La faula sobre L’ORIGEN DELS DOBLERS

Rafel Carretero

Si demanem a qualsevol persona el motiu de per què es van inventar els doblers, la resposta quasi sempre serà la mateixa: els doblers es van inventar per superar el problema de l’anomenada doble coincidència de necessitats en el bescanvi. Per exemple, jo tenc blat, però necessit patates; per tant, he de trobar una persona que tengui patates i que vulgui blat. En conseqüència, el paradigma dominant sobre l’origen dels doblers és que les societats primitives utilitzaven el bescanvi de manera generalitzada, però era molt complicat això de trobar el producte que volies a canvi del producte que tenies per oferir. D’aquesta manera, Robinson Crusoe i Divendres, un bon dia van inventar els doblers. Després d’anar provant diferents mercaderies que poguessin funcionar com a tals, l’or es va anar imposant i serviria per pagar els béns i serveis que s’intercanviaven al mercat. Més tard arribaria l’Estat que va imposar tributs a aquests ciutadans emprenedors, a canvi d’uns suposats béns i serveis públics.

En l’actualitat, tanmateix, els doblers són fiduciaris; és a dir, no tenen valor intrínsec i són acceptats socialment perquè existeix l’anomenat «patró confiança».

Aquesta faula és la que aprèn l’alumnat als centres educatius i a les facultats d’economia, una historieta molt senzilla, intuïtiva, que va molt bé per als interessos d’una minoria, però que és una absoluta fal·làcia.

Gràcies als descobriments arqueològics, antropològics i numismàtics del segle XX, com per exemple els treballs dels antropòlegs, David Graeber i Caroline Humphrey, s’ha evidenciat que mai ha existit una economia basada purament i simple en el bescanvi, i molt menys una societat de la qual hagin sortit els doblers. No s’ha trobat ni un sol jaciment que així ho corrobori, i tota l’etnografia disponible indica que mai ha existit tal cosa. Així doncs, quina és l’explicació dels antropòlegs sobre l’origen dels doblers? El seu origen sempre està vinculat a una autoritat, i és molt anterior al sorgiment de les transaccions mercantils i als mercats.

A saber, els doblers van ser creats quatre mil anys abans de la nostra era per autoritats religioses en els temples de Sumèria i Egipte. I ho van fer per mesurar compromisos socials, per anotar deutes entre persones –entre persones i l’estat–, per saber la relació de preus entre diferents productes, i per mobilitzar i distribuir recursos que es concentraven i es coordinaven en aquests temples. Per exemple, a Egipte, les autoritats van crear el deben, una unitat de compte que equivalia a 92 grams de blat. A Sumèria, la unitat de compte, anomenada sila, equivalia a un litre d’ordi. No és casualitat que la denominació de moltes monedes estés relacionada amb la mesura d’un cereal, ja que el gra era la pedra angular d’aquelles civilitzacions i tothom sabia molt bé el que costava aconseguir-lo.

Avui en dia, paraules com deutor, que és sinònim de pecador en moltes llengües, o redimir, corroboren l’origen dels doblers en les autoritats religioses.

L’escriptura va ser inventada per comptables i no pels poetes. Els primers textos que s’han trobat servien per dur el compte i seguiment dels doblers. Els doblers es basaven en anotacions de dèbit i crèdit i no en l’intercanvi de productes; és més, les primeres monedes no van arribar fins tres mil anys després de la invenció dels doblers.

És per això que els doblers i els mercats no són alguna cosa que es troba a la natura o que sorgeix espontàniament abans de l’estat: els doblers són una mesura abstracta, un constructe social, una magnitud creada sempre per una autoritat o estat i que és imposada a tota la resta de la població. Així com els metres serveixen per mesurar distàncies, els doblers serveixen per mesurar el que valen les coses i les relaciones de deute i crèdit entre persones.

Així doncs, els diners no van sorgir de les persones individualment i de les seves transaccions comercials. Els doblers no són una mercaderia, o una cosa preciosa i escassa, o una cosa que hagi de tenir obligatòriament valor intrínsec. S’han utilitzat diversos suports per comptabilitzar els doblers: tauletes de fang cuit, pals comptadors de fusta (tally sticks), metalls preciosos i no preciosos, paper, pedres, dígits en una pantalla, etc. Actualment, el 95% dels doblers estan representants per dígits en una pantalla.

En relació amb el «patró confiança», me sembla que no és de rebut ensenyar als alumnes que tots els ciutadans d’un sistema capitalista emprem els mateixos doblers perquè confiem que els altres també l’utilitzaran.

