Ara Criatures_310721

aracriatures

DISSABTE, 31 DE JULIOL DEL 2021

GETTY

L’ENTUSIASME, MOTOR EDUCATIU UNA EMOCIÓ QUE EMPENY A APRENDRE I QUE CONNECTA AMB EL GENI INTERIOR

P. 4-5

EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

AIXÍ FA DE PARE

ABRAÇADES I PETONS No es pot dir que el meu nen fos gaire afectuós de petit. Cada cop que se li acostava un estrany per fer-li una magarrufa, era molt normal que la cosa acabés en punxa.

Encara recordo amb suor freda el dia que l’alcalde de la meva ciutat ens va saludar en plena festa major i el nostre angelet li va regalar una plantofada a tota la galta que es va sentir fins a Reus. A veure, no era el millor alcalde de la història tarragonina, però tampoc calia. Va ser molt, però molt lleig. Amb la gent que no treballava al consistori la cosa tampoc era gaire millor. No calia ni que li diguessin coses amables, en sec se li fonia un plom i es fotia a cridar “No em toquis”, o en el pitjor dels casos un “No em miris” que era el senyal de tornar a casa de pressa i corrents.

S’ha de reconèixer que la cosa va millorar de seguida. Bé, amb l’alcalde potser no, però amb els familiars propers sí. A força de fer-li abraçades amb traïdoria, al final el nostre petit rondinaire es va transformar en un nen afectuós, fins al punt que si un dia no arribava a casa i ens menjava a petons volia dir que alguna cosa greu li havia passat.

Ara, deu anys més tard, les coses s’han girat com els calçotets bruts que et vols posar un dia més. Quan arriba a casa, la cosa més normal és que et digui un hola apressat i genèric per, tot seguit, tancarse a l’habitació on l’esperen, virtualment, tots els seus amics amb els seus xats privats. Sí, amics, ara les abraçades i els petons van molt buscats i s’han de demanar amb molta insistència, com quan vols cobrar una factura dubtosa. I aquí ve la paradoxa, perquè de sobte un dia arriba a casa i t’abraça ben fort i et diu que et quedis al seu costat mentre es fa el berenar i saps de manera absoluta que el nen no està bé. Perquè quan són adolescents i et busquen és senyal que estan perduts, molt perduts. I si estires una mica el fil veus que al darrere d d’aquesta mostra afecte tan enyora d’afecte enyorada s’hi amaga un desngany amorós o una u baralla amb el miengany or amic o un mal llor maldecap emocional mal l I llavors mires de resolt. sf el seu nus a la pandesfer xa, tot i saber que, un cop s’ar s’arregli, tornarà a ser el nen absent i poc afectuós ue et e racionarà els petons que m si hi hagués una secom quera emocional. I estarà bé. ✖

PERE VIRGILI

ANTONIO LOZANO “APRENDRE ÉS UN DESAFIAMENT”

“ N LLUÍS GAVALDÀ Cantant

DIRECTORA Esther Vera DIRECTOR FUNDADOR Carles Capdevila

02

FRANCESC ORTEU

Un dia el meu fill em va preguntar si les persones portem piles a dins o si a dins nostre hi ha algú que parla per nosaltres. Ara mateix està molt intrigat sobre si el Pare Noel ja existia en l’època dels dinosaures. En aquest moment, dins el seu cervell la màgia i la raó lluiten en una batalla aferrissada. Ja ha assumit que les persones no podem volar com Superman, però encara creu fermament en el ratolí Pérez.

I a tu, veient-lo, què et fa rodar?

Des que té ús de raó és d’aquells que intenten organitzar i decidir tots els aspectes de la seva vida i de la gent que té al voltant. T’estic parlant d’un negociador nat, ple d’astúcia, que sempre prova de portar les coses al terreny que li és més favorable. Negocia els horaris de menjar, el que mirem a la tele i fins i tot els plans del cap de setmana. Ara, gairebé sempre amb simpatia i com qui no vol la cosa.

SUBDIRECTOR Jordi Cortada COORDINACIÓ Aure Farran DIRECTORA D’ART Cristina Córdoba

Ets especialista en novel·la negra i la infància també té una part fosca.

El meu fill, com la majoria de nens i nenes, combina pors ancestrals, com l’aversió a la foscor, amb altres pors només seves i intransferibles. Una cosa que l’espanta són les persones que es disfressen d’animals, o aquests personatges de la tele que apareixen en festes infantils. A mi des de petit m’han causat pànic totes les aus. Encara avui fujo d’un simple colom. Durant els primers mesos, la gran preocupació com a pare era que aquell ésser fràgil i indefens no se’t morís. La seva pèrdua és l’únic terror que superaria el terror a la pròpia mort.

Quins són els elements clau de l’educació?

L’autoestima, el respecte pels altres i per l’entorn, la curiositat, la responsabilitat. L’aprenentatge és un desafiament per a totes dues bandes, tant per a qui aprèn com per a qui ensenya.

EDICIÓ Rosa Rodon FOTOGRAFIA Xavier Bertral EDITORA GRÀFICA Ruth Marigot LLENGUA Maria Rodríguez

Periodista literari, escriptor i pare del Max, de 6 anys.

Editor de la col·lecció ‘Sèrie Negra’ de RBA, publica ‘La verdadera historia del Ratoncito Pérez’ (Tucan) i la sèrie juvenil ‘Terror a la xarxa’, coescrita amb Àlex Omist (Edebé) Què et resulta especialment complicat?

Tots els aspectes educatius són complicats perquè hi ha una doble força en joc: aprendre a educar implica un procés de reeducació personal, per aplicar eines pedagògiques primer has de modelar el teu caràcter cap a la paciència, la comprensió, la capacitat de sacrifici… Tot això són qualitats que, segurament, fins ara la vida encara no t’ha reclamat en aquestes dosis gegantines que necessites per ser pare.

Si no et treballes la capacitat de ficar-te en el cap del teu fill, no hi ha res a fer.

Els fills són màquines poètiques.

Els fills poetitzen la mirada. Incorporen la riquesa de la fantasia i la bogeria en un món adult ben delimitat i pràctic. Al mateix temps, els fills et fan apreciar coses bàsiques, com la capacitat de viure purament en el present o practicar la sinceritat més absoluta respecte al que desitges. I encara hi ha una altra mirada que et forcen a fer.

