El Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.
La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.
Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.
Esperem la teva aportació!
Segueix-nos a:
Patrocini:
Sumari
Una psicologia impensable fa vint anys
Per Dolors Liria
I Jornada CSMIJ de Catalunya
Amb professionals de tot el territori
“Hi ha pacients que necessiten una intervenció psicològica no verbal”
Carolina Jimenes
Cas clínic real d’alt impacte per visibilitzar el valor de l’abordatge integral
Andrea Suazo
“Apostemos por más lecturas de comprensión relacional y sistémica, no solo por protocolos individuales y farmacológicos”
Natacha Navarro
de Dones, Gèneres
Paraula de Psico
Diversos autors i autores
Jo soc Gisèle Pelicot
Núria Tió i Rotllan
Consum de drogues i discapacitat
Josep Pascual Bardají
‘El partit que no veus’
COPC
UNA PSICOLOGIA IMPENSABLE FA VINT ANYS
Per Dolors Liria, vicedegana del COPC
La psicologia que practiquem avui ja no pot mirar el món amb les mateixes ulleres que fa vint anys. No perquè abans els i les professionals de la psicologia no treballessin amb rigor teòric, tècnic i deontològic, sinó perquè la realitat –social, ambiental, cultural i clínica– ens exigeix un canvi profund de mirada. Els articles que conformen aquest número tenen en comú aquesta exigència: qüestionar allò que fins fa poc semblava natural, invisible o indiscutible, i obrir espais per a noves maneres de comprendre i d’intervenir des de la psicologia.
Així, en aquestes pàgines, la valentia de Gisèle Pelicot, explicada per la psicòloga Núria Tió i convertida en símbol de resistència i denúncia, ens interpel·la com a professionals davant les violències masclistes. I les XVI Jornades Estatals de Psicologia contra la Violència de Gènere, que enguany es van celebrar a Barcelona, ens posen davant les violències més subtils i normalitzades, les anomenades violències simbòliques que encara estructuren relacions, discursos i institucions. Ja no n’hi ha prou amb intervenir quan el dany és evident; cal revisar els marcs culturals que el sostenen. En aquest sentit, parlar avui de violència simbòlica o de la valentia d’una dona que assenyala el sistema hauria estat estrany als anys 90 o fins i tot als inicis dels 2000, dins una revista professional.
Aquest canvi de mirada també travessa el camp de la salut mental. La superació, cada cop més unànime, del model biomèdic com a únic eix explicatiu i terapèutic obre la porta a pràctiques que incorporen el cos, el vincle i el grup. Les aportacions sobre psicodrama i la dansa moviment teràpia, explicades a través de les entrevistes amb Natacha Navarro i Carolina Jimenes, respectivament, mostren com determinades intervencions no verbals ni necessàriament individuals són cabdals per a determinades persones i processos. Ens mostren que allunyar-nos d’un enfocament exclusivament farmacològic no és una moda, sinó una necessitat que respon a l’evidència de la complexitat del patiment psíquic humà.
Les pàgines que teniu a les mans també posen el focus en allò que abans no es veia i ara ja no es pot ignorar. Per exemple, la recerca sobre consum de drogues i discapacitat, explicada a l’article de Josep Pascual Bardají, ens obliga a revisar estereotips profundament arrelats: les persones amb discapacitat també consumeixen, també pateixen addiccions, i ho fan sovint en condicions de major vulnerabilitat i invisibilitat. De la mateixa manera, el llibre sobre salut mental en esportistes d’elit signat per Xavier Estrada trenca amb el relat heroic de l’èxit constant i ens mostra el cost psicològic de l’alt rendiment, un cost que durant anys ha quedat fora de camp.
Aquest “allò que no es veia” inclou també la violència masclista, els efectes de la pressió social sobre els cossos, i, sobretot, els problemes de salut mental de les persones. La psicologia té avui l’oportunitat –i la responsabilitat– de no contribuir a aquest silenci.
Finalment, aquest número mira clarament cap al futur. Cap al futur del planeta, entès com un determinant de salut ineludible, tal com planteja la reflexió sobre la crisi climàtica i la “bogeria del progrés” de Josep Maria Panés. Cap al futur dels infants i adolescents, recollit en la jornada i el manifest dels CSMIJ de Catalunya, que reclamen una salut mental infantil i juvenil sostenible, comunitària i amb recursos suficients. I, inevitablement, cap al futur de la pròpia psicologia.
En resum, els textos de l’últim número de la Psiara dibuixen una disciplina viva, crítica i compromesa, que ja no pot permetre’s les explicacions simples ni la neutralitat davant certs problemes. Una psicologia que escolta el seu temps, que es deixa transformar per allò que emergeix i que assumeix que, per cuidar millor, primer cal aprendre a mirar d’una altra manera.
Aquest número és una invitació a fer-ho. Que gaudiu de la seva lectura.
PRIMERA JORNADA DELS CSMIJ DE CATALUNYA: UNA CRIDA COL·LECTIVA PER UNA SALUT MENTAL INFANTIL I JUVENIL
SOSTENIBLE
Professionals de tot el territori es reuneixen al COL·LEGI DE METGES DE BARCELONA (CoMB) per visibilitzar la pressió assistencial, llegir un manifest compartit i reclamar un diàleg estructural amb l’Administració.
La seu del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB) va acollir la primera Jornada dels Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Catalunya, una trobada sense precedents que va reunir professionals de bona part del territori, i que va evidenciar la necessitat urgent d’abordar la situació actual de l’atenció pública en salut mental infantil i juvenil a Catalunya. La jornada, titulada “Passat, present i futur de la salut mental infantojuvenil comunitària” va registrar gran èxit de convocatòria i va esdevenir un espai de reflexió col·lectiva, però també de reivindicació professional i de compromís amb la qualitat
L’acte va néixer amb una doble voluntat: compartir l’estat real dels serveis des de la primera línia assistencial i fer visible la complexitat creixent del context en què treballen els equips dels CSMIJ. Els diferents ponents van relatar la realitat d’aquests centres, marcada per l’increment sostingut de la demanda, l’augment de la complexitat dels casos i una pressió assistencial que molts professionals consideren difícilment sostenible en el temps.
Una jornada històrica per donar veu als equips
En la seva intervenció, Roger Ballescà, coordinador de l’Àrea de Salut Mental Infantil i Juvenil de la Fundació Hospitalàries Martorell i membre de la Junta de Govern del COPC, va definir la trobada com “una jornada històrica”, ja que, per primera vegada, professionals de centres d’arreu de Catalunya es reunien per compartir obertament “quin és el to vital del nostre dia a dia”. Ballescà va subratllar que, tot i el creixement de la xarxa en els darrers anys, aquest desplegament no ha anat acompanyat d’una dotació suficient de recursos per absorbir l’augment exponencial de la demanda i la seva complexitat.
Segons va subratllar, els equips es troben sovint al límit, amb dificultats per sostenir programes assistencials, amb manca de professionals i amb una sensació de desconnexió entre les decisions que es prenen des de l’Administració i la realitat quotidiana dels serveis. En aquest context, Ballescà va explicar que la jornada i el manifest pretenien obrir un espai de diàleg real i bidireccional per avançar cap a millores concretes.
Lectura del manifest: una diagnosi compartida
Un dels moments centrals de la jornada va ser la lectura del Manifest de la Plataforma de Professionals dels CSMIJ de Catalunya, un document que va oferir la diagnosi detallada de la situació actual, i que formula propostes per avançar cap a un model d’atenció més eficient, equitatiu i sostenible. El manifest parteix d’una concepció de la salut mental infantil i juvenil com un fenomen complex, on interactuen factors biològics, psicològics i socials, i defensa la necessitat d’intervencions adaptades a cada etapa evolutiva, basades en l’evidència i amb un ús responsable de la psicoteràpia, la psicofarmacologia i les intervencions socials.
Quatre reivindicacions clau
Entre els punts més destacats del manifest, els professionals alerten d’una pressió assistencial creixent, alimentada no només per l’augment de la demanda, sinó també per la gravetat i la complexitat dels casos atesos, així com pels determinants socials, familiars i educatius que impacten directament en el benestar dels infants i adolescents. El text assenyala que els CSMIJ s’han convertit sovint en receptors de derivacions que no sempre tenen una justificació clínica clara, fet que incrementa la sobrecàrrega dels equips i en dificulta la capacitat de resposta.
Un altre eix clau és la crítica a un model excessivament centrat en indicadors quantitatius, com ara les llistes d’espera o els volums d’activitat, en detriment de la qualitat terapèutica i de l’impacte real dels tractaments. Els i les professionals reclamen criteris que tinguin en compte la millora funcional, la continuïtat del vincle terapèutic i l’experiència de les famílies.
El document també posa el focus en la definició limitada de la gravetat clínica, sovint basada en
codis diagnòstics adultocèntrics que no reflecteixen adequadament la realitat de la infància i l’adolescència, així com en la manca de professionals especialitzats, que dificulta la cobertura de places, la substitució de baixes i la consolidació dels equips.
Les conseqüències per a infants, adolescents i famílies
Durant la jornada, diverses veus van posar paraules a les conseqüències concretes d’aquesta situació sobre les persones ateses. Eulàlia Izquierdo, psicòloga clínica i coordinadora del Servei de Salut Mental Infantil i Juvenil de Vic, va remarcar que la sobrecàrrega i la manca de recursos obliguen sovint a prioritzar la rapidesa en l’atenció per reduir llistes d’espera, però això pot anar en detriment de la continuïtat, la intensitat i la qualitat dels tractaments, elements essencials per aconseguir resultats realment terapèutics.
En una línia similar, Susana Rignoni, psicòloga clínica i coordinadora del CSMIJ Nord de Nou Barris, va alertar sobre la patologització excessiva de la infància i l’adolescència. Segons va explicar, moltes expressions de malestar dels infants i adolescents són interpretades automàticament com a trastorns psicopatològics, tant en l’àmbit escolar com familiar o comunitari, fet que genera una demanda creixent als serveis de salut mental. Rignoni va defensar la necessitat de diferenciar entre medicar i medicalitzar, i va advertir dels riscos d’una resposta excessivament farmacològica a problemàtiques que sovint tenen arrels socials o contextuals.
Per la seva banda, Josep Checa, psicòleg clínic i coordinador del CSMIJ de Santa Coloma de Gramenet, va posar l’accent en la manca estructural de professionals en psicologia, psiquiatria i infermeria especialitzada. El psicòleg va reclamar un increment urgent de les places de formació especialitzada (PIR, MIR i EIR), recordant que la dificultat per cobrir places i substitucions repercuteix directament en la qualitat assistencial i en la continuïtat dels tractaments.
Debat, construcció col·lectiva i compromís de futur
La jornada també va oferir taules i ponències centrades en la realitat assistencial dels CSMIJ, els reptes del model actual i les perspectives de futur. Les intervencions van abordar qüestions com la relació entre accessibilitat i qualitat, l’impacte dels programes impulsats des de l’Administració, la necessitat de coordinació interdepartamental i el paper clau de l’atenció primària i dels dispositius comunitaris en la prevenció i detecció precoç.
Aquest enfocament va permetre posar en comú experiències diverses, però també construir un relat compartit que reforça la legitimitat de les demandes expressades al manifest.
Així, la primera Jornada dels CSMIJ de Catalunya no va ser només un espai de denúncia, sinó també una mostra de compromís col·lectiu amb la salut mental dels infants i adolescents, amb l’objectiu de construir un sistema públic més just, eficient i sostenible.
Recollida de signatures a Change.org
Els i les professionals responsables del manifest han obert una pàgina a Change.org perquè qualsevol persona pugui donar-hi suport i ajudar així a l’atenció a la salut mental d’infants i joves, i contribuir a fer possible el tan necessari canvi.
Pots signar el manifest AQUÍ.
CAROLINA JIMENES: “Hi ha pacients que necessiten una intervenció psicològica no verbal”
La Dansa Moviment Teràpia (DMT) és una disciplina psicoterapèutica, unió de la ciència de la psicologia i l’art de la dansa i el moviment en benefici de la salut. Però moltes persones encara qüestionen els seus beneficis i la seva legitimitat. Parlem amb Carolina Jimenes, membre del grup de treball Dansa Moviment Teràpia (DMT) del COPC, sobre la situació actual de la DMT, els seus reptes i el seu futur.
