Anar a passar ES SALPÀS

Antoni Bonet

Ara que hem entrat dins el mes de maig, vindrà bé per recordar un costum que ja fa molts d’anys que està retut. Era el d’anar a passar el salpàs, que se solia fer després de Pasqua de Resurrecció. Al terme de Ciutadella, quan encara l’Església el tenia dividit en dues parròquies i, si no ho record malament, la par de tramuntana i una part de la mitjania pertanyia a la Catedral, mentre que la resta, és a dir tot el migjorn, pertanyia a la de Sant Francesc, als corresponents camins de cada terme hi havia designats uns pagesos per anar a passar el salpàs. Aquests pagesos eren els encarregats d’anar a acompanyar el capellà pels llocs, i havien de posar carretó i bístia.

El DVCB dona la definició següent de la paraula salpàs: «Visita que el rector o els vicaris fan a les cases de la parròquia [tant del poble com del camp] en els temps pasqual, per beneir-les esquitxant-les d’aigua beneïda i sal»; aquest costum era molt antic.

A Menorca, a més de passar de casa en casa pels pobles, també ho feien per tots els llocs de cada terme. Era una visita curta. És molt curiós, perquè el mateix diccionari, pel que fa a l’apartat de cultura popular, explica que a les regions pirinenques, en fer el salpàs, el sacerdot beneïa la sal i l’aigua (d’aquí el nom), i els escolanets que l’acompanyaven duien palmons beneïts el Diumenge de Rams i els deixaven a les cases que visitaven. Els seus habitants donaven una almoina, que consistia en ous, doblers o formatge.

A Menorca es feia talment ben igual, però en tost de palmons es repartien candeles.

Avui en dia són molts que, d’aquella antiga i sana tradició que tenia l’Església, no n’han sentit parlar mai, principalment la joventut, per aquest motiu he volgut escriure aquest article, no per mostrar res a ningú, tan sols amb la intenció de recordar com es feien les visites del salpàs en el ram del camp, perquè una vegada, quan un servidor era missatge de tot l’any, vaig acompanyar el vicari Mn. Guillem Coll, què Déu el tengui, per anar a fer els llocs del camí de la Vall del terme de Ciutadella. Però d’açò ja fa més de seixanta anys, o sigui que ha plogut moltes vegades.

Així idò, a les vuit del mati ja estava planta davant la sagristia de la catedral; vàrem carregar una senalla de candeles beneïdes i un parell de bòtils d’aigua, també beneïda, i ja vàrem ser partits.

La primera visita fou a Algaiarens, on s’acostumava berenar. He de dir que per tots els llocs la visita del salpàs era esperada amb molta satisfacció i alegria, perquè en aquell temps la gent del camp tenia poques ocasions de parlar amb un capellà obertament i exposar-li els seus problemes, si en tenien (avui en tenen molts), per açò eren ben arribats pertot. Quan entraven a la casa sempre procuraven ser-hi tots, principalment la família.

La benedicció es feia d’aquesta manera: l’acompanyant, que antigament era un escolà, abocava aigua beneïda dins una escudelleta que madona ja tenia preparada i encenien un llum amb cruies. Llavors,

Segueix a la pàgina 12

Ve de la pàgina 11 amb el salpasser, el capellà espargia aquella aigua pels dormitoris, el menjador i tots els indrets on habitava la gent, mentre es resaven aquesta pregària, que pertany al ritual de benediccions:

Pau en aquesta casa i a tots els que l’habiten. He vist aigua que sortia del temple per la banda dreta, a qui arribi aquesta aigua serà salvat. Al·leluia, al·leluia! I quan va arribar aquesta aigua van ser salvats. Al·leluia, al·leluia! Alabau al Senyor perquè és bo, perquè és eterna la seva misericòrdia. Gloria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant. V/ Mostrau-nos Senyor la vostra misericòrdia. Al·leluia! R/ I donaunos la vostra salvació. Al·leluia! V/ Senyor, escoltau la meva oració. R/ I el meu clam arribi fins a Vós. V/ El Senyor estigui amb vosaltres. R/ I amb el vostre esperit.

Segons em va contar el Sr. Guillem, les respostes les deia l’escolà, que també s’encarregava de recollir ses almoines i repartir les candeles, que simbolitzen la nova llum. L’aigua beneïda que hi sobrava quedava a la casa, aquesta aigua representa la renovació del baptisme. També em va dir que, antigament, hi havia pagesos que aprofitaven la visita del salpàs (es solpàs, com deien ells) per fer beneir el sementer. Ara bé, tot açò era en altre temps i, segons em digué, perquè tot el dia vam xerrar i em va contar moltes coses, els rituals de les benediccions també són canviants. Ell va tenir l’encert de donar-me un paperet que va copiar mentre anàvem fent camí. Vaig guardar aquell paperet en el qual havia escrit les pregàries més antigues i la que feia servir ell per a aquelles saons, que diu:

Escolteu-nos, Senyor, Pare Sant, Déu totpoderós i etern. Així com sortint d’Egipte vareu lliurar del flagell de l’àngel les cases dels hebreus senyalades amb sang de l’anyell, figura de Crist immolat, que és la nostra Pasqua, dignau-vos ara enviar del Cel vostre àngel sant que guardi, prosperi, visiti i defensi tots els que viviu en aquesta casa. Pel mateix Crist nostre Senyor. Amén.