Quina?

La de mirar cap a la teva pròpia infantesa, fent-te descobrir la manera com els teus pares van afrontar els mateixos reptes que encares tu ara. Descobreixes el teu encaix al món, el teu humil paper en una cadena magnífica.

Quina pregunta del teu fill recordes? “¿Papa, L’Illa Diagonal continuarà sent-hi quan ens hàgim mort?” ✖

ARA C/ Diputació, 119. 08015 Barcelona Telèfon: 93 202 95 95 Correu electrònic: info@ara.cat 31

07

2021

aracriatures

LA PITJOR MARE DEL MÓN

UN CURS MARCAT PEL COVID

ANNA MANSO Mare, escriptora i guionista

J

Ja sé que hauria d’haver escrit aquest article a finals del mes de juny. Però resulta que la meva temporada laboral l’acabo ara i que... en fi, que l’escric ara.

Perquè tinc ganes d’explicar que aquest curs he trepitjat més escoles i instituts que mai. I que el que hi he vist m’ha deixat impressionada.

Hi he vist un munt de docents i de menors d’edat a càrrec (MEC) aliens assistir a classe durant hores amb mascareta, com si res. Quan feia fred, que n’ha fet molt, la mascareta, mira, abrigava una mica, perquè les finestres eren obertes, molt obertes, i he arribat a fer xerrades en ple corrent d’aire gèlid, polar, groenlandès. Molts dels alumnes es tapaven les cames i una part del cos amb mantes, d’altres amb anoracs i jaquetes gruixudes, però molts altres entomaven les temperatures ideals per a un iglú vestits amb prou feines amb una dessuadora o, fins i tot, amb una samarreta de màniga curta i deien que no tenien fred!

De fet, la primera vegada que em va enxampar el fred en una aula vaig tornar a casa esparverada i vaig interrogar el MEC número 3, que té quinze anys i ha d’engaltar moltes hores de classe.

Volia saber per què no s’havia endut una manta, per què no es queixava del fred: ¿potser tenia pell d’elefant o uns gens nòrdics amagats? Va resultar que tant se li’n fotia i em va qualificar d’exagerada. Però sí que se’m va queixar de la mascareta, sobretot els darrers mesos, a tocar de l’estiu.

Però no ha sigut només la mascareta.

També els grups bombolla i la prohibició dels intercanvis socials entre amics extrabom-

Aquest curs he trepitjat més escoles i instituts que mai. I el que hi he vist m’ha deixat impressionada

aracriatures

31

07

2021

bollaires. Els confinaments periòdics, amb proves PCR i antígens al canto, per positiu d’algú de la classe. El patir per si les activitats es podrien fer, fins a tal punt que l’adveniment de l’apocalipsi al costat del que havíem de patir semblava un conte cursi. Cada vegada que arribava a casa amb la gola feta miques després d’haver xerrat unes quantes hores a través d’una bonica mascareta FFP2, només podia pensar en tots els docents que ho havien de fer cada dia de la setmana. En definitiva, la resiliència i la imaginació s’han apoderat de docents i alumnes i, al final, tot i les dificultats, ha anat prou bé. Gràcies a tots els equips docents i a tots els alumnes. Us heu guanyat un gran, fantàstic, meravellós estiu. I jo també, tu. ✖

EN FAMÍLIA

A CASA O A LA ‘GUARDE’?

El periòdic gratuït del meu ajuntament, que molt de tant en tant apareix a la bústia, publicava fa alguns mesos un anunci per a la “preinscripció a les escoles bressol i les llars d’infants”. “L’escolarització a l’etapa 0-3 –diu– proporciona eines i aprenentatges per a un major èxit educatiu dels infants, incrementa les seves oportunitats de futur”.

Déu meu! I jo que no vaig trepitjar una escola fins als cinc anys! ¿Deu ser per això que soc un escriptor de tercera fila, i no un geni de la literatura? Però, un moment: jo sé penjar la bata, cordar-me els botons, seure en rotllana i fer ballmanetes; conec les formes i els colors, i estic segur que podria, si m’ho proposés, pintar amb els dits (però mai m’ho he proposat). ¿Quins aprenentatges m’he perdut, exactament, per no haver anat a la llar d’infants?

Segons dades de l’OCDE, l’escolarització abans dels tres anys és molt menys freqüent a Alemanya i els països nòrdics que a Espanya. Però els seus resultats escolars són millors i el seu atur juvenil molt més baix. ¿Podria ser (una teoria absurda, ho sé) que un govern eficaç i poc corrupte fos més important que una llar d’infants per millorar les oportunitats de futur dels nens?

Què en diu la ciència? Té avantatges, anar a l’escola bressol? Segons una revisió de l’American Academy of Pediatrics, del 2017, Quality early education and child care from birth to kindergarten, “l’educació precoç d’alta qualitat dels nens petits millora els resultats físics i cognitius dels nens i pot millorar la eparació per a l’esco preparació l’escola”. Però, compte, “especialment per als nens de risc”.

“Alta qualitat” con contra “de risc”. Siguem clars: el nen està millor a l’escola qu amb la família... només quan amb la família està pitjor que bressol que cola bressol. a l’escola I què vvol dir “alta qualitat”? A la primera versió del mateix document (del 200 2005), l’AAP recomanava, entre altres criteris, les ràtios següents: nt menors d’un any per cuidador, o 4 entre els 13 i 30 mesos, o 3 infants 5 entre els 311 mesos i els 3 anys, o 7 de 3 anys, o 8 nens de 4 o 5 anys per edu educador. Quina és la ràtio a casa nostra?

T Tornant al document del 2017: “Els efectes positius dels pro programes d’alta qualitat i els efectes negatius dels programes de baixa qualitat són més grans per als nens de situacions desfavorides o amb necessitats especials”. ✖

E

CARLOS GONZÁLEZ Doctor en pediatria

03

Portada

L’ENTUSIASME ELS DONA ALES! És una emoció que empeny les criatures a aprendre i millorar RAQUEL FONT

04

GETTY

V

Viu entre boscos, a Òrrius, a prop de la muntanya, que és una de les seves passions. Té dos fills, l’Aran i la Neret, i és mestra d’infantil i primària. Anna Abelló és una persona entusiasta de mena, entoma els projectes motivada pel repte que suposen personalment i professionalment i per l’esforç que implica superar i avançar en un procés que sovint és ple d’alegries, aprenentatges i satisfacció. Però no tot.

