Butlletí del Centre d'Estudis Selvatans 2014 - n. 8

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans Número 8 – Segona època

2014

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans Consell de Redacció

Almar Baiget Morreres, Axel Baiget Morreres, Marta Cañellas Mas, Gerard Carceller Barrabeig, Núria Cavallé Fonts, Pol Masdeu Cañellas, Joaquim M. Masdeu Guitert, Glòria Murgadas Claraco, Andreu Ollé Cañellas, Gisela Pau Farrerons, Guillem Puig Vallverdú i Montserrat Soronellas Masdeu Coordinació Guillem Puig Correccions Marta Cañellas, Núria Cavallé, Pol Masdeu, Glòria Murgadas i Maria Romero Edita Centre d’Estudis Selvatans Secretaria del Butlletí Casal d’Entitats C/ de l’Horta, 29 43470 La Selva del Camp centredestudis.selvata@gmail.com http://ceselvata.wordpress.com/ Administració de la pàgina web: Pol Masdeu Maquetació i disseny de coberta: Almar Baiget, Jaume Llambrich i Guillem Puig Dipòsit legal: T-1054-1990 ISSN: 2339-7942

Aquesta obra està subjecta a una llicència Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported de Creative Commons. Per veure’n una còpia, visiteu http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/3.0/ o envieu una carta a Creative Commons, 171 Second Street, Suite 300, San Francisco, California 94105, USA.

Taula de continguts EDITORIAL Trenta anys de CES i la socialització de la cultura local . . . . . . . . . . . . . . . . 5 ARTICLES Els exportadors d'avellana: el cas dels Carnicer. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Eduard Arnal Boada El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva del Camp. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 Marta Brú Virgili La carta de població de la Selva del Camp: l'inici d'una realitat . . . . . . . 63 Joana Carnicer Miró Crónica de la II República a la Selva del Camp (1931-1939). . . . . . . . . . 83 Quim Masdeu Guitert Ressenyes Aspectes poítics i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), de Joan Vernet i Borràs . . . . . 117 Roser Puig i Tàrrech NOTES DE RECERCA Fons documental de l'arxiu patrimonial de la família Satorras-Borbonet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123 Guillem Puig Vallverdú

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatà, n.º 8, 2014 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Editorial Trenta anys de CES i la socialització de la cultura local

L’associacionisme és un fenomen social i històric que neix de la lliure expressió dels ciutadans i ciutadanes d’organitzar-se per assolir uns objectius en comú i satisfer uns interessos específics, aquells que no poden garantir les institucions. Al mateix temps, és la base de la societat civil, ja que a través de les associacions es canalitzen les inquietuds de la gent i es potencia l’activitat cívica dels ciutadans. L’associacionisme té com objectiu principal millorar l’esfera pública i transformar la realitat a través de les accions col·lectives.

En aquest sentit, el franquisme va suposar una letàrgia. Però la crisi del règim i la lluita per noves realitats de participació construïdes des de la base de la societat per millorar les condicions materials de la majoria, va produir un profund canvi social. Un canvi creat per espais de trobada, xarxes relacionals i processos d’autoorganització col·lectiva que van contribuir a debilitar el poder de la dictadura, i generar noves fidelitats personals i col·lectives, avançant cap un procés democràtic empès per les classes populars. Així doncs, una vegada conquerides les institucions democràtiques i recuperada la Generalitat, es va potenciar la reconstrucció de la xarxa associativa que havia caracteritzat la Catalunya de principis del segle XX. Dins d'aquest context, el 1984 va néixer el Centre d’Estudis Selvatans de la mà d’un col·lectiu de persones amb inquietuds socials i culturals. El seu primer Butlletí d’estudis locals es va publicar el maig de 1990, coincidint amb el 825è aniversari de l’atorgament de la Carta de Població.

Durant trenta anys d’història, el Centre d’Estudis ha tingut moments d’inactivitat però al llarg d'aquest recorregut, s’han organitzat gran quantitat d’activitats diverses que han contribuït a la dinamització i al foment de la cultura al poble. Un dinamisme que es va reafirmar amb la renovació de la Junta el febrer de 2013 i que, des d’aleshores, s’ha reactivat per ser més present en el dia a dia de la societat selvatana. S'ha intentat sortir del marc local i donar-se a conèixer a través de les xarxes socials, amb la voluntat de socialitzar tots els coneixements i realitats possibles. En aquesta línia, Butlletí del Centre d’Estudis Selvatà, n.º 8, 2014, 5–7 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Editorial

durant el 2014, el Centre d’Estudis ha comptat amb el finançament de la Generalitat de Catalunya (ajuts per a l’organització d’activitats de commemoració del Tricentenari) i amb el suport de la Regidoria de Cultura per a la realització de dues exposicions. La primera, vinculada directament amb la Guerra de Successió Espanyola, Muralles a terra, Aligots! Les conseqüències de la guerra de successió a la Selva del Camp, pretenia donar a conèixer la realitat local durant el conflicte i l'inici d'un canvi de model econòmic i administratiu que afectaria el futur de Catalunya i els antics territoris de la Corona d’Aragó. L’altra s'ha dedicat a una de les institucions més singulars del nostre territori: La Comuna del Camp (1305-1716). 400 anys en contra del poder senyorial. L'exposició ha pretès acostar el públic a la manera com es va organitzar el poder local dels pobles del Camp de Tarragona per fer front a les exigències del poder feudal i reial.

Des del Centre d’Estudis hem volgut seguir apostant per la diversitat de temes i d’autors, amb la presentació de treballs d’experts col·laboradors i joves investigadors i professionals. En aquest Butlletí número 8 hi trobarem l’article de l’Eduard Arnal Boada sobre l’evolució del comerç de l’avellana, des de la dècada de 1890 fins la de 1980. L’estudi de tres generacions de la família Carnicer, tractants de fruita seca, permet investigar la importància d’aquesta figura mediadora en la comercialització de l’avellana fins al seu estancament a la dècada dels vuitanta del segle XX. La crònica de Joaquim Masdeu Guitert sobre els anys de la segona República a la Selva del Camp, ens apropa a uns anys marcadament desconeguts i convulsos sobre la història del nostre poble i ens dóna a conèixer el dia a dia de la vila durant la primera meitat dels anys trenta, fins a l’inici de la Guerra Civil.

A continuació, es presenten dos estudis sobre l’ocupació i la transformació del territori que ens situen en dues èpoques molt distants. Per una banda, l’anàlisi de l’arqueòloga Marta Brú Virgili sobre el jaciment del Barranc de Sales, evidencia el canvi d’usos del territori que avui coneixem com a Camp de Tarragona des del segle I aC fins al segle V dC. Primer, l’establiment de les vil·les a època tardorepublicana, després els assentaments més residencials i les activitats industrials (producció ceràmica). A finals del segle III dC es va produir un abandonament progressiu i va proliferar una necròpolis d’inhumació que perduraria fins al segle V dC, moment en què 6

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El foment de la recerca i la socialització de la cultura

torna a recuperar-se l’activitat agrícola. En el quart article, Joana Carnicer Miró examina, des d’un punt de vista històric i jurídic, la Carta de Població de la Vila Constantina, atorgada per l’arquebisbe de Tarragona, Hug de Cervelló l’any 1165 després que Ramon Berenguer III cedís els drets de conquesta de la ciutat i del Camp de Tarragona al Bisbat de Barcelona, qui els conquerí a través del mercenari normand Robert Bordet. La Carta de Població, de la qual es commemorarà el 2015 el 850è aniversari, va significar un canvi en l’ordenament jurídic, legislatiu, social i econòmic en relació a com fins aleshores havien viscut els habitants de la Vila Constantina.

Finalment, es presenta una ressenya del llibre de Joan Vernet i Borràs: Aspectes polítics i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), de la mà de Roser Puig i Tàrrech, qui ens descriu el recent treball ampliat de l’historiador selvatà i que ens apropa als anys convulsos del Sexenni Democràtic que canviarien el futur polític de Catalunya i de l’Estat espanyol fins l’adveniment de la Segona República. També hi trobem una nota de recerca sobre l’arxiu patrimonial de la família Satorras, catalogat durant el darrer any per Guillem Puig Vallverdú. La importància d’aquest arxiu patrimonial, de la casa coneguda com L’Hort de Don Pepe, és l’estreta relació que la família Rabassa primer, i la família Satorras, després, van mantenir amb la història més recent de la nostra Vila amb una gran influència a nivell social i polític al llarg dels darrers tres-cents anys.

Per acabar, des del Centre d’Estudis desitgem que aquest nou exemplar del Butlletí desperti l’interès per la recerca i faciliti el coneixement de les investigacions sobre el nostre entorn local. Aquest és també l’objectiu de la resta de les activitats del CES, ja siguin les conferències, els tallers o les exposicions. Esperem que, igual que els actes del Tricentenari, la celebració dels 850 anys de la Carta de Població sigui una experiència plural i enriquidora per a tots els selvatans i selvatanes.

La Selva del Camp, desembre de 2014

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

7

ARTICLES

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer Eduard Arnal i Boada Centre d'Estudis Selvatans eduardarnal@gmail.com Resum Fins a finals del segle XIX l'agricultura del Camp de Tarragona s'havia centrat en la vinya i Reus era un dels grans mercats mundials de vi i aiguardent. Amb la crisi de la fil·loxera, però, se substituïren les vinyes del Camp majoritàriament per avellaners i s'impulsà la comercialització, fins llavors secundària, de la fruita seca.

Exportadors i corredors utilitzaren els canals comercials que prèviament serviren pel vi i aprofitaren les possibilitats comercials d’un producte amb una creixent demanda internacional. En el present article s'analitza la figura dels exportadors privats en base a la història dels Carnicer, tres generacions d'exportadors vinculats a la Selva del Camp. A partir del seu exemple es pot comprendre quina fou, al llarg del segle XX, la importància d'aquesta figura a l'hora de comercialitzar l'avellana i de com a la dècada de 1980 el model comercial basat en exportadors privats quedà obsolet.

Paraules clau Avellana, exportació, Camp de Tarragona, Reus, empresa familiar, comerç internacional.

Abstract Until the end of the 19th century, agriculture at Camp de Tarragona was focused on vineyards, and Reus was one of the main worldwide markets of wine and liquor. When phylloxera reached the Camp, most of the vineyards were replaced with hazelnut trees, and the commercialisation of nuts was fostered.

Exporters and agents used the former distribution channels of wine and seized the possibilities of a product with an increasing worldwide demand. This study analyzes the importance of private exporters taking as a reference the history of the Carnicer's: three generations of exporters connected with la Selva del Camp.

This example illustrates the importance of the role of private exporters on the trading of hazelnuts during the 20th century, and how, in the 1980s, this business model became obsolete.

Keywords Hazelnut, export, Camp de Tarragona, Reus, family business, international trade.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, 11–33 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Eduard Arnal Boada

1. Introducció

El port de Salou va ser la via de sortida dels excedents agraris de la major part de pobles del Camp de Tarragona. A partir del segle XVI ja s’embarcava des d’aquest port quasi la meitat de les exportacions agràries de Catalunya i, segons Pierre Vilar, el seu dinamisme només era superat pel port de Barcelona (Vilar, 1986). Foren principalment les exportacions de vi i d’aiguardent les que van reactivar el comerç marítim, impulsant alhora el creixement de la producció agrària de la zona i estimulant la transformació de l’agricultura.

La vinya era el conreu majoritari a Reus i al seu entorn; aquesta especialització es veié afavorida per l’alça dels preus del vi i l’aiguardent, esdevenint monocultiu a àmplies zones del Camp de Tarragona i el Penedès.

L’aiguardent, el licor que s’obté mitjançant la destil·lació del vi, tingué un gran pes en l’economia reusenca de l’època. El creixement de la demanda atlàntica de vi i d’aiguardent durant les darreres dècades del segle XVII va consolidar la ciutat com un dels principals centres exportadors cap al nord d’Europa (López, 1991). Aquest fet va impulsar l’economia local i va consolidar la capitalitat econòmica de la vila sobre una regió cada vegada més extensa. Reus es convertí en el principal mercat d’aiguardents del sud d’Europa i “el seu mercat fixava setmanalment el preu d’aquest producte als mercats peninsulars i europeus”(Giralt, 2006: 285).

Josepa Cardó, a partir de l’estudi de les dades del cadastre1, mostra en el segle XVIII la importància del conreu de l’avellaner en els municipis del peu de les muntanyes que tanquen el Baix Camp (a la Selva del Camp representava un 26% del terme conreat, a Vilaplana un 10%, a l’Aleixar un 8% o a Alforja un 6%). A la plana, en canvi, la presència era insignificant; a Reus, l’any 1790, l’avellaner només ocupava un 0,35% de les terres conreades (Cardó, 1983). L’avellana va resistir la pressió de la vinya i va aprofitar les oportunitats que va generar l’expansió del comerç atlàntic. Es va convertir, també, en un dels productes que els bacallaners anglesos carregaven en el viatge de retorn i consta que en les darreries del segle XVIII més de 15.000 sacs s’embarcaven anualment des de Salou (Anguera, 2003/1).

1 Règim tributari instaurat pels Borbons que pesava sobre les finques rústiques i urbanes des del segle XVIII.

12

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

Reus continuà mantenint, al segle XIX, el pes estratègic que havia tingut fins aleshores. Destaca també, com diu Pere Anguera, la importància del comerç de la ciutat des de tres vessants:

“[...] com a centre del comerç a la menuda de productes de subsistència i de primera necessitat a la plaça; com a capital econòmica de la comarca canalitzant-ne els excedents agraris i alhora com a nucli distribuïdor per a les localitats properes; i com a centre exportador/importador a través del port de Salou cap els mercats estrangers, especialment a Amèrica i altres zones de l’Estat”. (Anguera, 1982: 149)

A la dècada de 1880, el mercat del vi i l’aiguardent va tornar a viure un període d’eufòria econòmica a causa de la destrucció de les vinyes franceses per la fil·loxera, la qual arribà a Europa el 1863. Això va repercutir positivament en l’exportació dels vins catalans cap al país veí quintuplicant-se l’exportació i també reactivant-se la d’olis. L’eufòria però, va durar poc. La fil·loxera (Phylloxera Vastatrix), un insecte homòpter que va atacar les arrels dels ceps, va acabar destruint entre 1879 i 1910 totes les vinyes de Catalunya. Aquest fet propicià una reestructuració agrícola que marcà de forma important el desenvolupament de l’agricultura del segle XX al Camp de Tarragona i suposà que l’avellana adquirís el paper que fins llavors havia ocupat la vinya (Figueras, 1998).

