Psiara juliol 2022

“La tecnologia no ens traurà el lloc de Antonitreball”Baena Entrevista Reflexió i pràctica Reflexions sobre la GrupguerradeTreball Psicoanàlisi i societat Ressenya lacanianos.‘Aforismos psicoanálisis’introducciónUnaal 503210 2022JULIOL PSIARALarevistadigitaldelCOPC OSCAR PINO: NEUROPSICOLOGIA“LA HA DE SER UNA ESPECIALITAT, PER DIGNIFICACIÓ DE L’ÀMBIT I DELS PACIENTS”

El Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums Sid’activitats.fruitdela

Esperem la teva aportació!

teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Las relaciones respetuosas, auténticas y libres José Fernandez Aguado

“La neuropsicologia ha de ser una especialitat, per dignificació del seu àmbit de coneixement i dels pacients” Oscar Pino, membre de la Junta de Govern del COPC

Sumari

Poesia, filosofia, psicoanàlisi, punts de trobada. In memoriam Ignasi Sala M. Mercè Collell, Vicepresidenta, Comissió de Psicoanàlisi del COPC

Editorial 4 Entrevista Entrevista ReflexióReflexióActivitatipràcticaipràcticaActivitatReflexióipràctica Entrevista Reflexiópràcticai Ressenya Ressenya Ressenya 20106152830323842505254

Bon descans, bona lectura Per Guillermo Mattioli

Reflexiones sobre la guerra Grup de Treball Psicoanàlisi i Societat del COPC

Aforismos lacanianos. Una introducción al psicoanálisis Claudia González, compiladora Manual de telesalud mental. Tecnologías digitales en la práctica clínica Juan José Martí Noguera

Antoni Baena, Comitè d’e-Psicologia

12th International Congress of Coaching Psychology-Spain 2022 Carmen Santos. presidenta de la sección de psicología coaching del COPC i Maite Sán chez-Mora vicepresidenta honoraria de la ISCP

“La tecnologia no ens traurà el lloc de treball, sinó les feines més avorrides”

Dolor i psicologia: per què és necessària la persona especialista en dolor? Mayte Serrat i Rubén Nieto Luna, Grup de Treball de Dolor Crònic

“Si l’esport és essencial per a la salut, calen professionals de la psicologia que n’afavo reixin l’adherència” Vicenç Raluy, coordinador del GT de Psicologia de l’esport a Tarragona Virtualidad, sexualidad, violencia: niñas, niños y adolescentes ante el abismo suicida Regina Bayo-Borràs, presidenta de la Comissió de Psicoanàlisi del COPC

L’atenció als nadons d’alt risc i a les seves famílies: experiència de col·laboració entre CDIAP-IMSP de Badalona i Hospital Germans Trias i Pujol Grup de Treball de Musicoteràpia del COPC

La necessitat de la psicologia de l’esport en el

Aforismos lacanianos ens regala un conjunt d’enigmes falsament minimalistes de saviesa psicològica. Com si fossin haikús, portadors d’una tensió insoluble entre el real i el dogma, veiem desplegar-se els temes centrals del laca nisme, com el llenguatge, la pulsió i la sexuali tat, elements tots constitutius dels efectes del subjecte lacanià, accidentadament organitzats al voltant d’aquest forat negre que és la falta.

Arribat l’estiu, les vacances es tornen imperio ses. I més després d’un curs intens en el qual hem participat de moments importants de la professió, culminant amb la transició electoral a un renovat projecte de governança del Col·legi. Necessitem descans. L’organització, els col·le giats i les col·legiades esperem confiats les va cances i, per fi, poder dedicar-nos a la lectura i el comentari plaent de la nostra literatura pro fessional. Aquest número de la nostra revista ens ofereix una selecta variació de temes actuals, interes sants i inspiradors.

L’entrevista de Oscar Pino ens presenta l’expe riència in vivo del naixement en el Consell de la Divisió de Neuropsicologia Clínica. Com a espe cialitat existent en la realitat, però no en el BOE, Pino ens fa partícips no només dels necessaris debats entre professionals, sinó també de les traves existents en la política ministerial, o de com les diferències polítiques incideixen negati vament als ministeris. Política professional i po lítica de govern del país no acaben de coordinar el seu pas, lamentablement per a la ciutadania i per a la professió.

En aquest número també assistim a la celebra ció del 10è aniversari de la nostra Secció de Psi cologia coaching, mitjançant la lectura dels tre balls presentats al 12th International Congress of Coaching Psychology Spain 2022 (virtual), sota el lema “Psicologia Coaching per a l’adap tació de les organitzacions i les persones als canvis en els pròxims 10 anys”. Una inspiració sobre la potenciació dels equips, el benestar en l’organització i les transicions en la vida laboral.

A més, Mayte Serrat i Rubén Nieto ens intro dueixen en el dolor com una experiència total, del cos i de la ment, en la qual, com a professio nals de la psicologia, acompanyem a les perso nes en aquesta cerca de la por proporcionada, més enllà de la hipervigilància i el catastrofisme.

4 PSIARA BON DESCANS, BONA LECTURA Per Guillermo Mattioli, degà del COPC Editorial

Per la seva part, Antoni Baena ens consola cor dial i preventivament, tot advertint-nos que la “tecnologia no ens traurà el lloc de treball sinó les feines més avorrides”. Ens convida a pregun tar-nos si estem preparats per a un món on els robots conversen, els símptomes es resolen en realitats virtuals i els pacients tenen més espe rances que molts professionals en les ja no tan noves tecnologies. Com diu Baena, necessitem una roboètica que ens orienti per a no ser vícti mes incautes de l’artefacte tecnològic.

Mª Teresa Batlle Casas, Núria Eixarch Serra, Do lors Valls Sirera i Wifredo Coroleu Lletget ens per meten entrar de ple en l’experiència de col·labo ració entre CDIAP-IMSP de Badalona i Hospital Germans Trias i Pujol, pel que fa a l’atenció als nadons d’alt risc i a les seves famílies. 13 anys, 60 professionals i 200 casos replets de lliçons per aprendre sobre l’atenció neonatal. I en el seu llibre sobre les relacions respectuo ses, José Fernández Aguado incideix sobre el segon pas de l’empatia, el de tornar a les teves pròpies sabates després de posar-te en les de l’altra persona. Un pas molt menys citat, sense el qual el primer no val per a res, o en tot cas només per a cronificar als addictes a la catarsi emocional. Psicoterapeuta coneixedor de les subtileses de la intersubjectivitat, Fernández Aguado ens recorda que “Tot el que és aplicable a la relació amb els altres ho és a la relació amb un mateix”.

PSIARA 5

A partir d’una obra teatral, Ariadna i el Minotau re, María José González Prado ens narra la per plexitat predominantment muda dels especta dors, cossos subjectivats com a homes, davant escenes d’acompanyament i reparació de la violència soferta per cossos subjectivats com a dones. L’autora descriu les insuficiències de les eines subjectives de les masculinitats, ofertes pel patriarcat als homes insuficients a l’hora d’escoltar la politització femenina del dolor.

Sistema de Salut i en la pràctica esportiva rep un calorós suport de part de Vicenç Raluy a les nostres pàgines. Perquè no es tracta únicament de l’entrenament o rehabilitació posterior a le sions. Raluy emfatitza clarament la psicologia de l’activitat física en temes de salut general, com en la hipertensió o la diabetis, i subratlla estratègicament que estem, sens dubte, en un molt bon moment i creixent.

L’article de Regina Bayo-Borràs ens fa reflexio nar sobre els efectes en infants i joves de l’ús in discriminat de les tecnologies de la informació. I fa que ens preguntem: els estan arrossegant cap a una pseudovida? Estem deixant que es posi en joc el seu correcte desenvolupament? On queda la seva privadesa, sobretot pel que fa a l’àmbit sexual? Apunts i bibliografia més que necessa Iris.unes paraules per l’acte In memoriam Igna si Sala, Poesia, filosofia, psicoanàlisi, punts de trobada, en que ens vam reunir un grup d’amics i admiradors d’Ignasi Sala. Va ser un acte contin gudament emotiu, de col·legues, amics i fami liars que el vam conèixer en diversos moments de la seva vida i que ens va permetre recuperar diferents angles del polifacètic Ignasi. Desitjo que totes i tots passeu molt bon estiu, amb la millor companyia personal i literària. Guillermo Mattioli i Jacobs Degà del COPC

Atenció a aquesta obra de referència: Manual de telesalud mental, el primer llibre en castellà que publica dades sobre l’efectivitat de les TIC en la pràctica clínica. Un recull d’informacions con trastades que ens ajudarà, només per començar, a portar a terme correctament l’atenció a través de la pantalla, donant la màxima importància al tema clau: la deontologia i el tractament de les Endades.les seves Reflexions sobre la Guerra, el Grup de Treball Psicoanàlisis i societat abunda en exemples d’aquella saviesa freudiana que tro bava un ideal en el rerefons dels mecanismes de defensa, i ens explica com la negació o la idea lització responen a motius que ens enceguen, volent veure les realitats com haurien de ser i no veient la cruesa de com són. Reprenent la pre gunta d’Einstein a Freud aquest article acumula proves que la història es repeteix, o no es repe teix del tot, però segur que rima.

OSCAR

Entrevista 6 PSIARA

Que la neuropsicologia clínica (NPC) és una especialitat de la psicologia ja és una realitat, però només oficiosament. Oficialment, i malgrat estar experimentant un creixement molt ràpid (com ho indiquen l’augment de centres específics creats, el fet que la divisió de NPC de l’APA és la que rebi més nous membres, l’augment de demanda d’aquests experts en equips clínics i d’investigació i la creació de noves societats professionals per tot el món), la NPC no té especialistes ni reconeixement com a disciplina assistencial independent i, per descomptat, no es troba a l’actual cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut (SNS). Per entendre en quin punt es troba encallada i què podem esperar, parlem amb Oscar Pino, coordinador del Centre de Salut Mental d’Adults Benito Menni de L’Hospitalet, coordinador de la División Nacional de Neuropsicología Clínica del Consejo General de la Psicología, membre del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat de Catalunya, i membre de la Junta de Govern del COPC. PINO:

Els degans i deganes dels col·legis de psico logia de l’Estat espanyol l’han escollit com a coordinador de la División de NPC. Què fa exactament aquest òrgan? Som un equip de sis persones que assessorem el Consejo, per exemple, quan el Ministeri ens demana algun tema específic i necessita, po sem per cas, treballar un document amb profes sionals que representin bé la professió i puguin prendre decisions amb la plena confiança del També,Consejo.quan hi ha reals decrets que poden afec tar la nostra professió, és habitual que ens ho fa cin arribar per revisar-ho o estudiar-ho.

neuropsicologia“La ha de ser una especialitat, per dignificació del seu àmbit de coneixement i dels pacients”

Han fet falta molts anys perquè la neuropsi cologia estigui representada al Consejo, i era important que el coordinador o coordinadora d’aquesta divisió fos algú de l’àmbit de la NPC.

Amb quins objectius? A llarg termini hem d’aconseguir, com a mínim, apropar l’aprovació d’una especialitat pròpia.

PSIARA 7

Per què va acceptar el càrrec?

Fa molts anys que estic lluitant perquè l’espe cialitat en neuropsicologia clínica sigui una rea litat. Vaig ser el primer president de Secció Pro fessional, després d’estar lluitant des del COPC perquè es fes la Secció professional de NPC, que no existia. Això és una passa més.

I a curt termini, els reptes són: u, defensar els i les professionals de la NPC que potser no tenen una seguretat jurídica perquè no són especia listes i estan treballant en l’àmbit públic i, dos, impulsar des del Consejo noves seccions pro fessionals als col·legis de l’estat que encara no

Encara hi ha gent que té la visió que la NPC no és una ciència com a tal i pot ser part d’altres ciències de la psicologia, cosa que nosaltres no defensem, perquè creiem que té un àmbit tant “Que aconseguim les especialitats tindrà molt a veure amb la voluntat política de la Subdirección General de la Ordenación Profesional.”

Oscar Pino, coordinador del Centre de Salut Mental d’Adults Benito Menni de L’Hospitalet, coordinador de la División Nacional de Neuropsicología Clínica del Consejo General de la Psicología, membre del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions de la Generalitat de Catalunya, i membre de la Junta de Govern del COPC la tenen. Ara que existeix la División Nacional de NPC, els col·legis ja no tenen cap raó per no crear-la. Aquesta és la primera i única divisió que, du rant la seva creació, ha rebut al·legacions. Quina va ser la discussió?

“S’està apostant més per un model de recuperació, de funcionalitat del pacient, en el qual el centre és la persona i no la malaltia mental.”

El 2020 gairebé es va aconseguir... Si no hagués estat per la pandèmia, segurament ja estaríem parlant de noves especialitats. I n’hi ha algunes que ja no poden esperar més temps.

d’aplicació com de coneixement propi, el que fa que pugui ser una especialitat. Aquest és el pe tit debat que hi ha hagut i que ha endarrerit les coses, però ara per ara quasi ningú defensa això. Des de la Junta de Govern del COPC, proposeu la creació no només de l’especialitat de NPC, sinó també les d’infantojuvenil, psicooncologia i jurídica. Exacte. Ara mateix els psicòlegs i psicòlogues ens trobem amb només 1 especialitat, mentre a infermeria en tenen 8 i a medicina 49. Aconseguir aquestes especialitats seria una passa molt im portant. Per què aquestes quatre concretament? Infantojuvenil, NPC i psicooncologia són les que, tant a nivell de corpus teòric i coneixement com de pràctica clínica, ja són les més avança des i les que de forma oficiosa ja pràcticament tenen especialistes treballant-hi arreu de l’Estat espanyol, i especialment a Catalunya. I la de jurídica va ser una petició que van fer el Ministeri de Justícia, el Ministeri de Sanitat i el Ministeri d’Educació perquè ho regulessin, arran d’un problema que van tenir fa uns anys. Tot i que després es van desmarcar perquè s’havia de regular. Ara mateix no sabem com s’acabarà fent. Hem de veure què decideix la Subdirección General de la Ordenación Profesional. A Subdirección és on està tot aturat? Sí, perquè hi ha una nova Subdirección de les professions sanitàries al Ministerio de Salud, tot l’equip és nou, i ens hem de posar a treballar.