Què és exactament l’entusiasme? És una emoció que es mou en l’esfera de l’alegria però també de l’excitació i la gratificació. “L’entusiasme ens dona ales, ens fa capaços de convertirnos en qualsevol cosa, d’aprendre-ho tot, sobrepassar els nostres límits”. Així ho expressa André Stern al llibre que acaba de publicar, Entusiasmo (Litera). Stern és escriptor i fill d’Arno Stern, creador de la disciplina semiologia de l’expressió, en el qual s’inspira. Considera que l’entusiasme és un estat que ens permet connectar amb la genialitat que hi ha a dins nostre.

En aquesta mateixa línia, la formadora i orientadora en benestar

emocional Esther Garcia Navarro creu que l’entusiasme està molt connectat amb la motivació intrínseca, és a dir, una persona entusiasta troba motius per fer coses i els troba dins d’ella mateixa.

Un infant viu una tempesta d’entusiasme cada dos per tres i un adult, en canvi, molt de tant en tant. André Stern està convençut que amb els anys anem perdent-lo i reclama que permetem a la canalla mantenir el seu entusiasme innat, que no els l’ofeguem ni bloquegem. Al contrari, que el fomentem.

De fet, la característica principal de l’entusiasme és que és contagiós.

Diu Stern: “Només el nostre entusiasme –si és autèntic– pot despertar el dels altres”. Anna Abelló s’adona que la manera amb què explica les seves experiències provoca que els que l’escolten se n’encomanin. És per això que Esther Garcia Navarro veu que els educadors juguen un paper importantíssim en el fet de promoure l’entusiasme en els infants: “És clau que generin espais d’emociona31

07

2021

aracriatures

litat positiva dins i fora l’aula perquè visquin l’aprenentatge com una oportunitat”. I és que, des del punt de vista de l’epigenètica, s’explica com, a partir de la interacció amb el nostre entorn, el que aprenem i les nostres relacions, s’activen o desactiven les funcions dels gens que heretem.

UNA CURSA DE FONS “L’entusiasme no és sinònim d’alegria ni de riure. De fet, sovint el nostre entusiasme ens porta a fer esforços considerables”, puntualitza Stern. Així, l’Anna relaciona l’entusiasme amb una cursa de fons: “No perquè siguis explosiu inicialment sortiran les coses, hi ha d’haver una actitud activa per part teva de pensar que és possible aconseguir el que vols fer”. Ara bé, reconeix que no es pot perdre de vista que vivim en una societat de la immediatesa i que les coses a vegades triguen, i això no és fàcil fer-ho entendre als nanos: “Hem d’aconseguir mantenir la il·lusió, ser constants i no defallir”.

El curs passat, aprofitant que l’escola on treballa és molt a prop de la platja, l’Anna i els seus alumnes van agafar per costum sortir del centre cada dimecres i anar a treballar a l’aire lliure. Es trobaven, però, que havien de seure a terra i s’embrutaven la roba i, segons què volien fer, no acabava de ser pràctic. Es van adonar que amb unes taules tot seria millor, o sigui que van decidir escriure una carta a l’Ajuntament de Mataró per demanar si era possible que posessin unes taules perquè no haguessin de seure a terra. Tots els infants estaven entusiasmats de poder tenir taules, però l’Anna els va haver de fer entendre que el fet que ells haguessin tingut aquella idea i que ho haguessin demanat no volia dir que s’acabés fent realitat.

Van haver de fer diverses visites amb representants de l’Ajuntament per esbrinar quins aspectes s’havien de tenir en compte. Hi ha bars a prop, la qual cosa requeria establir unes distàncies, també és una zona amb arbrat, calia tenir present la qüestió dels residus... Van passar quatre mesos des que van escriure aquella carta fins que finalment van poder anar-hi a treballar. A més, hi van posar uns cartells que demanen a tots els que hi seguin que les cuidin i que les deixin igual de netes que les han trobat. Ara, en aquelles taules, s’hi veu gent que als migdies hi va a dinar, s’hi fan festes d’aniversari, fins i tot hi ha qui les aprofita per treballar a l’aire lliure.

Aquest és un clar exemple de l’entusiasme que l’Anna encomana als seus alumnes i que es retroalimenta quan fomenta que les motivacions sorgeixin d’ells mateixos. Segurament si ella els hagués fet un encàrrec similar, teòric i prou, les vivències i els aprenentatges que haurien fet no tindrien res a veure. Com diu Esther Garcia Navarro, les emocions positives fomenten els aprenentatges i els vincles.

aracriatures

31

07

2021

Com aconseguir ser més resilients L’entusiasme, com a emoció positiva, ajuda a tenir més capacitat de persistència i constància per tirar endavant.

Però, per molt entusiasmat que un estigui en una cosa, això no vol dir que allò es produeixi o passi en aquell moment, ni tan sols que se n’acabi sortint. Hem d’aprendre a viure el procés i no només fixar-nos en el resultat, recomana Esther Garcia Navarro, perquè “estar connectat amb les emocions positives ens permet construir recursos que podem fer servir en moments difícils per seguir afrontant la vida, i això d’alguna manera ens fa ser més resilients”.

Per aconseguir mantenir la il·lusió de l’alumnat l’Anna va revisant de tant en tant el camí transcorregut: “Quan s’adonen de tot el que ja han fet, tornen a vibrar”.

NI FLORS NI VIOLES El fet de ser entusiasta no és viure un camí de roses, no ho hem de confondre, aclareix Esther Garcia Navarro. “És interessant mantenir l’entusiasme i la motivació malgrat les circumstàncies i continuar en un camí que ens satisfaci connectant amb la nostra persona. Però això implica autoconeixement i introspecció”. Per tant, aconseguir infants entusiastes vol dir acompanyar-los en aquest autoconeixement per no acabar fent una feina per inèrcia, sense saber si realment això és el que els motiva. “Gràcies a l’autoconeixement, podem connectar amb el que ens agrada i amb les nostres fortaleses, i així tenim més probabilitats de gaudir amb el que estem fent acceptant que pel camí hi haurà obstacles”, afegeix l’especialista en educació emocional.

