Revista Psiara, edició novembre de 2025

NOVEMBRE 2025

PSIARA La revista digital del COPC

MARIA BANTULÀ I JOAN GUASCH: “A LA PRIMÀRIA CAL AMPLIAR EL NOMBRE DE PSICÒLEGS I PSICÒLOGUES I LES SEVES COMPETÈNCIES”

Entrevista

24

A la cerca de la psicoanàlisi barcelonina Irina Salzberg i Leandro Carmona

Reflexió i pràctica

14

Ressenya

48

Parlar de suïcidi per prevenir-lo

¿Cuánto pesa tu mochila?

Carmina Castellano Tejedor

Alicia Álvarez

7

El Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Esperem la teva aportació!

Segeueix-nos a:

Patrocini:

Sumari La salut mental, per a tothom

Editorial Per Dolors Liria

“A la primària, cal ampliar el nombre de psicòlegs i psi-

Entrevista còlogues i les seves competències” Maria Bantulà i Joan Guash

Parlar de suïcidi per prevenir-lo: evidència, pràctica i

Reflexió compromís col·lectiu i practica Per Carmina Castellano Tejedor

La conducció subconscient o automatitzada

Reflexió Per Sebastià Sánchez Marín i practica

Transmisiones psicoanalíticas: en busca del psicoanáli-

Entrevista sis barcelonés Irina Salzberg i Leandro Carmona

6

14

18 22

Estratègies d’abordatge emocional en psicologia

28

Com podem conservar la memòria?

30

Activitats coaching Per la Secció de Psicologia Coaching del COPC Reflexió Per Anna Puig i practica

III Jornada ‘Debat a bat’

Activitats Delegació Territorial de Tarragona del COPC

Atenció al a cronicitat. Fora del focus en l’actualitat

Reflexió Per Laura Gómez Quijada i practica

XVI Congreso Nacional de Psicologia Jurídica i Forense

Activitats Secció de Psicologia Jurídica del COPC

Paraula de Psico

Mitjans Diversos autors

‘¿Cuánto pesa tu mochila?’

Ressenya Alicia Álvarez Ressenya

4

‘Dona, cartes per a teràpia’

Sandra López Gallego i Institut Psicològic Arrels

34 36 42 47 48 50

Editorial

LA SALUT MENTAL, PER A TOTHOM Per dolors liria, coordinadora de la psicoxarxa i vicedegana del COPC Enguany celebrem els 10 anys de la Piscoxarxa Solidària. Una iniciativa sorgida dels col·legiats i les col·legiades que, davant d’un context social molt complicat, van posar en valor la importància dels determinants socials en la salut i el benestar de les persones. Així és com es va crear aquesta xarxa de professionals de la psicologia que ofereixen part del seu temps a atendre aquelles persones que no tenen recursos. Una xarxa que s’ha mantingut amb un número força estable, al voltant del centenar de professionals, de tot el nostre territori. La Psicoxarxa ens ha permès, a més, fer d’altaveu sobre la necessitat d’augmentar el nombre de psicòlegs i psicòlogues al sistema de salut públic, per tal que ningú es quedi sense l’atenció psicològica a la què tothom hauria de tenir accés, i alertar dels riscos de patologització dels malestars quotidians que comporta la manca d’aquests recursos.

El 2021, amb la creació de la figura dels Referents de Benestar Emocional Comunitari (RBEC), es va fer un pas molt significatiu en relació a la prevenció i la promoció de la salut de la ciutadania, cosa que va obrir la porta a que altres comunitats autònomes estiguin aconseguint també incorporar psicòlegs i psicòlogues generals sanitaris a la primària. Una bona notícia per a la nostra professió, però sobretot per a la població, que ho demanda cada cop més i que s’està beneficiant dels bons resultats que els estudis fets al respecte ens mostren.

4 PSIARA

És evident, però, que encara queda molt camí per fer fins el ple reconeixement de la psicologia general sanitària a l’assistència primària. Per això us convido a llegir l’entrevista a Maria Bantulà i Joan Guasch, psicòlegs general sanitaris que treballen com a RBEC, i que ens expliquen en primera persona com han estat aquests anys, els reptes de futur i el valor de fer comunitat.

Us deixo, doncs, amb tot aquest contingut que convida a aprendre, reflexionar i compartir.

Espero que gaudiu d’una molt profitosa lectura.

Parlant de comunitat, em plau poder fer esment també aquí de la creació, com ja sabeu, de la nostra Fundació, a la qual el nostre projecte solidari li cedeix amablement el nom: Fundació Psicoxarxa. I ho fa precisament perquè la seva missió serà desenvolupar projectes de caire social, alguns dirigits a la nostra comunitat (col·legiats i col·legiades), com per exemple el Projecte de Protecció Social; i d’altres dirigits a la ciutadania, com la mateixa Psicoxarxa Solidària. La seva figura jurídica ens permetrà optar a subvencions per poder encetar estudis o fer recerca, amb la col·laboració de les universitats, per tal d’obtenir dades d’interès sobre la salut mental i sobre la nostra professió.

En aquest número de la nostra revista, podreu trobar, a més, interessants reflexions sobre si un chatbot pot fer de psicòleg, què suposa la conducció automàtica, com podem conservar la memòria o com prevenir el suïcidi, a més de les cròniques de la III Jornada Debat a bat de Tarragona i el XVI Congrés de Psicologia Jurídica i Forense celebrada a Barcelona, i les novetats editorials.

M’agradaria destacar, també, l’entrevista a Irina Salzberg i Leandro Carmona, psicòlegs generals sanitaris i psicoanalistes que, al meu parer després de veure els vídeos i d’haver assistit a l’acte de presentació de “Transmisiones psicoanalíticas”, crec que han iniciat un projecte que va més enllà de crear un material audiovisual sobre la Psicoanàlisi. Són la mostra, com ho són els protagonistes dels vídeos, que, per créixer, crear i exercir la nostra professió no hem de deixar mai de fer i fer-nos preguntes.

PSIARA 5

Entrevista

MARIA BANTULÀ I JOAN GUASCH: “A LA PRIMÀRIA CAL AMPLIAR EL NOMBRE DE PSICÒLEGS I PSICÒLOGUES I SEVES COMPETÈNCIES” El setembre de 2021, Catalunya va ser la primera comunitat de l’estat a instaurar la figura del Referent de Benestar Emocional i Comunitari (RBEC) per abordar el dèficit de professionals de la psicologia a l’assistència primària. Per conèixer la seva realitat i els seus reptes actuals, parlem amb Maria Bantulà, Psicòloga General Sanitària, via Màster (PGS), del CAP Pubilla Cases de L’Hospitalet de Llobregat, i Joan Guasch, PGS al CAP Larrard de Gràcia, habilitat pel Departament de Salut.

6 PSIARA

Vosaltres sou la primera generació de RBEC. Maria Bantulà: O, millor dit, la primera generació PGS a l’atenció primària, perquè hi ha països com Gran Bretanya on ja existia el psychological wellbeing practitioner, una figura equivalent al RBEC però amb una formació inferior a la del nostre PGS, i a altres comunitats a Espanya on també existeix.

tre recurs. Per tant, hi ha persones que necessitarien una atenció que no els podem donar si no volen participar en un grup. És en aquest sentit que diem que encara es podria desplegar més.

Per què a Catalunya diem RBEC en comptes de psicòlegs o psicòlogues d’atenció primària?

“Som líders en psicofàrmacs, el que vol dir que l’atenció més biologicista està sobredimensionada.

Apostar per una perspectiva més psicològica i social ens pot ajudar molt” – Joan Guasch

Joan Guasch: És que Catalunya va ser la primera comunitat d’Espanya on es va implementar sota el nom de RBEC, però altres comunitats com València, Navarra, La Rioja, Balears o Canàries han incorporat directament psicòlegs i psicòlogues d’atenció primària, és a dir, van un pas més enllà que nosaltres i contracten professionals de la psicologia amb el seu títol oficial en el nom de la posició, però amb plans similars d’intervenció.

Vols dir que altres comunitats ho van fer sense l’eufemisme ‘RBEC’.

J.G.: Sí. Aquí a Catalunya encara estem en evolució.

M.B.: Aquí podem fer una atenció individual molt acotada en el temps, molt dirigida a solventar un problema concret i, si cal, derivar a algun grup o actiu del barri, però no una psicoteràpia a l’ús.

M.B.: Perquè per poder incorporar PGS a l’atenció primària es va haver de fer dues coses: 1.

Canviar la denominació per un nom que inclogués les feines comunitàries.

2.

Fer que la nostra cartera de serveis sigui complementària amb la de la psicologia clínica.

J.G.: Sí, hi ha una petita minoria de professionals d’altres professions que són RBEC, com per exemple infermeria, però amb alguna formació en salut mental.

M.B.: És la població qui demanda més psicòlegs i psicòlogues d’atenció primària, del moment en què vivim, no tant de part nostra, que nosaltres ja ens apanyarem, però sí que és cert que es demana. Hi ha molts programes de la ràdio i de la tele que diuen que falten psicòlegs, que és una manera de dir que la població té interès i inquietud per la seva salut mental.

Què diríeu que és el millor de la vostra feina?

“Es pot dir que estem fent una mica d’apagafocs” – Maria Bantulà

M.B.: A més de poder treballar de forma multidisciplinària amb companys de l’equip (especialment amb nutricionistes i fisioterapeutes), també es fa força treball comunitari amb altres professionals fora de l’àmbit de la salut, i resulta molt enriquidor i dinàmic. Fa que t’adonis de la magnitud de tenir cura de les persones.

J.G.: Diguéssim que el format d’atenció és sobretot grupal i a la comunitat, però l’individual consisteix a fer visites en principi puntuals, d’acollida, de valorar si és millor un grup o un al-

J.G.: Jo valoro molt la meva feina perquè per fi s’intenta apostar per un abordatge psicològic i social i no es treballa només des del reduccionisme biomèdic de medicalitzar alguns malesPSIARA 7

tars que no són patològics i que no requereixen potser d’un psicofàrmac sinó d’un altre tipus d’atenció psicològica.

em dona la pista de quina llista d’espera tinc.

Com jo tinc les interconsultes a un mes vista, sé que quan truqui els pacients farà un mes que els va visitar el metge.

“El que falta és poder fer tot el que sabem fer” – Maria Bantulà

J.G.: Sí, jo habitualment també em moc més o menys en aquests tempos d’un mes, però en aquest mes ja es fa visita i, ràpidament, s’incorpora o a grup o a algun tipus d’atenció. També vull dir que col·laborem amb el Programa de Col·laboració amb la Primària (PCP), que són psicòlegs clínics que pertanyen als centres especialitzats de salut mental, però que van als CAP, a l’atenció primària, un cop a la setmana.

Ells també ens deriven casos i nosaltres també a ells, perquè nosaltres som una figura, en teoria, com més preventiva o de promoció del benestar i la prevenció de la cronificació, i ells estan a cavall entre els centres de salut mental i l’atenció primària.

Cal que entre tots els professionals puguem atendre també causes que a vegades són psicològiques, a vegades socials, i a vegades inclús més del context, com la pobresa o els determinants socials.

Quan la persona es visita amb un referent de benestar emocional, pots fer que normalitzi el malestar, validant com se sent, li pots oferir la possibilitat de participar en un grup (per exemple, de dol) o en un altre espai, i aquesta persona ja no es medica perquè té un trastorn, sinó que el discurs és “és natural que et sentis així i reflexionarem conjuntament per tenir més recursos per afrontar aquest patiment que tens”. Aquí l’aprenentatge ja no és prendre’t la pastilla i seguir la indicació mèdica, sinó que la persona se situa molt activament en el seu propi procés de canvi.