Per què seria tan important? Entrarien a la cartera de serveis del SNS i po dríem aplicar els tractaments amb professionals amb un coneixement regulat i al mateix nivell

Vull dir que hem quedat per fer una reunió de treball i veure quina visió tenen ells. Ara mateix no hem de fer volar coloms, perquè l’opció està aturada. Totes les espe cialitats, aturades. Que el tema avanci o no tindrà molt a veure amb la vo luntat política d’aquesta nova subdirecció, i amb si veritablement priorit zen el Real Decreto de Nuevas Especialidades en Salud, que ja té un es borrany fet i, segons ha anunciat la ministra de Sanitat, Carolina Darias, s’aprobarà aquest mes de juliol després de tres anys d’espera.

8 PSIARA

que qualsevol altre professional de la medicina. Al final, el que busquem és una millora dels trac taments i una millora de la qualitat de l’atenció a les Canviantpersones.detema, enguany l’han renovat per tres anys més com a membre del Consell Asses sor de Salut Mental i Addiccions de la Generali tat de Catalunya. Expliqui’ns una mica què im plica la seva participació. Som un grup d’una vintena d’experts i expertes nomenats oficialment pel Parlament de Cata lunya com a assessors de Govern en matèria de salut mental i addiccions, dins el Pla director de salut mental i addiccions. Fem reunions periò diques per treballar diferents temes específics que ens demanen i poder assessorar el Depar tament de Salut. Ens podria revelar quins temes us han dema nat fins ara? Alguns temes han estat: com s’havia d’encabir la salut mental en l’atenció primària, aconseguir un model més comunitari, la creació de la nova figura dels referents de benestar emocional, i també el canvi cap a un model comunitari, de recuperació del pacient, i no un model tan hos pitalari. Així es podria implementar la rehabili tació, fer programes perquè els pacients amb un diagnòstic de malaltia mental puguin treballar...

PSIARA 9

Crec que, en els pròxims anys, veurem pacients molt més empoderats, moltes més persones in volucrades en el tractament d’aquest tipus de pacients i, veritablement, tant les associacions de familiars com les associacions de persones que pateixen en primera persona alguna pro blemàtica de salut mental, cada vegada tindran més pes. Definitivament, s’està mostrant un canvi de model de tractament i, paral·lelament, un canvi social.

Des del meu punt de vista, hauríem de tenir un model no tan centrat en el tractament psicofar macològic, sinó un on els psicòlegs i psicòlogues hi tinguin molt més a dir, puguin participar-hi més.

Evidentment, si aconseguim que s’incorporin més psicòlegs al SNS tot serà més fàcil. És im portant que el Pacte de Salut Mental pugui por tar més ajudes socials, més pressupost… per a la llarga dotar el SNS de més especialistes en salut mental, de més places PIR, etc., que per metria no haver d’apostar tant pel tractament farmacològic.

Quin diria que és “l’enemic” que ho posa més difícil? És un tema cultural. Tradicionalment, el trac tament de les malalties mentals es feia princi palment de forma farmacològica. Per sort, des de fa uns anys, als països desenvolupats s’està apostant més per un model de recuperació, de funcionalitat del pacient, en el qual el centre és la persona i no la malaltia mental. És a dir, no tant els símptomes que té, sinó què pot fer i què no pot fer aquest pacient. En definitiva, veníem d’un model originàriament molt hospitalocèn

“Ara que existeix la División Nacional de neuropsicologia clínica, els col·legis ja no tenen cap raó per no crear les seccions.”

Creu que s’aconseguirà? Tot fa pensar que sí. Les societats desenvolu pades estan fent un gir en aquesta direcció. Hi ha un canvi de paradigma. Hem de pensar que, cada cop més, es té en compte que el pacient amb una afectació de salut mental s’ha de trac tar amb tots els seus trets i des de totes les es feres vitals perquè es pugui desenvolupar com una persona íntegra i aconseguir que, més enllà de deixar de tenir símptomes, tingui aspiracions vitals.

tric, que depenia molt de la concepció i la mi rada de psiquiatres, i “girar el mitjó” cap a un model comunitari costarà un temps.

I per què hauríem de fer l’esforç? Què ens pot aportar la tecnologia com a professionals? Ens pot estalviar tasques repetitives, com l’ava luació de qüestionaris, i ajudar en processos diagnòstics, per exemple, fent saltar l’alarma perquè un o una pacient té un quadre d’ansie tat significativa. També ens ajudaria a fer segui ments de pacients. Per exemple, quan la per sona està bé durant un seguiment, no cal que

I diries que està tenint una bona acollida? Més per part dels pacients que dels professio nals. El que és normal perquè no hi ha hagut una bona experiència anterior ni una formació prèvia, i això dona inseguretat. Tot just aquest setembre la UOC començarà la primera assigna tura d’e-Psicologia per a tots els estudiants. I és que ho necessitaran! Han de tenir un mínim do mini de què representa l’ús de tecnologies amb els pacients. Ens avenim amb les TIC els i les professionals de la psicologia? Abans de la Covid teníem la idea errònia que molts psicòlegs i psicòlogues eren molt hàbils amb les tecnologies, i no és veritat. Saber posar un smart TV o tenir un smartphone no et capaci ta per fer-ho professionalment. Ara s’ha vist que la majoria de professionals de la salut tenen un nivell que no arriba ni a mitjà de competències digitals. Tot i que hi ha psicòlegs i grups d’inves tigació al màxim nivell (el primer xatbot el va crear un psicòleg!), en general rasquem la mit jana.

Entrevista

10 PSIARA

Com ho hem de dir: telepsicologia, e-Psicolo gia?… No tenim un terme consolidat, però a mi m’agra da e-Psicologia, amb la e d’electrònic, com e-mail. El terme paraigua va començar sent te lemedicina, però es va obrir a e-Health (e-Salut).

ANTONI BAENA (COMITÈ D’E-PSICOLOGIA): “La tecnologia no ens traurà el lloc de treball, sinó les feines més avorrides”

La pandèmia va fer que molts psicòlegs i psicòlogues comencessin a passar visita per videoconferència. Moltes fòbies ja es tracten amb realitat virtual. I les apps i els xatbots (robots que conversen) comencen a ser usats com a suport a l’atenció sanitària. Estem preparats? Què en podem esperar? Cal que ens formem? En parlem amb el Dr. Antoni Baena, director del Màster en Salut Digital (e-Health), professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i coordinador del recentment creat Comitè d’e-Psicologia del COPC.

Sí, vam abraçar la telepsicologia per urgència, però la majoria no tenia formació sobre com ferho bé. Ordinadors sense contrasenya, converses no encriptades… El gran repte és la protecció de dades, és a dir, fer que les dades de les persones a qui atenem estiguin ultraprotegides, especial ment quan són de màxima sensibilitat i intimi tat com les que nosaltres recollim. Com ho hauríem de fer?

Dr. Antoni Baena, director del Màster en Salut Digital (e-Health) professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i coordinador del recentment creat Comitè d’e-Psicologia del COPC

“Hem de deixar de dir “noves” tecnologies.

Porten amb nosaltres 30 o 40 anys!”

“La telepsicologia no és fer servir un ordinador, sinó pensar tots els processos que es faran a distància. Has de tenir contrasenya de pantalla, assegurar-te que estàs encriptant... Ens cal una formació al respecte.”

PSIARA 11

Durant el confinament, els i les professionals de la psicologia van veure clar que l’atenció per videoconferència era una sortida per poder ajudar a la gent que ho necessitava i s’hi van posar mans a l’obra però, és clar, sense gaire preparació…

Com també t’ho permet si la persona es troba en un altre país temporalment, no pot sortir de casa, etc.

Si fas servir l’ordinador, has de tenir contrasen ya de pantalla, contrasenya als arxius on tinguis les dades. I si les tens al núvol, que estiguin a empreses que t’assegurin que estan encriptades i són segures, de forma que ningú pugui accedir a Joelles.buscaria empreses que t’assegurin que es tan complint la legislació europea, que en això és molt restrictiva, que no es vendran les dades encara que siguin anònimes… la visitem personalment. Però, en qualsevol cas, sempre hi ha d’haver la supervisió d’una persona, han de ser processos molt controlats i oberts, i han de donar l’opció a la persona de poder parlar amb el o la terapeuta, i al terapeu ta de prendre decisions en contra de les conclu sions de la intel·ligència artificial (IA).

També ens permet tenir dades generals com partides, veure quines intervencions funcionen i quines no i, molt important: ens permet el contacte amb una població que potser no ha via anat mai a consulta per diferents raons: ver gonya, no sabia on anar, el seu trastorn fa que la presencialitat li faci nosa… i això et permet intervenir.

Que s’apropin sobretot a la tecnologia veient-la

“Es tracta de complementar, no de substituir. I de pensar qui serà responsable de les errades, perquè n’hi haurà.”

Pregunta’t: què necessito? Un programa de ví deo? Vaig a buscar quins programes de video conferència em resulten més fiables. Un progra ma de xat? Si busques veuràs que WhatsApp té mala premsa i Telegram està més encriptat. Es tracta de veure què necessites i quines són les característiques de cada programa.

I després, començar per coses que et resultin fàcils, còmodes, i amb programes encriptats.

Formar-se no seria opcional, no?

És difícil que et robin les dades però, si te les roben, com ha passat en altres llocs, deixes a la vista tots els teus pacients, cosa que és molt greu. S’ha de tenir una assegurança civil per to tes aquestes coses.

Com a mínim, una mínima formació sí que cal a tots els i les professionals de la psicologia, so bretot per treure la idea que la tecnologia “em fa nosa” o “em substitueix”, quan no és veritat, et substitueix en les tasques que són més tedioses.

Quina recomanació faries als professionals que t’estiguin llegint?

12 PSIARA

A més, el COPC va tenir un Codi Deontològic de la intervenció a distància que va ser pioner a Espanya i no s’ha tornat a fer res més. El Codi Deontològic ens marca molt la pràctica profes sional i hi ha d’haver una actualització clara de què és la reputació digital, com gestionar-la, etc. Però la clau és alfabetitzar digitalment als col·legiats i col·legiades. Ens falta molta alfabe tització.

D’aquestes mancances va sorgir la creació del Comitè d’e-Psicologia? Sí, la idea va sorgir a finals de 2021, en una reu nió amb el degà, Guillermo Mattioli. Vist el que havia passat durant la pandèmia, volia poten ciar l’ús adient de les tecnologies, l’ús ètic amb evidència i eficàcia, per marcar les línies més importants de treball per a tot el col·lectiu. I la meva proposta va ser crear aquest comitè de col·legiats i col·legiades amb experiència més que fonamentada i àmplia en l’ús de les tecno logies en psicologia. Quins objectius us heu marcat des del comi tè? Veure què necessitem com a professionals, què ens cal saber, i per això començarem amb una enquesta al setembre per esbrinar els usos de la tecnologia i les competències que tenim, perquè fins ara totes les competències digitals s’han estudiat en medicina i infermeria. També afavorir que els psicòlegs i psicòlogues vegin la tecnologia com una ajuda, no com una cosa que fa nosa. Que cadascú s’adapti i vegi quina ne cessitat de formació té, i quines d’incorporació d’aquestes tecnologies, potser no la necessita, potser la necessita molt. I potenciar la trans ferència de coneixement entre professionals. Perquè nosaltres pràcticament no parlem mai de tecnologia i psicologia. Als congressos se’n parla poc i sempre malament.

com un guany. Ens ha tocat molt parlar de l’ad dicció a internet, del mal ús, del cyberbullying, de les suplantacions d’identitat… i això és men ja molt la part bona que té l’ús de tecnologia amb intervenció. I que no pensin que la telepsicologia és fer ser vir un ordinador, sinó que és pensar tots els pro cessos que es faran a distància com han de ser, i això requereix formació i competències especí fiques digitals.

Què veurem pròximament? Veurem implantar-se el blockchain: un nivell màxim de seguretat que arribarà amb unes ca denes d’encriptació que faran pràcticament im possible que t’agafin les dades. Està arribant a tot arreu, sobretot a la història clínica informa titzada per intercanvi d’informació. Veurem -ja ho estem veient- aplicar la realitat virtual (VR) a tractaments de quadres com les fòbies. Per exemple, si tens por a volar, la VR re crea un avió. O com les addiccions. Per exemple, si ets fumador, la VR recrea un bar on tothom fuma per veure com et fa sentir.

PSIARA 13

i, si veiem que hi ha una eina que el que està fent és mal, ho hem de dir també. Però si no estem, no ho sabrem. Hem de treballar perquè sigui una eina que cada vegada ajudi més. No ens treurà llocs de feina? No. No si ho fem bé. És a dir, sempre hi ha d’ha ver una persona al final. Una persona que diri geixi el procés. Seran eines, no substitucions. Ara s’està parlant molt de l’IA amb la legislació. Si tens una IA que et diu: “aquest delicte corres “El que no podem fer és “això no va amb mi”, “això no és ser psicòleg”, “això és un tractament de segona línia”. Hem de ser-hi. Tutoritzant, avaluant, criticant.”

Veurem xatbots, IA de diàleg que diagnostica ran i faran seguiment a pacients. De fet, ja exis teixen. A la sanitat pública? No, aquí encara no. Són sobretot empreses americanes que han desenvolupat aquest tipus de tecnologies. Les aplicacions per ara s’estan receptant només a nivell d’Alemanya, on algu nes aplicacions s’han inclòs dins el seu sistema sanitari. Arribarà un moment en el qual estaran certificant dades com que el teu metge pot re ceptar-t’ho. Després hem de veure qui fa el se guiment d’aquestes aplicacions. Perquè en cap cas poden substituir a un professional de la sa lut mental. Ha de complementar. I molt impor tant: hem de decidir qui és el responsable de les errades, perquè n’hi haurà. És importantíssim involucrar-nos en el desenvo lupament de tota la IA dirigida a tractar trastor ns mentals, per assegurar-nos que les dades són correctes, no hi ha biaixos (de gènere, raça, etc.)

pon a aquesta llei i a aquesta altra”, doncs tu ja no l’has hagut de buscar. Aquí el mateix, si la IA et diu “Aquest pacient té aquesta avaluació en aquest qüestionari”, tu podràs tenir més temps per avaluar els resultats, no per arribar-hi. T’es talvia les tasques avorrides i monòtones.

Com ens hem d’imaginar el nostre futur com a psicòlegs i psicòlogues, en el millor dels ca sos?

Parli’ns una mica de la roboètica. De vegades quan una tecnologia ens permet fer una cosa, directament la fem perquè podem, posant al centre la tecnologia en comptes de la persona. Però arriba un moment en què hem de començar a pensar en l’ètica d’això. Hi ha mol tes coses a plantejar-se com, per exemple, quin nivell d’errada podem suportar als diagnòstics?

