Convocats els premis de reconeixement i els premis Joan Sardà Dexeus 2023

El Col·legi d’Economistes de Catalunya convoca l’edició 2023 dels Premis de Reconeixement i dels Premis Joan Sardà Dexeus de la Revista Econòmica de Catalunya, una distinció a la trajectòria professional i a les aportacions al món de l’economia i l’empresa en el marc de la Jornada dels Economistes 2023. El termini per presentar candidatura serà el 30 de setembre del 2023.

Premis de Reconeixement del Col·legi d’Economistes de Catalunya:

Premi de Reconeixement a l’Economista d’Empresa de l’any. S’atorgarà un premi per cada seu col·legial, amb un total de quatre premis, a la persona col·legiada gestora d’empresa que destaqui pel conjunt de la seva trajectòria professional i/o per algun fet rellevant ocorregut al llarg del darrer any.

Premi de Reconeixement al Despatx Professional de l’any. S’atorgarà un premi per cada Seu Col·legial, amb un total de quatre premis, a la persona col·legiada en exercici, al despatx professional o a una societat de professionals, vinculats al CEC, que destaqui pel conjunt de la seva trajectòria professional i/o per algun fet rellevant ocorregut al llarg del darrer any.

Premi de Reconeixement al Millor Currículum Univer sitari de l’any. Premi al graduat/da amb millor currículum universitari del curs 2022-23, en alguns dels ensenyaments que s’imparteixen a les facultats de Ciències Econòmiques i Empresarials de les Universitats de Catalunya.

Premis Joan Sardà Dexeus de la Revista Econòmica de Catalunya:

Premi al millor llibre d’Economia i Empresa. El llibre ha d’haver estat publicat entre el 15 de setembre del 2022 i el 15 de setembre de l’any 2023, segons consti en la impressió corresponent. La publicació es valorarà tenint en compte la contribució feta al coneixement de l’economia arreu de les terres catalanes i la vinculació del seu autor/autora a la realitat del país.

Premi a la millor trajectò ria personal en la difusió de l’economia. Es valoraran les aportacions als mitjans de comunicació per a la difusió de l’economia.

Premi al millor article publi cat a la Revista Econòmica de Catalunya. Es valoraran els articles publicats en els dos últims números de la Revista Econòmica de Catalunya (86 i 87). n

ÀNGELS FITÓ BERTRAN, RECTORA DE LA UOC

Col·legiada des del 1994 i vicedegana del Col·legi d’Economistes de Catalunya des del 2021, Àngels Fitó Bertran va prendre possessió del càrrec el mes d’abril passat com a nova rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). En aquesta entrevista parlem del seu projecte per a la UOC i dels reptes que es plantegen en el món acadèmic i en la seva relació amb el món empresarial i professional.

Àngels Fitó Bertran és doctora en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i rectora de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Durant els més de 20 anys que fa que està vinculada a la UOC ha estat directora dels Estudis d’Economia i Empresa i vicerectora de Competitivitat i Ocupabilitat, a més de professora sènior. Especialista en direcció fiscal i financera i control de gestió, ha compaginat l’activitat acadèmica amb altres activitats professionals d’assessorament en finances i gestió, tant en empreses privades com en institucions públiques. Vicedegana del Col·legi d’Economistes de Catalunya i membre del Consell Assessor en Política Econòmica del Govern de la Generalitat de Catalunya, també és autora de tres novel·les.

Enhorabona pel seu nomenament! En la presa de possessió va apuntar tres eixos que guiaran el seu mandat de set anys com a rectora de la UOC: evolució, alian ces i impacte social. Ens ho pot ampliar? Resumir en tres paraules tota una intencionalitat és complex. Sabem que les noves dinàmiques socials i econòmiques es tradueixen en noves demandes i comportaments de la ciutadania i el mercat de treball, també pel que fa a la formació i a la generació i l’intercanvi de coneixement. Alhora, d’aquest context de canvi se’n deriven noves i mas- sives necessitats formatives que han de ser font de competitivitat, però també d’equitat, capacitació i transformació. En aquest context, les tecnologies com la intel·ligència artificial i la seva integració com a motor d’innovació són la gran oportunitat per redefinir els engranatges de l’educació: la seva estructura competencial i la seva accessibilitat mitjançant nous models educatius altament capacitadors, escalables, personalitzables i certificables. I, davant d’aquest escenari, que planteja grans reptes però també oportunitats, com a universitat digital l’únic que podem fer és revolucionar.