També fem càpsules formatives a l’equip d’atenció primària, per ajudar-lo a incorporar una mirada més psicològica en l’abordatge del malestar emocional. Cada vegada més metgesses i infermeres recomanen una visita amb la psicòloga com a primera opció, en comptes de recolzar-se únicament en els fàrmacs. Per exemple, davant una tristesa intensa per la pèrdua significativa d’un ésser estimat, cada cop més professionals, en comptes de prescriure antidepressius d’entrada, aposten més pels grups de dol.

Aneu sobrecarregats de feina?

M.B.: Penso que les llistes més llargues les té el psicòleg o psicòloga clínic al centre de salut mental. El psicòleg o la psicòloga a l’atenció primària crec que no tant. Al menys, en el meu cas, és prou fluid.

Puc tenir visites presencials, telefòniques i interconsultes d’altres professionals, que és el que 8 PSIARA

M.B.: Això és pel model esglaonat, similar al de Gran Bretanya. Els nivells 1, 2 i 3 penjarien de l’atenció primària, que vol dir tant la prevenció universal com la prevenció selectiva, el trastorn mental lleu, les ansietats i les depressions de la vida quotidiana. I després els nivells 4 i 5 ja serien totes aquestes coses molt desadaptatives, el trastorn mental sever, que ja penjaria del programa de col·laboració de primària i del centre o hospital de salut mental.

J.G.: En aquest sentit donem una atenció que abans estava més desatesa, perquè són figures que poden conviure i coexistir perfectament. En un contínuum de salut mental o de salut emocional, nosaltres, com deia la Maria, estaríem a la part de més prevenció, fins al 3, i els PCP a partir d’allà.

Ens podeu explicar algun dels vostres casos d’èxit?

M.B.: Jo atenia un senyor gran que havia viscut tota la vida amb la seva dona, a la qual estimava moltíssim i havia cuidat fins al final d’una llarga malaltia. No tenien fills, mai havia cuinat a la seva vida… I, quan ella va morir, va fer un dol important. El vaig derivar a un grup de gent gran que tenim al CAP, i ell va crear molt bon vincle, tant amb nosaltres com al centre cívic d’allà a

Joan Guasch és Psicòleg General Sanitari, amb Màster en Teràpia Cognitivo-Social i Màster en Teràpia Familiar. Actualment exerceix com a psicòleg al Parc Sanitari Pere Virgili, en l’àmbit de l’atenció primària, compaginantho amb la psicoteràpia a la consulta privada.

Anteriorment ha treballat com a terapeuta a l’ONG Projecte Home i ha estat docent al Grau de Psicologia de la UIC.

l’Hospitalet. Va anar a les activitats, a un taller de cuina, ha après a cuinar, està molt implicat i és una persona que ha portat un dol molt saludable, molt integrat a la comunitat. Encara me’l trobo al centre cívic, i sempre que em veu em para!

J.G.: Jo tinc el cas d’una noia de 20 i escaig d’anys, que devia estar en un nivell gairebé 4 -perquè a vegades ens arribenque tenia o agorafòbia o fòbia social, moltes dificultats inclús de sortir de casa, de relacionar-se, molt aïllament, i va participar en un grup de benestar emocional transdiagnòstic. És molt bonic veure com, no només va poder superar les dificultats, sinó que ara viatja sola pel món, ha tingut relacions significatives, i es va oferir per ser testimoni per futurs grups!

I, clar, ella arriba molt més que tu, perquè ha superat les seves dificultats en primera persona, cosa que dona moltíssima esperança a algú que encara no les ha superat, perquè veu que és possible.

s’aposta poc, cosa que afecta la població i representa un hàndicap per fer una feina ben feta, hi ha manca de temps i manca de professionals.

I, en segon lloc, el patiment mental que cal atendre, que de vegades no es pot abordar des de la psicologia. Per exemple, quan es parla de la pobresa, jo no puc fer-hi res. No li haig d’ensenyar a aquesta persona com gestionar-ho, viure-ho millor ni mirar-ho d’una altra manera.

“Al meu CAP hi ha uns 20 metges, 20 infermers, 20 administratius, però només 1,5 professionals de la psicologia” – Maria Bantulà

I què diríeu que és el pitjor de la vostra feina?

M.B.: Dues coses. En primer lloc, les limitacions del Sistema Nacional de Salut (SNS), pel qual

J.G.: Hi ha també molt malestar vinculat a la feina: explotació laboral, treballs molt precaris, burnout… Com deia la Maria, aquí la nostra intervenció no pot ser ajudar a sostenir aquesta situació, sinó que potser necessiten millorar les condicions laborals o afiliar-se a un sindicat.

Aquests problemes d’arrel social o estructural que no pots abordar et generen impotència.

Al CAP de Gràcia també sou pocs professionals de la psicologia?

J.G.: Sí, el CAP Larrard abasta dues àrees bàsiques de salut, per tant som dos psicòlegs… entre un centenar de professionals, gairebé uns trenta dels quals són metges i una altra trentena, infermeres. I, clar, cadascú intervé amb les PSIARA 9

seves eines. Sabem que un terç de les consultes d’atenció primària estan vinculades amb malestars psicoemocionals, però aquesta proporció no reflecteix el rol dels professionals que l’atenen.

dria ser una teràpia individual gaire extensa en el temps, també per sostenibilitat del sistema (encara que disposséssim de més companys), però sí una teràpia més breu, més focalitzada.

Una altra cosa que hauríem de millorar són les

“No és d’estranyar que l’atenció predominant sigui amb psicofàrmacs, perquè són les eines dels professionals majoritaris” – Joan Guasch limitacions de la nostra figura actualment, per poder tenir, segons el criteri de cada professional, llibertat per decidir el format d’atenció que li va millor a la persona, sigui grupal, comunitari, individual, familiar…

O sigui, que quan considereu que una persona necessita un procés individual, heu de derivar.

M.B.: Exacte. A la nostra cartera de serveis no hi ha la psicoteràpia individual, ens està vetada.

Si és un cas greu, el derives a salut mental, i si és un cas de temàtica específica -dol, càncer, violència masclista…- pots derivar als serveis corresponents.

J.G.: Llavors, els malestars que no tenen una entitat on els puguem derivar, com per exemple el mobbing, suposen una llacuna. Perquè si algú necessita un procés individual, nosaltres no el podem fer, ni que sigui en l’àmbit preventiu.

I vosaltres considereu que els generalistes podríeu fer aquesta psicoteràpia individual?

M.B.: Per capacitat, sí. Per temps, haurien de ser perfils molt concrets, i sempre tenint en compte que l’exercici de la psicoteràpia és una cosa molt complexa i que cal atendre totes les seves complexitats clíniques.

J.G.: Jo també penso que sí. Segurament no po10 PSIARA

Què creieu que s’hauria de polir sobre aquesta figura professional o la llei que l’empara?

M.B.: Tenir la llibertat clínica per decidir què fer amb els pacients, ja que n’hi ha que necessiten una atenció individual, d’altres una grupal o comunitària… I sabent que no és el mateix treballar en els nostres CAP que, per exemple, a un CAP rural, que tindrà unes altres especificitats de població i de volum. Es tracta de tenir llibertat en el marc en el qual et mous.

J:G.: Sí, totalment d’acord, és a dir, tenir la llibertat de desplegar les competències que tenim, per expertesa, i poder adaptar-nos a les necessitats reals, tant de la persona com de la família i del territori. I les competències també van des de poder concebre el malestar emocional en el nostre criteri, és a dir, poder realitzar diagnòstics nosaltres que siguin més psicològics o socials, o sigui, més per temàtica, com deia, malestar laboral, sobrecàrrega del cuidador, dol, etc. i no tant pel trastorn o l’expressió de la simptomatologia. Poder desplegar totes les funcions d’un psicòleg d’atenció primària: des de realitzar diagnòstics o informes, a fer derivacions directament cap a serveis de salut mental.

Res pel que fa a les condicions laborals?

M.B.: Bé, hi ha una diferència històrica entre el que es cobra a la privada i a la pública, però passa a totes les professions sanitàries, no només a la nostra. Crec que la gran majoria de professionals tenen malestar amb la sobrecàrrega laboral, perquè els pacients no paren de créixer, hi ha molt poca contractació de personal i no es compensa amb el sou. Però no crec que sigui una qüestió de pujar el sou, sinó de millorar les condicions perquè puguis fer la feina ben feta.

Tu, Maria, ets màster i tu, Joan, ets habilitat. La llei estatal diu que és el mateix, però a la pràctica les condicions no ho són…

M.B.: Si l’Estat espanyol ha considerat que habilitat i màster és el mateix, jo crec que s’hauria de respectar a l’Institut Català de Salut (ICS) i a tot arreu, perquè és cert que jo tinc el màster, però ell té una experiència i cadascú té un bagatge. Vull dir, que els habilitats no són gratis, sinó que han demostrat tota una experiència que l’Estat espanyol ha considerat homologable a fer el màster. Crec que és una cosa històrica de l’ICS, que sempre ha fet una diferència entre aquells metges que tenien l’especialitat en medicina familiar i comunitària i aquells als quals se’ls va homologar només amb la llicenciatura de Medicina.

J.G.: Jo vull dir que els habilitats als quals el Departament de Salut homologa aquest màster

general sanitari no hem fet aquest màster, però no és només el bagatge experiencial que tenim, d’experiència, sinó també altres formacions. Per exemple, en el meu cas, he cursat dos màsters que sumen 5 anys i molts més crèdits que el general sanitari (i els meus companys habilitats tenen altres formacions i experiència igualment acreditades), però a la pràctica hi ha un greuge comparatiu. De fet, els habilitats solem estar contractats en una categoria professional no sanitària i cobrant molt menys, quan el Ministeri de Sanitat reconeix que la figura PGS és la mateixa, independentment de si s’ha obtingut via Màster PGS o via habilitació. Aquesta discriminació negativa va ser iniciada per l’ICS, acció a la qual s’han adherit altres proveïdors.

I al vostre criteri, quines haurien de ser les següents passes?

J.G.: Canviar la llei estatal. La Llei de Salut pública de 2011 reserva l’entrada al SNS dels professionals de la psicologia amb títol d’especialista, vetant la dels general sanitaris, màsters o habilitats, que només podran exercir a la pràctica privada.

M.B.: De fet, l’ideal en un món perfecte seria que, dintre de la psicologia, existissin diferents especialitats, i si són via PIR, via PIR, però que n’hi haguessin diverses, com a medicina. Clínica orientada a adults, clínica infantojuvenil, generalista, que seríem nosaltres, i els neuropsicòlegs. Aquestes quatre especialitats jo crec que tard o d’hora s’han d’acabar creant al SNS.

Maria Bantulà és psicòloga general sanitària i graduada en Humanitats, amb Màster en Psicoanàlisi. Actualment exerceix com a psicòloga a l’Institut Català de la Salut en l’àmbit d’atenció primària. Anteriorment ha treballat en diversos dispositius de la xarxa pública de Salut Mental. A més, ha estat docent al Grau de Psicologia de la UOC.

PSIARA 11

M.B.: Amb més instal·lacions de sanitat, edificis ben robustos perquè càpiguen més professionals, la mateixa quota de psicòlegs que d’altres professions com medicina i infermeria… Això seria un somni, però jo crec que en algun moment la població anirà cap aquí.

J.G.: A més, com que l’atenció primària és la porta d’entrada al SNS, els PGS podrien tenir també la funció de detectar i de veure a quina especialitat podríem derivar. No només l’única que ara existeix, sinó si se’n creen d’altres. Però jo ho concebo com que nosaltres som la porta d’entrada i a partir d’aquí derivaríem altres especialitats.

