292 Fins que el turisme hi va esclatar i llavors la situació es va fer completament insostenible. El servei de subministrament d’aigua era municipal i a principis dels anys cinquanta ja es va intentar negociar amb els concessionaris perquè cedissin l’explotació de les mines. No obstant això, no es va arribar a cap acord. La solució va ser la Tordera, la font de subministrament més propera que tenia Lloret. El 1958 l’alcalde, Narcís Fors, va encarregar-ne el projecte, i el 1963 es van construir els primers pous de Lloret al riu Tordera. Així es va acabar l’angoixa per l’escassetat d’aigua que havia fet que alguns veïns, fins i tot, es rentessin amb aigua embotellada de Vichy Catalan. Però la població anava augmentant, i de seguida es van haver de redimensionar tant les canonades com els dipòsits reguladors de la nova infraestructura per adaptar les instal·lacions a una capacitat de fins a 25.000 persones. El 1965 Lloret tenia 4.600 habitants censats, però l’impacte del turisme ja hi era ben considerable. Paral·lelament, l’Ajuntament va haver d’anar ampliant i modernitzant la xarxa de distribució allà on encara no arribava, i de seguida es va haver de tornar a projectar una ampliació de la portada d’aigües per adaptar-la a una població de 75.000 persones a l’estiu. Mentrestant, els propietaris de les mines van haver de renunciar als seus drets a canvi d’aigua gratuïta durant vint anys, per tal de fer servir aquest recurs històric per a les fonts públiques o en cas d’avaria. La proliferació de les urbanitzacions va impedir que aquest objectiu s’acabés portant a la pràctica i moltes de les mines han acabat desapareixent. Tot plegat semblava solucionar el problema de l’aigua a llarg termini, però quedava encara el del sanejament. Els col·lectors abocaven les aigües fecals directament al mar, com a la major part de la Costa Brava, i això generava problemes de salubritat de l’aigua i també de mala imatge envers el turisme.
Els retards de la depuradora El 1971, el Govern estatal va incloure el sanejament i la depuradora de Lloret en el Pla d’Infraestructura Sanitària de la Costa Brava, i d’aquesta manera s’assegurava que podien estar acabats en dos anys. La ciutat, en canvi, va veure com moltes localitats se li avançaven i disposaven d’aquest servei abans. El sanejament i els emissaris submarins per on es deixaven anar les aigües residuals van ser alguns dels principals problemes durant la dècada dels setanta mentre es continuava consumint territori i patrimoni per fer lloc a les divises estrangeres que arribaven en massa durant els mesos d’estiu. El 1975 ja hi havia 8.100 habitants censats a Lloret, i el 1980, 11.100, que s’hi multiplicaven a l’estiu i assolien les 100.000 persones. L’Ajuntament va comprar una depuradora d’una urbanització a Canyelles i va fer-hi un emissari nou, el col·lector principal de Lloret es va allargar 1,6 quilòmetres mar endins, es va construir un altre emissari a Fenals a 40 metres… La depuradora era urgent i es reclamava constantment des de la vila, amb un projecte a punt que finalment es va aprovar el 1983 per més de 500 milions de pessetes. Però aleshores van sorgir els problemes, ja que la manca d’acord amb els propietaris dels terrenys on s’havia de construir (al costat de la riera de Lloret i a l’altura de l’ermita de les Alegries, on reclamaven que el sòl era urbanitzable) va allargar el procés d’expropiació fins al 1987, en què la Gene-