2. Josep M. Carnicer Fortuny (1890-1924) Els anys pròspers de l’exportació

L’extensió del conreu de l’avellana va repercutir en el tràfic comercial que feia la ciutat de Reus amb aquest producte. En la mesura que es va transformar el paisatge del Camp, Reus va haver de canviar la seva estratègia comercial per impulsar la comercialització, fins llavors secundària, de l’avellana. Aquest producte es va aprofitar dels canals de comercialització que fins llavors havien servit per al vi. L’any 1886 ja es va constituir el Sindicat d’Exportadors de Fruita Seca de la Província de Tarragona, amb seu a la Cambra Oficial de Comerç de Reus, amb la finalitat de defensar els interessos generals del comerç reusenc (Pijoan, 2002).

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

13

Eduard Arnal Boada

El circuit comercial de finals del segle XIX es mantingué més o menys inalterat fins a la dècada dels setanta del segle XX. Els pagesos arreplegaven la collita d’avellanes i les emmagatzemaven a casa fins que els semblava oportú posar-les a la venda. La fruita seca era fàcil de guardar, sobretot si es preservaven en condicions d’absència d’humitat. Els pagesos arribaven a casa amb les avellanes, les pujaven amb la corriola al porxo i un cop allí les escampaven per terra i les anaven remenant per evitar que es podrissin.

Quan eren seques les tornaven a posar en sacs i es guardaven fins el dia que calia vendre-les. Les avellanes es convertien en diners quan calia i els pagesos, en un context d’economies poc monetaritzades, s’estimaven més tenir avellanes que diners. L’hàbit de guardar avellanes, però, va tenir repercussions comercials negatives perquè s’enrancien d’un any per l’altre a causa de l’elevat contingut en greixos (Soronellas, Martí i Martorell, 2003).

Quan el pagès volia vendre les avellanes que tenia a casa, anava a veure el corredor de fuita seca amb qui tenia costum de fer tractes, els preus que oferien corrien de boca en boca. Els corredors dels pobles treballaven a comissió per als exportadors de Reus i actuaven com a intermediaris entre aquests i els pagesos. És en aquest context que, l’any 1890, Josep M. Carnicer Fortuny (18541927) fundà una empresa de corredoria d’avellanes a la Selva del Camp, el seu poble natal. Hi havia un bon nombre de pagesos que li venien les avellanes i ell, si convenia, els avançava diners a compte de la collita amb el compromís formal que després l’hi vendrien. Sense els corredors no hagués funcionat el circuit comercial que transportava l’avellana del camp a la ciutat. Aquests actuaven com a agents comercials posant en contacte l’oferta (l’agricultor o el magatzemista) amb la demanda (l’exportador) i cobraven una comissió fixa que era pagada per l’exportador. Molts corredors van arribar a tenir cert poder de negociació en la mesura que van saber aprofitar-se de les circumstàncies del mercat per treure el seu marge comercial. Molts d’ells van començar a comprar per compte propi i actuar com a especuladors (Pijoan, 2000).

A inicis del segle XX els sindicats agrícoles no comercialitzaven les collites dels seus associats. Tot i que en els estatuts d’aquestes institucions constés, com per exemple en el Sindicat Agrícola de la Selva, que “l’objectiu primordial és la comercialització de les collites dels associats per evitar 14

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

l’especulació i els abusos dels comerciants privats” no ho van fer de manera habitual fins la segona meitat del segle XX (Soronellas, 2005: 42). Proveïen els seus associats d’adobs i altres matèries (guano, nitrat, sulfat, sofre, patates de sembra, etc) i solien tenir una secció de crèdit que funcionava amb diners deixats pel Banc d’Espanya així com una secció de Guarderia Rural (vigilància de camins).

L’any 1902, Josep M. Carnicer Fortuny va traslladar el negoci a Reus però seguia mantenint l’activitat comercial a la Selva. El primer magatzem el va tenir al carrer de l’Amargura, però un incendi el va destruir l’any 1908 i es va traslladar al carrer de Sant Llorenç número 34. L’emplaçament era conegut com “la Patacada” i, en aquest recinte també hi havia, al voltant d’un pati, l’estudi de l’escultor Modest Gener, uns dipòsits d’oli i un magatzem de colonials.

El carrer de Sant Llorenç i el seu entorn era on es concentraven la major part de cases exportadores i la Plaça Prim el lloc on es feien moltes de les transaccions comercials (Soronellas, Martí i Martorell, 2003). En el llibre Històries de la plaça Prim, Xavier Amorós ens descriu la manera com es feien els negocis i la fesomia agrícola de la ciutat de Reus, la qual es mantingué invariable durant bona part del segle XX.

“Allí s’hi tractava, s’hi contractava, però tot era qüestió de paraula. Una paraula que tenia la força del paper escrit –el que no complia quedava exclòs del tot, definitivament desqualificat per intervenir en futures operacions– o una paraula que es guardava per establir un pacte provisional que deixava en suspens l’operació tot esperant la resolució definitiva.

Reus, amb tota la seva importància i el seu rang mercantil, continuava tenint un aspecte rural inesborrable, un aspecte de poble gran però rústic i sobretot, camperol, amb carrers plens de carros embotits, de sacs d’ametlla i d’avellana, carregats de bocois de vi... i amb l’olor pertot arreu de l’oli, del vi, del gra i de les garrofes, de cereals acabats de moldre...” (Amorós, 1997: 27).

Des del magatzem del carrer de Sant Llorenç, Josep M. Carnicer Fortuny inicià la seva activitat exportadora. Hi ha constància que l’any 1910 va obtenir la patent d’exportació i que va començar a exportar avellanes a França. La fruita seca durant el segle XIX es comercialitzava des de Reus en closca, però en els primers anys del segle XX aparegueren les màquines Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

15

Eduard Arnal Boada

trencadores, les quals revolucionaren el mercat amb la possibilitat que oferien de poder exportar la major part del producte en gra (Pijoan, 2000).

A mesura que els camps de la plana s’anaven cobrint de plantades d’avellaners, i per tal de millorar la productivitat, s’endegaren actuacions d’iniciativa privada i pública per a convertir aquestes zones en regadiu i proveir així d’aigua la ciutat de Reus i també els termes de la rodalia. N’és un exemple d’aquestes actuacions, la construcció del pantà de Riudecanyes que va permetre convertir en regadiu 1.500 hectàrees (Anguera, 2000).

També en aquest temps, s’aprofitaren les antigues mines d’aigua i es construïren pous. Les millores en la producció també es van aconseguir mitjançant la utilització dels adobs minerals i orgànics que es començaren a introduir (Calleja i Vila, 1967).

Els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-18), gràcies a la neutralitat espanyola en el conflicte, foren molt favorables pel comerç reusenc ja que es va iniciar un intens flux exportador, legal i de contraban, amb ambdós bàndols bel·ligerants i amb d’altres països neutrals. Els productes agraris es van veure afavorits per la nova conjuntura que provocà una alça en les seves cotitzacions a causa de l’augment de la demanda. Els fruits secs foren especialment beneficiats i també l’arròs, el vi i l’oli amb destí cap Europa i Amèrica (Arnavat, 1987).

Reus, que era l’únic mercat estatal d’avellana, amb una mitjana de 550.000 sacs per collita, va saber aprofitar la nova conjuntura econòmica. Els principals compradors foren països estrangers: Suïssa, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Suècia, Noruega, Dinamarca, França i Anglaterra, que era el client més destacat. La guerra proporcionà als exportadors locals la possibilitat d’obrir nous mercats directes i fer negocis amb alguns països sense intermediaris (Arnavat, 1987). Josep M. Carnicer Fortuny, aprofitant la conjuntura bèl·lica, va començar a exportar nous, ja que França no en comercialitzava. La comercialització d’aquest producte la van continuar fins la dècada dels seixanta. També en aquesta època, a causa del gran volum d’exportació, va haver de comprar avellana asturiana. La situació expansiva es reflectí en la constitució d’empreses. Entre el 1914 i 1923 es crearen a la ciutat 113 societats mercantils amb un capital de més de 13 milions de pessetes (Arnavat, 1987).

16

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

Als magatzems de les cases exportadores es guardava, i sobretot es triava, la fruita seca per a la seva comercialització. En aquests hi havia dones, les “triadores”, les quals s’encarregaven de destriar el gra que sortia de les màquines trencadores i repeladores; de la qualitat d’aquest treball depenia el benefici de l’empresa. Els homes, els “descarregadors”, s’encarregaven de traslladar els sacs i també de controlar la maquinària. Els magatzems s’anaren mecanitzant progressivament i al padró de la contribució industrial de 1916 ja consta que Josep M. Carnicer Fortuny tenia una màquina descascaradora (Arnavat, 1987).

En el Cens Patronal i Obrer presentat per la Cambra Ofical de Comerç i Indústria de Reus hi consta que, l’any 1919, Josep M. Carnicer Fortuny era propietari d’una empresa de desencloscat d’avellana i ametlla en la que hi treballen nou obrers. En aquest mateix any consten en el cens set exportadors de fruits secs més: Llopis, Alimbau, Felip, Piñol, Querol, Sabater i Vilella (Arnavat, 1987).

L’expansió econòmica es prolongà fins al 1920. A partir d’aquest moment, la paralització general dels negocis amb l’exterior per la manca de comandes, la baixada dels preus dels productes agraris, l’increment dels drets aranzelaris a l’estranger, la baixada en la cotització de la moneda dels països competidors i la restricció del crèdit provocaren una gran paralització dels negocis i una intensa crisi de treball que repercutí fortament en l’economia reusenca i en la de la comarca (Anguera, 2003/1). La crisi afectà fortament el comerç d’exportació de productes agraris. El 1920 i 1921 l’avellana patí una dràstica reducció en les vendes a l’estranger, ja que havien tornat a entrar en el joc internacional grans quantitats d’avellana turca, més econòmica.

El canvi de conjuntura mundial conduí a una forta crisi, a la que s’hi van sumar les polítiques proteccionistes en l’àmbit europeu que es van aplicar durant la dècada dels anys 20. L’activitat comercial es va veure molt perjudicada per les restriccions del consum d’articles que no eren de primera necessitat i l’agricultura, a causa de la depreciació dels productes agraris també patí una situació d’estancament, fent trontollar tota l’economia de la pagesia i tot el comerç (Bertran, 1998). Així l’avellana en gra, que havia arribat a cotitzar-se el 1919 a 105 pessetes el sac, va baixar a finals del 1921 i 1922 a 50 pessetes (Arnavat, 1987).

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

17

Eduard Arnal Boada

Passats els anys de la Gran Guerra l’estructura econòmica de Reus no havia estat modificada essencialment. Segons Albert Arnavat la burgesia no fou capaç de reestructurar des de la base les seves empreses i els guanys que hi havia hagut durant el període bèl·lic es van esfumar en activitats improductives, especulacions i lluïment social (Arnavat, 1987). Fou en aquest context que, l’any 1920, Josep M. Carnicer comprà una casa de grans dimensions al carrer Major de la Selva del Camp. Aquesta havia sigut el local social del Sindicat Agrícola (conegut com l’“Agrícola”) però, en fusionar-se amb el Sindicato de Producción Agrícola, va ser venuda (Soronellas, 2005). L’any 1922 la casa fou rehabilitada, destinant les plantes superiors a funcions residencials i els baixos a l’emmagatzematge de fruits secs i a la venda de productes com sals, guanos o adobs. A nivell popular aquesta casa passaria a coneixe’s com Cal Carnicer (Arnal, 2010).

3. Josep M. Carnicer Ribas (1924-1944) La intensificació del comerç en un món convuls

Josep M. Carnicer Ribas (1882-1944), fill de Josep M. Carnicer Fortuny, havia començat a treballar a l’empresa familiar l’any 1898. El 1924 el seu pare li va fer donació del comercio de descascaración de frutos secos del país y exportación, però ja feia anys que en portava la direcció mercantil del negoci. Va seguir mantenint l’activitat comercial a Reus, al carrer de Sant Llorenç, i al magatzem de la Selva.

Els comerciants de fruits secs solien tenir representants a l’estranger.

Els Carnicer, per exemple, tenien agents comercials a França, Alemania, Suïssa, Anglaterra i als Estats Units. En el passaport de Josep M. Carnicer Ribas hi consta que viatjà a l’estranger en nombroses ocasions, fet gens usual en l’època.

A partir de la segona meitat dels anys 20, però, la mala situació s’invertí i hi hagué una gran demanda de fruits secs tant en el mercat europeu com en l’americà. Durant aquests anys també s’amplià l’àrea de conreu de l’avellaner al Camp de Tarragona a causa dels alts preus que el fruit aconseguí en el mercat internacional. Les exportacions als anys 1922, 1926, 1929 i 1934 sobrepassaren les 10.000 tones i al 1929 el sac d’avellanes es tornà a pagar a 100 pessetes (Bertran, 1998).

18

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

A mitjans de la dècada de 1920, la transformació i comercialització de productes agraris continuava sent un dels eixos bàsics sobre els que s’assentava l’estructura econòmica local. Tal com s’explica en el Diario de Reus el 6 de maig de 1926:

“No cal mirar [...] sinó, la importància que té el nostre mercat setmanal, que marca l’orientació del flux i reflux dels elements de producció; sobre tot d’aquells dels quals Reus n’ha esdevingut el principal centre de contractació. La importància del mercat de Reus és reconeguda arreu del mon i l’oferta i la demanda dels nostres productes per a l’exportació troba en ell la línia més segura i inflexible. Aquests productes són primerament les avellanes, seguit dels vins, alcohols i olis. I aquests productes comprenen, gairebé, el 90% dels productes extrets dels nostres camps. Un contingent considerable del nostre comerç és abassegat per l’exportació de productes naturals de la terra”. (Anguera, 2003/2: 22)

Tot i l’augment de les cotitzacions i l’expansió general de les vendes, el sector agrari sofrí diversos impediments que dificultaren el seu desenvolupament. Una política governamental inadequada i desconeixedora de la realitat del sector, la manca i encariment dels adobs, i el desequilibri general dels transports que feren augmentar excessivament els costos de producció, en foren les principals causes (Bertran, 1998).

Per altra banda, les tècniques agràries no evolucionaren i la major part dels propietaris rurals i dels pagesos estaven aferrats a la rutina clàssica i es malfiaven d’allò que representava idees i pràctiques innovadores. El problema endèmic de la manca d’aigua per als regadius impossibilitava, a més, el pas d’una agricultura extensiva a una intensiva, amb la transformació de la terra de secà a regadiu.

Segons Montserrat Duch, la II República (1931-39) hagué de conviure amb els efectes de la crisi de 1929 que al Camp va tenir com a conseqüència principal la baixada dels preus agraris i la reducció en l’exportació de vi i oli, mentre que els fruits secs patiren una oscil·lació dels preus irregular (Duch, 1998). Un altre fet decisiu que afectà l’economia reusenca va ser la fallida del Banc de Reus (1931) que era l’eix de l’activitat comercial i industrial de la ciutat. Aquesta entitat bancària estava en mans de la societat Fàbregas i Recasens des de l’any 1919, la mateixa que va fundar l’any 1920 Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

19

Eduard Arnal Boada

el Banc de Catalunya. La fallida d’aquest últim, l’any 1931, va arrossegar el Banc de Reus (Anguera, 2003/2).

