De la lengua, el karma Y OTRAS ESPECIAS

Eduardo Robsy / @edurobsy

Decía mi abuelo Edmundo, con el que desgraciadamente pude compartir poco tiempo en este planeta, que “no hay nada más castigado que la lengua”. Pero no, no se refería a la cuestión lingüística: en esta formulación, el aforismo se refiere a que en muchas ocasiones nos toca tragarnos nuestras propias palabras, quizás por imprudentes, quizás por ignorantes. La vida, al fin y al cabo, con su dosis de fina ironía, nos acaba poniendo en nuestro sitio. Es una de esas frases que han quedado en la familia y que pasan de generación en generación, como una muestra de sabiduría indiscutida e indiscutible. Y, una vez más, ha demostrado toda su vigencia cayendo con fuerza sobre mí: supongo que los que sigan mis andanzas sabrán de mi imprevista candidatura y no habrán dejado de sonreírse al recordar mi artículo del mes anterior en esta revista, titulado “La realidad, de rebajas”, en el que daba un hermoso repaso a todo lo que supone una campaña electoral y a la actividad de los políticos durante estos períodos. Como imaginarán, cuando escribí el artículo anterior no podía saber aún que iban a hacerme una oferta en este sentido. Cuando la propuesta se concretó y, para mi sorpresa, decidí aceptarla, recordé palabra por palabra el colofón de mi artículo y no pude menos que sonrojarme. Me acordé, una vez más, de mi abuelo y de su frase de cabecera.

Pues sí, queridos lectores: me confieso ante ustedes de haber pecado de osado, de inocente o, más probablemente, de idiota. Solo el tiempo dirá si tenía la razón al escribir el artículo o al aceptar este nuevo desafío profesional imprevisto.

En cualquier caso, y más allá de esta anécdota puntual, ¿creen en el karma? Imagino que conocen el concepto, que goza de mucha popularidad y, de hecho, ha dado pie incluso a libros y series de televisión. Pero, ¿qué es exactamente el karma? Sorprendentemente, la Real Academia recoge el término en su diccionario como la “energía derivada de los actos de un individuo durante su vida, que condiciona cada una de sus sucesivas reencarnaciones, hasta que alcanza la perfección”. Casi nada. Me permitirán que me asome al diccionario de Oxford y aporte una traducción literal de su definición, que me parece algo más acertada: “la suma de las acciones de una persona en este y sus anteriores estados de existencia, que decide su destino en futuras existencias”. Además, añade una nota etimológica: la palabra proviene del vocablo sánscrito karman, que se puede traducir como acción, efecto o destino.

Sin entrar en sutilezas teológicas o filosóficas, conceptos muy parecidos emergen en casi todas las religiones del mundo. De fondo hay una idea de vidas consecutivas o, como mínimo, de renacimiento, con una relación causa-efecto entre lo que hacemos y lo que nos sucederá. Somos, en cierta forma, dueños de nuestro destino dentro de las restricciones que nos imponen nuestras circunstancias vitales. Y precisamente por ello, por ser libres en nuestras decisiones, se nos puede exigir responsabilidad respecto a ellas. El libre albedrío cristiano es otra encarnación de esta idea, y la retribución de nuestras acciones en esta vida determina nuestro estatus en la vida eterna, la siguiente, que basculará entre la aburrida y privilegiada bienaventuranza celestial y la más agitada y proletaria existencia en los infiernos, pasando siempre por esa especie de clase media moral que es el purgatorio, que, según el ya fallecido Benedicto XVI, alias de Joseph Ratzinger, no es un lugar, “sino un fuego interior que purifica el alma de pecado”. En fin.

Al final, estos elementos de justicia cósmica, estas aplicaciones teóricas del principio de que “uno recoge lo que siembra”, aunque muy habituales, reiterados y repetidos, no dejan de causarme una cierta zozobra. Me inquietan porque suponen aplazar a otras existencias los beneficios de nuestra buena conducta en esta. O, visto desde una perspectiva contraria, nos permiten justificar nuestra mala suerte actual en base a una mala conducta que desconocemos en una vida anterior. Pero recordemos siempre que estas explicaciones las han creado los hombres para justificar su propia existencia y no responden en realidad a nada más que a las grandes preguntas existenciales. Además, porqué negarlo, estas justificaciones son un importante estímulo para que nos portemos bien, para que no nos desmandemos, para que no cedamos una y otra vez a nuestros instintos, a nuestros impulsos, quizás algo más básicos, quizás algo más cortoplacistas y miopes. Antropológicamente, sociológicamente, son una herramienta de control muy eficiente: máximo resultado al mínimo coste.

Quizás un día, en un futuro no muy lejano, un científico consiga meter en un gigantesco acelerador de partículas el bosón de Higgs —la conocida partícula de Dios de la física fundamental — y reventarla en pedazos. Quizás, entre sus diminutos escombros, se puedan vislumbrar las ecuaciones que sigue el karma en nuestro universo y que guían nuestra existencia. Pero, hasta entonces, solo nos quedará la posibilidad de creer en él y actuar en conciencia.

Hasta que esto ocurra, disfruten por el momento de ese tesoro que es el libre albedrío, aunque desde la prudencia les invito a que hagan un buen uso de él. No vaya a ser que en su próxima existencia el cosmos les castigue a ser políticos o, Dios no lo quiera, escritores.

