EL passat de CIUTADELLA

Antoni Bonet

s molt curiós veure com era el passat de Ciutadella a darreries del segle XIX fins ben entrat el XX. D’aquesta temàtica, mestre Joan Benejam en el seu llibret ti- tulat Ciutadella vella, en el darrer capítol i amb el títol «A toc de queda», en fa un saborós comentari, digne de treure’n una comparació per tenir una idea del passat amb el present.

Mestre Benejam ens diu:

«A les nou del vespre, enmig de s’hivern, Ciutadella semblava un cementiri, quasi ningú transitava pels carres, i molta gent ja era as llit per no cremar oli. No vos podeu imaginar sa clausura que hi havia després d’haver tocat la queda. Aquells tocs de campana grossa que se sentien de pla en pla, enmig d’un silenci sepulcral; que ressonaven per dins cada casa, pausats, trists, imponents; que anunciaven a tothom s’hora de retirar-se; que feien anar-se’n ets enamorats d’aquelles cases on hi havia regit.

»Jo no dic que després d’aquella hora no hi hagués ningú deixondit, que trescàs a les fosques amb bona o mala intenció, també hi havia qualque porta que fent mig badall esperava qualcú, que no volia fer renou de pestell; però quina diferència del que passa avui en dia, amb tant de bordell per tot arreu, i tanta casa oberta, i tanta, i tanta taverna, i tants de nius on es passen fins a altes hores de sa nit, jugant a catxo o a burro, que més de dos s’hi jugaven sa setmana, la qual cosa donava disgusts i carregava de pobresa ses famílies, si el cap de casa tenia es vici del joc.

» En el passat de Ciutadella, tothom es colgava dejorn, si bé es dissabtes, de vegades més allà de la queda es sentia xerruscar, colca guiterra acompanyant cançons amoroses, d’aquelles fetes a casa, qualcuna en castellà amb més destrossa de s’idioma, que no hauria fet un cavall dins una gerreria. Allò era sortida de braceret jove, que venia a romandre a Ciutadella i junt amb altres anaven a fer serenades a ses al·lotes.»

Quan mestre Benejam redactava aquest darrer capítol, ja corria l’any 1909. Ara bé, ell tenia una visió de futur molt clara, açò ho podem comprovar a l’acabament de Ciutadella vella quan diu: «Avui sa nostra petita ciutat ha tornat de morta a viva. Tothom està més deixondit, ni ets al·lots volen anar al llit dejorn, quant i més es grossos.»

A les nou del vespre, enmig de s’hivern, Ciutadella semblava un cementiri, quasi ningú transitava pels carres, i molta gent ja era as llit per no cremar oli. No vos podeu imaginar sa clausura que hi havia després d’haver tocat la queda. Aquells tocs de campana grossa que se sentien de pla en pla, enmig d’un silenci sepulcral (...)

Més, nosaltres i vosaltres, llegidors i llegidores d’aquests esbordellats records, agafant els antics costums, tant sans com ho eren els d’aquell temps, figurau-vos que ens toquen la queda, i com els enamorats d’aquell temps ens acomiadarem fins a un altre dia en què, si Déu me dona vida i no he perdut l’humor d’escriure, vos contaré coses, unes de molt serioses i altres de molt divertides, no ja dels nostres avis, sinó dels nostres pares i de nosaltres mateixos; de quina manera Ciutadella ha mudat de fesomia, com som i com haurien de ser els ciutadellencs, perquè el nostre poble benvolgut sigui digne d’elogi.

Amb aquesta comparació del passat amb el present de Ciutadella, per veure com era i com és actualment en ple segle XXI, basta veure de quina manera els joves i no tan joves han baratat la nit pel dia, de nits tresquen i de dia dormen. El vici de jugar, en altre temps estava prohibit, avui a quasi tots els bars podem veure màquines escurabutxaques; ets al·lots, si es pares i mares no els vigilen de prop, tot el dia amb el mòbil i la play, s’hi engaten i no senten si algú els parla, i també anant pel carrer és bo de fer trobar algú, què embambat amb el mòbil, que no s’envest perquè Déu no ho vol. D’aquest canvi actual en podríem fer una llista molt llarga, no tan sols d’aquesta part, sinó que també hi podríem afegir la part de festejar i casar-se, tan primmirat com anava en altre temps i que avui ja ha passat de moda, perquè l’ordre del dia, per tot arreu, és ajuntar-se i separar-se sense pensar-ho gens.

Ara bé, dins aquesta part negativa, també hi trobam sa positiva. Avui els joves, arreu, arreu, tenen més formació que no tenien un temps, també en trobea molts que estan ficats dins moviments culturals. Açò, a sa nostra Ciutadella, pesa molt, i no val mirar només la part negativa, perquè la positiva també és digne d’alabança. Tot es pot comparar i dir bonament, sense fer mal a ningú, almanco aquesta és la meva intenció.

Fins a un altre dia.