D’altra banda, la magnitud i la complexitat d’aquests reptes com són la transició digital, l’emergència climàtica, l’evolució de la demografia o els desequilibris territorials, entre molts altres, demanen polítiques i iniciatives que dissenyin i implementin solucions des d’una perspectiva multiactor. Aquí és on les aliances, de naturalesa i geometria variables, esdevenen una condició necessària per garantir la integració de les necessitats dels diversos grups d’interès i també per accedir a instruments i fonts de finançament tant públiques com privades.

I, finalment, fèiem esment a l’impacte social. En aquest sentit, jo reivindico la funció útil de la UOC. Davant de necessitats sistèmiques de formació al llarg de la vida per preparar una ciutadania crítica, responsable i capaç de dur a terme la transició cap a models de negoci digitals i sostenibles, la UOC és un instrument de país altament eficient, escalable i transformador; i no només per la mane- ra com exercim la tasca formadora, sinó perquè orientem la seva capacitat de generar i connectar coneixement amb els grans reptes del món, bona part dels quals es deriven de l’impacte tecnològic.

Per tant, ja ho tenim: revolució, aliances i impacte social!

Amb el seu nomenament i el de Laia Nadal com a rectora de la UPF, dues de les dotze universitats de Catalunya pas sen a estar dirigides per dones, un per· centatge encara molt reduït...

En l’àmbit acadèmic (però no només) és ben sabut que hi ha una tisora de gènere que amplifica la manca de paritat a mesura que avancem en els llocs de responsabilitat, tant en les universitats com en els centres de recerca. Si bé ja hi ha més dones graduades que homes i que en la categoria de doctor/a, la situació és pràcticament paritària, en les màximes categories només hi arriben aproximadament un 20 % de les dones. És evident que el talent està distribuït al 50 % i que les dones no perdem més facultats que els homes a mesura que sumem anys. També hi ha força recerca que demostra que a les universitats ni les dones produeixen menys, ni deixen de produir per haver d’assumir més càrregues personals. Més aviat s’arrossega una manca de reconeixement sistèmic de les seves contribucions científiques, i quan aquestes són la base per a la promoció, ja tenim el biaix garantit. Malgrat tot, el debat actual sobre la manera com s’hauria d’avaluar la contribució acadèmica, més plural i holística, em fa ser optimista.

Què diria que diferencia la UOC de la resta d’universitats, a banda del fet d’ofe rir exclusivament formació en línia.

La UOC té un model educatiu propi que facilita l’accés a l’educació superior de qualitat a un ampli ventall de població amb situacions molt diverses. Aquesta capacitat d’accés no només complementa la gran tasca que desenvolupen la resta d’universitats catalanes, sinó que dota de competitivitat, singularitat i qualitat el conjunt del sistema universitari de Catalunya.

En aquest sentit, voldria destacar tres atributs que fan de la UOC un gran agent de transformació: el primer és la qualitat. La UOC és la primera universitat del sistema català a tenir tota la seva oferta formativa acreditada per l’Agència de Qualitat Universitària de Catalunya, l’AQU. Això certifica que el nostre model educatiu és l’adient perquè les persones desenvolupin les competències necessàries per assolir els seus objectius personals i professionals. El segon atribut fa referència a l’accés i, per tant, a disposició de qui posem aquesta formació de qualitat contrastada. La UOC no només és la universitat de Catalunya amb un major nombre d’estudiants, sinó que també té la capil·laritat territorial més gran en tant que arriba a qualsevol punt del país on hi hagi connectivitat. Alhora, és la universitat on més estudiants treballen (visquin o no a Catalunya) i també amb un major nombre de persones amb diversitat funcional.