Com vas arribar a dedicar-te a la dansa moviment teràpia?
Vaig estudiar psicologia al Brasil i allà vaig fer una optativa en artteràpia. Tot i que vaig quedar -ne enamorada, vaig centrar-me en la psicoteràpia: psicoanàlisi, teràpia humanista, atenció precoç amb nadons i mares… Jo tenia un enfocament molt de la psicoanàlisi winnicottiana, relacional, del desenvolupament, de les teories de l’aferrament. I quan vaig arribar a Espanya, el 2006, vaig començar a estudiar el màster en psicologia clínica. Però no era el meu camí. Fins que vaig trobar el Màster en Dansa Moviment Teràpia a l’UAB i vaig dir-me: “Wow! Això és possible”. Ho vaig llegir tot sobre el tema.
Què et va agradar més?
Aquesta idea que és possible tenir una mirada cap al moviment expressiu i creatiu i, al mateix temps, a l’enfocament més científic de la psicologia, aquesta part més “seriosa”. Hi ha espai per a l’espiritualitat, però no és una cosa esotèrica.
Hi ha molta gent que pensa que sí que ho és?
Hi ha gent que ho considera hippy, i més en
aquest país on la dansa no té cap reconeixement. Al Mercat de les Flors de Barcelona fan coses increïbles, però és com un petit món, on la gent que viu de la dansa no té recursos. Un món que està una mica apartat dels espais considerats seriosos.
Què et diu la gent quan expliques a què et dediques?
Es queden descol·locats. De fet, a la festa del Patró de la Psicologia vaig parlar amb la rectora d’una universitat que, quan li vaig explicar a què em dedico, em va dir; “Ah, m’encanten els 5Ritmes!”. I, bé, els 5Ritmes poden tenir un efecte terapèutic, igual que la biodansa, però això no
és DMT, que sí compta amb tota una estructura de treball psicoterapèutic.
“Aquí està l’error més comú: hi ha una diferència entre l’art en la salut i la teràpia basada en l’art”
Diries que es desconeix el rigor de la vostra disciplina?
Exacte. Hi ha un desconeixement, fins i tot des de dins de la psicologia. A Espanya hi ha aquest marc, de psicodinàmica, sistèmica i cognitivoconductual. Com a molt, constructivista. I a la psicoteràpia només la circumscriuen aquí. Sort que ara la línia més humanista ha aconseguit més espai als col·legis de psicologia, hi ha més apertura, però ha costat molt.
En la actualitat podem trobar màsters en DMT reglats a diferents universitats.
Sí, però cal dir que molts estudiants de psicolo-
gia de la carrera no ho saben perquè és un màster propi. Hi ha aquesta apertura d’algunes universitats com la UB o la UAB, però no hi ha tant diàleg amb els professors i professores.
“I jo pregunto: què fem amb les persones amb paràlisi cerebral?
I amb les autistes? I amb les que porten 10 anys de teràpia verbal sense resultats?”
Carolina Jimenes, psicoterapeuta i membre del grup de treball Dansa Moviment Teràpia (DMT) del COPC.
Tenen aquesta estructura d’una psicologia verbal, com si la intervenció psicològica només pogués ser verbal. Per sort ara hi ha una obertura, i és gràcies als neuròlegs i neuropsicòlegs, que comencen a investigar els casos on no hi havia tractament, de manera que per fi s’ha arribat a l’evidència que cal incloure el cos. Recomano molt la neurocientífica Nazareth Castellanos que parla de la relació entre la consciència i el cos, les seves observacions avalen la nostra feina amb la DMT. Llavors, aquest incloure el cos és una cosa molt significativa: quan vam obrir el grup de treball, fa més de 10 anys, el cos no hi era al COPC. Recordo una formació que vam fer al Col·legi durant la qual la gent comentava, sorpresa: “Wow! Ens estem movent a dins del COPC!”.
Sembla que ara s’està entenent.
Sí, per fi s’ha inclòs el cos a la consulta, però la part creativa, de l’art, sona encara massa hippy. Anticientífica.
Exacte, com si la ciència no pogués dialogar amb l’art. En les formacions de llengua anglesa,
les humanitats són dins de les arts, a Anglaterra, als Estats Units, a Austràlia… no es separa l’art de la ciència humana perquè s’entén que van de la mà. La creativitat és essencial per poder arribar a altres formes de viure, altres formes de construir la societat. De fet, tots els científics treuen un munt d’idees de relats de ciència-ficció. I hi ha molts científics que es dediquen a la poesia, a la narrativa, a escriure històries. Però sembla que als països llatins l’art va separat de la ciència.
Potser ajudaria saber que esteu a punt d’entrar a la Federació Espanyola d’Associacions de Psicoterapeutes (FEAP).
Sí. L’Associació Europea de Dansa Moviment Teràpia (ADMTE), de la qual l’Associació Espanyola n’és part, té uns estàndards formatius que superen amb escreix els mínims exigits per la FEAP. Encara no hi som, però només perquè fins l’any passat no teníem el nombre mínim d’associades per entrar-hi, però hi estem molt a prop, complim tots els requisits.
Explica’ns en què consisteix una sessió o un tractament, si és que podem parlar de tractaments.
Depèn molt del context. Si es tracta d’una intervenció en salut mental, sí podem parlar de tractament. En aquest cas, la nostra visió és de l’acompanyament multidisciplinari, amb suport de psiquiatria i, si escau, d’un psicòleg clínic, juntament amb la intervenció amb DMT. Però la psicoteràpia també pot donar suport al procés de creixement personal, servir en moments vitals on cal prendre una decisió…
També depèn de la persona amb qui estem treballant, i moltes vegades cal adaptar les sessions: si prefereix moure’s en silenci, si té moviments limitats i s’ha de treballar per ampliar-los, si necessita una transició entre el moviment i la paraula al final… Però, normalment, tant les individuals com les grupals segueixen el format proposat per la DMT pionera dels EUA Marian Chace:
“Una benvinguda verbal, on la persona ens explica com està i què li està passant, un moment d’exploració del moviment, i una reflexió verbal per ajudar a aclarir el treball fet amb el moviment i ancorar la persona perquè pugui marxar bé“
Quantes sessions acostumen a fer-se?
És com qualsevol altra psicoteràpia. Cal una primera fase per establir la seguretat, el vincle, aconseguir que la persona confiï en tu. No pots pretendre una intervenció en DMT que tingui menys de 12 sessions. Sí, jo diria un mínim de 3 mesos per començar a veure alguns resultats.
A qui recomanaries provar-ho i per a quins temes?
La DMT ha estat estudiada en diverses revisions
sistemàtiques per avaluar-ne l’efectivitat en el tractament de diferents problemàtiques, com depressió, fibromiàlgia, càncer i cures pal·liatives, discapacitat intel·lectual, TEA, suport a personal sanitari i familiars, trauma complex…
“Avui sabem que el treball corporal és fonamental en els casos de trauma”
A més, actualment s’està investigant la seva eficàcia amb els trastorns d’ansietat i amb els trastorns de la conducta alimentària, amb bons resultats encara que insuficients per a una revisió sistemàtica.
Què pot proporcionar?
A part dels beneficis dels arts aplicades a la salut i dels de les teràpies artístico-creatives, el DMT té l’especificitat d’ajudar a construir una relació saludable amb el cos, contrarestar l’armadura corporal (tensions musculars en resposta a l’estrès), reduir l’estrès percebut, augmentar el moviment (que es pot tornar limitat i rígid després d’un trauma), obtenir millores en la cura personal, més resultats en la comunicació i l’expressió emocionals, un ajustament psicosocial i del funcionament general, i una major participació social i canvi d’actitud (especialment en TEA). A més, amb música dona suport a la comunicació no verbal corporal, fins i tot quan el llenguatge es deteriora, com en els casos de Parkinson i Alzheimer.
Ens podries explicar alguns casos d’èxit de pacients que t’hagin impressionat?
He acompanyat persones que gràcies a la DMT han tornat a ballar, han tornat a somriure, han tornat a pensar que val la pena relacionar-se perquè confien més en el seu cos i en la seva capacitat per a defensar-se i cuidar-se. I fins i tot de crear, ja que la DMT proporciona un espai segur per a arriscar-se amb el cos.
Vaig tenir una noia amb depressió que gairebé no podia moure’s. Venia d’una teràpia verbal molt llarga. Patia una desconnexió del cos, el vivia com una cosa perillosa. I, si no tinc intimitat amb mi mateixa, com tindré intimitat amb tu?
És clar, impossible.
Tenia problemes d’intimitat amb la seva parella, i fins i tot amb el seu fill. Per apropar-la al seu cos, vam treballar amb dibuixos, li vaig dir que es deixés portar pels colors i per la sensació de les ceres i els llàpissos sobre el paper. Era la primera vegada que ella alliberava el cos, encara que fos només amb els ditets, perquè havia estat educada en què tot havia d’estar planejat. No m’estranya que tingués una depressió profunda!
I com va acabar?
Es va interessar molt per això de deixar-se portar, va començar a fer exercicis pel seu compte, fora de teràpia, i es va apuntar a classes de tango. Allà es fixava en quan estava controlant els moviments i quan es deixava anar, i m’ho portava a teràpia.
Parlar-ho amb mi l’ha ajudat a obrir possibilitats. Va començar a viatjar sola, ha sortit de la depressió i ha accedit a prendre medicació. Va entendre que podia ser una crossa i que no l’impedia continuar treballant.
En tinc molts altres, però el que no deixa d’impressionar-me és la sorpresa de les persones quan s’adonen de quantes experiències noves diferents poden ser viscudes a través del moviment. Crec que, d’una manera o d’una altra, totes les línies psicològiques (dinàmiques, sistèmiques, cognitives, humanistes) observen el fenomen de la rigidesa. Algunes malalties i trastorns presenten patrons de funcionament amb molta rigidesa (sigui cognitiva, relacional, física) i en conseqüència un gran malestar psicològic. Connectar-se amb el cos, amb la creativitat, observar les creences que limiten la llibertat del moviment permet que l’individu es pugui veure d’una altra manera. Canvia la seva autoimatge i el seu autoconcepte i, el més important, li ofereix una nova manera d’estar al món.
Dieu que, gràcies a la DMT, “el cos expressa i comunica allò que la consciència encara no coneix”.
Com bé assenyala el neurocientista Antonio Damasio (el seu llibre és a la biblioteca digital del COPC i el recomano molt), la base de la consciència està constituïda per processos que són d’ordre no verbal, que proporcionen a l’organisme “la sensació d’estar en un moment (ara) i en un lloc (aquí).” Aquesta base es construeix precisament en les relacions que entaulem amb el nostre entorn i amb la “narrativa interna no verbal” provinent d’aquestes trobades. Aquesta narrativa es dona sense fissures, és a penes explícita, insinuada, i es filtra en la nostra ment creant el sentit del conèixer i de l’ésser.
És a dir, ésser i conèixer són sensacions, un procés corporal que antecedeix a la traducció verbal. Després hi ha el que Damasio anomena consciència ampliada i de la qual hi ha molts graus i nivells. Aquesta consciència és la que “proporciona a l’organisme una sensació elaborada d’ésser”, amb identitat i continuïtat tem-
poral. Els nivells de coneixement que permeten la creativitat humana són aquells que només la consciència ampliada admet”.
Si d’una banda el llenguatge reforça la consciència ampliada, aquesta no depèn del llenguatge. Més aviat al revés, ell diu que “l’hemisferi cerebral esquerre dels humans és propens a fabricar narracions verbals que no estan necessàriament d’acord amb la veritat”.
També assegureu que “el cos en moviment ens permet connectar emocionalment amb la nostra veritat”…
“Si
la base de la consciència és corporal i emocional, i les paraules poden generar narratives que ens allunyen de la realitat, connectarnos amb el cos ens acosta a la nostra veritat”
La paraula emoció té un origen llatí. Es deriva de la paraula emovere, “moure cap a fora” o “fer moure”. Aquesta arrel etimològica suggereix que les emocions són impulsos que ens porten a actuar o reaccionar. Quan ens movem en un espai segur, confidencial i amb la presència d’un terapeuta que no jutja i que ens escolta atentament, tenim l’oportunitat d’acostar-nos a aquelles emocions que, per alguna raó, no estan en la nostra consciència més ampliada.