L’avellana va experimentar dificultats en la comercialització durant la Segona República. Els preus sofriren una depressió extraordinària, la qual cosa va repercutir en l’economia de la comarca. En aquest context, l’any 1932, es va constituir la Unió de Colliters d’Avellanes del Camp de Tarragona per defensar els interessos comuns, controlar la qualitat del producte i fomentar l’ús de tècniques modernes. L’entitat estava oberta a propietaris, arrendataris i parcers. Davant la situació de crisi, van acordar no vendre avellanes fins que no estiguessin a un preu que els sortís mínimament rentable el conreu.

Durant els anys trenta, també seguí en actiu el Sindicat d’Exportadors de Fruita Seca de la Província de Tarragona, fundat l’any 1886, que tenia com a objectiu defensar i fomentar la producció i l’exportació de fruita seca i els interessos dels seus associats. Josep M. Carnicer pertanyia a aquest sindicat, juntament amb 14 altres cases exportadores reusenques: Miguel Alimbau, Josep M. Carnicer, Joan Cochs Sugrañes, Leon Chaudon Camell, Fèlix Gasull S.A., Frutos Secos S.A., J. J. Hochstrasser y Cia., Joan Jordà Mestres, Josep M. Llopis, Josep M. Mallorquí Gibert, Joan Montserrat Ollé, Lluís Carol, Fills de Josep Sabater SCR, Sucesores de A. Plana Plana S.L. i Ramón Vilella (Pijoan, 2002).

A l’informe presentat per la Cambra de Comerç sobre la situació econòmica de Reus de 1936 hi constava que la crisi econòmica s’estava accentuant i que sobretot es notava en el comerç; hi havia dificultats en l’exportació, s’havia reduït el volum dels negocis i s’havien desvaloritzat els productes agrícoles (Cambra de Comerç, 1988). A causa d’aquesta situació moltes empreses es veieren obligades a consumir els seus capitals constitucionals i es va témer que poguessin desaparèixer moltes cases comercials.

Durant els anys de la Guerra Civil (1936-39), l’economia catalana i reusenca es veié molt perjudicada. Les empreses exportadores foren col·lectivitzades per ordre de diversos decrets de la Generalitat (1936) que establien el control obrer d’aquestes. La producció i exportació de fruits secs va ser intervinguda pels organismes dels Govern de la República (Anguera, 2003/2).

20

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

Les exportacions de fruits secs es feien en règim de compensació o bescanvi per aliments (Pijoan, 2000). La Conselleria de Proveïments era qui controlava les importacions i les exportacions i, en els primers mesos de la Guerra, es va establir un pont comercial entre Marsella i Tarragona; s’importaven queviures que aquí escassejaven a canvi d’avellanes. Tot i això, els pagesos preferien no vendre la collita i la retenien tant com podien perquè el fruit els permetia bescanviar-lo per altres productes de primera necessitat.

Durant la Guerra, els propietaris de les empreses exportadores de fruita seca van amagar-se o fugir per por a patir represàlies i en molts casos van deixar al capdavant de l’empresa treballadors de confiança que van mantenir el negoci fins al seu retorn. Alguns exportadors “importants” van seguir fent grans negocis en temps de guerra. Els feien des de França o des de la zona nacional amb els seus clients tradicionals i, fins hi tot, els subministraven ametlles d’origen marroquí (Pijoan, 2002).

Josep M. Carnicer Ribas no va fugir del país tot i que es va haver de refugiar en un mas a les afores de la Selva (a prop del Pont Alt): viure a Reus era perillós degut als bombardejos i la casa de la Selva l’hi fou confiscada per la UGT. El magatzem de Josep M. Carnicer també va ser col·lectivitzat i, durant la seva absència, segui funcionant. Venanci Bonet, un treballador de l’empresa, recordava que ell mateix clavà a la façana de l’empresa un cartell en el qual hi deia “Casa Col·lectivitzada”. Durant la Guerra el magatzem seguia rebent el gènere, es manipulava i s’enviava a on els deia el Comitè Central Antifeixista i el Consell Municipal de Reus.

Al gener de 1939, acabada la Guerra, alguns exportadors es trobaren els magatzems plens de mercaderies i pogueren reiniciar l’activitat comercial exportant gran quantitat de fruita seca a Alemanya. D’altres, com Josep M. Carnicer, es trobaren el magatzem completament buit i hagueren de començar de zero.

Durant la postguerra es produí un fort descens en la producció agrícola i industrial i una caiguda de la renda nacional. Aquesta situació d’estancament i depressió econòmica no va ser només la conseqüència del conflicte bèl·lic sinó que també en van ser causes moltes situacions i decisions propiciades per la mateixa dictadura. La població tenia dificultats per obtenir aliments i intentava aconseguir algun producte d’estraperlo, és a dir, a Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

21

Eduard Arnal Boada

través del mercat negre que funcionava simultàniament als canals de comercialització oficials. Segons Barciela, l’acaparament i l’especulació foren conseqüències immediates de la intervenció que es va aplicar a l’Espanya autàrquica sota la creença que l’economia podia funcionar partint de la disciplina militar (Barciela, 2003).

Les avellanes es van convertir durant la postguerra en moneda de canvi per aconseguir molts dels béns i serveis que en aquella època anaven escassos. Les cases pageses del Camp van poder gestionar, en part, la seva precarietat gràcies al bescanvi d’avellanes, patates o oli per productes essencials i difícils d’aconseguir a través dels limitats circuits comercials d’aquells temps.

El comerç de l’exportació de fruits secs es va veure afectat per la situació general. A Reus el col·lapse en l’activitat de les firmes exportadores era alarmant i afectava a 38 exportadors en actiu l’any 1943. Les vendes van quedar reduïdes a una tercera part del que eren abans de la Guerra Civil.

Les dificultats per obtenir llicències d’exportació, la manca de transports i la freqüent suspensió de facturació agreujava encara més la situació. A l’informe de la Cambra de Comerç de l’any 1944, sobre la situació econòmica reusenca, quedava palesa la greu crisi tant en el comerç exterior com en l’interior:

“Continúa el marasmo en cuanto se refiere al comercio de la exportación que acaba de sufrir un fuerte colapso por las recientes actividades bélicas en algunos países europeos. Son ahora los mercados americanos casi exclusivamente los que mantienen algún tráfico con nuestros exportadores.

Para el comercio interior representan una dificultad extraordinaria las frecuentes suspensiones de facturaciones con el retraso consiguiente en la recepción y envíos de mercancías.” (Diversos Autors/Cambra, 1988: 162)

Durant els anys de la Segona Guerra Mundial alguns exportadors van poder endegar l’activitat comercial i exportaren gran quantitat de fruita seca a Alemanya. També feren bons negocis amb els comptes combinats i relacionats, mitjançant els quals el règim permetia fer operacions d’exportació a canvi de la importació de determinats productes de primera necessitat com els medicaments.

22

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

La paralització de les exportacions a finals dels anys 40 tant de fruits secs com de vi i oli, que eren el motor de la vida econòmica de Reus, va ser generalitzada. Els comerciants demanaven que es rectifiqués la política de preus i el tipus de canvi. Durant el període autàrquic, es va mantenir a Espanya un tipus de canvi oficial excessivament revaluat, la qual cosa dificultava molt les exportacions. L’elevada inflació que l’economia espanyola suportava empenyia la pesseta cap a una sobrevaloració creixent respecte de les altres monedes (Barciela, 2003).

4. Josep M. Carnicer Casas (1944-1983): La fi de la comercialització tradicional

En morir Josep M. Carnicer Ribas, l’any 1944, la seva viuda Pepita Casas Cabré (1981-1950), mestra de la Selva, va continuar el negoci a títol individual i aquest passà a denominar-se Vda. de José Mª Carnicer. El seu fill, Josep M. Carnicer Casas (1916-2004), el qual feia uns sis mesos que havia acabat de complir el servei militar (s’havia passat set anys entre militars) es posà a gestionar el dia a dia de l’empresa en una situació molt complicada.

Quan es va posar al front del negoci la primera vista que va rebre va ser la del director del Banc de Bilbao reclamant-li l’import d’un crèdit, subscrit pel seu pare, de més de 200.000 pessetes en un termini d’un mes. Va caldre buscar comprador per una de les finques per a poder tornar els diners, però aviat el va anar a veure un antic diputat tarragoní de la Lliga, el senyor Mullerach, que, curiosament, li va fer una oferta just per a l’import de la lletra del crèdit.

L’any 1944 es va constituir a Reus el Gremi d’Exportadors de Fruita Seca de la Província de Tarragona el qual va continuar l’activitat del Sindicat d’Exportadors que funcionava abans de la Guerra. Aquesta agrupació protegia els interessos dels exportadors i intentava exercir la seva influència en les altes esferes de l’Estat quan es posava en perill l’hegemonia local en l’exportació de la fruita seca. El Gremi d’Exportadors va funcionar com un organisme paral·lel a l’activitat del Sindicato de Frutos Secos i Productos Hortícolas, el sindicat vertical que dictava la legislació franquista i que tenia les competències sobre tota l’activitat productiva i social del sector.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

23

Eduard Arnal Boada

L’any 1950 morí Pepita Casas i l’empresa passà a mans dels seus tres fills: Josep M. (1916-2004), M. Carme (1917-2001) i Amèlia (1920-2003).

Al setembre del mateix any, Vda. de José Mª Carnicer formà una societat amb els germans Josep M. i Ambròs Barberà, els quals eren corredors.

La meitat de les accions eren dels germans Carnicer i l’altra meitat dels germans Barberà. La firma va agafar més empenta comercial i va poder ampliar la seva àrea d’influència. En aquests anys va exportar una mitjana de 450.000 quilos de gra (avellana i ametlla) que representaven un 3,5% del total exportat pels comerciants de Reus. L’any 1960, però, els Barberà acabarien fent suspensió de pagaments –havien acumulat moltes pèrdues en diverses operacions successives– i la societat tornà a ser únicament dels tres germans Carnicer.

Un altre element clau per entendre la situació del comerç de l’avellana, durant els primers anys de la dictadura, fou la intervenció de preus de l’ametlla i l’avellana, la qual s’instaurà l’any 1948 i que estigué vigent durant set anys. Aquesta va perjudicar greument els productors del Camp de Tarragona. Era la Comisión para el Comercio de la Almendra y la Avellana qui fixava els preus màxims de vendes dels agricultors i va dictar les normes per a controlar les existències de fruits secs a través del Sindicato Nacional, la Comisaría de Abastecimientos y Transportes, la Comisaría de Recursos i la Junta Distribuidora (Anguera, 2003/2).

L’Estat va fixar els preus mínims i va assignar unes quotes als exportadors els quals es limitaren a fer de simples intermediaris entre el productor i el comerç exterior, de manera que s’eliminava el risc financer. Els preus que es pagaven als pagesos eren molt inferiors als que cobraven els exportadors, els quals mai no havien tingut un marge de benefici tan elevat i segur. L’Estat va optar per impulsar les exportacions i rebaixar el preu que cobrava el pagès fet que demostra el tracte de favor que per part de l’Administració van rebre els comerciants. En el balanç de la Cambra de Comerç de 1952 s’afirma, pel que fa a la fruita seca, que si bé no s’ha assolit el volum d’exportació anterior a la Guerra Civil, si que s’observa una recuperació lenta (Duch, 1986).

Dels 21 exportadors censats durant els anys 50, Cochs, Sabaté, Llopis i Alimbau eren els que feien les exportacions més importants. El 70% de l’avellana exportada es destinava a França, Alemanya i Suïssa. Aquest darrer 24

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

país ha estat sempre un dels destins principals de les exportacions de fruita seca de Reus. Des de Tarragona dos vaixells de reduït tonatge de l’empresa Condeminas S.A. feien el recorregut setmanal Tarragona-Marsella-Gènova i van transportar, durant molts anys, bona part de les exportacions espanyoles d’avellana. El principal comprador, la firma Hochstrasser, de Suïssa, la rebia pel port de Gènova des d’on les distribuïa. Per tren també es distribuïen avellanes cap a altres zones de la península. La mitjana anual d’avellanes exportades en el quinquenni 1948-52 fou de 5.123 tones (Pijoan, 2000).

La intervenció va repercutir en la disminució de la producció i l’ocultació de les collites per part dels pagesos els quals ja no cobrien les despeses de producció. Concretament el preu de taxa es fixà l’any 1948 en 10,75 pessetes quan abans del decret era de 13,80 pessetes (Anguera, 2003/2).

Aquest fet provocà el desconcert entre els 2000 productors del Camp de Tarragona afectats pel monoconreu de l’avellaner i molts d’ells optaren per altres conreus no intervinguts.

La manca d’ingressos de la gent del Camp va repercutir en el comerç detallista de Reus. Els botiguers van activar mecanismes molt variats: des de campanyes de recollides de firmes entre els establiments comercials demanant la llibertat de comerç de l’avellana –la qual cosa s’aconseguí a partir de 1956– fins la visita al cardenal Arriba y Castro, per demanar la intercessió amb el cap de l’Estat. El cardenal de Tarragona informà que n’havia parlat amb l’esposa del dictador i el fet fou que pocs dies després es publicà el decret de liberalització del comerç de l’avellana (Anguera, 2003/2). A partir de 1953, les cooperatives s’introdueixen lentament en la comercialització de l’avellana. Aquests organismes exportaven a través de Unió Agraria, en qualitat de cooperativa de primer grau. Fins l’any 1967 la cooperativa de la Selva no seria autoritzada com unitat exportadora (Soronellas, 2005).

A finals dels anys 50, el magatem de “Vda. de José Mª Carnicer” es va traslladar al passeig Mata. Els magatzems de la major part de corredors i exportadors es traslladaren també a zones allunyades dels espais residencials i dels carrers més cèntrics de Reus. La major part se situaren al nord-oest de la ciutat, a la zona compresa entre el passeig Sunyer, el carrer Prat de la Riba, el passeig Mata, el carrer Ample i el del General Moragues.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

25

Eduard Arnal Boada

L’any 1963, al magatzem del Passeig Mata, hi va haver un accident laboral en el qual va morir una treballadora en caure per un cassal. Aquest fet és descrit per Josep M. Carnicer Casas com el més inquietant dels que va viure l’empresa. El fiscal del jutjat de Reus el va qualificar d’accident laboral, però el fiscal en cap de Tarragona va considerar que era homicidi per imprudència i Josep M. Carnicer Casas fou condemnat a dos anys de presó. Gràcies a l’indult que Franco va donar en ser elegit el nou Papa Pau VI els condemnats fins a dos anys i un dia o aquells a qui el fiscal els hi demanava aquesta pena, no van haver de seure al banc dels acusats.

