Josep Otón Catalàn

L’ENTREVISTA Josep Otón Catalàn

Per Albert Llorca

Nascut al 1963, és Doctor en Historia per la Universitat de Barcelona. Està especialitzat en el pensament de la filòsofa francesa Simone Weil (sobre qui feu la tesi doctoral). Sobre aquesta autora ha publicat: Simone Weil: el silenci de Déu; Simone Weil: experiència i compromís; Totalitarisme, arrelament i nació en l’obra de Simone Weil; Història i pedagogia en l’obra de Simone Weil. És catedràtic d’ensenyament secundari i professor de l’ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona des del 2002, on imparteix Historia de l’espiritualitat, Bíblia i interioritat, Història de l’Església i Noves religiositats.

En català ha publicat diverses obres sobre espiritualitat i pensament religiós: Històries i personatges. Un recorregut per la Bíblia; El reencantament postmodern; Tabor: el Déu amagat en l’experiència. Ha rebut diversos premis per les seves obres d’assaig com ara el Serra i Moret, el Joan Profitós i el Joan Maragall

Li adrecem les següent preguntes:

1. Doctor Josep Otón, amb la breu i alhora atapeïda referència biogràfica de què disposem no hi ha dubtes de la vostra intensa trajectòria vital i intel·lectual, posada en relleu en els ambients en els quals us moveu; així que us demanarem una referència global, malgrat les dificultats que us comportarà, del vostre pensament, i un comentari d’aquells escrits vostres que citem o no hi són referenciats, que considereu més significatius.

R. La meva trajectòria intel·lectual està plenament imbricada amb la trajectòria vital. Des de sempre m’ha apassionat el fenomen religiós, tot i les seves contradiccions. Escriure ha estat la manera de canalitzar aquesta inquietud. Així he intentat cercar paraules per parlar d’allò sobre el que no es pot parlar, com diria Wittgenstein. En l’experiència religiosa es conjuga una transcendència inefable amb una immanència que aporta significants que permeten intuir la dimensió sagrada de la realitat. En els meus treballs he intentat reflexionar sobre l’experiència espiritual a partir de diverses fonts: la Bíblia (Debir, el santuario interior; Històries i personatges; La mística de la Palabra), els místics cristians i, d’una manera especial, Simone Weil. Ara bé, no he volgut fer una reflexió autorreferencial i endogàmica, sinó que he intentat bastir ponts de diàleg amb el pensament contemporani.

Fa vint anys vaig escriure El inconsciente, ¿morada de Dios? per analitzar l’experiència religiosa des de la perspectiva psicològica, en concret des de les aportacions de C.G. Jung. Després a Vigías del abismo vaig establir una comparació entre l’experiència religiosa i l’experiència interior de grans pensadors com Friedrich Nietzsche. El reencantament postmodern planteja aquesta temàtica des de la sociologia de la postmodernitat. A Misterio y transparencia faig el mateix però en diàleg amb l’obra

de Byung-Chul Han. A Interioridad y espiritualidad ofereixo una aproximació a l’espiritualitat des de la pedagogia i a Tabor, des de la pastoral.

També he fet incursions en la narrativa juvenil per abordar aquestes qüestions. Així va néixer El chamán del Pequeño Valle i Laberintia una obra que dialoga amb El Nom de la Rosa d’Umberto Eco.

2. Assenyaleu tres temes que avui, en temps convulsius i incerts, considereu que la filosofia i les ciències socials i polítiques haurien de tractar de manera preferent, i que hauríeu reflectit en alguns estudis i articles prou coneguts vostres. Dit en una frase: quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia i les ciències humanes en l’actualitat, i quina orientació creieu que haurien d’assolir?

R. Vivim en una societat supeditada al miratge d’un messianisme tecnològic. És completament indiscutible com la tècnica i la ciència ha millorat la qualitat de la nostra vida. Però també ha generat nous problemes. Un d’aquests problemes és la intoxicació d’informació. La cibercultura ens aporta una quantitat ingent de notícies, dades i opinions que ens poden conduir al col·lapse, per saturació, o a la manipulació, per mandra de reflexionar i discernir.