Realment, el mecanisme que assegura que en un país s’utilitzi la moneda emesa per l’estat són els impostos. Els impostos obliguen als ciutadans a treballar i a oferir béns i serveis a l’estat per poder pagar-los. A la vegada, aquest doblers creats pel propi estat o les entitats bancàries, sota el seu suport i supervisió, també servirà per utilitzar-lo en les transaccions de compra-venda del sector privat. L’estat no necessita els nostres dígits del compte bancari per construir un hospital, el que necessita són treballadors de la construcció i personal sanitari disposats a treballar a canvi de la moneda que emet el mateix estat. Aquests treballadors i empreses fan aquesta feina a canvi de dígits al seu compte bancari que no tenen cap valor intrínsec, però els necessiten per pagar impostos.

Els impostos poden ser progressius o regressius, però sense ells és impossible que funcioni un sistema monetari i, per tant una societat tal i com la coneixem.

L’escriptura va ser inventada per comptables i no pels poetes. Els primers textos que s’han trobat servien per dur el compte i seguiment dels doblers. Els doblers es basaven en anotacions de dèbit i crèdit i no en l’intercanvi de productes.

Així mateix, s’ha demostrat que quan un país és incapaç d’imposar un sistema impositiu efectiu, el valor dels doblers d’aquell país tendeix a zero. Per què, idò, es segueix explicant aquesta fal·làcia del bescanvi i el patró confiança?

En primer lloc, la idea de difondre la falsedat que els doblers són una cosa neutra, purament aritmètica (una mercaderia que va ser inventada per facilitar els intercanvis del mercat, que no és una institució social i no té res a veure amb les relacions de poder i de com està distribuïda la riquesa), afavoreix molt el poder financer, que veu l’estat com un competidor a l’hora de crear doblers i que detesta la regulació que l’estat pugui exercir sobre ell.

Això explica l’obsessió per la «independència» dels bancs centrals, que no és més que una cortina de fum per allunyar-se de la sobirania popular, de les necessitats de la població i afavorir els «mercats». La realitat és que cap ciutadà, empresa o banc comercial tindria un sol euro sense el suport i la supervisió del banc central, que és un organisme públic i l’emissor del doblers en els moderns estatsnació.

En segon lloc, aquest paradigma reforça aquelles expressions tan absurdes com per exemple: les arques estan buides, no hi ha doblers, el doblers del contribuent, el doblers d’Europa, etc. Quan una persona pateix mancances en sanitat, educació, infraestructures, medi ambient, etcètera s’ha de fer la pregunta següent: hi ha recursos reals per millorar aquesta situació?

Si la resposta és sí (que quasi sempre ho és), s’ha de descartar la noció de manca de disponibilitats pressupostàries i s’han de mirar altres causes, com les relacions de poder i de voluntat política. I demanarnos com és que no hi ha mai doblers per a segons què i per què, en canvi, sempre n’hi ha per a segons quines altres coses.

Leslie Kurke explica que, a l’antiga Grècia, en temps d’Heròdot, existia una elit social basada en l’intercanvi de regals sumptuosos i prebendes, que no volia de cap manera que s’instaurés la moneda a la societat grega, ja que significava una democratització i un repartiment dels recursos més equitatiu. En conseqüència, una pèrdua de privilegis d’aquesta elit.

De manera paral·lela, avui dia, els que propugnen la independència dels bancs centrals, el retorn al patró or, la pèrdua de sobirania monetària dels països, l’austeritat i les absurdes regles fiscals, s’assimilarien a aquella elit social grega que de cap manera volia un repartiment més equilibrat de la riquesa, de manera que qualsevol ciutadà pogués treballar i gaudir dels doblers emesos pel govern.

Ries Bessons Lle Balan A Sagitari Aquari

21 març – 20 abril

L’estiu avança amb passes decidides i tot allò que t’envolta fa menció d’anar a bo, sobretot pel que fa a l’entorn familiar.

22 maig – 21 juny

Els dies passen i a vegades et fa l’efecte que són tots iguals, però en realitat tot depèn dels ulls amb que te’ls mires.

23 juliol – 22 agost

Tot allò que puja, baixa. O al manco açò diuen. Clar que també es pot veure a l’inrevés i que tot el que baixa acabi pujant.

22 setembre – 22 octubre

És normal desconfiar de tot allò que coneixem, però el fet és que tal vegada et convindria fer créixer la teua zona de confort.

22 novembre – 20 desembre

Posseïm les coses, clar, però d’alguna manera les coses també ens poden posseir a nosaltres. Ens fermen. I curt. Compte!

20 gener – 18 febrer

Cap a finals de mes i ja ben entrat l’estiu esperam alguns petits canvis, probablement en l’entorn social o laboral. Ves amb compte si no vols sorpreses!

21 abril – 21 maig

Les carreteres no sempre arriben fins al final. No tot clou. Cal saber acceptar aquestes coses quan ens les trobam al davant.

22 juny – 22 juliol

A vegades et fa l’efecte que la mar et parla a l’orella, només a tu. Però la mar parla a tothom. Saber-ho és créixer.