Durant els anys 60 era important per als exportadors mantenir en secret les operacions comercials per tal d’evitar el ball de preus que podia suposar la seva divulgació. La discreció, en un moment en el que els mecanismes de comunicació eren encara molt precaris, podia portar a l’exportador a fer desplaçaments a l’estranger. Josep M. Carnicer Casas explicava:

“Quan no es podia parlar per telèfon amb els països de l’Est, no hi havia línia, el tèlex encara no funcionava i com que les operacions que es feien eren importants, entre 50 i 100 tonelades... calia prendre mesures per evitar qualsevol filtració... m’enviaven un telegrama i em deien: truca’m.

Jo ja sabia què volia dir, agafava el tren i me n’anava a dormir a Perpinyà.

Des d’allí trucava i pactàvem el preu secretament...” (Soronellas, Martí i Martorell, 2003: 37)

Als darrers anys de la dècada dels cinquanta, amb la liberalització del preu, tornà a augmentar la producció d’avellanes. Les xifres de superfície de conreu i de producció es van mantenir força invariables des d’aquesta dècada fins la dels seixanta. Durant aquests anys, es va intensificar l’extracció de les aigües del subsòl per mitjà de pous i es construïren basses per emmagatzemar aigua. En l’estudi realitzat l’any 1963 per Fontana Tarrats consta que la província de Tarragona ocupava el cinquè lloc entre totes les d’Espanya tenint en compte el nombre de pous (Soronellas, Martí i Martorell, 2003).

El 90% d’aquests es corresponen a les terres d’avellaners del Camp de Tarragona, la qual cosa mostra el grau d’inversió que es realitzà per convertir les terres en regadius i així intensificar l’agricultura.

Tot i això, ja a la dècada dels 60, la competència internacional va començar a posar en evidència la fragilitat de les estructures de producció i 26

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

comercialització pròpies, produint una gran inestabilitat en la renda dels pagesos. La collita i els excedents d’avellana turca foren, i encara són, els elements claus en la fixació dels preus internacionals de l’avellana. També, en aquest període, es va produir el tancament de dues de les firmes exportadores més importants de la fruita seca, la casa Alimbau i la casa Vilella, ambdues creades en el segle XIX; aquest fet féu entreveure que el comerç tradicional d’exportació començava a trontollar.

Tot i això, durant les dècades dels seixanta i setanta, el mercat internacional va experimentar una evolució favorable, amb importants increments en el consum i en els preus. Aquesta evolució fou impulsada bàsicament pels seus usos industrials, en especial aquells associats al cacau. A Reus es realitzava l’any 1972 l’exportació del 90% de l’avellana produïda a Espanya. El volum d’exportació fou de 555.053 kg en closca i 3.325.608 kg en gra. Les empreses reusenques Grexaval i Nutexport figuraven a la taula espanyola d’exportació amb més de 600 i 450 milions de pessetes (Pijoan, 2000).

El Ministeri de Comerç, l’any 1967, va establir una nova ordenació comercial sobre l’exportació. L’objectiu del canvi de normativa, tenia la finalitat de millorar el volum de les exportacions i aconseguir, en conseqüència, més divises. El preàmbul d’aquesta nova ordenació deia: “La debilidad económica y financiera de gran número de empresas exportadoras, la escasa dimensión de otras y las operaciones ocasionales sin continuidad, constituyen aspectos negativos de la exportación española que conviene intentar corregir, sin mengua del principio de respeto a la iniciativa privada mediante una adecuada política de ordenación comercial de los sectores exportadores.” (Pijoan, 2000: 286)

Per dur a terme aquesta “correcció” es van crear les Unitats d’Exportació.

Aquestes eren societats o associacions d’empreses integrades almenys per cinc firmes exportadores de més d’una zona de l’Estat. Calia disposar d’una marca comercial, tenir magatzem, maquinària i organització adequades o haver fet una exportació mínima anual de 25 milions de pessetes.

A Reus, a finals dels anys 60, es van crear les següents unitats d’exportació: Almellanas SA, Borges SA, Grexaval SA, Nutexport SA, Orexport SA, Realmo SA, Unió Agrària Coop. i MAYRA SA, suposant la desapaButlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

27

Eduard Arnal Boada

rició de moltes empreses reusenques d’exportació que havien existit des del segle XIX. Aquestes noves empreses tenien molts avantatges fiscals i financers: un 6% de desgravació fiscal a totes les exportacions realitzades, cobertura de risc comercial fins el 95% mitjançant l’assegurança a l’exportació o crèdits sobre l’exportació. La facilitat per aconseguir crèdits fou molt ben acceptada pel sector exportador de fruits secs que sempre havia necessitat finançament bancari (les empreses podien disposar d’un límit de crèdit, calculat sobre el 30% del total exportat l’any anterior)2. Les unitats van comptar amb crèdits oficials i beneficis fiscals; tot i això, la dispersió geogràfica, la varietat de maneres de treballar i un excés d’inversió en infraestructures van fer malfuncionar el sistema.

Vda. de José Mª Carnicer es va associar amb altres empreses de Màlaga, Almeria, Inca (Mallorca), Reus i Alacant. De les inicials d’aquestes ciutats ve l’acrònim de MAYRA. Josep M. Carnicer Casas, l’any 1973, va renunciar al càrrec de gerent de “Vda. de José Mª Carnicer” i es va associar l’empresa a MAYRA SA a on exercí el mateix càrrec.

La nova societat va comprar, l’any 1974, un solar a Reus a la carretera d’Alcolea3 i, fent ús de les diverses subvencions que va rebre, es va construir un gran magatzem mecanitzat. Des d’aquest emplaçament l’activitat es modernitzà. Els exportadors van treballar per aportar el màxim de valor afegit al producte. Es van començar a fer productes elaborats o semielaborats en diferents formats: farinetes, làmines, repelats, cremes... MAYRA va ser la primera empresa espanyola que va exportar elaborats d’avellana i ametlla. El volum d’exportacions en els primers anys de funcionament va ser important. Alguns mesos, es van arribar a exportar fins a sis conteni2 Aquests crèdits, d’un any, a un tipus d’interès molt favorable, van comportar que moltes empreses els invertissin en actius immobilitzats en comptes de destinar-los a la compra de noves existències. Les cases comercials competien, ja no pel prestigi de ser els primers, sinó per aconseguir un límit de crèdit oficial que els permetés renovar sense rebaixa el que tenien concedit de l’any anterior i que havia estat indegudament invertit. Per aconseguir la renovació dels crèdits es van malbaratar molts diners, es feien vendes a baix preu per no perdre clients adeptes ni minvar vendes amb la conseqüent disminució del límit de crèdit oficial. Només es van beneficiar d’aquests ajuts les empreses que tenien una disciplinada administració.

3 Durant la dècada dels 70, i a mesura que Reus anava creixent i augmentava el nombre d’habitants, els magatzems d’aquestes noves empreses (unitats d’exportació) van canviar d’ubicació. La progressiva mecanització de les instal·lacions i la millora dels mitjans de transport de les mercaderies va deixar obsolets els magatzems ubicats a l’interior de la trama urbana reusenca i es van desplaçar als nous polígons industrials situats al voltant de la carretera d’Alcolea.

28

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

dors de 24 tones d’avellanes i ametlles. En el magatzem hi treballaven 19 persones: cinc estaven al despatx portant la comptabilitat i la correspondència, quatre homes al magatzem i deu dones fent la feina de triatge.

A finals dels anys 70 sorgiren problemes a l’empresa MAYRA. Josep M. Carnicer Casas els descriguí de la següent forma: “Aqueixa operació última que va fer el govern de fer ajuntar tots els ex-

portadors d’Espanya, va ser la ruïna de tots els exportadors [...]. La idea potser si que era bona... però s’ha de conèixer també la idiosincràsia dels exportadors. Perquè la idiosincràsia d’un de baix a Andalusia, d’un d’Alacant i d’un d’aquí a Reus o de Mallorca és molt diferent. També, els exportadors es van dedicar més que res a fer edificis, a posar maquinàries i només amb els quartos que els va deixar el govern, [...] se’ls van gastar tots fent magatzems i coses d’aquestes. Un grup havia de ser una cosa homogènia, que tots tinguéssim el mateix pensament. Manejàvem un foteral de diners, i després el problema era a torna’ls, perquè no sabies com els havies de tornar. I llavors, quan faltaven dos o tres mesos pe acabar l’any, es venien les ametlles perquè s’havien de fer els costos. Es venia de qualsevol manera. Allò va ser la ruïna dels exportadors, van caure en un parany... Es va acabar perquè es van acabar els quartos. Tothom va plegar i ja està. Nosaltres no vam fer suspensió de pagaments però vam perdre tots els calers que hi havíem posat.” (citat a: Soronellas, Martí i Martorell, 2003: 41)

Les cooperatives van començar a esdevenir els principals organismes exportadors i el model de comercialització a partir d’exportadors privats no es va poder mantenir gaires anys més. MAYRA SA, l’any 1983, va ser traspassada a Almendrera Catalana de la Granadella. La major part de les empreses exportadores de Reus van tancar o van fer fallida durant els anys 80.

5. Conclusions

Després de la crisi de la fil·loxera, Reus reduí dràsticament la comercialització de vi i aiguardent per centrar-se, principalment, en l’exportació de l’avellana, la qual va estar en mans de comerciants privats durant bona part del segle XX. La història de les tres generacions de la família Carnicer Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

29

Eduard Arnal Boada

que es dedicaren a aquest negoci, doncs, permet resseguir la trajectòria del comerç de l’avellana a Reus i comprendre com es configuraren les relacions entre el camp i la ciutat. A la vegada, serveix per entendre com els fets que ocorregueren a nivell nacional i internacional (la neutralitat espanyola durant la Primera Guerra Mundial, el crack del 29, la dictadura autàrquica...) determinaren el funcionament d’una societat i una economia centrada en aquest producte.

Els Carnicer són un exemple més de les nombroses empreses que es dedicaren a l’exportació de l’avellana mentre aquesta es comercialitzava de forma poc elaborada, els mercats eren principalment d’abast regional i les cooperatives no s’havien introduït de ple en l’exportació. Avui en dia, les grans agroindústries del sector es basen en la comercialització de productes molt elaborats que requereixen d’una gran infraestructura i tant sols unes poques empreses tenen poder per competir en l’actual mercat global.

30

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

Bibliografia

4

Amat, O. (1997) Estudi socioeconòmic de les cooperatives a Catalunya. Barcelona. Generalitat de Catalunya.

Amorós, X. (1997) Històries de la Plaça de Prim. Barcelona. Empúries.

Anguera i Ortiga, O. (1990) El preu de l’avellana al mercat de Reus (1972-1982). Reus. Llotja de Reus.

Anguera, P. (1982) Economia i Societat al Baix Camp a mitjans segle XIX. Tarragona. Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona.

Anguera, P. (ed.) (2000) El pantà de Riudecanyes: Documents per a la seva historia. Reus. Centre de Lectura.

Anguera, P. (dir.) (2003/1) Història general de Reus. Volum 3. Reus. Ajuntament de Reus i Enciclopèdia Catalana.

Anguera, P. (dir.) (2003/2) Història general de Reus. Volum 4. Reus. Ajuntament de Reus i Enciclopèdia Catalana.

Arauzo Carod, J.M. (1998) L’expansió urbana de Reus. Creixement i canvis socioeconòmics al segle XVIII. Reus. Associació d’Esudis Reusencs 1998.

Arnal, J. (2010). Una casa, una historia. Patrimoni arquitectònic i humà d’una casa de la Selva del Camp. Barcelona. Departament d’Innovació, Universitats i Empresa.

Arnavat, A. (1987) L’impacte de la primera guerra mundial sobre l’economia reusenca (1914-1923). Reus. Cambra de comerç i indústria de Reus.

Barciela, C. (2003) Autarquía y mercado negro. El fracaso económico del primer franquismo, 1939-1959. Barcelona. Crítica.

Bertran i Cuders, J. (1998) Reus i el Baix Camp durant la Dictadura de Primo de Rivera. Tarragona. Universitat Rovira i Virgili.

Cabana, F. (1990) Història econòmica de la Catalunya contemporània. Barcelona. Enciclopèdia Catalana.

4 Per indagar en l’activitat exportadora de la família Carnicer m’he basat en les notes de Josep M. Carnicer Casas, germà de la meva àvia materna, en les quals explica alguns aspectes de la seva carrera professional com a exportador. Així mateix, també m’he basat en fonts orals; els records i anècdotes que encara perviuen en la meva família han estat de molta utilitat per bastir amb coherència aquest estudi. És interessant assenyalar les dues obres sobre els comerciants d’avellana de Joan Pijoan publicades per la Cambra de Comerç de Reus. En elles l’autor fa un extens treball recopilatori que ha estat fonamental per a comprendre de forma exhaustiva el paper dels exportadors i per a conèixer la complexa trama comercial que es va organitzar al voltant d’aquesta activitat. També cal destacar els llibres de Montserrat Soronellas els quals donen una visió antropològica del tema i, especialment Aquí es ve a triar! (2003), en el qual apareixen fragments d’una entrevista que l’autora feu a Josep M. Carnicer Casas.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

31

Eduard Arnal Boada

Calleja Xifré, C.; Vila Abelló, J. (1967) La economia de la ciudad de Reus y del Campo de Tarragona. Barcelona. Cámara de Comercio e Indústria de Reus.

Cardó i Soler, J. (1983) L’evolució dels conreus al Camp de Tarragona a partir del s.XVIII. Valls. Institut d’Estudis Vallencs.

Delgado, J.M. (et alt.) (1986) El comerç entre Catalunya i Amèrica, segles XVIII i XIX. Barcelona. Editorial l’Avenç.

Diversos autors. (1988) Memòria 1886-1986: Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus. Reus. Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Reus.

Diversos autors (Mas Bové). (1981) Recull de dades bàsiques sobre la producció i el mercat de l’avellana. Tarragona. Diputació de Tarragona (Fira de l’avellana de Riudoms).

Duch, M. (1986) Reus sota el primer franquisme. Reus. Centre de Lectura.

Duch,M. (1989) Reus i el Baix Camp durant la II República. Reus. Centre de Lectura.

Ferran, M.; Gort, E.; Palomar, S.; Toldrà, M. (2007) Reus, port de mar: de l’establiment del mercat al projecte del canal. Reus. Arxiu Municipal de Reus.

Figueras, A. (1998) “De la vinya a l’avellaner. Crisi i transformacions a l’agricultura”. A: Arnavat, A. (dir.) (1998) Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Reus. Ajuntament de Reus i Fundació la Caixa.

Giralt, E. (dir.) (2006) Història agrària dels Països Catalans. Vol:3. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

Lleonart, P. (1994) El Baix Camp, escenaris socio-econòmicsa l’horitzó de l’any 2000. Barcelona. Cambra oficial de Comerç i Indústria de Reus.

