«
Els germans Oliver de Boteller eran partidaris de Carles III i van lluitar amb les armes
»
l’octubre de 1664.[14] Es féu monjo cistercenc al monestir de Benifassà del qual fou síndic a València i, posteriorment, el 1704, abat. Com els seus germans, prengué partir per Carles III l’Arxiduc que el nomenà membre del seu consell secret.[15] Amb l’ocupació del País Valencià es retirà a Barcelona on morí l’any 1731.[16]
distingí en el setge de Barcelona de l’any 1694. Assistí a les corts de Barcelona de l’any 1701 i, el 1703, formà part de la comissió destinada a pressionar Felip V perquè atengués diverses reclamacions dels catalans sobre arbitrarietats i abusos de poder, reclamacions que el Borbó defugí. També pertanyé a la comissió que per ordre expressa de Felip V havia de fer esmenes en les còpies del testament de Carles II, arxivades a Barcelona, però es negà a fer-les cosa que li suposà la inhabilitació per ocupar càrrecs polítics.[11] Abraçà amb convicció la causa del rei-arxiduc i Carles III el premià, en les corts de Barcelona del 1705-1706, amb el títol de vescomte de Camp-redó que, el 13 de febrer de 1707, li fou millorat pel de comte.[12] El 22 de gener de 1713, quan l’arxiduc Carles ja s’havia allunyat de Catalunya, el Consell de Cent li confià, junt amb d’altres persones, la missió d’entrevistar-se amb el comte de Stampa, conseller d’Estat, per ferli avinent l’abandó en què l’arxiduc havia deixat els catalans. Malgrat la seva edat avançada, s’allistà com a capità a la Coronela i morí defensant Barcelona, l’11 de setembre de 1714.[13] Gregori nasqué a Tortosa
Foto antiga del Palau d’Oliver de Boteller, a Tortosa
Jacint fou batejat a la catedral tortosina el 25 d’abril de 1671.[17] Fou partidari, com la resta de la família, de Carles III la causa del qual defensà amb les armes a la mà, per aquest motiu el rei-arxiduc el premià amb els títols de vescomte d’Oliver, el 1706, i marquès d’Oliver, el 1724.[18] Entrà a formar part de les Juntes del govern provisional de Catalunya i participà activament en l’organització i resistència de Barcelona. El dia 11 de setembre formava part, entre d’altres prohoms, del grup enca-
19
rregat de la custòdia de la bandera de Santa Eulàlia i quan Rafael Casanova la deixà anar en caure ferit, fou ell qui l’engrapà. També intervingué en la capitulació de la ciutat, essent ell, junt amb Marià Duran, el que la negocià amb el duc de Berwick.[19] Ocupada Barcelona s’exilià a Viena i hi romangué fins els darrers anys de la dècada dels quaranta en què retornà a Catalunya.[20] Fixà la residència a Barcelona on atorgà testament, el 28 de setembre de 1747, i hi morí, en una data posterior a la
TAG
Desembre 2001