Butlletí del Centre d'Estudis Selvatans 2016 - n. 10

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans Número 10 – Segona època

2016

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans Número 10 – Segona època

La Selva del Camp 2016

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans Consell de Redacció

Almar Baiget Morreres, Axel Baiget Morreres, Marta Cañellas Mas, Gerard Carceller Barrabeig, Pol Masdeu Cañellas, Quim Masdeu Guitert, Andreu Ollé Cañellas, Gisela Pau Farrerons, Guillem Puig Vallverdú, Maria Romero i Montserrat Soronellas Masdeu Coordinació Guillem Puig Correccions

Feli Blanch, Marta Cañellas, Pol Masdeu, Francesc Massana, Joan Massana i Maria Romero Edita Centre d’Estudis Selvatans Secretaria del Butlletí Casal d’Entitats C/ de l’Horta, 29 43470 La Selva del Camp centredestudis.selvata@gmail.com http://www.centredestudisselvatans.cat Administració de la pàgina web: Guillem Puig Maquetació i disseny de coberta: Almar Baiget, Jaume Llambrich i Guillem Puig Dipòsit legal: T-1054-1990 ISSN: 2339-7942

Aquesta obra està subjecta a una llicència Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported de Creative Commons. Per veure’n una còpia, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/ o envieu una carta a Creative Commons, 171 Second Street, Suite 300, San Francisco, California 94105, USA.

Taula de continguts EDITORIAL Als marges de la cultura. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 ARTICLES La intervenció arqueològica a la plaça de les Pletes de la Selva del Camp.

Síntesi dels resultats. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera 300 anys de tecles i tubs. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 Miquel Massana Cogul Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 Quim Masdeu Guitert Els Baluards de Satanàs de l’església de Sant Andreu . . . . . . . . . . . . . . . . 57 Guillem Puig Vallverdú RESSENYES La Constitució de Batlle i Jover, de Lluis Maria de Puig. . . . . . . . . . . . . . 69 Quim Masdeu Guitert

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Als marges de la cultura Montserrat Roig ens deia que la cultura era l’opció política més revolucionària a llarg termini. Però per què? Què és la cultura? Tot i que no es pot donar una resposta unívoca, hi ha qui l’entén com un coneixement enciclopèdic, estàtic, impertorbable. Un recull de dades empíriques inconnexes mereixedores de ser classificades en una enumeració finita. Però la cultura, a diferència d’això, és canviant i està en constant moviment i transformació, responent així a la seva naturalesa de creació humana. Però també és quelcom que contínuament està en pugna.

Certament la cultura es fa. És el poder qui determina què és cultura i l’utilitza per donar legitimitat al seu projecte. En poques paraules, la cultura és una fàbrica d’hegemonia i de formació del consens. Per això existeix una lluita en la que cada un dels actors socials pretén convertir el seu projecte cultural en destí col·lectiu. Tant és així, que tota cultura que no fem nosaltres, com deia Joan Fuster per la política: “serà feta contra nosaltres”.

Aquesta batalla cultural es lliura en cada una de les disciplines que la conformen. Per exemple, pel que fa a la història, moltes vegades només és vista com un relat de fets passats. Però quan es parla d’història s’està parlant de l’anàlisi crítica dels esdeveniments. Com deia Josep Fontana: la Història és un martell, “es pot fer servir per construir o per destruir, només depèn de com es vulgui utilitzar”. És clar que podem cenyir-nos al testimoni, perquè ens dirà: “jo vaig ser-hi, puc explicar-ho, i sé que va ser així”. D’aquesta manera construirem el relat que s’haurà d’imposar com el verídic, que desembocarà en una teoria sobre com el món ha arribat a ser el que és. Però com afirmava Walter Benjamin: “No hi ha document de cultura que no sigui també document de barbàrie [...] cal raspallar la història a contrapèl”. No podem creure’ns el relat perquè, com la cultura tota, és part del botí del vencedor. Cal que ens fem preguntes; que ens dotem de la noció que el present no és quelcom buit, sinó que forma part d’un procés inacabat, mantenint la dialèctica entre present i passat. És per això que des del Centre d’Estudis pretenem que hi hagi un diàleg constant, que les activitats que proposem siguin interessants, impactin Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016, 5-7 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Editorial

i commoguin. Volem que aquestes activitats remoguin consciències sense que això signifiqui fugir de la polèmica i de la crítica. És el cas dels dos cicles de xerrades que hem organitzat aquest any: el dedicat a la pedagogia llibertària, amb la cooperació de la Secció d’Ensenyament de la CGT de Tarragona; o el cicle sobre l’obra de Joan Puig i Ferreter, a qui, a més, volem dedicar una pàgina web que serveixi de punt de partida pels estudis relacionats amb aquest autor i fomentar l’interès en la seva obra, cabdal en la literatura catalana. Però també la Vetllada literària d’aquest estiu que va presentar una visió novedosa. Des dels jardins de la Rasa de Ferrater, vam poder sentir alguns fragments d’històries i contes d’autors selvatans.

Però el plat fort d’aquest any va ser la tant esperada represa del projecte de Toponímia. Aquesta vegada, amb el suport de l’Ajuntament, a través de la convocatòria d’una beca i el treball incansable i apassionat del Ginés Puente, s’ha pogut avançar per tenir cada vegada més a prop el treball definitiu sobre la toponímia a la Selva del Camp. Tanmateix, no hem deixat de convocar les ja tradicionals jornades de patrimoni. Aquest any, vam tornar a repassar el camí del Rec amb la Marta Roig i vam poder entrar al Convent de Sant Rafael, per conèixer-ne els seus racons i les seves característiques més singulars de la mà del Quim Masdeu. Però abans d’acabar l’any, no hem volgut deixar de banda la celebració del 700è aniversari de Ramon Llull. La professora Coral Cuadrada ens va il·lustrar sobre la seva obra i, en especial, sobre la seva influència en les beguines, un moviment sorgit al segle XII i protagonitzat per dones que portaven una vida religiosa al marge de les estructures eclesiàstiques i familiars de l'època.

Tanmateix, com cada any, no ens hem pogut estar de tornar a presentar un darrer Butlletí. Com ja ve sent habitual, es tracta d’una miscel·lània de treballs que parlen sobre algun aspecte relacionat amb la Selva. En primer lloc, podreu trobar el treball del professor Joan M. Vila sobre els resultats de la intervenció arqueològica del 2010 a la Plaça de les Pletes. Aquestes excavacions, realitzades en el marc de la darrera fase de restauració del Castell, van permetre posar al descobert el que podrien ser un seguit d’edificacions prèvies al nucli emmurallat del segle XIV. Seguidament, en Miquel Massana ens presenta un article singular. Sota el títol “300 anys de tecles i tubs”, destaca la importància de la tradició musical i organística de la Selva del Camp. A través del manuscrit d’Antoni Catà, i gràcies als 6

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Als marges de la cultura

seus coneixements musicals, Miquel Massana analitza la funció de cada una de les parts de l’instrument. Acte seguit, Joaquim Masdeu Guitert ens porta un dels passatges més populars de la història recent de la Selva: el de l’ajusticiament de Josep Arbós, conegut popularment com el Pataco.

La seva execució s’ha mantingut en la memòria popular com un fet rellevant i distintiu de la Guerra Civil a la Selva. En l’últim dels articles, “Els baluards de Satanàs de l’església de Sant Andreu”, Guillem Puig presenta un visió crítica del passatge conegut com el Motí del porxo de 1616. La seva contextualització, en un marc més general que el local, exemplifica els canvis que es van donar arreu d’Europa amb l’aplicació de les tesis de la contrareforma acordades al Concili de Trento.

Finalment, en l’apartat de ressenyes, Quim Masdeu ens presenta una publicació un pèl especial. El treball de Lluís Maria de Puig, analitza la figura de l’il·lustre selvatà Batlle i Jover. Batlle, fill d’una família benestant de la Selva, va estudiar Dret a la Universitat de Cervera i va ser un membre molt actiu de la política catalana de principis del segle XIX, en especial durant la Guerra del Francès. El passatge que pren més rellevància en el llibre és l’informe que va presentar Batlle a mode de projecte de Constitució, en el que s’hi fonamentaven les idees del constitucionalisme i la monarquia parlamentària.

Ja per acabar, convé subratllar que la funció del Butlletí que presentem pretén ser no només aquell instrument de transmissió de coneixements, sinó també una eina de transformació social. Com la resta de les activitats del Centre, ha de servir per permetre un accés lliure al coneixement i, per tant, a la seva socialització. Atès que vivim en un clarobscur on els herois de l’antic panteó s’aclivellen, cal aprofitar l’esquerda per formar una nova cultura, una nova idea col·lectiva de la nostra història i de nosaltres mateixos. En última instància, saber o no saber, tenir coneixements o no, acaba prenent el mateix sentit si no s’actua. Al cap i a la fi, viure vol dir prendre partit.

La Selva del Camp, desembre de 2016

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

7

ARTICLES

La intervenció arqueològica a la plaça de les Pletes de la Selva del Camp Síntesi dels resultats Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera Universitat Autònoma de Barcelona jmvilac@gmail.com Resum La intervenció arqueològica al tram central de la plaça de les Pletes de la Selva es va dur a terme l’estiu del 2010 en el marc dels treballs d’ urbanització d’ aquesta zona que portava a terme l’Ajuntament de la Selva com a fase final de les obres de restauració del castell del Paborde i del seu entorn.

Les excavacions van permetre posar al descobert un seguit d’ edificacions que, molt probablement, s’ han de relacionar amb la trama urbana de la Selva anterior a la construcció de la muralla, a finals del segle xiv, i que van ser enderrocats com a resultat de l’edificació de l’ esmentada muralla.

Paraules clau: La Selva del Camp, urbanisme, medieval, muralla, castell.

Abstract The archaeological intervention on the central stretch of the Les Pletes square of La Selva del Camp was carried out during the summer of 2010, in the frame of the works of urbanisation of this area that the City council of La Selva implemented as a final phase of the restoration works of the castle del Paborde and its surroundings. The excavations revealed a series of buildings that are most probably related to the urban fabric of La Selva before the building of the wall, in the late 14th century, and that were demolished because of its construction.

Keywords: La Selva del Camp, urban planning, medieval, walls, castle.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016, 11–22 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera

Introducció

A la part posterior del castell de la Selva, i delimitat pel mateix castell, la muralla i el carrer que accedeix a la porta principal de l’antiga fortificació, hi havia un espai tancat per un mur perimetral que, fins a la seva adquisició per part de l’Ajuntament de la Selva, fa uns anys, havia estat utilitzat com a hort clos (fig. 1). S’hi accedia per una porta situada al carrer, prop de l’entrada oriental del castell, per sobre de la llinda de la qual, a l’arrebossat de la paret, hi havia inscrita la data de 1765, la qual ens serveix per a situar cronològicament la construcció del tancat (fig. 2). A l’interior, que estava aixecat en relació amb el carrer circumdant, s’hi va construir una bassa que probablement captava l’aigua de l’aqüeducte que transcorria per l’exterior de la muralla. Al cap d’un temps, s’hi va construir un petit mas (fig. 3).

Aquest mas es recolzava sobre el mur lateral oriental de la bassa i s’adossava a la muralla i a la paret exterior del castell.

Figura 1: Vista dels murs de l’antic hort clos que se situava davant la façana oest del castell.

Aquest espai va ser adquirit per l’Ajuntament de la Selva per tal de procedir a la urbanització de tot aquest sector, conegut com les Pletes, entre el castell i els antics rentadors, amb l’objectiu d’obrir-lo al públic, alhora 12

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

La intervenció arqueològica a la plaça de les Pletes de la Selva del Camp

que es donava més rellevància a la façana principal del castell, que quedava força amagada per les estructures d’aquest hort elevat.

Figura 2: Vista de la porta d’entrada a l’hort. Sobre la dovella central, inscrit amb l’argamassa encara tova, es llegeix la data de 1765.

Les intervencions arqueològiques

Les intervencions arqueològiques en aquesta zona es relacionen amb diverses actuacions promogudes per l’Ajuntament de la Selva, ja siguin vinculades a les obres de restauració del castell o a la pròpia urbanització de la plaça de les Pletes. Tots aquests treballs van ser objecte de seguiment arqueològic dirigit pels signants del present article. És la síntesi dels resultats d’aquelles actuacions la que presentem a continuació.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

13

Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera

Figura 3: Vista de la façana del maset que ocupava la cantonada entre el castell i la muralla, dins l’espai de l’hort.

La intervenció en aquest sector es va dividir en tres fases: la primera, el gener de 2007, va consistir en el seguiment arqueològic d’una rasa de serveis d’uns 50 cm d’amplada que, procedent de l’interior del castell, travessava longitudinalment tot el carrer. En aquests treballs ja es van detectar estructures arqueològiques en els primers trams de la rasa, coincidint, aproximadament, amb la zona de l’hort. Es tractava de paviments i de murs dels quals, en aquell moment, no es va poder determinar la funcionalitat, ja que només es van poder documentar en un tram molt petit. Tanmateix, aquell seguiment va permetre constatar que es conservaven restes arqueològiques 14

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

La intervenció arqueològica a la plaça de les Pletes de la Selva del Camp

en tot el tram inicial del carrer i, per tant, es va poder planificar, amb coneixement de causa, l’actuació a realitzar en el moment de la urbanització general de la plaça.

Una segona fase es va desenvolupar el novembre de 2008, i va afectar la zona del mas i la bassa, a la cantonada entre el castell i la muralla, que van ser remodelats en el marc dels treballs de restauració del castell. En aquest cas es va poder datar la darrera fase de funcionament del mas gràcies als materials arqueològics recuperats en els nivells de rebliment; per contra, no es va poder establir el moment de la seva construcció ni les primeres fases de funcionament per falta de materials arqueològics associats a les restes més antigues. Tot i això, a partir d’altres elements, com les relacions físiques entre els diferents components de l’edifici i les fonts documentals, va ser possible establir que el mas va ser construït a finals segle xviii o principis del segle xix.

Finalment, l’estiu de 2010, en el marc dels treballs d’urbanització de la plaça, es va desmuntar el mur perimetral de l’hort i es van rebaixar els nivells de terres aportades per la seva construcció. Durant el seguiment arqueològic d’aquests moviments de terra, que van afectar la pràctica totalitat de la plaça, van aparèixer una sèrie de restes arqueològiques que per la seva posició han de correspondre a edificacions anteriors a la construcció de la muralla de la Selva, durant el darrer quart del segle xiv. L’actuació arqueològica va consistir en primer lloc en la delimitació superficial de les estructures amb mitjans mecànics i, a continuació, en l’excavació manual extensiva de les restes arqueològiques localitzades que quedaven afectades per les actuacions previstes a la plaça (fig. 4).

Les estructures arqueològiques

En termes generals, les restes arqueològiques aparegudes es trobaven força arrasades i el grau de conservació variava d’una zona a una altra. Així, la banda meridional presentava una major potència arqueològica, amb murs de més d’un metre d’alçada; a la zona septentrional, degut a que el terreny geològic apareixia a cota més elevada, el gruix del sediment arqueològic era més escàs, entre els 20 i 40 cm de gruix, i les estructures es conservaven en menor alçada.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

15

Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera

Figura 4: Vista dels treballs inicials de delimitaciĂł de les estructures aparegudes.