M.B.: Com passa amb el metge de família.

Sentiu que la vostra feina és imprescindible?

M.B.: Jo crec que ho és. Ara acaba d’entrar i pot semblar que no, però ho acabarà sent. Ho acabarà sent com ho és un metge de família. Ningú dubta de la importància del metge de família.

L’atenció primària, des d’Europa, ha de ser un 25% del pressupost de sanitat, aquí a Espanya és un 10%, però la idea és posar en valor tot el que és la feina preventiva, i crec que sí que serà una figura que cobrarà molta importància.

J.G.: Totalment. La utopia seria que la UBA, la Unitat Bàsica d’Atenció, no fos el binomi metge + infermeria + administratiu, sinó també amb el general sanitari.

Per vosaltres, què és la salut mental?

M.B.: Jo crec que, quan parlem de salut mental, el terme salut pot donar a entendre que és un terme més sanitari del que és. Però, si pensem, per exemple, en felicitat, tot i que és un significant massa explotat per corrents com la psicologia positiva, que no m’agraden gaire, pensar en la salut mental a través d’aquest concepte ens permet entendre que no és només una qüestió biològica. Hi ha també un component relacional, social, que implica com el subjecte es situa en relació amb el seu desig i als altres, així com en relació amb el món que l’envolta.

De fet, des de Plató fins a Rousseau, molts autors han abordat la felicitat, i el filòsof francès va parlar de la felicitat no només com a una experiència privada, sinó també com a una felicitat pública, i deia que era tasca dels governants procurar-la. Per això, “Crec que, si no s’hagués fet J.G.: Sí, totalment. Es podem pensar que tracta de concebre la aquesta entrada una mica caòtica una bona salut mensalut de manera més que hem fet nosaltres al SNS, mai tal depèn, en certa integral i no només de mesura, dels nostres s’hauria començat a posar en valor manera més de medicigovernants: garantir na, infermeria i ja està. un habitatge, una vida aquesta feina, mai s’hauria obert la Jo crec que com més digna, protegir-nos professionals puguem possibilitat” – Maria Bantulà dels excessos del neoabordar de manera liberalisme i crear insconjunta la complexitat titucions que ens cuide la salut d’una persona, millor. Aquest ha de din realment quan tenim una crisi vital. ser el camí. Per tant, és imprescindible, almenys si no volem seguir pagant el preu de ser líders en J.G.: Per no caure en reduccionismes, siguin psicofàrmacs. biològics com la neuroquímica o d’altres, hem de tenir en compte el context. I el context és la Com seria un futur perfecte a la vostra feina? dimensió de la persona en l’àmbit de la seva identitat, els seus valors, projecte de vida i tot el 12 PSIARA

que es pugui desenvolupar plenament. Però no vivim aïllats dels altres. Estem sempre en relació. I les relacions a vegades fan patir, depèn de com siguin, o poden ser molt nutritives i donar aquesta felicitat. Per tant, també abordar l’àmbit relacional és important.

“Si parlem de salut mental, hem d’ampliar mires i no pensar només en termes sanitaris” – Maria Bantulà Però és que a més a més tenim un context encara més macro que té a veure tant amb els determinants socials com amb l’accés a l’habitatge, etc., però també hi ha els discursos que es van contagiant o es van posant de moda i que afecten la subjectivitat. Per exemple, l’impacte de la publicitat en salut mental de Trastorns de la Conducta Alimentària, la socialització de gènere que empeny els homes a no mostrar la seva vulnerabilitat, que siguin forts i només depenguin d’ells mateixos sense comptar amb xarxes de suport relacional, o a les dones a que prioritzin la cura dels altres a la seva pròpia. Seria poder incidir en totes les dimensions de manera combinada, no caure en el reduccionisme de només una capa.

Algun missatge final?

J.G.: Dir, per qui no ho sàpiga, que estem a tots els CAP de Catalunya. Esperem que en un futur s’augmentin tant les competències com el número de professionals, i poder normalitzar anar al CAP perquè em visiti el psicòleg d’atenció primària, tant per part dels professionals com per part de la ciutadania. Normalitzar anar al psicòleg com es va al metge de família, no solament quan és urgent, sinó preventivament, com una manera de cuidar-nos.

M.B.: Jo estic molt contenta de veure persones que et venen a veure al CAP i et diuen: “Jo mai m’havia atrevit a venir al psicòleg, és la primera vegada que vinc”, i es troben que anant al lloc habitual, que és el seu CAP, els és molt més fàcil aquest primer contacte amb la psicologia. Quan el seu metge li ho ofereix, apareix aquesta porta d’entrada senzilla i estan molt agraïts.

J:G.: Jo crec en això: fer la psicologia o la psicoteràpia accessible a la població, a qualsevol persona.

“Avui en dia la visió imperant, per desgràcia, és la biològica, i caldria ampliar mires” – Joan Guasch

PSIARA 13

Reflexió i pràctica

PARLAR DE SUÏCIDI PER PREVENIR-LO: EVIDÈNCIA, PRÀCTICA I COMPROMÍS COL·LECTIU Per Carmina Castellano Tejedor, Ph. Doctora en Psicologia (UAB, 2011), Màster en Psicologia Forense (ISEP, 2014), Màster en Psicologia General Sanitària (UAB, 2017), Postgrau en Neuropsicologia (ISEP, 2008) amb especialització en Neuropsicologia Forense (TEA, 2022), i inscrita al Torn d’Intervenció Professional (TIP) del COPC. Mediadora en l’àmbit familiar i del dret privat. Professora Àrea Psicologia Jurídica de la UOC.

Cada 10 de setembre, el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi ens recorda una realitat incòmoda però urgent: a escala global, prop de 700.000 persones moren cada any per suïcidi (WHO, 2024).

A Catalunya, el suïcidi és la primera causa de mort no natural i, en alguns grups d’edat, supera els accidents de trànsit. Aquestes dades subratllen la necessitat de parlar-ne amb rigor i compromís social.

“La literatura científica és clara: parlar del suïcidi no ‘incita’ a cometre’l” Què diu la recerca?

Ben al contrari, estudis recents (Dazzi et al., 2014; Niederkrotenthaler et al., 2020; WHO 2024) mostren que abordar-ho amb empatia i informació contrastada redueix l’estigma i pot actuar com a factor protector. Aquest fenomen és conegut com a Papageno effect, en contraposició a l’efecte Werther, que descriu l’impacte negatiu d’una cobertura mediàtica sensacionalista.

14 PSIARA

Altres línies de recerca assenyalen tres eixos clau per a la prevenció: 1. Detecció precoç i intervenció comunitària: identificar senyals d’alerta.

2. Suport social i escolta activa: sentir-se escoltat i validat pot reduir significativament el risc.

3. Accés a recursos especialitzats: línies d’atenció 24h, equips de salut mental i xarxes d’entitats.

La ciència també evidencia que la formació de professionals no especialitzats (docents, treballadors socials, personal de primària) és clau per detectar i derivar a temps.

“La prevenció del suïcidi és un repte transversal i compartit”

Què podem fer des de la pràctica quotidiana?

La prevenció no és responsabilitat exclusiva dels professionals de la psicologia i la salut mental.

Com a societat, podem actuar en tres àmbits: •

Individual: perdre la por a preguntar “Com estàs?”, i escoltar sense jutjar.

•

Comunitari: crear espais segurs a escoles, feina i comunitat per parlar de salut mental sense tabús.

•

Institucional: apostar per polítiques públiques que garanteixin l’accés a recursos i redueixin desigualtats socials.

El paper dels psicòlegs i les psicòlogues Com a col·lectiu professional, tenim una doble responsabilitat: d’una banda, oferir atenció clínica i suport a les persones en crisi vital; de l’altra, contribuir a transformar el relat social sobre el suïcidi. Això implica promoure discursos basats en l’evidència, evitar l’estigmatització i posar en valor el paper preventiu de la psicologia.

Com assenyala l’OMS (2024), la prevenció del suïcidi és un dels grans reptes de salut pública del segle XXI. Els psicòlegs i psicòlogues podem liderar aquest procés, però només si treballem en xarxa amb altres professionals, institucions i comunitat.

PSIARA 15

Recursos d’interès a Catalunya •

061 Salut Respon. Atenció sanitària i emergències de salut mental 24h

•

Telèfon 024. Línia estatal de prevenció del suïcidi, disponible 24h

•

Telèfon de l’Esperança (682 900 500 / 717 003 717). Suport emocional confidencial i gratuït

•

Associació Després del Suïcidi. Associació de Supervivents (DSAS)

•

Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS)

REFERÈNCIES RECOMANADES:

•

Dazzi, T., Gribble, R., Wessely, S., & Fear, N. T. (2014). Does asking about suicide and related behaviours induce suicidal ideation? Psychological Medicine, 44(16), 3361–3363.

•

doi: 10.1017/S0033291714001299.

Niederkrotenthaler, T., et al. (2010). Role of media reports in completed and prevented suicide: Werther v. Papageno effects. The British Journal of Psychiatry, 197(3), 234–243.

•

doi: 10.1192/bjp.bp.109.074633.

WHO (2024). World mental health today. Latest data

16 PSIARA

PSIARA 17

Reflexió i pràctica

LA CONDUCCIÓ SUBCONSCIENT O AUTOMATITZADA Per Sebastià Sánchez Marín, president de la Secció de Psicologia de la Mobilitat i de la Seguretat del COPC

Són nombrosos els conductors que, en arribar al seu destí, es pregunten: Com he arribat fins aquí? O es troben en situacions similars a la següent: una persona torna a casa des de la feina (passant, com sempre, per l’avinguda principal del poble) i, quan la seva parella li pregunta si els semàfors ja funcionen correctament, es queda desconcertada. No sap què respondre, perquè no és conscient de si els semàfors estaven operatius o no. No pot recordar si els ha trobat tots en verd, algun en groc o en vermell. És com si aquest trajecte, que acaba de fer, s’hagués esborrat de la seva memòria, com si el seu cervell hagués deixat de registrar aquella informació.

Aquesta sensació de desconnexió parcial de la realitat, que experimenten moltes persones conductores, és molt més freqüent del que podríem imaginar. A més, un 25% declara fer-ho habitualment, en mode de “conducció automatitzada” o “conducció subconscient”.

Segons dades disponibles, el 75% dels conductors a l’Estat espanyol afirmen haver conduït de manera subconscient en alguna ocasió

18 PSIARA

En temes de mobilitat segura, la conducció hauria de ser un acte conscient i reflexiu. Tanmateix, no sempre es condueix amb la màxima atenció i concentració. La denominada “conducció automatitzada o subconscient” es produeix quan deixem de conduir de manera deliberada i passem a fer-ho en un estat mental automàtic, també conegut com a “pilot automàtic” o “desplaçament per hàbit”. Perquè aquest tipus de conducció sigui possible, les tasques complexes associades a la conducció de vehicles han d’haver estat prèviament apreses i integrades com a rutines o patrons de comportament consolidats.

Des d’una perspectiva psicològica, aquest funcionament és adaptatiu. El cervell humà opera segons el principi de la parsimònia: tendeix, sempre que sigui possible, a aconseguir el màxim rendiment amb el mínim esforç, amb el mínim consum d’energia.

Quan s’inicia un nou aprenentatge, el sistema nerviós central es veu forçat a treballar intensament per assimilar les noves tasques i funcions.

L’objectiu és consolidar els coneixements a un nivell funcional que permeti, més endavant, dur a terme la tasca amb menys esforç. Quan l’aprenentatge s’ha convertit en rutina o patró conductual, el cervell desplaça aquesta informació al subconscient. Així, la ment conscient pot centrar-se en altres qüestions o realitzar múltiples tasques simultàniament.

