141
El servei d’aigua, en mancomunitat Les característiques orogràfiques i econòmiques de Palau-saverdera van fer que la construcció de la xarxa d’aigua potable no hi fos tan urgent com a la majoria de municipis. Hi ha nombroses deus repartides pel terme municipal que donen lloc a fonts com la de Dalt, dins el nucli urbà, i d’altres com la de Sant Onofre, ja fora de la trama urbana. La font de Dalt és un exemple de la concentració d’elements urbans per aprofitar l’aigua entre la població en paral·lel al creixement demogràfic i l’evolució de les activitats econòmiques. El que inicialment era una deu es va convertir —a partir del 1771 segons s’ha pogut documentar— en un conjunt format per la font i una bassa, que es va anar ampliant amb un abeurador i un safareig. La qüestió sobre la propietat de la deu va provocar diversos litigis, l’últim dels quals va tenir lloc entre els anys 1977 i 1979, i fins i tot es va arribar a crear una comissió popular per evitar-ne un intent de privatització. A més, de la font de Dalt es nodreixen tres fonts més del nucli urbà a través de connexions independents: a la plaça Major, la plaça de la Generalitat i al carrer de Roses. La font de Dalt i la font Mallola van ser els principals punts d’abastament d’aigua dels palauencs fins que la xarxa d’aigua va arribar als domicilis. Entre les fonts, les cisternes i els pous, la població no va tenir problemes de manca d’aigua, però el creixement que havia experimentat Roses va fer preveure que un determinat turisme i també veïns de pobles propers es podien traslladar a la segona línia del litoral. Per tant, l’Estat va aprovar primer els projectes de sanejament i abastament de Palau-saverdera, Pau i Vilajuïga i, tot seguit, de Garriguella. El 1972 es va aprovar el projecte conjunt que preveia la construcció de les canonades i dels dipòsits per servir tots aquests municipis en alta. Les obres es van fer el 1973 a través de la Mancomunitat d’Aigües de Garriguella, Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera, l’organisme que s’havia creat el 1971 per dur a terme l’obra i gestionar el servei. En el cas de Palausaverdera, la instal·lació de la xarxa d’aigua potable i la de clavegueram va costar 7,7 milions de pessetes. S’hi van diferenciar dues zones: el nucli i la urbanització Mas Isaac, la més rellevant del municipi. Precisament aquesta urbanització tenia una depuradora pròpia, que tractava bona part de les aigües residuals abans d’abocar-les al rec de les Torroelles. Aquesta planta es va abandonar quan a mitjan dècada dels noranta es va tirar endavant un altre projecte per substituir-la perquè no funcionava bé, ja que obligava a llençar les aigües residuals sense tractament previ. Les noves instal·lacions, gestionades pel Consorci de la Costa Brava, es van fer al paratge de Mas Blanch i es van estrenar el 1995, amb una capacitat per tractar el cabal generat per 5.000 persones. Tot i ser modesta en comparació amb la majoria de les altres depuradores de la costa, és suficient per a les necessitats locals, tant a l’hivern com a l’estiu. De fet, és la depuradora més petita de les que gestiona el Consorci al llarg de tota la Costa Brava. L’abastament d’aigua es va mantenir a Palau-saverdera com s’havia dissenyat en els anys setanta, sense gaires complicacions. Els únics problemes que hi va haver van ser referents a la gestió de la Mancomunitat, amb alguns malentesos burocràtics puntuals sobre el pagament de l’aigua que es van resoldre ràpidament. El subministrament va continuar fun-