Figura 5: Vista general de les estructures documentades.

16

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

La intervenció arqueològica a la plaça de les Pletes de la Selva del Camp

A banda de l’arrasament superior, el conjunt arqueològic es trobava força malmès, ja que resultava afectat per una canalització que tallava les restes i dividia el jaciment en dues parts. També es detectaren altres canalitzacions més antigues que tallaven les restes arqueològiques. Això va comportar, juntament amb el fet que es detectaren diverses fases constructives amb reformes i construccions que es sobreposaven a unes altres, l’obtenció d’una planta final amb multitud de murs inconnexos. Tanmateix, l’excavació arqueològica i l’estudi dels materials han permès obtenir un coneixement relativament precís del conjunt i de les seves fases de funcionament (fig 5).

A la zona central es va localitzar un conjunt de murs, units entre ells, que delimitaven un espai de planta trapezoïdal, el qual ens evidencia l’existència d’una edificació. Aquesta però, fou partida en dos per una rasa d’una canalització recent, de dos metres d’ampla, que seguia una direcció d’est a oest i que, no solament va tallar l’edificació, sinó també la seva estratigrafia arqueològica. Per aquest motiu, els murs de tancament dels costats de ponent i llevant quedaren tallats, quedant-ne, això sí, intactes els seus traçats a banda i banda de la rasa. Així doncs, a ponent es documentaren dos trams corresponents a una mateixa paret, i el mateix succeiria amb el mur de llevant, format per altres dos trams. Tanmateix, aquest darrer es va bastir sobre un mur més antic, que ens va determinar l’existència de dues fases constructives diferenciades.

Per contra, el límit septentrional estava format per un únic mur del qual se’n va documentar tota la trajectòria i que es va poder relacionar amb algunes de les estructures de la zona central. Finalment, el límit meridional vingué marcat per la presència d’un mur que tallava d’est a oest l’estratigrafia d’aquesta zona, el qual ens va fer evident l’existència d’una reforma posterior que va modificar completament tot aquest espai. Així, el mur de tancament original de l’edificació havia de situar-se més al sud, però no en quedà cap vestigi, ja que fou completament desmuntat per construccions posteriors. Dins d’aquesta edificació es distingiren diversos murs que dividien l’espai en petites estances, algunes d’elles fruit de reformes posteriors que modificaren l’ús de l’espai intern.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

17

Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera

Contextualització històrica de les restes

Tot i que l’actuació va ser relativament petita i que les estructures localitzades es trobaven força destruïdes, la intervenció arqueològica ha permès reconstruir, a grans trets, l’evolució històrica d’aquest sector de la Selva i donar a conèixer evidències físiques d’una època fins ara força desconeguda.

Fase I (Segles xiii-xiv)

En aquest sentit, s’ha pogut identificar una primera fase, la més antiga, que marcaria el moment de construcció de diverses edificacions situades a ponent del castell i que, per la seva disposició i característiques, hem interpretat com cases. Els materials recollits en alguns estrats de rebliment proporcionen una cronologia dels segles xiii-xiv, fet que permet afirmar que la seva construcció va ser anterior, probablement a mitjan segle xiii.

Es tractaria, per tant, de construccions vinculades amb el primer nucli de la Selva, nascut a partir de finals segle xii a redós del castell i de la primitiva església de Sant Andreu (fig. 6).

Figura 6: Vista de conjunt dels edificis un cop finalitzada l’excavació.

18

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

La intervenció arqueològica a la plaça de les Pletes de la Selva del Camp

A aquest moment correspondria l’edificació central, que disposaria de dos àmbits independents: un al nord, de planta trapezoïdal, amb un paviment de calç blanca, i un altre al sud, que tindria un arc central, però que no es va poder documentar totalment, ja que havia estat parcialment afectat per una reforma posterior. Més cap al sud es localitzen restes de dos paviments de calç blanca que permeten hipotetitzar sobre l’existència d’una altra construcció en aquest costat, la qual hauria patit un arrasament posterior molt més gran, i que, per tant, és molt més difícil de delimitar.

Tot i que no s’hi va excavar, sí que tenim indicis que els edificis medievals continuaven cap a la banda nord (fig. 7).

A ponent, es va poder delimitar el perímetre d’una altra edificació de planta trapezoïdal, amb murs de compartimentació interna que definien dues o tres estances, però que resultà molt afectada per una canalització recent, motiu pel qual no es va poder estudiar en profunditat.

Desconeixem si, originàriament, aquestes construccions s’estenien més enllà del límit que hem pogut detectar, en direcció al castell, del qual sabem que va ser ampliat al segle XIII fins a definir el seu perímetre actual (Vila-Fort 2011).

Figura 7: Detall d’una de les edificacions documentades.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

19

Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera

Fase II (Segle xiv)

En un segon moment, es detecten una sèrie de reformes als edificis de la fase anterior, que van afectar fonamentalment a la compartimentació dels espais originals. Així, a l’àmbit meridional, es detecta el tapiat de l’arc de la sala, que passa a estar dividida en dos espais diferenciats i separats. A la zona central, en canvi, es produeix el desmuntatge dels murs de compartimentació interior de la sala original i es converteix aquest edifici en un únic àmbit. La cronologia d’aquestes reformes se situa entorn al segle XIV. Pel que sembla, cap d’aquestes modificacions afecta el perímetre exterior de l’àrea construïda, i, per tant, en aquest moment encara no s’havia configurat l’actual carrer perpendicular a la porta del castell. L’accés al castell, que originàriament es feia per aquesta banda, es devia efectuar mitjançant un camí paral·lel a la paret de tancament de la fortificació. Cal tenir present que en aquest moment encara no hi havia la muralla (fig. 8).

Fase III (finals segle xiv)

Correspon a l’amortització de la gran majoria de les edificacions identificades i que s’ha de relacionar amb la construcció de la muralla de la Selva i amb l’obertura d’un nou vial d’accés a la porta del castell. Amb aquest carrer es relaciona un mur orientat d’est a oest, i alineat amb la porta del castell, que talla totes les edificacions existents. S’ha interpretat com el mur que delimita el vial i que havia de funcionar també com a contenció de terres. La construcció d’aquest element es va produir cap a mitjan segle xv, un cop completat de manera definitiva el procés de construcció de la muralla.

Així doncs, amb aquesta intervenció s’ha pogut demostrar arqueològicament un fet habitual en altres poblacions, i que ja s’intuïa, documentalment, en el cas de la Selva. Es tracta que, en el moment de construcció de la muralla, es van produir remodelacions en l’estructura urbana preexistent en aquells sectors que quedaven afectats, tant pel propi traçat de la muralla com per la configuració del corredor paral·lel a aquesta, el qual havia de permetre accedir amb facilitat a tots els punts del recinte defensiu de la població. Aquest va ser el cas de les cases situades davant la façana occidental del castell, tenint present que la muralla es va alinear amb la façana nord 20

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

La intervenció arqueològica a la plaça de les Pletes de la Selva del Camp

Figura 8: Planta general de les estructures.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

21

Josep M. Vila, Karin Harzbecher, Marc Piera

del castell i que, per darrera del mur, calia deixar espai per al corredor perimetral i, sobretot, per configurar un nou carrer que permetés accedir a la porta del castell, ja que la muralla hauria tancat l’accés tradicional. En aquest mateix sentit, cal tenir present que al nord del mur del vial no s’han detectat noves estructures, fet que indica que tot aquell espai va quedar com a zona de pas o com a espai lliure d’edificacions.

No s’ha pogut documentar la vinculació de les estructures arqueològiques documentades amb la muralla, ja que no s’ha excavat la franja de terreny més propera a aquesta. En aquest punt s’hagués pogut comprovar com el mur defensiu tallava les edificacions primitives.

Fase IV (segle xviii)

La situació que hem descrit per a mitjan segle xv es va mantenir durant els segles posteriors, període en el qual la muralla va mantenir la seva funcionalitat i, per tant, va ser necessari mantenir lliure l’accés a aquesta.

La situació canvia a partir de la segona meitat del segle xviii (1765 data sobre la porta). En aquest moment es construeix un nou mur de tancament, al sud de l’antic, de delimitació del vial, i es formalitza un hort clos adossat a la muralla i al castell i que va estar en funcionament fins al moment d’iniciar-se els treballs d’urbanització de la plaça.

L’ ocupació d’aquest espai es va completar cap a finals del segle xviii, o ja en el xix, amb la construcció del maset adossat a la cantonada del castell i la muralla.

Bibliografia

Fort, E. (1934) Monografies Selvatanes. Les muralles de la Selva. Tarragona Vila, JM. – Fort, E. (2011) La memòria del castell. La Selva del Camp.

Ajuntament de la Selva.

22

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs Miquel Massana i Cogul Centre d’Estudis Selvatans massanamiquel@gmail.com

Resum L’article que presento a continuació pretén donar a conèixer la important història organística del nostre poble que, en la seva major part, es materialitza en els dos grans orgues que ha tingut la vila a l’església Parroquial de Sant Andreu: l’antic orgue barroc, cremat l’any 1936, i el nou, beneït i inaugurat l’any 2003. Dels dos instruments se’n fa una ressenya que recorre tot el seu procés creatiu, de la idea principal a la realitat final, passant per una breu descripció musical, fet que ens descobreix la transcendència de la Selva en aquest camp al llarg dels temps.

Paraules clau: música, orgue, barroc, escola catalana, Antoni Catà, Abel Ferrater.

Abstract The article that follows tries to spread our village’s outstanding organistic history, which mostly materializes in the two organs that Sant Andreu church has hosted: the old baroque organ burnt in 1936 and the new one, inaugurated in 2003. The creative process of both of them is reviewed, from the original idea to the final result, together with a brief musical description, which unfolds the leading role of La Selva in this field all through these years.

Keywords: music, organ, baroque, Catalan school, Antoni Catà, Abel Ferrater.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016, 23–40 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Miquel Massana Cogul

Introducció

D’entre tots els aspectes que ens defineixen com a poble, la música n’és un dels més característics i nostrats ja que sempre ha anat de bracet amb la història de la Selva. Només cal fer un cop d’ull al teixit associatiu i l’oferta musical de la vila: els centres d’ensenyament musical, la Banda, el Misteri, la Setmana Santa i les Caramelles, la Schola Cantorum i les diverses corals i conjunts dels centres d’ensenyament... són alguns exemples de la riquesa cultural de la qual disposem i podem gaudir i que, de vegades, no valorem tal com caldria pel sol fet que sempre ho hem tingut a l’abast.

A banda de tot això, però, cal sumar-hi un element de gran importància que amplia encara més aquest ventall cultural i que sovint passa força més desapercebut que la resta. Un element de què no tots els municipis poden presumir, l’orgue de l’església parroquial de Sant Andreu del qual, el 2013 vam celebrar el 10è aniversari de la inauguració. Segur que la majoria de selvatans el coneixem i l’hem vist i escoltat alguna vegada – si no és així us recomano que no us deixeu perdre aquesta gran oportunitat en els concerts que l’Associació d’Amics de l’Orgue organitza en motiu de les dues festes majors – però què en sabem realment d’aquest important instrument que tenim a dues passes de casa nostra? Quina història el precedeix?

Capítol 1. L'antic orgue (1701-1936)

No tindria sentit parlar del nou instrument sense remetre’ns al que va ser, en el seu moment, un dels orgues més importants del país. Val a dir, però, que, encara que molt valuosa, la informació que en tenim és ben escassa; un parell de fotografies i un manuscrit de l’any 1947 (Catà, 1958), curosament conservat a l’arxiu parroquial, obra de l’últim organista que va poder gaudir de l’antic instrument parroquial i que va exercir com a tal fins al moment de la destrucció, l’any 1936: Antoni Catà i Simó. El Sr. Catà, onze anys després, va escriure l’extensa i detallada Descripció de l’antic orgue parroquial

24

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

de la Selva del Camp, MCMXLVII (1947)1, en la qual referencia de manera molt precisa i minuciosa – i totalment de memòria – l’instrument perdut.

A part d’aquesta exhaustiva anàlisi musicològica, el Sr. Catà inclou diverses narracions sobre l’instrument, la més significativa de les quals és la que n’explica les últimes hores de vida. Com a últim element destacat del manuscrit hi trobem una sèrie de dibuixos esquemàtics que fan més entenedores les parts més complicades del funcionament de l’orgue.

Tenint en compte que bona part de la informació que es presenta en aquest capítol és inèdita, penso que és una gran oportunitat per difondre, encara que sigui modestament, l’obra d’Antoni Catà i Simó el qual, amb gran encert, ha deixat un importantíssim llegat tant històric com musical al poble de la Selva. Crec que també és de justícia aprofitar aquestes línies per agrair la tasca de Mn. Joan Curieses, un dels principals artífexs del nou instrument, juntament als altres membres de la comissió de l’orgue.

1. Data de construcció

Són moltes les dates que apareixen en nombrosos documents, imatges, escrits posteriors, inventaris... La que, aparentment, sembla més verídica és la que s’indica en el mateix instrument, damunt de la cadireta2: 1698. És, però, una data molt poc probable si considerem els constants entrebancs que es van succeir per part dels artesans i que s’expliquen més endavant.

Sembla, doncs, que quan es va esculpir aquesta data, feia referència exclusivament a la finalització de la cadireta. De fet, el mateix any 1698, ja es devia començar a utilitzar, tot i que el conjunt de l’obra encara no estigués acabat, per la necessitat que tenia l’església de comptar amb un instrument per acompanyar el culte.

Per altra banda, el mateix Antoni Catà apunta l’any 1696 com a possible data de final d’obra tal com indica en la portada del seu manuscrit, però no s’especifica ni hi consta en cap moment la procedència d’aquesta font.

Per aquest motiu ens hem de remetre als Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona, obra de l’historiador selvatà Mn. Joan Pié i Faidella 1 Catà comença a redactar aquest manuscrit l’any 1947 i no el finalitzà fins el 1958. A més a més, entre l’any 1963 i 1964 va fer-ne una revisió.

2 Cos menor de l’instrument, col·locat a l’esquena de l’organista i que sobresurt de la resta de l’orgue.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

25

Miquel Massana Cogul

(1984: 544-546), d’on podem deduir que possiblement, quan el Sr. Catà va proposar el 1696 com a probable data de construcció de l’orgue, no pensava en el final de l’obra sinó que es referia a l’any en què es va iniciar el procés de construcció de la resta de l’instrument. Segons el mateix Mn. Pié, la construcció de l’orgue, aquesta vegada amb tots els elements prèviament projectats, conclou el novembre de l’any 1701 quan el Consell de la Vila3 donà per bo el treball presentat pels artesans.

Trobem, encara, una altra font que ratifica la proposta de Mn. Pié: un inventari de la Parròquia de St. Andreu de la Selva del Camp datat el 23 d’abril de 1925, en el qual s’indica que l’orgue es va enllestir el 20 de novembre de 17014. Sembla, doncs, que la data més possible de finalització de l’obra és la proposada per Mn. Pié. La resta de dates, però, no són del tot falses sinó que haurien estat mal interpretades durant anys.