Aquesta era, breument explicada, la tradició d’anar a passar el salpàs pel camp de Menorca, una cosa que amb el pas del temps i els avenços del progrés, que no s’atura mai, ha quedat oblidada i jeu dins la fosca del temps. Per tant, sota el meu modest entendre, convé recordar-la i llevar-li la pols, perquè de cada dia el camp menorquí és troba més solitari. Fins un altre dia!

Guardianes de la galaxia: Vol. 3(Guardians of the Galaxy Vol.3)

Si no hi ha res de nou, a començaments del mes de maig (un dia abans que als EUA, ves quina cosa) arribarà a les pantalles dels cinemes el que ben segur serà un dels blockbusters de la temporada, que no és altre que aquest tercer lliurament de les aventures protagonitzades pels herois més esbojarrats de can Marvel. Després de les dues primeres pel·lícules (l’èxit descomunal de la primera de les quals pocs haurien pronosticat, allà cap a l’estiu de 2014) només havíem pogut veure aquesta tropa en un especial nadalenc que tan sols es va poder gaudir a l’única plataforma que en té els drets, a banda d’una breu aparició en un altre dels arcs argumentals de la casa Marvel, aquella que fa voltes incansables sobre l’univers basat en el deu nòrdic Thor. La pel·lícula que ben prest tindrem entre mans ha passat per tot tipus d’entrebancs, que van des de la pandèmia de covid fins a l’acomiadament del seu director, James Gunn, qui fou posteriorment reincorporat de nou al projecte. Des de la consolidació del projecte s’han filtrat ben poques coses pel que fa a l’argument general de la pel·lícula, encara que algunes cosetes sí que s’han pogut espipollar. Sense abandonar l’humor absurd característic de la saga, sembla que serà una història més dura i que se centrarà, en part, en els orígens d’un dels personatges més estimats pel públic, Rocket, aquell ós rentador que presenta una mala llet com no n’hi ha altra. Al repartiment hi seguirem trobant els noms ja consolidats de les primeres edicions com ara Chris Pratt, Zoe Saldana, Dave Bautista, Karen Gillian i Sean Gunn, entre altres, a banda de les veus de Bradley Cooper i Vin Diesel. Però a més a més hi amb Will Poulter qui, pel que sembla, podria interpretar un paper, el d’Adam Warlock, que pot esdevenir, a la fi, una mica sorprenent. CINEMES / D.P.B.

Sobre la història natural de la destrucció (The Natural History of Destruction)

És aquest un peculiar documental que es basa en una més que notable obra literària de W. G. Sebald. El dirigeix el realitzador ucraïnès Sergei Loznitsa, que és capaç de filmar notables històries de ficció com ara Donbass (2018) i documentals espaterrants com Babi Yar. Context (2021). Com ja havia fet en aquell altre, el documental que ara tenim entre mans està fet també amb tot d’imatges d’arxiu impactants que el realitzador ha investigat, ordenat i editat hàbilment per tal d’atorgar un sentit lògic al relat que ens vol presentar. Tampoc aquí hi ha diàlegs, i les úniques veus que sentim són les d’alguns testimonis destacats. La pel·lícula, com també el llibre en què es basa, ens interpel·la directament, tot aprofundint fins al lloc més fosc de les nostres societats. Ens parla, concretament, dels atacs aeris que les forces aliades realitzaren sobre la societat civil durant la Segona Guerra Mundial: un fet incòmode sobre el qual la historiografia occidental sol passar d’esquitllentes. PLATAFORMES / D.P.B.

Mantícora

Dirigida pel realitzador madrileny Carlos Vermut (Quién te cantará , Magical Girl ), aquesta no és, com tampoc passa amb el documental de Loznitsa, una pel·lícula bona de recomanar. Si aquella planteja preguntes difícils de resposta impossible, aquesta és una d’aquelles històries incòmodes que no ens deixen seure tranquils a la butaca o al sofà. En Julián és un dissenyador de videojocs que un dia salva sense dubtar-ho gens ni mica la vida d’un jove veí de només deu anys que resta atrapat per les flames d’un incendi. Aquell mateix vespre Julián haurà d’anar a l’hospital perquè presenta dificultats a l’hora de respirar però, al contrari del que caldria suposar, l’incendi no hi ha tingut res a veure. És aquí que coneixerem al vertader Julián. Història pertorbadora i veritablement incòmoda feta, però, amb una estructura senzilla que esdevé espessa molt sovint, tot just cada vegada que la història ho necessita. Amb Nacho Sánchez, Zoe Stein, Catalina Sopelana i Javier Lago, entre altres. PLATAFORMES / D.P.B.