Bandolerisme, contrabandistes i festes de moros i cristians: entre el mite i la historia

Bandolerisme, contrabandistes i festes de moros i cristians: entre el mite i la història Filà Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent 20 anys fent festa

..........................................................

FilĂ Contrabandistes de la Serra Perenxisa ..........................................................

Torrent 2020 ..........................................................

3 _

Crèdits

El present llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la Promoció de l’ús del Valencià

Edita: Filà Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent Associació inscrita amb el nº 11471 a la Secció 1ª del Registre d’Associacions de la G. Valenciana.

Associació integrada en la Federació de Moros i Cristians de Torrent FMCT. Coordinació: Daniel Català Pérez Disseny i impressió: www.samarucsg.es Fotografies: © Arxiu Filà Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent © dels textos: els i les autors i autores © de les imatges: els i les autors i autores i propietaris i propietàries © de la present edició: Filà Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent La Filà Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent no es fa responsable, ni comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

Depòsit Legal: V-1298-2020 ISBN: 978-84-09-23695-4

Imprès en paper procedent de fonts responsables amb el medi ambient.

4 _

Sumari

06

10

Els autors

Preàmbul

18

52

Antecedents històrics

Contrabandistes en les festes de Moros i Cristians

92

126

Bandolerisme i Contrabandistes en el context local de Torrent

La filà dels Contrabandistes de Torrent

136

158

Vint anys de Contrabandistes en la revista de festes de la FMCT

Memòria gràfica de la història contrabandista

5 _

Els autors 6 _

Diego Herreros Moreno és natural de Torrent i un dels membres fundadors de la Filà Contrabandistes de la Serra Perenxisa d’esta localitat. Amb ascendents familiars en la localitat alacantina de Cocentaina, és un apassionat dels Moros i Cristians en general i dels contrabandistes en particular. L’any 2008 va ser capità cristià en les festes de moros i cristians de Torrent. És president de la filà des del 2018 i ha impulsat l’organització a Torrent dels IV Encontres Nacionals de Filaes i Comparses d’Andalusos, Bandolers, Contrabandistes i Mirenos. La seua activitat professional es desenvolupa en el sector dels sistemes de comunicació i seguretat amb una àmplia trajectòria en el sector.

Daniel Català Pérez és contrabandista en Torrent i doctor en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat Politècnica de València, màster en Cultura Científica i de la Innovació per la mateixa UPV i la Universitat d’Oviedo i especialista universitari en avaluació de polítiques públiques per la Universitat de Sevilla. Investiga sobre aspectes vinculats a la gestió pública i és vocal de la Societat Espanyola d’Avaluació de Polítiques Públiques.

Daniel va ser Premi Nacional Extraordinari de Fi de Carrera. Ha fet estades d’investigació al Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC, al CIS, a la Universitat d’Ansbach en Alemanya, a la Universitat Tècnica de Kosice en Eslovàquia i a la Universitat de Hèlsinki en Finlàndia.

Natural de Muro d’Alcoi, viu a Torrent des de fa més de deu anys, on ha sigut president de la Federació de Moros i Cristians.

Vicent Andreu Besó és doctor en Filologia Anglesa per la Universitat de València i professor titular a la Facultat de Filologia de la mateixa institució. Va ser delegat del Rector per a Relacions Internacionals entre 2002 i 2011.

En 2007 impulsà la creació de l’Institut Confuci de la Universitat de València del que és director des d’aquell moment, convertint-lo en un dels millors del món. En 2009, ja com a director de l’Institut Confuci de València, va organitzar el 1r Congrés Iberoamericà d’Instituts Confuci, on es va posicionar com un referent pel gran èxit aconseguit. En 2015 va rebre la menció especial Institut Confuci Model que només tenen 15 instituts a tot el món. En 2017 l’Institut va rebre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural. Vicent és torrentí i en 2017 l’Ajuntament de Torrent li atorgà el premi Carta de Poblament en la categoria de Societat i Concòrdia.

José Fernando Domene Verdú és doctor en Lingüística per la Universitat del País Basc (2005), doctor en Història Contemporània per la Universitat d’Alacant (2018). La seua segona tesi doctoral, sobre els Moros i Cristians de Villena, va ser premiada en la III Edició dels Premis a l’Excel·lència de les tesis doctorals de Temàtica Valenciana en l’àrea de coneixement “Patrimoni i Art”, per la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Va ser cronista de la Junta Central de Festes de Moros i Cristians de Villena entre 1992 i 1995. Des de 1994, és vocal de cultura i assessor històric de la Unió d’Entitats Festeres de Moros i Cristians (UNDEF). Des de 1990 fins al 2000 i, després, des de l’any 2007, va ser director d’ambaixades de la Junta Central de Festes de Villena. És membre del Patronat de la Fundació “José María Soler” des de 2004.

7 _

Albert Alcaraz i Santonja és doctor en Filosofia i Lletres per la Universitat d’Alacant amb la tesi “La dimensió lúdica i transgressora de les festes de moros i cristians. Sociabilitat, diversió i espectacle en l’origen, evolució i expansió d’una festa moderna (1839-2018)”. Albert és natural de Bocairent però viu a la Vila Joiosa des de ben menut on és l’arxiver municipal, a més de treballar com a professor associat a la Universitat d’Alacant. Va formar part de l’equip dirigit per Antonio Ariño (Universitat de València) que va realitzar l’obra Calendari General de Festes de la Comunitat Valenciana, editada en quatre volums entre 1999 i 2002 per la Fundació Bancaixa. En 2005 fou guardonat amb el VII Premi de Difusió de la Cultura Popular convocat per Edicions del Bullent per l’obra “Moros i Cristians, una festa”.

Antonio Berná Jover va nàixer a Monforte del Cid el 7 de desembre de 1950. Compta amb el títol oficial de perit i professor mercantil, i la seua tasca professional s’ha desenvolupat en la banca i en l’empresa familiar. Ha ocupat la vicepresidència del Consell Regulador del Raïm de Taula Embossat del Vinalopó i ha sigut President Executiu dels III Encontres Nacionals de Filaes i Comparses d’Andalusos, Bandolers, Contrabandistes i Mirenos. Cal destacar, sobretot, la seua tasca com a difusor de la història, les celebracions i tradicions montfortines comptant, a més, amb una llarga trajectòria en l’elaboració d’articles i treballs d’investigació. Per tot açò l’Ajuntament de Monforte del Cid el va nomenar cronista oficial de la localitat en l’any 2011.

Raül Sanchis Francés és doctor en Estudis Humanístics per la Universitat Rovira i Virgili. Principalment, ha impartit docència en educació secundària i a la Universitat Politècnica de Catalunya. Des del 2014, és investigador col·laborador dels grups internacionals de recerca LAiREM i ICONODANSA (URV). Col·labora amb el grup LLICVALSOR de la Universitat de València. És autor de diversos llibres i articles en revistes especialitzades que tracten les traces coreoteatrals festives de la llarga edat mitjana.

Ha rebut un accèssit al V Premi Rafael Tudó de Dansa Catalana (2018) i el 35é Premi Valeri Serra i Boldú de Cultura Popular (2020). Els seus estudis versen sobre l’alteritat festiva, la presència de personatges marginals en la dansa i el teatre popular, la historiografia medieval i moderna i la història de les mentalitats.

José Manuel Almerich Iborra, natural de Torrent, és escriptor i geògraf. És un dels autors més prolífics i que més ha aportat al coneixement i descobriment del patrimoni cultural i natural de la Comunitat Valenciana. Llicenciat en Geografia i Història, és autor de nombrosos llibres, entre ells “Moros i Cristians a Torrent, l’esperit d’un poble. 25 anys de Moros i Cristians a Torrent” i és col·laborador habitual d’espais de televisió com a guionista i com a presentador.

Entre les seues obres, destaca “Espais Naturals Valencians”, premi al millor llibre editat per la Generalitat Valenciana i és l’únic autor que té el guardó en dos de les seues publicacions, que foren declarades pel Ministeri de Economia, Llibre d’Interés Turístic Nacional: “Montañas de la Comunitat Valenciana” i “Torrent, Festa i Patrimoni”, una interessant obra de gran format sobre la ciutat de Torrent i la seua festa.

8 _

Manel Arcos i Martínez (Oliva, 1965) és un periodista, escriptor i investigador valencià d’història contemporània. Llicenciat en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València, ha treballat en diferents mitjans de comunicació. El seu programa “Paraules en silenci” emés a Ràdio Pego entre 2012 i 2015 va ser guardonat en la 13 edició dels Premis Ràdio Associació convocats per la RAC de Catalunya, amb una Menció de Qualitat en la categoria de millor programa de ràdio local. Des d’abril de 2011, és director de la revista Cabdells, editada per l’Associació Cultural Centelles i Riusech d’Oliva. Ha guanyat el XV Premi d’Investigació Històrica Francesc Ferrer i Pastor (2008), per “La senda dels lladres: bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839)”, i la XIV Beca d’Investigació Ciutat de Dénia (2011), per “Els segrestadors de la Marina: bandolerisme en temps de revolució (1869-1875)”.

Aitor Sánchez Collado (València, 1985) és llicenciat en Periodisme per la UV, diploma en Protocol Institucional i Empresarial per la UV. Màster en Professor de Secundària de Llengua i Literatura per la UV. Treballa actualment com a docent de Secundària en el col·legi La Puríssima (Torrent) i com a periodista en els mitjans de conjunció locals TeleTorrent i La Opinión de Torrent. És membre fundador de la Comissió d’Estudis Fallers de Torrent (Comfet), dedicada a la investigació i difusió de la festa. Ha sigut vicepresident de Junta Local Fallera, delegat de la comunicació i actualment corresponsal de revistes com Actualidad Fallera i Extra Fallas Levante (Horta). La seua línia d’investigació se centra en les tradicions i festes torrentines (Falles, Sant Blai, porrats, Moros i Cristians, etc.) donada la seua vinculació periodística amb la que ha cobert tots els actes festius de la ciutat.

Gustavo Núñez Calvo va nàixer en desembre de l’any 1981. Va estudiar tota l’EGB, BUP i COU al col·legi Ntra. Sra. de Mont-Sió de Torrent. Al 2004 es va llicenciar-se en Geografia i Història per la Universitat de València en l’especialitat d’arqueologia. Compagina el treball com a tècnic d’arqueologia i gestor de patrimoni amb la docència, com a professor de Ciències Socials en un centre educatiu de Bétera. A l’any 2000 va entrar com a nou membre de filà Contrabandistes de Torrent. Des d’aquell moment, sempre ha estat molt arrelat a tots els esdeveniments i el creixement de la filà, formant part de la junta directiva en diferents etapes. Actualment, junt a altres membres de la filà i col·laboradors, està coordinant el Congrés que es celebrarà dins dels IV Encontres Nacionals de filaes Contrabandistes, Bandolers, Andalusos i Mirenos.

Francesc Jesús Hernàndez i Dobon és doctor en Filosofia, Ciències de l’educació i Sociologia per la Universitat de València i professor titular de sociologia a la mateixa universitat. Ha realitzat estades de recerca a universitats i centres de recerca d’Alemanya, Àustria, Brasil, Irlanda, Itàlia, Mèxic, Paraguai i Uruguai. Ha publicat diverses obres i ha traduït altres, en alguns casos en col·laboració amb el professor Benno Herzog, sobre l’Escola de Frankfurt, generalment sobre reconeixement i patiment, d’autors com Theodor W. Adorno, Jürgen Habermas, Axel Honneth o Emmanuel Renault.

Així, per exemple, “La societat del menyspreu” (antologia de Honneth, ed. Trotta), “Estètica del reconeixement, Sofriments socials” (trad.

Renault), “Lliçons sobre la Crítica de la raó pura” (d’Adorno).

9 _

PreĂ mbul 10 _

11 _

PresentaciĂł Diego Herreros Moreno.

President de la FilĂ Contrabanistes de la Serra Perenxisa de Torrent.

12 _

la crònica d’un any inoblidable, l’hem volgut convertir en una publicació imprescindible per a qualsevol contrabandista, siga de la població que siga, perquè a més d’arreplegar eixos vint anys d’història contrabandista a Torrent, inclou un grapat d’aportacions interessantíssimes sobre les festes en general, el bandolerisme i la història local.

La Filà dels Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent que tinc l’orgull de presidir, va ser fundada allà per les acaballes de l’estiu del 1999 i les nostres primeres festes foren les del 2000. Aquest 2020 es compleixen, per tant, vint anys de participació de la nostra filà en les festes de Moros i Cristians de Torrent. Enguany, a més, anava a ser un any molt especial, ja que a l’aniversari, havíem de sumar dos esdeveniments més, els dos importantíssims per al nostre col·lectiu. D’una banda, a principis del mes d’abril estava previst haver celebrat a Torrent els IV Encontres Nacionals de Comparses i Filaes d’Andalusos, Bandolers, Contrabandistes i Mirenos. I d’altra, als Contrabandistes ens corresponia representar, en la persona del nostre company Nicolás Magán Oliva, la capitania cristiana de Torrent durant les festes de Moros i Cristians que, com cada any, esperàvem celebrar del 24 al 30 de juliol.

És un orgull comptar amb col·laboradors de la talla dels que participen en aquesta publicació, tots ells reputats experts dels temes que tracten. A més, tenim la sort de què ens prologue el llibre Vicent Andreu Besó, bon amic, destacat acadèmic i torrentí reconegut amb el premi Carta de Poblament de l’Ajuntament de Torrent en 2017. Estem ben segurs que aquest treball es convertirà en una obra de referència dins el món de les festes de moros i cristians en general i en l’àmbit contrabandista, en particular. Esperem de tot cor que amb l’arribada del 2021 els nostres projectes posposats, Encontres i Capitania, es puguen celebrar amb normalitat. Serà eixa l’ocasió, per tant, per poder parlar més detingudament d’ells i completar el que aporta aquesta publicació amb les vivències que estan per arribar.

Fins eixe moment, no puc més que agrair la col·laboració de tots els que han fet possible aquest treball i desitjar que el gaudisquen totes aquelles persones que s’aventuren a la seua lectura.

Malauradament, aquest 2020 no passarà a la història de la nostra filà per eixos motius. La terrible situació viscuda arran de la pandèmia causada per la malaltia de la Covid-19, ha trastocat tots els plans previstos, no soles de la nostra filà, sinó de tot el món de la festa, i des de mitjans de març qualsevol activitat multitudinària s’ha suspés irremeiablement.

No obstant això, els Contrabandistes de Torrent no podíem deixar passar una efemèride tan important com el nostre XX Aniversari sense commemorar-la d’alguna forma. D’aquesta forma, la publicació que anava a arreplegar

Torrent, agost del 2020.

13 _

Pròleg Vicent Andreu Besó (Universitat de València).

14 _

La festa de moros i cristians és una celebració única, oberta, universal, popular, inclusiva, social i, a més a més, internacional. És una festa d’amalgama de cultures, de cohesió i apropament. Combina tots els ingredients que reviuen unes fites històriques i que mantenen i uneixen la identitat d’un poble. I s’han adaptat perfectament al medi on se celebren.

els Contrabandistes són una part inherent de la festa. I per a celebrar que també tenen la capitania cristiana, l’única filà contrabandista a Torrent ha organitzat els IV Encontres Nacionals de Comparses i Filaes d’Andalusos, Bandolers, Contrabandistes i Mirenos. La filà guanya així un reconeixement no sols local, sinó també provincial i nacional. Puja així a un gran nivell, no sols per compartir la història i les arrels amb el poble sinó per a visualitzar que saben fer les coses bé, amb caràcter, tenacitat i, sobretot, orgull de pertànyer a la gran família contrabandista. Com que tot allò s’ha posposat malauradament per la pandèmia que ens assola, aquest volum és una prova inequívoca que l’esperit contrabandista està més fort que mai i ens incita a aprendre més sobre la festa, i entendre els seus orígens i singularitats.

El cas de la Comunitat Valenciana és únic al món, tant pel fervor en què s’organitza com per la passió que genera. El present volum és la prova més clara que la tradició se sosté amb unes arrels ben fonamentades històricament.

I la referència a contrabandistes a Torrent està més que demostrada amb personatges històrics i reconeguts. És ben cert que hi ha un asincronisme històric, com alguns puristes critiquen, per a unificar totes les èpoques i situacions que es rememoren: des de moros i cristians a contrabandistes. Però amb una festa tan estesa i celebrada, i amb tanta història arreu del món, l’adaptació a les circumstàncies locals històriques ha estat la fórmula més exitosa.

El capità cristià d’enguany, Nicolás Magán, molt orgullós de ser contrabandista, viu i es desviu per la filà i per la festa. Practica constantment amb la navalla per a liderar en les baixades i ha marcat un ritme molt personal al comandament de la filà.

El volum commemora els vint anys de la Filà dels Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent, amb una recopilació de treballs de recerca i investigació sobre la festa de moros i cristians però, sobretot, explica que

Així mateix, la satisfacció d’assolir un somni que fa vint anys es va fer realitat ens hi ha transmet de manera molt realista el president de la filà, Diego Herreros. Amb arrels familiars en la festa, ha mostrat sempre la seua il·lusió

15 _

per a representar a esta filà. El gran valedor i investigador, promotor i dinamitzador d’activitats i contrabandista innat, Daniel Català Pérez, ens presenta aspectes històrics de la festa al món i la seua evolució fins a l’actualitat al nostre poble. Explica molt bé tant el significat de la festa com les singularitats del bandolerisme. Ens il·lustra sobre el fet històric durant la Reconquesta, perquè hi ha constància de representacions de batalles o fets que daten del segle XII. Encara que la festa es va assolir a partir del XVI, és a partir de finals del XVII i principis del XVIII què se celebren festes similars a les de la Comunitat Valenciana.

Les entrades, per exemple, així com la música d’acompanyament, són pròpies del XIX. La música, com a integradora i animadora de tota festa, consolida el naixement de les filaes amb les entrades que marquen el compàs amb una coreografia sense precedents. L’article demostra sobradament la inclusió i connexió del bandolerisme a la festa. José Fernando Domene Verdú ens alerta que haguera estat una vertadera barbaritat fer-li cas al fester alcoià, Salvador Domènech, i aprovar la seua proposta que va plantejar en eixe I Encontre de Festes de Moros i Cristians, celebrat a Villena el 1974: eliminar totes les filaes i comparses que no recordaren la Reconquesta. Això sí, feia una excepció: les filaes Contrabandistes i Maseros per ser les més populars i nombroses.

Afortunadament, la seua proposta no va quallar perquè haguera implicat que molts elements actuals, des dels noms i característiques de cabila o filà, entre molts més, haurien desaparegut.

La idea que no hi ha moros i cristians sense contrabandistes ens la il·lustra Albert Alcaraz i Santonja. Explica la figura, quasi romàntica i idealitzada com a transgressors de la llei però amb la missió d’apartar-se de la societat per ajudar al poble. Aquests personatges, quasi idealitzats, donen un sentit de diversió i d’alegria a la festa, com bandolers, estudiants, mariners, soldats, frares o llauradors valencians, sense vergonya i amb un humor fresc i desbaratat. Els andalusos, que eren contrabandistes, irrompien en les festes dels pobles i és d’on ve pròpiament la trabucada, com a entrada triomfal. Raül Sanchis Francés explica amb detall que les tres filaes cristianes, com els contrabandistes, estudiants i llauradors, tenen una major tradició i continuïtat en estes centenàries festes, especialment a la Comunitat Valenciana. Ho justifica amb factors més ben locals, com fets històrics en la memòria popular, o en ambients festius com el Corpus i les danses populars i tradicionals. El Ball de Torrent és un bon exemple, amb representacions paròdiques similars, jocs, humor, danses, teatre, ball i molta música.

16 _

Antonio Berná Jover, com a president dels últims Encontres Nacionals, ens conta què han suposat els contrabandistes per a la festa, que l’han fet més gran. Agraeix la iniciativa de continuïtat que els Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent en organitzar els IV Encontres. A Torrent hi ha molts fets històrics de personatges reials que rememora el contrabandisme. José Manuel Almerich ens demostra que la Serra Perenxisa era el refugi perfecte per als bandolers, tant per la proximitat als grans masos i alqueries i als pobles de l’entorn, i com beneficiava l’orografia eixa vida furtiva. Manel Arcos i Martínez ens parla d’un cas especial perquè el notari Joaquim Gimeno Porta podria estar molt relacionat amb informació privilegiada sobre circumstàncies d’operacions contrabandistes i que podria haver actuat de manera individual i interessada. El cas més conegut d’un torrentí, segons Francesc Jesús Hernàndez i Dobon, gira entorn de la figura de Conolé al voltant de l’Horta de València. Torrent ha tingut contrabandistes i bandolers reconeguts. Així mateix, Aitor Sánchez i Collado, ens presenta la presència històrica del món contrabandista, i com ha quedat en l’imaginari torrentí. Incideix que el famós Ball de Torrent té unes connexions inequívoques amb els contrabandistes i destaca com recorda el poble la importància d’aquestes circumstàncies històriques. L’emotiu

article de Gustavo Núñez ens arrossega a la idea de la família contrabandista a Torrent, una oda a l’amistat, als companys, la unió i la cohesió, el fervor fester o la passió per una festa que dura tot l’any, d’un sentiment que no s’acaba al final del cicle fester sinó que es renova i renaix amb més força.

Tots els integrants de la Filà dels Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent han mantingut durant vint anys, des de la seua creació, una identitat cèlebre i exemplar.

La galeria d’imatges de la trajectòria de la filà és un gran exemple de l’evolució d’un grup d’amics que han sabut organitzar-se per a gaudir i rememorar una filà que ha fet festa i, alhora, s’ha consolidat a l’àmbit contrabandista com un referent a la Comunitat Valenciana.

La informació que ens ofereix este volum és la prova més evident que els Contrabandistes són una força viva, activa, popular i una part implícita de la festa. Anant més enllà, i per la seua importància, podria ben bé denominar-se la Festa de Moros, Cristians i Contrabandistes.

17 _

Antecedents històrics 18 _

“L’Espagnol” de Jules Worms (1832 - 1914)

19 _

La presència de festes de moros i critians al món i les seues singularitats a Espanya: La influència del bandolerisme.

Daniel Català Pérez (Universitat Politècnica de València).

20 _

Imatge dels Contrabandistes de Torrent desfilant el dia de l’Entrada.

(Imatge de l’Ajuntament de Torrent).

Introducció1

es sustenten, més enllà dels clàssics valors tradicionals, religiosos o historicistes en nous valors contemporanis:

Les representacions de moros i cristians són un fenomen festiu sense parangó arreu del mon, amb varis segles d’història i del que es poden trobar exemples en indrets dels cinc continents. Òbviament, les diferències entre cadascun d’estos exemples són importants, ja que tot i tindre un origen comú, les circumstàncies socioeconòmiques, culturals i històriques particulars de cada zona, han fet que l’evolució del fenomen haja seguit camins diferents. Tot i això, també és possible trobar-ne trets comuns, que al cap i a la fi són els que ens ajuden a conèixer la seua complexitat i entendre la seua magnitud.

· El sentiment de pertinença i de comunitat al voltant d’una identificació local (allò nostre com a poble) o col·lectiva (les nostres festes), que difumina les possibles rivalitats existents. · El caràcter cíclic de les festes, situat de forma oposada a la vida quotidiana i alhora ordinària, que té la virtut de dotar-les del seu propi temps, el seu propi ritme que, depenent del moment pot implicar un accelerament de les vivències o, per contra, una desacceleració. · Les festes són un mitjà d’integració que contribueix a crear sòlids llaços d’amistat. I al formar-ne part es poden adoptar diferents actituds: lúdica, intel·lectual, emotiva, espiritual o simplement com a mitjà per continuar amb la tradició local i de les anteriors generacions.

Siga com siga, esta festa, tal i com la coneixem a les localitats valencianes es capaç de crear al seu voltant tot un entorn socialitzador en el que les persones poden trobar el seu ple desenvolupament personal, a més de ser una font de riquesa cultural, econòmica i social fonamental per a qualsevol localitat on es celebra, fins el punt de trobar el seu lloc al si dels principals cicles festius locals. D’esta forma, tal com afirma Martínez Pozo (2015), les festes de moros i cristians en ple segle XXI

· Són un fet social, un lloc multi i intercultural, de convivència i agermanament entre persones, homes i dones, de diferent procedència social, generacions, cultures i inclús religions a partir de la immigració. · Són unes festes camaleòniques que han anat adaptant-se als diferents moments històrics viscuts i també als diferents territoris on han arribat.

1 Les primeres tres seccions d’este treball són una revisió i adaptació de part del pregó de les festes de Moros i Cristians de Riba-Roja de Túria que l’autor va fer al patí del castell d’eixa localitat valenciana el 26 d’agost de 2017.

21 _

Esquadra de la filà Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent amb cabo batedor.

(Imatge cedida per Javier Tarín).

· En el cas de les nostres festes, les del model del llevant espanyol, tot i la recerca de la historicitat, entrada la postmodernitat, s’ha obert el camí a un joc de fantasia on les arts plàstiques i escèniques han pres gran importància. La influència del cinema històric, èpic i, sobretot fantàstic així com el teatre contemporani ha creat figures mitològiques que formen part dels boatos, ballets, capitanies i, per tant, de les desfilades amb una nova estètica i cultura sense deixar de banda, com deia abans, l’herència rebuda de tants segles d’història.

nul·la relació amb aquell època històrica.

Una d’eixes comparses o filaes presents en les festes de moros i cristians del Mediterrani espanyol i que no guarden un rigor històric segons els criteris més puristes, són les de Contrabandistes, Bandolers, Andalusos o Mirenos2. Tot i això, estes comparses són de les més populars, antigues i nombroses de tota la geografia festera. Encara que al llarg de la present publicació, diversos experts analitzaran el lloc que estes comparses ocupen en les nostres festes, la seua rellevància i els motius que les han situat on estan, en este capítol també es farà una aproximació al fenomen històric que representen, donant alguna pinzellada sobre la seua influència en les nostres festes de moros i cristians.

De qualsevol forma, com s’ha comentat, per entendre bé la complexitat i magnitud del fenomen, en aquest capítol el que es pretén és fer una somera aproximació a la seua extensió arreu del món, per continuar centrant l’atenció a la seua presència en Espanya revisant la seua evolució històrica i les influències que han anat configurant-la i diferenciant les diferents modalitats presents a la península. En este sentit, un dels trets característics de les festes llevantines es la presència de comparses o filaes, que són grups amb identitat pròpia dins de cadascun dels dos bàndols i que representen figures, algunes d’elles pròpies de l’època de la Reconquesta (personatges històrics, ordres de cavalleria, tribus sarraïnes, etc.), i altres pròpies d’altres èpoques i de vegades amb poca o

2 Mirenos és el nom que reben els Contrabandistes a la localitat de Cabdet (Albacete). Tal i com explica Sanchis Francés (2014), “en el primer acte dels Episodios Caudetanos i el seu antecedent de principi del segle XVIII, El lucero de Caudete, apareix el capità d’uns bandolers anomenat Mireno. Pel que sembla, les dues peces esmentades són l’evolució d’una primera obra coneguda com Comedia Poética o Historia de la Virgen de Gracia, escrita el 1588 per l’autor Juan Bautista Almazán, el text de la qual no ens ha arribat a nosaltres però que es considera la precursora de les festes de Moros i Cristians d’aquesta població.

Aquest personatge ha influït en l’elecció del nom de la comparsa de Contrabandistes d’aquest municipi”.

22 _

Moreška de Korcula (Imatge de domini públic extreta de https://es.wikipedia.org/wiki/ Archivo:More%C5%A1ka_in_ Kor%C4%8Dula.jpg)

Els moros i cristians arreu del món Les representacions de moros i cristians són, com s’ha comentat, un fenomen de tal magnitud que s’estenen al llarg dels cinc continents i la seua influència s’observa en una immensa varietat de rituals i representacions de molt diferent naturalesa, però que comparteixen un origen, uns valors i algunes característiques en comú.

de certes manifestacions conegudes com morisques, mouresca, Moreska, morismas o Morris dins del anomenat grup de danses de moros i cristians, que comprèn una àmplia gamma de pràctiques i gèneres, entre ells, determinats balls rituals o drames dansats i que estan presents en diversos països europeus com ara França, Itàlia, Croàcia, Alemanya, el Regne Unit i Portugal, a més, òbviament, d’Espanya.

Un exhaustiu estudi fet arran de la celebració del I Congrés Internacional d’Ambaixades i Ambaixadors de la Festa de Moros i Cristians en la localitat d’Ontinyent en 2010, identificava, sense contar Espanya, 687 poblacions de 25 països i 4 continents amb representacions de moros i cristians, destacant els països llatinoamericans i entre ells, Mèxic, amb 401 poblacions (Comisión de Cultura de la Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia 2014). Però segons un treball propi presentat al I Congrés Internacional de Moros i Cristians celebrat a la Universitat d’Alacant en 2016, podem sumar a aquestes poblacions noves mostres de representacions en Europa, Àsia i Àfrica i sobre tot en Oceania, que era el continent que fins ara havia quedat fora del anàlisi dels experts (Catalá-Pérez 2016).

Pel que fa a Europa, hi ha un consens quasi unànime entre els experts en la categorització

Aquests balls imitaven l’estil de la dansa de ballarins àrabs i es van fer molt populars a les corts europees a l’Edat Mitjana. Amb la fi de la Reconquesta i l’expulsió dels musulmans d’Espanya, el caràcter de les danses morisques va canviar, adoptant una connotació diferent pel que fa a la cultura mora, entroncant plenament amb el que eren ja clarament representacions de la lluita entre moros i cristians (Carrasco Urigoiti 1996). Una de les danses morisques més conegudes a Europa, fora d’Espanya i Portugal, és la Moreska de l’illa de Korcula a la regió de Dalmàcia a Croàcia, que celebra festes de moros i cristians amb motiu dels múltiples setges que va patir l’illa, i que s’han convertit en un dels seus majors atractius turístics (Vilovic y Sardelic 2014).

Una altra representació molt particular a Europa és la Morris Dance del Regne Unit, el nom de la qual deriva del terme moorish,

23 _

Personatges de Sant Jordi i el Cavaller Turc en una de les típiques representacions realitzades per grups de Morris Dancers britànics (Imatge amb llicència Creative Commons extreta de https://www.flickr.com/photos/ thebees/8843101787/)

morisc en anglés, i que tenen el seu origen al s. XV just quan danses amb noms i característiques similars s’esmenten també en documents trobats a França, Itàlia, Alemanya, Croàcia o Espanya (Howes 2009). La Morris Dance guarda una similitud sorprenent amb la variant aragonesa de les festes de moros i cristians espanyoles (que es comentara més avant) i, fins i tot hi han zones on es representen una sort d’obres teatrals amb personatges com Sant Jordi, cavallers turcs, soldats cristians i arguments similars a les nostres ambaixades (Newall 1981). És precisament la Morris Dance la responsable de que a través del colonialisme o la influència de l’emigració britànica, les manifestacions de moros i cristians hagen arribat a països com Austràlia i Nova Zelanda en Oceania (Catalá-Pérez 2016).

com un mitjà per a convertir a les poblacions indígenes al catolicisme (Catalá-Pérez 2012).

De fet, ben prompte, tan sols tres anys després de la presa de Tenochtitlan (la capital de l’Imperi Mexica), entre 1524 i 1525, ja hi ha constància a través de les cròniques del capità Bernal Díaz del Castillo, membre de l’expedició d’Hernán Cortés a Las Higueras en l’actual Nicaragua, de la primera representació de moros i cristians a Amèrica. Escassament tretze anys després, trobem una nova referència d’un simulacre de batalla entre espanyols i turcs en territori mexicà en commemoració de la pau d’Aguas Muertas entre Carles I i Francesc I de França (Brisset Martín 1988).

Des d’eixe moment, amb el colonialisme, els moros i cristians s’expandeixen a Amèrica per llocs com Mèxic, Guatemala, El Salvador, Colòmbia, Perú, Bolívia, Equador, Paraguai, Xile, Brasil, Nou Mèxic o Puerto Rico . En alguns casos, el referent històric de la representació segueix sent l’original europeu de la batalla entre moros i cristians, mentre que en altres casos, s’incorporen elements en clau local com la conquesta de Mèxic, Pizarro i els inques o colons espanyols en lluita contra els indígenes.

Pel que fa a Amèrica, el 1492, l’any de la victòria espanyola a Granada, Colom, sense saber-ho, es va embarcar en el descobriment del nou món per a Espanya. D’aquesta manera, amb els conqueridors, comerciants i missioners espanyols (i també portuguesos), van arribar les representacions de moros i cristians a Amèrica (principalment a l’anomenada zona de Mesoamèrica) en les seues diferents manifestacions teatralitzades i/o dansades.

Els missioners van traslladar específicament aquesta tradició a diverses zones geogràfiques

Menció a part mereixen les Cavalhadas realitzades en certs llocs del Brasil, com Pirenópolis, que podrien tindre el seu origen

24 _

Dansa de Moros i Cristians de la Comunitat de Concòrdia, Nativitas, Tlaxcala, Mèxic que representa el llibret Carlomagno y los Doce Pares de Francia durant les festes patronals de la vila (Imatge d’Erick Rafael Carrillo Ortega - Treball propi, CC BY-SA 4.0, https:// commons.wikimedia.org/w/index. php?curid=90707245)

en certs jocs eqüestres molt de moda en 1582 a Alcoi i que incloïen jocs d’armes, carreres de llances i exercicis de llançament de fletxes i sagetes amb ballesta (Macedo y Rivair 2008). Vinculat a les Cavalhadas brasileres pel seu simbolisme, trobem també el “Ball de Cavallets” o de “Turcs i Cavallets” com també és conegut, que es manté com a festa independent o integrada en algunes processons del Corpus Christi i es tracta d’una dansa en la qual els participants porten lligats al voltant de la cintura unes figures que representen cavalls, de manera que el dansaire simula estar cavalcant mentre va vestit a l’estil turc.

Aquesta representació va ser molt comú en poblacions que tenen festes de moros i cristians de l’àrea llevantina a finals del s. XIX o principis del XX, portada a terme per les denominades filaes de cavalleria i que ha estat recuperada amb posterioritat en algunes localitats. A Amèrica Llatina també veiem una dansa molt similar anomenada Danza de caballitos que es representa, per exemple, en localitats dels estats mexicans de Tabasco, Querétaro, Tamaulipas o en San Toribio al Perú (CataláPérez 2012).

unes de les més importants del país (Donoso Jiménez 2017). Però hi ha altres casos puntuals de representacions de moros i cristians a Àsia, destacant el Karalman Charitam, una dramatització musical tradicional de la història de Carlomagno y los Doce Pares de Francia importada pels colonitzadors portuguesos i que es celebra al sud de l’Índia (Catalá-Pérez 2016). Hong Kong és un altre punt del continent asiàtic on gràcies a la influència colonial es realitza algun tipus de representació de moros i cristians. En aquest cas es tracta de la Morris Dance que va ser introduïda en 1974 per alguns dels oficials de la Royal Hong Kong Police Force.

A l’Àfrica hi ha un exemple molt conegut de festa de moros i cristians, celebrada al menut país de Santo Tomé y Príncipe, antiga colònia portuguesa. La manifestació més original de la cultura popular local és sense cap dubte el teatre tradicional, conegut com Tchiloli. Únic a l’Àfrica, combina teatre, dansa i música. El seu origen es remunta a les obres medievals europees, que compten romanços com el de Carlomagno, exportades a Santo Tomé per distreure els colons. L’illa de Príncipe compta així mateix amb el seu propi teatre tradicional.

Es representa l’Acte de Floripes, molt popular també en les representacions de moros i cristians llatinoamericanes. A l’Àfrica hi ha a més una mostra de representacions de Morris Dance des de 1977 a la República de Sud-àfrica.

El principal focus de celebració de festes de moros i cristians a Àsia és sens dubte Filipines, on les manifestacions festives de moros i cristians, la komedya com allí les anomenen, són en l’actualitat possiblement

25 _

Imatge de les Cavalhadas de Franca, al Brasil, on es veuen representats el bàndol moro i el cristià (Imatge de Fernandobrasilien - Treball propi, CC BY-SA 4.0, https://commons.wikimedia. org/w/index.php?curid=76101634)

Els moros i cristians en Espanya: una breu aproximació històrica

comencen a trobar-se a finals del s. XIV (Massip 2015). Segons este criteri, la primera referència seria altra representació d’una batalla naval entre dos galeres que segons pareix que deixa clar la documentació de l’època (Massip 2015), anaven carregades de cristians i sarraïns, i que va organitzar Pere el Cerimoniós en 1373 per commemorar la visita de la seua futura nora Martha d’Armanyac a Barcelona. El mateix any es va organitzar un acte similar a València amb motiu de la visita de l’Infant Joan, però en este cas amb les galeres assetjant un castell de fusta (Brisset Martín 1988).

Siga quina siga la postura adoptada respecte a quines són les primeres representacions de batalles entre moros i cristians, i encara que entre una i altra opció hi hagen més de dos segles de diferència, el ben cert és que estes foren ja contemporànies a les pròpies batalles que commemoraven. Així, fins el s. XV este tipus de representacions s’organitzaven únicament amb motiu de festes reials.

L’origen de les representacions de moros i cristians està en l’Edat Mitjana, com a representacions fictícies dels combats que estaven tenint lloc durant la Reconquesta.

Una gran part dels investigadors mencionen com primera referència històrica d’este tipus de representacions, una batalla dramatitzada en forma de ball que va tindre lloc a Lleida el 1150 amb motiu de les noces de Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, amb Peronella, filla del rei d’Aragó Ramir I el Monjo (Brisset Martín 1988), tan sols uns mesos després de la conquesta per part del Comte, de Madina Larida, la Lleida musulmana, i que van tenir com a conseqüència la unió d’Aragó i Catalunya. La segon referència que habitualment s’ha citat és de 1270, 120 anys més tard, quan amb motiu d’una visita d’Alfons X el Savi a València s’organitzà el que Massip (2010) denominà “Joc de Galeres” i que simulava una batalla naval.

A partir dels inicis del s. XVI, comencen a incorporar-se elements religiosos a la festa fruit dels canvis provocats per la contrareforma i després del Concili de Trento (1545-1563). A partir del s. XVII, a més de la Reconquesta, les festes representen altres fets històrics com els atacs dels pirates barbarescs a les costes del Mediterrani o l’expulsió dels moriscs de 1609.

En qualsevol cas, per a determinats autors, no existeixen les suficients evidències per poder considerar estes dos primeres referències històriques com vertaderes representacions de moros i cristians i consideren que estes

26 _

Batalla de las Navas de Tolosa o de Alacab, ganada contra los moros, en las inmediaciones de Sierra Morena, por don Alfonso VIII de Castilla, ayudado por los reyes de Aragón y Navarra, el día 16 de julio de 1212 (Francisco de Paula van Halen y Gil, 1864. Oli sobre llenç, 200 x 282 cm.) ©Museu Nacional del Prado.

La inclusió de les representacions de moros i cristians en les festes patronals, generalment organitzades pels gremis, i la participació de la soldadesca i milícies locals, les converteixen en festes populars que cada vegada més, s’estenen pels pobles més menuts . A finals del s. XVII i principis del XVIII comencem ja a trobar referències sobre algunes de les festes de moros i cristians més reconegudes actualment a la nostra comunitat, com poden ser per exemple les d’Alcoi a la zona de l’Alcoià-Comtat o Villena a les comarques del Vinalopó, que són dos dels nuclis festius més tradicionals (Domene Verdú 2018).