2. Orguener i escultor

Antigament, la tasca de construcció d’un orgue no era duta a terme per una sola persona tal com succeeix actualment sinó que s’encomanava a diversos artesans, cadascun d’ells expert en un camp concret. Era bastant habitual la divisió següent del treball: un s’encarregava de la pròpia fabricació dels tubs, teclats... i de tots els mecanismes a partir dels quals es produeix el so i un altre de la construcció de la caixa, que albergava la totalitat del treball realitzat per l’anterior. La feina d’aquest últim se solia encarregar a reconeguts escultors. La façana de l’instrument, doncs, també tenia molta importància pel seu valor artístic. En el cas de l’antic orgue de la Selva aquest fet es fa encara més palès ja que es va construir durant l’època barroca, període en el qual s’imposà el recarregament i el virtuosisme.

A la Selva, les dues persones que es van encarregar de la construcció van ser Andres Bergero5, com a mestre orguener, i Lluís Bonifàs, com a escultor. El darrer va morir sense haver deixat la caixa acabada i es va contractar un altre oficial – de qui desconeixem el nom – que la va concloure. El ma3 Màxim òrgan de govern de la Selva en aquells temps.

4 Document consultat a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.

5 S’escull aquí la versió que es conserva en les cartes manuscrites de l’Arxiu Municipal en les quals sempre signa “Andres Bergero me (mestre) de orguens”. Són múltiples, però, les versions que s’han trobat: Berghero, Borgero, Borghiero, Borgiero, Borguero, entre d’altres.

26

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

teix Sr. Catà dedica un seguit de pàgines i anotacions al llarg del seu manuscrit elogiant la feina d’ambdós professionals. Afirma que l’instrument va ser projectat amb unes característiques i proporcions que li donaven un aspecte catedralici i és que no hem d’oblidar la importància que va tenir la Selva del Camp durant l’Edat Mitjana. Una importància que va continuar vigent també a l’Edat Moderna.

2.1 Andres Bergero

Orguener d’origen francès (Ràfols, 1951) del qual es conserva poca informació. Sabem que també va treballar a Tortosa i a València on hi va construir un orgue a cada ciutat (Escalona, 2000: 54). La construcció del primer dels dos va tenir lloc entremig de la de l’orgue selvatà, fet que va retardar-ne considerablement la finalització.

2.2 Lluís Bonifàs i Fort (Tolosa de Llenguadoc – ?, Riudoms – 1697)

Mestre escultor siscentista, fundador artístic de la nissaga d’escultors Bonifàs, de Valls. Juntament amb el seu pare es va establir a Barcelona. Va treballar durant alguns anys a la ciutat comtal on es va formar professionalment.

Animat per la bona situació econòmica que vivia el Camp de Tarragona, va establir el seu taller a Valls. Durant aquesta estada va treballar a esglésies properes com la d’Arbeca, la Selva del Camp i Riudoms. És en aquest últim poble on la família Bonifàs es traslladà cap a l’any 1695. En emmalaltir sobtadament, Lluís Bonifàs dictà testament l’onze de desembre del 1697.

Tres dies més tard va morir, quan només havia pogut realitzar una part de l’orgue selvatà. De la saga iniciada per l’escultor de referència cal mencionar Lluís Bonifàs i Massó, nét homònim de Lluís Bonifàs, del qual se’n coneix una amplíssima obra (Mata de la Cruz i París Fortuny, 2006: 24-36).

2.3 Altres orgueners

A part d’aquests dos mestres, és totalment imprescindible fer referència a dues persones que van col·laborar en la tasca d’ampliació de l’instrument.

Un d’ells va ser Giovanni Fiorenzano, considerat un dels millors orgueners de l’Europa del moment. El va acompanyar el seu cunyat Carlo Fiora.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

27

Miquel Massana Cogul

Atrets per la bellesa musical de l’instrument, els dos orgueners italians van decidir instal·lar-se a la Selva entre els anys 1877 i 1878, concretament al segon pis de la rectoria, on muntaren un taller. A més de netejar i afinar l’orgue, hi van addicionar el tercer teclat – una delícia per l’orella, segons una afirmació del mateix Antoni Catà –, un gran joc de 28’ per al segon teclat (orgue major) i diverses seccions de registres de pedal. Aquestes innovacions van incrementar, encara més, l’elevat valor musical que tenia l’orgue selvatà perquè hi van aportar una major varietat tímbrica introduint-hi registres romàntics, estil que predominava en aquell moment.

3. Procés d’adjudicació

Mn. Pié i Faidella, a partir de documents consultats a l’arxiu de la vila, descriu en la seva obra el llarg i costós procés que es va haver de seguir abans que el projecte d’un orgue no es va fer realitat.

Sembla que aquest camí s’inicia l’any 1674 quan s’encarrega a un tal Magí Garriga, mestre d’orgues, la construcció d’un nou orgue per a la vila.

El procés queda paralitzat fins l’any 1689, quan el Consell de la vila emprèn de nou la proposta. Aquesta vegada s’ofereixen al Sr. Garriga la quantitat de 300 lliures per una cadireta o cent dobles per a un orgue. Tot i així no hi hagué acord entre les dues parts. L’any 1691 l’Arquebisbe de Tarragona ofereix al rector de la vila una cadireta per tal d’atendre les necessitats del culte parroquial. L’estiu de l’any 1696, el Consell, assessorat per experts musicals que observen la poca eficiència que tindria l’instrument ofert per l’Arquebisbe, decideix encarregar la feina de construcció als dos mestres anteriorment esmentats: Andres Bergero i Lluís Bonifàs. Al primer, com a mestre orguener, se li ofereixen 1.150 lliures i al segon, com a mestre escultor de la caixa, 490 lliures.

La construcció de l’instrument es va veure endarrerida considerablement per part dels dos mestres pels motius anteriorment esmentats. Després d’aquests contratemps, s’acaba l’obra i es presenta al Consell – que és qui havia d’aprovar la feina feta pels dos mestres – el novembre de 1701.

28

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

Figura1: Orgue barroc (Arxiu Guitert)

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

29

Miquel Massana Cogul

4. L’instrument

L’antic orgue parroquial de l’església de Sant Andreu era barroc, clar exemple de l’escola catalana6. Va ser un instrument pioner en molts camps organístics com ara en la implantació de la llengüeteria exterior formada per registres amb una sonoritat molt propera a la d’una trompeta, col·locats horitzontalment a sobre del cap de l’organista i que buscaven una major potència sonora. Tenia un total de 41 tiradors de registre dels quals 38 pertanyien a jocs sonants7 i la resta a diversos registres muts com el trèmol, la campaneta d’avís i l’expressiu. Tots aquests registres estaven distribuïts en 3 teclats manuals de 54 notes cadascun – de DO1 a FA5 – i un teclat de pedal de contres8 de 12 notes.

4.1 Caixa de l’orgue

L’obra escultòrica, talla barroca inicialment projectada i duta a terme en la seva major part per Lluís Bonifàs, mesurava 32 pams d’amplada i 70 d’alçada (sic)

4.2 Disposició dels registres

Antoni Catà, en la neteja que va fer de l’instrument l’any 1934, va calcular que la suma de tots els tubs de l’antic orgue era d’uns dos mil sis-cents.

Aquests tubs, agrupats en els 38 jocs, es repartien en els següents cossos sonors o teclats: Cadireta (Teclat I). En molts orgues catalans construïts durant el període barroc, al teclat més proper a l’organista se l’anomenava cadireta perquè els 6 Nou estil de construir orgues que sorgeix a Catalunya i que té el seu màxim punt de desenvolupament cap al segle XVI. Els principals orgueners d’aquest període foren els Boscà, els Cases – establerts a Reus – i els Cavaillé. Els orgues catalans es caracteritzen per estar col·locats a la paret lateral prop del cor. L’arquitectura també imposa una façana plana amb portes pintades que serveixen per tapar la cara principal. A més a més, la majoria d’orgues catalans comparteixen les següents característiques: orgue de 16’ amb dos o tres teclats, amb cadireta, sense llengüeteria – element més característic de l’escola castellana però que es va decidir col·locar també en l’antic instrument selvatà – façana amb tubs majors laterals, salmers grans i diatònics i registres enters – amb algun de partit entre el si i el do, a diferència dels orgues castellans que es parteixen entre el do i el do#. Cf. Cortada 1998: 168-175.

7 Cada joc sol estar format per 54 tubs que permeten que es pugui reproduir el mateix timbre per a cada nota del teclat. N’hi ha, però, que tenen més d’un tub per nota (com les mixtures) de manera que quan es polsa una nota, prèvia selecció del registre en qüestió, podem escoltar més d’un so a la vegada.

A partir de la combinació dels diferents jocs de l’orgue es poden aconseguir una gran varietat de timbres que constitueixen el ric ventall sonor d’aquest instrument.

8 El que es toca amb els peus.

30

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

tubs d’aquest cos sonor s’instal·laven en una caixa col·locada a l’esquena de l’organista sobre la qual s’asseia. D’aquesta manera la cadireta es podria comparar a un petit orgue diferenciat de la resta, amb un conjunt tímbric molt ric però menys potent que l’orgue major (el segon teclat, col·locat a continuació). Aquesta cadireta comptava amb els següents registres: Flautat-Bordó 8’9, Flautat Major 4’10, Octava 2’11, Nasard de 12a, Nasard de 15a i Dotzena, Quinzena i 22a, Ple de 3 fileres i Quinzena-Ple. Gran Orgue (Teclat II). Flautat de 28’12, Flautat de cara 14’13, Flautat Violó 8’, Flautat de Fusta 8’, Flautat Dolç 4’, Flautat d’Octava 4’, Nasard de 12a, Nasard de 15a, Nasard de 17a, Nasard de 19a, Corneta (registre solista de set fileres del qual el Sr. Catà ens n’ha deixat un detallat esquema il·lustratiu), Trompa Real 8’, Trompa Magna de 8’, Baixons 4’ i Clarí de Campanya (registres partits que es complementen), Clarí Clar 4’, Clarí en 15a, Quinzena 2’, 9 Les xifres que acompanyen el nom del joc fan referència a la llargada dels tubs i a l’alçada amb la qual aquell joc reprodueix el teclat. 8’ (8 peus) indica que l’alçada és la mateixa que la del piano (un Do 3 en l’orgue equival a un Do 3 en el piano). 4’ indica que si activem aquell registre i polsem un Do 3 a l’orgue sonarà una octava superior, és a dir un Do 4 real. Amb un 2’ i repetint l’operació, sonarà un Do 5 real. Semblantment, 16’ indica que polsant un Do 3 sonarà un Do 2.

10 Majoritàriament la indicació Flautat Major fa referència a un joc de 16’ o 8’ però gairebé mai a un de 4’ (més agut). Tot i que conservo la indicació del Sr. Catà (1958), és molt possible que hagués confós un joc de 4’amb un de 8’.

11 Possiblement aquesta sigui una altra confusió. Un registre amb la indicació Octava sempre fa referència a un joc de 4’, mai a un de 2’ justament per coherència amb el mateix significat del nom del registre.

12 A la Península Ibèrica la nomenclatura de peus es va substituir per la de pams. Tot i això sembla que Antoni Catà (1958) comet dos errors quan afirma que hi havia un joc de 28’. El primer es relaciona amb una possible confusió entre peus i pams de manera que és molt probable que aquest joc fos de 28 pams i no peus com ell afirma. El segon rau en la impossibilitat d’existir un registre de 28 pams en un orgue ja que no és, ni ha estat mai, una mesura estandarditzada. Seguint l’equivalència 8 peus = 13 pams, un joc de 16 peus s’hauria de correspondre a un de 26 pams i no de 28. Possiblement, l’error està en el mètode que el Sr. Catà (1958) va emprar per mesurar la llargada del tub més greu d’aquest registre. El tram de tub que va del peu fins a l’embocadura s’exclou de la mida i, en canvi, ell sí que l’hi devia sumar. Aquest tram, que mesura uns 2 pams en un joc d’aquestes característiques, correspon als dos pams que resten per arribar als 28 que proposa Antoni Catà (1958). De totes maneres s’entén un error d’aquestes característiques ja que el manuscrit va ser redactat totalment de memòria, anys després de la destrucció de l’instrument.

13 Podem deduir altra vegada la confusió entre pams i peus i la posterior equivocació que comet en mesurar el tub més greu d'aquest joc. Aquesta vegada la distància entre el peu del tub i l'embocadura, essent un joc més petit que el de 26 pams, és només d'un pam i es torna a correspondre amb la diferència entre la mida proposada pel Sr. Catà (1958) i la que aparentment és correcta. Així doncs, segons la nomenclatura ibèrica, seria un registre de 13 pams.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

31

Miquel Massana Cogul

Quinzena-ple, Dinovena-ple, Corona-ple (mixtura de tres fileres), Ple de 3 fileres, Ple de 4 fileres, Símbala de 3 fileres.

Expressiu, caixa d’ecos (Teclat III). El tercer teclat, construït pels dos orgueners italians el segle XIX, constava dels següents registres: Bordó suau 8’, Veu celeste 8’, Veu humana 8’, Violins 4’, Caixeta dels Moixonets14.

Pedaler de contres. Molt possiblement no tenia registres propis i sonava acoblat a d’altres teclats. L’únic registre que podria ser pròpiament de pedal són les Contres majors de 32’, poc probable trobar-lo en els teclats manuals com Antoni Catà indica.

5. Destrucció de l’instrument

Les primeres setmanes de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) es van caracteritzar per una onada d’anticlericalisme que, a Catalunya, es va materialitzar amb la mort de milers de clergues, religiosos i laics catòlics, i els incendis d’esglésies. Alguns protagonistes les van considerar com a episodis d’un pla d’extinció total de la institució eclesiàstica. Si bé la perspectiva del temps ha fet veure que aquest pla no era tal, no és menys cert que es van produir autèntiques barbàries, com és el cas de molts episodis viscuts a la Selva del Camp.

La nit del 22 de juliol de 1936 el Convent de Sant Agustí, residència missional dels Pares Claretians, va ser bombardejat (Catà, 1958). El temple quedà totalment destruït, juntament amb altres parts del convent. El convent de Sant Rafel, que llavors, com ara, era un centre d’ensenyament, fou transformat en Hospital Comarcal per les autoritats republicanes durant la Guerra Civil. Tots els objectes de culte, imatges, mobiliari i el petit orgue que hi havia foren cremats. Per altra banda, el també convent de Sant Agustí, l’església de Sant Pau i les ermites de Paretdelgada i de Sant Pere del Puig foren incendiades.

14 Formada per tubs de metall niquelat amb múltiples perforacions en la zona davantera del tub per tal de donar pas a l'aire. A més, a sota d'aquests tubs hi havia un recipient de vidre amb aigua. En accionar les manxes i el registre, l'aigua i l'aire es barrejaven i entraven dins els tubs produint aquest so característic molt semblant al dels ocells quan refilen.

32

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

Pel que fa a l’assalt al temple parroquial i la posterior crema de l’orgue, Antoni Catà (1958) explica que s’originà a partir d’un incendi causat per l’explosió d’una bomba la matinada del 25 de juliol de 1936 i que de mica en mica el foc anà prenent força, sobretot a causa del corrent d’aire provocat per la porta major i la falsa, que van restar obertes tota la nit. Les flames, que s’havien iniciat a la Capella del Santíssim, abastaren, primer, el trespol de l’instrument i, més tard, cremaren la cadireta i les tribunes. Ell afegeix que algú altre obrí la porta d’accés de l’escala de cargol que conduïa fins a l’interior de l’orgue i hi calà foc; la gran caixa de l’orgue cremava.

