244 aleshores es van començar a construir masies també a la plana, entre Calonge i Sant Antoni, aprofitant uns terrenys que rarament s’havien habitat perquè eren una zona d’aiguamolls inundats pels desbordaments del rec Madral. Aquesta zona és el gran aqüífer de Calonge, que va servir per abastir d’aigua la població més endavant. En tot cas, la crisi del sector surer i la davallada econòmica i demogràfica a causa de la Guerra Civil es van compensar, al cap d’uns anys i com a tota la Costa Brava, amb l’arribada del turisme. A inicis del segle xx, els primers visitants van començar a construir torres a Sant Antoni, davant del mar, on fins aleshores només hi havia algunes masies i barraques de pes· cadors. La gran icona d’aquest turisme primerenc a Calonge va ser Madeleine Carroll, l’ac· triu de Hollywood, que es va instal·lar en un castell fet a la seva mida a la zona de Treumal com a segona residència durant els anys trenta. Les dècades següents va continuar vivint a temporades en aquest racó fins que va marxar cap a la Costa del Sol, farta de la massificació turística a què s’estava arribant. Aquesta arribada de visitants es va accentuar a partir dels anys cinquanta, i va ser el detonant de la planificació hidràulica i de la construcció de la xarxa d’abastament i saneja· ment. Els nous edificis, els càmpings i els hotels que anaven proliferant a Sant Antoni van obligar el consistori a dotar-se d’un sistema d’abastament que garantís l’aigua en el nou model urbanístic. La xarxa, tant de Calonge com de Sant Antoni, es va començar a construir el 1960, i dos anys més tard es va inaugurar la portada d’aigües. Els pous d’extracció eren al pla de Calonge, l’aigua es portava fins a uns dipòsits al barri del Pedró i des d’allà comen· çava la xarxa distribuïdora cap a Calonge i Sant Antoni. La resta de barris es van continuar abastint amb pous propis, però de mica en mica les canonades es van estendre, a mesura que es construïen edificis nous i augmentava tant la població com el turisme.
De les sequeres dels vuitanta a la riuada del 2005 La xarxa d’abastament, impulsada i gestionada per l’Ajuntament, assegurava amb fonts prò· pies el subministrament dels 4.000 habitants que la vila tenia a finals dels seixanta, i que a l’estiu sobrepassaven els 20.000. A més, garantia l’aigua per als creixements urbanístics futurs, de manera que Calonge va poder viure sense preocupar-se’n excessivament, fent tan sols les ampliacions convenients tant a la xarxa d’aigua potable com a la de clavegueram. Fins que, com a la resta de la Costa Brava, els pous van començar a ser insuficients en anys de menys pluges, i a partir de finals dels setanta es va començar a detectar el descens del nivell freàtic i un augment de la salinització. A finals del 1981, el problema va esclatar gràcies a unes anàlisis de la Generalitat que deixaven molt clar que hi havia augmentat el concentrat de clorur per sobre del que dictava el Codi Alimentari Espanyol. Es van presentar dues opcions: la companyia d’aigües que en tenia la concessió (Aguas y Saneamiento de la Costa Brava) va proposar fer una presa i una potabilitzadora, i un tècnic local, fer pous nous i interconnectar-los, una opció més barata i ràpida, mentre s’esperava que tirés endavant la intenció que tenia el Consorci de la Costa Brava de portar l’aigua del Ter. Finalment es van fer els pous, però cada estiu planava so·