(Cipollone-Fernández 2017). Les entrades anaren guanyant protagonisme gràcies a la vistositat i varietat de les cada vegada més nombroses comparses o filaes.

Precisament, certs esdeveniments de tipus polític (el creixement de certes ideologies), de tipus militar (per exemple les guerres carlines, la de la Independència o la del Marroc) o de tipus cultural (el romanticisme o l’arribada del cine) originen la aparició de filaes com els garibaldinos, els contrabandistes o bandolers, els maseros o llauradors, els estudiants, els corsaris o bucaners, els mosqueters, els arquers (que en Ontinyent o Muro vestien en els seus inicis a l’estil d’Errol Flynn en Robin Hood) o inclús, els vaqueros (desapareguts als pocs anys de la seua creació en Muro o Villena, i que vestien al més pur estil dels cowboys americans). En este mateixa publicació, Jose Fernando Domene ens parlarà de estes mal nomenades, comparses anacròniques.

A partir del s. XIX, una sèrie de circumstàncies i d’influències, van configurant la festa de moros i cristians tal i com la coneixem actualment al nostre territori. Per exemple, apareixen les desfilades que acabaran convertint-se en les actuals entrades, propiciades en gran mesura per l’aparició de les diferents comparses o filaes. En Alcoi, per exemple, existia ja un acte denominat passeig en 1741, però en 1839 apareix ja documentat l’acte de l’entrada (Massanet 1990, citat per Alcaraz i Santonja 2019). Aquest fet, al mateix temps, genera la necessitat d’incorporar noves peces al repertori musical d’acompanyament a les comparses i així, a finals del s. XIX, naix la música festera com gènere musical propi per a la festa

Per fi, la història més recent de les festes de moros i cristians a la nostra comunitat està marcada fonamentalment per dos fets: en primer lloc, la gran expansió de la festa des de l’inici de l’actual període democràtic, sobre tot a la zona del nord de la província de València on poblacions com Alaquàs, Benetússer, Paterna o Quart foren les primeres en començar

27 _

Els Contrabandistes de Torrent a la trabucà (Imatge cedida per Javier Tarín).

Modalitats, distribució geogràfica i presència dels contrabandistes.

a celebrar-les, a les que prompte s’afegiren Manises o Torrent i un poc més tard, i entre moltes altres, Catarroja, Paiporta o Ribaroja de Túria; i en segon lloc, la recerca dels trets que identifiquen la identitat pròpia de cada població, a través de la recuperació de la història local, reflectida per exemple en els noms de les noves comparses i en els textos dels parlaments o ambaixades representades, que generalment escenifiquen una fita històrica pròpia i particular de cada poble, front a les ambaixades més antigues de les poblacions alacantines, que es centraven en recrear batalles històriques de la reconquesta espanyola.

En l’epígraf anterior s’ha dirigit el repàs històric, més que res a la modalitat festiva de moros i cristians que celebrem a les comarques alacantines i valencianes de forma més generalitzada, encara que podem trobar certes diferències entre unes zones i altres. Però hem de pensar i tindre present que a Espanya hi ha altres modalitats de la festa.

Diversos autors han tractat d’establir classificacions al respecte d’eixes diferents modalitats festives atenent a criteris geogràfics, funcionals o morfològics (Ricard 1958; Carrasco Urgoiti 1963; Brisset Martín 1993; Domene Verdú 2015). Alcaraz Santonja (2019), que també participa en la present publicació, en fa un interessant repàs, per acabar establint una classificació de les festes de moros i cristians en Espanya en funció de les seues característiques formals, diferenciant-ne entre 4 tipus (Taula 1).

El que és ben curiós, i de les causes que ho provoquen se’n parlarà en altres parts de la present publicació, és que a pesar d’este fet que s’acaba de comentar, la presència de comparses de contrabandistes o bandolers continua sent molt elevada (ho comprovarem a continuació) a pesar de ser, en principi, una figura allunyada d’eixa història local que es pretén recrear.

28 _

Taula 1: Tipus formals de festes de moros i cristians a Espanya (Alcaraz i Santonja 2019).

TIPUS FORMAL

Festa moderna de moros i cristians

DESCRIPCIÓ Tipus de festa originada a la zona geogràficament definida com Massís d’Alcoi entre finals del segle XVIII i meitat del XIX i caracteritzada per una seqüència d’actes estructurada al voltant d’una lògica ritual que inclou l’entrada/desfilada de moros i cristians i les ambaixades i victòria definitiva de les tropes de la creu, i per una estructura organitzativa articulada en filaes/comparses que van més enllà de la tradicional divisió en moros i cristians.

Entrada de moros i cristians com complement festiu

Varietat sorgida durant les darreres dècades basada en un únic acte de la seqüencia festiva anterior, l’entrada o desfilada de moros i cristians, que s’incrusta per norma dins les festes patronals del poble o barri dins d’un ample seguit d’actes festius, però sense respondre a una lògica seqüencial dramàtica d’actes, característica principal del model anterior.

Festa tradicional de moros i cristians: comèdies i simulacres

Tipus de festa que manté la seua seqüència ritual bàsica inalterada des de fa dècades, segles inclòs, i que trobem en dues formes. Una primera basada en un relat dramàtic de caire èpic i/o sobrenatural que s’estructura al llarg d’una o més jornada i al que no s’han incorporat els dos trets que hem identificat com moderns en el tipus anteriors: l’entrada de moros i cristians i la distribució dels festers en filaes/ comparses. Una segona, on el ritual d’enfrontament es desenvolupa mitjançant una dansa, com a actes de les festes patronals o bé dins dels seguicis processionals de la festa del Corpus.

Les danses de moros i cristians

Tipus de representació que es troba principalment a Aragó, conegut com dance, ball parlat on es simbolitza un enfrontament ritual entre dos grups de dansaires, que inclou en una de les seus parts (mudanzas) una lluita entre moros i cristians, i Catalunya, com part dels seguicis de les processons del Corpus en forma de dansa de cavallets o de galeres; tot i que apareixen de manera puntuals en altres llocs.

A partir d’estos tipus formals, Alcaraz Santonja (2019) identifica fins 359 representacions festives de moros i cristians repartides per províncies y per tipus formal tal i com s’arreplega en la Taula 2. Es pot observar que el tipus formal més estès és el de la festa moderna tal i com la defineix Alcaraz Santonja (2019) i que la comunitat autònoma amb més representacions és la Valenciana, degut a que és la zona on més estès està este tipus formal, però també on més s’ha desenvolupat el tipus festiu de l’entrada com a complement.

Andalusia és la segon comunitat en número de representacions i és la zona geogràfica on més exemples de festa tradicional existeixen, mentre que Aragó, la comunitat amb més presència de danses de moros i cristians és la tercera en el global d’Espanya.

29 _

Taula 2: Representacions festives de moros i cristians a Espanya. Elaboració pròpia a partir de les dades d’Alcaraz Santonja (2019).

COMUNITAT

PROVÍNCIA

TIPUS FORMALS FESTA ENTRADA COM MODERNA COMPLEMENT

FESTA TRADICIONAL

Almeria

5

31

36

1

1

29

33

Cadis Andalusia

Granada

3

Jaén

1

Osca

1

1

Saragossa

1

1

Terol 2

Ciudad Real

1

Castella La Manxa Conca

1

3

1

4

Castella-Lleó

1

Sòria

Comunitat Valenciana

1

3

1

Extremadura Galícia Illes Balears Illes Canàries

1

1

23

38

53

2

4 2

6

1

2

6

7

3

79

1

7

2

95

5

15 1 181 1

1

Corunya

1

1

Ourense

2

2

Pontevedra

2

2

3

4

La Palma

1

1

Tenerife

1

1

Mallorca

18

3 1

1

6

Càceres

6 2

1 53

Castelló València

38

6

4

Madrid Alacant

25 4

1

Tarragona C. de Madrid

23

2

Palència

Lleida

9

4

2

Barcelona Catalunya

7

1

Guadalajara Toledo

76

5

5

Albacete

TOTALS

1

1

Màlaga Aragó

DANSES

1

5 4 2

Navarra

Navarra

1

1

1

País Basc

Guipúscoa

1

1

1

Regió de Múrcia

Múrcia

11

11

TOTALS

10 115

1 91

100

Segons la Taula 2, eixes 359 festes de moros i mristians es reparteixen entre 14 comunitats autònomes i 32 províncies. Pel que respecta als tipus formals de festa moderna i de entrada com a complement festiu que, atenent a les definicions d’Alcaraz Santonja (2019) són aquelles en les que la festa s’organitza en torn a la presència de comparses o filaes, es troben 206 casos, repartits entre 9 comunitats y 18 províncies. Si tenim present que segons l’estudi fet per l’elaboració del projecte d’organització

53

359

dels IV Encontres Nacionals de Comparses i Filaes d’Andalusos, Bandolers, Contrabandistes i Mirenos3 s’han identificat fins a 66 festes de moros i cristians amb presència d’alguna d’estes comparses i filaes (Taula 3) 4, s’estaria 3 En altre capítol d’esta mateixa publicació s’explica amb detall que és açò dels Encontres Nacionals de Comparses i Filaes d’Andalusos, Bandolers, Contrabandistes i Mirenos.

4 A l’hora de fer els càlculs, les festes dels quatre barris d’Alacant s’han comptabilitzat per separat donat que les festes són diferents. D’altra banda, en els casos de Xàbia i L’Olleria sols s’ha comptabilitzat una festa perquè el que ocorre en eixes poblacions és que hi participen dos comparses diferents. I finalment, no s’ha inclòs el cas de Ronda en Màlaga, donat que allí no es celebra cap dels quatre tipus de festes de moros i cristians comentats.

30 _

Taula 3: Relació de poblacions amb comparses o filaes de Contrabandistes o similars.

PROVÍNCIA

POBLACIONS

Alacant (33 festes)

Agost Albatera Alcoi Alacant (Altozano) Alacant (José Antonio) Alacant (Rebolledo) Alacant (Villafranqueza) Almoradí Altea Asp Banyeres de Mariola Benejúzar

Benidorm Bussot Callosa d´En Sarrià Callosa del Segura Calp Cocentaina Elda Granja de Rocamora Ibi Xàbia (Bandolers) Xàbia (Contrabandistes) Xixona

Monfort del Cid Mutxamel Muro d’Alcoi Oriola Rafal Rojales Salinas San Vicent del Raspeig La Vila Joiosa Villena

València (28 festes)

Ador Alaquàs Anna Aielo de Malferit Benigànim Bocairent Carcaixent Càrcer Vilanova de Castelló

Catarroja Fontanars La Font de la Figuera Llocnou de Sant Jeroni Manuel Moixent Montitxelvo Oliva L’Olleria (Bandolers) L’Olleria (Contrabandistes)

Ontinyent Paterna Picanya Pobla del Duc Quart de Poblet Rafelguaraf Real de Gandia Ròtova Torrent Vallada

Albacete (1 festa)

Caudete

Murcia (1 festa)

Santomera

Almería (1 festa)

Mojácar

Granada (2 festes)

Benamaurel

Málaga (1 festa)

Ronda

Cúllar

parlant de que en el 32% de totes les festes de moros i cristians amb comparses, estan representats els contrabandistes en les seues diferents varietats. El percentatge augmentaria fins al 44% si analitzàrem únicament aquelles representacions pertanyents al tipus formal de festa moderna5. Açò ens dona una idea de la importància d’esta figura en les festes de moros i cristians. D’ahí que en el pròxim epígraf es vulga fer una somera aproximació històrica a la mateixa per tractar de donar algunes claus que ajuden a conèixer-la millor.

El bandolerisme a Espanya: una aproximació Tal i com conclou Rodríguez Martín (2008), el bandolerisme va ser una realitat en una majoria de les regions espanyoles, encara que no es va produir amb la mateixa intensitat, no va seguir la mateixa evolució cronològica, ni les seues manifestacions van ser similars en cadascuna d’elles. D’esta forma, el mateix autor identifica nuclis de bandolerisme a la Corona d’Aragó (incloent dins este grup els antics regnes d’Aragó, València i Mallorca i el comtat de Barcelona), al regne de Múrcia,

5 En este cas, i creuant les dades del treball d’Alcaraz Santonja (2019) i l’esmentat estudi per al projecte dels IV Encontres Nacionals de Contrabandistes, trobaríem 51 festes de moros i cristians amb presència de Contrabandistes de 115 possibles.

31 _

Asalto a la diligencia (Jenaro Pérez Villaamil y Duguet, 1850. Oli, 37’40 x 47 cm) ©Museu Nacional del Romanticisme.

al nom d’un dels personatges dels Episodios Caudetanos que es representen a les seues festes de moros i cristians. Però com veiem, en la resta de poblacions s’utilitzen els termes ja citats de bandolers, contrabandistes, andalusos o inclús roders6 i gitanos7.

a Extremadura, Galícia, Castella i, com no, Andalusia (Rodríguez Martín 2008). En els últims anys, l’exhaustiu treball investigador de Manel Arcos (2017), ha posat de manifest, que el bandolerisme valencià del s. XIX ben bé mereix una categoria apart en esta classificació.

Les causes que provocaren el sorgiment del bandolerisme són diverses, i no correspon a este treball entrar a analitzar-les, però en qualsevol cas, aquest fenomen va perviure fins a principis del s. XX, degut a que en algunes regions no es van produir els canvis econòmics i socials necessaris per renovar els fonaments d’una societat ancorada en el passat (Rodríguez Martín 2008). Es tracta d’un fenomen molt complexe i francament difícil d’abordar en unes poques pàgines, d’ahí que l’objectiu d’este treball siga donar unes pinzellades històriques del mateix per tractar de que el lector siga capaç de lligar el fenomen històric en la figura dels bandolers, contrabandistes i/o andalusos al si de les festes de moros i cristians.

La primera matisació que fan els diversos autors és la de diferenciar els termes ja comentats del concepte de bandit, encara que en molts casos s’utilitze com a sinònim d’alguns d’ells. D’esta forma, bandit/da es refereix a qualsevol persona fugitiva de la justícia i de la que es requereix la seua captura a través d’un ban, és a dir, s’ha emés ordre de busca i captura d’ella (Rodríguez Martín 2008; Jaén González 2009). A partir d’ací i al referirnos a les definicions de la reste de termes, el primer que podem comentar és que en general, a l’àmbit de les festes de moros i cristians s’utilitzen per referir-se a personatges similars, però aixina i tot es pot considerar que:

Precisament una de les coses interessants a fer per començar este anàlisis és diferenciar entre els termes utilitzats a l’hora de fer referència a esta figura. Abans ja s’ha fet menció a la particularitat de la denominació Mirenos a la localitat de Cabdet (Albacete) i que es referix

6 A la localitat de Vilanova de Castelló existeix la Comparsa Els Roders, tot i que visten a l’estil dels llauradors valencians.

7 Sanchis Francés (2014) inclou en el seu treball sobre contrabandistes en les festes de moros i cristians aquest terme com altra possibilitat per referir-se a la realitat festiva que representen els contrabandistes.

L’autor puntualitza que no existeix cap comparsa amb este nom (tan sols els Zíngaros d’Elda i de Novelda podrien tindre una relació amb el terme) però sí es poden trobar algunes esquadres amb esta denominació dins certes comparses.

32 _

The Smugglers Farewell (Jules Worms, s. XIX. Oli sobre llenç).

Col·lecció particular. L’obra de pintors estrangers com el francés Jules Worms (1832-1914) va estendre la imatge romàntica del bandolerisme andalús.

· Bandoler designa al malfactor que es dedica principalment a robar en despoblat i generalment formant part d’una banda (Moliner 1998, citada per Rodríguez Martín 2008). De bandolers n’han existit en diferents èpoques i llocs, des de l’antiguitat (Chic García 2017), fins els principis del s. XX, passant per l’època del bandolerisme morisc (García Fernández 2017; Vincent 2017) i l’època daurada del bandolerisme andalús (Gamero Rojas 2017). Esta última, és la que ens ha deixat la major part de la iconografia sobre el tema als moros i cristians, fent referència a tota una sèrie de lladres famosos, saltejadors de camins, segrestadors, guerrillers o inclús rebels de caire polític (Jaén González 2009).

estàndard del personatge que ens ha arribat a través, bàsicament, de la pintura influenciada pel romanticisme del s. XIX i de l’anomenat majismo de l’època, pel qual, les figures del majo i de la maja andalusos eren considerats prototips de gràcia i de casticisme. La indumentària pròpia d’estes figures, a més de ser semblant a la dels contrabandistes o bandolers andalusos d’aquells moments, ha sigut inspiració per a una gran quantitat de vestits festers. Tal volta relacionats amb aquesta corrent del majismo, trobem certs bandolers andalusos que la literatura anomena guapos o valentones, i que feien ostentació d’un caràcter temerari, enarboraven el seu valor als quatre vents, no respectaven cap llei i podien arribar a convertir-se en assassins al temps que herois cantats als romanços i enaltits per les classes populars (Jaén González 2009; Sanchis Francés 2014).

· Els contrabandistes es dediquen a comerciar i intercanviar mercaderies prohibides per llei a productors i comerciants, o a fer-ho fora dels circuits legals al evitar el seu pas per duanes, subornant vigilants o burlant la seua vigilància (Jaén González 2009; Sanchis Francés 2014).

Rarament cometien assassinats i la seua relació amb les classes populars, per inclusió, era d’igual a igual (Sanchis Francés 2014).

· Per últim, el terme roder és un mossarabisme que s’ha conservat en valencià, sinònim de bandoler, o inclús de trabucaire, i que fa referència als rebels, als fora de la llei en la societat valenciana del s. XIX (Arcos 2017).

Comentarem més avant l’anàlisis que Sanchis Francés (2014) fa sobre la influència que el bandolerisme valencià i les colles de roders van poder tindre en el naixement de les primeres

· El terme andalús en la festa pot entendre’s com una generalització de la figura del bandoler o del contrabandista segons el

33 _

Majo (José Domínguez Bécquer, 1836. Aquarel·la, 352 x 250 mm.) ©Museu Nacional del Prado.

comparses i filaes de contrabandistes de les nostres festes, més enllà de que estes adoptaren la imatgeria del bandolerisme andalús.

bandolers del primer segle de l’Era Cristiana, que cometeren tals abusos, que l’emperador Augusto oferia una recompensa per ells, vius o morts. Segons Jaén González (2009), Tito Livio també feia referència als atracaments que sofrien els viatgers de la Bética mentre que Servio afirmava que quasi tots els hispans eren cuatreros (lladres de bestiar) i es va establir el delicte d’abigeato, que significa precisament traure el bestiar d’una quadra per dirigir-lo cap a altre destí.

El fenomen al llarg de la història: de l’antiguitat al s. XVI Tal i com s’ha comentat, està fora de l’abast d’aquest treball entrar a analitzar les causes del bandolerisme, ja que estes foren diferents depenent del moment i del lloc que es revise.

Però sí que resulta interessant fer una breu aproximació a l’evolució històrica del fenomen.

La presència de grans masses d’homes lliures sumits en la pobresa va ser una constant en l’Antiguitat clàssica. La lluita per la subsistència els empenyia a romandre al marge de la llei romana. Certament, per als romans si els indígenes no se sotmetien immediatament després de la conquesta, passaven simplement a ser latrones, pel que és difícil de saber en quines ocasions es tractava de veritables bandits. En este sentit el propi Viriato era considerat un bandoler però, de qualsevol forma, diversos testimonis literaris, legals i epigràfics deixen constància de l’existència de bandolerisme a la Bètica (Chic García 2017).

La forta crisi de l’Imperi Romà a partir del s.

II es va dur per davant totes les estructures de la seua època més brillant i la inseguretat era cada vegada més gran, de forma que el bandolerisme es va generalitzar i la població va començar a refugiar-se en torn a les vil·les fortificades dels senyors, en busca de protecció davant les grans bandes de facinerosos que recorrien l’imperi. Així, a partir del s. III s’enceta una llarga època d’angúnia que desembocà en un nou ordre social, el feudalisme i l’Edat Mitjana (Chic García 2017).

En la Baixa Edat Mitjana, les dues grans línies frontereres de l’Andalusia medieval, la del Regne de Granada i la del Regne de Portugal, van veure proliferar el nombre d’episodis violents. Cal no oblidar que, a instàncies de la Corona, aquests espais van comptar entre els seus repobladors amb importants grups

Per exemple, Bernardo de Quirós y Ardila (1988) mencionen a Caracotta i Materno, dos

34 _

Contrabandista (Antonio María Esquivel y Suárez de Urbina, 1830.

Aquarel.la, 310 x 205 mm.) ©Museu Nacional del Romanticisme.

humans de naturalesa militar, ja que entre les seues funcions hi havia la de defensar les terres conquerides i la de conrear-les. Molts d’aquests individus, que havien protagonitzat la conquesta d’Al-Àndalus, no es van adaptar bé a la condició de pacífics repobladors. Van sorgir així les bandes o partides de bandolers, citats en les cròniques com golfines. Un cop conquerit el Regne de Granada en 1492, es constata l’aparició d’un altre model de bandolerisme, el dels monfíes, mudèjars i moriscs que van fustigar el poder central castellà que havia anul·lat violentament la seua cultura i les seues creences (García Fernández 2017).

els passos de Sierra Morena a Andalusia, no així a Toledo, l’Alta Extremadura i a La Manxa. En 1476 els Reis Catòlics van encetar una política de submissió dels golfines en dues direccions: un militar i repressiva, amb la potenciació de milícies locals; i una altra judicial, amb l’emissió de cartes de perdó als golfines menys violents a canvi del seu servei durant un temps en alguna plaça fronterera. Les mesures van tenir efectivitat, el que va permetre a la Corona castellana atendre un altre assumpte més greu (García Fernández 2017).

A la fi de l’Edat Mitjana, conquerit l’antic Regne de Granada, sorgeix un altre model de bandolerisme andalús a les regions muntanyenques de Ronda, Màlaga, Granada i Almeria, molt diferent de l’anterior en la seua organització i finalitat, que es perllonga durant el segle XVI fins la rebel·lió de les Alpujarras (1568-1571). Els monfíes (en la tradició islàmica, desterrats o proscrits) eren, tant mudèjars fugits a les muntanyes granadins a conseqüència de la repressió castellana, com moriscs o cristians nous que mai van acceptar la conversió forçada al cristianisme. La seua extracció social era bàsicament marginal, humil i rural però per certs autors, les accions incontrolades d’assalts, robatoris i assassinats de cristians eren accions violentes de resistència política i social al nou poder de la Corona castellana i mai simples actes de bandolerisme i delinqüència criminal

Com dèiem, els golfines eren grups de delinqüents integrats per cavallers i peons desarrelats de les milícies ultra pirinenques cristianes, organitzades per Alfonso VIII per a l’expedició contra Al-Àndalus, que mai es van adaptar a la condició de simples i pacífics repobladors. Van dominar els principals passos a Andalusia, dedicant-se a el robatori de bestiar, però també a el saqueig de comerciants cristians (Jaén González 2009).

Durant la primera meitat s. XIV, un dels seus cèlebres capitostos va ser Carchena. Alfonso XI va haver d’intervenir davant les queixes de municipis com el de Toledo, afavorint la creació d’algunes germandats policials locals com la Hermandad Vieja de Toledo, Ciudad Real y Talavera de la Reina. A la fi del s. XV el fenomen pràcticament havia desaparegut en

35 _

Atac dels monfíes als cristians (Gravat de Tomás Carlos Capuz (1834-1899) - Los monfíes de las Alpujarras de Manuel Fernández i González reproduït el 1990 a Granada i emmagatzemat a la Biblioteca Provincial de Granada, Domini públic, https:// commons.wikimedia.org/w/index. php?curid=8062233).

(García Fernández 2017). Les quadrilles liderades per figures com Acetile, Pedro Arrobas o el Cañarí, foren algunes de les més actives de l’època (Vincent 2017).

partides de Pere de Canet i de Pericondo), però que adquireix la seua major virulència en època dels primers Àustries, especialment amb Felip II. A diferència d’altres bandolerismes, aquest va comptar amb el suport dels senyors, les autoritats locals i els jutges els qui, amb la seua connivència i complicitat, van fer que el fenomen perdurés fins a mitjans del s. XVII. Precisament, l’època de major criminalitat coincideix amb els començaments d’eixe segle amb la presència de bandolers com Perot Rocaguinarda, Gabriel Torret “Trucafort”, “Tallaferro” i Joan Sala Ferrer “Serrallonga” (Rodríguez Martín 2008).

El fenomen a partir del s. XVI en les diferents regions espanyoles Entorn del s. XVI el bandolerisme es desenvolupa també en diferents parts d’Espanya, a partir de diferents circumstàncies i amb diferents figures representatives en cada cas (Rodríguez Martín 2008). Així, per exemple, el problema del bandolerisme a Aragó en el s.

XVI, estudiat per Sala Auséns (1989), s’agreuja a mitjans d’aquest segle a les comarques pirinenques, territoris amb un relleu accidentat, de baixa densitat de població i llocs de pas de les principals vies de comunicació amb França, Catalunya i Castella la Vella . Alguns dels personatges més interessants d’aquesta època van ser Lupercio Latrás i “El Minyó de Montellà”.

D’altra banda, a Mallorca es produeixen fortes tensions entre els grups nobiliaris que aspiren a el poder i costegen bandolers amb la finalitat de danyar els béns i les persones dels seus enemics (Rodríguez Martín 2008).

La figura més representativa del bandolerisme murcià de segle XVII va ser Jusepe Escámez Hita, que va viure en una època de transició entre el bandolerisme nobiliari i el bandolerisme “fill de la misèria” dels s. XVIII i XIX. Després de cometre molts robatoris, diversos assassinats i alguna violació, Escámez Hita i la resta de la seua partida van ser indultats pel rei a condició de servir en l’exèrcit de Catalunya, però després d’un temps va trobar la mort en un tiroteig a sa casa (Rodríguez Martín 2008). La crisi de subsistències de mitjan del s. XVIII va propiciar nombrosos motins i aixecaments populars que van generar una nova onada criminal. Els bans que pregonaven els bandolers murcians es van omplir llavors amb els noms de Pere Abellán “El

Un altre dels principals focus de bandolerisme va ser el català, amb origen en l’època medieval (ja a mitjan s. XIV feien estralls les

36 _

Riña de bandoleros (Antonio María Esquivel y Suárez de Urbina, 1830.

Aquarel.la, 245 x 355 mm.) ©Museu Nacional del Romanticisme.

Peliciego”, Francisco Moya, Pedro Vivancos “El Rancho”, Manuel Cayuela, la quadrilla de “Los Molinos”, José Ruiz “El Manco” o José López.

A principis del s. XIX les principals figures foren Cristóbal Ortigosa, Antonio Sánchez (que va ser esquarterat i exposades les seues extremitats per camins veïnals), Diego Martínez, Antonio Hernández, José Vivancos, Matías Aznar i José Taló (que també van ser esquarterats i cremats a la plaça davant la multitud) (Belmar González 2017).

“Los Muchachos de Santibañez”, comandada per Antonio Serrano, Miguel Dosado i Miguel Caletrión, i la de “Melchor y Merino”, dirigida per Melchor González “Platero” i Antonio Merino “Zajaro”. L’extrema crueltat va ser la principal característica d’aquestes quadrilles (Flores del Manzano 1991).

El bandolerisme gallec, que es remunta al s. XVIII i adquireix el seu màxim apogeu al llarg del s. XIX, sorgeix com una expressió de supervivència, sense motivacions puntuals que obliguen al bandoler a tirar-se a la serra.

Així, a diferència d’altres casos, el bandoler gallec retorna a la societat una vegada que ha perpetrat el seu delicte i forma quadrilla amb l’objectiu únic d’assegurar l’assalt. Les víctimes dels seus robatoris són indiscriminades, el que propicia en les classes populars una reacció contrària cap al bandoler (López Morán 1995).

Extremadura, des d’un punt de vista geogràfic, va propiciar el desenvolupament del bandolerisme a l’estar travessada per dues grans vies de comunicació, la Ruta de la Plata i el camí real de Badajoz a Madrid, llocs de gran trànsit de persones i mercaderies. El període de major apogeu va ser el s. XIX, en gran mesura a causa de circumstàncies socioeconòmiques adverses com la misèria, precarietat d’ocupació, injust repartiment de la riquesa, etc. (Rodríguez Martín 2008). Així una de les principals activitats delictives que va emergir va ser el contraban amb Portugal. La importància d’aquest fenomen tan unit al del bandolerisme, en el cas extremeny va ser enorme. El principal focus es va situar a nord de la regió, i cap a 1815 la situació va arribar a tindre tints dramàtics. Les dues principals quadrilles que actuaven en aquells moments eren les de

De fet, tot i haver constància d’un extraordinari nombre de bandits i una llarga enumeració de quadrilles, en cap cas els seus noms han estat recordats en la memòria col·lectiva (Rodríguez Martín 2008).

Els orígens del bandolerisme castellà es remunten a diversos segles abans del regnat dels Reis Catòlics. Ja s’ha parlat, per exemple, de el cas dels golfines i els monfíes. Però a partir del s. XVII es pot parlar de dos focus

37 _

Una pelea (Jean Laurent, cap a 1868. Albúmina sobre paper fotogràfic, 157 x 197 mm.) Copyright de la imatge. ©Museu Nacional del Prado.

principals a Castella: Madrid i la Manxa (Rodríguez Martín 2008). Entorn del camí reial de Madrid a Andalusia es movien les quadrilles de Pedro Andrés i “El Gordillo de Méntrida”. Al s.

XIX sobresurt entre tots els bandolers d’aquella època el manxec Vicente Rugeros “Palillos” i els seus companys “Orejita” i “Peñuela” (Torres Jiménez 2006). Els últims bandolers manxecs, pertanyien a les partides dels “Juanillones” i els “Purgaciones”. El seu historial delictiu va ser enorme.

moros i cristians han heretat una gran part de la seua imatgeria a través del filtre del corrent del romanticisme imperant en l’època. Abans, el bandolerisme ja s’havia estès a Andalusia, com hem revisat, a través de figures com les dels golfines o els monfíes (García Fernández 2017), però a més es podria afegir el problema del atacs dels pirates barbarescs que des del nord d’Àfrica atacaren les costes andaluses (i espanyoles, en general) durant segles8 (CataláPérez 2019).

Als germans “Purgaciones” i Juan “Juanillón” se’ls va executar el març de 1882. Per la seua banda, a Madrid, es cometien tot tipus de delictes, perquè en ella vivien gents de tota mena i condició atrets per la Cort, i en aquest sentit va destacar la trajectòria delictiva de Luis Candelas Cagigal, amb un perfil més propi de lladre urbà que de bandoler, malgrat l’halo romàntic que l’envolta (Rodríguez Martín 2008).

Des de finals de s. XVI el bandolerisme començà una trajectòria ascendent, que no va parar fins a últims del s. XIX, encara que no tota la regió andalusa va patir amb la mateixa intensitat aquest fenomen, sent les províncies centrals, o part d’elles (Sevilla, Còrdova, Màlaga, Jaén i Granada) les que el van patir més que la resta, potser per l’orografia de el terreny, però sobretot per les vies de comunicació que les travessaven (Rodríguez Martín 2008). En qualsevol cas, a partir d’eixe moment comença a definir-se la figura del bandoler andalús, les característiques del qual les explica Rodríguez Martín (p. 96, 2008) de la següent forma:

Per finalitzar aquesta aproximació al bandolerisme en Espanya al llarg de la història i de la seua geografia (tenint present que el pròxim epígraf el dedicarem a comentar específicament el cas valencià), revisarem el cas paradigmàtic del bandolerisme a Andalusia, especialment del produït durant el s. XVIII i sobre tot el s. XIX, ja que provablement siga del que els contrabandistes de les festes de

8 De fet, estos atacs pirates són altra de les principals influències històriques que les festes de moros i cristians han rebut i que han influït en la seua evolució i configuració, sobre tot en les localitats costeres, on les representacions de desembarcaments i batalles a la costa són un dels seus actes centrals (Catalá-Pérez 2019).

38 _

Emboscada a unos bandoleros en la cueva del Gato (Manuel Barrón y Carrillo, 1869) © Colección Carmen Thyssen-Bornemisza en préstec gratuït al Museu Carmen Thyssen Málaga.

· Els bandolers trenquen amb la societat, és a dir, es fan la serra com a conseqüència d’una situació desesperada, a la qual han arribat per una acció il·legal premeditada o no, però davant la qual no tenen una altra alternativa.

· Alguns actuen amb pretensions polítiques, o emparant les seues malifetes sota aquesta justificació. Tenen relacions amb els cacics.

Durant el s. XVII destaca la figura de Pedro de Valenzuela, que va fugir a la serra després d’assassinar a 1662 al corregidor de Jaén, Antonio de las Ynfantas y Córdoba, durant un motí popular en què els veïns de Pegalajar, la seua localitat natal, protestaven per la forta pujada d’impostos. Després de tretze anys de comissió de delictes i una persecució infructuosa, el bisbe de Jaén va gestionar el seu indult a condició que abandonés la seua vida criminal i de servir durant uns anys juntament amb la seua banda en l’exèrcit (Torres Jiménez 2006).

· La serra és, des de llavors, el seu cau.

Formen partides, de vegades molt nombroses.

Poques vegades el bandoler andalús actua sol.

Solen desplaçar-se de nit i dur a terme els seus assalts a plena llum del dia. · Les quadrilles estan fortament jerarquitzades i cohesionades. Un líder indiscutible imposa les decisions. La deserció o la traïció es paguen amb la mort. · L’objecte del robatori és variat. Es sostreuen bestiar (especialment cavalls), joies, diners, menjar, roba ..., tot el que és susceptible de comerciar.

Al s. XVIII destaquen les figures de Diego Corrientes i Bartolomé Gutiérrez. El primer va néixer a Utrera en 1757, fill de jornalers, i la seua quadrilla es va dedicar principalment al robatori de bestiar. Per aquest delicte i altres robatoris en hisendes i masos, es van arribar a oferir 1.500 reals per ell, viu, i la meitat, mort.

El dia 30 de març de 1781, Divendres Sant, després de ser delatat per un veí d’Olivenza, on es refugiava, va ser penjat a la sevillana plaça de San Francisco. Corrientes és el prototip de bandit generós, sense delicte de sang, heroi del poble i mitificat per la literatura (Rodríguez Martín 2008).

· El seu radi d’acció és molt ampli. Compten amb molta gent sobre el terreny, molts d’ells provinents d’una altra activitat delictiva: el contraban. · Pertanyen a les classes socials més desafavorides: jornalers, pastors, miners, sabaters, traginers, paletes ..., encara que existeixen excepcions.

39 _

El guerrillero (César Álvarez Dumont, 1886. Oli sobre lleç, 130 x 80 cm.) ©Museu Nacional del Prado.

Per la seua banda, Bartolomé Gutiérrez va ser company de Corrientes i un dels bandolers de més llarga trajectòria criminal. Va ser autor de diverses morts, però el fet més notori de la seua extensa carrera criminal va ser l’assalt a 1780 del navili suec “El Patriota”, que es trobava a la bocana del port de Lisboa, assassinant a la major part de la tripulació i de passatge .

Dos anys més tard va ser capturat a Gènova i extradit a Espanya, morint en 1804 (Rodríguez Martín 2008).

francesos dels continus robatoris i assalts, o inclús segrestos i assassinats, de vegades absolutament injustificats (Díaz Torrejón 2004).

A la nòmina d’aquests guerrillers-bandolers destaquen Pedro Peña “Sotana” (bandit abans, durant i després del conflicte bèl·lic), Rafael Panizo “Corta Orejas”, Juan Salazar (que va passar de patriota guerriller a unir-se al bàndol francès, i acabada la guerra, va continuar les seues malifetes) i la partida dels “Guerras”.

Cal esmentar també a la banda de “Los siete Niños de Écija”, que encara que van iniciar els seus delictes finalitzada la guerra, van destacar per la seua crueltat. Els seus últims components van ser ajusticiats en 1818, acusats de saltejadors de camins, incendiaris, assassins, violadors i altres delictes comesos en un vast territori comprès entre els termes d’Écija, Osuna, Estepa, Morón, Marchena, Lora del Río i Fuentes de Andalucía (Rodríguez Martín 2008).

El s. XIX suposa per a Andalusia la cota més alta del bandolerisme, si bé no es presenta durant aquest període com un fenomen homogeni. Per això, Rodríguez Martín (2008) parla de quatre formes de manifestació del mateix: · Els anys durant i després de la Guerra de la · Independència. · L’època romàntica. · Els segrestadors. · Els últims bandolers.

Parlar de bandolerisme romàntic és fer-ho de la seua figura més representativa, José María “El Tempranillo”. Rodríguez Martín (2008) relata que se suposa que va néixer a la casa bressol de Lucena a 1800 i va ser acollit en Jauja per la família Hinojosa Cobacho. Res se sap de la seua infància i joventut i sembla que va matar un home a l’ermita de Montes de San Miguel en ocasió d’una romeria per qüestions d’amor i honor i per aquest motiu va fugir a la Serranía

Durant la Guerra de la Independència, la estratègia de les guerrilles, més enllà de l’accent patriòtic de la guerra contra l’invasor francès, atorga carta blanca per a la comissió dels més greus delictes contra la propietat i les persones, sense lliurar-se ni espanyols ni

40 _

La banda de José María el Tempranillo (Antonio María Esquivel y Suárez de Urbina, 1832.

Aquarel.la, 214 x 343 mm.) ©Museu Nacional del Romanticisme.

de Ronda i es va fer contrabandista. Es tenen notícies del bandoler una vegada que ja havia format partida amb noms com els de José Ruiz Germán “Venitas” o “Penitas”; Juan Caballero “El Lero” o Francisco González “Frasquito el de la Torre”. Se’ls va acusar de robatoris en despoblat i masos, maltractaments i ferides, assassinat, extorsió, robatori de bestiar, alliberament de reus, etc. La majoria dels delictes es van cometre en territoris de Sevilla, Cadis, Màlaga i Còrdova.

i acréixer l’interès dels viatgers estrangers per conèixer-lo. Des d’aleshores, la literatura (espanyola i estrangera), la pintura i el cinema, s’han ocupat àmpliament d’ell.

Després de la creació de la Guàrdia Civil el 1844, es va intensificar la lluita contra el bandolerisme, la seguretat de les carreteres i la conducció de presos. Els èxits no es van fer esperar i els bandolers van abandonar les velles tècniques per donar pas a altres més fosques i cruels: els segrestos. Així, Julián de Zugasti, governador de Còrdova, va haver d’enfrontar-se a partir dels anys setanta del s. XIX a una de les èpoques més ferotges del bandolerisme en la que destacaren noms com “El Tío Martín”, “Narizotas”, “Cucarrete”, “Vaca Rabiosa”, “Malas Patas”, “Maruso”, “Borrego”, “El Sastre Lechuga”, “El Garibaldino”, “Larrambla”, etc.

Finalment, en parlar dels últims bandolers no hi ha més remei que referir-se a Estepa, la localitat que va veure néixer tres dels més famosos bandolers d’aquesta època: “Vizcaya”, “Vivillo” i “Pernales” (Rodríguez Martín 2008).

L’últim dels bandolers andalusos va ser Juan Mingolla Gallardo “Pasos Largos” que va morir ja ben entrat el s. XX, en 1934, en un enfrontament amb la Guàrdia Civil.

