La màgia de La Fada del Quer, la Fada del Comerç by Unió de Botiguers de la Seu d'Urgell

L A MÀGI A DE

LA FADA DEL QUER LA FADA DEL COMERÇ

PRÒLEG

ELS COMERCIANTS DE LA SEU I LA FADA DEL QUER Aquest humil conte que ha fet UBSU (unió de botiguers de la Seu d’Urgell), és per ensenyar o recordar a tothom, la importància que té el comerç als pobles i ciutats d’arreu. Qualsevol comerç, per ell mateix, té màgia, té quelcom que el fa especial i diferent. El comerç aporta vida, alegria i distinció als nostres carrers. Segurament l’època més especial pel comerç, són les festes de Nadal; guarnir aparadors i establiments, omplir de llums els carrers, tenir el gènere a punt, els embolcalls i llaços brillants, perquè tot sigui especial per adults i infants. Donar una mica de tots nosaltres a cada llar, per ajudar a fer unes festes úniques, diferents i plenes d’il·lusió.

Aquest conte que hem escrit, és un “conte de fades”. És un gènere que no és únicament per infants i que sovint, entremig d’elements fantàstics i meravellosos, i anirem trobant petites dosis d’ensenyament moral. Un conte ple d’històries fantàstiques que podreu viure al costat d’en Bonifaci i dels comerciants de la Seu. Us transportarà a llocs idíl·lics, plens de llum, màgia, éssers fantàstics... Coneixereu detalls de les nostres contrades i de la Serra del Cadí. Trobareu un Món màgic de les muntanyes, més màgic que mai de la mà de la Fada del Quer, del seu follet Xiulet, de molts animalets i éssers màgics i del gran ós blanc, d’en Bonifaci i de la seva família de comerciants... Entrareu en un món de fantasia ple de fets meravellosos. Que millor que un conte per ajudar-nos a recordar que les festes són especials i màgiques!

i havia una vegada, un dia qualsevol, al mercat de la Seu... Un padrinet, assentat en un banc, que explicava històries fantàstiques i màgiques.

Si, si!, històries d’aquelles que et fan obrir els ulls, afinar les orelles i badar la boca. Els comerciants de la Seu coneixien bé aquell padrí, ell era en Bonifaci. Hi havia gent que deien que les seves històries eren reials, altres que era un boig, d’altres deien que li agradava molt aixecar el colze... però la majoria es paraven a escoltar els seus relats i no volien perdre ni el més petit detall. 5

La meva primera història...

–Va Bonifaci, explica’ns una de les teves històries!– va dir un comerciant que passava per allà. I en Bonifaci, que no es feia pregar gaire.... va mirar a tothom, va empassar saliva i va dir: –La meva primera història, és de fa molts i molts anys! De quan l’avi Bonàs va conèixer la Fada del Quer! –Quan jo era molt petit, l’avi Bonàs m’assentava a la seva falda i m’explicava una història dels seus avantpassats. Una història que a estones em feia plorar, a moments em feia esgarrifar i tenir por, però el final era tan i tan bonic, que sempre estava disposat a tornar-la a sentir. 7

Que faré ara? Com tornaré a casa?

–Veureu! en aquells temps, el meu avi vivia a la Freita, just al costat de l’Església de Sant Joan, igual que hi havien viscut tots els seus avantpassats. Des de fa més de cent anys, la nostra família han estat comerciants honrats, humils, treballadors i bons amb la gent. El rebesavi de l’avi, anava sovint a vendre pels pobles del voltant, deixant a casa la seva dona i la seva filla, cuidant el bestiar i les terres. La filla, es deia Dolça, era una nena molt especial i formosa; la seva pell era blanca i brillant com la neu, els seus ulls rodons com la lluna i els seus cabells llargs i rinxolats canviaven de color al trenc de l’alba. L’avi deia que tenia un do; que era capaç de parlar amb els animals, acaronar a les papallones o fer créixer les flors només amb la seva tendra rialla. Un dia, que el pare i la mare havien anat a mercat, la Dolça va decidir anar a passejar per la muntanya. Volia fer el ram més preciós del món per donar als pares quan tornessin a casa! Va caminar, i caminar, buscant les flors més maques! Ara amunt, ara avall.... cap aquí i cap allà, i a poc a poc s’anava allunyant de casa. Quan va començar a enfosquir, es va adonar que s’havia perdut i que no sabia tornar.