Això sí, no podem oblidar que hi ha gent que viu determinades situacions en què és difícil ser entusiasta. Garcia Navarro reconeix que “hi ha moltes persones a qui els costa molt tenir estabilitat emocional, i encara més ara que venim d’una època en què emocionalment hem trontollat per culpa de la pandèmia”. I conclou: “Vivim en una societat en què de cara enfora sembla que tot sigui molt bonic i fàcil. I no es pot frivolitzar. Jo em dedico a promoure el benestar però hem de ser conscients que no és fàcil viure amb entusiasme i que hem de tenir en compte quin és l’estat emocional del nostre entorn i si el nostre entusiasme és el que cal en aquell moment”. ✖

FAMÍLIES... PARLEM-NE

FER PROFESSIONAL LA PARENTALITAT? Des de fa un cert temps, probablement amb la millor de les intencions, s’ha generalitzat la idea que és molt difícil exercir de pare i mare, sobretot entre el col·lectiu social que té més formació. Un missatge poc present en altres grups o a l’època dels nostres avis i àvies, cosa que no vol dir que ho facin o ho fessin malament. Un missatge compartit i promogut pels mitjans de comunicació i alguns professionals més o menys vinculats a l’educació. Tenen en comú la visió que la canalla és complicada i difícil de guiar, cosa que genera inseguretat i un augment de la indefensió parental.

Les repercussions d’aquesta idea preconcebuda són clares i ja entra en l’imaginari col·lectiu la tendència a creure que gairebé cal ser professionals per educar i poder prendre decisions en situacions lògiques. I ha anat creixent l’interès per tenir llibres i fer tallers amb professionals que donen recomanacions (no sempre en el mateix sentit). Buscar coneixements sempre és interessant, però ser pare i mare no requereix coneixements científics que poden ser interessants per als professionals i que, en molts casos, són totalment innecessaris per donar respostes al dia a dia familiar. Per tant, tampoc calen píndoles de coneixements que poden fer més complexes aquestes respostes quotidianes. No cal saber neurociència, psicologia, psiquiatria, metodologia didàctica i un llarg etcètera. Són coneixements que corresponen a cada un dels contextos professionals vinculats amb la canalla, però pares i mares no els han de conèixer. No hi ha la formació bàsica necessària per assumir tants coneixements i cal no oblidar que la funció parental no és un objectiu professional, sinó educar per a la vida.

El risc de tot plegat és que augmenti la desconfiança de les famílies amb els professionals que criatu en cadascuna de les etacuiden les criatures pes, tot pensant que amb aquests mínims ela coneixements, poc elaborats, ja en tenen in prou per qüestionar i incidir en les decisions dels professionals i de les institucions educatives. Potser el que cal recunfian en els profesperar és la confiança u com sionals. Prou complexa és la gestió ixeme i dels equips dels coneixements ionals per haver de breprofessionals mb fam gar amb famílies professionalitzades perquè p zades, això només genera més dispersió i dificultats.

I pensem que, amb aquest desig de tenir sabers professionals, també projectem en els infants i adolescents un cert desconcert i una imatge adulta poc adequada. ✖

D

M. JESÚS COMELLAS Doctora en psicologia i pedagoga

05

GETTY

E

Família

EL DOLOR QUE S’HERETA

Els traumes poden passar de pares a fills i fer que els pares recordin el dany que van patir quan eren petits

El daño que se hereda CARLOS PITILLAS SALVÁ ED. DESCLÉE DE BROUWER

OLGA VALLEJO

El daño que se hereda és el llibre de Carlos Pitillas, doctor en psicologia i professor a la Universitat Pontifícia de Comillas, on explica entre altres coses què és la transmissió intergeneracional del trauma. Són traumes que passen de pares a fills quan els pares van viure quan eren petits experiències complicades, com ara maltractaments físics, psicològics o abusos, però també haver estat sobreprotegits o desatesos. “L’espectre de dificultats és ampli i divers”, apunta Pitillas, i insisteix en la idea que el trauma familiar que es pot heretar d’una generació a la següent no és exclusiu de les famílies desestructurades, també a les famílies que viuen millor i aparentment amb ordre hi pot haver situacions més subtils que igualment fan mal a la criatura. Podria ser el cas de pares que tenen unes exigències o expectatives molt altes amb els fills, que llavors senten que no estan a l’altura o tenen por de fallar-los i que els pares se sentin decebuts. O podria ser el cas de créixer en un context en què un dels progenitors té depressió, entre d’altres. I aquests fills, al convertir-se en pares, poden tornar a experimentar el dolor que van patir quan eren petits. “Per a ells, la criança –explica Pitillas– és

06

com un recordatori dels propis danys.

Tornen a sentir-se amenaçats, descuidats o agredits, i responen de manera similar amb els seus fills. Malauradament la reexperimentació posttraumàtica tendeix a provocar danys als seus propis fills que poden ser iguals als que ells van rebre, el trauma es repetiria en la següent generació”.

REVIURE EL PASSAT La Maria (40) és mare de dos nens. El primer el va tenir amb la seva exparella i el petit sent família monoparental. Reconeix que al tenir fills ha recordat situacions de la seva infantesa. La Maria va néixer fruit d’una violació quan la seva mare tenia 18 anys. “Ella sentia que m’estimava però alhora jo era el resultat d’una experiència que ella odiava. Era molt jove i no estava preparada per cuidar-me, per això els meus avis van agafar les regnes de la situació”, explica. Llavors tenia l’atenció dels seus avis i tiets, encara que el que ella desitjava i necessitava era l’atenció de la seva mare i en rebia poc més que indiferència.

Explica que quan es va divorciar va ser capaç d’entendre-la i perdonar-la per totes aquelles coses que sentia quan era petita: “Reclamava atenció a

la meva mare i ella no me la podia donar. El meu raonament llavors era «No passes temps amb mi, això em fa mal; si em fas mal és que no m’estimes»”. Anys després, i salvant les distàncies, el seu divorci feia que el seu fill no pogués estar amb qui volia, que hagués d’adaptar-se a una nova situació que d’entrada li resultava dolorosa. “Em vaig posar en el paper de la meva mare i vaig entendre encara més les circumstàncies que ella va haver de viure. Va ser el moment en què vaig perdonar-la i alhora demanava perdó al meu fill pel que estava vivint”, recorda.