El mateix Antoni Catà ho va presenciar amb els seus propis ulls i ens ho descriu així: “...era esgarrifós el soroll que feien les penques dels fustams que des de tanta altura queien aflamats. En topar fort al paviment de la gran nau s’esberlaven aquells tions escampant-se les grosses brases de foc per ci i per lla (...) Les desferres que restaren enmig de les cendres, a temps foren llençades a la riera. Un fort aiguat de setembre s’ho endugué tot avall cap al riu Francolí per abocar-ho al fons del mar.”

Capítol 2. El nou orgue (2003)

Per tal d’atendre les necessitats musicals de la comunitat parroquial, i a causa de l’absència d’un orgue de tubs i l’elevat cost que suposava comprar-ne un de semblant, es va creure convenient adquirir un orgue electrònic, de dos teclats i pedaler. El mateix Sr. Catà anotava, un cop finalitzada la minuciosa ressenya de l’antic orgue parroquial: “...pel que pertoca a la Parroquial de la Selva del Camp en punt al servei o instrument orgue per al culte diví, l’actual orgue electrònic pot ésser considerat, només, com una modesta solució provisional”

Com si les formulés a manera de premonició, la provisionalitat a la qual Antoni Catà va fer referència es va poder deixar enrere poc més de seixanta anys després de la destrucció de l’orgue barroc. A finals de la dècada dels noranta s’havia generat un clima propici per construir-ne un de nou.

Aquest procés, que finalitzà l’any 2003 amb l’objectiu final acomplert, és el que s’explica a continuació.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

33

Miquel Massana Cogul

1. Abel Ferrater i Hortet

Nasqué al carrer Major de la Selva del Camp el 30 de juny de l’any 1917, fill de Joan Maria Ferrater Puig i Maria Hortet Blanch. Va estudiar les primeres lletres al Col·legi de Sant Agustí però, essent encara molt jove, va decidir abandonar els estudis i marxar de casa per dedicar-se a la fotografia. S’explica que, encara adolescent, participà de la presa d’una de les úniques fotografies que es conserven de l’antic orgue, la que s’inclou en aquest mateixa article. S’inicià en aquest art i exercí com a tal a la ciutat de Lleida. Més tard, dotat per les arts plàstiques i amb ganes de veure món, emigrà a Mèxic on es va dedicar a la pintura. Molts dels seus olis van ser comprats a ciutats americanes com Nova York i Los Ángeles per coneguts personatges del món del cinema. Abans de tornar a Catalunya va passar un temps a França i Itàlia (DD.AA., 2003).

Val a dir que la seva producció artística no només es limità a la fotografia i a la pintura, sinó que també abastà altres disciplines com l’escultura, l’arquitectura, el disseny...

Instal·lat ja a la Selva, hi visqué els darrers anys de la seva vida fins el 22 d’agost de 1999, quan morí. Anys abans, cregué que havia de prendre una decisió sobre el futur del ric patrimoni que posseïa. Els que el conegueren diuen que tardà molt temps a decidir-se. Però quan li proposaren de promocionar un nou orgue per a la parròquia, li agradà tant la idea que abandonà tots els projectes que tenia in mente en un principi. Possiblement el record de l’antic orgue que ell mateix havia vist cremar i el seu amor per la música devien influir-lo perquè volgués llegar un instrument tan preuat al poble de la Selva, que tradicionalment ha fet de la música una constant en el seu viure.

Finalment, i considerant tots els seus béns, repartí el seu patrimoni entre el municipi i la parròquia. Al primer li llegà casa seva – avui enderrocada – els terrenys de la Rasa – on s’ha aixecat el nou complex educatiu – i la totalitat de la seva obra com a artista. A l’església de Sant Andreu Apòstol els diners per finançar la construcció d’un nou orgue que omplís el buit que l’anterior havia deixat.

34

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

2. Comissió de l’orgue

Encara en vida, Abel Ferrater va escollir quatre persones de confiança a qui va encarregar la tasca de vetllar perquè es complís la seva voluntat.

Aquests van ser els senyors Josep M. Puig, Pere Ferré, Andreu Fortuny († 26 de març de 1998, substituït per Joan M. Vernet) i el mateix rector de la parròquia, Mn. Joan Curieses.

El 8 de maig de 1998, a petició seva, es va formalitzar la donació. En aquest document l’Abel també va manifestar el desig que es fessin concerts per professionals del teclat ens els quals hi fossin convidats els selvatans. Durant l’estiu del 1998, els senyors Puig, Ferré, Vernet i Curieses es van dedicar a visitar ciutats i tallers d’arreu de la península on poguessin informar-se i treure idees per al nou projecte que s’havia de fer realitat a l’església de Sant Andreu. Paral·lelament, anaven informant l’Abel dels progressos que es feien ja que, a causa d’un estat de salut delicat i precari, no podia moure’s de casa.

3. Procés d’adjudicació

La comissió va encarregar avantprojectes a tres empreses del país. Els orgueners seleccionats foren Gerhard Grenzing, l’Om/Arrizabalaga-Orgueners i Blancafort-Orgueners de Montserrat. En els tres avantprojectes es tingué en compte, en menor o en major mesura, el precedent del monumental orgue que hi havia hagut fins l’any 1936. De l’Om-Arrizabalaga, fins i tot, proposava de construir una caixa semblant a la de l’antic orgue, d’estil barroc. Per aquest motiu era l’avantprojecte més car i, conseqüentment, el que primer es va descartar. La proposta de Gerhard Grenzing també va ser desestimada. Finalment, doncs, la comissió escollí Blancafort OM per tirar endavant el projecte volgut per Abel Ferrater.

El cap visible del projecte del nou orgue per a l’església de la Selva va ser Albert Blancafort tot i que en un principi fou el seu pare, Gabriel Blancafort, qui va dissenyar els plànols que van servir com a base per als projectes inicials. Albert Blancafort es va envoltar d’un equip format per nou persones.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

35

Miquel Massana Cogul

4. Evolució del projecte

Inicialment, els de Collbató van fer dues propostes que compartien moltes semblances amb la idea musical d’orgue barroc15, com l’antic instrument.

La primera amb un orgue de 16 peus16 i 38 registres distribuïts en 3 teclats manuals i un teclat de pedal. La segona amb un orgue de 8’ i 23 registres repartits en dos teclats manuals i un de pedal. La potència sonora d’aquesta segona proposta, doncs, era molt menor i insuficient per omplir l’ample espai acústic del temple de la Selva, de manera que es va descartar.

A partir de peticions posteriors per part de la comissió de l’orgue – assessorada per una comissió d’organistes – el projecte inicial es va anar modificant fins a obtenir el definitiu. Canvis que reafirmaven la idea d’augmentar la potència sonora amb més quantitat de registres per les dimensions del temple on es col·locaria. Aquestes modificacions es van materialitzar en l’augment de la llengüeteria i la projecció en el tercer teclat de registres Romàntics – com l’Unda Maris i el Cor de Nit17.

L’espai que havia d’ocupar el nou instrument va ser bastant discutit.

La primera proposta era la del mateix Abel Ferrater. Ell havia defensat de col·locar-lo a la primera capella lateral a l’esquerra del retaule, on canta la Schola Cantorum. Per altra banda, Gabriel i Albert Blancafort defensaven la col·locació a la tercera capella més pròxima a l’altar, al mateix costat que l’anterior proposta. L’opció que finalment es va tirar endavant és la que va decidir la Comissió de Patrimoni (organisme que depèn del Departament de Cultura de la Generalitat). Ells defensaven la capella on ja havia estat col·locat l’antic orgue fins l’any 1936. En aquesta capella, la tribuna que s’havia d’enderrocar era de guix – ja que s’havia reconstruït després de la guerra – i no de pedra com la resta. Segons ells, a part de ser l’opció que menys malmetia el temple, era la més fàcil de dur a terme ja que els treballs no serien tan costosos.

Albert Blancafort explica el transcurs d’aquesta reunió que van tenir amb la comissió de l’orgue i Patrimoni d’aquesta manera: “semblava un con15 Amb pocs registres de 8’ i moltes mitxures i nasards.

16 Quan en orgueneria es fa una afirmació com aquesta vol dir que el registre més important – que sempre és un joc de la família dels principals – és de 16’.

17 Registres que, per motius econòmics, no es van poder instal·lar i resten a l’espera d’una segona fase que finalitzi l’instrument.

36

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

sell medieval: d’una banda hi havia la comissió amb el meu pare i jo asseguts en un banc; davant mateix, en un altre banc, hi seien els representats de Patrimoni de la Generalitat. Tots defensàvem la nostra proposta aferrissadament. Recordo que va ser una reunió molt tensa però, finalment, vam haver de cedir”.

Ja amb la capella triada, al taller de Collbató s’hi va realitzar un acurat estudi amb la intenció de decidir l’altura on s’havia de col·locar l’instrument. S’hi van valorar totes les propostes possibles, amb els seus pros i contres. El projecte final es va tancar a mitjans del 2000 i es va fer públic en un acte solemne el 30 de novembre del mateix any, durant la missa de la Festa Major en honor a Sant Andreu apòstol.

5. Procés de construcció

En tot el procés hi van prendre part els següents professionals: Sergi Bartolí es va encarregar dels cinc salmers18, Jordi Mayor de la caixa de l’instrument, els teclats van anar a càrrec de l’empresa alemanya Laukhuff i Joaquim Muñiz va treballar en els mecanismes d’accionament. Simultàniament es van construir els tubs de metall, encarregats als tubers alemanys Carl Giesecke & Sohn. La construcció i instal·lació de tot aquest conjunt de peces, que s’anava ajustant de mica en mica a la sala de muntatge del taller de Collbató, va culminar amb una prèvia posada en marxa de l’orgue allà mateix. Al poble, l’arquitecte Joan Figuerola i Construccions F. Garriga, S.L es van encarregar de deixar a punt l’espai on es col·locaria l’instrument.

Un cop aquests treballs van estar enllestits, es va desmuntar i embalar acuradament l’orgue, peça per peça. A finals de gener de l’any 2003, va ser transportat fins a la Selva on es va descarregar i desembalar. En aquest moment s’inicià la col·locació de l’instrument in situ, tasca que va durar prop de dos mesos i en la qual també hi prengué part Fusteria Cogul S.L, instal·lant-hi la tribuna que hauria de sostenir l’orgue.

Un cop acabat el muntatge de la caixa, la consola, els tubs i els mecanismes, es va iniciar el darrer pas abans de donar-lo per finalitzat: l’harmonització19. Possiblement aquesta sigui la tasca més immaterial i complicada 18 Caixa de fusta on s’emmagatzema l’aire que, a través d’un complicat sistema d’accionament, arriba als tubs i fa sonar l’orgue.

19 Consisteix a deixar tots els tubs de l’instrument en una afinació òptima.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

37

Miquel Massana Cogul

de realitzar. Albert Nass i Ignacio Bidart, els actuals harmonitzadors de Blancafort OM, van realitzar un treball excel·lent.

Després de trenta mesos de dedicació i més de dotze mil hores de treball invertides per part de Blancafort, OM, l’1 de juny de 2003 l’Arquebisbe de Tarragona, el Dr. Lluís Martínez Sistach, va beneir i inaugurar aquest magnífic instrument.

Val a dir, però, que la inauguració es feia havent culminat tan sols la primera fase de construcció del projecte. Per completar-lo resten, encara avui, vuit registres per col·locar, que tenen el corresponent espai preparat i que, a causa de l’elevat cost representen, encara no s’hi han pogut instalar.

6. L’instrument

L’orgue de la Selva és un instrument projectat per tenir un total de quaranta-un registres (2.526 tubs). Inicialment, i a causa del seu cost, només se n’han instal·lat trenta-quatre (2.142 tubs), distribuïts en tres teclats manuals de cinquanta-sis notes, de Do1 a Sol5 i un teclat de pedal de trenta notes, de Do1 a Fa3. Els teclats són de banús, amb els sostinguts d’ivori, i el pedaler és de roure.

Està col·locat a la quarta capella lateral del costat Evangeli20, sobre una tribuna a 5,5 metres d’alçada. La cadireta, com ja passava en l’antic instrument, és en voladís.

6.1 Caixa de l’orgue

La caixa de l’instrument està construïda amb roure fosc i les seves dimensions són de deu metres d’alçada, cinc d’amplada i 4,60 de fondària. El pes total és de vuit tones. El sistema de transmissió escollit per Blancafort va ser el mecànic, com en la majoria d’orgues que han sortit d’aquest taller.

A la consola cal destacar-hi un element distintiu: l’escut de la vila, esculpit a la mateixa fusta de roure del faristol, obra de Francesc Fort.

6.2 Disposició dels registres per teclats

En aquest punt s’indiquen tots els registres projectats inicialment, ordenats segons el teclat a què pertanyen. Tots aquells que van acompanyats del guarisme asterisc són els que encara no s’han construït.

20 Lateral dret on es proclama l’evangeli.

38

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

300 anys de tecles i tubs

Cadireta (Teclat I). Bordó de fusta 8’, Octava 4’, Tapadet 4’, Nasard 12na, Quinzena, Nasard 17na, Dinovena, Cimbalet 3 fileres, Cromorn 8’, Trèmol.

Orgue major (Teclat II). Flautat Major 16’, Flautat 8’, Flauta Xemeneia 8’, Quinta, Octava 4’, Desena, Dotzena, Quinzena, Plens 4-5 fileres, Címbala 3 fileres*, Trompeta Real 8’, Corneta 5 fileres, Trompeta Batalla 8’, Baixons 4’ mà esquerra, Trompeta Magna 16’* mà dreta, Orlos 8’.

Expressiu (Teclat III). Els tubs d’aquest cos estan situats dintre d’una caixa expressiva que s’acciona a través del pedal d’expressió. Salicional 8’, Cor de Nit 8’*, Unda Maris 8’*, Flauta cònica 4’, Flabiolets 2’, Campanetes, Regalies 16’*, Fagot – Oboè 8*, Trèmol.

Pedaler (P). Greu 32’, Contrabaix 16’, Subbaix 16’, Contres 8’, Baix 8’, Coral 4’, Plens 2 fileres, Bombarda 16’*, Trompeta 8’.

Acoblaments21. I-P, II-P, III-P pel que fa als acoblaments entre teclats manuals i pedaler i I-II i III- II entre manuals.

7. Amics de l’orgue de la Selva del Camp Tenint el compte els bons resultats que la Comissió de l’Orgue havia donat i amb l’ànim d’aprofitar tot el bagatge adquirit i continuar la tasca que l’Abel Ferrater havia encomanat, es va decidir crear una associació que tingués cura del nou instrument. Les persones que inicialment s’hi van implicar, algunes d’elles membres de l’anterior Comissió de l’Orgue, van participar de la junta fundacional d’ “Amics de l’Orgue de la Selva del Camp”, que aprovà els primers estatuts el 29 de setembre de 2004.

Entre els principals objectius que es va proposar l’entitat hi destaquen el de fomentar la cultura de l’orgue, especialment entre els selvatans, vetllar pel bon estat i el manteniment de l’instrument, organitzar concerts, cicles, cursos, seminaris, recitals..., establir relacions amb les entitats musicals de 21 Mecanisme que permet tocar els registres associats a un teclat a través d’un altre, cosa que incrementa les possibilitats tímbriques i el volum de l’instrument.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

39

Miquel Massana Cogul

la vila, celebrar un concert anual “Memorial Abel Ferrater” i promocionar el seu ús en la litúrgia.

