FESTES 2020, COMPARSA MORA BEDUÏNS

stratio n rs Illu Brothe Borque

ASSOCIACIÓ CULTURAL COMPARSA MORA BEDUÏNS DE TORRENT 2020

_1

_1

AssociaciĂł Cultural Comparsa Mora BeduĂŻns de Torrent 2020

Crédits El llibre ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat per a la promoció de l’ús del valencià Edita: Associació Cultural Comparsa Mora Beduïns de Torrent Fotografies: © Associació Cultural Comparsa Mora Beduïns de Torrent © Ajuntament de Torrent © Julián Garrido © dels textos: Els i les autors i autores © de les imatges: Els i les autors i autores i propietaris i propietàries © de la present edició: A. C. Comparsa Mora Beduïns 2 _

L’Associació Cultural Comparsa Mora Beduïns de Torrent no es fa responsable, ni comparteix necessàriament les opinions dels seus col·laboradors.

Depòsit Legal: V-1351-2020

Imprès en paper procedent de fonts responsables amb el medi ambient.

Difusió il·limitada

Pròleg La festa sempre ha sigut un sentiment de passió, entreteniment i forma de vida per als festers i les festeres de Torrent...

Encara que aquests últims mesos no ha sigut fàcil pensar en ella a causa de la pandèmia mundial la Covid-19 que de segur sempre ens marcarà com un dels moments més difícils per a la nostra societat, especialment pel focus que vàrem tindre a l’Asil Santa Elena de la nostra ciutat, deguem estar més units que mai i aprofitar el temps...

Per això, els Beduïns i les Beduïnes volem fer un pas endavant i contribuir al futur amb aquest llibre per deixar constància de la nostra festa, dels nostres records i de la nostra il·lusió sense deixar passar l’oportunitat de donar el nostre recolzament més sincer i la nostra mostra d’ànim a tots els homes i totes les dones que d’una manera o d’altra han perdut a alguna persona per aquesta malaltia...

Aquesta publicació va per vosaltres!

Sempre vos recordarem.

3 _

Sumari 06 24 76 90

...................................................................................................................

Vivències d’una festa Salutació del president Junta directiva Festers i festeres Entrevista als capitans 2020 Concurs de fotografia i mig any ...................................................................................................................

Els protagonistes de la festa Les festes patronals de Torrent: Els sants patrons Per Salvador Ciscar i Juan ...................................................................................................................

L’epicentre de la festa La torre de Torrent Per Lourdes Roca, arqueòloga Torrent andalusí: Sèquies, hortes, mercat i torre Per Lourdes Roca, arqueòloga ...................................................................................................................

La nostra raó de ser Un poc d’història dels moros i cristians Per José Manuel Almerich i Iborra La “Baixada” canvia el seu recorregut i pegà la volta a la Torre Per Aitor Sánchez i Collado Història d’una entrada que és una eixida Per Aitor Sánchez i Collado Burocràcia festiva Per Aitor Sánchez i Collado Gaudir-la costat a costat Per Sandra López i Giménez

118 146 174 188 194 196

...................................................................................................................

L’altre protagonista de Torrent 3 de febrer: Història de la festa de Sant Blai a Torrent Per Aitor Sánchez i Collado ...................................................................................................................

Les ambaixades 2019 Parlaments del bàndol moro i cristià ...................................................................................................................

Crònica de les festes 2019 Recordant les festes de moros i cristians 2019 ...................................................................................................................

Conta la llegenda Per Maria Salut Alcalà i Cervera ...................................................................................................................

La nostra identitat Els nostres himnes ...................................................................................................................

Els nostres comerços Guia comercial ...................................................................................................................

Héctor Francisco Cases i Payá President de la comparsa BEDUÏNS 2020 Estimats beduïns, és per a mi un orgull estar al capdavant de la nostra comparsa. Encara que vos ho he dit públicament en més d’una ocasió, ara vos ho dic, per escrit, en el meu primer saluda com a President en aquest llibre fester.

6 _

Em sent agraït per estar envoltat d’un grup de persones que malgrat la nostra diferència d’edat, sou vosaltres amb la vostra joventut i energia els que m’animeu dia a dia per seguir endavant i gaudir de la comparsa i de la festa.

Molts han sigut els canvis que hem introduït al llarg d’aquests últims anys, tant en actes festers organitzats com a gestió interna, intentant millorar en cada pas que donem que, a la fi, ens ha fet aconseguir aquesta pinya que som. Gràcies, gràcies i mil gràcies per ser com sou.

Agrair com no a la nostra Federació de Moros i Cristians de Torrent, especialment, a Xavi Santamaría com a President d’aquesta, per la seua gran labor i dedicació perquè la festa de Moros i Cristians de Torrent siga cada vegada més gran i reconeguda per tots, i per la seua proximitat amb la nostra comparsa.

Felicitar també als càrrecs festers de l’any 2020: Nicko Magan, Capità Cristià, Vicent Soler, Capità Moro, Ramón Almerich, Alferes Cristià i Eduardo García, Alferes Moro. Que aquest any siga el vostre any, que gaudiu i visqueu al màxim, perquè serà un any que mai oblidareu.

Per últim, agrair a tots els festers i festeres, que són l’ànima de la nostra festa, ja que sense ells no seria possible.

Des d’ací vull fer una crida a tots els veïns d’aquesta gran ciutat que és Torrent perquè participen i se senten orgullosos de les seues festes patronals.

Moltes gràcies i bones festes.

Hèctor Cases i Payá.

7 _

Junta directiva President:

Héctor Francisco Cases Payá Vicepresident:

Christian Viciano Mercé Secretària:

Sandra López Giménez Tresorera:

Patricia Cañadas Cerrillo 8 _

Loteries:

Mª Jesús Carrillo Plaza Xarxes socials:

Maria Salut Alcalà Cervera Vocals:

Milagros Rodríguez Torrecilla Sonia Gómez Soriano

Festers i festeres Sandra López Giménez Milagros Rodríguez Torrecilla Mª Ángeles López Caballero Mª Jesús Carrillo Plaza Ana Belén Carrillo Plaza Héctor Francisco Cases Payá Patricia Cañadas Cerrillo Christian Viciano Mercé Sonia Gómez Soriano Christian Triguero Gabaldón David Ruffener Maria Salut Alcalà Cervera Amparo Mompo Madrigal María Vizuete Plaza Enric Cosme Llópez Francisco García Arcos Alba Padilla Lozano Sergio Lozano Bueno Jose Antonio Vida Fuentes

9 _

10 _

Amics dels Beduïns Comparsa mora Abbasies de torrent Comparsa mora Alfaquíes Moros Almohades de Torrent Almoravits de Torrent Comparsa Benimerines de Torrent Hordes berberisques del temut Dragut Comparsa Buadin’ss Califats sarraïns de Torrent Muladins d’ali-bufat muley de Torrent Comparsa mora Omeyas Comparsa Sumayl’s de Torrent Filà cristiana Almogàvers Torrent Filà de les dames dels ballesters de l’amagada de la ploma Filà cristiana dels cavallers i dames del cid Filà dels pobres comilitons del temple de salomó Filà dels cavallers de frai hug de folalquer, conqueridor de la torre Filà dels contrabandistes de la serra perenxisa de Torrent Gran filà cristiana els forquers de Torrent Guardians del molt il·lustre comanador de Torrent, fra pere de geraldo Molt hospitalària filà dels cavallers de sant joan de jerusalem Ordre de santa maria de montesa Dames de corps de la reina na violant Molt il·lustre filà dels cavallers templaris del mont sagrat

11 _

12 _

Entrevista als Capitans 2020

Vicent Soler, capità moro 2020 i Nico Magán, capità cristià 2020

“Comencem un any sense treva” Arranca un nou cicle fester. Les tropes Alfaquies tornen a comandar l’exèrcit de la mitja lluna, ho faran per cinquena vegada, sota la capitania de Vicent Soler, un veterà de la festa, que va ser president de l’antiga Federació. A l’altre costat del tauler no s’ho ficaran fàcil els amics i les amigues de Contrabandistes, que ostenten la seua segona capitania i en 2020 celebren el 20é aniversari. Ho fan molt units, com una família, ja que tenen molta relació i un any sense treva, plena d’actes i novetats que ens conten.

Com van ser les vostres eleccions com capitans?

Vicent: L’elecció es va avançar prou en el temps, ja que es van celebrar una setmana abans de festes de 2019. La gent de la comparsa ja volia ja saber el representant, es van rumorejar en un principi tres opcions, però després del termini de presentacions de candidatures només es va presentar la meua.

Vam fer el sopar “d’arrancada” (el primer de festes) a la kábila i allí es va fer públic.

Nico: En el nostre cas el vam fer en un restaurant de la ciutat. L’últim dia de festes. El 24 de juliol es van presentar candidatures, en total 4 amics i a partir d’ahí començà una particular campanya electoral molt divertida, molt sana i amb molt bon humor. Sense rivalitats. Al final vaig ser triat jo per majoria, tot un orgull.

13 _

14 _

Fem memòria. Quantes capitanies ha ostentat la vostra filà o comparsa?

Vicent: Aquesta és la quinta oportunitat que Alfaquies ostentarà una capitania a Torrent. La primera va ser l’any 1993, amb Pepe Company; la segona va ser en 1996, amb Miguel Escorihuela, l’any 2000 li va tocar a Medin López, l’any 2008 a Rigo Mora, i ara en l’any 2020 em toca a mi. Sóc dels veterans i com ja em deia tot el món, ja tocava ser capità.

Nico: Nosaltres som un poc més joves, però no tant, perquè ja fem vint anys de vida. L’única anterior capitania va ser la de 2008, Diego Herreros. Va ser la persona que va donar el nom a Contrabandistes, perquè tenia família a Cocentaina. I d’ahí l’adaptarem a la Serra Perenxisa. Intentem ser fidels al nostre estil, sense fixar-nos en la resta.

Com descrivíreu a la vostra filà i comparsa?

Vicent: El bon menjar és una de les coses que ens caracteritza i la gran amistat entre totes les persones. Dissabtes fem esmorzar, sempre pensant en la festa.

Nico: Som una família. Ens agrada la pólvora, no faltem a les trabucades, som dels principals organitzadors i també el bon menjar, com no podia ser d’altra forma.

Ja heu començat a tindre les primeres reunions per plantejar l’any de capitania?

Vicent: Sí, ja ens hem reunit, perquè son moltíssims els actes que hem de preparar. Ens vam reunir en la Federació per conéixer el full de ruta, el primer serà el Nadal, en la festa de cap d’any (enguany es farà al rellotge de la casa de la Cultura) i la relació és molt bona. Recordem que fills d’Alfaquies formen part de la filà Contrabandistes, una relació que es va consolidar l’any 2008, quan vam coincidir per primera vegada al fer una capitania conjunta. Tenim molt bona relació.

Nico: La sintonia és total. La capitania de 2008 va eixir a una i esperem enguany seguir igual, estar units. De fet, des de la Federació es treballa en eixe fil conductor que unirà totes les festes i parlaments: des del nomenament, al sopar d’exaltació i parlaments.

Com es prepara la festa d’aniversari de Contrabandistes i la gran trobada?

Nico: Comencem gener en el nomenament oficial dels capitans en el mig any, enguany volem

15 _

16 _

donar un pas més, fer una cosa especial, que ja us contarem. Però el que sí està clar és al gener teníem preparada la IV Trobada Nacional de Contrabandistes, andalusos i milenos. Al final s’ha posposat, però quan es puga farem una gran baixada només de contrabandistes de tota Espanya, un gran boato, ballets i demés, junt amb un congrés que tractarà el tema de la pólvora.

Vicent: Va a ser espectacular. Els Alfaquíes els hem acompanyat en altres ocasions i ara Torrent és l’organitzadora hem d’estar tots presents i fer una crida a tot el món fester perquè done suport a la iniciativa.

Undef es reuneix per primera vegada en Torrent per debatre sobre la pólvora...

La Undef és l’entitat que aglutina a totes les associacions festeres d’Espanya, concretament concentra 73 poblacions on se celebren la festa de Moros i Cristians i cada sessió ordinària es reuneix

en un poble. La cita torrentina va ser especialment important, ja que es va parlar sobre les línies de futur en la burocràcia a l’hora de tramitar els permisos per a l’ús de la pólvora.

Entre els punts acordats es va decidir fer unió de totes les poblacions (les que estan com les que no en la Undef), per tal de demanar un criteri unificat a totes les delegacions de govern de les diferents Comunitats Autònomes on se celebra la festa per seguir el mateix protocol i agilitzar els tràmits pel bé de la festa.

D’altra banda, un dels punts tractats va ser el tema de la SGAE i els drets per interpretar peces musicals durant els actes festers, ja que d’una banda paguen els ajuntaments i d’altra banda paguen també les diferents associacions i federacions. Pròximament Pepa Prats, presidenta de la Undef, mantindrà una reunió en la seu general de la SGAE per tractar aquest tema.

17 _

18 _

1r Premi: @claudio.chust

Festes de moros i cristians 2020

Concurs de fotografia i mig any

La música de moros i cristians va inundar els carrers de Torrent en la festa que marca l’equador dels moros i cristians: el Mig Any. El dissabte, 25 de gener de 2020, els festers i les festeres van iniciar la jornada amb una desfilada pel carrer del “convent”, des de la parròquia de Mont-Sió fins a arribar a la plaça Major. Amb els seus millors gal·les, les comparses cristianes van ser els encarregats d’obrir el recorregut, seguint-los les comparses mores.

Als peus de la Torre, centenars de festers i festeres es van congregar per a nomenar als representants de les festes per a l’any vinent. Per això, Nico Magán Oliva, va ser nomenat capità cristià; Vicent Soler Quilis, capità moro; Ramón Almerich González, alferes cristià; i Eduardo García Moro, alferes moro.

L’alcalde de Torrent, Jesús Ros, el regidor de Festes, Pascual Martínez, i els representants de la corporació municipal es van reunir per a acompanyar a tots els festers i festeres en aquesta festa tan important, ja que marca l’espera de sis mesos fins a les festes patronals.

Després de l’acte, va arribar el torn de carregar piles i els moros i cristians van realitzar un menjar de “germanor” en l’àgora de Parc Central, estrenant el nou espai multifuncional. Igualment, es va

19 _

aprofitar la cita per a fer lliurament dels premis del concurs d’Instagram de #mictorrent 2019, que han sigut per a:

1r Premi: @claudio.chust 2n Premi: @raulpuiges 3r Premi: @juanmiesteve1

20 _

El present concurs constava de QUATRE premis: • Un 1r premi valorat en 500 €.

• Un 2n premi valorat en 200 €.

• Un 3r premi valorat en 100 €.

• Un 4t premi, consistent en una invitació a l’esdeveniment de lliurament de premis.

Podien participar en la mateixa de manera gratuïta i voluntària, els residents i les residentes a Espanya, majors de 18 anys, registrats prèviament en la xarxa social Instagram. La present promoció pretén que la competició entre els diferents participants es faça amb igualtat d’oportunitats i amb estricte respecte a les normes de la bona fe.

El jurat encarregat de triar les imatges finalistes, estava compost per 9 membres: • UN membre/patrocinador de la festa.

• DOS membres nomenats per la FMCT. • TRES fotògrafs independents d’àmbit provincial i TRES autonòmics externs a la FMCT i nomenats per aquesta.

21 _

2n Premi: @raulpuiges

Les 20 millors imatges van ser triades per un jurat com a finalistes i d’elles es van triar les 3 premiades i altres 2 com a reserva d’aquestes.

El quart premi serà adjudicat per la FMCT a la foto que obtinga més “likes/megusta/cors” a dia 05/09/2019. Els participants autoritzen al fet que el seu nick d’Instagram i la imatge amb la qual participen en el concurs siguen publicats en les

22 _

3r Premi: @juanmiesteve1

xarxes socials en les quals estiga present la *FMCT. La FMCT es reserva el dret d’usar o cedir a tercers els noms i imatges dels concursants agraciats així com de tots els participants a l’efecte de la seua utilització en finalitats publicitàries en els mitjans que estime oportuns i sense necessitat de notificació explícita.

La manera de concursar era molt senzilla. A partir del primer dia de la promoció i fins a l’últim dia inclòs, els seguidors d’Instagram de @*fmctorrent podien participar en el present concurs pujant en aquesta xarxa social una foto, amb els següents requisits: 1. L’usuari o l’usuària haurà de ser seguidor del compte de la FMCT Instagram: @fmctorrent.

2. La foto haurà d’anar etiquetada amb el hastag: #mictorrent19.

3. La foto haurà d’estar etiquetada a l’usuari @ fmctorrent.

4. L’usuari o l’usuària haurà de disposar de l’arxiu de la fotografia pujada a Instagram amb un pes mínim de 3Mb i ser enviat a l’adreça fotografia@ fmct.es quan, en cas de ser nomenat finalista, se li sol·licite.

En finalitzar el dinar i el lliurament de premis, es va iniciar una festa, que es va allargar durant tota la vesprada, i que va acabar amb un sopar amb música i orquestra.

23 _

24 _

Les festes patronals de Torrent: Els sants patrons Per Salvador ciscar i Juan

El 30 de juliol és festa a Torrent, que coincideix amb l’últim dia de celebració de les festes patronals i és quan es celebra la tradicional processó. Això vol dir que els més afins a les tradicions religioses sí que tenen coneixement dels Patrons de Torrent, coneguts pels Sants de la Pedra, i de fet, poden contemplar-se les seues imatges a l’església de l’Assumpció.

Però la veritat és que encara sent els patrons del poble, és possible que no tinguen tanta devoció com molts altres, ja que la competència a Torrent en este aspecte és molt gran, per les nombroses festes que tenim al poble, en honor a sants i sobretot a la Mare de Déu, on per damunt de tot destaca la Verge dels Desemparats.

25 _

26 _

Orígens d’Abdó i Senent Per a descobrir l’origen d’Abdó i Senent hem de recórrer als primers calendaris i martirologis de l’Església. El culte als sants s’inicia a partir del primitiu culte als màrtirs, que celebrava una comunitat cristiana local entorn del lloc on es trobaven les restes de màrtir. Este culte reduït a xicotetes comunitats cristianes cal emmarcar-lo en el context de les persecucions contra els cristians, en concret durant les 10 que van existir en l’Imperi Romà: les de Nerón, Domiciano, Trajano, Marco Aurelio, Septimio Severo, Maximiano, Decio, Valeriano, Aureliano i Diocleciano. El primer màrtir a qui se li coneix veneració per un document és Sant Policarpo, arreplegat en l’acta del martiri pel testimoni de les files d’Esmirna en el 155 d.c. Amb Sant Policarpo s’inicia l’ús de la data

del seu martiri com el seu Dies natalis, dia del seu natalici per a la vida eterna. A la fi de les persecucions s’amplia la qualificació de màrtir a aquells que sense vessar la seua sang, han patit persecució, presó, desterrament fins la seua mort per confessar la fe, i posteriorment també s’inclou a aquells primers ascetes confessors de la fe i a continuació als bisbes.

Quan Constantino I adoptà el cristianisme com a culte imperial al voltant del 312 es va produir una gran expansió del culte als màrtirs. L’Edicte de Milà de l’any 313 va donar carta de legitimitat junt amb altres religions que es practicaven en l’Imperi Romà, no va ser fins a l’any 380 en que l’emperador Teodosio I declarà el cristianisme com la religió oficial de l’Imperi. Lògicament esta nova situació va provo-

27 _

28 _

car que les assemblees de fidels foren cada vegada més nombroses i per tant les seues celebracions més solemnes. La comunicació entre les comunitats locals del mateix país o de països veïns va fer que els diferents cultes a sants i màrtirs es propagara, adoptant i incorporant nous cultes al calendari de la comunitat. Un paper fonamental d’esta expansió la van tindre els pelegrins que en els seus viatges anunciaven nous de màrtirs en les comunitats que els rebien i que per a ells eren desconeguts, alhora que al revés el pelegrí coneixia a aquells que rebien culte en eixa comunitat local, incorporant-los a la missió d’anunciar a aquells que havien donat la seua vida per Crist. Les esglésies locals comencen a confeccionar els primers calendaris on s’arreplega la llista de màrtirs i els dies de la seua celebració.