S’han de crear recomanacions generals, que ja n’hi ha algunes com “tota la tecnologia ha d’es tar dirigida a fer el bé, no el mal” i després s’han de crear comitès que vagin marcant la direcció en la qual ha d’anar tota la intel·ligència artifi cial relacionada amb la salut. Però és complex, perquè no tenim una ètica mundial consensua da. El que és ètic aquí en un altre país no ho és… 14 PSIARA

Ets optimista pel que fa a la relació de la nos tra professió amb les TIC?

Quan tinguis davant una persona que necessi ti una intervenció, tindràs diferents opcions de comunicació, diferents aplicacions per donar-li, diferents vídeos, tutorials, eines de realitat vir tual… Tot això ho tindràs a l’abast i podràs crear un paquet d’intervenció que t’ajudarà claríssi mament, primer a continuar l’avaluació cons tant (per si l’avaluació prèvia no ha estat la més correcta) i aniràs donant-li cada vegada més ei nes amb la teva tutorització com a professional, que per això t’han facultat, de cara a superar la problemàtica que tingui.

Molt optimista! No puc ser d’una altra forma. Les TIC ja estan aquí. Tenim la mania de dir “les noves tecnologies” i no són noves. Porten 30 i 40 anys! Però no les hem incorporat com una qües tió clàssica. Tothom té un telèfon, oi? Doncs li pots enviar coses, li pots enviar recomanacions, per tant, això és una ajuda impressionant. Però ho hem de fer bé, des del principi, i no anar a remolc. Per això el Col·legi ha fet molt bé creant aquest comitè, perquè pensi com hem de ges tionar les coses de cara a 5-10 anys vista. I no fer el mateix que estan fent altres professionals, sinó pensant en les necessitats de les psicòlo gues i els psicòlegs.

Un 10? Un 0,1%? Un 20% ja és suficient?

La psicología positiva coaching – “The utilisation of Positive Psychology Coa ching in organisations to enhance mental heal th, wellbeing and capability building for all”, a cargo de la Prof.ª Suzy Green (AU) - “Psicología Coaching y bienestar organizacio nal: una mirada desde la psicología positiva”, a cargo de la Prof.ª Marisa Salanova (ES). - “Positive Psychology Coaching for team resi lience”, a cargo de la Prof.ª Ilona Boniwell (UK).

PSIARA 15

El congreso tuvo lugar el 19 y 20 de mayo de 2022, en horario de mañana y tarde, y siguió la estela de los eventos que, anualmente, organiza la International Society for Coaching Psycholo gy (ISCP), sociedad con la que el COPC tiene fir mado un acuerdo de colaboración desde el año El2011.evento, que contó con traducción simultánea (castellano-inglés e inglés-castellano), se centró en la práctica y la investigación de la Psicología ElCoaching.programa estructurado en 22 sesiones conse cutivas (conferencias, ponencias y panel de ex pertos y expertas), corrió a cargo de ponentes invitados, todos ellos psicólogos y psicólogas coaches de reconocido prestigio, tanto nacio nales como internacionales (Australia, Dina marca, España, Irlanda, Italia, Nueva Zelanda, Reino Unido, Serbia y Sudáfrica), que aborda ron los siguientes bloques temáticos:

12TH INTERNATIONAL CONGRESS OF COACHING PSYCHOLOGY-SPAIN 2022 Activitats

Para celebrar el 10.º aniversario de la Sección de Psicología Coaching, el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC) organizó el 12th International Congress of Coaching Psychology-Spain 2022 (Virtual), bajo el lema “Psicología Coaching para la adaptación de las organizaciones y las personas a los cambios en los próximos 10 años”.

SANCHEZ-MORA VICEPRESIDENTA HONORARIA DE LA ISCP

Carmen Santos. presidentA de la sección de psicología coaching del COPC I MAITE

– “La supervisión en Psicología Coaching como estrategia para mejorar la calidad y promover la excelencia profesional”, a cargo de Francisco S. Romero (ES).

Los programas de psicología coaching positi va que se aplican en las organizaciones tienen como resultado la mejora de la salud mental de las personas, el bienestar organizacional, la potenciación de equipos de trabajo resilientes y una transición positiva en el lugar de trabajo, incluso, en entornos hostiles como han sido los derivados de la pandemia COVID. Los estudios evidencian el impacto del bienestar por la COVID utilizando el modelo PERMA ( ning-Achievementtive-Emotions-Engagement-Relationships-MeaPosi ).

La tecnología permite ofrecer sesiones de coa ching online llegando a más empleados y pa sando así de un enfoque tradicional centrado en el rendimiento, a otro centrado en el bienestar Las plataformas tecnológicas son la vía que permiten la democratización del coaching.

La pandemia también ha obligado a las organi zaciones a adaptarse a circunstancias que cam bian con rapidez. Para ello es necesario que los equipos sean ágiles y resilientes, desarrollando un trabajo online, que se han visto obligados a practicar de forma brusca e intensa.

– “Competencias del psicólogo o psicóloga coach para un Acompañamiento Relacional Per sonalizado (APR)”, a cargo de la Dra. Elvira Re che (ES).

– “The benefits of Coaching Psychology super vision: cui bono?”, a cargo de Sam Farmer (NZ).

– “Supervisión y desarrollo de competencias en coaching”, a cargo del Dr. Miguel García (ES)

– “Visualizando al pisólogo o psicóloga coach competente”, a cargo de la Dra. Maite Durán (ES).

– “An emergency room or a good habit? How Italian coaches are using supervision”, a cargo de la Prof.ª Silvana Dini (IT).

En la supervisión son protagonistas el psicólogo o psicóloga coach que supervisa y el psicólogo o psicóloga coach supervisados. Hay competen cias previas de ambos y otras que se desarrollan durante el proceso. Los tres ejes principales son las competencias para supervisar, las compe tencias para recibir la supervisión y las compe tencias para ejercer el coaching.

Guillermo Mattioli, Carmen Santos, Josep Vilajoana, Maite Sánchez-Mora, Siobhain O’Riordan i Stephen Palmer

16 PSIARA

Competencias y supervisión

– “Navigating transitions in the workplace through Coaching Psychology”, a cargo del Prof. Stephen Palmer (UK) y la Dra. Siobhain O’Rior dan (UK).

A través de casos prácticos, se pone de relieve el rol de la psicología coaching en la gestión del talento humano en entornos VUCA.

– “La Psicología Coachig como herramienta de apoyo a los procesos de transición”, a cargo de Xavier Montero (ES).

Por primera vez, se presentan los resultados de la encuesta sobre la supervisión de coaches de EMCC, ICF Italia, AICP, SCP Italy lanzada en ene ro Profundiza2022.

– “Leader as coach: Coaching Psychology for fostering business ethics”, a cargo de la Dra. Jelena Pavlovic (RS)

Se resalta la necesidad de desarrollar meta competencias que sean sostenibles, ecológicas y evolutivas, siendo crucial para el futuro de los psicólogos y psicólogas coaches el poder desa rrollar competencias relacionales evolutivas.

– “Procrastination from many angles: an applied approach to a common problem”, a cargo de Jayson Moran (IE).

PSIARA 17

El desarrollar metacompetencias permiten al psicólogo o psicóloga coach hacer un acompa ñamiento más efectivo y de mayor calidad, in fluyendo tanto en la construcción de la relación como en el proceso de coaching.

– “One Model: developing an integrated approach to coaching psychological informed practice”, a cargo del Prof. Jonathan Passmore (UK).

Otras metodologías y modelos

El coaching ejecutivo es una herramienta muy potente en el ámbito de la gestión del talento.

La supervisión es estratégica para mejorar la ca lidad de las intervenciones profesionales y, por tanto, uno de los mejores procesos acelerado res del desarrollo y crecimiento de las compe Sietetencias.son las partes beneficiadas de la supervi sión: la persona supervisora, la persona super visada, la persona coachee del supervisado, las organizaciones que ofrecen coaching, la organi zación de la persona coachee, la profesión del coaching y el sistema más amplio.

en el valor percibido por los psicólo gos y psicólogas coaches y por coaches, los be neficios esperados, los motivos para contratar la supervisión, los principales obstáculos para la contratación y los criterios de selección de las personas supervisoras.

– “Building a strong dialogical relationship in coaching”, a cargo del Prof. Reinhard Stelter (DK).

– “Equipos EVO: entornos colaborativos a través de la Psicología Coaching relacional”, a cargo de Joan Quintana (ES).

– “El rol de la Psicología Coaching en la gestión del talento humano en entornos VUCA”, a cargo del Prof. Joan Boada (ES).

– “Coaching ejecutivo y liderazgo desde la ges tión del talento”, a cargo del Prof. Roberto Luna (ES).

– “La Rueda de Motivos y el APM: un modelo va lidado y una potente herramienta para la trans formación personal y organizacional”, a cargo la Dra. Beatriz Valderrama (ES)

Los entornos VUCA (Volatility-Uncentainty-Com plexity-Ambiguity) y la complejidad de las or ganizaciones implican nuevos modelos de relación, de liderazgo, donde cada profesional aporta al equipo su conocimiento y colabora ción para alcanzar los objetivos comunes.

– “Getting out of flatland to make real changes in our world”, a cargo de la Dra. Anna-Rosa le Roux (ZA).

– “Liderazgo sistémico”, a cargo de Íngrid Que ralt (ES).

Los procesos de transición laboral son idóneos para aplicar la psicología coaching. Es una for ma innovadora, que humaniza y minimiza ries gos al afrontar transiciones y desvinculaciones.

Cambios en el proceso de coaching (estructu ra más flexible; nuevas herramientas digitales; plataformas telemáticas, pools de servicio; de mocratización del coaching…).

Utilizada en entornos de talento, se encuentra vinculada a la gestión por competencias y la cul tura del talento.

“

El congreso se cerró con un interesante PANEL sobre “El futuro de la Psicología Coaching en las Organizaciones”, en el que participaron ex pertos psicólogos y psicólogas coaches de Espa ña (Roberto Crobu, Pilar del Pueblo, Luis Picazo y Francisco S. Romero), Italia (Silvana Dini, Sara Del Lungo, Luisa La Via e Ida Sirolli), Nueva Ze landa (Sofia Garcia) y Sudáfrica (Anna-Rosa le Roux). Ante una disciplina ya madura y con una pers pectiva esperanzadora (“la conversación segui rá siendo la herramienta clave para todos los agentes de las organizaciones”), coincidieron en desgranar algunas ideas:

18 PSIARA

Desde la psicología coaching, se puede favore cer el liderazgo sistémico y facilitar el desarro llo del sistema y un equilibrio adecuado entre lo aportado y lo recibido. Puede decirse que el concepto de líder como coach ha sido ampliamente aceptado en las or ganizaciones por impactar directamente sobre el desarrollo; pero ahora, además, es necesario justificar el proceso ético del coaching.

El modelo “La Rueda de Motivos” y el cuestio nario “Análisis del Perfil Motivacional” (APM) facilitan el autodescubrimiento e impulsan el cambio consciente e intencional en las perso nas, los equipos, los líderes y la organización como sistema. Aplicado durante los procesos de coaching, se pueden desarrollar competencias de inteligencia emocional y mejorar los estilos de liderazgo.

One Model” es un modelo que integra enfo ques de coaching conocidos en un sistema con 4 cuadrantes (Do-Feel-Sense-Think) relaciona Sedos.destaca la procrastinación como un desafío importante para los trabajadores remotos. Téc nicas durante el proceso coaching que pueden ayudar a vencer la procrastinación son: entrevis ta motivacional, enfoque cognitivo conductual, psicología positiva y ciencias conductuales. Necesitamos nuevas soluciones para facilitar la transformación psicológica e incluir la ecop sicología en los procesos de coaching. De esta forma, se pueden adoptar perspectivas alterna tivas más amplias, siempre en un estado centra do en el mundo. A destacar que el proceso de coaching es una buena oportunidad para crear conciencia. Formamos parte de un mundo glo bal, y entre las funciones profesionales puede estar el hacer del coaching un movimiento para el cambio.

• Nuevas competencias profesionales (inteli gencia emocional, resiliencia, empatía, optimis mo, humildad, inclusión, respeto, relevancia cultural…), asociadas a metacompetencias (au toestima, autoconocimiento, autorregulación y •autodesarrollo).

La dimensión dialógica, la narrativa-colaborati va, la del valor y el feedback como práctica re flexiva colaborativa y orientada a resultados, un espacio común de resonancia, son dimensiones clave para la construcción de la relación dialó gica en un coaching de tercera generación.

• Entornos VUCA y cambio de paradigma (en lu gar de pensar en recuperación, hay que hacerlo en clave de transformación: realidad digital, vir tual, telemática, inteligencia artificial, metaver so, sostenibilidad…).

•

PSIARA 19

•

Identidad y visibilidad profesional (foco en la salud mental pública, en la diferenciación, en el valor añadido; visibilidad no solo hacia afuera, sino también hacia dentro; modelos científicos y profesionales; ética y deontología profesio •nal…).

Cambios y retos, una oportunidad (nuevos nichos de mercado; perspectiva de equipo; or ganizaciones resilientes; ecopsicología; sosteni bilidad; gamificación; alianzas…).

Capacitación y supervisión (inversión conti nuada, imprescindible para una praxis rigurosa, de calidad, en beneficio de la persona coach, de la coachee y del servicio de coaching).

Lógicamente, no se pasó por alto la responsabi lidad individual que tienen las personas profe sionales de la Psicología Coaching, en muchas de ellas, ni tampoco la responsabilidad institu cional de las asociaciones profesionales de la Psicología, en otras. Y, explicitando la necesidad e intención de reno var ambos compromisos, se clausuró el evento, que contó con el seguimiento online de casi un centenar de personas.

DOLOR I PSICOLOGIA: NECESSÀRIA ESPECIALISTA DOLOR?