TIRAR ENDAVANT Arran del divorci la Maria estava desemparada, vivint lluny de la família, sense casa ni feina, i patia per si perdia la custòdia. Està convençuda que l’experiència que va viure amb la seva mare i sobretot la decisió dels seus avis de cuidar-la –assegura que la seva àvia va ser com una mare per a ella– van fer que es decidís a tirar endavant fos com fos: “Estava convençuda que me’n sortiria donant-li al meu fill el que necessitava, amor i seguretat”.

Malgrat que el trauma tendeix a transmetre’s entre generacions si no

es fa res per evitar-ho, Carlos Pitillas Salvá no és determinista i afirma que hi ha dos factors que poden prevenir el fenomen de la transmissió del trauma.

En primer lloc, quan els pares són capaços de generar un entorn segur per als seus fills perquè creixin sense reproduir el trauma. “Són persones que possiblement han fet teràpia amb un professional, i han reflexionat sobre la seva pròpia història. Conscients que podrien influir negativament en els seus fills, fan el possible per protegirlos dels seus propis traumes”, explica el psicòleg.

L’altra possibilitat és que l’adult al llarg de la seva vida hagi establert noves relacions que han sigut estables i segures i que l’han anat curant. Després d’unes relacions insegures amb què se sentia amenaçat o en perill, és capaç de relacionar-se amb altres adults, amics, la parella o la comunitat sentint-ne el suport, sabent-se acceptat i reconegut. Això és el que li ha passat a la Maria, que ha sabut aprofitar l’amor i el testimoni de la seva àvia, la sororitat d’altres dones, el suport que ha rebut d’amigues i en l’àmbit familiar. “He canalitzat tot aquest amor i el transmeto als meus fills”, conclou satisfeta. ✖ 31

07

2021

aracriatures

HORMONES, GUIX, ETC.

ENS AGRADA QUE ENS ENGANYIN

E

Els nostres fills consumeixen un munt de productes audiovisuals que, des d’una perspectiva de gènere, són una desgràcia. Des de l’opinió de youtubers sense res al cap, però amb milions de seguidors, fins a sèries de televisió que, d’acord amb els estudis d’algunes especialistes en la matèria, com Maddalena Fedele i altres, continuen escampant l’estereotip masculí de l’agressiu dolentot però amb bon cor, i el femení de la noia responsable i tendra que inicia el noi en el camí de la comunicació íntima. D’alguna manera, diuen, s’està reivindicant el mite romàntic que estimar és patir.

Trobo que està bé valorar una novel·la o un producte audiovisual des d’una perspectiva de gènere i posar en evidència aquestes idees. Més que res, per donar eines de reflexió als consumidors. Però aquestes sèries ¿són com són perquè els guionistes són una colla de masclistes, o perquè busquen sense miraments connectar amb un públic que ho és? Élite, una sèrie de gran èxit entre els adolescents, sembla ben bé feta des del criteri de respondre als somnis i deliris dels seus espectadors i, en definitiva, als seus mites i valors. Si a milions d’adolescents els agraden els diners, i resultar atractius, i el sexe i la disbauxa, fem-los una sèrie a mida. Com que ens agrada que ens enganyin, fem un món en què els protagonistes, adolescents, siguin de família rica, però on hi hagi algun pobre per donar sentit a la riquesa. Fem que cardin tant com voldrien. I fem que no hi hagi més món que el de les relacions personals. Élite passa en una escola de rics, però de l’estudi ni se’n parla. Tothom és guapo. Les dutxes són com saunes de pel·li porno, i a les

aracriatures

31

07

2021

DAVID CIRICI Escriptor i professor

festes es beu xampany i s’hi va vestit com per a la festa dels Oscars. El món real no interessa. Els únics problemes són els triangles amorosos i els desenganys. No hi ha angoixa davant el futur, no hi ha res que connecti l’espectador amb la vida real, amb el món tal com és. Fins i tot els adolescents que no s’empassen aquests somnis de riquesa i sexe sense aturador, poden quedar atrapats per un producte com aquest, gratificador i fàcil de consumir com uns ossets de goma ensucrada.

Però hi ha un abisme conceptual entre les britàniques Sex education i Skins, i la nordamericana Euphoria, plenes de conflictes reals i, en definitiva, de veritat, i un producte com Élite, pensat perquè la gent no pensi. És la diferència entre els continguts progressistes i els més conservadors i reaccionaris. ✖

GETTY

07

Els abusos sexuals en la família són un gran tabú. Recollim el testimoni d’una adulta de qui el pare va abusar fa 30 anys i el de la mare d’una menor que ha passat pel mateix fa poc

Infància EL TERROR MÉS SILENCIAT

L

PALOMA ARENÓS

08

m’amenacen, em diuen que els draps bruts es renten a casa i el dia del judici ràpid testifiquen en contra meva dient que tinc una malaltia mental i presenten els meus informes mèdics, sense cap consentiment meu. Al jutjat els accepten sense comprovar-ne la veracitat ni verificar el meu estat de salut i la meva vida com a mare present que sempre ha fet costat als fills, a l’escola, amb els amics, els cosins...”, lamenta l’Anna. Finalment, el jutjat dona una guarda als avis perquè es facin càrrec de la neta cada tarda des de la sortida de l’escola fins a les 20.30 h i caps de setmana alterns. Els vespres i l’anada matinal a l’escola els passa amb la mare, que continua vivint amb el fill petit. “El meu marit va buidar els comptes familiars i ens va deixar sense res i vam haver de recórrer al Banc dels Aliments durant mig any”, recorda. Era un moment en què no treballava per una baixa per depressió.

