Page 1


D’AQUESTA PRIMERA EDICIÓ DE

L’INSTITUT QUÍMIC DE SARRIÀ 1905-2005 de Lluís Victori i Companys, SJ, SE N’HA FET UNA IMPRESSIÓ ESPECIAL LIMITADA DE 100 EXEMPLARS, A SABER:

DE L’I AL XXV

EXEMPLARS, DE 26 X 21 CM., SOBRE PAPER ESPECIAL ACONDASILK, DE 170 GR., DE LA CASA ACONDA PAPER, S.A., NUMERATS AMB XIFRES ROMANES, RELLIGATS AMB TELA I SIGNATS PER L’AUTOR.

DE L’1 AL 75

EXEMPLARS, DE 26 X 21 CM., SOBRE PAPE ESPECIAL ACONDASILK, DE 170 GR., DE LA CASA ACONDA PAPER, S.A., NUMERATS AMB XIFRES ARÀBIGUES, RELLIGATS AMB TELA I SIGNATS PER L’AUTOR.

EXEMPLAR NÚM.


Lluís Victori i Companys, S J

1905 2005

L’INSTITUT QUÍMIC DE SARRIÀ

Barcelona 2005


COBERTA FOTOGRAFIES ARXIU IQS © PEL TEXT, LLUÍS VICTORI I COMPANYS, SJ © 2005, INSTITUT QUÍMIC DE SARRIÀ PRIMERA EDICIÓ SETEMBRE DE 2005. IDEA DEL PROJECTE: CONSELL DIRECTIU IQS VIA AUGUSTA 390 08017 BARCELONA REALITZACIÓ: EDICIÓ A CURA DE RAMON BALASCH DIRECCIÓ D’ART / DISSENY GRÀFIC JORGE COLOMBO – CLIPMÈDIA COMUNICACIÓ

FOTOGRAFIA: ARXIU GRÀFIC IQS ALTRES ARXIUS PAPER ACONDASILK, PER GENTILESA D’ACONDA PAPER, S.A. IMPRESSIÓ: IMPRESSIÓ ÒFSET DERRA JOAN D’ÀUSTRIA 66 08005 BARCELONA ISBN. 84-609-6790-5 D.L. Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra por qualsevol mitjà o procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.


sumari

Pròleg ............................................................................................................11 Introducció....................................................................................................13 Capítol 1. Protohistòria de l'IQS (1905-1916)................................................15 Capítol 2. Fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1939)............................31 Capítol 3. Transformació i creixement de l’IQS (1939-1957) ........................53 Capítol 4. Etapa de consolidació i maduresa (1957-1991) ...........................73 4.1. Introducció..................................................................................74 4.2. Aspecte institucional .................................................................75 4.3. Pla d’estudis...............................................................................83 4.4. Instrumentació científica ...........................................................93 4.5. Actuació dels estudiants ...........................................................99 4.6. Fundació Patronat d’Empreses de l’IQS ..................................104 4.7. Fundacions i llegats .................................................................106 Capítol 5. L’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005) .....................119 5.1. Introducció................................................................................120 5.2. Inspiració ignasiana del Centre ...............................................125 5.3. Diversificació de titulacions ....................................................128 5.4. Obertura a l’exterior.................................................................137 Capítol 6. Ideari del Centre..........................................................................141 6.1. Introducció................................................................................142 6.2. Formulació de la Missió...........................................................143 6.2.1. Missió universitària al servei de la fe...............................143 6.2.2. Missió universitària de promoció de la justícia ................144 6.3. Objectius per a un millor compliment de la Missió ................145 6.3.1. Formar els alumnes per a la reflexió.................................145 6.3.2. Tenir cura de forma preferent de les relacions humanes....147 6.3.3. Educar en l'hàbit de saber avaluar ....................................148 6.3.4. Educar en el discerniment .................................................149 6.3.5. Educar d’acord amb la tradició de l’IQS ............................150

9


sumari

Capítol 7. Conclusió................................................................................................153 Apèndix ...................................................................................................................161 I. Autoritats de l’IQS al curs 2004-2005 ..................................................................163 Patronat de la Fundació IQS Consell Directiu Autoritats acadèmiques Caps de Departament II. Doctorats Honoris Causa concedits per l’IQS .....................................................164 III. Medalles P. Vitoria concedides per l’IQS ...........................................................169 IV. Padrins de Promoció de l’IQS .............................................................................171 Bibliografia .............................................................................................................172 Memorabilia del P. Eduardo Vitoria....................................................................175 Pròleg de l’autobiografia manuscrita inèdita del P. Eduardo Vitoria.......................177 Reproducció facsímil El Laboratorio Químico del Ebro (Madrid 1906) ..............183 Reproducció facsímil El Instituto Químico de Sarriá (Barcelona 1919) ..............205

10


pròleg

Les línies que segueixen intenten ser un record de les persones que han anat escrivint la història de l’IQS al llarg dels seus cent anys d’existència. El sistema que he utilitzat ha estat partir dels esdeveniments que han anat marcant les fites d’aquests cent anys i fer-hi intervenir els seus protagonistes; els he situat en les seves coordenades d’espai i temps, dins la història del nostre país i dins l’entorn científic de cada moment. Ja des d’aquest instant vull excusar-me de qualsevol oblit involuntari. He anat omplint aquesta història amb anècdotes que en fan més amena la lectura i, alhora, ens fan veure la faceta més humana de les persones. Crec també que aquesta manera de fer representa prendre’s la vida amb un cert humor, cosa molt necessària avui dia i molt bona per a la salut. Força d’aquestes anècdotes les he viscudes personalment en els meus llargs anys de docència a l’IQS. D’altres vaig tenir el plaer d’escoltar-les de llavis dels qui les havien viscut al costat dels PP. Vitoria i Gil. Vull esmentar en primer lloc el Germà David Riera, col·laborador incansable dels dos primers Directors i font inesgotable de records sobre fets anecdòtics de la vida de l’Institut. Igualment vull fer esment de les interessants converses mantingudes amb els PP. Galmés, Sanz Burata, Ferrer Pi, Montagut, Queralt i Barrera, amb qui he tingut la sort de compartir Comunitat durant una gran part dels meus gairebé 50 anys de vida a la Companyia de Jesús. També vull agrair aquí a D. Bernardo Ferrández, excel·lent cuiner i molt bon amic, el fet que m’ha aportat una gran quantitat d’informació sobre la infraestructura existent durant els primers anys de vida del Centre. He de fer una menció especial de l’alumne de doctorat del nostre Departament, Sergi Colominas, que amb una gran il·lusió i una gran professionalitat ha preparat l’abundant material fotogràfic que apareix en aquest llibre: són moltes hores de dedicació que es fan creditores de la meva més cordial felicitació i agraïment. Finalment vull advertir que l’estil és molt familiar, lluny de qualsevol pretensió literària, ja que per a mi l’IQS ve a ser una ampliació del meu àmbit de família. En efecte, quan als 20 anys vaig entrar a la Companyia de Jesús, vaig viure de 1955 a 1957 a Roquetes, mentre hi

11


pròleg

feia el Noviciat. Allà assistia a classe cada dia a aquella mateixa aula en la qual 50 anys abans impartia les seves classes el P. Vitoria. Després, des de 1961, han estat 44 anys ininterromputs de docència a l’Institut i, d’aquesta forma, l’IQS que va ser testimoni dels meus primers passos com a professor ara està contemplant ja la meva jubilació. Per tots aquests motius vull deixar ben clar que per a mi ha estat un gran plaer repassar la història d’aquesta Institució, que en el fons ha representat reviure una bona part de la meva vida. L’Autor

12


introducció

El 1905 el P. Eduardo Vitoria SJ, fundava a Roquetes (Tarragona), al costat del Seminari que els jesuïtes de la demarcació eclesiàstica corresponent a l’antiga Corona d’Aragó tenien a Tortosa, el Laboratori Químic de l’Ebre. Aquest Laboratori Químic l’any 1916, per raons que comentarem més endavant, es va traslladar a Sarrià, una petita vila dels voltants de Barcelona. El canvi d’ubicació va comportar també un canvi de nom i va passar a anomenar-se Institut Químic de Sarrià (IQS). Encara que, com es veurà després, aquest aparentment simple canvi de domicili va significar a curt termini canvis més profunds d’enfocament en l’inicial Laboratori Químic, no existeix cap dubte que l’actual IQS és el fruit d’aquella llavor que el P. Vitoria va sembrar el 1905. Com tot ésser viu, la llavor va brotar, va créixer i ha anat evolucionant i adaptant-se al seu entorn. Però l’ésser viu perdura en la seva identitat i, per tant, sembla totalment lògic que l’any 2005 es celebri el centenari de la fundació de l’Institut Químic de Sarrià. En el fons aquesta efemèrides segueix la mateixa filosofia del fundador quan afirmava el 1955, en justificar la celebració del cinquantenari de l’IQS, que

“el Laboratori Químic de l’Ebre i l’Institut Químic de Sarrià eren dues realitats inseparables, ja que el primer era el fonament del segon” i, per tant, “l’IQS és el continuador del Laboratori Químic de l’Ebre”.1 Encara que tota divisió resulta arbitrària, l’estudi de l’evolució d’aquest Institut al llarg dels seus 100 anys d’existència, s’ha dividit en cinc períodes: un primer període va des de 1905 fins a 1916 i es pot definir com la protohistòria de l’IQS; un segon període, titulat fundació i primera etapa de l’IQS, que abasta des de 1916 fins a 1936, coincideix bàsicament amb els anys de direcció del P. Vitoria, i acaba de forma violenta, a causa de l’esclat de la guerra civil espanyola. En aquest període cal incloure els quatre anys de 1932 a 1936 que, com es veurà després, des del punt de vista jurídic, va ser Director de l’IQS D. Juan José Muñoz. Un tercer període, que es pot qualificar de transformació i creixement, abraça des de 1939 fins a 1957 i coincideix bàsicament amb els anys de govern del P. Salvador Gil, successor del fundador; un quart període, que es pot anomenar de consolidació i maduresa, abasta de 1957 a 1991, i comprèn el govern dels PP. Pere Ferrer Pi i Miquel Montagut i gran part del govern del Dr. Miquel Gassiot; i un cinquè període que inclou la vida de l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (URL), des de la seva fundació el 1991 fins als nostres dies. Aquest últim període, en línies generals, coincideix amb el govern del Centre per part del Dr. Enric Julià.

13


capítol protohistòria de l’IQS (1905-1916)

primer


capítol I.

El Fundador de l’IQS als 90 anys d’edat

El dia 1 d’octubre de 1905 iniciava les seves activitats a Roquetes el Laboratori Químic de l’Ebre. Gairebé simultàniament i en el mateix emplaçament van néixer dues obres més: l’Observatori Astronòmic de l’Ebre, fundat el 1904, que està celebrant el seu centenari en ple esplendor, i el Laboratori Biològic de l’Ebre, fundat el 1907, i integrat dintre de l’IQS l’any 1966. El naixement d’aquestes obres cal situar-lo en una època en què el racionalisme científic es presentava com clarament incompatible amb la creença religiosa. En aquest context, a la fi del segle XIX, els Superiors jesuïtes van decidir crear uns Centres d’intel·lectualitat que fosssin en si mateixos un testimoniatge viu que no existeix oposició entre la fe i la ciència. Es va distingir en aquest esforç, amb una gran visió de futur, el P. Lluís Adroer, Provincial dels antics territoris de la Corona d’Aragó de 1897 a 1903 i que va ser qui va concebre la idea i va ser realment el pare de les tres Institucions abans esmentades, encara que, de fet, no les va poder inaugurar, perquè en aquells dies ja havia acabat el seu mandat. Ho va fer el nou Provincial, el P. Antonio Iñesta. A més del seu valor testimonial ja comentat, les esmentades Institucions havien de servir per

16


protohistòria de l’IQS (1905-1916)

formar en ciències positives els joves jesuïtes, que després en el seu treball pastoral havien de saber coordinar els estudis teològics amb els avanços científics. Això explica per què aquestes obres es van fundar a Roquetes, en uns terrenys propietat de la Companyia de Jesús, prop del Seminari jesuític, situat en el barri del Jesús de Tortosa, i permet ja entreveure la transformació que van haver d’experimentar al llarg del temps per orientar-les cap a tota mena d’estudiants. Per tal de posar sòlids fonaments a aquestes Institucions els dirigents de la Companyia de Jesús van enviar diversos jesuïtes, dotats d’una major vocació científica, a formar-se a diferents universitats europees, cosa, d’altra banda, poc corrent en aquella època al nostre país. Per posar en marxa l’Observatori Astronòmic hi van destinar el P. Ricard Cirera, que ja havia estat treballant a la Secció de Magnetisme de l’Observatori de Manila; per al Laboratori Biològic el P. Jaume Pujiula i per al cas que ens ocupa del Laboratori Químic, hi van destinar el P. Eduardo Vitoria. Havia nascut a Alcoi (Alacant) el 25 d’agost de 1864 i, acabat el Batxillerat a València el 1881, va cursar durant quatre anys estudis de Ciències Exactes a la Universitat de Madrid. No va arribar mai a acabar la carrera, perquè, com ell diu a la seva Autobiografia, “la gran il·lusió que al principi vaig sentir (per l’estudi de les matemàtiques) va anar disminuint gradualment, mentre

17


capítol I.

s’accentuaven alhora pensaments i veus interiors que em deien que no era aquell el camí a què Déu em designava”.2 Amb tot, ell mateix diu, parlant de les matemàtiques apreses a Madrid: “que en vaig fer una collita regular”. Amb el temps aquelles veus es van anar fent més clares i finalment, el 1886, va entrar a la Companyia de Jesús. Acabat el període del Noviciat i d’estudi d’Humanitats i Filosofia eclesiàstica, va anar alternant simultàniament, a partir de 1892, l’ensenyament als alumnes del Col·legi de Sant Josep de València i el primer any d’estudi de la Teologia amb els estudis de llicenciatura en Ciències Fisicoquímiques, que va cursar com a alumne lliure a les Universitats de Barcelona i València; es va llicenciar en aquesta última Universitat el juny de 1896 i va ser el primer alumne a llicenciar-se a la Facultat de Ciències de la Universitat de València que s’acabava de crear. Els Professors van celebrar amb goig que el primer llicenciat fos un alumne brillant que va finalitzar els seus estudis amb la qualificació d’Excel·lent i Premi extraordinari. Acabats el 1902 els estudis de Teologia i Espiritualitat, el P. Eduardo Vitoria s’encaminà a la prestigiosa Universitat de Lovaina per cursar-hi els estudis de doctorat. Allà li van reconèixer el títol espanyol de Llicenciatura en Ciències Fisicoquímiques i va ser admès directament al doctorat. En aquella Universitat es va trobar amb un claustre de Professors de gran categoria: entre ells, Charles Blas, Professor de Química Analítica, de qui es deia que era el millor deixeble del cèlebre Remigius Fresenius de Wiesbaden; Paul Henry, de Fisicoquímica, deixeble de Wilhelm Ostwald i, sobretot, aquell que va ser el seu director de Tesi, el gairebé octogenari Professor Louis Henry, investigador de fama mundial en el camp de la Química del Carboni, que va arribar a publicar més de 200 articles científics. Aquest cèlebre investigador va ser per a Vitoria un mestre i un autèntic pare que el va animar en tot moment a superar les dificultats que se li anaven presentant. La seva Tesi Doctoral va versar sobre l’obtenció del tricloropropanol-2, pel mètode aleshores recentíssim que utilitzava els compostos organomagnesians de Víctor Grignard. Una vegada obtingut i registrat l’alcohol triclorat, va sintetitzar molts d’altres compostos orgànics, desconeguts fins aquell moment. Per fi, el dia 22 de juliol de 1904 va llegir la Tesi per aspirar al Grau de Doctor en Ciències; va obtenir del Tribunal la qualificació Plus Grande Distinction, poc freqüent en aquella Universitat.

18


protohistòria de l’IQS (1905-1916)

Abans d’avançar en el relat de la fundació del Laboratori Químic de l’Ebre voldríem fer un parèntesi i aturar-nos en la trajectòria seguida pel P. Vitoria durant el llarg període de formació. Si llegim el breu resum de la seva vida que acabem de presentar podria semblar que el fundador estava predestinat des del començament dels temps a crear l’esmentat Laboratori. No obstant això, el camí que va seguir és ple de sinuositats i de moments en què l’existència de l’actual IQS hauria pogut ser una simple quimera. El 1892, en acabar els estudis de Filosofia eclesiàstica els seus Superiors l’encaminen al Col·legi de València, on va alternant les classes als alumnes amb els estudis d’Astronomia. Sembla clar que a la ment del P. Provincial hi havia el designi de destinar el P. Vitoria a reforçar l’equip de jesuïtes que dirigia l’Observatori Astronòmic de Manila. Aquest Observatori va ser fundat per la Companyia de Jesús el 1865, però el reconeixement oficial se li va atorgar el 1884; estava encomanat als jesuïtes de la Província de la Corona d’Aragó i el 1892 gaudia ja de gran prestigi. Pocs dies després, quan el P. Vitoria ja havia començat a recopilar lli-

19


capítol I.

bres i s’havia posat sota la tutoria del cèlebre astrònom D. José Landerer – que més tard seria un gran benefactor de l’Observatori de l’Ebre – va aparèixer una dificultat imprevista. La legislació espanyola referent als Col·legis privats es va endurir i feien falta títols universitaris per poder regentar-los. En aquella situació el P. Provincial d’aquell moment, P. Jaume Vigo, va pensar en el P. Vitoria i en els seus estudis de Ciències Exactes i li va proposar llicenciar-se en Ciències Fisicomatemàtiques. Ell immediatament va desempolsegar els llibres, però aviat es va desanimar, perquè es va adonar de com havien progressat la Física i les Matemàtiques en aquells anys; a més no trobava cap tutor que el pogués orientar i per les seves obligacions de Professor al Col·legi havia d’estudiar com a alumne lliure i anar traient assignatures a poc a poc. Després havia de simultaniejar els estudis universitaris amb els de Teologia. En aquestes circumstàncies va pensar que, atès que el que es necessitaven eren títols universitaris, podia cursar una carrera de ciències no tan complicada i va escollir la Química. Va influir, sens dubte, en aquesta elecció l’amistat amb un jove

20


protohistòria de l’IQS (1905-1916)

Llicenciat en Ciències Químiques, D. Luis Montesinos, que havia ampliat estudis amb el Prof. Remigius Fresenius en el prestigiós Laboratori de Wiesbaden. Montesinos va ser des d’aquell moment un autèntic tutor per al P. Vitoria i, seguint l’exemple del seu mestre, el va iniciar en el treball experimental al Laboratori, com el millor sistema per entendre la teoria; alhora li va proporcionar obres de consulta estrangeres i li va esbossar els problemes que intentaven abordar en aquell moment els investigadors en el camp de la Química. Al nostre entendre, com es podrà veure a continuació, Montesinos va tenir una gran influència en la manera de treballar del P. Vitoria i, consegüentment, en el sistema de treball que va imposar en fundar el Laboratori Químic de l’Ebre. En l’esmentada decisió d’emprendre la Llicenciatura en Ciències Químiques comença pròpiament la llarga gestació de l’IQS. Resulta curiós llegir el que deia el P. Vitoria en començar els seus estudis: (En arribar a la Facultat) “em vaig trobar, doncs, trepit-

jant un terreny nou, pel qual mai no havia sentit simpatia perquè, tot i que durant el Batxillerat en el Col·legi i després també fora d’ell vaig estudiar la Química dos cops, en tots dos la vaig estudiar malament i sense cap atractiu, perquè llavors se li donava escassa importància i l’alumne passava el curs amb un pur i pesat exercici de memòria, sense tocar amb les seves mans ni un senzill tub d’assaig”. 3 En contraposició amb l’anterior, el P. Vitoria diu de la seva relació amb D. Luis Montesinos: “Vaig guardar sempre uns records molt

grats de tan discret i docte amic, exemplar jove i desinteressat mestre, amb els consells del qual vaig assolir, en breu temps, dominar la meva desagradable situació, fins a canviar-la en fàcil i àdhuc gustosa, amb èxit falaguer i, sobretot, despertant en mi una franca alegria i confiança en el nou estudi, la bellesa i el profit del qual m’havien estat ocults fins aleshores”. 27 Aquí aflora el P. Vitoria experimentador, tal com li havia inculcat el seu tutor. Amb la seva característica tenacitat va assolir que el Rector del Col·legi de València li concedís un local aïllat per instal·lar-hi un petit laboratori “on fer preparacions i assajos que m’ajudessin a entendre millor el que estudiava”. 3 Això és el que va aplicar després en fundar el Laboratori Químic de l’Ebre.

21


capítol I.

A punt d’acabar la carrera, el 1901, l’aleshores Provincial, P. Lluís Adroer, li comunica al P. Vitoria que en acabar la llicenciatura anirà a Lovaina a fer el Doctorat. Però al començament de 1902 les coses es tornen a tòrçer. El P. Josep Algué, en aquells moments Director de l’Observatori de Manila, ha de deixar el lloc per malaltia i, davant aquest greu conflicte, el P. Vitoria és una vegada més el candidat del P. Provincial per ocupar el càrrec vacant. Deixem que el mateix P. Vitoria ens expliqui la situació. (Al començament de 1902), en una de les converses íntimes que vaig tenir amb el R.P. Adroer (que com he dit era P. Provincial) em va dir: “Pare, probablement el necessitaré per a un càrrec de molta transcendència”.“Pare, vostè ja coneix els meus reduïts talents i escassos dots; si amb això creu que puc ocupar el lloc a què em destina, tingui la completa seguretat que posaré tot el meu esforç a complaure’l”.- “Necessito un successor del P. Josep Algué a l’Observatori de Manila i he pensat en vostè; digui’m amb tota confiança si se sent amb ànims per a aquest càrrec; pensi-ho bé i escrigui’m a Barcelona”. La meva sorpresa va ser enorme i li vaig respondre a l’instant: “Si m’ho permet, li diré el que de moment se m’ofereix: d’antuvi queden enterament inutilitzats tots els esforços fets en l’estudi de la Química, que vostè va aprovar des del principi, ja que no tenen cap punt de contacte ni amb l’Astronomia ni amb la Meteorologia... Una altra raó, completament personal, és que no he tingut mai cap afecció als treballs de l’Observatori. Mai no m’ha preocupat la variació de la pressió atmosfèrica, ni la direcció dels núvols ni dels vents, ni les temperatures, ni l’estat elèctric, ni la sismologia; he de començar per adquirir aquest costum i afecció. El mateix dic de l’Astronomia: mai no m’ha atret la curiositat de l’observació astronòmica. A més el meu natural físic no és vetllador i a les deu de la nit em molesta i em domina la son i el cansament del dia; per la qual cosa sóc inepte per a tota mena de treballs nocturns. En canvi, no em molesta matinar, com ho he anat fent habitualment. Per fi, m’espanta la tremenda responsabilitat que suposa el càrrec de Director d’aquell afamat Observatori, on han estat al capdavant persones tan justament de renom com els PP. Frederic Faura i Josep Algué. Aquell que els succeeixi ha de ser, almenys, capaç d’arribar a ser amb el temps una altra llumenera com els Pares que tant han honorat la nostra Companyia. Jo, R.P., no em sento amb forces, ni amb ànims per fer front a una tan aclaparadora responsabilitat. Malgrat tot això, si vostè creu, en les seves crítiques circumstàncies, que sóc jo el que ha de

22


protohistòria de l’IQS (1905-1916)

prendre sobre si aquesta càrrega, aquí em té”. I acabava amb aquestes sentides paraules: “des d’aquest moment renuncio al Doctorat que vostè em va prometre que faria a la Universitat Catòlica de Lovaina i renuncio també a la meva carrera; allò que vostè disposi serà per a mi la voluntat del Senyor”.4 Convençut pels arguments del P. Vitoria, exposats amb senzillesa, amb profunda religiositat i, alhora també, amb una certa habilitat i mà esquerra, el P. Adroer, al cap de pocs dies, li va comunicar que oblidés el que havien parlat i que se n’anés a Lovaina, tal com estava previst. Si el P. Adroer hagués persistit a enviar-lo com a Director de l’Observatori de Manila, possiblement en aquests moments no estaríem parlant dels cent anys de l’IQS. De tot el que s’ha dit sembla clar que Déu, en contra del parer i dels diferents intents dels homes, no volia el P. Vitoria a Manila; el volia a Sarrià. Després d’aquest llarg parèntesi destinat a veure com les circumstàncies de la vida – el P. Vitoria hi veia sempre la mà de la Divina Providència– l’anaven duent a la fundació del Laboratori Químic de l’Ebre, reprendrem la narració cronològica dels fets.