PER QUÈ ÉS

Desafortunadament, malgrat tota l’evidència i reconeixement disponible, moltes vegades no adoptem aquesta perspectiva, i això pot tenir efectes negatius en les persones que pateixen dolor i la societat (vegeu Beneitez i Nieto, 2016, per una revisió exhaustiva). En aquest sentit, pot ser perillós mantenir una perspectiva dua lística ment-cos, polaritzant el dolor com a físic o psicològic. Aquesta diferenciació no té sentit, en la mesura de què l’experiència del dolor és única i construïda de forma única per a cada persona, a partir de la interacció de múltiples factors. Però és que a més de no tenir sentit, pot portar a l’estigma de la persona amb dolor. En 1. El dolor: un fenomen biopsicosocial que requereix la nostra atenció El dolor és una experiència subjectiva, desagradable, que cada persona construeix i viu d’una manera particular. L’experiència personal del dolor es construeix a través de la interacció de factors de diferent naturalesa, entre els quals destaquem factors socials, psicològics i biològics

Així ho reconeix l’Associació Internacional per a l’Estudi del Dolor (IASP) i múltiples treballs científics. Partint d’aquesta idea, no hi ha dubte que el dolor s’ha d’abordar des d’una perspec tiva multidisciplinària, abordant tots els factors que hi intervenen. Això també està clar a la li teratura científica que mostra que els trastorns d’elecció són els multicomponents (Scascighini, Dober-Spielmann, i Sprott, 2008).

EN

“Pot ser perillós mantenir una perspectiva dualística mentcos, polaritzant el dolor com a físic o psicològic.”

Mayte Serrat i Rubén Nieto Luna, Grup de Treball de Dolor Crònic DEL COPC

LA PERSONA

Reflexiópràcticai 20 PSIARA

efecte, atribuir el dolor a causes psicològiques pot portar a interpretar que la persona s’ho està inventant o que no hi ha un problema real. Com a conseqüència, poden no rebre un tractament Ésadequat.també molt rellevant considerar el nombre de persones que pateixen problemes de do lor. 1 de cada 10 adults pot experimentar dolor crònic a Europa (Breivik et al., 2006), amb unes conseqüències molt variades, tant per la perso na que el pateix com per les persones del seu entorn i la societat en general. Així, les persones amb dolor persistent poden desenvolupar pro blemes de salut mental, com trastorns de l’estat d’ànim o trastorns d’ansietat. Encara que moltes vegades és complicat un diagnòstic clar, el cert és que el malestar psi cològic en persones amb dolor és molt freqüent i es pot manifestar en múltiples formes com an sietat, ira, culpa o frustració, entre altres. Les di ficultats per a la participació en les activitats de la vida diària i social són també freqüents, afec tant també a les persones de l’entorn. L’impacte en la qualitat de vida en la persona i el seu entorn acostuma a ser habitual; però també impacta de forma econòmica en la societat. A Espanya s’es tima que el cost total (considerant despeses di rectes i indirectes) podria ser de 16.000 milions d’euros anuals (Torralba, Miquel i Darba, 2014).

En aquest punt, és pertinent fer referència a què s’entén per dolor crònic. Es considera habitual ment que existeix un problema de dolor crònic quan apareixen episodis de dolor durant un període de com a mínim tres mesos. Malgrat això, no hi ha un consens total en la comunitat científica amb relació a quin hauria de ser el pe ríode mínim per considerar que el dolor és crò nic. En qualsevol cas, nosaltres considerem que és important actuar tan aviat com es pugui quan existeix un problema de dolor que es repeteix al llarg del temps, i així prevenir conseqüències negatives futures. Si parlem de dolor crònic, podem parlar també d’un dolor més limitat en el temps? En efecte, podem parlar de dolor agut per aquell que té una duració limitada i a més pot tenir una fun ció rellevant per a nosaltres. Ens referim als do lors que ens indiquen que quelcom en el nostre organisme no va bé (per exemple, quan un do lor a la zona abdominal molt intens ens indica la possibilitat d’una apendicitis), o que cal evitar fer quelcom per no fer-nos mal (per exemple, quan el dolor ens indica que hem d’evitar moure una part del cos en la que hem patit una lesió i encara ens hem de curar). En aquests casos, po dríem dir que el dolor té una funció adaptativa i necessària per a la nostra supervivència. Però, malauradament, també existeixen dolors aguts que haurien de ser evitables perquè generen malestar i no tenen aquesta funció. Són múltiples les situacions, tantes que a vega des no li donem la importància que tenen per què les considerem puntuals, però per nosaltres és important proporcionar solucions. Per exem ple, ens referim a quan rebem una vacuna (en especial en els infants) i no fem res per evitar el malestar associat i el dolor. O quan anem al dentista, i es té poca cura per distreure la nostra atenció i que percebem amb menor intensitat el Perdolor.últim, és important també remarcar que en cara que el dolor agut sigui més delimitat en el temps i acostumi a presentar una localització més concreta, és igualment subjectiu i depen PSIARA

21

La PNE es basa en quatre aspectes clau: (1) el dolor no és una mesura de com es troben els teixits; (2) hi ha molts factors tant físics, com psicològics com socials que modulen la percep ció del dolor; (3) la relació entre el dolor i l’estat dels teixits és menys congruent a mesura que el dolor s’allarga en el temps i (4) el dolor es pot comprendre com una relació amb la percep

què es pugui entendre que el dolor no és fruit d’un dany tissular sinó d’una avaluació (errònia o no) del cervell (Nijs et al., 2014). Emfatitza la idea que qualsevol evidència creïble de dany als teixits pot incrementar el dolor i qualsevol evidència creïble de seguretat als teixits podria disminuir la percepció dolorosa (Moseley y But ler, 2015). Es pretén canviar les creences sobre el dolor de la persona, fer-ne una reconceptua lització i entendre com funciona per a la nostra supervivència. Això afavoriria un canvi en les creences negatives i les cognicions errònies so bre el dolor.

drà de cada persona. Per això, les estratègies d’intervenció que haurem d’aplicar en el dolor agut hauran de ser també des d’una perspectiva biopsicosocial.

2. Educació en Neurociència del Dolor (PNE: Pain Neuroscience Education) Quan es parla de l’educació com un dels princi pals components a incloure dins els programes multicomponents per persones amb dolor per sistent, les guies de pràctica clínica acostumen a referir-se a l’educació sanitària o la psicoeduca ció. L’educació sanitària per si mateixa, sense combinar-la amb altres estratègies terapèuti ques, no ha mostrat millores en el dolor, fun cionalitat o qualitat de vida. I l’educació que es basi en un model biomèdic no només seria infectiva per disminuir el dolor crònic sinó que a més podria augmentar l’ansietat i la por. Hi ha una altra estratègia educacional que apor ta els coneixements de la neurociència: l’educa ció en neurociència del dolor (PNE). Ha sigut extensament investigada amb relació al dolor crònic i aporta evidència tant de la seva efecti vitat com en la forma en què s’hauria d’aplicar. Ajuda a fer una reconceptualització del dolor, procés que ajuda als pacients a poder afrontar correctament la seva malaltia (Moseley, 2004; La2007).PNE, de forma similar a la psicoeducació clàssica, ajuda als pacients a comprendre com es produeix el dolor, què senten i entendre que no hi ha uns marcadors que puguin objectivar aquest dolor. Tanmateix, la PNE focalitza en “Aprendre correctament la reconceptualització del dolor obre les portes a què la persona pugui poder utilitzar estratègies d’afrontament més adaptatives que ajudarien a disminuir la percepció del dolor i millorar la qualitat de vida de les persones amb dolor.”

22 PSIARA

ció de perill que puguin tenir els teixits. Els dos aspectes més importants d’aquesta nova con ceptualització serien que, davant la percepció de perill d’un teixit, a més a més del dolor hi ha altres respostes del SNC que també estan impli cades (Figura 2.1.), i que és aquesta percepció d’amenaça la que acabarà determinant la res posta conductual, i no l’estat o l’amenaça real dels teixits (Moseley y Butler, 2015). Figura 2.1. Factors implicats en la percepció d’amenaça dels teixits del cos (extreta de l’article original de Mosely, 2007). Clic en la imatge per ampliar. Moltes de les aproximacions que es basen en una perspectiva cognitiva-conductual (CBT) tenen en compte les interaccions entre factors ambientals, les cognicions i els comportaments. Modificant aquestes cognicions problemàti ques i les creences errònies, s’intenta millorar els símptomes i els comportaments disfuncio nals. Aquestes premisses, on s’assumeix que el dolor és una resposta mediada cognitivament i que es pot arribar a disminuir la seva percepció modificant creences errònies, es comparteixen amb els principis de la PNE. Però la CBT segueix tenint de base la idea d’ensenyar al pacient a gestionar el seu dolor, a donar-los eines per aprendre a conviure millor amb el dolor. En can vi, la PNE no està tan enfocada a la gestió del dolor sinó al seu tractament, considerant que el patiment no és l’únic opcional.

En algun moment des de la CBT es va produir un canvi conceptual, acceptant que el dolor podria ser modificat a través de les cognicions, creen ces i comportaments però no el suficient per a aconseguir ser eliminat. És en aquest canvi con ceptual en què la PNE es diferencia dels compo nents educatius implicats en els abordatges de la CBT. Això ha portat a conceptualitzar errònia ment la PNE al llarg de més de 15 anys (Taula 2.1.), confonent-la amb alguns aspectes de la CBT, com ara aprendre a gestionar les tasques de la vida diària o ensenyar a moure’s tot i expe rimentar dolor, aspectes que no formen part de la PNE (Moseley i Butler, 2015).

Taula 2.1. Conceptes erronis sobre la PNE en els últims 15 anys (traduïda i adaptada de l’article original de Moseley i Butler, 2015). Clic en la imat ge per ampliar.

PSIARA 23

La PNE és, per tant, un tractament que pot arri bar a tenir un paper molt important en la pre venció del dolor crònic o persistent després d’una lesió aguda i que s’hauria d’incloure no només en tots els abordatges relacionats amb el dolor crònic sinó també en tots aquells pro cessos aguts. Cal assenyalar que la PNE també inclou una part d’exercici físic terapèutic, con siderant que és una part essencial de les guies

evitar-lo) estan relacionats amb un pitjor ajus tament al dolor. Amb aquest constructe i el de la por-evitació s’ha proposat el model que es presenta en la següent figura (Vangronsveld, Pe ters, Goossens, & Vlaeyen, 2008). Gràfic 2. Model de la por-evitació. Clic en la imat ge per ampliar. Estats d’ànim com l’ansietat i la depressió també poden exacerbar el dolor, a la vegada que el fet de patir dolor pot exacerbar aquests estats d’ànim, tot creant un cercle viciós. Tam bé, per posar un darrer exemple, si les persones del voltant de la persona amb dolor reforcen les conductes de dolor (mostres de dolor de la per sona) poden fer que aquestes succeeixin més freqüentment. Aquestes, i moltes altres varia bles desencadenants, deixen clar la importàn cia de la psicologia per entendre el problema de dolor de les persones i com les pot ajudar per a sortir d’aquest cercle viciós que perpetua la simptomatologia. Donar estratègies per a la confrontació (i no l’evitació) serà clau en tot pro cés de recuperació.

3. Per què el psicòleg pot ajudar a les persones amb dolor? Amb el que hem comentat fins ara, és clar que la persona psicòloga té un rol fonamental en el maneig tant del dolor agut com del dolor persis tent que es va repetint al llarg del temps, en tant que el dolor és una experiència multidimensio nal i per la que és necessària una intervenció interdisciplinària. Però, en aquesta secció ho desenvoluparem una mica més. En primer lloc, tal com hem explicat en l’apar tat anterior, l’experiència del dolor la configura el cervell a partir de la interacció de múltiples factors de diferent naturalesa, i entre aquests tenen un rol molt important els factors psicolò gics (vegeu gràfic 1). Gràfic 1. Esquema dels desencadenants del do lor. Clic en la imatge per ampliar.

24 PSIARA

“El psicòleg o psicòloga pot ajudar a treballar aspectes com el catastrofisme, la depressió o la hipervigilància el que ajudarà a disminuir la discapacitat, la por al moviment i confrontar les situacions amb una por proporcionada.”

Com pensem, com ens sentim i com actuem (i com actuen els altres quan en resposta al nos tre dolor) poden modular l’experiència del do lor. Així, per exemple, existeix molta literatura científica que mostra que els pensaments catastròfics (patró de pensament caracteritzat per pensar que el dolor persistirà, pensar-hi constantment i pensar que no es pot fer res per

En segon lloc, i en conseqüència en part al que tot just hem comentat, els tractaments per a per basades en l’evidència per a l’abordatge dels trastorns amb dolor crònic. L’objectiu principal ja no seria tant la millora de la qualitat de vida sinó trobar un tractament realment efectiu pel dolor on la persona pogués tornar a recuperar la seva vida personal, social i laboral.

La figura d’un fisioterapeuta serà també bàsica per a fer un programa d’exercici terapèu tic que ajudi a “demostrar” al cervell que pot existir el moviment sense un greu agreujament de la simptomatologia i que és una part fona mental de la PNE i del procés de recuperació a través de la confrontació. Al cervell, com amb totes nosaltres, cal demostrar-li amb fets que el moviment pot no ser perillós, no només amb paraules i explicacions. Així, podem ajudar a les persones amb dolor amb PNE, tècniques de reestructuració cognitiva (per afrontar els seus pensaments catastròfics, per exemple), educant a les famílies i com afecten les seves respostes, entrenant en relaxació… per treballar aspectes fonamentals a nivell cognitiu i emocional.

Les persones amb dolor poden apren dre a viure les seves vides malgrat que tinguin dolor, però necessiten un procés d’adaptació i no és gens fàcil 4. Mites i idees errònies Volíem acabar aquest breu escrit fent referència a alguns mites o idees errònies que encara hi ha a la societat en general i a vegades també en el sector professional, i que poden acabar afectant la cura dels problemes de dolor. Alguns ja els hem esmentat, però considerem que el nostre rol professional pot ser important i, per tant, pot resultar adient desenvolupar-ho una mica més. 4.1. La persona s’està inventant el dolor

4.3. Dolor en infants i persones grans Es tendeix a dir que els infants i les persones grans no tenen els mateixos nivells d’intensitat de dolor que les persones en edat adulta.

4.2. Dolor psicògen Tal com comentàvem, hi ha molts factors psi cològics implicats en l’experiència del dolor. Però això no vol dir que sigui en si mateix psi cològic i encara menys si es malinterpreta el terme psicològic per comprar-lo amb quelcom inventat o que un està una mica “boig”. El dolor és una opinió del cervell, que no té una relació directa amb la quantitat de dany físic que es pu gui patir sinó que té relació amb la “quantitat” d’amenaça o perill que el cervell interpreta que una lesió potencial o real pot generar.