Després de deu anys de la seva creació, el balanç de la seva tasca és, al meu entendre, molt positiu. Any rere any organitza un cicle de primavera amb intèrprets de reconegut prestigi internacional a part d’altres concerts tant per iniciativa pròpia com amb la col·laboració d’altres entitats com ara la celebració del 10è aniversari, amb la participació de totes les corals de la vila, o els concerts de la Schola Cantorum. L’objectiu d’afavorir la cultura musical del poble selvatà que l’Abel Ferrater s’havia proposat amb la seva donació, doncs, està en bones mans.

Bibliografia

Catà i Simó, A. (1958), Descripció de l’antic orgue parroquial de la Selva del Camp. Manuscrit inèdit. La Selva del Camp.

Cortada, M.L. (1998), Anselm Viola. Compositor, pedagog, monjo de Montserrat (1738-1798). Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

DD. AA. (2003), Benedicció i inauguració de l’orgue. La Selva del Camp.

Església Parroquial de Sant Andreu Apòstol.

Escalona, J.M. (2000), L’orgue a Catalunya. Història i actualitat. Barcelona.

Generalitat de Catalunya.

Martí, C. (1998), Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya. Barcelona. Generalitat de Catalunya i Editorial Claret.

Mata de la Cruz, S. i París Fortuny, J. (2006), Els Bonifàs, una nissaga d’escultors. Valls. Institut d’Estudis Vallencs.

Pié i Faidella. J. (1984), Annals inèdits de la Selva del Camp. Tarragona.

Diputació de Tarragona.

Ràfols, J.F. (1951), «Borgeró, Andreu» a Diccionario Biogràfico de Artistas de Cataluña. Barcelona. Millá.

40

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres Comentaris, transcripció i notes Quim Masdeu Guitert Centre d'Estudis Selvatans jmguitert@gmail.com Resum En resposta a l’aixecament militar de 1936 s’inicià una revolta i es crearen els anomenats “comitès antifeixistes”. Aquests tingueren presència en moltes poblacions formats per persones dels partits i sindicats esquerrans i, amb més o menys intensitat, portaren a cap confiscacions de propietats i accions iconoclastes. En casos extrems “ajusticiaren” persones considerades col•laboradores del feixisme i, especialment clergues i religiosos. A la Selva es produí un fet marcadament diferencial en ser executat un civil, assenyalat com a extorsionador, després d’un judici públic a la Plaça Major.

Publiquem uns testimoniatges d’aquell fet que ha perdurat en la memòria de més d’una generació.

Paraules clau: Juliol de 1936, revolució, expropiacions, ajusticiaments.

Abstract

In response to the military coup of 1936, there was riot and the so-called "antifascist committees" were created. They were established in many villages and they were formed by people of leftist parties and unions and, with varying vehemence, led to seizures of properties and iconoclast actions. In extreme cases, they executed people considered collaborators of fascism, especially priests and religious people.

In La Selva, there was a markedly differential event when a civilian, who had been accused of extortion, was executed after a public trial in the Plaça Major. We publish some testimonies of that event, that has survived in the memory of more than one generation.

Keywords: July 1936, revolution, expropriation, executions.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016, 41–55 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Quim Masdeu Guitert

En l’esdevenir de les col·lectivitats humanes hi ha aspectes que han quedat gravats en la memòria i han marcat especialment una o més generacions. És el cas d’uns fets ocorreguts a l’inici de la guerra civil, en els dies de la resposta revolucionària a l’aixecament militar del juliol de 1936 en contra de la República.

A la Selva, com a d’altres poblacions, els anomenats comitès antifeixistes, actuaren per tal de “castigar” aquelles persones que consideraven enemigues dels valors de la ideologia del Front Popular. Així s’inicià un procés que comportava expropiacions de béns dels grans propietaris i quan grups extremistes es van fer amb el control, amb un afany iconoclasta, es van destruir propietats, imatgeria i mobiliari d’esglésies i convents; i el que és més greu, es manllevaren vides humanes, sobretot de l’estament religiós, ja que es considerava la religió i l’Església com a nociva i, per tant, “enemiga”. Aquest comportament justicier cap a persones i entitats, de vegades, amagà un revengisme de caire personal que, per la situació del moment, era descontrolat i, de vegades, lluny de dret.

El fet diferencial de la Selva amb d’altres poblacions va ser l’execució d’un civil, Josep Arbós “Pataco”, després d’un judici públic a la plaça Major. Aquest fet pesà durant dècades damunt la consciència del poble i del qual n’havíem sentit parlar molt, però sempre ens quedaven foscos els arguments que iniciaren el procés. Ara en desvetllarem alguns provinents d’alguns testimonis directes, sobretot pel d’un qui els va viure de primera mà, tot i ser un adolescent, Enric Porcar i Calaf, fill del secretari municipal en el període republicà, el qual s’hi refereix el testimoniatge d’unes reflexions pròpies i particulars: “La revolució que s’inicia l’endemà del 19 de juliol del 1936, amb autèntics tints anarco-llibertaris d’una violència i continuïtat fins aquell moment desconegudes, té episodis que mereixen consideracions que van més enllà de les purament històriques.

Un d’aquests episodis ocorregué a la Selva del Camp el 27 d’agost d’aquell mateix any1, en ple període de les setmanes més sagnants d’aquells mesos que s’allargaren fins a l’octubre del trenta-sis. El 1 Porcar dona la data del 27 d’agost quan, segons consta en l’acta de defunció, va ser el 19 d’agost de 1936.

42

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres

relat històric d’allò que ocorregué aquell dia a la Selva, sense el coneixement dels antecedents i les circumstàncies que l’acompanyaren, esdevé desconcertant: l’esclat revolucionari afusellà un anarquista pel fet que aquest hagués decidit fer morir una dotzena de “feixistes”.

La reflexió sobre el passat històric no és solament recomanable, sinó, fins i tot, necessària si el que es vol es vol escatir la profunditat històrica i la transcendència dels fets ocorreguts. I em cal aclarir que jo mateix n’he fet l’experiència amb el que va passar aquell tràgic 27 d’agost del trenta-sis. Ja a les acaballes de la primera desena del segle vint-i-u, no queden molts testimonis d’aquells fets que puguin recordar suficientment el que va ocórrer i que, amb el pas dels anys, estiguin en condicions físiques d’exposar-los amb prou solvència. El fet

que el meu estimat pare Joan Porcar i Peña exercís el seu càrrec de secretari de l’Ajuntament i fos testimoni de primera fila dels esdeveniments que es desenrotllaven tan dramàticament, m’ha permès a mi una major reflexió i una transmissió fidel a les generacions que no els visqueren.

A altes hores de la nit, un cotxe de les tràgicament famoses “patrulles de control”, arribava a la Selva del Camp, procedent de Barcelona, conduint detingut un selvatà, Josep Arbós i Pàmies, membre de la FAI, sense antecedents de cap mena en el camp de l’activitat política i sindical. Empresonat durant unes hores, moria a la riera sota les bales dels milicians de torn, aquell mateix dia a mig matí.

Resident habitual de la població, s’havia traslladat a Barcelona a conseqüència d’haver-se frustrat, uns dies abans, l’assassinat del metge Ramon Montagut i Cuadrat, qui exercia, amb gran estima, a la població. La providencial frustració fou producte del poder persuasiu de la futura víctima, qui va aconseguir que “la patrulla” que anà a prendre’l el traslladés abans al Comitè de Milícies Antifeixistes local, única instància de poder efectiu en aquells horribles mesos del trenta-sis. La intervenció enèrgica del president del Comitè, Ramon Pons, màxim representant del POUM a la Selva, probablement estimulada, pel grau d’alcoholèmia d’aquell Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

43

Quim Masdeu Guitert

moment, no solament salvà la vida al doctor Montagut, sinó que serví per tenir coneixement que Josep Arbós era l’autor d’una llista de “feixistes” que calia eliminar pel bé de la Revolució.

La mort violenta de l’adversari polític, que l’odi ha convertit prèviament en enemic, és un tribut inherent a les revolucions de tots els temps, que, en el nostre juliol del trenta-sis, adquirí xifres aterridores. I si l’odi polític és una tragèdia quan acaba en un assassinat, la tragèdia s’aprofundia encara molt més quan era summament fàcil convertir, en aquells fatídics mesos, qualsevol persona en un enemic polític de la Revolució: n’hi havia prou amb una simple denúncia verbal o escrita a qualsevol representant, armat o no, de la FAI o el POUM perquè aquella persona morís assassinada a un revolt de camí o a una cuneta de la carretera.

Els qui vam viure aquells temps horribles en la zona republicana tenim elements de judici prou sòlids per formular algunes afirmacions categòriques: 1a. L’anarquisme i el trotskisme militants actuaren de manera deliberada i sistemàtica amb el propòsit d’eliminar físicament l’estament clerical secular i religiós masculí. L’assassinat o les vexacions de religioses foren excepcionals. La clerecia rural fou qui sofrí el nombre més gran de víctimes, probablement a causa del seu major aïllament i confiança en l’entorn veïnal2.

2n. El que s’entén per violència revolucionària sobre persones i patrimoni de les classes benestants del comerç i la indústria fou protagonitzada, quasi exclusivament, per anarquistes i trotskistes. És a ells a qui cal atribuir els assassinats provinents de denúncies de “feixista” com a sinònim d’enemic de la Revolució, les quals queien damunt de persones poc o gens significades en el camp de la dreta tradicional, moltes d’elles ni tan sols catòlics practicants que 2 A la Selva la persecució del clergat cobrà víctimes humanes: el rector i el vicari de la parròquia i tres frares del convent de Sant Agustí. Cap d’ells fou assassinat al poble ni per persones del poble. Els religiosos fills de la Selva assassinats van ser els preveres Andreu Prats Barrufet, Antoni Figuerola i Joan Barberà Arbós, els claretians Pau Castellà, Andreu Feliu i Joan M. Prats Gibert i el laic profés Carles Barrufet Tost.

44

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres

morien víctimes de venjances i odis personals de tercers. És una fal· làcia la generalització de Caídos por Dios y por España. És cert que els sacerdots i religiosos i també alguns seglars, figures destacades d’organitzacions catòliques, morien per l’odi a Déu i a l’Església.

Però cal dir, al mateix temps, que és agosarat afirmar que els qui foren assassinats pel fet de pertànyer a un determinat partit polític de dretes ho fossin pel seu ideari patriòtic.

Es pot creure que no són necessàries les anteriors “afirmacions categòriques” en la narració dels fets ocorreguts a la Selva del Campal 27 d’agost de 1936. A mi no em semblen una digressió sobrera, car ajuden a veure clar que l’excepcionalitat del fet rau, com és obvi, no en l’intent d’assassinat que esdevé fallit, sinó en el conjunt de circumstàncies que es donaren en la seva frustració i les tràgiques conseqüències que se’n derivaren. És comprensible que l’antagonisme personal, en una davallada degradant, acabi en un odi a mort i que, en unes circumstàncies polítiques revoltades, un home psíquicament equilibrat pugui sentir-se impulsat a l’homicidi de l’adversari.

Però la veritat històrica de la mort d’aquell dia és una altra, ja que no foren aquestes les circumstàncies que es donaren en aquells fets.

El malaurat Josep Arbós fou en vida, en realitat, una personalitat psicopàtica agressiva i per aquesta raó és de justícia rehabilitar la seva memòria respectant escrupolosament el seu dret al bon nom.

Per a mi, personalment, tres quarts de segle més tard, aquesta rehabilitació s’imposa com a deure de consciència.

En la “llista de feixistes” confeccionada per Josep Arbós, anteriorment esmentada, hi apareixia el nom del meu pare, qui exercí de Secretari de l’Ajuntament, de l’octubre de 1931 a les darreries del 1939. Es pot dir, sense engruna d’exageració, que fou testimoni presencial obligat d’allò que ocorregué aquelles últimes hores de la vida de Josep Arbós a l’edifici de l’Ajuntament de la Selva del Camp, aquell tràgic 27 d’agost. Cal afegir que, qui escriu aquestes ratlles fou també testimoni presencial –no tan obligat- del que va passar a la vila, durant aquelles mateixes hores. Òbviament, amb Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

45

Quim Masdeu Guitert

tretze anys, jo no podia abastar l’amplitud de la tragèdia del que estava passant, però també és cert que tenia la capacitat per fixar-ne les imatgesi que, al pas dels anys, la reflexió ha emplenat de contingut.

El desenllaç d’aquella jornada va estretament lligat allò que havia ocorregut uns dies abans, en produir-se la detenció del doctor Montagut. La seva acusada personalitat i el seu capteniment, en el moment de la seva detenció, foren decisius en el desenvolupament dels esdeveniments que conduïren al desenllaç del dia 27 d’agost.

El metge Ramon Montagut i Cuadrat era fill de l’Albaigés, de les comarques lleidatanes. Acabada la carrera, es presentà a la Selva per exercir com a metge particular, ja que la plaça de metge titular municipal era ocupada en propietat pel metge Sugranyes. La seva competència professional i el seu tracte personal li guanyaren ben aviat la simpatia i l’afecte dels selvatans. El seu físic era de marcats trets germànics, molt freqüent a les terres de Lleida, de cabell ros esclarissat, tenia els ulls blaus i ja, de primer moment, es pogué observar que escoltava atentament. Era una persona que captivava. Es compren molt bé l’estima personal i professional que els selvatans li tingueren molt aviat. No sorprèn que amb la seva parla reposada de vocabulari precís, que segur sabé conservar en els moments de la detenció, persuadís uns desconeguts “realitzadors de la justícia revolucionària”, perquè el portessin al Comitè i no se l’enduguessin directament a la cuneta. Cal tenir en compte que la pràctica habitual de l’administració d’aquesta mena de justícia, en el món rural de Catalunya, anà a càrrec de persones que no coneixien la víctima.

Tinc el ple convenciment que els assassinats projectats per l’infeliç Arbós no haurien avortat si la primera víctima elegida hagués estat qualsevol altra de les que figuraven a la tètrica llista.

Ben aclarits els antecedents, no puc dubtar que el protagonista d’aquella jornada, després de l’infeliç víctima Josep Arbós, fou Ramon Pons, president del Comitè de les Milícies Antifeixistes de la Selva del Camp, qui en representació del POUM, succeí el representant d’ERC qui l’havia presidit en el moment de la seva 46

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres

constitució el 20 o 21 de juliol, probablement com un reflex de l’alteració del poder de les forces polítiques i sindicals a la capital de Catalunya, després de la derrota de les forces insurrectes a Barcelona el 19 de juliol. Cal retenir aquesta alteració de poder, car de fet és un indici de la davallada de la influència política de l’esquerra moderada catalana inicialment, davant de l’anarco-trotskisme arrelat a Catalunya; i després del maig de 1937, enfront de l’esquerra centralista de Madrid tenallada pel PCE, a qui li donava suport Moscou.

Ramon Pons arribà a la Selva pocs anys abans del juliol del trenta-sis. Ignoro la seva procedència; probablement era un oficial qualificat del ram de la metal·lúrgia allunyat de les tasques del camp.