–Que faré ara? Com tornaré a casa?– Va dir la nena, plorant i somicant. En aquell moment va sortir un conill del seu cau i li va dir: –Dolça, vine al meu cau i fes nit aquí amb mi!– Però la nena no cabia pel forat del cau i es va posar a plorar desesperada. –No ploris bonica, jo conec un lloc on podràs estar a aixopluc aquesta nit!–Li va dir el conillet. –Però conillet, la nit és molt fosca, vols dir que trobarem el camí? Va dir la nena. La veu de la Dolça era tan màgica, que tot seguit...van aparèixer una colònia de cuques de llum, que van encendre els seus petits cossets, van estendre les seves ales i es van posar en formació per il·luminar el camí que havien de seguir. Camina que caminaràs, per aquell camí encantat, van arribar a una cova fosca i freda, plena de telaranys i parets humides; la Dolça tenia por d’entrar i va dir:

Conillet, jo tinc por d’estar sola aquí!

–Conillet, jo tinc por d’estar sola aquí!– Només pronunciar aquestes paraules... van començar a arribar animalets de tots els racons de la muntanya per donar-li escalfor i fer-li companyia durant la nit. Definitivament, la Dolça tenia quelcom que feia que tot ésser viu, al seu pas, o a la seva veu es convertís en màgia. 13

Al primer raig de sol, la Dolça i tots els animalets es van despertar amb una gran sorpresa!. La Dolça es fregava els ullets i no podia creure que aquella cova fosca i freda, que tenia aquelles parets humides, ara eren plenes de flors de tots colors; que aquells telaranys que hi havia ara eren fils de llum brillant que il·luminaven tota la cova; i que tot el que l’envoltava estava pintat, per fades i follets, amb purpurines de mil i un colors!

Mentre la Dolça admirava meravellada aquell lloc, els animalets i éssers màgics, que havien anat a la cova, s’anaven tombant a terra, com si fessin una reverència majestuosa a algú. La Dolça, que no entenia que estava passant, no es podia avenir del que estava veient! Un gran ós blanc, acompanyat d’un ésser extravagant, amb orelles punxegudes i vestit amb colors llampants, havien entrat a la cova i es dirigien cap a ella. –Benvinguda a la Serra del Cadí, fa molts anys que t’esperàvem!–, va dir l’ós, amb veu greu i poderosa. –A mi?– Va dir la Dolça. El gran ós va posar-se a quatre potes, va mirar amb tendresa a la nena i li digué: –Tu encara no ho saps, però ets aquí per ser la nostra protectora i la nostra guia. Un dia d’hivern, que el Cadí era ple de neu, i tot estava adormit.... de sobte, va sortir una llum blanca, resplendent i màgica dels turons. Tots els animalets, que hivernaven amagats, van començar a sortir dels seus amagatalls. Les plantes creixien entre la neu, i en uns instants brollaven formoses flors de les seves tiges. Tot era màgic..., aquell dia vas néixer tu! –Però, ós blanc, com ho faré?, jo no sé res de màgia, ni de protegir, ni de guiar? Va dir la Dolça, amb veu tremolosa. 18

–Estigues tranquil·la Dolça, aquí et deixo en Xiulet, el follet més fidel de la Serra del Cadí. Ell t’ensenyarà tot el que has de saber i et guiarà a cada pas que hagis de donar. Coneix tots els racons i éssers de la muntanya. Les seves orelles punxegudes, li donen el poder de saber si algú està en perill. Ell governa tots els éssers fantàstics de la nostra serralada. Follets, fades, minairons... tots estan al seu servei. Sempre tindrà cura de tu i estarà al teu costat. La Dolça, tot i enyorar casa seva, va entendre que aquell era el seu lloc, i en aquell moment.... va començar a bufar un vent molt fort, que l’embolcallà en un tirabuixó ple de lluentons. El vent va afluixar convertintse en una suau brisa, i.... oh!, la Dolça s’havia convertit en una Fada! La Fada del Quer! Són pocs els que l’han vist, i són menys els que l’han pogut trobar! Però, diuen aquells que han tingut la sort de veure-la, que desprèn un resplendor que il·lumina tot el que hi ha al seu pas, deixant un alè d’esperança, il·lusió i alegria. Porta màgia i benestar arreu! Ella protegeix les nostres muntanyes i el nostre entorn. Té cura dels animals, de la natura, de la gent gran i dels infants. I junt amb els seus follets, dona aixopluc als minairons, que romanen amagats a les nostres muntanyes durant tot l’any, fins que arriba Nadal.