LA NENA NO VOL ELS AVIS L’Ariadna li explica: “Els avis em diuen que no parli més dels abusos i que digui que tot ha sigut un somni. Que si ho continuo explicant, destrossaré la família i en tindré la culpa”. Una interlocutòria restringeix les visites al punt de trobada. Els avis recorren, guanyen i, segons lamenta l’Anna, “obliguen la nena a mantenir videoconferències amb son pare”. El 28 de maig del 2018 la Unitat d’Abusos a Menors (UFAM) de Sant Joan de Déu emet un informe –al qual ha tingut accés aquest diari– que exposa que “els abusos són probables i que la menor els ha d’haver patit per explicar-ho com ho fa” amb tant detall. El febrer del 2019 l’Equip d’Assessorament Tècnic PeC. CALDERER

L’1 de desembre del 2017 l’Ariadna [nom fictici], de 9 anys, va reunir tot el valor que va poder i, quan tots dormien, va despertar la seva mare, l’Anna [també nom inventat], al seu pis de Manresa i li va confessar uns fets amb càrrega de bomba atòmica. “Mama, el papa em toca”. “El papa em toca malament perquè quan li dic que pari no para”. “Em toca per sota de les calcetes. Em fa l’amor amb la mà”. La mare va quedar en xoc, la seva primera reacció –habitual, en aquests casos– va ser negar el que deia la filla (“El papa t’estima i sempre et fa moltes pessigolles”) i va intentar tornar a dormir.

L’Ariadna va persistir aquella mateixa nit: “Mama, no puc més. Això s’ha d’aturar”. Els detalls de la menor eren esfereïdors, sa mare la va escoltar atentament i, aquest cop, se la va creure de seguida. “Era tan greu i detallat que no s’ho podia haver inventat. Jo no sabia què havia de fer, com gestionar-ho, perquè era molt gros, però sí que tenia clar que l’havia de protegir a ella i al meu fill de 5 anys”, recorda. En aquell moment, l’Anna patia una depressió severa i estava en tractament mèdic. L’endemà, quan el marit ja era a la feina, va portar els nens a escola, va contactar amb una coneguda que treballava als Mossos d’Esquadra, li va explicar la situació i a partir d’aquell moment va començar una espiral de dolor, complexitat institucional i un calvari emocional de quatre anys del qual encara no ha sortit.

L’Anna va presentar la denúncia contra el seu marit, que va ampliar en dies posteriors perquè la menor va explicar més abusos (a la dutxa, a l’habitació...). Els Mossos d’Esquadra el van detenir, passa un dia al calabós i es fa un judici ràpid. La sentència, a la qual ha tingut accés el Criatures, dicta una ordre d’allunyament de 1.000 metres respecte a la filla, tot i que el deixa lliure. La depressió que ja hem dit que patia la mare va ser una dificultat afegida en tot el procés. “Els avis paterns

nal de Barcelona emet un segon informe –també consultat pel Criatures– que descriu que la declaració de l’Ariadna “és creïble i sense fabulació”.

Per la seva banda, l’Anna denuncia un “desemparament institucional de l’EAIA [Equips d’Atenció a la Infància i Adolescència] del Bages, cada cop que la nena mostrava el seu malestar”. La menor en aquell moment s’autolesionava sovint i es va arribar a tirar escales avall, i fins i tot es va trencar el peu.

El juny del 2019 la menor s’escapa de l’escola i, amb crosses i enmig d’una tempesta, es presenta a la comissaria dels Mossos de Manresa demanant auxili perquè volia interposar una denúncia contra els avis. Els agents truquen a la mare i l’adrecen als jutjats.

Després d’una exploració, el jutjat de guàrdia conclou que “no hi ha cap motiu perquè no vagi amb els avis”.

L’agost del 2019 “s’anul·la l’ordre d’allunyament del pare a la menor en estranyes circumstàncies, ja que els Mossos no saben qui ho ha autoritzat i firmat”, segons la mare. Tres dies més tard, se sobreseu el procés d’abusos “per manca de proves”, segons consta. Mentre la mare és de vacances a Andalusia amb la filla, que ja té 11 anys, l’avisen des dels jutjats que torni a Manresa. La informen que li prenen la tutela dels fills perquè no està capacitada psicològicament, segons conclou la sentència. Donen la guarda del petit als avis i a la nena l’envien a un centre de menors del Vallès Oriental. “A la víctima d’abús sexual la castiguen i la tanquen, allunyant-la de mi i el germà, l’escola i els amics, el seu entorn se-

gur”, lamenta, desfeta. La mare té un règim de visites d’una hora setmanal amb vigilància i una trucada de cinc minuts, supervisada, per a cada fill.

L’Ariadna viu en aquest centre des de l’agost del 2019 fins al juny del 2021 –amb tota la pandèmia pel mig– “amb un contacte mínim” amb la mare, “però continuat per part de la família paterna, que l’angoixa”. “El nen ha acabat vivint amb el seu pare”.

INFORMES DE L’EAIA Es dona el fet que en l’informe de desemparament l’EAIA el qualifica “d’immadur i poc conscient de les necessitats del fill”, segons ha comprovat el Criatures. La menor surt del centre després de reconèixer en una carta manuscrita que “s’ha inventat els abusos del seu pare”, segons detalla l’Anna. Ara mateix viu amb el pare i el germà, sense que, a mitjans de juliol, la mare n’hagi estat informada oficialment. L’equip d’assessorament legal de l’Anna assegura: “En els anys que portem com a gabinet jurídic, mai havíem vist un cas tan flagrant de maltractament institucional i d’incompliment constant de la sentència, sobretot pel que fa al règim de visites dels fills”.

La interlocutòria del novembre del 2020 del jutjat de primera instància 7 de Manresa regula quina ha ser la relació del fill amb l’Anna. La sentència valora “mantenir el contacte regular amb la mare a través d’un punt de trobada unes hores cada setmana, 31

07

2021

aracriatures

GETTY

L’ARA OFEREIX UN LLIBRE SOBRE LES FESTES POPULARS DE CATALUNYA QUE TÉ EN PATUFET COM A PROTAGONISTA ‘Patufet, on ets? Busca’m per les festes populars’ es pot aconseguir a la botiga web de l’ARA i als quioscos de la demarcació de Barcelona i Girona del 4 al 17 d’agost

amb la finalitat d’anar normalitzant la relació materno-filial, ja que l’últim informe mèdic del 28 d’agost del 2020 no valora cap incapacitat psíquica actual de la mare per assumir el seu paper maternal”. De l’informe semestral de seguiment de l’EAIA del Bages del 15 de desembre se’n desprèn que l’Anna “es presenta com una mare activa, propera i afectuosa amb els seus fills”, però, per ara, el fill no pot conviure amb la mare.

