meu llit, mirant per la finestra la nit boirosa que s’estenia per sobre dels caps de tothom en el nostre petit poble. Imaginant-me en Vern dormisquejant en la seva habitació, que es trobava tristament buida.

Actualment, disset anys després d’aquell esdeveniment, treballo a l’hospital, el lloc on en Vern ens va deixar. Els seus ulls del color de la mel es van tancar per sempre, deixant els meus molt oberts.

Les meves primeres experiències a l’hospital no van ser com a pacient, però allà hi vaig descobrir tot un món que a mi em semblava pessimista i trist. Vaig decidir millorar la vida dels malalts.

El trobo a faltar. Per això, intento lluitar contra les malalties, amb tots els nens que, com el Vern, cada dia es desperten agraïts per viure un dia més. Faig tot el que està en la meva mà, batallant per tots aquests que necessiten ajuda i tenen tota una vida per davant, lluito per ells.

Perquè tothom té el dret de ser cuidat, el dret d’obtenir ajuda, el dret a la salut.

I el meu deure és complir amb la meva promesa: vetllar pel benestar de les persones, en memòria d’en Vern.