214 cials, que majoritàriament només porten aigua si hi ha pluges fortes. El descens del nivell freàtic també ha provocat que moltes fonts deixessin de rajar, i ha sigut un altre factor que ha facilitat que els cursos estiguin secs una bona part de l’any. Tot i aquesta manca d’aigua superficial, les característiques de la zona hi han permès la formació d’uns aqüífers subter· ranis importants, que han nodrit la plana agrícola i han cobert els usos particulars abans que es construís la xarxa d’aigua potable.
L’ús dels aqüífers i les primeres fonts Els primers assentaments que es van formar a la plana van ser els d’Ermedàs, Santa Mar· garida i Vila-seca, que avui forma part del nucli de Palafrugell. Originàriament estava situat sobre un turó i va estar emmurallat a partir del segle xiii. La població era d’uns pocs cente· nars d’habitants i va créixer sobretot a partir del segle xvi, en què es va començar a construir fora de les muralles, i així es va anar acostant al miler d’habitants. No obstant això, com a bona part de la Costa Brava, no va ser fins al segle xviii que l’augment demogràfic es va ac· celerar i de seguida va assolir una de les posicions capdavanteres a la costa gironina gràcies al comerç marítim, l’agricultura, la vinya i la indústria surera. Tamariu, Calella i Llafranc es van començar a poblar, i Palafrugell va superar amb escreix els 2.000 habitants a finals de segle. En el segle xix aquesta activitat econòmica encara va impulsar més la vila, que va dei· xar definitivament enrere el seu caràcter eminentment rural i es va convertir en una ciutat ja industrial: hi havia 7.000 habitants, el suro va passar a ser-ne el gran motor econòmic i s’hi van fundar els primers clubs esportius i centres recreatius.
L’emblemàtica font de la plaça Nova de Palafrugell. Font: Arxiu Municipal de Palafrugell. Col·lecció Joan Isern Amir (A. Mauri).
Fins aleshores, la gestió hídrica havia sigut la mateixa que a la resta de municipis: cisternes per em· magatzemar l’aigua de pluja, molins i rescloses per al regadiu i pous per cobrir les necessitats de les cases i de les masies, les granges, els horts... La manca d’un cabal abundant a les rieres locals també obligava a aprofitar més els aqüífers, mentre que per al consum humà les fonts eren el recurs preferit. A Palafrugell s’han catalogat més d’una trentena de fonts on la gent anava amb càntirs a buscar aigua per beure i cuinar, però que a més tenien una vessant lúdica tradicional com a punt de trobada popular. La gran majoria de les fonts han desaparegut o han deixat de rajar de manera definitiva: la baixada dels nivells dels aqüífers ha fet que el que abans només passava en anys de molta sequera, ara sigui una realitat permanent. Una de les primeres fonts urbanes va ser la font Vella, que durant molts anys va ser la que va abastir d’aigua po· table el nucli. Però la font més emblemàtica és la de la Plaça Nova. L’any 1881, l’exhauriment de la mina que abastia la font que ja hi havia en aquesta plaça va fer que s’hagués de buscar un altre pou perquè hi arribés l’aigua. Quan es va haver trobat, es va encarregar a un taller de França, a París, una font nova feta amb criteris ornamentals, que es va estrenar l’any següent i que va servir aigua a la població fins que es va desmantellar, el 1932.
