150 Però el ritme de creixement municipal va superar de seguida aquestes solucions, i ja el 1963 l’Ajuntament va prohibir l’ús d’aigua potable en el sector de la construcció. L’arribada de cisternes per subministrar aigua potable a xalets i hotels era cada vegada més important, i per resoldre definitivament el problema es van buscar deus subterrànies a l’aqüífer de la plana entre Castelló d’Empúries i Sant Pere Pescador i la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental va presentar un projecte en ferm per fer-hi la captació i les canonades fins a Roses. Dos anys més tard el projecte ja era una realitat i, combinat amb la construcció de nous dipòsits elevats, l’aigua va arribar sense problemes a la vila, fins i tot als racons més elevats, i va deixar de dependre del brollador de Can Ponac, que només van continuar utilitzant alguns particulars i empreses del sector de la construcció. A més, a partir de l’any 1967 l’Ajuntament va decidir concedir la gestió del servei a una empresa privada, Saur, ja que la complexitat de la xarxa i de les captacions noves requeria una gestió més professionalitzada i externa. Un cop resolt el gros de l’abastament, la xarxa de sanejament va passar a ser la prioritat municipal en gestió hídrica, alhora que es continuaven estenent les urbanitzacions arreu de la vila. Així mateix, ja es començava a parlar dels canals de Santa Margarida, semblants als de la veïna Empuriabrava, i que es van acabar de construir el 1974. Moltes d’aquestes urbanitzacions estaven massa allunyades del nucli per fer-hi arribar la xarxa d’aigua potable, i mentre no s’aconseguien els recursos per ampliar-la, s’havien d’abastir amb pous i xarxes pròpies o bé amb cisternes.
Les solucions definitives: la depuradora i la potabilitzadora La creació del Consorci de la Costa Brava el 1971 va permetre desencallar temes pendents en la gestió de l’aigua, com per exemple fer arribar la xarxa a urbanitzacions com Mas Oliva i Mas Boscà i la zona de Salatà, gràcies a les subvencions i a unes millors condicions de finançament. Però amb el Consorci la principal obra que es va poder engegar va ser la de l’estació depuradora d’aigües residuals, que l’Ajuntament ja havia començat a planificar a finals dels anys seixanta per reduir la contaminació a les platges. Roses va entrar en el primer paquet d’equipaments que va adjudicar el Consorci, que incloïa també Blanes i tots els municipis del cap de Creus, amb un model d’estació senzill però amb capacitat per a uns 90.000 habitants, a fi de poder donar resposta a l’increment de població estival. Va costar 100 milions de pessetes i es va posar en servei el 1974. Es va connectar a tota la xarxa de clavegueram que hi havia aleshores i es van aprofitar els plans d’inversió estatal en infraestructura sanitària de la Costa Brava per ampliar progressivament la xarxa a zones que fins aleshores quedaven excloses del sanejament general, com la marina residencial de Santa Margarida. En abastament, els pous de Castelló d’Empúries proporcionaven prou cabal per satisfer les necessitats dels 8.000 habitants que hi havia a finals dels anys setanta, i els milers de visitants que hi arribaven els mesos d’estiu. No obstant això, atès el creixement imparable
