192 En el segle xix la població de Torroella va continuar augmentat fins als 4.000 habi· tants i va esdevenir una de les més importants de la Costa Brava. L’agricultura, cada vegada més estesa, i la presència d’aigua, tot i les destrosses que ocasionaven regularment les inundacions del Ter, hi van permetre aquest augment: les séquies i els recs, les galeries i els pous i les fonts o les pedres d’aigua del Montgrí —petites cavitats a la roca on de ma· nera natural s’emmagatzemava l’aigua de pluja— eren suficients per cobrir les necessitats d’una població que va continuar vivint del sector primari i no es va decantar per la indús· tria. Aquestes petites estructures hidràuliques urbanes sempre han sigut elements molt visibles a la via pública de la vila, i demostren la importància que va tenir l’aigua en el seu desenvolupament i la facilitat amb què se n’extreia gràcies a l’aqüífer del Ter. Hi destaquen alguns pous com el del carrer del Jou, de l’any 1611, i el del carrer del Mar, de 1607. Pel que fa a les fonts, a finals del segle xix i inicis del xx se’n van fer algunes més de repartides per diversos sectors del nucli, i es van consolidar com a principals punts d’abastament d’aigua de la població, juntament amb els pous públics i els particulars. Tot va començar quan el 1894 l’Ajuntament va aprovar una sol·licitud del comte de Torroella per portar aigua des d’un pou fins al seu domicili amb una canonada. El 1901 aquesta canonada es va anar ampliant per diversos carrers, i d’aquesta manera es va començar a teixir la xarxa d’aigua. L’any 1929 l’Ajuntament en va comprar tota la infraestructura i va passar a ser un servei municipal, i es van anar ampliant els pous a la llera del riu a mesura que n’augmentava la necessitat.
L’abastament d’aigua i el turisme La gran transformació urbana i econòmica hi va arribar amb el turisme, a partir dels anys cinquanta. Els efectes més significatius es van concentrar a l’Estartit, que va passar de ser un poblet de pescadors a convertir-se en un centre d’activitat estiuenca amb nombrosos hotels i càmpings —i més tard un port esportiu—, amb les illes Medes com un dels reclams principals. A més, hi van començar a proliferar les urbanitzacions situades tant a la plana com a la falda del Montgrí, com ara els Griells, Mas Pinell, les Dunes o Montgó, ja tocant amb l’Escala. Aquestes urbanitzacions s’abastien de pous propis de l’aqüífer del Baix Ter. La proximitat de l’Estartit amb el mar sempre havia portat problemes amb l’aigua, ja que costava trobar-hi pous que no estiguessin salinitzats. La població s’abastia sobretot de fonts com la de Santa Anna, i durant els anys trenta se’n van fer les primeres canalitzacions cap a domicilis, si bé l’escassa quantitat d’aigua que portaven no permetia que arribés a totes les cases. Amb els primers turistes es va haver d’augmentar el cabal que s’extreia dels pous, i es va començar a planificar també la portada d’aigües i la construcció d’una xarxa completa de distribució d’aigua a l’Estartit. Després de diversos intents, es va localitzar un pou que subministrava més aigua a prop del Mas Miàs, i l’any 1957 se’n van adjudicar les obres, per un poc més d’un milió de pessetes. Aquesta actuació va permetre afrontar el creixement urbanístic que requeria el turisme alhora que s’anava millorant i modernitzant també la xarxa de Torroella, que tenia problemes de ferro a l’aigua. El 1965, l’Estartit ja tenia vint-i-cinc hotels i cinc càmpings, i l’arribada d’aigua potable s’havia ampliat cap a la zona del port i del cap de la Barra. De la mateixa manera, els serveis turístics també s’estenien cap al nucli de Torroella, que fins aleshores s’havia mantingut més inalterable a tots aquests
