10 minute read
PUBLICACIONS RECENTS DELS NOSTRES SOCIS
“Presentar l’Arcadi Oliveres és potser innecessari, doncs ha estat un dels professors més populars de la nostra Universitat. Va estudiar Econòmiques a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar el 1968. Durant uns anys va haver de fer-se càrrec d’una empresa familiar que va acabar tancant el 1978 (a la primera de les moltes crisis que ha experimentat el país). Després va poder dedicar-se a la tasca docent, que era la seva autèntica vocació. El 1980 va iniciar la seva docència a l‘Escola d’Empresarials de Sabadell (actualment integrada a la Facultat d’ Economia i Empresa) i posteriorment, ja integrat al Departament d’Economia Aplicada, la seva dedicació es va centrar a la Facultat de Polítiques i Sociologia.
La seva tasca docent és només una part de la seva vida activa. Una altra gran part ha estat dedicada a l’activisme social, començant pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona i sobretot fonamentada en el seu compromís amb el cristianisme progressista (Cristians pel Socialisme, Pax Christi, Justícia i Pau). Ha estat un dels actors principals de diversos moviments socials a Catalunya, especialment el pacifisme (presidint Justícia i Pau i la Universitat Catalana per la Pau), el de la solidaritat internacional (la lluita del 0’7), l’antiglobalització… Va ser també promotor del Procés Constituent, un intent d’aplegar forces d’esquerres entorn al debat independentista. Activitats que el van portar a donar una infinitat de xerrades, conferències i debats.
Advertisement
La seva producció intel·lectual ha estat associada a la seva activitat sociopolítica, amb molta influència en el temes als que hi va dedicar atenció: la indústria militar, el paper de les grans corporacions, la globalització, el desenvolupament... I també en les formes, on predominen els escrits curts, la divulgació, el material per conferències per sobre d’una producció acadèmica més convencional. Va mantenir en tot moment l’interès per conèixer el paper del agents concrets, de les connexions personals, de les xarxes de relacions que estableixen les elits per fer que les regulacions econòmiques siguin favorables als seus interessos: el que en podríem dir la cara oculta dels mercats. Al que ell confrontava amb la seva visió ètica del que hauria de ser una economia al servei de tothom. I aquesta passió en el coneixement del concret, de la denúncia dels abusos dels poders econòmics, era el que transmetia a classes i a xerrades, el que les feia tan atractives. Era, en certa mesura, una tasca socràtica, de promoure el pensament crític més enllà de las veritats oficials.
Avui que l’activitat econòmica torna a estar en crisi, les desigualtats socials són insuportables per milions de persones, la crisi ecològica és cada cop més evident i proliferen les incerteses, avui és més necessària que mai una activitat crítica, rigorosa, informada, coneixedora de la complexitat dels problemes, compromesa amb la societat. Aquest és el llegat més important del treball i l’activitat que va fer l’Arcadi Oliveres al llarg de tota la seva vida” . Albert Recio Andreu. Professor del Departament d'Economia Aplicada de la UAB.
Josep lluis Vazquez Borau: Etty HIllesum: una mística en el horror nazi. Ed. Digital Reasons. Madrid 2020.
Luis Roca Jusmet: Ejercicios espirituales para materialistas. Terra Ignota Ediciones. Barcelona 2017.
Joan Lluís Pérez Francesch: “El posthumanismo. Los derechos de los seres vivos. La naturaleza y la
humanidad en el horizonte de 2050” . (UAB, 2019).
Joan Lluís Pérez Francesch : “Elementos para un nuevo paradigma político tras la crisis del Covid-
19. La ética del cuidado a debate”. Forum of Animal Law Studies. 11/abril (2020).
Albert Llorca Arimany: “La cura de les persones en l’Administració Pública”. Article per a la Escola d’Administració Pública de Catalunya, inserit al nº 62 de la Revista Catalana de Dret Públic (maig del 2021).
Albert Llorca Arimany: “El diàleg: la configuració d’un nou món”. Comunicació-publicació dels Col·loquis de Vic, XXVI (SCF), (desembre del 2020).
Albert Llorca Arimany: “El regnat de la COVID-19 i la davallada humana”. Article a la Revista Ars Brevis, nº 26: (juny del 2021).
Ed. Digital Reasons. Madrid 2020.