Morell i Torredemè, J. (1994) Demografia de Reus i la seva àrea de mercat a l’època moderna. Tarragona. Diputació de Tarragona.

Pie i Faidella, J. (1984) Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Pijoan i Jaqués, J. (2000) Història i present de l’exportació de fruita seca a Reus. Reus. Cambra de comerç, indústria i navegació.

Pijoan i Jaqués, J. (2002) Comerciants de fruita seca de la província de Tarragona a la segona meitat del segle XX. Reus. Cambra de comerç, indústria i navegació.

32

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Els exportadors d’avellana: el cas dels Carnicer

Recasens i Rovira, M. (1992) La Selva del Camp en el segle XVIII (Població, societat i economia). Reus. Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies.

Segarra i Blasco, A. (1988) L’economia de Reus al segle XVIII: El comerç de l’aiguardent. Reus. Centre de Lectura de Reus.

Soronellas, M. (2005) Cooperació agrària a la Selva del Camp, 1900-2000.

Tarragona. Edicions El Mèdol.

Soronellas, M. (2006) Pagesos en un món de canvis. Família i associacions agràries. Tarragona. Publicacions URV. Soronellas, M.; Martí, T.; Martorell, X. (2003) Aquí es ve a triar! Els magatzems de fruita seca de Reus i el treball de les dones. Reus. Publicacions de l’Arxiu Municipal de Reus.

Tasias Valls, J. (1975) El avellano en la provincia de Tarragona. Tarragona.

Diputación Provincial de Tarragona.

Vilar, P. (1986) Catalunya dins l’Espanya moderna. Barcelona. Edicions 62.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

33

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana Marta Brú Virgili

CODEX- Arqueologia i Patrimoni mbru@hotmail.es

Resum Els resultats arqueològics obtinguts del jaciment del Barranc de Sales (la Selva del Camp, Baix Camp) ens determinen una ocupació de l’espai des d’època tardorepublicana fins entrada l’època visigòtica. Si bé, inicialment, la funcionalitat de l’espai estava relacionada amb l’explotació agrària de la zona, és a partir de l’època altimperial quan s’instal·la una figlina i es perd, d’aquesta manera, el caràcter agrícola inicial. Aquesta activitat manufacturera es mantindrà fins que, a partir de finals del segle III dC, s’inicia el progressiu abandonament de les estructures de la terrisseria, fet que contrasta amb la proliferació, en l’espai adjacent al centre de producció ceràmic, d’una necròpolis d’inhumació. Finalment, l’activitat funerària de l’espai perdurarà fins l’època visigòtica quan l’espai recupera el seu caràcter agrari inicial.

Paraules clau Establiment rural, figlina, necròpolis, època tardorepublicana, època visigòtica Abstract The archaeological results obtained from the Barranc de Sales site (la Selva del Camp, Baix Camp) have identified a rural settlement from the Late Republican to the Visigoth periods. Although, at the beginning, the place had a rural function related to the agricultural exploitation of the area, during the Early Empire a figlina was established, making it lose its initial agricultural function. The place kept that manufacturing function until the late 3rd century AD, when the structures of the ceramic workshop were progressively abandoned and, next to the old structures, a necropolis of inhumation was established. Finally, the burial site lasted until the Visigoth period, when the grounds recovered their initial agricultural function.

Keywords Rural settlement, figlina, necropolis, Late Republican Period, Visigoth Period.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, 35–61 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Marta Brú Virgili

1. Introducció

L’excavació i posterior estudi dels resultats obtinguts dels treballs arqueològics realitzats en un jaciment permet, en tot els casos i sens cap mena de dubte, ampliar el nostre coneixement sobre les activitats econòmiques, polítiques, socials i religioses del territori en què se situa al llarg de la història.

En el cas que ens ocupa, els resultats obtinguts de l’excavació del jaciment del Barranc de Sales permet ampliar els coneixements relacionats amb un espai concret de l’ager tarraconensis, de tal manera que el seu estudi ens ajuda a entendre el paisatge rural d’un ampli període històric comprés entre l’època tardorepublicana i l’època visigòtica1.

Generalment, les motivacions que impliquen una intervenció arqueològica a les nostres contrades deriven de les necessitats urbanístiques del territori. El cas de l’excavació del jaciment del Barranc de Sales no n’és pas una excepció. D’aquesta manera, la intervenció arqueològica en aquest jaciment va néixer de la necessitat de construir noves naus industrials en els terrenys del polígon industrial Mil·leni, situat a l’est del nucli urbà de la Selva del Camp, dins l’anomenat Pla Parcial Sector Industrial Xalamec .

Els treballs van iniciar-se l’any 2004 amb una primera delimitació arqueològica de les parcel·les on es projectava la nova urbanització. En l’esmentada delimitació es va evidenciar l’existència de restes arqueològiques enterrades en el subsòl i s’hi establí una àrea protegida, d’un espai d’aproximadament 1800m², en la qual es va documentar l’existència de murs d’opus caementicium, reutilitzats com a marge de pagès i també les restes d’un forn de cambra circular.

L’ampliació de la delimitació arqueològica realitzada l’any 2005, va establir com a àrea positiva -és a dir, l’àrea amb presència de restes arqueològiques enterrades en el subsòl- fins a un total d’aproximadament 8000m², dels quals posteriorment se’n van excavar uns 6900m².2 1 Els resultats obtinguts de l’excavació d’aquest jaciment es van presentar en una exposició realitzada l’any 2006 a la Selva del Camp amb el nom de “La indústria a la Selva d’època Romana, segles IIIVI ec. L’excavació arqueològica de la vil·la del Barranc de Sales” i en el Simposi Internacional “L’ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i historia.”, realitzat a finals de l’any 2010 les actes del qual van ser publicades l’any 2013 (Brú, 2013).

2 Els treballs de l’any 2004 van ser realitzats per A. Ollé, J. Vallverdú i A. Manyanós i els dels anys 2005 i 2006 van ser executats per l’empresa CODEX i dirigits per Marta Brú Virgili.

36

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

Gràcies a la voluntat de l’Ajuntament local de preservar part dels elements documentats, es va promoure una modificació en la parcel·lació del polígon industrial que va derivar en la no- afectació de part de les restes arqueològiques documentades, les quals romanen in situ. Aquest canvi en la parcel·lació va permetre la conservació dels elements més emblemàtics del jaciment, però al mateix temps va implicar el no-exhauriment de l’estratigrafia arqueològica en gran part de l’espai. Aquest fet ha dificultat l’establiment de cronologies i la interpretació funcional d’alguns dels àmbits i obliga a presentar uns resultats que són, necessàriament, preliminars i que haurien de ser contrastats en futures intervencions.

2. El Jaciment del Barranc de Sales

En tractar-se d’una intervenció preventiva motivada per les transformacions urbanístiques, l’àrea a excavar estava limitada per la parcel·lació urbanística. És a dir, es va intervenir en un espai de dimensions inferiors a l’extensió real del jaciment i, com ja hem comentat, en part de l’espai intervingut no es va produir l’exhauriment estratigràfic.

Tot i així, ja des del principi, es va observar que el jaciment presentava dos espais funcionalment diferenciats: una figlina (centre terrisser) que ocupava uns 3600m² i una necròpolis d’inhumació. Dues realitats que s’interrelacionen tant en espai com a nivell cronològic.

A més, l’estudi posterior va permetre determinar l’existència d’altres elements que, com veurem, difereixen de la figlina i de la necròpolis tant en l’àmbit funcional com en el cronològic. És per aquest motiu que en els següents apartats ens centrarem, primer de tot, en la descripció de les estructures estrictament relacionades amb el centre de producció ceràmic; en segon lloc, farem èmfasi en les característiques pròpies de la necròpolis, i finalitzarem amb la contextualització d’aquestes dues realitats dins de l’evolució espaciotemporal de la totalitat de les restes exhumades.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

37

Marta Brú Virgili

Figura 1: Planta general del jaciment. (Arxiu CODEX)

38

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

2.1. La figlina

Les estructures relacionades amb el centre terrisser ocupen una superfície de com a mínim 3600m². Per tant, ens trobem davant d’una figlina de certa entitat que necessitava d’una sèrie de recursos naturals i estructures per al seu funcionament.

Per una banda, l’espai on s’ubicava havia de tenir unes característiques geogràfiques que permetessin l’obtenció de les matèries primeres necessàries com són el combustible, l’aigua, l’argila i els desgreixants i, per altra banda, era igualment necessària la proximitat a les principals vies de comunicació a través de les quals es distribuïen els productes manufacturats.

Dins d’aquestes premisses, la situació al peu de les Muntanyes de Prades, dins de la conca hidrogràfica de la riera de la Selva del Camp i en un sòl de matriu llimoargilosa de color vermellós (Daza i Àlvarez, 2010), ofereixen un paisatge perfecte per a l’obtenció dels recursos naturals.

Tanmateix, la situació a tocar a un dels cardi (vies orientades de nord a sud) de la trama centuriada III, oferia un ràpid accés als diferents establiments rurals existents a l’àrea contigua. A més, l’aproximava tant a la via de Italia in Hispanias com a la via natural de trànsit definida pel peu de mont, a la zona de contacte entre la plana i l’inici de les primeres elevacions de la serralada, com ja consta des d’època ibèrica i es conserva fossilitzada en el camí d’Alcover a la Selva del Camp (Palet i Orengo, 2010).

Per altra banda, l’establiment d’un centre terrisser implicava la creació d’uns espais imprescindibles per dur a terme l’activitat productiva: àrees d’obtenció de matèria primera (argila, aigua i combustible), àrea per al tractament de l’argila (decantació i emmagatzematge), àrea de modelatge (tallers i torns), àrea d’assecatge, àrea de producció (forns i zones de treball), abocadors i àrees d’emmagatzematge del producte acabat abans de la seva distribució (Díaz, 2008). De tots aquests espais, la intervenció realitzada va permetre documentar elements tan essencials com són els dipòsits de decantació, la pastera, les basses d’emmagatzematge, dipòsits varis, una possible zona de tallers i els forns ceràmics.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

39

Marta Brú Virgili

2.1.1. Àrea d’extracció de les matèries primeres En relació a l’obtenció de combustible, tot i que la desforestació antròpica ha modificat el paisatge natural des d’època antiga, l’espai geogràfic en què se situa el jaciment correspon a una zona que en època romana devia estar proveïda d’una extensa massa forestal constituïda per boscos mediterranis d’alzines i garrigues (Cabrelles i Gebellí, 2011) juntament amb rouredes i boscos de ribera, formats per arbres com el freixe, l’om, el salze i el pollancre (Allué et al. 2010). Cal pensar, per tant, que no mancava la possibilitat d’obtenció de fusta per utilitzar no tan sols com a combustible o per a la construcció, sinó també per fabricar algunes de les eines necessàries per dur a terme, per exemple, el modelatge de les peces.

Per altra banda, la proximitat de la riera de la Selva del Camp així com l’abundància de corrents freàtics en el subsòl facilitaven l’accés a l’aigua dolça. Si bé no podem determinar amb exactitud d’on provenia l’abastiment d’aigua de la nostra terrisseria, val la pena fer referència a la localització, durant el procés d’excavació, d’una mina d’aigua subterrània d’època contemporània (element XXXIII, fig. 1), que recollia aigua d’un dels aqüífers existents a la vessant de les muntanyes. Per tant, podem suposar que en època romana també es podia haver produït la seva explotació a través de la perforació de pous i/o la construcció de canalitzacions per a la distribució de l’aigua.

Finalment, els darrers recursos imprescindibles serien l’argila i els desgreixants. Tot i que en la present intervenció no es va poder constatar amb seguretat la zona d’extracció d’argila, cal pensar que es situaria propera a l’establiment manufacturer o que era utilitzat el mateix sòl on s’assentava.

I, en relació a l’obtenció de desgreixants, aquests podrien procedir del llit de la riera o formar part de la mateixa argila utilitzada.

En aquest sentit, considerem la possibilitat que els retalls documentats durant el procés d’excavació (elements XXI i XXII, fig.1) fossin utilitzats inicialment com a argileres.

40

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

2.1.2. Dipòsits de decantació Clarament utilitzats per a la decantació i depuració de l’argila són 3 dipòsits de planta quadrangular identificats com a elements V i VI i VII (fig.

1). Si bé tan sols es va exhaurir l’estratigrafia de l’estructura V3, tècnicament els tres dipòsits semblen presentar característiques molt semblants. La seva construcció es realitza amb l’excavació d’un retall antròpic de planta quadrangular al substrat geològic i la construcció, per mitjà de tegulae en posició horitzontal i vertical, de la solera i els límits de les estructures.

A falta de l’excavació dels elements VI i VII, els dipòsits semblen disposar-se formant un esglaonat que permetria la decantació de l’argila des de l’estructura V a la VI i, d’aquesta, a l’estructura VII per tal de depurar-la i refinar-la.

Aquest tipus de dipòsits de decantació han estat extensament documentats en altres terrisseries de la zona tot i que les mesures i les característiques tècniques poden diferir. Podem citar, com a exemples, les basses de decantació de la bòbila del Vila-sec a Alcover (Roig, 2013), la documentada al jaciment del Mas d’en Corts a Reus (Cabrelles i Gebellí, 2011) i la terrisseria de la Plaça de la Font de Tarragona la qual encara conservava una capa d’argila verdosa que en denotava la funcionalitat (López i Piñol, 2008).

Figura 2: Detall del dipòsit de decantació V on s'observa la tècnica constructiva emprada. (Arxiu CODEX) 3 El dipòsit V presenta 5,5 m x 4 m de costat amb una profunditat màxima conservada d’uns 35 cm.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

41

Marta Brú Virgili

2.1.3. Pastera La pastera és l’espai destinat a pastar i barrejar l’argila amb els desgreixants per tal de preparar-la per al seu posterior modelatge (element XVIII, fig.1). La del jaciment que ens ocupa consisteix en una estructura de planta circular d’entre 6 m i 6,5 m de diàmetre i una profunditat conservada de 35 cm. Per a la construcció d’aquest element es va excavar un retall de planta circular al substrat geològic al qual se li recolzà una pavimentació impermeable d’opus signinum sobre un rudus format per còdols parcialment lligats amb morter de calç.

Les pasteres són un element habitual i necessari en totes les terrisseries però les seves dimensions i característiques tècniques poden diferir enormement, tot i que sovint presenten planta circular. A tall d’exemple, podem esmentar la pastera documentada a la bòbila del Vila-sec (Alcover) la qual presenta planta circular i està construïda amb bipedales i altres fragments de material constructiu lligats amb argila (Roig, 2013).

2.1.4. Basses d’emmagatzematge En el jaciment del Barranc de Sales s’han documentat dues grans basses d’emmagatzematge de líquids (elements XIV i XV, fig. 1).