I, com a tercer atribut, també voldria fer esment a l’eficiència. La UOC és una universitat que ofereix graus i màsters als preus públics que determina la Generalitat, i per això rep una subvenció fixa que no arriba al 20 % del nostre pressupost. Aquesta capacitat d’escalabilitat i alhora fer-ho compatible amb una dotació pública limitada és possible gràcies a un model de gestió flexible i a una gran eficiència en la gestió dels recursos. Ara, però, l’impacte de l’IPC en el cost de funcionament de la universitat ens situa en un moment de gestió força delicat.

Per tant, la nostra singularitat i alhora la nostra vocació són el focus i l’energia que posem en facilitar l’accés a estudis universitaris de qualitat al major nombre de persones possible. Aquesta és la nostra aportació i complementarietat, i alhora això és el que perdria Catalunya (i el món) si no existís una UOC competitiva.

El finançament segueix sent el principal repte del sistema universitari català. El dèficit de finançament és el símptoma més evident d’una mancança que va més enllà de l’estrictament econòmic i que respon a la pregunta “quina importància donem com a país al sistema universitari i de recerca?”. Actualment, la inversió pública en el sistema universitari català és del 0,57 % del PIB (1.150 milions d’Euros), quan la recentment aprovada Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU) fixa un objectiu per al 2030 de l’1 % (2.300 milions d’euros) i el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement el fixava per al 2024 en el 0,8 % del PIB (1.840 milions d’euros). De manera comparada, les darreres dades que va publicar l’Observatori del Sistema Universitari (2022) destaquen que Catalunya és la segona comunitat autònoma amb un finançament públic per estudiant més baix. Aquest posicionament a la cua pel que fa als recursos i que deriva en plantilles envellides, dificultats per captar talent, l’obsolescència creixent de les infraestructures i uns preus públics de matrícula comparativament més cars per poder cobrir despeses contrasta amb el bon posicionament que el sistema universitari català ocupa en els diversos rànquings nacionals i internacionals, i que ponderen l’activitat de docència, recerca, transferència, així com la contribució a la prosperitat del país. Aquest és un esforç que necessita ser reconegut, recompensat i corregit, ja que, d’altra banda, no és sostenible en el temps.

La digitalització fa més necessària la formació al llarg de la vida?

La digitalització, però no només. Com ja he comentat, en el context del mercat de treball s’estan produint un conjunt de transformacions que determinen la tasca que el conjunt d’empreses, institucions i també universitats han de fer per garantir la competitivitat de les seves organitzacions, així com l’ocupabilitat de les seves plantilles i la ciutadania en conjunt. Aquesta necessitat d’actualitzar, ampliar o especialitzar coneixement té molt a veure en l’impacte transversal que la tecnologia té en tots els aspectes de la nostra vida que abasta totes les disciplines i professions: des de les enginyeries fins a les humanitats, pas- sant per les ciències socials, les de la salut, etc. Alhora, aquest escenari de canvi conviu amb un procés d’envelliment de la població i d’allargament de la vida laboral, que obliga a comptar no només amb les capacitats de les noves generacions per pilotar el conjunt de transicions que cal dur a terme.

Per tant, si no volem quedar individualment o col·lectivament obsolets, necessitem formar-nos de manera continuada. No en va, aquesta necessitat de formació i reciclatge massiu com a palanca de transformació és present en la majoria dels discursos públics autonòmics, estatals o europeus, i genera en el marc dels plans de finançament un context d’oportunitat. Cal tenir present que el nombre de persones que estan seguint processos de formació al llarg de la vida és un indicador que forma part d’altres constructes, com els indicadors d’innovació o competitivitat regionals, on Catalunya no hi surt del tot ben parada. Europa, a la Cimera de Porto, va fixar en l’objectiu per al 2030 que un 60 % de les persones entre 25 i 65 anys estigués anualment fent algun procés de formació, i actualment amb prou feines estem al voltant del 10 %. Aquest és, novament, un gran repte col·lectiu que requereix una nova versió de l’Espai Europeu d’Educació Superior, que en el seu moment es va dissenyar pensat en estudiants de primera titulació i primera ocupació, i que, ara que la centralitat de les necessitats formatives es desplaça cap a edats superiors, necessita ser repensat. En aquest context és on, sens dubte, la UOC vol i pot desplegar la seva màxima capacitat transformadora!