23 agost – 22 setembre

Ja se sap que la salut és una d’aquelles coses a què no donam importància mentre en gaudim. És així que t’has de cuidar al màxim.

23 octubre – 21 novembre

Tot sembla indicar que de mica en mica seràs capaç de posar remei a aquest petit inconvenient que no et deixa estar tranquil.

21 desembre – 19 gener

Allò que penses els dilluns no ha de ser necessàriament el mateix que penses els dimarts. Tens tot el dret a contradir-te.

19 febrer – 20 març

El professionalisme no és una virtut, necessàriament. És només un tret més de la teua personalitat. Allò que fas no t’ha de definir, si no vols.

Ja hi som: arriba la darrera dels estudis Pixar (aquell empresa que començà fa molts d’anys amb el nom de The Graphics Group de la mà de Lucasfilm abans que Steve Jobs i els accionistes de la poma la fessin seua per fer-la esdevenir la gallina dels ous d’or que és avui dia després de l’estrena de la seua primera pel·lícula, Toy Story). Un altre dels èxits comercials estiuencs a què ja ens tenen prou avesats. Dirigeix la pel·lícula (la vint-i-setena dels estudis) el realitzador Peter Shon, un vell conegut de la casa pel fet de ser el responsable de The Good Dinosaur (aquí traduïda com El viaje de Arlo), una història que no va obtenir tant de reconeixement com altres pel·lícules de la mateixa època (Inside Out o les seqüeles de Cars o Finding Nemo). Què ens sabem, ara per ara, de la pel·lícula, a banda que s’ha d’estrenar a mitjan mes de juliol? La història es basa en els quatre elements clàssics: aigua, foc, terra i aire. Clar, des de sempre s’ha dit que alguns d’aquests elements són poc amics, que fan de mal ajuntar. Així és que ens plantegen una pregunta: és possible que el foc i l’aigua visquin una història d’amor? Aquesta parella molt poc probable, Ember i Wade (Candela i Nilo en la versió en castellà), viu en una ciutat on conviuen tot de personatges que formen part dels quatre elements clàssics, i aquí serà on nosaltres els podrem acompanyar en aquesta història de descobriments: personals, socials, col·lectius... Allò que ens diferencia és allò que ens enriqueix, col·lectivament parlant. Vet aquí un altre element recurrent en les històries de Pixar. Pel que fa a l’estètica, que sempre sol ser de les primeres coses que els estudis ensenyen al públic, ens pot recordar clarament la ja esmentada Inside Out o, en part, la pel·lícula Soul. El director explica que, d’alguna manera, s’hi reflecteix quelcom de la seua vida personal, atès que està inspirada en la seua joventut a la ciutat de Nova York. Com sempre, per a petits i grans. CINEMES /

Confessions d’un assassí a sou (Confessions)

Pel·lícula dirigida pel realitzador canadenc Luc Picard (del Quebec; la versió original és en francès), que també la protagonitza. La història explica en primera persona la vida de Gérald Gallant, un home amb una vida més que peculiar. I és que rere una aparença més aviat tranquil·la i de perfil baix (és un home no gaire corpulent, tartamut i que viu amb la seua esposa en una casa ordenada i gens luxosa) s’amaga un dels més mortífers sicaris dels darrers temps. Concretament, Gallant va cometre vint-i-vuit assassinats a sou en els vint-i-cinc anys que es va dedicar a aquest ofici. Sigui com sigui, fa molts anys allunyat del seus adversaris i de la policia. Ven els seus serveis a diverses bandes mafioses i no serà fins que comet un petit error que es veurà forçat a explicar la seua història i la seua metodologia. Història que esdevé entretinguda i per passar l’estona.

D.P.B.

La ballena (The Whale)

En aquestes pàgines, tal vegada ja ho hem dit alguna altra vegada, ja fa molt de temps que som admiradors de les pel·lícules dirigides per Darren Aronofsky (des de Pi i Requiem for a Dream), fins i tot quan és menys arriscat i quan la història no és ben bé rodona, com seria aquest cas. Un solitari professor d’escriptura creativa amb obesitat mòrbida mira de retrobar alguna mena de connexió amb la seua filla mentrestant no pot deixar d’abandonar-se. D’alguna manera, en aquesta pel·lícula, que potser s’allarga una mica massa, podem trobar una mena de faula que ens parla de la pròpia destrucció, aquella que ens infligim, a vegades, a nosaltres mateixos. Parla de la solitud, de la incomprensió social i familiar davant d’un fet que pot causar tot un daltabaix a la nostra vida. I de la possibilitat de no superar-ho. Brendan Fraser recupera la fama mundial amb una actuació molt del gust de Hollywood per la qual va merèixer un Òscar. (PLATAFORMES / D.P.B.