Es van arribar a oferir sumes de diners fins a aquell moment desconegudes per “El Tempranillo”. Davant la impossibilitat de capturar-lo, es va optar per l’indult. Així, en 1832, Ferran VII va donar l’indult a tots aquells bandolers que volgueren servir a la llei i ser lliures, liquidant a tots els bandolers que no s’uniren a la proposta. D’aquesta manera, “El Tempranillo” es va posar a les ordres del capità general per comandar la Partida de a caballo d’Andalusia, amb la missió de perseguir i capturar bandolers. En una d’aquestes accions va ser ferit de gravetat a mans d’uns lladres en el mas de Buenavista. Va ser traslladat a la localitat d’Alameda on va morir el diumenge 22 de setembre de 1833. Cap bandoler espanyol ha suscitat tant interès en el públic en general com “El Tempranillo”. La corrent del Romanticisme va magnificar la seua imatge

41 _

Paisaje con contrabandistas (Eugenio Lucas Velázquez, 1861.

Oli, 110 x 156 cm.) © Museo Lázaro Galdiano.

Bandolerisme valencià i moros i cristians

sempre limitant el seu abast temporal al s. XVII. En este sentit, les principals quadrilles de roders d’esta època foren les d’Antoni i Melcior Bel, de Morella (1607-1622); la de don Jaume Ruiz de Castellblanch, senyor de Torrebaixa (1640-1665); la de Joan Ximeno y Pere Xolvi (1646-1648); la de Mateu Vicent Benet (16571663); les quadrilles enfrontades de Luis Peiró i Josep Aranda (1660-1663); la de Josep Artús (1662-1668); la de Macià Oltra (1680-1686); i la de Pere Cortés i Vicent Ferrer, este últim nascut a Torrent (1692-1698) (Urzainqui Sánchez 2016).

En qualsevol cas, el període del bandolerisme valencià que realment ens interessa revisar, per ser el moment en que el fenomen més contacte va poder tindre en les nostres festes de moros i cristians, és la segona meitat del s. XIX, quan es fundaren, com vorem, les primeres comparses o filaes de contrabandistes o andalusos. Siga com siga, el s. XIX és un període en el que nombrosos “conflictes bèl·lics, crisis polítiques i econòmiques i revoltes i alçaments militars [...] van desencadenar una situació preocupant i incessant de violència social” a terres valencianes (Arcos 2017, p. 70). En este escenari, Arcos (2017, 66) considera el bandolerisme del s. XIX com un fenomen viu que evoluciona, establint-ne diferents fases en quant a la activitat delictiva principal en cada cas:

Per parlar de bandolerisme valencià ens hem de referir obligatòriament a la figura de l’escriptor i historiador Manel Arcos i Martínez, que des de 2004 ha realitzat una ingent tasca de investigació i recuperació històrica de tot el que envolta el fenomen del bandolerisme valencià del s. XIX (Arcos 2020). Els seus nombrosos llibres i articles conformen un corpus documental que es transforma en la millor font per entendre l’esmentat fenomen9.

El propi Arcos (2017) afirma que hi ha constància de l’existència d’un bandolerisme valencià des de temps immemorials, sent complicat determinar el seu origen ja que fins ara no ha sigut un fenomen exhaustivament estudiat des de l’àmbit acadèmic, més enllà dels seus propis treballs o els ja llunyans estudis de Garcia Martínez (1977; 1980) centrats en l’època dels Àustria o d’Ardit Lucas (1974) que analitza el primer terç del s. XIX. És cert que recentment, alguns investigadors a banda d’Arcos han représ el tema (per exemple Guía Marín 2006; o Urzainqui Sánchez 2016), però 9 Com dèiem, les publicacions de Manel Arcos al respecte del bandolerisme valencià al s. XIX són nombrosíssimes i una anàlisis de la seua obra completa excedeix els objectius del present treball.

Per tal cosa, la majoria de les cites de l’autor fan referencia a una interessantíssima conferència dictada a Andorra on Arcos (2017) fa una revisió global del fenomen.

· De finals del s. XVIII i principis del XIX els roders són bàsicament contrabandistes dedicats

42 _

Vista del puerto de Miravete, camino antiguo de Madrid (Manuel Barrón y Carrillo, 1869) © Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza en préstec gratuït al Museu Carmen Thyssen Málaga.

Eren mercenaris acostumats al combat cos a cos, a la batalla en camp obert i a l’ús d’armes de foc restringides a la població civil. Estem, per tant, davant un perfil de bandit despietadament violent, tal com ho corroboren les seues accions i el seu modus operandi. Són individus que, generalment, practiquen l’assalt a cases de gent adinerada, entrant a mata-degolla, trencant portes, finestres... per a causar feredat” (Arcos 2017, p. 71).

a guanyar-se la vida, per exemple, venent tabac, com feia la quadrilla del Tramusseret de Benirredrà. · En vespres de la invasió napoleònica proliferen els saltejadors de camins. · Durant l’època de Ferran VII, l’activitat delictiva principal és la dels assaltadors de cases de gent adinerada.

Alguns del principals roders d’este període són el ja nomenat Vicent Más Capó, conegut com el Tramusseret de Benirredrà, Onofre Navarro, natural de la Font de la Figuera, el Fraret d’Agres, el Moreno d’Agullent, el Madrilenyo de l’Olleria, el barxetà Bernat Ventura (o Bonaventura), els germans Escrivà, el Rajoler d’Ador, el beniflater Salvador Parets, el xeresà Josep Poler Cangròs, el xativí Camot, l’albaidí Nyonyoc, el Coix d’Alfauir, el Bon Lladre, el Sapet de Vilallonga, el Moliner de Palma, el canalí Pep de Llorenç, el Fraret de Vallada, el Confit de Canals, el Gat de Carlet i el també carletí Llorqueta (Arcos 2011). Una figura de l’època que mereix especial comentari és la del “crevillentí Jaume Alfonso Juan, més conegut com Jaume de la Serra o Jaume el Barbut, sens dubte el roder valencià més estudiat del Vuit-cents” que va campar al seu gust per les comarques del Vinalopó Mitjà, el Baix Vinalopó i el Baix Segura (Arcos 2017, p. 72).

· En el tercer quart del segle, arriben els extorsionadors i els segrestadors. · Al final de segle, apareix una nova figura, la del pistoler o sicari que actua al servei del polític local i, preferentment, del cacic.

Ara bé, Arcos (2017,70) identifica, dins este segle convuls “dos períodes on l’activitat delictiva va pujar a límits alarmants i insuportables. Són les dues edats daurades del bandolerisme valencià del segle XIX”. Estos dos períodes són els vint anys de regnat de Ferran VII (1814-1833) i el Sexenni Democràtic (1868-1874).

Durant el regnat de Ferran VII, la primera de les edats durades del bandolerisme valencià “els roders eren extremament agressius perquè, en la majoria dels casos, o bé provenien de la guerrilla o bé eren soldats desertors de l’exèrcit.

43 _

Il·lustració de Rafael del Castillo, Los bandidos célebres españoles episodios históricos referentes a los más famosos bandidos / reunidos por Álvaro Carrillo e ilustrados con cromos de reputados artistas, Barcelona, Jaime Seix editor, 1892. T. II, Jaime el Barbudo, cap. XXIV: “Tú eres más criminal que yo cien veces” (Biblioteca Nacional de España - http://bdh-rd.bne.es/viewer. vm?id=0000069945&page=1, Domini públic, https://commons. wikimedia.org/w/index. php?curid=81744413)

La segona edat daurada del bandolerisme valencià del s. XIX, el Sexenni Democràtic, coincideix bàsicament en la fase que Arcos (2017) descriu com “l’època dels segrestadors”.

El propi autor afirma que “al llarg d’aquells sis anys, va haver nombrosos roders [...] Quasi tots ells van ser segrestadors” (2017, 74). Un dels més destacats fou Vicent Estruch Mascarell, natural d’Ador, i conegut com el Tio Joan de la Marina, que va tindre de companys de quadrilla, els Blaus de Riba-roja i el Minyonet de Macastre, que en paraules d’Arcos va ser “probablement un dels bandits més sanguinaris de tot el Vuitcents” (2017, 74).

comenta Arcos es desprèn que, el roder, com a eixa mena de representant dels més oprimits en que es converteix, ataca a les classes acomodades, però també pot arribar a establir acords i negociacions amb elles. En este sentit, l’aparició del tipus de roder que a finals del s.

XIX actuava com una mena de sicari o pistoler el servei d’un polític o un cacic local, és una clara mostra d’eixe vincle polític. Així el polític o cacic es beneficia de les activitats delictives de la quadrilla de roders que està baix la seua protecció a canvi de determinats favors.

D’esta manera, com afirma Arcos (2017), s’explica que ja durant el període del Sexenni Democràtic, roders com Micalet Mas, natural de la Llosa de Ranes, arribara a ser secretari i, posteriorment, alcalde de Roglà i Corberà; o que Mixana, bandoler de Castell de Castells, arribara a ser alcalde del seu poble. Altres colles de roders, com “els Ganyans i els Sena van protagonitzar una lluita aferrissada de bàndols fortament enemistats i, alhora, instrumentalitzats pels dos sectors polítics predominants a Pego en la segona meitat del segle XIX i que es van disputar el poder local a qualsevol preu” (Arcos 2017, p. 75).

El cas del Josep de la Tona, de Pedreguer, segurament el roder més important d’aquella època també es un cas paradigmàtic en este sentit, ja que per cometre robatoris com el famós de Benimassot, “disposava de tota una

En este període comença a produir-se un fenomen interessant pel que fa a la possible vinculació del bandolerisme valencià i les primeres comparses i filaes de contrabandistes a les festes de moros i cristians valencianes.

Anem a pams.

Arcos defineix el bandolerisme com un fenomen social que, com a tal, “requereix de la confluència d’una sèrie de factors ambientals i relacionals [...] (els) anomenats vincles de parentiu, territorial i polític. Els roders necessiten aquests tres lligams per a poder obrir-se camí i fer-se valdre en una societat convulsa i agitada, com fou la valenciana del segle XIX” (2017, 67). Respecte al vincle polític, del que

44 _

Bandoleros asaltando a unos viajeros. (Eugenio Lucas Villamil, 1900. Oli, 37,5 x 46 cm.) ©Museu Lázaro Galdiano

infraestructura i comandava la xarxa clandestina que s’havia forjat al seu darrere” (2017, 75) de la que participaven i es beneficiaven importants membres de la burgesia de l’època.

(Alcaraz i Santonja 2019). La majoria de les més antigues i encara existents, daten d’aquella època i treballs de recuperació històrica de la festa com, per exemple, els realitzats per Joan Josep Pascual Gisbert a Muro, han fet evident que en molts casos eixes filaes naixen gràcies al suport d’algun senyoret que actuava com una mena de benefactor de la mateixa. En Alcoi, per exemple, encara existeixen filaes que porten com a nom, el del seu fundador (per exemple, Domingo Miques, Chano o Antonio Cordón) (Domene Verdú 2018, p. 509) i la documentació històrica deixa clar que en foren moltes més, sobre tot en el cas de les anomenades filaes de cavalleria, i especialment durant l’esmentat últim terç del s. XIX (Alcaraz i Santonja 2019, p.

287).

Tenint present esta relació que s’estableix en l’últim terç del s. XIX entre el cacic-senyoret i els roders-bandolers pensem ara en el que estava passant al si de les festes de moros i cristians que es celebraven durant aquella època.

D’una banda, a través del treball de Sanchis Francés (2014, p. 338) tenim constància de que ja des de 1797, “les partides de contrabandistes reals participaven a les festes de diversos pobles disparant durant les processons i venent els productes de contraban en la plaça mateixa, tal i com les ambaixades del contraban10 escenifiquen”. La pista per a fer esta afirmació la pren l’autor precisament del treball d’Arcos (2011, p. 24), que el remet al Dietari de Manel Miquel, cirurgià de la Pobla del Duc (17671803), escrit coetàniament als fets. Més avant, en esta mateixa publicació, Sanchis Francés aprofundirà en aquest aspecte.

Amb este interessant escenari present, revisem a partir de l’estudi de Valdés Domene (2011) quins són els anys de fundació de les comparses o filaes de contrabandistes o similars actuals11 creades en el s. XIX i si representen o han representat alguna vegada una ambaixada contrabandista (Taula 4).

D’altra banda, l’últim terç del s. XIX va ser el moment en que la creació i fundació de comparses i filaes en poblacions com Alcoi, Cocentaina, Muro, Bocairent, Callosa d’En Sarrià, etc... estava en plena efervescència

Estes dades ens serviran per plantejar una sèrie de reflexions en torn a la vinculació entre bandolerisme valencià i moros i cristians en la secció final d’este capítol.

10 Les ambaixades contrabandistes són actes específics realitzats per les comparses i filaes de contrabandistes d’algunes poblacions (com vorem, normalment les més antigues) en les que es representa precisament un negoci de contraban.

11 En l’any 1862, es van fundar els Contrabandistes a Callosa d’En Sarrià, desapareguts en l’actualitat (Alcaraz i Santonja 2019, 295).

45 _

Taula 4: Relació de comparses o filaes de contrabandistes o similars fundades en el s.XIX i existents en l’actualitat i de les seues ambaixades pròpies (Valdés Domene 2011).

POBLACIÓ

NOM DE LA COMPARSA O FILÀ

ANY DE FUNDACIÓ

ACTE PROPI

DATES DE REPRESENTACIÓ

Alcoi

Andalusos

1839

Contrabando

Al menys des de 1857

Cocentaina

Contrabandistes

Mitjans del s.

XIX

Ambaixada del Contrabando o Alijo

Des de mitjans del s. XIX

Muro d’Alcoi

Contrabandistes

Entre 1850 i 18701

Ambaixada Contrabandista

Fins als inicis del s. XX

Bocairent

Contrabandistes

1860

Contrabando

Des de 1860

Ontinyent

Contrabandistes

1861

Contrabando

Des de 1861

Monfort del Cid

Contrabandistes

1865

Ambaixada Contrabandista

Des d’abans de 1889

Mutxamel

Contrabandistes

1874

Ambaixada Contrabandista

Des de 1907

La Vila Joiosa

Contrabandistes

1876

Alijo i Ambaixada Contrabandista

Des de 1876

Xixona

Contrabandistes

1884

Ambaixada Contrabandista

Des de 1884

Valdés Domene (2011) dona com any de fundació dels Contrabandistes de Muro el 1879, però l’investigador murer Joan Josep Pascual Gisbert la situa entre 1850 i 1870 arran de l’anàlisi de diferents documents històrics.

Reflexions finals

modalitat més estesa al llarg del territori espanyol, i sobre tot a terres valencianes, és aquella en que les festes es celebren en torn a l’existència de comparses o filaes, ja siga a través de l’estructura festiva moderna establida entre finals del segle XVIII i meitat del XIX, o través de la incorporació més recent de les entrades com a acte complementari de festivitats locals ja existents i no vinculades als moros i cristians.

Al llarg del present treball hem comprovat com les representacions de moros i cristians són un fenomen complexe i que des del seu origen, encara en temps de Reconquesta, han patit una evolució molt diferent depenent del lloc on s’han assentant com a manifestació festiva, degut a les diferents influències rebudes en cada cas. Aixina es possible identificar representacions de moros i cristians arreu del món amb moltes diferències entre elles però que encara conserven trets característics d’un origen comú.

De l’extens repertori de comparses i filaes existent, s’ha pogut comprovar que les de contrabandistes o similars, són de les que més es repeteixen en les diferents poblacions festeres, a més de ser de les més populars i antigues. Este últim fet ha portat a concloure als investigadors de l’àmbit que no es tracta de comparses o filaes anacròniques, sinó que quan naixen ho fan per certes influències socials i culturals. En este sentit, els contrabandistes o similars representen a les festes de moros i cristians un fenomen també complexe i àmpliament estés en Espanya, com és el

De fet, dins mateixa de la pròpia Espanya, on podríem pensar que existiria més uniformitat entre les diferents modalitats de festes de moros i cristians, trobem algunes que segurament conserven mes similituds amb representacions d’altres parts del món, com poden ser les danses, que amb la resta de festes espanyoles. De qualsevol forma, la

46 _

Esquadra de la Filà Andalusos d’Alcoi desfilant en l’Entrada (Imatge d’Antonio Soler - Escuadra de contrabandistas, CC BY 2.0, https://commons.wikimedia. org/w/index.php?curid=64218034).

bandolerisme. És evident que per elements com la indumentària d’aquelles primeres comparses de contrabandistes, que en general no ha patit canvis substancials, podria suposar-se que el bandolerisme que més va influir en la seua creació va ser l’andalús, vist a través de la iconografia romàntica.

bandoler com aquest. A més, els Andalusos d’Alcoi participaven en les festes d’Alcoi de l’època, en companyia d’altres filaes cristianes que possiblement compartiren una motivació similar en la seua fundació, vinculada a l’exaltació de certs valors patriòtics12 que representaven certes figures: Capellans, Primera de Romanos, Monesillos, Guerrers, Cids -del Sit en la seua primera denominació-, Asturians, Granadins i Tomasinos (Alcaraz i Santonja 2019, p. 285).

A partir d’ací, és ben probable que, tal i com va passar amb tantes altres filaes alcoianes, els Andalusos marcaren tendència, és a dir, que a l’hora de triar indumentària, els festers d’altres poblacions es fixaren en el que es feia a Alcoi.

Ara bé, a la vista de tot el revisat respecte al bandolerisme valencià del s. XIX i del que estava ocorrent en l’àmbit de les festes de moros i cristians al mateix temps, es podrien aventurar una sèrie de reflexions que matisen eixa suposició.

Veiem que la primera comparsa de contrabandistes en fundar-se és la d’Alcoi en 1839, un poc més de vint anys abans de que ho feren les següents de les que existeix data exacta de creació, i curiosament naix com a filà d’Andalusos. Pareix clar que en esta primera aparició dels contrabandistes a les festes de moros i cristians, a més d’altres possibles influències que ara es comentaran, va tindre una influència important el bandolerisme andalús i sobre tot eixe bandolerisme romàntic representat per “El Tempranillo”, mort escassament sis anys abans, i del que el corrent romàntic ja s’havia encarregat de fer un mite; això podria justificar el nom de la filà i que la indumentària triada fora la pròpia d’un

D’esta forma, els trages, no sols de la resta de comparses de contrabandistes fundades en el s. XIX, sinó també de moltes altres posteriors, tenen molt a vore en el model establert des d’Alcoi. Però a banda de la influència andalusa, va tindre alguna a cosa a dir el bandolerisme valencià en el naixement de les comparses i filaes contrabandistes?

12 Molts autors vinculen la presència dels contrabandistes amb l’exaltació dels seus valors patriòtics durant la guerra de la Independència en la seua lluita contra l’invasor francés, encara que ja s’ha comentat que en realitat, els bandolers actuaven més com a criminals que com a guerrillers en aquell conflicte bèl·lic.

47 _

El cante de la moza. Escena de taberna (Ángel María Cortellini Hernández, 1846). © Colección Carmen ThyssenBornemisza en préstamo gratuito al Museo Carmen Thyssen Málaga.

conformant quadrilles simulades de bandolers (o qui sap si amb la presència d’algun roder de veritat) que donaren continuïtat a eixes pràctiques i que desembocarien en la creació d’unes comparses de contrabandistes (ja no són Andalusos com en Alcoi) que, d’altra banda, no pogueren fugir del poderós influx romàntic que inundava tot allò referent al bandolerisme en l’època.

Segons s’ha comentat, les quadrilles de roders reals venien participant a les festes de molts pobles disparant els seus trabucs davant les processons, de la mateixa forma que ja ho feien les comparses hereves de la soldadesca, o que inclús realitzaven el seus negocis il·lícits a les places dels pobles, gràcies a la permissivitat de les autoritats durant els dies de festes; i també s’ha dit que més o menys a partir de l’últim terç del segle, certs roders actuaven baix la protecció de cacics, senyorets o polítics locals, personatges estos, que en alguns llocs fundaven comparses i filaes com a signe de distinció social.

Evidentment açò són suposicions que deurien ser confirmades pels vertaders experts, però en qualsevol cas, pareix clar que de les poques evidències analitzades, es desprèn que a més de la influència del bandolerisme andalús, que continua present en l’actualitat en l’elaboració de trages, disseny de boatos o en el mateix repertori musical, el bandolerisme valencià també tingué el seu paper en l’aparició dels contrabandistes en les festes de moros i cristines valencianes.

No seria, per tant, desgavellat pensar que gràcies a la influència dels cacics i altres personatges importants, estes pràctiques “lúdiques” dels roders valencians de l’època, anaren assentant-se en alguns llocs dins els actes festius locals.

El fet que pràcticament totes les ambaixades contrabandistes començaren a representar-se pràcticament des del mateix moment de la creació de les comparses podria corroborar-ho.

De fet, moltes vegades és la primera referència de celebració d’eixes ambaixades la que dona la pista de la fundació de la comparsa. D’esta forma, la pròpia gent del poble podria haver acabat copiant les pràctiques dels roders i

48 _

Escena de una venta (Manuel Cabral Aguado Bejarano, 1855) © Col·lecció Carmen ThyssenBornemisza en préstec gratuït al Museu Carmen Thyssen Málaga.

49 _

Bibliografia

CATALÁ-PÉREZ, D., 2012. La fiesta de Moros y Cristianos: herencia cultural compartida entre España y América Latina. En: A. COLOMER VIADEL (ed.), América Latina, globalidad e integración I. Madrid: Ediciones del Orto, pp. 407-427. ISBN 847923-466-0.

ALCARAZ I SANTONJA, A., 2019. La dimensió lúdica i transgressora de les festes de moros i cristians.

Sociabilitat, diversió i espectacle en l’origen, evolució i expansió d’una festa moderna (1839-2018).

Alicante: Universitat d’Alacant - Universidad de Alicante.

CATALÁ-PÉREZ, D., 2016. Las fiestas de Moros y Cristianos y su extensión en el Mundo: una visión abierta e integradora. 2016. S.l.: s.n.

ARCOS, M., 2011. Acabaren com Camot: Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII (1814-1833). Piles: Edicions del Sud.

CATALÁ-PÉREZ, D., 2019. Moros y Cristianos y Piratas en el Mundo. Los Piratas en las fiestas de Moros y Cristianos del Mundo. Alicante: Universidad de Alicante - Comparsa de Piratas de Villena, pp.

67-96.

ARCOS, M., 2017. Bandolerisme al País Valencià al llarg del segle XIX. Recull de Conferències 2015 / Debats de Recerca, vol. 9, pp. 61-76. DOI 10.2436/15.8060.11.6.

ARCOS, M., 2020. L’eterna versió oficial, la maleïda versió oficial . Nosaltres La Veu [en línea]. [Consulta: 23 julio 2020]. Disponible en: https://www. nosaltreslaveu.com/noticia/31774/leterna-versiooficial-maleida-versio-oficial.

CHIC GARCÍA, G., 2017. Bárbaros y salteadores en la Bética. El bandolerismo durante la Antigüedad.

Andalucía en la Historia, vol. XV, no. 56, pp. 8-13.

CIPOLLONE-FERNÁNDEZ, A., 2017. Miguel Villar González (Sagunto 1913 - Gandía 1996) y su aportación a la música de las fiestas de Moros y Cristianos. Alicante: Universidad de Alicante.

ARDIT LUCAS, M., 1974. Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l’Antic Règim (País Valencià, 1759-1843) . Recerques: Història, Economia i Cultura, vol. 3, pp. 137-152.

COMISIÓN DE CULTURA DE LA SOCIETAT DE FESTERS DEL SANTÍSSIM CRIST DE L’AGONIA, 2014. I Congreso Internacional de Embajadas y Embajadores de la Fiesta de Moros y Cristianos.

Libro de Actas. Ontinyent: Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia.

BELMAR GONZÁLEZ, J.F., 2017. Contrabandistas y bandoleros en la franja litoral de Lorca, Mazarrón y Águilas a través de la prensa nacional (1800-1850).

Alberca: Revista de la Asociación de Amigos del Museo Arqueológico de Lorca, vol. 15, pp. 241-279.

BERNARDO DE QUIRÓS, C. y ARDILA, L., 1988. El bandolerismo andaluz. Madrid: Turner.

DÍAZ TORREJÓN, F.L., 2004. Guerrilla, contraguerrilla y delincuencia en la Andalucía napoleónica (1810-1812). Lucena: Fundación Ruta del Tempranillo.

BRISSET MARTÍN, D.E., 1988. Representaciones rituales hispánicas de conquista. S.l.: Universidad Complutense de Madrid, Servicio de Publicaciones.

DOMENE VERDÚ, J.F., 2015. Las fiestas de Moros y Cristianos. Sant Vicent del Raspeig: Publicacions Universitat d’Alacant.

BRISSET MARTÍN, D.E., 1993. Clasificación de los «moros y cristianos». Gazeta de Antropología, vol.

10.

DOMENE VERDÚ, J.F., 2018. Las fiestas de moros y cristianos de Villena. Alicante: Universidad de Alicante.

CARRASCO URGOITI, M.S., 1963. Aspectos folclóricos y literarios de la fiesta de moros y cristianos en España. PMLA, vol. 78, no. 5, pp. 476491. DOI 10.2307/460725.

DONOSO JIMÉNEZ, I., 2017. Ritual i dansa en el moro-moro de les illes Filipines. En: R. SANCHIS FRANCÉS y J.F. MASSIP (eds.), La Dansa dels altres: Identitat i alteritat en la festa popular. S.l.: Editorial Afers, pp. 376. ISBN 9788416260423.

CARRASCO URIGOITI, M.S., 1996. El Moro Retador y El Moro Amigo: Estudios Sobre Fiestas y Comedias de Moros y Cristianos. Granada: Universidad de Navarra.

50 _

FLORES DEL MANZANO, F., 1991. Características, localización y consecuencias del bandolerismo extremeño. Alcántara: revista del Seminario de Estudios Cacereños, vol. 23-24, pp. 7-28.

J.L. V. FERRIS y B. ARACIL (eds.), América Latina y Europa : espacios compartidos en el teatro contemporáneo. Madrid: Visor, pp. 539. ISBN 9788498951646.

GAMERO ROJAS, M., 2017. Entre la marginación y el ejército. Bandoleros en las sierras y los puertos de Andalucía. Andalucía en la Historia, vol. XV, no. 56, pp. 24-27.

NEWALL, V., 1981. The Turkish Knight in English Traditional Drama. Folklore, vol. 92, no. 2, pp. 196-202. ISSN 0015-587X. DOI 10.1080/0015587X.1981.9716206.

GARCÍA FERNÁNDEZ, M., 2017. Golfines y monfíes.

Bandoleros en las fronteras medievales (siglos XIIIXVI). Andalucía en la Historia, vol. XV, no. 56, pp.

14-19.

RICARD, R., 1958. Otra contribución al estudio de las fiestas de “moros y cristianos’. Mexico D.F.: UNAM. RODRÍGUEZ MARTÍN, J.A., 2008. Una aproximación al bandolerismo en España. Iberoamericana, vol. 8, no. 31, pp. 85-106.

GARCÍA MARTÍNEZ, S., 1977. Bandolerismo, piratería y control de moriscos en Valencia durante el reinado de Felipe II. Valencia: Universidad de Valencia.

SALA AUSÉNS, J.A., 1989. Bandolerismo en Aragón en el siglo XVI. Historia de Aragón (Vol.2): Economía y sociedad. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, pp. 405-416.

GARCÍA MARTÍNEZ, S., 1980. Bandolers, corsaris i moriscos. Valencia: Eliseu Climent.

SANCHIS FRANCÉS, R., 2014. Moros, cristians i contrabandistes. Moros i Cristians Ontinyent 2014.

Ontinyent: Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia, pp. 334-339.

GUÍA MARÍN, L., 2006. Entre la disidencia y la marginalidad: Bandos y bandidos en Valencia durante los siglos XVI y XVII. Actas de las IX Jornadas sobre el bandolerismo en Andalucía.

Lucena: Ayuntamiento de Lucena, pp. 99-125.

TORRES JIMÉNEZ, J.C., 2006. El bandolerismo en el Reino de Jaén. Córdoba: Fundación para el Desarrollo de los Pueblos de la Ruta del Tempranillo.

HOWES, S., 2009. Morris Dance. Lazos. La Revista del Centro de Interpretación del Folklore y la Cultura Popular, vol. 23, pp. 12-14.

URZAINQUI SÁNCHEZ, S., 2016. Bandidos y bandolerismo en la Valencia del siglo XVII: Nuevas fuentes, nuevas perspectivas. Valencia: Universitat de València.

JAÉN GONZÁLEZ, P.J., 2009. Introducción al bandolerismo. Innovación y Experiencias Educativas, no. 15, pp. 1-10. ISSN 1988-6047.

VALDÉS DOMENE, A., 2011. ¡Alto! ¿Quién vive? ¡¡Somos los Contrabandistas!! Día 4 que fuera, pp.

245-253.

LÓPEZ MORÁN, B., 1995. El bandolerismo gallego en la primera mitad del siglo XIX . A Coruña: Ediciós do Castro.

VILOVIC, S. y SARDELIC, M., 2014. La Moreska de Korcula. En: C. de C. de la S. de F. del S.C. de L’AGONIA (ed.), I Congreso Internacional de Embajadas y Embajadores de la Fiessta de Moros y Cristianos. Libro de Actas. Ontinyent: Societat de Festers del Santíssim Crist de l’Agonia.

MACEDO, J.R. y RIVAIR, J., 2008. Mouros e cristãos : a ritualização da conquista no velho e no Novo Mundo. Bulletin du Centre d’études médiévales d’Auxerre, no. Hors-série n° 2. ISSN 1623-5770. DOI 10.4000/cem.8632.

VINCENT, B., 2017. Acetile, Pedro Arrobas y el Cañari. Los monfíes del Reino de Granada.

Andalucía en la Historia, vol. XV, no. 56, pp. 20-23.

MARTÍNEZ POZO, M.Á., 2015. Moros y Cristianos en el Mediterráneo Español: antropología, educación, historia y valores. Granada: Gami Editorial.

MASSIP, F., 2010. A cos de rei: festa cívica i espectacle del poder reial a la Corona d’Aragó . Valls: Cossetània.

MASSIP, F., 2015. Los Doce Pares de Francia en el México de hoy: vasos comunicantes con la teatralidad popular europea. En: M. RUIZ BAÑULS,

51 _

Contrabandistes en les festes de Moros i Cristians 52 _

53 _

Les comparses anacròniques.

José Fernando Domene i Verdú (Doctor en Lingüística i en Història Contemporània).

54 _

Un estudiante de Salamanca, siglo XVIII (Nicolás Megía Márquez, 1880. Oli sobre llenç, 234 x 145 cm.)

Copyright de la imatge ©Museu Nacional del Prado.La figura dels Estudiants és una de les introduïdes en les festes de moros i cristians per influencia del Romanticisme.

El quadre representa el personatge que protagonitza el poema dramàtic El estudiante de Salamanca (1840) d’un dels autors espanyols referent d’este corrent, José Espronceda (1808-1842).

Al primer Congrés de Festes de Moros i Cristians, celebrat a Villena en 1974, es va proposar l’eliminació de totes les comparses anacròniques, entenent per tals les que no representaren als guerrers que van participar en la Reconquesta. Va ser un fester alcoià, Salvador Domènech Llorens (1976, 249-256), qui va fer aquesta proposta en la seua comunicació titulada “ El problema de los anacronismos festeros “. En ella, va advocar per l’eliminació de totes les comparses que ell considerava anacròniques, és a dir, que no representaren als guerrers medievals de la reconquesta; i només va exceptuar les comparses de Contrabandistes i Maseros, a causa de l’arrelament social que tenen en les festes d’Alcoi i al disgust i la polèmica que suscitaria la seua eliminació.

a l’autor d’aquesta proposta (Vizcaínos, Tercios de Flandes, Marinos, Estudiantes y Labradores, en Petrer; Españoletos, Granaderos, Contrabandistas, Zuavos y Estudiantes, en Bocairent). A Elda, només s’hauria salvat la comparsa de Cristians, ja que les altres (Piratas, Contrabandistas, Estudiantes i Zíngaros) haurien hagut de desaparéixer. A Villena, només s’haurien salvat les comparses de Cristians, Almogàvers i Ballesters. Aquestes dues últimes són, precisament, les més modernes (1954 i 1966, respectivament) i les més petites del bàndol cristià, i van substituir a altres dos tan anacròniques, però tan antigues, com els Romans (que ja existia en 1857) i els Americans (1928). Haurien hagut de desaparéixer, en canvi, les comparses de Pirates, Estudiants, Marins Corsaris, Andalusos i Llauradors, que són precisament les més grans i les que més simpaties tenen en la població.

Encara sort que no li van fer cas, perquè això hagués suposat l’eliminació de totes o de gairebé totes les comparses del bàndol cristià dels pobles amb festes més antigues i tradicionals. Així, per exemple, si se li hagués fet cas, hauria desaparegut el bàndol cristià complet en dues poblacions amb unes festes tan antigues i tradicionals com Petrer i Bocairent, per exemple, que se celebren des de 1821 i 1860, respectivament. En elles, totes les comparses del bàndol cristià, la majoria d’elles centenàries, serien anacròniques per

En efecte, les comparses considerades anacròniques són les més antigues, les més nombroses, les més grans i les que compten amb major arrelament social. En efecte, una de les comparses més antigues en gairebé totes les poblacions que celebraven festes de moros i cristians en la primera meitat del segle XIX és la de Romans. Igualment, la filà Contrabandistes és una de les més antigues d’Alcoi, perquè ja existia en 1839, la de Maseros es va fundar en

55 _

Palique y trago (José Benlliure y Gil, cap a 1878. Oli sobre llenç, 47 x 60 cm.) Copyright de la imatge ©Museu Nacional del Prado.També conegut com Campesinos en un interior. Labradores, esta obra de Benlliure presenta la figura dels maseros o llauradors tan presents en les festes de moros i cristians valencianes.

1842, la d’Estudiants existia ja en 1853. La filà de Mariners es va fundar a Alcoi en 1855 i en 1858 es va crear una segona filà de Mariners.

A Ontinyent, la comparsa de Mariners es va fundar en 1860, el primer any en què es van celebrar festes de moros i cristians. La comparsa de Biscains es va fundar a Onil en 1852, etc. Però és que, a més de ser les comparses més antigues, són les més grans i les que estan més arrelades en la societat.

Això ocorre en totes les poblacions festeres, i l’exemple de Villena pot ser molt il·lustratiu. Les tres comparses més grans d’aquesta ciutat són les de Pirates, Estudiants i Andalusos, amb 2.200, 1.800 i 1.400 festers respectivament. Cal assenyalar que fins fa molt pocs anys la tercera comparsa quant al núm. de socis era la de Llauradors, amb més de 1.400 festers, havent disminuït a conseqüència de la compra de la casa on està la seu de la comparsa. Les més menudes, amb poc més de 200 festers, són, precisament, les que no són anacròniques, els Almogàvers i els Ballesters. Que curiós!

Però l’eliminació dels anacronismes no es limitaria a les comparses, sinó que afectaria altres elements festers, alguns d’ells tan importants com els arcabussos o els mateixos càrrecs festers (capità, alferes, sergent i cap), que tenen el seu origen en la soldadesca i aquesta, al seu torn, en les Milícies del Regne, que van ser creades en 1609. No diguem res

de res les rodelas, patges, volants, ball de banderes, moviments militars com El Rogle de Beneixama o el Pas de Revista de Bocairent, i la majoria dels textos d’ambaixades, sobretot els més antics. El mateix Salvador Doménech va escriure els textos d’ambaixades de diverses poblacions (Elx, Crevillent, El Tractat d’Almirra) posant especial obstinació en el rigor històric.

Com es veu, alguna cosa falla en aquest plantejament del congrés de Villena. En efecte, les festes de moros i cristians no són una representació teatral purament històrica d’uns fets que van ocórrer en un període històric concret com és la Reconquesta. Les festes de moros i cristians, per contra, són en primer lloc, una festa, i per tant, tenen un origen popular i el poble pla és el protagonista.

Com totes les festes populars, són realitzades pel poble i per al poble. I, per tant, se celebren tal com el poble les ha concebut. En el camp de l’antropologia, Honorio Velasco, per exemple, diu que “disfraces, máscaras, liberación de tabúes, desembarazamiento de controles sociales..., hacen de estas fiestas más bien la expresión de la antiestructura [...]. Y la antiestructura es precisamente la activación de la comunitas, es decir, la disolución de las diferencias y las posiciones de adhesión

56 _

Contrabandista (Jean Laurent, 1863. Albúmina sobre paper fotogràfic). Museu d’Història de Madrid.Esta fotografia presa pel fotògraf francés Jean Laurent (1816-1886) a Andalusia, ens permet comprovar que la indumentària dels contrabandistes a les festes de moros i cristians era un fidel reflex de la que empraven els contrabandistes andalusos de l’època.

desiteresada, la vinculación profunda, la igualdad y la solidaridad de todos” (Velasco, 1982, 23).

manifestaciones populares, las hace el pueblo, no se hacen para el pueblo; su finalidad es el divertimento” (López, 1976, 449).

Naturalment, les elits cultes han intentat influir en les festes de moros i cristians, reflectint moltes vegades la seua ideologia política.

La postura d’eliminació dels anacronismes que va defensar Salvador Doménech en el congrés de Villena, per exemple, era la mateixa del nacional-catolicisme de la postguerra i era una conseqüència del seu concepte sobre les festes de moros i cristians. En 1953, el regidor de festejos de l’Ajuntament de Villena, Ricardo Guillén Yánez, va escriure que “les festes s’entronquen remuntant el seu origen a l’època de la Reconquesta, pretenent un ressorgiment vinculant els actes a episodis de la història local, amb cites d’herois i personatges coterráneos que van aconseguir nombradía. El que importa és el fet històric rediviu. El cas estrany i anacrònic ha d’excloure’s” (Guillén, 1953). Per això, el sociòleg Restituto López va expressar aquestes dues maneres de concebre les festes i va dir en el congrés de Villena: “Creo que hay una gran diacronía de fase y separación de la visión de la Fiesta en este Congreso, y de la visión verdadera y real del festero. Festero del que creo que nos hemos olvidado totalmente. Como ha dicho en mi comunicación, las fiestas son

L’origen de les comparses considerades anacròniques està a cada moment històric i es deu al caràcter popular de les festes. La mentalitat de cada període històric ha influït en les comparses i en les festes. Per això, moltes d’elles tenen L’origen en el romanticisme.

La irrupció del Romanticisme com a corrent cultural, el seu interés per l’Edat mitjana i el seu estil grandiloqüent es van deixar sentir en les festes de moros i cristians, sobretot en els textos d’ambaixades i en les comparses, que moltes vegades corresponien als tòpics romàntics (contrabandistes i bandolers, estudiants, mariners i altres comparses).

Sobre les ambaixades, deia Enrique Llobregat (1976) en el congrés de Villena que “la lectura o la audición de algunas de ellas produce una resonancia literaria inequívoca: estamos en pleno dominio del drama romántico, en un epigonismo del Duque de Rivas o de Zorrilla”.

Altres comparses van aparéixer per influència dels partits polítics (Biscains i Navarresos, per influència carlista; Garibaldinos, d’ideologia liberal) i altres, com els Marroquins o el Marroc, pels esdeveniments bèl·lics del segle XIX, com la Guerra del Marroc (1859-1860).El Romanticisme és el corrent cultural, artística, literària i musical

57 _

El Pilar no se rinde (Federico Jiménez Nicanor, cap a 1885.

Oli sobre llenç, 244 x 322 cm.)