A banda de la conceptualització, avaluació i in tervenció, la psicologia pot contribuir a millorar l’enteniment que la població té d’un problema tan freqüent i amb tant impacte com és el dolor. Aquí és important que puguem informar dels avenços científics als professionals, pacients i societat en general. Intentar també lluitar con tra l’estigma que suposen els problemes de sa lut com aquests en moltes ocasions. En aquest sentit, a nivell social es pot moltes vegades es tigmatitzar per desconeixement a les persones amb dolor que reben intervencions de caràcter psicosocial, per idees del tipus “si va al psicòleg el dolor no és real, és psicogen”. També, però existeix en la societat el que anomenem la tira nia de la superació. La societat empeny a la per sona a superar el dolor, no validant el malestar que pot generar-li i la pèrdua que pot suposar patir dolor crònic, amb frases com “vinga de tot s’aprèn”.

sones amb dolor han de contemplar intervenció psicològica integrada dins un equip multidisci plinari.

PSIARA 25

Tot i que aquestes tècniques i altres se solen configurar en paquets de tractament estandar ditzats i s’ofereixen sovint en format grupal, és necessari emfatitzar la necessitat de crear in tervencions tan individualitzades com sigui possible. Creiem que qualsevol intervenció ha de començar amb una anàlisi funcional de la situació (amb la corresponent avaluació) i l’ex periència particular de cada persona, per tal de definir el mapa que ha de guiar la intervenció.

Moltes vegades el fet que no existeixi una me sura objectiva o una causa fàcilment identifica ble pot portar al fet que la societat pugui pen sar que la persona s’està inventant el seu dolor. Però no és possible inventar-se o autosugges tionar-se per sentir dolor, no es crea voluntària ment. El dolor sempre és real i es genera amb independència del que la persona pugui opinar o pensar. Un bon exemple el tenim amb el dolor del “membre fantasma”. És possible tenir dolor sense un cos físic i és exactament igual de real com si es tingués aquella part física. Cal tenir en compte que la nocicepció no és necessari ni su ficient per a generar dolor.

en perill no només és normal sinó que és desi tjable. Però quan ja no compleix amb aquesta funció de supervivència i de protecció cal donar eines i recursos per a una reeducació que faciliti la disminució de la simptomatologia. Pressupo sar que patir dolor és normal i que, per tant, ens hem d’habituar a la seva percepció i que no hi ha solució no seria una aproximació correcta. El dolor es pot reeducar i és important fer-ho per a recuperar la màxima qualitat de vida. 4.5. Patir dolor és només de dones En algunes malalties com la Fibromiàlgia (FM) es diu que és una malaltia de dones o del sexe femení. Les diferències en la prevalença entre dones i homes podria variar (Wolfe et al., 2013; 2018) augmentant el percentatge d’homes fins a aproximadament el 30% (havent-hi 2,3 dones afectades per cada home), amb la qual cosa els nostres resultats podrien no ser generalitza bles a tota la població. Aquesta limitació posa de manifest el problema de l’infradiagnòstic de l’FM en el sexe masculí potser a causa d’estig mes socials pel caràcter femení de la mateixa malaltia i l’estereotip de fortalesa dels homes davant el dolor. Es considera que la selecció i la confirmació del diagnòstic que s’utilitza tant en clínica com en investigació és esbiaixada per què no té en compte la veritable magnitud de la prevalença de l’FM en el sexe masculí, sobre dimensionant així la de les dones (Wolfe, et al., És2018).urgent i necessari que la perspectiva de gè nere s’apliqui en tots els àmbits, i el context del dolor no n’és una excepció.

Amb aquesta gràfica es posa en evidència com la relació amb dany físic, en aquest cas lesions degeneratives amb el grau de dolor reportat no té una relació directa. A més, també evidencia com no hi ha una correlació directa entre d’edat i el grau de dolor percebut. Cal doncs tornar a posar l’èmfasi en el context de l’individu més enllà del seu gènere o l’edat i entendre que són els contextos de perill que pugui interpretar el cervell els que més correlacionaran amb el do lor. 4.4. Patir dolor és normal És possible reeducar al nostre cervell perquè deixi d’interpretar en clau de perill o amenaça determinats factors, sobretot aquells relacio nats amb el dolor crònic o persistent. Tenir do lor quan alguna part del nostre cos pot estar

26 PSIARA

Una imatge de la correlació entre dolor i malal ties degeneratives s’ajudarà a posar-ho en con text. Clic en la imatge per ampliar.

•

•

PSIARA 27

•REFERÈNCIES:Beneitez, I., & Nieto, R. (2017). Do we unders tand pain from a biopsychosocial perspective? A review and discussion of the usefulness of some pain terms. Pain management, 7(1), 41–48. https://doi.org/10.2217/pmt-2016-0024

• Moseley, G. L. (2007). Reconceptualising pain according to modern pain science. Physical Therapy Reviews, 12(3), 169–178. org/10.1179/108331907X223010org/10.1179/108331907X223010”>https://doi.https://doi.

• Moseley G. L. (2004). Evidence for a direct rela tionship between cognitive and physical change during an education intervention in people with chronic low back pain. European Journal of Pain (London, England), 8(1), 39–45. https://doi. org/10.1016/S1090-3801(03)00063-6

•

•

• Moseley, G. L., &amp; Butler, D. S. (2015). Fifteen Years of Explaining Pain: The Past, Present, and Future. Journal of Pain, 16(9), 807–813. https:// doi.org/10.1016/j.jpain.2015.05.005 Nijs, J., Malfliet, A., Ickmans, K., Baert, I., &amp; Meeus, M. (2014). Treatment of central sensitiza tion in patients with ‘unexplained’ chronic pain: an update. Expert Opinion on Pharmacotherapy, 15(12), 1671–1683. https://doi.org/10.1517/14656 566.2014.925446 Scascighini, L., Toma, V., Dober-Spielmann, S., &amp; Sprott, H. (2008). Multidisciplinary treatment for chronic pain: a systematic review of interventions and outcomes. Rheumatology (Oxford, England)</em>, 47(5), 670–678. https:// doi.org/10.1093/rheumatology/ken021 Torralba A, Miquel A., I Darba J (2014). Situación actual del dolor crónico en España: iniciativa “Pain Proposal”. Revista de la Sociedad Española del Dolor, 21, 16-22. Vangronsveld, K., Peters, M., Goossens, M., &amp; Vlaeyen, J. (2008). The influence of fear of movement and pain catastrophizing on daily pain and disability in individuals with acute whiplash injury: a daily diary study. Pain, 139(2), https://doi.org/10.1016/j.pain.2008.05.019449–457.

• Breivik, H., Collett, B., Ventafridda, V., Cohen, R., y Gallacher, D. (2006). Survey of chronic pain in Eu rope: prevalence, impact on daily life, and treat ment. European Journal of Pain, 10(4), 287-287.

En aquest article farem el recull de l’experiència de col·laboració que hem dut a terme al Cen tre de Desenvolupament Infantil i Atenció Pre coç –Institut Municipal de Serveis Personals de l’Ajuntament de Badalona (en endavant CDIAPIMSP) i l’Hospital Germans Trias i Pujol (en en davant HGTIP) en l’atenció als nadons d’alt risc i a les seves famílies. Des dels seus inicis el CDIAP-IMSP ha tingut com a prioritat la intervenció comunitària i preventi va, amb l’objectiu que els infants i les seves fa mílies siguin atesos amb una mirada global, des dels entorns naturals on es troben, col·laborant amb els serveis educatius, de salut i socials de la Unciutat.dels nostres projectes de col·laboració ha estat amb HGTIP. Inicialment, a partir del 1989, Autoria: Mª Teresa Batlle Casas Psicòloga i logopeda CDIAP-IMSP Núria Eixarch Serra Psicòloga General Sanitària

i directora Metgessa,DolorsCDIAP-IMSPVallsSireraexperta en seguiments Neuropsicològics de petita infància WifredoCDIAP-IMSPCoroleu Lletget Metge, cap de la Unitat Neonatal, HGTiP 2006-2020 L’ATENCIÓ ALS NADONS D’ALT RISC I A LES SEVES FAMÍLIES: EXPERIÈNCIA DE COL·LABORACIÓ ENTRE CDIAP-IMSP DE BADALONA I HOSPITAL GERMANS TRIAS I PUJOL INTRODUCCIÓ DE L’ARTICLE: POTS LLEGIR LA VERSIÓ INTEGRA A L’ENLLAÇ DEL FINAL Reflexiópràcticai 28 PSIARA

fent el seguiment de nadons d’alt risc i poste riorment, a partir de 2007, incorporant-nos a la Unitat Neonatal arran d’una petició feta pel cap de neonatologia, el Dr. W. Coroleu. El període neonatal és sempre una època d’especial vulne rabilitat, per al nen i la família, i pot comportar un risc d’afectació del seu neurodesenvolupa ment. Si a això li afegim l’ingrés a la Unitat Neo natal, aquest risc augmenta.

Al llarg d’aquest article expliquem la metodolo gia seguida a través de vinyetes clíniques per fer més entenedor el treball clínic que s’ha realitzat amb els nens, les famílies, l’equip d’infermeria, l’equip de neonatòlegs i els diferents caps.

A llarg d’un any veiem un número aproximat de 200 nens i nenes i les seves famílies que són ate sos a la Unitat, i treballem amb uns 60 profes sionals (infermeres, auxiliars, pediatres i caps) que incideixen en l’atenció a l’infant i a la seva Durantfamília.

Després d’aquesta sol·licitud genèrica, “d’ajudar a cuidar millor”, es va consensuar que fóssim els professionals del CDIAP els que proposéssim la metodologia més adequada a emprar, segons els nostres coneixements, experiència i disponi bilitat.

PSIARA 29

Els lectors i lectores de la revista Psiara podeu llegir l’article sencer en aquest document en PDF. Els autors i autores esperen que us interes si la lectura. Pots llegir i descarregar el document aquí

els anys de col·laboració hem vist com la Unitat ha passat per diferents moments que hem pogut anar acompanyant perquè la nostra presència ha estat fixa i estructurada setmanal ment, i només interrompuda en època de va Encances.elrecorregut d’aquests 13 anys dins de la Unitat, hem pogut copsar com en el seu dia a dia, l’equip de professionals ha anat incorpo rant la comprensió de les vivències emocionals que s’hi donen i les seves interrelacions, tenint present que la Unitat la conformen nens, famí lies i personal mèdic i d’infermeria.

La preocupació del cap de la Unitat per millorar l’atenció global durant l’ingrés i la hipòtesi que una comprensió global dels nens i de les seves necessitats, una millora de la interacció en l’en torn de la Unitat i una atenció individualitzada de l’infant i la seva família podrien ajudar a mi llorar el pronòstic del nounat a llarg termini, va fer que sol·licités la col·laboració del CDIAP.

El 21 d’abril es va realitzar l’acte amb la parti cipació de: Dr. Guillermo Mattioli, degà del COPC, Raimon Pàez, doctor en filosofia, Víctor Sunyol, poeta, i Miquel Bassols, psicoanalista. L’acte va ser moderat per Salvador Foraster, di rector de La casa de la paraula.

Els integrants de la taula havien compartit re lacions professionals i intercanvis teòrics amb ell, entorn de l’obra d’autors com: Lacan, March, Riba, Llull, Hördelin, Heidegger, entre d’altres. Al llarg de la seva vida Ignasi Sala va fer palesa la defensa de la paraula com a estructurant en l’és ser humà.

POESIA, FILOSOFIA, PSICOANÀLISI, PUNTS DE TROBADA. IN MEMORIAM IGNASI SALA

Els integrants de la taula, animats pel modera dor, van dialogar entorn del llenguatge i de la força de la paraula. Es van esmentar dues con cepcions bàsiques: una considera que el llen guatge representa la realitat i l’altra que el llen guatge crea la realitat, posicionar-se en una o altra comporta una posició ètica i teòrica.

M. Mercè Collell, Vicepresidenta DE LA Comissió de Psicoanàlisi DEL COPC

Ramon Llull crea el terme afat, com un sisè sen tit que compren els altres. Escriu que se sent parlat per l’afat. Es va parlar que no som propie taris del llenguatge, som parlats per ell. Heideg ger va dir que “la paraula ens parla”.

L’acte es va organitzar in memoriam del psicoa nalista Ignasi Sala. Les tres disciplines represen tades a la taula van ser uns eixos teòrics impor tants a la seva vida.

Activitats

El Col·legi Oficial de Psicologia va acollir un acte in memoriam d’Ignasi Sala, psiconalista, filòsof i poeta

30 PSIARA

Lacan, també la posició és clara: crea la paraula parlêtre, ajuntant: parler i être, alhora que homofònicament inclou la paraula lettre, lletra. En relació amb el treball analític la parau la ens faria emmalaltir i alhora ens alliberaria. La poesia és la disciplina que té una relació única amb la paraula. Salvador Foraster va llegir uns versos de Carles Riba, que Ignasi Sala solia citar de manera recurrent: Si batent ales mon cant et fugia —tu que en volies tancar el vol ardit— cerca en ton pit l’arrecerada via per on passà la trement melodia, i en el ressò trobaràs el sentit, —tu que en volies tancar el vol ardit. CARLES RIBA L’acte va convocar força assistència, tant de pro fessionals com d’amics i familiars. Hi va haver diverses intervencions agraint el reconeixement a l’Ignasi i al seu llegat. Per part de la Comissió vam trobar una molt bona disposició del COPC i del seu degà per la realització d’aquesta taula rodona, que ens referma en el valor de la pa raula, el pensament, la reflexió, i el diàleg en la construcció de la subjectivitat.

Miquel Bassols, psicoanalista, Dr. Guillermo Mattioli, degà del COPC, Salvador Foraster (moderador), Víctor Sunyol, poeta, i Raimon Pàez, Dr. en filosofia.

PSIARA 31

Els integrants de la taula van defensar la segona Desopció.de

“La guerra, en la que no queríamos creer, estalló y trajo consigo una terrible decepción.”

sociedad Reflexiópràcticai 32 PSIARA

24 de febrero de 2022: otra vez tenemos aquí la guerra. Esta vez no se desencadena con el ase sinato del archiduque en Sarajevo, como la gue rra a la que se refería Freud, sino con la invasión del ejército ruso en Ucrania. Pero la sensación de déjà vu es impresionante. Corren ríos de tin ta en todos los periódicos del mundo, vemos imágenes impactantes en todas las pantallas, manifestaciones en las calles, unas permitidas, otras reprimidas duramente, según dónde se Hayproduzcan.guerras en curso que no son objeto de tan ta atención. Ya han pasado 7 años de la cruenta guerra de Siria, que todavía sigue su curso, por ejemplo. Y en estos momentos, hay 51 guerras y conflictos armados en activo en el mundo. Des de que existe el Homo sapiens, la historia de la humanidad se escribe con sangre. Pero desde 1945, cuando se lanzaron las primeras bom bas atómicas sobre Hiroshima y Nagasaki, las grandes potencias (y algunas no tan grandes) han ido acumulando un arsenal nuclear y unas armas tecnológicamente tan sofisticadas y con tanta potencialidad destructiva que no es de extrañar que, además de sentirnos conmovidos por el terrible sufrimiento de nuestros vecinos, estemos muy asustados ante el riesgo que co rrería la supervivencia humana en el planeta si se utilizaran estos arsenales.