Van passar anys i anys, i la gent de la Freita encara es preguntaven que havia estat de la filla dels comerciants, fins que un bon dia.... L’avi Bonàs (que era comerciant igual que tots els seus avantpassats), anava per tots els pobles de les rodalies a vendre tota mena d’estris, robes i menjars. De vegades guanyava un ral, d’altres mig i d’altres cap, si veia que la família tenia necessitat. Tota la gent s’estimava molt a en Bonàs, perquè sempre que necessitaven quelcom, ell era allà per ajudar. L’avi Bonàs, sempre em deia que era feliç amb el poquet que tenia. Cada nit sortia al porxo i mirant al cel, donava gràcies per les seves “riqueses”. Una nit de tantes, de sobte, una llum brillant, clara i resplendent va il·luminar tota l’era, deixant en Bonàs ben enlluernat!. Entremig de tan meravellosa escena, es veia la silueta d’una noia formosa, de pell blanca com la neu, ulls rodons com la lluna i cabell llarg i rinxolat, que caminava cap a ell. L’avi, que havia sentit tantes vegades la història de la Fada del Quer, va dir: –Qui ets? Els meus ulls veuen una fada, i el meu cor em diu que ets la Dolça, aquella noia que va pujar al Cadí i no va baixar mai més.

I amb veu tendra, ella va contestar: –És cert gentil Bonàs, era la Dolça i ara sóc la Fada del Quer!, sempre us he vetllat i he vist que segueixes el llegat de la família, ets bon comerciant, honrat, generós i humil i et vinc a portar un present!. Ets mereixedor de ser el guardià d’aquesta banya d’Unicorn que et porto. Estic segura que tu en faràs bon ús, igual que tots els teus descendents! La Fada li fa fer entrega d’aquell bastó retorçat i envellit, però ple de màgia, i es va retirar pel mateix camí que havia vingut, embolcallada d’ una llum que es fonia a mesura que s’allunyava. L’avi Bonàs, encara sobtat, va agafar la banya i va entrar a casa. Assegut davant el foc, pensant en el que havia passat, es va adonar que tot el que havia fet de bo fins ara, havia estat recompensat, i que sens dubte li donaria bona utilitat. De sobte, es començar a sentir una remor entre la gent i unes veus dient: –Deixeu passar, deixeu passar! Eren els comerciants de la Seu, que en veure als seus clients tan contents amb aquells relats màgics, van decidir treure menjar per a tothom i fer un bon esmorzar popular.

La fornera treia cistells de pa, el tocinaire bulls i llonganisses, el formatger un peçó de formatges del Cadí, el taverner gots i ampolles de vi, i els botiguers de roba abric per a tothom. –Apa Bonifaci, reposa una estona mentre menges i veus aquests presents que et portem els botiguers de la Seu. I quan t’hagis ben atipat, ens ho pagues amb un últim relat! En Bonifaci no va pas poder dir que no. I quan va haver fet l’últim xarrup de vi, va dir amb veu tendra i dolça de padrí: –Escolteu amics de la Seu!, veieu aquella formosa Serra? És la nostra serra del Cadí, mireu que n’és de maca. A la primavera i a l’estiu, amb les postes de sol, il·lumina el seu quer rocós amb un vermell lluminós, igual que la cresta d’un gall; a la tardor, juga amb els núvols a fer dibuixos misteriosos; i a l’hivern, es cobreix d’un mantell blanc, brillant i majestuós. Sabeu perquè passa això?, doncs perquè allà dalt hi viu una fada encantada, que ja tots coneixeu i a la que anomenem Fada del Quer! Tots els que érem allà, vam dirigir la nostra mirada cap a la Serra del Cadí i era cert!. Aquell dia brillava com mai! Era la Fada que passejava amb els seus follets, il·luminant cada pedra, cada animalet, cada planta i arbre de la serra. 27