Copyright de la imatge ©Museu Nacional del PradoEl quadre representa el primer setge de Saragossa, un dels episodis més heroics de la guerra de la Independència, conflicte que per a diversos autors va tindre certa influencia en l’aparició dels contrabandistes en les festes de moros i cristians.

que a Europa durant la primera meitat del segle XIX. Es va iniciar a Alemanya a la fi del segle XVIII i es va estendre a tota Europa a principis del segle XIX, encara que a Espanya no va arribar fins a 1834 amb la volta dels exiliats polítics d’Anglaterra. El romanticisme va ser la corrent cultural que va acompanyar a la fi de l’Antic Règim, de la monarquia absolutista i a l’arribada del règim liberal i el parlamentarisme polític. Va ser el corrent cultural dels quals van lluitar contra la tirania dels reis absoluts i a favor de la constitució i el parlament seguint la idea que “ el poder reside en la nación”, que van plasmar en les constitucions de cadascun dels països. Per això, el romanticisme es basa en dues idees fonamentals, la llibertat i el nacionalisme. La llibertat, contra la tirania dels reis absolutistes, i el nacionalisme, a favor del poble, de la nació en la qual a partir de llavors residia la sobirania i que s’expressava a través de la constitució i del parlament.

En l’art, la música i la literatura, es basa en l’exaltació, l’idealisme i la subjectivitat com a expressió de l’ànsia de llibertat. El nacionalisme, per part seua, s’expressa en l’interés per destacar les característiques peculiars de cada nacionalitat, la seua llengua, la seua història i els seus costums, els seus mites, la seua música i la seua literatura. Per això, mostren un interés especial per l’Edat mitjana, ja que en aquest període es troba

l’origen de cadascuna de les nacionalitats europees, per la literatura nacional de cada país (a Espanya, per la literatura del Segle d’Or especialment), per la música pròpia de cada país, que els compositors recullen en les seues obres musicals, i pels costums de la gent normal, del poble pla de cada país, que dóna origen al costumisme.

L’interés pel rigor històric de les comparses ha estat una moda, que s’ha desenvolupat durant el franquisme i la transició política, però que ja es pot dir que ha passat. En les festes d’Alcoi, es pot veure tots els anys que els vestits de les esquadres especials, de les ostentacions, dels ballets i fins i tot dels càrrecs festers ja no mostren la majoria de les vegades gens d’interés pel rigor històric, sinó que prenen com a model el vestuari de les pel·lícules nordamericanes actuals de tema pretesament històric, però que de rigor històric no tenen res.

Són els vestits del tipus Connan el Bárbaro, que s’han generalitzat al cinema actual i, a través d’ell, han passat a les festes de moros i cristians.

58 _

Alfonsito Cabral con puro (Manuel Cabral y Aguado Bejarano, 1865. Oli, 125 x 100 cm.) ©Museu Nacional del Romanticisme. Aquests retrats infantils van ser molt populars entre la societat burgesa decimonònica per la seua elegància i coqueteria. En aquest cas es descriu amb gran minuciositat els detalls de la indumentària típica de bandoler: barret calañés, jaqueta curta negra o marsellès, camisa blanca, faixa blava i polaines profusament decorades. Alfonsito Cabral apareix sostenint un cigar pur entre els seus dits, aportant cert anecdotisme a l’obra.

59 _

Bibliografia:

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2006e): “Elementos y tipología de las Fiestas de Moros y Cristianos”, en Domene, J. F., González, M. A. y Vázquez, V. (Coord.): Las fiestas de Moros y Cristianos en el Vinalopó (coord.), Col·lecció l’Algoleja / 8, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Alicante, pp. 45-54.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (1999): “El I Congreso y el origen de la U.N.D.E.F.”, Revista anual Día cuatro que fuera, Villena, pp. 250-259.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (1999): “Historia e identidad en el origen de las fiestas de moros y cristianos”, en Oliver Narbona, Manuel (coord.): Jornadas de Antropología de las Fiestas. Identidad, mercado y poder, Expofiesta: Feria Nacional de las Fiestas Populares, Sueca, pp. 165-180.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2006f): “Historia de las Fiestas de Moros y Cristianos de Villena”, en Domene, J. F., González, M. A. y Vázquez, V. (Coord.): Las fiestas de Moros y Cristianos en el Vinalopó (coord.), Col·lecció l’Algoleja / 8, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Alicante, pp. 155-186.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2000): “El origen de las comparsas y filaes más antiguas de las fiestas de moros y cristianos”, en Oliver Narbona, Manuel (coord.): Jornadas de Antropología de las Fiestas, Edita: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert, Alicante, pp. 239-252.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2008a): Historia de las Fiestas de Moros y Cristianos de Villena. Los textos de las Embajadas y la Conversión en la Historia de las Fiestas de Villena, EPdV, Villena.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2015): Las fiestas de moros y cristianos, Publicacions Universitat d’Alacant, Sant Vicent del Raspeig, 384 pp.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2001): “El origen de las comparsas de las fiestas de moros y cristianos”, Revista anual Día cuatro que fuera, Villena, pp. 252-261.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2017a): “El origen de los trajes festeros más antiguos de las comparsas de Cristianos y Moros”, en Ponce Herrero, Gabino (ed.) Moros y cristianos. Un patrimonio mundial. IV Congreso Nacional y I Internacional sobre las fiestas de moros y cristianos, Tomo II, UNDEF, Universidad de Alicante, pp. 123-138.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2001): “La función social de las fiestas religiosas: El Corpus Christi y la fiesta patronal de Villena en la Edad Moderna”, en Oliver Narbona, Manuel (coord.): III Jornadas de Antropología de las Fiestas, Edita: Instituto Alicantino de Cultura Juan GilAlbert, Institución Ferial Alicantina, Elche, pp. 123-136.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2017b): “Historicidad y posmodernidad en los trajes festeros. El origen de los trajes festeros más antiguos de las comparsas de Cristianos y Moros”, en Ponce Herrero, Gabino (ed.): Moros y cristianos. Un patrimonio mundial. IV Congreso Nacional y I Internacional sobre las fiestas de moros y cristianos, Tomo II, UNDEF, Universidad de Alicante, pp. 139-150.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2002a): “La filosofía de las fiestas de moros y cristianos: la ortodoxia festera”, en las Actas del III Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos, Edita: UNDEF y CAM, Murcia, pp. 8396.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2002b): “Lingüística y lexicología de las fiestas de moros y cristianos”, en las Actas del III Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos, Edita: UNDEF y CAM, Murcia, pp. 115-122.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2002c): “El origen de las comparsas y filaes de las fiestas de moros y cristianos”, en las Actas del III Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos, Edita: UNDEF y CAM, Murcia, pp. 289304.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2017c): “Los actos más tradicionales y su arrinconamiento en la evolución hacia la espectacularidad de las fiestas”, en Ponce Herrero, Gabino (ed.): Moros y cristianos. Un patrimonio mundial.

IV Congreso Nacional y I Internacional sobre las fiestas de moros y cristianos, Tomo II, UNDEF, Universidad de Alicante, pp. 179-207.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2017d): “La función social e ideológica de las fiestas religiosas: identidad local, control social e instrumento de dominación”. Revista de Dialectología y Tradiciones Populares. Antropología.

Etnografía. Folklore, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, vol. LXXII. Nº 1, enero-junio 2017, pp. 171-197.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2002d): “Síntesis histórica de las fiestas de moros y cristianos”, en las Actas del III Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos, Edita: UNDEF y CAM, Murcia, pp. 353-374.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2017e): Las fiestas religiosas como instrumento de dominación social, Editorial Académica Española, Berlín, 75 pp.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2018a): La tradición en las fiestas de moros y cristianos del área valenciana.

Historia, arte y cultura, Editorial Académica Española, Berlín, 168 pp.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2002f): “Conceptualización de las fiestas de moros y cristianos”, Revista anual Día cuatro que fuera, Villena, pp. 296-300.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2002f): “Lingüística y lexicología de las fiestas de moros y cristianos”, Revista anual Día cuatro que fuera, Villena, pp. 301-305.

60 _

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2018c): Las fiestas de moros y cristianos de Villena, Tesis doctoral inédita, Universidad de Alicante, 2018.

DOMENE VERDÚ, José Fernando (2019): “El origen de la comparsa de Piratas de Villena en el contexto histórico local”, en Los Piratas en las fiestas de moros y cristianos del mundo. Actas del I Congreso Internacional, Universitat d’Alacant y Comparsa de Piratas de Villena, pp. 173-194.

DOMENE VERDÚ, José Fernando y SEMPERE BERNAL, Antonio (1989): Las fiestas de moros y cristianos de Villena, Alcoy, 221 pp.

DOMENE, J. F., GONZÁLEZ, M. A. y VÁZQUEZ, V. (coord.)

(2006): Las fiestas de Moros y Cristianos en el Vinalopó (coord.), Col·lecció l’Algoleja / 8, Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, Alicante, 304 pp.

DOMÈNECH LLORENS, Salvador (1976): “El problema de los anacronismos festeros”, I Congreso Nacional de Fiestas de Moros y Cristianos. Villena, 30 de agosto al 2 de septiembre de 1974, Alicante, pp. 249-256.

GUILLÉN YÁNEZ, Ricardo (1953): “Las dianas”, Villena.

Revista anual Septiembre 1953.

LÓPEZ HERNÁNDEZ, Restituto (1976): “Espontaneidad, control o dirigismo”, Actas del I Congreso Nacional de Fiestas de Moros y Cristianos, Villena 1974, Alicante, 1976, pp. 443-448.

LLOBREGAT CONESA, Enrique (1976): “Talante histórico que reflejan las actuales celebraciones de moros y cristianos”, Actas del I Congreso Nacional de Fiestas de Moros y Cristianos, Villena 1974, Alicante, pp. 505-513.

MANSANET RIBES, José Luís (1976a): “Lo espiritual y su proyección en la Fiesta”, Actas del I Congreso Nacional de Fiestas de Moros y Cristianos, Villena 1974, Alicante, pp.

189-194.

MANSANET RIBES, José Luís (1976b): “La fiesta de moros y cristianos como institución y su ordenación”, Actas del I Congreso Nacional de Fiestas de Moros y Cristianos, Villena 1974, Alicante, pp. 347-392.

MANSANET RIBES, José Luís (2002): “La Fiesta de Moros y Cristianos y su futuro. Sus valores. ¿Diversión? ¿Espectáculo? ¿Conmemoración?, en las Actas del III Congreso Nacional de la Fiesta de Moros y Cristianos, edita: UNDEF y CAM, Murcia, pp. 337-344.

SALVÀ Y BALLESTER, Adolf (1958): Bosqueig Històric i Bibliogràfic de les Festes de Moros i Cristians, Instituto de Estudios Alicantinos, Diputación Provincial de Alicante, Alicante, 2002, Edición facsímil, 175 pp.

SOLER GARCÍA, José María (1976a): “Origen de las fiestas de Villena en honor a la Virgen de las Virtudes”, Actas del I Congreso Nacional de Fiestas de Moros y Cristianos, Villena, 1974, Alicante, pp. 559-566.

61 _

No hi han moros sense contrabandistes.

Albert Alcaraz i Santonja (Universitat d’Alacant).

62 _

Esquadra de dones contrabandistes d’Ibi, el dia de l’entrada. Foto de Daniel Català Pérez.

Valientes contrabandistas, de la Habana hemos venido.

El tabaco es superior, la pana y la musolina, y muy lujosos pañuelos procedentes de Manila.

Sevilla, Cádiz y Granada han visto nuestra presencia, y para alcanzar la victoria solo nos falta Valencia.

Si el paso libre nos das tú, soldado de valor, daremos mucho dinero y tabaco superior.

i cristians, en transformar-se aquelles companyies de soldats, en abandonar el sentit militar conservant el merament lúdic, en comparses de moros i cristians.

Però hi ha altre element a les nostres costes que si bé no ha adquirit el mateix pes paisajístic i patrimonial que les torres de guaita, perquè moltes d’elles han estat enderrocades i les que perviuen presenten un deficient estat de conservació, sí que resulta important, per la seua proliferació (n’hi van haver més que torres), i perquè també té molt a vore amb la moderna festa de moros i cristians, encara que per altra raó. Ens referim a les caselles de carabiners, construïdes entre els segles XVIII i XIX amb l’objectiu de servir de punts de vigilància contra el desembarcament de productes de contraban.

(Ambaixada del Contraban, Bocairent, anònim del segle XIX)

Un lloc on esta activitat era ben freqüent era La Marina, cosa que venia propiciada per les pròpies característiques de la costa, propensa en penya-segats i caletes, a la que s’acompanyava un secular empobriment de la població. Fou esta, important zona d’entrada de mercaderies de contraban durant els segles XVIII i XIX, tabac i teles de cotó angleses especialment. El fragment de l’ambaixada de Bocairent amb que hem iniciat este article n’és un bon exemple. També el testimoni de Richard Ford, que en el seu llibre de viatges

Si hi ha un fet paisajístic característic del nostre litoral, eixe és sens dubte la contínua distribució de torres de guaita per la costa. Construïdes entre els segles XVI i XVII, serviren com punts de vigilància front els continuats atacs dels pirates barbarescs.

Un tipus de construcció que, juntament amb les milícies locals, constituïren la base de l’organització defensiva del Regne de València, motiu sobre el que posteriorment es configuraria la moderna festa de moros

63 _

Alijo de Contrabandistes i Pirates.

La Vila Joiosa. Foto de Paco Lloret Infante.

Handbook for travellers in Spain, publicat en 1845, segons recull Galiana Soriano (2015), relatà que:

En la nostra tesi doctoral La dimensió lúdica i transgressora de les festes de moros i cristians.

Sociabilitat, diversió i espectacle en l’origen, evolució i expansió d’una festa moderna (1839-2018), defensada en setembre de 2019, argumentàrem que ha estat l’element lúdic, present de manera transversal en tots i cadascun dels festeigs que es poden considerar antecedents de la moderna festa de moros i cristians (funcions, naumàquies, torneigs, mascarades, i alardos i soldadesques), i expressat en la pràctica de la sociabilitat, el gust per la diversió i la cerca de l’espectacle, la principal raó del seu èxit. I és que, més enllà del sentit de la festa i de la forma en que la conjuguem, la festa de moros i cristians ha construït un relat paral·lel a l’estrictament oficial basat en la transgressió de la norma i les ganes de riure’s i passar-ho bé.

Gibraltar és el gran magatzem de béns anglesos, especialment teles de cotó, que es passen de contraban a Espanya al llarg de la costa entre Cadis i Benidorm, amb gran benefici de les autoritats espanyoles, la missió de les quals és evitar el que en realitat fomenten (citat a pp. 292-293, traducció de Galiana Soriano).

Relat que complementem amb un cas real de contraban de deu arroves de «tabaco oja del brassil» ocorregut en 1797 entre La Vila Joiosa i el Comtat amb varis detinguts de La Vila, Gorga, Penàguila i Benilloba, recollit en els protocols del notari alacantí Pablo-Fulgenció Manchón, dipositats en l’Arxiu Històric Provincial d’Alacant (Galiana Soriano, 2015).

És ací, on l’elogi a un personatge furtiu com el contrabandista i a una activitat il·lícita com és el contraban troba sentit. Un contrabandista però, que la mateixa festa modelarà, creant una figura pròpia, que res tindrà a vore amb qui realment exerceix com a tal en les costes i comarques valencianes, fins i tot allunyant-lo d’eixa imatge autòctona. Uns contrabandistes que la festa defineix des del mateix moment que l’incorpora al seu relat com a bandolers andalusos, cavalcadors de trabuc, navalla i amb llargues patilles.

Fets i relats que ens porten a observar la importància del contraban com activitat en aquells segles XVIII i XIX i que d’alguna manera, ajudarien, segur, a popularitzar-lo junt la figura del contrabandista, sent la festa de moros i cristians un clar exemple d’això.

64 _

Alijo de Contrabandistes. La Vila Joiosa 1947. Memòria Gràfica de La Vila Joiosa.

Podem pensar que l’equiparació simbòlica en l’imaginari col·lectiu de l’espanyol de principis del segle XIX del francès jacobí amb el musulmà infidel i invasor (Ariño, 1988) pot ser una de les possibles causes de l’aparició de les filaes i comparses de Contrabandistes enteses estes com expressions locals d’aquells guerrillers organitzats en partides contra les tropes napoleòniques vistes des de l’òptica romàntica que idealitza el bandoler de Sierra Morena i Ronda (cas de Jose María “el Tempranillo”). Equiparació que podríem ampliar als maseros, expressió de la resistència popular en el camp i viles valencianes, amb la figura també idealitzada del Palleter, i als estudiants, si seguim el raonament de Vañó Silvestre (1982) que justifica la seua presència en la festa en el batalló d’estudiants de la Universitat de València caiguts durant el setge francès a Saragossa l’any 1808. O les mateixes comparses de Capellans, bastant populars durant el segle XIX, inspirades, segons dit autor, amb figures mítiques de la Guerra del Francès com el Cura Merino.

les altres tres citades, junt la dels Mariners, la més popular amb 21 presències durant el segle XIX, estaria més pròxim al sentit juganer i transgressor associat a la diversió en grup, que totes elles tenien: el romàntic bandoler andalús, el pinturero i rondador estudiant, el mariner de taberna portuària, el desvergonyit llaurador valencià de romanç i sainet, i el frare borratxí de galtes grasses i enrogides; restant bastant allunyada de l’abans citada de la pretesa connexió amb esdeveniments històrics, raonament construït seguint una perspectiva modelada a posteriori.

Les comparses de contrabandistes en la moderna festa de moros i cristians La primera referència a la presència d’una comparsa o filà de contrabandistes o andalusos ens porta a la primera acta de la coneguda com Junta de Directores del Señor San Jorge, òrgan precursor de l’Associació Sant Jordi, datada el 12 de maig de 1839. Este document ens aporta la primera relació exacta sobre les filaes (citades com a comparses en el document), existents a Alcoi eixe any. Entre elles una «Comparsa de Andaluzes».

Tanmateix, seguint la importància que l’element lúdic tingué en el procés d’aparició i consolidació de la moderna festa de moros i cristians, la raó de l’existència, ja no sols de les comparses de contrabandistes, sinó de

Uns andalusos, que eren contrabandistes, perquè eren els principals protagonistes de l’acte conegut com Contraban i del que a

65 _

Dones contrabandistes en l’entrada de moros i cristians d’Ibi. Foto de Daniel Català Pérez.

en una población civilizada y en fiestas de tanto lucimiento, queda por lo mismo vigente la prohibición de semejante acto. En el caso pues de quererlo llevar a efecto, será bajo el cumplimiento de la palabra que empeñaron sus individuos en acta de 7 de Junio de 1857, arrojándo en lugar de tales asquerosidades palomos y cosas análogas y decentes que nada dejen de desear el buen órden y decoro de la fiesta. (p 53-53r).

Alcoi ja se’n parla en 1857, en la junta del dia 7 de juny, en el marc d’aprovació del capítol 20 addicional al reglament de 1839, quan es planteja suprimir-lo (amb el que es suposa que ja vindria celebrant-se amb anterioritat), sent considerat com «diversión oscena» a causa de «las cosas indecentes y asquerosas que suelen arrojar en la plaza en dicho acto», acordant-se, tanmateix, la seua continuïtat, a petició de dos membres de la filà Andalusos que es trobaven en dita junta, en comprometre’s estos a «en lugar de arrojar tales asquerosidades, tirar y esparcir palomos y cosas análogas y decentes, que nada dejen que desear al buen orden y decoro de la fiesta» (pp. 31r-32).

Cosa que es veu, ja es produiria tot seguit, si atenem al que ens diu la Guía del Forastero de Martí Casanova, publicada només dos anys després, en 1864:

Cinc anys després el reglament de 1862, en el seu article, ratifica allò aprovat en 1857, deixant vore, tanmateix, que en eixos moments no es celebrava:

No hay diana el DIA 24. En cambio, á las 6 de la mañana las comparsas de Andaluces y Somatenes representan el acto joco-serio de el contrabando, con escaramuzas, tiros y arengas bilingües, soltándose en la plaza del castillo con gran algaraza, las cargas de singular contrabando aprehendidas á los andaluces: que consisten en palomas, pájaros, cigarros etc. quedando ya prohibido hacer uso de otros objetos que en años anteriores lo constituían. (p.

213).

Habiendo hecho ver la experiencia el grande abuso que se ha convertido en años anteriores por la comparsa llamada de los Andaluces en el acto conocido por el Contrabando que tiene lugar a las 6 de la mañana del dia 24 del referido mes de Abril, arrojando por la plaza y demás puntos del transito, inmundicias y cosas asquerosas, lo cual no debe consentirse

66 _

Alijo de Pirates i Contrabandistes.

La Vila Joiosa. La Vila Joiosa.

Fotografia de Paco Lloret Infante.

Associació Santa Marta. La Vila Joiosa.

Concluyan, pues, las discordias batamos a esa canalla, porque todos somo hijos de la altiva y noble España.

No en contiendas fraticidas, no en nuestras luchas villanas derramemos nuestra sangre, que es para todos sagrada.

Tot i això, en dita data, no queda constància de que s’hi fera alguna ambaixada. Cosa que si queda documentada a La Vila Joiosa, tal com aporta Agustí Galiana (2015) que atribueix el text de l’ambaixada dels Contrabandistes al periodista i jurista de ideari republicà local Jaume Martí i Miquel i que segons el mateix Galiana Soriano (2015) serviria de base tant als textos de les de Cocentaina com a la d’Alcoi, amb el que devem de suposar que estes darreres deurien ser escrites amb dates posteriors a 1860.

Tanmateix i de manera paral·lela, seguint el model alcoià (l’actual ambaixada del contraban dialogada entre un contrabandista i un masero, segueix el fil de l’ambaixada de La Vila Joiosa però adoptant un to humorísitic i sarcàstic on no falta la crítica a la realitat local i estatal), els contrabans, i els contrabandistes per extensió, comencen a popularitzar-se a partir d’estes dades de mitjans del segle XIX, arreu dels pobles que s’hi van sumant al model modern de festa de moros i cristians.

Ambaixada seriosa que res te a vore amb el relat jocós que se’ns diu d’Alcoi i que a La Vila ha de tindre segur una clara relació amb la guerra del Nord d’Àfrica (18591860). De fet, les festes d’aquell any, de caràcter extraordinàri (no se’n havien celebrat des de 1846 i no se’n tornarien a fer fins 1876), es realitzaren amb motiu de la presa de Tetuan a principis d’aquell any de 1860, tal com ens fa saber la notícia sobre la propera celebració de festes de moros i cristians la setmana final de juliol i en les que s’inclourà «un simulacro por mar y tierra, en el que se imitará la toma de Tetuan» (La Alborada, 17 de juliol de 1860, p. 2). I que s’observa en el to seriós i la intencionalitat política del mateix text, que reivindica, en un escenari de confrontació civil, la unió del país front a l’enemic comú:

De Muro en tenim constància de la seua celebració ja en 1880, tal com ho podem comprovar en el programa d’actes de les festes de dit any, publicat al diari El Comercio el 28 d’abril de dit any: Dia 3º...Al amanecer, pues, de dicho dia, ondeará la bandera cristiana en las almenas del castillo, que aparecerá erguido en la plaza de la Iglesia y

67 _

Companyia de Contrabandistes. La Vila Joiosa 1947. Memòria Gràfica de La Vila Joiosa.

custodiado por centinelas del indicado bando. La comparsa de contrabandistas intentará la introducción del contrabando, que será aprehendido despues de una estratégica lucha por la comparsa de estudiantes. (p. 2).

que era declamat per eixa raó en castellà, sent bastant similar al de Muro i Fontanars dels Alforins.

De Xixona, en tenim notícies ja en 1904, segons consta en el programa d’actes de les festes de 1904, publicat al diari El Graduador el dia 21 d’agost, tot realitzant-se el segon dia de festes a les set del matí just després de la diana i de la missa de campanya, consistent en entrada de contraban, ambaixada contrabandista i repartiment de tabac: «A las siete hará su entrada la comparsa de contrabandistas, recorriendo montados su individuos en mulo lujosamente enjaezados las calles de la ciudad, repartiendo abundantes tabacos, despues de celebrada la embajada» (p. 4).

I de Mutxamel, en 1925, segons consta en el programa d’actes d’aquell any publicades pel Diario de Alicante el 7 de setembre, on s’anuncia per al dia 10 de setembre, després de la diana «a las ocho embajada de los contrabandistas» (p. 2).

A Bocairent, segons nota aportada per Vañó Reig (2012), ja es documenta la seua existència, al ser recollit pel Reglament de festes, en 1887: El dia 4 de febrero, día de Moros y Cristianos, a las cuatro de la mañana la filada de granaderos y la de contrabandistas, simularán la toma del contrabando, empezando el tiroteo en la calle del pósito hasta llegar a la plaza. (citat a p. 78).

Tanmateix, Calatayud Beneyto (2012) apunta el seu origen l’any 1864, poc després de l’inici de les festes de moros i cristians a Bocairent, representant-se amb bastant regularitat fins 1940, assenyalant la redacció d’un text de l’acte al voltant de 1927 per part de mossèn Joaquín Vañó Cabanes, que vindria a substituir altre anterior d’autoria anònima (Vaño Silvestre, 1982), que és del que prové el fragment amb que hem iniciat este article. Vañó Reig (2012), destaca el caràcter oficial de l’acte, tot afirmant

En l’actualitat trobem este tipus d’acte a llocs com Alcoi, Villena, Cocentaina, Ibi, Xixona, Font de la Figuera, Monfort, Ontinyent, Mutxamel, Petrer, Busot, barri de l’Altozano d’Alacant, Almoradí, Ibi i la Vila Joiosa, una representació de tipus sarcàstica i humorística (llevat del cas esmentat de La Vila Joiosa), que servia i serveix

68 _

La Vila Joiosa. Entrada Cristiana 1947. Font José Galiana.

encara per afegir-li un to còmic a la festa, tot rebaixant el to seriós, i de vegades massa transcendent que envoltava les ambaixades oficials.

de Contrabandistes, podem suposar d’una presència ja en 1860, ja que d’eixa data és com hem vist adés l’ambaixada contrabandista.

Altres poblacions de la que es té constància de l’existència de filaes i comparses de Contrabandistes durant el segle XIX i primeres dècades del segle XX, són Callosa d’en Sarrià (1862), Bocairent (entre 1864 i 1874), Mutxamel (1874), Xixona (1884), Énguera (1902), Cabdet (1907, però amb el nom de Mirenos, nom que prenen de Mireno, el bandoler protagonista dels Episodios Caudetanos, relat dramatitzat, al mode d’ambaixada, que es representa durant les festes de moros i cristians) o Busot (1923), fins sumar el nombre de quinze presències en 1936, dada només superada pels Marinos i els Cristians (16), amb vint-i-una i setze presències respectivament (Alcaraz, 2019).

Element desenfadat que també apareix però amb altres fils argumentals en forma d’ambaixada humorísitica entre llocs a Muro (Ambaixada del Tonell), Onil (de l’Estudiant), Xixona (dels Pirates i del Gelador), Fontanars dels Alforins (dels Estudiants), Cocentaina (de les Tomaques), Banyeres de Mariola, Bocairent i Beneixama (de la Risa), Petrer (en valencià).

Actes als que podem sumar el conegut com “Judici al Moro Traïdor” que es representa a Xixona, Ibi i Guardamar del Segura. I el “Pacto de la Alianza”, recentment recuperat a Villena.

Respecte les comparses i filaes de contrabandistes, després dels Andalusos d’Alcoi, els trobem citats ja a Cocentaina, en 1853, al reglament de festes (Comissió de Patrimoni i Arxiu de la Federació Junta de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina, 2011). També per eixe dates, entre 1850-1870, els podem localitzar a Muro, segons Pascual i Gisbert, que el situa per ser protagonistes inequívocs de l’acte del Contraban, documentat ja entre dites dades. A La Vila Joiosa, tot i documentar-se per primera vegada en 1876 l’acte conegut com Alijo i Desembarc

Però tot i ser una de les comparses més populars en aquells primers temps d’història de la moderna festa de moros i cristians, no tothom hi va estar d’acord amb la seua presència. Llegim si no el comentari que al respecte dels “anacronismes històrics” en la festa feia el diari El Serpis el 15 de maig 1881: Pero hoy en dia esos anacronismos no se consienten...choca ver en amigable consorcio, soldados de la época romana,

69 _

Ambaixada de Contrabandistes. La Vila Joiosa. Foto de Paco Lloret Infante.

majos y contrabandistas de la actual, estudiantes murcianos, petimetres del pasado siglo, curas, y otros mil, algunos de los cuales de seguro que en ningún libro de indumentaria se encuentran y todo para simular una batalla ocurrida en 1250, es decir unos doscientos años antes de que se usaran armas portátiles de fuego. (p. 3)

com els contrabandistes, o els pirates, nova comparsa popularitzada a partir de mitjan del segle XX, que més que desaparéixer, acabarant sent (hui existeixen 57 comparses actives de contrabadistes i 62 de pirates, sent les dues més populars del panorama festiu morocristià, havent-ne arribat a exitir-ne, de contrabandistes, si compten les desaparegudes, 69; 83, si sumem les 14 filaes de La Font de la Figuera on conformen un bàndol a banda dels moros i dels cristians, representant un dels trets més característics de la festa de moros i cristians, en les poblacions que celebren festes des de fa més de cent anys i en les que, com Torrent, s’han incorporat durant les darrers dècades al mapa festiu dels moros i cristians, fent molt difícil, per no dir quasi impossible, imaginar la festa, la nostra volguda festa de moros i cristians, sense ells, sense vosaltres.

Una opinió que servirà de fonament a les noves autoritats franquistes per impulsar la creació de filaes i comparses basades en el temps conegut com la Reconquesta, tot amb la idea de projectar un paralel·lisme, entre aquella i la recent guanyada Guerra Civil, en tant “santes croades”. Però que ni de bon tros serviran per acabar amb el gran grapat de situacions anacròniques que des dels mateixos origens es troben en la festa. Alguns d’ells,

70 _

Bibliografia

J.L. (15 de maig de 1881). Las fiestas de Alcoy. El Serpis.

Periódico de la mañana, pp. 3-4.

ALCARAZ, Albert. (2006), Moros i Cristians, Una Festa.

Picanya: Edicions del Bullent.

Las fiestas de Muchamiel (7 de setembre de 1925). Diario de Alicante, p. 2.

ALCARAZ, A. (2019); La dimensió lúdica i transgressora de les festes de moros i cristians. Sociabilitat, diversió i espectacle en l’origen, evolució i expansió d’una festa moderna 81839-2018). Sant Vicent de la Raspeig: Universitat d’Alacant. [Tesi doctoral, inèdita].

MARTÍ CASANOVA, J. [Ed.](1864), Guia del Forastero en Alcoy. Alcoi: Imprempta Juan Martí.

Programa de las fiestas que celebra la villa de Muro á su patrona la Virgen de los Desamparados, en los dias 8, 9 y 19 de mayo de 1880. (28 d’abril de 1880). El Comercio.

Diario de Valencia, científico, literario y artístico, defensor de los intereses, industria y agricultura, p. 2.

ARIÑO VILLARROYA, Antonio. (1988), Festes, rituals i creences. València, Diputació de València, Institució Alfons el Magnànim.

VAÑÓ REIG, Jairo (2012), “Filà de Contrabandistes”, a 150 anys. Moros i Cristians de Bocairent, 1860-2010.

Bocairent: Associació de Festes de Moros i Cristians a Sant Blai. Pp. 66-79.

CALATAYUD BENEYTO, J. (2012), “Filà de Granaders”, a 150 anys. Moros i Cristians de Bocairent, 1860-2010.

Associació de Festes de Moros i Cristians a Sant Blai: Bocairent. Pag.: 52-65.

VAÑO SILVESTRE, F. (1982), Bocairente, fiestas a San Blas obispo y mártir. Ontinyent.

Capítulos formados para el buen órden y régimen de la fiesta del Patrón de esta Villa S. Jorge Mártir y Actas de las sesiones celebradas por la Junta General desde 1839.

Alcoi: Arxiu Associació Sant Jordi.

VILLALÓN CAMACHO (2007), Cuadernos de la fiesta.

Embajadas y embajadores. La Vila Joiosa: Associació Santa Marta.

Comissió de Patrimoni i Arxiu de la Federació Junta de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina (2011), “El reglament de festes de 1853.

Una nova referència per a l’estudi de la historia de la festa de Moros i Cristians de Cocentaina”, a Revista de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina, Cocentaina: Federació Junta de Festes de Moros i Cristians de Cocentaina. Pp. 196-197.

Comienzan las fiestas en Busot (abril de 2012). El Canelobre. Periódico independiente de Busot, pp. 10-20.

DOMENE VERDU, J.F. (2015), Las fiestas de Moros y Cristianos. Sant Vicent del Raspeig: Publicacions de la Universitat d’Alacant.

Entre las fiestas que se preparan en Villajoyosa... (14 de junio de 1860). La Alborada. Diario de ciencias, literatura, artes, noticias, comercio y anuncios, p. 2.

Feria y fiestas en Jijona (21 d’agost de 1904). El Graduador. Periódico político y de intereses materiales, p. 4.

FERRE DOMÍGUEZ, J.V. (2007), Diuen que vinc del maset...Els Contrabandistes de Bocairent: història i festa.

Bocairent, Filà de Contrabandistes.

GALIANA SORIANO, Agustí (2015): “el poeta viler Jaume Martí Miquel, autor de l’Ambaixada Contrabandista”, dins Revista de Festes de Moros i Cristians. La Vila Joiosa: Associació Santa Marta. Pp. 292-295.

71 _

Contrabandistes en la festa de moros i cristians (I) Per Raül Sanchis Francés. LAiREM i ICONODANSA (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona).

Una primera versió d’aquest article es va publicar al llibre de festes de moros i cristians d’Ontinyent: Sanchis Francés, Raül (2014), «Moros, cristians i contrabandistes...», dins Moros i Cristians d’Ontinyent, Ontinyent: Ajuntament d’Ontinyent, 334-339, revisada uns anys després sota l’encapçalament «Contrabandistes festius. Entre el rerefons mític, la visió folklòrica i el fet històric» a la revista Caramella (núm. 36, gener-juny de 2017: 15-20). Així mateix, el treball formava part d’un estudi més extens presentat en una conferència celebrada el 8 d’agost de 2012 a la Societat de Festers d’Ontinyent que portava per títol: «De moros i cristians a contrabandistes. Interacció de la festa morocristiana amb el Ball de Torrent». Una part d’aquests materials els vam incorporar a la nostra tesi doctoral (La dansa metafòrica en la festa valenciana, Departament de Filologia Catalana, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 2019), la qual ha format part dels projectes atorgats a dos grups internacionals de recerca: LAiREM (GRC 2014 SGR 894 i GRC 2017 SGR 1514; AGAUR-Generalitat de Catalunya, dir. Francesc Massip) i ICONODANSA (FF12013-42939-P i HAR2017-85625-P, Ministerio de Economía, Industria y Competitividad-Gobierno de España, dir. Licia Buttà).

72 _

Figura 1. Contrabandistes desfilant a l’Entrada d’Alcoi, 1912 (Museu Alcoià de la Festa).

Els contrabandistes, els estudiants i els llauradors són tres de les filades cristianes que tenen una major tradició i continuïtat en les centenàries festes de moros i cristians de les comarques centrals valencianes.1 La presència d’aquestes tres comparses en la festa ha estat de vegades pejorativament titllada d’anacrònica per diversos erudits i estudiosos locals, alguns dels quals, imbuïts per una errònia interpretació medievalitzant de la festa, han arribat a proposar-ne l’eliminació en pro d’una excloent autenticitat festiva. D’altra banda, les raons aportades a l’hora de justificar per què els contrabandistes participen en la festa de moros i cristians han oscil·lat entre l’elucubració històrica generalista, de vegades ben forçada, i la influència de l’andalusisme romàntic i post-romàntic. Ben pocs han apuntat, però, cap a d’altres factors com ara els fets històrics locals fefaentment documentats o, encara molts menys, cap als universos festius més propers com ara el Corpus, les commemoracions festives extraordinàries i efímeres, la teatralitat i la dansa popular i tradicional, etc.

dels contrabandistes festius és un fenomen multifactorial —ni únic ni exclusiu de les festes de moros i cristians. En un segon article, que publicarem l’any vinent si la crisi sanitària mundial provocada per la COVID-19 ens ho permet, analitzarem amb major detall les interconnexions que esmentem més amunt, sobretot les relacionades amb el Ball de Torrent i els gitanos festius, reals i fingits.

Contrabandistes i roders: horitzó històric i mític

En aquest article intentem, de manera resumida, donar alguns apunts introductoris que aporten una mica més de llum al problema i ens ajuden a albirar, si més no, que l’existència

Com deia Manuel Ardit, «el desassossec camperol és, almenys al País Valencià, un dels trets característics de la crisi de l’Antic Règim»,2 i aquest desassossec és el que intensifica a l’inici del segle xix un fenomen latent que venia de lluny: el bandolerisme. De fet, la immobilitat social de l’Antic Règim, la qual implicava una restricció en l’accés a la jerarquia militar i administrativa, una dificultat a la possibilitat de posseir terres i mitjans industrials dins dels gremis i un comerç monopolitzat, unida a una explosió demogràfica important, provocà una revolució camperola que coincidí amb la revolució burgesa del 1808, l’inici de la Guerra del Francés. D’aquesta manera, «la lluita contra les tropes napoleòniques, croada religiosa,

1 Les filades, comparses o companyies són associacions de festers que s’agrupen sota una denominació específica i dins d’un bàndol, el cristià o el moro.

2 Ardit i Lucas, Manuel (1974), «Bandolerisme i delinqüència a les acaballes de l’Antic Règim (País Valencià, 1759-1843)», Recerques: història, economia, cultura, núm. 3: 137-152, p. 137.

73 _

Figura 2. Portada d’El Contrabando, un sainet líric de Sebastián Alonso Gómez i Pedro Muñoz Seca, amb música de Josep Serrano i José Fernández Pacheco, estrenat a Madrid el 1904.

3) Lladres famosos: Assaltadors de camins extremadament violents que no tenien la mà curta a l’hora de matar si ho consideraven necessari.

4) Bandoleres: a causa del «procés de formació de tòpics entorn al bandolerisme hi ha un moment en el qual, per mecanisme d’inversió, freqüent en totes les elaboracions literàries i religioses, al bandoler amb trets mixtes d’arrogància i valor, violència i feresa, el substitueix una figura femenina». En definitiva, és la «dona vestida d’home» a la comèdia clàssica, actualitzada a l’entorn bandoler.

guerra nacional d’alliberament, va col·locar temporalment sota una mateixa bandera grups i homes de tendències oposades. Camperols fanatitzats per la clerecia rural, rectors il·lustrats, burgesos, aristòcrates reialistes i bandolers convertits en guerrillers lluitaren junts contra l’invasor Napoleó. Per a uns representava l’Anticrist, per a altres el botxí d’Europa i de la llibertat, però era l’enemic comú».3 De bandolers n’hi havia de moltes classes i condicions. Julio Caro Baroja, en el seu estudi sobre la literatura de canya i cordell, els divideix en quatre grups:4 1) Guapos: herois cantats als romanços i enaltits per les classes populars. Eren aquells que enarboraven el seu valor als quatre vents. Es consideraven fora de la llei i sovint es comportaven de forma temerària.

2) Contrabandistes: els seus objectius delictius venien marcats per la necessitat i es limitaven a realitzar petits furts i intercanvis de mercaderies fora dels circuits legals. Rarament cometien assassinats. La seua relació amb les classes populars, per inclusió, era d’igual a igual.