Per a la construcció de l’element XIV es va realitzar un potent rebaix del substrat geològic de planta quadrangular. Per delimitar la bassa es construïren quatre murs d’opus caementicium i es revestí l’interior de l’estructura amb una combinació de revestiments de cendres i d’opus signinum que la impermeabilitzen.

Les dimensions i capacitat d’aquesta estructura4 ens indiquen que es tractaria d’una bassa d’emmagatzematge d’aigua, producte imprescindible en el procés productiu d’una bòbila.

Tot i que desconeixem el sistema de conducció del líquid cap al seu interior5, tenim constància de la canalització a través de la qual s’extreia el líquid emmagatzemat (element XVI, fig.1).6 4 La bassa presenta 16,05 m x 11,55 m de costats i una profunditat de 1,5 m. La capacitat era d’aproximadament 280 m³.

5 Aquesta estructura tan sols ha estat excavada de forma parcial per mitjà de sondeigs.

6 Canalització formada per murs d’opus caementicium amb inclinació en sentit W-E.

42

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

Figura 3: Detall de l'angle est de la bassa XIV. (Arxiu CODEX)

Si bé aquesta bassa està clarament relacionada amb la terrisseria, les seva gran capacitat d’emmagatzematge podria denotar una funcionalitat més enllà de l’abastiment d’aigua a la figlina. Aquestes finalitats serien diverses i podrien estar relacionades amb activitats domèstiques i/o agrícoles de la zona propera al centre manufacturer.

En aquest sentit es coneix una bassa de característiques similars però de menors dimensions a la vil·la de Paret Delgada (la Selva del Camp), tot i que també s’apunta una funcionalitat conjunta amb una hipotètica instal·lació termal (Ollé i Vallverdú, 2000).

L’element XV correspon a una bassa la capacitat de la qual és exactament una quarta part de l’element anterior descrit7.

Igual com a la bassa XIV, l’estructura XV està delimitada per murs d’opus caementicium revestits, junt amb la solera, per una combinació de revestiments hidràulics que la impermeabilitzen.

El tret diferencial d’aquesta estructura és la presència de tres escales que permeten l’accés a l’interior de la bassa pels angles NE, SW i SE. 7 Les dimensions de la bassa XV són de 8,9 m de longitud i 5,54 m d’amplada, i l’alçada màxima conservada dels murs és de 1,43 m. Per tant, la capacitat de la bassa era d’aproximadament 70 m³.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

43

Marta Brú Virgili

Com en la resta d’estructura, les escales també són d’opus caementicium i presenten els mateixos revestiments hidràulics que els de les parets. Aquest fet indica una coetaneïtat entre tots els elements que conformen l’element estructural.

En l’angle on no es documenta escala, l’angle NW, s’hi observa la típica mitja canya tant en l’angle format pels murs perimetrals com en la connexió d’aquests murs amb la solera de l’estructura. Aquest fet ens indica que l’absència d’aquest element i la seva substitució per la mitja canya és intencionada i correspon al projecte original de l’estructura.

Aquesta diferència estructural de l’angle NW respecte els altres sembla estar relacionada amb la presència d’una canalització formada per tegulae disposades planes i lleugerament superposades entre elles (element XVII, fig.1) que presenten inclinació en sentit NW-SE en direcció a aquest angle.

Sembla, per tant, que les dues basses estarien connectades entre sí per mitjà d’aquesta canalització i de la descrita anteriorment en relació a la bassa XIV (elements XVI i XVII, fig.1). L’esmentada connexió possibilitaria el traspàs del líquid contingut des de la bassa de majors dimensions a la bassa menor.

Figura 4: Fotografia de la bassa XV. (Arxiu CODEX)

44

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

Si en aquest fet se li suma l’existència d’escales, la presència d’una concavitat circular a la solera destinada a la neteja i recollida del solatge acumulat, la total impermeabilització i l’absència de desguàs, ens fa pensar en una utilització més enllà del simple emmagatzematge d’aigua. Proposem una utilització, potser tan sols de forma puntual, per al refinament de l’argila a gran escala la qual era recollida per mitjà de les escales que facilitaven l’accés i la neteja de l’interior de l’estructura.

Existeix, com a exemple, una estructura de característiques molt similars al Parc Arqueològic de Guissona. L’estructura té planta rectangular (9,35 m x 6,30 m i una profunditat d’1,15 m); presenta revestiment hidràulic, dues escales d’accés als angles SE i SW construïdes amb carreus i un forat de desguàs. Tot i les semblances constructives, la funcionalitat difereix ja que l’estructura de Iesso correspon a una natatio que està estretament relacionada amb les termes públiques excavades (Guitart et al. 2009).

2.1.5. Dipòsits A part d’aquestes dues grans estructures d’emmagatzematge s’han documentat també sis petits dipòsits destinats a l’emmagatzematge d’aigua o d’argila ja depurada.

A tocar del límit NW de l’àrea excavada, es documenta una estructura d’opus caementicium conservada tan sols a nivell de la fonamentació (element XIX, fig.1). Aquesta estructura emmarca un petit dipòsit de planta quadrangular (element VIII, fig.1) impermeabilitzat a través d’un revestiment intern d’opus signinum i amb una concavitat deposicional central.

A l’est d’aquest conjunt estructural es documenta un segon dipòsit (XI) de planta rectangular i reduïdes dimensions8. Aquest element no presenta cap estructura d’obra que el delimiti, de manera que s’impermeabilitza el retall antròpic aplicant una fina capa de morter de calç a la qual s’hi adossa un doble revestiment d’opus signinum. També aquest dipòsit presenta la característica concavitat deposicional.

8 Aquesta estructura presenta 1,47 m x 0,80 m de costat i una potència conservada de 45 cm.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

45

Marta Brú Virgili

A tocar del límit oest de la intervenció s’observa parcialment una bateria de dos dipòsits (elements IX i X) de planta quadrangular9 i, finalment i de forma aïllada, es documenten dos dipòsits més en molt mal estat de conservació (elements XII i XIII, fig.1).

2.1.6. Zona de taller Pensem, tot i que sense dades fefaents, que el conjunt de dipòsits i restes d’estructures muràries (elements XIX i XX) documentades a tocar de la bassa XIV, podrien correspondre a una zona de tallers on es realitzarien els treballs més específics i acurats com el modelatge o la decoració de les peces ceràmiques.

No es descarta, tampoc, que formin part d’un conjunt estructural més ampli que restaria amagat més enllà dels límits de l’excavació.

2.1.7. Els forns Les successives intervencions realitzades en el jaciment des de l’any 2004 van permetre documentar en planta tres forns amb dues tipologies bàsiques: forns de cambra circular i forns de cambra quadrangular.

Durant la delimitació arqueològica de l’any 2004 es va documentar l’existència d’un forn de cambra circular d’uns 3,5 m de diàmetre i en la intervenció realitzada a partir de l’any 2005 se’n van documentar dos més de planta quadrangular. Malauradament, amb anterioritat a l’inici dels treballs arqueològics de l’any 2005, un d’aquests forns va ser quasi totalment destruït durant els rebaixos mecànics realitzats en la parcel·la contigua a l’estudiada (element I, fig. 1). El segon forn (element III, fig.1) consisteix en una estructura de planta quadrangular delimitada per murs de tovots, amb la boca orientada al SE. Les mides de la cambra de cocció són d’aproximadament 4,06 m x 4,18 m de costat.

Relacionats amb els forns I i III i amb el procés de cocció de les peces, es documenten dos petits dipòsits (elements II i IV, fig.1). Ambdós tenen planta quadrangular amb els angles arrodonits; estan delimitats per murs 9 Aquests dos elements no van ser excavats ja que quedaven parcialment amagats sota el límit de l’àrea intervinguda.

46

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

d’opus caementicium, presenten l’interior impermeabilitzat i tenen una petita concavitat circular al centre de la base.10

2.1.8. Els abocadors La localització dels abocadors és important per poder determinar quin tipus de producció es realitzava i per establir el marc cronològic en què s’emmarca l’establiment terrisser.

Malauradament, en l’excavació no es van localitzar els abocadors ceràmics, però creiem que els retalls XXI i XXII podrien haver estat, originàriament, argileres amortitzades per mitjà de progressius abocaments relacionats amb els rebuigs i la neteja dels forns localitzats11.

Tot i així, hi ha altres dades que permeten aproximar-nos a la tipologia productiva.

Per una banda, la reutilització en diversos enterraments d’elements constructius ceràmics ens indica la facilitat d’obtenció d’aquests. A més, part de les peces reutilitzades, presentaven defectes de cocció o la manca d’aquesta. Finalment, les característiques de l’argila i dels desgreixants emprats en les peces sembla coincidir amb les característiques geològiques del territori on s’assenta la figlina.

Aquests fets, sumats a la demostrada coexistència entre l’activitat funerària i productiva, ens permeten considerar que la producció bàsica de l’establiment seria la manufactura, a gran escala, de material constructiu ceràmic i, més concretament, de tegulae, imbrices, tubulis, maons amb encaixos negatius i positius, maons circulars i antefixes12.

També en aquesta direcció, ens condueix el fet que tots els enterraments en contenidor amfòric documentats en la necròpolis reutilitzen àmfores d’importació i no àmfores locals. Per tant, difícilment es deurien produir 10 El dipòsit II presenta 1,57 m x 1,87 m de costat i la potència conservada és de 90 cm; el dipòsit IV presenta 0,83 m x 0,96 m de costat i una potència conservada d’aproximadament 55 cm.

11 Aquests elements no s’ han excavat. La seva excavació podria descartar o afirmar la nostra hipòtesi.

12 S’han recuperat dues antefixes senceres dels tipus “bust femení velat amb arracades llargues” i “bust de sàtir amb nèbride lligada al coll”, i un fragment d’una tercera del tipus “palmeta de cinc lòbuls amb els extrems girats cap endins, dos dofins i fris amb triple motllura llisa”. L’estudi realitzat per Jordi López en el marc del Projecte Ager Tarraconensis, determina la més que probable producció local d’aquests elements. (López, 2010).

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

47

Marta Brú Virgili

àmfores en aquest establiment, ja que de ser així, la seva utilització com a contenidor funerari seria recurrent.

Cal pensar, però, que la producció potser englobava una tipologia més àmplia que la de la fabricació d’elements constructius ceràmics. No podem descartar la possible fabricació d’altres elements com pot ser la ceràmica comuna, tot i que podria tractar-se d’una producció per a ús propi més que no pas per a la seva comercialització.

2.2. La necròpolis

En relació a la necròpolis d’inhumació, en l’excavació extensiva, es van documentar un total de 48 unitats funeràries. Concentrades a la zona sud de les parcel·les intervingudes, s’observen dues agrupacions: el grup A (amb 23 unitats) i el grup B (amb 20 unitats funeràries relacionades). Finalment, es documenten 5 unitats funeràries aïllades i disperses per tota l’àrea. (Fig.1) En l’estudi realitzat fins l’actualitat, no s’han pogut establir els motius de l’existència d’aquestes dues agrupacions ni de l’aparició d’altres inhumacions de forma aïllada. En els dos espais es documenten diferents orientacions, tipologia d’enterraments i edat dels inhumats. L’única diferència observable és el fet que totes les inhumacions en estructura d’obra es documenten a l’agrupació B. Això podria indicar-nos una diferenciació de la classe social entre els dos grups però, actualment, no existeixen suficients dades per confirmar-ho.

2.2.1. Orientació, disposició, edat i sexe dels inhumats En relació a l’orientació, la major part de les unitats funeràries documentades (17 inhumacions) presenten una orientació SW-NE i majoritàriament els inhumats es troben en posició de decúbit supí. Els inhumats presenten les cames estirades i paral·leles i els braços es documenten estirats al costat del cos o lleugerament flexionats recolzant una o ambdues mans sobre la pelvis o l’abdomen. Aquesta posició s’ha documentat en 19 inhumacions, concretament les identificades com 1, 5, 8, 14, 15, 16, 19, 23, 24, 31, 32, 33, 35, 38, 39, 42, 43, 44, i 48. (fig.1) 48

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

Figura 5: Unitat Funerària 8. Fotografia del contenidor amfòric i de la inhumació infantil amb el dipòsit funerari. (Arxiu CODEX)

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

49

Marta Brú Virgili

Tot i no haver-se realitzat l’estudi antropològic dels inhumats, en l’exhumació es va poder determinar que es tractava d’enterraments de totes les edats i que corresponen tant a individus de sexe masculí com femení. Hem pogut determinar que 19 dels inhumats són adults, 10 són enterraments infantils i 7 són nadons.

2.2.2. Tipologia dels enterraments Hem diferenciat cinc grups en funció de la tipologia d’enterrament documentada: inhumació en contenidor amfòric, inhumacions amb coberta de tegulae a doble vessant, enterraments mixtes, enterraments en caixa i inhumacions en estructura d’obra. Cal dir, però, que el precari estat de conservació d’11 de les inhumacions documentades no ha permès determinar la tipologia d’enterrament de les unitats funeràries.

De les 48 unitats funeràries excavades, la majoria de les inhumacions corresponen a la tipologia d’enterrament en contenidor amfòric, concretament en 15 inhumacions (unitats funeràries 1, 5, 6, 7, 8, 13, 15, 19, 20, 21, 24, 25, 26 i 29, fig. 2). Considerem d’aquesta tipologia tot aquells

Figura 6: Coberta i contenidor amfòric de la Unitat Funerària 29. (Arxiu CODEX)

50

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

enterraments que utilitzen o una sola àmfora o fragments de diverses àmfores per cobrir totalment l’inhumat. És, majoritàriament, gràcies a aquesta tipologia d’enterrament i gràcies als dipòsits funeraris13 que s’ha pogut determinar la cronologia de 17 de les 48 inhumacions excavades. La majoria de contenidors amfòrics recuperats corresponen a àmfores de procedència africana; també s’utilitzen àmfores lusitanes, àmfores de procedència sud-hispànica i alguns fragments, tot i que molt escassos, d’àmfora tarraconense.

Cal fer referència a la inhumació 29, la qual difereix sensiblement de les característiques bàsiques d’aquesta tipologia. El contenidor amfòric, contenia escasses restes òssies corresponents a un nadó i es trobava disposada horitzontalment al fons d’una profunda fossa excavada al substrat geològic.

Segellant la fossa, es va documentar una estructura plana formada per pedres i fragments ceràmics lligats amb morter de calç.

La segona tipologia més utilitzada correspon a inhumacions amb coberta de tegulae a doble vessant. S’han comptabilitzat 8 inhumacions se-

Figura 7: Unitat funerària 43. (Arxiu CODEX) 13 Tan sols 5 inhumacions presenten dipòsit funerari; concretament les inhumacions 5, 8, 30, 35 i 44.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

51

Marta Brú Virgili

gures i 6 de possibles (unitats funeràries 3, 9, 16, 23, 27, 28, 30, 31, 33, 35, 38, 39, 42 i 48, fig.1). Genèricament, s’utilitzen tegulae senceres per cobrir el difunt, i en 6 dels casos forma el llit funerari on descansa l’inhumat. En la majoria també s’observa la utilització d’imbrices cobrint les unions de les tegulae.