Estos calendaris es compartixen amb altres esglé-

sies i es van unint, incrementant-se a través dels anys amb aportacions d’esglésies més llunyanes. El primer manuscrit d’un calendari dels màrtirs el trobem en el Cronògraf del 354, també conegut com el Calendari de Roma, Cronògraf filocaliano o Calendari de Filócalo. Es tracta d’un manuscrit il·lustrat del segle compost per una col·lecció de documents referits a la història de Roma, que va ser decorat pel cal·lígraf Furio Dionisio Filócalo, cal·lígraf del papa Dámaso, a qui també se li atribueix la compilació dels documents i la seua redacció. En la seua dedicatòria podem llegir: “ Valentine lege feliciter, vives, gaudeas, floreas in Deo. Furius Dionysius Filocalus titulavit”, la traducció del qual és: “Valentino, llig amb grat, viu, gaudix, florisques amb Déu.

Furio Dionisio Filócalo ha titulat”. Valentino va ser un adinerat romà cristià que va encarregar a Filóca-

29 _

30 _

lo l’obra del Cronògraf. L’obra conté els documents següents: Dedicatòria, l’Anonymus Norisianus, que és la llista de cònsols romans fins al 354, Cànon per a les dates de Pasqua des del 321 fins al 354, llista dels fasti consulars1 i dels prefectes de Roma des del 254 al 354, dos versions dels Fasti consulars: l’Anonymus Cuspiniani o Consularia Ravennatia i una altra incompleta, el Catàleg Liberià, llista dels bisbes de Roma fins al papa Liberio (352-366), la Chronica Horosii, espècie de crònica des de la creació del món seguint la cosmologia bíblica, una crònica dels reis, dictadors i emperadors romans, una descripció topogràfica de Roma del 330, i la De1 Fasti consulars: llistes de fets històrics rellevants, apuntats anualment pels cònsols durant el seu govern, on s’arreplegaven tots els fets considerats importants per a la història de Roma i de l’imperi durant l’any consular. Els cònsols estaven obligats a mantindre estes escriptures i a presentar-les anualment al senat.

positio episcoporum i la Depositio martyrum. Estes dos últimes obres són les que a nosaltres ens interessen. La Depositio episcoporum és una llista, en orde del calendari, de 12 bisbes junt amb els papes no màrtirs des de Calixro (254) fins a Silvestre (335), afegint-se més tard Marcos (336) i Julio (352), tancant-se en el 354, motiu pel qual li dóna nom al Cronògraf. En el calendari s’indica la data dels aniversaris i indicació de les sepultures. La Depositio martyrum és la llista dels màrtirs que se celebraven a Roma i que comprèn des del papa Calixto (222) fins als que van ser martiritzats en la persecució de Diocleciano, que acabà amb la seua mort en el 305.

Esta llista és considerada com el primer calendari romà cristià i en ella s’arreplega el dia de l’aniversari del martiri i indica el lloc de la tomba, i en este

31 _

32 _

primer document trobem les figures d’Abdó i Senent amb la referència següent:

“III kalendas Augusti Abdos et semnes in Pontiani, quod est ad ursum piliatum.”

La traducció del qual és: “El 3 de les calendes d’agost (30 de Julio), Abdó i Senent en el cementeri Ponciano que es troba prop del lloc de l’Ós Encaputxat”. Partint com a base de l’existència històrica d’Abdó i Senent per esta referència del Depositio martyrum, exposarem a continuació els posteriors documents on apareixen, desgranant les aportacions històriques de la llegenda. El següent document on apareixen Abdó i Senent és en el Calendari de Cartago, que no aporta cap informació nova respecte a ells.

Este calendari fusiona en una sola les dos llistes de les Depositio episcoporum i la Depositio martyrum, incloent-hi a màrtirs cartaginesos, d’Itàlia, Espanya, Àsia Menor i África, formant el que en un futur coneixerem com el martirologi.

Paral·lelament es van elaborar els martirologis grecs i siríacs. El Martirologi Hieronymianum (Martirologi Jeronimiano), que és el més antic martirologi llatí realitzat al llarg del segle V en el nord d’Itàlia, també arreplega la celebració d’Abdó i Senent sense aportar més dades. Este martirologi se li va atribuir erròniament a Sant Jerónimo, que ja havia mort quan va ser escrit, però en realitat és d’autoria desconeguda i es va compondre unint les dades de l’anteriorment exposat Calendari de Roma, al martirologi Siríac i el calendari d’Àfrica, afegint dedicacions d’esglésies, trasllats de

33 _

34 _

relíquies, nous sants i aniversaris dels titulars o fundadors de les esglésies. Els primers llibres litúrgics, com els Sacramentaris Gregoriano i Gelasiano, continuen transcrivint la celebració dels dos màrtirs.

Arribats a este punt, i cenyint-nos a les dades exposades, podem afirmar que els dos màrtirs realment van existir i que van patir el martiri a Roma abans del segle IV, que esta testificada la seua sepultura en el cementeri, catacumba de Ponciano, i que la data de la seua mort va ser el 30 de juliol. El cementeri Ponciano està situat en la via de Porto, la cripta de les catacumbes que albergà Abdó i Senent està situada junt amb l’escala, ocupava la paret dreta de l’estada i hi ha un fresc

representant a Crist coronant els màrtirs amb les inscripcions al peu de SCS ABDO i SCS SENNE. El primer document on es narra el martiri d’Abdó i Senent el trobem en la “Passio vetus”, on després d’un breu pròleg se’ls anomena com “cives persarum” conduïts a Roma “ex Orient” per l’emperador Decio. La història dels dos màrtirs serveix d’introducció en l’obra per a narrar el martiri del diaca Sant Lorenzo i del papa Sixto II i Sant Hipólito. Posteriorment es va redactar la Passio Polychronii et sociorum (Passió de Polocronio i dels seus companys), que va arreplegar la versió de la Passio vetus ampliant a altres personatges i fets.

35 _

36 _

A partir dels textos anteriors se succeïxen escrits com els itineraris per als pelegrins del segle VII o els martirologis, que van afegint dades i que les dades històriques dels quals són dubtoses, entremesclant-se la llegenda amb la realitat. Els martirologis de Beda el Venerable (735), el de Floro de Lió (860) o el d’Usuardo (877), arrepleguen el martiri d’Abdó i Senent, però és ja en el segle XIII quan Santiago de Vorágine (1298) en la Legenda Àuria escriu el seu àmpliament martiri tal com és conegut a hores d’ara. La Legenda àuria o Llegenda daurada és un grup de relats reunits pel dominic Jacopo da Varazze, conegut a Espanya com Santiago de Vorágine, que va començar a escriure en 1250,. El primer manuscrit de què es té constància data de 1260, i va continuar ampliant-lo fins a 1280. Es tracta d’un dels llibres

més importants de la cultura catòlica. En l’obra es narren les vides dels sants d’acord amb les festivitats de l’any eclesiàstic, dividida en cinc apartats: d’advent a nadal, de nadal a setantena, de setantena a pasqua, de pasqua a l’octava de Pentecostés, i de l’octava de Pentecostés al nou Advent. Va ser traduïda al francès, alemany, anglès, italià i holandès, i amb la invenció de la impremta es va estendre del tal forma que junt amb la bíblia es va convertir en el llibre que més exemplars existien en l’Edat Mitjana. L’objectiu de l’obra era la catequització i difusió de la fe a través de la devoció als sants i màrtirs dirigida a la gent comuna, per la qual cosa no s’ha de considerar una obra històrica ni prendre de les biografies els fets com reals. En successives còpies que es van realitzar de l’obra, s’anaven realitzant nombroses

37 _

38 _

addicions, arribant a ser suprimides en posteriors edicions algunes llegendes que fins al mateix copista considerava inversemblant.

Les biografies d’Abdó i Senent arreplegades en la Llegenda Daurada narren que van ser dos màrtirs del segle III i que els seus cossos van rebre sepultura en les catacumbes del cementeri Ponciano, dades que certifiquem com certes. A partir d’ací apareixen noves informacions que ens diuen que eren dos prínceps perses que es dedicaven a soterrar màrtirs i que per este motiu van ser delatats a l’emperador Decio, qui els va arrestar. L’emperador havia aconseguit una famosa victòria sobre els perses i estant en la ciutat de Corduba, en Babilònia, els va detindre quan va ser

assabentat que havien donat sepultura als màrtirs Parmenio, Elimas, Crisotelo, preveres, i a Lucas i Mucio, diaques, a qui l’emperador havia ordenat martiritzar i tallar-los el cap. Després de la mort de Valerio, prefecte de la ciutat de Roma, Decio decideix tornar a la capital de l’imperi amb els nobles perses encadenats, i van ser presentats davant del senat romà amb sumptuosa vestidura.

Se’ls obligà a rendir culte als déus pagans i com es van negar van ser condemnats a mort en el coliseu de Roma, on serien devorats per les feres, però, com no va ser així, tot el contrari, foren decapitats per uns gladiadors. Posteriorment els seus cossos van ser traslladats a una estàtua dedicada al déu Sol i després de passar tres dies, el diaca Quirio els sepultà en la seua mateixa casa, lloc on van estar durant prou de temps sense determinar. Una

39 _

40 _

revelació divina va fer que els seus cossos foren descoberts i traslladats al cementeri Ponciano.

Analitzant els textos veiem com hi ha diversos errors històrics que si bé induïxen a pensar que es tracta d’una llegenda, podem traure d’ells dades que ens acosten a la veritat. El fet de que foren capturats per Decio a Pèrsia no és possible ja que l’emperador Decio mai va mantindre una batalla contra esta nació ni tampoc va estar en ella. El martiri patit a Roma en els temps de Decio, sent Valeriano perfecte, tampoc concorda, ja que fou ell qui va desenvolupar este càrrec en els temps de Decio. Una de les conclusions que traiem és que en anomenar a estos personatges podem fixar la data del martiri, en principi, entre el 250 i el 258. L’ascendia, persa o més aïna oriental, és molt

probable ja que Abdó deriva de l’hebreu i significa serf o servidor de Yahveh i Senent també té el seu origen en el nom hebreu de Curen, que significa pur, net, destil·lat, i per una altra banda de l’àrab Senan, que significa punta de ferro de la fletxa o llança. El fresc realitzat sobre la tomba dels sants en les catacumbes del cementeri Ponciano, representa els dos amb una indumentària asiàtica de vestit curt i amb el caps coberts, però esta pintura data del segle VI i per tant està basada en la tradició que ja els atribuïx l’origen persa. Al cementeri també es va trobar un llum d’oli de terracota que s’ha atribuït a Abdó, on es veu un home vestint un mantó de piles amb pedres precioses. L’objecte està datat en el segle V, i igual que en el fresc de la cripta, la seua representació correspon a la passió escrita dels màrtirs. Desconeixem com

41 _

42 _

i quan van arribar a Roma, però va ser en temps de l’emperador Marco Julio Filipo, conegut com a Filipo l’Àrab, que va governar del 244 al 249, i va ser succeït per Decio. Filipo es va caracteritzar per mantindre una tolerància cap als cristians, fins i tot, alguns historiadors afirmen que va ser el primer emperador cristià, basant-se en que va arribar a participar en una celebració cristiana de la Pasqua. Amb l’ascens de Decio al poder es va iniciar un programa de renovació de la religió estatal, ja que un dels motius de la decadència de l’imperi s’atribuïa a la pèrdua dels antics valors i l’abandó dels vells cultes propiciat pel seu antecessor. Açò li portà un greu enfrontament amb la comunitat cristiana que s’oposava a este canvi i per descomptat, a realitzar actes de culte pagà, entre ells l’adoració al mateix emperador.

L’edicte emès per l’emperador a la tardor de l’any 249 va prohibir la religió cristiana en el tot imperi, obligant tots els habitants a realitzar sacrificis davant dels magistrats de la seua comunitat conforme foren cridats i una vegada realitzat el sacrifici obtindrien certificat (libellus) documentant el fet de que han complit l’orde. Fabián, bisbe de Roma, va ser condemnat a mort, alhora que els sacerdots Moisés, Máximo i Nicóstrato entre altres molts. El martiri d’Abdó i Senent bé podria ser datat durant la persecució de Decio, encara que altres historiadors també amplien el període fins a la persecució de Valerio, que va emetre dos edictes, un en el 257 que castigava amb l’exili, i un altre en 258 que condemnava la mort. En este últim edicte es prohibia expressament la visita als cementeris cristians,. Este fet té relació amb el

43 _

44 _

motiu pel qual van ser capturats els dos màrtirs al conèixer-se que es dedicaven a donar sepultura als germans en la fe que morien martiritzats.

També en esta persecució va ser martiritzat Sant Lorenzo a l’agost de 258, i Abdó i Senent són els personatges que introdueixen en “Passio vetus”, exposada anteriorment, la mort del sant i la del papa Sixto II. Amb estes dades podem concloure que Abdó i Senent van ser martiritzats entre els anys 249 i 260. Una altra qüestió interessant és on van ser ajusticiats. L’actual directora del Coliseu de Roma, Rossella Rea, reconeix l’existència dels dos màrtirs i apunta que tal vegada siguen uns dels pocs cristians que van perir en el Coliseu, ja que altres punts de la ciutat com el Circ Máximo sí que van ser escenaris de nombrosos martiris. El Coliseu es va convertir en símbol de les persecucions i lloc

d’execució dels cristians durant el pontificat de Benedicto XVI, que va consagrar l’edifici, col·locant les estacions del Viacrucis entorn de l’arena i una gran creu en el centre. Acabades les persecucions i després de promulgat l’Edicte de Milà en el 313, que establia la llibertat de culte en l’Imperi Romà, els cossos dels dos màrtirs es van traslladar a una basílica alçada en el mateix lloc on es trobava la seua cripta. En l’itinerari de Salzburg, escrit entre els anys 625 al 638 per a l’ús dels pelegrins, cita esta basílica: Deinde intrabis in ecclesiam magnam; ibi Sancti martyres Abdo et Senets quiescunt”, convidant el pelegrí que visite la gruta i puge després a la gran basílica. Esta església va ser restaurada pel papa Adriano I en el segle VIII, però actualment ja no existeix.

45 _

46 _

El papa Gregori IV (827 al 844), traslladà les restes dels dos màrtirs a l’altar major de la Basílica de Sant Marco al Campidoglio de Roma. Segles després, a la plaça del Coliseu es va alçar una capella dedicada als sants que està registrada en el catàleg que va manar confeccionar Sant Pio V (1566 al 1572), i que actualment tampoc existeix. Alguns autors associen esta capella al lloc on van ser tirats els seus cadàvers davant de l’estàtua del Sol. Un colós de 35 metres d’altura esculpit en bronze que representava a l’emperador Nerón amb els atributs del Sol i una corona de set rajos, ubicada en el seu origen en la Domus Àuria de Nerón, i que fou traslladada junt amb l’Amfiteatre Flavio i este va passar a ser cridat Colosseum per la gran estàtua.

Errors històrics Com hem vist anteriorment les successives còpies de la Llegenda Àuria i del Flos Sanctorum, que és el conjunt de traduccions i edicions hispanes de la Llegenda Àuria, se van anar afegint, modificant i suprimint dades a la narració del martiri d’Abdó i Senent. Dins de les dades que apareixen en algun moment, sense cap fonament, per exemple trobem textos on es diu que ambdós eren germans, dada que no apareix en cap moment en els primers escrits. Esta relació familiar dels dos sants es va estendre ràpidament per la difusió dels gois on moltes vegades apareixen com a germans:

47 _

Eren prínceps de la Pèrsia i també germans carnals, fills de pares virtuosos, religiosos i lleials, que del bressol a la tomba varen seguir i imitar les virtuts dels seus bons pares2 48 _

Germans i Reis coronats Vos venerem humilment, Màrtirs Abdó I Senén jaieu nostres advocats.3

2 Goig de Llorenç de Rocafort 3 Goig de la vila de Cubelles

En alguns casos fins i tot s’indica la edat dels dos germans i qui era el major y el menut:

Vos Abdon que sou major, de edat de setse anys, fonch tant lo vostre amor que patireu tans afanys, tenint en si los pochs anys, y las alstas dignitats.

49 _

En los quince anys corria Sant Senen Germá menor, en la mateixa compañía doná la Anima al Senyor, o Germans de gran amor igualment martirisats.4 4 Goig de la vila de Banyoles 1841

50 _

Tal vegada l’error més gran va ser indicar que van patir martiri a Espanya. Les deformacions històriques de les vides i obres de tots els sants havien arribat a un punt que diversos erudits van començar a escriure obres corrents afegits i errors de traduccions.

Una d’estes obres va ser “Censura d’històries fabuloses”, del senyor Nicolás Antonio (1617 -1684) , cavaller de l’Orde de Santiago, i canonge de l’església de Sevilla, qui es va dedicar a desmentir i posar en orde les tergiversacions en les biografies dels sants, i altres autors com Ambrosio de Morales, qui en la seua Crònica General d’Espanya, 1574, també es fa eco de l’error de situar Abdó i Senent a Espanya. Manuel Ortiz de la Vega, en l’obra “Les glòries nacionals”, diu així:

Va haver-hi en la província Ponto Galático, juny amb la província de Gapadocia una ciutat de nom Cordula , a qui alguns anomenen Corduba , com s’anomena en llatí la nostra Còrdova de l’Andalusia.

Els que la van trobar anomenada així aquella ciutat en tots els martirologis, compten per de la nostra Còrdova als sants que van ser martiritzats allà en temps de l’emperador Decio. Els màrtirs són estos: Olimpias i Máximo, als quinze d’abril. Als vint i dos del mateix, Parmenio, Helimena i Crisotelo, preveres, Lucas i Muç, diaques. Qui amb atenció llegira els martirologis veurà clarament com són de l’Àsia estos sants, i inclús en alguns martirologis romans més emendados anomenen a esta ciutat, i és la que des de nom posen Ptolomeu i altres autors en la Pèrsia, i açò és més verdader, i més d’acord amb el que allí es tracta. Alguns també

51 _

52 _

posen en este compte de màrtirs de la nostra Còrdova la de l’Andalusia als màrtirs Abdó i Senent, enganyats amb el lla ciutat en tots els martirologis, compten per de la nostra Còrdova als sants que van ser martiritzats allà en temps de l’emperador Decio. Els màrtirs són estos: Olimpias i Máximo, als quinze d’abril. Als vint i dos del mateix, Parmenio, Helimena i Crisotelo, preveres, Lucas i Muç, diaques.

Qui amb atenció llegira els martirologis veurà clarament com són de l’Àsia estos sants, i inclús en alguns martirologis romans més emendats anomenen a esta ciutat, i és la que des de nom posen Ptolomeu i altres autors en la Pèrsia, i açò és més verdader, i més d’acord amb el que allí es tracta. Alguns també posen en este compte de màrtirs de la nostra Còrdova la de l’Andalusia als

màrtirs Abdó i Senent, enganyats amb el mateix error.5 L’origen d’esta interpretació és a causa de l’eclesiàstic Lorenzo de Padilla (1485-1541) , cronista de Carles V que ocupava el càrrec d’Ardiaca de Ronda, qui en les seues obres va situar Abdó i Senent en la Còrdova espanyola i sent posteriorment la dada per favorit altres autors .