S’establí com a taxista, amb cotxe propi. Instal·là un bar de proporcions modestes, que regia conjuntament amb la seva muller, el qual no aconseguí cap relleu social, a causa de la preponderància que tenien les dues grans societats locals on hi havien cristal·litzat els corrents polítics, hereus del catalanisme i el caciquisme de principis de segle. Probablement, car no en tinc cap record ni referència, a causa de les seves condicions innates pel lideratge, fornit i simpàtic, aglutinà un petit grup tenyit de cultura “revolucionària” i que, després del 19 de juliol, aparegué com afiliat al POUM de qui era ànima i vida.

Ramon Pons fou, en tinc ple convenciment, un home de personalitat molt acusada. A la Selva se’l coneixia pel Jazzband, la qual cosa fa pensar que tenia aficions musicals avançades3. Jo recordo que, pels anys trenta, el jazz s’anava imposant per les terres tarragonines a cavall d’orquestrines i quintets o sextets més o menys afinats. A la Selva, integrada per selvatans, hi havia “La Selvença” i “Sally”.

La primera estava preparada per fer front a totes les exigències orquestrals d’una Festa Major com les que aleshores es celebraven a les viles de Catalunya: pasacalle a primera hora del matí, ofici solemne, amb la inevitable missa de Perosi, amb corda i metall, sermó, audició de sardanes al migdia al bon temps, concert abans del 3 D’altres fonts ens indiquen que el sobrenom de Jazz-band o Xesban li venia donat pels sorolls que emetia el seu taxi en engegar-se, semblants a la percussió de les bandes de jazz.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

47

Quim Masdeu Guitert

ball de tarda i sarsuela a la nit. Mentre “Sally” no arribà a superar la categoria d’“arreplegats” (la temible ironia de la nostra pagesia del Camp), “La Selvença” representà amb dignitat la continuïtat de la tradició orquestral selvatana. Valgui aquest incís relacionat amb la Festa Major, com evocació del bon aire social que respiraren les comarques catalanes, malgrat les turbulències polítiques que es visqueren durant la República del trenta-u.

Ens cal tornar a la tragèdia d’aquell vint-i-set d’agost, més exactament, a allò que succeí uns dies abans al local del Comitè, que, per més ironia, fou fins al 19 de juliol el Centre Catòlic parroquial, on fou conduït el doctor Montagut. No m’ha arribat cap testimoni directe ni indirecte, del que allí va passar. No és gaire difícil d’imaginar-ho. Es degué fer esment, a crits i blasfèmies, de diferents dimensions de genitals masculins, en relació amb les aportacions de cadascuna de les parts al triomf de la Revolució. Existeix bibliografia plenament fiable d’anarquistes convençuts que el destí de les víctimes era el d’ésser immolats. El cert és, però, que Ramon Pons evità l’assassinat del doctor Montagut i aconseguí trobar Josep Arbós a Barcelona i conduir-lo a la Selva per fer-li justícia, tal i com ell l’entenia.

Ramon Pons assumí plenament i amb tota decisió el paper de justicier únic d’aquella jornada, en la seva condició de president del Comitè. Molt a primera hora d’aquell matí es presentà a casa per informar el meu pare que tenia pres Josep Arbós i que, a les nou, fos a la Casa de la Vila per assistir al seu “judici”. En aquells mesos, la prudència aconsellava interpretar una informació com aquella com una ordre. Breu, a les nou del matí a la plaça s’hi trobava congregat “tot el poble”, expressió, que en llenguatge sociològic no és cap metàfora. El zel justicier-revolucionari de Jazzband envià a cercar al defora, per mitjà dels milicians armats de la vila, els pagesos que havien sortit a treballar al camp. Als meus tretze anys, vaig ésser espectador de primera fila d’aquella tragèdia dels carrers i de la riera de la Selva, car, fins i tot, vaig presenciar l’afusellament del desgraciat Arbós.

48

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres

Em sento segur quan dic que el testimoniatge que puc donar dels fets d’aquell dia, tres quarts de segle després, és ben vàlid. És precisament la consciència d’aquesta validesa la que m’ha impulsat al “retorn del passat”. És erroni pensar que la vivència dels fets, per ella sola, forneix el seu coneixement cabdal. No és així ni en les circumstàncies com les meves, ja que, més enllà d’allò que veia amb els ulls i sentia per les orelles, compto amb un bon coneixement de tot el que succeí durant “la vista de causa” a l’interior de la casa de la vila, a la qual el meu pare es veié obligat a assistir.

Poc després de les nou del matí, l’Arbós fou conduït dels baixos on estava tancat al saló de sessions de l’Ajuntament. Allí començà l’interrogatori al qual fou sotmès, i on el pobre solament pogué respondre amb balbuceig i... orinant-se al damunt, segons ens contà el meu pare. En preguntar-li què tenia en contra del metge Montagut, l’acusà d’haver-lo culpat de batejar la llet que venia a la seva tenda.

Les escenes que seguiren foren realment patètiques. Se’l féu sortir al balcó de l’Ajuntament. La multitud que hi havia a la plaça l’escridassà: “Fóra!, mateu-lo!”. En la meva imaginació d’adolescent de tretze anys sorgí instantàniament –ho recordo perfectament- l’evocació del primer Divendres Sant de la Història.

Crec que l’honestedat individual i col·lectiva ens imposa una profunda reflexió, formulada en una pregunta: la mort de Josep Arbós fou un acte de justícia popular o un crim? Penso que la resposta no pot ésser equívoca: fou un crim solament imaginable en les circumstàncies tràgiques en què es produí. A la víctima se la féu morir perquè era un perill evident per la vida d’una munió de persones, però, de fet, solament se li podia imputar un assassinat frustrat. No el féu morir cap tribunal constituït legítimament, sinó algun autor confés d’assassinats precedents perpetrats en nom de la Revolució.

Per altra banda, eren prou coneguts els actes del capteniment del desgraciat Arbós suspectes de desequilibri mental.

La reacció personal de Ramon Pons el dia de la detenció del metge Montagut tingué probablement connotacions apassionades d’ideButlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

49

Quim Masdeu Guitert

ologia revolucionària. En canvi, penso que el capteniment de la multitud fou essencialment gregari, motivat pel terrorisme revolucionari imperant des del 19 de juliol i per sentiments defensius col·lectius.

Ramon Pons volia fer-lo morir a la mateixa plaça. Les súpliques de perdó del meu bon pare solament aconseguiren que l’execució fos a la riera.

Se l’endugueren, amb les mans lligades a l’espatlla, de la Casa de la Vila. En arribar al carrer Major es girà per llençar una mirada cap a la part alta del carrer, que va de la plaça a l’església. El conduïren a peu carrer Major avall, sota la mirada de la gent, entre astorada i satisfeta que ocupava les voreres, incapaç d’imaginar que assistia a la perpetració d’un nou crim, insòlit, en aquelles setmanes tan sagnants. I seguí Passeig enllà vers la Ràpita i Creu Coberta, fins a la riera on morí sota les bales d’un dels milicians que l’havien conduït des de Barcelona. El cadàver fou portat al cementiri en un carro amb posts, com s’usaven a la verema pel transport de les portadores. Fou enterrat aquell mateix dia, a terra, embolcallat en sacs, sense taüt i sense identificació de sepultura.

El sentit històric de la tragèdia d’aquell horrible vint-i-set d’agost té dos protagonistes i una pobra víctima. El primer protagonista fou l’enigmàtic Ramon Pons. Custodià zelosament la vida de mossèn Antoni Figuerola, un prevere selvatà, beneficiat de la parròquia a qui havia conegut servint-lo com a taxista portant el Viàtic a les masies. També vetllà per dos germans-coadjutors de la congregació claretiana, selvatans els quals s’havien aixoplugat amb les seves famílies. Pocs dies després d’haver deixat el seu càrrec, foren assassinats mossèn Figuerola i els dos claretians, tots ells septuagenaris.

No puc adduir cap argument contrastat, però seria lògic un raonament que relacionés la pèrdua del poder de Jazzband amb l’inici de la lluita interna del comunisme soviètic i l’aparició de l’estalinisme més dur. Cal retenir que el 19 de novembre mor Durruti –la premsa anarquista a Barcelona no escamotejà mai la idea d’una mort a traïdoria-, i continua essent un enigma la desaparició d’Andreu 50

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres

Nin, fundador del POUM i les lluites del maig del trenta-set a Barcelona, en les quals prengué part Orwell; la mort a Mèxic de Trosky, a mans d’un estalinista català resident a l’URSS i les “purgues” de l’exèrcit soviètic d’aquell mateix any sembla que formen un tot per reformar el poder de Stalin.

Un mot més encara sobre la complexa personalitat de Ramon Pons: qui aplicà la “justícia revolucionària” al malaurat Josep Arbós, el qual procurà salvar la vida de preveres i religiosos, era el mateix que assassinava per les carreteres i amb un gest vertaderament macabre un sacerdot, víctima d’aquelles nits horribles –ho contà ell mateix- un cop mort, li creuà els braços damunt del pit.

L’altre protagonista fou el poble de la Selva. Protagonista i, al mateix temps, espectador de la seva particular tragèdia, que quedava inscrita en una encara de més gran: la que s’inicià a Espanya el 18 de Julio i el Glorioso Alzamiento Nacional. Una població de quasi tres mil habitants, tenallada pel terror anarco-trotkista, era forçada a ésser testimoni de la brutalitat d’un dels astoradors que, paradoxalment, aportaven seguretat personal a la vila. Certament, els bons selvatans, grans i petits, adults i infants, com jo en aquell moment, no podíem discernir, en aquelles circumstàncies, la realitat del MAL, del que un dia, comparable a aquell, la humanitat havia estat redimida a Jerusalem vint segles enrere4.”

Aquest és el testimoni, acompanyat d’unes reflexions, com ho van ser el de desenes d’altres selvatans d’ambdós sexes i de totes les edats i condició social. Alguns d’aquests testimonis amb els quals havia parlat, com podia ser la meva pròpia àvia paterna, coincidien en el fet que aquell linxament els feia reviure el judici públic de Jesús de Natzaret d’acord amb l’imaginari popular basat en les explicacions dels evangelis -l’evocació del primer Divendres Sant de la Història, com esmenta Porcar-.

4 Testimoni escrit datat el setembre de 2010.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

51

Quim Masdeu Guitert

En termes semblants es manifestava Lluís Queralt i Arboç, de setanta-cinc anys en una entrevista feta per Ingrid Queralt i Montserrat a Valls el 1991:

“A la Selva va passar una cosa molt rara. Hi va haver un home que era del comitè revolucionari –perquè llavors hi va haver revolució i van treure els de dretes que eren al poder i van formar un comitè revolucionari- que va marxar cap a Barcelona, perquè la Selva era poc per a ell es va fer d’un comitè revolucionari de Barcelona, i un dia va comparèixer a la Selva ell sol, amb una llista de persones, i va dir al comitè d’allà a la Selva que s’havien de matar totes les persones de la llista que ell portava; i és clar, en aquesta llista, hi havia homes molt bons del poble que no havien fet mai res, ni s’havien posat mai en política, i precisament el primer de la llista era un metge molt bo que havia salvat moltes vides a la Selva, un home que es prestava a ajudar tothom, curava els ferits de la revolució… i tot això sense quasi cobrar, per això se l’estimava tota la Selva. Els del comitè de la Selva van dir-li que no el volien matar, i el del comitè de Barcelona, un tal Arbós, que era conegut per renom de lo Pataco, va tornar a venir amb un grup dels revolucionaris de Barcelona per convèncer els de la Selva. El comitè de la Selva els va fer fora tot amenaçant-los. L’endemà, el comitèva anar a buscar a casa la persona que havia portat la llista; qui, tot i ser també dels rojos (encara que fos dels de Barcelona), va ser agafat. Després, els del comitè van fer una crida a tot el poble perquè vingués tothom a fer-li una mena de judici popular i van posar l’home en qüestió dalt d’un balcó, i tota la població , des de la plaça estant, va demanar la seva mort (igual que la passió de Jesús). Aquell judici, però, no va ser gaire just, perquè ell només demanava poder parlar, i el poble, de tanta ràbia que tenia, no li ho va deixar fer. Després, el van fer baixar, i en ser al portal de la vila, on hi havia tot el poble reunit, la gent sense haver-se posat d’acord, van fer una mena de passadís amb dues cadenes de persones donant-se les mans i els del comitè revolucionari es van posar al mig junt amb l’acusat. Llavors tot el poble el va acompanyar, fent una cadena humana fins a una riera que estava a més d’un quilòmetre del poble, tot dient que l’anaven a matar.

No hi faltava ningú, homes, dones, nens, hi érem quasi tots, d’un poble de 4.000 habitants. Mentre anàvem cap a la riera, l’home acusat es va pixar i cagar a sobre de la por que tenia, i en arribar a la riera, els del comitè, que

52

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres

anaven armats, van fer-lo caminar un tros ell sol i el van afusellar, davant de tot tothom, i una vegada mort, i tot ple de sang, el president del comitè li va tirar el tir de gràcia (cosa que nosaltres, joves, no havíem vist mai), i tot el poble se’n va anar i el van deixar allí.5

L’evidència que aquest episodi ha quedat marcat a les generacions que el van viure i, fins i tot, a d’altres posteriors que l’hem conegut per via oral, queda reflectit, per exemple, en un fet circumstancial, com va ser l’exposició plàstica que el reconegut artista Josep Grau-Garriga (1929-2011) va fer a Santa Llúcia el juliol del 2002 amb els records d’infància i joventut viscuts a la Selva, el poble de la seva mare, la Maria Garriga. En un dels seus collages de la col·lecció Imatges de la memòria, feta expressament per a la Selva, on revivia aspectes com el paisatge (Sant Pere), les collites (avellanes), les festes (Setmana Santa), entre d’altres, hi destacava un quadre on presentava les imatges d’un cos estirat, una dona fent mitja i una taca de sang enmig d’un recinte emmurallat (el poble). Aquest volia representar la mort de Josep Arbós Pataco, un fet que pesava com una llosa a la societat selvatana. La dona en qüestió no era d’altra que la vídua d’aquell infeliç, la qual va sobreviure una trentena d’anys vivint de manera miseriosa, convertida en una víctima col·lateral.

Annex 1

Acta notarial del llibre del Registre Civil. Full número 84 (En cursiva la lletra manuscrita) A la Selva del Camp (Baix Camp) a les disset hores del dia dinou d’agost de mil nou-cents trenta sis, davant del senyor Miquel Rosich Cochs, Jutge municipal suplent i del senyor Josep Vallverdú Poblet, Secretari habilitat, és inscrita la defunció del senyor Pere Arbós i Pamies, de trenta set anys, natural d’aquesta vila, fill del senyor Pere Arbós i Alcové, i de la senyora Dolors Pàmies i Giralt, domiciliat al carrer de l’Hospital, número 8, de professió xofer, i estat casat amb Antónia coneguda per Àngela Bové i Masdeu, del qual matrimoni ha tingut els següents dos fills: Pere, vivent menor d’edat, i -- difunta; 5 Experiència docent amb la història oral, dirigida pel Dr. Josep Sánchez i Cervelló a Quaderns de Vilaniu núm. 20 (Institut d’Estudis Vallencs).

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

53

Quim Masdeu Guitert

morí a un despoblat el dia d’avui, a les deu hores, a conseqüència d’hemorràgia; el seu cadàver haurà de rebre sepultura al Cementiri d’aquesta població.