REFLEXIONES SOBRE LA GUERRA

Sigmund ‘ConsideracionesFreud, de actualidad sobre la guerra y la muerte’ (1915) Grupo de Trabajo Psicoanálisis y

PSIARA 33

Hanna Segal, psicoanalista judía de origen po laco emigrada a Londres en 1939, en los inicios de la Segunda Guerra Mundial, nos comentó una vez que vino a Barcelona: “Los psicoanalis tas hemos de ser neutrales en nuestro trabajo en el despacho, pero no neutralizados por las situaciones sociales”. Apelaba, así, a la respon sabilidad y al compromiso público que tenemos como profesionales y ciudadanos. Y en su artí culo “El verdadero crimen contra la humanidad es callar”(1987) nos recordaba el valor terapéu tico de verbalizar la verdad. No es la primera vez que nuestro Grupo de Traba jo Psicoanálisis y Sociedad se siente interpelado para reflexionar sobre la guerra. El 12 de mayo de 2017 organizamos una jornada interdiscipli nar entre ciencia política y psicoanálisis en la sede del COPC con el título “Per què la guerra?”. Es interesante rescatar algunas reflexiones de las psicoanalistas que participaron en esta jor nada, Neri Daurella y Eileen Wieland, partiendo ambas de la pregunta que Einstein hizo a Freud en 1933 sobre el por qué de la guerra y del ar tículo de Hanna Segal sobre este tema del año 1987, tan vigentes para pensar sobre el mundo actual, en el que por primera vez está en nues tras manos la posibilidad de materializar la fan tasía apocalíptica si no abandonamos la ilusión de que la supervivencia de la humanidad está garantizada, hagamos lo que hagamos.

En 1915, un año después del comienzo de la Pri mera Guerra Mundial, desencadenada en Euro pa, Freud se refería a la decepción que supuso para su generación la experiencia de la guerra: “No solo es más sangrienta y más mortífera que cualquier otra ya pasada, a causa del perfeccionamiento de las armas de ataque y defensa, sino tan cruel, encarnizada y sin cuartel como cualquier otra. Infringe todas las limitaciones a las que se obligaron los pueblos en tiempo de paz –el llamado Derecho Internacional− y no respeta ni los privilegios del herido y del médico ni la diferencia entre los núcleos combatientes y los pacíficos de la población. (…) Rompe todos los lazos de solidaridad entre los pueblos combatientes y amenaza con dejar tras de sí un rencor que hará imposible durante mucho tiempo su reanudación.”

Neri Daurella planteó cómo a los que no hemos vivido directamente la experiencia de una gue

Pero ¿y cuando la verdad es víctima de esa autocensura personal y grupal que deno minamos mecanismos de defensa psico lógicos, que ponemos en funcionamiento cuando nos enfrentamos a una ansiedad difícil de soportar (por ejemplo, la desenca denada por la expectativa de una guerra)?

“La diferencia entre el primer tipo de censura (la militar y la política) y la autocensura psicológica estriba en que la primera se aplica con conciencia clara de los objetivos que se pretenden conseguir (aunque a veces las cosas no salgan como habían de salir, y el público no siempre responda como pretendían los censores), y la segunda es una respuesta defensiva predominantemen te inconsciente.”

• Creernos en un estado superior de civili zación, en el que determinados comporta mientos estarían superados, y considerar que las atrocidades propias de la guerra se darían solo en pueblos primitivos, incultos y bestiales, mientras que nosotros nos regiría mos, incluso en plena guerra, por la Conven ción de Ginebra o cualquier otra legislación paliativa. Esta creencia se ve periódicamen te cuestionada por las crueldades sin freno de las guerras que se producen en países llamados civilizados (en Europa, sin ir más lejos).

La afirmación de que cuando estalla una guerra la primera víctima es la verdad, suele aludir a las exigencias de la censura militar, por razones estratégicas, o a las de la censura política, por razones propagan dísticas o a la información desinformativa.

rra, por mucho que la vivamos vicariamente cada día a través de los medios de comuni cación, nos cuesta imaginarnos cuáles se rían nuestras reacciones llegado el caso. Es una dificultad comparable a la de imaginar nuestra propia muerte. Ante la perspectiva de una guerra utilizamos mecanismos de defensa como la negación y la proyección para eludir la verdad y calmar nuestra an siedad, pero eso implica una peligrosa des conexión de la realidad.

Uno de los mecanismos que utilizamos con más frecuencia para eludir la verdad es ne garla.Yesta negación puede adoptar formas muy variadas:

Reflexiópràcticai 34 PSIARA

• Creernos demasiado el argumento de la di suasión, el clásico si vis pacem, para bellum (si quieres la paz, prepárate para la guerra), y negar que la historia más bien muestra que prepararse para la guerra suele acabar en guerra, y que los preparativos bélicos, la tec nología al servicio de la creación de armas cada vez más destructivas, su fabricación y venta de acuerdo con las leyes del mercado, inducen a sus poseedores a probar los res pectivos arsenales.

Para Freud, la inevitabilidad de la guerra era una trágica inevitabilidad, una disposición natural a la destrucción, a la violencia, cuando el ser hu mano siente amenazados ideales de religión, etnia y nación. Los grupos humanos necesitan cohesionarse e identificarse a través de unos mitos, unas banderas, unos valores culturales. De hecho, es un proceso indispensable que está a la base de la creación de estados nación. Si estos están en entredicho surge la necesidad de sacralizarlos y defenderlos, por lo cual los hu manos están dispuestos a sacrificarse por ellos. Es una afrenta a las bases de la identidad grupal.

Los sentimientos generados por posibles pérdi das de territorio, de agresión a las señas de iden tidad colectiva, subrayan e intensifican la iden tificación con ellas, identificación que vertebra el sentimiento de continuidad ante la amenaza y esto da buenas razones para defenderse de la manera que sea.

Eileen Wieland desarrolló algunas reflexiones sobre las dinámicas que subyacen en las gue rras: qué fantasías colectivas se actúan, qué tipo de ansiedades generan la violencia social.

“Quedarnos con la evidencia de que la guerra es una gran industria de la muerte, sostenida por potentes lobbies políticos y económicos, nos distancia de analizar la guerra desde la subjetividad, desde la implicación de los hombres en esta espiral destructiva de odio, violencia, codicia y voracidad.”

Eileen Wieland intentaba mostrar que la guerra no es solo una irrupción fatídica de la expresión tanática de la naturaleza humana, sino que ade más intervienen otros factores, como la identi ficación fanatizada con ideales, el sentimiento de pérdida y amenaza de unos valores que nos definen y que, por tanto, movilizan miedos primitivos y dan lugar a respuestas también primitivas. Para Freud, en su carta de contestación a la pre

“Nuestro yo colectivo está en peligro. La guerra tiene entonces una función de resti tución y purificación.”

Churchill dijo que la guerra es una invención humana y los psicoanalistas añadimos que es la expresión primitiva de fantasías colectivas y que no surge porque sí, por casualidad. Tiene un sentido, cumple una función psicológica en los grupos humanos. Las causas que precipitan una guerra pueden ser variadas, pero los factores inconscientes son los mismos. La irracionalidad de la guerra está basada en los miedos creados y alimentados por ambas partes.

• Creer en la racionalidad de los gobernan tes. Este es uno de los ejemplos más flagran tes de lo que en inglés se llama wishful thin king y que nosotros llamaríamos “confundir nuestros deseos con la realidad”: “Nadie está tan loco como para no pararse antes de…”, “Si el gobernante está loco, y el país es democrático, habrá algún órgano represen tativo colectivo que lo pare”, “Si se trata de un dictador, surgirá un grupo de individuos razonables, próximos al gobernante, que lo derrocarán en el último momento”, etc. Junto con la negación actúa otro mecanismo: la proyección. Eludimos los conflictos y tensiones internos propios y de la colectividad proyectán dolos en el enemigo exterior. Podemos querer nos entre nosotros, los de nuestro grupo, nues tra comunidad, siempre que podamos odiar a los de fuera. Existe una necesidad psicológica de tener enemigos fuera para protegernos a noso tros y a los nuestros de nuestros propios impul sos destructivos. Las alianzas cambian, los ami gos de antes son los enemigos de ahora, y quién sabe lo que nos espera mañana, pero para que haya una guerra hay que satanizar al enemigo e idealizar al amigo.

PSIARA 35

REFERENCIAS

• Freud, S. (1915), “Consideraciones de actualidad sobre la guerra y la muerte”, Obras completas, vol. II, Biblioteca Nueva, Madrid (1968), pp. 1095-1097.

• Segal, H. (1987), “Silence is the real crime”, Interna tional Journal of Psychoanalysis, núm. 14, pp. 3-12.

• Wieland, E. (2017), “La inevitabilidad de la guerra”, temasdepsicoanálisis.org, nº 14, 2017.HGTiP 20062020 “Y así como en la tarea cotidiana con los pacientes estamos constantemente buscando la integración, como miembros de un colectivo social hemos de estar continuamente atentos a no dejarnos arrastrar por las tentaciones destructivas.”

Pero esta capacidad necesita de un trabajo in cesante de ir recuperando los valores que nos distinguen como seres humanos, que es el pen samiento simbólico. El recurso a la guerra, a la acción violenta inscrita en la naturaleza huma na, no significa resignarnos a un destino inelu dible. BIBLIOGRÁFICAS:

• Freud, S., Einstein, A. (2001), ¿Por qué la guerra?, Minúscula, Barcelona.

36 PSIARA

gunta de Einstein, todo aquello que permita es tablecer vínculos afectivos y de solidaridad en tre los seres humanos y todas las acciones que estimulen la evolución cultural actúan contra la guerra. Las espirales destructivas pueden ser contrarrestadas por Eros, por nuestra capacidad de empatía, la capacidad de reconocimiento del otro en su alteridad, la responsabilidad de nues tros actos, la transformación de las emociones primitivas en una capacidad de pensar, de sim bolizar de una manera no paranoide.

• Daurella, N. (2017), “Irracionalidad fundamental: la guerra”, temasdepsicoanálisis.org, n.º 14, 2017.

PSIARA 37

És com deixar de fumar. Et diuen que ho has de fer però… Al final van haver de crear unitats es pecífiques de metges de família i especialistes que fessin un seguiment, perquè si no la gent no ho feia. I el fet que algú expliqui a les persones com ho poden fer en el dia a dia i les acompanyi en el procés ajuda molt a aconseguir-ho.

En quines altres patologies veus imprescindi ble aquest seguiment de la pràctica de l’activitat física o de l’esport?

Per què no n’hi ha prou amb la recomanació del metge, “Vostè ha de fer esport”?

En les patologies cròniques i metabòliques, com la diabetis, el colesterol, la hipertensió…

Tothom diu que el tractament de base ha de ser la dieta i l’exercici, però els mateixos metges saben que cau en sac foradat. Ho diuen, però tenen poca capacitat de saber com gestionar aquest tema. I la cosa sol acabar en pastilla.

Entrevista 38 PSIARA

QUE

Tots els metges recomanen fer esport… Tant per la salut física com per la mental. És bà sic per a la salut general de la població i, en el cas de persones malaltes, per a poder tenir una rehabilitació correcta.

Les infermeres poden explicar com millorar as Quan una persona pateix -posem per cas- una patologia cardíaca greu, el Sistema Nacional de Salut (SNS) pot posar a la seva disposició professionals de la salut mental que l’ajudin a acceptar la malaltia i entendre els canvis que, a partir d’ara, haurà de fer a la seva vida, incloent-hi la pràctica regular d’activitat física. Passades sis setmanes, però, l’ajuda s’acaba. Per què ningú fa seguiment d’aquesta part fonamental del tractament? Quins canvis necessitem plantejar-nos al respecte? En parlem amb Vicenç Raluy, Màster en Psicologia de l’esport i l’activitat física, i coordinador del Grup de Treball de Psicologia de l’esport a Tarragona del COPC.

VICENÇ RALUY: “SI L’ESPORT ÉS ESSENCIAL PER A LA SALUT, CALEN PROFESSIONALS DE LA PSICOLOGIA N’AFAVOREIXIN L’ADHERÈNCIA”

…però mai trobem psicòlegs o psicòlogues de l’esport als centres de salut. Exacte. En el millor dels casos trobem el clínic que treballa en l’acceptació de la patologia, però ningú que treballi en l’adherència a la pràc tica d’activitat física que s’ha prescrit com a part important del tractament. Aquí és on hauríem d’entrar els i les professionals de la psicologia de l’activitat física i l’esport.

Vicenç Raluy, Màster en Psicologia de l’esport i l’activitat física, i coordinador del Grup de Treball de Psicologia de l’esport a Tarragona del COPC.

Tots els metges recomanen fer exercici, però te nen poca capacitat per gestionar el tema. Què proposeu des de l’especialitat?

Suposa que, si has tingut un ensurt agut, al cap de poques setmanes et donen l’alta i estàs a casa sense massa acompanyament en aquest aspec te clau, quan ens hauríem d’assegurar que, com a mínim, aquella persona ha agafat els hàbits i ha entès, no ja la gravetat de la seva malaltia, sinó com revertirà el seu estil de vida.

I què suposa aquesta manca de psicòlegs i psi còlogues de l’activitat física i de l’esport?

Això suposaria menys recaigudes i, per tant, un estalvi al SNS, oi? Suposaria un estalvi en fàrmacs i que els pa cients no empitjorin. Evitaríem casos de patolo gia crònica, que es podrien fins i tot revertir fent l’activitat física receptada.

En el cas de les patologies mentals, també cal la figura del psicòleg de l’esport? És un bonic debat. Jo crec que no caldria que el psicòleg esportiu estigués sempre, però sí “Contractar psicòlegs de l’esport suposaria un estalvi en fàrmacs i evitaríem casos de patologies cròniques.”