La tercera tipologia més utilitzada és la d’enterrament en estructura d’obra. En concret s’han documentat 4 unitats funeràries que utilitzen pedra i morter de calç per tal de crear una estructura que delimiti la unitat funerària o formi un taüt d’obra dins del qual es situa l’inhumat (unitats funeràries 43, 44, 45 i 46, fig.1).

Cal fer referència, en aquest apartat, a una unitat funerària força complexa que correspon a la inhumació d’un individu adult en estructura d’obra i taüt de fusta (UF 44). Per construir aquesta unitat s’excavà una fossa en el substrat geològic de planta rectangular amb els extrems arrodonits. A l’interior de la fossa s’hi diposità un individu adult dins d’un taüt de fusta,14 i el dipòsit funerari, als peus del mort. La fossa i la inhumació estan cobertes amb una coberta formada per cinc tegulae disposades horitzontalment.

Per tal de delimitar l’enterrament, es va realitzar un segon retall al substrat

Figura 8: Unitat funerària 14. (Arxiu CODEX)

14 S’han recuperat un gran nombre de claus de ferro a l’interior del farciment de la fossa.

52

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

geològic. Es van construir dos murets d’obra, un dels quals, el que delimita l’enterrament per l’est i el nord, és de poca entitat mentre que el mur de delimitació oest correspon a un mur d’opus caementicium, encofrat per la cara interna.

També presenta característiques pròpies la inhumació UF 43 per a la construcció de la qual es va realitzar un retall rectangular al substrat geològic en què es recolzaven quatre murets d’opus caementicium encofrats per la cara interna. A l’interior de l’estructura s’hi diposità un taüt de fusta amb les restes de l’inhumat sense que s’hi observi cap tipus de coberta que la segelli. Durant el procés de desmuntatge es va recuperar una antefixa del tipus bust de sàtir amb nèbride lligada al coll que havia estat reutilitzada per construir l’estructura de la unitat funerària (López, 2011).

En relació a la quarta tipologia, 3 de les inhumacions excavades utilitzen contenidors mixtes per cobrir l’inhumat (unitats funeràries 14, 47 i 49, fig. 2). Considerem com a tal totes aquelles inhumacions que utilitzen la combinació d’elements varis (tegulae, fragments d’àmfores, fragments de dòlies, imbrices...) per construir el contenidor.

Finalment, s’ha documentat un enterrament en caixa (UF 32) per a la construcció de la qual es reutilitzaren diversos tipus de material constructiu ceràmic i fragments de dòlia formant una mena de taüt a l’interior del qual s’hi diposità el difunt. La caixa estava segellada amb altres fragments d’elements constructius ceràmics units amb morter de calç.

2.3. Evolució espaciotemporal del jaciment

Cronològicament, els estudis ceràmics, estructurals i estratigràfics realitzats van permetre determinar les fases evolutives del jaciment indicant-nos la seva pervivència des de l’època tardorepublicana fins a l’època visigòtica.

2.3.1. Època tardorepublicana L’evidència més antiga documentada correspon a un retall allargat amb la secció en forma d’embut del qual se n’ha excavat una longitud de 14,5 m (element XXXII, fig.1). Si bé no s’ha pogut determinar el moment constructiu d’aquest element, l’estudi del material ceràmic recuperat durant el Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

53

Marta Brú Virgili

procés d’excavació ens determina l’amortització d’aquest element a la primera meitat del segle I aC. Funcionalment, correspon a una canalització excavada al substrat geològic, el desnivell de la qual ens indica una orientació W-E. Malauradament desconeixem el punt del qual partia la canalització així com tampoc en coneixem la desembocadura, ja que l’estructura va ser tallada durant la construcció d’una de les grans basses relacionades amb el centre de producció ceràmica (element XV, fig. 1).

2.1.2. Època altimperial És a partir de l’època altimperial quan s’observa una important activitat constructiva al jaciment que culminarà amb una profunda reorganització de l’espai i amb un important canvi funcional respecte a l’etapa anteriorment descrita.

Aquesta reorganització s’iniciarà amb l’amortització de tot un seguit de retalls15 excavats al substrat geològic, de funcionalitat indeterminada, amb la construcció de les estructures relacionades amb la figlina i l’inici de l’activitat cementirial.

Si bé desconeixem el moment constructiu d’aquests retalls, sí que hem pogut determinar l’amortització d’alguns d’ells a partir de la segona meitat del segle I dC i fins mitjans del segle II dC. Correspon també a aquesta cronologia l’amortització del retall XXVII. L’excavació d’aquest element ha permès recuperar diversos elements estretament relacionats amb l’instrumentum domesticum com poden ser un auriscalpium, ungüentaris, vaixella vítria, pondera i una gran representació de ceràmica comuna, ceràmica grollera, parets fines, T.S. Hispànica, T.S Sudgàl·lica, així com també fragments d’àmfores bàsicament de procedència africana, sud-hispànica i tarraconense. Forma part també del conjunt, una antefixa sencera del tipus bust femení velat amb arracades llargues (López, 2010).

Possiblement coetània seria l’excavació dels retalls XXI i XXII. Cal dir que les característiques físiques d’aquests difereixen dels altres retalls de15 Retalls identificats des del número XXI al XXVII a la fig. 2.

54

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

tectats ja que, a priori, i a manca de la seva excavació, semblen més grans i profunds.

Associats a l’amortització d’aquest conjunt de retalls, es documenten els murs XXVIII, XXIX i XXX16, la construcció dels quals s’ha d’emmarcar a mitjans del segle II dC o posteriorment. Tot i desconèixer la seva funcionalitat, les diferències tècniques existents entre aquests elements i les estructures relacionades amb la figlina, semblen determinar una independència funcional i cronològica d’unes respecte a les altres.

En relació a la construcció de les estructures de la figlina, és important fer referència al fet que amb la intervenció arqueològica no es van excavar els estrats constructius i, per tant, la seva datació s’estableix a partir de dues dades conegudes.

Per una banda, sabem que la construcció de la bassa d’emmagatzematge XV es produeix amb posterioritat a l’amortització del retall d’època tardorepublicana, a la primera meitat del segle I aC. Per l’altra, sabem que el material associat al nivell d’ús de la pastera ens indica l’ús i l’abandonament d’aquest element en l’època altimperial, sense poder concretar més dins d’aquest període.

A més, la igualtat de les característiques constructives de totes les estructures relacionades amb el centre terrisser, semblen indicar una contemporaneïtat constructiva entre elles. D’aquesta manera determinen, a priori, la construcció de la figlina amb posterioritat a la primera meitat del segle I aC o durant la primera centúria del període altimperial.

Amb el centre manufacturer en ple rendiment s’inicia, a finals de l’època altimperial, l’activitat cementirial a la zona, la qual s’ha documentat gràcies a dues inhumacions. Cal dir però, que l’escassetat del material associat a aquestes ens presenta certs dubtes pel que fa a la seva datació.

2.1.3. Època baiximperial Tot i que a inicis del segle III dC s’observa una reducció de l’extensió del centre terrisser, demostrat amb l’amortització dels dipòsits de decantació 16 Estan construïts amb pedres irregulars lligades amb fang i amb material constructiu ceràmic reutilitzat.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

55

Marta Brú Virgili

de tegulae, del dipòsit XI i del mur XXX, la resta d’estructures de la figlina es mantenen en funcionament. És durant aquest període quan es produeix un important augment del nombre d’unitats funeràries. Corresponen, per tant, al segle III dC almenys 6 de les 48 inhumacions documentades.17 Aquest augment en el nombre de tombes respecte al període anterior indica que la utilització de l’àrea com a espai cementirial era recurrent i que era una activitat coetània a la producció terrissera.

Tot i així, serà a partir de finals del segle III dC i sobretot durant el segle IV dC quan continuarà el progressiu abandonament de la terrisseria tal i com indica la cronologia de l’inici d’amortització de la bassa XIV. Tanmateix tenim constància que, a finals del segle IV dC, s’amortitzen altres elements com són el retall XXI18, el dipòsit VIII i el conjunt de metalls documentats en el retall XXXI19.

L’abandonament progressiu de la terrisseria contrasta amb l’augment de les inhumacions. A aquest període corresponen 8 de les inhumacions documentades.

Sabem també que, al segle V dC la zona de forns ja es troba amortitzada i que es finalitza el colgament de la gran bassa d’emmagatzematge d’aigua identificada com a element XIV. És també en el segle V dC quan es dipositen les últimes unitats funeràries; en podem establir la datació i corresponen a dues inhumacions infantils en contenidor amfòric.

Per tant, a finals del període baiximperial totes les estructures de la figlina havien estat anul·lades a excepció de la bassa XV. Aquesta estructura va mantenir-se en funcionament fins l’entrada d’època visigòtica, tot i que molt possiblement va perdre la seva funció original convertint-se en un es17 Cal dir que de les 48 inhumacions documentades tan sols se n’ha pogut determinar la cronologia de 17, de manera que no podem descartar la presència de més inhumacions durant el segle III dC o en qualsevol altre moment cronològic als quals fem referència.

18 El material que ens indica aquesta datació va ser recuperat en l’excavació d’un petit sondeig en els nivells d’amortització d’aquest element. Caldria realitzar-ne l’exhauriment estratigràfic per poder determinar una cronologia fiable per a la seva amortització, mentre que la cronologia constructiva restaria indefinida.

19 L’element XXXI sembla correspondre a l’empremta d’un fons de dòlia reutilitzat com amagatall d’un conjunt d’elements metàl·lics (eines indeterminades, una vora de destraleta, un pestell, una clau articulada...) tapats per un fragment de tapadora de ceràmica de grans dimensions.

56

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

pai destinat a l’acumulació d’aigua de pluja, ja sigui per a usos agropecuaris i/o per al consum humà.

2.1.4. Època visigòtica L’entrada a l’època visigòtica va comportar el colgament total de les estructures i, per tant, el complet abandonament de l’espai entre finals del segle V dC i el llarg del segle VI dC. És en aquest moment quan s’amortitza l’última estructura en ús que es conservava, la bassa XV. Desconeixem l’evolució històrica del jaciment des de l’època visigòtica fins a època contemporània. Probablement, amb el progressiu colgament de les estructures de la terrisseria i de la necròpolis associada, l’àrea torna a ser utilitzada com a espai agrícola.

3. Consideracions finals

Arribats en aquest punt, tan sols ens manca fer un seguit de reflexions entorn al jaciment del Barranc de Sales. Algunes d’elles es formularan com a simples hipòtesis que hauran de ser contrastades en futures intervencions.

• El jaciment ocupa, almenys, uns 8000m² dels quals se n’han excavat, parcialment, uns 6900. Per tant, per poder finalitzar l’estudi del jaciment, seria necessari acabar l’exhauriment estratigràfic de l’àrea parcialment excavada així com realitzar l’estudi de l’àrea que hi manca.

La constància de la recuperació i existència d’un petit dipòsit, dues inhumacions i d’un forn en la parcel·la contigua ens indiquen que el jaciment ocupava una superfície més àmplia que l’establerta en la nostra intervenció.

• L’excavació realitzada ha pogut determinar que la primera fase d’activitat humana documentada, representada per una canalització excavada al substrat geològic, s’emmarca cronològicament amb anterioritat a la primera meitat del segle I aC. Aquest element s’ha de relacionar amb la distribució i abastiment d’aigua dels petits assentaments, tipus granges, que existien dispersos per la plana d’època tardorepublicana, els quals presenten una expansió màxima entre finals del segle II aC i l’època augustiniana (Palet i Orengo, 2010). No podem descartar l’eButlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

57

Marta Brú Virgili

•

•

•

•

58

xistència d’altres elements d’aquesta època, en la part del jaciment que no ha estat excavada.

Serà a partir de les grans reformes promogudes per August a la ciutat de Tàrraco quan s’observa una centralització dels establiments dispersos i l’adopció força generalitzada del sistema de producció tipus vil·la.

Amb August, o una mica abans, es documenta la desaparició de part d’aquests establiments rurals tardorepublicans o bé la seva remodelació adoptant les característiques pròpies de les construccions romanes (Prevosti, 2010). En aquest sentit no podem descartar que la construcció del centre terrisser sigui l’evolució d’un assentament precedent ni tampoc que es tracti d’un assentament d’època altimperial de nova planta. És per tant, dins d’aquesta evolució on s’ha d’emmarcar la construcció de la figlina del Barranc de Sales, la qual s’originaria a causa de la gran demanda de material constructiu ceràmic, ja fos per les reformes internes de la ciutat o per la construcció o reformes de les vil·les i dels establiments rurals existents. Malauradament, la manca de marques i segells en les peces manufacturades impossibilita fer el seguiment de la seva distribució.

La cronologia de la figlina s’ha d’emmarcar amb posterioritat a la primera meitat del segle I aC o durant la primera centúria del segle I dC amb una perduració fins a finals del segle III dC o segle IV dC, moment en què es documenta la progressiva amortització de tots els elements que conformaven el centre terrisser. Tot i així, no podem descartar que es mantingui una certa producció, potser de caràcter minoritari, fins a finals del període baiximperial. També l’activitat cementirial a la zona, sembla iniciar-se a finals del període altimperial amb una perduració segura fins al segle V dC. Per tant, s’observa una coexistència entre els dos usos de l’espai no només a nivell cronològic sinó també en relació a la situació de les inhumacions, ja que la gran majoria d’aquestes es documenten separades del centre manufacturer. Com a excepció trobem les inhumacions 47 i 49 que se situen dins l’àmbit d’acció de la terrisseria; també la de la inhumació 7 la construcció de la qual talla un paviment relacionat amb Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

•

•

•

•

• •

l’àrea de tallers i ens demostra que, quan es produeix la inhumació, aquest element ja havia perdut la seva funcionalitat original.

L’edat i el sexe dels inhumats ofereixen, també, dades interessants. A falta de l’estudi antropològic, els resultats determinen l’existència d’individus de tots els grups d’edat i tant de sexe masculí com femení.

Aquest fet ens fa pensar en l’existència d’una o diverses estructures familiars que estarien estretament relacionades amb l’activitat manufacturera. I, evidentment, ens fa qüestionar quina seria aquesta relació: de propietat o d’explotació del centre productiu com a mà d’obra.

Sigui com sigui aquesta relació, l’existència d’aquest grup poblacional implica la necessitat d’una àrea de residència pròxima a la figlina. Si bé amb la present intervenció no s’ha excavat cap estructura domèstica, cal recordar que durant la delimitació arqueològica realitzada l’any 2004 es van localitzar una sèrie de murs d’opus caementicium que semblen dibuixar una zona d’àmbits residencials i que durant el procés d’excavació s’han recuperat diverses peces relacionades amb l’instrumentum domesticum, elements que remarcarien aquesta proximitat d’una àrea residencial.