Expansió del culte El culte als sants Abdó i Senent per tot l’est de la península ibèrica té el seu origen en l’abadia de Santa Maria d’Arles. En el segle IX es va crear un monestir benedictí en la població Dels Banys d’Arles, localitat francesa situada en el departament 5 Ortiz de la Vega, Manuel. Las glorias nacionales 1852

53 _

54 _

dels Pirineus Orientals, en la regió d’Occitània, este primitiu monestir es va denominar Santa Maria de Vallespir, i en el segle X la comunitat es trasllada a la ciutat de veïna d’Arles-sur-Tech, construint l’actual abadia de Santa Maria d’Arles. En este període la població de la zona va començar a patir atacs al guanyat i als cultius, esta espècie de plaga era degut a una figura que la situarem entre l’era degut a una figura que la situarem entre la mitologia i la tradició popular del sud de França i Catalunya, denominada els “simiots”. Estos sers que causaven grans destrosses eren criatures que vivien en els boscos profunds de les muntanyes i que se’ls atribuïa gran salvatgisme i ferocitat en els seus atacs, inclús les desaparicions de xiquets i persones majors també era suposadament obra d’ells. Els simiots, reben també el nom de cimiots,

semiots, i cemiots, derivant totes les seues terminologies de la paraula simi. Són nombroses les llegendes dels simiots en tot el Pirineu Català, i a més dels danys produïts per la seua acció directa també li’ls culpava de les tempestats, pedres, i males collites. Les descripcions d’estes bèsties són prou variades, unes vegades són sers indefinits i altres vegades es narren com a monstres amb apareixia de mig bèsties i mig humans, en les escultures que existeixen en esglésies de la zona se’ls representa a gates, amb urpes, cua i peluts.

Per a acabar amb estos atacs, la tradició compta que un Abad de Santa Maria d’Arles, de nom Arnús, Arnulf o Armulí segons versions, va anar a Roma a sol·licitar del Papa unes relíquies de sants que poguera detindre la plaga. L’Abad després de demanar en oració que Déu li assistira en la

55 _

56 _

correcta elecció de les relíquies, va discernir que les restes d’Abdó i Senent eren les indicades per a tal menester. Una altra versió apunta que el mateix abat va anar al cementeri Ponciano i després d’orar va veure una resplendor que eixia dels sepulcres dels màrtirs, el cas que el Papa va accedir que se’n portara les relíquies. Va tornar al monestir amb les relíquies depositades en dos arques de ferro i estes dins d’unes bótes amb aigua i després d’un accidentat viatge va arribar a Arles. Prompte van començar a cessar els atacs, adonant-se que sobretot la intercessió dels sants afectava les inclemències del temps. I compta la llegenda que l’aigua de les bótes que contenien les dos caixes dels sants va començar a ser miraculosa, perquè curava tots els mals aquells que la bevien. Les dos caixes amb l’aigua sobrant

es van introduir en un sarcòfag paleocristià de pedra del segle IV, i curiosament des de la data l’aigua no ha deixat d’estar en el seu interior. Esta qüestió ha suscitat diverses investigacions, i inclús congressos d’historiadors, que han analitzat des de la composició del sarcòfag i la seua tapa, fins a la possibilitat de filtracions de pluja o condensació del sarcòfag, el cas és que cada 30 de juliol l’aigua és extreta de la tomba i els devots poden fer arreplega d’esta. El sarcòfag està realitzat en un bloc de marbre i la tapa, de forma prismàtica, és de pedra calcària. La capacitat del sarcòfag és de 330 litres. Al cap d’uns anys les relíquies es van traslladar a unes fornícules situades en la columna dreta de l’església d’Arles junt amb l’altar, i finalment es van manar realitzar dos reliquiaris amb els caps dels sants que van ser depositades

57 _

58 _

en un altar construït expressament per a ells en el lateral esquerre de l’església. A partir del segle XV la història de l’abadia d’Arles es va popularitzar per totes la corona d’Aragó i llevant espanyol, incloent les Illes Balears. Apareixen llibres, gojos, i confraries en nombrosos pobles. En 1542 s’imprimix a València “La vida martyri y tra[n]slació des gloriosos martyrs e reals princeps sant abdon y senen, e la vida del glorios bisbe e martyr sant Ponc advocat d’ls llauredors contra la pedra y tempestat.”, estampat per Joan Navarro a expenses de Pere Blanch. El seu autor va ser Juan Bautista Agnés (Anyés), nascut a València el 30 de març de 1480 i difunt el 6 d’agost de 1553, era un sacerdot cèlebre per la seua erudició i la seua reeixida predicació, que havia estudiat Humanitats i Poesia,

i Filosofia, graduant-se doctor.6 Una de les seues preocupacions van ser les composicions piadoses dedicades a les vides de sants i la catequització del poble pla, la qual cosa li impulsa a escriure, en el valencià dels llauradors de l’horta, esta obra. Hi ha un patró o protocol, que es repeteix en diverses poblacions, sobre la implantació de l’advocació d’Abdó i Senent en les comunitats cristianes de l’època; un pelegrí arriba a una regió i comença la seua predicació narrant les virtuts i beneficis dels dos sants, la majoria de les poblacions de la zona ho ignoren i no presten atenció a la seua oferta miraculosa, una de les poblacions creu en les seues paraules i decideixen dedicar una ermita, església, o crear una confraria. A continuació una 6 Alonso Asenjo, Julio, Optimates Iaetificare: la Egloga in Nativitate Christi de Joan Baptista Anyés o Agnesio, CRITICÓN, 66-67, 1996, pp. 307-368.

59 _

60 _

gran tempestat assola tota la zona salvant-se només aquella població que va acollir el pelegrí, i on miraculosament no ha caigut ni una gota d’aigua o pedra. Esta història s’ocorre per exemple en la pedania de València de Carpesa, on es funda la seua confraria en 1641, i on tradicionalment s’implante la devoció als dos sants en terres valencianes en el segle XVI. En Benimaclet, població en què són patrons, es va fundar la “Lloable Confraria dels sants Abdó i Senent en 1548.

La devoció a Abdó i Senent a Torrent A Torrent tenim les primeres informacions oficials de la celebració de la festivitat d’Abdó i Senent en el segle XVII, es tracta d’actes encarregats per particulars. No obstant això, en el diari Las

Provincias, en la seua edició del dijous 17 d’agost de 1905, s’arreplega la crònica de les festes patronals en honor dels sants Abdó i Senent i Sant Lluís Bertran, i l’autor de la Crónica, firmada amb el pseudònim de Domine, afirma: “Ya en la visita pastoral de 1572 se menciona la cofradía de los Santos de la Piedra. En la de 1583, con relación a la misma, se dice: Se le toman al clavario en descargo el importe de la cuenta de la fiesta, entre comida, procesión, cantores, música y otras cosas la suma de 16 libras, 1 sueldo, 2 dineros, estando de vacinero de dicha demanda el señor Pere Sancho”. Pero en sus mandatos se manifiesta: “que en atención a que se hacen gastos extraordinarios en la fiesta de los santos de la Piedra no se abonará en adelante más que 8 libras por dicha fiesta”. Tal acuerdo debió ser

61 _

62 _

la causa de que fuera descendido el celo de los de esta cofradía, por cuanto en la visita de 1655 se lee: “Visto lo decaído de esta cofradía, que lo poco que se colecta no hay suficiente para sufragar los gastos, los clavarios pagan su fiesta y demás gastos, quedando, por lo tanto, definidos”.

Sin embargo, no queriendo el Ayuntamiento que desapareciera la fiesta a San Abdón y San Senén, en 1717 se hizo cargo de ella, según manifiesta la siguiente nota del libro Racional de dicho año: “Dobla y procesó general de San Abdón y Senent ab primeres vespres”. En este any se a escomençat a celebrar dita festa en primeres vespres per deliberació del poble”. Desde entonces se celebra con mayor o menor solemnidad, pero siempre con igual entusiasmo.”7 7 Royo Martínez, José. Torrent en la prensa de Valencia. Las Provincias (19011910). Ayuntamiento de Torrent, 2019.

No s’ha trobat la visita pastoral de la que referència el text, i la primera celebració documentada és una dobla celebrada el 30 de juliol de 1616 por Esteve Orti8 , i durant el segle XVIII sabem que la festa s’institueix com una celebració més de clavaris. A mitjan segle XIX el patronatge oficial de Torrent era Sant Lluís Bertran, les festes del qual se celebraven amb gran solemnitat i fins i tot, eren pagades per l’ajuntament en compliment del vot del consell general, però a partir d’esta data es produeix un auge de devoció cap als dos sants que provoca el desplaçament del patronatge de Sant Lluís a Abdó i Senent, festivitat que fins a la data era promoguda per una devoció privada d’una família.

8 Besó Ros, Adrià. Una parroquia de la Diócesis Valentina: la Asunción de Nuestra Señora de Torrent (siglos XIII-XX). Torrent, Parroquia de la Asunción de Nuestra Señora, 1994.

63 _

64 _

En 1853 apareix la celebració de les festes dels dos sants com a patrons d’esta vila, i a partir d’esta data l’ajuntament va continuar organitzant la festa.

A principis del segle XX se celebren les festes d’Abdó i Senent junt amb San Luis Beltrán, la Mare de Déu de l’Asunción i Ntra. Sra. dels Desemparats.

Després de la guerra civil, en 1948, l’Ajuntament de Torrent va sol·licitar a l’autoritat eclesiàstica que fóra declarat de precepte el dia 30 de juliol com a festa dels sants patrons de Torrent. La devoció va tindre uns anys de decaïment però a mitjan anys setanta del segle passat es va donar un nou impuls a esta festivitat, mostra d’allò, són els llibres patronals, la portada dels quals van ocupar en 1963 els dos sants, i els articles dedicats en diversos números a la figura dels patrons. En les festes de juliol de 1976, amb motiu de l’exposició filatèlica,

es va sol·licitar a Correus un mata-segells especial que reproduïa la imatge dels sants i que va estar en vigor del 28 al 31 de juliol. A partir de 1979 l’ajuntament es va desvincular de l’organització de les festes d’Abdó i Senent, i este fet conseqüència de la declaració de la confessionalitat de l’estat després de l’aprovació de la Constitució espanyola, provoca la creació d’una Junta de clavaris dels Sants Patrons que es va constituir en confraria en 1991, amb una Junta Directiva de 9 persones. Els confrares resen vespres els dies 30 de cada mes i anualment assumeixen un projecte de col·laboració amb un missioner de Torrent. Periòdicament es reuneixen amb el consiliari, que és el Rector de l’Assumpció de la Mare de Déu, per a tractar les relacions entre els Clavaris, l’Ajuntament i l’Associació de Moros i cristians. Actualment les

65 _

66 _

Festes de Moros i Cristians celebrades cada any del 24 al 30 de juliol en honor dels Santos de la Pedra, Sant Abdó i Sant Senent, mantenen la seua celebració en un període estival que si no és així hauria disminuït progressivament la participació en la festivitat.

Presencia de Abdón I Senén en la provincia de ValÈncia Des del segle XVI, les tres províncies de la comunitat valenciana foren dedicant ermites, capelles i altars als dos sants. La seua festivitat comença a celebrar-se por iniciatives familiars, devots i confraries. Poc a poc tota la costa mediterrània festeja a Abdó i Senent en algun poble, acceptant-los en molts casos com els seus patrons.

En la província de València Abdó i Senent són patrons d’Albalat de la Ribera, Alcàsser, Aldaia, Beniferri, Benimaclet, Bétera, Castelló de la Ribera, Masarrojos, Miramar, Pinet, Sagunt, Torrent, Vilanova de Castelló i Sueca. En el seu dia també ho foren de Benigànim i Quartell.

Tenen una església Parroquial dedicada en Carpesa, ermites en Algemesí, Alqueria de la Comtessa i Cullera, y fins i tot, un convent en l’Olleria.

La seua festivitat se celebra, a més a més, de las poblacions citades anteriorment, en Albalat dels Sorells, Alberic, Almoines, Ares de l’Alpuente, Bellreguard, Bellús, Benagéber, Carricola, Daimuz, Enova, Grao de Gandia, Jeresa, Moixent, Ontinyent, Otos, Palma de Gandia, Picanya, Pobla del Duc,

67 _

68 _

Polinyà de Xúquer, Quatretonda, Rafelbunyol, Riola, San Joan de Ènova, Simat de Valldigna, Villalonga y Xàtiva.

Abdó i Senent en el calendari del santoral actual Una de les qüestions que es pregunten moltes persones sobre els dos sants és si actualment estan inclosos en el santoral d’església catòlica.

Esta pregunta sorgeix arran de la reforma litúrgica que va reformar el calendari, i que va afectar especialment les celebracions dels sants. Este canvi va ser aprovat pel Papa Pau VI per mitjà del motu proprio Mysterii paschalis, de 14 de febrer de 1969, i publicat el 21 de març, precedit per unes normes universals. Abans del Concili Vaticà II el nombre de

commemoracions dels sants havia crescut en tal número que va arribar a sobrecarregar el calendari i un dels problemes que provocava era la invasió de les principals celebracions pròpies dels temps litúrgics. Amb la reforma conciliar es va decretar que:

“Perquè les festes dels Santos no prevalguen sobre les quals celebren els misteris de la salvació, la celebració de moltes d’elles seran deixades a les Esglésies particulars, nacions i famílies religioses. Només s’estendran a tota l’Església les festes que recorden a Santos d’importància realment universal.

69 _

70 _

I la Mysterii paschalis va indicar: Per a complir a esta decisió del Concili Ecumènic, s’han llevat del Calendari general els noms d’alguns Santos, però permetent -si es desitja restablir en les seues regions la memòria i el culte d’altres Santos. La supressió de la menció d’un cert nombre de Santos que no són coneguts universalment ha permés inscriure en el Calendari Romà els noms d’alguns màrtirs de regions on l’anunci evangèlic ha arribat posteriorment. Per consegüent, com a representants de tots els països, gaudixen d’idèntica dignitat en este mateix calendari, els que van brillar per la seua sang vessada per Crist o per les seues virtuts insignes. Considerem, per estes causes, que el nou Calendari general preparat per al ritu llatí

convé molt a la pietat i a les necessitats del nostre temps, i que reflecteix millor la universalitat de l’Església, quan proposa els noms dels Santos més importants, que presenten a tot el poble de Déu exemples magnífics d’una santedat multiforme.”

Y en el punt 9, III: “Solemnitats, festes i memòries”, del títol I: “Els dies litúrgics”, exposa: Els sants que tinguen importància universal són celebrats obligatòriament a l’Església universal.

Quant als altres, o bé queden inscrits en el calendari, però la seua celebració és facultativa; o bé es deixen a la devoció particular d’una església, nació o família religiosa.

El motiu pel qual es va deixar de forma facultativa la seua celebració és perquè no estan provades les

71 _

72 _

seues vides heroiques respecte a la fe cristiana, si bé açò no significa que deixen de ser sants i l’església permet la seua devoció i celebració.

Els noms d’Abdó i Senent El motiu pel qual es va deixar de forma facultativa la seua celebració és perquè no estan provades les seues vides heroiques respecte a la fe cristiana, si bé açò no significa que deixen de ser sants i l’església permet la seua devoció i celebració.

Al llarg de la història els dos sants han aparegut documentats amb diversos noms: Abdon, Abdus, i Sennes, Sennis, Zennen, Sants de la pedra, Benisants de la pedra, derivat de l’expressió valenciana “Beneïts Sants”, i els noms més curiosos amb els que se li denomina a Catalunya, Sant Nin i Sant Non.

A Espanya actualment hi ha 917 persones amb el nom d’Abdó, amb una mitjana d’edat de 56,7 anys, i residents majorment a Madrid, Barcelona, i València. Amb el nom de Senent figuren 1.347 persones, amb una mitjana d’edat de 51,6 anys, i residents majorment a Astúries, Lleó i Pontevedra.

A Catalunya 23 persones es criden Nin i 27 Abdó, i no apareix cap amb el nom de Non.9 Com a curiositat, els noms d’Abdó i Senent han sigut utilitzats per autors, a fi de representar una parella de personatges en diverses ocasions. El 26 de agost de 1878 es va estrenar al Teatre dels Jardins del Buen Retiro, el joguet còmic líric en un acte i en vers, titulat Don Abdón y Don Senén, sent el llibret de Rafael María Liern amb música de Ángel Rubio i Casimiro Espino.

9 Datos procedentes de la Estadística del Padrón Continuo a fecha 01/01/2018

73 _

Bibliografia Alonso Asenjo, Julio, Optimates Icetificare: la Égloga in Nativitate Christi de Joan Baptista Anyés o Agnesio.

CRITICÓN, 66-67, 1996, pp. 307-368. Universidad de Valencia.

Antonio, Nicolas, Censura de historias fabulosas, Valencia, 1742.

Basilio Sanctoro, Joan, Hagiografia y Vida de los Santos del Nuevo Testamento, Bilbao, 1580.

Bautista Agnés, Juan (Anyés), La vida martyri y tra[n] slació des gloriosos martyrs e reals princeps sant abdon y senen, e la vida del glorios bisbe e martyr sant Ponc advocat d’ls llauredors contra la pedra y tempestat, Valencia, 1542.

74 _

Besó Ros, Adrià. Una parroquia de la Diócesis Valentina: la Asunción de Nuestra Señora de Torrent (siglos XIIIXX). Torrent, Parroquia de la Asunción de Nuestra Señora, 1994.

Delicado Martínez, Francisco Javier, Iconografía, arte y devoción popular en torno de los Santos de la piedra Abdón y Senén, en el antiguo Reino de Valencia, dentro de El culto a los santos: cofradías, devoción, fiestas y arte, págs. 315-332, 2008.

Fiol i Tornila, Pere, Sant Bartomeu, patró d-Inca (12301643), Jornades Estudis Locals d’Inca, Vol.6, 2004 Gómez Villa, Antonio, El culto a los santos en la diócesis de Cartagena – Murcia, Tesis doctoral, Universidad de Murcia.

Gomis Segui, Jose Mª, Catalogo Gomis de matasellos y marcas especiales de España 1888-1981, Valencia, 1982.

Horae Diurnae Breviarii Romani ex Decreto Sacrosancti Concilii Tridentini, 1796.

María Claret, Antonio, Selectos panegíricos, Barcelona, 1860.

María Vilarrasa, Eduardo, La leyenda de Oro, l. González y compañía - editores, Barcelona. 1846 Ortiz de Mendívil, Juan José, San Lorenzo en la literatura, Tesis doctoral, Universidad Complutense de Madrid, facultad de filología, Madrid, 2015.

Pablo VI, Papa, Carta apostólica «mysterii paschalis» Roma, 1969.

Pato y Castrillón, Álvarez, Diccionario de los nombres propios de hombres y mujeres, Madrid, 1743.

Royo Martínez, José. Torrent ern la prensa de Valencia.

Las Provinvias (1901-1910). Ayuntamiento de Torrent, 2019.

Sanchis y Sivera, José, Nomenclátor geográficoeclesiástico de los pueblos de la diócesis de valencia, valencia, 1922.

Villegas, Alonso, Flos sanctorum,Barcelona, 1724.

VV.AA. Revista Nadala, Fundació Jaume i, Desembre de 2003.

VV.AA. Monvmenta germaniae histórica, Berolini, 1892.

75 _

La torre de torrent Per LOURDES ROCA, ARQUEÃ’LOGA

76 _

TREBALLS ARQUEOLÒGICS A LA TORRE DE TORRENT L’any 2008 s’iniciaren els treballs de restauració i recuperació de la Torre, precedits per una intervenció arqueològica exhaustiva i integral que preveia l’excavació dels sòls i les cobertes de cadascun dels forjats, i de tots els paraments, tant interiors com exteriors. Malgrat l’agressiva rehabilitació realitzada en 1973 que va eliminar la major part de les restes constructives d’èpoques anteriors, a més de revestir tant els paraments exteriors com els interiors amb una gruixuda capa de ciment que ha resultat enormement perjudicial per a la bona preservació de la fortificació, els treballs arqueològics han estat molt fructífers i definitius per a la comprensió del monument, permetent documentar la totalitat del sistema defensiu, a més del seu aspecte primigeni, i esclarir, finalment, tots els interrogants sobre el seu origen.

DESCRIPCIÓ MORFOLÒGICA I SISTEMA CONSTRUCTIU La Torre és una construcció de planta quadrangular, amb forma de tronc piramidal, les mesures del qual assoleixen els 13,65 metres dels costats de la base i 22,50 metres d’altura.