23


capítol I.

Edifici que acollia el Laboratori Químic de l’Ebre

Hem deixat el P. Vitoria a Lovaina, tot just doctorat. D’allà va viatjar a Alemanya, on va realitzar una breu estada per visitar Labora-toris i posar-se en contacte amb proveïdors d’utillatge i de productes químics. Finalment va retornar a Catalunya per dirigir personalment els treballs d’edificació i condicionament del futur Laboratori Químic de l’Ebre; en paraules del protagonista, “per a això vaig disposar de trenta mil duros”,5 quantitat que en aquella època representava una veritable fortuna.

24


protohistòria de l’IQS (1905-1916)

Quan es va inaugurar, l’edifici tenia tres plantes: a la planta baixa es va instal·lar el Laboratori Químic, al primer pis el Laboratori Biològic i a la segona planta es va instal·lar un laboratori de Física, d’existència efímera. La planta baixa comptava amb laboratoris independents per a Química del Carboni, Anàlisi Mineral, Anàlisi Quantitativa, Anàlisi Orgànica i Processos Electrolítics. Tenia, a més, una classe proveïda d’una taula per a experiències de càtedra, una biblioteca i un magatzem de productes i material de vidre i ceràmica. Disposava també d’alguns valuosos aparells, entre ells un refractòmetre Abbe, que va ser el primer a ser utilitzat en un laboratori espanyol. Quan el Laboratori Químic i el Biològic es van traslladar a Sarrià, aquell edifici va passar a ser ocupat per la Revista Ibérica. En aquest primer germen del que havia de ser l’IQS no hi havia pròpiament un pla d’estudis definit. El P. Vitoria alternava les classes teòriques amb la direcció personal del treball dels alumnes al laboratori, i l’adaptava a la capacitat i als focus d’interès de cadascun d’ells. Assistien a les classes fonamentalment els estudiants jesuïtes del Seminari del Jesús de Tortosa, però, a poc a poc, van anar acudint a Roquetes alguns estudiosos que desitjaven compartir els coneixements i sobretot l’experiència del P. Vitoria; fruit dels seus treballs va ser la publicació de diverses tesis doctorals. Per al Fundador el període de Roquetes va ser sens dubte el més tranquil de la seva vida, amb una tasca docent relativament reduïda. Va esmerçar gran part del seu temps en la preparació i redacció d’algunes de les seves obres més importants, que li van suposar, com ell mateix escriu en el pròleg del seu llibre Prácticas químicas para cátedras y laboratorios, “experiències de laboratori moltes i delicades”. Entre aquestes obres cal destacar: 6 Manual de Química Moderna, aparegut el 1910, del qual es van publicar 14 edicions amb més de cent mil exemplars. Catálisis Química, un voluminós llibre de gairebé 600 planes aparegut el 1911, que va merèixer la lloança de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Es tracta de la primera obra en castellà sobre

25


capítol I.

aquest tema, de desenvolupament molt incipient en el moment d’aparèixer el llibre. Pot ser d’interès transcriure un paràgraf de l’autor en el pròleg de l’obra, perquè, deixant a part l’estil retòric de l’època, posa en relleu els sentiments d’un investigador davant una branca de la ciència que dóna els seus primers passos, encara molt incerts. Diu així:

“L’horitzó que s’atalaia des de l’alterós cim de la Catàlisi és dilatat, el camp bellíssim i variadíssim i s’hi pot veure com els éssers de tota la creació, que poblen la terra, són el fonament d’interessants transformacions que sorprenen per la seva continuïtat, per la seva energia, per la seva multitud, per la discreció amb què es realitzen i que ens mouen a exclamar: ‘vivim envoltats de misteris’. No perquè la Catàlisi pertanyi al rang del misteri, ja que en dista moltíssim, sinó perquè el seu estudi està embolcallat encara per espesses foscors que el col·loquen entre els secrets de la natura, per la investigació de la qual tant malden els savis”. Prácticas Químicas para Cátedras y Laboratorios, aparegut el 1912, amb un enorme bagatge d’observació, derivada de la realització per l’autor de totes i cadascuna de les experiències descrites. Diu en el pròleg: “(amb aquesta obra) aplano el terreny de l’experimenta-

ció que per a molts resulta escabrós i desagradable, fent-los gustosa

26


protohistòria de l’IQS (1905-1916)

aquesta part tan bella de la Química, la Química del Laboratori, complement indispensable de la Química teòrica i tan saborós en si que, aquell que el tasta una vegada, no pot desprendre-se’n sense dificultat”. Aquestes paraules tan categòriques de l’Autor seran el segell que imprimirà als estudis de l’Institut que ell va fundar. El Acetileno, aparegut el 1913; comenta l’Autor uns anys després: “Vaig exposar-hi les

aplicacions domèstiques, científiques i industrials i sobretot aquelles que vaig donar per al seu ús en els laboratoris, les quals el van convertir en un nou combustible per als nostres estudis químics, quan falta el gas del carbó, tal com ho van comprovar els onze anys de permanència del Laboratori Químic de l’Ebre, on no vam tenir cap altre combustible que l’acetilè i amb el qual, no obstant això, es van fer còmodament innombrables operacions químiques de tota classe, analítiques i sintètiques, de Química mineral i del Carboni.” En resum, es pot afirmar que els anys de Roquetes van ser de treball madur i reflexiu del fundador, però que alhora van posar de manifest els inconvenients amb què topa un Centre científic, com el que s’a-

27


capítol I.

cabava de crear, pel fet de trobar-se en un lloc apartat, allunyat del món universitari i industrial, és a dir, allunyat del clima necessari per al seu creixement. Aquest va ser el motiu més important que ja, a mitjans 1915, va fer pensar en la conveniència de traslladar el Laboratori Químic de l’Ebre a Barcelona. L’ocasió del canvi, amb tot, la va oferir el trasllat del Seminari dels jesuïtes des de Tortosa a Sarrià.

Taula de laboratori dissenyada pel P. Vitoria i comercialitzada per Giralt Laporta (1910)

28


Destil¡lador continu d’aigua, dissenyat pel P. Vitoria i comercialitzat per Giralt Laporta (1920)

29


capítol fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

segon


capítol II.

El 15 d’octubre de 1916 obre les seves portes el que passa a anomenar-se Institut Químic de Sarrià, donada la seva ubicació en aquest poble, encara no annexionat a Barcelona. S’instal·la en una nau contigua al Col·legi de Sant Ignasi; per la seva construcció a base de columnes i bigues de ferro resultava molt versàtil per a la distribució interior, per mitjà d’envans fàcilment modificables, com s’ha pogut comprovar al llarg de les nombroses reformes que ha sofert el local. La nau constava de dues plantes: a la planta baixa s’hi va instal·lar l’Institut Químic i a la primera planta l’Institut Biològic. Quan els dos Instituts es van fusionar, tot l’edifici va passar a ser l’Institut Químic. Amb aquestes paraules es feia ressò la revista Quaderns d’Estudi de la Mancomunitat de Catalunya, en el seu número d’octubre de 1916, de l’obertura de l’IQS: ‹‹Els PP. de la Companyia de Jesús estan convertint el seu antic Col·legi de Sant Ignasi (en realitat es tractava d’una nau contigua al Col·legi) en esplèndids laboratoris científics i d’ensenyança. El dia primer d’Octubre (de fet, per causa de les vagues de la construcció, va ser el dia 15) obre les seves classes

l’Institut Químic que funcionarà sota la direcció de l’eminent químic, P. Vitoria. Mentrestant els PP. Barnola i Pujiula treballen amb activitat en l’organització de llurs laboratoris de Biologia. ››L’Institut Químic funcionarà des del primer d’Octubre al 21 de Juny, amb set hores de classe diàries: una de lliçó oral i les altres de laboratori. De moment es cursarà principalment la Química pura, que es desenrotllarà en tres cursos... En cada secció es permet que l’alumne es detingui especialment en les pràctiques que facin referència al ram a què vulgui dedicar-se. També s’admet a qui desitgi fer investigacions personals.››7

32


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

33


capítol II.

De fet el trasllat a Sarrià no va suposar un mer canvi de local, sinó una veritable refundació, amb un total canvi d’enfoc en el funcionament de l’Institut. Els estudis es van estructurar en tres cursos –Química Mineral, Química Analítica Mineral i Química del Carboni– com si fossin cursos complementaris, destinats a persones amb la carrera acabada, que desitgessin perfeccionar els seus coneixements químics amb un repàs teòric a fons i una intensa tasca experimental. Amb això es pensava prestar un bon servei a la incipient indústria química espanyola. El fundador a la seva autobiografia diu que “pretenia

formar químics de laboratori sòlidament preparats per treballar en operacions d’anàlisis i també en les de síntesis i industrials, ....previ un ensinistrament en cada tipus d’indústria que durarà més o menys, segons la seva complexitat, però que, en general s’assoleix ja al cap de pocs mesos” .8 Les càtedres de Química Analítica i Química del Carboni les van ostentar fins a la seva jubilació els PP. Eugenio Saz i Eduardo Vitoria, respectivament; la de Química Mineral va estar regentada successivament pels PP. Antoni Castro, Ignasi Puig i Joan Galmés, tots ells formats personalment pel fundador. L’horari era de 8.30 a

34


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

11.30 i de 15.30 a 19.30 de dilluns a divendres i el dissabte només al matí. D’aquestes hores, una es dedicava a classe teòrica i les altres al treball en el laboratori, dirigit pels mateixos Professors que impartien la teoria. Cada setmana es dedicava una hora a l’Apologètica a la qual assistien tots junts els alumnes dels tres cursos. Aquestes classes les van donar successivament els PP. Marià Clavell, Josep Dalmau i Ignasi Puig. L’any 1916 es van matricular 24 alumnes, la majoria d’ells Enginyers o Llicenciats en Ciències Químiques o Farmàcia. Aquest nombre va ser fluctuant al llarg dels anys i el 1936 hi havia matriculats 57 alumnes. Aquest fet va suposar diverses fases d’ampliació dels locals. El preu inicial de la matrícula el 1916 va ser de 600 pessetes anuals; aquest valor incloïa el material que es lliurava a cada alumne al començament del curs i que quedava de la seva propietat. (Aquells que desitjaven fer estudis de recerca personalitzats havien d’abonar 100 pessetes mensuals). És curiosa una nota publicada pel P. Vitoria el 1919 i que deia: “L’extraordinari encariment de tot el material químic

causat per la passada guerra europea ha obligat a elevar les matrícules anuals a 700 ptes (130 ptes mensuals per als investigadors) amb el propòsit de reduir-les al valor primitiu quan les coses tornin al seu estat inicial.” 9 No obstant això, les coses mai no van tornar al seu estat inicial i la matrícula va anar pujant i el 1922 ja era de 800 pessetes. Les tres primeres beques es van concedir el 1928 i van ser subvencionades pel governador de Barcelona. En pocs anys es van començar a matricular a l’IQS alumnes procedents directament dels estudis de batxillerat; un bon nombre d’ells alternaven els seus estudis a l’Institut amb la carrera de Llicenciatura en Ciències Químiques a la Universitat. Finalment els estudis de l’IQS es van estructurar com a carrera universitària el 1940. El sistema pedagògic que se seguia suposava que cada dia, en començar l’exposició teòrica, el Professor preguntava la lliçó explicada el dia anterior. A més, cada quinze dies, es feia un repàs del que s’havia explicat i, de la mateixa forma, l’últim mes del curs escolar es dedicava a repassar la matèria de tot l’any. Aquest mètode reflecteix el sistema pedagògic que els jesuïtes van imposar a les seves Universitats a finals del segle XVI (Ratio studiorum). A fi de curs hi havia un examen escrit de 100 preguntes i un examen oral en el qual l’a-

35


capítol II.

lumne durant mitja hora havia de desenvolupar davant un tribunal una lliçó del programa, triada per sorteig, i respondre després a les qüestions que se li proposaven. La nota final era una mitjana de totes dues proves, modificada per un coeficient de conducta, puntualitat i serietat al Laboratori. De cara a obtenir el Diploma de l’IQS, l’alumne durant els seus estudis no podia tenir més d’un suspens; en cas contrari, només se li estenia un certificat d’estudis. A tall de curiositat, transcrivim les notes de juny de 1923. Dels 41 alumnes que cursaven estudis a l’IQS hi va haver 15 Excel·lents, 10 Notables, 8 Bés, 3 Aprovats i 5 Suspensos. 26 Com es pot veure, malgrat el notable nivell d’exigència, els resultats van ser francament bons. El rendiment dels alumnes destacava en comparació d’altres Centres similars de l’època. Referent a això resulta il·lustrativa la simpàtica carta que el 1924 dirigia al P. Vitoria un químic de l’IQS que es trobava treballant a Bèlgica en una fàbrica de seda artificial. Deia: “he ensenyat el

prospecte de l’Institut per aquí i els sembla mentida que hi hagi a Espanya una cosa tan ben muntada. Em pregunten si en veritat és així.” 10

36


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

Destaca també la cura del P. Vitoria a reunir una bona Biblioteca; aquesta tasca va començar ja a Roquetes i val la pena assenyalar les Revistes de gran qualitat a què estava subscrit l’IQS: Berichte der Deutschen Chemischen Gesellschaft, Bulletin de la Societé Chimique de Paris, Chemische Zeitschrift, Chemisches Zentralblatt, Gazetta Chimica Italiana i Revue Générale de Chimie. Actualment la Biblioteca de l’IQS compta amb un fons d’uns 30.000 volums i està subscrita a unes 300 Revistes científiques. A més la Biblioteca disposa de més de deu bases de dades bibliogràfiques i té accés a unes 200 Revistes en format electrònic. En el seu pla de treball té previst un augment sostingut en l’accés per via electrònica. El 23 de gener de 1921 es va reunir per primera vegada la que es va anomenar Associació d’Antics Alumnes de l’IQS, inicialment pensada per “conservar i fomentar l’amistat que es crea entre els joves d’a-

quest Centre i poder lluitar amb avantatge contra les necessitats de la vida”. 11 Més tard aquesta entitat es va transformar en l’Associació de Químics de l’IQS, amb funcions d’un Col·legi professional. Actualment l’Associació de Químics i Enginyers de l’IQS compta amb més de 1800 membres. Simultàniament amb l’Associació va néixer la revista Afinidad, concebuda inicialment com el seu Butlletí. Llegim en el seu primer editorial: “Sense pretensions doctrinals, aportarà el seu esforç al ressor-

giment científic iniciat, tant com ho permetin les seves forces, amb mires àmplies, sense estretors de criteris... amb desitjos vius de bandejar decaïments i apaties demolidores i d’excitar amb la força poderosa de l’exemple a la recerca científica.” 12 Ja el 1925 el President de l’Associació de Químics feia una revisió del que era Afinidad: “...ha d’enfocar-se amb vista a fer de la

nostra Afinidad una revista digna del nostre Institut i dels seus socis, amb l’aportació d’escollits i originals articles i treballs inèdits d’aquells que podrien donar-li reconeguda autoritat”. I afegia emfàticament: “No cal perdre de vista que tots som exalumnes d’un dels millors – i gairebé diré únic – Instituts Químics, que a la nostra pàtria es pot parengonar amb els més coneguts de l’estranger, tant per les immillorables condicions del seu docte pro-

37


capítol II.

fessorat, com pel no menys irreprotxable material modern que tots hem usat en abundància. ››Això ens ha permès realitzar aquí estudis que ens fan capaços a tots de demostrar que podem donar per fruit articles i materials d’estudi, com poden donar-lo en altres països, en altres no més experts que nosaltres.” 13 El canvi més radical d’Afinidad es va produir el 1929, amb un enfocament semblant a les Revistes científiques del moment. El P. Vitoria va ser Director de la Revista fins al 1957 i després de breus períodes dels P. Gil i Galmés i del Sr. Xavier de Sagarra, el 1963 va prendre la direcció d’Afinidad el P. Rafael Queralt i ho va ser fins a la seva jubilació l’any 1994 en què va ser nomenat Director Adjunt; és, a més, Consiliari de l’Associació de Químics. Aquest lloc, donada la seva prodigiosa memòria per recordar persones i esdeveniments i donada la seva singular disponibilitat per estar al costat de qui ho necessita en situacions difícils, l’ha convertit en un personatge molt estimat pels associats i en una veritable institució de l’IQS.

38


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

Mentrestant la fama del P. Vitoria s’anava estenent. El 1924 era convidat a donar un cicle de conferències a les Universitats de Buenos Aires i La Plata. Aquestes conferències van ser recollides en un llibre titulat Conferencias Argentinas. El 1927 va publicar el seu llibre més conegut, La Química del Carbono, que va representar una autèntica novetat dins l’ensenyament de la Química Orgànica. El P. Rafael Queralt al seu despatx d’Afinidad

El 1928 era nomenat President de la Secció de Ciències Fisicoquímiques del Congrés de l’Asociación Española para el Progreso de las Ciencias, que es va celebrar a Barcelona. En aquella ocasió van visitar l’IQS nombrosos congressistes nacionals i estrangers, entre ells el Prof. Paul Sabatier de la Universitat de Toulouse, Premi Nobel de Química, unit al P. Vitoria per una llarga i íntima amistat. El 1929 es va celebrar a Barcelona el IX Congrés Internacional de la Societat de Química Industrial en la qual van estar representats 20 països. El P. Vitoria va ser nomenat President de la Secció 9ª, que agrupava els treballs referents a productes orgànics. Dintre de la

39


capítol II.

temàtica de l’ensenyament de la Química, va tenir una comunicació en la qual va comentar el funcionament de l’IQS. En el col·loqui que va seguir l’exposició va prendre la paraula el Dr. Louis Palfray, Professor de Química Orgànica de la Sorbona; en la seva intervenció va dir, entre altres coses: “cal insistir

Taula periòdica dissenyada pel P. Eugenio Saz (1920)

en el paper que juguen en la formació del futur Enginyer químic el desenvolupament del caràcter, de les qualitats morals i de l’esperit de disciplina. Amb altres col·legues francesos he pogut observar en el transcurs d’una visita a l’Institut de Sarrià aquest simple fet: els alumnes tenen a la seva disposició una rica col·lecció de revistes. Doncs bé: no se n’ha extraviat ni un sol número; bon exemple representatiu de disciplina i de respecte per als altres, que diu molt a favor dels mètodes i els Professors que obtenen tals resultats”. 14 Entre aquests Professors és just esmentar el P. Eugenio Saz, alumne primer i col·laborador inseparable després del P. Vitoria en les tasques docents i de Direcció de l’IQS. Era un autèntic especialista en Anàlisi química, matèria de la qual va escriure un llibre molt conegut.29 Per altra banda, la seva obra Teoría de las


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

Laboratori d’Electroquímica (1920)

41


capítol II.

Laboratori de Química Orgànica (1920)

valencias positivas y negativas, publicada el 1924,15 constitueix una original aplicació de la teoria electrònica de l’enllaç, en aquells moments molt poc desenvolupada. Va morir d’accident a Barcelona, atropellat per un tramvia, el 26 de febrer de 1952. El 28 de gener de 1932, a conseqüència del Decret de dissolució de la Companyia de Jesús a Espanya, es va haver de desallotjar l’IQS; els aparells, material, llibres i productes es van distribuir per les cases de diferents alumnes; durant uns dies no va haver-hi laboratoris, però les classes s’impartien en domicilis particulars. Per fi, el 18 de febrer es van reunir tots en una torre situada en el carrer Pomaret núm. 14, acomodada provisionalment. Figurava com a Director un jove Professor, llicenciat en Ciències Físiques i estret col·laborador del P. Vitoria, D. Juan José Muñoz, i va funcionar com a Acadèmia Muñoz fins passats els exàmens de juny.

42


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936) Sultàán Com a anècdota d’aquests atzarosos temps contava amb gràcia el Sr. Muñoz l’enorme servei de vigilància que els va prestar un gos, anomenat Sultán, que, entre altres coses, va desactivar, arrencant-li la metxa, una bomba que algú havia col·locat en el jardí de la casa del carrer Pomaret.

Edifici de l’Acadèmia Muñoz del carrer Pomaret (1932)

Edificació de la nau de Laboratoris del Centre d’Estudis Químics al carrer Anglí (1932)


capítol II.

Professors i Alumnes del Centre d’Estudis Químics el 1934. A la primera fila, vestits de seculars, apareixen els PP. Galmés, Gil i Vitoria

A l’estiu d’aquell any el P. Vitoria va llogar a D. Ramon Par Tusquets una torre del carrer Anglí núm. 8, cantonada Dr. Carulla, àmplia i amb un gran jardí, amb dret a edificar en aquest jardí una planta per a laboratoris. Amb l’aportació dels pares dels alumnes i d’alguns mecenes es va edificar aquesta planta que va suposar un desemborsament de 154.000 pessetes. El 17 d’octubre s’inaugurava el curs en els nous locals, amb el nom de Centre d’Estudis Químics, regentat pel senyor Muñoz, sota l’empara legal de l’entitat docent Scientia. La Direcció de l’IQS va agrair sempre a aquest Professor el gest, molt arriscat en aquelles circumstàncies, de ferse càrrec de l’Institut. Posteriorment va ser Secretari del Centre fins a la seva jubilació el 1967, quan va ser nomenat Secretari Honorari. El 1979 va rebre la Medalla d’Or del P. Vitoria, màxim guardó que concedeix l’Institut. (Vegeu l’Apèndix, on apareix la llista de tots els que han estat distingits amb aquesta medalla, instituïda el 1966.)

44


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

En esclatar la guerra civil el juliol de 1936, els Professors es van dispersar i els alumnes van ser cridats a files. El material, aparells i llibres, va ser confiscat pel govern i destinat a la Universitat de Barcelona; en acabar la guerra, el gener de 1939, es va anar a poc a poc recuperant gran part d’aquest material, gràcies a l’honradesa dels Rectors de la Universitat. D’aquesta manera finalitza la primera etapa de vida de l’IQS: la seva fama i el seu reconeixement estan íntimament lligats als del seu fundador i primer Director el P. Eduardo Vitoria, científic extraordinari, apassioLliurament de la Medalla d’Or del P. Vitoria al Sr. Juan José Muñoz (1979)

45


capítol II.

nat experimentador i un autèntic pioner de la Química a Espanya; d’una Química lliure d’especulacions apriorístiques, que es basa en el treball del Laboratori sòlidament realitzat i d’aquí arriba per inducció a formular les teories. Una anècdota poc coneguda del P. Vitoria l’explica el P. Cirera, Director de l’Observatori Astronòmic de l’Ebre, a propòsit de l’eclipsi total de sol observable des de Roquetes el 30 d’agost de 1905. No s’havia acabat encara el condicionament del Laboratori Químic i per això el P. Vitoria no va poder realitzar les experiències amb la perfecció que hauria desitjat. Això no obstant va voler inaugurar l’activitat científica del Laboratori amb algun treball referent a l’eclipsi, donat el veïnatge amb l’Observatori Astronòmic i donada la importància de l’esdeveniment, que va reunir a Roquetes científics de tot el món. A tal fi va projectar dos tipus d’experiències fotomètriques, comparant la intensitat lumínica en el moment de l’eclipsi total amb la intensitat de llum que proporciona la lluna en les seves diferents fases. Va utilitzar un mètode fotogràfic convencional que no descriurem. En canvi, resulta molt interessant el mètode químic de Bunsen i Roscoe de la formació d’àcid clorhídric a partir de clor i hidrogen, per acció catalítica de la llum. Durant l’estona d’il·luminació únicament per la corona solar va observar una formació de clorhídric corresponent a la pujada de la columna capil·lar de 39 mm. Més tard va repetir l’experiència, durant el mateix període de temps a la llum de la lluna en quart creixent, i va obtenir una columna de 30 mm; en fer-la amb lluna plena, amb el mateix temps, va obtenir 82 mm. Segons això, la il·luminació per la corona solar estaria entre la il·luminació corresponent a la meitat i tres quarts de la lluna. Tanmateix, el P. Vitoria va observar que hi havia més llum en el moment de l’eclipsi total que en el de la lluna plena. No va dubtar de les seves experiències i va atribuir aquest fenomen al pas de núvols que sense parar anaven travessant per davant del sol i que amb la seva llum difusa augmentaven la claredat.28 Personalment aquesta anècdota em sembla de gran interès, perquè manifesta alhora la curiositat científica del P. Vitoria, la reflexió per coordinar les dades experimentals amb la realitat i, sobretot, perquè crec que es tracta de les primeres experiències de fotoquímica dutes a terme a Espanya, realitzades amb pocs mitjans i amb gran precisió.