Que se’ns consideri una opció al SNS. Igual que hi ha nutricionistes o metges de l’esport, que hi hagi un psicòleg o psicòloga que doni les pautes perquè aconseguim aquesta adherència. Tenir en compte l’entorn que l’afavorirà, augmentar la participació del pacient i buscar tots els progra mes que ho facin possible, amb objectius pro gressius, un seguiment de recompensa, etc.

PSIARA 39

pectes nutricionals, fan algunes iniciatives per afavorir la generació de bons hàbits i, cada cop més, als hospitals grans poden arribar a tenir al gun/a nutricionista.

És una opinió personal, però crec que hauríem d’estar incorporats gairebé per llei a l’esport d’elit, com passa a Alemanya, on la Bundesliga fa obligatori tenir psicòleg a tots els equips de primera. Aquí n’hi ha, cada cop a més equips, però no és cap obligació de la federació. Tenim els del CAR de Sant Cugat, els de la Blume, però l’accés dels esportistes a tots aquests recursos tampoc és del tot fàcil. Hauria de ser molt més Igeneralitzat.sobretot,hauríem d’estar en clubs d’iniciació esportiva, tecnificació… Aquí és a on més està creixent i a on més ha de créixer, perquè aquí es on podem incidir en fer que l’esport sigui salu dable.

Crec que està en un molt bon moment i està creixent, sens dubte. Ja no ens hem de barallar tot el dia amb el coaching i les pseudociències, que han passat una mica més de moda i la gent ja ha vist que tenien un curt recorregut. Ara s’es tà treballant amb l’intrusisme laboral i ha can viat la visió cap a la psicologia de l’esport, que està molt més ben vista, acceptada i aplicada.

Es probable que el metge o la infermera ho pu guin fer, però sempre amb un assessorament correcte, tenint en compte aquesta “pota” del tractament que és l’adherència. Un psicòleg clí nic perfectament ho podria fer, però també amb formació específica.

I clar, fer un curset que t’habilita a fer quatre dinàmiques… no seria el cas.

40 PSIARA

Quins són els reptes formatius en aquest camp?

Creus que la psicologia de l’activitat física i de l’esport té bon futur?

El problema són les acreditacions. Fins que per treballar no sigui una exigència estar acreditat per part de qui contracta, és fàcil que entri la gent més coneguda en comptes de la més for mada. Quines titulacions hi ha ara mateix? Hi ha la carrera/grau en psicologia, evident ment, i hi ha el Màster en Psicologia de l’activitat física i de l’esport. Però si tu fas un curset de coa ching esportiu, del mateix COPC inclús, doncs ja hi estàs ficat. Per què aquest curset no seria suficient? El coaching com a molt és una eina. El psicòleg de l’activitat física i de l’esport ha de conèixer molt bé l’esport per dins, com es treballa, tenir el mateix llenguatge que pugui tenir un entre nador de primer nivell, o un metge de l’esport, o els fisiòlegs, entendre les càrregues psicològi ques i físiques pròpies de l’activitat, poder tre ballar d’una manera integrada amb ells…

que donés les pautes als professionals que han d’atendre al pacient.

I quins altres reptes teniu al davant?

PSIARA 41

Reflexiópràcticai 42 PSIARA

El riesgo va aumentando y el daño psíquico ocasionado es cada vez más evidente. La causa del “mal” se atribuye –mejor dicho, se correla ciona- con el uso constante, cotidiano, irrenun ciable, de los dispositivos móviles y de las redes sociales. Efectivamente, gran parte del tiempo de la vida diaria de la población infantil y ado lescente se encuentra “okupado” (invadido) por la realidad virtual, una realidad muy atractiva y poderosa, la cual está: - desplazando paulatinamente la inserción de estos jóvenes y niños en la realidad presencial; - dificultando, por tanto, una interacción salu dable con sus familiares y amigos más cercanos; - sustituyendo la conexión con su propio mundo interno, lo más íntimo y singular de cada perso -na;e induciéndoles a permanecer en un estado similar al hipnótico, donde se encuentran ab ducidos por las modas, las tendencias y valores imperantes a través de los influencers de turno. Ignacio Morgado, catedrático de psicobiólogía y neurocientífico, decía (El País 8/8/21) que la tec nología domestica nuestro cerebro, porque nos hace más tontos y sin embargo viajamos a En los dos últimos años nos han llegado a través de la revista InfoCOPC un gran número de trabajos publicados por equipos de investigadores expertos en salud mental. La temática que aparece con más frecuencia es la situación de alto riesgo en que se encuentra la generación nacida en el s. XXI: niñ@s, adolescentes y jóvenes.

VIRTUALIDAD, SEXUALIDAD, VIOLENCIA: NIÑAS, NIÑOS Y ADOLESCENTES ANTE EL ABISMO

ReginaSUICIDABayo-Borràs, Psicóloga Clínica, Psicoterapeuta psicoanalítica acreditada Y Presidenta DE LA Comisión de Psicoanálisis DEL COPC

Como vemos, las estrategias didácticas para la prevención y educación frente a la violencia se Varios estudios concluyen que la explotación sexual de niños, niñas y adolescentes se halla estrechamente relacionada con el uso generalizado de dispositivos móviles y redes sociales.

El psicólogo experto en psicología clínica, Ale jandro Villena, alerta de que niños y niñas bus can autoestima sexualizando su cuerpo en Tik Tok para conseguir likes, (El Mundo, 12/10/21), y confirma que se empieza a ver pornografía entre los 9 y los 11 años. Cada vez está más ge neralizada la exhibición no solo de sus cuerpos sino también de escenas sexuales, autoeróticas y/o sadomasoquistas.

La constante manipulación de dispositivos tec nológicos ha convertido la realidad virtual en una plataforma imprescindible donde se en cuentran vivencias sensoriales intensas; y todo ello está influyendo el funcionamiento psíquico y mental, el desarrollo madurativo, las priori dades vitales, de manera que la “otra” realidad -no virtual- ha llegado a convertirse en un lugar incómodo para vivir y compartir con los demás.

la Luna. A su vez, el filósofo surcoreano ByungChul Han (El País, 10/09/21) considera que los smarphones se han convertido en una herra mienta de subyugación digital, y los considera como el “oso de peluche digital”.

Nos encontramos también con que la explota ción sexual de niñ@s y adolescentes –que no es en absoluto un fenómeno nuevo– ha empezado a preocupar a las administraciones públicas. En varios estudios se está demostrando que dicha práctica perversa se halla estrechamente rela cionada con el uso generalizado de dispositivos móviles y redes sociales.

Las consecuencias psicológicas que se produ cen en niñ@s y jóvenes son muy variadas: - entre ellas podemos destacar la fascinación acrítica de las escenas y mensajes recibidos, en especial los que contienen situaciones eróticas y violentas, - la imposibilidad de comprensión/elaboración de dichos mensajes/escenas, - todo lo cual les promueve una singular aliena ción subjetiva, quedando como en un estado de “borrado del sujeto”.

PSIARA 43

A tal efecto, se ha realizado una Guía para la ac tuación ante casos de explotación sexual en la infancia y adolescencia que se puede encontrar a través de este enlace.

La sexualidad ha dejado de ser un asunto íntimo/ privado

Incrementosuicidadelsuicidio

El abismo suicida: una nueva pan demia Hemos de reconocer que están proliferando las investigaciones psicosociales sobre esta grave problemática, lo cual puede llegar a saturarnos con informes llenos de cifras, porcentajes, esta dísticas, tablas que correlacionan los datos. Así mismo, también nos llega toda suerte de reco mendaciones para frenar el aumento imparable de trastornos emocionales en las generaciones más jóvenes, en formato de guías, decálogos, manuales, estrategias protocolizadas, progra mas educativos, campañas de prevención. No obstante, las autolesiones, la ideación suicida y el suicidio consumado entre los más jóvenes no para de crecer, en especial entre las jóvenes que han sufrido abusos sexuales en la infancia, las adolescentes que han padecido violación gru pal, los chicos que son objeto de un cruel acoso en redes sociales, l@s hij@s víctimas de la vio lencia parental, etc. Algunos estudios sobre este tema (enlaces clica bles):

A modo de conclusión: los y las profesionales de la psicología clínica y del psicoanálisis estamos muy atentos a los efectos sintomáticos que se desencadenan en niñ@s y jóvenes, por el uso indiscriminado de las tecnologías de la informa ción. Su “fuerza de arrastre” – es decir, la capaci dad de intromisión y manipulación de las TIC en sus vidas– les puede llevar a una “pseudovida” en las realidades virtuales, inverosímiles y se ductoras, que son siempre tan golosas para las mentes inmaduras, mucho más cuando se han restringido sus actividades lúdicas y sociales durante la pandemia. Pareciera como si los de sarrollos tecnológicos estuvieran dando lugar a una suerte de “progreso retrógrado”; efectiva mente, la realidad virtual no ofrece el holding que necesitan para su estabilidad emocional, y en lugar de propiciar su desarrollo hacia la sa lud mental, sucede todo lo contrario, pues se está poniendo en riesgo la integración y consoli dación de su subjetividad.

xual están poniéndose en marcha, pero, sin em bargo, por otro lado, tanto los medios de comu nicación como la publicidad y las producciones cinematográficas han incorporado masivamen te la sobreerotización de las niñas y los escena rios sexuales con niños, en los que se les utiliza como reclamo de seducción para adultos. En esta situación tan problemática como genera lizada, aparece la denominada “nueva porno grafía”, cuya característica principal es la de ser de acceso fácil y gratuito desde los dispositivos móviles a cualquier edad.

en jóvenes

El retorno de la banalidad del mal A casi cien años de la publicación de El males tar en la cultura (S. Freud, 1930), la situación ac tual tiene muy poco que ver con la de entonces. La velocidad y profundidad de las transforma ciones sociales dificultan la elaboración de la pérdida de los referentes que parecían estables hasta ese momento. Se dice que no estamos en una época de cambios, sino en un cambio de época. Puede que la magnitud de las turbulen cias que afectan directamente nuestras vidas esté provocando una banalización de las con ductas sexuales y violentas; y, a su vez, una cier ta trivialización de las graves consecuencias psí quicas que ocasionan en los más vulnerables, niñ@s y jóvenes de ambos sexos. A esto se aña de que la distancia entre generaciones se ha ido ampliando, hasta el punto de que cada vez se comparten menos ideales, valores y estilos de vida. En todo caso, la violencia en sus variadas manifestaciones –sexual, agresiva, destructiva, sexista, familiar, institucional...– se ha instalado en nuestro “hábitat” mental y doméstico, como un telón de fondo cotidiano.

44 PSIARA

Ideación

Un efecto positivo: la salud mental ya no está tan marginada socialmente, y por primera vez en décadas comienza a ocupar también la aten ción –y los presupuestos– de los agentes políti cos. Confiemos que esta situación sea abordada y atendida con la amplitud y profundidad que requiere.

PSIARA 45

LAS HERRAMIENTAS SUBJETIVAS DE LAS

46ActivitatsPSIARA

El pasado 26 de marzo fui invitada desde la Sección de Mujeres, género y diversidades y la Comisión de Cultura del Colegio Oficial de Psicología de Cataluña (COPC) a participar del coloquio de una obra de teatro, ‘Ariadna y el minotauro’, dirigida por Anna Estrada Verdaguer, con dramaturgia y actuación de Ariadna Chillida Salcedo, acompañada de las actrices Júlia Genís Andreu y Júlia Cruz Sesé, que se llevó a cabo en la sala DAU al Sec, Poble Sec, Barcelona. MASCULINIDADES María josé gonzález prado, psicóloga feminista interseccional

La obra es una pieza de creación propia que ex plica cómo a partir de una experiencia traumáti ca, en este caso una violación, se desencadenan una serie de procesos psicológicos, físicos, insti tucionales y sociales que a menudo no se tienen en cuenta, no se reflexionan, ni se logra dar res puestas reparatorias adecuadas para quienes transitan las violencias en primera persona.

La pieza es cruda, intensa, de una gran belleza escénica y artística, lo que nos permite observar desde otra perspectiva, la del arte, cómo ope ran las distintas violencias estructurales sobre los cuerpos subjetivados como “mujeres”, cómo operan la moral, las culpas y los prejuicios, en tre otros. En este sentido las escenas nos van llevando a comprender cómo, dependiendo de sus re des acompañamiento y escucha, esas mismas subjetividades, respuestas institucionales re paratorias, sensación de seguridad y acceso a la salud integral, procesamiento emocional y, sobre todo, herramientas para canalizar el do lor psicológico, pueden transformar un hecho traumático individual, vivido muchas veces en silencio y de forma como irreparable, en una problematización colectiva y desculpabilizante que permite otro lugar subjetivo para quienes reciben las violencias. Esto es, mover del lugar meramente traumático y patologizante esa vi vencia de violencia socioestructural, quitarla del espacio privado y recolocarla en su lugar de origen: lo público.

“Hay una generación de hombres a la que se ha educado para reírse de las violencias”

PSIARA 47

Muchas psicólogas feministas llamamos a este proceso politización del dolor subjetivo, proce so posible gracias a todos los avances que his tóricamente vienen produciendo los distintos feminismos, en definitiva es la construcción de herramientas “sanas”, colectivas, por así decir lo, reparatorias, transformadoras para tramitar experiencias emocionales dolorosas y de alto impacto psicológico.

En este sentido, creo que uno de los momentos interesantes para pensar las masculinidades y sus presencias/ausencias en relación a las vio lencias sexuales fue el momento del coloquio, donde se pudo no solo dar voz a las creadoras de cómo habían vivido el proceso artístico, sino también a esos varones expectantes donde al guno devolvió preguntas que, paradójicamente, les interpelaban, aunque la gran mayoría de volvió un absolutoProbablemente,silencio. por el con texto de exposición, por ver güenza de poner la palabra frente a otres desconocides o “no saber qué decir”, muchos evitaron dar su reflexión, pero cuando uno de los presentes se animó a hacerla, mencio nó que creía que había una generación de hombres educados para reírse de las violencias o no meterse si algún amigo las re produce, para banalizar/actuar el dolor, o para producir prácticas que se convierten en cultura de la violación. También dijo que sentía que no tenían herramientas para enfrentar las situacio nes dolorosas, y yo agregaría enfrentarlas de una manera que no sea a través de las agresio nes, la autoridad o la destrucción subjetiva, to dos mandatos de representatividad masculina.

Claramente la obra hacía referencia a ellos no en sentido literal, por supuesto, sino parafrasean do a la antropóloga argentina Rita Segato, “a las construcciones de masculinidades que operan en esas estructuras elementales de las violen cias machistas”.