Consta de cinc plantes d’estructura pràcticament similar, tres naus paral·leles i voltades comunicades entre si per obertures centrades de mig punt.

77 _

Detall del picat de la capa de ciment que recobria la Torre.

78 _

L’accés des de l’exterior és elevat, a l’altura del primer pis, habitual en altres torres similars. La comunicació interior de la Torre es realitzava mitjançant escales situades a la cantonada SE de l’edifici. Les plantes primera i segona disposaven d’unes obertures practicades en el sòl que ocasionalment es tancaven amb trapes de fusta.

El pas entre elles requeria escales manuals, fàcilment retirables en cas de perill. Aquesta particularitat contribuïa a una millor defensa de la fortificació, dificultant enormement l’accés en cas de perill. Des de la segona planta i fins a la coberta superior, el sistema de comunicació entre plantes canviava, consistint en escales construïdes i adossades al parament interior de la Torre.

El sistema constructiu emprat va ser la tècnica del tapial, mitjançant l’ús de caixonades regulars formades per taulons de fusta, que a manera de motlle s’anaven emplenant d’argamassa de morter de calç i maçoneria. La superposició d’aquests encofrats en altura aconseguia elevar l’obra fins a aconseguir el nivell desitjat i cobrir l’espai amb les voltes, construïdes mitjançant cimbras de canyes verdes humitejades per a aconseguir la torsió desitjada, obtenint un suport semirígid molt consistent. Finalment, sobre aquest suport de canyís s’abocarien successives capes d’argila, per a finalment col·locar les de morter que completarien la rosca de la volta. Aquest procés es repetiria en cadascuna de les plantes fins a culminar l’obra.

SISTEMA DEFENSIU El sistema defensiu es basava principalment en un conjunt de sageteres disposades estratègicament en cadascuna de les plantes. A l’exterior resulten llargues i estretes, la qual cosa permet el resguard del defensor, mentre que a l’interior sofreixen un eixamplament o embotzinament per a acomodar aquell i la seua arma. Sobre la vertical de la porta, a l’altura de la segona planta i en el parament exterior de la Torre, es van localitzar quatre forats de bastida que es van identificar amb les petjades de les bigues de sustentació d’un balcó emmatacanat o lladronera. Es tractava d’una obra voladissa amb parapet en el seu front i un sòl on es practicaven orificis –troneres– per les quals els defensors podien llançar tota sort d’objectes als atacants.

79 _

Els treballs arqueològics també han permés localitzar indicis de l’existència de quatre matacans situats a les cantonades de la part més alta de la fortificació.

De la mateixa manera que la lladronera, eren estructures de fusta en volada que permetien llançar pedres, materials ardents i altres tipus de projectils sobre els atacants que es trobaren al peu de la fortificació.

ORIGEN I DATACIÓ DE LA TORRE

80 _

Les profundes i agressives remodelacions que va sofrir l’edifici, tant en 1847 –quan es va transformar en presó del partit judicial–, com en 1973 – intervenció ja referenciada–, van acabar amb la majoria de les restes constructives de períodes anteriors.

D’aquesta manera, la seqüència estratigràfica que habitualment resulta de l’acumulació de fets constructius era pràcticament inexistent, la qual cosa va dificultar enormement la identificació de períodes constructius i fer-los correspondre amb períodes cronològics. Encara així, la metodologia arqueològica aplicada va permetre recollir dades que ja van fer pensar en un més que probable origen islàmic de la Torre; com, per exemple, la localització de material ceràmic d’aquest període en el sòl original de la terrassa exterior.

També les mesures de les tàpies dels encofrats apuntaven la filiació islàmica de la construcció, ja

Vista general del picat interior de la Torre.

que oscil·laven entre 0,91-0,94 metres, dimensions que solen correspondre a tapials de període islàmic, mentre que els cristians superen el metre d’altura.

Davant l’escassetat d’elements de judici, es va decidir dur a terme la realització de proves de radiocarboni (C14) que certificaren i ajustaren els paràmetres cronològics que s’estaven manejant a nivell d’hipòtesi de treball. Les proves es van realitzar sobre dues mostres, totes dues representatives del moment de la construcció, un fragment de fusta –pertanyent a una agulla de l’encofrat amb què es va construir la fortificació–, i un fragment de biga que sustentava un dels matacans volats situats en la part superior de la Torre.

Els resultats de la prova van revelar, amb una probabilitat de 95,4%, que la Torre va ser construïda entre 1038 i 1223, i ajustant més l’interval

81 _

Detall de l’aparició d’una de les sageteres originals.

82 _

i expressant-lo en l’escala cronològica solar, entre finals del segle XI i la mitat del XII, la qual cosa excloïa absolutament la possibilitat que fos una construcció d’època cristiana atribuïble a l’orde de Sant Joan de l’Hospital, la qual cosa tancava definitivament el debat sobre el seu origen.

Que la Torre siga una construcció d’època islàmica remet ineludiblement a qüestionar-se sobre la pròpia entitat de Torrent en aquest període. Els recents estudis duts a terme per la qui subscriu permeten concloure que existia un assentament rural d’origen islàmic vinculat a una fortificació que els cristians posteriorment van anomenar “Torrent”. Les petites comunitats rurals islàmiques solien compartir i agrupar-se entorn d’un recinte fortificat que servia de refugi temporal i defensa per a la població i els seus ramats. Aquests recintes poden ser molt variats, des d’una simple torre, com probablement era el cas de Torrent, fins a les estructures més complexes, estacades de fusta i tova o fins i tot de maçoneria i tapial. Aquestes

Vista general de la Torre després d’haver retirat totalment la capa de ciment que la cobria.

Vista general de la Torre després d’haver-se finalitzat la seua restauració.

fortificacions eren construïdes i mantingudes pels membres de les comunitats, i els seus membres havien de proveir-les de llenya, aigua i tots els elements necessaris per a resistir un curt setge.

L’organització del poblament en llogarets associats a fortificacions era el patró d’assentament fonamental durant el període islàmic a la regió de València a l’arribada dels cristians. En qualsevol cas, encara que l’aldea era la unitat bàsica de poblament, existia tota una jerarquia dels diferents nuclis de població, que abastava des de les grans capitals com València, Tortosa o Oriola, passant per ciutats també d’una certa envergadura com Alzira, Xàtiva i Dénia, i per descomptat les petites aldees, des de les més grans com Montcada, Paterna, Silla o la mateixa Torrent, que podien comptar amb més d’un centenar de cases i defenses pròpies, fins a les més petites que no passaven de ser un grapat de cases disperses.

83 _

84 _

Torrent andalusí: sèquies, hortes, mercat i torre Per LOURDES ROCA, ARQUEÒLOGA

Hui en dia, hi ha consens entre els historiadors referent a què l’actual nucli de població que és Torrent va tenir el seu origen durant el període andalusí. Les proves de Carboni 14 fetes a les fustes de l’encofrat de la mateixa Torre no van deixar cap dubte que la Torre va ser construïda en el segle XII. Però, aleshores, què era Torrent en el segle XII? Com la deguem imaginar?

No hi ha dubte que era una qarya (pl. qurā), un vocable àrab que es tradueix per “poblat”. Solien disposar de mesquita, banys i molí, i habitualment compartien i s’agrupaven entorn d’un recinte fortificat que servia de refugi i defensa per a la població i els seus ramats. Aquests recintes podien ser molt diversos, des d’una simple torre, com la de Torrent, a estructures més complexes, amb palissades de fusta i atovons, i fins i tot recintes de certa envergadura construïts amb maçoneria o tapial.

En el cas de la qarya de Torrent, les excavacions arqueològiques encara no han localitzat on estava el poblament, però tenint en compte que l’orientació de l’església de l’Assumpció de Nostra Senyora mostra clarament que va ser construïda sobre la mesquita, seria versemblant

85 _

Recreació hipotètica de la aldea andalusí de Torrent. Museu de la Torre. Torrent.

86 _

pensar que la població podria localitzar-se en les seues proximitats.

El terme qarya va ser assimilat pels conqueridors cristians, encara que en la seua traducció a llengua romanç, alqueria, el seu significat canvià i va passar a identificar una construcció de camp aïllada molt característica de zones d’horta i marjal, com les que encara hui en dia es poden veure als nostres camps.

En definitiva, es pot afirmar que allò al que els feudals en el segle XIII criden “Torrent” podria estar conformat per una sèrie d’assentaments actuals topònims de barris, Benissaet, Genillet, Maçot (Picanya) i el mateix Torrent com a cap de tots ells.

Aquests assentaments estaven organitzats entorn

de la Torre i per descomptat a una xarxa hidràulica que nodria a diferents espais d’horta. Moltes d’aquestes gents provenien del nord d’Àfrica, eren berbers, de caràcter tribal i estaven estretament relacionats amb l’ús i l’aprofitament dels recursos hidràulics.

La Carta Pobla de 1248 ja fa referència a aquest sistema hidràulic andalusí que els cristians troben a la seua arribada.

“Aqua damus francam, et de secatio teneatis azuch et cequiam curatam, salva tanem perpetua aqua ad opus nostrarum hereditatum”.

La major part de la població musulmana es dedicava a l’agricultura. Els cereals, la vinya i l’olivera van continuar sent els conreus més importants. Tanmateix, van introduir nous conreus, com el cotó i l’anyil (una herba tintòria), que s’usaven en la indústria tèxtil, i l’arròs, la canya de sucre, les albergínies, les carxofes, etc., que es destinaven a l’alimentació.

A grans trets, es pot afirmar que la societat andalusí, −a diferència del món feudal-, practicava una economia de mercat. Mentre que tot Europa era feudal i funcionava amb serfs, l’Islam fomentà el sistema de parceries on el llaurador no estava sotmés a ningú i el lligam amb el propietari era per mitjà d’un contracte. El llaurador treballava lliurement les terres d’un gran propietari i després de cada collita li’n lliurava una part. L’excedent és el que es dedicava al consum propi i també, clar

87 _

Llauradors andalusins.

88 _

està, a la seua venda. Ni que dir que aquest tipus de societat mercantilista fomentava la circulació de moneda, de tota mena de manufactures, ceràmiques, treballs de cuir, fusta, ferro, teixits, paper, etc. i per tant de l’existència de nombrosos llocs d’intercanvi, els mercats.

El nom tradicional que es dóna al mercat en els països àrabs és suq, “soc” en valencià. Es realitzaven a l’aire lliure i sovint tenen lloc en un determinat dia de la setmana o en una determinada època de l’any, el que ens recorda a les tradicionals i encara existents “fires”.

El soc generalment se situa en un lloc ample, ja que al seu entorn giren moltes altres activitats, i com és un lloc molt concorregut per a tota mena

de compravenda d’articles variats, també sorgeixen alhora activitats secundàries de serveis per als qui el visiten.

Indubtablement en l’aldea andalusina de Torrent hi hauria un mercat. Totes les argumentacions fins ara explicades ens porten sense cap dubte a aquesta conclusió. On estaria? Encara que les investigacions arqueològiques avançaren i foren més conclusives, poc o res més podríem dir al respecte, perquè no podem pensar en un edifici sinó en un lloc ample i obert, i açò, desafortunadament, no deixa rastre en el registre arqueològic.

Si pensem que l’actual Torrent està ubicat on era l’aldea andalusí, l’església parroquial de Nostra Sra. de l’Assumpció on la mesquita, i la Torre per descomptat on està, el resultat és una geografia urbana hereua directa del seu origen andalusí. Per tant, seguint el mateix raonament, el mercat d’època andalusí caldria buscar-ho en un lloc ample, obert, proper al poblament i tal vegada, protegit. No hi ha lloc més adequat ni més adient que al voltant de la Torre. D’aquesta manera, una vegada més, no podem passar per alt que tant el Torrent medieval com l’actual, és deutor directe del seu origen andalusí, d’aquelles gents berbers que provinents majoritàriament de les muntanyes de l’Atles magrebí varen trobar en el Xarq al-Àndalus1 un paisatge i uns recursos geofísics semblants als que ells coneixien i sabien aprofitar i valorar.

1 “L’Orient de l’Àndalus”, és el nom que rebia la regió oriental de l’Àndalus durant el domini musulmà.

89 _

Un poc d’història dels moros i Cristians a torrent 90 _

Per José Manuel Almerich i Iborra

“En la ciutat de Torrent, a 16 de novembre de 1987, reunits els citats al peu i constituïts com a Junta i sent els primers festers dels Sants Patrons Abdó i Senent decideixen per a major fast de la festa, crear una comparsa de Moros i al mateix temps, pensant en un futur prometedor per a aquestes festes, decideixen crear una Associació de Festes de Moros i Cristians, perquè en ella tinguen cabuda totes les comparses de Moros i Cristians, que en un futur puguen crear-se per a millor celebrar i organitzar aquestes festes.”

Amb aquesta Acta de Constitució, redactada i aprovada al novembre de 1987 per catorze persones, es donava un tomb total al que fins aquell moment havien sigut les festes patronals.

Uns mesos abans, la idea de crear una Associació d’Amics dels Moros i Cristians, havia sorgit durant una nit de treball en què va ser l’antiga SATEICA, centre de càlcul per a caixes d’estalvi. Entre les llargues vetlades després de finalitzar la tasca diària, el que tècnicament es denominava “Proceso Fin de Día”, es va insinuar la possibilitat de crear en Torrent la festa de Moros i Cristians. La relació que teníem els que allí treballàvem amb les comarques centrals, com és el cas d’Ontinyent on la festa tenia una tradició consolidada, va animar i servir

91 _

92 _

d’assessorament a este grup d’amics a crear el que va ser la primera comparsa.

Les festes patronals se celebraven en Torrent sense a penes participació ciutadana. Torrent és massa gran per a tindre festes, es deia. No hi havia un sentiment generalitzat en la població cap esta celebració i els actes oficials passaven sense pena ni glòria. Els clavaris del Corpus de l’any 1987 van proposar, en un ambient d’amistat i ganes de continuar, a les autoritats religioses, la possibilitat de crear una nova comissió de festers dels Sants Patrons, la primera de la història de Torrent, amb la intenció de potenciar i continuar amb un altre aire, les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent.

Passat l’estiu, en uns dels sopars de confraternitat, es van proposar diverses idees, entre les quals estava la processó amb balls tradicionals, batalla de flors i la ja mencionada de crear una desfilada de Moros i Cristians. A partir d’aquest moment la il·lusió d’estos primers clavaris i la seua disposició va fer la resta. Es va contactar amb la fila “La Bengania” de Benigánim, que van assessorar i van col·laborar en l’elecció dels trages i als assajos, que van tindre lloc junt amb el convent de Mont-Sió. Al començament de la primavera tot anava prenent cos i es va planificar un recorregut per la part antiga de Torrent, partint de Mont-Sió i baixant pel carrer Fra Luis Amigó cap a la Plaça Major. Es van buscar les bandes de música a les comarques centrals, més experimentades i preparades per a aquest tipus de música; amb la col·laboració del veïnat, es van col·locar els focus, les banderoles i es va demanar que tiraren confeti al pas de les esquadres. Es van contractar cavalls per a la desfilada i es van desplaçar a Torrent comparses d’altres poblacions on la festa estava històricament consolidada per a fer més digna l’entrada i convertir la festa en espectacle. Les coses es van fer bé sense escatimar recursos i la primera entrada mora de Torrent va ser tot un èxit. Així va nàixer la primera comparsa torrentina, “Els Buadin’ss” el nom de la qual havia sigut pres d’una tribu berber de l’Alt Atles, al sud del Marroc.

En Torrent tot s’aprén ràpidament, i especialment si es tracta de fer festa. L’Ajuntament va prestar tot el seu suport des del primer moment i la Diputació de València també va contribuir econòmicament

93 _

a potenciar esta festa. A força de taló, treball i tenacitat, els Moros i Cristians de Torrent, inclosos dins de les Festes Majors aconseguiran un auge mai viscut en la població. La gent va participar de ple i noves comparses anaren sorgint any rere any. Per fi, la ciutat de Torrent tenia les Festes Majors que es mereixia, i per fi també, veïns i visitants es van sentir atrets per la festa fins al punt de vindre a passar uns dies amb nosaltres i guardar-se dies de vacacions per a participar en elles. Es va aconseguir que els ciutadans es quedaren en el poble durant les seues festes com mai havia ocorregut.

94 _

L’origen dels Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, es remunten a mitjan segle XIX on té lloc en Torrent el pas del patronatge oficial de Sant Lluís Bertran, fins llavors patró de Torrent, al dels Sants Abdó i Senent. És a partir d’esta època quan comença un augment en la devoció als Sants de la Pedra que contrasta amb l’escassetat de notícies dels segles anteriors en que aquestos Sants tan sols eren objecte de devoció privada per part d’alguna família o grup de veïns.

En aquestos anys era costum tindre al Santíssim Sagrament exposat durant la missa major i el sermó, segons ens indica una sol·licitud presentada pel síndic de l’Ajuntament a l’Arquebisbe de València.

Els precedents històrics respecte de les festes oficials, estan inscrits en el Llibre Racional, document històric de l’any 1657 en el que es relacionen totes les manifestacions religioses i festes corresponents al calendari universal però

que tenien una forta tradició local. Així, segons aquest document, les festes locals es dividien entre les que tenien caràcter oficial i les privades. Les primeres eren administrades pels òrgans de govern “els jurats” i les privades, eren organitzades per confraries, clavaris, veïns i inclús famílies. Entre les festes administrades pels Jurats estaven la de sant Antoni Abad, sant Josep i sant Gregori. Les festes en honor a l’Assunció, la Mare de Déu del Rosari, Sant Cristòfol, Sant Àngel, Sant Marc, Sant Vicent Ferrer, Sant Jaume, Sant Blai, Sant Lluís Bertran, La Inmaculada i els Sants Abdó i Senent corresponien a les “privades” i per tant organitzades per les confraries i veïns. Fins a aquest moment, els Sants Abdó i Senent no són encara patrons, però en 1853 junt amb l’esplendor d’altres festes, ja es menciona els Sants de la Pedra com “patronos de esta villa”

95 _

96 _

i a partir d’ací, el cost de les mateixes i la seua organització anirà a càrrec de l’Ajuntament.”

La intensa devoció i religiositat del poble de Torrent té els seus orígens en la reconquesta per part de Jaume I, ja que Torrent una vegada repartit entre els nobles que van acompanyar el monarca, va ser ocupat per cristians vells, i per tant, van introduir tota la tradició i creences dels pobles repobladors. Moriscos no va haver-hi, al contrari que en Alaquás on sí es van mantindre per ser mà d’obra necessària vinculada a la terrisseria i la fabricació de teules. Els conflictes religiosos a la nostra ciutat apareixeran molt tardanament, amb la desamortització de Mendizábal i la Guerra Civil. Els habitants musulmans van abandonar immediatament el lloc de Torrent a l’arribada dels

Cavallers de l’Orde de Sant Joan de l’Hospital i per tant, la religiositat cristiana sempre ha estat present en la vida dels torrentins des del seu origen. Els veïns es van oposar sempre a l’enderrocament dels convents i ermites i la pressió popular va aconseguir que en 1835 l’església de Mont-Sió continuara oberta als fidels. Quan en 1868 la Junta de València va ordenar l’enderrocament de l’ermita del Rosari, el Convent i l’església de Sant Lluís Bertran, el propi Ajuntament es va oposar rotundament. L’ermita va ser enderrocada però el Convent va poder salvar-se per la multitud de torrentins que allí van acudir per evitar la seua destrucció.

En 1936, el drama de la Guerra Civil Espanyola també va afectar intensament una ciutadania profundament religiosa. La religiositat o “beatería”, per la que els torrentins sempre han sigut coneguts, forma part de la seua pròpia forma de ser sense que res haja de veure les seues tendències polítiques. La devoció popular està tan integrada en la seua cultura i en la seua personalitat, que constitueix un tret propi de la nostra identitat com a poble.

