QUI ET VOL BÉ ET FARÀ PLORAR
Cada nit, abans d’anar-se’n a dormir, la Marta mirava per la finestra per contemplar les estrelles. Un dia, una estrella fugaç va semblar aturar-se just davant d’ella. Va estendre la mà i l’estrella va deixar caure una clau brillant Era petita i platejada Sense tenir ni idea de per a què servia, la Marta es va guardar la clau a la butxaca.
L’endemà, la Marta va compartir el seu descobriment amb el seu millor
amic, el Lucas, mentre passejaven pel parc:
- Mira què vaig trobar ahir a la nit! - va exclamar la Marta
emocionada, ensenyant-li la clau.
Els ulls del Lucas s’il·luminaven de curiositat:
- Què creus que obrirà?
La Marta va sentir molta emoció:
- No en tinc ni idea, Lucas, però estic desitjant descobrir-ho.
La Marta i el Lucas van reflexionar sobre on podria encaixar la clau. Llavors, al Lucas se li va encendre la bombeta quan va recordar una porta misteriosa que hi havia al seu soterrani i que sempre li havia
intrigat. Tot i que coneixia la porta des de petit, mai havia sabut què hi
havia al darrere ni per què era allà…
Amb la clau a la mà, el Lucas es va sentir emocionat i nerviós mentre s’acostaven a la porta, coberta de pols. La clau encaixava perfectament al pany rovellat. Amb un grinyol, la porta es va obrir, revelant un passadís fosc i misteriós.
Amb llanternes a la mà, van endinsar-se en la foscor. Només sentien el so dels seus passos ressonant en les parets de pedra. Les ombres semblaven moure’s, ballant a la llum de les seves llanternes mentre avançaven De sobte, van sentir un soroll que els va posar els pèls de punta
- Què ha estat això? - va xiuxiuejar el Lucas, agafant el braç de la
Marta amb força.
- Tranquil, probablement són ratolins - va intentar tranquil·litzar-lo
la Marta, tot i que la seva veu tremolava lleugerament -
Després de tot això, que els va semblar una eternitat, van arribar a una porta, al final del passadís. Amb un cric la van obrir lentament… i es van trobar en una habitació il·luminada per una llum suau i daurada. Al centre de l’habitació, hi havia una caixa de fusta amb símbols estranys gravats a sobre.
Amb les mans tremoloses, la Marta va aixecar la tapa de la caixa. A l’interior hi van trobar objectes misteriosos: una brúixola antiga, una sonda i una màscara d’oxigen
- Què és això? - va exclamar el Lucas. Em fa una mica de por…
La Marta es va quedar mirant aquells objectes amb intriga i un cert sentiment de familiaritat. La Marta li va dir amb veu tranquil·la:
- No et preocupis, Lucas, resoldrem aquest misteri i trobarem la raó per la qual això és aquí.
Decidits a resoldre el misteri, la Marta i el Lucas es van asseure junts per examinar els objectes misteriosos Mentre pensaven en els objectes, la Marta va començar a sentir sirenes i crits llunyans El Lucas li va agafar el braç en notar que es marejava i li va dir:
- Estàs bé, Marta? Et noto marejada, tens els llavis blancs i estàs suant moltíssim!
La Marta sentia una barreja de les paraules del seu amic Lucas i aquelles distants sirenes i veus.
De sobte, la Marta va sentir una estranya sensació d’ingravidesa i es va veure envoltada de llum
Va obrir els ulls i es va trobar en una habitació d’hospital, amb la llum del
sol filtrant-se per la finestra. Va mirar al seu voltant confosa i va veure la seva mare asseguda al seu costat, amb els ulls plens de llàgrimes.
- Mama, què ha passat? - va preguntar la Marta amb veu tremolosa
La seva mare la va abraçar amb força, sense poder contenir el plor.
- Filla, has estat en coma durant deu mesos. Hi va haver un accident a la sortida de l’Escola. Un cotxe us va atropellar a tu i al Lucas
El cor de la Marta es va aturar quan va escoltar aquestes paraules.
- On és el Lucas? - va preguntar amb veu “entretallada”.
La seva mare va abaixar la mirada amb tristesa.
- Ho sento, estimada, el Lucas no ho va aconseguir, ell va morir a l’accident
Quan la Marta va intentar aixecar-se per fer-li una abraçada a la seva mare, es va adonar que les cames no li feien cas. No hi tenia cap sensibilitat
Les llàgrimes van inundar els ulls de la Marta mentre el record de l’accident era cada cop més clar a la seva ment: quan el cotxe els va atropellar, abans d’entrar en coma…Podia escoltar la cançó que tenia el cotxe posada a la ràdio Era la mateixa cançó de sempre, la cançó
favorita d’ella i del seu millor amic, el Lucas. Va poder distingir amb
exactitud el següent:
“Hoy le pido a tu ángel de la guarda que comparta que me dé valor y arrojo en la batalla para ganarla.”
Aquesta estrofa era la favorita del Lucas.
Després d’escoltar l’estrofa, barrejada amb els crits dels familiars i dels amics de l’Escola, la Marta va perdre la consciència
Es va adonar que havia estat vivint un somni, intentant escapar de la realitat que l’esperava fora d’aquell món imaginari Va tancar els ulls, desitjant tornar amb el seu amic Lucas.
Però sabia que això era només una fantasia Ara havia d’aprendre a afrontar la realitat.
Estel
GES 2