46


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

Com tot home, també ell va ser fruit del seu temps: era un acèrrim enemic de novetats en els costums i en les modes (curiosament era un enemic declarat de l’esport “perquè era indigne d’un

senyor córrer en calçotets als ulls de tothom”. Quan es trobava amb algun alumne que s’havia lesionat jugant a futbol, mostrava una certa alegria perquè potser, escarmentat pel contratemps, l’allunyaria per sempre de la pràctica de l’esport). En aquest context no és gens estrany que el P. Vitoria no assimilés mai que el seu successor fomentés l’esport entre els alumnes i li agradés de fumar bons havans. Parlant d’havans val la pena recordar una anècdota que es repetia cada any: el dia de la seva onomàstica el P. Gil donava una recepció a tot el personal de l’Institut i al final repartia cigars havans a tothom i els convidava a realitzar “una combustió orgànica”. D’aquesta manera i amb aquest llenguatge pensava que l’acte resultaria menys ofensiu al P. Vitoria, que s’hi trobava present, de no gaire bon humor, per cert.

Potenciòmetre universal d’Electric Test CO, ETCO

La forta personalitat i el seu incansable esperit de treball no va fer sempre fàcil l’actuació dels seus col·laboradors; ell era un treballador empedreït, però no tolerava que els que estaven al seu voltant descansessin un moment.

47


capítol II.

El seu més estret col·laborador, el germà jesuïta David Riera, que va ser durant més de 30 anys l’administrador i gestor del Centre, encara recordava poc temps abans de la seva mort, ocorreguda el 1962, les trifulgues que tenia cada any perquè el dia de la festa patronal (únic dia que tenia festiu a l’any) sortia a la tarda a berenar amb altres companys jesuïtes: “Vagi

vostè a berenar, que ja treballarem els altres!”, li deia el P. Vitoria. Un altre col·laborador seu en les feines de lampisteria des dels anys de Roquetes, el germà jesuïta Dionisio Azcue, ja molt gran, contava que quan per l’edat no es veia amb ànims de realitzar alguna feina, havia de sentir: “No digui no puc, digui no vull!” (per al P. Vitoria voler era poder). El P. Vitoria va ser un jesuïta de cap a peus, amb una sòlida espiritualitat, expressada amb el llenguatge i les devocions pròpies del seu temps. A tall d’exemple, reproduïm aquí les paraules que van tancar el discurs que va pronunciar el 7 de maig de 1955, amb motiu de l’homenatge que se li va tributar en complir 90 anys i, alhora, en el 50 aniversari de la fundació de l’Institut: “Permeteu-me,

doncs, que com afectuós testament en la meva avançada senectut us

48


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

recomani que el vostre treball es realitzi de manera que sempre, abans de tot i sobretot, vagi dirigit a complir amb l’expressiu emblema que el meu gloriós Patriarca va llegar en rica herència a la meva Santa Mare la Companyia de Jesús: ‘Ad majorem Dei gloriam’, a la major glòria de Déu.” 1 Aquestes paraules posen en relleu el seu íntim convenciment que fer ciència era primàriament fer apologètica. Aquesta va ser la primera idea que el va dur a fundar el Laboratori de l’Ebre al costat del Seminari on es formaven els joves jesuïtes Aquesta idea va perdurar en el seu subconscient durant els seus anys de Director de l’IQS i precisament per aquesta raó li va resultar especialment dolorós acceptar que el seu Institut Químic, que ell va veure néixer, en arribar a la majoria d’edat, per llei de vida es volgués independitzar del seu pare i ampliar uns horitzons que li començaven a resultar massa estrets i que ell continuava considerant com els més adients. En efecte, el 1934, als 70 anys, va deixar amb gran pena la càtedra de la Química del Carboni i la direcció de l’IQS el qui n’havia estat el fundador i l’ànima durant gairebé 30 anys i el va succeir en tots dos càrrecs el P. Salvador Gil, nascut a València el 1890, alumne de la primera promoció de químics de l’IQS, acabat d’arribar de la Universitat de Friburg (Suïssa), on havia defensat amb brillantor la seva tesi doctoral sobre derivats de l’antroflavona. Va ser precisament aquest valencià, de tarannà profundament europeu, la persona destinada a obrir de bat a bat les portes de l’Institut Químic i convertir aquella empresa familiar en un Centre modern d’ensenyament superior que va anar, a poc a poc, orientant-se cap a l’Enginyeria Química. Aquesta evolució no va significar en absolut renunciar a l’ideal de treballar per construir un món d’acord amb els plans de Déu; simplement va significar fer-ho d’una manera diferent, adaptada als canvis dels temps. Un fet poc conegut és que el 1935 el Centre d’Estudis Químics va crear una Escola Tècnica Superior d’Oleicultura, “per a la formació de Directors d’Indústries Oleícoles, que poguessin atendre amb sòlida i completa formació una producció de tanta importància com és la de l’oli d’oliva i totes aquelles indústries que se’n deriven. Al capdavant d’aquesta Escola figura D. Ramon Colom Virgili, Enginyer Industrial, persona de reconeguda competència en l’assumpte”. Es tractava de la primera Escola d’aquest tipus a Espanya. Hi van ser professors els senyors Ferran Blasi i Eduard Moret.

49


capítol II.

El P. Vitoria, empedreït experimentador, als 92 anys d’edat; l’ajuda el P. Sanz Burata

Passada la guerra civil, aquesta Escola de nou va reprendre les seves tasques. El curs durava un any i al final s’obtenia un Diploma de Tècnic Oleícola; si a més es presentava una memòria sobre algun tema industrial, s’obtenia el Diploma de Director d’Indústries Oleícoles. El programa del curs era molt complet, però la seva repercussió va ser cada vegada menor per l’aparició d’altres Centres d’estudi sobre el tema, i finalment va deixar d’existir el 1951. Una altra obra poc coneguda, que funcionava dintre de l’IQS, va ser l’Escola Tècnica d’Olis Essencials, Perfumeria, Cosmètica i Saboneria Fina. La va fundar el 1935 el Dr. Ernest Papaceit, Químic industrial amb gran experiència en extracció d’aromes naturals. Acabada la guerra, l’Escola va seguir funcionant amb un molt reduït nombre d’alumnes i es va tancar el 1944 amb la mort del Dr. Papaceit.

50


fundació i primera etapa de l’IQS (1916-1936)

El P. Vitoria va continuar treballant a l’IQS, a l’Associació de Químics, a Afinidad i en la reedició de les seves obres, fins a la vigília de la seva mort esdevinguda a Barcelona el 22 de setembre de 1958 als 94 anys d’edat. El 1961 les seves restes van ser traslladades a Alcoi, la seva ciutat natal, on reposen a l’Església de Sant Maur, a l’Altar de Sant Ignasi. Al llarg de la seva dilatada vida van ser moltes les distincions científiques que va rebre; entre aquestes cal assenyalar l’elecció com a Acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona el 1917, de la qual va ser President des de 1946 fins a 1952 , el nomenament el 1928 d’acadèmic corresponent de l’Academia de Medicina de Buenos Aires, la concessió de la Gran Creu d’Alfons X el Savi el 1946 i la concessió de la Medalla d’Or del Treball el 1955.

El P. Vitoria als 92 anys corregint les proves d’impremta d’un article

Foto inèdita del P. Vitoria dos anys abans de la seva mort, donant menjar als coloms al terrat de l’IQS

51


capítol transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

tercer


capítol III.

El gener de 1939, acabada la guerra civil, el P. Gil i els seus col·laboradors van recuperar els locals de l’IQS. La primera tasca va ser la de recollir el material que es trobava dispers i reparar els danys que havia sofert l’edifici durant la contesa. En aquells moments tan difícils el P. Gil es va plantejar la possibilitat de convertir l’IQS en un centre de recerca i abandonar totalment la docència. Finalment, es va sobreposar al descoratjament i l’octubre d’aquell any l’Institut va obrir de nou les seves portes amb 49 alumnes, un nombre una mica reduït, a causa en gran part de les baixes de la guerra entre els alumnes de 2n. i 3r. curs. En conjunt van perdre la vida 22 alumnes de l’Institut. Durant aquest any acadèmic el P. Gil va anar donant forma a una idea que anava rumiant des que va accedir a la direcció del Centre: transformar el pla d’estudis de l’IQS en una autèntica carrera universitària. L’octubre de 1940 es va inaugurar aquest nou pla que suposava 4 anys, previ un examen d’accés. Les directrius forjadores del pla van ser no sobrecarregar els alumnes amb un excés d’assignatures, no sacrificar la part experimental en nom de la teoria i donar al conjunt una profunda orientació industrial. En total es dedicaven cada dia tres hores a explicacions teòriques i tres i mitja al treball experimental. Es dedicava, a més, una hora a la setmana a l’estudi de la religió catòlica i de la doctrina social de l’Església. Posteriorment, el 1950, es va afegir un curs Preparatori, previ a l’examen d’ingrés.

< El P. Gil l’any 1955

54


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

A la fi dels anys 50, per poder accedir al títol d’Enginyer Químic per l’IQS, es va començar a exigir la redacció d’un treball, que coronava el final dels estudis; era de caràcter fonamentalment bibliogràfic i relativament senzill. Com es veurà més endavant, va ser el 1962 quan es van establir les normes molt més estrictes per a la realització d’aquest treball, amb una gran càrrega experimental i profunditat científica, i que va passar a anomenar-se Treball de Fi de Carrera (TFC). Amb aquesta estructura és com el pla d’estudis ha arribat, a grans trets, fins als nostres dies. L’exigència acadèmica era molt gran (assistència a classe, nombre de convocatòries per assignatura, nombre total de suspensos, etc.) de manera que, pels anys cinquanta, dels alumnes que

El P. Gil amb el seu inseparable col·laborador el Germà David Riera


capítol III.

acabaven la carrera, només un 60% aproximadament obtenia el Diploma corresponent. El primer any era selectiu i un sola Assignatura suspesa a les convocatòries de juny i setembre impedia a l’alumne de seguir en el Centre. Per obtenir el Diploma només es permetia un suspens en alguna de les convocatòries dels altres cursos de carrera. Aquesta exigència procedia del convenciment del Director que, en no tenir l’IQS cap reconeixement oficial, l’única cosa que podia avalar els seus graduats era la seva competència, la solidesa dels seus coneixements i el crèdit que podia assolir l’Institut amb la serietat i el rigor del seu ensenyament. El nombre d’alumnes va anar augmentant gradualment durant aquest període i dels 49 alumnes de 1939 es va passar a 159 el 1949 i a 220 en el curs 1956-57. Aquest augment va comportar l’ampliació dels locals que el 1944 van passar de 1200 a 3200 m2 edificats. El P. Gil lliura a un alumne la copa d’un campionat de futbol. Al seu costat apareixen els PP. Fèlix Corbella i Miquel Montagut

56


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

Una de les intuïcions del P. Gil va ser adonar-se que l’Escola d’Ensenyament Superior que ell havia concebut tenia necessitat per a la seva posada en pràctica d’un equip de Professors amb titulació acadèmica superior. Per aquest motiu va animar els col·laboradors més directes a realitzar tesis doctorals en diverses universitats. Això va exigir una seriosa dedicació al doctorat i llargues temporades d’absència d’alguns professors: Pere Ribosa, Manuel Sanz Burata, Lluís Condal, Pere Ferrer Pi, Miquel Montagut..., però una precisa visió de futur es va imposar a les peremptòries necessitats del present. Aquesta mentalitat va resultar especialment difícil de posar en pràctica al començament dels anys 50, quan una greu crisi interna va provocar la marxa de diversos prestigiosos professors i va representar una seriosa amenaça per a la continuïtat del Centre.

Professorat de l’IQS el 1948. Asseguts: PP. Vitoria, Bona (Rector del complex jesuïta de Sarrià), Gil i Saz. Drets: Sr. Ribosa, G. Riera, Sr. Muñoz, PP. Carreras, Galmés i Sanz i Srs. Sanjosé i Nolla


capítol III.

Esplanació de terres per construir l’ala d’edifici de l’IQS que dóna a la Via Augusta (1944)

Un altre dels greus problemes que van afectar l’IQS en aquesta època va ser la situació econòmica que en alguns moments va arribar a ser extraordinàriament delicada. Contribuïen a aquesta situació, d’una banda, la precària conjuntura econòmica per la qual travessava el país; de l’altra, la resistència que presentava el Director a augmentar la quota dels alumnes. El P. Gil escrivia al P. Provincial el setembre de 1948: “Les matrícules han de ser certa-

ment la base del nostre suport econòmic, però per arribar a ser la base única haurien d’assolir una quantia que pràcticament és impossible que poguessin satisfer-la bastants dels nostres alumnes. El nostre nombre d’alumnes és limitat i sobre ells caldria carregar la totalitat de despeses. Si ara que la nostra matrícula de 2500 ptes anuals no és cara, tenim sempre dificultats en no pocs, si l’apugéssim en la proporció que correspondria perquè l’Institut es desenvolupés amb llibertat serien molts més els que haurien de renunciar als seus estudis per falta de mitjans. Això ens implicaria una més gran dificultat, a part que no sembla decorós establir un topall que només és assequible als potentats.” 16 De fet aquestes 2500 pessetes de 1948 representen bastant menys diners que les 600 de 1916. La primera mesura que va prendre el Director següent el 1957 va ser pujar el preu de matrícula a 4500 pessetes, sense que ocorreguessin greus conseqüències.

58


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

Personal de l’IQS a finals dels anys 40

59


capítol III.

Capella de l’IQS després de la primera reforma (1950)

60


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

Primer Saló d’Actes de l’IQS: destaca l’enteixinat i el cadiratge de la taula presidencial (1947)

61


capítol III.

Estany dels lleons al jardí del C.M. Loiola: en construir la zona de pàrquing, va desaparèixer

Camps d’esport de l’IQS: en construir la calçada lateral de la Via Augusta, van desaparèixer

62


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

Finalment cal assenyalar els elevats costos de les obres d’ampliació, tenint en compte, a més, que el 1950 el P. Gil, preocupat pels estudiants de fora de Barcelona, va edificar, contigu a l’IQS, el Col·legi Major Loiola amb capacitat per a 100 interns. No es pot oblidar tampoc l’augment accelerat dels preus del material de laboratori i dels reactius químics. En pla anecdòtic i per il·lustrar de forma gràfica el que estem dient, cal assenyalar que, en aquestes circumstàncies, el Director en persona guardava i administrava el Nitrat de Plata. També resulta anecdòtic el fet que l’any 1947, no disposant de diners per afrontar una obra urgent, el P. Gil va resultar agraciat amb una petita participació de “la Grossa” de Nadal; aquests diners van venir com ploguts del cel per tapar aquell forat. El més graciós del cas és que per Sarrià va córrer que als “Pares” de l’Institut els havia tocat la Rifa i en aquells anys de carestia a la porta de l’IQS es va formar de seguida una cua de gent que venia a felicitar al P. Gil per la sort que havia tingut i, alhora, a demanar-li un petit “obsequi de Nadal”.

Acte acadèmic del 50è aniversari de la fundació de l’IQS (1955): discurs del P. Salvador Gil


capítol III.

El problema econòmic, cada vegada més apressant, unit a l’estret contacte que el Director i els professors i els alumnes de l’IQS mantenien amb els dirigents i els professionals de la indústria, va fer néixer en el P. Gil la idea de la fundació d’un Patronat d’Empreses que donés suport moral i econòmic a l’IQS. Ja a la carta anteriorment citada insinuava aquest camí de solució: “La solució que,

al meu parer, pot alleujar la nostra dificultat és aconseguir d’entitats locals o d’industrials d’aquí o de fora de Barcelona aportacions anuals d’alguna quantia. No és fàcil d’aconseguir, però treballant amb constància crec que es podria arribar a una suma suficient.” La posada en marxa d’aquesta intuïció va ser impulsada, sobretot, pel P. Sanz Burata i per empresaris com el Sr. José Lipperheide. La idea va quallar com a fruit de l’homenatge que el 1955 es va tributar al P. Vitoria amb motiu de complir 90 anys d’edat i cinquanta anys de la fundació de l’Institut. En efecte, amb motiu d’aquest doble aniversari, es van organitzar una sèrie d’activitats, l’èxit de les quals va superar les expectatives més optimistes. Va haver-hi una exposició de productes químics i activitats industrials en la qual van participar diverses empreses, moltes d’elles creades per químics de l’IQS, que van muntar un total de 142 estands. Es va instal·lar en el claustre del Col·legi de Sant Ignasi. També es va celebrar una exposició del llibre espanyol de química amb més de 1200 exemplars i amb alguns incunables. El P. Vitoria va ser condecorat amb la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball; el va visitar el Ministre d’Educació

Els pares Vitoria, fundador de l’IQS, i Pujiula, fundador del Laboratori Biològic

64


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

Nacional, D. Joaquín Ruiz Jiménez. Finalment el 7 de maig de 1955 va tenir lloc una solemne sessió acadèmica presidida per autoritats civils i religioses a la qual van assistir nombroses personalitats de l’àmbit acadèmic espanyol i europeu; entre ells cal destacar el Prof. Dr. Clemens Schopf de Berlín, el Prof. Dr. Bruylants de Lovaina, el Prof. Dr. Cathalà de Toulouse i el Prof. Dr. L. Chardonnens de Friburg. En aquest acte el P. Gil va fer un discurs de gran ressonància i el P. Vitoria va dir unes emotives paraules d’agraïment i comiat. De tots aquests actes se’n va gravar una pel·lícula que es guarda en els arxius de l’IQS. Animats per l’èxit d’aquesta efemèrides el P. Sanz Burata, President de la Comissió fundadora del Patronat, es va posar a treballar per dur a la pràctica la idea del Patronat d’Indústries. El 13 de maig de 1956 proposava a l’Associació de Químics els plans que es podrien realitzar amb l’ajuda dels Patrons: la creació d’un laboratori complet d’Enginyeria Química i la instal·lació de plantes pilot per formar tècnics especialitzats i la instal·lació de laboratoris de mesures fisicoquímiques i d’anàlisis industrials. La major part d’aquests projectes, que semblaven un somni, deu anys després serien una realitat.

Discurs del Prof. Cathalà de Toulouse a l’Acte acadèmic del 7 de maig de 1955

65


capítol III.

D. Joaquín Ruiz Giménez, Ministre d’Educació, visita al P. Vitoria amb motiu del 50è aniversari de l’IQS

Descoberta del bust del P. Vitoria el dia del seu homenatge

66


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

Estands de l’exposició celebrada en ocasió del 50è aniversari

Empreses químiques participants a l’esmentada exposició

67


capítol III.

Acte de constitució del Patronat d’Empreses al Saló de Mapes de la Diputació Provincial (1958)

La idea d’aquesta estreta col·laboració IQS-Empresa, que va néixer en la ment del P. Gil, va anar creixent i prenent cos amb el temps fins a arribar al moment actual en què la història de l’IQS s’enllaça íntimament amb la història del Patronat d’Empreses. Aquest punt es comentarà més endavant en el període següent. Va tenir encara el P. Gil el consol de veure plenament realitzat el seu somni, ja que l’Acte de Constitució del Patronat va tenir lloc el 17 de novembre de 1958, exactament la vigília de la seva mort, quan ja era Director de l’IQS el P. Ferrer Pi. En efecte, el juliol de 1957, per raons de salut el P. Gil deixava la direcció de l’IQS i la prenia el Professor de Química Inorgànica, P. Pere Ferrer Pi, nascut el 1918 a Vilanova i la Geltrú (Barcelona). És Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona i va realitzar la seva tesi doctoral a la Facultat de Ciències de la Universidad Complutense de Madrid.

68


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

És difícil emetre un judici de valor del moment que hem anomenat període de transformació i creixement de l’IQS i que coincideix amb l’etapa de govern del P. Gil. Es pot dir en breu síntesi que en el seu transcurs l’IQS, d’una institució de prestigi, però reduïda, va passar a ser un Centre de categoria universitària, amb un caràcter decididament industrial i dotat d’un claustre de professors molt ben format. Cal destacar-hi el Dr. Pere Ribosa, entusiasta col·laborador del P. Gil, de qui es parlarà més tard; cal esmentar, també, el P. Rossend Carreres a la Càtedra de Fisicoquímica; el P. Joan Galmés a Química Inorgànica, matèria de la qual va publicar un llibre de text, d’orientació molt pedagògica i amb abundants dades experimentals, del qual van aparèixer dues edicions.17 Un col·laborador del P. Gil, de fidelitat irreprotxable va ser el Sr. Josep Gassiot, Professor de Cristal·lografia; destacava en ell una gran humanitat i la seva tasca formativa ultrapassava en molt els coneixements que impartia a les seves classes. Cal citar també el Sr. Josep M. Nolla, que tenia al seu càrrec l’assignatura d’Anàlisis Industrials. Un paràgraf a part mereix el Sr. Josep Oriol Pascual, que, superant els problemes de la seva minusvalidesa física, va ser la persona a qui durant molts anys, fins a la seva mort el febrer de

69


capítol III.

1982, tothom acudia, quan l’anàlisi d’una substància orgànica semblava impossible de desentranyar. El convenciment era unànime que, si se seguien els seus savis consells, dits amb la senzillesa pròpia de les persones autènticament grans, el problema tindria solució.

El Prof. Josep Gassiot, en un sopar de fi de carrera. Al seu costat es veu al Prof. Jordi Molina

70

No creiem just tancar aquest capítol sense dedicar unes breus línies a la persona del P. Gil. Tots els qui el van tractar el defineixen com una persona d’esperit obert, amb visió de futur, amb la mirada posada en la indústria europea, que en moltes coses es va avançar al seu temps, i per això va haver de sofrir no poques incomprensions, fins i tot d’alguns dels seus més íntims col·laboradors jesuïtes. Una persona, d’altra banda, profundament humana, de grans qualitats d’acollida i de tracte, que van fer d’ell un autèntic pedagog. Va saber captar la simpatia dels més de mil alumnes per ell formats i orientar-los no només en els estudis, sinó, sobretot, per mitjà de les interminables visites al seu despatx, en la seva vida personal, professional i social. Va saber comunicar-los, també, el seu entusiasme pel vessant industrial de la Química; de fet, la creació d’importants indústries químiques a Catalunya i en altres parts de l’Estat espanyol es deu a deixebles del P. Gil.


transformació i creixement de l’IQS (1939-1957)

El Prof. Oriol Pascual

Al Sr. Muñoz li agradava explicar una anècdota que li va passar quan era Professor de Laboratori i que per a ell era un signe de la humanitat del P. Gil. Un dia els alumnes de Química Orgànica, simulant la comprovació del resultat d’una pràctica, estaven “paladejant” un bon conyac i van convidar el Professor. Ell, que era un bon gourmet, va aixecar el got per olorar-lo i assaborir-lo amb fruïció. En aquell moment es va adonar de la presència del Director en el Laboratori; sense immutarse va dir molt seriós a l’alumne que li va oferir el got: ”Concentri una mica més a veure si cristal·litza”. El P. Gil va sortir rient de l’ocurrència del Sr. Muñoz. En un altre ordre de coses molt més seriós, el Dr. Josep Obiols em contava emocionat, fa poc temps,18 que el P. Gil, estant al llit, uns dies abans de la seva mort, el va trucar personalment per telèfon per oferir-li un lloc de treball, el primer treball tot just acabada la carrera. Crec que estava plasmant el lema de la seva vida quan el 1921 escrivia en el primer editorial d’Afinidad: ”(els fins que es proposa l’Associació són) mostrar amb les obres l’arrelament i la solidesa de la

nostra amistat; prestar-nos mutu favor i ajuda en l’escabrosa tasca de la vida,...., escampar coratge, estímuls i esperances”.19 El P. Gil va morir als 68 anys d’edat el 18 de novembre de 1958, dos mesos escassos després que el seu antecessor, el P. Vitoria.