Fins fa poc, la visió que es tenia del bandolerisme per les nostres terres anava lligada ineludiblement al mite popular andalús representat per figures llegendàries encasellades en l’anterior classificació com ara José María el Tempranillo, Luis Candelas, els arxiconeguts Siete Niños de Écija, la costurera de Lucena, coneguda com la Torralba, o figures actualitzades i mediàtiques com el televisiu Curro Jiménez.

Però el ben cert és que el bandolerisme valencià fou una realitat més o menys llunyana de la mitificació andalusa que el romanticisme tardà

3 Ib., p. 138.

4 Caro Baroja, Julio (1990), Ensayo sobre la literatura de cordel, Madrid: Istmo, p. 431-432, 466-468.

74 _

Figura 3. Programa de mà de la funció del dia 1 de desembre de 1854 al Teatre Principal de València, que incloïa el drama en tres actes i un epíleg de Sixto Cámara Jaime el Barbudo.

ha implantant i ha superposat a la nostra retina durant anys. De fet, aquesta visió sobre el bandolerisme autòcton ha anat variant a mesura que els treballs de l’investigador Manel Arcos, entre d’altres, han arribat a la població interessada.5 De la lectura dels seus estudis ens n’adonem que el Gatet d’Otos, el lloser Miquel Mas, el xativí Francesc Navarro Camot o el famosíssim crevillentí Jaume el Barbut — protagonista d’obres teatrals, de romanços, de novel·les i, fins i tot, d’una òpera— van ser uns personatges de carn i ossos que formaren part de la realitat social que estava coent la nova concepció de les festes de moros i cristians durant el segle xix a casa nostra.6

bandolerisme català també ha proporcionat a l’imaginari popular figures llegendàries com les de Joan Sala i Ferrer, més conegut com Serrallonga, Perot Rocaguinarda lo Lladre o Ramon Badia Tallaferro. Un exemple n’és l’impuls teatral del personatge de Serrallonga durant els segles xvii i xviii, amb obres com La comedia famosa: el catalán Serrallonga y vandos de Barcelona, escrita en tres jornades per Antonio Coello, Francisco de Rojas Zorrilla i Luis Vélez de Guevara. Tot i que fou acabada a Madrid només un any després de la mort del bandoler protagonista, ocorreguda el 8 de gener de 1634, s’hi recreà una trama que poc tingué a veure amb la vida real de Joan Sala.

Fou publicada en forma de full de rengle a diverses ciutats, com ara Saragossa, Barcelona, Madrid o València. Entre 1708 i 1808, l’obra es representà una quarantena de vegades als teatres madrilenys. A Barcelona, malgrat que les dades de la cartellera del teatre de l’Hospital de la Santa Creu són molt fragmentàries, en el període que va de 1718 a 1799 fou escenificada almenys en vint-i-quatre ocaisonsa.8 A València també podem referenciar algunes representacions durant els segles xviii i xix, com la que escenificà, «con buenos intermedios», la

Anteriorment, però, durant els segles xvi i xvii el bandolerisme estigué relacionat amb les revoltes morisques i, especialment al nord de les terres valencianes, amb les quadrilles de bandolers catalans i castellonencs.7 Així, el 5 Arcos i Martínez, Manel (2009), Martí Josep Poler i Cangros. Un roder xeresà que va acabar com Camot, Xeresa: Ajuntament de Xeresa; Arcos i Martínez, Manel (2011), Acabaren com Camot. Bandolerisme a la governació de Xàtiva en temps de Ferran VII, Gandia: Edicions Tívoli; Arcos i Martínez, Manel (2011), La senda dels lladres: Bandolerisme als voltants de la serra de Mostalla (1806-1839), València: Universitat de València; i més recentment, Arcos i Martínez, Manel (2019), Micalet Mas de la Llosa de Ranes (1842-1913), Piles: Edicions del Sud. 6 Jaume el Barbut fou, precisament, l’objecte d’estudi d’un altre investigador pioner en l’anàlisi del bandolerisme valencià del segle xix: Torras, Jaume (1974), «Notes entorn de la figura de Jaume “El Barbut”», dins Primer Congreso de Historia del País Valenciano, vol. 4, 295-306.

7 Ferreres i Nos, Joan (2002), Temps de Bandolers. Bandolerisme del segle xvii a les comarques del Maestrat, Ports de Morella, Montsià i Terres de l’Ebre, Benicarló: Centre d’Estudis del Maestrat.

8 Julio, M. Teresa (2007), «Rojas Zorrilla en Barcelona. Aproximación histórica a la cartelera teatral (1718-1900)», dins Rojas Zorrilla en escena.

XXX Jornadas de teatro clásico. Almagro, 2, 3, 4 y 5 de julio de 2007, ed.

Felipe B. Pedraza Jiménez, Rafael González Cañal i Almudena García González, Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, 2008, 45-64, p.

47-49.

75 _

Figura 4. Primera pàgina d’un plec de cordell del segle xviii amb un romanç sobre Jacint Rovira el Guapo.

companyia de Solís el 8 de setembre de 1795.9 Tot i que els romanços de cordell i algunes obres dramàtiques representades als teatres valencians del segle xix encara els tingueren com a protagonistes, aquestes figures no arribaren a tindre en aquest segle la projecció del cas andalús, possiblement per haver estat un fenomen molt més primerenc i, per tant, més allunyat del nou romanticisme literari que buscava les fonts d’inspiració principalment en el mite del bandoler-contrabandista andalús de què parlàvem al principi. A nivell popular, són força coneguts els balls parlats de Serrallonga, una mena de representacions teatrals de plaça que combinen parlaments amb execucions coreogràfiques i musicals senzilles. A Catalunya, aquestes representacions populars han ressorgit amb força des de fa unes dècades.

(Aragó, Catalunya, Països Baixos, País Basc i Navarra, França, Itàlia…). Arribà a ser capità dels miquelets i operà per les serres de Mariola i d’Aitana, des de La Vila i Pedreguer fins a Ontinyent, Biar, Agres i Bocairent. Vist com un heroi pel poble, fou empresonat a Alacant i a València. Finalment, fou abatut a Alfafara el 1718 pels soldats del rei Borbó. Rovira fou protagonista de diversos romanços publicats en fulls típics de la literatura de canya i cordell.10 De la mateixa manera que per a la figura del moro, també trobem per les nostres contrades una figura del bandoler local mític i llegendari —folklòric— associat al roder d’origen humil i marginat per la societat que l’envolta, a l’assalta-camins despietat o a l’heroi robinhoodià. Aquest bandoler folklòric està present als refranys i a les frases fetes que ens han perviscut: «A les tres, mort o pres», «Anar roder», «Ser més lladre que Jaume el Barbut», «Ser més mal que Pauet» o la coneguda dita «Acabar —o quedar— com Camot», d’entre moltes altres. També el trobem a la toponímia: el camí dels lladres de Dénia, l’avenc de Jaume el Barbut a Albatera, la pedrera del Senyor Robat a Tibi o el barranc del Lladre a

A principis del segle xviii i durant la Guerra de Successió, els miquelets —combatents a les tropes de Felip V— resistiren durant anys a les muntanyes valencianes i catalanes. Una vegada acabada la guerra, foren considerats pròfugs i bandolers per la nova estructura de poder borbònica. Jacint Rovira el Guapo (16841718), d’Aielo de Malferit, fou un dels miquelets més famosos. La seua figura representa l’home d’armes aventurer i audaç que recorre mig món

10 Per a més informació sobre el personatge, vegeu: Alvar, Manuel (1974), Romances en pliego de cordel (siglo xviii), Málaga: Ayuntamiento de Málaga, p. 306. Vegeu també: Soler, Abel (2011), Aielo de Malferit.

Geografia, història, patrimoni, Aielo de Malferit: Ajuntament d’Aielo, p.

189-190.

9 Diario de Valencia, núm. 70: 280, 8/9/1795.

76 _

Figura 5. Portada de la Reial Pragmàtica emesa per Carles III el 1783 per regular l’ètnia gitana.

en la Real Pragmática que Carles III va dictar el 1783 per a «contener y castigar la vagancia de los que hasta aquí se han conocido con el nombre de Gitanos, o Castellanos nuevos»:

Canals.11 És present a la literatura escrita — especialment a la de canya i cordell— i a l’oral —romanços—, a la dansa i a la música d’arrel tradicional, etc. En definitiva, totes aquestes vessants de la sapiència popular aporten no pocs elements conformadors de l’imaginari del contrabandista.

«SABED, que las ocurrencias de la próxima pasada guerra, y las precisas atenciones que exigía dieron lugar a la unión de quadrillas numerosas de vagos, contrabandistas y facinerosos que han infestado los caminos y los pueblos con sus excesos a pesar de la vigilancia y actividad que se ha puesto en perseguirlos; cuyos desórdenes se han atribuido y atribuyen en mucha parte a los llamados gitanos, justificando esta opinión la vida y costumbres estragadas de ellos».13

«Contrabandistas bandidos», «cristianos nuevos» i «gitanos» A les terres valencianes, el lligam que s’establí entre el bandolerisme i el poble gitano quallà especialment durant el segle xviii, encara que la cosa ja venia de lluny.12 Una repassada breu als arxius d’Ontinyent (la Vall d’Albaida), per exemple, ens mostra que els bans contra bandolers —«bandidos»— i gitanos o «cristianos nuevos» o «castellanos nuevos», com se’ls anomena sovint, són una constant a les acaballes del segle xviii i l’inici del xix. De fet, el binomi gitano-bandoler estava profundament arrelat i quedà associat indissolublement al subconscient popular, tal i com podem llegir

La Real Pragmática-Sanción nasqué amb la intenció de Carles III de regularitzar la població gitana i de permetre la seua inclusió social, donant-los la possibilitat de ser admesos pels gremis o d’exercir treballs fixos, però a costa de prohibir-los la llengua, la forma de vestir i el «método de vida vagante», així com de vendre mercaderies en fires ambulants i mercats. Fins i tot, s’exigia prohibir la denominació «gitano».

11 Si voleu una informació més extensa, consulteu: Arcos i Martínez, Manel (2011), Acabaren com Camot..., p. 29-32.

12 Ja en el segle xv es troben ordenacions d’expulsió de gitanos, «bomians» o «gipcians», com també eren anomenats. En el segle xvi i en el xvii, les legislacions repressives foren reiteratives com ho demostra la successiva documentació: Salinas, Jesús (2008), «Gitanos valencianos», Pensamiento y cultura gitanos, núm. 44: 48-52.

13 Carlos III (1783), Pragmática-sanción en fuerza de ley en que se dan nuevas Reglas para contener y castigar la vagancia de los que hasta aquí se han conocido con el nombre de Gitanos o Castellanos nuevos, con lo demás que expressa, Madrid: Imprenta de Don Pedro Marín, f. A2v.

77 _

Figura 6. Detall de l’oli sobre llenç Festa valenciana de Joaquim Sorolla (1893; col·lecció privada).

Evidentment, aquesta pragmàtica intentava esborrar del mapa l’ètnia gitana i, atés que els diversos intents d’expulsió des del segle xv no van tenir èxit, Carles III va haver de canviar de tàctica.

de l’intendent major sobre contrabandistes bandolers: «Igualmente se leyó otra orden de dicho señor con fecha veinte y quatro de marzo de este año sobre contrabandistas bandidos: Y se acordó asimismo el divido [sic] cumplimiento».17

El text d’aquesta pragmàtica fou llegit diverses vegades durant les reunions plenàries ontinyentines de finals del segle xviii i principis del xix. Per exemple, el 24 d’octubre de 1786 es pot resseguir al llibre d’actes municipal: «En este cavildo se leyó la Real Pragmática de los señores nombrados gitanos».14 El 1787, la mateixa Real Pragmática fou llegida en almenys dues ocasions15 i, el 1800, fins a 5 vegades.16 La de 5 d’abril de 1800 diu, literalment: «En este cabildo se leyó la Real Pragmática Sanción de nueve de septiembre del pasado año mil setecientos ochenta y tres, en la que se prohíbe la gente llamada gitanos, en cumplimiento de lo que dicha Real Pragmática manda».

El contraban era una pràctica habitual durant els segles xviii i xix. De fet, tenim notícies d’aquesta forma il·legal d’intercanvi de productes en molts llocs però amb una presència geogràfica i temporal bastant irregular. El tabac era el producte estrella del contraban, ja que era d’origen colonial i controlat per la Corona, però també es mercadejava amb mantons de Manila i amb d’altres productes tèxtils. El contraban fou una preocupació constant per a l’administració general però també per a la local. El 1829, per exemple, la inquietud de la corporació ontinyentina per la transacció de productes de contraban a la ciutat es trasllada als alcaldes dels barris. Se’ls fa saber que han d’avisar a la corporació si tenen notícies sobre l’existència de subjectes dedicats al contraban que operen a les seues demarcacions. Encara que es reconeix que no hi ha notícies de cap contrabandista, sí que s’esmenta que n’hi havia hagut anteriorment:

Pel que fa als contrabandistes, per il·lustrar el fet i sense pretendre fer-ne cap treball exhaustiu, el 5 de maig de 1800, el secretari de l’ajuntament d’Ontinyent llegeix una ordre 14 Arxiu Municipal d’Ontinyent (AMO), Llibres d’Actes 1786-1790, sessió de 24-10-1786.

15 AMO, Llibres d’Actes 1786-1790, sessions de 7-8-1787 i de 10-9-1787.

16 AMO, Llibres d’Actes 1800, sessions de 5-4-1800, 10-7-1800, 6-91800, 3-10-1800 i de 5-12-1800.

17 AMO, Llibre d’Actes 1800, sessió del 6-6-1800.

78 _

Figura 7. Detall de la indumentària d’unes contrabandistes de Cocentaina (diana del 13 d’agost de 2016; fotografia: Raül Sanchis Francés).

«Cabildo extraordinario de 25 de junio de 1829 [...] En este cabildo y consecuente a lo acordado en el primer particular del anterior, comparecieron los alcaldes de los seis barrios de esta villa, e hicieron relación ante esta corporación de Onteniente en virtud del encargo que se les havía hecho, havían tomado los devidos conocimientos sobre si en sus repectivos barrios existían sugetos dedicados al contrabando, y les resultava, que en la actualidad no havía ninguno que se empleare en dicho ilícito comercio, pues varios sugetos que en algún tiempo se emplearon en ello, se havían indultado y estado en el mencionado tráfico, y en su vista y después de haverme salido dichos alcaldes de barrio, se acordó: que el presente srio. se haga saber a los mencionados alcaldes vigilen en sus barrios y tan luego adquieran noticia de hallarse en ellos algún sugeto dedicado al contrabando den cuenta inmediatamente a esta corporación. Así lo acordaron y firman: de que certifico.

[Signat: García, Donat, Asensi, Pérez, Fita, Sanegre, Pareta, Fita, Samper]».18

els bandolers i els contrabandistes renoven la seua presència en el subconscient popular i s’assenten les bases per introduir la figura en la festa meridional valenciana de moros i cristians.

Altres contrabandistes i gitanos festius Moltes vegades les tradicions festives funcionen com una espècie de vasos comunicants que importen i exporten elements d’un lloc a un altre, d’un temps a un altre i, com no, d’una festa a una altra. Així, per començar a resoldre l’equació festiva que soluciona la presència de les comparses de contrabandistes en les festes de moros i cristians valencianes, no hauríem d’oblidar els altres llits festius en què aquests personatges són protagonistes. En les festivitats per motius regis, en les efemèrides religioses o en el Corpus Christi, els balls de gitanos i gitanes (també coneguts de vegades sota les denominacions de balls de la carxofa, de la magrana o de les cintes), així com els balls dels nanos i gegants gitanos (moros, negres, etc.), foren un dels plats forts de les processons cíviques i catequètiques, tant de les principals ciutats valencianes com de les petites poblacions de l’àrea rural. També durant el període festiu carnestoltesc, especialment per sant Antoni, hom pot trobar representacions teatrals populars en forma de contraban a

Així les coses, es crea un llit propici perquè 18 AMO, Llibres d’Actes 1828-29, sessió del 25-6-1829.

79 _

Figura 9. Ball dels Contrabandistes d’Ontinyent, ca. 1930-1935 (Museu Fester d’Ontinyent).

Comparses cristianes de contrabandistes

poblacions com ara Benassal o Morella.19 En la mateixa línia, podríem sumar els relats dels romanços de roders, les escenificacions de col·loquis entre bandolers en festes locals i les mascarades populars com el Ball de Torrent, en el qual els fingits contrabandistes, estudiants, llauradors, vells, moros, homes de la força i un llarg etcètera de personatges representaven danses paròdiques, farses, jocs i batusses.

Com vam demostrar en la conferència base d’aquest article i en posteriors treballs que hem dut a terme, el Ball de Torrent i les festes de moros i cristians exhibeixen múltiples punts de connexió.20

Les filades o comparses de moros i cristians associades al concepte de bandoler i contrabandista presenten una variabilitat de noms que expressen la multiformitat de la figura. Contrabandistes, bandolers, andalusos, roders, gitanos, zíngars o mirenos21 són diferents denominacions per a una mateixa realitat festiva. El 2004, una bona part d’aquestes comparses s’aplegaren a Ontinyent per a celebrar el «Primer Encontre Nacional de Comparses i Filades d’Andalusos, Bandolers, Mirenos i Contrabandistes». El producte de la trobada fou l’edició d’una monografia que recull els actes del congrés, articles diversos, l’edició de les principals ambaixades i contrabans i les conclusions finals del debat:22 1) Perquè les comparses contrabandistes no són

19 Majorals de Sant Antoni (2002), La Festa de Sant Antoni a Morella, Morella: Associació Musical Mestre Candel, p. 34-37, 91-97.

20 Vegeu: Sanchis Francés, Raül i Esteve-Faubel, José María (2013), «Historiografia del Ball de Torrent: de la moixiganga barroca al quadre de balls populars valencians (1692-1929)», Scripta. Revista Internacional de Literatura i Cultura Medieval i Moderna, núm. 1: 240-265; Sanchis Francés, Raül i Sanchis Francés, Victorià (2014), «Más de un siglo de embajadas humorísticas entre Moros Nous y Estudiants en Banyeres de Mariola. Una primera aproximación a la embajada paródica de Moros y Cristianos en el País Valenciano», dins Actas del I Congreso Internacional de Embajadas, Ontinyent: Societat de Festers, 453-468; Sanchis Francés, Raül (2014), «Ambaixades i balls amb parlaments al País Valencià», dins Teatralitat popular i tradició, Actes del II Congrés Internacional de Balls Parlats (Tarragona, 24-26 de setembre del 2014), Francesc Massip, Pere Navarro & Montserrat Palau (eds.), 143-161, Catarroja, Barcelona: Afers; i més recentment, Sanchis Francés, Raül (2019), La dansa metafòrica..., p. 600-614.

21 A Cabdet, en la representació teatral Episodios Caudetanos i en el seu antecedent del segle xviii, El lucero de Caudete, apareix el personatge de Mireno, el capità d’uns bandolers que ha donat nom a la comparsa vuitcentista dels contrabandistes d’aquest municipi. Les dues peces representen el marc teatral de la festa de moros i cristians cabdetans en els segles xviii i xix i, pel que sembla, estan basades en l’evolució d’una primera obra de caire assumpcionista de finals del segle xvi coneguda com Comedia Poética o Historia de la Virgen de Gracia, atribuïda al metge Juan Bautista Almazán. Vegeu: Hidalgo Solera, Luis (2004), «Los Episodios Caudetanos: rito y teatro en la fiesta», Stichomythia, núm. 2: 1-48, p. 1-4.

22 AADD. (2006), Primeros Encuentros Nacionales de Comparsas y Filaes de Andaluces, Bandoleros, Mirenos y Contrabandistas, Ontinyent: Diputació Provincial de València.

80 _

Figura 10. Entrada del Contraban d’Ibi (1970).

ben distinta. Una ràpida ullada al nom de les comparses ens aboca a una gènesi de la festa, sota la concepció actual, a cavall entre les acaballes del segle xviii i l’inici del xix, cosa que no lleva una profunda herència de determinats universos festius anteriors, com ja hem apuntat més amunt.

anacròniques pel que fa al moment de la creació i el desenvolupament de la festa.

2) Perquè són eminentment populars entre els actors i els espectadors de la festa.

3) Perquè enriqueixen estèticament i culturalment el desenvolupament de la festa de moros i cristians.

4) Perquè la comparsa de contrabandistes és fundadora del fet fester en motes poblacions festeres.

5) Perquè la seua vestimenta, amb lleugers canvis, és un dels més ajustats a la col·lectivitat històrica que representa.

6) Perquè es fonamenta en el romanticisme i l’andalusisme tan prodigat a l’època.

Es constata, per altra banda, que la seua presència en les festes morocristianes és molt popular (3a conclusió), de fet, és la més nombrosa del bàndol cristià.23 Un altre punt definitiu (4a conclusió) és aquell que reconeix que la comparsa de contrabandistes és fundadora del fet fester.

Una revisió a la documentació sobre fundacions aproximades o primeres notícies de comparses i filades contrabandistes així ho corrobora. Des de la primera referència documental alcoiana de 1839, tenim contrabandistes vuitcentistes a Muro, Cocentaina, Xixona, Ontinyent, Bocairent, la Vila Joiosa, Mutxamel, Montfort, etc.24

En aquests encontres cau, per tant, un dels temes recurrents de la literatura local morocristiana com és l’anacronisme de les comparses contrabandistes i, per extensió, de les de llauradors i d’estudiants (1a conclusió).

Una part de la població festera (possiblement influïda per alguns erudits locals), considera que les festes naixen sota el format actual a l’edat mitjana i, per tant, el model en les vestimentes i en el lèxic i l’onomàstica hi ha d’estar directament relacionat. La realitat és

23 Alcaraz i Santonja, Albert (2006), Moros i Cristians: una festa, Picanya: Edicions del Bullent, p. 86.

24 A tall d’exemple, les actes de l’Ajuntament de Montfort reflecteixen entre 1865 i 1881 l’aparició de contrabandistes a les festes: «se hacen fiestas del 6 al 9 de Diciembre en las que participan comparsas de moros y cristianos y partidas de contrabandistas». Berná Jover, Antonio (2006), «Las fiestas de Moros y Cristianos de Monforte del Cid. Los Contrabandistas, una singularidad en la fiesta», dins Primeros encuentros nacionales de comparsasa y filaes de Andaluces, Bandoleros, Mirenos y Contrabandistas,77-85, Ontinyent: Diputació de València, p.

80. Montfort és, possiblement, el cas particular de la festa morocristiana en el qual el fet diferencial contrabandista és més acusat.

81 _

Figura 11. Contrabandistes amb trabucs (Semanario Pintoresco Español, 1/12/1839, p. 384).

Respecte de la cinquena conclusió, poca cosa podem dir. Quan comparem la iconografia dels bandolers andalusos amb la dels llauradors i roders valencians de la mateixa època, trobem algunes diferències, però també moltes similituds.

de Manel Arcos, en la qual es descriuen les anades i tornades de roders i contrabandistes de tabac al voltant de les comarques de la Vall d’Albaida, la Costera, la Ribera i el Comtat, allà pel 1797.26 Trobar aquest tipus d’informació és complicat, no perquè no foren situacions habituals sinó per l’escassesa documental que en deixa constància. En aquesta ocasió la font ha estat editada sota el títol Dietari de Manel Miquel. El relat a què hem fet referència fou escrit coetàniament als fets i descrit en primera persona:

El principal problema radica, segons el nostre parer, en la sisena conclusió, ja que pressuposa que la fonamentació i el naixement de les comparses de contrabandistes estan únicament i exclusivament assentades sobre l’andalusisme i el romanticisme literari. És més, vincula implícitament l’existència dels contrabandistes —podríem afegir els estudiants i els llauradors de forma indirecta— a un origen basat en l’alçament popular contra l’ocupació francesa i la posterior remembrança romàntica.25

«Por el mes de agosto del mesmo año de 1797, tuvieron otro choque cinco contrabandistas para dies y ocho miñones. [...]

De forma que van, por estas tierras y otras, sin tener miedo a ninguno. En muchas tierras. Disparando delante la prosesión de San Felipe, Onteniente y Alsira; vendiendo tabaxo en medio de

Si tenim en compte que les partides de contrabandistes reals participaven en les festes de diversos pobles disparant durant les processons i venent els productes de contraban a la mateixa plaça, centre neuràlgic de la festa, tal i com encara avui dia es reprodueix paròdicament durant les populars ambaixades del contraban, la sisena conclusió ja comença a ser, com a mínim, digna de matisar. La pista la trobem, precisament, en una obra

26 «Els bandolers vagarejaven per aquelles terres i unes altres “sense tenir por de ningú”, disparant davant de les processons de Xàtiva, Ontinyent i Alzira, i venent tabac enmig de la plaça, a lliures, a onces, i fins a quatres diners. Justament a Albaida, la quadrilla del Tramusseret feia la salva amb els seus trabucs en passar la imatge de Maria Santíssima durant la processó del 8 d’octubre. L’endemà, a la nit, s’armava un bon sarau al si del grup en terme d’Albaida, a conseqüència del qual eren escabetxats dos dels seus membres, els germans Francesc i Josep Martí Moltó, ambdós de Cocentaina i més coneguts com els Menescals [...]»: Arcos i Martínez, Manel (2011), Acabaren com Camot..., p. 24.

25 Alcaraz i Santonja, op. cit., p. 84.

82 _

Figura 12. Representació del Contraban d’Ontinyent, principis del segle xx (Museu Fester d’Ontinyent).

la plasa, a libras, a onsas, y asta quatro dineros. Esto ha pasado por tiempo de un año, viéndolo yo».27

Después de la confeción les dixo a todos estuviesen quietos, que él se interessaría en el Capitán General y en el Rey».28

Però el mateix Manel Miquel ens descriu un episodi més agosarat encara, protagonitzat per trenta-dos contrabandistes i l’arquebisbe de València. Així, unes setmanes més tard:

És de ressenyar la permissivitat amb què personatges com l’arquebisbe de València tracten els contrabandistes, els quals mostren una religiositat ambigua. Aquests fets ens donen una pista molt valuosa a l’hora d’ubicar-los en la festa de moros i cristians i, concretament, en el bàndol cristià.

«En el día 23 de este mes de octubre de 1797, los dichos contrabandistas hicieron una acción digna de selebrar, como es: estando acosados de los miñones... [...] Y fue que sabían que el Ilustrísimo Señor Arsobispo de Valencia estava en la Ollería, que havía confirmado y se pasó a Albayda. Y los contrabandistas salieron de Albayda, 32, y, desde que salió de La Ollería hasta Albayda, le acompañaron dando tiros, hasta la casa en donde paró. Al punto que salió de dicho coche para entrarse en casa, todos los 32 rindieron las armas, poniendo la montera ensima la llave de los trabucos y, arrodillados, hicieron la salva real. De esto, quedó el Señor Arzobispo tan emprendado que les mandó fuesen a la tarde a verse con él. [...]

En conclusió, tot fa pensar que aquests episodis no foren aïllats, atesa la naturalitat amb què es conten els fets. Així, la distància entre els contrabandistes reals —i del territori— amb els contrabandistes fingits i festius no es troba tan lluny com ens podríem pensar...

27 Miquel Perelló, Manuel (2011) Dietari de Manuel Miquel, cirurgià de la Pobla del Duc (1767-1803), a cura d’Abel Soler, Manel Marcos i JosepRamon Segarra, Gandia: Tívoli, p. 69.

28 Ib., p. 69-70.

83 _

Els Encontres Nacionals de Filaes i Comparses de Bandolers, Andalusos, Contrabandistes i Mirenos, quĂŠ sĂłn?

Antonio Berna Jover (President Executiu dels III Encontres).

84 _

Logotip oficial dels I Encontres en Ontinyent 2004.

Des del seu naixement, els Encontres Contrabandistes, s’ha volgut que siguen un esdeveniment de confraternització festera, al mateix temps que mostren les festes de moros i cristians d’aquelles poblacions que els seus Contrabandistes han decidit organitzar-los i, amb aquest motiu, poder conéixer les seues gents, la seua gastronomia, la seua economia, etc., en definitiva mostrar el seu poble al món fester.

Sens dubte la iniciativa de celebrar uns “Encontres Contrabandistes” va ser un gran repte, que Pepe Bas Terol va proposar realitzar a la seua Comparsa, els Contrabandistes d’Ontinyent, amb motiu de la Capitania Cristiana en les Festes del Santíssim Crist de l’Agonia de l’any 2004.

Amb la convocatòria de tots els Contrabandistes a Ontinyent, va néixer la il·lusió en moltes poblacions de què les Comparses o Filaes Contrabandistes són part essencial de les seues festes de moros i cristians. Havien nascut els Encontres Nacionals de Comparses i Filaes d’Andalusos, Bandolers, Mirenos i Contrabandistes.

En les tres cites celebrades s’han seguit unes directrius comunes, que seguidament enumerem: -Cartell anunciador i pin dels Encontres.

-Enregistrament de CD de música contrabandista.

-Activitats culturals: Actuacions, exposicions...

-Congrés dels Encontres.

-Menjar de Germanor de festers i acompanyants contrabandistes.

-Desfilada de Germanor Contrabandista.

-Llibre resum dels Encontres.

A més de comptar amb tota la seua Comparsa, Pepe Bas es va envoltar d’un grup de contrabandistes de diferents pobles, com el mireno Antonio Requena, de Caudete; Pablo Pérez, contrabandista de Villafranqueza; dels contrabandistes de Bocairent, Ricardo Reig; dels contrabandistes de Cocentaina, Jaime Montava; Eduardo Mirambell, president dels Contrabandistes de Montfort, etc. tots ells amb un profund “sentiment contrabandista”, que li van donar el seu total suport i li van augurar l’èxit que aquells Encontres Contrabandistes van tenir.

El pensament inicial de formar una Federació de Comparses Contrabandistes, tal com es va proposar en la ponència presentada a Ontinyent, que tractava sobre l’assumpte, no va quallar; la gran majoria dels pobles Contrabandistes, entenem els Encontres, com

85 _

Cartell oficial dels I Encontres en Ontinyent, 2004.

unes jornades de festers que, identificats per una música, un vestit, una manera de desfilar, l’orgull contrabandista que ens caracteritza, etc., decidim reunir-nos per a gaudir de tots aquests valors.

congressistes. Seguidament van tenir lloc les sessions del Congrés de les I Encontres, amb l’exposició de dues Ponències: • Per què les comparses Contrabandistes en la Festa de Moros i Cristians?, pel fester, escriptor i poeta d’Elda, José Antonio Sirvent Mullor.

De manera molt resumida destaquem les activitats més excel·lents i diferenciades que s’han desenvolupat en cadascuna de les edicions celebrades fins a hui.

• És convenient una Federació de Comparses Contrabandistes en la Festa de Moros i Cristians?, pel fester i Secretari de l’Associació de Compositors de Música Festera d’Ontinyent, Ricardo J. Montès Ferrero.

I Encontre - Ontinyent (València).

13 i 14 d’agost 2004.

El 30 de juliol, presentació del CD “Encontres”, editat amb motiu dels I Encontres, en la Plaça Major d’Ontinyent. Conté 16 obres, entre pasdobles i marxes cristianes, totes de marcats sons contrabandistes.

Al migdia, escenificació de “El Contrabando de Onteniente”, entre les comparses de Contrabandistes i Mariners als jardins de la Glorieta.

Després del dinar de Germanor, al capvespre i als sons de pasdobles i marxes contrabandistes, va tenir lloc el “Desfile de Hermandad”, amb la participació de Comparses i Filaes de 26 poblacions.

La tarda del 13 d’agost, va tenir lloc la inauguració de l’Exposició itinerant del Museu del Bandoler de Ronda, titulada “Bandoleros, leyendas de la Sierra”, en el Museu del Fester de la Societat de Festers d’Ontinyent. Entrada la nit i en la Plaça Major va actuar, amb gran afluència de públic, l’Associació Cultural Folklòrica “Abul-*Beka” de Ronda.

El 3 de juny de 2006, es va presentar el Llibre Oficial i DVD dels I Encontres Nacionals de Comparses i Filaes Contrabandistes. En el transcurs del sopar, es van presentar els II Encontres Nacionals de Contrabandistes, a celebrar a Caudete en 2007.

En la jornada central de l’Encontre del 14 d’agost, al matí, recepció i acreditació dels

86 _

Logotip oficial dels II Encontres en Caudete, 2007.

II Encontres - Caudete (Albacete): 31 d’agost i 1 de setembre 2007.

lliurament de credencials als congressistes. A l’Auditori Municipal, es van iniciar les sessions de treball del Congrés dels II Encontres, amb l’exposició de les ponències següents:

El 25 de març de 2007, “Obertura Oficial dels II Encontres”, amb la celebració d’una Taula Rodona amb presidents i representants de les poblacions convidades pels Mirenos i presentació del Cartell Anunciador dels II Encontres.

• -El bandolerisme i el seu context històric, pel professor caudetano d’Història, Francisco J. Doménech Mira.

• -L’art en els Contrabandistes, Bandolers, Andalusos i Mirenos, pel fester, doctor en medicina i mireno, José Luís Trespalacios López.

El 2 de juny, presentació del CD “Reencuentros”, en la plaça de Toros “Las Arenas”. Conté 16 obres entre pasdobles i marxes contrabandistes.

Finalitzat el Congrés, des de l’Auditori Municipal i fins a la Seu Social dels Mirenos es va realitzar un Acte d’Arcabusseria a càrrec dels “Trabucaires D’En Perot Rocaguinarda”, de Barcelona, representant als Bandolers Catalans. El matí va finalitzar amb el dinar de Germanor en la Seu dels Mirenos, per a tots els participants en els II Encontres.

El 31 d’agost a la nit, es va representar el “Contrabando de Onteniente”, entre la Comparsa Contrabandistes i els Mariners que, per a l’ocasió, van traslladar fins a Caudete el seu Vaixell. En l’incomparable marc de la plaça de l’Església, es van proclamar el “Contrabando de Cocentaina” i “Embajada Contrabandista de Monforte del Cid”. Va finalitzar la vetllada festera, amb la representació de l’Acte Tercer dels “Episodios Caudetanos”, del Segle XVIII i autor anònim, el que es refereix a Mireno el Bandoler, el ’”Lucero de Caudete”.

Al capvespre, amb la participació de Comparses i Filaes de 21 poblacions va tindre lloc el “Desfile de Hermandad” dels II Encontres.

Les 24 esquadres de Mirenos, van participar en la desfilada, tancant amb els seus Càrrecs Festers: Capitans, Sergents, Volants, Banderers, Portaestendards, Dames i Reina de Festes 2007.

El matí de l’1 de setembre, va començar en la Seu Social dels Mirenos, amb la recepció i

87 _

Cartell oficial dels II Encontres en Caudete, 2007.

Finalitzada la desfilada i en la Seu Social dels Mirenos, es va servir un excel·lent sopar per a festers i acompanyants.

16 d’octubre a les sales del futur Museu Arqueològic “Iber”, espai que inaugurem amb aquestes exposicions.

III Encontres – Montfort (Alacant): 25 al 28 de novembre 2010.

Seguidament i en Auditori Municipal, es va presentar el CD “EnConTres”, amb un Concert impartit per la nostra Societat Musical “La Lira”. Conté 15 obres entre pasdobles i marxes contrabandistes, la gran majoria fruit del Concurs Nacional de Composició, convocat amb motiu dels III Encontres i al qual es van presentar un total de vint obres.

El 28 novembre de 2009, va tindre lloc la presentació oficial dels III Encontres Nacionals de Contrabandistes, en l’estand de la Undef en Expofiesta, així com del “logo” dels Encontres.

En la primera jornada dels Encontres, el 26 de novembre, van tenir lloc les següents activitats: “Ambaixades infantils d’Altell (Alacant)”, declamades per la seua Escola-Taller d’Ambaixades i declamació d’alguns passatges de les “Embajadas de Monforte”, pels alumnes del Col·legi Públic “Jorge Juan”. Finalitzades aquestes, “El Colectivo La Navaja”, dels Andalusos de Villena, va representar ”el Acto del Contrabando”, representat per primera vegada fora de Villena, des de 1923, any de la seua creació. La vetllada va finalitzar amb una “Exhibició de Caps d’Esquadra Contrabandistes”.

Al llarg de l’any 2010, van tenir lloc una sèrie d’activitats relacionades amb els III Encontres; al maig: “XV Romería Festera” a la Cova de Sant Pasqual i “XXXIX Certamen Provincial de Bandes de Música”; al juliol: “Concurs Beguda Oficial dels III Encontres”; a l’agost: Prova ciclista “I Trofeu Màster Comparsa Contrabandistes”, puntuable per al Challenge de la Comunitat Valenciana; a l’octubre: “Concentració de cotxes i motos clàssics”; al novembre: “Missa Rociera en honor de la Puríssima”.

Els III Encontres de Contrabandistes van comptar amb dues Exposicions: “La Música Festera: so i art” i “Els Contrabandistes en imatges”, inaugurades en la tarda del

Va començar el matí del 27 de novembre en la Seu Social Contrabandista, amb la recepció i lliurament de credencials als congressistes,

88 _

Logotip oficial dels III Encontres en Monforte del Cid, 2010.

festers i acompanyants de tots els pobles inscrits. Traslladats fins a l’Auditori Municipal, iniciem les sessions de treball dels III Encontres, amb l’exposició de les ponències següents:

la Desfilada de Germanor Contrabandista, amb una participació de 28 Esquadres o Filaes de d’altres poblacions i 12 Esquadres de Montfort, a més d’un bloc Infantil. La pluja que havia començat a caure moderadament al començament del dinar, va continuar refermant fins al punt d’haver de suspendre la Desfilada. No obstant això, les ganes de festa dels participants van fer que, de manera espontània, s’organitzés una desfilada en la pista del Poliesportiu.

• -La Música Contrabandista: El Pasdoble en la Festa, pel músic, professor i compositor, Miguel Ángel Mas Mataix.

• -Los Niños: Futuro de la Fiesta. La Pequeña danzarina, la Rodella, el Paje, el Volante y el Ángel, per Vicente Poveda López, autor de diverses comunicacions i treballs literaris sobre els moros i cristians.

Com a curiositat, seguidament anem a mostrar les xifres dels Encontres celebrats fins ara. Encara que aquestes edicions s’han celebrat a intervals de tres anys, no existeix cap norma que impedisca ferlos en la data o circumstància que cada població estime oportú.

Després de la sessió de debat de totes dues ponències, es va realitzar un senzill homenatge a les Comparses Contrabandistes fundades en el Segle XIX.

Xifres dels I Encontres (2004): Congrés: Ponències: 2 Comunicacions: 10 Congressistes: 151 Menjar de Germanor: Festers i acompanyants: 1200 Desfilada de Germanor: Pobles participants: 26 Comparses participants: 26 Ballets participants: 6 Bandes de Música: 16 Organització: Camises Blanques: 55

Finalitzat el Congrés, des de la Seu Social dels Contrabandistes i fins al Poliesportiu Municipal, lloc del dinar de germanor, es va realitzar un Acte d’Arcabusseria a càrrec dels nostres amics els “Trabucaires D’En Perot Rocaguinarda”, de Barcelona, representant als Bandolers Catalans, els quals ja ens van acompanyar en els Encontres de Caudete.

Una vegada finalitzada el “Dinar de Germanor”, l’organització tenia previst per a les 17.30 hores,

89 _

Cartell oficial dels III Encontres en Monforte del Cid, 2010.