Aquesta inscripció és feta en virtut de manifestació personal d’Antoni Girona Amat, major d’edat, casat, pagès i veí de la present, com a encarregat de la família del difunt cal consignar, encara, que no consta si el finat ha atorgat testament. L’han presenciada com a testimonis el senyor -- i el senyor --, majors d’edat i veïns d’aquesta vila.

Llegida aquesta acta, és marcada amb el segell del Jutjat i signada pel senyor Jutge, i els testimonis un d’ells ho fa a més pel manifestant que digué no saber-ne. Jo el Secretari, en certifico.

(Signen: Miquel Rosich, R. Murgadas, J. Vallverdú) En una anotació al marge hi figura: Nula a tenor del art. 1º de la Orden del Ministerio de Justicia de 12 de Agosto de 1938.

Aquesta ordre considerava nul·les les inscripcions fetes en idioma que no fos l’oficial, o sigui el castellà.

D’aquesta manera, més endavant, en el registre núm. 122 en data 24 de juliol de 1942, redactat en castellà hi trobem la defunció amb aquests termes: Ante D. Manuel Martorell Poblet, Juez Municipal y D. Andrés Roig Ferrán, Secretario habilitado se procede a inscribir la defunción de D. José Arbós Pamies de edad treinta y seis años, natural de esta villa...

De profesión comercio y de estado casado con Doña Antonia Bové Masdeu de cuyo matrimonio tuvo un hijo llamado Pedro de ocho años de edad – falleció en cerca de esta villa el día diez y ocho de agosto de mil novecientos treinta y seis a consecuencia de asesinato por patrulla de control...

54

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Testimoniatge de l’ajusticiament de Josep Arbós “Pataco” (1936): Enric Porcar i Calaf i d’altres

Annex 2

Notícia a La Vanguardia (dissabte 26/08/1936) Un fusilamiento en Selva del Campo Recortamos de “El Diluvio”: Por las milicias barcelonesas fué detenido José Arbós, natural de ésta, conocido por el sobrenombre de “Pataco”. Dicho individuo, aprovechándose del actual estado revolucionario, obligaba a entregar dinero y otras cosas.

El pueblo, enterado de su captura, se congregó en la plaza de la República, pidiendo al Comité local que fuese pasado por las armas. El Comité celebró consejo sumarísimo a las ocho y media, sentenciándole a la última pena.

A las nueve y cuarto de la mañana quedaba cumplida la sentencia.

Figura 1: Collage de Josep Grau-Garriga de l'exposició Imatges de la memòria (2002) al·lusiu a la mort de Josep Arbós.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

55

Els Baluards de Satanàs de l’església de Sant Andreu Notes preliminars per a l’estudi del Motí del Porxo de 1616 Guillem Puig Vallverdú Centre d’Estudis Selvatans guillem.puigvallverdu@gmail.com Resum El motí del porxo de 1616 és, potser, un dels passatges més desconeguts de la història moderna de la Selva del Camp. Amb la finalitat d’incitar a l’aprofundiment de l’estudi d’aquest fet, he plantejat algunes notes prèvies que entenc són essencials per a la seva investigació. En aquest article, he intentat posar en context la construcció de l’església de Sant Andreu, més enllà del marc local, per intentar entreveure la influència de les tesis de la contrareforma catòlica aplicades per la mitra tarragonina i la protesta servil, com a instrument de resistència popular, en defensa dels costums de les viles.

Paraules clau: Contrareforma catòlica, església de Sant Andreu, protesta popular, costums en comú.

Abstract The porch mutiny of 1616 is, perhaps, one of the least known passages in the modern history of La Selva del Camp. In order to encourage the deepening of the study of this event, I considered some preliminary notes that are essential to understand that investigation. In this article, I have tried to put into context the construction of St. Andrew’s church, beyond the local context, to try to discern the influence of the theses of the Catholic Counter-Reformation applied to the miter of Tarragona and the servile protest, as an instrument of popular resistance, in defense of the customs of the villages.

Keywords: Catholic Counter-Reformation, St. Andrew’s church, popular protest, customs in common.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016, 57–65 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Guillem Puig Vallverdú

La Contrareforma i l'Escola del Camp

Entre finals del segle XVI i principis del XVII, a la Selva del Camp es van projectar tres grans edificis religiosos que van tenir una gran influència en la vida selvatana: l’església de Sant Andreu (1582), el convent de Sant Agustí (1598) i el convent de Sant Rafael (1636). La nota de recerca que aquí presento no és una descripció històrica o una enumeració de fets i dades referents a aquests elements, sinó més aviat un assaig històric. Una aproximació interpretativa d’investigacions alienes a les quals he intentat donar una mirada diferent. Tanmateix, per no allargar-me massa, centraré l’escrit al voltant de l’església de Sant Andreu per dues raons. En primer lloc, per la seva condició d’exponent definitori de l’estil de l’Escola del Camp i del manierisme posttridentí a Catalunya (Liaño, 1990), dos elements clau per entendre la cultura dominant de l’època. I en segon lloc, perquè al llarg de la seva construcció es va posar de manifest el fet més destacable del trencament d’un consens que permetia a les elits locals el manteniment de l’ordre establert.

La vinculació de l’Escola del Camp i l’església és més que evident. Pere Blai (1553-1620), un dels arquitectes de l’edifici religiós, era membre del que Josep F. Ràfols (1934) va denominar l’Escola del Camp: un grup d’intel·lectuals del Seminari Trentí de Tarragona que es va constituir amb la finalitat d’assimilar les fórmules del renaixement italià, fusionant la tradició gòtica catalana amb els models italians de tipus manierista1. El Seminari Trentí de Tarragona, segons Marià Carbonell (1986: 33), «es considera, tradicionalment, com el primer en establir-se arreu del món catòlic». Tenia com a finalitat estendre les idees que s’havien acordat al Concili de Trento (1545-1563), convocat per aclarir diversos punts doctrinals com a resposta a la reforma protestant. La difusió del protestantisme, així com les guerres de religió que van devastar Europa durant els segles XVI i XVII, són cab1 D’aquest grup cal destacar, almenys, dos membres que també van tenir el seu protagonisme en la construcció de l’edifici religiós de la Selva. Per una banda l’ardiaca Rafael Joan Gili, membre d’una influent família selvatana, molt ben situat com a canonge de la seu metropolitana de Tarragona. Per l’altra, Jaume Amigó, d’Ulldemolins, que en aquell moment regentava la rectoria de la parròquia de Tivissa, i que aconsellava en els projectes de l’Escola. Amigó va col·laborar com a tracista en algunes de les obres més destacades de l’Escola junt amb Pere Blai com la capella del Santíssim de la Catedral de Tarragona (1582-1592), l’església de Santa Maria de Cornudella (1549-1615) o la pròpia església de Sant Andreu de la Selva (1582-1782) (Liaño, 1990: 25).

58

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Els baluards de Satanàs de l'església de Sant Andreu

dals per entendre el rerefons en el qual es constitueix el Seminari Trentí i l’Escola del Camp. Com també el bastiment dels tres edificis religiosos esmentats anteriorment a la Selva del Camp. És evident que el Seminari i l’Escola feien de corretja de transmissió d’uns valors que, a través d’intel·lectuals com Pere Blai, es plasmaven en l’arquitectura. Però també són significatives les (contra)reformes que es promocionaven des de la metròpolis tarragonina i afectaven els costums de les viles dependents de l’arquebisbe. Una mostra d’aquest canvi en els costums la posaven de manifest els jurats de la Selva en l’acta del 9 de desembre de 1607, on informaven que «en lo últim Sínodo obtingut se ha determinat coses molt contra dels usatges de les viles, com es no dir missa per a’l poble cada dia, voler tenir mà en los comptes de les confraries los Rectors y fer pagar més allarchs los parroquiatges y extremunciars» (Pié, 1984: 309). D’aquesta manera, els estalvis, els crèdits i l’ajuda mútua que exercien les confraries, quedaven controlats directament per l’Església.

Figura1: L'església de Sant Andreu vista des del Convent de Sant Rafael. (Fotografia de Júlia Puig)

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

59

Guillem Puig Vallverdú

Però les iniciatives contrareformistes anaven més enllà i «consolidats el dogma i la jerarquia, la vitalitat de la Institució es va reflectir [...] en les nacions que havien conservat el seu catolicisme i en l’atracció de les masses al si de l’Església» (Vicens Vives, 1973: 162). No es d’estranyar, doncs, que fos el mateix govern municipal qui demanés, en una acta de 1598, portar un orde religiós a la Selva perquè «és cosa molt convenient per la salut de les ànimes nostras; ayxí en confessions, com exhortacions en ben morir y altras cosas santas y bonas que les religions acostuman a exercitar» (Fort, 1950: 21). Una petició que s’acabaria materialitzant amb el convent de Sant Agustí, primer, i el de Sant Rafael, després. Alguns autors han definit les conseqüències de la contrareforma com una «clericalització» de la societat, on es reforçava la doctrina a favor de «la figura i les funcions del sacerdot» com a únic intèrpret de la Bíblia (Menozzi i Filoramo, 1997: 202). Però es tractava de molt més, d’un control absolut sobre la moral i la mentalitat a través de la imposició dels sagraments i, especialment, de la confessió.

Entrebancs i protestes durant la construcció de l'església

Evidenciades quines van ser les relacions entre el Seminari, l’Escola del Camp i l’església de Sant Andreu i quina va ser la influència que van exercir, especialment sobre la Selva, cal vincular-hi un segon element: la ruptura del consens.

Al llarg de la construcció de l’església de Sant Andreu hi va haver diferents entrebancs que van forçar que l’obra s’aturés. Un dels primers incidents va ser el plet interposat pel Consell de la vila a Pere Blai el 1592 per problemes derivats de la construcció. Però major presència va fer la protesta social, que va ser un contínuum al llarg de l’aixecament de l’edifici, ja fos derivada de la mateixa construcció o per raons col·laterals. Tanmateix, la interrupció definitiva de l’edificació va ser conseqüència de la revolta dels segadors de 1640, i la guerra que se’n va derivar, que va deixar per bastir el campanar i la façana principal.

En les fonts documentals transcrites per Pié (1984) amb prou feines trobarem uns quants noms amb els quals podem identificar aquestes 60

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Els baluards de Satanàs de l'església de Sant Andreu

protestes. Però, com afirmava l’historiador anglès Edward P. Thompson (2012: 77), si realment ens preocupa el canvi històric, aleshores, hem de posar atenció a les minories articulades, és a dir, aquells que són capaços d’organitzar-se i ser imprescindibles per canviar el seu entorn. No obstant això, hem de ser conscients que aquestes minories no viuen aïllades i són l’expressió de quelcom més ampli, és a dir, pertanyen a unes majories que no deixen aquesta petjada ecològica.

Aquestes majories no articulades es corresponen amb els que els evangelitzadors del segle XVII definien com els «Baluards de Satanàs», els marginats: pàries, prostitutes o lladres. L’avantguarda d’un món on habitava el pecat i, en definitiva, on les conductes morals dominants s’interpretaven de manera dilatada amb una consciència que podria definir-se com a «subpolítica» –atesa les noció que tenien del bé comú– composta de superstició, irreligiositat passiva, prejudicis i patriotisme (Thompson, 2012: 77).

Aquest conjunt social ampli i heterogeni, va ser construït des de l’alteritat i la diferenciació en el sexe i l’edat (dones i vells), la condició jurídica (esclaus i serfs), l’origen (estrangers), l’aspecte físic (mutilats), la condició econòmica (rodamóns) o la religiosa o ideològica (musulmans, jueus i heretges) (Cuadrada, 2015).

Les primeres protestes que es van derivar de la construcció de la nova església podríem analitzar-les des d’una perspectiva merament economicista. Per exemple la dels carreters que portaven les pedres per bastir l’església, que es van declarar en vaga perquè exigien cobrar més. Referent a aquesta protesta, tot i que en un inici el Consell s’hi va oposar frontalment, amb la mediació del mestre Gaspar, es va acordar pagar quatre sous per cada carretada provinent de la Pedrera del Coll de Piques i deu sous per les carretades del Mas de Baiget. (Pié, 1984: 536). Però seria un error reduir-ho tot al fet econòmic, sense tenir en compte les motivacions, la conducta o la funció d’aquestes accions.

De ben segur que a la Selva de principis de segle XVII hi havia un ambient de revolta, fins al punt que, els dies anteriors al 25 d’octubre de 1609, havien assassinat el batlle de la vila i el jurat en cap, és a dir, el representant de l’arquebisbe i el del braç nobiliari al govern municipal, respectivament.

Arran d’això, el consell va demanar que el governador de Tarragona decretés el toc de queda i que «tots los que tenen cases, encara que sien en Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

61

Guillem Puig Vallverdú

horts, sols sien en lo terme de la present vila, vingan á dormir dins lo clos de la vila en pena de vint-i-cinc lliures [...] y que es recullin tots dins tres dies esceptuant les masies» (Pié, 1984: 309-310). Des del mateix Consell reconeixien en una acta del desembre del mateix any que «hi ha moltes persones al castell y á la Iglesia y altres parts que’s guarden de la justícia pel cas se seguí del Sr. Batlle Mulner (acordant) que per ara no’s remoga ninguna cosa que per ventura seríe més mal [...] y per quan la vila es jutje d’esta cosa, no està be que la vila done súplica» (Pié, 1984: 310).

Però, tot i que amb l’assassinat del batlle Mulner i del jurat en cap sembli que les tensions haguessin arribat al seu zenit, encara hi va haver un altre passatge que va tenir unes conseqüències més transcendentals per als costums de la vila. Segons una resolució presentada al Consell Especial el 27 de desembre de 1616, els aldarulls van tenir lloc al porxo de l’església mentre estaven reunits els membres del Consell General2 per triar els nous jurats. Va ser en aquell moment quan dos veïns del municipi, Pere Nogués i Jaume Monter, mestres de cases que participaven en la construcció de l’església, van injuriar a Baltasar Masdeu, a qui acusaven de ser sacerdot, i per tant, de no poder formar part de l’elecció dels jurats del consell. Amb tot, Jaume Monter va dir «al populatxo: hare és hora!» (Pié, 1984: 310) provocant que el fessin fora de la reunió del consell. La mateixa font afirma que com a conseqüència d’aquesta acció, Jaume Monter «no fos cridat ni acullit á treballar en la obra de la iglesia nova, ni altras obras de la vila» (Pié, 1984: 311), és a dir, privant-lo de viure del seu ofici.

Però l’ambient deuria estar prou tens com per portar l’afer davant l’arquebisbe Joan de Montcada que, el gener de 1617, va ordenar l’enderrocament del porxo de l’església i va disposar que el Consell General no s’hi tornés a reunir. Des d’aleshores, «en pena de cinc-centes lliures, y altres penes á ell ben vistes no gosessen, ni fessen, ni tinguessen Consell General de tot lo poble al porxo» (Pié, 1984: 311) sinó que s’haurien de reunir únicament a la casa de la vila. D’aquesta manera, es ratificava l’ordre de 2 El Consell General de la vila era el govern municipal i agrupava tots els pares de família. Hi estaven representats els tres braços: el braç major o ciutadà, format per la noblesa; el braç mitjà, format per mercaders i mestres d’ofici; i el braç menor, que agrupava els menestrals. També hi eren convocats els jurats del Consell Especial; els tres prohoms, un per cada braç; i el batlle, escollit pel paborde o l’arquebisbe. Els pares de les famílies pageses no hi eren presents perquè depenien directament del seu senyor (d. a., 1992).

