209 Nucli d’Esclanyà. Font: Arxiu fotogràfic de l’Àrea de Promoció Econòmica i Turisme de Begur. Maria Espinàs.
es filtra al terreny des de les zones elevades. Això va permetre que els habitants es poguessin sub· ministrar aigua per beure i cuinar. Per exemple, la font de la Cala d’Aiguafreda tenia molta ano· menada, i hi anava la gent de sa Tuna a omplir-ne garrafes. La font Toixona, la de sa Nau Perduda, la de sa Riera, la des Deglots o la d’Esclanyà són algunes altres de les més conegudes. Les fonts, juntament amb els pous particulars i l’aprofita· ment de l’aigua de pluja i la dels torrents, cobrien les necessitats de la població, que, com que vivia sobretot del mar i de la vinya, no requeria ni in· tervencions a les rieres ni quantitats importants d’aigua per als conreus. Només el nucli d’Escla· nyà, situat més cap a la plana del corredor de Pa· lafrugell, ha pogut aprofitar una agricultura més extensa, ja que és on hi ha precisament l’aqüífer més important del terme municipal.
El turisme hi va portar la xarxa d’aigües i les depuradores El darrer gran canvi de Begur es va produir durant els anys cinquanta, en què va passar de 1.000 a 1.500 habitants entre el principi i el final de la dècada. Com a tota la Costa Brava, la causa va ser el turisme i la gent que hi arribava per cercar feina en aquest sector. Des de principis de segle havia sigut una zona d’estiueig on havia proliferat la gent adinerada, però a partir de la segona meitat es va anar massificant de mica en mica, tot i no perdre mai el ca· ràcter de poble singular i fins a un cert punt exclusiu. En tot cas, les construccions noves que s’anaven repartint per les cales i el massís, tant d’habitatges com d’hotels, requerien ja una gestió més professionalitzada de l’aigua. La proximitat amb Palafrugell i Regencós, que hi compartien problemes semblants quant a abastament, va fer que els tres municipis iniciessin converses amb l’Estat per dotar-se d’una solució conjunta, que va cristal·litzar més endavant en la creació de la Mancomunitat Intermunicipal d’Aigües de Palafrugell, Begur i Regencós. El 1959 es van començar a redactar els primers projectes per garantir l’aigua a curt termini tant a Begur com a les seves platges, mentre es continuaven buscant les fonts d’abastament definitives. Els primers anys de la dècada dels seixanta van ser decisius per a Begur i la definició del seu futur hídric, ja que es va construir la conducció d’aigua potable i la xarxa de distribució. El 1964 es van enllestir els primers treballs d’abastament al municipi i es van fer les obres de l’emissari submarí de la platja de Fornells amb l’objectiu d’enviar mar endins les aigües residuals dels habitatges i dels hotels de la zona. El 1965 es van posar en servei alguns pous a Torrent i el 1966 es va crear formalment la Mancomunitat, l’organis· me que s’ha mantingut des d’aleshores com el gestor de l’abastament d’aigua en alta i que la hi va garantir, sobretot durant l’estiu, quan s’hi acumulava més població. A més, aquell any l’Ajuntament va atorgar la concessió de l’explotació i la gestió del servei a l’empresa