Xifres dels II Encontres (2007):

Esquadres de Monforte 12 Sopar de Germanor: Festers i acompanyants: 780 Organització: Armilles Contrabandistes: 50

Congrés: Ponències: 2 Comunicacions: 4 Congressistes: 145 Dinar de Germanor: Festers i acompanyants: 700 Desfilada de Germanor: Pobles participants: 21 Comparses participants: 22 Ballets participants: 2 Bandes de Música: 16 Esquadres de Mirenos: 24 Sopar de Germanor: Festers i acompanyants: 900 Organització: Mocadors Vermells: 60

Han passat deu anys des dels III Encontres Contrabandistes, celebrats a Montfort en 2010 i ara, la Filà “Contrabandistes de la Serra Perenxisa” de Torrent tenien previst organitzar els IV Encontres Contrabandistes els dies 3 i 4 d’abril de 2020. La pandèmia de la Covid-19 ha truncat els seus plans, però no les seues il·lusions. En el moment es donen les condicions idònies per a celebrar, de manera segura, els Encontres, estarem preparats per a acudir tots a la crida dels Contrabandistes de Torrent.

Xifres dels III Encontres (2010): Congrés: Ponències: 2 Comunicacions: 9 Congressistes: 216 Dinar de Germanor: Festers i acompanyants: 1100 Desfilada de Germanor: Pobles participants: 28 Comparses participants: 30 Ballets: 2 Bandes de Música: 10

90 _

91 _

Bandolerisme i contrabandistes en el context local de Torrent 92 _

93 _

Bandolers: un fenomen que va trastocar la societat valenciana.

JosÊ Manuel Almerich i Iborra (Geògraf i escriptor).

94 _

Vista de la Serra Perenxisa dDe Pacopac - Trabajo propio, CC BY-SA 4.0, https://commons. wikimedia.org/w/index. php?curid=56892792)

que aprofitaven aquest entorn com a escenari de les seues malifetes i crims. La descripció s’associa especialment a zones escassament poblades i, en general, amb regions interiors del regne, pròximes a la frontera amb Castella.

Destaca entre elles la coneguda com Serra de les Cabrillas, entre Bunyol i Siete Aguas,

El major referent amb què comptem els geògrafs per a conéixer la societat rural valenciana i el paisatge agrari del segle XVIII és l’obra del científic i botànic Antonio José Cavanilles, qui va recórrer el territori valencià de nord a sud per encàrrec reial, amb la finalitat de transmetre la realitat del Regne de València, acabat d’incorporar a la corona borbònica després de la batalla d’Almansa.

L’obra “Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, poblacion y frutos del Reyno de Valencia” publicada després del viatge de Cavanilles entre 1791 i 1793 recull entre centenars d’anotacions i descripcions detallades dels pobles valencians, el que era el principal problema social de l’època: el bandolerisme, un fenomen que seguia molt viu en el segle XVIII però que afonava les seues arrels en el període foral

«lloc perillós pels malfactors que abriga.

L’escarpat i desert d’aquell recinte, i l’estar molt prop del camí reial, afavoreix la mala inclinació d’alguns facinerosos que assalten i roben als passatgers.

Trien els saltejadores algun punt elevat, des d’on sense ser vistos descobreixen als que viatgen i assegurats del moment en què aquests han de passar per congostos, barrancs o goles, ixen i cometen impunement les seues maldats».

Cavanilles va discórrer en el seu viatge pels camins reials valencians, i en les seues observacions apunta amb freqüència notícies relacionades amb furts, robatoris i altres actes delictius que amenaçaven als viatgers i veïns de les poblacions confrontants a les principals rutes de pas. El seu relat ens dóna una idea de la indefensió i inseguretat predominant i en ell es trobem la imatge real del bandoler valencià, el qual buscava refugi i protecció en les zones de muntanya, formant quadrilles

La ubicació de Torrent, al límit entre l’horta i el secà, era un territori pla però que permetia tant els robatoris i assalts en les alqueries o masies disperses pel terme, com el mas del Jutge o el mas de Baviera, com per la proximitat de la serra Perenxisa , llavors prou inaccessible, que permetia el refugi d’aquests. La proximitat de Godelleta, Chiva o Bunyol feien aquest territori molt insegur, especialment pel trànsit de

95 _

Fragment del “Mapa del Reyno de Valencia” (1795) de Cavanilles amb detall de les actuals comarques de l’Horta, la Foia de Bunyol i la Plana d’Utiel (Institut Geogràfic Nacional).

cavalleries, tractants o mercaders pels camins reials. Recordem que el camí vell de Torrent a Albal es coneixia com “el camí dels Lladres” igual que els camins que unien la nostra població amb Picassent o Alcàsser.

“La humanitat i el Estat guanyarien molt si es promoguera la agricultura en les muntanyes occidentals, si es poblaren els deserts on els pobres pastors estarien lliures dels insults dels bandolers” La imatge tradicional del bandoler que ha sobreviscut al pas del temps i que persisteix en la nostra mentalitat, heretada de la visió romàntica, està molt allunyada de la realitat.

“Per desgràcia hi ha uns altres que acompanyats amb facinerosos de diverses parts, s’amaguen i refugien en aquells bardissams, ixen a robar i pertorben la tranquil·litat. Ni escarmenten en tants exemples com la justícia els presenta, ni temen les partides de Minyons i Soldats que els persegueixen. Quan en 1793 recorria el comtat de Bunyol i els termes de la comarca, anava una tropa d’aquells infeliços atacant, maltractant i robant als viatgers. Vaig saber llavors quant exposat i imprudent era l’internar-se en aquelles muntanyes”

Malgrat les manques documentals que tenim d’aquest fenomen, podem afirmar que eren vertaders criminals i poques vegades ajudaven als pobres, si no era perquè els necessitaven per a sobreviure a la muntanya. Precisament la pobresa i la misèria dels pobles valencians feien que fóra una societat reticent al poder reial i en molts casos de connivència amb els bandolers.

A vegades, fins i tot secundats per alguns membres de la noblesa valenciana.

També és important destacar la diferència entre bandoler i bandositat. Els primers eren delinqüents ordinaris i el segon terme fa referència a les lluites entre diverses faccions o bandes que també existien. Dues realitats que es confonen però que coexistien i que totes dos eren un vertader problema d’ordre públic per a les autoritats polítiques valencianes.

Al respecte de la veïna població de Godelleta, amb qui compartim la fita del terme a la altura de l’actual Calicanto, Cavanilles ens diu:

96 _

Antic mapa amb les ventes i cases de postes del Camí Reial de Madrid a València al s. XVIII, tant per la Roda (Albacete) com per Motilla (Conca) (Imatge extreta de https://www.valenciabonita. es/2019/12/03/venta-lhome/).

motiu pretenien desestabilitzar la societat, com va ser el cas del comte d’Olocau o els marquesos de Guadalest. Però sempre actuaven moguts pels seus propis interessos i igual saquejaven a un ric que a un pobre actuant amb total impunitat.

Encara que les muntanyes i llocs escarpats els serviren de refugi, el bandolerisme va tindre el seu espai preferent d’acció en els camins, en les cruïlles, en els passos i congostos, en els ponts i guals més transitats de les comarques més densament poblades i desenvolupades: l’Horta de València, la Foia de Bunyol, la Ribera del Xúquer, el Camp de Túria, el Camp de Morvedre, la Plana de Castelló o la Vall d’Albaida entre altres. Els delictes que cometien aquests grups de facinerosos eren indiscriminats i afectaven tant la integritat de les persones com als seus béns.

Encara hui dia, endinsar-se per les muntanyes de Chiva, la serra de les Cabrillas o el Barranco Grande on naix el Barranc de Torrent al costat del cim del pic Hierbas, produeix una certa inquietud pel solitari i aïllat d’aquestes muntanyes malgrat la seua proximitat al camí reial de Madrid. Els noms del Pintao (943m), Malacara (1118m) o el Maltés (1085m) com es denominen els pics més alts d’aquestes muntanyes pròximes a Torrent, continuen fent referència a aquests bandolers que durant anys van assaltar els camins i van tindre atemorida a la població.

Robatoris, assalts a viatgers i mercaders, saquejos a alqueries, monestirs, esglésies parroquials, extorsions, homicidis... Ningú era alié a aquesta amenaça, que danyava greument la pau social i l’economia del regne, generant una enorme inseguretat, que les autoritats règies, senyorials i municipals van tractar de pal·liar per molt diferents mitjans, i no sempre de manera unívoca: però les autoritats valencians es van veure superades per aquest fenomen criminal.

Els bandolers eren generalment fills de la misèria i del desarrelament, però no sempre. A vegades apareixen també detinguts agricultors, artesans, militars i fins i tot membres de la noblesa. Aquests últims actuaven a vegades sota l’ombra dels poderosos que per algun

97 _

Joaquim Gimeno Porta: Llums i ombres d’un notari de Torrent.

Manel Arcos i MartĂ­nez (Periodista i escriptor).

98 _

ordres dels seus respectius caps, i després d’obtindre permís de l’alcalde.

Els voluntaris no usaven uniforme militar, ni depenien de les ordenances de l’Exèrcit.

Cada consistori determinava el distintiu i les insígnies que havien d’utilitzar. En 1874, Torrent va comptar amb una d’aquelles partides.

Va ser la que va comandar, durant quatre mesos, el notari Joaquim Gimeno Porta.1 Entre abril i agost d’aquell any, el torrentí Gimeno Porta i els seus homes van recórrer les comarques de la Costera, la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida i el Comtat i, fins i tot, van endinsar-se en el terme municipal d’Almansa, a fi de garantir el cobrament de les contribucions, custodiar els fons recaptats i, especialment, perseguir i capturar els roders que hi operaven.

En esclatar la Revolució de Setembre de 1868, coneguda popularment com La Gloriosa, l’ala radical del moviment insurreccional va formar espontàniament una espècie de milícies ciutadanes amb les armes preses als arsenals militars. Aquelles milícies van rebre el nom de Voluntaris de la Llibertat i, una vegada constituït el primer Consell de Ministres després de ser enderrocada Isabel II com a reina d’Espanya, van ser institucionalitzades com a cos, mitjançant el decret de 17 de novembre d’aquell any, signat per l’aleshores ministre de la Governació, Práxedes Mateo Sagasta.

Un cos que va funcionar, pràcticament, durant tot el Sexenni (1868-1874), bé com a Voluntaris de la Llibertat o bé com a Voluntaris de la República, que va ser la denominació amb què va ser conegut a partir del 14 de febrer de 1873, tres dies després que les Corts proclamaren la Primera República.

Els Voluntaris de la Llibertat van nàixer com un institut armat de naturalesa civil i pacífica, garant de l’ordre i element de llibertat. Havien de crear-se, tan sols, a les capitals de província i en aquelles localitats de més de deu mil habitants que tenien alguna força popular.

No obstant això, la resta d’ajuntaments podia sol·licitar autorització al Govern per a disposarne. Els batallons, les companyies i les patrulles només podien reunir-se amb armes, sota les

A mitjan abril de 1874, la unitat de voluntaris dirigida per Gimeno Porta es traslladava a Xàtiva i, al cap d’una setmana, a Vallada, des d’on partia, «després d’una fatigosa marxa» per la serra d’Énguera, cap a Almansa.

A la dita vila manxega, arrestava el desertor Joaquim Ballester Peretó, de malnom Cabila, qui «vagava pels districtes d’Énguera i Aiora» des de feia tres anys i a qui li atribuïen «robatoris, assassinats i segrestos en gran 1 Joaquim Gimeno Porta era notari i escrivà del jutjat de primera instància de Torrent (BOPV, 15 d’agost de 1868).

99 _

Voluntaris de la Llibertat a La Puerta del Sol de Madrid (Extret de «The revolution in Spain: A post of Volunteers of Liberty in the Puerta del Sol, Madrid» [gravat] d’anònim, The Illustrated London News, 12 de desembre de 1868, Londres).

nombre».2 Cabila era natural de Tormos, poble de la Marina Alta, i veí d’Énguera.

Al juliol de 1871, havia sigut atrapat en una pinada de l’esmentada població, amb «una escopeta curta, un revòlver, dues navalles descomunals i una bossa de municions», per la seua suposada participació, juntament amb un altre individu, en l’homicidi de l’enguerí José Barberán Sanxis, perpetrat al setembre de 1870.

Anys més tard de ser detingut per l’escamot de Gimeno Porta, al desembre de 1879, Cabila romania tancat a la presó de Dénia, per una causa que el jutge de primera instància de la citada ciutat li seguia per falsificació d’una cèdula personal.3

La patrulla passava per Ontinyent i, després de creuar les muntanyes de Bocairent, entrava en Agres. A continuació, es desplaçava cap al vessant meridional de la serra de Benicadell «sense descansar ni un sol moment», per tal d’aprofitar totes les hores nocturnes, ja que el seu objectiu era presentar-se en Beniarrés abans d’eixir el sol. Allà arribava a les quatre de la matinada. Gimeno Porta s’havia assabentat que la gent que buscava s’amagava en una casa del dit municipi i, per eixa raó, adoptava «les precaucions convenients».

Assetjada la localitat, alguns membres de la partida procedien a practicar l’escorcoll de l’habitatge on s’allotjaven els bandolers.

Aquests, tanmateix, se n’adonaven.

Immediatament, es desencadenava un tiroteig entre uns i altres que durava més de mitja hora, arran del qual queia ferit el beniarresí Josep Vicent Gozálbez Calbo, sobrenomenat el Zurdo de Montserrat, i eren arrestats vuit dels seus companys. Uns altres dos aconseguien alçar el vol. Es tractava de Joaquim Domínguez Moltó, de Cocentaina, i del pegolí Josep Pasqual Marco Franquesa, dit el Ganyanet.

Tant l’un com l’altre estaven en crida i cerca i arrossegaven diversos processos penals. Mentre que el primer desapareixia del lloc i s’hi deixava l’haca, el segon podia fugir amb una cavalleria amb què es topava casualment, tot i que

Cabila era capturat a les onze del matí del dimarts 28 d’abril de 1874. Aquell mateix dia, a trenc d’alba, Gimeno Porta havia prestat un servei summament dificultós i arriscat a Beniarrés. Tot començava a la vesprada del dilluns 27, quan el notari torrentí mobilitzava part de la seua força, gràcies a una confidència anònima. Tot seguit, emprenia un viatge de moltes hores i «amb tan absoluta reserva», que ningú no sabia els motius de l’expedició.

2 El Mercantil Valenciano, 12, 18 i 28 d’abril i 3 de maig de 1874. Las Provincias, 12, 16, 18, 21, 26 i 29 d’abril i 5 de maig de 1874. El Imparcial, 14 d’abril de 1874. La Discusión, 14 i 18 d’abril de 1874. La Época, 18 d’abril de 1874. La Correspondencia de España, 30 d’abril de 1874.

3 Arxiu Parroquial de Sant Miquel Arcàngel d’Énguera, Sepelis (18591872), t. 3, sign 393, f. 92v. Arxiu Municipal de Dénia, Justícia, caixa 7 bis, 27 de desembre de 1879. Las Provincias, 14 de juliol de 1871. BOPV, 13 d’agost de 1871. BOPA, 26 de juliol i 21 d’agost de 1879.

100 _

Interior d’una posada valenciana (Extret de «Vista interior de una posada en el Reyno de Valencia» [gravat] de Dutailly, Voyage pittoresque et hisotorique de l’Espagne, 1811, Alexandre de Laborde [autor], De Launay [gravador], París).

abans s’havia dislocat un peu en botar des d’un marge. En els fets, també es veien embolicats els beniarresins Joan Baptista Gozálbez Calbo, dit el Zurdo —germà del Zurdo de Montserrat—, i el Pitol. Al capdavall, els atrapats en la batuda eren conduïts a Xàtiva. Sobre el darrer detall, El Mercantil Valenciano destacava que el Zurdo de Montserrat havia sigut transportat per quatre voluntaris «sobre una caixa d’enterrar morts, per no haver-se trobat una llitera». Las Provincias, al seu torn, afegia posteriorment que el Zurdo de Montserrat era l’alcalde de Beniarrés i que, entre els detinguts, figuraven cinc regidors d’aquell ajuntament.

força capitanejada pel notari de Torrent era dissolta pel Govern. Un dia abans que la premsa avançara la notícia, tot l’armament que pertanyia a aquella partida volant — més de dos-cents fusells i gran quantitat de municions— era entregat en el parc d’artilleria de València. La cosa no acabava ací. L’endemà, Gimeno Porta era arrestat durant vint-i-quatre hores, per mandat de l’autoritat militar superior.

Vicent Gozálbez presidia la corporació beniarresina, com a mínim, des d’octubre de 1873.4Malgrat l’èxit de l’acció duta a cap a Beniarrés, l’autoritat militar s’apressava a trametre una ordre a Gimeno Porta, atenent la petició d’unes altres autoritats civils, en què l’advertia que s’abstinguera d’acaçar bandits i, alhora, es limitara a assegurar el cobrament de les contribucions en el districte de Xàtiva.

Aquella, però, no va ser l’única volta que Joaquim Gimeno Porta va tindre problemes amb la llei. Anys abans, a l’agost de 1868, era enjudiciat pel jutge de Torrent per abandonament de destinació, del seu càrrec de «notari i escrivà del jutjat de primera instància» del partit.6 Amb posterioritat, era cridat pel jutge de Llíria perquè compareguera a declarar en la causa instruïda contra ell i el seu germà Vicent, per uns abusos comesos a Llíria a l’octubre de 1872. Llavors, Joaquim Gimeno Porta s’extralimitava de les seues atribucions, en donar al seu germà «la possessió i el bastó d’alcalde primer» d’aquella població, quan el

Un castic que degué ser provisional, atés que el torrentí va cobrar la llibertat a finals de gener de 1875, després de complir cinc mesos i deu dies de presó interina.5

Això ocorria a principis de maig de 1874. Tres mesos i mig més avant, a mitjan agost, la 4 La Correspondencia de España, 29 d’abril de 1874. El Mercantil Valenciano, 30 d’abril de 1874. La Discusión, 30 d’abril i 5 de maig de 1874. Las Provincias, 30 d’abril i 1, 3, 5 i 8 de maig de 1874. El Constitucional, 1 de maig de 1874. La Iberia, 2 de maig de 1874. La Crónica de Cataluña, 7 de maig de 1874. BOPA, 18 d’octubre de 1873 i 30 de maig i 9 de juny de 1874.

5 El Mercantil Valenciano, 3 i 5 de maig i 17 i 18 d’agost de 1874 i 28 de gener de 1875. Las Provincias, 5 de maig de 1874.

6 BOPV, 15 d’agost de 1868.

101 _

El Mercantil Valenciano ho contava així:

segon no tenia dret a exercir les funcions, en estar suspés per manament judicial. Vicent Gimeno Porta va presidir el consistori llirià, ininterrompudament, des de la Revolució de Setembre de 1868 fins al març de 1871, quan era destituït pel jutjat de Llíria per haver incorregut en abús d’autoritat.

La puerta del templo se hallaba colgada de negro, lo mismo que el altar mayor y los bancos primeros.En medio de la espaciosa nave se levantaba un elegante túmulo de tres cuerpos, vestido de negro y oro, cubierta la parte superior de él por un paño precioso y de muchísimo gusto, y todo ello rodeado de numerosos y gruesos blandones.

Més tard, era reclòs en els calabossos de la vila, després de ser acusat de malversació de cabals comuns, en haver gastat 600 pessetes dels fons municipals per al pagament d’atencions personals.

El pueblo casi entero de Torrent, vestidos de negro casi todos sus habitantes, llenaba el templo, viéndose en primer término al hijo del finado, a su hermano político, el señor Vázquez, D. Estanislao Garcia Montfort, D. Félix Pizcueta, don Carmelo Navarro Reverter, los exalcaldes de los pueblos del distrito durante el período revolucionario, tales como los señores Llorenç, Alegre y otros que no recordamos, el alcalde actual de Torrent, el juez, promotor, registrador de la propiedad, escribanos y procuradores, así también como algunos notarios compañeros del difunto.

El acto empezó por un nocturno con bastante precisión y gusto cantado por la capilla de aquella parroquia, compuesta de aficionados.Siguió

I, a l’octubre de 1872, era condemnat per la Sala Criminal de l’Audiència de València a nou anys d’inhabilitació i a 120 pessetes de multa i costes, pronunciament que era ratificat pel Tribunal Suprem al desembre de 1873.7 De Joaquim Gimeno Porta, no es va tornar a parlar fins a l’estiu de 1878, quan els periòdics d’ací i d’allà informaven de la seua mort. La cerimònia religiosa se celebrava el 4 d’agost, de matí, a l’església parroquial de Torrent, en un ambient emotiu i distingit i amb afluència massiva de familiars, íntims, col·legues, polítics i públic en general.8 7 M. Arcos i Martínez, Bandolers de llegenda en terres del Xúquer i el Túria: el cas del Tio Joan de la Marina (1851-1878), Piles: Edicions del Sud, 2018, pp. 66-67, 85-86, 90 i 110.

8 La Correspondencia de España, 1, 18 i 19 d’agost de 1878. El Mercantil Valenciano, 6 d’agost de 1878.

102 _

una misa de Réquiem, cuyo autor no recordamos, que ejecutó la orquesta de la población y varios cantores también aficionados, que dieron muestra de sus nada comunes facultades, y terminaron las exequias con los responsos correspondientes, también con sumo gusto cantados.

Terminada la fúnebre solemnidad, abandonó el templo la numerosa concurrencia, siendo despedida a la puerta por los señores Porta, Vázquez y Garcia Montfort, que presidían el duelo.

El pueblo de Torrent, sin distinción de clases ni de colores políticos, ha hecho una manifestación de aprecio y simpatía hacia el malogrado señor Gimeno Porta y una protesta elocuente contra las calumnias que sobre él llovieron, antes, durante y después del período revolucionario; puede decirse que Torrent entero ha vestido luto por la muerte del señor Porta, no cabe más elocuente vindicación.Séale ligera la tierra al que fue durante la vida nuestro amigo cariñoso.9

9 El Mercantil Valenciano, 6 d’agost de 1878.

103 _

Els últims roders de l’Horta.

Francesc Jesús Hernàndez i Dobon (Universitat de València).

104 _

Portada del llibre “Pana negra” de Joan Olivares (2007) que narra novel. ladament la història del roder el Gatet d’Otos.

La Torre de Torrent (Imatge cedida per l’autor).

Conole, fill de Torrent, què mala sort que has tingut!

Al final de la correguda t’han colgat sense taüt!

Conreava horts o feia jornals a la taronja, sota el sol, la qual cosa li havia deixat la pell bruna. Tal vegada havia fet graneres. Un dia es fartà de l’hort o dels jornals i formà una colla de roders. Potser no arribava encara als vint anys. El seu pèl totalment negre i la barba molt escassa palesaven la seua joventut. Es feia dir «Conole» (o Conolé), que era el malnom de la seua família. La Serra Perenxisa o els barrancs de l’Horta Sud eren un terreny adobat per a robatoris i permetien resguardar-se de la Guàrdia Civil. Un dia assaltaven traginers que anaven solitaris pel camí d’Alboraig a Silla i un altre dia furtaven a un mas o una alqueria aïllades o s’atrevien amb les riqueses d’una església. Sempre amenaçaven violentament les seues víctimes, fent-les creure que eren capaços de matar-les immediatament. Exhibien armes de foc i tenien l’apariència de persones amb poca cosa a perdre. A Conole li acompanyaven Miguel Císcar, anomenat el «Manco», Pascual Ballester i Lamberto Carbonell, de malnom «Corneta». Conole, el Manco, Ballester i Corneta es movien amb hàbilitat per la serra, però també passejaven ufanosos pels carrers de Torrent.La Guàrdia Civil els perseguia, però sempre se n’havien escapat, de vegades fent ús d’armes de foc. Finalment, el dijous 24 de febrer del 1898, foren capturats. Conole fou jutjat i condemnat amb duresa a 22 anys

(Cançó popular) A principis del segle XX, encara hi havia roders per les muntanyes valencianes. A casa nostra, el bandolerisme es remuntava a l’expulsió dels moriscs i havia revifat amb la guerra contra el francés i durant el sexenni democràtic (18681874). En tenim tractaments literaris notables, com ara l’«Últim roder» de Josep Franco i «Pana negra» de Joan Olivares. Però encara és un fenòmen més bé ignorat.Cap a l’any 1900, les partides de José Manuel Llorca, conegut com «Pinet», i Agustín Granero, el «Xato de Xella», atemorien els pobles de la Marina Baixa o la Canal de Navarrés.

Però aquest roders corrien per contrades de difícil accés, allunyades de les grans ciutats, tot el contrari del que passà amb Fernando Castillo Carratalá, que capitanejà una colla de roders pràcticament a les portes de València.

Fernando Castillo va nàixer a Torrent, el 1878.

Tenia, almenys, un germà major, Manuel, i una germana, Concepción. Fou llaurador.

105 _

Una detenció de la Guàrdia Civil en l’any 1890 (Imatge cedida per l’autor).

Mas del Ràfol de Torrent (Imatge cedida per l’autor).

de presó. A l’estiu del 1900 s’ordenà el seu trasllat a la presó de Ceuta. En aquella època, el penal d’El Hacho es considerava la pitjor presó espanyola, un establiment atapeït de delinqüents perillosos, bona part dels quals estaven condemnats a cadena perpètua. Però mentre era portat en ferrocarril des d’Alcazar de San Juan a Cadis, on embarcaria cap a Ceuta, Conole s’escapà aprofitant una parada a l’estació d’Espelúy (Jaen), on la màquina de vapor havia de respostar aigua. Curiosament, aquell entorn de Sierra Morena rememorava bé les aventures dels roders legendaris, com José María Hinojosa, «el Tempranillo».Conole tornà a l’Horta, on continuà de bandoler.

a un home de Picanya, que llaurava el seu camp junt a la via del trenet, li furtaren quinze pessetes, a un masover del Mas de Ràfol li’n demanaren mil cinc-centes, i així contínuament.

Com en el cas de Pinet, Conole tampoc era un bandit vulgar. Les seues accions tenien de vegades un cert ressó romàntic o apuntaven una pretensió justiciera.

Així, cap a la fi de l’estiu del 1900, Conole li va remetre a l’alcalde de Paterna un taló de ferrocarril, que corresponia a una caixa de consigna on els roders havien deixat els objectes que havien robat a l’església d’aquell poble. En la carta, el bandoler denunciava que el sagristà havia fet desaparéixer objectes valuosos de l’església. La premsa arreplegava també una declaració de Conole, potser inventada o, si més no, endolcida per algun periodista: «No lo he hecho a mal hacer, porque no soy un malhechor adocenado, sino para ejercitarme en un sport que me atrae y me seduce; para dar muestras de mi audacia, que ha de ser ruidosamente aplaudida por el público en general, y para procurarme un anuncio pomposo y gratuito, que seguramente la prensa periódica no me lo negará, encargándose de hacerme célebre. La humanidad es débil y el esplendor de la gloria ofusca al hombre más modesto».

La premsa especulava que el retorn del roder torrentí havia animat més accions del Xato de Xella i que, fins i tot, Pinet havia abandonat el seu refugi a Oran i havia tornat a practicar el bandolerisme a la Marina. La celebritat de Conole va atraure nous membres a la seua colla. S’identificà al «Confit», un germà llec d’un convent de Torrent. La gent afirmava haver vist una bona colla de bandolers.

Es parlava d’una dotzena d’homes, encapçalats per Conole, que haurien muntat el seu quarter general en amagatalls del barranc que hi ha entre Paiporta i Picanya. La llista de les víctimes dels robatoris augmentava:

106 _

Il.lustració del llibre “La Guardia Civil y su tiempo” d’Alfredo Opisso (1911, Barcelona: Molinas y Maza).

Membres de la Guàrdia Civil allà pel 1901 (Imatge cedida per l’autor).

Fernando, apostat a una finestra, i els agents.

De colp es va fer el silenci. El roder no responia als trets. Els agents penetraren a l’habitatge pel corral i trobaren Conole estés a terra, amb un toll de sang junt al seu cap. No es podia determinar si havia mort per un tret d’un guàrdia civil o s’havia suicidat.

Les autoritats prengueren mesures. El governador mantingué una reunió de treball amb el cap de la Guàrdia Civil. Acordaren incrementar la vigilància a Torrent i s’enviaren parelles a cavall per les serres de l’entorn.

El director general de Penals remeté telegrames a tots els governadors civils d’Espanya, fent-los que s’interessaren per la búsqueda i captura de Fernado Castillo. Acompanyava a la seua demanda una descripció tan breu com poc pràctica: solter, nas i rostre regulars, alçada 1,600, etc. Finalment, Conole caigué.Resulta simbòlic que Fernando Castillo fora identificat quan baixava del «trenet» a l’estació de Torrent.

Un parell d’hores després de baixar del tren, Conole ja era mort.No molt més se sap de la banda de Conole. Alguns continuarien amb petits robatoris.

El Manco fou detés anys després per furtar un sac de cebes. Els altres cèlebres roders també tingueren finals infortunats. El Xato de Xella fou abatut per la Guàrdia Civil al barranc del Naro, prop d’Anna, el 1904, i Pinet morí en el penal de Ceuta el 1909.Pocs anys després de la mort del roder torrentí, el juny del 1905, també va morir un germà seu en un accident.

El ferrocarril de la Ribera portava menys de cinc anys en funcionament. Un roder viatjant en tren era el més contrari a l’èpica de l’home a cavall, que tan bé exploraria anys després el «western». El 19 d’octubre del 1900, Conole fou reconegut per uns agents a l’estació de Torrent, quan baixava del trenet de les quatre i mitja.

Ell se n’adonà i marxà ràpid a la casa que ocupava, al carrer de l’Àngel, als arrabals del poble pròxims a l’estació. Alertada la Guàrdia Civil, posà setge a tota l’illa de cases.

Era carreter i transportava fustes quan, en baixar el Pont del Mar, el carro volcà, ell caigué a terra i unes fustes li colpejaren el cap, causant-li la mort. S’anomenava Manuel, tenia 31 anys i deixà vídua i tres fills. Vivia al carrer Sant Francesc de Torrent i també era conegut com Conole.

Els agents passaven de corral en corral buscant el roder. Quan s’aproximaren al refugi de Conole, començà un intercanvi de trets entre

107 _

Contrabandistes i bandolers a l’imaginari torrentí.

Aitor SĂĄnchez i Collado (Periodista i investigador).

108 _

Contrabandista, bandoler, bandit, “bandito”,“malfeytor”, “malechor”, “raubritter”... són diferents mots i en diferents llengües per referir-se a un mateix personatge com a símbol de llibertat, un mite romàntic que apareix quasi sempre en societat agràries en època de crisi social, econòmica i política que traspassa fronteres temporals i socials.

i es llançava a la muntanya per a enfrontar-se als homes de Napoleó. Però com ha canviat la cosmovisió d’esta icona al llarg del temps i quina emparenta ha deixat en Torrent?

El primer que hem de tindre en compte és el terme originari de la paraula, ja que bandoler tenia una connotació negativa, arrelada als sinònims de pirata, saltador de camins: También se usan indistintamente otras expresiones consideradas sinónimos de bandolero: forajido, secuestrador, ladrón, delincuente, criminal y/o asesino, según el delito cometido. La delincuencia propia del bandolerismo se caracterizaba por el robo a mano armada y por el secuestro, generalmente en despoblado, por una cuadrilla declarada en rebeldía.

Su origen se remonta a la época heroica griega y continúa en la civilización romana; en la Antigüedad grecorromana fue célebre un bandido de nombre Caco y en el siglo I d. C. Cicerón ya aludía a Sierra Morena como zona de bandidos.

En el año 26-25 antes de Cristo actúa por tierras cántabras y vascas Corocotta. (…) En la Edad Media los llamados «banidos», eran hombres pregonados o deportados por haber cometido un delito. En Aragón se denominaban «malfeytores» (malhechores), aunque

Des de la època clàssica, passant per l’Edat Mitjana han hagut testimoniatges de bandolerisme, però serà després de la Guerra de la Independència quan va canviar la concepció d’aquests criminals per a la societat.

Les icones, símbols i referents de la literatura han donat el seu salt en paper a nous formats de gran consum com al cinema o la tele al segle XX, passant per internet i les xarxes socials al segle XXI, adaptant-se a les noves formes de consum de masses. Això només succeeix quan el mite del qual es parla té un contingut narratiu i simbòlic tan poderós que resisteix qualsevol època, com el cas de la figura del bandoler o contrabandista. En el Romanticisme el bandoler naix com a sinònim de llibertat, tal i com recullen José Antonio Adell i Celedonio García al afirmar que la gent que vivia als pobles va començar a associar al bandit amb el guerriller que, fart de la inactivitat inicial del govern davant la invasió gal·la, agafava el seu mosquet o el seu trabuc

109 _

también se utilizó el término «bandito», que se usaba igualmente en Navarra para definir a los ladrones y vagabundos que transitaban por los caminos (Adell, Celedonio, 2014. p. 8-9).1

En esta época se inició el bandolerismo Romántico que perviviría hasta los primeros años del siglo XX. Los viajeros extranjeros por España contribuyeron a difundir en Europa la fama de los bandoleros españoles, presentando a los de Sierra Morena con carácter duro, personalidad seductora y distinguidos por su forma de vestir. A lo largo Al siglo XIX circularon por nuestro país diferentes testimonios que daban a conocer a las gentes las hazañas de los más afamados: folletines o novelas por entregas publicados por la prensa narrando la vida y hazaña, de los más famosos, aleluyas, romances de ciego o representaciones teatrales con este tema. El bandolero romántico, aunque era un delincuente para el Estado, la comunidad a la que pertenecía lo consideraba un triunfador de la justicia social, diferenciándolo claramente del «ladrón criminal».2

Al segle XV apareixen a Alemanya els “raubritters”, que en realitat eren cavallers que vivien del robatori tot i pertànyer a famílies de classe alta. Anglaterra va tindre el seu Robin Hood o Escòcia el seu Rob-Ros. Però en el nostre territori es va popularitzar el terme bandoler, per extensió del català, ja que a Catalunya es va generalitzar en el segle XV el mot “bandoler” (bàndol públic), passant a la resta de la Corona d’Aragó i a Castella.

Al segle XVI les bandes de mercenaris van proliferar, a Catalunya destacà el clergue Antoni Roca i, un segle després, Serrallonga.

Al segle XVII la crisis económica y política va fer proliferar estes bandes, tal i com es reflexa a la literatura del segle d’Or. La Guerra de Successió (1701-1714) va originar un altre període de bandidatge, però serà després de la Guerra de la Independència (1808-1814) quan aquest fenomen va aconseguir la fama popularitzada en la resta d’Europa:

La proliferació d’esta icona de llibertat i de justicier també va quedar patent a l’art com a les obres de Goya “Bandidos asaltando a una diligencia” (1793), “Asalto al coche” i en sis pintures de 1807, on els protagonistes

1 Adell, José Antonio; García, Celedonio. 2014: Bandoleros: Historias y leyendas románticas españolas. Ediciones de la Torre. Madrid.

2 Adell, José Antonio; García, Celedonio. 2014: Bandoleros: Historias y leyendas románticas españolas. Ediciones de la Torre. Madrid

110 _

eren el Maragato, el valencià Antón Reguera i l’aragonés El pelao, de lbdes. Entre els últims bandolers destaca a València, “Gatet d’Otos”, que porta de cap als miñones valencians. A l’inici del segle XX el bandolerisme queda ja com un fet aïllat, en la presó model de Castelló mor un dels últims, el turolens El Floro, en 1919.

D’altra banda, la literatura ha deixat la seua impremta major en la visió del mite bandoler.

Les publicacions al nostre país han sigut molt variades en el format folletinesc i novel·lat, amb poc rigor històric, encara que molt populars en la seua època pel poder evocador i de simbolisme que arrastrava els atributs físics i morals del personatge. Una narrativitat que naixia dels relats orals, de les llegendes i històries que han passat de generació en generació. A Torrent en tenim una llegenda que perdura fins l’actualitat d’esta època de la Guerra de la Independència.

que tenyiria el record de sang i nombroses pèrdues humanes. L’expressió de dolor d’obres de Francisco de Goya com “Los desastres de la guerra” van quedar atrapades en la retina visual, però també moltes llegendes van passar de generació en generació, com les nombroses referides a la ciutat de Toledo.

Potser la llegenda més coneguda siga “El Beso” de Gustavo Adolfo Bécquer, on els soldats francesos, en la seua ocupació dels diversos convents, es veuen sorpresos també per fets que no esperen, i són menyspreats fins i tot per les estàtues que hi habiten. Altra llegenda és la de “La Font Misteriosa”, publicada el 1892 en el llibre “Llegendes històriques toledanes”, de Joan Moraleda i Esteban. Tot ocurrix en una font, quan una jove toledana que alternava amb francesos, de sobte és testimoni d’un fet màgic: la font comença a esquitxar aigua cada vegada més fort i produïa sons misteriosos: “Val més un migueleño que tots els de la Plaça”-murmurava. Després de la qual apareix una incipient guerrilla a la ciutat, que va jugar un destacable paper durant la Guerra de la Independència a tota la península. Va ser tan popular que a la font la van conèixer com la font misteriosa.

Torrent contra els invasors: Llegendes de francesos al Torrent de principis del segle XIX La Guerra de la Independència i la seua conseqüència en l’imaginari dels espanyols va tindre un gran impacte encoratjat per allò traumàtic d’esta època de foscor i per conrear un caldo de cultiu del Romanticisme,

A Torrent també va arribar l’ocupació i francesa i tot i que no són massa conegudes també

111 _

guardem llegendes oblidades pel temps i recuperades al caliu dels dolls d’aigua, on la vida i la mort són dos cares d’un mateix paratge: la Font de Manyes.

el propi Jaime Mañes, que durant la guerra de la Independència 7 soldats francesos van intentar demanar auxili i menjar al Corral de Manyes, però els seus avantpassats van acabar amb ells i van enterrar els seus cossos en un pou proper. Dit pou es va tancar des d’eixe tràgic succés. Aquest sagnant fet va fer que la família Mañes abandonaren la zona per por de les represàlies i es van anar a viure a Torrent.

Des d’aquells temps fins a hui, la font ha estat testimoni de tots aquests esdeveniments i ara, després de la recuperació llueix amb més esplendor que mai.

Passat de sang, aigua i vida: La llegenda de francesos en la Font de Manyes Una de les llegendes rurals de Torrent que vaig poder recuperar en 2011 ens porta cap a la Font de Manyes, una de les fonts rurals que ocupen el nostre patrimoni agrari. El dia de la inauguració de la restauració de l’entorn en maig d’eixe any vaig poder parlar amb Jaime Mañes, un descendent dels primers residents en el Corral de Manyes, una caseta rural, on va viure esta família i els seus descendents fins un tràgic succés que anem a relatar, entre la llegenda i la veritat. Aigua, sang i vida s’unixen en este relat que transcorreix en plena Guerra de la Independència (1808-1814).

Fruit d’ella s’ha pogut recuperar un quadre que conservava un veí de la zona en què es mantenia un fragment de la placa original rescatada d’entre la runa de la Font de Manyes, el text original deia la frase: “Cuando sudoroso y sediento llegas hasta aquí ciudadano, negro y calcinado por el sol en el caluroso verano, esta fuente calma tu sed sin regateo ninguno y debes protegerla contra cualquier importuno, reprende y castiga al que intente estropear esta fuente que es vida, alegría y bienestar”.3

Els avantpassats de Jaime Mañes (el cognom el van castellanitzar) van poblar la zona fa més de 300 anys i van construir el conegut com Corral de Manyes, una casa rural, les restes de la qual, encara es troben a escassos metres de la font.