Per exemple, una persona que està aprenent a conduir necessita tota la seva capacitat d’atenció per controlar l’entorn, mirar els retrovisors, coordinar l’ús dels pedals, canviar de marxa, activar els intermitents… En aquest moment, l’esforç mental i físic és elevat, i l’atenció és plena.

No és estrany que molts aprenents manifestin esgotament al final de la sessió: “Estic molt cansat, com si m’haguessin apallissat”.

Tanmateix, un cop l’aprenentatge s’ha consolidat i els moviments s’han automatitzat, el cervell trasllada aquestes funcions al subconscient.

Això permet que, mentre conduïm, la ment conscient pugui ocupar-se de pensaments diversos: la llista de la compra, un assumpte laboral, una preocupació familiar… És aleshores que, quan arribem al nostre destí, pot aparèixer la pregunta: Com he arribat fins aquí? La resposta, és tan simple com inquietant: els darrers quilòmetres s’han recorregut en mode subconscient.

Tenim integrades múltiples rutines guiades pel subconscient: fer-nos l’esmorzar, rentar-nos les mans, cordar-nos les sabates… Són accions que, en un entorn estable i previsible, es poden executar amb seguretat. Però la conducció no es desenvolupa en un entorn estable.

Conduir sempre pel mateix trajecte —de casa a la feina i viceversa— pot induir a una falsa sensació de seguretat. L’itinerari pot semblar familiar i inalterable (mateixa carretera, mateixos revolts, mateixos senyals de trànsit), però cada viatge pot presentar variables inesperades: un vianant imprudent, un vehicle que no respecta un senyal, una camió avariat que ens trobem de manera sobtada a la sortida d’un revolt… El perill esdevé real quan es passa d’una atenció selectiva i concentrada —necessària per percebre els estímuls rellevants associats a la conducció segura— a una atenció difusa, pròpia de la

Tot i que aquest mecanisme cerebral pot semblar eficient i pràctic, també comporta riscos

PSIARA 19

conducció en “pilot automàtic o conducció subconscient”.

Si volem contribuir a una mobilitat més segura, cal que les persones conductores mantinguin un alt nivell d’atenció i concentració. A més, és recomanable fugir de les rutines, evitar la fatiga, reduir les distraccions, fer pauses durant trajectes llargs i planificar rutes alternatives.

Conduir és un acte de gran responsabilitat. Un vehicle pot ser una eina útil i còmoda, però també pot convertir-se en un instrument de risc greu. És imprescindible ser conscients dels moments i les situacions que ens fan entrar en “conducció automatitzada”, i fer l’esforç necessari per recuperar el control conscient. Això implica tenir consciència de risc del que suposa fer una conducció en “pilot automàtic”, planificar diferents itineraris per no facilitar els “desplaçaments per hàbit”, no conduir si estem cansats, preocupats, i sobretot, mantenir una actitud responsable davant la conducció.

Conduir en “pilot automàtic” incrementa la probabilitat de sinistres. Ningú vol ser víctima ni causant d’un accident. Tots tenim persones que estimem i que ens estimen.

Siguem-ne conscients cada cop que ens posem al volant i contribuïm entre tots per aconseguir una mobilitat més amable, segura i responsable.

20 PSIARA

PSIARA 21

Entrevista

IRINA SALZBERG Y LEANDRO CARMONA (TRANSMISIONES PSICOANALÍTICAS): EN BUSCA DEL PSICOANÁLISIS BARCELONÉS Dos psicoanalistas y psicólogos generales sanitarios se juntan en un restaurante y empiezan a intercambiar sus numerosas dudas sobre psicoanálisis. Huérfanos de respuestas, deciden que, para encontrarlas, lo mejor es recurrir a los y las psicoanalistas de más edad, y empiezan su proyecto “Transmisiones psiconalíticas“, una serie de nueve entrevistas en vídeo que analizan la práctica y el lugar actual del psicoanálisis en Barcelona. Un importante testimonio y legado de las personas que contribuyeron a su despliegue desde la ciudad condal. ¿Cómo os acercasteis al psicoanálisis?

¿Cómo nace “Transmisiones psicoanalíticas?

Leandro Carmona: Mi madre es psicoanalista, y de pequeño recibí la interpretación de una dermatóloga que tenía que ver con una crisis de celos con mi hermano. Algo empezó ahí. Luego estudié Psicología y me fui interesando mucho por el psicoanálisis. Bueno, en la Universidad Nacional de Rosario o te gustaba el psicoanálisis o te buscabas otra facultad…

I.S.: Hace unos tres años, comiendo un menú y con unas cervezas, nos preguntábamos cuándo se puede considerar uno psicoanalista, qué pasa con la identidad profesional. Empezamos a hacernos preguntas que ni uno ni el otro sabíamos responder, y decidimos ir a los más mayores y con más recorrido, a ver si a través de sus relatos y sus biografías encontrábamos las respuestas.

Irina Salzberg: Mi madre también es psicoanalista, y gran parte de mi familia. Es algo con lo que me he criado desde muy pequeñita. Pero tuve mi periodo de rebeldía y separación y entonces dudé, y como primera carrera hice Educación Social. Al trabajar en un centro de acogida con situaciones de gravedad y de vulnerabilidad de niños, en algún momento decidí que me faltaban herramientas y conocimiento y, después de pensarlo mucho, empecé el periplo por la Psicología y después por el psicoanálisis infantil.

L.C: Se ha escrito mucho sobre la formación en psicoanálisis, pero teníamos la necesidad de buscar, digamos, un camino singular que coincidía con esa generación, con la historia del psicoanálisis en Barcelona.

22 PSIARA

¡Vuestro entrevistado más joven tiene 70 años!

I.S.: Y el más mayor 96, Valentín Barenblit, que se murió el pasado mes de abril.

Leandro Carmona e Irina Salzberg, psicoanalistas y PGS, durante su entrevista en las dependencias del COPC en Barcelona.

¿Qué tiene esa generación que no tengan las demás?

nálisis en esta ciudad se están haciendo mayores y queríamos dejar su testimonio.

L.C.: Aquí en los 70, junto con “el destape”, hubo una fuerte implantación del psicoanálisis. El kleiniano y otras corrientes sí existían, pero el psicoanalisis lacaniano en lengua castellana comenzó con fuerza en esa época de la mano de Oscar Masotta. El psicoanalisis en Barcelona tiene esa impronta, y muchos de los entrevistados han ido a los seminarios de Lacan, estaban cuando llegaron los franceses con el psicoanálisis lacaniano. Era una época privilegiada para formarse.

¿Cómo elegisteis a quién entrevistar?

I. S.: Bueno, privilegiada y muy movida, ¿no? El psicoanálisis a la vez es cultura, y una de las cosas que nos hemos encontrado entrevistando a las nueve personas era todo su contexto, la posdictadura, la condicionantes de esos años para desplegar la profesión. Además, veíamos que personas que han contribuido mucho al psicoa-

A mí me interesaba seguir la pista de Oscar Masotta, que se exilió de Argentina y vino aquí, tuvo una hija aquí, armó sus grupos de estudios aquí, y se fundó la biblioteca con su nombre. Y me interesaba rastrear el legado de quienes se formaron con él.

I.C.: Hemos intentado que haya diversidad e igualdad de género. Eso era muy importante para nosotros. Que fueran de diferentes corrientes teóricas, con un abanico diverso.

L.C.: Y que representaran un poco la presencia del psicoanálisis en la ciudad de Barcelona. Porque Barcelona tiene su particularidad con respecto al psicoanálisis.

PSIARA 23

S.: I.S.: Esa ha sido una pregunta que hemos llevado a los entrevistados: si había un psicoanálisis barcelonés o no.

¿Hasta qué punto creéis que un psicoanalista puede aprender de otro, por ejemplo, a través de vuestros vídeos?

¿Y?

L.C.: Yo creo que es más importante la propia experiencia y el propio análisis. Pero después uno puede encontrar afuera, en un vídeo o en un libro o en alguna cosa, algo que resuena con un trabajo íntimo que uno viene haciendo, con algo del propio análisis. Y eso sirve para seguir avanzando, para seguir haciéndose preguntas.

Al ver estas entrevistas puedes decir: “Ah, mira, a este no lo conocía y dice tal cosa que me interesa. Busco una referencia”.

I.S.: Hemos encontrado multitud de respuestas.

Pero si, como decía antes, el psicoanálisis va con la sociología y con la cultura, entonces está claro que en Barcelona, por el idioma, por las características sociodemográficas, tiene unas singularidades que no hay en otros lugares. ¿A quién van a interesar estos vídeos? ¿A quién se dirigen?

I.S.: Hemos intentado que fueran entendibles e interesantes para todo el mundo. Psicoanalistas y psicólogos. Gente del sector y gente que no lo fuera, entendiendo que, al hablar de cuestiones de la vida y de la humanidad, podía ser interesante para todo el mundo. Aunque especialmente pensábamos en las generaciones de psicoanalistas que se están formando y que a lo mejor tienen necesidades y curiosidades similares a las que nos encontramos nosotros.

L.C.: Queríamos divulgar y transmitir este conocimiento, pero con el desafío de que no se vulgarizara, de no hacer algo que pierda profundidad, que es lo que sucede a menudo en las redes sociales.

¿Como un complemento?

I.S.: Sí, y como referentes. A veces no es una profesión sencilla, porque por un lado en determinados momentos es muy solitaria, comporta una carga emocional, tiene una responsabilidad la escucha hacia el otro.

“Estas personas que llevan cinco décadas, para nosotros que llevamos una, pueden ser una fuente de aprendizaje y apoyo” – Irina Salzberg

solupta quis modit estrupis mi, cuptaquam unt ad ulla core perit eicim fuga. Nam il molupta praepudi ad militiam dolupturest quia autem eturerunt labore si dellaut es si dolo ex et fugia sequodit volorro consequis alit aut min cor sam, cum ex explis aut ullabo. Ed quis sit mosam nonse is debitat ommolor ioremodit, ut que volorit aesciae vitatin cuptati nullabora voluptus samus is corest est eum et lam faceaqui dentet aboribus dollantis aut incitatectae destrum hil exeruptatur?

24 PSIARA

En el nombre de este proyecto está la palabra transmisión. ¿Vosotros qué buscáis transmitir?

I.S.: El legado, el testimonio, la voz, la experiencia y la trayectoria de las personas que han contribuido al despliegue del psicoanálisis.

L.C.: Un psicoanálisis vivo, lleno de contradicciones, que es diferente en cada persona.

“Queríamos algo lo más alejado posible de la teoría rigurosa y difícil de acceder. Algo que transmita deseo, pasión y muchas preguntas” – Leandro Carmona Es curioso que cada uno de los que entrevistamos al final se pone a hablar de lo que no sabe.

Quiero decir, habla de todo lo que sabe, pero también de hacia dónde se dirige y eso no es exactamente un saber a transmitir, es un no saber, más bien. El psicoanálisis funciona así.

I.S.: Teresa Morandi lo dice claramente en su entrevista, que cuando los jóvenes le preguntan se le movilizan muchas cosas y le genera nuevas preguntas.

L.C.: Ese vídeo es la bomba. Tiene mucha crítica al estado actual de la sociedad, a la manera en que nos relacionamos, consumimos o hacemos terapias o cualquier otra cosa para sentirnos mejor. Ella tiene mucho conocimiento de las instituciones en Barcelona, es muy aguda y muy incisiva, no sólo con los psicoanalistas. Es

un vídeo que a cualquiera que tenga un poco de sensibilidad hacia lo social le puede abrir mucho la cabeza. ¿Cuál diríais que es el mayor problema de transmitir el psicoanálisis hoy en día?