Per Albert Llorca Arimany
Distribueixo les observacions sobre Etty Hillesum i J.L. Vázquez Borau en dos apartats que crec fonamentals:
I. En primer lloc, faré una Síntesi d’algunes consideracions que l’autor fa en el llibre sobre dos eixos clau: les relacions humanes i la presència de Déu en la vida d’Etty Hillesum. II. I en segon lloc: Una breu reflexió sobre tels consideracions de J. Ll. Vázquez en el llibre i sobre la protagonista de l’obra. Pel que fa a la síntesi sobre aquesta obra:
- Dedica un ampli apartat al tema de la relació amb l’altre - Respecte al tema de Déu: La presència de Déu en mi.
a) El tema de la relació amb l’altre
Josep Lluís Vázquez Borau afirma que Etty Hillesum posa en relleu el risc de destrucció de la subjectivitat humana i del sentit de la culpabilitat: quan tenim el vici de treure’ns la culpa per la nostra actitud miserable (i no sembla que el nostre món ho hagi après, a jutjar pel canvi climàtic i l’adveniment i tractament inicial del “coronavirus”). El tema de la fragilitat –o vulnerabilitat-surt contínuament en el “Diari”85 . La pobresa humana fanàtica dels nazis es posa en relleu en l’episodi de la presentació d’Etty a una oficina de la Gestapo86; i no és bo, diu Etty Hillesum, “tornar” l’odi nazi mb l’odi dels jueus87 : El mal ve de dins de la persona, no de fora.
85 Hillesum, E. Diario. o.c.. 140-141. 86Hillesum, E. Diario. 84-85pàgs. 87o.c. pàgs. 8, 9 i 10, i pàgs, 176-177); i del llibre de Vázquez Borau (Etty Hillesum. Una mística en el horror nazi. Madrid, 2021. Ed. Digital Reaons. p. 15).
b) El tema de Déu: La presència de Déu en mi
Etty Hillesum ressalta la interioritat per damunt de l’exterioritat; i J.L. Vázquez Borau ho considera en tres afirmacions del Diari de març de 194188: si hi ha una persona honesta no es pot odiar a una poble: no podem contestar l’odi amb l’odi; i si algú li dirigeix un mot odiós, es pregunta Etty Hillesum, com això ha estat possible89 . Saber portar el patiment és fonamental, cosa que Occident no ha après90. J.L. Vázquez Borau posa en relleu la veta mística d’Etty Hillesum. I afirma també en Josep Lluís Vázquez que Etty Hillesum no està inscrita en cap església, i sí immersa en la turbulència nazi: dues coses que explicarien, en part, la pràctica de l’avortament91
Fent referència a algunes anàlisis sobre l’actitud d’Etty Hillesum, inspirades algunes d’elles en Gonzàlez Faus92, afirmarem que Déu és el “meu descans”; i en aquest sentit, trobo que hi ha semblança amb Ramon Llull, degut a la sensibilitat mística d’Etty Hillesum. Remarcaré4 punts en aquest aspecte:
- L’ésser humà és un ésser encarnat. - Es condueixen ambdós per la voluntat esforçada, en abordar conflictes humans i en l’experiència de la vulnerabilitat. - El món és còsmic; es dir, es bell, malgrat tot. - Déu es tractat com un Amic en un diàleg permanent i el consideren llur descans.
D’altra banda, hi percebo –i González Faus també ho veu així- a Etty HIllesum una certa semblança amb Spinoza: Déu és dins de nosaltres, tal com deia Spinoza en la seva definició de “natura naturans”; és a dir, Déu fa que les coses siguin, que és una manera de dir que l’home no té el centre en ell mateix, sinó fora d’ell. La diferència, potser és que Etty Hillesum ho viu i pateix en una situació tràgica i fins les darreres conseqüències.
La dependència de Déu és cada cop més forta a Etty Hillesun. Diu a Déu: “t’ajudaré a ajudar-me” (Diari: 142-143), i repeteix amb insistència el valor del pregar (Diari: 247-248). En aquest sentit, apel·lar a Déu contínuament, afirma Gonzalez Faus, no es supèrbia, sinó confiança. I em ve a la memòria aquella afirmació del mestre Eckart, segons la qual si Deu és expulsat de la vida dels homes, Ell no va més enllà de la porta.