El síndic de greuges, Rafael Ribó, que està al cas d’aquesta situació, demana a l’EAIA que “en interès superior de l’adolescent es garanteixi la derivació de la família a un recurs especialitzat extern per iniciar un treball terapèutic integral amb tots els seus membres, per intentar establir dinàmiques familiars que optimitzin la situació i la relació dels infants amb els dos progenitors i el seu benestar present i futur dins del marc familiar”.

EL CAS DE MAR MOLEÓN Qui coneix molt bé aquesta mena de trasbals vital és Mar Moleón (a la fotografia), una veïna del Baix Empordà de 43 anys, que dels 4 als 15 anys va patir abusos sexuals continuats per part del seu pare, amb unes seqüeles emocionals duríssimes (baixa autoestima, autodestrucció, desconfiança cap a tothom, tones de culpa, hipersensibilitat...) i problemes de salut recurrents, fins a afrontar un procés terapèutic, en el qual encara treballa constantment.

aracriatures

31

07

2021

A partir de la seva experiència personal, Moleón s’ha autoeditat el llibre La voz escondida en el silencio. Cómo superar el abuso sexual infantil, amb l’objectiu que les persones que han patit abusos sexuals durant la infància “comprenguin per què han arrossegat les seqüeles que això comporta i puguin alliberar-se’n”.

Moleón defensa que els que han patit abusos “no són víctimes, sinó supervivents, perquè és millor una paraula positiva, que t’empodera perquè ho has superat; víctima et posa en una situació de vulnerabilitat que t’empetiteix”.

L’autora exposa que “un infant de qui abusa un referent familiar –un pare, un avi...– que l’havia d’haver cuidat no pot fer-hi res”. “No pot escollir, tot i que la culpa se’l mengi viu, no és responsabilitat seva. No pot sentir-se mai còmplice ni partícip perquè no hi ha voluntat, sinó un cruel i desproporcionat abús de poder”.

Moleón va creure sempre, erròniament, que sa mare n’estava al cas. I fins que no ha sigut gran i ha fet un profund procés terapèutic no ha sigut capaç de parlar-ne amb ells. “Ella no en tenia ni idea, del que passava, perquè el meu pare era molt amorós amb ella i un depredador amb mi. Ens hem perdonat i ella també està fent el seu procés. El més fort és que he conviscut amb una dualitat constant: anava a escola i anava a dormir i potser el meu pare venia al llit i em tocava. El teu cos i la teva ment es dissocien per sobreviure”, conclou. ✖

“Patufeeet, on eeets?” “A la panxa del bou, que no hi neva ni plou”, respon en Patufet del conte tradicional. Al llibre que ofereix l’ARA en Patufet també s’amaga, però en molts altres llocs: a la Patum de Berga, a l’Aplec del Caragol de Lleida, al Carnaval de Vilanova i la Geltrú, a l’Aquelarre de Cervera, a les Falles d’Isil... Un dels atractius d’aquest llibre, a més del de permetre conèixer les principals característiques d’aquestes festes, és trobar en Patufet entre la gernació que les celebra.

A més, cal trobar-hi molts més elements. Així, per exemple, a les Falles d’Isil cal trobar la Patufeta, 13 ratolins, un submarinista, una bicicleta, un esquelet... entre moltes altres coses.

Il·lustrat per Hugo Prades i escrit per Roger Roig, és un llibre per entretenir-se, divertir-se i aprendre sobre algunes de les festes més populars de Catalunya.

Editat per Cossetània, Patufet, on ets? Busca’m per les festes populars es pot obtenir per 12,50 € a https://promo.ara.cat/patufet-on-ets i als quioscos de la demarcació de Barcelona i Girona del 4 al 17 d’agost.

09

Un manual ofereix recursos a pares i mares per millorar les capacitats comunicatives i emocionals mentre presencien les competicions esportives dels seus fills i filles

FOTOS: MARC ROVIRA

10

Esport QUAN LA GRADERIA PERD EL PARTIT

Nervis a la graderia EVA GARCIA NAVARRO AMAT EDITORIAL

GEMMA CASTANYER MORA

Una de les conseqüències, que potser pocs imaginaven, que va tenir la suspensió temporal de les lligues de futbol base arran de la pandèmia va ser l’increment de confiança, seguretat i autoestima que va provocar en alguns jugadors. Els compromisos del cap de setmana es van haver de substituir per partits entre un mateix equip amb una graderia més tranquil·la que teixia relacions més enllà d’estar pendents d’un resultat final. “El canvi d’actitud va ser abismal en alguns nens i nenes”, explica Modesto Fraile, coordinador de futbol 7 del CE Vilassar de Dalt, amb més de 23 anys d’experiència amb nens i nenes d’entre 7 i 12 anys. “D’una banda, a la grada hi havia gent somrient, que es relacionava d’una altra manera. No hi havia tensió, ni se sentien crits, ni indicacions als jugadors. De l’altra, els nens estaven distesos, sense la càrrega competitiva, amb l’actitud de voler aprendre de cada error. I n’hi va haver que van millorar molt durant aquelles setmanes. La pausa en la competició ens va permetre treballar altres paràmetres. Va ser tota una experiència que volem estudiar detingudament i que ens va ajudar col·lectivament”, afegeix.

La Federació Catalana de Futbol (FCF) ha portat a terme des del 2012 nombroses campanyes destinades, majoritàriament, a acabar amb la vi-

U

olència física i verbal als camps, fomentar el joc net, la resolució de conflictes, el treball en equip i els hàbits de vida saludable: Joc net, Respecteu la nostra il·lusió, Prou violència al futbol, Zero insults a la grada o +KESPORT han destinat missatges, eslògans i espots publicitaris perquè al terreny de joc hi guanyés el respecte, la diversió i el fair play. Segons dades que publica l’entitat a la seva web, les xifres són positives, amb una disminució del 65% dels incidents entre el públic i una reducció del nombre de targetes grogues i vermelles del 23% i l’11% respectivament (amb dades del 2012 al 2017).