Poc a poc les festes patronals van evolucionar també cap a unes festes lúdiques amb cada vegada major profusió d’actes no estrictament religiosos. Amb la fi de la dictadura franquista i la Constitució de 1978, l’Església queda definitivament separada de l’Estat i esta nova situació afectarà moltes facetes de la vida torrentina. En el cas de les festes, els actes van passar a tindre un carisma

97 _

98 _

molt més cultural i festiu, amb diversos actes laics, però així i tot no serà fins a l’aparició dels Moros i Cristians dins de les Festes Patronals, junt amb un ampli programa oficial, quan estes tinguen un caràcter plenament participatiu.

Arranquen les festes amb el Repartiment dels llibrets per part dels regidors i simpatitzants amb una xaranga. Eixe mateix dia ja tindran lloc distints actes com concerts o danses en l’Hort de Trènor.

Durant els dies que van succeint, els actes tant particulars com oficials es multipliquen fins al punt d’omplir totes les hores del dia. Actuacions de pallassos al matí, ofrenes, titelles, teatre, cercaviles de tabalet i dolçaina, concerts de música clàssica, cavalcades, sopars de germanor, vetlades de ball, jocs populars, castells de focs artificials, conta

contes i concerts multitudinaris en el camp de futbol amb la participació de grups musicals de plena actualitat.

Especial menció mereix el Festival de Jazz que ha convertit a Torrent en punt de referència obligada a nivell internacional. Els concerts en l’Hort de Trènor converteixen les nits d’estiu en agradables i relaxants vetlades en un entorn privilegiat. Els concerts de l’Auditori també se succeïxen encara que la seua intensa activitat cultural comprén tots els dies de l’any.

Però sense cap dubte serà la Gran Entrada de Moros i Cristians la que posarà la rúbrica a les Festes Majors. Des del Convent de Mont-Sió fins al col·legi de les Trinitàries, en el Raval, dotze filaes

99 _

100 _

del bàndol cristià i dotze comparses del bàndol moro, faran per la seua grandiositat, boato i colorit, de la festa un espectacle ple de vistositat i brillantor. Una desfilada digna de les millors ciutats històriques amb ballarines, dansaires, bandes de música i multitud de participants forasters que, vinguts a Torrent, aconseguixen amb la seua professionalitat que parega una festa de tota la vida. Els trages de les comparses i els filaes són un repte continu per fer-ho més cridaner i original.

Esta exagerada ostentositat fa, igual que ocorre a Alcoi, Ontinyent o Benigánim, que s’haja deformat la realitat històrica en pro de l’espectacle.

Els Moros i Cristians en Torrent tenen a més, un programa propi de festes que completa i anima, encara més si és possible, el programa oficial. Els passacarrers o entrades de bandes, els esmorzars passats per aigua en la Plaça Major, els

sopars a l’estil més primitiu, la entraeta infantil, els parlaments i trabucaes o el tant recordat desplaçament de totes les filaes i comparses amb tren a la plaça de Bous de València, converteixen Torrent en una espècie de ciutat sense llei, festiva, dinàmica i galopant, on això sí, excepte el tràfic, tot continua funcionant amb normalitat.

La solemne missa major de l’últim dia i la processó en honor als Sants Patrons, amb el millor folklore torrentí als carrers, finalitzarà la festa. Un castell de focs artificials, com no podia ser d’una altra manera, culminarà tota una setmana festiva, en la que com sempre, són les dones i hòmens de Torrent, els principals protagonistes.

Bibliografia: Pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, publicat en 2014 amb motiu del 25 aniversari de la FMCT.

101 _

La “Baixada” canvia el seu recorregut i pegà la volta a la Torre 102 _

Per AITOR SÁNCHEZ I COLLADO

El nou traçat de l’entrada fa que les comparses i filaes entren a la plaça, peguen la volta a la torre i es tornen a incorporar en el recorregut tradicional per ampliar cadires i fer-la més atractiva.

Fa un any l’assemblea de la Federació de Moros i Cristians va aprovar el canvi en el recorregut de l’entrada, que consisteix en la integració total de la Torre dins de la festa, ja que les filaes i comparses entraran dins de la plaça i pegaran la volta al monument per incorporar-se al recorregut tradicional. L’augment del recorregut està estipulat en 100 metres, uns 10 minuts més, de manera que s’estima una durada total d’una hora des de l‘eixida fins el final. Així doncs, el recorregut amb corbes destacarà per la singularitat de la baixada des del Convent per combinar el descens i els girs per a envoltar la Torre oferint una imatge menys plana dels vestits i els boatos.

S’amplien 500 cadires, fins a les 4.000 Un altre aspecte important és l’augment de 500 cadires més que s’ubicaren a la plaça major, fins arribar al total de 4.000 cadires en tot el recorregut. A més, en tindre més espai, es milloraren les mesures de seguretat i pas de vianants actuals en la vorera oest al pas per la plaça. Un avantatge més que permet este nou traçat és la col·locació de la barra de bar per a donar més servei als espectadors i turistes. En este

103 _

104 _

recinte es col·locaren també tribunes: una d’elles en mig del carrer, mirant la baixada i una altra d’esquenes, mirant cap al Raval. La tercera tribuna d’autoritats es col·locà en la façana del mercat.

Història dels canvis En 2012 Beduïns va proposar un canvi de recorregut, per a que l’entrada eixira pel carrer Sagra fins arribar a l’ermita, però es va desestimar perquè les carrosses no podien girar. Un d’altres canvi que sí va veure la llum va ser la proposada i aprovada en 2017, quan la Federació va proposar que l’entrada terminara en El Molí. Es van col·locar cadires fins eixe tram, però la poca afluència de públic va fer que tampoc s’encertara amb la fórmula i per eixe motiu enguany es canvia i es farà la volta a la torre.

Comissió de control Una comissió va mesurar prèviament tots els cantons de la plaça per tal de donar el vistiplau definitiu a la viabilitat de la desfilada amb carrosses i elements dels boato. Van estipular que hi ha més de 7 metres per cada costat del carrer central de desfilada, mentre que només són necessaris 4 metres perquè les carrosses puguen girar.

Un altre punt que van tindre en compte va ser la distància entre l’entrada a la plaça per voltejar la torre i l’eixida de la plaça per agafar de nou el recorregut tradicional. Entre els dos trams hi ha 25 metres de distància, per tant les bandes de música que entren a la plaça i les que ixen no es veuen interferides.

105 _

Gaudir-la costat a costat

Per Sandra LĂłpez i GimĂŠnez

106 _

Recorde haver estat durant molts anys mirant i gaudint de les desfilades en Torrent des d’una segona posició i haver pensat que, algun dia, seria un poc protagonista d’aquella festa.

Encara tinc molt recent en la memòria el record del dia que vaig complir un dels meus grans somnis, pertànyer a aquest gran món de les festes de Moros i Cristians i tot allò que vaig sentir el primer any en cadascuna de les desfilades i en la resta d’actes.

Han passat ni més ni menys que 17 anys des d’aquell moment i, cada dia, cada acte, cada moment al costat dels meus amics, cada germanor... l’he viscuda intensament, esprement al màxim cada moment, per a no perdre cap detall. Sempre he preferit contar-ho a què m’ho conten. No vull perdre’m absolutament res. Quan debutí com a caporal, l’any 2006, totes les experiències d’aquell dia quedaren gravades en la meua memòria.

Aquella primera arrencada, els nervis, l’emoció, els pèls de punta... No va ser fins uns anys després quan poguí repetir, aquesta vegada amb canvi de comparsa per les circumstàncies que es donaren.

Els primers dos anys en aquesta meravellosa etapa nova en el món moro poguí gaudir amb tota la gent mora de l’esquadra, mà a mà, braç a braç.

A més, en 2014 vaig repetir l’experiència de ser caporal. Aquesta vegada, sense dubte, mil vegades

107 _

millor que la primera per l’experiència, pels anys, per la confiança... Fins al dia d’avui no he passat el testimoni. És una experiència que tot el món devia viure almenys una vegada en la vida.

108 _

Cada desfilada, tot i els anys, continua posantme nerviosa, fins i tot molt abans de l’hora indicada. Ara bé, una vegada estic davant dels meus beduïns, davant els meus, l’altra família, a punt de donar el primer pas per a començar, els nervis desapareixen. Ells ajuden moltíssim, són medicina contra els nervis. Aleshores comença un altre sentiment, l’orgull de desfilar juntament amb els meus beduïns, l’aborronament en escoltar la música mora, l’emoció, l’alegria, la tristesa de qui no està i hauria d’estar. Aleshores és quan alce la vista i mire al cel. Cada any és diferent. Cada any es viu una emoció diferent, però totes posen els pèls de punta. Aleshores sent respirar l’altra part, indispensable en la nostra gran família beduïna, la Unió Artística Musical de Vilamarxant. La sensació és indescriptible, el moment és màgic.

Tots els anys són diferents i únics però he de dir que el 2019 que acabem de passar ha sigut molt especial després de moltes propostes i votacions sobre el recorregut de l’entrada mora i cristiana.

Per primera vegada, després de trenta anys de Moros i Cristians a Torrent, aquesta última desfilada ha canviat per complet el concepte. Donem, per primera vegada, la importància que mereix a la nostra Torre. Eixa Torre que tant ens ha acompanyat

durant anys i anys, en revetlles, trabucades, sopars... i sobretot en el nostre dia a dia, on moros i cristians la contemplem impassible al pas dels anys.

No hi ha paraules per a descriure el que fou viure eixa sensació per primera vegada en la història. Com a caporal, quan arriba el moment i pares l’esquadra, notes que no calen guies per a emprendre el gir i arribar als seus peus, amb grandiositat, amb orgull i amb emoció. Sense deixar de mirar-la. Desfilar mentre la rodegem. Mirant-la als seus peus. Notant-la prop mentre li traus tot el suc a cada minut del temps en què et trobes tu, la teua esquadra, els grans beduïns i ella, la Torre, costat a costat. La gent aplaudeix, crida d’alegria... i tot deixa d’existir per a transportar el nostre pas a una altra època, a un altre moment, a unes altres persones i situacions però amb la Torre present. La mateixa Torre.

109 _

Història d’una entrada que és una eixida

Per AITOR SÁNCHEZ I COLLADO 110 _

L’entrada dels Moros i Cristians o “baixà” ha canviat de recorregut al llarg de la seua història, repassem canvis i curiositats del gran acte de les festes patronals de Torrent.

Color, balls, majestuositat i recreacions històriques són els ingredients principals del gran acte de les festes de Torrent: l’entrada. Un esdeveniment ple de particularitats, que ha canviat al llarg dels més de trenta anys d’història de la festa. L’entrada o “baixada”, com es coneix popularment, té de significatiu el seu propi nom, ja que no es correspon amb el motiu històric a representar. Dins del calendari de festes de poblacions festeres històriques, l’entrada (com indica el nom) recrea l’arribada de les tropes cristianes i mores al camp de batalla per preparar-se després per les trabucades, parlaments, etc. coincidint amb els primers dies de festa. A les poblacions de l’Horta, on la festa va arribar a final dels vuitanta i amb l’eclosió dels noranta, la festa va ser reinventada i adaptada a les necessitats de cada població, de tal manera que a Torrent, com en la majoria de pobles de la comarca, l’entrada se celebra la vespra de la festa del patró, a manera de colofó, quan ja han acabat tots els actes i representacions històriques de la batalla. D’esta manera l’entrada es converteix en una “eixida” on els guanyadors cristians obrin pas a uns derrotats moros que tanquen triomfals la desfilada. Una mena de sense sentit històric, però

111 _

112 _

que manifesta la idiosincràsia de la festa torrentina.

En altres poblacions alteren l’ordre i cada any obri un bàndol la desfilada.

A Torrent cal trobar l’origen d’aquesta particularitat en el germen de la mateixa festa. Quan els clavaris del Sants de la Pedra de 1988 van decidir fer una entraeta, assessorats per amics de Benigànim (companys de Mestalla). En la primera entrada només desfilaren uns centenars de persones, dels quals 15 eren de Torrent (calvaris i amics) i 70 persones de Benigànim, entre esquadres, ballarines i els Cristians, que venien de Paterna.

Els clavaris trobaren la subvenció de 200.000 pessetes de l’Ajuntament que va proposar que la desfilada es fera per l’avinguda, però els clavaris es van negar i van decidir el recorregut tradicional.

De fet, en els inicis, l’entrada s’iniciava en MontSió i només arribava fins al carrer de l’església.

Donada la bona acollida de la festa i l’ampliació de festeres el recorregut es va estirar fins al Raval i posteriorment es va allargar fins a Trinitàries.

I es que el recorregut de Torrent és dels més breus. L’entrada d’Alcoi té un recorregut aproximat d’1,1 km (des del Partidor, al carrer sant Nicolau, fins la avinguda País Valencià), mentre que a Ontinyent l’entrada té una distància semblant d’1 km (des de l’av. Al maig fins a la plaça de la Concepció). A Torrent l’entrada tradicional era d’uns 800 metres i ara amb la volta a la torre arribarà als 900 metres de recorregut. Les propostes de canvi han sigut variades al llarg dels anys. En 2012 la comparsa Beduïns va proposar que l’entrada en arribar al carrer Sagra girara i acabara a l’ermita, però es va desestimar perquè les carrosses no podien girar.

En 2017 la Federació va aprovar l’ampliació del recorregut fins a El Molí.

113 _

114 _

Burocràcia festiva: Moros i Cristians es prearen per fer-se amb la Torre

Per AITOR SÁNCHEZ I COLLADO

Fa tres anys Torrent va ser el primer municipi del país en adaptar-se a la nova normativa d’explosius i de tinença d’armes, segons les disposicions principals que figuren en el Reial decret 130/2017, on s’aprovava el Reglament d’Explosius i les normes per a disparar arcabussos en manifestacions festives.

Aquesta nova mesura afectà als festers i les festeres de Torrent. Ja que dels 1.500 festers totals només un centenar dispararen el 2017. L’any passat s’augmentà la xifra de participants i per a enguany s’espera un total de 200 trabucaires, una xifra semblant a la d’anys anteriors a la nova normativa.

La capital de l’Horta Sud va ser exemple per a altres poblacions i moltes federacions i associacions de moros i cristians van consultar la manera de treballar de Torrent, tal com recorda Dani Català, president de la Federació en 2017.

Tots els trabucaires reben una formació específica, impartida per l’ajuntament; es trauen la llicència d’armes d’avantcàrrega i només podran consumir com a màxim 1 quilo de pólvora negra per a cada acte, llevat que se sol·licite a la Delegació del Govern un permís especial per a actes de més durada en els quals es podria cremar fins a 2 quilos, com és el cas de la Trabucà de Torrent.

Per a poder obtenir aquesta llicència els festers han de disposar de la llicència de tipus AE, model 790.

115 _

116 _

Per a açò han de dirigir-se a la Comandància de la Guàrdia Civil, aportar el DNI original i un certificat d’aptituds psicofísiques, emplenar un imprés i pagar 11,23 euros de taxes. El certificat mèdic, que es pot aconseguir en qualsevol centre autoritzat, oscil·la entre 20 i 50 euros. Aquest permís serà vàlid per 5 anys i és imprescindible.

D’altra banda, la Federació presenta en la Delegació del Govern la sol·licitud d’autorització corresponent de l’acte, almenys trenta dies abans. A més del certificat assegurador que cobrisca un mínim de 363.016 euros i finalment, s’elabora un llistat de participants incloent DNI de tots aquells que han rebut i superat la formació corresponent. Des del punt de vista del transport i emmagatzematge, els participants podran transportar fins a un màxim de 4 quilos per vehicle.

Des de 1999 les autoritats havien concedit pròrrogues en atenció a les particularitats de la Comunitat Valenciana, però finalment es va decretar la necessitat d’obtenir el permís d’armes d’avantcàrrega a partir de l’1 de gener de 2017.

El futur de les trabucades i la seua participació encara està per perfilar i fins i tot es planteja la possibilitat de canviar-les d’horari i fer esta lluita per la torre de nit, com fan a Almansa, o de manera similar com fan en el desembarcament de la Vila Joiosa, on els trabucs es conjuguen amb els focs artificials per simular l’arribada dels vaixells moros.

117 _

3 de febrer: Història de la festa de Sant Blai a Torrent Per AITOR SÁNCHEZ I COLLADO 118 _

La festa en honor a Sant Blai se celebra a Torrent arrelada a l’ermita de Sant Lluís Bertrán, on en l’actualitat rep a milers i milers de visitants. L’adéu a l’hivern i la benvinguda a la primavera esclata a la capital de l’Horta Sud abans d’hora en una orgia festiva tríptica que es completa amb l’Entrà de la flor (1 de febrer), la Candelaria (2 de febrer) i el nostre benvolgut Sant Blai.

Però quan va sorgir la festa a Torrent? Cóm ha evolucionat? Repasem a continuació les seues característiques.

Inici de la festivitat i devoció a Torrent La primera vegada que a Torrent tenim constància de la celebració de Sant Blai és al segle XVII, consta per escrit al llibre racional de l’Asunció de Ntra. Senyora (església a la qual pertanyia l’ermita de Sant LLuís Bertran), el 3 de febrer de 1657, tal i com recull el bibliotecari arxiver de la ciutat, J. Ramón Sanchís. Un acte religiós, sufragat pels propis veïns, una costum prou comuna en el Torrent del barroc, que per aquella època comptava amb cinc-cents habitants i era un poble eminentment rural, dedicat a l’agricultura i ramaderia. Les festes quedaven reflexades en els cinc llibres racionals que es conserven a l’Arxiu de la Parròquia de l’Assumpció, l’única que existia, i que corresponen als anys 1616, 1617, 1619, 1643 i 1657.” 1 1 SANCHÍS ALFONSO, JOSÉ RAMÓN (1994): El calendari Festiu al Torrent del Barroc. dins d’ El Granerer. Ajuntament de Torrent.

119 _

120 _

Parlar de la festa de Sant Blai és parlar de la història de l’ermita i el seu barri. El temple es va construir precisament 20 anys abans de la celebració de la primera festa al sant. Així ens ho conta Presen Mora: “El 12 de setembre de 1634 el Consell General de Torrent va celebrar sota el porxe una sessió- a la qual va assistir tota la població- i va acordar la construcció d’una ermita dedicada a Sant LLuís Bertrán, en acte d’agraïment pels seus favors, sobre tot pel miracle de la font.”i afegix la data de construcció aproximada entre 1634 i 1635. (Mora: 1985)2. “La devoció de Sant Lluís Bertrán a la seua ermita fou molt important, celebrant-se grans festes en el seu honor. Isidro Miquel Casanova, en la seua memòria inèdita sobre Torrent, afirma que duraven al segle XIX fins a huit dies, però a l’actualitat esta veneració ha estat substituïda per la de Sant Blai, que ja en el segle XVII era objecte de devoció a Torrent.

Els investigadors i les investigadores apunten dades confuses de l’inici del seu culte per tot el món, ja que tant l’església grega com oriental ho festegen el 11 de febrer, però a Occident és recordat el dia 3 (en els antics martirologis cristians la data assenyalada és el 15 de febrer). La seua devoció es va establir lentament. Per a alguns cronistes no hi ha dades fiables anteriors al segle XV, coincidint amb els himnes en honor del sant compostos per sant Joan Damascè. Altres daten la seua irradiació en l’època de les croades (segles XI-XIII), com el cronista Vicent Beguer Esteve que afirma que 2 MORA JUAN, PRESENTACIÓN (1985): l’Ermita de Sant Lluís Bertrán de Torrent.

Torrents, núm. 4. Ajuntament de Torrent.

“la devoció a Sant Blai en nostra població es deu remuntar als temps de reconquesta quan Torrent passà a poder de la corona d’Aragó. I encara que parlem en mera conjectura, no veiem desproveïdes de fonaments, ja que va ser dels sants més populars de l’Edat Mitjana. (Torre, 28 de febrer de 1950). Alguns autors l’han relacionat amb les grans epidèmies de pesta que van assolar el món, especialment des de la primera pandèmia de l’època de l’emperador Justinià (segle VI). Durant els segles Xl i XII, va entrar a formar part del martirologi, del calendari, del missal i del breviari romans. En això, possiblement, va tenir a veure l’epidèmia de pesta procedent d’Antioquia que va causar molts morts, i, sobretot, la seua virulent rebrot del segle XIV, conegut com a mort negra.