I.S.: Que es un trabajo muy artesanal. Y que ni siquiera un mismo psicoanalista aplica de la misma manera su saber con un paciente que con otro. Queríamos conocer los talleres artesanales de cada uno de los entrevistados y su baúl de herramientas, para ver si alguna nos servía a nosotros.

L.C.: También se interpone que vivimos en tiempos muy acelerados, y para avanzar en el camino del psicoanálisis uno tiene que darse el tiempo de comprender, extraviarse y buscar un camino propio. Y eso, hoy por hoy, no es soportable, mucho menos con tutoriales, formación a distancia, etc. El psicoanálisis requiere de unas condiciones que no son lo que prima en la época. Por ejemplo, hoy es muy difícil darse el tiempo para pensar, para conversar, para escucharse, cambiar de opinión, darle vueltas a las cosas. Tal vez se lee mucho, pero se lee en el móvil, fragmentado. Hoy parece imposible leer, no sé, una novela de Balzac.

De las nueve entrevistas registradas hasta hoy, ¿cuál os ha tocado más la fibra?

L.C.: Ha sido tan divertido y estimulante que todas las entrevistas han tenido cosas que me han marcado y han modificado mi manera de entender. Pero la primera que me viene a la cabeza es la de Àngels Vives. Terminamos la entrevista y yo me puse a llorar. Nos dimos un abrazo los tres. Y eso que no tenemos el mismo background teórico. Ella no es lacaniana, es más bioniana. Yo he leído de la corriente inglesa, Winnicott, y a ella le han trasmitido más bien un rechazo por él.

Pero me conmueve tanto lo que dice… Y eso va más allá de las escuelas de cada uno.

I.S.: A mí, haber sido los últimos en entrevistar a Valentín Barenblit me pone la piel de gallina.

Y la entrevista con José Leal, quien con una mirada muy amplia del psicoanlálisis nos habló de cantidad de filósofas, a mí me sirvió mucho.

PSIARA 25

¿Cómo veis el estado del psicoanálisis en la actualidad? ¿Es algo que interesa a los jóvenes?

I.S.: Sabemos que a las escuelas de psicoanálisis cada vez les cuesta más encontrar alumnos, que cada vez la gente que decide formarse en esta rama es menos. Las dos o tres escuelas principales que hay en Barcelona lo notan.

Muchas enseñanzas.

L.C.: Y afecto, de todos ellos. Mostraban agradecimiento porque, desde nuestras preguntas, les ubicábamos en el lugar del maestro.

I.S.: Y nosotros usábamos nuestra entrevista para devolverles ese agradecimiento.

L.C.: Fue conmovedor. ¿Qué sorpresas os habéis encontrado?

I.S.: Buscábamos un saber teórico, pero nos hemos encontrado también con los recorridos vitales: exilios, dictaduras…

La confluencia del psicoanálisis con la vida.

L.C.: Y la respuesta a por qué el psicoanálisis ocupa un lugar tan marginal en la sociedad. ¿Siempre ha sido así?

L.C.: Yo creo que sí. Aquí, durante el franquismo, no era posible. Se transmitía un poco de contrabando. Luego, cuando en Argentina llegan las dictaduras, se tienen que ir porque son perseguidos. Se va dando toda una historia en donde va siendo reprimido y entonces se va moviendo hacia otro lado. Freud también se ha tenido que ir moviendo. Los libros se han quemado.

“El psicoanálisis siempre se ha vivido como un material incómodo, inquietante, amenazante” – Leandro Carmona 26 PSIARA

L.C.: Por suerte, yo conozco muchos jóvenes que se interesan y que agradecen que exista un material como este.

Hablando de vuestro material, ¿cada cuánto publicáis nuevo vídeo?

I.S.: Cada último viernes de mes. Lo anunciamos en nuestro perfil de Instagram.

A mediados de 2026 ya habríes publicado los nueve. ¿Qué os haría pensar que habéis tenido éxito?

I.S.: Yo, egoístamente, después de haber podido conversar con los nueve y dejar esas grabaciones y esos testimonios, me doy por feliz y contenta. Y sí, claro, a cuanta más gente pueda llegar e interesarle, mejor.

L.C.: Es que nuestro objetivo no era que esto llegara a la máxima cantidad de gente. Era una necesidad propia. Pero ha sido una sorpresa que todos estén compartiendo los vídeos, sean de la escuela que sean. ¡Gradiva compartiendo un vídeo de Enric Berenguer! ¿Qué está pasando? ¿Se ha vuelto loco el algoritmo? ¿Creéis que “Transmisiones psicoanalíticas tendrá algún efecto sobre el psicoanálisis?

L.C.: A lo mejor tiene alguna pequeña resignificación del lugar que ha ido ocupando históricamente.

I.S.: A lo mejor las entrevistas ayudan a resignificar la visión que se tiene del psicoanálisis, no tanto desde el mito, sino desde algo más real.

PSIARA 27

Activitats

ESTRATÈGIES D’ABORDATGE EMOCIONAL EN PSICOLOGIA COACHING Secció de Psicologia Coaching

Coincidint amb la Setmana Internacional del Coaching, del 6 al 10 d’ocubre de 2025, el COPC participa en el 15è Congrés Internacional de Psicologia Coaching, una trobada de referència en l’àmbit de la psicologia coaching que enguany es realitza 100% en línia i porta per títol “L’evolució de la teoria, la recerca i la pràctica de la psicologia del coaching”.

En primer lloc, des del Grup de treball de Psicologia coaching i regulació emocional de la Secció de Psicologia Coaching del COPC, volem felicitar la International Society Coaching Psychology (ISCP) per la celebració d’aquesta magnífica trobada, i agrair especialment els organitzadors, el president Dr. Stephen Palmer i la Dra. Siobhain O’Riordan, l’oportunitat de presentar i difondre l’estudi qualitatiu realitzat pel nostre grup “Estratègies d’abordatge emocional en psicologia coaching”, elaborat per Xavier Aparicio, Yolanda Artero, Thais Casals, Noemí Farré, Olga Hernández, Laura Martínez, Judit Mercedes, Carolina Michavila, Montse Fernández, Gisela Oliva, Mònica Padrós, Inmaculada Rodríguez, Lluís Sanmiquel i Maribel Torres.

L’objectiu principal d’aquesta recerca va ser identificar les diverses perspectives, teories i estratègies d’abordatge emocional utilitzades en els processos de psicologia coaching, amb la finalitat d’oferir a les persones col·legiades una visió àmplia dels marcs d’actuació actuals.

28 PSIARA

La pregunta central que ens plantegem és: De quina manera els psicòlegs i les psicòlogues coach aborden els aspectes emocionals en la seva pràctica professional i fins a quin punt aquest abordatge contribueix a l’èxit dels processos de coaching?

Per a respondre, seguim una metodologia qualitativa, basada en 30 entrevistes semiestructurades a professionals acreditats/ades en psicologia coaching, als qui demanem la seva visió sobre: •

La funció de les emocions en la consecució del canvi

•

La identificació i facilitació de l’expressió emocional

•

La relació de les emocions amb valors, creences i bagatge educatiu i sociocultural del/de la coachee

•

La gestió de respostes emocionals intenses i d’emocions latents

•

La distinció entre emocions, sentiments i estats d’ànim, i la seva influència en el procés

•

La gestió de les pròpies emocions del/la coach abans, durant i després de les sessions.

La Junta de la Secció Psicologia Coaching del COPC

Resultats

“A partir d’aquesta presentació, hem pogut assistir al creixement del grup en molt poc temps”

“La Junta de la Secció de Psicologia Coaching treballem per la pau, la nostra pròpia pau, de dintre cap a fora, la pau de la família, la pau de la Secció de Psicologia Coaching… Cada dia hi treballem quan acompanyem els nostres clients en el seu benestar físic, mental i emocional, quan els inspirem que el seu pensament, les seves emocions i accions siguin coherents, perquè puguin dormir tranquils i en pau.

Així mateix, es constata que les emocions són una font valuosa d’informació per al desenvolupament del procés de coaching. Facilitar la seva expressió permet incrementar la consciència del/de la coachee i motivar-lo/la en la consecució dels seus objectius. En definitiva, es fa evident que, per a la comunitat professional de la psicologia coaching, l’abordatge dels aspectes emocionals constitueix un factor clau per a l’èxit del procés.

Com a professionals de la psicologia, servim l’ésser humà, el cuidem, l’estimem, el protegim en totes les etapes de la vida, especialment les vulnerables, com en el cas de la infància, per la qual lluitem perquè tinguin cobertes les necessitats bàsiques, d’aliment, sostre, roba, potecció, seguretat i necessitat d’afiliació, de pertinença. I la vellesa procurem acompanyar a una mort digna, compassiva i en pau. Des de la Junta de la Secció Psicologia Coaching, treballem per la pau”.

Durant la primera Jornada de Psicologia Coaching del passat 3 d’octubre, Yolanda Artero, presidenta de la Secció Psicologia Coaching del COPC, va fer les següents declaracions en resposta a la situació que estem vivint internacionalment:

Vols unir-te o conèixer més sobre aquesta secció? Fes clic AQUÍ

PSIARA 29

Reflexió i pràctica

COM PODEM CONSERVAR LA MEMÒRIA? Per Anna Puig, Dra. en Psicologia per la UB, especialitzada en disseny de programes d’estimulació cogniva, i responsable de la Comissió de Gerontologia de la Delegació Territorial de Girona del COPC El procés d’envelliment sol venir acompanyat per la disminució de les nostres capacitats, tant físiques com intel·lectuals. Si ens centrem en la memòria, tot comença quan, de cop i volta, no trobem la paraula adient mentre parlem, o no recordem el nom d’una persona coneguda que fa temps que no veiem. La primera reacció serà d’incredulitat, però persistirem en trobar aquella paraula o nom que, sense ajuda, en moltes ocasions la trobarem molt més tard, quan ja no la necessitem.

També és freqüent oblidar una cita important, o un encàrrec, perdre coses, comprovar diverses vegades si s’ha fet una determinada tasca…

Segurament, ens costarà arribar a entendre que ens està passant. Solem justificar aquestes errades amb una situació d’estrès, o sobrecàrrega en general, no rebutjable, ja que vivim en un món molt canviant. Aquestes errades de memòria, es comencen a detectar a la maduresa, i van augmentant a poc a poc, a mesura que anem fent anys. Cada persona viurà aquestes pèrdues d’una forma i intensitat diferents. I, evidentment, quan observem que van a més, les haurem d’intentar mitigar.

Hi ha una sèrie de factors que afavoreixen la pèrdua gradual de capacitats, com tenir una salut fràgil, la manca d’oportunitats educatives, la presència d’algun tipus de patologia, els hàbits tòxics, la pèrdua de rol, com pot ser la jubilació o viudetat… o la manca d’exercitació, entre d’altres. La suma d’aquests factors determinarà el nivell de pèrdua cognitiva.

El paper clau de l’entrenament cognitiu per a conservar la memòria Els estudis posen de manifest que, el cervell humà té una capacitat de reserva que pot activar-se en qualsevol moment de la vida d’una persona. El nostre cervell pot aprendre informació, estratègies o habilitats per compensar dèficits cognitius, gràcies a la plasticitat neuronal.

30 PSIARA

Això vol dir que l’edat no és una limitació. Podem aprendre a qualsevol edat.

Els investigadors han determinat que el cervell pot

adaptar-se a noves situacions, restablint l’equilibri alterat, quan s’ha produït una lesió. És a dir, es produeix una regeneració de les neurones lesionades i s’estableixen noves connexions neuronals.

deteriorament cognitiu, sinó que els subjectes estabilitzats cognitivament també milloren el seu rendiment cognitiu. Per tant, totes les àrees cognitives poden millorar-se mitjançant l’estimulació cognitiva.