71


capĂ­tol etapa de consolidaciĂł i maduresa (1957-1991)

quart


capítol IV.

4.1. Introducció Abans de res ha de quedar ben clar que el títol d’aquest apartat no prejutja en absolut que l’IQS arribi al topall del seu creixement, sense possibilitats d’actualitzar en el futur noves potencialitats. Expressa simplement la impressió que un experimenta en contemplar l’evolució de l’Institut des de l’òptica de començaments del segle XXI.

P. Pere Ferrer Pi, Director de l’IQS de 1957 a 1970

La vida de l’IQS en aquesta etapa que podríem definir com la seva història contemporània no va suposar cap canvi substancial en la seva existència. Es van anar introduint reajustaments i adaptacions que són sinònim i manifestació d’un ésser viu, que no s’anquilosa en unes estructures envellides i que es va adaptant a les necessitats dels temps. Durant aquest període el nombre d’alumnes va anar creixent (300 el 1963) i es va estabilitzar al voltant dels 500 matriculats en els cursos ordinaris de carrera (535 el 1967). No s’inclou en aquesta xifra el nombre cada cop més important d’alumnes que assisteixen als diferents cursos de postgrau i mestratges que es van organitzant durant aquest període. De cara a ordenar els diferents aspectes d’aquests gairebé 35 anys d’història de l’IQS, es procedirà a agrupar-los per temes.

74


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

P. Miquel Montagut, Director de l’IQS

Dr. Miquel Gassiot, Director de l’IQS

de 1970 a 1985

de 1985 a 1994

4.2. Aspecte institucional Aquest període abraça el mandat de tres Directors: P. Pere Ferrer Pi (1957-1970); P. Miquel Montagut (1970-1985) i Dr. Miquel Gassiot (1985-1994). Cal assenyalar l’avanç que va experimentar el Centre des del punt de vista jurídic: una comissió presidida pel jurista de la Universitat de Deusto, P. José A. Ezcurdia, ajudat pels Professors del Centre els doctors Bonet i Gassiot, va redactar els Estatuts (1967); una comissió de Professors, assessorats per un advocat, va redactar el Reglament que després va ser aprovat per tot el Claustre i ratificat per la Direcció (1967); es va crear el Consell Directiu (1969), format per persones pertanyents als diferents estaments del Centre i al món empresarial, com a màxim òrgan col·legiat de govern de l’Institut. El seu primer President va ser D. Julio Morín. També es van organitzar els Departaments (1967), es van institucionalitzar els Serveis Tècnics a la Indústria (1963) i es va reglamentar l’Administració (1967).

75


capítol IV.

El 1966 té lloc un fet d’importància institucional: l’Institut Biològic de Sarrià, amb gairebé 60 anys d’història, entra a formar part de l’IQS; el seu Director, el P. José Pertusa s’integra en l’Institut Químic i continua dirigint treballs de recerca i organitzant cursos d’estiu en el camp de la Biologia i de l’Embriologia, fins a la seva jubilació. El va ajudar sempre el seu col·laborador, el Sr. Juan Gallego. En canvi, la Sra. Assumpció Rambla, com es veurà després, es va integrar en el Departament de Química Analítica. El 1970 deixa la direcció del Centre el P. Ferrer Pi, en ser nomenat Rector de la Universitat de Deusto, i el succeeix en el càrrec el P. Miquel Montagut, nascut a Tarragona el 1920; havia realitzat la seva Llicenciatura en Química a la Universitat de València i el seu Doctorat, també a València, sota la direcció del Prof. D. Francisco Bosch.

D. Julio Morín, primer President del Consell Directiu

Acabat el període de Rectorat a Deusto, el P. Ferrer Pi va ocupar diferents càrrecs de Govern a la Companyia de Jesús d’Espanya. Amb tot, mai no va tallar els seus vincles amb l’IQS: va ser el primer President del Patronat de la Fundació IQS; va ser, també, Vicepresident del Patronat de la Universitat Ramon Llull i va redac-

76


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

tar-ne els Estatuts. Es va retirar de tota activitat pública el 1996, però encara continua essent la persona de consell de les autoritats de l’IQS i de molts dels antics alumnes, de manera que es pot afirmar que ha estat i encara és, per la seva experiència, pel seu recte criteri i per la seva autoritat personal, el gran Referent del segon mig segle de l’Institut. El 1984 es produeix un canvi substancial a l’estructura jurídica del Centre. El principal inspirador d’aquest canvi va ser el P. Miquel Montagut, aleshores Director de l’Institut. Fins llavors l’entitat propietària de l’IQS havia estat la Companyia de Jesús; a partir d’aquell moment la Companyia cedeix els seus drets a una Fundació, la Fundació IQS, regida per un Patronat, els membres del qual són triats pel Provincial dels jesuïtes de Catalunya. Al seu torn, els Patrons trien un President que ostenta la representació del Centre. El primer President va ser el P. Ferrer Pi.

Instal·lacions del Laboratori Biològic

Museu del Laboratori Biològic

77


capítol IV.

Aquest Patronat és el que vetlla pel compliment de l’ideari de l’Institut i tria el Director General, responsable del funcionament ordinari del Centre i que reporta en la seva tasca quotidiana al Consell Directiu. Aquest òrgan, en el qual tenen representació els diversos estaments de l’IQS, com s’ha dit abans, ja havia estat creat en els anys 60, encara que en aquests moments perd alguna de les seves funcions. Des de l’any 2003 el President del Patronat és, al seu torn, el President del Consell Directiu. El 1985 el P. Montagut cessa com a Director de l’IQS, per pròpia voluntat, fent referència a la seva edat. És nomenat nou Director el Dr. Miquel Gassiot, nascut a Barcelona el 1937. Va ser el primer Director de l’Institut no jesuïta. És Enginyer de l’IQS i Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona. Va realitzar la seva Tesi doctoral a la Universidad Complutense de Madrid, sota la direcció del Prof. D. Fernando Burriel. En aquest apartat volem dedicar unes línies a tota la tasca d’estructuració de les diferents dependències del Centre amb el consegüent organigrama del Personal d’administració i serveis. No s’ha d’oblidar que durant molts anys, fins a començaments de la dècada dels 60, la infraestructura administrativa del Centre era summament precària: D.

El Dr. Juan Julio Bonet, al seu despatx de la Secretaria General del Centre

78


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Antonio Martínez Pañella, com a Secretari del Director i Cap del negociat de Secretaria i el germà David Riera com a Cap de l’Administració i de tots els altres serveis. A continuació es presenta la reestructuració dels diversos serveis, portada a terme durant els anys 60. En primer lloc cal assenyalar que la Secretaria es va desdoblar en dues: Secretaria General i Secretaria de Direcció. El Secretari General va ser fins a la seva jubilació el Sr. Juan José Muñoz. El va succeir en el càrrec el Dr. Juan Julio Bonet, antic alumne de l’Institut que va realitzar la seva tesi doctoral a l’ETH de Zürich, sota la direcció del Prof. Oskar Jeger. El Dr. Bonet va ser professor de Productes Naturals dintre del Departament de Química Orgànica, on va consolidar un equip de recerca, a semblança del que ell mateix conta en el seu recentíssim llibre Viaje al reino de Saturno.30 El 1986, per raons personals, va optar per abordar el repte de la Indústria i la seva marxa va representar per a l’IQS la pèrdua d’una gran persona i d’un brillant professor.

D. Antonio Martínez, Secretari del Director

Com a Cap de Negociat de Secretaria va figurar fins a la seva jubilació D. Antonio Martínez Pañella, ajudat els primers temps per la Sra. Marisa Alcalde.

79


capítol IV.

La primera Secretària de Direcció va ser la Sra. Anna M. Carreras, a qui va succeir la Sra. Marta Servera, que ocupa el càrrec en els nostres dies; és un arxiu vivent de tot el que succeeix i ha succeït a l’Institut i, per això mateix, és la persona a qui tothom acut quan necessita saber alguna dada de qualsevol activitat del Centre. D. Lluís Serra Sancho, que havia estat col·laborador del Germà Riera, va passar a dur l’Administració i ho va fer fins que es va jubilar el 1999; van treballar a l’Administració, entre d’altres persones, la Sra. Teresa Oliveras, que hi va estar fins a la seva jubilació. Es va organitzar el Magatzem de Material i Productes sota la direcció de D. Antonio Martínez Seijas, amb la col·laboració del seu germà Francisco i de D. Francisco Castaño. Posteriorment el Sr. Castaño va passar al Departament d’Enginyeria per tal de col·laborar en la purificació de la cafeïna; finalment, fins a la seva jubilació, va passar al servei de micronització. Es va incardinar en el Departament d’Enginyeria D. Juan Escalante per ocupar-se de la purificació de la cafeïna. Posteriorment va passar a ocupar-se del bon funcionament de la Planta i dels Serveis Generals de l’Institut.

80


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

No es pot oblidar el nom de D. José Regueiro que en aquests anys es va fer càrrec del Bar i el va regentar fins a la seva mort esdevinguda el 1996. Era un dels personatges més populars entre els estudiants pel lloc que ocupava i un dels més estimats pel seu caràcter acollidor i generós. Es va estructurar la Recepció i va passar a ocupar-la la Sra. Socorro Lorenzana que encara exerceix el càrrec i és una altra de les persones que els antics alumnes recorden sempre pels detalls i les atencions que ha tingut i té envers tots. Quan es van organitzar els Serveis Tècnics a la Indústria sota la direcció del P. Montagut, la Sra. Imma Servera va entrar per ser la seva Secretària. Posteriorment ha ocupat diferents càrrecs a l’Institut. En el moment present és la Cap del Departament de Compres.

Pepe Regueiro, el popular

Socorro Lorenzana,

Els germans Martínez Seijas al Magatzem

encarregat del Bar de l’IQS

atenent al telèfon

de Materials i Productes

81


capítol IV.

Volem esmentar aquí la Sra. Assumpció Rambla que es va incorporar al Departament de Química Analítica el 1966, procedent de l’Institut Biològic. Va ser una autèntica institució en el Laboratori de Serveis Tècnics i en tot el Departament; organitzava el treball, el material i els reactius de manera que els analistes ho trobaven sempre tot a punt. Ho feia amb autoritat, però alhora amb un agradable somriure en els seus llavis que van saber agrair tots els qui van treballar al seu costat i que van trobar a faltar quan es va jubilar el 1994. Ens hem aturat a l’any 1970 que representa el final d’aquesta forta reestructuració de què estem parlant. Com es pot comprendre, és impossible, com seria el nostre desig, citar pel seu nom totes les persones que, cadascuna des del seu lloc de treball, han anat passant per les diverses èpoques i per les diverses dependències de l’Institut i han fet que l’IQS pogués anar creixent. Només treballant junts, colze amb colze, Personal docent i Personal d’administració i serveis, es fa possible l’existència d’una obra com la que estem descrivint. Per acabar, creiem oportú citar les persones, no esmentades anteriorment, que s’han jubilat o han mort estant en actiu a l’Institut, durant aquests cent anys d’existència: D. Hermenegildo Alcázar, D. Josep Bort, D. Ramon Capell, Dª Josefa Carmona, D. Pedro Ceprián, D. José Cuéllar, Dª Ermitas Doral, D. Manuel Fernández, D. Bernardo Ferrández, D. Elías Garrido, D. José Garrido, D. Josep Guardiola, D. Bartomeu Martínez, D. Enric Moliner, D. Mateo Ortega, Dª Asunción Santonja, Dª Rafaela Vázquez i Dª Maximina Vicente. Tots ells van dedicar moltes hores a l’IQS i l’Institut vol agrair-los els seus esforços.

82


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

4.3. Pla d’estudis Aquí s’agrupen tots els canvis que fan referència de manera directa o indirecta a la configuració dels estudis a l’IQS. Aquest punt s’ha d’atribuir fonamentalment al P. Ferrer Pi, home d’una profunda visió i vocació universitària, el seu principal esforç el va posar a donar consistència i altura a la formació que l’Institut impartia als seus alumnes. Des del punt de vista cronològic, el 27 de maig de 1958 el Claustre de Professors acorda canviar la titulació que dóna l’IQS als seus alumnes en acabar els estudis: des d’ara s’anomenarà Enginyer Químic Diplomat per l’IQS i es destina a l’extinció el títol clàssic de Químic Diplomat per l’IQS. Apareix així clarament l’opció decidida pels estudis d’Enginyeria Química. El 1962 s’estableix l’obligatorietat de realitzar un Treball de Fi de Carrera (TFC) per a l’obtenció del títol d’Enginyer Químic de l’IQS. Aquest treball prescriu que l’estudiant ha de treballar quatre mesos (al cap de pocs anys es van convertir en nou mesos) integrat en un equip de recerca de l’Institut, posteriorment ha de redactar una memòria i finalment ha de defensar-la davant un tribu-

83


capítol IV.

nal. Va ser precisament aquesta realització del TFC, i sobretot més tard, la instauració dels estudis de doctorat el que va llançar de ple l’IQS cap a la recerca pura i aplicada i a la publicació d’articles en revistes d’alt nivell científic. Amb aquestes paraules valorava el P. Ferrer Pi la realitat del TFC en el seu discurs de comiat com a Director de l’IQS el juny de 1970:

“Aquest estadi (TFC) és, al nostre judici, el més definitiu, tant des del punt de vista formatiu, com de la nostra responsabilització de l’alumne, fins a tal punt que el jutgem la millor innovació introduïda en el nostre pla d’estudis en els últims deu anys. El seu objectiu és naturalment donar la preparació final per a la Indústria, i despertar en ell la inquietud innovadora, la mentalitat crítica inquisidora...i deixar-lo iniciat d’alguna manera en la Recerca.” 20 Aquesta opinió va ser i és compartida unànimement pels Professors i pels Alumnes de l’Institut. Aquest mateix any 1962, coincidint amb el fort augment en instrumentació que experimenta el Centre, tal com després es comentarà, s’introdueix en el pla d’estudis l’assignatura titulada Mètodes

84


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Instrumentals d’Anàlisi, que va impartir el Dr. Lluís Condal; pocs anys després, com a complement, es va començar a impartir l’assignatura d’Electrònica, i l’IQS va ser el primer centre d’estudis químics d’Espanya que va adoptar aquesta matèria en el seu pla d’estudis. Aquesta assignatura va estar a càrrec d’un jove Professor, el Dr. Werner Bek, dedicat en cos i ànima a la tasca docent, fins a la seva mort, ocorreguda el 1998.

El Dr. Lluís Condal, Padrí de la Promoció 1988

El Dr. Werner Bek


capítol IV.

Claustre de Professors el 1960: 1a fila, Pellicer, Molina, Muñoz, Ferrer Pi, Pascual, Juncosa, García Estartús i Bek. 2a fila, Condal, Puigmartí, Romaní i Obiols. 3a fila, Ribosa, Montagut, Hernández, Sanz i Nolla

El 1969, amb motiu de la posada en marxa l’any anterior de l’Ordinador IBM 1130, es va introduir l’assignatura de Programació Digital que, en certa forma, havia tingut una precursora en l’assignatura que el 1961 es va incloure en el programa de primer curs, titulada Mètodes Numèrics i Gràfics de Càlcul. Aquesta assignatura va representar en aquell moment una autèntica novetat en els programes de les carreres tècniques. El seu primer Professor va ser l’Enginyer Dr. Jordi Molina, tot just de retorn dels seus estudis a l’IGC de Toulouse. Per aquests mateixos anys el Dr. Ramon Carbó va introduir l’assignatura de Química Quàntica, que va arrelar profundament en el pla d’estudis de l’Institut; actualment continua amb el nom de Química Computacional.

86


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Dintre d’aquest capítol de Professorat no volem passar per alt el Dr. Francesc Hernández, mestre en l’art de l’Anàlisi Mineral ni el Sr. Francesc García Estartús, autèntic pioner en la Ciència dels Plàstics, que amb els seus innombrables cursos per a graduats i la creació del Grup Especialitzat en Plàstics dins l’Associació de Químics, va anar introduint-los en aquest camp en aquell moment totalment nou.

El P. Pedro Victory, Padrí de la Promoció de 1993

Lliurament per part del Padrí del Diploma d’Enginyer al Sr. Eduardo López Dóriga

87

El 1964 es fa un pas de gegant de cara a assegurar la solidesa de la titulació estudis de l’Institut: s’inicien els estudis de doctorat. La primera tesi la va llegir el 1967 el Dr. Jordi Molina; des de llavors fins al desembre de 2004 s’han llegit 203 tesis doctorals. Per tal de ressaltar la serietat amb què s’han portat a terme aquestes tesis, val la pena recordar que, gràcies a una laboriosa gestió de l’aleshores Rector de la URL, Dr. Gassiot, i amb el suport unànime del Consell d’Universitats, un Reial decret del 27 de juliol de 2001 declarava l’equivalència del títol privat de Doctor Enginyer Químic de l’Institut Químic de Sarrià amb el títol universitari oficial de Doctor. Aquesta llei va afectar 131 Doctors IQS. Una decisió semblant s’ha produït en molt pocs casos.


capítol IV.

Cal destacar en aquest punt la figura del Prof. P. Pedro Victory, que va introduir en el Centre una autèntica metodologia de la recerca i, a través de la seva càtedra de Química Orgànica, va dirigir nombroses tesis doctorals; amb això va crear una escola en la qual ell actuava més com un autèntic Mestre a l’estil medieval que com un simple Professor. Un bon nombre de doctors sorgits de la seva càtedra actualment són Professors a l’IQS; ells van aprendre del seu mestre la claredat en l’exposició i la concisió i estricta lògica en els seus escrits. Va treballar a l’IQS des de 1966 fins a la seva mort esdevinguda l’octubre de 1994. A mesura que s’anaven formant doctors IQS, es van anar concedint Doctorats Honoris Causa a diverses personalitats, eminents en el camp científic, i que havien mantingut alguna relació amb l’IQS. A l’Apèndix es proporciona una llista de tots aquests Doctorats concedits fins ara. De cara a la validesa oficial dels estudis de l’IQS, aquest és també un període de grans assoliments. El 14 d’agost de 1965, el Govern de Madrid reconeix l’IQS com a Centre no Estatal

88


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

d’Ensenyament Tècnic Superior. Era aleshores Ministre d’Educació el Prof. D. Manuel Lora Tamayo, de qui es parlarà més endavant. Aquest reconeixement va ser el primer pas d’un llarg camí, ple de dificultats, que el 1980 arribarà a la seva fi quan el Ministre d’Universitats i Recerca, el Prof. D. Frederic Mayor Zaragoza aprovarà definitivament el pla d’estudis de l’IQS per a l’obtenció del títol d’Enginyer Industrial especialitat Química. D’aquesta forma, finalment els Enginyers Químics de l’IQS ja es podien col·legiar en el Col·legi d’Enginyers Industrials. Entremig queden els tímids passos d’adscripció de l’IQS a la Universitat Autònoma de Barcelona (1972) i al Consell Superior d’Investigacions Científiques (1973). Amb la fundació de la Universitat Ramon Llull el 1991, les titulacions de l’IQS passaran a tenir la validesa que confereix la pertinença a una Universitat aprovada oficialment. L’IQS va reconèixer la gestió de tots dos ministres nomenant-los Doctors Honoris Causa: D. Manuel Lora el 1981 i D. Frederic Mayor el 1992, coincidint amb els actes del 75 aniversari del trasllat del Laboratori de l’Ebre a Sarrià. Com es comentarà més endavant, és de justícia assenyalar la importància que va tenir per al reconeixement de 1965 la gestió davant les més altes instàncies de l’Estat de, l’aleshores President del El Prof. D. Manuel Lora Tamayo, investit Doctor Honoris Causa (1981)


capítol IV.

Patronat d’Empreses de l’IQS, el Sr. Joaquim Buxó, Marquès de Castellflorite. També cal assenyalar l’ajut que el P. Ferrer Pi va trobar en aquest procés en la persona del Prof. Lora Tamayo, que apreciava molt l’obra de l’Institut. En pla anecdòtic val la pena recordar l’intent que en aquest mateix sentit havia fet uns anys abans el P. Vitoria en escriure una carta al General Franco el 20 de novembre de 1951. 21 Amb un llenguatge, barreja de candidesa i de sornegueria, li deia: “Senyor: en deixar aquest món, a l’hora de les grans realitats, considerant avui la justícia de tantes causes com heu sabut dur a bon port amb habilitat i persistència, cap esperança no és per a mi més gran, ni premi ni consol més alt al final de la meva llarga carrera, que el fet de saber que, entre el nombre de les vostres grans obres protegides, adopteu també el nostre Institut Químic, per tal de donar-li per fi en el temps més breu i oportú possible el reconeixement acadèmic, conforme amb aquest ordre de llibertat d’ensenyament i col·laboració amb la iniciativa privada que constitueixen una de les vostres fites més decisives i fecundes en l’actual període de maduresa del Moviment”. La manera que li suggeria el P. Vitoria de portar a terme aquest reconeixement (assumpte que ell considerava summament petit i simple) era d’allò més normal en aquella època: “només requereix de 90


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

part de V.E. un mínim esforç i ús de poder i una simple transmissió de les seves altes directrius i consignes” (només havia de moure un dit!). Com a compensació el P. Vitoria li oferia moltíssim més: “d’aquí a poc temps podré contribuir eficacíssimament a remeiar les dificultats (amb les quals V.E. ha de lluitar, i que són) intrínseques a tota obra constructiva, oferint en la presència de Déu totes les meves oracions per Vostra Excel·lència”. No se sap si Sa Excel·lència va rebre aquesta carta ni si hi va respondre; el que sí se sap amb certesa és que no “va moure el dit”. També cal fer constar que el P. Vitoria s’hauria endarrerit set anys a tornar el favor. El 1967 es creen les Intensificacions d’Enginyeria Química, Química Analítica i Química Orgànica, per tal de facilitar una certa diversificació dels alumnes de 5è curs de carrera; alhora es creen els Departaments corresponents. També es crea el Departament de Física que, sense tenir Intensificació pròpia, prestava el seu suport als altres Departaments. Al capdavant del Departament d’Enginyeria Química quedava el Dr. Jordi Molina, al capdavant del de Química Orgànica el P. Manuel Sanz, al capdavant del de Química Analítica el P. Miquel Montagut i al capdavant del de Física el Dr. Lluís Condal. Aquest Departament el 1983 va passar a anomenar-se Departament de Quimiometria i posteriorment Departament de Química Física, fins que el 2002 es va reorganitzar i part dels seus membres es van integrar en el de Química Orgànica (en aquest moment anomenat Química Orgànica i Bioquímica) i els altres en el Departament d’Enginyeria Industrial. Voldria fer un breu comentari sobre la paraula Intensificació com a contraposada a Especialització. La idea és que els graduats IQS siguin una espècie de químics “tot terreny”, és a dir, o bé uns Llicenciats que aprofundeixen en la Química, però, alhora, tenen bons coneixements d’Enginyeria, o bé uns Enginyers que aprofundeixen en l’Enginyeria, però alhora tenen una molt bona formació en Química. Aquesta ha estat la característica més apreciada dels Titulats de l’IQS i, com es comentarà més endavant, corre el perill de quedar diluïda, pel fet d’haver de mantenir els programes de totes dues carreres suficientment diferenciats per ajustar-los als plans d’estudi oficials. A la fi de 1968 el Dr. Molina se’n va a treballar a la Indústria i a poc a poc se’n van també els seus col·laboradors, i per això queda 91


capítol IV.

sense professorat la Intensificació d’Enginyeria Química que havia estat la gran novetat uns anys abans. El curs 1969-70 no s’imparteix aquesta Intensificació. El setembre de 1970, tot just tornat del seu doctorat a la Columbia University de Nova York, s’incorpora com a Director del Departament d’Enginyeria Química el P. Albert Barrera, antic alumne de l’Institut. El P. Barrera amb eficàcia i gran paciència i tacte es va anar envoltant de col·laboradors joves i en pocs mesos va tornar a engegar el Departament i la corresponent Intensificació; va ser el Director del Departament fins a la seva jubilació el 1998. Actualment és el tutor dels alumnes de primer curs de l’Escola Tècnica, tasca a la qual es dedica amb gran il·lusió i encert i amb gran acceptació per part dels alumnes i de llurs famílies.