Cal, doncs, ser crític, és a dir, tenir criteri per destriar el gra de la palla. Altrament, viurem pensant que en sabem molt i no sabrem ni qui som. Cal aprendre a convertir la informació en coneixement. Un procés personal que no s’improvisa. Els coneixements tecnocientífics han d’anar acompanyats d’una formació humanista on la filosofia, la literatura, les ciències socials i, fins i tot, la teologia, aportin la seva dosi humanitzadora per tal que el progrés no sigui únicament material, sinó també ètic.

Tres temes? La dignitat humana, el respecte del medi natural i la memòria.

3. Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació educadora i humanista viviu ambients diversos, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món; és a dir, el vostre ideal, d’acord amb la vostra sensibilitat, a voltes personalista i ètica, alhora que religiosa i social.

R. Parlava abans de la memòria. Vivim en la societat de l’oblit. El passat no ha de ser pas una gàbia d’on no podem sortir, però tampoc podem viure una amnèsia col·lectiva pensant que som sempre els pioners en tot i tenim el mèrit d’inventar-ho tot de bell nou. L’altre dia, en un webinar dedicat a les metodologies innovadores en l’educació vaig llegir un text que semblava extret de la darrera llei educativa. Plantejava perspectives molts modernes. Tanmateix, es tractava del preàmbul de la Ley General de Educación de 1970. Sí, ens sembla que diem quelcom completament nou i no som conscients que molt abans algú ja ho havia dit o pensat. Ens vantem de ser creatius i tal vegada som uns ignorants que desconeixem les aportacions dels nostres antecessors. L’humanisme, que inclou la història i la filosofia de la ciència, ens fa ser més humils per no embriagar-nos amb els èxits aparents de les receptes que ens prometen resultats immediats i sense esforç.

A mi m’agrada molt la pel·lícula El club dels poetes morts. És un homenatge a Walt Whitman i una crítica al procés de menyspreament patit per les humanitats en el sistema educatiu nord-americà. Quan

els soviètics van posar en òrbita l’Sputnik (1957) van promoure una reforma educativa que fomentés els estudis tècnics i científics per formar enginyers capaços de vèncer els russos en la carrera espacial. Els èxits en aquest àmbit van anar acompanyats d’una decadència de les “lletres” en les aules. Ara en patim les conseqüències.

Fotograma: El club dels poetes morts (1989), del director Peter Weir

4. Sou professor d’Història i de Ciències Religioses, amb notables reflexions filosòfiques i teològiques en diferents llocs i contextos. Digueu-nos, com a intel·lectual i persona vinculada al batec del pensament cristià, quin paper i futur albireu a l’educació des de la perspectiva humanista i cristiana en l’estil de vida del món actual.

R.Alguns són molt pessimistes pel que fa al cristianisme. Un pessimisme antropològic els fa desconfiar de la nostra societat, com si les anteriors fossin millors, i no troben en el cos social cristià prou empenta per afrontar els desafiaments del nostre temps. A més, l’Església, com a organització mil·lenària, presenta símptomes de fatiga institucional. Els engranatges de l’estructura no permeten un funcionament àgil que respongui amb rapidesa a les necessitats de cada moment. En canvi, altres són més optimistes, o fins i tot triomfalistes, però de vegades penso que correm el perill de caure en nous populismes en aparença cristians, però molt allunyats dels plantejaments de l’Evangeli.

Tot i això, sigui quina sigui la concreció històrica del cristianisme i les seves contradiccions, l’arrel, la font original, continua viva i amb capacitat de vivificar. Fins i tot l’Evangeli desperta admiració i simpatia entre els qui no tenen fe. Els creients estem tan acostumats a escoltar-lo o a llegir-lo que ja hem perdut la capacitat d’astorar-nos, d’assaborir-lo, de sorprendre’ns. Tanmateix, en aquella experiència de fa dos mil anys es condensa una saviesa que traspassa els segles. De vegades ens amoïnem de si ho sabem transmetre a les noves generacions i que si no ho fem, es perdrà. Però potser sigui una actitud presumptuosa que es refia més de la pròpia capacitat per convèncer que no pas de la força inherent en aquest text que traspua una vivència esclatant. Crec que, a semblança de sant Pau, ens trobem en l’areòpag de la postmodernitat. Com l’apòstol, no ens fem entendre entre els nostres coetanis, massa cofois de la superioritat de la seva cultura. Ara bé, malgrat aquest aparent fracàs, el cristianisme va saber fecundar la civilització clàssica. Esperem que també ho faci amb la del nostre temps.

Moltes gràcies