L’estimulació cognitiva és l’estructuració d’un conjunt de tècniques i estratègies dirigides a millorar el rendiment cognitiu. Comporta la realització d’una sèrie de tasques per activar les capacitats cognitives, com l’atenció, la memòria, l’orientació, el llenguatge, el raonament, etc.

“Convé recórrer a l’estimulació cognitiva quan comencem a detectar algunes errades de memòria que ens amoïnen” Existeixen múltiples estudis on s’ha utilitzat l’entrenament cognitiu per obtenir una millora cognitiva, i està comprovat que, no només obtenen millores els subjectes que presenten un

Inicialment, les errades són puntuals, però si no hi fem res, segur que aniran a més. En aquests casos, es recomana resoldre exercicis d’estimulació cognitiva de forma regular. Tot i que en PSIARA 31

realitat hauríem d’iniciar-nos abans de presentar alguna pèrdua, a manera de prevenció. Caldrà diferenciar, però, si la pèrdua és reversible o, si per contra hi ha una patologia de base. En aquest darrer cas l’estimulació serà molt útil per mantenir la qualitat de vida del malalt el màxim temps possible.

Els exercicis d’estimulació cognitiva són beneficiosos tant per a les persones adultes, ja que augmentaran la seva reserva cognitiva i podran disposar de més recursos en cas de patir una malaltia neurodegenerativa, com per a les persones grans, perquè els hi serà molt útil per preservar la seva autonomia i permanència en el seu entorn habitual.

la clau per aconseguir una eficàcia. I també ho és que ens costi una mica resoldre els exercicis que ens proposem, perquè si ens resulta massa fàcil, l’estimulació no serà efectiva, i si és molt difícil perdrem l’interès.

En definitiva, és important prendre consciència de la importància de l’estimulació cognitiva.

Gràcies a ella, aconseguim reforçar les estructures cerebrals i augmentar els nostres recursos cognitius. La constància és clau per integrar-la com un hàbit saludable.

Seria molt adient avançar-nos i conscienciar del benefici que comporta iniciar-nos en l’estimulació cognitiva des de la maduresa. Actualment ja s’està promocionant la prevenció entre la gent gran, mitjançant els tallers de memòria que s’imparteixen en casals i centres cívics dels diferents ajuntaments del nostre territori.

En general, tendim a resoldre aquells exercicis que ens augmentin l’autoestima, ja que els resolem sense grans dificultats.

“Podem fer diàriament sudokus i pensar que ens estem mantenint intel·lectualment, malgrat que tenim dificultats amb el llenguatge o la memòria.

Però així només estem evitant veure les nostres mancances” En realitat, una bona estimulació ha d’implicar treballar totes les àrees cognitives de forma regular: llenguatge, lògica, càlcul… La variació és 32 PSIARA

“El cervell té la capacitat d’establir noves connexions neuronals per compensar danys o lesions. Amb l’estimulació cognitiva, evitarem que el deteriorament avanci i podrem tenir més qualitat de vida. En cas de patir una malaltia degenerativa, aconseguirem conservar les funcions cognitives durant més temps” – Anna Puig

La Dra. Anna Puig (www.annapuig.cat) ha elaborat una col·lecció de publicacions, CAPFICA-T’HI (Ed. Abastar), pensada pels catalanoparlants, que treballa les diferents àrees cognitives de forma dinàmica i entretinguda. La psicòloga recomana començar resolent el nivell baix, per familiaritzar-se amb el format, i anar augmentat la dificultat, així com fer tots els exercicis del llibre sense excepció ja que, segons l’autora, “l’esforç és més important que resoldre l’exercici correctament”.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

•

Baltes, P.B. & Baltes M. (Eds) (1990). Successful ageing. Cambridge: Mass. Cambridge Univ.

•

Press.

Geschwind, N. (1985). Mechanism of change after brain lesions. In E. Nottebohm, ed. Hope

•

for a new neurology. Ann Acad NY. 457: 1 – 11.

Molly, D., et al. (1988). Acute effects of exercise in neuropsychological function in elderly subjects. Journal of American Geriatrics Society.

•

Vol 36 (1):29-33.

Molly, D., et al. (1988). Acute effects of exercise in neuropsychological function in elderly subjects. Journal of American Geriatrics Society.

•

Vol 36 (1):29-33.

Soto-Cayllahua, Y. et al. (2024). Cognitive reserve as a predictor of neurodegenerative

• •

progression. Frontiers in Aging Neuroscience.

Snowdon, D. 678 monjas y un científico, Ed. Planeta, Madrid (2001).

Willis, S., Schaie, K.W. (1986). Training on the ability factors of spatial orientation and induc-

PSIARA 33

Activitats

LA ‘III JORNADA DEBAT A BAT. PARLEM DE LES RELACIONS I LES HABILITATS SOCIALS’ OMPLE EL PALAU DE CONGRESSOS DE TARRAGONA Passen pocs minuts de les 8.30 h quan les portes del Palau de Congressos obren els dos accessos de què disposa. Ja fa estona que al voltant s’han concentrat més d’un miler de joves amb edats compreses entre els 15 i els 19 anys.

Pertanyen a 16 centres educatius de Tarragona i la seva perifèria.

A les nou, puntualment, el secretari de la Junta Rectora de la Delegació Territorial de Tarragona del COPC, Luis Heredia, i la presidenta, Eva Llatser els donen la benvinguda. Ambdós agraeixen l’alta participació i seguiment tant dels que ho fan de forma presencial com dels que estan en línia. Llatser comença la seva intervenció apuntant que “tots volem que se’ns presti atenció.

Volem que ens escoltin, i de tot això en parlarem aquí. Per tant, us demano que poseu les orelles, el cap i sobretot el cor per sentir i emocionar-vos amb els tres ponents de primer nivell que tenim aquí”.

I és que com en les darreres edicions, la Jornada s’ha dividit en tres xerrades i una taula de debat.

La primera intervenció que porta per títol Empatia i escolta activa ha anat a càrrec del terapeuta i divulgador del pòdcast Entiende tu mente, Luis Muiño. El ponent ha destacat que “l’empatia és el superpoder oblidat per les grans pel·lícules d’herois”. I ha afegit que “l’empatia no és de bonàs, és d’intel·ligent. Empàtic és aquell capaç de detectar els microdrames abans que explotin”. Muiño ha posat èmfasi en escoltar l’altra persona tot “quedant-se per escoltar” i no parlar d’un mateix durant almenys 30 segons, per tal d’esguardar el que vol dir l’interlocutor en les converses personals.

34 PSIARA

nes ha anat a càrrec del psicòleg general sanitari Luis Vega. “En una relació sana l’estabilitat és compartida per ambdós integrants, el benestar de l’altre també és el meu, cal tenir flexibilitat i recordar que som éssers imperfectes”. Vega ha identificat com són les relacions desequilibrades a través de petits fragments d’un reality d’actualitat i ha explicat com haurien de ser.

Vega també ha exposat quins són els cinc pilars que sostenen els vincles afectius saludables i amb quines accions es poden aconseguir.

L’Elena Puig, psicòloga sanitària i comunicadora en diferents programes de ràdio, ha estat la segona en participar de la Jornada per parlar sobre l’assertivitat. Puig s’ha adreçat al públic de l’auditori tot dient-los que “l’objectiu avui és que tots sortiu amb eines súper pràctiques i les pugueu utilitzar tan aviat com travesseu la porta”. Ha explicat les característiques dels quatre estils de comunicació: el passiu, l’agressiu, el passiu-agressiu i l’assertiu, tot realçant que “l’assertiu és el qui comunica el que sent i pensa amb respecte: Jo tinc drets i els altres també”.

Igualment els ha parlat de la tècnica del sandvitx per mantenir converses negatives o aspectes com el ghòsting i la llei del silenci.

Tot seguit, la presidenta de la Delegació Territorial, l’Eva Llatser, ha moderat la taula rodona i el torn de preguntes, que ha comptat amb la participació dels tres ponents i malgrat tenir una hora de durada s’ha fet curta davant l’allau de preguntes dels adolescents assistents a l’auditori. La Xaranga Guirigalls, que “són joves com vosaltres”, ha remarcat la presidenta, han estat els encarregats de posar la cirereta a una Jornada que s’ha caracteritzat per oferir al públic present i en línia eines pràctiques per millorar el benestar emocional.

La darrera de les xerrades Vincles i relacions saPSIARA 35

Reflexió i pràctica

ATENCIÓ A LA CRONICITAT. FORA DEL FOCUS EN L’ACTUALITAT Per Laura Gómez Quijada, psicòloga sanitària, col·legiada núm. 22965, amb orientació psicoanalítica.

Cap dels Serveis de Rehabilitació Comunitària (SRC) de Premià de Mar des de 2002 i del SRC de Mataró des de 2025. Amb 30 anys d’experiència en l’atenció a persones que pateixen Trastorns Mentals Severs (TMS).

Una mica d’història Fins els anys 60, els pacients més greus estaven ingressats de per vida als manicomis. A partir d’aquesta època, comença el desmantellament d’aquests recursos amb la idea de tornar a inserir a la comunitat els pacients més greus.

Abans del 2001, a Catalunya, els pacients diagnosticats de psicosi greu, amb Trastorn Mental Sever (TMS), eren atesos als Centres de Dia (CD) en salut mental. La idea inicial era vincular-los el màxim d’hores possibles a la setmana i no es pensava en l’alta, perquè s’entenia que el nivell de gravetat d’aquells pacients els impedia funcionar sense suport professional intensiu.

Era la manera de mantenir en la comunitat a pacients que antigament estaven al manicomi.

En aquells moments, s’atenia en aquests serveis a pocs pacients durant molt de temps. Eren persones que patien una gran invasió al·lucinatòria i delirant. Els centres de dia eren recursos finalistes. Els que marxaven d’alta era per ser vinculats a recursos, generalment, de major intensitat del suport (residències, alta dependència…).

Al 2001 es crea a Catalunya la xarxa de Serveis de Rehabilitació Comunitària (SRC). Progressivament, els CD van virant cap a una atenció més comunitària, amb l’acceptació de persones amb diagnòstics de menor gravetat. Així els CD es van transformar en els serveis de rehabilitació comunitària i entren de ple a formar part de la xarxa sanitària de salut mental. Amb aquesta creació s’amplia la població atesa, no es poden tenir llistes d’espera i s’inicia la recerca comunitària per inserir als pacients a la comunitat.

36 PSIARA

“Actualment hi ha un canvi de paradigma “Es penalitza econòmicament per no comen salut mental cap el model de la recu- plir els objectius del CatSalut” peració” En aquest es valora les capacitats de la persona, els drets d’aquesta, es dona veu a les persones ateses a través de l’activisme en salut mental…

Es pensa que les persones amb diagnòstic es poden recuperar i allunyar-se del tractament en recursos de salut mental, lluitant per la dignificació de l’atenció.

Cap el 2022 s’inicia la desaparició de les Unitats de Mitja i Llarga Estada (MILLE), és a dir, dels recursos per ingressos més llargs. A més, les demandes actuals de l’administració cap els SRC estan virant per aconseguir atendre poc temps als pacients.

En els últims anys n’hem tingut dos que anaven en contra d’atendre massa temps als pacients.

A l’any 2024 vam tenir un objectiu de rotació, en el qual es demanava que cada plaça del SRC fos utilitzada per més d’una persona al llarg de l’any, és a dir, que es donessin moltes altes en el període. Al 2025, tenim un objectiu que demana que els pacients amb estades major a 4 anys no superi el 25%. Els nostres dos SRC ronden en el primer semestre d’aquest any el 30%.