(Melis i Rico: 2000)3 3 MELYS, ANA; RICO, JUAN (2000): San Blas, 3 de febrero, dins de Calendario de fiestas de la Comunidad Valenciana: invierno. Publicació [València] : Fundación Bancaja, 2000 ISBN 8489413673. 8489413835.

121 _

122 _

A partir del segle XVI, l’anomenada Benedicció de Sant Blai, dirigida contra els mals de gola, va començar a generalitzar-se, com és el cas de Torrent, on trobem la seua primera constatació escrita. “Aquesta cerimònia ha arribat fins als nostres dies, gràcies a la vinculació del poder taumatúrgic del sant amb la pesta bubònica, símptomes començaven amb malalties de la gola.”

La seua devoció s’estén, per tant, per tota la Comunitat Valenciana, de les més antigues que es coneixen són: la Buarriana, patró des del segle XVIII, encara que se li commemora des de molt antic (l’origen de la fira associada a sant Blai es remunta a 1326, se celebrava a Pentecostes per concessió de Jaume II), a Castelló de la Plana (En 2017 farà el 300 aniversari de la seua proclamació com a tercer patró), a Sax (Alacant), es commemora des de 1627, sense oblidar-nos de la festa de Bocairent, el 6 de novembre de 1632 va ser elegit

únic patró de la vila (encara que ja era venerat al poble en una ermita des de 1587). Mentres tant, a Espanya i Europa, les grans epidèmies de pesta van continuar fins a mitjan segle XVIII, causant centenars de milers de morts. Aquesta és l’època de la gran difusió del culte a sant Blai.

A principis del segle XVIII no disposem de dades escrites referides al sant, considerant que Sant Blai se celebrara de manera ininterrompuda o amb parèntesi d’oblits en este segle. Del que sí tenim constància és de l’estudi de les parròquies i ermites de Torrent al voltant de 1750, gràcies a un document escrit per Miguel Eugenio Muñoz, a requeriment de l’Administració Central, on s’arreplega cap referència al sant. L’investigador Enrique Juan aprofundix en el document i constata que Torrent tenia 3.549 habitants “una de les millors encomiendes de la regió de Sant Joan” (Juan: 1983)4. Com veiem no existix cap al·lusió a Sant Blai, però podem presumir de la seua celebració, com veurem a continuació.

Cap a mitjans del segle XVIII trobem la següent referència a Torrent: “En 1758 els regidors -antics jurats- pagaven les festes de Sant LLuis Bertrán- així com les festes de Sant Blai, Corpus i Santa Llúcia, fins un total de festes oficials, segons el llibre de pòlisses.”5 Si no hem trobat 4 JUAN REDAL, ENRIQUE (1983): Torrent a mediados del siglo XVIII, según un documento que se conserva en el manuscrito C-20 de la Real Academia de la Historia, dins de Torrens. Estudis i Investigacions de Torrent i comarca. núm.

2. Ajuntament de Torrent.

5 BEGUER ESTEVE, VICENT (1982): Sant LLuïs Bertran i Torrent, el segle XVI torrentí.

123 _

més referències a litúrgies o celebracions de caràcter religiós en esta època, molt menys de caràcter profà o popular, que són les que teninen lloc quan acabaven els primers. I es com recull Sanchis a finals del segle XVIII “no coneixem una documentació que ens parle clarament sobre estes festes a Torrent, sabem que per als actes religiosos no calia cap permís, però sí per als actes profans, com a població pertanyent a una Ordre Religiosa.

Sant Joan de l’Hospital”. (Torrent, BIM. Juliol de 1982.

Pàg. 10)6

124 _

Com veiem en esta època, poca informació tenim de cóm era la festivitat, tampoc trobem cap rastre sobre la seua imatge o representació al document estudiat per José Royo “Notes històriques de la parròquia de l’Asunció de nostra senyora de Torrent inserida al llibre de culte i fàbrica” de 1894 fins 1931, una autèntica crònica i font d’informació molt valuosa, on apareixen donacions per a la parròquia, decoracions d’imatges i altars. (Royo: 2006)7 Serà a finals del segle XIX quan tenim la primera constància de la veneració de la imatge del sant a l’ermita de Sant LLuis Bertrán, així ho arreplega el cronista Vicent Beguer en la seua obra sobre el temple: “li tenen torrentins i pobles del costat gran devoció. L’altaret de Sant Blai el varen fer del 19 de maig al 3 de juny de 1890.”8 Un altre apunt del cronista, arreplegat de l’almanac del diari 6 SANCHÍS ALFONSO, JOSÉ RAMÓN (1982): Las fiestas en Torrent a finals del segle XVIII Torrent, BIM. Juliol de 1982. Pàg. 10 7 ROYO MARTÍNEZ, JOSÉ (2006): Notes històriques de la parròquia de l’Asunció de nostra senyora de Torrent inserida al llibre de culte i fàbrica, dins de Torrens. núm. 16. Ajuntament de Torrent.

8 BEGUER ESTEVE, VICENT (1982): Sant LLuïs Bertran i Torrent, el segle XVI torrentí.

Las Provincias de 1897 (pàg. 109), ens mostra com Francesc Vilanova afirmava l’existència d’una pintura del sant en la parròquia: “penjàven unes llànties del trespol i altars. Hi havien alguns quadres, com una pintura a l’oli de la passió del senyor, una de la Verge de la LLet, i una altra de Sant Blai Bisbe.”9 De la qual tampoc tenim constància a l’actualitat.

Com veiem, a finals de segle a l’ermita es va construir un xicotet altar com a símbol de la gran devoció que ja suscitava en el barri i poblats veïns.

D’este altar no queda cap rastre, degut a les conseqüències de la Guerra Civil i les posteriors reformes de l’ermita. En esta època la festivitat comença a prendre forma més enllà dels actes purament religiosos, amb volum de visitants i una necessària organització, esta idea és la que reflectix Beguer al afirmar que la Confraria de Sant Blai de Torrent es va fundar al segle XIX, encara 9 VILANOVA, FRANCESC (1897): Almanac de las Provincias. pàg. 109.

125 _

126 _

que no hi ha constància física de cap document que ho acredite i sugerix una posterior investigació que -malauradament- no va efectuar.10 Els anys finals del segle XIX i principis del segle XX seran determinants per a entendre la festa tal com la coneguem a l’actualitat.

Representació del miracle i els xiquets en la festa El devenir propi de la festa va fer que els xiquets (sobre tot xiquetes, al principi) es convertiren en els protagonistes d’esta celebració. Si atenem a l’evolució del seu culte arran del món, és fàcil endevinar com sempre ha estat lligat a la protecció dels mals de gola, i com no, a la protecció dels més menuts de la casa. Este fet devocional, també es compartit per la festa de Sant Blai de Sant Valero, 10 BEGUER ESTEVE, VICENT. Estudi Socio-economic de Torrent. vol. I. Caixa d’Estalvis de Torrent, pàg. 31

en Russafa, on en 1913 podem llegir «a las cuatro de la tarde solemne procesión, de niños y niñas y tras esta se disparará la tradicional traca» (Diario de Valencia, 2 de febrer de 1913). D’esta manera, la festa a Torrent capgirà de manera progressiva el seu públic protagonista: de ser una celebració basada en la romeria de públic d’adult i familiar (on destacaven els obsequis de fer mocaor entre els novençans), es passà a donar importància a la figura infantil (especialment a partir dels 40 i principis dels 50).

Les representacions religioses amb tints teatrals a les festes de la Comunitat Valenciana són molt nombroses. Una espectacularitat de festes que desborda els límits genèrics que per a l’espectacle, ja que no només implica el fet d’observar sinó fer-ho de forma activa, participativa. I és aquest caràcter precisament el que serveix de pont cap a una concepció teatral de la festa mateixa. Com

127 _

128 _

en el del miracle de Sant Blai, on tal com arreplega l’investigador, Àlvar Monferer: «Una xiqueta representarà el paper de la dona que va anar al sant amb el seu fill a demanar-li que li traguera una espina de la gola. L’acompanya altres dos xiquetes que fan d’aueles del xiquet. Totes tres van vestides de negre, com correspon a la tradició popular des personatges que representen. I la Xiqueta, posada en els quefers de procurar pel seu fill, com fan sempre les mares, recita un vers, que ve al cas, creat pel poble i que ha tramés la tradició oral.»11 (Monferrer, 2009, pág. 88) Tal i com ens comenten les dones de la Confraria “Els versos de Sant Blai són prou recents en la festa. Són de l’època de don Àngel, recordem que tenia molt interès en que la festa fora gran. Li ficava molt interès, s’implicava personalment, de fet era ell qui anava a la casa de les xiquetes que feien de mares del miracle i les assajava i corregia quan s’equivocaven en els versos. Encara no hi havia programa,”- el que Mari Carmen Alejos completa amb l’anècdota de quan ella de xiqueta va fer de mare del miracle- N’Àngel anava a migdia a ma casa a ensenyar-me a dir els versos. Quan acabava me animava a dir la meua procedència. Me comentava “has de dir: això ho diu la xiqueta de casa Colí.” No coneguem si els versos són de la seua autoria o si els va encomanar a algú per a que l’escriviren.”- sentecia Alejos. El que sí podem dir és que perduren a dia de hui, amb alguns canvis en la transmissió oral i algunes castellanitzacions; parlem de la coneguda “Plegària de Sant Blai”: 11 Monferrer i Monfort, Àlvar (2009): Les festes de xiquets. Consell Valencià de Cultura

Sant Blai, baró penitent, amparo d’este Torrent, que és torrent en religió, escolta’m per compassió, atén-me sols un moment.

Sens presumpció i molt humildement, te vullgué Deu otorgar, la gracia de curar mals, per mig del teu sant rogar i en virtut de senyal santa, de tots els mals de la gola eres glorios protector, que lo que no fa un doctor al can ca la santitat.

Atén-me, sant compassiu, dos paraules solament, només una micoteta, perquè soc molt joveneta ia penes podré parlar Martir sant milagros, de penes sou advocat.

129 _

mon cor esta desgarrat i ma filla malalteta, veges si la pots curar.

Aquesta que no és Xiqueta. sempre vos resa en fervor i acudix plena d’amor a vostre favor si el mereix alcan car.

Tinguéreu gracia divina, per a arrancar una espina, de la gola d’un malalt.

130 _

Per aixo el poblc fiel i la Iglésia sacrosanta, vos aclama por patro de tots els mals del gargamell.

A moltíssims has curat, perqué eres fiel advocat de tots els mals canccrosos que: enronquen i priven la veu; al peu de ton altar formen cola el pobret i el potentat,

el savi i l’ignorant buscant l’oli beneit i el Sant Blaiet de farina, que la doléncia li aquiete lo que la ciéncia no alcanga, lo que l’oració pregona.

Tant la mare forastera com el castís torrentí, al vore’ns així agraciats, obrin el seu esperit pet tan santa intervenció.

A Déu, gloriós sant Blaiet, hui reviu el teu coret, rebossant santa alegria, i espera per tots els dies vore’s de salut replet.

Vullc la salut si em convé, i, si no, puix ja estic bé, que si esta és ma creueta. com soc tan bona doneta molt a gust la portaré.

Vixca Sant Blai!!!

131 _

132 _

El bebè és un xiquet o xiqueta recent nascut que porten les altres tres xiquetes al braç o en carro durant la desfilada. Tal i com indicava l’expert en teatre, Josep Lluis Sirera: «Es tracta de festes en general de tipus processional, és a dir, que es desenvolupen al llarg d’un camí prèviament traçat, amb el recorregut procedeixen a ocupar de manera simbòlica un espai predeterminat. Al costat de la processó del Corpus, la festa valenciana que més elements teatrals presenta és, sens dubte, la dedicada a la Mare de Déu de la Salut, patrona de la ciutat d’Algemesí, o les ambaixades de moros i cristians.»

Però si ens centrem en el participació dels infants en aquestes representacions destaquem són festes en les que «el teatre ha desplaçat als altres components del complex festiu i ha assumit el

protagonisme de la festa, com el miracles de Sant Vicent Ferrer o el Misteri d’Elx «. També podem destacar la festes dels angelets d’Ontinyent o els angelets de la carxofa de pobles com Silla, Aldaia, etc.»

Constitució de la Confraria de Sant Blai En 1967 es configurà l’actual Confraria de Sant Blai.

Tal i com ens conta Consuelo Bessó: «Don Rafael Forment (retor de l’Asunció) i N’ Àngel García Sedó (de l’ermita) ens va ajuntar a les quatre dones més assídues de la parròquia. N’erem: Rosita Mora, Lolita Hernández i Lolita Pérez i una servidora, Consuelo Besó. Volien constituir una junta de manera formal, que quedara constància per a

133 _

134 _

que les coses anaren rectes i s’institucionalitzara la festa. Abans d’exisitr la nostra cofraria de Sant Blai, ja existia una Junta de Sant Blai, al voltant de 1945, formada per dones molt actives, elles eren: Encarnación Orti Carratalà i Rosario Fernàndez.

Recorde que volien fer rebuts per a justificar el clavari que pagava per a formar part de la festa, però al final no es va fer i es continuà igual. És una cosa voluntària, qui vol, paga.»-recorda Consuelo, qui afegix que «una vegada formades com a clavaria, varem fer cartonets que donàvem en els barracons que ficaven als peus de l’ermita per a tots els que apuntaven als xiquets a clavaris»- I com a constància encara guarda algunes fulles escrites a mà amb el llistat de clavaris i els seus pagaments- «precisament al barracó a l’actualitat continuem cobrant 3 euros (una sola quota a l’any), que es paga el dia de Sant Blai, abans la quota era un duro»-recroda Consuelo. Les dones que van formar la Confraria eren: l Consuelo Besó Daries l Lolita Pérez Navarro, l Lolita Hernández l Rosita Mora Garcia En 1993 la confraria va celebrar el seu 25º aniversari amb un acte religiòs i gran festivitat i uns anys després, el 27 de setembre de 1998 la confraria va donar -amb els diners recaptats a de la venda de santblaiets i gaiatos- la construcció d’una capella.

El temps passa, Consuelo Besó es va deixar la Confraria poc després de patir la mort del seu fill -molt jove- i molt involucrat en la festa (va restaurar la imatge del sant a l’any 1990 i va pintar la fusta de l’actual guió que utilitza la Confraria al 2003), Mari Carmen Alejos, també molt vinculada al barri i a la festa de Sant Bali de tota la vida, va a entrar a formar-ne part, de la mateixa manera que Carmen Llopis, dona molt vinculada al barri. Per la seua part, Lolita Hernández i Rosita Mora van faltar, però fins a l’últim moment van dedicar cos i ànima a la festa i a promoció de la mateixa per a que no caiguera en l’oblit, de fet, quasi en el llit de mort li van encomanar a una jove torrentina, Ana Penella, que continuara al càrrec i els ajudara en el canvi de pessetes a l’euro. La confraria a l’actualitat es completa amb l’última incorporació d’Irene Carratalà.

135 _

136 _

La junta de la Confraria de Sant Blai a l’actualitat la formem oficialment 5 dones: l Presidenta: Mari Carmen Alejos, l Lolita Pérez Navarro, la degana de totes elles, l’única que porta a la junta de la Confraria des de la seua fundació oficial fa 46 anys. l Carmen Llopis Veguer, molt vinculada a les tradicions i al barri de l’ermita, regenta la papereria de l’ermita. l Ana Penella Busach, l Irene Carratalà Micó.

El canvi de mil·lenni li sentà molt bé a la festa.

El rebrot espectaular del nombre de clavaris i la

participació activa de les famílies serà una constant que respon a la inèrcia d’introduir als més menuts en la vida social torrentina a partir d’esta clavaria (junt als angelets de la Inmaculada), iniciant així el cicle que passa per la vida fallera i clavaries de joventut com la del Rosari, Sant Antoni (per a xics) i Mont-Sió (per a xiques) passant als de la vida adulta: Mare de Déu dels Desamparats, Corpus, Sants de la Pedra, etc. La incorporació de dones joves a la Confraria i el recolçament del retor, Salvador Torrent Badía, seran fonamentals per a la pervivència de la festa.

La premsa també donaria bon compte d’això degut a l’ampliació de pàgines i mitjans a les delegacions comarcals (Levante, Las Provincias), el rebrot del periodisme local (La Opinión de Torrent, Nou

137 _

138 _

Torrentí) en resposta a l’interés dels ciutadans per la proximitat i carisma de Sant Blai. Una mirada nostàlgica dels que ja són grans i que inculquen la festa en les noves generacions. Enmig d’esta voràgine de l’efecte 2000 i la nova concepció d’un futur que ja és present, la tradició continua el seu camí i ho farà amb explossió de visitants i xifres que arriben als milers de visitants.

Gastronomia: Rossejat i Santblaiets Una festa no és total, sense un plat característic que l’identifique, a Torrent, a soles hi ha una festa que complisca estes característiques com és Sant Blai, amb els santblaiets, els gaiatos i l’indiscutible Rossejat. Varietats d’arròs rossejat hi han molt diverses, la majoria d’elles característiques per

la costra d’ou que li tiren per damunt abans de fornejar, però cap recepta com el rossejat torrentí.

Alguns el confonen com un arròs al forn a l’ús, però no ho és. Este fet, junt amb els secrets en la seua elaboració, l’origen incert del plat i la fidelitat a menjar-lo en família el 3 de febrer el fan el plat per excelència de la cuina torrentina.

Quant als orígens, ningú sap dir d’on provés esta tradició. Ni les dones de la Confraria ni les més vells de torrent, tenen cap història o llegenda, a soles saben que s’ha fet “de tota la vida”. Així ho arreplega Arazo el 1988: “Sant Blai imposa menjar extraordinària i per les voreres, camí dels forns, tant homes com dones porten les cassoles del saborosíssim «rossejat», cuit amb pilotes del que s’aprofita el brou per a l’arròs, del «rossejat» ens

139 _

140 _

van informar Pilar Puig Martí, filla de Pilar la Rulla, i la seua tía Carmen Besó Martí, filla de Garrala. “Com a bona torrentina, crec que el «rossejat» és el millor dels arrossos. El brou ha de ser espès amb cigrons, cards, «blanquets»: botifarres de ceba, orelles, peus de porc i garreta de vedella. Per a les pilotes salades “que són les que es couen- i comptant per a sis persones, es requereix: un quart de magre picat, dos ous, cinc branquetes de julivert, cinc cullerades soperes de pa ratllat; un pessic de canyella i una altra de sal. En la seua moderna cuina, on no falta cap detall decoratiu, ni els més actuals electrodomèstics, Pilar explica l’elaboració de «els pilons». -Tots Els ingredients es barregen i pasten, exceptuant les clares que, batudes, serviran per arrebossar les pilotes. A aquestes se’ls dóna forma de panet xicotet. Adverteix que cal oblidar-se de les calories, perquè juntament amb el brou que es posa a la cassola de fang s’afegeix l’embotit trossejat, la carn desossada i les pilotes a rodanxes. “Les dolces s’agreguen crues; són una

autèntica llaminadura. S’elaboren amb: un quart de quilo d’ametlles mòltes, un ou, dues cullerades de mantega de porc, dues cullerades d’escorça de llimona ratllada; canella i sucre al gust. Són xicotetes i aplanades ...Pilar Puig Martí no oblida el «buloquet», magra picat enfundat en budell, que els carnissers de Torrent preparen expressament el dia de Sant Blai. - “Alguna vegada” -apunta“s’haurà de fer concurs de “Rossejat”.12 L’altra cara gastronòmica de la jornada són la part dolça dels sempre recordats gaiatos i els -no tan conguts- però amb molta importància i únics Santblaiets. De fet, podem dir que tant uns com altres són creacions úniques de rebosteria típicament torrentina i que no coneixem cap replica en altra part.