Un 91 % de les empreses espanyoles tenen dificultats a l’hora de trobar perfils qualificats, segons un estudi de l’empre· sa de recursos humans HAYS. Com s’ex plica aquesta dada?

La inserció laboral de les persones en el marc de les organitzacions d’un determinat territori depèn d’un conjunt de factors com la conjuntura econòmica, l’especialització productiva de l’entorn, les característiques del mercat de treball, el sistema educatiu (també en les seves etapes primàries) i la qualitat de la formació universitària rebuda. En relació amb la pregunta que formules i en relació amb els factors esmentats, hi ha diverses disfuncionalitats. Si parlem d’especialització productiva del país, aquesta, en conjunt, no ofereix les millors perspectives d’inserció laboral de qualitat. Sense una indústria ni prou forta ni prou competitiva i amb un percentatge del PIB que encara depèn massa de sectors poc intensius en coneixement, es fa difícil generar relacions simbiòtiques entre talent i indústria. D’altra banda, si pensem en les característiques del mercat de treball, tampoc ofereix les condicions idònies per a una major mobilitat i especialització. Alhora, el sistema educatiu és incapaç de despertar vocacions primerenques que garanteixin un flux suficient d’estudiants en els àmbits més transformadors. En el nostre cas, com a universitat, repliquem els biaixos de gènere i especialització de la resta d’universitats. Per tant, tenim una entrada de perfils STEM insuficient i masculinitzada. Amb l’agreujant que, com que les perspectives laborals en aquests àmbits són creixents i determinants per l’especialització productiva del país, estem immersos en una dinàmica negativa de solució complexa. I, evidentment, les universitats també hem de fer deures: monitorar el mercat de treball, promoure les competències transversals i provocar més oportunitats de connexió amb el sector productiu són només exemples dels reptes que ens toca entomar. Per tant, un cop més, cal una acció coordinada dels diversos agents públics i privats per conformar un mercat de treball més competitiu i intensiu en coneixement. A les universitats ens hi trobaran, però ens cal estabilitat, intencionalitat política i pressupost.

La universitat hauria de potenciar més la col·laboració amb el món empresari al i professional? Quin paper hi pot tenir el Col·legi d’Economistes de Catalunya? Una major col·laboració entre els diversos actors que promouen la formació i el desenvolupament professional dels economistes és una responsabilitat compartida. Per aquest motiu, des del Col·legi d’Economistes hem promogut unes trobades amb els deganats de les Facultats d’Economia i Empresa de les universitats i les escoles de negoci de Catalunya amb l’objectiu de fixar un full de ruta compartit. El resultat de les sessions de treball realitzades fins avui ens ha permès constatar la voluntat de configurar espai de debat i treball interuniversitari compartit, i, partint d’aquest propòsit, dibuixar un conjunt d’accions a curt i mitjà termini. Visibilitzar el posicionament consensuat davant els canvis que impacten en el sistema universitari català, facilitar el debat de les associacions i representants d’estudiants de les diferents facultats, entendre quines són les seves expectatives i neguits, portar l’experiència dels professionals de l’economia i empresa a les aules i alhora facilitar que els estudiants tinguin accés a pràctiques formatives són algunes d’aquestes accions. Al Col·legi d’Economistes de Catalunya, des de la presència al territori i la voluntat de construir ponts, ens fa molta il·lusió poder articular aquesta col·laboració. n