Epíleg sobre el llibre de Josep Lluís Vázquez Borau
- Etty Hillesum mostra la riquesa de la seva interioritat (lectures sobre Rilke, S. Agustí, S. Francesc d’Assís). - Etty es destapa vers l’Absolut Diví, segons afirma l’autor en el seu llibre93. I afegeix, ja a l’inici del llibre94, que “el Diario de Etty nos ha permitido conocer la riqueza de una experiencia interior que, frente a un sufrimiento extraño, supo alabar la vida y vivirla con plenitud de sentido”. Tinc la impressió que aquesta perspectiva i sentiment la mantingué l’autor al llarg del llibre. Per acabar, diré que en procurar comprendre l’abast del llibre i de l’esperit d’Etty Hillesum, em comprenc una mica més jo mateix.
88 Vázquez Borau, J.L. o.c. pàg, 35-36. 89 I en les pàgines 57-58 (oc.) ressalta que Etty Hillesum necessita el silenci i agenollar-se davant de Déu. 90 Hillesum, E. Diario. o.c. ps. 114 i 145. 91Hillesum, E. Diario. o.c. p.69; i Vázquez Borau, J.L. Etty Hillesum. Una mística en el horror nazi. o.c. o..c . ps. 52-53. 92González Faus, J. I. Ety Hillesum: una vida que interpel·la. o.c. 93Vázquez, Borau, J.L. o.c. ps. 45, 51-52 i 74 94Vázquez Borau, J.L. o.c.. pàg. 8.
Terra Ignota Ediciones. Barcelona 2017.
Per Albert Llorca Arimany
En rebre l’atenció de l’amic Luis Roca en enviar-me l’exemplar del seu recent llibre, m’atreveixo a fer-ne un succint i parcial comentari . El meu comentari no és gaire acadèmic ni precís; però serveix per orientar-me; i hom tindrà un nou punt de vista per afegir.
Primer de tot: les diferències entre Hadot i Foucault (del qual en sé, sobre tot, de l’arqueologia del saber; però no del que esdevé després en el seu pensament ) radiquen, procurant seguir el discurs d’en Luis Roca al voltant de la concepció de la filosofia, en l’actitud de cadascun i de la trajectòria vital que seguiren ambdós autors.
Se’m fa difícil separar els filòsofs en general, i aquests en particular, entre “conversos” i “aclaridors” dels condicionants i/o criteris de coneixement considerats cabdals. En la majoria d’ells –no en tots, ben segur- es pot trobar una dosi de “cura de si”, que al meu parer és fonamental en tota activitat filosòfica; potser els més positivistes se situen al marge d’aquesta opinió... (avui tindríem els transhumanistes i/o els posthumanistes...; que ja diuen ells mateixos que estan lluny de tot humanisme, sigui el que sigui).
L’ampliació dels “exercicis espirituals” als àmbits materialistes és francament interessant; perquè, tal com diu el mateix autor, permet abordar el nihilisme; i crec que més que obrir les portes a una nou humanisme o humanisme no teòric, sembla pretendre introduir la universalitat en la singularitat de les persones i/o de les comunitats, cosa no gens fàcil. La referència al llibre de Kane Athony Appiah és certament suggeridora; perquè és un pensador actual que venint d’una tradició no occidental lliga molt amb alguns trets essencials del personalisme filosòfic en el que crec.
No n’estic segur que abans de construir un estat no es pugui parlar de ciutadà, com sembla suggerir l’autor... Bé, no sé si això és qüestió de matisos; perquè dóna la impressió que confiem molt –massaen el pacte social, que en el fons prové de la capacitat “pactista” –o relacional-de la persona de cadascú. L’estat –o una institució que fos equiparable, que sembla absolutament necessària, té un paper instrumental imprescindible en tots els àmbits; però és la persona i la seva actitud oberta la que el fa possible... (recordem que ja Hannah Arendt parlava del “saber viure junts”). Per això entenc que el “federalisme” –sense precisar, ara- seria la via idònia per parlar de l’estat. És per a mi molt satisfactòria la referència, en diferents paràgrafs del llibre, a Kant i a la seva contribució a la noció d’emancipació, a la “cura de si”, al respecte (perfectament diferenciat, en el llibre, de l’autoestima), a la crítica teòrica i pràctica ...; i amb un to i clau diferents, a la serenor i racionalitat de Spinoza: quelcom com la dignitat i la justícia, aquesta darrera promoguda en la