Sembla que els pacients psicòtics greus hagin desaparegut de la Terra pel CatSalut. No hi ha llocs on puguin ser atesos perquè ja no hi ha manicomis ni centres de dia ni MILLE.

PSIARA 37

Aquests perfils no s’ajusten als SRC perquè el CatSalut penalitza per tenir-los atesos. No hi ha places de residència on poder derivar-los.

Reflexions La meva experiència, fins a dia d’avui, és que aquests tipus de pacients anaven rotant entre serveis. Si havia deixat un servei era per anar a un altre de la xarxa de salut mental, permetent així la continuïtat del seu tractament. Anaven donant voltes pel circuit de salut mental. Sempre hem tingut pacients amb llargues estades, de molts anys. Ara deixar-los d’atendre sense un altre recurs és deixar-los sense suport professional. En molts casos, la millora assolida es pot sostenir per la presència dels tècnics. Si no, hi ha un empitjorament. Aquest tipus de pacients tan greus poden sostenir-se dintre de la comunitat si tenen suport professional de recursos com els SRC i si tenen un tractament farmacològic, amb algun ingrés cada cert temps per desestabilització clínica.

Els SRC no tenim llista d’espera i no l’hem tingut mai. Això fa que tothom que necessiti ser atès i tingui el perfil, rebi atenció del SRC. Però ens demanen que buidem els serveis per apropar-nos al número de places concertades, quan sempre hem tingut més del doble de persones ateses que les places que té el SRC.

“Si això funciona, si es pot atendre als pacients, per què demanar que deixem de fer-ho?”

Aquest és el moment actual amb els objectius que marca el CatSalut.

S’ha de tenir en compte que els SRC s’ocupen de les persones amb trastorn mental sever. Aquests són els pacients més greus que viuen a la Comunitat, els més complexos.

El paradigma de la recuperació ha sigut un canvi molt interessant, ja que implica que als pacients se’ls atenguin com a subjecte de ple dret. No decidir per ells, no intentar manipular-los ni dominar-los, cosa que des de la psicoanàlisi es por-

38 PSIARA

ta fent des dels inicis d’aquesta línia de treball.

Però pensar que un pacient tan greu es recupera del tot i pot retornar sense més a la comunitat és no entendre que la psicosi és una estructura i no un afegit a la personalitat d’aquell individu.

Aquestes persones tenen unes mancances que, a vegades, es poden suplir amb algun tipus d’eina com la creació artística; però difícilment podran tenir una vida normal 100%. És a dir, és no entendre que el deliri és el pensament d’aquella persona, no quelcom erroni a corregir amb el temps i amb el tractament. Sí que és veritat que el treball dels professionals pot aconseguir que, en alguns casos, hi hagi una millora que porti a la inserció comunitària i al maneig dels símptomes per part del pacient. Però aquella persona sempre necessitarà l’acompanyament d’algú, generalment d’un professional o d’un equip, per mantenir l’estabilitat. És cert que, a vegades, aquest queda substituït per un familiar, un amic, la parella…

El SRC sosté aquests pacients. Sempre ho ha fet des del 2001. Hem creat dintre del SRC un lloc amable, càlid on el pacient té un lloc, se’l tracta com un subjecte, on se’l té en compte, se’l respecta i se l’acompanya.

El futur és incert si el CatSalut segueix demanant altes d’aquests pacients. Penso que moltes de les persones que atenem en l’actualitat, amb aquestes directrius ja no entrarien a SRC pels canvis de criteris i perfils.

“És condemnar aquestes persones a anar errant pel món sense rumb o a ser rodamons que dormin al carrer” Aquests pacients deambulant pel carrer produeixen neguit i alerta veïnal, i això augmenta l’estigma en salut mental. A part, els programes d’atenció domiciliària (SAD i PSALL) queden curts per sostenir aquests perfils. I els actuals acompanyants psiquiàtrics (PSI) no poden fer aquest paper sense acabar tard o d’hora donant una alta també.

Amb aquests nous temps on es vol resultats immediats i ràpids, costa trobar lloc pel treball al llarg d’anys en la psicosi. No hi ha espai a la pa-

Servei de Rehabilitació Comunitària de la Selva marítima. Font: gencat.cat

ciència ni massa temps per dedicar als pacients més greus. Dintre del paradigma de la recuperació, aquests es poden millorar però, des del meu punt de vista, són pacients per tota la vida a la xarxa de salut mental perquè necessiten una estructura que els sostingui, donada la fragilitat clínica. És igual que les MILLE: alguns pacients necessiten d’un espai així perquè els cal atenció 24 hores i, amb els recursos que hi ha, no es poden sostenir a la comunitat.

Qui atendrà aquests pacients? Sembla que se’ls vulgui esborrar del mapa, ignorar la seva existència. Pacients amb poc marge de recuperació, amb empitjorament, amb deteriorament progressiu en tots els àmbits… No són pacients per fer intervenció grupal. Només se’ls pot escoltar, acompanyant-los, contenint-los i ajudant-los a construir el deliri en el diàleg amb un altre. No és fàcil integrar-los a la comunitat pq són viscuts com una amenaça, un perill, com a quelcom vergonyós, denigrant, indigne o ofensiu. Són persones a ocultar, persones sobre les quals cau inexorablement l’estigma en salut mental. En aquest moment, s’està atemptant contra tots els drets que tenen aquestes persones.

“Tenen dret a ser atesos, respectats, ajudats, escoltats… No a ser exclosos o invisibles”

Abans es tancaven i ara teòricament tenen tots els drets, quan no saben ni què fer-ne… Estem marginant-los en no tenir cap lloc on ser atesos dignament. Cal que tinguin davant algú que posi desig sobre les seves possibilitats de fer alguna cosa amb la seva vida, algú que els doni oportunitats.

Els professionals dels SRC no ens sentim escoltats per l’Administració quan al·leguen arguments per intentar revocar alguns objectius anuals. Així que haurem de buscar fórmules per no deixar aquests pacients desatesos, per no anar en contra de l’ètica professional. A part que tota aquesta nova línia neguiteja els pacients que porten més temps al SRC, sentint la destral de l’alta a sobre. Així les altes no són viscudes com a èxits, sinó com a condemnes, com una nova expulsió de la seva actual societat, del seu microcosmos que és la comunitat de persones ateses al SRC. Amb aquest article intento donar veu a qui no la té, als més fràgils, als que necessiten protecció del seu dret a rebre atenció professional, com l’han rebut al llarg de la història. Ells no tenen possibilitat de defensar els seus drets per si mateixos.

PSIARA 39

Esperant que es compleixin els meus desitjos, seguirem treballant mantenint l’ètica professional més enllà de modes i burocràcies. Per una salut mental plena de drets i oportunitats.

Nota de l’autora: Aquest article ha sigut creat a partir del diàleg amb la meva gran amiga i companya de professió, Cristina Bigas. Des d’aquí li dono les gràcies per aquestes converses tan enriquidores que han donat com a fruit aquest article.

REFERENCIAS

•

• •

Generalitat de Catalunya. Salut inicia la recon-

versió i transformació de l’hospitalització de llarga estada de salut mental amb visió comunitària a Catalunya Som Salut Mental 360. El model de recuperació, un canvi de paradigma en l’abordatge de la salut mental Consell Assessor de Salut Mental i Adiccions.

Generalitat de Catalunya. Departament de Salut. (juliol 2020). Serveis de Rehabilitació Comunitària a Catalunya”. Edició Direcció General de Planificació en Salut.

40 PSIARA

PSIARA 41

Activitats

ÉXITO DE PARTICIPACION EN EL XVI CONGRESO NACIONAL DE PSICOLOGÍA JURÍDICA Y FORENSE CELEBRADO EN BARCELONA

El Campus Ciutadella de la Universidad Pompeu Fabra de Barcelona acogió los días 23, 24 y 25 de octubre el XVI Congreso Nacional de Psicología Jurídica y Forense, coorganizado por el Colegio Oficial de Psicología de Cataluña (COPC) y la Sociedad Española de Psicología Jurídica y Forense (SEPJF), creada en 2006 con el objetivo de promover la investigación científica y la difusión de conocimientos en el campo de la psicología jurídica y forense.

La sesión inaugural, que llenó el auditorio de la universidad, contó con los parlamentos de Ramón Arce, presidente de la SEPJF; Marc Cerón, director general de Formación e Investigación 42 PSIARA

del Centro de Estudios Jurídicos y Formación Especializada (CEJFE); Eneko Barbería, director del Instituto de Medicina Legal de Cataluña (IMLCFC); Natàlia Valenzuela, vicepresidenta de Políticas Sociales de la Mesa de Entidades del Tercer Sector Social de Cataluña; y Guillermo Mattioli, decano del COPC. “Con este congreso buscamos la transferencia de conocimiento, intercambiar saberes y herramientas para resolver problemas que sirvan al derecho y a la ciudadanía con las mejores soluciones que podamos proponer. Este es un congreso donde los ponentes asisten a las ponencias de sus compañeros”. – Ramón Arce

“En 1974 se celebraron en Barcelona las primeres jornadas Internacionales de psicologia jurídica y, en 1976, el primer congreso internacional de psicologia de forense. 50 años después, volvemos a los orígenes poniendo nuestro granito de arena en un momento en que necesitamos eficiencia y calidad”. – Marc Cerón

“Hay que dar la enhorabuena a la organización por un programa científico intensísismo, muy amplio, que cubre muchos aspectos, inquietudes, problemáticas, soluciones, en un espacio muy adecuado para compartirlas y que nos permite salir del día a día, tener frescura, ver hacia dónde van las cosas” – Eneko Barbería

PSIARA 43

“Que el tercer sector esté respresentado en este congreso para nosotras es un avance, porque la realidad es que estamos presentes en muchos de los servicios de psicología jurídica. Sobre un 40% de profesionales están vinculados al ámbito. Nos gustaría hacer de esta colaboración una fortaleza y que nos aportarais en qué podemos mejorar para que, juntas, podamos llegar más lejos” – Natàlia Valenzuela

44 PSIARA

“En Cataluña se forman al menos 100 profesionales al año en psicología jurídica y forense a través de másteres y posgrados de las distintas universidades públicas y privadas catalanas (UB, UAB, UIC, URV), además de otros programas formativos afines. Muchos se incorporan a despachos forenses privados, equipos técnicos periciales, servicios de atención a víctimas, programas de medidas alternativas, centros penitenciarios, cuerpos policiales… El COPC es consciente de la importancia de esta enorme red de profesionales que constituyen este campo de la psicología en la administración, el ámbito privado y el tercer sector”. – Guillermo Mattioli

Importante participación del COPC Durante los tres días de congreso, que reunieron a más de 500 personas, fueron muchos los psicólogos y psicólogas del COPC que participaron en diferentes conferencias, simposiums y mesas de expertos y de comunicaciones orales del completísimo programa:

PSIARA 45

COMITÉ LOCAL DEL CONGRESO: Formado por profesionales de de la Sección de Psicología Jurídica y de Junta de Gobierno, entre ellos, Elena Garrido, Manuel Ramos, Núria Iturbe, Elisa Micciola y Antonio Andrés Pueyo.

SECCIÓN DE PSICOLOGÍA JURÍDICA DEL COPC: Organizó una mesa centrada en los retos de futuro de la especialización en psicología forense, un debate clave para la consolidación de la disciplina, en la que participaron distintas personas colegiadas adscritas a la Sección, como Elena Garrido (presidenta), Manuel Ramos (vicepresidente), Núria Iturbe (vocal), Àngel Cuquerella y Núria Vázquez.