Els amants del cinema de ciència ficció de tall més aviat clàssic pot ser que estiguem d’enhorabona amb l’arribada als cinemes d’aquesta pel·lícula, que podria ser un dels blockbusters inesperats de la temporada. Clàssic, dèiem, només pel que fa al guió i als conceptes, no tant pel que fa a la producció, que sembla que s’atraca molt més a les trepidants pel·lícules d’acció actuals, farcides d’efectes visuals, d’una tensió narrativa notable i no sempre ben resolta i amb tot de focs artificials. Vet aquí algunes dades que ens poden resultar interessants abans de decidir-nos: la produeix Sam Raimi, tot un especialista en el gènere; els responsables de la direcció i del guió són Scott Beck i Bryan Woods, coneguts per ser els guionistes de Un lugar tranquilo; Adam Driver interpreta el paper protagonista, acompanyat de noms juvenils com Ariana Greenblatt o Chloe Coleman, entre d’altres. Un astronauta, un comandant anomenat Mills, ha de fer un violent aterratge d’emergència en un planeta desconegut després que la seua nau hagi estat colpejada inesperadament per un asteroide. Sobreposat a la situació, Mills descobreix una supervivent entre les restes, na Koa. Tots dos miren de recuperar part del sofisticat equipament tecnològic de la nau quan ben prest, després de trobar una empremta que només hauria pogut deixar una criatura gegantina, veuen que és molt possible que no estiguin tot sols. Sigui com sigui, descobreixen que aquell lloc misteriós no és altre, en realitat, que el planeta Terra. Però no es tracta de la Terra que ells coneixen, sinó que és la Terra de fa seixanta-cinc milions d’anys. És com tornar a veure una pel·lícula dels anys vuitanta però amb la tecnologia cinematogràfica digital d’avui dia. Una història d’acció desfermada que és, com no podia ser d’altra manera, tot just una lluita aferrissada per la supervivència. CINEMES / D.P.B.

Sin novedad en el frente (Im Westen Nicht

Neues)

Basada en una novel·la d’Erich Maria Remarque, es tracta del remake d’una pel·lícula amb el mateix títol que es feu a les primeries del cinema, l’any 1930. Sigui com sigui, parlam de cinema bèl·lic en majúscules. Cosa curiosa és que el millor cinema bèl·lic sigui, habitualment, antibel·licista. És el cas d’aquesta història que, tenint en compte el context europeu actual, ens interpel·la (una altra vegada) directament. Un grup de quatre joves amics alemanys, empesos per l’energia despreocupada de la joventut, decideixen allistar-se a la guerra que acaba d’esclatar (allò que després coneixerem com la Primera Guerra Mundial). Ben prest són enviats al front i també ben prest començaran a descobrir que aquella alegria encomanadissa de què gaudien abans de vestir l’uniforme militar era tot just açò, un miratge. La destrucció i el dolor ho omplen tot de cop i volta: el mal és a tot arreu. Notables interpretacions, molt en la línia d’una escola vella que ja no s’usa gaire. PLATAFORMES / D.P.B.

Suro

Dirigida pel realitzador debutant Mikel Gurrea, és aquest una mena de western de proximitat, una mica en la línia d’algunes pel·lícules d’èxit en els darrers temps. Pel·lícula interpretada per una cada vegada més consolidada Vicky Luengo i per Pol López en els seus papers principals. N’Helena i n’Iván volen començar una nova vida envoltats d’un bosc d’alzines sureres. És llavors, però, a l’hora d’enfrontarse a com fer possible aquesta idea, que apareixeran punts de vista diversos sobre com viure a (o de) la terra. Es tracta d’una pel·lícula que destaca per la seua consistència; és a dir, per la seua cohesió interna, més enllà dels nombrosos fils narratius que es podrien descabdellar del tronc principal. Parlam d’una història farcida d’una tensió narrativa que no sempre es verbalitza, que esdevé prou sòlida pel que fa al guió i la direcció i que, tanmateix, despulla hàbilment algunes de les contradiccions que vivim (o patim) en el món capitalista. Lleugerament fosca, seguirem el rastre dels pròxims projectes de Gurrea. PLATAFORMES / D.P.B.

21 març – 20 abril

No sempre és tan bo de fer com sembla saber distingir allò que ens convé del que no ens convé de cap manera. Seny!

22 maig – 21 juny

De tant en tant seria bo per a tu desconnectar, descansar una mica. Has d’aprendre a relativitzar més les teues preocupacions.

23 juliol – 22 agost

Podries arribar a pensar que algú t’ha mirat malament, però la realitat és que gairebé tots els teus mals són només al teu cap.

22 setembre – 22 octubre

De mica en mica recuperaràs l’esperit constrictiu que et caracteritza i que tan bons resultats t’ha donat a la vida.

22 novembre – 20 desembre

Per moments et pot fer l’efecte que tot són disgusts, però la realitat és que les perspectives per a aquest any són bones.

20 gener – 18 febrer

Només et cal un poc de paciència. Una mica més, si tant vols. Al final, gairebé res del que et preocupa és important. Tanmateix, només ho és al teu cap.

21 abril – 21 maig

Bones perspectives de cara a l’estiu. A la fi podràs fer realitat allò que tant desitjaves. Mentrestant, paciència i bona cara.

22 juny – 22 juliol

L’equilibri és essencial per desenvolupar un estil de vida saludable. Equilibri en tots els sentits. També pel que fa a l’esperit.

23 agost – 22 setembre

Tens unes bones setmanes al davant. També esperam un bon començament de primavera. Aprofita-ho i gaudeix-ne.

23 octubre – 21 novembre

Tot i les possibles dificultats, sempre saps trobar la part positiva de les coses. Mai no t’enganxes amb l’ansa que crema.

21 desembre – 19 gener

Pot ser que et trobis amb algun petit imprevist pel que fa a l’àmbit laboral o social, però no serà res que no puguis solucionar amb una mica de mà esquerra.

19 febrer – 20 març

A vegades està bé perdre una mica les formes, abandonar aquells fermalls que no ens deixen ser del tot com som.