Aquesta família va començar una vida rural dedicada al camp, la tradició oral conta, segons

3 Text que encara es pot llegir al cartell de la Font.

112 _

Tal i com recorda Jorge Sánchez Antúnez: “Successos com els del Corral de Manyes van ser corrents a l’Espanya en lluita contra Napoleó. El poble, alçat en armes, va cobrar un protagonisme inusitat convertint el nostre país en la particular jungla vietnamita de l’imperi francès per enuig del seu emperador. Els odis que es van deslligar i les brutalitats dels contendents van quedar retratats en la sèrie de gravats Els desastres de la guerra de Goya, els quals van desmitificar els estereotips de la guerra a l’art per mostrar amb tota la seua cruesa.”4

d’uns esdeveniments on Torrent va moure fitxa i va jugar en el tauler de batalla. Tal com ens va transmetre Beneyto Tasso, els reclutes torrentins que van anar com a soldats van resar a la Mare de Déu del Roser en la desapareguda ermita de la Raval (en la plaça del Mestre Giner) el 12 de juny durant una celebració festiva “tot perquè isquen bé en la guerra que es va a mamprendre contra el francés Napoleó”5.

Als pocs dies s’entaulava combat en les voltants de Torrent per a detenir el mariscal Jeannot de Moncey i és probable que en aquella batalla alguns voluntaris de la nostra ciutat tingueren el seu baptisme de foc. Torrent va ser saquejada al seu pas, particularment la parròquia de l’Assumpció com revela una carta datada a 1828 en la qual el clergat de l’església parroquial es dirigia a l’administrador territorial expressant els mals: ”el poble de Torrent ha sentit molt de ple el pes de les calamitats que afligeixen a la nació des 1808. En aquest any va patir de part dels francesos molt horrorosos saquejos general i assenyaladament l’Església, va ser despullada de les llums de plata, de calzes, i altres ornaments i estris de servei de l’Altar.” 6

Se sospita que Torrent va caure en mans dels francesos en 1811, mentre es gestava la nostra primera Constitució, però se sap molt poc de l’administració napoleònica ni de com es va desenvolupar la vida a la nostra ciutat perquè l’arxiu municipal va ser incendiat durant l’ocupació. El convent de Monte-Sió, caserna de l’exèrcit francès, també va ser pastura de les flames el 1936 amb la pèrdua de la seua biblioteca. L’historiador i cronista, Silvino Beneyto i Isidro Miquel van arreplegar algunes dades, però el que queda en gran part és la transmissió oral de pares a fills

5 Sánchez Antúnez, Jorge (2012): Un bicentenario para el recuerdo: Torrent y la invasión Napoleónica de 1812 (I), en el BIM núm. 177.

6 Sánchez Antúnez, Jorge (2012): Un bicentenario para el recuerdo: Torrent y la invasión Napoleónica de 1812 (I), en el BIM núm. 177.

4 Sánchez Antúnez, Jorge (2012): Un bicentenario para el recuerdo: Torrent y la invasión Napoleónica de 1812 (I), en el BIM núm. 177.

113 _

Lluna sagnant entre coples als francesos

oficial d’alta graduació donava un sarau per un allotjament: es tractava d’obsequiar, ni més ni menys que al seu amant, jove i bellíssima valenciana, arribada el dia anterior per reunir-se amb ell i seguir-lo en la seua pròxima marxa.

D’esta època ens queda als torrentins una altra llegenda on es barreja la literatura, els drames coblers de l’època i part reial d’història que ens ocupa. Un camperol arravatat per la gelosia acaba amb la vida d’una jove valenciana que animava cantant coples a l’exèrcit francés del general Moncey, en la seua acampada a Torrent. Tal i com arreplega Salvador Parra Cervera al diari local La Crónica:

Aquesta vetllada tenia efecte en una casa de la Trinitat, propietat i residència actualment de D. Francisco Baixauli. Des de les primeres hores de la nit, es notava extraordinària animació en el seu interior: xocar de sabres al paviment, acords de guitarres i bandúrries, i alguna que una altra cançó en mal chapurrado espanyol, enaltint les gràcies de la filla de les riberes del Túria, i la sort del seu afortunat posseïdor.

“Corria l’any 1808. Les hosts napoleòniques envaïen gairebé tot Espanya. La vila de Torrent i pobles comarcals allotjaven la divisió del general Moncey, vencedor en la sagnant jornada de Sant Onofre, on els nostres antecessors van provar la seua temerari llanço acudint a lluitar, el que millor armat, amb un mal trabuc o rovellada podadora.

Deixem que a la festa es desenvolupen totes aquestes alegries, i traslladem-la la fàbrica de maons que encara hem conegut, situada a l’últim de la pujada del barranc de l’Ermita.

Acabaven de fer alt dos individus, pagesos, pel que sembla, muntats en dues haques segovianes, raça comú en la nostra terra per adaptar-se fàcilment a les feines agrícoles i a la cadira de muntar, si cal. El primer vestia vestit de pagès acomodat, i el segon havia de pertànyer al servei íntim del seu company, ja que al veure-li desmuntar li va dir:

Mentrestant, el cabdill de la divisió invasora aguaitava l’oportunitat de llançar-se sobre València, la seua oficialitat procurava rescabalar-se de les penalitats de la campanya, reunint per les nits en algunes de les millors cases de la població, on l’amor del vi i la baralla passaven alegrement la vetllada.

La nit que ens ocupa tenia lloc un esdeveniment per a la gent de guerra. Un

114 _

‘Vosté ha pensat bé el que va a fer? Mire qu`e eixa desgràcia sobre ser tan bonica, no val qu “un home honrat s’espose a morir com un lladre! Deixes estar, i que Déu castigue la traisió que en mal hora li ha fet!”

I sense donar temps per pensar-ho, es va veure un punyal en alt, i rodar per terra sense proferir una queixa a la qual un segon abans posseïa tota l’atenció dels allí reunits.

Si testimonis presencials del fet, persones totes d’indiscutible veracitat, no hagueren transmès als seus descendents el tràgic succés que ens ocupa amb tots els seus detalls i detalls, ningú creuria l’espant que va estendre entre els militars francesos el valor estava bé acreditat.

La veritat va ser, que el matador va ixir tranquil de la casa i als pocs instants cavalcava en direcció a F ..., el seu poble natal, i l’enamorat fill de Sant Lluís i els seus companys van rendir el seu últim tribut a la desgraciada.

Acompanyant-la al camp sant, pretextant que semblant gesta, només podia haver-la dut a terme un espanyol”.7

L’altre, per única resposta, lliura les regnes de la seua cavalcadura, advertint amb accent nerviós que si en el termini d’una hora no tornava al seu costat, podia retrocedir al punt de partida a esperar notícies seues, i a l’instant es va internar a la població, accelerant el pas tot el que era possible.

El sarau havia arribat en aquest espai de temps al seu període àlgid; els més atractius oficials no sabien que inventar ja per satisfer l’obsequi dedicat a la comunitat de del seu germà d’armes. Ella per altra part pagada de tanta atenció i desitjant correspondre al delicat comportament dels seus admiradors demostrant, alhora que la naturalesa havia estat envers ella més prodiga del que a primera vista concebia la imaginació, va demanar una guitarra i després de breu i diví rasguear, va entonar una sentida cobla que va portar al deliri a tots els concurrents.

Entre l’explosió d’entusiasme que es va produir, es va deixar sentir una veu potent que va exclamar: “És l’última que cantaràs!”

Com veiem, tot un crim passional de l’època que ha arribat als nostres dies gràcies a la seua publicació, més de 80 anys després, Salvador Parra des de Barcelona, en el diari local La Crónica. Una realitat, o no, de segur adornada pels atributs del gènere, una cosa semblant al del fandango, amb què es canten cobles de quatre versos octosíl·labs, la majoria per burlarse dels francesos. 8 7 Parra Cervera, Salvador.La Crónica 1898. Barcelona, 15 febrer 1898 8 Pacheco, Carlos; Linares, Luis; Gónzalez, Beatrix (2006): Nación y Literatura. 2006

115 _

Els homes del mariscal francès acamparen a Torrent en la seua fera marxa contra València, que va respondre amb èxit a aquesta primera amenaça imperial. Arribarien altres envestides fins que la ciutat va caure definitivament i Torrent amb ella durant el seu setge.

a la conjugació de quadres ballats, música i jocs mímics teatrals, un espectacle de carrer amb caràcter litúrgic pel que comportava ser espectador y a la vegada part activa d’una representació que esdevenia una festa total i participativa.

Contrabandistes i gitanes al Ball de Torrent

En la major part de descripcions conservades, l’argument es basa en la paròdia als rics virreis, el batlle, el rector, els jurats, el mostassaf, els verguers o el tribunal del repés, una mena d’autocrítica a la pròpia societat que s’escenifica mitjançant personatges com: el moliner, o el barber, els agüelos, o els contrabandistes que prenen part a la vegada que es burlen dels virreis recentment arribats a Torrent, acabant en una batalla campal del poble contra el poder. A dia de hui no tenim constància de tal revolta, però sí tenim dades sobre la visita de dos mesos que va fer a Torrent el Marqués d’Astorga l’any 1665, llavors virrei de València, per motius de salut, ja que l’aire de Torrent i les seues aigües tenien molta fama. El Cronista local, Vicent Beguer Esteve, assegura que és “prou probable que el fet del «Ball de Torrent» ixquera ja acabat, com a resultes d’esta visita, ja que el municipi era un «centro de bayles» i per honrar la seua visita es va representar una moixiganga de parelles”, que transcriu de la relació de festes que es van fer per esta ocasió:

La imatge icònica del bandoler i contrabandista va quedar marcada fortament a la capital de l’Horta Sud a través d’altra peça narrativa en forma d’escenificació teatral coneguda com el Ball de Torrent, on els contrabandistes i les gitanes representen una força del mal, personatges que es mouen pel seu propi interès, però també tenen el contrapunt de representar l’alegria pel viure, com marquen en la música i el ball i un desencadenant que fica fi a la representació amb la popular dita.

El Ball de Torrent és una moixiganga dramàtica popular escenificada a València i molts pobles de la Comunitat des de finals del segle XVII, organitzada per agrupacions gremials, juntes d’hospitals o clavaris de festes i protagonitzada per personatges que s’agrupaven en comparses per fer escarni públic, una paròdia pantomímica sobre les relacions de poder entre l’autoritat i les classes populars. La seua evolució respon

116 _

A tomar la medida de los bayles vino un sastre que se llama Faenas, y se acreditó de oficial pues del primer ensayo vistio una mogiganga de tan buen gusto que se hecho de ver estava aquella tarde de gayta», moixiganga que per parelles acaba fent una «ridícula ceremonia (Beguer 1980: 226).

on comenta una funció a la capital, a la plaça de l’Olivera als últims dies de febrer de 1692.

La següent referència és de 1738, durant els festejos que es realitzen a València amb ocasió de les núpcies entre l’Infant d’Espanya Carles Sebastià de Borbó i la Princesa Maria Amèlia Cristina, o en 1755 per celebrar el tercer centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer.

Altres autors com Sanchis i Esteve consideren que aquest tipus de festejos eren molt populars a València i moltes altres poblacions, així és que no és determinant. El que sí està clar és que la seua evolució respon a una datació plenament barroca per la relació amb la festa popular i les mascarades de carrer protagonitzades pels personatges de la tradició renaixentista i barroca del teatre valencià (Massip 2007: cap. VI-VIII), o les formes teatrals breus conreades al nostre territori durant el XVIII i lligades al col·loqui (Sansano 2010), així com una correspondència amb els arquetips de la literatura dels entremesos de les lletres castellanes (Cotarelo 2000).

A partir de la segona meitat del segle XVIII es troben representacions a poblacions valencianes, com Llíria, Aldaia, Xixona o Xàtiva, però també a Alacant, Castelló, Nules o Sogorb.

Precisament, el cronista d’esta ultima localitat, Gonçal Valero Montoro el 1884 presenta dos descripcions amb profusió de detalls i anys més tard publica una primera versió del text en valencià a les que inclou il·lustracions, també ho fa a la revista El Archivo, amb transcripcions musicals de la cabalgata, oficios, gitanas, paso del barbero, baile de los ancianos i los danzantes. És el principal valedor per que anys després es poguera recuperar la seua representació.

Les primeres referències documentals les trobem al segle XVII, fins a la primera meitat del segle XX, com a espectacle de ball. La primera notícia coneguda, fins ara, la proporciona el cronista de València Lluís Cebrián, en un article publicat a Las Provincias,

Però a Torrent la vertadera recuperació es produeix a finals del segle XX, sent l’únic fins a la data que manté el seu caràcter original de teatre obert en la plaça pública, com un joc pantomímic al carrer, al que se li acompanya d’uns versets del narrador per seguir la trama.

117 _

Tot això va ser gràcies al treball del grup de L’ú i el dos a finals dels anys 90. El grup va començar a treballar sobre la base documental de Tomàs Roca Chust, monge del convent de Mont-sió, qui va realitzar una gran tasca de recuperació, ja que al ser amigonià va passar molts anys a Sogorb. Tota la informació que va recopilar sobre Gonçal Valero i altres autors va ser traslladada al cronista Vicent Beguer Esteve qui el publicà al setmanari Torre sota el pseudònim de Justo Caro, és a dir Just Roca, ja que no estava ben vist que un sacerdot firmara articles sobre temes profans.

noticia arreplegada al mateix diari del 6 de Juny de 1802: “Hoy domingo se ejecutard en la plaza de Toros el bayle titulado de Torrent, y a efecto de que los aficionados a esta diversión que quieran disfrazarse, según costumbre, puedan hacerlo, se previene hayan de vestirse en sus casas o en la misma plaza de toros, pero no se les permitiró transitar a pie por la ciudad, sino en calesa o en tartana, debiendo entrar a la plaza por la puerta que estó en el camino de Ruzafa, donde esperarón, la orden correspondiente para dar principio al bayle”.

Més de 200 persones van participar a la representació de l’any 2000, on van ficar text en forma de versets per introduir cada nova escena i personatges. Tal i com conten des del grup de ball torrentí:

Al llarg d’estos segles esta pantomima ha evolucionat afegint-se escenes i balls, trobant dades de representacions de 24 números o escenes, però mantenint l’argument del ball que ha segut sempre la sèrie d’episodis còmics d’una visita feta pels Virreis al poble on radicaven els seus dominis en temps de festes. Molts són els autors que ens narren els episodis d’esta pantomima, que ha segut motiu de molts estudis, entre ells els de Gonzalo Valero Montero, cronista de Segorbe i que en la seua publicació en El Archivo, revista de ciencias históricas és en la qual ens

La representació es feia amb caretes i antifaços, pel que s’arribà a publicar al Diari de Valencia “se ha mandado la orden superior que concluida la función nadie salga con la cara tapada”. Fins i tot tenim constància que no participaven tan sols en la funció el grup de persones que la representaven, sinó que la gent del poble que anava a veure-la podia acudir amb disfresses portant també dites caretes, com apareix a la

118 _

hem basat i seguidament anem a representar, amb la fidelitat que el grup ha pogut mantindre respecte a les músiques, escenografia i indumentària, tot açò segons els gravats i les explicacions d’este autor.9

a l’esquena un cohet li han penjat.

Li han pres foc tot seguit l’home s’ha espantat corre que corre dóna voltes per por a la cremà, fins que la bomba explota i cau desmaiat.10

Així, dins de la representació i entre grup i grup de ball apareixen els gitanos, en la major part, un grup format per dones que ballen al ritme del sud i donen alegria al conjunt. Les gitanes van vestides amb els tradicionals vestits de faralaes i volants, pentinades amb monyo i cargols i porten flors per camelar-se al públic.

La imatge estereotipada beu dels arrels de la literatura popular i de les pintures del segle XVIII i XIX, cosa que també farà el clixé de seu caràcter engalipador i afalagador. Així, la gent de L’ú i el dos representa esta escena, la que fa la quarta, amb estos versos:

Però és en el clímax i trama final de la representació quan apareixen els contrabandistes en un ardit narratiu com a desencadenants de la gran farsa final, plena d’acció i rialles. Un totum revolutum per fer escarni públic de les classes opressores.

En esta línia argumental es tria la figura del contrabandista pel seu poder simbòlic i alliberador de les classes oprimides, hereu de l’ideari del Romanticisme. A través de la violència i de les seu poder captivador s’oposa al règim i deixa en ridícul als virreis i les autoritats

4. GITANOS Ballen ara els gitanos que vingueren d’altres Ilars, i a la festa posen la gràcia de moments singulars.

D’una gitana morena un regidor s’ha prendat aprofitant la abobamenta

Els contrabandistes són considerats, en un primer moment, homens de bé, un grup de comerciants que arriben a Torrent i volen fer negoci, atrets per la cridada de la visita dels virreis. Però se seguida són jutjats amb reticències, pels seus negocis obscurs, que fa que les autoritats els controlen només entren en escena.

9 Ajuntament de Torrent. 2018. Fullet explicatiu de El Ball de Torrent, pels de Torrent. Lú i el Dos. 2018.

10 Ajuntament de Torrent. 2018. Fullet explicatiu de El Ball de Torrent, pels de Torrent. Lú i el Dos. 2018.

119 _

Mentre un grup de contrabandistes fan les seues operacions amables i de bon talant un altre grup comença a ficar-se nerviós i es després una imatge negativa associada a les seues pràctiques prohibides i avantatjoses de l’estraperlo. La tensió augmenta per moments i es fa ús de la violència. La figura del bandoler romàntic mostra un altre dels seus trets, com és el caràcter envalentit i s’enfronta a les autoritats finalment a qui propicia garrotades, navallades i colps, que són tornats en una revolta de característiques superlatives. Una obra que conclou sense final, ja que s’acaba en plena batalla campal, una mena d’invitació al públic a que continue la seua lluita contra els abusos en la vida quotidiana. Tal com diuen els versets que presenten esta escena:

Uns dissimulen la venta i volen fer amistat però altres no es posen d’acord i ja estan barallant.

El Virrei i la Virreina, junts estan tremolant, l’alcalde la companyia s’han amagat entre la gent.

Quin lio mare meua, quant de soroll i gemecs!

I entre bacs molt d’estruendo i algun que altre divertiment s’acaba com un bufit el nostre BALL DE TORRENT. La majoria dels actors principals que van participar en la representació de l’any 2000 van repetir en la representació que L’ú i el dos va escenificar el 29 de setembre de 2018.

Membres de la filà cristiana els Contrabandistes de la Serra Perenxisa van participar-hi amb les seues gales de festa: patilles, mocador al cap, manta morellana i faixa. Junt amb ells també van participar de poble els membres de la filà dels Forquers i la resta de la comitiva formada per: músics de la Unió Musical de Torrent, la Muixeranga La Torrentina, el quadre artístic del Llar Antonià i els propis membres del grup de L’ú i el dos.

15. ELS CONTRABANDISTES Com sempre passa en els pobles tota festa du el comerç i els venedors arriben al poble de Torrent.

S’han enterat que els Virreis estan fent una visita i vénen molt carregats per si algú els sol.licita.

Però com el contrabando està a l’abast de la mà l’autoritat que controla els ronda va vigilant.

120 _

L’any 2002 l’ajuntament de Torrent va editar un CD amb les peces interpretades com ara: La cabalgata, Los oficios, El regidor, paso del barbero, Los viejos, Los danzantes (els tornejadors), La baieta, Los alcides (homens de la forca) i Final del ball. Gràcies a la dolçaina de Juan Ramón Ferrando Pasqual; el tabal de Ricardo José Vicente Comes i la col·laboració musical de Concha Alandí Fenoll.

vista de la càrrega de contingut, la figura del ninot bandoler, o pirata és fàcil de reconèixer visualment i d’entendre icònicament. D’una banda, el ninot vestit de bandoler servirà com a ferramenta carregada de crítica per censurar el comportament abusiu dels polítics, de la corrupció del sistema i de la pilleria de la societat espanyola que sempre ha vist en bons ulls saltar-se la llei a l’hora de pagar impostos.

D’altra banda, el ninot bucaner o trabucaire és fàcil de resoldre tècnicament, ja que l’artista només haurà d’afegir els elements icònics com les patilles, el barret o mocador i la manta morellana.

Contrabandistes i bandolers: influència a les falles i la indumentària La figura icònica del bandoler també ha estat present a la festa fallera. D’una banda com element combustible per al foc en forma de ninot i d’altra, en la indumentària, on les referències a la forma de vestir dels valencians del segle XVIII i XIX guarda moltes concomitàncies amb l’imaginari del bandoler andalús romàntic.

La millor mostra d’este tipus la trobem el 1977 a la falla carrer Benemèrita, que planta “Asó és Sierra Morena”, on un gran bandoler, trabuc en mà, remata la falla en actitud burlesca sobre un cofre de tresor. Ens trobem en la versió ibèrica del pirata caribeny, però amb els clixés estètics i simbòlics del bandoler: trabuc, manta morellana, patilles, mocador al cap i actitud xulesca i seductora davant de la vida, per arrasar amb tot en temps de dificultats econòmiques. La falla criticava al cos central diferents prototips d’homes: el musculat, el calçonàs, l’esportista, el carnisser, etc. I a les escenes trobem la figura d’un torero, un futbolista , etc. per criticar els vicis del joc, la nova vida del segle XX, tal com diu el llibret:

En primer lloc, podem parlar del ninot com a aparell de comunicació de masses. Els artistes fallers utilitzen la figura icònica del bandoler per coronar remats o omplir multituds d’escenes per la seua senzillesa tècnica i narrativa. I és que tant des del punt de vista de la construcció de la falla, com des del punt de

121 _

Se refiere a los abusos de los desaprensives que cobran precios escandalosos ya en el fútbol, toros, etc., como también el carnicero que emebute perros Escena Central: Sobre la base de una rueda dentada hay varias figuras en torno a un cofre torero, luchador de cach, futbolista, carnicero. Sobre el cofre hay futbolista con manta y trabuco.

Escena tercera Cueva de Pirata. Hay una cueva antigua y vernos en ella al futbolista, Día de Club, al periodista de Toros, prensa y al revendedor de entrades de espéctaculos.11

a Torrent a la falla Àngel de l’Alcasser (2001), de la mà de l’artista Vicente Herrando, però el contrabandista es va transformar en pirata per parlar d’economia submergida i de baixos fons “A la caça del tresor”.

Per últim, la part més cridanera en la relació entre els contrabandistes i l’imaginari torrentí seria la pròpia indumentària i no és d’estranyar, ja que les filaes i comparses de contrabandistes, bandolers, andalusos, mirenos de la Comunitat Valenciana, Andalusia, Albacete i Múrcia mantenen la forma tradicional en el vestir de l’home peninsular del segle XVIII I XIX, amb clares influències de la zona sud. Esta forma de reinterpretar la tradició en el vestir es comuna a la festa fallera, on el tratge de torrentí i el de saragüells han sigut els considerats com a més representatius de la forma de vestir a terres valencianes en el segle XVIII i endavant.

Cal recordar que en esta època era molt popular la figura del bandoler, gràcies a la sèrie de TVE Curro Jiménez (emesa de 1976 a 1978) i que va perpetuar fins a nostres dies el mite del bandoler. La falla Arxiduque Carlos -Chiva va plantar el 1998: una falla rematada per un altre bandoler perfectament abillat amb una manta i un trabuc tot tallat. De prop, el vigilaven dos caps de Guàrdia Civil que feien de contraremat.

La crítica de la falla deia: “Més futur té l’ofici de lladre que cinc anys d’estudi i professió”.

La falla va guanyar el 5é premi de secció Primera. Anys després este remat va arribar

El conegut tratge de torrentí respon a l’evolució de la forma en el vestir en terres peninsulars, amb influències afrancesades (moda goyesca) i que els llauradors valencians utilitzaven com un vestit de luxe. La tradició es va perdre a finals del segle XIX i principis del XX, exceptuant al municipi de Torrent, que encara conservava esta forma de vestir. El cànon es caracteritza per portar un pantaló ajustat per baix del genoll que deixa vore les mitges i lligues. Una camisa

11 García Tormo, Alfredo. 1977. Explicació de la falla. Llibret falla carrer Benemèrita Guàrdia Civil, 1977.

122 _

realitzada en panilla o vellut negre, i consta de chaquetilla ricament brodada en mangues i esquena, jupetí interior de color, pantalons pels genolls també brodat i amb randes. Canana en la cintura i polaines de cuir o botes; camisa blanca i corbata roja. En el muscle porten una manta de Jerez i el mocador al cap, que es cobreix amb l’esquivadora. Les dones porten una variació d’aquest vestit que consisteix en el jupetí curt, la falda pantalons i el barret de Menes.12

de fil de cotó (de vegades brodada en coll, pit i punys), un jupetí, faixa, mocador de cotó i còfia goyesca o una conya, així com rodina o diferents tipus de barret. La forma en el vestir i la qualitat de les teles sempre venia determinat per les possibilitats econòmiques de cadascun, o si es tractava d’un dia festiu o feiner, per a distingir certs detalls, com portar espardenyes o sabates, així com el tipus de seda en que es confeccionaven.

Estos elements, patrons, tall i teles eren compartits per altres regions amb les adaptacions de teixits al clima del terreny per això el vestit de torrentí és molt similar al vestir tradicional de la Serranía de Ronda, d’on beuen moltes influències de les filaes i comparses bandoleres.

Els Andalusos, d’Alcoi, tenen els seus orígens al XIX. La seua característica indumentària ha canviat poc al llarg dels anys, sols xicotetes modificacions pel que fa a la capa, sent substituïda per l’actual manta, complements com armes al voltant de la canana o el propi colorit de la palmera pot ser un dels elements més destacats d’aquesta Filà, a banda de la seua forma de desfilar amb la navalla als sons dels populars pasdobles, és l’acte del Contraban, tal vegada tan antic com la pròpia Filà i que malgrat els anys, els contrabandistes han perdurat interpretant-lo cada dia dels trons.13

Per exemple, la comparsa dels contrabandistes d’Ontinyent (fundada al 1861), destaca en la seua forma de vestir pel teixit de vellut negre, amb el qual està confeccionat el seu jupetí i pantaló obert, així com el característic brodat en esquena i solapes en fil d’or o colors, ja que no tots són igual: Prenen l’abillament típic de la Regió muntanyenca de Ronda, que van fer famós els genets bandolers d’aquell paratge. Es tracta d’una vestimenta

12 https://morosycristianos.eu/comparsas/ 13 https://filaandaluces.org/historia/

123 _

En la forma de vestir dels Mirenos de Caudete (Albacete) destaquen els brodats acolorits de jupetins i pantalons, així com les mantes en un color rosa fúcsia, ben acompanyats de mocador i rodina al cap.

A Torrent la filà dels Contrabandistes de la Serra Perenxisa es va fundar al 1999 en ple boom de creixement de la festa i també van optar per estes influències en el vestir. El seu tratge oficial destaca pel pantaló curt i xaquetilla de vellut negre, sense brodar, la camisa de fil, faixa de color granat o verd, botes de muntar i mocador al cap, acompanyat de la manta al muscle. El seu segon tratge incorpora jupetí de vellut granat i pantaló amb sanefa, però el que mai falta són les patilles i la gran navalla com a símbol indiscutible de que ja baixen pel Convent els Contrabandistes, a ritme de pasdoble, per rememorar la llibertat i felicitat d’este mite romàntic.

La filà Contrabandista d’Ibi apareix per primera vegada el 1930, portant com a Capità Abanderat a José Albero Ribera i com a Banderera a Antonia Martínez Valero. És conegut el fet de la participació de dones amb abillaments “Gitanos” en aquelles Festes, encara que sense formar esquadra. No es consolidaria fins a 1942 sota el lideratge de Sr. Manuel Sanjuán.14 La comparsa de Contrabandistes d’Elda va ser fundada a l’any 1944, amb influencia de les festes dels andalusos de Villena, ja que la comparsa de Contrabandistes, va tindre com a primer fester, a José Francés “Pepito el Plataner” que vestit amb un vestit prestat a Villena (...) Martín Bel, Vicente Vicent i Gerardo Esteve, entre molts altres, van pensar que podrien ser Contrabandistes, que el primer tènia família a Villena i li podrien prestar els vestits. D’aqueixa pedrera van eixir els primers Contrabandistes eldenses.

14 https://www.morosycristianosibi.com/comparsas/contrabandistas/

124 _

Bibliografia:

Sanchis-Francés, Raül; Esteve-Faubel, José Maria. 2013. Historiografia del «Ball de Torrent». De la moixiganga barroca al quadre de balls populars valencians (1692-1929). Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 1 / juny 2013 / pp. 240-265.

Adell, José Antonio; García, Celedonio.

2014: Bandoleros: Historias y leyendas románticas españolas. Ediciones de la Torre. Madrid.

Ajuntament de Torrent. 2018. Fullet explicatiu de El Ball de Torrent, pels de Torrent. Lú i el Dos. 2018.

Sansano, G. (2010) «Formes de teatre breu al País Valencià en el segle XVIII», dins Eulàlia Miralles (ed.) Del Cinccents al Setcents. Tres-cents anys de literatura catalana, Bellcaire d’Empordà, Edicions Vitel·la, pp. 263-291.

Bayarri Publicacions. 1998. Fotos fallas de València, 1998.

Beguer Esteve, V. 1980. «Festes torrentines del segle XVII, antecedent directe del Ball de Torrent».

Cotarelo y Mori, E. (2000) Colección de entremeses, loas, bailes, jácaras y mojigangas desde fines del siglo XVI a mediados del XVIII. J. L. Suárez García, J. L./ Madroñal Durán, A. (eds.), Granada, Universidad de Granada, 2 vol.

[Edició facsímil, 2011 ].

García Tormo, Alfredo. 1977. Explicació de la falla. Llibret falla carrer Benemèrita Guàrdia Civil, 1977.

Grup de ball l’ú i el dos. 1998. El folklore del siglo XX en Torrent.

Grup de ball l’ú i el dos. 2002. El ball de Torrent, per els de Torrent.

Junta Local Fallera. 1977. El Granerer.

Massip Bonet, F. (2007) Història del Teatre Català 1. Dels orígens a 1800. Tarragona, Arola.

Mora Martí, Enric, 1995. El ball de Torrent.

Pacheco, Carlos; Linares, Luis; Gónzalez, Beatrix. 2006: Nación y Literatura. 2006.

Parra Cervera, Salvador. La Crónica 1898.

Barcelona, 15 febrer 1898.

Sánchez Antúnez, Jorge. 2012. Un bicentenario para el recuerdo: Torrent y la invasión Napoleónica de 1812 (I), en el BIM núm. 177.

125 _

La FilĂ dels Contrabandistes de Torrent 126 _

127 _

La Filà dels Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent: Vint anys fent festa.

Gustavo Núñez Calvo (Arqueòleg i docent).

128 _

El contrabandista és pólvora, navalla, manta, trabuc, germanor. La filà Contrabandistes és llum que il·lumina la festa de Moros i Cristians de Torrent, la fa pell, tacte, la plena de matisos i textures. Navalla i trabuc conformen aquest escenari magnífic, en el que a l’ombra de la Torre i els carrers s’acullen racons, veïns, casernes cristianes, cabiles mores. Torrentins i torrentines de segles pretèrits que l’horta i el dur treball elevaren de força i sentit a la festa nostra.

Gent de diferents ambients del poble ens vàrem unir i vam donar a llum a una bonica criatura d’una jove mare. Eixa mare eren les festes de Moros i Cristians de Torrent. Els primers moments, el xiquet ràpidament va aprendre la seua nova vida. Els immadurs i modestos festers prompte organitzarem les nostres primeres festes patronals.

Primerament l’ensenya d’identitat va ser creada. Els símbols que ens definien estaven presents a l’escut; navalla, trabuc i la torre de Torrent. El següent pas va ser confeccionar una vestimenta que ens diferenciarà dels altres nadons moros i cristians. Una senzilla camiseta blanca de cotó amb l’escut i una gel·laba de tela pròpia d’una estovalla de qualsevol llar varen ser els uniformes de diari.

Mentre s’acostava la primera gran entrada, els nervis i l’activitat es concentrava a l’antic pub, ara convertit en caserna.

Els ressons contrabandistes els trobaran tots aquells que caminen pel centre històric de la humil i orgullosa ciutat de Torrent. Som una filà anacrònica que es distingeix de la resta.

La filà és un element distorsionant de la recreació històrica de la conquesta cristiana al segle XIII, però la seua tradició i estima està tan arrelada a la nostra festa que seria una profanació eliminar a la filà Contrabandistes.

Una filà que ha captivat des de sempre als torrentins, torrentines i forasters que s’ha acostat a la festa, per l’atractiu vestit, la fanfarroneria amb la qual és mouen i la fantasia que envolta la figura del bandit. A finals del segle XX d’un mes de tardor, primer en un bar i posteriorment en un antic pub del poble, ja tancat, del carrer Pare Méndez, joves procedents de diferents grups d’amics de Torrent es reuniren per a formalitzar el naixement de la Filà Cristiana Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent.

Nervis, la música de pasdoble arrancava enfront del Convent de Mont-Sió.

Iniciàvem el nostre singular pas. Emoció, carrers plens de gent, navalla enlairada, el pasdoble – la benzina que ens fa arrancar com un cavall salvatge- una fusió de sensacions que, hui dia, tots els contrabandistes sentim en la part més recòndita dels cors. Una barreja de sensacions inenarrables si no estàs dins de l’esquadra. I sobretot, la nostra segona pell, el vestit contrabandista; jaqueta i pantaló

129 _

de vellut negre, les botes i el mocador al cap.

Senyal inequívoca de l’esperit contrabandista.

I són, en aquests moments, on es veuen els vertaders valors contrabandistes; la unió de tots els que formem part de la filà. El final de la primera entrada va ser un clímax, un cabal d’emocions.

Una llum al desfilar potenciada amb el ritme i vitalitat de cada esquadra ben compassada amb saber estar i distinció dels caporals.

Ells, fan moure, com si es tractés d’un ball, la navalla, oferint-la a tot el públic que, any darrere any s’amuntega als carrers de Torrent per a veure la distinció contrabandista. L’any 2008 va ser un any important per a nosaltres.

Diego Herreros va ser el primer capità cristià de la Filà Contrabandista.

Tots nosaltres fosos en una abraçada sincera que mai oblidarem.

Un bon recull de vivències i records s’aborronen juntament amb la capitania mora dels Alfaquies; preparacions, ambaixades, cerca de vestits, innumerables reunions... Un fum d’anècdotes que donarem com a colofó una capitania inoblidable que va enfortir, encara més, la cohesió d’una filà que ja era part arrelada de la festa mora i cristiana torrentina.

Després de la processó acabarem la primera d’una intensa i prolixa història de la filà Contrabandista de Torrent.

Passaren els anys, la inexperiència va anar polint-se, esdevingueren noves incorporacions i malauradament altres membres decidiren abaixar-se’n de la bonica relació d’amor que ens unia. Però sempre mirarem cap avant, amb bon humor i sense escletxes que debilitaren la fortalesa contrabandista.

Tot estava preparat, balls, cavalls, ostentacions representant el costumisme bandoler, l’ajuda inestimable de familiars i amics. Tot un conjunt d’esforços que varen formar part d’una capitania on sentirnos orgullosos. Cada esquadra representava amb els seus vestits la forma de sentir la filà.

Velluts colorits, vestits de guerrers més arriscats, vestimentes tradicionals del bandolerisme ibèric vam crear una simbiosi de sentiments que mai oblidarem. Tot agreujat amb la companyonia i camaraderia del germà que ens escorta en transcórrer de la baixada.

A les entrades posteriors, mai desaparegueren les sensacions tan emocionants de la primera entrada. Als sentiments i vitalisme personal, vam incorporar noves peces al nostre vestit; dotant d’alegria i vistositat a l’elegant vestit propi. Noves botes acompanyades d’acolorides borles a joc amb la manta morellana acoblada als muscles. Inclús formes de desfilar les quals ens fan una filà singular.

130 _

Amb la capitania passada, continuarem amb la idiosincràsia vital. Canviarem de caserna, traslladant-nos a altra arteria de la ciutat, cada vegada més prop de la Torre que tot torrentí de bé venera. La gent va anar madurant.

Generacions més joves -altres no tant- com fills de contrabandistes varen anar incorporant-se a la família. Rondava 2014 quan Paco Castilla es va nomenar Alferes cristià. Un altre repte per als contrabandistes. Un moment destacat de la jove història contrabandista. Paco va ser un digne acompanyant del capità cristià d’aleshores. Un altre moment que mai esborrarem de la ment. En aquell moment revivíem les percepcions de càrrecs passats. Tot es tornava a reviure. Noves vestimentes, ostentacions més austers, però amb la mateixa força i vistositat pròpia. Un combinat de moments i situacions Més vida engreixa el contrabando a Torrent.

El temps passa, i hui, particularment sentim la nostra filà amb satisfacció d’haver arribat a un punt en el qual, com la resta de filaes i comparses torrentines, compta amb una gran projecció en la festa.

Interiorment en l’àmbit de filà, la faceta més notòria és la familiaritat i harmonia regnant entre tots els contrabandistes. Un senyal pròpia, no nova sinó, com un signe tradicional.

Per a nosaltres, el que una filà convisca, en l’ampli sentit de la paraula, sense distàncies entre edats, formes de plantejar la festa i altres aspectes, és un factor motivant amb un abast més important del que pareix a simple vista. Mentre la unió perdure, hi haurà satisfacció i motivació perquè el contrabandista acuda a eixa segona casa seua que és la caserna.

Som de l’opinió de més val una filà menuda i unida, que una filà gran i desarrelada. Aquesta és, en definitiva, l’orientació que ens ha portat, i que procurarem sempre que ens porte. La filà Contrabandista de Torrent, amb el seu ambient i idiosincràsia tan peculiar, ens ha fet, i ens farà formar part d’una vertadera família.

Més història i experiència per a enfrontar la capitania de 2020, amb Nicolàs Magán al capdavant. Però les vicissituds sanitàries mundials han posposat tota la gràcia, llum i soroll de la capitania preparada per aquest tan important any per a nosaltres; capitania i vigèsim aniversari de la filà. Quan la festa siga possible reprendre’s tornarem amb més força i sobretot vitalitat i ganes de tornar a viure i conviure.

131 _

Contrabandistes 2020 132 _

President Diego Herreros

David Aixa Puchades Javier Alejandro Marsilla Jesús Andreu Besó David Castilla Pérez Paco Castilla Pérez Daniel Catalá Pérez José Company Martínez Eduardo Esteve Mora Fco. Javier Fenoll Puchades Samuel Fernández Bueno Sergio Franco Montero Antonio García Vacas Eduardo García Carratalá Joan Miquel Gomez Martinez Sergio Granel Medina Diego Herreros Moreno Nicolás Magán Oliva Jose Mª Martínez González Enrique Miquel Andreu Rigoberto Mora Puig Miguel Navarro Jordán Gustavo Núñez Calvo Pepe Pardo Esteve Rafael Pareja Silla Vicente Penella Busach Pedro Peña Fernández Pablo Planells Medina Teodoro Plaza Belenguer Victor Manuel Puchades Benavides Manuel Puchades Pampló Antonio Quesada Císcar Fco. Javier Ramos Marchante Jesús Ramos Rodríguez Macario Ramos Lima Victor Manuel Romero Mora Ramón Sanz Martínez Ricardo Vallejo Mora Victor Vallejo Mora

Vicepresident Eduardo Esteve Tresorer José María Martínez Vicetresorer Rafael Pareja Secretari Daniel Catalá Vicesecretari Sergio Granel Vocal Nicolás Magán Vocal Gustavo Núñez Vocal Javier Alejandro Vocal Jesús Andreu Vocal Pepe Pardo Vocal Teo Plaza Vocal Toni García Vacas Vocal Vicente Penella

133 _

Contrabandistes al llarg de la història Llistat de membres Contrabandistes al llarg dels vint anys d’història de la Filà.