En quin moment es troba aquesta disciplina? Quines són les seves fites actuals?
Com he esmentat, des de l’ADMTE estem tractant d’integrar-nos a la FEAP, cosa que ajudarà al reconeixement de la DMT com a modalitat psicoterapèutica. A nivell europeu, això representa un repte perquè hi ha molta diferència en les lleis d’alguns països. Holanda situa les TAC com una forma de teràpia ocupacional i la formació és a nivell de grau, Regne Unit i els EUA la reconeixen com una modalitat vàlida de psicoteràpia… La nostra estratègia ara mateix és invertir en la recerca (totes les formacions europees fan un fort èmfasi en la recerca) i en “mapejar” les institucions públiques i privades de renom que donen suport al nostre treball. Visibilitzar el que fem i els seus resultats és molt important.
Per últim, quins són els pròxims objectius del vostre Grup de Treball de DMT al COPC?
Celebrar activitats de visibilització de la DMT entre les persones col·legiades, generar espais d’intercanvi amb les altres TAC per afavorir la reflexió. Tenim especial interès a aclarir les diferències entre les TAC i les “Arts in health”. I també a dialogar amb els psicòlegs i les psicòlogues i intercanviar sabers. Estem obertes per a col·laboracions entre grups de treball i seccions.
Ets optimista respecte del futur de la teva disciplina?
Sí, soc molt optimista. Penso que la nostra professió té molt per aportar, i molt coneixement acumulat per poder col·laborar en el diàleg de la psicologia.
Les properes Jornades ADMTE es celebraran el dia 21 de novembre a Barcelona. Podeu consultar aquest document amb el programa provisional i realitzar la inscripció escrivint a l’adreça secretaria.admte@gmail.com.
Reflexió i pràctica
CAS CLÍNIC REAL D’ALT IMPACTE
PER A VISIBILITZAR EL VALOR DE L’ABORDATGE INTEGRAL
Per Andrea Suazo, psicòloga clínica, especialista en sexologia i teràpia de parella, i col·legiada número 24.351
Volia compartir un cas clínic real que considero especialment potent i que, ben comunicat, pot convertir-se en un exemple clar de no donar-nos per vençuts en alguna cosa que desitgem i somiem tant a nivell individual o de parella i que implica en aquest cas intervenció psicològica/ sexològica, dietista-nutricionista, andrològica, mèdica i humana.
Es tracta d’una parella, tots dos de 35 anys, que hi va acudir per primera vegada a la meva consulta el 21/05/25, derivada per una altra pacien. Ella explica que estava vivint una situació crítica en la seva relació: problemes greus en la intimitat, deteriorament de la sexualitat, pèrdua de desig, disfunció erectil i una alta probabilitat de ruptura, principalment per la impossibilitat percebuda de ser pares, sumat a la baixa autoestima i el dany emocional i psicològic d’ambdós.
Abans d’arribar a consulta, havien passat per altres centres mèdics reconeguts a Barcelona i per múltiples especialistes: psicologia, urologia, andrologia i ginecologia. A ell se li va diagnosticar azoospèrmia, i es va realitzar diverses proves mèdiques: seminograma, ecografia testicular i, fins i tot, tractaments hormonals amb testosterona sense èxit. Davant el pronòstic, i per l’edat de tots dos, ella va decidir congelar òvuls.
Amb el pas del temps i després d’aproximadament 3-4 anys de l’intent de ser pares, la situació va empitjorar: ell va començar a presentar una pèrdua progressiva de la libido, disminució de la qualitat de l’erecció i finalment absència d’ereccions espontànies i matutines. Tots dos mostraven una autoestima profundament danyada, malgrat tractar-se de persones amb perfils molt sòlids: ella, directiva en una important empresa; ell, ex atleta d’alt rendiment i actualment gerent. Eren professionals exitosos.
Des de la consulta de psicologia/sexologia, després de la valoració clínica i el treball terapèutic inicial, vaig observar que, a més de l’impacte emocional i del diagnòstic previ, existia un factor fisiològic clau no abordat fins al moment: l’azoospèrmia era no obstructiva, segurament per alteracions hormonals (tractament amb testosterona prèviament ineficaç). A més, després d’estudiar múltiples articles científics sobre esportistes d’alta competició, es va identificar que l’exercici físic intens podia afectar negativament la qualitat del semen (volum, concentració, motilitat i morfologia) i la fertilitat masculina.
Durant el seguiment clínic, es van obtenir resultats parcials de les analítiques que indicaven una evolució positiva: encara faltaven alguns paràmetres per completar-se, com el semino-
grama. No obstant això, es va observar que els valors de LH i FSH es trobaven dins dels rangs normals, cosa que feia anys que no passava, i la testosterona, tot i continuar baixa, havia millorat lleugerament respecte a les analítiques anteriors. Aquesta informació va ser fonamental per orientar les següents intervencions mèdiques i terapèutiques.
Es va sol·licitar una valoració d’una dietista-nutricionista, Giannina Morey, per analitzar el control de pes, el greix corporal, la massa muscular, la massa òssia, el percentatge d’aigua, el greix visceral i les mesures corporals (maluc, cintura alta i baixa, cama, cuixa i braços). En veure que el percentatge de greix corporal era extremadament baix (5%), propi d’esportistes en plena etapa de competició, es va considerar que podria estar interferint directament en la funció sexual i reproductiva.
Reflexió i pràctica
Aquestes mesures van demostrar un augment progressiu de la massa muscular i pes (en kg) després de seguir les pautes nutricionals, correlacionant-se amb millores hormonals i recuperació de la libido.
Per entendre l’evolució, la nutricionista va proposar les següents pautes nutricionals:
• Incrementar l’aport calòric amb macronutrients equilibrats.
• Modificar els hàbits alimentaris per guanyar massa muscular i greix corporal de manera saludable.
• Acompanyar empàticament. Ajudar-los a entendre que la por i el dolor són una part més de la vida. No censurar les seves expressions de malestar. Suplementació específica per reforçar el sistema immunitari i els ossos, principalment amb vitamina D 25-Hidroxi: 59,3 ng/mL (sup. 30).
• Seguiment i ajust setmanal del pla nutricional per garantir la progressió fisiològica i metabòlica.
• Zinc, 1 pastilla diària de 15-30mg. “El pots prendre 1-2 hores després de menjar, evita que sigui amb llet, carn o llenties. A mitja matinada o abans d’anar a dormir”. Omega 3, 1 càpsula al dia, a l’esmorzar. Ajuda si és peix o greix saludable. Exemple (amb menjar) 1 càpsula d’Omega3 a mitja matinada o abans d’anar a dormir (estómac buit o amb menjar lleuger) 1 pastilla de zinc (correu 23/07/25).
Així, es va explicar al pacient H que, a curt termini, havia de modificar els seus hàbits i conductes alimentàries, ja que la manca de greix i nutrients adequats podria afectar altres òrgans i sistemes del cos, com el sistema immunològic, els ossos, el fetge, els ronyons, el sistema endocrí i les capacitats cognitives.
El pacient ho va entendre ràpidament i, de manera sorprenent, va iniciar immediatament el canvi radical que se li havia indicat, aconseguint augmentar el seu pes i el percentatge de massa muscular en 5 kg.
Després d’aquest canvi integral, coordinat amb:
• L’andròleg Dr. Santiago Martínez, qui va sol·licitar un nou seminograma i va pautar tractament específic per millorar la qualitat de l’erecció.
• La psicòloga/sexòloga Anna Macián Royo, de suport constant en reunions setmanals amb mi per valorar el cas clínic.
Seminograma 15/09/25
Es va observar un reajustament hormonal, amb un petit nombre d’espermatozoides viables detectats al seminograma, cosa que fins llavors s’havia descartat. Els paràmetres destacats eren: volum 0,80 mL, concentració 68,32 M/ mL, percentatge d’espermatozoides progressius (PR) 21,88 % (≥32 %), percentatge mòbil 33,59 % (≥40 %), morfologia normal 0,87 % (≥4 %) i vitalitat 32,14 % (≥58 %). En altres paraules, la libido va començar a recuperar-se i, de manera significativa, en el nou seminograma es va detectar una petita quantitat d’espermatozoides viables, cosa que fins llavors s’havia descartat per complet.
Amb aquests resultats, es va orientar de nou a la parella cap a ginecologia i a qui portava el seu cas fa anys, qui va quedar sorpresa per l’evolució del cas, va felicitar l’abordatge dels nous professionals i va preguntar expressament els
qui eren. La seva valoració va ser tan positiva que fins i tot va considerar possible un embaràs natural.
Encara que els intents de manera natural no van tenir èxit considerant només un període d’ovulació, i donada la urgència vital de la parella per ser pares, es va optar per una tècnica de fecundació assistida FIV (Fecundació in vitro). I a la primera, el resultat va ser positiu.
A principis d’aquest any, tant ells com nosaltres hem rebut la bona notícia i es va confirmar l’embaràs. I, si tot segueix bé, el bebè naixerà al setembre.
La parella es troba profundament feliç i agraïda; no només per l’embaràs, sinó per haver recuperat la seva intimitat, el seu vincle i el seu projecte de vida.
Algunes conclusions
Crec sincerament que aquest cas reflecteix:
• El valor diferencial del treball en equip real i integrat.
• La importància de mirar més enllà del diagnòstic aïllat
• El fet que un cas clínic com aquest pot convertir-se en un referent en l’àmbit psicològic/sexològic, mèdic i humà.
• L’impacte positiu que pot tenir una visió global del pacient en resultats clínics extraordinaris.
Seguim molt pendents d’aquest cas, i després de la bona notícia, hem viscut també circumstàncies complexes, per la qual cosa és fonamental la continuïtat en el suport psicològic. Fa un parell de setmanes ella va presentar una hemorràgia significativa per la qual va haver d’anar a urgències, després de l’ensurt i de l’ecografia la ginecòloga va dir que l’embrió estava ben col·locat i que el sagnat s’havia provocat per un hematoma, per la qual cosa ja passaran a visitar-se en la setmana vinent amb l’obstetra.
Reflexió i pràctica
Agraïments
Agraeixo enormement tot el suport i col·laboració per part dels següents professionals:
• Dr. Santiago Martinez Mores. Endocrinòleg i Andróleg. Col. 0861615. UROCAT
• Pg. Anna Macián Royo. Psicòloga i sexòloga. Col. 28742. Clinica Diagonal FIATC
• Giannina Morey Gómez. Dietista-nutricionista.
• També agraeixo per l’acció demostrada a l’alumna en pràctiques de la Universitat de Blanquerna Agustina Sierra.
I vull agrair profundament a la parella la seva implicació i el compromís constant que van demostrar en treballar cadascuna de les pautes proposades en teràpia. Va ser un esforç extraordinari que va implicar travessar aspectes emocionals complexos i moments especialment difícils. Tot i així, no van perdre l’esperança: van fer el pas de demanar ajuda com a últim recurs, es van permetre ser acompanyats durant el procés i van confiar plenament en mi. La seva valentia, constància i obertura van ser claus en aquest camí.
Per finalitzar, també agraeixo al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya per permetre’m donar a conèixer aquest cas clínic, que va suposar tot un repte per a mi com a professional.
Annexos
Indico totes les dates de les sessions realitzades a la meva consulta de Psicologia i Sexologia.
El pacient H correspon a l’home i la pacient M a la dona:
21/05/25 Sessió individual Pacient M
02/06/25 Sessió individual Pacient H
05/06/25 Sessió individual Pacient M
18/06/25 Sessió de Parella
30/06/25 Sessió individual Pacient H
02/07/25 Sessió individual Pacient M
21/07/25 Sessió de Parella
28/07/25 Sessió individual Pacient M
31/07/25 Sessió individual Pacient H
03/09/25 Sessió individual Pacient H
12/09/25 Sessió individual Pacient M
26/09/25 Sessió de Parella
29/09/25 Sessió individual Pacient H
10/10/25 Sessió individual Pacient M
24/11/25 Sessió individual Pacient H
11/12/25 Sessió individual Pacient M
09/10/26 Sessió individual Pacient M
28/01/26 Sessió individual Pacient H
30/01/26 Sessió individual Pacient M
A mode d’annexe, algunes imatges més de les proves realitzades al setembre de l’últim seminograma:
Catàleg de serveis del COPC
Fes clic o escaneja el codi QR per obrir el catàleg de serveis del COPC
NATACHA NAVARRO: “APOSTEMOS
POR MÁS LECTURAS DE COMPRENSIÓN RELACIONAL Y SISTÉMICA, NO SOLO POR PROTOCOLOS INDIVIDUALES Y
FARMACOLÓGICOS”
Psicóloga, psicoterapeuta i psicodramatista vocacional, Natacha Navarro defiende la terapia desde lo relacional, lo grupal, lo sistémico. Tras décadas de aplicar el psicodrama tanto solo como integrado con otras ramas de la psicología, avala su eficacia y apuesta por los encuentros iberoamericanos de especialistas como puntos de intercambio de conocimiento. Hablamos con ella del estado actual de esta no tan conocida terapia.