62

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Els baluards de Satanàs de l'església de Sant Andreu

l’arquebisbe Fernández de Heredia de 1504 que obligava al Consell dels Seixanta a reunir-se a porta tancada (Fort, 2005: 25), posant de manifest el trasllat de l’espai simbòlic de l’àmbit religiós al civil.

A partir de 1617, els jurats que formarien el consell a porta tancada serien els trenta del Consell General i els trenta del Consell Especial, donant lloc al Consell dels Seixanta, que tindria «ple poder tant y tant llarch com si fos lo Consell General de tot lo poble» (Pié, 1984: 311). Però després de nombroses queixes per part de la població, que es negava a enderrocar el porxo, els jurats de la vila van presentar les objeccions a l’arquebisbe.

El poble menut reconeixia com a seu el porxo i no la Casa de la Vila com a espai popular, amb la qual cosa evidenciava no només una revolta contra el poder, sinó també un conflicte de reconeixement de l’espai simbòlic.

El 30 de desembre de 1617, l’arquebisbe Montcada va concedir ampliar una quarantena els representants al Consell com a resposta a les queixes presentades pels jurats, la qual cosa donaria lloc al Consell de Cent. Tanmateix, el porxo va ser enderrocat i les reunions del Consell de Cent van celebrar-se a porta tancada a la Casa del Comú del carrer de Regomir (Pié, 1984: 312). Així doncs, tot i l’ampliació del Consell dels Seixanta al Consell de Cent, on es posava de manifest que l’arquebisbe deixava participar un major nombre de vilatans, les reunions privades significaven un allunyament per part del govern municipal de la participació popular.

Tant Pié (1984: 310) com Fort (2005: 25) van afirmar que aquests aldarulls eren el resultat de l’expansió de les idees reformistes de Luter, com si es tractés d’un fantasma que fos present en qualsevol subversió popular.

Però la falta d’evidències que vinculin els fets amb una pràctica dissident de caràcter religiós, porten a pensar que segurament es tractés d’un amotinament iniciat per motivacions molt diverses, que podrien anar des de la carestia de la vida, com en el cas de la vaga dels carreters, fins al trencament del consens, manifest en el canvi dels costums de les viles a favor de la reorganització del poder senyorial. Els episodis de violència extrema, com l’assassinat del batlle Mulner i el jurat en cap de 1609 o el Motí del Porxo de 1616, n’eren les conseqüències.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

63

Guillem Puig Vallverdú

Consideracions finals

De ben segur que Nogués i Monter se sentien legitimats per estar defensant els drets i costums de la vila. La interpel·lació d’«¡hare és hora!», en un intent d’assaltar en tropell el consell reunit al porxo, probablement era perquè es devien sentir auxiliats pel suport popular. Però el que queda clar és que, amb aquesta acció, es va posar en evidencia el trencament d’un consens que, habitualment, «era tant marcat i enèrgic que anul·lava les motivacions de por o respecte» (Thompson, 1984: 65). Per la seva banda, la resposta de les autoritats a l’apartar a Monter de la construcció de l’església o haver portat els fets davant la justícia de l’arquebisbe, posava de manifest que s’havia esvaït la «certa tolerància per part de les autoritats» que confirmava el consens amb el poble menut (Thompson, 1984: 65). Finalment, les convocatòries a porta tancada dels consells de la vila, amb un grup mes reduït de jurats, i la reformulació de les confraries –és a dir: de la sociabilitat formal en el lleure, l’ajuda mútua i la beneficència–, amb un major pes dels sacerdots que podien «tenir mà en los comptes» (Pié, 1984: 309), posen de manifest la temptativa d’un tancament del cicle de protestes amb la imposició d’un model polític, social i religiós molt més restrictiu i excloent que l’anterior a la contrareforma catòlica. Tot plegat, una imatge un pel allunyada de la visió bucòlica i pacífica que ens comentava Josep Iglésies (1932) sobre el sermó que Onofre Manescal havia pronunciat sobre la Selva el 1602 a la Seu de Barcelona.

Per acabar, només afegir que, al meu entendre, aquesta interpretació és un suggeriment, amb la fonamentació documental suficient, per a l’abordatge de la conflictivitat social en el context de la construcció de l’església de Sant Andreu i de la instauració de la contrareforma catòlica als dominis de la metròpoli tarragonina. Un estudi, però, que no es pot donar per tancat i en el que cal seguir indagant.

64

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Els baluards de Satanàs de l'església de Sant Andreu

Fonts consultades

Carbonell i Buades, M. (1986) L’Escola del Camp de Tarragona en l’arquitectura del segle XVI a Catalunya. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Cuadrada, C. (2015) «Marginalidad y otredad en Cataluña (siglos XIVXVI)», En la España Medieval, vol. 38, 57-97.

D. A. (1992) Diccionari d’Història de Catalunya. Barcelona. Edicions 62.

Fort i Cogul, E. (1950) El convent de Sant Agustí a la Selva del Camp de Tarragona, vol. 1. La Selva del Camp. Analecta selvatana.

Fort i Cogul, E. (2005) Costumari de la Selva del Camp. La Selva del Camp.

Ajuntament de la Selva del Camp.

Iglésies, J. (1932) La terra d’en Gallarí. Narracions i paisatges de la muntanya tarragonina. Reus. Llibreria Nacional i estrangera.

Liaño Martínez, E. (coord.) (1990) L’Escola del Camp i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya. Tarragona. Fundació Caixa Barcelona.

Menozzi, D. i Filoramo, G. (1997) Storia del cristianesimo. L’Età Moderna.

Bari. Laterza.

Pié Faidella, J. (1984) Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Ràfols, J.F. (1934) Pere Blay i l’arquitectura del renaixement a Catalunya.

Barcelona. Associació d’Arquitectes de Catalunya.

Thompson, E.P. (1984) Tradición, revuelta y conciencia de clase. Estudios sobre la crisis de la sociedad preindustrial. Barcelona. Crítica.

Thompson, E.P. (2012) La formación de la clase obrera en Inglaterra. Madrid.

Capitán Swing.

Vicens Vives, J. (1973) Historia general moderna. Del renacimiento a la crisis del siglo XX, vol. 1. Barcelona. Montaner y Simon Editores.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

65

RESSENYES

La Constitució de Batlle i Jover, de Lluis Maria de Puig1 Quim Masdeu Centre d’Estudis Selvatans jmguitert@gmail.com

La figura de Josep Batlle (1774-1847) ja havia estat evocada per Eufemià Fort i Cogul, arran de l’homenatge d’Adesel i en la posterior publicació Josep Batlle i Jover, notícies d’un selvatà vocal de la Junta Superior de Catalunya (1960) dins la col·lecció Analecta selvatana. Descendent dels Batlle de Bonretorn i nascut a la casa pairal del carrer de la Peixateria de la Selva, va cursar estudis superiors a la Universitat de Cervera on es va doctorar en Dret. Essent regidor de l’Ajuntament de la Selva va dedicar-se a l’ordenació de l’Arxiu municipal i en publicà el primer catàleg2. Durant la Guerra del Francès, al 1811, el trobem com a membre actiu de la Junta Superior de Catalunya i un cop feta la convocatòria de Corts per part de la Junta General redactà un informe a l’estil d’una constitució.

L’historiador i investigador gironí Lluís Maria de Puig i Olivé (19452012), professor d’Història Contemporània a la UAB i a la Universitat de Girona, essent diputat socialista a les Corts espanyoles coincidí amb l’Ignasi Carnicer, alcalde de la Selva, i aquest el féu interessà per la figura de Josep Batlle. El següent pas fou la recerca i troballa del document de la Constitució manuscrita de Batlle a l’Arxiu del Congrés dels Diputats.

Una vintena d’anys més tard i empès pel professor Joaquim Albareda, va tirar endavant un estudi d’aquell projecte constitucional i del seu autor que es publicà el desembre del 2007 i que ara ens ocupa en aquesta ressenya.

Tot i que la publicació se centra en el text i comentaris dels 135 articles de la particular Constitució, conté una primera part intitulada Notícia de 1 De Puig, Lluís Maria (2007) La Constitució de Batlle i Jover, un projecte català a les Corts de Cadis. Eumo Editorial. Col·lecció Jaume Caresmar 18.

2 Inventari de l’Arxiu municipal, catàleg de Josep Batlle i Jover. AHMSC Número de registre 6527 (Segle XIX. Castellà /MAN) Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016, 69–71 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Ressenyes

Josep Batlle Jover on Puig fa un repàs biogràfic per situar-ne la persona des dels seus orígens familiars, estudis, arxiver municipal, el pas per la Junta Superior fins al darrer tram de la Guerra del Francès moment en el qual es produeix el redactat. Puig aclareix que Batlle no va ser diputat a Cadis, en contra del que s’havia cregut, i remarca l’interès del seu pensament perquè reflecteix perfectament les contradiccions del moment històric de canvi i de crisi del sistema. El presenta com a liberal i progressista en front de l’immobilisme dels absolutistes, si bé reaccionari davant de la revolució social.

En el tercer capítol, El projecte polític de Batlle i Jover, estudia les propostes fonamentals del projecte constitucional sorgides d’una crítica de l’administració i el presenta partidari de la monarquia constitucional i parlamentària, però defensor aferrissat d’un Estat confessional. Entre d’altres, les propostes de Batlle demanen dividir el nostre país (Espanya) a la Península en 14 províncies o districtes i 7 pel que fa als territoris espanyols a Amèrica. Cada districte en cantons (comarques) d’uns 8000 habitants a la manera, diu, de la divisió antiga romana del principat de Catalunya. Estableix un Tribunal Suprem amb dos individus per cada un dels 21 districtes.

Per evitar el despotisme proposa unes Corts generals i unes altres dites Promptuàries que es renovaran cada sis anys, l’exèrcit sota el poder civil, nega l’ajut a tota potència que no sigui catòlica i considera França com estat enemic. Estableix la societat de classes: per una banda, nobles i plebeus i, per l’altra, els eclesiàstics que seran mantinguts per l’estat tot i que s’aboliran els Ordes Militars i els seus béns passaran al Patrimoni Nacional.

Puig compara els plantejaments de Batlle amb la Constitució aprovada definitivament a Cadis i posa èmfasi en la qüestió de país. Batlle s’arrenglera a les files dels impulsors de la construcció de l’Estat nacional espanyol sense, però, renunciar a la catalanitat tal com demostren les evocacions que fa de les llibertats i de les institucions aniquilades de la Corona d’Aragó i del Principat en particular. En aquella època es produïren manifestacions de catalanisme, des del sentit federalista, promogut per la Junta a la qual pertanyia el mateix Batlle, fins a les mostres de provincialisme com, també, l’antiespanyolisme i el separatisme declarats. Tot anomenant-la província, nació o pàtria, tant les velles institucions, els afrancesats, els patriotes de la Junta o de la guerrilla i la majoria de catalans com a poble es consideren 70

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

Ressenyes

una comunitat clarament diferenciada de la resta de l’estat. En aquest context, podríem dir que Batlle seria un catalanista moderat.

Finalment, Puig, modestament, opina que el seu treball no té altra pretensió que donar a conèixer el personatge i la seva obra i que cal continuar estudiant-lo. Cert que és interessant aquesta proposta, però, també ho és que el seu llibre aprofundeixi quasi exhaustivament en el pensament de Batlle a través dels documents i cartes. Certament volia insistir-hi i per aquest motiu l’havíem convidat a fer una presentació del seu llibre a la comunitat selvatana. No va poder ser: va morir d’una aturada cardíaca el desembre del 2012.

Una lectura indispensable per a tots els qui vulguin conèixer la nostra història i aprofundir en les idees del pensament.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

71

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans Normes de publicació

• • • • • • • • • •

•

L’objectiu de la revista és la divulgació de les recerques sobre temes locals, per tant, els articles, han de tractar sobre algun tema d’interès local, de qualsevol àrea científica.

Els articles es podran escriure en català o en castellà.

El textos, originals i inèdits, es presentaran en suport informàtic o via correu electrònic (centredestudis.selvata@gmail.com), amb format Word (.doc o .docx).

S’acompanyaran d’un resum –tant en l’idioma original com en anglès– d’una extensió màxima de 100 paraules, així com d’una llista de com a mínim 5 paraules clau per facilitar la indexació de l’article.

La configuració de la pàgina ha de ser DIN A4 amb tots els marges de 2,5 cm.

Extensió: 6.000 paraules per als articles, 2.000 per a les notes de recerca i 1000 per a les ressenyes. Les pàgines han d’anar numerades i incloure les notes al peu.

El cos del text ha d’estar escrit en lletra Times New Roman (TNR), mida 12cpi, alineat a la dreta i a l’esquerra i amb un interlineat de 1,5cm. Els paràgrafs s’espaiaran i no s’introduirà sangria a l’inici.

Les notes també han d’estar escrites en lletra TNR, però amb una mida de 10cpi i interlineat senzill.

El títol anirà en negreta i els títols dels diferents apartats numerats en i en negreta.

Les cites textuals aniran en el cos de text i no com a nota al peu, en lletra rodona i no cursiva i entre cometes. Si són més de quatre línies anirà com a paràgraf a part, també en cometes i lletra rodona, amb un cos de lletra TNR 10cpi, interlineat senzill i una sangria de 1.5 cm.

La bibliografia, que anirà al final del document, s’ordenarà alfabèticament i s’adaptarà als exemples següents:

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016 ISSN: 2339-7942

http://www.centredestudisselvatans.cat

Normes de publicació

*Llibre: Pié, J. (1984) Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconensis Ramon Berenguer IV. Diputació de Tarragona. *Article revista: Masdeu, J. i Vernet, JM. (1984) “Aproximació a la història recent de la Selva del Camp: la Guerra Civil (1936-1939)”. A: Penell, 1.125-143. *Capítol llibre: Figueras, A. (1998) “De la vinya a l’avellaner. Crisi i transformacions a l’agricultura”. A: Arnavat, A. (dir.) Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Reus. Ajuntament de Reus i Fundació la Caixa. 149-168. *En els documents que es poden trobar a Internet caldrà indicar, a més de la citació correcta, l’adreça sencera i la darrera data d’accés. Un exemple: http://www.urv.cat/crai/. Consulta realitzada el 12/12/2015.

• • • • • •

74

Les referències literals en el text es realitzaran així: (Bourdieu, 2000: 4) i només cognom i any (Cohen, 1986) en referències al text no literals.

Després del títol inicial ha d’aparèixer la informació de l’autoria: nom i cognoms de l’autor o autors, institució on pertanyen i correu electrònic.

Si l’article conté il·lustracions, han de tenir la qualitat suficient per ser reproduïdes. Poden enviar-se en suport informàtic, en els formats més usuals (preferentment .jpg) i s’haurà d’indicar on posar-les.

Tot article que no acompleixi els requisits de format, de presentació, contingut o termini, seran retornats.

El consell de redacció és l’encarregat d’avaluar i decidir sobre la publicació dels articles, que comunicarà a les autores i els autors al més aviat possible. En cas del vistiplau es podran suggerir eventuals millores.

Els autors seran els únics responsables del contingut de l’article en qüestió.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n. 10, 2016

ISSN: 2339-7942 www.centredestudisselvatans.cat