Si ben és cert que els santblaiets són unes pastes com moltes altres, allò que els fan diferents són alguns dels seues ingredients secrets i el cuny de Sant Blai que s’estampa en la galeta abans de fornejar. La benedicció dels gaiatos, dels santbaliets i dels pans en esta festivitat responen a la tradició Mediterrànea del culte a este aliment, del simbolisme de la terra en la consagradió de Déu. I es que tal com apunten investigadors, l’acte de compartir algun tipus de pa, ara que ja no és escàs, segueix constituint una part imprescindible del ritual festiu. El repartiment públic de pans beneïts, amb diferents noms, composicions, mides i formes, intencionalitats i propietats curatives o 12 ARAZO, M. ÀNGELES: JARQUE, FRANCESC (1988): Gozos valencianos en el altar y en la cocina. Diputación de Valencia. 1988.

141 _

142 _

protectores, és encara una de les manifestacions més esteses i constants de les nostres celebracions religioses. Possiblement, aquesta pràctica siga una transformació d’altres costums més antigues.

(Gómez: 2000).

«Bé com a menjar dels participants, bé com caritat saciadora, el pa beneït era present en els actes festius des de molt antic. Ambdues possibilitats es relacionaven amb el fet evangèlic de la multiplicació dels pans i els peixos i amb el mandat de donar de menjar als pobres. Molts dels pans beneïts que es reparteixen a les comarques de parla castellana porten el nom de << caridas» i es funden en un vot col·lectiu i perpetu de lliurament, proclamat davant d’una epidèmia o sequera (pa de Sant Antoni de Pàdua o les caridas de la Verge de Tejada

d’Utiel). A molts d’aquests pans se’ls reconeixen propietats curatives o preventives, emparades en el patronatge advocacional corresponent. Altres es revesteixen de significats simbòlics, com és el cas de la mona de Pasqua o panquemao, dels pomellets de Tot Sants ... Guarden també certa relació amb ells la coca de llardons del Carnaval o els dolços de la Mocadorà de Sant Donis. Aquests pans es presenten en formes molt diverses: n’hi ha rodons, allargats, amb forma d’ocell, romboïdals, amb creus incises o amb anissos de colors.»13 L’1 de setembre de 2003 la Confraria presenta la sol·licitud de la patent dels santblaiets en l’Oficina 13 GÓMEZ SOLER, SERGIO (2000): Pan Bendito y Porrats, dins de Calendario de fiestas de la Comunidad Valenciana: invierno. Publicació [València] : Fundación Bancaja, 2000 ISBN 8489413673. 8489413835.

143 _

144 _

Espanyola de Patents i Marques (al ministeri de Ciència i Tecnologia) i el 9 de febrer de 2004 és la data de concessió de registre, “complides les disposicions establides en la vigent llei 17/2001, del 7 de desembre, de Marques, s’expedix el present títol de registre de marca”, concretament parlem de la marca nº 2.556.163, siguent el titular la Confraria de Sant Blai, el distintiu “Sant Blaiets” amb un tipus denominatiu de classe 30 (bollos, productes de pastisseria) (sense color identificatiu, ni elements no reivindicats en exclusiva), registre que es pot renovar cada 10 anys. De fet esta curiositat,

145 _

l’arreplega el diari Las Provincias un any després, en la festa de 2015 quan podem llegir “La confradia de Sant Blai de Torrent ha decidit patentar un dolç típic de la localitat, que es fabrica des de fa quasi un centenar d’anys. Esta iniciativa s’ha portat a terme per a garantitzar que l’èxit de les vendes dels santblaiets vaja destinat íntegrament a la parròquia de Sant LLuis Bertran. Un grup d’entre 30 i 40 dones es reunixen uns dies abans de la festivitat de Satn Blai en el forn Pascual Gozalbo per a fabricar este dolç, que cada any es ven millor.”

(Las Provincias, 3 de febrer de 2005, pàg.26).

AMBAIXADES 2019.

PRIMER DIA: VICTÒRIA DELS MOROS 146 _

Per arturo garcía i gil

Personatges: Soldat hospitalari Bàndol Cristià:

Soldat cristià Ambaixador cristià Capità cristià Bàndol Moro: Ambaixador moro Alferes mora Capitana mora

Acte primer: Introducció a la trabucà Soldat hospitalari: Que a gust estem ací, Mare! Quin poble més gran tenim, amic!

Soldat cristià: Sí que és de veres, company! Ací vivim tranquils i, el que és més important, en pau.

Soldat hospitalari: La pau és la base per a poder estar així. Però tinc un poc de por, saps! La guerra és una cosa que pot desencadenar-se en qualsevol moment.

Soldat cristià: Vols dir que els moros no respectaran l’armistici de fa unes setmanes? Mira que van signar la pau els dos capitans.

147 _

148 _

Soldat hospitalari: He vist signar la pau tantes voltes com he vist trencar eixos acords. Res de bo podem esperar-nos d’estos moros. Un moment! Què és això? (Fa com que sent un soroll).

Soldat cristià: Sí, jo també ho he sentit. Semblen tirs de trabuc!

Soldat hospitalari: Els nostres espies ja ens van dir que els moros, que portaven algunes setmanes acampats a la Torre d’Espioca a Picassent, estaven fent maniobres i desmuntant el campament...

Soldat cristià: Creus que poden ser ells?

Soldat hospitalari: (Mira cap al lluny) Sí, són ells, no hi ha cap dubte!

Des d’ací puc divisar els seus penons amb la mitja lluna!

Soldat cristià: Maleïts siguen! Ens han pillat amb el pas canviat!

No crec que pugam reunir a tot l’exèrcit per tal de defendre esta torre!

Soldat hospitalari: Tranquil, que molt prompte tindràs ací a les millors tropes cristianes per a defendre la nostra torre!

Soldat cristià: Creus que deguem avisar al nostre capità?

149 _

150 _

Soldat hospitalari: Sí, jo l’avise. Tu corre i convoca tots els líders de les nostres filaes. Dis-los que Torrent està en perill i que els moros ens ataquen!

Soldat cristià: Vaig corrent!

Soldat hospitalari: Ja ens oloraven que estos infidels no respectarien la treva. Covards! Però vendrem cara la derrota! Per Nostre Senyor Jesucrist i Santa Maria, la Mare de Déu, que morirem defenent esta torre! Cavallers hospitalaris, alceu les vostres armes i lluiteu junt al vostre capità!

Sona el corn que marca l’inici de la batalla i comença la trabucà.

ACTE SEGON: PARLAMENTS Una vegada l’exèrcit moro ha cercat la torre i el cristià la defèn, l’ambaixador moro i el seu seguici s’acosten als peus de la torre i es dirigeix als cristians.

Ambaixador moro: Bona vesprada, cristians! Ja estem ací els moros!

Soldat hospitalari: Ja ho veig, ja. No teniu vergonya! Heu incomplit la treva pactada! No sabeu respectar els pactes acordats!

Ambaixador moro: Au, va, vinga, xiquet. No vingues ara plorant, que no tinc ganes de perdre el temps amb un soldat.

Crida, crida el teu ambaixador i conta-li que té una entrevista molt important.

Soldat hospitalari: Ambaixador, ambaixador! Isca ací fora, que el busquen!

Ambaixador cristià: Què són eixes veus? Vaja, vaja... Si tenim ací a estos traïdors...

Ambaixador moro: Jo també me n’alegre de vore’t cristià!

151 _

Ambaixador cristià: Què passa? Que ja no tenen paraula els homes del desert? O és que ja heu oblidat que signareu la pau fa només unes setmanes?

Ambaixador moro: Que no veus les notícies o què? Els pactes estan per a incomplir-los! Mira si no qualsevol ajuntament o comunitat! No, no oblidem res, amic. I ves tranquil·litzant-te que t’he trobat especialment nerviós.

152 _

Ambaixador cristià: Nerviós? No! El que estic és fart! Fart de vore com ens heu enganyat. Encara està fresca la tinta que la teua capitana va signar al document de treva a l’Àgora i ara, què vem ací? No teniu paraula ni la conegueu!

Ambaixador moro: Eixa treva només durava unes hores, uns dies com a molt. Ja vos vam dir aquell dia a què havíem vingut a Torrent els moros, així que no sé de què t’estranyes. Hem complit la nostra paraula. Vos donarem pau aquella nit per tal de poder celebrar el sopar. Ara venim a recuperar la Torre, que és nostra.

Ambaixador cristià: Jo crec que patireu tanta calor aquella nit que s’heu quedat apardalats! O siga que damunt d’enredrador eres un fantasma! Però, què t’has pensat? Que anem a anar eixint amb el cap ajupit?

Mai!

Ambaixador moro: El que jo crec es que els hospitalaris ja no sou els que van vindre a Torrent fa 25 anys. Vos esteu fent majors! Deixeu a la gent jove agarrar el timó!

Ambaixador cristià: Tonteries! Som els mateixos que fa vint-i-cinc anys. I estem (mira els seus companys i se queda pensatiu).... bé, no vaig a dir-te que millor, perquè, recontra! alguns sí que estan prou pitjor... Però això no té importància. La torre es nostra, i ací ens quedem.

Alferes mora: Ei, cristià! Sent el que t’estan dient! Que vas a morir d’una manera prou estúpida!

153 _

Ambaixador cristià: Qui eres tu? Identifica’t!

Alferes mora: Sóc Rebeca, de la comparsa dels Omeies! I he vingut fins ací amb les meues tropes per tal d’ajudar a la nostra capitana a recuperar les terres de Torrent i esta plaça per a glòria d’Al·là!

Ambaixador cristià: Què passa, cristians? Que no heu trobat cap altra dona amb valor a Torrent que heu d’haver anat a buscar-la a Monserrat?

154 _

Alferes mora: Ha, ha, ha (riu fort) Home, si damunt m’hagueren dit que hui anava a riure’m tant de sentir-te, m’haguera dut el berenar!

Ambaixador cristià: Riu tot el que vullgues, acabaràs plorant esta nit!

Ambaixador moro: Parlar amb tu és una cosa prou absurda, la veritat.

Per què no vas cridant el teu capità per a oferir-li un acord de rendició prou raonable?

Ambaixador cristià: Capità, capità! Vinga, per favor! Vinga a vore la desvergonya d’estos moros!

(Ix el capità cristià)

Capità cristià: Vaja, són de veres els rumors que veníem sentint estes setmanes: No heu respectat la pau. De veritat que no m’estranya, perquè de vosaltres m’esperava qualsevol cosa.

Ambaixador moro: A la guerra i a l’amor, tot val, amic infidel. Però si sou intel·ligents podeu evitar que la sang de la vostra gent es perga inútilment. Rendiu-vos i salveu la vostra vida.

Ambaixador cristià: I això ho digueu vosaltres o parleu en nom d’algú?

Alferes mora: Això ho diem en nom de la nostra Gran Capitana Encarna Puig Miquel! La dona que portarà a la victòria a les tropes mores que ací baix estan esperant a atacar!

Ambaixador cristià: I on està la vostra capitana, si es port saber?

(Apareix la capitana mora amb so de música)

155 _

156 _

Capitana mora: Ací estic, gran capità. I he vingut amb la meua Gran Filà dels Muladins d’Ali Bufat!

Capità cristià: Ali Bufat dius? Serà una broma, no? Vosaltres sí que aneu bufats!

Capitana mora: Tinc cara d’anar en broma, amic cristià? Som els hereus dels moros que van defendre la ciutat de València front a Jaume I, i els senyors de la ciutat fins que vosaltres en vareu expulsar de nostres cases. Venim a recuperar el que és nostre.

Capità cristià: Ah! Ja me’n recorde! No era vostra la torre des d’on les nostres topes pujaren el penó de la conquesta?

Capitana mora: Efectivament, capità. Des de la nostra torre d’Ali Bufat, al cap i casal, els vostres soldats van pujar eixe penó i des d’aquell moment jurarem que vengariem aquella afrenta.

Capità cristià: Però una coseta, veig que hui no portes al “Duc d’Edimburg”.

Capitana mora: Sí, home, no patisques, que el tenim per ací baix! I ara atén a les nostres peticions!

Capità cristià: Ah! I quines són eixes peticions?

Alferes mora: Com podràs observar ací ens hem reunit tropes

157 _

158 _

provinents des de tot el nord d’Àfrica fins a la península d’Aràbia. Mira’ls, mira’ls bé i admirat del nostre exèrcit! I ara, pregunta’t si val la pena alçar la teua espassa o clavar el teu genoll a terra.

Capità cristià: Crec que lo de clavar el genoll t’ho estalviaràs.

Si voleu prendre aquesta torre, tragueu la teua espassa i demostreu el vostre valor.

Capitana mora: Tu ho has volgut, insensat! Açò és la guerra!

Capità cristià: Cristians, defensem la nostra Torre!

Capitana mora: Musulmans, per Al·là, donem fins la última gota de nostra sang per recuperar-la.

Comença la cruenta batalla que acaba amb la conquesta de la torre per part de les hostes mores. En acabar la batalla, els moros pugen dalt i es dirigeixen al poble de Torrent.

Capitana mora: Poble de Torrent! Ja ho heu vist amb els vostres ulls! Els muladins d’Alí Bufat ja estem ací per a portar l’alegria a les vostres vides. La torre és mora!

La torre és muladina!

FÍ DEL PRIMER DIA

159 _

AMBAIXADES 2019.

SEGON DIA: VICTÒRIA DELS CRISTIANS 160 _

Per arturo garcía i gil

Personatges: Bàndol Cristià: Alferes cristiana Xiqueta cristiana Ambaixador cristià Capità cristià Bàndol Moro: Soldat muladí

Soldat moro 1

Soldat Moro 2 Ambaixador moro Capitana mora

ACTE PRIMER: INTRODUCCIÓ A LA TRABUCÀ Soldat moro 1: Al·là és gran, amic meu! Quina gran victòria tinguèrem despús-ahir front els cristians! I este poble, és un paradís!

Soldat muladí: Tens raó, company. L’estratègia de nostra capitana no ha pogut ser més encertada. Fa només unes setmanes puguèrem arrancar una treva de mans dels cristians i això ens ha permés rearmar el nostre exèrcit i guanyar amb la sorpresa.

Soldat moro: No t’ho dic? La vida és meravellosa i si Al·là vol ací podrem establir-nos durant molt de temps.

161 _

162 _

Soldat muladí: No cantem victòria tampoc. Els cristians no són tontos i dels hospitalaris ens podem esperar qualsevol cosa. Els nostres espies ens han dit que podrien estar reagrupant-se i contraatacar.

Soldat moro: Si és així, els esperarem amb les nostres espasses!

Soldat muladí: Espera un moment! Què són eixes veus?

(Apareix un segon soldat i crida fort des de baix de la torre) Soldat moro 2: Els de la torre! Els de la torre! Obriu la porta!

(Puja corrent dalt de la torre i dóna un missatge escrit al soldat muladí)

Soldat muladí: (Mira el paper) No t’ho dia jo? Este missatge ve dels nostres espies a les afores del poble. Els hospitalaris estan reunint un exèrcit grandiós a l’Alter i es disposen a creuar el barranc i atacar!

Soldat moro 1: Venen els cristians? Què fem?

Soldat muladí: Què hem de fer? Lluitar i vendre cara la nostra vida! Esta nit per esta plaça correrà sang, però no la sang musulmana, sinó la dels infidels cristians! Si volen guerra, trobaran la mort! A l’atac! ..........................................................................................................................................

Sona el corn que marca l’inici de la batalla i comença la trabucà

163 _

164 _

ACTE SEGON: PARLAMENTS Les tropes cristianes han anat posicionantse enfront de la torre mentres les musulmanes s’han refugiat dins protegint la seua capitana. Finalment, l’ambaixador cristià pren la paraula.

Ambaixador cristià: (Mira els cristians que estan al seu voltant) Amics cristians, vos vam prometre que recuperaríem la torre i fins ací hem vingut a lluitar per reconquerirla. Heu vingut des de molt lluny i hem anant

derrotant els musulmans guanyant pam a pam de terreny. Ara ens toca l’última batalla i retornarem este poble a la fe de Nostre Senyor.

Soldat muladí: No tires les campanes al vol, infidel. Ací estem els moros per tirar-vos d’ací a patades si és precís.

Ambaixador cristià: No tingues la boca tan gran, soldat. I fes el favor de cridar el teu ambaixador per tal de pactar les condicions de la vostra rendició Ambaixador moro: (Riu fort) Rendició, dius? Va, vinga, no em faces riure. Crec que els hospitalaris vos heu vingut a dalt.

165 _

166 _

Ambaixador cristià: És que ja són vint-i-cinc anys desfilant, amic!

Ambaixador moro: Home, això ja són paraules majors! (Riu) Ambaixador cristià: Però tranquilitza’t. No hem vingut ací amb ganes de fer broma ni guerra, sinó amb ganes de pau. I el que vos demanem és molt senzill: Eixiu de la torre i abandoneu el poble i cap de vosaltres patirà.

Ambaixador moro: Però, tu estàs bé del cap? Sents els que estàs dient? Mai ens n’anirem de la torre! La torre és musulmana, ací hem treballat els camps durant generacions, hem portat nous cultius i sistemes d’irrigació i ens hem establit al voltant d’esta plaça.

Ací ens quedem!

Ambaixador cristià: Doncs tenim un problema! (Trau un paper) Ací teniu la Carta de Poblament de Torrent i és molt clara. El rei En Jaume I ens atorga esta Carta a cinquanta famílies per tal de repoblar este territori i expulsar els moriscos d’esta torre. Déu, Nostre Senyor, i Jaume I, nostre rei, estan de la nostra part.

Ambaixador moro: No reconeguem ni a eixe Déu ni a eixe rei.

Alferes cristiana: Insolent! Hauràs de llavar-te la boca primer abans de parlar de nostre rei!

Ambaixador moro: Qui t’ha donat vela en este soterrar, dona?

167 _

168 _

Xiqueta: Eh, tu, parla-li bé a ma mare o tastaràs la meua espasa!

Alferes cristiana: Tranquil·la, filla, no et fiques nerviosa, que estos infidels prompte sabran el que es patir una derrota històrica!

Ambaixador moro: (Enfadat) Què vos heu pensat? Lleis? Papers?

Amenaces? Au, vinga, marxeu d’ací per on heu vingut i deixeu-nos en pau!

Alferes cristiana: Estàs fent-ho molt llarg, amic. Recorda que els de la Federació volien que açò fóra un “visto y no visto”!

Crec que amb tu no ens podrem entendre, per què no cridem els nostres capitans per tal de que arribem a un acord?

Ambaixador moro: Has parlat bé, cristiana. Açò s’està fent més llarg que les obres del Camí Reial. Que vinguen els capitans i que parlen.(Es gira cap a dins i crida fort) Capitana, capitana! Veniu ací!

Ambaixador cristià: Doncs cridem el nostre capità Vicent Francés Forment, de la Il·lustre Filà dels Cavallers Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. Capità, oh, gran capità!

La guerra és imminent! Veniu ací i demostreu la vostra vàlua!

169 _

170 _

(Fa entrada en escena el capità cristià amb música i crits d’alegria per part dels cristians, mentre de dins la torre apareix la capitana mora) Capità cristià: Bona vesprada, Encarna. Ja veig que el sol de Torrent t’ha tractat bé. Te veig molt guapa.

Capitana mora: Eh, Vicent! Com sóc una dona, imagine que tindràs ... “clemència”, no?

Capità cristià: Clemència, la que vullgues. Per a sopar, també.

Paciència se m’està esgotant.

Capitana mora: Paciència, eixa és la paraula. No tenim temps que perdre en tonteries, què voleu?

Capità cristià: Crec que el meu ambaixador ja vos ho ha deixat molt clar. Tenim l’encàrrec de recuperar les terres de l’horta per als cristians.

Capitana mora: Em sembla que no ho has entès, amic meu. La gent de Torrent és feliç amb els moros al capdavant.