El P. Albert Barrera al seu despatx del Departament d’Enginyeria

La Facultat d’Economia es va anar estructurant a partir de la seva fundació el 1991. El 1996 es van crear els Departaments de què consta en l’actualitat: Economia i Finances, Gestió Empresarial i Estadística Aplicada. El 1999 es va crear una nova titulació i un nou Departament a l’Escola Tècnica: el d’Enginyeria Industrial.

92


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

4.4. Instrumentació científica Amb motiu de l’homenatge al P. Vitoria, celebrat el 1955, l’IQS va ser conscient de dues realitats: d’una banda, de la seva vocació industrial, que no li permetia apartar la mirada dels problemes reals amb què ensopegaven els professionals de la indústria química; de l’altra, va poder comprovar l’afecte amb què la indústria, on treballaven molts dels seus graduats, mirava l’IQS. La conjunció d’aquestes dues realitats va donar lloc, com es veurà més extensament a l’apartat següent, a la creació el 1958 del Patronat d’Empreses per a suport moral i material de l’IQS. El Patronat va significar en aquell moment una ajuda indispensable per posar al dia la instrumentació científica del Centre i perquè pogués seguir essent un referent en l’ensenyament universitari de la Química a Espanya. Deixant a part altres fets que es comentaran després, el 1961, gràcies a una gestió lenta i delicada del Director i de D. Jorge Rivière, antic alumne del Centre, es va aconseguir una important ajuda de més de 100.000 USD del Govern dels Estats Units, destinada a dotar l’Institut d’instrumentació de primera línia. En una conversa privada recent amb el P. Ferrer Pi, l’autor va arribar a la conclusió que en aquest cas sembla que el General Franco “va moure un dit”. Segons ell va dir, hi havia diverses Institucions que desitjaven acaparar aquesta ajuda americana per al desenvolupament. El P. Ferrer Pi va obtenir el juny de 1961 una audiència amb el Cap de l’Estat per agrairli la visita a l’IQS de maig de l’any anterior (veure més endavant) i, de passada, recordar-li les seves paraules d’elogi “a l’esforç que està realitzant (l’IQS) per tal de posar la Nació a l’altura dels avenços químics d’altres països”. Al final de l’entrevista, li va deixar per escrit una nota demanant-li que, per potenciar l’esforç a què feia referència, seria molt convenient que es concedís a l’IQS l’ajuda del

93


capítol IV.

Govern dels Estats Units. Ja l’endemà va rebre una comunicació privada anunciant que l’esmentada ajuda anava destinada a l’IQS i en el següent Consell de Ministres es va fer oficial la concessió. Finalment, l’octubre de 1962 van arribar els aparells corresponents. Gràcies a les excel·lents qualitats negociadores del P. Montagut, a la pràctica, el valor dels instruments gairebé va duplicar el valor inicial de l’ajuda. Els doctors Condal i Montagut els van posar en funcionament i els van situar en una planta preparada a aquest efecte. En conjunt, en tres anys es van edificar gairebé 5000 m2, que units als ja existents, donaven un total de 8500 m2 de superfície edificada. Cal afegir aquí unes paraules sobre el Dr. Lluís Condal, un dels puntals de l’IQS, que a partir de l’any 1950 fins a la seva jubilació el 1990 va ser un referent per a Professors i Alumnes des de la seva càtedra de Química Física. Va estar disponible sempre que se’l va necessitar i, si no va ser més conegut a l’exterior, va ser a causa del seu caràcter senzill que

Primer registrador Sargent arribat a l’IQS el 1962. Hi apareix el logo de l’Ajuda americana

94


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

fugia de tota propaganda. El 1994 va ser guardonat amb la Medalla d’Or del P. Vitoria per la seva brillant trajectòria docent a l’IQS. Amb motiu de l’arribada d’aquest modern instrumental es van organitzar cursos que van servir per familiaritzar els professionals amb unes tècniques que es van començar a agrupar sota el títol de Mètodes Instrumentals d’Anàlisi; aquests cursos van estar a càrrec fonamentalment del Prof. Dr. Samuel. Z. Lewin de la New York University, ajudat pels Prof. Montagut i Condal i van

El Dr. Condal amb el Calculador analògic

95


capítol IV.

ser el germen del que al cap de pocs anys es van anomenar Cursos per a graduats i aquests van significar, i encara signifiquen, una vessant important de la docència de l’IQS destinada a reciclar i posar al dia els seus graduats i els professionals provinents d’altres Universitats.

El Dr. Samuel Z. Lewin impartint un curs

Un altre capítol important dintre la instrumentació el constitueix, com es veurà, l’entrada de l’IQS en el camp de la Informàtica. Ja el 1962 va arribar un Calculador Analògic, autèntica novetat d’aquell moment. Però el salt qualitatiu més important el va constituir l’arribada a l’IQS el 1967 del primer ordinador IBM 1130, i nova-


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

ment l’Institut va ser un dels Centres pioners a adoptar l’ordinador en la recerca química i a facilitar als seus alumnes l’accés directe a aquest poderós instrument de càlcul. Vist amb els ulls del segle XXI, aquest ordinador, amb el seu munt de fitxes perforades, ens fa somriure. Però en aquell moment va significar un salt important cap endavant que el Centre ha d’agrair, sobretot, a l’encertada visió de futur del P. Montagut. Tota aquesta activitat es va agrupar en l’anomenat Centre de Càlcul, el primer director del qual va ser el Dr. Luis García-Ramos. Posteriorment, essent Director de l’Institut el P. Montagut, va impulsar enormement aquest camí i als nostres dies és un dels punts forts del Centre. Cal esmentar en aquesta mateixa línia que la Facultat d’Economia des de la creació el 1991 i posteriorment el 1996 a l’Escola Tècnica Superior, tots els alumnes de qualsevol titulació a l’IQS, en matricular-se de primer curs, reben un ordinador portàtil per tal de poder seguir les classes i per al seu treball individual.

97

Sopar en honor del professor Samuel Z. Lewin. D’esquerra a dreta Srs. Nolla, Obiols, Montagut, Pascual, Ribosa, Lewin, Josep Gassiot, Muñoz, Bek, Sanz Burata, Condal, Sra. Lewin i fill, Srs. Gasull, Molina, Miquel Gassiot, Hernández, Ferrer Pi


capítol IV.

Miguel Gassiot, estudiant de doctorat, maneja el primer cromatògraf de gasos que va haver-hi a Espanya (1962)

Finalment no volem passar per alt la instrumentació en el camp de la Cromatografia. El primer cromatògraf de gasos que va funcionar a Espanya es va instal·lar a l’Institut l’any 1961. Des de llavors la secció de Cromatografia de l’IQS, sota la direcció primer del Dr. Lluís Condal, en íntima col·laboració amb el P. Miquel Montagut, més tard sota la direcció del Dr. Miquel Gassiot i després del Dr. Lluís Comellas, ha estat un punt fort de Recerca i de Serveis a la Indústria. Cal tenir present que a la dècada dels 60 aproximadament el 70% dels especialistes espanyols en el camp de la Cromatografia procedien de l’IQS.

98

El Laboratori de Cromatografia el 2004


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

4.5. Actuació dels estudiants En línies generals, al llarg del període que comentem, l’ambient entre els alumnes era de gran satisfacció pels estudis que realitzaven i d’excel·lent relació entre ells i amb els seus Professors. Amb tot, l’actuació dels alumnes va ser bastant agitada en els últims anys del franquisme, aproximadament de 1965 a 1975. Ara dedicarem unes línies a aquest tema. En aquests anys els alumnes estaven molt sensibilitzats pels esdeveniments polítics del nostre país; d’altra banda, els seus companys d’altres Facultats els acusaven d’estar estudiant en “un Col·legi i no en una Universitat”, perquè no s’unien a les seves reivindicacions. Tot això, afegit a la presència a les nostres aules de bons líders “revolucionaris” i a la presència d’alumnes matriculats de manera exclusiva amb la finalitat de provocar agitació (que només se’ls veia per classe els dies que calia organitzar algun “acte”), creava un ambient de malestar i inseguretat que incidia seriosament en les relacions entre Professors i Alumnes. Va haver-hi èpoques que, en començar la classe, el Professor no sabia com acabaria, ni tan sols si acabaria. Sovint, a les 10 del matí hi havia assemblees d’estudiants i ja després es considerava acabada la jornada lectiva, perquè els alumnes se n’anaven a concentracions o accions al carrer. Val la pena destacar els tres actes més importants dintre d’aquesta agitació gairebé contínua: - El 9 de març de 1966 hi va haver la cèlebre “caputxinada”, Constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, al Convent dels Caputxins de Sarrià. Hi van assistir estudiants, intel·lectuals i polítics; entre ells hi havia dos professors de l’IQS i uns quants estudiants. Després de dos dies de tancament, amb agres debats entre el Governador civil, el Superior dels Caputxins i l’Arquebisbe de Barcelona, la policia va obligar a sortir a tots els tancats i tots van quedar fitxats, amb les consegüents represàlies posteriors. - El 15 de novembre d’aquest mateix any de 1966, als camps d’esport de l’IQS, es va celebrar un concert del cantautor Raimon,

99


capítol IV.

molt popular entre la joventut d’aquell temps per les seves cançons de protesta. Hi van assistir més de dos mil estudiants de totes les Facultats de Barcelona, amb el consegüent enuig del Governador civil que va instar, sense èxit, el Director del Centre perquè prohibís l’acte. - El 15 de maig de 1972 va tenir lloc, també al Campus de l’IQS, una Assemblea de tot el Districte universitari de Barcelona. Aquesta Assemblea havia estat prohibida taxativament pel governador civil i es va celebrar a l’IQS per considerar-se un lloc menys vigilat per la policia que la resta de Facultats. La reunió celebrada un dilluns va ser preparada amb tota discreció i el diumenge anterior van aparèixer pels carrers propers a l’IQS uns senyals misteriosos que, després es va saber, indicaven l’escapatòria d’emergència dels assistents, en el cas que hi fes acte de presència la policia; aquesta ruta es basava en el fet que l’Institut tenia una sortida de seguretat a la part posterior de l’edifici que la policia no coneixia. El dia de l’Assemblea es va personar la policia i va vigilar els carrers al voltant de l’entrada principal de l’Institut. Es van viure escenes de violència ja que alguns estudiants van fustigar la policia llençant pedres des del terrat; va haver-hi algun tret a l’aire. Finalment la policia va esperar a la porta de l’Institut que sortissin els responsables de l’acte; al cap de molta estona es van adonar que ja no eren dintre, sinó que havien sortit cautelosament per la porta del darrere. El Director va tornar a tenir problemes amb les Autoritats. Tots aquests fets van comportar que el Govern es mostrés poc propici a afavorir l’IQS i, al contrari, a posar totes les traves possibles a les seves aspiracions. Per citar alguns exemples, val la pena recordar que després de la “caputxinada”, el Sotsdirector del Col·legi Major Loiola, P. Lluís Tuñí (el Director era el mateix de l’IQS, P. Ferrer Pi) i un grup de col·legials va escriure una carta de protesta al Governador civil, expressant el seu descontentament per l’actuació de la policia. La resposta del Governador va ser fulminant: va trucar al P. Ferrer Pi i en un to descortès i agressiu el va amenaçar amb greus sancions a l’IQS. La qüestió es va calmar per la intervenció de D. Joaquim Buxó, President de la Diputació de Barcelona i President del Patronat d’Indústries IQS, home molt influent en els alts cercles governamentals.

100


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

En una recent entrevista personal amb el P. Ferrer Pi, va tenir molt interès per explicar-me l’anècdota següent. La transcrivim amb les seves mateixes paraules:

Concert de Raimon a l’IQS, 15 de novembre de 1966

“Estant jo a Madrid, en una visita rutinària, em va telefonar el P. Sanz Burata, que era el Sotsdirector, i em va comunicar que sense permís ni previ avís havien envaït els jardins de l’IQS uns quants milers d’universitaris, la majoria estudiants d’altres Facultats. Acabaven d’entrar també molts policies en saber-se que anava a fer un concert el famós Raimon. La policia pretenia que els estudiants es dispersessin. Vaig recomanar al P. Sanz Burata que procurés no posar-se


capítol IV.

en contra dels estudiants i que es guardés l’ordre. No va ocórrer res de desagradable i després de l’actuació de Raimon, es van llançar alguns crits i tothom se’n va anar. (Fins llavors no havia ocorregut res de semblant en altres Facultats perquè estaven estretament vigilades per la policia.) Com era d’esperar, aviat em vaig informar que el Consell de Ministres havia deliberat sobre el que havia ocorregut i va acordar que el Ministre de Justícia, D. Antonio María de Oriol, manifestés al P. Pedro Arrupe, General dels jesuïtes, el seu disgust per la manera d’actuar de l’IQS. Passades unes setmanes vaig anar a veure al Ministre d’Educació, D. Manuel Lora, i vam estar parlant d’assumptes acadèmics pendents en un clima agradable, com ho era sempre amb D. Manuel. Jo vaig notar que el meu interlocutor volia dir-me una cosa; i va fer esment dels esdeveniments de l’IQS: ho va dir a mitges amb molta suavitat i delicadesa. Vaig veure que ell el que volia era poder dir al Govern que havia complert amonestant-me. Ens vam acomiadar amb l’afecte de sempre. Era D. Manuel; era tot un senyor.” A la vida interna de l’Institut hi havia un continu malestar que no afavoria l’adequada concentració que exigeixen els estudis.

102


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

S’esmentaran aquí algunes anècdotes que es consideren més indicatives del que estava passant: – Un grup d’alumnes havia muntat secretament en un lloc poc accessible de l’IQS una petita fàbrica de còctels molotov, per utilitzarlos després en les seves accions al carrer. Per cert que, donada la seva situació, com deia, poc accessible, va estar a punt que es desencadenés una autèntica tragèdia un dia que es va declarar un incendi a “la fàbrica”. A partir d’aquell dia la planta va deixar de produir. – En algunes assignatures van existir durant un temps relativament curt els anomenats “censors d’examen”. Eren dos o tres alumnes avantatjats, que gaudien de la confiança dels seus companys i que estaven encarregats d’evitar els “abusos d’autoritat” dels Professors. La seva missió consistia a donar el vistiplau a les preguntes d’un examen. Quan el Professor repartia el qüestionari, ningú no l’agafava fins que els censors indicaven que era correcte. En cas contrari, abandonaven l’aula sense realitzar l’examen. – Qualsevol esdeveniment, per petit que fos (assignació equivocada d’un aula d’examen, error involuntari d’un Professor a classe, una resposta una mica desencertada d’una autoritat del Centre...) podia ser motiu d’una vaga indefinida de tots els estudiants. En aquest sentit i com a vivència personal, l’autor recorda un any que va ser relativament tranquil i el mes de maig, per un assumpte de poca importància, va ocórrer una vaga de les que s’acaba de parlar. El dia de l’incident estava a classe de segon curs un d’aquells alumnes la presència dels quals era senyal d’algun “esdeveniment”. Personalment l’autor tenia molt bona relació amb ell. Li va manifestar, estranyat, que no trobava motiu proporcionat per convocar aquella vaga; va respondre amb tota sinceritat: “Vostè té tota la raó, però m’ha de comprendre: jo tinc una Beca de tal partit polític per organitzar uns quants actes revolucionaris cada any i aquest curs no n’hi ha hagut gairebé cap i estava a punt de perdre la Beca”. Amb la mort de Franco i la transició democràtica van cessar totes aquestes tensions aquí i a la resta d’Universitats. Amb tot, no seria just oblidar el singular grup dels “Anguiles” que, a la fi dels 70 “van animar” l’IQS. Com comentarem més endavant, als nostres dies els estudiants es troben a les antípodes del que s’acaba de descriure.

103


capítol IV.

4.6. Fundació Patronat d’Empreses de l’IQS Com ja s’ha dit anteriorment, la idea de crear un Patronat d’Empreses que proporcionés un suport moral i material a l’IQS va sorgir a la ment del P. Salvador Gil amb motiu de la ressonància que va tenir en tots els àmbits l’homenatge que es va tributar al P. Eduardo Vitoria, en ocasió amb motiu dels seus 90 anys, el maig de 1955. La idea va ser recollida amb entusiasme pel P. Manuel Sanz Burata, que la va treballar amb tenacitat i finalment va cristal·litzar el 17 de novembre de 1958 amb l’Acte de Constitució jurídica del Patronat, celebrat davant el Notari D. Ramon Roca Sastre. Van signar l’Escriptura Fundacional els Srs. Demetri Carceller Segura, Josep Valls Taberner, José Lipperheide Henke, Josep Pellicer Llimona i Joaquim Guitart Solé.

Inauguració de la Planta d’Altes Pressions, obsequi del Govern alemany


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Pocs dies després, al Saló de Mapes de la Diputació Provin-cial va tenir lloc la primera As-semblea del Patronat, sota la Presidència de l’Excm. Sr. Joaquim Buxó de Abaigar, Marquès de Castellflorite, President de la Diputació de Barcelona. Els objectius fundacionals que es van proposar en aquesta Assemblea van ser els següents: crear un laboratori complet d’Enginyeria Química; instal·lar un laboratori de fisicoquímica i d’anàlisis industrials; organitzar cicles de conferències i cursets monogràfics; crear una documentació completa de Química Industrial i transformar Afinidad en una Revista de Química Industrial. Aviat es van començar a notar els fruits d’aquest Patronat. El 1959 es va inaugurar la Planta d’Altes Pressions, finançada pel govern d’Alemanya Federal, gràcies a les gestions del Sr. Lipperheide. El 1960 es va inaugurar la Nau de Plantes Pilot, la primera pedra de la qual va ser col·locada el març de 1958, encara en vida dels P. Vitoria i Gil, confiant ja en l’ajuda del Patronat que encara no estava oficialment constituït. Cal remarcar que totes aquestes instal·lacions haurien servit de poc si l’IQS no hagués comptat

105


capítol IV.

El P. Vitoria col·loca la primera pedra de l’edifici de les Plantes pilot, uns mesos abans de la seva mort (març 1958)

amb un Professor excepcional en tots els aspectes: es tracta del Dr. Pere Ribosa que, amb la seva experiència industrial, va saber infondre en els deixebles la visió enginyera de la Química, com havia intuït el P. Gil en fer-se càrrec de la direcció del Centre. Va ser ell precisament el primer que va llançar la idea de la necessitat de la Nau abans citada. Cal no oblidar, en un altre ordre de coses, que, quan va esclatar la guerra civil i la consegüent persecució religiosa, el Dr. Ribosa va

106


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Detall de l’acte de la primera pedra.

El P. Gil col·loca la primera pedra de l’edifici de Plantes pilot; en el seu rostre es reflecteix la malaltia que se’l va emportar al cap de pocs mesos

107


capítol IV.

El General Franco, a la seva visita a l’IQS el 1960, escolta les explicacions del P. Sanz Burata a la Nau d’Altes Pressions. A la primera fila es pot veure al P. Ferrer Pi, Director del Centre, D. Jesús Rubio, Ministre d’Educació, D. Camilo Alonso, Ministre de Gobernación, i el Marquès de Castellflorite, President del Patronat d’Empreses

anar a buscar el P. Vitoria i el va amagar a casa seva, amb el greu perill per a la seva vida que un acte d’aquest tipus comportava en aquelles circumstàncies. El 1986 va ser guardonat amb la Medalla d’Or del P. Vitoria per la seva brillant trajectòria docent, per les seves sàvies orientacions i per la seva profunda fidelitat a l’IQS. El President del Patronat va organitzar una visita a l’Institut de l’aleshores Cap de l’Estat espanyol, General Franco, el 16 de maig de 1960. Va quedar gratament impressionat de la visita i de la manera de treballar del Centre. En acomiadar-se va dir: “Agraeixo a l’IQS, en

nom de la Pàtria, l’esforç que està realitzant per posar la Nació a l’altura dels avenços químics d’altres països, agraïment que faig extensiu a la Companyia de Jesús i al Patronat de l’IQS i faig vots perquè aquesta obra sigui cada dia més fecunda”.22 D’altra banda, el Sr. Marquès de Castellflorite, el juliol de 1965 va obtenir una audiència del general Franco als membres del Patronat al Palau del Pardo. Aquestes dues visites van facilitar el reconeixement oficial de l’IQS l’agost de 1965, ja esmentat anteriorment. En el BOE del 3 de setembre va aparèixer el Reconeixement de l’Institut. El text diu així: “Es reconeix com a Centre no Estatal d’Ensenyament

108


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Els membres del Patronat d’Empreses visiten a Madrid el Cap de l’Estat (1965)

Tècnic Superior per a cursar estudis d’Enginyeria Industrial especialitat Química, l’Institut Químic de Sarrià, el qual haurà ajustar-se als preceptes de la llei de vint de juliol de 1957, tant en la selecció d’alumnes com pel que fa als plans d’estudi i titulació del Professorat. Les proves necessàries per a obtenir de l’Estat el títol respectiu i la constitució dels tribunals corresponents, es regularan d’acord amb l’establert en l’article setze de la referida llei. Aquest títol facultarà per a l’exercici de la professió, conforme al que les lleis disposin en igualtat de condicions amb els qui ho haguessin obtingut directament d’un Centre oficial.”

109


capítol IV.

El Governador civil, D. Felipe Acedo, en un discurs el dia de la primera pedra de las Plantes pilot; la posició de les seves mans recorda les seves “enèrgiques intervencions”.

El 1962 es van dedicar tots els esforços a instal·lar els aparells de l’ajuda americana i donar els cursos corresponents sobre tècniques instrumentals d’anàlisis, com ja s’ha comentat. El 1963 i com a conseqüència de la valuosíssima ajuda rebuda, directament o indirectament del Patronat d’Empreses, el Centre comença a prestar Serveis a la Indústria. Va iniciar aquesta tasca el P. Montagut i la va seguir amb gran entusiasme el Dr. Josep Obiols. D’aquesta forma es va oficialitzar una realitat que havia començat els anys 50 i que ara va passar a denominar-se Serveis Tècnics a la Indústria. Aquesta

110


etapa de consolidaciรณ i maduresa (1957-1991)

Exterior de la Nau de Plantes pilot acabada de nou

Interior de la Nau als anys 60

Interior de la Nau a finals dels 90

111


capítol IV.

realitat va anar en augment i va obligar a crear el maig de 1985 una societat amb el nom de PEINUSA (Promotora d’Enllaç entre la Indústria i la Universitat) que gestiona totes les relacions IQS-Empresa. Aquesta interrelació resulta de summa importància per a l’IQS ja que, a més del seu valor econòmic, contribueix a donar una nota de realisme a tota l’activitat docent i investigadora del Centre. En la realització dels Serveis Tècnics col·laboraven pràcticament tots els Professors de la casa i també alguns professionals que venien a estones per realitzar serveis de la seva especialitat; entre ells cal destacar els senyors Llorenç Codern, Miquel Margarit, Emiliano Rodríguez i Enric Gal-Boguñá, el qual, passat el temps, va ser Secretari General de PEINUSA fins a la seva jubilació l’any 2003.

El Dr. Josep Obiols, al seu despatx de Serveis Tècnics a la Indústria

En la reunió del Patronat del 25 de novembre de 1966 s’aprova el contracte amb la casa IBM per instal·lar i tenir arrendat a l’IQS un IBM-1130 que servís per complir la doble missió científica i investigadora, pròpia del Centre, i per fer programes de servei a la Indústria. La inauguració va ser el 1968 i va assistir-hi l’Alcalde de Barcelona, Sr. Josep M. Porcioles, incorporat al Patronat gràcies a les gestions del President en aquells moments, Sr. Josep M. de Muller i d’Abadal, que el 1967 va substituir el Sr. Buxó.