SECCIÓN DE ALTERNATIVAS PARA LA RESOLUCIÓN DE CONFLICTOS (ARC): Miembros de la Sección de ARC tambien colaboraron en el simposio “Innovación desde la Cultura de la Mediación” y en la mesa “La coordinación de parentalidad en España: momento actual y perspectivas de futuro” que contaron, entre otras participaciones destacadas, con Javier Wilhelm (presidente) y Connie Capdevila (vicepresidenta).

COMISIÓN DEONTOLÓGICA DEL COPC: Presentó datos actualizados y el nuevo programa de práctica restaurativa, reforzando su apuesta por una investigación aplicada que asegure rigor, ética y calidad en la práctica profesional. Entre sus representantes destacaron María José Durán (presidenta), Natàlia Balcells (vocal), Àlex Gaya (vocal), Aina M. Gassó (vocal), Andrea Riera (vocal) y Ansel Guillamat (vocal).

Entre los ejes temáticos más destacados de estas jornadas, encontramos: •

Evaluación pericial y justicia penal

•

Psicología del testimonio y víctima

•

Derechos humanos, violencia de género y menores en el contexto forense

•

Innovaciones metodológicas en la investigación forense

46 PSIARA

Algunas conclusiones El Congreso fue un espacio privilegiado para fortalecer redes profesionales, promover la colaboración y poner en valor la importancia del rol del psicólogo y psicóloga jurídica y forense en la Administración de Justicia, en el sector privado y del tercer sector, concretamente en la atención a víctimas, la resolución de conflictos o los servicios de atencion a personas agresoras o medidas alternativas.

Una mención especial merece la activa participación de profesionales jóvenes y personas en formación, lo que evidencia la consolidación de la especialidad y asegura su proyección futura.

También cabe agradecer a los voluntarios y voluntarias del Master de psicología Forense. Este relevo generacional aporta nuevas miradas, metodologías y sensibilidades para afrontar los desafíos emergentes en el ámbito jurídico-forense.

A través de este encuentro, el COPC reafirmó su compromiso con la defensa del ejercicio profesional especializado, la promoción de la investigación y la mejora y defensa continua de las competencias de las personas colegiadas, para contribuir a un sistema de justicia más justo, humano y basado en la evidencia científica.

“El éxito de este XVI Congreso nos impulsa a seguir trabajando para que Cataluña continúe siendo un referente en psicología jurídica y forense, favoreciendo la innovación, el intercambio de conocimiento y la excelencia profesional”, declaró Elisa Micciola, vocal de la Junta de Gobierno del COPC y conductora de la mesa inaugural. “El Colegio Oficial de Psicología de Cataluña quiere felicitar a la SEPJF y a los participantes. Este tipo de congresos son esenciales para promover el avance del conocimiento, fortalecer las redes profesionales y mejorar la calidad de las intervenciones periciales y forenses en nuestro ámbito”, concluyó.

PARAULA DE PSICO “Hi ha pacients que arriben amb expectatives dels psicòlegs que veuen a les sèries: converses

breus i revelacions instantànies. Però la ficció també té un efecte positiu: la porta ja està mig oberta” Jaume Descarrega, El Periódico, 27/11/2025

“Ara és difícil trobar-te amb un terapeuta que et digui ‘si ets gai, això ho hem de corregir’. Però

encara ens trobem discursos com ‘ara estàs en una fase’ o ‘potser et falta un referent masculí a casa’” Oriol Garcia, 3cat.cat, 19/09/2025

“El fet que els joves expressin més infelicitat que abans no vol dir que tinguin més trastorns

mentals. La felicitat és un concepte molt subjectiu, i no podem donar a entendre que una persona infeliç té sempre un problema de salut mental” Roger Ballescà, Diari ARA 30/8/2025

“Silenciem les cures perquè ens confronten amb la nostra condició humana i no tenen gens ni

mica d’èpica, i també perquè vivim sota la dictadura de la felicitat, que nega la nostra autèntica realitat” Felipe Yagüe, La Vanguardia, 2/10/2025

“El 86% de la mainada de Gaza mostra signes greus de trauma –com mutisme, enuresi, atacs

d’ansietat i trastorns del son (...) i s’ha conclòs que fins i tot poden deixar marques en l’expressió genètica. (...) Els processos de dol i de reparació són impossibles fins que la violència no s’aturi. (...) S’haurà de trencar la cadena del trauma transgeneracional: no és fàcil però és imprescindible.

Caldrà escoltar, recordar, reconèixer per reparar i dignificar les seves vides i la seva història” Alba Alfageme, Diari ARA, 19/9/2025

““Els casos de Vini i Yamal no són tan preocupants perquè tots dos tenen solució. Si entenem com és la vida de dues estrelles, veiem que tots passen per un procès semblant al principi, i amb l’edat van madurant i van canviant. Aprenen què no els fa bé” Oliver Martínez, esRadio, 30/10/2025

“Els psicòlegs necessitaran vacunes cognitives per protegir a la societat” Manuel Armayones, Redacción Médica, 24/10/2025

PSIARA 47

Ressenya

¿CUÁNTO PESA TU MOCHILA? De alicia álvarez, Doctora en Psicología y miembro de la sección Psicología clínica, de la salud y psicoterapia del copc

¿Qué es el trauma? ¿Cómo saber si lo tienes? ¿Qué puedes hacer si lo detectas en ti? ¿Cómo acompañar a alguien que lo tenga? ¿Cómo se gestiona en la infancia? ¿Cómo vamos acumulando traumas, guardándolos en nuestra mochila? ¿Qué efectos tiene ese peso en nuestra manera de vivir? ¿Y cómo sanar?

Autoría: Dra. Alicia Álvarez Editorial: Arpa Páginas: 240 1.ª edición: Noviembre 2024 ISBN: 978-84-10313-25-5 También disponible en ebook

La doctora Alicia Álvarez, experta en memoria emocional traumática por el COPB y capacitada en psicología de urgencias y emergencias por el CGCOP, ha conseguido explicarlo de forma sencilla, a través de una historia, para psicólogos, psicólogas y público general, de forma amable y, sobre todo, desde el conocimiento científico que le da su carrera como investigadora.

“Hace 100 años nadie sabía qué era un trauma, y desde hace 15 estamos usando la palabra constantemente”, subraya. De hecho, hasta el APA puso encima de la mesa que la palabra se estaba usando de forma masiva y que quizá estaba perdiendo significado, lo que puede causar dos problemas: “Uno, dificulta reconocer si te pasa o no te pasa y, dos, haces de menos a las personas afectadas que pueden sentirse incomprendidas”, asegura Álvarez.

48 PSIARA

¿Cuánto pesa tu mochila? defiende que el trauma es una experiencia humana mucho más frecuente y cotidiana de lo que la mayoría cree.

“Tras 15 años trabajando en esto vi que la gente tenía una idea del trauma un poco desdibujada, como de algo supergordo, que da mucho miedo y que solo le pasa a veteranos de guerra, o como algo que se puede banalizar en el lenguaje coloquial para hacer bromas o para meterte con alguien, con frases del tipo ‘ahí estás con tus traumitas’. Por eso hacía falta aterrizarlo”.

“Parte de nuestro trabajo como psicólogos es la psicoeducación, la transferencia de conocimiento, de la misma forma que los médicos nos explican cómo detectar que nos está dando un infarto”, explica la doctora. “Y yo quería hacer lo mismo con el trauma, que no fuera un conocimiento que parezca elevado o se manosee en exceso. Con historias, ejemplos y un lenguaje accesible, quería que todo el mundo pudiese tener claros esos conceptos, y aprender sobre resiliencia y crecimiento postraumático.”

Así, el libro nos cuenta la historia de Miranda, una mujer de mediana edad a través de la que se van desgranando los diferentes intríngulis del trauma, de forma muy adaptada a la realidad cotidiana y que consigue que el lector entienda que el cuerpo “lleva la cuenta” a la vez que aprende conceptos profundos y específicos de manera muy amable y sencilla. Y con final feliz.

Estamos, en definitiva, ante un libro sobre los orígenes, las consecuencias y la integración del trauma, que ya ha recibido muy buenas críticas de profesionales y no profesionales. Un recorrido ameno pero profundo por el camino de la ruptura, la resiliencia y la socialización.

“Es un libro que lleva a la acción.

No voy a decir a cuál, pero hay un antes y un después”, descubre la autora

¿Cuánto pesa tu mochila?

ya está disponible para todos los colegiados y colegiadas en la biblioteca del COPC. PSIARA 49

Ressenya

DONA, CARTES PER A TERÀPIA Per sandra lópez Gallego, membre de la secció psicología clínica, de la salut i psicoteràpia del Copc

Les Cartes Dona es presenten com una innovadora eina, tant diagnòstica com terapèutica, que permet a les i els terapeutes aprofundir en l’abordatge de les violències masclistes, facilitant la comprensió de les dinàmiques de poder subjacents en les relacions tòxiques o d’abús.

Autoria: Sandra López Gallego (il·lustracions de Paywoken) Edita: Institut Psicològic Arrels Any: 2025 Conté: 45 cartes amb imatges: 15 lila (fase d’augment de la tensió) 15 lila fosc (fase de l’incident violent) 15 lila suau (fase de reconciliació) 1 carta blanca (recurs) 45 targetes amb paraules clau

“Després d’anys de treball amb víctimes, oberservem que les paraules no sempre són suficients per movilitzar recursos interns”, explica el manual d’ús. És per això que les cartes combinen imatges i paraules, cosa que activa els dos hemisferis durant la feina terapèutica i afavoreix la identificació de patrons de violència.

D’aquesta manera, l’ús de les cartes permet: •

A la terapeuta, facilitar el diàleg i la relació terapèutica, i abordar temes molt difícils oferint un espai segur.

•

A la dona, atrevir-se a explorar les seves vivències i sentiments, identificant patrons de violència no conscients, gràcies a que es redueixen les resistències, s’augmenten tant la flexivilitat cognitiva com la creativitat, i s’ajuda a integrar els aspectes emocionals i racionals de l’experiència d’abús.

1 tarjeta en blanc Manual d’usuari

50 PSIARA

“Aquest material neix de la necessitat que la dona pugui detectar i reconèixer que ha estat víctima de violència”

Des d’aquí, iniciarà un treball més profund on serà necessari reforçar la seva autoestima i autovaloració per fomentar una narrativa de resiliència i empoderament, “perquè la dona es reconegui a ella mateixa com una persona valuosa i digna d’amor i respecte”.

Un cop la dona reconeix patrons de violència, entén que no són acceptables i es reconeix com a víctima, pot buscar recursos adequats i estar millor preparada per protegir-se i establir límits saludables a les seves relacions.

Exemple d’ús

Sandra López Gallego, creadora de l’eina, psicòloga experta en trauma, i membre de la Secció Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia del COPC.

La terapeuta demana a la dona que triï una imatge que representi algunes situacions que han succeït en la seva relació de parella actual.

Ella tria la carta on es veu un home que insulta una dona (violència verbal). La terapeuta convida la dona a que ara triï la targeta amb la paraula o les paraules que millor identifiqui, segons ella, aquesta situació. “Aquí ja es produeix un impacte emocional i es facilita l’atribució d’un significat”, explica l’autora al manual.

Aquesta carta, com la resta, té un revers d’un determinat color. En aquest cas es tracta d’un color lila que indica que ens troben en una fase d’augment de la tensió a la relació. La terapeuta convida la dona a explorar altres cartes del mateix color lila (i, per tant, de la mateixa fase) per tractar d’identificar altres possibles situacions que estan succeint, i ampliar la seva consciència de violència.

(Premeu la imatge per veure el vídeo de presentació i un exemple d’ús).

Les Cartes Dona ja estan disponibles per a tots els col·legiats i les col·legiades a la biblioteca del COPC. PSIARA 51