171 Més enllà dels aprofitaments agrícoles, la relació amb el Fluvià ha estat històricament complicada per les crescudes del riu, que en moltes ocasions han destrossat cases, conreus i infraestructures. A començament de la dècada dels vuitanta del segle passat se’n va canalitzar el tram final amb la construcció d’unes motes que encara avui es mantenen i que eviten la violència amb què s’havien produït les inundacions anteriorment.
Uns municipis amb poc creixement L’evolució demogràfica de l’Armentera i Sant Pere no ha sigut equiparable a la que han tingut la majoria dels municipis de la Costa Brava. Des de final del segle xviii i fins a començaments dels anys vuitanta del segle passat, Sant Pere Pescador va fregar sempre el miler d’habitants, i només a partir d’aleshores va anar creixent, fins que darrerament ha superat la barrera dels 2.000. A l’Armentera la situació va ser similar: també va tenir uns 1.000 ha-
Platja de Sant Pere Pescador. Font: Ajuntament de Sant Pere Pescador. Jordi Cassú. Barques amarrades al club nàutic de Sant Pere Pescador. Font: Ajuntament de Sant Pere Pescador. Jordi Cassú.
bitants fins al final de la dictadura franquista. Aleshores, en comptes d’iniciar una tendència a l’alça, hi van disminuir; es va situar entre els 700 i els 800 veïns i després va recuperar-se per sobre dels 900, una situació excepcional entre els municipis de la Costa Brava. El pas de l’activitat econòmica del camp al turisme explica aquesta evolució demogràfica desigual, ja que l’Armentera s’ha mantingut com un nucli essencialment rural, mentre que Sant Pere Pescador ha diversificat més el teixit productiu de l’economia local. Malgrat tot, no hi ha hagut un esclat de la construcció i el turisme de la mateixa manera que en altres municipis propers, com l’Escala o Castelló d’Empúries, i ha mantingut l’agricultura com un sector econòmic de pes. L’intent més avançat per desviar-se d’aquesta direcció va ser el Fluvià Nàutic, una urbanització de luxe al costat mateix de la desembocadura del riu que, després de passar per diversos projectes des del 1975, es va començar a construir a mitjan dècada dels vuitanta. L’obra va quedar aturada al cap de poc temps, i les estructures inacabades enmig del paisatge de la plana alt-empordanesa van esdevenir un dels símbols contra l’especulació urbanística i els perills a què se sotmetia el territori. Aquest procés va coincidir amb la declaració del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, que es va iniciar l’octubre del 1983 amb una primera protecció de paratges de l’espai, amb l’aprovació per part del Parlament de la Llei 23/1983. El juny del 1985, es va aprovar una nova llei que la modificava,