112


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Inauguració de l’IBM 1130. A primer terme apareix l’Alcalde de Barcelona, Sr. Porcioles

El 1968, amb motiu del desè aniversari de la fundació del Patronat, el P. Ferrer Pi, Director de l’IQS, deia: “Si l’IQS ha fet un gran salt en aquests deu anys és degut al seu Patronat. L’ajuda material i moral dels Senyors Patrons, l’esforç que ells han fet, ha repercutit i s’ha amplificat. S’ha recorregut en pocs anys un llarg camí”.23 Amb el temps es van anar succeint diferents Presidents del Patronat, gairebé sempre units a la Presidència de la Diputació de Barcelona: el 1967 D. Josep M. de Muller, el 1973 D. Joan Antoni Samaranch, i el 1977, durant uns mesos, ho va

113


capítol IV.

ser D. Francesc Llobet. El M.H. Josep Tarradellas, primer President de la Generalitat de Catalunya després del franquisme, va ser President del Patronat de 1977 a 1980. Des de 1980 fins a 1982 va ser President D. Francesc Martí i Jusmet; des de 1982 fins a 1987 ho va ser el Sr. Antoni Dalmau i des de 1987 fins al 1992 ho va ser el Sr. Manuel Royes. De fet, en el període que abasta de 1977 al 1992 el paper més efectiu el va exercir el President de la Comissió Executiva, Sr. Eugeni Gasull. El 1992 accedeix al càrrec de President del Patronat d’Empreses de l’IQS, el Sr. Antoni Negre, el qual encara exerceix amb gran entusiasme les seves funcions en aquests moments. Els tres primers Presidents del Patronat de Empreses, Srs. Buxó, Muller i Samaranch

114

Seria injust oblidar l’obra callada, però entusiasta i constant, del P. Manuel Sanz, Secretari executiu del Patronat, que durant molts anys no va cessar en les seves visites a les Empreses a la recerca de nous Patrons i de noves subvencions. Val la pena recordar aquí unes paraules del P. Ferrer Pi, en el discurs citat anteriorment: “Permeteu-me tots que faci referència aquí a un fosc animador, juntament amb José Lipperheide el principal responsable de la fundació del nostre Patronat. Em refereixo al P. Sanz Burata. Sé les atencions que tots li


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

dispenseu sempre en la seva obligada funció de captar noves i majors aportacions, funció que només la vostra cortesia i generositat fa grata i fàcil. Estic segur que la seva tasca serà compartida i afavorida amb més il·lusió, si és possible, en els pròxims deu anys, per tal d’assolir els nous objectius que ens plantegem”.23 De fet el P. Sanz va realitzar aquesta tasca fins poc temps abans de la seva mort, esdevinguda el juliol de 1997. Evidentment aquesta ajuda moral i d’anar obrint portes a l’Institut en la nostra societat ha estat la principal aportació del Patronat d’Empreses a l’IQS . Amb tot, cal no oblidar l’ajut econòmic que ha significat durant aquests gairebé 50 anys d’existència. La primera aportació el 1958 va ser de 200.000 pessetes donades per cinc Empreses. El 1980 el nombre d’Empreses del Patronat era de 63 i el 2004 aquest nombre ha superat lleugerament les 100. En reconeixement a la tasca realitzada pel Patronat durant més de 35 anys, en un acte celebrat al Palau de la Generalitat el 16 de març de 1993, es va fer lliurament al Patronat d’Empreses de la Medalla d’Or del P. Vitoria; la va recollir, de mans del M.H. Sr. Jordi Pujol, el President del Patronat, Sr. Antoni Negre.

Lliurament de la Medalla d’Or del P. Vitoria

Lliurament de la Medalla d’Or del P. Vitoria

al P. Manuel Sanz Burata (1985)

al Dr. Pere Ribosa (1986)

115


capítol IV.

4.7. Fundacions i llegats Com a complement del que s’acaba de dir sobre el Patronat d’Empreses de l’IQS, el 1987 va sorgir la idea de crear una Fundació que actués com a promotora de noves fundacions i fos la gestora administrativa i financera d’aquestes i d’altres que anessin sorgint amb el temps; va ser la Fundació Juan Salañer. La idea que es perseguia era que amb els rèdits del capital fundacional es pogués ajudar a incrementar la qualitat de l’Ensenyament i de la Recerca Científica a l’Institut Químic de Sarrià.

Lliurament de la Medalla d’Or del P. Vitoria a D. Juan Salañer (1992)

La creació d’aquesta gestora de fundacions va donar viabilitat a Institucions Fundacionals que, pel seu limitat capital constitucional, potser no la tindrien i, al mateix temps, dóna perennitat a un llegat personal exemplar. Així mateix, promou, gestiona i serveix a decisions i persones o entitats que desitgin donar suport, amb el seu mecenatge, a aquesta opció universitària privada i prestigiosa. Per aquest motiu, en ocasió de celebrar-se el 1992 el 75 aniversari del trasllat a Sarrià del Laboratori Químic de l’Ebre, el Patronat de l’Institut va concedir a D. Juan Salañer la Medalla d’Or del P. Vitoria.

116


etapa de consolidació i maduresa (1957-1991)

Actualment consta, a més d’aquesta ara tot just esmentada, de nou Fundacions més, la finalitat de les quals és, entre d’altres, la de potenciar la formació del personal de l’IQS, donar beques a estudiants brillants amb pocs recursos econòmics, donar beques de doctorat per potenciar la recerca a l’IQS i concedir beques a estudiants de països emergents perquè en tornar a la seva terra hi promoguin la recerca i els serveis a la indústria. Finalment es proposen ajudar en la posada al dia de la instrumentació de l’Institut. Cal fer constar que l’ànima d’aquestes Fundacions ha estat el P. Montagut. Quan va deixar la direcció de l’IQS el 1985 es va dedicar plenament a aquesta tasca, i d’aquesta actuació se’n va beneficiar principalment l’IQS, però també l’Observatori de l’Ebre, ja que va buscar fons per a la seva viabilitat econòmica i solucions per a la seva solidesa institucional. A continuació s’enumeren les Fundacions i Llegats que, fins al desembre de 2004, donen suport a l’Institut:

Fundacions Juan Salañer Salvador Gil Francesc Montagut Antonio Romañá Puig-Raposo Eugenio Saz Joan Camp Salvat Ferrer Francesc Castelló Patronat Empreses IQS

Llegats Joaquim Pla Agustí Llanas Seguí-Casas Merquinsa Antoni Puig Xavier de Sagarra Francesc Puig Antoni Argullol Josep Gassiot Llorens Carulla-Elósegui

117

J.M. Bultó J.P. Selecta, S.A. Francisco Raposo Noé-Nebgen José Joaquín Landerer Adroer-Martori Manuel Albiac Tutusaus Pilar Raposo Piquer José Küng Montagut Jové i Mercader


capítol l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

cinquè


capítol V.

5.1. Introducció Ja a la carta del setembre de 1948, abans citada, el P. Gil insinuava al P. Provincial, Julià Sayós, la possibilitat de formar una Universitat, agrupant Centres superiors de diferents ordes religiosos i del Bisbat. La raó era “treure’ns del damunt l’opressió estatal que ara ens oprimeix en aquest sector”.16

Vista aèria de les instal·lacions de l’IQS

120

Van haver de passar gairebé 40 anys fins que a finals dels anys 80, en converses de l’aleshores Director de l’IQS, Dr. Miquel Gassiot, amb el Director d’ESADE, Dr. Jaume Filella, en el context d’una legislació estatal cada cop més exigent envers els Centres privats d’ensenyament universitari, sorgís la idea de fundar una Universitat; tenia a la seva ment que aquesta Universitat tingués una clara inspiració cristiana. Amb aquesta finalitat pensaven agrupar diferents Institucions universitàries d’aquesta mena ja existents a Barcelona. Van exposar la idea a l’aleshores President de la Generalitat, M.H. Sr. Jordi Pujol, i aquest els va animar i alhora els va indicar que l’Arquebisbe de Barcelona, Cardenal Narcís Jubany, estava donant voltes a la mateixa idea. En una entrevista Jubany, Gassiot i Filella va començar a prendre forma la intuïció pri-


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

mera; es va convidar l’Escola Politècnica La Salle, l’Escola Blanquerna, la Facultat Eclesiàstica de Filosofia i l’Observatori de l’Ebre a sumar-se al projecte. La resposta va ser afirmativa. També s’hi va adherir el Cercle d’Economia de Barcelona. A última hora, ESADE, per raons d’ordre intern, va optar per abandonar la idea. Com a conseqüència d’aquest fet feia falta crear una Facultat d’Economia per poder fundar la Universitat.

El Dr. Josep Lluís Salvat, primer Degà d’ADE

L’IQS, amb una certa experiència en un màster en Gestió de l’Empresa Industrial, es va oferir per organitzar una Facultat amb els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE). El cos bàsic de Professors d’aquesta Facultat va ser el que impartia l’esmentat màster dedicat a la formació empresarial de titulats tècnics. D’aquesta manera, els estudis de l’IQS es van diversificar cap al vessant empresarial, encara que, en realitat, l’aspecte administratiu i econòmic ja havia adquirit molta força en el Centre en temps del Director P. Montagut. La persona encarregada de posar en marxa contrarellotge la Facultat d’Economia i de cohesionar l’equip de Professors va ser el Dr. Josep Lluís Salvat, que per, la seva valentia, optimisme i esperit de servei mereix tot, l’agraïment de l’Institut. El projecte de la nova universitat, amb el nom d’Universitat Ramon Llull (URL), es va presentar al Parlament de Catalunya i va ser aprovat per unanimitat el 24 d’abril de 1991.

121


capítol V.

L’octubre d’aquest mateix any comença a funcionar la URL, amb un equip rectoral provisional format pels doctors Josep M. Coll, Miquel Gassiot i Josep Martí, fins que es redactessin i aprovessin els Estatuts. El fet d’entrar a formar part de la Universitat va suposar canvis importants en diferents aspectes de l’IQS. En primer lloc va caldre adaptar els òrgans rectors i administratius i passar-los d’un Centre monofacultatiu a un Centre amb una Escola Tècnica Superior i dues titulacions (Química i Enginyeria Química) i una Facultat (Economia) amb una titulació. Es van crear dos Degans: el de l’àrea de Química que va ser i continua essent el Dr. Lluís Comellas i, dins l’àrea d’Economia, primer en va ser el Dr. Josep L. Salvat i, posteriorment, quan es va jubilar el 1997, va ser nomenat el Dr. Jesús Tricàs, que encara ho és actualment. Va caldre ajustar també en un marc federatiu la relació entre les autoritats acadèmiques de la Universitat i les pròpies de l’Institut. En l’aspecte jurídic es van estudiar els canvis que s’havien d’introduir en els Estatuts de l’IQS que finalment va aprovar el Patronat el 1995. El Consell Directiu va aprovar el 1996 els canvis corresponents al Reglament del Centre.

Presa de possessió del Dr. Miquel Gassiot com a Rector de la URL. A la dreta, el Dr. Josep M. Coll, President de l’Equip Rectoral sortint (1994)

122


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

Finalment, com s’ha dit abans, va caldre adaptar els plans d’estudi de cada titulació a les normatives estatals. Aquest últim punt comportava alguns perills de cara a conservar la identitat dels graduats en la part química i ha estat un tema que s’ha anat retocant i modificant, en la mesura del que és permès, amb la finalitat de ser fidels a la tradició que tan bons resultats ha donat a aquesta Institució. El juny de 1994 el Patronat de la Universitat, format pel cardenal Jubany, els Presidents dels diferents Centres i altres personalitats de la vida social, cultural i econòmica barcelonina, va aprovar els estatuts de la URL i el mes de juliol va nomenar com a primer Rector el Dr. Miquel Gassiot, en aquells moments Director General de l’IQS.

El Cardenal Jubany, Padrí de promoció (1991)

Per substituir-lo a l’IQS va ser nomenat nou Director el Dr. Enric Julià, nascut a Barcelona el 1943, antic alumne de l’Institut, que havia treballat a la Indústria durant 25 anys i que es va incorporar a l’IQS en fundar-se la Facultat d’Economia. En aquells moments era el Secretari General de PEINUSA; havia realitzat la seva Tesi doctoral sota la direcció del seu antecessor, el Dr. Gassiot, a la Secció de Cromatografia que

123


capítol V.

El Dr. Enric Julià, actual Director de l’IQS

abans s’ha comentat. Començava un nou mandat a l’IQS del qual es destacaran alguns dels aspectes més significatius. El Dr. Gassiot, durant els seus vuit anys de rectorat, va posar tot el seu coratge a crear unes bases sòlides les quals s’assentés la naixent Universitat i, en acabar, la va deixar com una entitat madura i florent. Ell, que havia estat un dels pares del projecte, va ser també el pare que va acompanyar la URL en el procés de creixement des d’un adolescent fins a un ésser adult. Acabat el seu període de rectorat, l’any 2002 es va reincorporar a l’IQS com a Cap del Departament d’Enginyeria Química.

124


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

5.2. Inspiració ignasiana del Centre Amb aquestes paraules es vol assenyalar una recuperació de la tradició espiritual, pròpia de la Companyia de Jesús, que amb el pas del temps havia anat quedant relegada a un segon terme. Com a índex d’aquest punt es destaquen: la redacció l’any 1998 de l’Ideari del Centre, denominat la Missió, en la qual va intervenir tot el personal de l’Institut i que serà motiu de comentari més endavant; la col·locació el 2001 d’una estàtua de Sant Ignasi al pati central de l’IQS; la participació de diferents professors en una setmana de jornades d’immersió en l’esperit ignasià, que des de 1999 se celebren cada any a Loiola i estan destinades al professorat de tots els Centres d’ensenyament superior dels jesuïtes d’Espanya. També cal assenyalar l’activa participació del Director de l’Institut a les reunions d’UNIJES, entitat que agrupa tots

El P. Montagut en una Audiència del Papa Pau VI a tots els Directors de Centres Universitaris de la Companyia de Jesús (1975)

125


capítol V.

els Centres abans citats, de cara a seguir una política comuna en diferents qüestions. La creació el 1998 de la Càtedra d’Ètica i Pensament Cristià i la potenciació que rep en les seves activitats per part de la direcció de l’IQS, són també un índex de l’interès que es respira a l’Institut per abordar les qüestions frontereres fe-ciència. Ja uns anys abans que es creés aquesta càtedra, es va introduir com a obligatòria l’assignatura d’Ètica a totes les titulacions de l’IQS (ADE el 1994 i Químiques el 1995). Mereix un esment especial en aquest camp la creació, a iniciativa del Director, el 1998 d’ISJACHEM (International Jesuit Association of Chemistry and Chemical Engineering Universities and Schools), associació que intenta agrupar tots els Centres universitaris de Química, que, a nivell mundial, tenen alguna relació amb la Companyia de Jesús. Actualment pertanyen a l’associació unes 40 Facultats de les gairebé 50 que compleixen les característiques abans indicades. La finalitat principal que persegueix ISJACHEM és afavorir l’intercanvi de Professors i Alumnes, l’intercanvi d’informació i tecnologia i sobretot crear vincles d’ajuda solidària entre els diferents Centres, situats en països amb diferents nivells de possibilitats econòmiques. Es celebra una reunió anual amb la finalitat de debatre les qüestions abans indicades i d’arribar a conclusions pràctiques.

Francesc Castelló i Aleu, antic alumne de l’IQS (Promoció 1933), beatificat pel Papa Joan Pau II l’11 de març de 2001

126


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

Amb una finalitat semblant la Facultat d’Economia participa anualment a les reunions de la IAJBS (International Association of Jesuit Business Schools).

Acte en honor del Beat Francesc Castelló celebrat a l’IQS el febrer de 2001

En aquest punt d’espiritualitat del Centre creiem d’interès recordar que el Papa Joan Pau II va beatificar a Roma l’11 de març de 2001 Francesc Castelló Aleu, antic alumne de l’IQS, de la promoció de 1933, que va ser assassinat a Lleida el 28 de setembre de 1936 per testimoniar la seva fe cristiana. Aquest Institut és el primer Centre d’ensenyament superior de la Companyia de Jesús que compta amb un Beat entre els seus alumnes. La Capella remodelada de l’Institut li ha estat dedicada.

127

L’alumne Ramon Jesús Jové representava el paper del Beat


capítol V.

5.3. Diversificació de titulacions Amb la finalitat de recuperar la titulació que s’havia perdut per una normativa del Ministeri i augmentar el servei a la societat, durant aquests anys s’han incorporat dues noves titulacions. A l’Escola Tècnica, l’octubre del 2000, es va iniciar la carrera d’Enginyeria Industrial; això va suposar crear un nou Departament, contractar professorat i augmentar l’espai destinat a aules, laboratoris i tallers. Quant a la Facultat d’Economia, el 1996 es va iniciar un procés d’incorporació de la Fundació EMI (Escola de Comandaments Intermedis) de llarga tradició en el camp de la petita empresa, vinculada a la Companyia de Jesús des de la seva fundació. En aquest Centre s’imparteix una Diplomatura en Ciències Empresarials, títol oficial de la Facultat d’Economia IQS. L’any 2002 es va produir la integració plena d’aquesta Fundació i neix FUNDEMI IQS BUSINESS INSTITUTE. Un índex del creixement de la Facultat d’Economia el dóna el fet que en aquests primers 13 anys de funcionament hagi publicat ja 17 Tesis doctorals. Tot això va abocar el 1994 a la creació de l’Associació d’Antics Alumnes de

128


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

la Facultat d’Economia IQS, en clar paral·lelisme amb l’Associació de Químics. En conjunt, en el curs 2003-04, el nombre total d’alumnes matriculats en els diferents estudis reglats que ofereix l’actual IQS és de 1334 i, parlant de xifres, la quantitat de persones contractades per atendre tota l’activitat del Centre és de 110. En aquest capítol cal assenyalar també la potenciació dels cursos de postgrau dels que actualment l’IQS ofereix un ampli ventall. Durant el curs 2003-04, 78 alumnes van cursar algun dels 5 màsters que es van impartir amb titulació URL; 427 alumnes es van distribuir entre els 15 cursos presencials i un total de 52 entre els 9 cursos no presencials que es van celebrar. El conjunt de màsters i cursos abasten àreeas molt diverses de la Química, l’Enginyeria i l’Economia de l’Empresa. Relacionades amb aquest punt, voldríem assenyalar les millores més importants que s’han introduït a l’edifici de l’IQS durant els últims deu anys –algunes programades amb anterioritat– en ocasió de l’entrada en vigor de les noves titulacions. Ja abans, el 1988, s’havia renovat el Bar, els locals de l’Associació de Químics i, com a annex a la

Els Srs. Solvay, amb el Sr. Christian Jourquin, Director General de l’Empresa a Espanya, i el Dr. Julià als jardins de l’IQS

129


capítol V.

El Centre de Documentació Ernst Solvay

Jacques Solvay, besnét del Dr. Ernst Solvay, descobreix el bust del seu besavi al Centre de Documentació que porta el seu nom (1995)

Planta pilot, es va instal·lar la nau de PQAT. Amb motiu del 75 aniversari del trasllat a Barcelona del Laboratori Químic de l’Ebre, el 1992, es va traçar un pla conjunt de remodelació i expansió dels locals de l’IQS, que comprenia noves aules per a la Facultat d’Economia, Sales multimèdia i Biblioteca. Les obres van començar aviat i a continuació citem les dates d’inauguració de les diverses fases. El 1994 es va inaugurar un nou pis de l’edifici Loiola per acollir les Aules de la Facultat d’Economia. El 1995 es va inaugurar la remodelació total de la Biblioteca, amb àmplies sales de lectura i punts de connexió informàtica a les diverses bases de dades. El 1996 es van començar a renovar els Laboratoris més antics; aquesta faceta va quedar pràcticament acabada l’octubre de 2004. El 2001, amb motiu de la Beatificació de Francesc Castelló, es va dignificar la Capella de l’Institut. També es va renovar l’estructura del vestíbul i l’escala principal. El 2003 es va construir i va equipar el Laboratori de Materials.

130


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

El 2004, preparant el Centenari, s’està construint el Museu de l’IQS. Hem deixat per al final alguns fets, que, encara que estan relacionats amb el creixement de l’Institut i la millora dels seus espais, creiem que tenen un abast molt més gran que els canvis estructurals que es poden observar al primer cop d’ull.

Laboratori de Materials de 1920

Actual Laboratori de Materials


capítol V.

En aquest sentit, esmentem en primer lloc per la seva importància un fet singular ocorregut en els últims anys. Fruit d’una invitació personal del Director, Dr. Enric Julià, S. M. el Rei D. Joan Carles I va visitar l’IQS el 17 de setembre de 1997, per tal de posar la primera pedra de les Sales Multimèdia.

S.M. el Rei Joan Carles amb tot el personal de l’Institut, durant la seva visita el 17 de setembre de 1997

Dels discursos d’aquell dia val la pena destacar-ne alguns paràgrafs. Deia el Director: “Podem dir, amb un cert orgull, que el fet de la forta implantació del sector químic a Catalunya, tant d’empreses nacionals com estrangeres, es deu, en certa mesu-


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

El Rei Joan Carles descobreix la primera pedra de les Sales multimèdia

S. M. Joan Carles I visita els laboratoris i parla amb els alumnes

ra a l’IQS . Una prova d’això la tenim en el conjunt d’empresaris que ens acompanyen, tots ells membres del nostre Patronat, les aportacions morals i econòmiques del qual ens permeten escometre projectes com el que ens té aquí reunits”. 24 Al seu torn, el Ministre d’Indústria, Sr. Josep Piqué deia: “Convé no oblidar que l’IQS no només és un Centre d’excel·lència acadèmica, sinó que també pretén inculcar als seus alumnes un sa esperit empresarial: no es tracta només de saber per saber, sinó de saber per poder fer i si ja en el passat ha desenvolupat una tasca significativa, a mi em sembla que amb la vista posada en el futur, la tasca d’Institucions com la que ara visitem esdevindrà encara més i més important”.24 El President de la Generalitat, M.H. Jordi Pujol afirmava: “Vostès ja l’havien pres abans (l’opció per la formació dels tècnics); des de fa

molts anys van decidir posar-se a treballar silenciosament, seriosament i rigorosament. Moltes gràcies per la tasca que han fet. I Déu faci que aquest estil de fer de Vostès sigui el que domini a Catalunya; serà la garantia del nostre èxit col·lectiu”.24

133


capítol V.

S.M. Joan Carles I signa al Llibre d’Honor, en presència del M.H. Jordi Pujol, President de la Generalitat, del Dr. Enric Julià, Director del Centre, i de D. Antoni Negre, President del Patronat d’Empreses

Finalment, Sa Majestat va concloure l’acte, dient: “Vull agrair

les aportacions i ajudes...sobretot dels Empresaris que, amb el seu esforç, la seva ajuda moral i econòmica, han fet possible aquest Institut; ens fan falta molts d’aquests Instituts a la resta d’Espanya. Passi el que passi Catalunya seguirà essent Catalunya i Espanya seguirà essent Espanya.” 24 La inauguració oficial d’aquestes sales, dotades dels avenços més recents en el camp de les ciències de la comunicació, la va efectuar el Prof. Frederic Mayor, President de la UNESCO, el 15 de febrer de 1999 i l’acte va coincidir amb la imposició de la Medalla d’Or del P Vitoria al P. Miquel Montagut. Va ser el mateix P. Montagut qui va voler que la imposició de la Medalla coincidís amb la presència del Prof. Mayor Zaragoza, per expressar públicament la profunda amistat que els uneix. Un altre esdeveniment important que cal assenyalar va ocórrer el gener del mateix any 1997, quan l’aleshores Conseller de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, l’H. Sr. Pere Macías, va inaugurar el modern Laboratori Mediambiental, especialitzat en l’anàlisi de dioxines en emissions i en alimentació. El 30 de juliol de 2004 aquest Laboratori va ser acreditat per ENAC per a tots dos tipus d’anàlisis i en l’actualitat és l’únic a Espanya que té aquesta acreditació.

134


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

Placa commemorativa de la inauguració de les sales multimèdia i de la concessió al P. Montagut de la Medalla d’Or del P. Vitoria

Finalment volem recordar l’efemèrides esdevinguda el juny de 2002: l’aleshores Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació de la Generalitat de Catalunya, l’H. Sr. Andreu Mas-Colell, va inaugurar les noves Aules i Tallers per poder impartir eficaçment la Carrera d’Enginyeria Industrial. Totes les aules tenen forma d’amfiteatre per tal d’afavorir l’audició del Professor i facilitar el diàleg i totes també tenen connexió individual a internet. Igualment la tenen les aules antigues que van essent remodelades.

Sala multimèdia de l’IQS

Com a resum podem dir que, el desembre de 2004, la superfície total edificada de l’IQS és de 15.000 m2.

135


capítol V.