¿Cuándo empieza tu interés por el psicodrama?
En primero de carrera, en Tarragona. Pude conocer a psicodramatistas en el I Congreso de Psicoterapia de la Locura que se hizo en Bilbao en 1976. Kesselmann y Pavlovsky presentaron el taller sobre “Las escenas temidas del psicoterapeuta”. Comprendi muy bien la esencia del psicodrama como método activo, que involucra cuerpo, mente y acción.
Además acababa de entender el concepto del arquetipo junguiano de la sombra. Es decir, lo que tememos guía muchas veces nuestras decisiones. A partir de ahí, y de forma paralela y complementaria a la carrera de psicología, no dejé de buscar cómo aprender y formarme en psicodrama.
Y hasta hoy.
Hasta hoy no he parado de entender esta forma de intervención individual, grupal y comunitaria. La dramatización de lo interno y lo externo, vincular, relacional y sistémico. Jacob Levi Moreno, quien inventó el psicodrama y el concepto de psicoterapia de grupo, fue un visionario. Hoy muchos métodos beben de su concepción y abordaje sistémico. A mí me convenció, y ha estado presente en todo lo que he hecho en mi vida: desde la intervención como psicoterapeuta hasta la formación y supervisión de psicodrama que ejerzo desde hace años. Desde mis clases en la facultad hasta las escenas temidas del profesor, que tengo publicadas en Francia. Me atrapó su filosofía tan vasta e interesante, la cosmovisión y la sociatría, que significa “cura de lo social”.
“Lo que Moreno pretendía era curar la sociedad a través de los grupos”
¿Cuál es el aporte diferencial que hace el psicodrama a la psicología?
El psicodrama es un método triádico que implica acción, mente y cuerpo. Lo que aporta es su capacidad para generar espacios de cambio -individual, de pareja o en otros sistemas-, de transformar y de tomar conciencia, con un insight comprobable, que supera la reflexión o el intercambio verbal.
Hay una frase conocida del intercambio epistolar entre Moreno y Freud en la que Moreno le dice: “Donde usted deja a los pacientes empiezo yo”. No estoy diciendo que no haya personas que necesiten un proceso terapéutico largo e individual, pero yo he tenido experiencias aplicando el psicodrama hasta con grupos de personas con transtornos mentales graves. No sirve para todos los síndromes ni para todos los perfiles, pero en la actualidad tenemos muchas publicaciones sobre evidencia científica bastante interesantes.
Natacha Navarro, Psicóloga, psicoterapeuta i psicodramatista vocacional.
Algunas personas os pueden ver un poco como hippies que hacen teatro, pero dices que hay evidencia científica.
No creo que a estas alturas se nos vea así. Hace ya mucho que en muchos países se utiliza el psicodrama como método terapéutico, incluso reconocido por el sistema de salud. Pero, sí, podemos ver cambios en determinados usuarios -no todos- que, saliendo de sí mismos, observándose desde fuera, consiguen tener comprensión de lo que pueden cambiar y cómo hacerlo. Por ejemplo, desde una intervención individualizada usando “la silla vacía”, o cualquier objeto intermediario que facilite la comunicación (un muñeco, un almohadón…), es decir, cualquier cosa que te facilite abrir la comprensión de lo que tu usuario necesita. Si la persona entiende el uso de esta herramienta y quiere hacerlo, el avance es mucho más rápido. También es importante reseñar trabajos conjuntos con psicólogos cognitivo-conductuales sobre algún síndrome, buscando puntos de aproximación, mirando dónde podemos ayudar más nosotros o más ellos. Porque, al final, yo defiendo mi método, pero también la integración con otros, y los uso.
¿A qué casuística o tipología de pacientes va dirigido?
Podríamos preguntar más bien “para qué tipologías es más complicado”, como algunos transtornos graves. Por ejemplo, entrar en un delirio es muy complicado. Pero hay muy pocas situaciones en las que no se pueda aplicar, porque en el ser humano todo es psicosocial, relacional, vehicular. Estoy hablando de herramientas y lecturas que van a ayudar al proceso terapéutico, no a garantizar la cura.
En realidad, el psicodrama es una forma de entender al ser humano, en este caso al paciente y, a partir de ahí, usar las distintas herramientas psicodramáticas para ayudarle a que pueda ver dónde tiene esa herida y qué la ha provocado, en términos relacionales y emocionales. Todo terapeuta lo hace. La diferencia es la teoria evolutiva o del desarrollo de roles que propone Moreno, en la que podemos entender al paciente en momentos evolutivos psicorelacionales, que, junto a entornos sistémicos concretos, favorecen determinados síntomas y síndromes.
¿Cuál es la situación actual de la disciplina?
“Miro con envidia a países como Austria o Alemania, a los que en la sanidad pública les deja escoger este método”
En Alemania te ofertan psicoanálisis, dinámica de grupos y psicodrama, y te dan una explicación sobre cada metodología. Y desde la Asociación Española de Psicodrama (AEP) estamos peleando para que, a través de nuestras experiencias científicas, podamos convencer a la sanidad pública. La sanidad pública en España, en general, está más cómoda con lo cognitivo-conductual, aunque cada vez hay más psiquiatras formándose porque entienden y aceptan que tienen que ser psicoterapeutas.
Abordar las psicoterapias no solo desde el diagnóstico y el fármaco, y establecer formas grupales de trabajo, eso ya existe en España dentro de los hospitales. Cada vez hay más presencia del método y abordaje psicodramático, e interesa más. Pero falta muchísimo por hacer.
¿Qué opinión crees que tienen los psicólogos y psicólogas del psicodrama en nuestro país?
Yo creo que todavía hay bastante ignorancia sobre el tema. Pero ya se acepta en encuadre relacional y el abordaje contextual, y es evidente la proliferación de tratamientos de encuadres grupales.
En tu caso personal, ¿has sentido que lo que hacías gozaba de prestigio?
Yo, en mi práctica individual, he tenido prestigio. A mí me ha llegado gente porque me buscaba a mí. Pero siempre estamos hablando por un lado de la realidad y por otra del concepto de salud avalado por la psiquiatría y “científico”, que ya está muy cuestionado, porque obviamente no ha curado todo lo que tendría que curar.
¿Y cómo valorarías la formación existente?
Ese es uno de nuestros problemas graves. Toda la formación es buena y con profesionales muy formados, pero las horas y años que llevamos de formación y de supervisión son largos para este mundo en el que se quiere que todo sea rápido. La AEP exige unos estándares muy completos a médicos y psicólogos. Desgraciadamente, casi todo es privado, aunque algunos colegios de psicología, como el de Sevilla, avalan másteres. Los colegios deberían abrir las puertas a defender que no todo lo psiquiátrico tiene que ser nuestro norte. Y no lo digo solo por este método, sino todos los que hacemos apoyo social de forma privada -que esto sería lo cuestionable-, deberían ser defendidos para ser llevados a la pública.
¿Sabemos cuántos profesionales del psicodrama hay en Cataluña o en España?
No tengo el dato, pero sé que en nuestra asociación somos más de 200. Somos una de las más grandes dentro de la FEAP (Federación Española de Asociaciones de Psicoterapeutas).
Pues no se escucha hablar demasiado de esto.
Creo que Cataluña ha tenido una presencia de psicoanálisis muy fuerte. Por eso yo cuando me acerqué al COPC me quedé fascinada, supercontenta porque la vicedecana, Dolors Liria, conocía el psicodrama.
¿Hay alguna condición para que esta terapia funcione?
Se tiene que dar un buen encuentro entre terapeuta y paciente. El paciente ha de entender la herramienta a través del terapeuta y querer el cambio. Si solo quiere la palabra y cualquier otra cosa le parece rara, el terapeuta deberá decidir qué puede ofrecer y cómo.
“El objetivo es el paciente, no el método”
¿Por qué ha sido interesante celebrar el congreso hispanoamericano, del que eres coordinadora general?
Digamos que España está siempre entre Hispanoamérica y Europa. A causa de la lengua, los psicodramatistas tienen difícil acceso a todos los organismos europeos, sobre todo los del norte, también por cultura. A mí las lecturas psicoterapéuticas anglófilas me han ayudado mucho, pero vivo donde vivo, y estoy mucho más próxima en mis formas culturales con Sudamérica y Portugal. De ahí el movimiento que se llama el Foro Iberoamericano de Psicodrama (FIP). Fíjate que yo he estado acreditada por organizaciones europeas y he pertenecido a organizaciones más anglófilas y a este foro, pero la realidad de escoger mi escuela de formación no tiene que ver más que con el curriculum personal y el programa.
Natacha Navarro, durante la conversación con Psiara.
¿Qué destacarías de esta última edición del foro?
Que hemos abierto mesas transversales de personas de todos los países, hablando de temas como las guerras, el hambre, los mass media, la ética, la trascendencia personal… Les llamábamos “grupos de cocreación”. Estoy orgullosísima porque han salido cosas muy interesantes que vamos a publicar.
¿Alguna conclusión que puedas avanzarnos?
Que solo a través de los grupos, de la corresponsabilidad y de la coconstrucción es cuando se pueden dar cambios. Si no, siempre estamos marcando las diferencias. Y eso es igual con los genocidios que con los abusos sexuales intrafamiliares, el bullying en las aulas o los problemas en una comunidad de vecinos. Todo lo que ocurre en el mundo es un reflejo de lo que hacemos los humanos. Lo importante no es hablar de las culpas o de lo que nos diferencia, sino de cómo construimos desde toda la experiencia que tenemos.
Natacha Navarro (primera por la izquierda) y Dolors Liria (cuarta), durante el 15 Congreso Iberoamericano de Psicodrama.
Por último, ¿puedes dar un consejo a los psicólogos y psicólogas que estén pensando en dedicarse al psicodrama, con toda tu carrera en mente?
Que hay que quitarse los prejuicios. Y el miedo a que no lo reconozcan como evidencia científica porque, como ya he dicho, sería muy discutible. O sea, lo que hacemos en una sesión de psicoterapia es absolutamente defendible, porque comprobamos los cambios con declaraciones de los pacientes diciendo en qué ha cambiado.
“Hemos de dejar de tener miedo a no pertenecer a una élite científica, empezar a llamar por su nombre todo lo que hacemos y defenderlo”
Cada vez que me he acercado a otros modelos, como por ejemplo el cognitivo-conductual, a compartir lo que hacen ellos y lo que hago yo y ponerlo en común, ha sido fantástico. Eso es lo que yo le diría a todo el mundo: que construyamos juntos y, sobre todo, que busquemos puntos de integración. Todos cabemos y sumamos en beneficio de la salud.
Para saber más:
LA VIOLÈNCIA SIMBÒLICA, TEMA CENTRAL DE LES XVI JORNADES ESTATALS DE PSICOLOGIA CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE
CELEBRADES A BARCELONA
secció de dones, gèneres i diversitats del copc.
La pressió estètica, els estereotips, la desigualtat en espais de poder i els seus efectes sobre la salut van centrar les taules rodones i les conferències que enguany van tenir lloc a Barcelona i que van comptar amb Alba Alfageme, Elena Crespi, Laia Rosich, @mamapsicóloga, @croquetamente i @lapsicowoman, entre les ponents.
Els dies 20, 21 i 22 de novembre, la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona (UB) va acollir les XVI Jornades Estatals de Psicologia contra la Violència de Gènere que, un esdeveniment coorganitzat pel Consejo General de la Psicología de España i el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, a través de la seva Secció de Psicologia de les Dones, Gèneres i Diversitats. Un espai de trobada, reflexió i construcció col·lectiva que va tenir per objectiu avançar cap a una pràctica psicològica més conscient, crítica i compromesa amb la transformació social i feminista que, per primera vegada, va dedicar la totalitat del seu programa a les violències simbòliques.
