Unes ulleres MIRACULOSES

Antoni Bonet

Ara que començam primavera he pensat de transcriure un conte menorquí que vaig trobar un dia remenat papers. L’autor és Àngel Ruiz i Pablo i és una narració de caràcter humorístic. Per tant, m’ha semblat interessat recollir-lo aquí, cum-alre-no per fer somriure els llegidors, perquè ja n’hi ha prou, de males notícies.

Aquesta narració comença així i diu:

«El senyor Sebastià va entrar com un llamp dins la sagristia. En veure que arribava tard, es va revestir amb dues estropades i seguit de s’escolà va sortir a l’altar major. Tothom tossia, però quan el veren sortir hi va haver com un general sospir de satisfacció, perquè no hi ha cap altre part en el món on sa gent hi vagi amb més poca paciència que a missa. Així estava es devot auditori, ja impacient d’esperar sa missa, quan el senyor Sebastià va aparèixer revestit; col·loca el calze damunt l’ara, i va per treure ses ulleres abans d’obrir el missal, i no se les troba. Tot nerviós i apurat, comença a palpar-se ses butxaques, per damunt i per avall, i ses ulleres no surten. Com més palpava, més s’apurava, i va dir a s’escolà:

—No duc ses ulleres... No me les trob... Sense ulleres no puc dir missa... bona l’hem feta! Les vaig deixar damunt sa taula... I ara, com ho feim?

Sa gent, que veia que no obria es missal i que conversava amb s’escolà, va començar a tossir i a fer llenegar es peus, i venga a fer xarbet, mentre el senyor Sebastià, dalt l’altar, com si tingués entre carn i cuiro agulles entravessades, deia:

—Que no hi ha missa dic... Jo no hi veig sense ulleres... ¿No saps tu si qualcú en té, per aquí? Tal vegada Nostre Senyor faria el miracle i m’anirien bé?

—Sí, senyor —va respondre s’escolà—, mestre Joan es sabater en sol dur unes; però sempre les du al front...

—Hala idò! Corre! Demana-li si me les vol deixar... Si és a ca seva! Perquè es diumenges sol anar a caçar aucellets... Vés, vés, frissa!

Quan sa gent va veure que s’escolà partia, es va moure un xarbet dins l’església, que ni a sa plaça! N’hi havia que parlaven amb veu baixa, però molts rallaven fort. Mentrestant, el senyor Sebastià se consumia i suava, amb ses mans damunt l’altar, i ara una damunt s’altra, brandava com una barca amb mal temps. Cada segon li semblava un any. S’escolà va tenir sa sort de trobar mestre Joan, que de sobrenom li deien sa Miloca. Aquest li va donar ses ulleres dins es corresponent estoig, i ell com un llamp fou partit a dur-les al senyor Sebastià. Aquest, quan les va tenir, no va mirar cap ni cara i va dir:

—Ara falta que hi vegi, amb aquestes...

S’escolà va respondre dient:

—Mestre Joan diu que són molt bones...

El senyor Sebastià es posa ses ulleres, obra es missal i, alabat sia Déu!, veu que hi veu com amb ses seves.

Hala petit, més content que un Pasco, el senyor Sebastià comença, i tira-tira sa missa va anar com una seda, donant es pobre capellà gràcies a Déu del fons del seu cor, perquè ses ulleres de mestre Joan sa Miloca eren des mateix grau que ses seves, cosa vegades tan mal de trobar. Acabà sa missa, i quan va ser a la sagristia, el senyor Sebastià va entregar ses miraculoses ulleres a s’escolà i li va encarregar molt que digués a mestre Joan que eren molt bones.

S’escolà, sense esperar més, se’n va a ca es sabater i li diu:

—Mestre Joan, el senyor Sebas- tià m’ha dit que moltes gràcies, i que ses ulleres fan molt bo.

Contestació de mestre Joan sa Miloca:

—No hi ha de què... Però quan tenien vidres, encara feien més bo!»

Quan sa gent va veure que s’escolà partia, es va moure un xarbet dins l’església, que ni a sa plaça! N’hi havia que parlaven amb veu baixa, però molts rallaven fort. Mentrestant, el senyor Sebastià se consumia i suava, amb ses mans damunt l’altar, i ara una damunt s’altra, brandava com una barca amb mal temps

Mentre redactava aquesta narració, em va venir a la memòria haver-la sentida contar al meu pare, quan els meus germans i un servidor érem al·lots. L’escoltàvem amb atenció, i no tan sols nosaltres, també ho feia el personal de feina mentre fumaven, i en haver acabat feien una riallada fresca. Qui ho havia de dir, fins on arribaria el progrés dins el ram del camp. Primer fou la ràdio, després la televisió i, actualment, són els telèfons mòbils. Però no li podem donar més voltes, perquè temps era temps i ara som em un altre temps. I no n’hi ha més de fets.