A partir de este punto es don de se produce, a mi entender, la necesidad de un análisis más profundo, ya que la sala contaba con la presencia de un gran porcentaje de cuer pos subjetivados como varo nes, expectantes de la obra y la temática puesta en escena, imagino interesados en lo que sucedía en el espacio, probablemente sen sibilizados con el tema, lo que daba sentido a su presencia allí un sábado por la noche.

Así pues, creo de gran importancia poder pensar cuáles son las herramientas subjetivas y colecti vas que propone el patriarcado a las masculini dades para resolver el cotidiano, para defender se de una agresión, una experiencia de dolor, los cambios vitales, las violencias del mundo, las violencias propias, las de otros, los cuidados, las frustraciones y analizar si esas herramientas dan lugar al deseo, al placer y a la vida. Como feminista y psicóloga pienso que las vio lencias requieren una análisis muy complejo, poder ver un más allá de la escena en sí misma. Requieren volver a mirar ese Minotauro que ha caducado sin ir sistemáticamente de la patolo gización al punitivismo, porque sabemos que solo nos otorga la punta del iceberg y, por otro lado, sabemos que ese vaivén nutre la industria y el despliegue de todo un “mercado psi” de posibles soluciones de “autocontrol y autoges tión emocional” para varones, sin remover del todo las estructuras sociales y subjetivas que requiere el enquistamiento en las identifica ciones patriarcales. Para ello, creo, necesitamos ver esa falta de herramientas comunicativas, ex presivas, cuidadoras, empáticas, amorosas que opera en la gran mayoría de las masculinidades que no han podido/decidido dar el paso del pseudoprivilegio al desarrollo de la salud inte gral. Es así que Clara Serra, pensadora e investi gadora feminista dice: “El poder nos hace, pero nos deja inacabados, y es esa falta sobre la que se puede producir una política emancipatoria. Que los sujetos deseamos es el rasgo fundamen tal de la identidad que la política tiene que tener en cuenta para interpelarnos, convencernos…”.

48 PSIARA

Es decir, estamos frente a un repertorio de respuestas que no solo, y sería el análisis más simplista de las violencias, hace daño, pone en riesgo a les demás, es reprochable y machista, sino que también este repertorio que se pone en marcha frente a las incomodidades, desautori zaciones, discusiones, conflictos, desacuerdos y malestares masculinos es sumamente limitan te para el desarrollo psicológico y vincular de los mismos, aunque opera como una especie de sustituto identitario temporal y de pseudoprivi legios que no permite muchas veces su interpe lación y su transformación.

Desde esta mirada, la salud mental juega un rol fundamental en esta transformación social a la que apuntamos, insistiendo en reforzar in tervenciones, espacios de reflexión, secciones, formaciones, donde se trabajen desde una perspectiva feminista interseccional las mascu linidades y sus efectos socioestructurales.

PSIARA 49

:

AFORISMOS

Eugenio

LACANIANOS. UNA INTRODUCCIÓN AL PSICOANÁLISIS

Gabriela

Pepa

Enric Berenguer Editorial: Ned Ediciones Colección: Psicoanálisis / Serie lacaniana ISBN: 9788418273216 Páginas: 240 Por Claudia González, Compiladora Ressenya 50 PSIARA

Fue así como propusimos a los autores y auto ras de Aforismos lacanianos que desarrollaran una frase aforística de Lacan y la explicaran a no analistas. El resultado de las conferencias fue tan grato y bien recibido que pensamos en aco gerlas en formato libro para hacerlas circular, como una introducción al psicoanálisis, por las manos de lectores interesados en Lacan. Así, en estas páginas nos encontraremos, por un lado, con el efecto paradojal del pequeño gran mundo que es el aforismo y lo que puede haber dentro de él. Y, por el otro, con el desarrollo del aforismo en cuestión según la época de la ense ñanza de Lacan en que fue pronunciado. En bas tantes de las conferencias que conforman este libro nos encontraremos, a su vez, con ejemplos Este libro es fruto de un ciclo de conferencias llevado a cabo, a lo largo de tres cursos, en la Sección Clínica de Barcelona del Instituto del Campo freudiano de España. El objetivo de dicho ciclo fue acercar el psicoanálisis lacaniano a la ciudad, hacerlo más permeable a aquellas personas que no son psicoanalistas.

Gustavo

Autores Claudia González Aja (coord.), Dessal, Mario Izcovich, Daniel Cena, Miquel Bassols, Francesc Vilà, Vicente Palomera, Lidia Ramírez, Josep Maria Panés, Graciela Esebbag, Díaz, Silvia Grases, Susana Brignoni, José Ramón Ubieto, Jorge Sosa, Galarraga, Neus Carbonell, Freiría,

de acontecimientos del discurso y la época ac tual y con viñetas clínicas que pretenden arro jar luz sobre la temática que abarca el aforismo.

Los aforismos aquí reunidos tocan temáticas como el lenguaje, el cuerpo, el amor o la angus tia, que interesaron siempre a Lacan y que él mismo fue desarrollando de diversas maneras a lo largo de su enseñanza. Es por eso por lo que frases tan enigmáticas como “el Otro es el cuer po” no es lo mismo que “el Otro no existe” y, sin embargo, no dejan de tener puntos que tienden puentes entre ellas.

Cada uno de los aforismos desarrollados pre tende ser una puerta de entrada a la enseñanza de Lacan, una introducción a ella. Un libro que puede empezar a ser leído por cualquier parte: por el final, por el medio, por el principio, saltar del final al principio y viceversa. Es una colec ción de piezas-puerta que van llevando una a la otra, sin importar por dónde cada lector o lec tora decida iniciar su recorrido. Es importante resaltar que el encargo, a cada uno de los autores, fue el de explicar el aforis mo partiendo de la base de que el público al que se dirigía no estaba conformado solamente de psicoanalistas sino, sobre todo, de personas interesadas en el psicoanálisis lacaniano que

PSIARA 51

venían de otras disciplinas y/o que se estaban empezando a formar en psicoanálisis. Por ello, el subtítulo del libro: Una introducción al psicoa nálisis.

Les invitamos, pues, a entrar por la puerta de su elección a la enseñanza del psicoanalista Jac ques Lacan, así como a descubrir, de la mano de nuestros autores, el mundo que se esconde en las entrañas de algunos de sus aforismos más conocidos.

Puedes descargar el documento aquí

MANUAL DE TELESALUD MENTAL. TECNOLOGÍAS DIGITALES EN LA PRÁCTICA CLÍNICA Autor: Juan José Martí Noguera et al. Editorial: Pirámide Colección: Psicología ISBN: 978-84-368-4576-1 Páginas: 272 Ressenya 52 PSIARA

En Manual de telesalud mental, 25 autores de 6 países complementan en 3 bloques aspec tos clave para comprender, en primer lugar, cuestiones acerca del perfil profesional de la práctica digital, aspectos ético-deontológicos característicos y de ciberseguridad. El segundo bloque aborda la psicoterapia en línea desde la experiencia y se complementa con un capítulo

Por primera vez, una obra en español publica datos al respecto, aportando fundamentación científica en el uso de tecnologías digitales en la práctica clínica (psicología, psiquiatría, en fermería, trabajo social, fisioterapia…), para im plementar en los sistemas de salud.

En un momento en el que el 60% de la población mundial usa internet, Alexa ya contesta consultas de salud, muchas y muchos profesionales pasan consulta en línea y la atención sanitaria pública no cuenta con suficiente personal, ha llegado el momento de plantearse el uso de las tecnologías digitales en la práctica clínica y, por supuesto, en la atención psicológica. Pero ¿qué sabemos de la efectividad de este medio?

¿Cuántos y cuántas profesionales aún no sa ben que el contrato ha de decir qué datos son privados y destruirse al final de cada sesión? ¿Cuántos y cuántas conocen que no es posible atender a personas que residen en otros países?

con tablas, diagramas e información enorme mente documentada que enfrenta de cara los retos tecnológicos de la práctica clínica de nues tros días, y se enfoca en extraer todo el valor y el potencial de la tecnología, para ofrecer una atención de calidad a las personas usuarias, re duciendo los costes y adaptándose a la realidad actual.

Estamos incumpliendo la ley. Y en palabras del autor, “hemos entrado en el far west, pero que aún no haya carretera no significa que no haya Unanormas”.importante

Y el tercer bloque atiende al uso de tecnologías con mayor recorrido, como la realidad virtual y la realidad aumentada, a la vez que se ofrece un elaborado mapeo de ten dencias en intervenciones basadas en web y uso de apps y chatbots, entre otros medios. Como indican los autores y autoras del ma nual, llevamos muchos años valorando la efectividad de la relación persona a persona en el ámbito clínico y es hora de valorar la atención a través de la pantalla. Sabemos que la tecno logía en la psicología no siempre es la mejor opción, no todo es positivo en esta vía, pero da remos un gran paso si descubrimos y documen tamos qué está funcionando y qué no. ¿Cuál es el gran reto ahora? Martí lo tiene claro: el tratamiento de los datos. La deontología. La huella digital. Y llegados a este punto, formar se para cumplir con la LOPD ya no es optativo.

Juan José Martí Noguera, coordinador de la obra. específico para las intervenciones en población infantojuvenil.

y necesaria obra de referencia

PSIARA 53

Y esto nos lleva demasiado a menudo a dos ti pos de pautas extremas: o poner mucha aten ción en los demás pero nada en uno mismo, que sería el perfil de persona dependiente, o estar totalmente pendiente de uno mismo y no ver a los demás, que sería el perfil psicopático. Así, la raíz de los problemas suele ser una falta de autoconocimiento que redunda en una falta de conocimiento de los demás. Para no caer en estos errores, no maltratar ni maltratarnos, y saber relacionarnos de manera saludable, ya sea en relaciones de pareja, en tre padres/madres e hijos o entre compañeros de trabajo, esta obra nos muestra las claves en cinco bloques: nociones básicas (y sus referen cias etimológicas), procesos, las relaciones con los demás, las relaciones con uno/a mismo/a y la relación entre la relación con los demás y con uno/a mismo/a ya que, tal como explica Fernán dez Aguado, “Todo lo que es aplicable a la rela ción con los demás lo es a la relación con uno mismo. Y cómo nos relacionamos con nosotros mismos influye mucho en cómo nos relaciona mos con los demás y viceversa”.

Para José Fernández Aguado, psicólogo, psicoterapeuta, mediador y coordinador de parentalidad, “relacionarse es como respirar: lo hacemos constantemente, con los demás y con nosotros mismos, pero nadie nos enseña”.

LAS RELACIONES RESPETUOSAS, AUTÉNTICAS Y LIBRES Autor: José Fernández Aguado Editorial: Célebre ISBN: 978-84-123620-9-1 Páginas: 306 Ressenya 54 PSIARA

Todos te dirán que la empatía es la capacidad de ponerse en el lugar del otro, pero si te que das ahí no haces nada. Es ponerse en el lugar del otro y luego volver al tuyo. Si no haces este segundo paso, el primero no sirve para nada”, asegura el autor, quien además es miembro de la junta directiva de la sección de Alternativas en la Resolución de Conflictos (ARC) del COPC.

PSIARA 55

Pero si hay un concepto central en esta obra, lle na de historias y ejemplos de casos atendidos por el autor durante sus 20 años como psicotera peuta, es la empatía. “Empatía” es una palabra que todo el mundo usa, pero la usa mal. Inclu so muchos y muchas profesionales tienen una comprensión incompleta del término.

Y cómo nos relacionamos con nosotros mismos influye mucho en cómo nos re lacionamos con los demás y viceversa”.

José Fernández Aguado Entre tantos libros como existen sobre relacio nes tóxicas, Las relaciones respetuosas, auténti cas y libres destaca por enfocar el tema desde el punto de vista de la relación saludable, explica qué es y cómo se forja para que, en palabras del psicólogo, “la gente pueda reflexionar y actuar de forma consciente”. Un paso importante te niendo en cuenta que la calidad de las relacio nes que establece una persona con los demás es el principal determinante de su salud mental y bienestar.

Divulgativo, profundo pero también ameno y dirigido tanto a profesionales como a personas sin vinculación con la psicología que quieran mejorar sus relaciones personales, este ensayo ya se encuentra disponible para todos los cole giados y colegiadas en la biblioteca del COPC.

PARAULA DE PSICO

“La visibilització de la diversitat sexual i de gènere ha permès que es generi una pàtina de respectabilitat i que moltes persones i famílies se sentin incloses, però també hi ha una part negativa: com més visibilitat, més agressions”.

José Yépez, El Punt Avui, 18/4/2022

Núria Casanovas, Educaweb, 30/3/2022

José Ramón Ubieto, La Vanguardia, 5/6/2022

“Els tapagots per evitar que hi tirin droga és una mesura que posa la mirada a la víctima, quan el que s’hauria de fer és interpel·lar els homes que cometen aquestes agressions. S’està alimentant la cultura de la por”. Elena Crespi, TV3, 24/5/2022

“La intervenció de més professionals de la psicologia a les escoles seria no només una mesura necessària per a prevenir situacions d’exclusió social, fracàs escolar o assetjament, sinó que permetria netejar problemàtiques més invisibles en molts altres alumnes immersos en patiments personals que els afecten l’autoestima i la integritat mental”.

“Hem sentit dir que la mediació és més ràpida i econòmica que la via judicial, i és cert, però a vegades no es té en compte una altra cosa molt important que es pot obtenir mitjançant la mediació: l’estalvi emocional, que pot convertir-se en tot un tresor conquerit”.

56 PSIARA

Puri Cosgaya, El Punt Avui, 19/4/2022

Montserrat Bravo, Ràdio Estel, 1/6/2022

“La vida postcovid és un trànsit permanent entre l’eufòria i l’abisme, que cadascú gestiona al seu ritme. Ningú creu ja que el món que ve sigui normal ni estable”.

“El sentiment de ser vell és totalment subjectiu. La vellesa no deixa de ser el reflex de com has viscut”.

Maria Lluïsa Lozano, La Vanguardia, 10/6/2022

“Tot i que hem fet avenços, el sistema judicial és revictimitzador. I el dany produït per una revictimització pot ser inclús superior al produït per una agressió sexual. Necessitem que el sistema judicial es posi les piles”.

“La situació actual és d’un increment molt clar de demanda de serveis psicològics, i la majoria de professionals ho viuen amb preocupació i dificultats per gestionar el dia a dia amb totes les peticions que reben”. Àngel Guirado, Diari de Girona, 2/5/2022

Visita la web del Psiara, la digitalrevistadelCOPC Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat Segueix-nos Patrocini: PSIARA 57