Les violències simbòliques són aquelles que solen passar més desapercebudes, però reforcen igualment les desigualtats de gènere i afecten la salut física i mental de les dones, com ara els piropos, la pressió estètica, la cosificació als mitjans i a la publicitat o la violència institucional.
Així, durant el dijous 20 vam poder assistir al taller de Mara Jiménez (@croquetamente) per combatre la gordofòbia, el de Marta Mariñas sobre l’abordatge terapèutic del trauma causat per aquestes violències, i el d’Isa Duque (@ lapsicowoman) sobre la pressió estètica que pateixen les noves generacions.
Acte seguit, es va celebrar la conferència inaugural, a càrrec de Sara Morreres Quesada, presidenta de la Secció Psicologia de les Dones, Gèneres i Diversitats del COPC; Alba Alfageme Casanova, psicòloga feminista i divulgadora; i Elena Crespi Asensio, psicòloga feminista, sexòloga i divulgadora de relacions sexo-afectives, que van parlar de com impacta la violència simbòlica a la salut física, psicològica, emocional i relacional de les dones, i en els grups minoritzats.
Després del descans, es van dur a terme les taules “Relació entre violències masclistes i salut” i “La interseccionalitat de les violències simbòliques”, i a la tarda vam poder assistir a l’especta-
cle d’stand-up comedy feminista “Pintxo de tortilla”. I dissabte 22, es va celebrar la conferència “Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA)” i la taula rodona “La violència institucional a la seu judicial”. [Consulteu el programa complet i les ponents en aquest enllaç].
La clausura de les XVI Jornades Estatals de Psicologia contra la Violència de Gènere va córrer a càrrec d’Alba Garcia Sánchez, directora executiva de l’Institut Català de la Dona; María Rosa Álvarez Prada, coordinadora de l’Área de Psicología e Igualdad de Género del Consejo General de la Psicología de España; i Sara Morreres Quesada, presidenta de la Secció Psicologia de les Dones, Gèrenes i Diversitats del COPC. La trobada va finalitzar amb una coral de dones d’edats, orígens i realitats diverses.
Durant les jornades, algunes de les participants més mediàtiques van deixar-nos frases inspiradores que van ser publicades a les xarxes del COPC el 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència envers les Dones:
“En un món que et convida a odiar-te, estimarte és una revolució” -@croquetamente
“Mereixem ocupar l’espai sense demanar perdó. No hem d’encaixar en cap model per existir!”
-@mamapsicologa
“Està molt bé celebrar dies claus per la dona, però hauríem de sensibilitzar tot l’any: 25N, 24/7!” -@lapsicowoman
“Els cossos i les vides de les persones són legítims, valuosos i dignes sense cap condició”
-Elena Crespi
“El feminisme ens ajuda a transformar el dolor en força, i la força en present i en futur”
-Alba Alfageme
En definitiva, es va tractar d’unes jornades que van servir de punt de trobada de professionals, pensades des de la psicologia per conèixer i detectar aquestes violències invisibilitzades que afecten tota la ciutadania, i que van oferir un ampli panorama de les mateixes, des del marc institucional fins a les patides per les persones. En paraules de la psicòloga Sara Morreres: “Una ocasió per fer visible l’invisible, desnaturalitzar desigualtats, promoure una cultura crítica i ètica, i enfortir la convivència, que esperem hagin ajudat a donar resposta i posar paraules a malestars comuns, no sempre identificats”.
“Quan el patriarcat intenta fer-nos invisibles, recordem que la nostra autoestima és un far. No temem els miralls trencats, perquè la distorsió no és nostra. Cada fragment esdevé llum per reconstruir-nos juntes i resistir imaginant un futur feminista”
–Secció de Dones, Gèneres i Diversitats
PARAULA DE PSICO
“La gent diu que l’amor dels nostres avis era fantàstic, però els seus fills i nets estan ara a la meva consulta.”
Silvia Llop, La Vanguardia, 10/01/2026
“Vapejar no és innocu, no s’ha de blanquejar. Amb només dues setmanes els adolescents ja s’enganxen.”
Josep Maria Suelves, Catalunya Ràdio, 18/02/2026
“Als meus alumnes els dic que, per molta psicologia que estudiïn, no entendran massa res. Se n’adonaran de com de complexa és la ment humana, i que és molt difícil trobar explicacions. El més important és acceptar que no sabem gaire. Acceptar aquest patiment implícit de la vida”.
Jenny Moix, Cuerpomente, 12/01/2026
“Les persones tractades amb teràpies psicològiques tenen menys atacs de cor. No és una opinió, és una evidència. No només estalvia diners al sistema públic de salut, sinó que ajuda a l’economia a créixer”.
David Clark, El Periódico de Catalunya, 6/03/2026
“Quan deleguem constantment tasques mentals a una IA, podem afeblir funcions com la memòria de treball, la planificació o la presa de decisions. Per contrarestar-ho, una proposta és utilitzar el mindful prompting (o prompting conscient): fer les preguntes a ChatGPT des d’un estat d’atenció plena. En comptes de preguntar per pressa o impuls, atura’t, respira, connecta amb el que necessites realment i formula amb claredat. Aquesta pràctica entrena la nostra capacitat de parar, pensar i comunicar-nos amb intenció.”
Cèlia Mareca, Diari de Girona, 5/03/2026
“Les xarxes socials han desestigmatitzat els problemes de salut mental? Bé, jo diria que més aviat ara hi ha trastorns de primera i de segona. Ansietat i depressió estan molt ben acceptats i tothom ha perdut la por a parlar-ne, però altres trastorns com l’esquizofrènia o un trastorn mental greu tipificat continuen generant estigma i cert rebuig. Les xarxes poden fer difusió i proveir de recursos, però també poden estigmatitzar i difondre cert tipus de masculinitats i comportaments contraproduents”.
Alicia Álvarez, Ràdio 4, 17/12/2026
“En el Pacte Nacional per la Salut Mental, hi ha una participació molt activa d’associacions de persones diagnosticades i tractades en salut mental que ara tenen la possibilitat d’opinar sobre els tractaments, els entorns, etc. S’està canviant la manera d’escoltar la persona, per part de tots els professionals de la xarxa: psiquiatres, psicòlegs, educadors, infermers... Va lent, però hi ha tot un procés de canvi en marxa que compta amb el suport de l’Administració”.
Josep Vilajoana, Ràdio 4, 10/02/2026
Reflexió i pràctica
JO SOC GISÈLE PELICOT
Perquè en el futur no hi hagi més dones víctimes de la submissió química
Per Núria Tió i Rotllan, psicòloga especialista en psicologia clínica, diplomada en sexologia clínica, i membre de la Secció Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia del COPC.
Gisèle Pélicot: “Violació no és la paraula, és barbàrie!”
Soc Gisèle Pélicot. Ara fa quatre anys continuava casada amb l’home de qui m’havia enamorat quan era jove, en Dominique Pélicot. Tots dos teníem seixanta-vuit anys. Ens vam conèixer quan en teníem divuit i ens vam casar poc després, l’abril de 1973. Un cop jubilats vam deixar París per anar a viure a Mazan, un poble de sis mil habitants a la preciosa regió de la Provença. Allà, ell podria anar amb bicicleta i jo faria unes bones passejades amb el meu bulldog francès. Havíem tingut tres fills: en David, la Caroline, i en Florian. Tots tres vivien a París. I ara teníem set nets.
El 19 de setembre de 2020 s’obre una esquerda en la nostra vida en comú. No hi dono gaire importància. Penso que n’hem patit de molt pitjors. Aquell dia en Dominique em diu que ha fet una ximpleria: l’han detingut per haver gravat amb el mòbil sota les faldilles de diverses clientes d’un supermercat.
“En cinquanta anys de vida en comú mai li he vist fer gestos obscens a cap dona”
Li dic que el perdono si demana disculpes a les desconegudes que ha filmat. I m’oblido de l’incident, fins el dia que anem a la comissaria perquè la policia ens hi ha citat. És el 2 de novembre. Els agents m’aparten del meu home i em pregunten què en penso d’ell. Els dic que és una persona bondadosa, atenta i que sempre està disposat a ajudar els altres. En el nostre cercle tothom l’aprecia. També em pregunten si, després de tants anys casats, encara tenim complicitat. Els contesto que sí, que hem passat moments difícils, però que els hem aconseguit superar. Em fan altres preguntes que em desconcerten. Em pregunten si faig la migdiada, com em sento quan em desperto al matí, la freqüència de les relacions sexuals, si fem intercanvis de parella: “no, quin horror, no suportaria tenir a sobre les mans d’un altre home; per mi hi ha d’haver sentiments”…
“Llavors m’ensenyen una fotografia, tot dient-me que les imatges no m’agradaran”
No duc les ulleres i, d’entrada, no reconec la dona que hi ha al llit inerta, adormida. Tinc la sensació que l’estan violant. Fins que m’adono que és a casa meva, que la dona soc jo i que l’home que tinc al damunt no el conec. El que fins aquell moment era el meu home m’havia estat adormint amb una barreja infecta de somnífers i d’ansiolítics per cedir-me a altres homes.
La notícia m’estaborneix. De cop, l’esquerda que s’havia obert uns dies abans es rebenta, es-
fondrant els ciments de la nostra relació, devastant la meva vida. Talment com si s’haguessin ensorrat els murs que sostenen l’aigua d’un pantà, aquella informació demolidora inundarà les vivències més preuades, els records més íntims, els sentiments més bonics. Tot el que jo havia construït amb ell queda tocat de mort. Diluïa la droga en el menjar, el cafè o el got d’aigua que tan amablement s’oferia a dur-me. De vegades, perquè un altre home em violés, em deixava inconscient més de vuit hores seguides.
Els agents havien trobat al seu ordinador l’arxiu “Abús” que contenia més de vint mil fotos i vídeos en què estic inconscient mentre uns desconeguts (entre els quals ell mateix) em violen. Aquell dia en Dominique va quedar retingut a la comissaria. I a mi em quedava una tasca titànica a fer en l’estat de xoc que em trobava: explicar-ho als meus fills.
“Mai no oblidaré els crits horroritzats de la meva filla quan va escoltar què havia fet el seu pare”
El que no sabíem és que, dels fets, tot just havíem vist la punta de l’iceberg. Al llarg dels mesos següents havien de sortir més informacions esgarrifoses.
La primera cosa que van fer els meus tres fills va ser desocupar la casa de Mazan i llençar tot allò que tenia a veure amb el seu pare. Tots els records que ens lligaven a ell van ser destruïts.
PSIARA 35
Vaig deixar el domicili, el barri, el poble, els amics, les muntanyes que tant m’estimava per continuar la vida tota sola en una regió on no em coneixia ningú.
No vaig voler visionar els vídeos de les violacions fins al maig del 2024. Ho havia de fer per preparar-me per al judici. Llavors vaig viure, en diferit, les violacions a què em va sotmetre durant deu anys aquell que va ser el meu home. En molts dels vídeos apareixo nua, però en uns altres porto una lliga, roba interior de puntes, mitges blanques… Un tipus de roba que no és del meu estil. En un altre porto una bena als ulls. El senyor P. (així l’anomenaré a partir d’ara) em vestia quan jo estava inconscient i, al final de la nit, em rentava i em tornava a posar la roba de dormir. A les imatges es veuen els acusats acariciant-me el cos i els genitals amb les mans, amb la llengua. Alguns també van ser filmats introduint-me el penis a la boca mig oberta. A vegades la càmera feia zooms per obtenir primers plans. Sovint ronco sorollosament. Mai he estat còmplice ni he fet veure que dormia:
“No són escenes de sexe consentit, són escenes de violació!”
Per als violadors jo era una nina de drap, el cos era calent, però jo estava morta sobre el llit. Des que vam anar a viure a Mazan que vaig començar a patir episodis de cansament, de desorientació. De vegades em desmaiava. Els meus fills em trucaven i jo no els sabia donar explicacions d’aspectes quotidians. El senyor P. ho minimitzava, els deia que no parava mai quieta: que era la meva manera de gestionar l’estrès. Però amb el temps les confusions, les absències, els desmais es van anar multiplicant. Jo estava molt neguitosa. Em passava nits senceres sense dormir, em queien els cabells.