En negreta els membres actuals de la Filà.

134 _

José Calatayud Giménez

José V. Puchades Benavides

Paco Castilla Perez

Rafael Magán Oliva

David Castilla Perez

Jesús Andreu Besó

Jose Company Martínez

Javier Alejandro Marsilla

Eduardo Esteve Mora

Salvador Ortiz Fenoll

Marco Antonio González Moya

Teodoro Plaza Belenguer

Diego Herreros Moreno

Ramón Sanz Martínez

Felix Hurtado Díaz

Eduardo Silla Fabiá

Jose Manuel Jarque Saiz

Josep Navarro Jordán

Nicolás Magan Oliva

Miguel Navarro Jordán

Pedro José Mialdea Cuesta

Melchor Mora Jordán

Guillermo Miquel Alos

Fernando Navarro Jordán

Rigoberto Mora Puig

Sergio Granel Medina

Miguel Angel Osma Aparicio

Daniel Catalá Pérez

Pepe Pardo Esteve

Jose Mª Martínez González

Manuel Puchades Pampló

Antonio Quesada Císcar

Victor Manuel Puchades Benavides

Pedro Peña Fernández

Fco. Javier Ramos Marchante

Pablo Planells Medina

Victor Manuel Romero Mora

Rafael Pareja Silla

Ramón Ruiz Silla

Vicente Penella Busach

Francisco Serrador Mas

David Aixa Puchades

Ricardo Vallejo Mora

Enrique Miquel Andreu

Victor Vallejo Mora

Ernesto Garcia Vieira

Ramón Valmaña Ricart

Sergio Franco Montero

Ramón Valverde Hernández

Joan Miquel Gomez Martinez

Silvano José Gallego Fernández del Moral

Samuel Fernández Bueno Jesús Ramos Rodríguez

Antonio García Vacas

Macario Ramos Lima

Fco. Javier Fenoll Puchades

Eduardo García Carratalá

Gustavo Núñez Calvo

135 _

Vint anys de Contrabandistes en la revista de festes de la FMCT Recopilació dels textos publicats per la Filà Contrabandistes a la revista anual que publica la Federació de Moros i Cristians de Torrent (FMCT).

136 _

137 _

Any 2000: L’inici.

Per això, ens permetem la gosadia d’obrir-vos els nostres cors i la nostra caserna perquè tots vosaltres, avesats i avesades en mil batalles, no dubteu en dirigir-vos a nosaltres sempre què busqueu germanor, festa i amistat, sense importar el vostre bàndol.

Des que l’home és home, té el costum de lluitar contra altres homes. Però quan les confrontacions han separat a germans i amics en disputes de sang, sempre ha sorgit un grup de bones persones, els Contrabandistes, germans i amics de tots, que tenen la facilitat de fer que les vides de la gent siguen més fàcils.

Viuen segons l’esperit del servei als bàndols enfrontats, amb la facilitat de fer-los arribar, a canvi d’unes poques monedes i sense saber mai d’on ho han tret, aquells articles que aporten les gotes de dignitat que els faran viure feliços, inclús al mig d’una guerra.

Això sí, recordeu que heu de portar or del bo...

Aquest és el nostre escut, senyal de tots aquells llocs on sereu benvinguts, amb un somriure i la intenció de fer un bon negoci...

Nosaltres, els Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent, ens sentim orgullosos de tindre l’oportunitat de fer-vos arribar aquest esperit humil i benefactor d’oferiment personal, de voler ser els vostres germans i amics, per fer, sempre des del bàndol cristià, que aquesta guerra incruenta que és la festa dels moros i cristians ens aporte a tots un gran benefici... especialment a nosaltres...

138 _

Any 2001: El primer any.

quan als altres no els queden forces i la mitja lluna ja no llueix al nostre cel.

Del nostre primer any enyorem moltes coses, les primeres sensacions i les primeres imatges que per a sempre estaran a la memòria d’unes festes que recordarem sempre, per molts anys que estiguem a la Festa: - La primera festa contrabandista, on més de la meitat dels ingressos eren de les nostres pròpies consumicions.

- La primera desfilada, en el Mig Any, més neguitosos que mai... i els primers aplaudiments de la gent en passar, que hem d’agrair sincerament. - El primer contrabandista que no va acabar una festa (els cigars els carrega el dimoni...).

- La primera revetlla (potser no tots la recordem igual...)

- La primera vegada que algun contrabandista provà café licor...

- La primera nit sense dormir, botant, seguint a una xaranga incansable, fent-nos els amos de pasteres i kàbiles.

- La primera enganxada amb la punta de la navalla a l’esquena.

- La primera broma de benvinguda als novells (segur que encara queden Contrabandistes a la plaça de l’Església esperant a la benedicció del banderí...).

Com quasi tots els tractes contrabandistes, aquesta filà va nàixer una nit ennuvolada d’etílica boira. Entre colles de moros i cristians passant-s’ho de mort, dos amics, sentint sana enveja i trobant a faltar a la nostra colla, trobarem l’excusa perfecta per a tornar a reunir a aquells que, per coses de la vida, s’havien separat del nostre costat tan a poc a poc que sense adonar-se’n, els havíem perdut.

Teníem la idea, però ens faltava fer-la realitat.

Aquest fou el moment en què començaren les anades i vingudes, els raonaments a les revetlles, trobar qui ens diguera que dimonis calia fer per a formar una filà, arreplegar les dades i firmes... Ens reunírem alguna gent que no ens havíem vist mai, però després de tantes llunes, ja ens vegem com a vertaders amics.

Després va arribar, a primera hora d’un dilluns de setembre, l’entrega d’una sol·licitud plena de noms i esperances, i l’espera, fins i tot des d’Anglaterra i França.

Finalment, fou a la mort de l’estiu del 1999 quan nosaltres vàrem nàixer, furtant els últims llamps del sol per atresorar-los i fer-los brillar

139 _

- La primera Entrada, la primera figura amb les esquadres, més aplaudiments, més sensacions, més imatges (gràcies a les capitanies de l’any passat per fer-nos gaudir tant).

- O les mil i una coses que recordem a totes les reunions i que no direm ací pel que puga passar.

vam oferir. La germanor d’una gent i una festa de la qual se’ns plena la boca en parlar-ne, que no deixarem mai de costat i que ens fa sentir orgullosos d’haver-ne format part, un any ja, desitjant que torne perquè segur que enguany serà millor que l’any passat.

Senyors, som ELS CONTRABANDISTES!!!, els que anem tots a una, els que fem tremolar casernes i kàbiles, els que amb força sempre cridarem “Ale contrabandista!”, sense que despectives mirades de dalt a baix ens facen tremolar, desitjosos de fer roncar els trabucs, amics dels amics i enemics de molt poquets, i lleials a la festa… Estiga on estiga.

Després de tot el viscut durant un any, ara som una filà d’amics que cada dia ens sentim més Contrabandistes i que ja no ens preguntem si arribarem a l’any que ve, sinó si els nostres fills lluiran algun dia els nostres vestits de Contrabandistes amb l’orgull d’una tradició forta i consolidada. El segon any de la nostra curta història ja ha arribat i només una cosa ens passa pel cap: “ho estem aconseguint, estem fent història i ho estem fent tots junts”.

I, evidentment, no podem oblidar-nos de les filaes i comparses noves. La més tendra benvinguda, una abraçada i un desig: que el vostre primer any siga, si és possible, tan bo com va ser el nostre. No ho oblidareu mai, us ho podem garantir.

Només ens resta recordar les paraules en la nostra pàgina del llibre de l’any passat, oferintvos germanor. I agrair a la resta de filaes... ens sembla, tot i la nostra predisposició, que la vostra va ser més gran que la que nosaltres vos

140 _

Any 2002: La consolidació.

Any 2005: Els primers Contrabandistes.

Bon any a tota la gent de la festa de moros i cristians. Si llegireu les nostres paraules al llibre de l’any passat, recordàreu l’alegria d’haver complit un any d’aquell projecte que sorgí com si res. Ara no podem deixar de manifestar la nostra satisfacció per haver-nos consolidat en la festa, en tot l’esforç que tots vosaltres sabeu que comporta consolidar una associació com aquesta. És per això que aprofitem aquestes línies per a confirmar-vos el nostre sentiment de germanor.

Tot va començar fa ja més d’un lustre (cinc anys, per als que no...), quan l’esglaó perdut es va descobrir a un poblet, ara ciutat segons per als que manen. És el denominat científicament “homo contrabandistus torrentinus”.

Aquesta nova espècie té el seu hàbitat al carrer de Pila o Padre Méndez, a la cova d’un membre de la comunitat o filà. A la cova hi ha restes de carronya, algunes pintures rupestres a les parets i beuratges que la comunitat encomana el seu xaman. Quan més s’endinsa un en la cova, menys possibilitats ha d’eixir viu d’aquesta. Per què? Per l’ésser estrany que habita al fons.

No ens queda més que manifestar la nostra enhorabona a les dues capitanies (com a bons Contrabandistes, no fem cas de bàndols, el cas és el negoci), i desitjar-vos a tots força al braç, valor en la batalla i bona gana a la taula.

L’homo contrabandistus s’organitza en una comunitat de membres formant una filà cristiana. Es relaciona amb altres tribus o filaes, de totes les procedències i condicions.

Sobretot és famós per l’estreta relació que té amb l’aigua, no per ser un individu particularment net, sinó per utilitzar-la per a la diversió i altres usos. Li agrada també altre tipus d’aigua de diferent color i sabor que

141 _

alegra l’esperit a qualsevol contrabandistus.

No se sap ben bé el perquè d’aquesta afició però és molt pròpia d’aquesta nova espècie.

Què serà eixa aigua?

cridaners, i alguns d›ells porten el nom darrere a l›esquena. Aquesta és tota una innovació per a cultures més antigues. En temps de lluita no sol dormir molt, ha d›estar espavilat per a no perdre detall de la guerra.

Al contrabandistus li agrada molt, moltíssim, menjar. Menja de tot, però és coneguda la seua predilecció per la carn, especialment un tipus de carn feta per l›antic cuiner de la filà, ara segrestat per una altra filà. El grup acostuma a fer sopars i dinars de germanor amb altres grups o filaes. Cada menjada acaba sent una festa o, pot ser, una guerra. Això és el que té ser un homo contrabandistus.

Al contrabandistus li agrada molt relacionar-se i visitar en hores nocturnes coves d›altres filaes, per intercanviar objectes i mantenir relacions comercials, i tal volta d›altre tipus. Acostuma a eixir de les coves amb un estrany artefacte de plàstic amb el líquid abans comentat.

Així, així, espigolant la festa l’homo contrabandistus torrentinus es desenvolupa de forma oberta i lliure.

L’homo cotrabandistus està dins de la família cristiana, aquella que lluita per apropiar-se de la Torre del territori on habiten en confrontació amb la família mora. És una lluita de vegades passada per aigua o per pólvora.

SI DARWIN ALÇARA EL CAP!!

Aquesta espècie, en societat, es caracteritza per estar sempre en les zones on reparteixen aquella estranya aigua abans dita. Una vegada saciat, l’homo contrabandistus sol acostar-se a on sent melodies o música feta per una orquestra o bé una xaranga.

Quan el contrabandistus va a la guerra s›identifica per portar roba de diferents colors,

142 _

Any 2007: Cavalls, amic, cavalls!

El contrabandista (adaptació)

Tots sabien que era indiscutiblement un contrabandista. Era inclús cèlebre per això, però ningú havia aconseguit mai descobrir-lo ni demostrar-ho. Amb freqüència, creuava el poble de Torrent a lloms del seu cavall, i els guàrdies del castell, encara sospitant que feia contraban, no aconseguien cap prova d’allò.

Subiendo la negra roca

Transcorregueren els anys i el contrabandista, ja entrat en edat, es va retirar a viure plàcidament al poble que l’havia vist passar a cavall durant molts anys. Un dia, un dels guàrdies que havien salvaguardat el castell, se’l va trobar i li digué:

El cuchillo entre la faja,

de embarazosa montaña, contrabandista valenciano bridón andaluz cabalga.

Lleva el trabuco a su lado,

y con el humo del puro su voz varonil levanta.

- Jo he deixat de ser guàrdia i tu de ser contrabandista. Vull demanar-te un favor. Digues ara, amic, què passaves de contraban?

“Que brame en la peña el viento, que se arda el monte vecino, que rompa el inhiesto pino

L’home respongué:

el aquilón violento.

- Cavalls, amic, cavalls!

Yo desprecio sus furores; y aquí solo, sin señores, de pesadumbres ajeno, oigo el huracán sereno

143 _

y canto al crujir del trueno

Con mi Moro y mi destreza

mis amores.

yo les canto en la maleza mis amores.

El albor de la mañana,

Sienta yo el pujante brío

en sus matices de rosa,

del galope de mi Moro,

me trae la imagen graciosa

y el trabucazo sonoro

de mi maja valenciana,

de algún compañero mío;

y en sus variados colores

y que vengan triunfadores

me pinta las lindas flores

los caballeros mejores

del suelo donde nací,

que empuñaron lanza o freno.

donde inocente reí,

Yo de temerles ajeno

donde primero sentí

cantaré libre y sereno

mis amores.

mis amores.”

Cuando la enemiga bala Tranquilo el contrabandista

chilla medrosa a mi oído,

Aquí el canto llegaba,

ya mi contrario caído

cuando un acento árabe

el alma rabioso exhala. ¡Qué me importan vengadores

“¡Fuego!» a su lado gritaba.

cien fusiles matadores

Sobre su frente pasaron

que amenacen mi cabeza!

con ruido silbar las balas,

144 _

Any 2008: Capitania.

Saluda del Gran Capità Cristià.

y gendarmes le acometen diciendo “¡Ríndete a Granada!”

Y entonces él “no se rinden los que nacen en Torrent”,

Capità!

y contra el jefe enemigo

Aquesta paraula ressona en el meu cap com els trons després de la Trabucà, des que els meus companys de lluita cristiana, els Contrabandistes de Torrent, van decidir que jo els representara, no només a ells, sinó a tots els cristians de Torrent, a la festa torrentina!

Gràcies! Gràcies també a tots els que fan possible que cada any el nostre poble es vista de festa, de pólvora mora i cristiana, d’alegria i de goig. Gràcies als moros per ser grans adversaris i nobles lluitadors i moltes felicitats al seu capità, Rigoberto Mora, que aquest any comparteix amb mi no només la lluita, sinó un gran sentiment: la il·lusió festera vestida de Capitania. És una gran responsabilitat, sí. Els nervis, els dubtes i les grans decisions poden fer viure la festa d’una altra manera, però la il·lusió del xiquet que vibrava amb les marxes quan veia la desfilada baixar, feta ara realitat, fa que no minven les ganes i la força per a encetar la gran lluita, la gran festa! En un any com aquest, VIII centenari del naixement del rei Jaume I, més que mai

su ancho trabuco descarga.

Cayeron dos, como arbusto que el cierzo en pos arrebata.

En impetuosa carrera el bruto gallardo arranca; y por sobre los peñascos que en rápida fuga salva, cantando va el contrabandista al trasponer la montaña: “Vivir en tierra valenciana, y morir en Torrent”.

José Zorrilla (Antología Poética, 1993. Madrid: Espasa).

145 _

hem de rememorar la nostra història, la victòria dels cristians! Prepareu-vos moros per a la lluita! Prepareu-vos per a una lluita carregada de tradició, de diversió, de germanor. La gran victòria serà gaudir de la festa els festers... i els no festers, clar! I, per descomptat, l’abraçada final dels dos capitans, el moro i el cristià, dalt de la nostra Torre, representant màxima del nostre poble. Ara, no ho oblideu! Igual que el rei en Jaume va fer seua València el 1238, la Torre serà nostra el 2008!

La Torre és Contrabandista

Moros! Cristians! Torrentins! Torrentines! Que comence la batalla!

Aquesta tasca ens resulta més o menys estranya. Però, ja tocava, som la capitania cristiana. Tenim la missió de la defensa i reconquesta de la Torre (o el que quede d’ella en peu, ja que està d’obres). Una Torre que vendríem al que millor pagara, moro, cristià, romà, o extraterrestre... però enguany hem fet un tracte amb el rei: si portem a bon terme la missió, no ens obligarà a rendir-li tribut ni acatament i, a més, ens donarà llibertat per a fer negocis amb tots els que ens trobem per qualsevol lloc. Sabem que és mal moment per al negoci de la rajola, però...

Sabies què?... La Torre és mora o cristiana? No! És Contrabandista!

No mentim, és tan real com que el trabuc escup foc... Ens han encomanat protegir-la als Contrabandistes. Ja podeu donar per segur que la Torre, en finalitzar les batalles que ens esperen, continuarà sent cristiana, que algú ho dubta?

Diego Herreros Moreno Fila Contrabandistes Capità Cristià

Per la nostra part, quan el combat haja finalitzat, tornarem a la vida tranquil la de pau i serenitat en els pics més alts i inhòspits de la nostra Serra Perenxisa (la part que

146 _

Any 2009: Missió complida.

la planter haja respectat...). Donarem bon compte i gaudirem dels botins aconseguits pels tractes fets i per alguns escorcolls aprofitant la confusió de la batalla i la foscor d’una nit que en alguns moments serà borrosa.

Una vegada complida la nostra missió com a Capitania i Capità Cristià, recordant els dies passats i amb la tranquil·litat del treball ben fet, tornem a la nostra benvolguda Serra Perenxisa, reflexionant sobre els bons i els millors moments.

Estarem liderats pel nostre capità. Així és. Per un moment en la nostra vida, tindrem un cap visible, i quin cap!! Les seues tropes, al costat de la resta dels nostres aliats del bàndol cristià, intentarem obeir-li sempre que els beuratges ens ho permeten. Confiem en la seua autoritat i perícia en el bon tracte amb els exèrcits cristians per dur-nos cap a la victòria.

Encara recorde aquell dia en què un savi orador, junt amb les meues tropes contrabandistes, van fer un gran treball guarnint el meu nomenament com Capità Contrabandista de totes les tropes cristianes. Un dia que sempre quedarà en la meua memòria.

Així que, Contrabandistes i cristians, prepareuvos per a la setmana de lluita i penalitat (sí, sí... a patir...) que s’acosta.

Després d’aquell dia de la nostra Capitania, en la zona més alta i frondosa del Mont Vedat, allí em van jurar lleialtat eterna i jo els vaig entregar la meua plena confiança, sabent de les dures batalles que ens esperaven. Molts hi havia... alguns abandonarien...

Una advertència: no farem presoners... ni presoneres...

CONTRABANDISTES, QUE SOU!?

Vam passar uns dies de “batalla”’, vam lluitar prop d’eixos “moros valents”, moltes nits de lluita cos a cos i mai morien, encara que els “matares” mil vegades.

147 _

Any 2010: X Aniversari.

Després del temps que ha passat, no deixe de pensar en aquell meravellós dia de l’Entrada per Torrent; mai en aquestes terres s’havia vist tanta flor, tanta dona bonica i tant de cavall andalús. Balls típics, faldes cordoveses, navalles i trabucs adornaven el carrer del Convent.

Ja fa deu anys que una colla de jóvens amb ganes de no sé què, baixàrem de la Serra Perenxisa al pla de Torrent per a instal·larnos, l’última setmana de juliol al voltant de la coneguda Torre defensiva, emblema de la vil·la de la capital de l’Horta Sud.

I jo des de dalt, al costat de la meua favorita, observant a la meua gent. Aquí estaven les meues tropes obrint-me pas, sempre al meu costat en entrada triomfal.

Prompte foren conegudes les nostres accions en totes les celebracions que en Torrent i voltants organitzen tant moros com cristians, sempre arramblant per allà i més enllà, amb la nostra senya d’identitat, la “garrofa” o patilla.

Gràcies vos vull donar, gent contrabandista, sense vosaltres açò no tindria cap sentit. Estic orgullós de ser contrabandista i d’haver viscut al vostre costat la primera i millor Entrada Contrabandista de la història de Torrent.

El Capità.

Molts companys ens deixaren en aquest dur viatge, altres s’incorporaren a la nostra missió: moros, cristians i altres profans que han tastat les nostres virtuts i formes de viure. A nosaltres ens dóna igual que siga mora o cristiana; només volem gaudir de la festa, defendre i espoliar la Torre. Que siguen altres els que parlen de la Torre. Mentre discuteixen, els Contrabandistes buidem les gerres de begudes espirituals i omplim les nostres panxes amb saborosíssims menjars. Sense patir, però sense parar.

148 _

Any 2012: Un contrabandista de cor.

Una vegada exhaustos de tant de botí, tornem a la Serra Perenxisa velant armes a l’espera de tornar a esmolar les navalles i carregar els nostres trabucs amb ganes que arribe l’any pròxim i anem celebrant els vint, trenta i cent anys de Contrabandistes de Torrent.

Hui és dia 29 de juliol, estic molt cansat, són les set de la vesprada i revise Ies meues curres davant l’espill, intentant veure si la de l’esquerra està igual que la de la dreta. Queda molt poc perquè comence l’acte més important per a un contrabandista de sang i mentrestant, el meu cap, amb imatges de batalles passades, recorda els dies anteriors.

Serem volguts, serem odiats, però sempre serem Contrabandistes.

Tot se m’esborrona, està clar que de nou han sigut unes festes impressionants, però els pensaments no saben quin record escollir per contar-lo en anys posteriors. Comencen les festes, sabem que la brega serà llarga i estarem lluny de les nostres famílies. Però, ara la nostra família ha doblat en número, per això no fem més que celebrar-ho a tota hora, abans que la dolça melodia de la festa ens faça oblidar.

Pense sols en el moment de què la Trabucà comence... Olorar la pólvora, sentir com el soroll d’un trabuc colpeja el meu muscle i ressona en el meu cor. M’esborrona veure com els Contrabandistes tots a una, com si una coreografia fora, fan que el carrer del Convent tremole, i les altres tropes cristianes sàpiguen que amb nosaltres difícilment perdran la

149 _

batalla... Continuem baixant, la marxa no para, la gent no es queda impassible amb la musicalitat dels nostres trabucs retronant a l’hora.

respiració dels que miren... el murmuri de la gent xiula al voltant dels nostres oïts. Comença la batalla...

Mentre avancem, comencen les emocions, el clímax, els crits, la compenetració, l’alegria, l’eufòria, inclús les llàgrimes...

Mentre avancem... esclatem en un crit...

Arribem a la Torre, vegem els nostres “enemics”, i sense que ningú dels nostres ens faça formar, en una mirada del nostre capità, fem una esquadra d’atac que no té igual.

Any 2013: El manuscrit.

I la gent ens mira, els enemics moros tremolen, res poden fer davant l’atac d’uns Contrabandistes, malfaeners i viciosos, pot ser, però seriosos en la missió que els competeix.

L’altre dia, de rebot i sense saber bé per què, arribà a les meues mans un manuscrit vell ple de pols. Com la meua curiositat sol ser gran, em vaig veure en l’obligació de donar-li una “miradeta”.

Sense més paraules: SIMPLEMENT TRIOMFAL, SIMPLEMENT ESPECTACULAR. Passen els dies, cada vegada més units, més forts, la gent no veu persones, veu una filà, no som uns contrabandistes, som la FILÀ CONTRABANDISTA. Tots junts, més de 30, amb aliats compartint vivències, ja queda menys, contant els minuts perquè el pasdoble ressone per les nostres venes.

Comencí a llegir forçant la vista a causa del desgast i la quasi desaparició de les lletres. Pareixia un llibre d’història propi del mateix Pérez Galdós, per les dades i actes als quals feia referència. Però quan més m’endinsava en eixe text, més s’assemblava a una novel·la d’aventures similar a les de Pérez Reverte o les d’aquests autors que últimament estan tan de moda.

Estem preparats, impacients, els caporals i l’esquadra som un sol element. La navalla comença a ballar, a tallar el vent, a tallar la

Contava les infiltracions d’un grup d’hòmens, no sé bé com a denominar-los...

Contrabandistes?

150 _

Any 2014: Alferesia.

Descrivia batalles i intrusions nocturnes pels seus territoris. Parlava de conquestes en terres, tant pròximes, com llunyanes. Narrava infiltracions en territoris enemics i deia que sempre eixien victoriosos, sí, de vegades malferits, però sempre victoriosos.

Han passat ja un muntó d’anys des que es va fundar la filà. Com passa el temps! Érem unes criatures i si algú m’haguera dit per aquella època que seria Abanderat cristià; no ho hauria cregut. Espere estar a l’altura del càrrec, la qual cosa és complicada. Els que em coneixeu, sabeu que precisament d’això no vaig sobradament. El que sí que vos puc dir és que intentaré, almenys, fer-ho el millor que puga.

Després de les escaramusses, contava com eren els banquets i celebracions privades, com es barallaven entre ells i com després continuaven com si res haguera passat. També com els seus convidats vivien els fets, primer amb estupor, i després de provar els seus beuratges i ungüents, com un més. Tots volien ser com ells. Però el que més m’intrigà del relat és que després de tot açò, feien desfilades per un poble (ciutat per a alguns) anomenat Torrent i eren els més enardits per aquells que de vegades patien de les seues barbàries.

Vull aprofitar aquestes línies per a donar les gràcies a aquelles persones que dia a dia, estan amb mi, em donen suport a, em volen, em regalen la seua amistat o simplement m’aguanten.

En fi... no sé bé a qui podria referirse aquest relat que només donava un parell de pistes, explicades en primera persona per un testimoni dels seus actes allà a un poble de la Manxa, d’infaust record pels valencians: “Van arribar unes hordes de patilluts i els convidàrem a menjar. Tal era la seua afició pel vi que tots es preguntaven: a qui hem deixat entrar a les nostres cases, a contrabandistes o a víkings?”

A Sonia, per voler-me, recolzar-me en allò que mamprenc i que no sé si podré acabar, i per tindre junts el millor regal que m’han fet en la vida: el meu fill Hugo El primer! Contrabandista també. Ja en som 4 en la família. Desitjant estic de veure’l en l’entradeta infantil!

A la meua família, perquè sí, perquè simplement s’ho mereixen i els vull i els voldré sempre. Vull recordar-me’n d’aquells que ja no

151 _

estan amb mi i sé que els haguera encantat veure’ns. Probablement poden veure’m allà on estiguen i tinguen seients de primera filà per a la Baixà.

Any 2014 (bis): XXV Aniversari de la FMCT

Als Contrabandistes; perquè ells són els responsables de què jo estiga ací escrivint aquestes línies i perquè han fet que ser contrabandista siga del que sentir-se orgullós.

El present text correspon a la part del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, publicat en 2014 amb motiu del 25 aniversari de la FMCT, i escrit per l’autor torrentí José Manuel Almerich Iborra, que està dedicada a la Filà dels Contrabandistes de Torrent.

Per descomptat a la resta de Filaes i Comparses, perquè m›han fet ser més obert i conéixer gent a qui estime en cadascuna d›elles.

No hi ha acte dins del calendari festiu moro i cristià de Torrent en que no estiguen presents els Contrabandistes. Però no sols pel seu caràcter social que els fa ser un grup d’amics amb tracte continu, sinó que tots els dijous de l’any tenen reunió encara que no tinguen temes que tractar. Les seues reunions són ben conegudes dins del món fester ja que qualsevol excusa és bona per a assentar-se front unes cerveses i debatre qualsevol tema. Són gent que, a més dels moros i cristians, participen activament en l’entramat sociocultural de la ciutat on són sempre, i per damunt de tot, ambaixadors de la festa i del sentiment de ser contrabandista.

Únicament em queda desitjar bones festes a tots.

Paco Castilla Alferes.

La Filà dels Contrabandistes de la Serra Perenxisa de Torrent apareix en la festa torrentina a finals de 1999, concretament al setembre, per la qual cosa la seua primera

152 _

desfilada serà ja en el segle XXI. Vint-i-cinc membres van ser els seus fundadors i entre els seus membres destaca Dani Catalá que és en l’actualitat el president de la recentment creada Mancomunitat Festera de Moros i Cristians MAFEMIC, l’acte d’inauguració de la qual va tindre lloc el 15 de febrer de 2014 amb l’assistència de distintes personalitats de l’àmbit de la cultura i la política.

part lúdica i festiva, de la que disfruten com el que més, està la de mantindre, cuidar, divulgar i engrandir la nostra festa com a motivació principal.

Els Contrabandistes, tot cal dir-ho, tenen un caràcter molt especial. Un caràcter i una personalitat que s’ha anat forjant a poc a poc amb la participació, la comunicació i la forma peculiar que tenen d’entendre la festa torrentina que ja ha complit la seua majoria d’edat. Els pasdobles, el rodar de navalles en la Gran Entrada, les llargues patilles que marquen el seu perfil, el retronar dels trabucs... tot fa que any rere any tinguen també la motivació de continuar mostrant la seua pròpia singularitat de manera que la gent continue enamorant-se de la filà i de la festa.

Els Contrabandistes tenen un crit de guerra simple, racial, salvatge, quasi espartà que simbolitza el que són, una pinya, un bloc, un grup sense fissures disposats a la batalla. Van nàixer dies abans del fi de segle amb la il·lusió de participar en una festa que es trobava en plena expansió en Torrent en aquells moments.

Les ganes de disfrutar participant plenament en els actes festius i passar en bon ambient i germanor els dies del calendari festiu torrentí van ser els motius inicials. Però la festa torrentina amb els Contrabandistes al costat anava creixent i fent-se cada vegada més major.

Una altra de les característiques pròpies dels Contrabandistes és que participen activament en tots aquells actes que se celebren fora de Torrent i on els Contrabandistes tenen representació. Així han estat a Ontinyent, amb motiu dels Encontres de Contrabandistes en 2004, a Caudete l’any 2007 i fa tres anys, en 2011 a Monfort. Però no acaba ací la cosa: van participar també en la desfilada que la FMCT va organitzar a València, en la celebració del XXX Aniversari de les festes de Moros i Cristians d’Almansa junt amb els Alfaquies, en 2009 i van ser protagonistes del Mig Any

Daniel ens conta que des del primer moment, els Contrabandistes eren conscients que en les seues mans estava, junt amb la resta de les associacions, la responsabilitat de cuidar d’un patrimoni històric i cultural que és en definitiva un tresor per a la ciutat i la comarca. Ara com ara els Contrabandistes saben que a més de la

153 _

2010 en Muro d’Alcoi desfilant junt amb la Filà Verds d’aquella població. També han desfilat en les poblacions de Riba-Roja del Túria, a Casinos, en El Perelló o en el Districte Marítim de València, a més d’haver sigut partícips del naixement i consolidació d’una filà cristiana en la localitat d’Alcàsser, on després de tres anys de col·laboració amb Els Guardians de la Torre es troben allí com en la seua segona casa. Una altra de les coses que esta peculiar filà organitza són cursos d’iniciació per a la utilització correcta del trabuc, ajudant a tots els festers que mai han trabucat, a familiaritzarse amb ell, en una espècie d’assaig perquè ho disfruten sense perill. Indicacions i consells necessaris per a aquell que mai ha utilitzat el foc.

quadro que és una figura característica que fan alhora que desfilen són, com ens diu Daniel, rituals que any rere any es repetixen i que any rere any ens emocionen a tots.

Al compàs dels pasdobles com Amparito Roca, Ragon Falez o Tomás Ferrús, el cabo de cada esquadra roda la navalla amb art i estil propi de les poblacions on l’experiència i l’antiguitat de la festa es porta en la sang. A cada membre se li fa un nuc en la gola quan al ritme dels pasdobles, i en especial el propi que es va compondre per a ells, Contrabandistes de Torrent, com s’obri la navalla i es dibuixen cercles tallant l’aire. El banderí i el seu portador, especialment Victor «El Bosnio» crea expectació amb la seua presència i fa emocionar a tot aquell que els veu desfilar. Els seus gestos, els seus crits, el seu moviment de banderí i el seu sentiment tan expressiu, contagien a tots els espectadors i els preparen per al pas de les esquadres.

Els Contrabandistes de Torrent tenen dos indumentàries pròpies: el trage de gala que visten sempre en la Gran Entrada, i també en les desfilades d’altres poblacions, i el segon trage que s’utilitza en la resta d’actes com el pregó, les trabucaes, etc. Durant l’Entrada, tots els anys desfilen amb el trage de gala excepte l’any que tenen càrrec. Este ritu o costum, més que llevar-li espectacularitat, els ajuda a crear el seu propi estil dins de la festa. Actes com perfilar-se les patilles, col·locar-se la faixa i el mocador, definir la composició de les esquadres que baixaran pel carrer del Convent, assajar el

Els Contrabandistes han tingut una capitania i una alferecia. La primera en 2008 i la segona en 2014. El boato està molt relacionat amb el món del bandolerisme [...]. En els seus actes, a més d’esta o aquella carrossa, o el trage amb què es visten, el que més transcendix entre els seus membres són els preparatius, les reunions per a anar perfilant detalls, els viatges d’ací a allà per a contractar els servicis, els esmorzars,

154 _

Any 2015: Calma, molta calma.

la convivència amb els més vells de la festa, els consells, i per damunt de tot, l’honor de tindre un contrabandista com a representant d’una festa que tots i cada un porten en el seu interior.

Després d’un any de responsabilitat...

Entre les seues innovacions cal destacar la introducció de l’herbero, una joia gastronòmica que sorgix del coneixement ancestral de la muntanya i prové de la serra de Mariola, una beguda espirituosa, d’elevada graduació i molt aromatitzada que, consumida amb moderació i en xicotetes quantitats és beneficiosa per a l’organisme, i sobretot per a la digestió. Qui si no els contrabandistes, coneixedors dels passos de muntanya, podrien saber que herbes aromàtiques són les més adequades? I per això, al crit de reeeeetooooo!!!, tots i cadascun dels comensals, han d’esgotar les seues copes de beguda d’un sol glop davall el perill de convertir-se en blanc de rialles i burles si no ho aconseguixen. Més que una funció bàrbara, diuen els seus membres, és una espècie de ritu simbòlic, de renovació espiritual dels llaços d’amistat i acceptació en el grup, el principal valor que per a ells i els seus convidats, caracteritza els Contrabandistes de la Serra Perenxisa.

Arriba un temps de calma -això volem, això alguns volen- sempre dins la CALMA que es pot tindre sent CONTRABANDISTA. Per això, des del Departament de Riscos Laborals Contrabandistes vos donem una sèrie de recomanacions “para un buen uso y disfrute” de les festes de Moros i Cristians 2015: - NO faltarem a cap esdeveniment.... però sempre dins de la calma regnant.

- NO alçarem la veu.

- NO beurem vi d’una manera descontrolada.

- NO menjarem més del compte.

- NO consumirem alcohol i altres begudes espirituoses excepte quan siga estrictament necessari.

Tots estos suggeriments, tenen per finalitat... la CALMA..... Una CALMA que ha d’omplir els nostres cossos atlètics i definits.

Penseu que deixem un any d’alferesia, un any ben gaudit.

Bé, ens veiem en festes! I recorda, fidel contrabandista, CALMA, MOLTA CALMA.

155 _

Any 2016: Pare, perquè som contrabandistes?

Som Contrabandistes perquè al ple de l’estiu no sabem eixir de casa sense una bona manta morellana…

Som Contrabandistes perquè tenim un banderí menut però amb veu, una veu que s’escolta a tot arreu…

- Pare, perquè som Contrabandistes?

Som Contrabandistes perquè ens emocionen els compassos d’un pasdoble al carrer del Convent…

- És difícil d’explicar, fill... però ser contrabandista és molt, molt gran… mira…

Som Contrabandistes perquè la pólvora ens dóna la vida…

Som Contrabandistes perquè mai sabem on tenim la camisa... o les botes...

Som Contrabandistes perquè amb una navalla dibuixem sentiments en l’aire…

Som Contrabandistes perquè fins última hora no sabem si en borles o sense borles...

Som Contrabandistes perquè mai caminem a soles…

Som Contrabandistes perquè sempre hi ha algú que t’ajuda a posar-te la faixa i et lliga el mocador quan la resta ja estan formant...

En fi fill meu… som Contrabandistes perquè ni podem, ni sabem, ni volem ser altra cosa… i au!

- I au, pare?

Som Contrabandistes perquè de les herbes en traiem el suc...

- I au fill! I au! I au! I au!

Som Contrabandistes perquè sense “patilles” ens trobem nuets…

Som Contrabandistes perquè podem no tindre llar, però sempre tindrem la Serra Perenxisa…

Som Contrabandistes perquè som capaços de traure-li melodies de germanor a una botella de vi...

156 _

Any 2018: Treva Contrabandista

Any 2019: Els Encontres.

Ningú ho parla, ningú ho diu, però, li ho note a cadascun d’ells. Estan alterats, nerviosos.

Des que allà pels primers anys del segle XX, la Filà Contrabandistes de Torrent va anar als I Encontres de comparses i filaes Contrabandistes, Bandolers, Andalusos i Mirenos celebrat a Ontinyent, vàrem imaginarnos i somiàrem en algun dia poder celebrar-los al nostre poble. I així serà. El pròxim mes de gener, recollirem el testimoni deixat pels nostres amics esl Contrabandistes de Monforte del Cid.

I ho comprenc, jo també estic igual.

Ja queda poc per a la setmana de treva que ens donen les autoritats. Siguen mores o cristianes. Tots esperem la setmana de finals de juliol, baixar al poble, caminar sense por de que ningú ens tire en cara la nostra manera de vida. La manera de vida del contrabandista.

Plens d’orgull recollim el guant, millor dit, el trabuc. Gent de tot arreu coneixerà la nostra Torre, la nostra hospitalitat, el que som com a poble. Ponències, desfilades, trobades, convivència, etc. i molta germanor inundarà el nostre poble.

Barrejar-nos ens dóna igual; tant siguen moros com cristians. La serra t’ensenya que al final no hi ha distincions entre uns o altres.

Per a la nostra Filà és tot un repte organitzar està trobada. Este trabuc pesa molt, però amb l’ajuda de tots i totes els que formem la festa de Moros i Cristians, no dubtem de l’èxit d’este desafiament. Estem segurs que seran uns dies inoblidables. Serà una oportunitat única per a donar a conéixer una jove però assentada festa de moros i cristians de Torrent, i sobretot, una prova del que nosaltres, els Contrabandistes podem fer.

La veritat siga dita, si eixes distincions existeixen, solament els dos dies de batalla és quan ens posem al costat cristià. I tot perquè són amb els que més diners ens fan guanyar.

I, perquè al final, sabem qui són els que sempre guanyen, i a nosaltres ens agrada guanyar.

En fi companys Contrabandistes, intenteu calmar els ànims les setmanes que ens queden.

Intentarem portar-nos bé per a no calfar els ànims allà baix en el poble i tenir la treva en pau.

Orgull, dedicació i passió no ens en faltarà.

CONTRABANDISTES QUE SOU!?

157 _

Memòria gràfica de la història contrabandista 158 _

159 _

160 _

161 _

162 _

163 _

164 _

165 _

166 _

167 _

168 _

169 _

170 _

171 _

172 _

173 _

174 _

175 _

Tel.: 657 44 88 64 www.samarucsg.es info@samarucsg.es