226 obres per 55 milions de pessetes. Es van acabar un any més tard i ja es va poder connectar la xarxa a l’estació de tractament d’aigües, des d’on la major part s’envia al mar a través de l’emissari de Castell. Vall-llobrega ha tingut, doncs, pocs conflictes en la gestió de l’aigua. El més destacat va ser l’agost del 1992 i va afectar tan sols la urbanització del Mas Falquet, on després de diversos casos de gastroenteritis, unes anàlisis van demostrar que l’aigua de la xarxa de la urbanització no era potable a causa de la presència de coliformes fecals, uns organismes semblants a un bacteri que es transmeten a través dels excrements. L’aigua s’extreia d’un pou propi que no depenia de la xarxa municipal, ja que l’Ajuntament encara no havia recepcionat la urbanització. Arran del cas, es va obligar el propietari d’una granja de bestiar propera a les cases a retirar l’abocador de fems i es va denunciar l’encarregat de la urbanització perquè no sotmetia la xar· xa i l’aigua del pou als tractaments de desinfecció reglamentaris —es va descobrir que moltes vegades no s’hi posava ni clor. Tret d’això, la qualitat i la quantitat del subministrament a Vallllobrega no han causat mai els conflictes que han sigut habituals a bona part de la Costa Bra· va. I amb la connexió a la canonada del Pasteral, sembla difícil que n’hi pugui arribar a haver.
Mont-ras, de les mines al turisme i els serveis El municipi de Mont-ras es va constituir el 1858, quan es va aconseguir independitzar de Pa· lafrugell. Se li va deixar una sortida al mar d’uns pocs metres a la part més sud de les mun· tanyes de Begur, entre els termes de Palafrugell i Palamós, que inclou bàsicament i com a element més destacat la cala del Crit, formada gràcies a la desembocadura d’un petit torrent.
Vista del municipi de Mont-ras. Font: Ajuntament de Mont-ras.
Quan es va formar el municipi, hi vivien poc més de 500 de persones, una xifra que no va variar gaire fins a la dècada dels setanta. Aleshores la població es va duplicar i va passar al voltant de 1.000 habitants gràcies a l’arribada de la immigració per treballar en la indústria de Palafrugell i en el turisme. Abans d’això, la gent hi havia viscut principalment de treballar al bosc, amb masies construïdes en els últims pendents de les Gavarres i a la plana de conreu que formen el corredor de Palafrugell —via històrica de pas i comunicacions— i la riera d’Aubi. Tot i això, tradi· cionalment gran part del conreu era de secà, i la vinya i l’olivera destacaven per damunt de la res· ta, amb vins i olis d’una certa anomenada. També hi van ser importants les mines, que, tot i que eren d’origen romà, s’hi van desenvolupar d’una manera més intensiva a partir del segle xix, amb moltes explotacions repartides entre Mont-ras i Llofriu. La baritina —utilitzada per a productes químics i pous de petroli— i la galena —de la qual es treia plom— eren dos dels minerals que hi havia més, i la seva extracció va ser un dels motors econòmics de la zona fins abans de la Guerra Civil. A més, en moltes ocasions