Mentre tots admiràvem la Serra... en Bonifaci, va agafar el seu bastó i poc a poc va anar marxant en silenci, deixant-nos contemplant aquella bella imatge plena de màgia. Però aquell dia, com sempre, els comerciants de la Seu havien estat escoltant les històries d’En Bonifaci, i un d’ells va dir: –Us heu fixat que tota la família d’en Bonifaci han estat comerciants igual que nosaltres. La màgia del comerç era, és i serà ajudar a la gent, estar al seu servei i ferlos feliços! Què us semblaria buscar la Fada del Quer i demanar-li si pot venir a la Seu a portar la seva llum per Nadal, a la nostra gent i als nostres carrers? –Sí!, és una gran idea! Van dir tots els comerciants. El comerç de la Seu, es va posar de cares a la feina, havien de trobar a la Fada del Quer!

Van començar a investigar i a preguntar a la gent de tot l’Alt Urgell i la Cerdanya, i com no als nostres veïns d’Andorra. Gent gran, gent jove, pagesos, caçadors, esquiadors i fins i tot a escaladors. Alguns deien que n’havien sentit parlar, altres que els hi semblava haver-la vist, però tots coincidien que quan caminaven per la Serra del Cadí, sentien quelcom que els protegia. Desprès de donar-hi moltes voltes...estava clar! Els comerciants de la Seu,costés el que costés, havíem d’anar a la Serra del Cadí i trobar a la Fada del Quer! Doncs som-hi!, motxilla a l’esquena i cap allà que vam anar! Mentre fèiem camí, anàvem repassant tota la informació que teníem de la Fada del Quer, i més convençuts estàvem que l’havíem de trobar. Vam recórrer formosos pobles que estan a resguard del quer rocós, i els seus camins ens van portar fins al Castell del Quer, entre el torrent del Coll del Quer i el del Solà. Tot al nostre pas era màgic, sabíem que havia de ser per allà! La neu brillava més que mai i l’aire fred ens acaronava mentre no paràvem de fer camí buscant la nostra fada.

Cansats de tant caminar, sense menjar ni aigua a la motxilla, ja començàvem a defallir! Allà, entre les roques i unes vistes espectaculars, vam veure com baixava una llengua d’estels lluents... era el riu Quer i la Fada plantada al seu costat, que ens oferia la seva aigua per calmar la nostra set. Vam quedar bocabadats de tanta bellesa i màgia, cap de nosaltres era capaç de dir ni mitja paraula. La Fada, amb veu molt dolça, ens va dir: –Que cerqueu per aquestes contrades? I nosaltres, amb timidesa–, li vam contestar: –A tu, Fada del Quer!, et necessitem! Necessitem alegria, il·lusió i màgia als nostres comerços i a les vides dels nostres vilatans!

Volem que tinguis cura de tots nosaltres i que ens donis força per seguir lluitant! Vine amb nosaltres...porta la teva llum i la teva màgia a la Seu! La Fada del Quer no va dir res!, va fer una rialla tendra i estenent els seus braços va il·luminar tota la Serra del Cadí, fent que la neu sembles una catifa plena de llums de Nadal i entremig petits animalons, que sortien dels seus caus, per admirar tanta bellesa. De sobte, es va obrir un camí al mig de la neu i la Fada ens va dir: –Seguiu aquesta drecera i torneu a casa. Feu saber a tots els vilatans, que cada nit de Reis, baixaré a la Seu per compartir amb tots vosaltres la il·lusió, l’alegria i la màgia de la Fada del Quer! I vet aquí, que des de llavors, ens visita cada nit de Reis i ens recorda a tots, que no hem de perdre mai les ganes de seguir treballant per la nostra Seu estimada. Vet aquí un comerç, i vet aquí uns comerciants, que aquest conte tan bonic ja us l’he explicat abans. Bones Festes a tothom!

AUTORA: Rosa Ginesta Bombardó IL·LUSTRACIÓ I MAQUETACIÓ: Marian Muñoz Aguilar PROMOTOR: SG Brand Solutions IDEA ORIGINAL: Unió de Botiguers de la Seu d’Urgell