“En menys de vuit anys em vaig aprimar més de deu quilos”
Tenia por de patir un vessament cerebral i tot això feia que m’angoixés sobretot quan agafava el tren per anar a París i cuidar-me dels nets. Els fills tenien por que fos un principi d’Alzheimer. Jo també patia per si no fos un tumor cerebral. De mica en mica vaig deixar de conduir. El 2017 els meus fills em van convèncer de que visités un neuròleg, que va parlar d’un ictus amnèsic, una pèrdua de memòria sense seqüeles. El 2018, l’oncle de la Caroline, metge de capçalera, va parlar d’un mecanisme de descompensació, com “quan la bossa d’una aspiradora està plena i la màquina s’atura per no espatllar-se: tu desconnectes per carregar les piles”. Tots ens vam creure aquella hipòtesi. M’havien fet un escàner que no va revelar res.
“A cap metge se li va acudir de fer-me una anàlisi toxicològica”
Cosa d’altra banda comprensible, perquè, com va dir el meu gendre al judici, ningú no pot imaginar l’inimaginable. El 2019 vaig anar amb un altre neuròleg que va atribuir la situació a un quadre d’ansietat i em va receptar melatonina per millorar la qualitat del son. Quan anava a París procurava viure uns dies a casa de cada fill. Els dies següents d’haver tornat a Mazan, els costava molt parlar amb mi. Era el seu pare qui agafava el telèfon. Deia que jo estava descansant (moltes vegades era migdia) per recuperar-me de l’estada a casa seva, que el ritme de la vida parisenca m’havia deixat baldada i que a la meva edat no em sabia cuidar. Mentides, sempre mentides. A mi m’insistia que el ritme i l’aire de Mazan eren més sans que els de l’àrea metropolitana de la capital. Però, quan era fora, aquelles absències no es produïen mai: només a casa, amb ell. Tot i que, en una ocasió que vam anar tots dos a París a cuidar la casa de la Caroline, també vaig ser violada allà per un desconegut. Ell ho va filmar tot. La Carolina, el seu home i el meu net havien anat de vacances al Marroc.
Alguna vegada vaig sospitar coses, com quan em va donar una cervesa d’un color verdós, que vaig tirar pel desguàs.
“Un dia li vaig preguntar si és que m’estava drogant”
Es va posar a plorar i em va dir que no, que com el podia acusar d’allò. Me’l vaig creure. En general em sentia afortunada de tenir-lo al costat.
Vaig tenir problemes ginecològics. Ho atribuia al cansament, que s’havia tornat crònic. Era com si el meu cos no tingués defenses. He estat exposada a diverses malalties de transmissió sexual. Un mal menor, si es pensa en el centenar violacions que he patit al llarg d’aquests deu anys. El senyor P. m’acusava de ser-li infidel: quin cinisme!
“Un dels violadors tenia la sida; sortosament no la vaig agafar”
És evident que el senyor P. m’oferia al primer que acceptava violar-me sense ni tan sols exigir relacions segures. A vegades prohibia l’ús del preservatiu. Violació no és la paraula; és barbàrie!
Dominique Pélicot, el violador en cap: “Ho vaig fer per satisfer la meva fantasia sexual de dominar una dona rebel”
Amb qui em vaig casar? Qui era realment en Dominique Pélicot? M’he fet aquestes preguntes moltes vegades. I moltes altres m’he preguntat: com és que jo no sospités clarament d’ell?
En el judici, el senyor P. va intentar justificar les violacions pels abusos que havia patit d’un infermer quan tenia nou anys. I quan en tenia catorze uns nois més grans van obligar-lo a presenciar la violació d’una noia discapacitada. Potser sí que aquestes vivències expliquen el seu procedir, però a mi em sembla que el mal rebut no justifica el mal comès.
“El seu pare era un home autoritari, gros, colèric: feia por”
Parlar amb ell era impossible, sempre tenia raó i imposava el seu criteri sense escoltar els altres. Era un gandul i un aprofitat. Menyspreava les dones, molts cops les denigrava. Per a ell tenien una intel·ligència limitada i només servien per netejar. La seva dona era una persona submisa, la tenia totalment dominada. Uns mesos després que morís, es va casar amb una nena que havien criat, la Lucile, trenta anys més jove que ell. Era una nena que provenia dels serveis socials. Havia patit maltractaments i tenia moltes carències afectives. La meva sogra l’havia acollit. Però un cop morta, el meu sogre la va convertir en la seva dona. I la Lucile va tornar a reviure maltractaments i humiliacions. Era una relació que gairebé es podria qualificar d’incestuosa, amb una persona vulnerable. Jo pensava que en Dominique era diferent del seu pare; però potser no ho era tant.
En algun moment, entre 2010 i 2011, un home que deia ser infermer li va enviar unes fotos de la seva dona drogada i inconscient. Va compartir instruccions sobre com fer-ho perquè ell ho provés amb mi. Al principi sembla que dubtava, però no va trigar a adonar-se que, amb la dosi correcta de pastilles, em podia sotmetre a un son tan profund que res no em despertava.
“Inicialment només era ell qui em violava”
Més endavant ja em va posar al servei d’uns desconeguts a qui havia conegut a la pàgina de contactes Coco.fr. Ell hi contactava en un xat privat que es deia “Sense que ella ho sàpiga” perquè em violessin al nostre dormitori. Ell hi era present i ho filmava tot.
En el judici el senyor P. va dir: “Ho vaig fer per satisfer la meva fantasia sexual de dominar una dona rebel”. Dominar una dona rebel. Precisament es va enamorar de mi perquè jo era rebel, perquè no em deixava dominar i sabia el què volia. Perquè no era com la seva mare, que no havia posat límits al pare. Fins a quin punt pesa en ell el llegat familiar? És evident que va trobar una manera indirecta de dominar-me. Com que sabia que jo no acceptaria participar en clubs d’intercanvi de parella, va optar per drogar-me i fer amb mi el que volia.
“L’avaluació psiquiàtrica feta al senyor P. conclou que no té cap patologia mental greu”
Això vol dir que sap discernir perfectament el bé del mal i que va portar a terme les violacions lliurement, per voluntat pròpia. També han dit d’ell que és un egocèntric narcissista amb un desig irrefrenable d’acomplir les seves fantasies sexuals. Un home sense límits morals. El senyor P. va admetre que li resultava impossible deixar de drogar-me pel plaer que li provocava veure altres homes mantenint relacions sexuals amb mi sense el meu consentiment. Els experts van parlar de parafílies com el fetitxisme, el voyerisme, la somnofília i el sadisme. Parlen d’ell com un home manipulador i mentider.
El fet que m’induís a un estat proper al coma perquè ell i altres em violessin posava de manifest el seu caràcter fred, totalment mancat d’empatia. Tots els experts assenyalen la seva personalitat altament criminal. I que no és un boig. Tot ho calculava i ho planificava escrupolosament. Potser l’explicació que se’m fa més comprensible és que es tracta d’un home amb dues cares ben diferenciades. En una és una persona prou normal; en l’altra, un monstre. El monstre de Mazan, li diuen. Tots aquests diagnòstics m’han provocat calfreds, però el que més m’ha esgarrifat és saber que la policia ha posat en la base de dades l’ADN del senyor P. i l’han relacionat amb la mort violenta d’una jove l’any 1991 i amb un intent de violació a una altra l’any 1999. M’és impossible de pair tot plegat.
Com puc haver estat amb un home així tants anys? És cert que hem tingut problemes de parella greus, discussions molt fortes, amb violència inclosa, i moltes dificultats econòmiques derivades de la inestabilitat de les feines d’ell. Ens vam divorciar un cop, però ens vam tornar a casar. Era mentider, no suportava que li portessin la contrària: li sortia un caràcter colèric, s tèrbols. Per sort jo ocupava un càrrec en la direcció d’una empresa i tenia un sou estable.
D’altra banda, era un pare present, escoltava els fills, els animava: volia que la seva trajectòria vital fos millor que la d’ell. Era alegre, entusiasta, vital. Detallista, generós. Tots sabíem els seus defectes, però valoràvem les seves virtuts.
Els altres violadors: “No la vam violar: pensàvem que ella simulava dormir”
Dels cinquanta-un acusats, trenta-cinc neguen els fets. Admeten les relacions sexuals, però deien que això no era una violació, que creien que es tractava d’una escenificació organitzada per mi i el senyor P., i que jo simulava estar adormida.
La majoria de les violacions van tenir lloc al nostre domicili de Mazan. Molts dels que em van violar són homes amb vides aparentment convencionals, amb família i feina, de totes les edats. Entre ells hi ha un bomber amb dues filles, un militar amb una nena que va néixer la mateixa setmana que m’havia violat, un regidor municipal, un jardiner, treballadors de la construcció, camioners, un infermer, un periodista, un funcionari de presons i diversos jubilats. La majoria dels processats no tenien antecedents, però un havia estat condemnat per violació i uns altres per violència de gènere. Només vaig reconèixer un dels agressors perquè havia vingut a casa a parlar de bicicletes amb el senyor P. Me’l trobava de tant en tant. No m’imaginava que venia a violar-me. Per a ell la pena de presó ha estat de quinze anys, la més alta després de la del senyor P. El meu equip legal ha aconseguit que els vídeos de les violacions es projectin a la sala. Desmenteixen l’argument de la defensa que aquells homes no em violaven perquè no s’havien adonat que estava inconscient. Em dol veure’m tan cruament exposada, però el mal ja està fet.
Un dels fets que hores d’ara em pertorba és saber que hi ha una trentena de violadors que no han estat identificats. Aquests homes explicaven en els xats que mantenien amb el senyor P. que ells també drogaven i violaven les seves parelles.
El judici: la vergonya va canviar de bàndol
El judici va començar a principis de setembre de 2024, quatre anys després dels fets. Els investigadors van comptabilitzar noranta-dues violacions entre el juliol del 2011 i l’octubre de
2020 perpetrades per més de vuitanta homes, entre ells el propi marit. Però només cinquanta-un van seure al banc dels acusats per un delicte de violació agreujada. Dominique Pélicot va reconèixer que “era un violador com tots els que eren jutjats en aquella sala. Tots sabien què feien i no poden dir el contrari”. Però que no havia tocat mai la seva filla o els seus nets, tot i que hi ha indicis que suggereixen el contrari. Entre els arxius que es van trobar als discos durs hi havia fotomuntatges de la filla despullada i fotografies que havia fet d’amagat al lavabo de les
“Ha estat condemnat a vint anys de presó, la pena màxima que preveu el codi penal francès per aquest tipus de delicte”
I, a més, és condemnat per violació agreujada a la dona d’un dels acusats. Aquest home havia imitat el mètode de Pélicot i l’havia convidat a violar la seva dona a qui havia drogat abans: va ser condemnat a 12 anys de presidi. La resta d’acusats han tingut penes d’entre tres i quinze anys de presó, en tots els casos inferiors a les que demanava la fiscalia.
Gisèle Pélicot ha lluitat perquè les gravacions que va fer la seva exparella es mostressin a la sala del jutjat com a proves irrefutables. Mentre que la majoria de víctimes de violació només compten amb la paraula i el record dels fets, ella disposava d’un arsenal de proves. Permetre que es mostressin a la sala els vídeos de les
El municipi francès de Mazan.
violacions va fer evident que no era ella ni les víctimes d’atacs sexuals qui s’havien d’amagar.
La por a l’agressor, el temor de no ser creguda o la vergonya de ser jutjada socialment no han de ser un obstacle que dificulti que les dones denunciïn. El seu objectiu ha estat que els violadors quedessin retratats en la seva infame conducta, i per això ha volgut que el judici tingués tot el ressò mediàtic possible.
La submissió química és un mètode que es fa servir per sedar una dona sense el seu consentiment i poder-la violar sense el risc de ser descobert. L’Hospital Clínic de Barcelona ja fa anys que detecta la sedació forçosa en un terç de les dones que han estat violades. Però si la víctima no n’és conscient no va als serveis mèdics i els fets passen desapercebuts.