Inauguració del Laboratori Mediambiental a càrrec del Conseller Pere

Inauguració del pavelló per als estudis d’Enginyeria Industrial a càrrec

Macías. L’acompanyen el P. Ferrer Pi i el Dr. Julià.

del Conseller Andreu Mas-Colell

Resta com a projecte immediat, dintre dels actes del centenari, la col·locació de la primera pedra i la posterior edificació de l’ampliació de l’Institut al llarg de la Via Augusta en direcció Est. Està en fase d’elaboració el projecte d’instal·lacions que ocuparan aquest nou edifici. I, en parlar d’ampliacions, l’actual Direcció del Centre és molt conscient que els edificis són molt importants, però només en la mesura que serveixen per hostatjar instrumentació de primera línia i, sobretot, un equip d’investigadors, sòlidament formats, que puguin fer rendir totes aquestes instal·lacions.

136


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

5.4. Obertura a l’exterior La relació de l’IQS amb Centres d’Enginyeria Química d’altres països arrenca gairebé amb la fundació de l’Institut. L’estada a Lovaina del P. Vitoria, les seves visites a Centres universitaris alemanys, l’amistat del fundador amb Paul Sabatier a Toulouse, el doctorat del P. Gil a Friburg, són algunes mostres del que es vol dir. El viatge del P. Vitoria a l’Argentina per impartir una sèrie de conferències no era gaire usual el 1924. Tots aquests aspectes van quedar plasmats, com ja s’ha dit abans, en la nombrosa assistència de personalitats del món de la ciència de diferents països que es van reunir a Barcelona el 1955 per tal d’homenatjar el P. Vitoria en el seu 90 aniversari. En temps posteriors, en nombre creixent, alumnes que acabaven els seus estudis a l’IQS anaven a completar la seva formació a l’IGC de Toulouse, a l’ETH de Zürich, a les diferents seus del Max Planck Institut o a l’Escola d’Enginyeria de Delft, entre d’altres Centres. Però va ser a la fi dels 70, essent Director el P. Montagut, quan aquest fenomen va prendre nova embranzida i, sobretot, es va estendre a l’altre costat de l’Atlàntic. Als Estats Units es van establir contactes amb el Polymer Institute de la Universitat que els jesuïtes tenen a Detroit i allà hi van realitzar el seu TFC un bon nombre dels nostres alumnes, dirigits pel prof. Harry Szmant. Els contactes van seguir i es van estendre a d’altres Universitats. També el P. Montagut el 1981 va establir contactes amb països d’Amèrica del Sud, concretament amb la Universidad de San Andrés, a la Paz (Bolívia), amb la finalitat de crear a l’IQS un Màster en Tecnologia Química destinat a graduats d’aquella Universitat i extensible a Universitats d’altres països iberoamericans. El primer estudiant va arribar a l’IQS el 1982 i des de llavors han acabat els seus estudis del citat Màster 69 alumnes. Molt més tard, el 1995, el Dr. Julià va establir contactes amb el Comitè Executiu de les Universitats de Bolívia (CEUB), entitat que agrupa tots els Centres universitaris del país, i diversos llicenciats de diferents Universitats bolivianes estan acudint a l’IQS per realitzar postgraus i fins i tot Tesis doctorals.

137


capítol V.

En tots aquests contactes amb Bolívia hi ha jugat un paper molt important el Sr. Miquel Puig Cardona (Fundació Puig-Raposo), el qual, a més d’ajudar generosament diferents equips de recerca de l’IQS, subvenciona beques perquè els estudiants bolivians puguin acudir a l’IQS . Per aquest motiu, el Patronat de l’Institut, l’any 1992, en ocasió del 75 aniversari del trasllat a Sarrià del Laboratori Químic de l’Ebre, va concedir al Sr. Puig la Medalla d’Or del P. Vitoria. Continuant amb la idea del P. Montagut d’enviar estudiants de l’Institut a Universitats estrangeres, creiem que val la pena notar que actualment l’IQS té estudiants de l’àrea de química i de l’àrea d’economia realitzant la seva TFC, Tesi doctoral o estades postdoctorals en els següents Centres universitaris dels Estats Units: Massachusetts Institute of Technology a Cambridge (MA), Boston College a Boston (CA), Stanford Research Institute, a Menlo Park (CA), Pennstate University, a State College (PA), Carnegie Mellon University, a Pittsburgh (PA) i University of San Francisco, School of Business and Management, a San Francisco (CA). Precisament aquest nombre tan gran de Centres, tots ells de gran prestigi, on els graduats de l’IQS realitzen els seus estudis de postgrau, va facilitar el fet del reconeixement el juliol de 2004, per part d’una de les principals agències d’acreditació de les carreres d’Enginyeria als Estats Units, l’agència ABET, dels estudis d’Enginyeria Química de l’IQS com equivalents als realitzats en aquell país. Aquesta homologació dels estudis facilita encara més l’intercanvi d’estudiants entre l’IQS i les Escoles d’Enginyeria dels Estats Units. Cal remarcar, a més, que el 2004 hi ha també estudiants de l’IQS a l’ETH de Zürich i al Max Planck Institut für Strahlenchemie a Mülheim am Ruhr (Alemanya). Precisament en aquest Centre va realitzar la seva tesi doctoral l’actual Professor de Química Física, Dr. Santiago Nonell; la va llegir el 1988 i va obtenir la Medalla Otto Hahn que la Societat Max Planck concedeix cada any a la tesi doctoral més brillant entre totes les realitzades en els seus diferents Centres d’Investigació. Era la primera vegada que obtenia aquest guardó un estudiant estranger. En un sentit diferent cal assenyalar també la presència cada any d’uns 100 estudiants del Tecnològic de Monterrey (MX), que vénen a

138


l’IQS dins la Universitat Ramon Llull (1991-2005)

l’IQS a cursar durant un mes algunes assignatures corresponents a l’últim curs de la seva carrera. Igualment, en aquests moments a l’Institut hi ha uns 20 alumnes procedents de diversos països d’Amèrica Llatina, que cursen estudis de postgrau amb beques que l’IQS s’encarrega d’aconseguir de diverses Fundacions. Aquest programa de beques s’engloba dintre la col·laboració Nord-Sud que l’Institut s’ha proposat impulsar; el Centre hi col·labora amb l’aportació d’una quantitat corresponent a l’1% del seu pressupost. La finalitat del programa és ajudar a formar persones procedents de països emergents amb el propòsit que, en tornar als seus països d’origen, puguin contribuir al seu progrés, ja sigui des de la docència a la Universitat, ja sigui amb el seu treball a les indústries. Aquest programa es completa amb la presència temporal d’alguns dels Professors de l’IQS en aquelles Universitats, on imparteixen cursos sobre noves tecnologies.

Lliurament de la Medalla d’Or del P. Vitoria al Sr. Miquel Puig Cardona (1992)

Finalment, cal afegir que per poder optar a una plaça de Professor de l’IQS és indispensable que el candidat hagi realitzat una estada com a mínim d’un any en algun Centre estranger de reconegut prestigi.

139


capĂ­tol ideari del Centre

sisè


capítol VI.

6.1. Introducció Com a última consideració sobre els 100 anys d’activitat de l’IQS, se citen a continuació algunes reflexions, tretes del document “la Missió”,25 que defineixen l’ideal de formació que vol proporcionar l’Institut, fruit de la seva experiència del passat, però posada la seva mirada en el present i sobretot en el futur. La redacció d’aquest document va ser fruit de nombroses reunions i aportacions dels diferents Estaments del Centre en el transcurs de l’any 1998 i va ser aprovat finalment pel Patronat el 14 d’octubre del mateix any. En aquest capítol es farà una breu formulació de la Missió de l’IQS i després s’assenyalaran els cinc objectius més immediats en la formació dels alumnes, que suposen un repte per als professors que els han d’aconseguir, i l’assoliment dels quals ajudarà a la realització pràctica de la finalitat educativa que el Centre es proposa.

Estàtua de Sant Ignasi de l’escultor Manuel Cusachs, 1999, al pati central de l’IQS

142


ideari del Centre

6.2. Formulació de la Missió Per entendre la formulació de la missió de l’IQS hem de tenir en compte la suma de tres elements: el nostre Institut és una universitat, d’inspiració cristiana, dintre la tradició educativa de la Companyia de Jesús, allò que anomenem la tradició ignasiana. En el context jesuític actual, la missió de l’IQS ha de girar al voltant de dos pols, estretament vinculats entre si: el servei a la fe i la promoció de la justícia (finalitat assumida per la Companyia de Jesús el 1975), realitzats amb la màxima excel·lència possible (el més ignasià). En paraules de l’actual P. General dels jesuïtes, la conjunció d’aquestes realitats constitueix el “fonament de l’humanisme cristià contemporani”.

6.2.1. Missió universitària al servei de la fe L’IQS és una institució que vol estar al servei de tothom. Ara bé, per realitzar amb serietat aquest servei, no es pot eludir un sentit transcendent de la vida i una fe transcendent; l’IQS va fer i manté l’opció per la fe cristiana, a partir de l’Evangeli de Jesús de Natzaret. No volem ni podem enganyar ni amagar el que és la nostra identitat, encara que respectem l’opció personal de cadascú. Tampoc no semblen oportuns els implícits propis d’altres èpoques; la mateixa sinceritat dels joves demana actuar visiblement i explícitament. D’altra banda, tots els alumnes tenen el dret que aquesta opció per l’Evangeli de Jesús aparegui clara en el decurs de la formació que aniran rebent en aquest Centre.

143


capítol VI.

Aquest servei de la fe no afecta tan sols la tasca estrictament universitària de professors i alumnes; afecta, sobretot, la tasca testimonial de cadascú, amb la seva vida i les seves paraules. Per això l’IQS s’esforçarà per oferir, a aquells que ho desitgin, oportunitats per formar-se en els coneixements més fonamentals i actuals de la fe cristiana i per a la vivència i la pràctica de la fe.

6.2.2. Missió universitària de promoció de la justícia La inspiració cristiana de la Universitat ha de dur-nos a tots a treballar per un desenvolupament sostenible de la humanitat, amb un esperit de solidaritat i de servei. Davant una concepció actual predominant caracteritzada pel materialisme, l’individualisme i el poc respecte pel medi ambient, l’IQS, amb la seva formació, vol que els seus graduats, mitjançant l’exercici professional, promoguin un desenvolupament humanament, socialment i ecològicament equilibrat. (No es poden ignorar ni el problema de la fam, ni els desnivells en la qualitat de vida ni la destrucció i el mal ús dels recursos naturals.) Per poder complir aquesta missió, és indispensable que els alumnes de l’IQS rebin uns coneixements pràctics d’ètica de la seva professió, adequats a l’especialitat en què es graduïn. I és, a més, indispensable que els Professors participin d’aquest nivell ètic.

144


ideari del Centre

6.3. Objectius per a un millor compliment de la Missió 6.3.1. Formar els alumnes per a la reflexió

Noves aules

145

És una de les característiques més essencials dins la tradició de la Companyia de Jesús, ja des del seu Fundador, Sant Ignasi. La formació que els alumnes rebran no pot ser merament un conjunt més o menys ordenat de coneixements. L’IQS vol ensenyarlos a preguntar-se el per què de les coses. Amb aquesta pregunta la simple erudició es converteix en ciència. Però, a més, se’ls vol ensenyar a preguntar-se el per a què del que estan estudiant. Aquesta reflexió els farà més humans, ja que captaran millor el


capítol VI.

sentit del que estudien o experimenten, així com també indirectament el sentit de la vida. A més, pensant únicament en termes econòmics i socials, la recerca científica i tecnològica no es pot permetre el luxe de la pura especulació; ha de tenir present en tot moment què pot aportar aquesta recerca al progrés sostenible de la humanitat.

Biblioteca

Laboratori de Bioquímica

146


ideari del Centre

6.3.2. Tenir cura de forma preferent de les relacions humanes Aquest és un dels punts que l’actual Patronat considera essencials per al bon funcionament del Centre, d’acord amb l’Ideari que es comenta. Implica esforç i dedicació per part de tots. De part dels Professors suposa, entre altres coses: • Respectar la manera de ser de cada alumne, de manera que tothom desenvolupi al màxim les seves capacitats, sense deixar de ser el que és. Aquesta Universitat no pretén “fabricar tècnics en sèrie”; precisament perquè vol evitar la massificació, pretén ajudar a créixer “persones-tècnics d’artesania”. • Dedicar generosament el seu temps als alumnes, no limitantse al que exigeix contractualment un estricte horari. • Reflectir una actitud de persones il·lusionades amb el seu treball, que significa per a ells una font de realització personal. De part dels Alumnes suposa, entre altres coses: • Prendre’s molt de debò les classes, amb una assistència assídua, sense ser mai causa de molèstia ni per al Professor ni per als seus companys. • Respectar els Professors dintre i fora de classe, acudint a ells en primera instància quan considerin que algun aspecte relacionat amb la seva assignatura no acaba de funcionar segons els seus desitjos. • Tractar amb cordialitat els seus companys, procurant no crear en els cursos “illes de marginació”. • Tractar amb respecte el Personal d’administració i serveis, no considerant-los mai com si fossin els seus “servidors”. Laboratori de Mecànica

147


capítol VI.

6.3.3. Educar en l’hàbit de saber avaluar Aquest objectiu es pot desenvolupar en una doble Direcció: • Davant de situacions de fracàs, no quedar-se amb una explicació fàcil (raresa del Professor, examen molt difícil, mala sort..); tenir l’actitud valenta i intel·ligent de buscar per què s’ha fallat en aquell examen o en aquell treball pràctic, per poder corregir l’error en una altra ocasió. • Acostumar-se a avaluar les conseqüències de tot tipus que es poden derivar d’una decisió o d’una actuació determinada. Aquest punt serà molt important en la vida professional quan d’una decisió se’n poden derivar serioses conseqüències en l’ordre personal, social o ambiental. Com es pot veure, aquest objectiu fa referència directa a la inspiració cristiana del Centre.

Laboratori Làser

148


ideari del Centre

6.3.4. Educar en el discerniment Aquesta paraula té una marcada arrel en la manera de pensar de sant Ignasi de Loiola. Significa saber trobar el camí correcte d’actuació en situacions i plantejaments confusos o ambigus, tant en el camp polític, social, econòmic o tècnic, com en el camp ideològic, ètic o religiós. Són moltes les ambigüitats de la nostra cultura enfront de les quals cal prendre postura; per posar alguns exemples, es poden assenyalar: la cultura del tenir i no del ser; el desenvolupament humà en funció de l’economia i no de la persona; l’admetre com a inevitables fets tals com: l’espiral del consumisme, les desigualtats de tot tipus entre els pobles, la degradació del medi ambient, fruit del progrés en el nivell de vida, etc. Laboratori de Materials

149


capítol VI.

6.3.5. Educar d’acord amb la tradició de l’IQS Històricament la tradició educativa de l’IQS ha concebut l’estudi com un treball i, al mateix temps, com a preparació per a l’exercici professional. Per aquest motiu l’IQS, a través del seu professorat, es proposa educar per a un treball que sigui: • Exercit amb serietat, rigor i professionalitat. Les classes pràctiques i els treballs de laboratori han de garantir aquesta professionalitat. Qualsevol falta d’honradesa seria considerada com molt greu.

Laboratori de Plantes pilot

• Realitzat no per rutina, sinó amb iniciativa, creativitat i es-

150


ideari del Centre

perit d’innovació. Aquest punt està íntimament enllaçat amb l’atenció personalitzada, de la qual es parlava en el punt 6.2. Aquesta capacitat d’iniciativa i creativitat ha estat una de les característiques diferencials dels graduats IQS; una espècie de tècnics “totterreny”, que no tenen por d’enfrontar-se amb problemes nous i de buscar solucions per a situacions aparentment sense sortida. • Font de realització personal, fet amb vocació. Només serà un bon professional qui, a part d’una bona formació científica, treballi amb il·lusió, perquè és la seva vocació i gaudeixi treballant. Si una persona treballa en alguna cosa que no li agrada, sempre serà una mitjania i, en el moment que pugui, canviarà de feina. En aquest sentit, l’estudi a l’IQS, concebut com a treball, ha de tenir aquesta component vocacional il·lusionada. Els Professors, per la seva banda, han de respirar i transmetre aquesta il·lusió (com ja s’ha dit a l’apartat 6.3.2).

Laboratori Mediambiental i Laboratori de PQAT

• Un retornar a la societat el molt que d’ella han rebut, en permetre’ls l’accés a una sòlida formació humana i científica. Es tracta d’un reflex de la paràbola evangèlica dels talents.

151


capítol conclusió

setè


capítol VII.

Vista panoràmica de l’IQS i encontorns

Al llarg d’aquestes pàgines hem recorregut a grans trets aquests 100 anys d’història del Laboratori Químic de l’Ebre i de l’Institut Químic de Sarrià. A tall de resum voldríem assenyalar el que, al nostre parer, es pot considerar com el comú denominador que, amb els alts i baixos propis de tota obra humana, ha caracteritzat de forma específica el Centre que ens ocupa, en l’aspecte formatiu dels més de 4000 alumnes que han passat per les seves aules. Creiem que la propietat més específica de l’IQS ha estat la cordialitat entre totes les persones que formen l’Institut, fruit d’un tracte i d’una formació autènticament personal. Des de l’aprofitament de l’alumne a classe i al laboratori, passant per les seves situacions personals i familiars, fins al seu rendiment posterior en el treball professional, són circumstàncies que caracteritzen cada persona concreta i que, per això mateix, són objecte d’interès per part de l’Institut. Aquesta relació AlumneInstitut ha estat marcada evidentment pel pas del temps. Per part dels alumnes, en l’aspecte exterior hi ha hagut una clara evolució des del vestit i corbata, insubstituïbles fins als anys 50, a la deixadesa dels anys 70,

154


conclusió

posteriorment una mica suavitzada. Més forta ha estat l’evolució en l’àmbit intern, fidel reflex del que ha ocorregut a la nostra societat. De les relacions gairebé paternals, amb obsequis als Professors a la seva festa onomàstica, es va passar a una gran sensibilització dels alumnes per temes socials i polítics que va desembocar, com ja s’ha indicat, en unes relacions ProfessorAlumnes mútues tibants i desconfiades, amb vagues, manifestacions i abandó consegüent de moltes de les tradicions del Centre. Tot això s’esdevenia a la fi dels anys 60 i la dècada dels 70. A poc a poc, aquestes coses, seguint l’evolució de la societat, han anat canviant i els alumnes van recuperant tradicions d’altres temps i fins i tot han anat més lluny. Així, per exemple, s’ha passat de no voler fer la foto del curs (l’orla) a fer-la vestits amb el birret de llicenciats. Actual Institut Químic de Sarrià

Imatge virtual de l’Institut Químic de Sarrià ampliat

Ells mateixos van demanar incorporar la festa de la graduació, que, any rere any des del curs 1984-85, ha guanyat en assistència i en esplendor: les últimes s’han celebrat a l’Auditori de Barcelona, amb tot el Professorat mudat amb el vestit acadèmic. Cada Promoció té el seu Padrí, alguna persona de renom, que amb la seva lliçó als que es graduen, l’última que reben a l’IQS, dóna altura a l’Acte acadèmic. (Veure a l’apèndix els noms dels Padrins de Promoció.) Com abans apuntàvem ens trobem a les antípodes del que s’esdevenia els anys 60 i 70. No tot ens sembla positiu en aquest canvi: entre la joventut actual abunda la indiferència davant gairebé tot i la manca de sensibilitat davant la problemàtica social. Sembla mentida, però de vegades es troba a faltar en els estudiants un cert reflex d’aquell inconformisme de finals de la dècada dels 60, que era signe d’una joventut plena de vitalitat, que somiava amb les utopies. A vegades un pensa amb nostàlgia en aquell “Exigim l’impossible” del Maig del 68. Precisament un dels punts forts de l’ideari de l’IQS és el pretendre infondre en l’esperit dels alumnes uns ideals que els estimulin a actuar de manera que el seu treball, viscut amb il·lusió, contribueixi a fer un món una mica millor.

155


capítol VII.

Laboratori de Microbiologia

À

En pla anecdòtic cal assenyalar el canvi que va suposar a l’Institut el 1960 la presència de noies estudiants, cosa totalment impensable en la ment del Fundador. Actualment l’alumnat femení representa el 52% del total d’Alumnes. Evidentment per part del Centre hi ha hagut també una evolució en el tracte amb els alumnes, fruit del pas del temps. Hi ha coses que, mirades amb l’òptica de la nostra època, ens poden fer somriure, però, en el fons indiquen un tracte personal que distingeix i dóna sentit a un Centre singular com el que ens ocupa. A nosaltres ens fa somriure que el G. Riera i de vegades també els PP. Vitoria i Gil caminessin de nit per les cases de Sarrià on s’allotjaven els seus alumnes de fora de Barcelona per comprovar si es trobaven bé i si descansaven les hores necessàries (amb tota la picaresca que això comportava). Ens sorprendrà que el P. Vitoria fins poc abans de la seva mort truqués per telèfon a tots els seus deixebles per felicitar-los la seva onomàstica, sobretot si pensem que ho feia a les 7 del matí, amb el consegüent sobresalt de tota la família (ell s’aixecava a les 5). També ens farà somriure o ens impressionarà que el 1921, en plena campanya d’Àfrica, l’Institut enviés per Nadal una carta i dues lliures de bombons als alumnes que combatien en aquella guerra inhumana i absurda. Tot això ens fa somriure benèvolament, però el mateix esperit que comentem avui tindrà per nom, la preocupació del Professorat

156


conclusió

Laboratori de Química

per l’elevat nombre de suspensos, o es dirà tutories; o serà l’interès del Centre per buscar sortides als seus titulats en moments que escassegen els llocs de treball. O, a nivell més local, serà simplement la realitat d’un equip de treball o d’un Departament que de la mateixa manera que sap fer recerca amb il·lusió, sap també celebrar adequadament les distintes festivitats o jugar un campionat de futbol (ara que no veu la mirada reprovatòria del Fundador) o estar de debò al costat d’un amic que passa una dificultat; i això tots els que integren el grup: personal no docent, alumnes i professors. El menys important són els fets concrets; l’important és que els que actualment formen l’IQS sàpiguen trobar en els nostres dies els signes que expressin aquesta mateixa realitat del mutu interès i preocupació; cal que hi hagi en tots un profund convenciment que si es negligeix aquest punt, tan fortament realçat en l’Ideari (com s’ha comentat en el capítol anterior), si tothom treballés al seu racó, desinteressat dels altres, el Centre aniria a poc a poc perdent el seu sentit i acabaria desapareixent, perquè hauria abandonat l’esperit que va presidir la seva fundació i els

157


capítol VII.

Laboratori de Síntesi

seus 100 anys d’història. Prova d’això és que durant aquests anys el Centre no ha estat a punt de desaparèixer per problemes econòmics (que els ha tingut i molt greus); quan va perillar la seva existència va ser en els anys 1950 i en el 1973 en què fortes tensions internes van dur a un mutu enfrontament entre els diversos estaments de l’Institut. Actualment l’IQS compta amb un equip de Professors joves, il·lusionats per la docència i per la recerca. Pensant en l’àrea de Química s’agrupen al voltant de diferents temes d’interès: Bioquímicca i Biotecnologia, Química Farmacèutica, Medi Ambient, Gestió de Residus,

158


conclusió

Ciència dels Materials, Química Fina, per esmentar-ne alguns. Tot això representa un volum considerable de projectes de recerca finançats per les Empreses o per les Administracions, sigui l’Autonòmica, l’Espanyola o l’Europea. Només en referència als projectes europeus, grups de treball de l’IQS formen part del voltant de 10. Es pot afirmar que, mirant el passat amb sinceritat, mai l’Institut en aquests 100 anys d’existència no ha disposat d’un capital humà tan ric com posseeix en el present i això permet mirar el futur amb gran optimisme, amb l’objectiu que l’Institut pugui continuar oferint a la societat tot allò per què va ser creat fa un segle. El Laboratori Químic de l’Ebre es va fundar el 1905 com un servei a la societat del nostre país quan el positivisme científic significava per a ell un seriós perill de deshumanització. Les circumstàncies que travessa la nostra societat han canviat profundament amb el pas del temps, però segueix necessitant en aquests moments que existeixin Centres d’Estudis Superiors per a la formació de tècnics on la cura de les persones, tal com apareix reflectit a l’Ideari de l’IQS, ocupin un lloc important. Perquè allò que la nostra societat necessita per damunt de tot per a progressar i fer-se més humana és precisament que en ella hi convisquin persones en el sentit més propi i noble de la paraula.