NERVIS A LA GRADERIA Les persistents campanyes de la FCF per intentar erradicar les males praxis al futbol i el treball en valors de molts clubs sembla que encara no són suficients, perquè setmana rere setmana hi ha actituds impròpies als terrenys de joc. Sense arribar a la violència verbal o física, els crits, les indicacions als jugadors, els retrets als àrbitres o els aplaudiments quan l’equip contrari comet un error són massa habituals, per exemple, en partits de futbol formatiu inicial, amb prebenjamins i benjamins, de 6 a 10 anys. “Les campanyes que fa la FCF es porten a terme des del raonament. I, tot i entendre el missatge, quan arriba el partit molts adults es transformen. En aquell moment se’ls desboca la part emocional de manera descontrolada, i és quan apareix la ràbia, la ira o la por.

No som emocionalment intel·ligents i no aprenem a prendre’ns la distància que requereixen aquest tipus d’esdeveniments”, afirma Marta Eroles, psicòloga, coach d’alt rendiment esportiu i experta en educació emocional.

Són molts els factors que incideixen en el fet que els ambients a les graderies no siguin els més adequats: els ascensos i descensos a categories molt joves, els fitxatges entre clubs premiant les famílies amb regals o descomptes a la quota, la rèplica de la normativa de les lligues adultes en la base (en el cas del futbol), les frustracions que les famílies projecten en els seus fills, el dèficit en educació emocional, el conta-

gi de l’estat anímic del company de grada, la poca acceptació col·lectiva de l’error, etcètera. “La bola de neu s’ha anat fent més i més grossa. Els primers anys que jo entrenava, els nens venien sobretot a divertir-se. Ara s’hi barregen molts altres objectius, contaminats per la mirada adulta, que no els pertoquen per a la seva edat”, afirma Fraile. “Però em nego a acceptar que no es puguin corregir moltes d’aquestes dinàmiques”, afegeix.

ESTRATÈGIES I RECURSOS Per millorar i potenciar un ambient positiu en la pràctica de l’esport dins la família, a l’escola i en les competicions, Eva Garcia Navarro, màster en coaching a l’Escola Europea de Coaching i màster en ecologia emocional a l’Institut d’Ecologia Emocional, acaba de publicar Nervis a la graderia (Amat Ed.), un manual amb estratègies i recursos per potenciar i millorar les capacitats socials, emocionals i comunicatives de les persones que acompanyen criatures que practiquen algun esport, ja sigui d’un nivell alt de competició o no: “Molt sovint funcionem per hàbits i no ens adonem d’allò que estem dient o fent. Si el del costat crida, jo també ho faig perquè sempre s’ha fet així. Les emocions desadaptatives, en moments de tensió, s’encomanen”, explica l’autora. El llibre, que és molt llegidor, ofereix idees, exemples i consells per generar bones sinergies tant en clubs i escoles esportives com dins el nucli familiar. A més, convida a la reflexió a partir de breus qüestionaris i històries: “Cal que no perdem l’objectiu pel qual els nostres fills participen en una activitat esportiva, i prioritzem els valors de solidaritat, respecte, compromís o perseverança al fet de guanyar un partit o realitzar una bona acció individual”, apunta.

Perquè la lectura arribi al màxim de famílies possible, Eva Garcia Navarro treballa perquè els clubs regalin el llibre en el moment de fer la inscripció. Altres propostes són tallers i xerrades per als pares i mares mentre es fan els entrenaments. “Sabem que és una feina a llarg termini però cal treballar l’educació emocional al terreny de joc i començar a trencar amb aquests ambients, que, sobretot, perjudiquen nens i nenes cada vegada més petits”, conclou la coach i especialista en educació emocional. ✖ 31

07

2021

aracriatures

ara

Did you know?

kids

Ants are one of the world’s strongest creatures in relation to their size. They can carry heavy objects and work together to move bigger ones as a group Textos:

CRISTINA SERRET

Vocabulary

Il·lustracions:

MARTA CAYUELA

Les formigues

ants: formigues everywhere: a tot arreu strongest: les més fortes size: mida carry: transportar heavy: pesants

Les formigues són uns insectes fascinants. Viuen en colònies, sovint de milers d’individus, i s’organitzen de manera precisa. Al cau, cadascú sap què ha de fer, quan i de quina manera.

Funcionen com un engranatge perfecte! Avui ens les mirem amb lupa Com són?

Segur que alguna vegada t’has quedat parat observant les formigues. Si t’hi has fixat bé, potser deus haver vist que aquests insectes tenen sis potes llargues i primes i dues antenes. El seu cos està format per un abdomen allargat, amb una part més estreta, anomenada cintura.

Les formigues solen ser de color negre, però també n’hi ha de vermelles.

On viuen?

Les formigues viuen en colònies, o grups d’individus, dins dels formiguers. Són unes arquitectes excel·lents, capaces de construir galeries, túnels i cambres. A més, els formiguers tenen diverses entrades i sortides. Quan arriba l’hivern, les tapen i passen els mesos

aracriatures

31

07

2021

freds a l’interior. A la primavera, obren les portes i surten a buscar aliment.

Què mengen?

Hi ha formigues que s’alimenten exclusivament de fulles, llavors o nèctar de les flors. D’altres, però, són carnívores i caçadores, i mengen restes d’altres animals.

En aquest sentit, els agrada molt el nèctar que segreguen algunes classes de pugó, uns insectes que s’alimenten amb la saba de les plantes.

Què fa cadascuna?

Al formiguer cada individu té una missió. Les obreres s’encarreguen d’anar a buscar el menjar i tenir cura del cau. Els mascles són els encarregats de fecundar les reines, que són les que ponen

els ous. I les formigues soldat defensen el formiguer i la resta de formigues quan senten una amenaça.

també es comuniquen amb el tacte, a través de les antenes o altres parts del cos.

Com es comuniquen?

Per què es diu que són un superorganisme?

A través de la química! Les formigues segreguen unes substàncies, anomenades feromones, que són com un rastre que les altres poden seguir. És per això que molt sovint les veus caminant en filera: estan seguint el rastre de les feromones. De vegades

Hi ha investigadors que, després de passar molt de temps observant les formigues, han considerat que les colònies són superorganismes. És a dir, que funcionen com si fossin un sol ésser, format per moltes cèl·lules, que serien

les formigues. És una manera de dir que aquests insectes són capaços d’organitzar-se amb total precisió.

No ants in Ant-arctica Ants are found everywhere on the planet except for Antarctica, Greenland and Iceland

11