Treballen les terres durant el dia i per les vesprades eixen a la fresca ací davall la torre. No fa falta que vinga ningú de fora a canviar açò.

171 _

172 _

Alferes cristiana: Penseu-ho bé abans de donar un pas en fals, moros. Mireu al vostre voltant les tropes que hui ens acompanyen des de tots els llocs de la cristiandat, inclús des de l’Orient. No comenceu una batalla que no podreu guanyar.

Capitana mora: Sí que en sou molts, sí. Però teniu en compte que ací dins de la Torre hi ha milers de soldats musulmans disposats a donar la vida per defendre el que és nostre, així que aneu amb compte amb el que digueu i no feu amenaces que no pugau complir.

Capità cristià: Si eixa és la vostra voluntat, que siga el que Déu vulga. (Es dirigeix als cristians que estan al seu

darrere) Cristians, esta nit ens espera la glòria bé al camp de batalla o bé al costat de Déu! Recuperem la torre!

(Els cristians ataquen la torre i després d’una lluita sense pietat pugen a ella i es dirigeixen cap al poble de Torrent) Capità cristià: Poble de Torrent, venim en nom del gran rei Jaume I, el Conqueridor, amb aquesta carta pobla. En el 25 aniversari de la nostra filà, tot el món recordarà este dia com el dia en que la Torre i Torrent tornen a ser cristianes! La torre i Torrent són hospitalàries!

FÍ DEL SEGON DIA

173 _

Recordant les festes de moros i cristians 2019 174 _

És temps de recordar d’una manera gràfica juntament amb un text, el que van ser les nostres vivències de les passades festes de 2019, per així deixar constància per a sempre de les anècdotes, les experiències i les sensacions que mai oblidaren i que formen part de la nostra història festera i que sempre ens acompanyarà!

Com tots sabem les festes comencen uns dies abans en el nostre tradicional dia de germanor i partit de futbol, des de fa anys se celebra un partit de futbol entre bàndols i els Beduïns aprofitem per a organitzar un dia de germanor amb totes les comparses de Torrent, un dia de molt treball pel desplaçament de tot el material fins a l’àgora del parc central però que ens fa passar un dia d’allò més divertit.

Engany la visita al centre de majors de Santa Elena va ser un dia abans del pregó de festes, el dia 23 de juliol. Les filaes i comparses que ostenten càrrecs de l’any 2019 van acudir a visitar als majors del centre, junt amb un component de cada comparsa i fila en representació de tot el món fester. Però els Beduïns, com que som una pinya, anaren a acompanyar a la federació i als capitans

175 _

176 _

i alferes en una esquadra, fou un acte nou i que ens va agradar moltíssim, ja que l’eixida de la desfilada va començar en la plaça Amèrica, el motiu d’aquesta eixida va sorgir per una proposta de la nostra comparsa en Federació, en la intenció de fer arribar la nostra festa a tot el poble i no tan sols al centre històric de la nostra gran ciutat.

El 24 de juliol els Moros i Cristians va arrancar la setmana gran amb l’acte del pregó. La Federació de Moros i Cristians va introduir una sèrie de canvis en aquest acte que dóna inici a les festes. A les 18.30 els festers i les festeres acudirem a l’església de l’Assumpció per a celebrar l’Ofrena als patrons de Torrent, Abdon i Senent.

Després de la cerimònia religiosa desfilarem en esquadres fins a la Font de les Granotes,

on, tornarem a baixar l’Avinguda fins als peus de la Torre. Allí va tindre lloc l’acte del Pregó amb l’exregidor de Cultura, Alfred Costa, com a pregoner d’honor.

A la nit celebrarem el primer sopar de festes que va finalitzar amb una exhibició de caps en l’epicentre de la festa, ballant al so de la música de les xarangues compartint tots junts uns moments molt emotius en vestits festers, els Beduïns vam aprofitar per a desempolsar una gel·laba que teníem oblidada per la nostra Cabila i que de segur sempre recordarem perquè era molt fresqueta... ara ja segur que no se’ns oblida perquè estava obligada.

Primera Trabucà i parlament va tindre lloc el 26 de juliol on els moros vam fer la conquesta del

177 _

178 _

nostre poble, guanyant la torre i de les mans dels Muladins d’Alí Bufat i dels Omeies, la torre tornà a ser mora.

El dissabte 27 de juliol va ser un dia molt però que molt mogut, vam començar el dia amb els nostres amics de Templaris que com que és tradicional els convidarem a esmorzar a la nostra Cabila, junt amb d’ells va vindre la xaranga acompanyant-los i tots junts ens vam anar desfilant i ballant per totes les comparses de torrent, vam acabar menjant junt amb contrabandistes que ens van convidar a paella i a la seua segona correguda de bous, la festa es va allargar tant que vam gaudir d’un “tardeo” a les portes de la seua Caserna.

Ens va donar el temps suficient per a una dutxa ràpida en la Cabila i anar al sopar de germanor a la torre.

Segona Trabucà va ser el 28 de juliol on vàrem perdre la nostra estimada torre que va caure en mà dels cavallers Hospitalaris i les dames de Na Violant.

Però lluitarem molt per defensar-la.

Gran entrada Mora i Cristiana 2019 La torre es va incorporar al recorregut on van participar més de 10.000 persones. Na Violant i Omeyes van ostentar les alferesies, Cavallers Hospitalaris i Muladins d’Alí Bufat van ostentar les capitanies.

Les festes de 2019 va viure el seu moment àlgid amb la renovada Gran Entrada Mora i Cristiana, que incorporava la torre al seu recorregut en pegar-

179 _

180 _

li la volta i allargar-la 100 metres i uns 10 minuts aproximats. Torrent va acollir vora 10.000 persones, entre festers i festeres, participants, músics, veïns i veïnes a més de visitants en aquest esdeveniment on es recrea l’entrada triomfal de les tropes mores i cristianes: ostentaciós, música, indumentària i molta emoció en un acte que converteix a Torrent en l’epicentre de la comarca festera. Les filaes cristianes van iniciar la desfilada amb l’entrada de Forquers, fins a l’arribada de l’alferes, Sonia Guzmán, de la filà de Na Violant, que lluïa un vestit de tall medieval i flors. Va estar acompanyada pels seus fills Joan, Ainhoa i Gemma. El ostentació de les Na Violant va posar en escena la victòria de Sant Jordi contra el drac, on diferents ballarines simbolitzaven el drac (de negre) i una figura articulada que simbolitzava un feroç drac.

Tancant la primera part de la desfilada, els cavallers Hospitalaris desplegaren el seu ostentació, inspirat en l’arribada d’aquests cavallers que van rebre en donació la vila de Torrent de mans de Jaume I per la seua ajuda en la batalla. La filà celebrava al seu torn el 25é aniversari de la seua fundació.

Per a tal ocasió van mostrar un viatge des de Jerusalem fins a Torrent: al llarg de quatre actes van mostrar la construcció d’un vaixell, la partida del viatge, la primera derrota davant les tropes mores i la victòria final. Durant el ostentació recordaren imatges dels anteriors capitans: Francisco Torrent (1995), Bernardo Simó (1999), Ángel Llácer (2007) i de l’actual capità cristià, Vicent Francés, que va entrar triomfal a la plaça, acompanyat de la seua dona, Mar, i de les seues filles, Michele i Karen, sobre una carrossa plena d’escuts articulats amb moviment. Durant el recorregut va sonar la marxa

181 _

182 _

cristiana que estrenaren en l’anterior capitania i que incorpora fragments de “28 cavallers”, un himne per als Hospitalaris. Durant el recorregut també va sonar la marxa “Gran Clement”, d’encarrec i dedicada a Vicent Francés, obra de José Ribera Tordera.

En temps i forma arribava el bàndol moro, amb l’entrada de Buaddin’ss, fins al moment en què l’alferesa mora, Rebeca González, de la comparsa Omeyas, va fer entrada a la plaça major. L’alferes lluïa un espectacular monyo d’inspiració egípcia amb un vestit en tons blaus brodats que decoraven el cos i la capa. La comparsa va entrar amb un gran ballet d’inspiració àrab.

Nosaltres, els Beduïns desfilarem en l’octava posició del bàndol moro, fou una desfilada de el més especial sent caporal de la nostra esquadra Sandra, desfilarem convent avall i rodejarem la torre, en passar per tribuna sentirem el calor de la federació i de les autoritats. Compartirem sentiments junt a l’Unió Artística Musical de Vilamarxant que des de fa uns anys sempre ens acompanya, gaudirem d’una desfilada per a recordar.

Finalment, el moment més esperat va ser l’arribada dels Muladins d’Alí Bufat, amb un ostentació elegant d’inspiració oriental dividit en quatre actes. El primer, amb referència històrica parlava dels orígens d’aquesta ètnia peninsular que es va convertir a l’islam i van adoptar l’àrab per després diluir-se en l’al Àndalus. Les fragàncies i l’ambient del poble va donar pas a l’exotisme amb un ballet

183 _

184 _

(Ganesh) que simulava un gran elefant sagrat, la part ritual venia acompanyada del ballet Kerala, una combinació de dansa i música ordenada des del moviment de l’alegria de l’ànima i acostant-se al ritu del sacrifici. Per donar pas finalment a l’entrada de la Gran capitana, Encarna Puig.

El més cridaner va ser la manera de desfilar de la seua esquadra, ja que per primera vegada a Torrent es va desfilar per matrimonis, precedint a

la capitana i simulant diferents regnes orientals.

La capitana muladina va baixar a peu (com va fer Carmen Andreu, l’anterior capitana fa dotze anys), acompanyada del seu home, Carlos, i les seues filles, Maria i Amparo, resguardades de tres grans portes andalusines. Encarna lluïa un vestit roig amb brodats en plata, peces de joieria i el bàcul que li va regalar la seua comparsa. Totes les teles i complements venien des de l’Índia i han sigut dissenyades per Encarna i el seu home. El seguici de la capitana lluïa vestits dels capitans d’Onil, amb teles del Marroc. La capitana va parar en tribuna per saludar a familiars i als companys de regnat, al ritme que sonava Naqib (capitana), marxa mora composta per l’ocasió i que és obra de Bernardo Mora-Fandos.

185 _

186 _

Mig any Els Moros i Cristians vàrem celebrar Mig Any fester el dissabte 25 de gener de 2020. La jornada va començar amb un esmorzar a la sala multis usos de Parc Central per a després traslladar-se al centre històric per a celebrar l’entradeta de mig any des de Mont-Sió fins a la Torre. Després de la desfilada, va tindre lloc el nomenament de càrrecs de 2020 i el comiat dels càrrecs del 2019. Els capitans de Contrabandistes, Nico Magán i el capità d’Alfaquies, Vicente Soler, al costat dels alferes, Ramon Almerich de Guardians i Eduardo García d’Almoravits.

La festa es va traslladar de nou a Parc Central per a continuar amb un menjar de germanor i una discomòbil que va amenitzar la vesprada fins al

sopar que també va tindre lloc a la sala polivalent i després per als més valents una orquestra. Els Beduïns com no podien fer d’altra forma vam ser ben complidors, perquè vam estar donantho tot fins que va tancar la festa, no ajudarem a desmuntar l’escenari perquè ja ens semblava excessiu, però quasi eixim al costat dels tècnics de l’àgora del Parc Central.

Ara només ens queda somiar en què arriben una altra vegada els dies d’estiu, el 24 de juliol i tornar a començar aquesta setmana festiva on tot s’atura, res és tan important com per despistar-nos ni un minut del nostre món moro, tornarem a fer brindis, gaudir de la nostra pinya, unida i feliç, aquest sentiment de família, i tornarem a gaudir sense adonar-nos de la millor setmana de la nostra vida ...

187 _

Conta la llegenda

Per Maria Salut AlcalĂ i Cervera

188 _

189 _

Conta la llegenda que, a l’inici dels temps, en el dessert de Wadi Rum, el més bonic del món per les seues arenes roges i les seues capritxoses muntanyes, vivien tres tribus de guerrers: els Beduïns, els Nabateus i els Zalmudís. Els membres d’aquelles tres tribus vivien aïllats i molt allunyats els uns dels altres.

Un dia, el déu Sol i la deessa Duna convocaren els seus tres caps i els proposaren un repte: només una de les tribus podrà gaudir de l’únic oasi del dessert. Per tal d’aconseguir-ho, haureu de competir en una dura prova. El guanyador portarà

190 _

a la seua tribu a viure a un lloc de riqueses, aigües cristal·lines i abundant vegetació. Únicament la flauta més dolça podrà alliberar aquest oasi, va dir el déu Sol, de la temible serp que habita en les seues terres. En sentir el so, la serp fugirà i l’oasi quedarà alliberat. La flauta deurà ser construïda amb una fusta molt especial, continuà la deessa Duna, que deureu encontrar a un arbre dalt del cim de la muntanya Khazali. Per guanyar, deureu fer sonar la flauta el tercer dia de la propera lluna plena.

Cadascuna de les tribus trià el guerrer més destacat en l’habilitat que ells creien més important per a superar la prova. La tribu dels Nabateus va elegir el més àgil dels seus guerrers per poder

escalar les roques més complicades i resistir les dures caminades al sol. La tribu Beduïna no va dubtar a escollir una de les guerreres que tenia un sentit especial per estimar i cuidar les plantes i els animals. I, finalment, la tribu dels Zalmudís va proposar un jove guerrer amb un sentit especial per a la música.

Aquells tres escollits es posaren mans a l’obra, disposats a assolir la glòria. Però, els tres estaven preocupats per com aconseguir superar les parts de la prova en què no tenien tanta destresa. Als peus de la muntanya Khazali, el guerrer Zalmudí exclamà: Puc construir i tocar la més bonica de totes les melodies amb la flauta, però, com arribaré al cim i trobaré l’arbre del qual parlen els déus?

191 _

Mentre la guerrera beduïna l’escoltava, va comentar: Jo puc trobar eixe arbre, però, com escalaré les roques i tocaré una melodia amb una flauta que no sé construir? El guerrer Nabateu, que escoltava els laments dels seus contrincants va pensar que es podien unir tots tres per tal de superar la prova. Cadascú d’ells posaria el seu granet d’arena per aconseguir el repte que els déus els havien proposat. Així els va dir: Jo vos ajudaré a escalar i grimpar per les roques de la muntanya Khazali. En arribar al cim, tu, guerrera beduïna, buscaràs l’arbre amb eixa fusta tan especial per poder construir la flauta. Finalment, l’amic Nabateu tallarà i tocarà la flauta que els déus necessiten per dominar la serp.

192 _

Cap dels tres va dubtar. El millor era unir les seues forces per aconseguir el premi final.

Així que, a poc a poc, ascendiren les roques de la muntanya ajudats pel guerrer Nabateu. A l’hora de triar l’arbre, la guerrera beduïna va ensenyar els seus companys quin era el millor de tots i quina part de l’arbre devien escollir. El procés va ser lent, i quan trobaren l’arbre, ja no els quedava massa temps per construir i tocar la flauta màgica.

No obstant això, treballaren de valent els tres junts en la construcció de l’instrument, dirigits per l’expert en música. I així, tots plegats, aconseguiren elaborar una preciosa flauta que sonà just a temps a les mans del músic. La dolça melodia va recórrer les dunes del desert roig fins a arribar a la serp de l’oasi, que es va espantar molt ràpidament.

En treballar els tres junts, havien aconseguit superar la prova del déu Sol i la deessa Duna.

Els caps de les tribus van demanar que se’ls deixara compartir el premi, ja que el treball havia sigut de tots i cap dels tres se’l mereixia més que un altre.

I així és com, conta la llegenda, les tribus que al principi dels temps vivien al desert de Wadi Rum, aïllades les unes de les altres, ara conviuen en harmonia en les terres del més bell i ric oasi de la Terra. És per això que els Beduïns de Torrent treballem tots junts, com una gran pinya, fent costat a les altres comparses i filades per tal d’aconseguir, tots junts i units, unes festes de Moros i Cristians que els torrentins i torrentines mereixem. Fem Pinya!

193 _

Himne de torrent José Ortí Soriano, música.

Jesús Huguet Pascual, lletra.

194 _

Conjugats passat i esperança, el ràfol, el Mas, el Vedat, reviscolen l’esforç d’una terra ragada amb suor i llanura de mans.

Units férem de la pedra verd, gents i ambicions conjugàrem.

Sobre el barranc escrivírem la història que de Cabrera a la Torre reeix, i bastírem els anhels d’un poble que futur sens límit a l’home ofereix.

Units férem de la pedra verd, gents i ambicions conjugàrem.

Davallarem al pretérit i traurem dels avantpassats els espers cercats, que Torrent els ofrena en imatge de conquesta tenaç per vigor constant.

Units ferém de la pedra verd, gents i ambicions conjugàrem.

Tota l’Horta, mà a mà, forma anell que dansa envoltant l’essència del poble, i esclata fulgent en un crit vibrant: Honor als seus homens VISCA TORRENT! VISCA TORRENT!

Himne Comunitat Valenciana Per ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Pas a la Regió que avança en marxa triomfal!

Per a tu la vega envia la riquesa que atresora i és la veu de l’aigua càntics d’alegria acordats al ritme de guitarra mora.

Paladins de l’art t’ofrenen ses victòries gegantines; i als teus peus, sultana, tons jardins estenen un tapís de murta i de roses fines.

Brinden fruites daurades els paradisos de les riberes; pengen les arracades baix les arcades de les palmeres.

Sona la veu amada i en potentíssim, vibrant ressò, notes de nostra albada canten les glòries de la Regió.

Valencians en peu alcem-se.

Que nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Per a ofrenar noves glòries a Espanya tots a una veu, germans, vingau.

Ja en el taller i en el camp remoregen càntics d’amor, himnes de pau!

Flamege en l’aire nostra Senyera!

Glòria a la Pàtria!

Visca València!

VISCA! VISCA! VISCA!

195 _

Compra a torrent!

196 _

197 _

198 _

ESPECIALITATS ALABARTA Polleria Xarcuteria selecta Llotges 32-35 96 382 91 79 Mercat Central de València

199 _ FLORS AMPARO (Naturals i artificals) Servici a domicili 24h.

....................................................................

Carrer MontesiĂłn nĂşmero 18 Torrent

....................................................................

664 473 912 / 96 004 3345 663 514 620

.................................................................... florsamparo@gmail.com florsamparo.blogspot.com ....................................................................

CENTRE D´ESTÈTICA

C/. Pintor Ribera, 10 Telèfon 961 558 422 46900 TORRENT (València)

Amparo Sánchez Besó

Calle Moralets, 6 46900 Torrent (Valencia) Telf. 96 107 97 29 · Móvil 679 725 328 amparosanchezbeso@gmail.com

200 _

AdministrAció de loteries número 4 “lA mAserA” mónica cháfer tarín

carrer sant Patrons, 31 baix 46900 torrent

la4torrent@hotmail.com telèfon: 96 155 18 42 - mòbil: 616 524 607 Fax 96 156 49 93

PARC CENTRAL FOTÒGRAFS Deixa’ns fotografiar els teus somnis ...

Casaments, - Comunions - Estudis Batejos - Falleres - Targetes Demana’ns pressupost sense compromís!

Avinguda Olímpica, 50 baix Torrent (València) Telèfons: 96 114 09 43 · 606 98 36 29

201 _

PAPERS SAHUQUILLO

Carrer Benemérita Guàrcia Civil 17 Baix · 46900 Torrent Telèfons 96 155 04 70 / 645 47 31 60 Transport inclòs

Neumàtics · Frens Amortidors Alineació direccions · Olis So · Accessoris · Llantas...

MECÀNICA EN GENERAL”

c/ Pare Méndez, 84 baix Telèfon 96 155 90 29 46900 TORRENT

Lentilles * Adaptació de lents de contacte * Ulleres progressives * Monofocals * Ulleres de sol C/ Germanies, 68 - (antic local de vima) - 46900 Torrent (Valéncia) opticaluxso@zasvision.com

202 _

960 826 260

633 650 456