159

Alumnes de la Promoció de 1978 a l’entrada de Bayer (Leverkusen, juliol de 1976): els acompanya l’autor del llibre


apèndix autoritats de l’IQS al curs 2004-2005 doctorats honoris causa concedits per l’IQS medalles P. Vitoria concedides per l’IQS padrins de promoció de l’IQS


apèndix I.

Patronat de la Fundació IQS Lluís Victori i Companys, SJ Albert Barrera Berro, SJ Llorenç Puig Puig, SJ Ramon Escamilla Montlleó Carles Llinàs Puente Manel Ribas Montobbio Jordi Segarra Pijoan Joaquim Xicoy i Bassegoda

Consell Directiu Lluís Victori i Companys, SJ Lluís Seguí i Garriga Xavier Tomàs Morer Enric Julià i Danés Antoni Negre Villavecchia Manel Ribas Montobbio Jordi Segarra Pijoan

162

President Vicepresident Secretari

President Vicepresident Secretari

Patronat Fundació IQS President A-IQS Representant Professors Director General Fundació Empreses IQS Patronat Fundació IQS Patronat Fundació IQS


autoritats de l’IQS al curs 2004-2005

Autoritats acadèmiques Director general: Secretari general: Degà ETS: Degà ADE:

Dr. Enric Julià i Danés Dra. M. Luisa Espasa Sempere Dr. Lluís Comellas i Riera Dr. Jesús Tricàs Preckler

Caps de Departament: Enginyeria Química: Química Orgànica i Bioquímica: Química Analítica: Economia i Finances: Gestió Empresarial: Estadística Aplicada: Enginyeria Industrial: Secretari General de PEINUSA: Coordinadora Cursos Postgrau:

Medalla dels professors de l’IQS

163

Dr. Miquel Gassiot i Matas Dr. Iñaki Borrell Bilbao Dr. Lluís Victori i Companys, SJ Dr. Carlos Moslares García Dr. Jesús Tricàs Preckler Dr. Xavier Tomàs Morer Eng. Emilio López Toribio Dra. Núria Vallmitjana Palau Dra. Mercè Manresa Nubiola


apèndix II.

Vladimir Prelog, 27 de maig de 1978. Premi Nobel de Química 1975 Manuel Lora Tamayo, 21 de novembre de 1981 Sir George Porter, 21 de novembre de 1981. Premi Nobel de Química 1967 Oskar Jeger, 25 de maig de 1985 Ramon Margalef, 25 de maig de 1985

El Professor Vladimir Prelog, Premi Nobel de Química el 1975, arribant a la sala on el

Els Professors Manuel Lora i Sir George Porter,

van investir Doctor Honoris Causa per l’IQS. L’acompanya el seu Padrí, P. Manuel Sanz

el dia que van ser investits Drs. Honoris Causa

Burata (1978)

per l’IQS (1981)

164


doctorats Honoris Causa concedits per l’IQS

Els Professors Oskar Jeger i Ramon Margalef el dia que van ser investits Doctors Honoris Causa per l’IQS.

El Professor Kurt Schaffner el dia que va ser

Els acompanyen els seus Padrins, Professors Joan J. Bonet i Josep Obiols (1985)

investit Dr. Honoris Causa per l’IQS (1991)

165


apèndix II.

El Professor Frederic Mayor el dia que va ser investit Doctor Honoris Causa per

El Professor K. Roel Westerterp, el dia que va ser

l’IQS. L’acompanya el seu Padrí, Professor Miquel Montagut (1992)

investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull, a proposta de l’IQS (1998)

166


doctorats Honoris Causa concedits per l’IQS

Kurt Schaffner, 15 d’octubre de 1991 Frederic Mayor Zaragoza, 16 de maig de 1992 K. Roel Westerterp, 27 d’abril de 1998. URL a proposta d’ETS IQS Thomas J. Allen, 12 d’abril de 2002. URL a proposta d’ADE IQS Georges A. Guiochon, 13 de setembre de 2002. URL a proposta d’ETS IQS

El Professor Thomas J. Allen pronuncia la seva

El Professor Georges A. Guiochon en el moment de ser investit Doctor Honoris

lliçó magistral el dia que va ser investit Doctor

Causa per la Universitat Ramon Llull, a proposta de l’IQS. L’acompanyen

Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull, a

el Rector de la URL Dr. Miquel Gassiot, el Vicerector, Dr. Josep Gallifa i el Padrí,

proposta de la Facultat d’Economia IQS (2002)

Dr. Lluís Comellas (2002)

167


apèndix III.

En ocasió de celebrar-se el cinquantè aniversari del trasllat a Barcelona del Laboratori Químic de l’Ebre i per tal de celebrar aquestes Noces d’Or, la Comissió Executiva del cinquantenari a la seva sessió celebrada el 20 d’abril de 1966 va crear la Medalla d’Or del P. Vitoria. Es tracta de la màxima distinció que concedeix l’IQS per premiar les persones o Institucions que han destacat de manera extraordinària en algun aspecte que ha estat d’especial ajuda per a l’Institut. Fins avui s’ha concedit a les següents persones o Institucions: Medalla P. Vitoria

168


medalles P. Vitoria concedides per l’IQS

1966 1968 1968 1968 1968 1971 1979 1979 1985 1986 1992 1992 1992 1992 1993 1994 1999

D. Joaquim Buxó de Abaigar D. Josep Pellicer Llimona D. José Lipperheide Henke D. Josep Valls Taberner D. Demetri Carceller Segura Associació Químics IQS P. Salvador Gil Quinzà, SJ D. Juan José Muñoz Fernández P. Manuel Sanz Burata Dr. Pere Ribosa Arnó P. Pere Ferrer Pi, SJ Companyia de Jesús D. Miquel Puig Cardona D. Juan Salañer Piqueres Patronat d’Empreses IQS Dr. Lluís Condal Bosch P. Miquel Montagut Buscàs, SJ

169

Primer President del Patronat d’Indústries IQS Soci Fundador del Patronat Soci Fundador del Patronat Soci Fundador del Patronat a títol pòstum Soci Fundador del Patronat a títol pòstum Cinquantenari de la seva fundació Segon Director de l’IQS a títol pòstum Va dirigir l’IQS de 1932-36 Primer Secretari del Patronat d’Indústries IQS Fundador del Departament d’Enginyeria Antic Director de l’IQS 75 aniversari de l’IQS a Barcelona President Fundació Puig-Raposo President Fundació Juan Salañer Col·laboració amb l’IQS Mèrits docents a l’IQS Antic Director de l’IQS


apèndix IV.

1985 Carlos Ferrer Salat

President del Grupo Ferrer

1986 Mariano Puig Planas

Director Grup Puig

1987 Josep Mª Oliva i March

Director a Catalunya d’IBM

1988 Lluís Condal Bosch

Professor Catedràtic de l’IQS

1989 Conrad Blanch i Fors

Sotsdirector General COOB 92

1990 Sebastián Juliá Aréchaga

Director Prodesfarma

1991 Narcís Jubany i Arnau

Cardenal Arquebisbe de Barcelona

1992 Miquel Puig Raposo

Director General Indústria

1993 Pedro J. Victory Arnal, SJ

Professor Catedràtic de l’IQS

1994 Josefina Castellví Piulachs

Professora d’Investigació CSIC

1995 Joan Albaigés i Riera

President de la CIRIT

1996 Albert Vilalta González

Conseller de Medi Ambient

1997 Antoni Subirà i Claus

Conseller d’Indústria

1998 Joan Corominas Vila

President Banc de Sabadell

170


padrins de promoció de l’IQS

1999 Antoni Brufau Niubó

President de Gas Natural

2000 Luis J. Navarro Vigil

President Grup BP España

2001 Guillermo Rodríguez-Izquierdo, SJ

Delegat del P. General per als jesuïtes de Roma

2002 Joan Rigol i Roig

M.H. President Parlament Catalunya

2003 Germán Sánchez Ruipérez

President Fundació Sánchez Ruipérez

2004 Francisco Belil Creixell

Conseller Delegat Bayer Hispania

2005 Carles Solà Ferrando

Conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació

Placa que van oferir els graduats al seu Padrí de Promoció 2005, H. Sr. Carles Solà Ferrando

171


apèndix V.

La majoria de les afirmacions que es troben en aquesta memòria han estat tretes de consultar l’arxiu privat de l’IQS, les Actes acadèmiques que es troben a Secretaria i altres fullets i publicacions d’ordre intern. S’ha consultat també el llibre Ciencia e Industria en España. El Instituto Químico de Sarrià 1916-1992 de Núria Puig Raposo i Santiago M. López García. 1992. Un document de vital importància ha estat l’autobiografia que al final de la seva vida va escriure el Fundador i que abasta des del seu naixement fins l’any 1936; és un manuscrit de gran valor que no ha estat encara publicat; en un apèndix d’aquesta història es reproduiran en facsímil algunes pàgines interessants. No obstant això, a continuació se citen alguns documents concrets de fàcil accés.

172


bibliografia

1. 2. 3. 4. 5. 6.

Discurs P. Vitoria 7.5.55. Arxiu documental IQS Autobiografia, del P. Vitoria, P. 8 Autobiografia, p. 19 Autobiografia, p. 35 Autobiografia, p. 43

18. 19. 20. 21.

Tots els llibres citats a continuació van ser publicats per la Tipografia Catòlica Casals de Barcelona

22.

7. 8. 9.

Quaderns d’Estudi, Any II Vol 1 nº 1 (1916) Autobiografia, P. 44 El Instituto Químico de Sarriá (Barcelona). T. C. Casals 1919 Epistolari del P. Vitoria. Arxiu IQS Carta de convocatòria de la primera reunió de l’Associació. Arxiu AIQS. Afinidad 1 (1921), 1 Afinidad 17 (1925), 41 Chimie et Industrie, IX Congres (1929), 539 T.C. Casals 1924 Carta al P. Julià Sayós 5.9.48. Epistolari del P. Vitoria. Arxiu IQS Química Inorgánica. Ed. Salvat. Barcelona. 1ª edició 1946; 2ª edició 1955

23.

10. 11. 12. 13. 14. 15. 16. 17.

24. 25. 26. 27. 28. 29.

30.

173

Comunicació personal de l’interessat Afinidad 1 (1921), 3 Arxius IQS Carta al General Franco 20.11.51. Epistolari del P. Vitoria. Arxiu IQS Patronat de l’IQS. Boletín Informativo nº 7 (1960) Patronat de l’IQS. Boletín Informativo nº 12 (1969) Publicació de l’IQS sobre la visita de S.M. el Rei D. Joan Carles I (1997) Missió Universitària de l’IQS. Edició privada (1998) Actes acadèmiques arxivades a la Secretaria de l’IQS Autobiografia, P. 20 Ricardo Cirera, Memorias del Observatorio del Ebro nº 1 (1906) Teoría y práctica del análisis químico mineral, P. Eugenio Saz. Tipogràfica Catòlica Casals. Barcelona 1944 Editorial Nivola. Barcelona 2004


memorabilia

p. vitoria reproducció facsímil del pròleg de l’autobiografia inèdita del P. Vitoria reproducció facsímil El Laboratorio Químico del Ebro (Madrid 1906) reproducció facsímil El Instituto Químico de Sarriá (Barcelona 1919)


memorabilia P. Vitoria

Transcripció del Pròleg de l’autobiografia manuscrita i inèdita del P. Eduardo Vitoria, fundador de l’IQS

reproducció facsímil del pròleg de l’autobiografía del P. Vitoria

Les següents quartilles es van escriure amb l'objectiu d'una història amb detall i autèntica de la fundació i primer periode o desenvolupament de la tasca científica de l'Institut Químic de Sarrià, el fonament del qual va ser el Laboratori Químic de l'Ebre. Va ser forçós, donats els tràmits seguits fins el moment actual, reconèixer tres etapes sencerament distintes per les seves particulars orientacions i forma de realitzar-les. La 1a va ser la del Laboratori Químic de l'Ebre, destinat abans de res a la formació dels nostres germans filòsofs en Química, amb destí a l'ensenyament als Col·legis. La 2a la va motivar el seu trasllat, personal i material, a Sarrià –Barcelona– amb la idea de continuar el destí anterior i afegir l'obertura de classes i laboratoris, on es formaran joves externs capaços de treballar a oficines tècniques i a indústries diverses. La 3a, a més de seguir realitzant el projecte anterior, va apuntar a implantar un Centre d'Estudis Químics complets amb aspecte y abast d'una veritable Carrera Química, com l'Oficial. La 1a es va realitzar a Roquetes, amb les classes setmanals als Nostres i els cursets d'estiu pels Professors de Col·legis i aspirants als mateixos càrrecs, i a més de permetre al personal docent el treball d'investigació i la redacció d'obres i treballs químics. Aquesta fase va tenir el seu compliment al Laboratori Químic de l'Ebre, durant els onze anys de la seva existència a Roquetes, on l'ensenyament, a alumnes de fora, va ser molt limitada i enterament personal. La 2a va començar amb el trasllat del Laboratori Q. del Ebre a

176


177


memorabilia P. Vitoria

reproducció facsímil del pròleg de l’autobiografia del P. Vitoria

Sarrià (Barcelona) i va durar des de l'any 1916 al 1934, que va ser quan, tornat el P. Gil de Friburg, va assumir a les seves mans la direcció de l'interí Centre d'Estudis Químics, aixecat el 1932, i va seguir després als locals recuperats i molt ampliats de l'IQS. En aquesta última etapa és quan l' IQS va navegar a vela plena, perquè el seu objetiu era complet, és a saber, estudi de la Química, teòric i pràctic, en totes les seves branques: i abast ampli de les seves aplicacions industrials, de sort que l'alumne surti fonamentalment ben format per a dirigir amb encert qualsevol d'elles, bé completant la seva formació amb un curs general d'Enginyeria Química, bé fent estudis especials del ram al què pensa dedicar les seves activitats i tarannà, insistint en el coneixement, selecció, instalació i funcionament dels aparells que han de constituir el mecanisme de la fàbrica. En el terreny pròpiament químic no ha de trobar dificultat especial que no pugui arribar a resoldre amb els coneixements bàsics adquirits a l'IQS. En aquestes condicions es troben els diplomats del nostre IQS de l'època actual. El període de 1916 a 1934 va ser l'intermedi: en ell el què es va pretendre va ser formar químics de laboratori sòlidament preparats per a treballar en operacions d'anàlisi, per una banda, i també en les de síntesi i industrials, si se'ls posa al costat d'un Director o Tècnic competent i generós en instruir a l'ajudant en els tràmits de la respectiva indústria: la formació o ensinistrament durarà més o menys segons sigui la complexitat de la indústria, però, en general, ja s'aconsegueix als pocs mesos. La llista dels nostres Diplomats inclosos en aquest 2n període que tenen instal·lades empreses, fàbriques, fabricació d'instruments científics i industrials, és molt satisfactòria, però sobretot*

*A l’original el punt vermell s’utilitza habitualment per indicar afegitons 178


179


memorabilia P. Vitoria

reproducció facsímil del pròleg de l’autobiografia del P. Vitoria

a laboratoris farmacèutics. Trobem nombrosos exemples de ràpida i brillant intervenció a diverses indústries, en les quals no només han exercit dignament el seu paper durant la seva formació tècnica, sinó que han merescut ser elevats a la categoria de Caps de Secció, de sotsdirectors i de Directors tècnics, amb molta estima i satisfacció dels empresaris. Així, pertanyents a aquestes brillants ocupacions, trobem a antics alumnes nostres a fàbriques de bona anomenada de ciment, de tintoreria, de pintures i matèries colorants, de ferro i acers, flotació i foneria de metalls, de paper, cel·luloses i raió; de perfumeria; de destil·leria, vins i conserves, i aprofitaments agrícoles, de vidre, ceràmica, gres, assaonats, pelleteria; d'olis refinats, sulfonats, hidrogenats, greixos i sabons; de fibres tèxtils naturals, artificials i sintètiques; de suro, gomes, ceres, coles; de resines sintètiques, midó, productes farmacèutics, làctis, químics, fotogràfics, intermedis; d'insecticides, adobs, dissolvents i d'altres cossos d'interès personal. Amb la garantia del seu satisfactori i profitós procedir probat per la llarga permanència a l'empresa, per l'ascens en la categoria dels càrrecs, i per la major retribució i obsequis de superpregàries que amb gràcia els concedeixen com a premi i senyal inequívoc de satisfacció de part de les empreses. Tot això constitueix un públic i múltiple testimoni de què els nostres Diplomats de la 2a època de l'IQS tenen capacitat suficient per a exercir amb desimboltura i bon resultat no només els treballs dels laboratoris, sinó també els relatius als industrials en general.

180


181


183


185


memorabilia P. Vitoria II.

186


187


188


189


190


191


192


193


memorabilia P. Vitoria II.

194


195


196


197


198


199


200


201


202


203


204


205


206


207


208


209


210


211


212


213


214


215


216


217


218


219


220


221


222


223


224


225


226


227


228


229


230


231


232


233


cronologia de l’IQS

1905

El P. Eduardo Vitoria inaugura a Roquetes (Tarragona) el Laboratorio Químico del Ebro.

1911

Apareix el llibre del P. Vitoria titulat La catálisis química, primera obra escrita en castellà sobre aquest tema.

1912

Apareix el llibre del P. Vitoria, titulat Prácticas químicas para cátedras y laboratorios, que durant molts anys va ser llibre de referència a diferents Centres d'ensenyament de la Química.

1916

Es trasllada a Barcelona el Laboratorio Químico del Ebro i pren el nom d'Instituto Químico de Sarriá.

1921

Neix l'Associació d'Antics Alumnes de l’IQS. Apareix el primer exemplar de la revista Afinidad, concebuda inicialment com un Butlletí de l’Associació.

1924

El P. Vitoria és convidat per les Universitats de Buenos Aires i La Plata per impartir-hi unes conferències.

1927

El P. Vitoria publica el seu llibre més conegut: La Química del Carbono, que va representar una autèntica novetat en l'ensenyament de la Química Orgànica.

1932

Com a conseqüència del decret de dissolució de la Companyia de Jesús, l’IQS ha d’abandonar els seus locals; passa a denominar-se Centro de Estudios Químicos i funciona primer al carrer Pomaret i després al carrer Anglí. Figura com a Director D. Juan José Muñoz.

1936

En esclatar la Guerra Civil, el Centro de Estudios Químicos tanca les seves portes.

1939

En acabar la Guerra Civil, l’IQS obre de nou les seves portes sota la direcció del P. Salvador Gil.

1955

Se celebra un solemne acte d'homenatge al P. Vitoria amb motiu de complir 90 anys d'edat i 50 anys de la fundació del Laboratori Químic de l'Ebre; visiten l’IQS nombroses personalitats del món acadèmic de tot Europa; s'organitza una exposició de la Indústria Química i la primera exposició del llibre espanyol de química. El P. Vitoria rep la Medalla d'Or del Treball.

1956

El P. Sanz Burata llança la primera idea del Patronat d'Indústries per col·laborar amb l’IQS. La constitució formal d'aquest Patronat va tenir lloc el 1958.

1957

El P. Salvador Gil, per motius de salut, deixa la direcció de l’IQS i el succeeix el P. Pere Ferrer Pi.

1958

Moren amb dos mesos de diferència els PP. Eduardo Vitoria i Salvador Gil.

1959

S'inaugura la Planta d'Altes Pressions finançada pel govern de l'Alemanya Federal.

1960

S'inaugura la Nau de Plantes Pilot per als estudis d'Enginyeria Química Visita l’IQS el General Franco.

1961

El Govern dels Estats Units concedeix al Centre una quantiosa ajuda per a instrumentació. Amb aquest motiu s'inclou dins el pla d'estudis l'assignatura Mètodes Numèrics i Gràfics de Càlcul, fet que representava una novetat en els plans d'estudi vigents.

1962

S'introdueix com a obligatori dins el pla estudis la realització d'un Treball de Fi de Carrera. Així mateix, amb motiu de l'arribada de la instrumentació s'inclou en aquest pla l'assignatura d'Electrònica i és el primer Centre de l'Estat espanyol que fa aquest pas.


1963

Es crea l'Oficina de Serveis Tècnics a la Indústria

1964

Es creen els estudis de tercer cicle

1965

El Ministeri d'Educació reconeix l’IQS com Centre no estatal d'Ensenyament Tècnic Superior.

1966

El Laboratori Biològic s'integra dins l’IQS.

1967

S'instal·la a l’IQS un ordinador IBM 1130 i és el primer Centre que introdueix l'Ordinador a la recerca química.

1970

El P. Ferrer Pi és nomenat Rector de la Universitat de Deusto i pren possessió com a Director de l’IQS el P. Miquel Montagut.

1980

1984

1985

Aprovació definitiva per part del Ministeri del pla d'estudis de l’IQS per obtenir el títol d'Enginyer Industrial especialitat Química. L’IQS deixa de ser un Centre dependent jurídicament de la Companyia de Jesús i passa a ser una Fundació, regida per un Patronat. Es jubila el P. Miquel Montagut i pren possessió com a Director de l’IQS el Dr. Miquel Gassiot, primer seglar a accedir a aquest càrrec.

1991

El Parlament de Catalunya aprova la Universitat Ramon Llull, de la qual entra a formar part l’IQS; el Centre aporta, a més, a la Universitat la Facultat d'Economia (ADE), creada a aquest efecte

1994

El Dr. Miquel Gassiot és nomenat Rector de la URL i deixa el càrrec de Director de l’IQS. El succeeix el Dr. Enric Julià.

1997

S. M. el Rei Joan Carles I col·loca la primera pedra de les sales multimèdia; amb aquest motiu visita les instal·lacions de l’IQS. El mateix any s'inaugura el Laboratori Mediambiental per a anàlisi de dioxines en emissions i aliments; aquest Laboratori és l'únic acreditat a l'Estat espanyol per realitzar aquest tipus d'anàlisi.

1998

El Patronat de la Fundació aprova l'Ideari del Centre. Aquest mateix any el Director de l’IQS promou la creació de la societat ISJACHEM, que agrupa tots els centres d'ensenyament superior de la Química relacionats amb la Companyia de Jesús; pretén afavorir l'intercanvi entre els diferents Centres i l'ajuda a les Universitats de països amb economia emergent.

1999

El Prof. Frederic Mayor Zaragoza, Director de la UNESCO, inaugura les sales multimèdia.

2001

El Papa Joan Pau II beatifica a Roma l'antic alumne del Centre Francesc Castelló; l’IQS és el primer Centre Superior de la Companyia de Jesús que compta amb un beat entre els seus alumnes.

2002

S'integra dins la Facultat d'Economia IQS el Centre d'Estudis EMI.

2003

S'inaugura l'edifici que acull el Laboratori de Materials.

2004

Els estudis d'Enginyeria Química de l’IQS són reconeguts per l'agència americana d'acreditació ABET. Aquest fet permet l'intercanvi d'estudiants entre l’IQS i Escoles d'Enginyeria semblants als Estats Units.

2005

L’IQS signa amb el MIT de Cambridge (MA) un conveni de col·laboració científica, que permet l'intercanvi de Professors i alumnes entre ambdós Centres.


AQUEST LLIBRE L’INSTITUT QUÍMIC DE SARRIÀ 1905-2005 , DEL P. LLUÍS VICTORI I COMPANYS, SJ, ES VA ACABAR D’IMPRIMIR L’1 D’OCTUBRE DE 2005, DIA DEL CENTENARI DE LA FUNDACIÓ PEL P. EDUARDO VITORIA DE L’INSTITUT QUÍMIC DE L’EBRE A ROQUETES (TORTOSA), ALS TALLERS IMPRESSIÓ DERRA DE BARCELONA. L’EDICIÓ HA ESTAT A CURA DE RAMON BALASCH I JORGE COLOMBO.


Profile for Aboninvent Comunicacio

L'Institut Químic de Sarrià. 1995-2005  

Llibre comemoratiu d'aniversari.

L'Institut Químic de Sarrià. 1995-2005  

Llibre comemoratiu d'aniversari.

Advertisement