La filla de la Gisèle, Caroline Darian, ha escrit un llibre, I vaig deixar de dir-te pare. Narra l’angoixa de saber que el seu pare és un monstre i la paradoxa de saber-se filla de la víctima i alhora de l’agressor. Ella, malgrat el dolor, ha decidit sortir de la condició de víctima i alertar sobre el risc de la submissió química, així com informar, prevenir i acompanyar altres víctimes. Ha creat el moviment #MendorsPas (no m’adormis).
La Gisèle Pélicot es va divorciar del senyor P. I, tot i sentir-se devastada i pensar que la cicatriu no es tancarà mai, ha après a viure sola i ha tornat a conduir. Es visita regularment amb un psiquiatre però no vol prendre medicació. Ha teixit nous vincles i ha reprès les activitats culturals i físiques que li agradaven. I fa llargues passejades.
“Amb
aquest judici espero haver estimulat la consciència de les dones, sobretot la d’aquelles que es
despertin de la nit anterior sense memòria.
Espero que recordin la meva història. Perquè en el futur no hi hagi més dones víctimes de la submissió química”
Reflexió i pràctica
CONSUM DE DROGUES I DISCAPACITAT: UNA APROXIMACIÓ QUANTITATIVA
Per Josep Pascual Bardají, director tècnic en Fundació Apip Acam i membre del Grup de Treball Psicologia i Discapacitat del COPC.
El consum de drogues i les addiccions constitueixen un problema mundial amb múltiples dimensions, una de les quals és la de salut pública. Al nostre Estat s’ha implantat la Delegació del Govern per al Pla Nacional sobre Drogues (DGPNSD) la missió del qual és el “disseny, establiment, execució i avaluació de les polítiques que, en matèria d’addiccions, es desenvolupen des de les Administracions Públiques i entitats socials a Espanya.
-ma clara y entendible sobre las vacunas, pero no podemos perder de vista que parte de este rechazo tiene un componente más reactivo y emocional que racional y, en este sentido, los y las profesionales de la psicología podemos
Veremos, a continuación, diversos factores
L’Observatori Espanyol de les Drogues i les Addiccions (OEDA), dependent del DGPNSD, «realitza i coordina, en el territori espanyol, les activitats de recollida i anàlisi de dades i de difusió de la informació, tant de caràcter estadístic com epidemiològic, sobre el consum de drogues i sobre altres addiccions, definint, a aquest efecte, indicadors i criteris, sense perjudici de les respectives indicadors i criteris sobre la matèria, dacord amb els seus Estatuts d’Autonomia».
Dins les activitats de recollida i anàlisi de dades trobem el programa d’Enquestes sobre Alcohol i Altres Drogues a Espanya (EDADES) iniciat el 1995 i que compta amb 15 enquestes. El contingut d’aquestes s’ha anat actualitzant noves substàncies i inclusió d’addiccions comportamentals, i inclou l’Enquesta sobre ús de drogues en ensenyaments secundaris a Espanya (ESTUDES).
Per la seva banda, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) elabora estadístiques periòdiques de salut però es limita al consum d’alcohol i tabac, excepte l’any 2009. El mateix INE realitza estadístiques de discapacitat però en elles no aborda el tema de les drogues.
Fins on coneixem no hi ha dades estadístiques sobre aquest problema en les persones amb discapacitat i l’única font d’informació el constituiria la Base de dades clíniques d’atenció primària, BDCAP, que “recull informació clínica codificada i normalitzada, amb caràcter anual
sobre l’atenció prestada al primer nivell d’atenció. Les dades s’extreuen d’una àmplia mostra aleatòria de les històries clíniques de la població incloses comprenen els problemes de salut actius, les intervencions realitzades (interconsultes, procediments i farmàcia) i una selecció de resultats intermedis en salut).
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la discapacitat com a condició humana que abasta deficiències, limitacions de l’activitat i restriccions de la participació, resultants de la interacció entre la salut i factors contextuals. En essència, la discapacitat no és només una condició individual, sinó també el resultat de barreres socials i ambientals que impedeixen la participació plena de les persones en igualtat de condicions. La discapacitat no és només una condició de salut, sinó també el resultat de la interacció entre la salut de la persona i factors contextuals com barreres físiques, socials i actitudinals (García, CE, & Sánchez, AS, 2001. Classificacions de l’OMS sobre discapacitat. Butlletí del RPD, 50, 15-30).
Tot i que s’ha desenvolupat la Classificació Internacional del Funcionament, de la Discapacitat i de la Salut (CIF) amb l’objectiu de proporcionar “un llenguatge unificat i estandarditzat, i un marc conceptual per a la descripció de la salut i els “estats relacionats amb la salut”, és habitual una categorització que agrupa en deficiència/discapacitat física (limitacions en la mobilitat, força o coordinació), sensorial (inclou
la discapacitat visual, auditiva i la sordceguesa), intel·lectual (cognició i conducta adaptativa) i psicosocial (funcionament mental i emocional, afectant la capacitat de les persones per gestionar emocions). Aquesta darrera és definida per l’OMS com la que “sorgeix quan una persona amb una discapacitat mental a llarg termini interactua amb diverses barreres que poden impedir la seva participació plena i efectiva a la societat, en igualtat de condicions amb els altres. Exemples d’aquestes barreres són la discriminació, l’estigma i l’exclusió”. (World mental health report: transforming mental health for all. Geneva: World Health Organization; 2022. Llicència: CC BY-NC-SA 3.0 IGO).
Metodologia
La BDCAP presenta una codificació pròpia derivada de la classificació internacional d’atenció primària (CIAP2). Dins d’aquesta s’inclouen incapacitats i minusvalideses, però la seva relació amb CIE10 mostra que no tenen relació exclusiva amb el concepte de discapacitat. A la següent taula podem veure exemples.
Per solucionar aquest problema hem fet una aproximació a partir de la revisió de la totalitat de codis BDCAP seleccionant aquelles patologies cròniques, no curables, sense reducció significativa de l’esperança de vida, no pròpies d’edat avançada, limitants i amb un alt grau de pertinença a la discapacitat. Com podem veure a la taula següent suposa una aproximació limitada deixant fora a les discapacitats física per la no existència de codis BDCAP que permetin
la seva identificació. Cal tenir especial atenció amb la discapacitat social que BDCAP defineix com a “habilitats socials inadequades, no classificades sota un altre concepte” i que no podem considerar sinònim de la discapacitat psicosocial de l’OMS. Entenem que probablement sigui un subconjunt. Amb aquest procediment els codis BDCAP seleccionats han estat:
Les dades han estat descarregades del Portal Estadístic, de l’apartat problema de salut.
BDCAP no proporciona dades individuals, només permet seleccionar dins un conjunt de variables i la unitat de mesura. Hem utilitzat com a mesura “Persones amb problemes de salut”, i com a files l’any 2023 i els problemes de salut: P-15 Abús crònic d’alcohol, P-16 Abús agut d’alcohol, P-17 Abús de tabac, P-18 Abús de fàrmacs i P-19 Abús de drogues. Les dades obtingudes constitueixen les freqüències poblacionals per a cada tipus de consum. Com a “Filtre” s’ha utilitzat H86-Sordera, F94-Ceguera/reducció de l’agudesa visual, P85- Discapacitat intel·lectual i Z28-Incapacitat/discapacitat social. S’ha seleccionat cadascun d’un per un per obtenir les freqüències dels diferents consums i descarregat en excel. Els càlculs s’han realitzat amb el pro-
grama R i s’ha utilitzat el mètode Benjamini-Hochberg per a comparacions múltiples (p-ajustat).
RESULTATS
Dades poblacionals
El total de persones incloses a BDCAP l’any 2023 obtingut era de 42.801.182. Per a aquest mateix any la població a Espanya, segons l’Estadística Contínua de Població (ECP), del 4t trimestre del 2023 era de 48.486.865 persones. Per tant, les dades BDCAP cobreixen el 88,3% de la població.
Població
amb discapacitat
A la taula següent es mostren les freqüències per tipus de discapacitat i la seva incidència.
Consums agregats per tipus de discapacitat
L’agregació dels diferents tipus de consum patològic mostra que, excepte per a la discapacitat intel·lectual, hi ha una prevalença més gran respecte de la població general. Destaca la psicosocial amb una raó d’oportunitat de 1,51.
Incidència de l’abús crònic de l’alcohol per discapacitat
Es pot observar que a totes les discapacitats estudiades hi ha una prevalença superior a la de la població general. Destaca la discapacitat social amb una raó d’oportunitat de 4,0.
Incidència de l’abús agut de l’alcohol per discapacitat
Es pot observar que totes les discapacitats estudiades presenten valors diferents de la població general. La discapacitat intel·lectual i auditiva mostren valors superiors. Per contra, visual i social presenten menys risc.
Incidència de l’abús del tabac per discapacitat
Es pot observar que totes les discapacitats estudiades presenten valors diferents de la població general. La discapacitat intel·lectual és l’única amb menys risc.
Incidència de l’abús de fàrmacs per discapacitat
Novament trobem que totes les discapacitats presenten unes taxes superiors destacant-la psi-
cosocial i la intel·lectual. Hipòtesi: una prescripció més gran de psicofàrmacs generadors de dependència en intel·lectual i psicosocial.
Incidència de l’abús de drogues per discapacitat
Podem observar que estadísticament totes les discapacitats presenten taxes diferents de la població general amb l’excepció de la visual. No obstant això, els riscos associats informen que són les discapacitats psicosocials i les intel·lectuals les que presenten un risc més gran. La resta es poden entendre properes a les de la pobla-
Les característiques ressenyades a l’apartat de metodologia impliquen que no puguem extrapolar els resultats al conjunt de persones amb cadascuna de les discapacitats estudiades. Així, la sordesa no inclou la totalitat de les discapacitats auditives. D’altra banda, la discapacitat intel·lectual i social no impliquen necessàriament la presència de patologies pròpies de l’atenció primària, per la qual cosa el clínic pot no codificar-les. Una taxa del 0,3% de discapacitat intel·lectual davant de l’1% acceptat internacionalment constituiria una evidència d’infradiagnòstic.
També cal tenir present que en les comparacions amb la població general s’està assumint que les diferents discapacitats presenten una distribució demogràfica, social i econòmica similar a la població general. Supòsit que es contradiu amb els estudis existents. Tot i que BDCAP permet la inclusió de les variables sexe, edat, comunitat autònoma, mida del municipi, país de naixement, nivell de renda i situació laboral, la seva inclusió s’escapa a l’objectiu de ser una primera aproximació.
“Les persones amb diagnòstic de sordesa presenten el segon risc relatiu més gran (RR) en consum agregat”
La mateixa posició ocupa a l’abús agut de l’alcohol i el tabac. Destaca un risc de consum de drogues il·legals una mica inferior al de la població general. Futurs treballs haurien d’aclarir si la seva presència més gran en edats avançades pot explicar el menor consum de drogues no legals.
“La discapacitat intel·lectual presenta el menor risc agregat fins i tot inferior al de la població general, però ocupa la primera posició en abús agut d’alcohol i drogues il·legals”
Entenem que un abús de tabac inferior a la resta i a la població general explicaria aquesta paradoxa. Destaca també una segona posició a l’abús de fàrmacs. Hipotetitzem que les altes taxes de prescripcions de psicofàrmacs en aquesta població seria una de les causes. Entenem que estudis posteriors sobre les prescripcions del subgrup de psicofàrmacs amb risc de generar dependència podria proporcionar evidències.
La discapacitat social -entesa com a “habilitats socials inadequades, no classificades sota un altre concepte”- presenta el major risc en consum agregat. Aquesta posició es manté per a l’abús crònic de l’alcohol i el tabac i els fàrmacs. L’alt risc per a l’abús de fàrmacs, igual que en la discapacitat intel·lectual, podria remetre a una prescripció més gran. Destaca la freqüència més baixa en abús agut d’alcohol. Una possible explicació és que aquest tipus de consum està fortament relacionat amb la interacció social. Constitueix el segon grup amb més risc d’abús de drogues il·legals.
“Les persones amb diagnòstic de ceguesa presenten un risc en consum agregat lleugerament superior a la població general”
La taxa de drogues il·legals és similar a la població general, cosa que, igual que en les persones sordes, planteja la possibilitat que sigui degut a una relació amb una major edat. Presenta la segona posició a l’abús crònic de l’alcohol i inferior en abús agut de l’alcohol. La seva analogia amb la discapacitat social podria anar en línia d’una baixa interacció social. Aquesta hipòtesi podia obtenir suport si les dades de l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia personal i Situacions de Dependència manifestessin taxes d’interacció social menors en aquest grup.
Pensem que aquest treball aporta cert grau d’evidència sobre el major risc de les persones amb alguna de les discapacitat estudiades i, per tant, la necessitat de disposar d’adaptacions en les polítiques públiques de prevenció tenir present l’existència de col·lectius específics que corren el risc de quedar exclosos de les polítiques públiques. D’altra banda futur treballs haurien de permetre identificar aquelles variables socials predictores de major risc dins de cada tipologia el que ha de permetre major concreció en el se abordatge.
II Jornada anual de la Cátedra Impacto vital frente al cáncer
El hilo que nos une a todos
Inscríbete aquí:
CaixaForum Madrid
Paseo del Prado, 36 19 JUN 9:00h 2026
Cátedra Impacto vital frente al cáncer
EL PARTIT QUE NO VEUS
xavier estrada, doctor en psicologia i exàrbitre de futbol
Autoria: Xavier Estrada Fernández
Pagès Editors
1a edició: gener de 2026
ISBN: 9788413036878
Qualsevol esportista ho sap: l’esport és molt més que entrenament físic, gols i triomf. “Hi ha un partit que passa al cervell dels i les esportistes”, assegura Xavier Estrada, autor d’El partit que no veus. Com entrenar la ment per competir millor i gaudir de l’esport. Aquest psicòleg col·legiat, que va estar 12 anys arbitrant a la primera divisió del futbol espanyol, ho té clar: “És necessari posar sobre la taula, com ja han fet molts esportistes, com es viu internament, com es gestiona la pressió, com es viu l’ansietat, l’estrès, l’autoexigència, el perfeccionisme, l’error o la transició cap a la fi de la carrera esportiva”. Perquè només visibilitzant aquestes situacions més internes podem, segons l’autor, educar i prevenir sobre la salut mental.
Estrada, tercer per l’esquerra, durant la seva època com a àrbitre a primera divisió.
“El rendiment és només la punta de l’iceberg”, assegura Estrada. “L’interessant és dotar d’eines i recursos als infants i adolescents que fan una pràctica esportiva perquè, el dia de demà, tinguin eines per un millor benestar físic i mental, cognitiu, emocional, i que s’ho puguin endur a les seves vides personals”.
“De la mateixa manera que tothom sap què és un tríceps o un quàdriceps, hi ha parts del cervell que ens han de començar a sonar: l’amígdala, l’hipotàlem, l’hipocamp, el còrtex prefrontal… Com més en parlem, més interès tindrem a conèixer-nos a nosaltres mateixos”, defensa l’autor.
Així, aquest llibre, que combina neuropsicologia i intel·ligència emocional, teoria i pràctica a parts iguals, té per objectiu entendre què passa dins del cap i del cor de qui competeix. I ofereix eines, exercicis, frases inspiradores, vídeos per aprofundir-hi, i reflexions des de l’experiència personal a l’esport d’elit, per viure la pràctica esportiva d’una manera més sana, conscient i plena.
“Jo he fet esport des que era molt petit, i m’hagués agradat tenir els recursos, les eines, el suport d’alguna persona que em pogués acompanyar i em permetés gestionar algunes de les situacions difícils. Però ha sigut un aprenentatge autodidacta”, confesa el psicòleg.
“És important donar recursos a infants i adolescents perquè tinguin una millor gestió emocional, que de ben segur els permetrà combatre situacions que, tot i que ara no semblen existir, sí hi són, i els psicòlegs ens les trobem sovint, com ara l’ansietat que pateixen molts joves esportistes”.
“Quan
parlem d’alt rendiment, no tenir un bon acompanyament et pot deixar
fora d’una carrera esportiva d’un dia per l’altre”
Dirigit a esportistes, famílies, entrenadors, clubs i federacions, el llibre compta amb el suport de diferents personalitats: d’una banda, el psicòleg lleidetà Francesc Abella, qui va animar l’autor a escriure’l a partir de la seva tesi doctoral; i de l’altra, l’exfutbolista i adjunt a la Direcció del FC Barcelona Bojan Krkic; i l’investigador David Bueno, fundador de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st, ambós responsables del pròleg.
En definitiva, estem davant una guia breu, entenedora i rigorosa sobre com som, com funcionem i com podem acompanyar millor els processos humans que hi ha darrera de qualsevol acció esportiva. Una obra que intenta situar la psicologia al centre dels projectes educatius en el món de l’esport.
Fes clic aquí per llegir les primeres pàgines.
El partit que no veus ja està disponible, per a tots els col·legiats i col·legiades, a la biblioteca del COPC.
Ressenya
LA LOCURA DEL PROGRESO
Josep Maria Panés, psicòleg clínic i psicoanalista
Autoria: Josep Maria Panés
Editorial: Xoroi
Pàgines: 348
ISBN: 9791399050035
1a edició: setembre de 2025
El psicòleg clínic i psicoanalista Josep
Maria Panés signa un dels primers llibres, presumiblement el primer, que analitza el canvi climàtic des de la psicoanàlisi d’orientació lacaniana: La locura del progreso (Ed. Xoroi).
Segons l’autor, membre del grup de treball Psicoanàlisi, cultura i societat del COPC, aquest problema és un síntoma profund de la nostra manera d’habitar el món; una crisi civilitzatòria. Què diu això de nosaltres com a éssers humans? Què ens ha portat fins aquí? Per què, si la major part de la població no és negacionista del canvi climàtic, no fem res per revertir-lo? I, per últim, quines són les propostes que es poden fer des de la psicoanàlisi? Ho descobrim de la mà de l’autor.
“Vivim en una època molt estranya. Comprovem sorpresos que el progrés ha segellat un pacte amb la barbàrie” -Sigmund Freud
El psicoanalista Josep Maria Panés.
Com hem arribat fins aquí?
La veritat és que mai ha existit una harmonia plena entre la civilització i la natura. Des de la psicoanàlisi, com qüestionem les versions idealitzades de la civilització, ho sabem. Hi ha un exili de la natura i, aleshores, el que tenim són equilibris i maneres de coexistir més o menys inestables, més o menys simptomàtiques. Però, en el moment actual, les coses han anat molt lluny.
A partir d’aquí, recordem que Jacques Lacan va plantejar la dificultat que tenim els humans per acceptar, mirar cara a cara i reconèixer les coses que ens angoixen.
“Les persones ignorem activament el que ens confronta a l’insuportable del límit, ens resistim a deixarnos traumatitzar”
Per això al primer capítol parlo de Greta Thunberg i Al Gore, dues persones ideològicament en les antípodes l’un de l’altre, però que van confrontar la realitat del problema climàtic decidint no tancar els ulls ni mirar cap a un altre cantó.
Tot i que la majoria no ho volem confrontar.
I el sistema se’n beneficia, d’aquest “negocio-nismo”, que diu Juan Bordera, un divulgador, activista i polític valencià. Saben que és molt fàcil distreure la gent d’una problemàtica greu: “Mira, la Rosalia ha tret un nou disc!”. O la final de no sé quina copa de futbol, o una vaga de controladors aeris. Qualsevol cosa capta més l’atenció i se li dedica més temps.
Aquest llibre interpel·la els professionals de la psicologia?
Va dirigit a un públic general, però jo tinc un desig personal molt fort amb relació als col·legues d’orientació psicoanalítica.
“Crec que els professionals de la psicologia tenim una responsabilitat molt gran”
En les últimes dècades, la funció social de l’intel·lectual ha davallat molt. Als anys setanta i vuitanta del segle passat hi havia grans veus que, des de la filosofia, la sociologia, l’antropologia o la psicoanàlisi realment eren escoltades. Hi havia alguna cosa de la transferència social cap a la figura de l’intel·lectual que ara ha davallat molt. Hi trobem fins i tot un descrèdit, que als Estats Units ja és manifest. Llavors, penso que els professionals de la salut mental, de la psicologia, la psiquiatria i la psicoanàlisi d’alguna manera seguim sent una mica els dipositaris d’aquesta confiança social, d’aquesta transferència, i per això se’ns convoca, se’ns pregunta sobre problemes de les persones, però també sobre problemes culturals i socials, com aquest.
També perquè els psicòlegs i les psicòlogues atenen persones amb ecoansietat, no?
Sí, ens arriben persones que estan angoixades, entre altres coses, perquè són molt conscients d’aquesta deriva del món i pateixen pels fills, pels nets, pel que estan vivint ells mateixos, i tenim una responsabilitat clínica individual en atendre i escoltar aquesta angoixa. Però, més enllà d’això, penso que també hem de contribuir a un cert despertar com a veu col·lectiva.
Foto: Pol Rius.
Què sabran els col·legiats i col·legiades després de llegir aquest llibre?
Les causes del canvi climàtic en concret, com és aquesta mecànica de l’escalfament global, en quin punt estem, com de ràpid està avançant i quin pronòstic fan els experts. Com assenyala l’Antonio Turiel, ens apropen a uns escenaris cada vegada més incompatibles amb la vida, la humana i la de moltes espècies amb les quals compartim el planeta, perquè la pèrdua de la biodiversitat és extrema: ja està per davant de l’amenaça que suposa el canvi climàtic.
A causa del nostre sistema productiu.
Sí, però quan dius que és culpa del capitalisme… Clac! La gent desconnecta. Perquè “ja ho sabem” i “tampoc ho canviarem” i “al final, tots ens beneficiem d’alguna manera”. Però torno a Lacan. Ell va dir que totes les societats estan organitzades sota un tipus de discurs que regula la relació de les persones amb el camp de les satisfaccions conscients i inconscients.
“El capitalisme promou una relació del subjecte amb la pulsió que és embogidora”
Perquè el capitalisme és el primer llaç social que ens empeny al gaudi sense límit a nivell de pulsió: “No t’estiguis de res”, “Tot és possible!”. Per això acaba convertint qualsevol pulsió en pulsió de mort. El capitalisme participa del sense límit de la psicosi. Però, si es parla de canviar-lo des de la ideologia, es fa contraposant amb una versió de la societat idealitzant, en la qual les coses humanes es podrien regular d’una manera justa, en un món d’equitat d’igualtat… Però això no passarà mai a la història de la humanitat! Es tracta d’arribar a un equilibri, mantenint el funcionament de la societat dins d’un rang en el qual la vida sigui possible. Perquè les condicions del funcionament del sistema econòmic i productiu actual són insostenibles. I no ha calgut ni la psicoanàlisi ni el marxisme per saber que no hi ha creixement il·limitat en un planeta limitat.
Ets pessimista, però no fatalista. El final del llibre el dediques al futur i a fer algunes propostes.
Sí, explico que no hi ha una solució, però sí podem aspirar, a nivell individual, a ser una mica menys esclaus d’aquesta maquinària. No plantejo que la gent s’hagi de privar o hagi de fer un exercici d’ascetisme o abolició del consum, sinó que pugui ser una mica menys esclava d’aquesta màquina social que passa pels mitjans de comunicació, pels estils de vida, etcètera, etcètera, però que toca quelcom del més íntim del subjecte, de la pulsió, que ens fa addictes. I ser addicte és ser esclau d’un funcionament que, com diu la psicoanàlisi, és acèfal. La pulsió no compta amb el subjecte, només diu: “En vull més. Més. Més.”, encara que no et senti bé. Els que han treballat en clínica de les addiccions ho saben.
I, a nivell col·lectiu, el que podem fer és ser més exigents amb el poder, amb els governs, tot i que no volen saber-ne més perquè pensen en el curt termini de les properes eleccions.
[Feu clic sobre la imatge per llegir les primeres pàgines].
Cap polític amb responsabilitats de govern assumirà això si no hi ha una pressió social molt gran. I, sense accions concertades de govern, no ens en sortirem, igual que no ens haguessim ensortit de la covid.
Per acabar, quina cosa destacaries del llibre, que potser no és evident?
La portada. És un gravat sobre fusta pintat a l’aquarela de Nat Morley, una artista anglesa que vaig descobrir a a internet buscant artistes que treballessin sobre temes de canvi climàtic.
LA LOCURA DEL PROGRESO. UN PSICOANALISTA ESCRIBE SOBRE EL CAMBIO CLIMÁTICO també està disponible per a tots els col·legiats i col·legiades A LA BIBLIOTECA DEL COPC.