Tanmateix és interessant fer una breu reflexió entorn la tipologia de les inhumacions, sobretot en referència a les inhumacions en estructura d’obra. Aquesta tipologia d’enterraments sembla denotar una major importància econòmica o social d’aquests individus respecte a la resta del grup, evidenciada més per la complexitat de les construccions que no pas pel luxe. És a finals del baix imperi quan culmina l’abandonament progressiu de la figlina, iniciat a partir de finals del segle III dC i quan finalitza l’activitat funerària a la zona. S’observa, per tant, un despoblament que s’equipara a la tònica general de la resta del territori on, a partir de la mateixa centúria, es detecta un progressiu abandonament i desaparició de la majoria de vil·les i establiments rurals.

Serà, per tant, la manca de demanda del producte manufacturat allò que provocarà el progressiu abandonament de la terrisseria i la dispersió o trasllat del grup de població que s’hi relacionava.

Tot i així, l’activitat humana al jaciment del Barranc de Sales es mantindrà fins més enllà del període visigòtic amb un important canvi

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

59

Marta Brú Virgili

•

funcional. L’espai recuperarà el caràcter agrícola que havia perdut en època d’August, funcionalitat que perdurarà fins l’any 2005 amb l’inici dels nostres treballs arqueològics.

L’excavació d’aquest jaciment, tot i que de forma parcial, aporta noves dades i reafirma part de les dades ja existents en relació a l’espai en què es troba inserit: l’ager tarraconensis. Però, al mateix temps, planteja noves qüestions que tan sols podran ser contrastades amb les futures intervencions arqueològiques que es realitzin en el jaciment del Barranc de Sales i a l’àrea adjacent.

Bibliografia

Allué, E.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vallverdú, J. i Vergès, J.M. (2010) “Estudi arqueobotànic d’una sitja del segle IV aC a la plaça de Sant Andreu (la Selva del Camp, Tarragona), a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 173-180.

Cabrelles, I. i Gebellí, P. (2011). “La terrisseria romana de Mas d’en Corts”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarragonensis 2. El poblament. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 496-546.

Brú, M. (2013) “El jaciment del Barranc de Sales”, a: Prevosti, M., López, J. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 5. Actes del Simposi internacional. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 339-354.

CODEX (2010) Memòria de les intervencions arqueològiques realitzades al Jaciment del Barranc de Sales (La Selva del Camp, Baix Camp). Memòria inèdita lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

Daza, R.; Àlvarez, A. (2010) “La base geològica. Trets generals del quaternari i la seva relació amb els assentaments d’època romana”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 155-162.

60

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

El jaciment del Barranc de Sales: indústria i poblament a la Selva en època romana

Díaz, J.J. (2008) “De la arcilla a la cerámica. Aproximación a los ambientes funcionales de los talleres alfareros en Hispania”, a: Bernal, D. i Ribera, A. (Ed.) Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión.

Universidad de Càdiz, Servicio de publicaciones, 93-112.

Guitart, J.; Pera, J.; Ros J. i Padrós, N. (2009) “Excavacions a la ciutat romana de IESSO (Guissona, Segarra). Les termes públiques i les darreres intervencions.”, a: Tribuna d’Arqueologia 2009. Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Direcció General de patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

Barcelona, 149-186.

López, J. i Piñol, LL. (2008) Terracotes arquitectòniques romanes. Les troballes de la Plaça de la Font (Tarragona). Hic et nunc; 4. Institut Català d’Arqueologia Clàssica, Tarragona.

López, J. (2010). “Les antefixes de l’ager tarraconensis”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarragonensis 2. El poblament. Documenta 16.

Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 563-590.

Ollé, A. i Vallverdú, J. (2000). “Excavació de noves estructures a la vil·la romana de Paret Delgada (la Selva del Camp, Baix Camp)”, a: Ruiz de Arbulo, J. (Ed.). Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana. Documents d’arqueologia clàssica, 3. Universitat Rovira i Virgili, Tarragona, 223-229.

Palet, J.M. i Orengo, H.A. 2010 “Les centuriacions de l’ager tarraconensis: organització i concepció de l’espai”, a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 121-154.

Roig, J.F (2013) “La bòbila del Vila-sec”, a: Prevosti, M., López, J. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 5. Actes del Simposi internacional. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 303-337.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

61

La Carta de Població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat Joana Carnicer Miró Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona joanacarnicer@icab.cat Resum Les cartes de població a la Catalunya Nova durant el segle XII tenen com a rerefons la conquesta cristiana d’aquest territori, que es trobava en mans de l’Al-Àndalus, per part del Regne Franc i després per part del Casal de Barcelona. Aquest article pretén ser un recull, a partir de les hipòtesis fetes per diferents historiadors així com de documents coetanis, de com era la Selva del Camp en el moment en què hi arribaren els primers repobladors cristians, com també en el moment de l’atorgament de la carta de població i fins finalitzar el segle XII. Per això, ens situem en la conquesta cristiana del Camp de Tarragona, en els antecedents de població a la vila i al seu terme, per tal d’establir les premisses del què, el qui i el com de la Selva del Camp durant la segona meitat del segle XII. Paraules clau Cartes de població, Conquesta cristiana, Catalunya Nova, la Selva del Camp, musulmans, repobladors cristians.

Abstract The municipal charters granted in New Catalonia during the 12th century were marked by the Christian conquest of this region, which had been under AlAndalus’ control, a conquest initially led by the Frankish Kingdom and later by the House of Barcelona. This article draws on the hypotheses of different historians and information from contemporary documents to describe la Selva del Camp’s area during the period spanning from the arrival of the first Christian re-settlers and the granting of the municipal charter, to the end of the 12th century. To do so, we explore the Christian conquest of the Camp de Tarragona region, the circumstances leading up to the settlement of the town and its surrounding area, in order to determine the foundations of the society of la Selva del Camp during the second half of the 12th century and how that society lived.

Keywords Population charters, Christian conquest, New Catalonia, la Selva del Camp, Muslims, Christian re-settlers.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, 63–82 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Joana Carnicer Miró

1. Les cartes de població 1.1. Definició

Les cartes de població, amb diferent nomenclatura, són una font del dret local que trobem a l’Europa occidental. Tanmateix, els diferents contextos històrics i institucionals dels regnes de l’Europa occidental fan que no puguem tenir un concepte definit del que són les cartes de població i que ens haguem de fixar en els seus diferents significats i característiques.

A la Catalunya Nova, les cartes de població les hem de vincular al període de la conquesta cristiana, si bé a la resta del territori català també s’atorgaren cartes de població durant el segle XIII en el marc de la promoció urbana de l’època de Jaume I i Pere el Gran, així com en les últimes etapes de l’activitat repobladora comunal de finals dels segles XIII i XIV. Curiosament, donats els beneficis que s’atorgaven a la població que hi habitava, o que s’hi desplaçava per a habitar- hi, l’empresa repobladora de la Catalunya Nova fou tan important que la Catalunya Vella perdé població; d’aquesta manera, anys més tard que al sud, al nord s’atorgaren també cartes de població, especialment cartes de franquícia, per tal d’atraure població i/ o evitar que es despoblés.

Pel que fa a l’expressió carta populationis, tan sols apareix en escassos documents i textos originaris, si bé fou adoptada pel parlar popular i sobretot començà a traslladar-se documentalment des del segle XIII. Dins del territori català la nomenclatura més utilitzada durant els segles X, XI i XII era carta franchitatis o carta libertatis (Font i Rius,1984).

El Diccionari d’Història de Catalunya (1992: 831) defineix carta de població de la següent manera:

“Privilegi escrit pel qual un senyor concedia a una comunitat local un lloc, generalment gens o només insuficientment poblat, amb la finalitat que hi fixés la residència i condicionés el territori per al cultiu [...]. Per una banda fixa les condicions segons les quals el col·lectiu ha de portar a terme la colonització, i per l’altra, els seus deures (d’índole econòmica, militar, etc).”

64

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

1.2. Tipologia de cartes de població

La principal classificació que pot fer-se de les cartes de població a Catalunya parteix del seu destinatari. Així doncs, trobem cartes de població en virtut de les quals s’atorgava poder a un individu o família per tal que s’ocupés de la repoblació d’un territori, i per tant exigien l’atorgament ulterior d’una carta de població destinada a la col·lectivitat.

D’altra part, existeixen les cartes de població destinades directament a una col·lectivitat, actual o futura, amb l’objectiu de repoblar o fundar un nou poble, organitzar la vida civil o oferir uns estímuls per a la radicació veïnal en el lloc i evitar l’abandonament.

Ara bé, dins d’aquests dos grans grups existeix un ventall molt ampli de modalitats de cartes de població, que podem destriar, de forma resumida, de la següent manera (Font i Rius, 1984): • Donacions individuals o llicències per a poblar: aquest grup distingeix entre les donacions amb l’encàrrec de repoblar i les llicències, encàrrecs o autoritzacions per a poblar.

• Establiments agraris col·lectius: pot tractar-se bé d’una consignació dels seus aspectes bàsics (gaudir-ne i disposar-ne), bé d’una dependència personal dels concessionaris respecte el titular del domini.

• Establiments d’aldees o veïnals: que contenen la donació d’un lloc, vila o castell a tot un grup de persones, incloent-hi tota classe de béns o terres comunals que es troben en el seu terme, per tal que s’hi edifiqui i es repobli. S’hi acostuma a distingir entre la tinença urbana (cases i horts), la qual és plena, i un sòl agrari, on es fixa un cànon agrari.

• Cartes de franquícies i privilegis: distingeix entre les franquícies agràries i les que contenen tot un seguit de llibertats per als habitants.

• Estatuts de la vida jurídica local: es tracta privilegis reals per a l’organització urbana i civil de les localitats.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

65

Joana Carnicer Miró

2. Context històric i institucional al voltant de les cartes de població de la Catalunya Nova

A l’extens territori de la Catalunya Nova, el context històric i institucional que rau darrere de les cartes de població són els intents de conquerir aquest territori per part del Regne franc i del Casal de Barcelona durant el segle VIII fins la primera meitat del segle XII.

2.1. La conquesta cristiana de Catalunya

El domini musulmà, a causa de la inestabilitat del regne visigot, entre d’altres factors, arribà a estendre’s fins a Poitiers, sota el domini del Regne franc, lloc on els musulmans foren derrotats pel prínceps Carles Martell l’any 732. A partir d’aquesta derrota, el Regne franc inicià la conquesta de determinats territoris com la Septimània i el Rosselló. De mica en mica, la frontera del Regne franc avançava, novament, cap al territori de l’actual Catalunya, de manera que l’any 768 aquesta arribava gairebé als Pirineus.

Un cop ocupat el sud dels Pirineus, Carlemany, rei dels francs, va veure la possibilitat de crear una districte de frontera que protegís el seu regne dels musulmans. Aquesta extensió, coneguda tradicionalment com la Marca Hispànica1, en el territori de l’actual Catalunya s’estenia des dels Pirineus fins al Llobregat, i es dividia en els següents comtats: Conflent, Cerdanya, Rosselló, Vallespir Peralada, Empúries, Besalú, Osona, Girona, Barcelona, Urgell, Pallars, Ribagorça. Els comtats catalans ubicats en aquest espai de frontera, a través de pactes matrimonials i de vassallatge, s’anaren unificant, i el Casal de Barcelona anà prenent força.

L’any 988 Borrell, Comte de Barcelona i senyor de la resta de comtats catalans, no jurà fidelitat al rei franc, donada la crisi institucional i la inestabilitat del Regne franc, i se n’independitzà.

Durant els segles X, XI i XII s’inicia l’expansió del Casal de Barcelona cap a l’anomenada Catalunya Nova. Aquesta conquesta fou lenta, ja que la majoria d’aquestes terres es trobaven en una situació de frontera i durant 1 Si bé el nom Marca Hispànica apareix en alguns anals francs i ha estat adoptat tradicionalment per la historiografia, durant els segles IX i X aquest districte era conegut també amb el nom d’Hispània o Gòtia.

66

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

molt de temps la presència cristiana es pot classificar com a militar d’urgència (Font i Rius, 1984).

2.2. La conquesta cristiana del Camp de Tarragona

Les primeres incursions al territori del Camp de Tarragona foren promogudes pels francs. Així doncs, l’any 804 i l’any 808 Lluís el Pietós, Rei d’Aquitània i fill de Carlemany, amb afany conqueridor arribà a Tortosa, si bé no aconseguí derrotar els musulmans i hagué de recular.

Entre cristians i musulmans hi hagué gairebé tres segles de coexistència, fruit de les periòdiques expedicions dels cristians cap al sud del país. Hem de tenir en compte que els àrabs s’instal·laren en fortificacions muntanyenques estratègiques, i “tenim documents del segle X que parlen de l’espant que produïa, a la gent del comtat de Barcelona, treure el cap per damunt de les serres de la banda del riu Gaià, per allí on es construïren els castells de Montmell i Santa Perpètua” (Iglésias, 1956: 25).

No fou fins el segle XI que el Comtat de Barcelona es va expandir fins a l’actual Penedès, la part més oriental del Camp de Tarragona i l’actual Baixa Segarra (Miquel Santesmases; Saumell, 1999: 8).

Pel que fa a la ciutat de Tarragona, l’any 936 hi hagué una retirada momentània dels musulmans, si bé una butlla del Papa Joan XIII de l’any 971 cita Tarragona com a captiva dels musulmans ( Jordà, 2006: 44); d’altra banda, al Camp de Tarragona no s’ha trobat cap indici d’expedicions musulmans des de principis del segle X (Vila; Fort i Cogul, 2011).

Per tant, encara que el Comtat de Barcelona no hagués conquerit definitivament la ciutat de Tarragona i part del Camp, es produïren diferents intents repobladors d’aquest territori tant durant el segle X, com durant el segle XI. Tanmateix, tots els intents repobladors promoguts pel Casal de Barcelona durant els esmentats segles foren fallits, i fins i tot Berenguer Ramon II l’any 1090 donà la ciutat i territori de Tarragona a la Santa Seu per a la seva repoblació. Anys més tard, concretament l’any 1118, Ramon Berenguer III donà a Sant Oleguer, bisbe barceloní, la ciutat de Tarragona i el seu ampli territori com a possessió perpètua de la nova seu tarragonina Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

67

Joana Carnicer Miró

(Morera, 1954- 1959). Segons consta, en aquesta donació la ciutat de Tarragona es trobava abandonada (Font i Rius, 1984). És també en aquesta donació on “sembla que s’esmenta per primer cop la Selva” (Vila; Fort i Cogul, 2011: 13).

Per tal de poder aconseguir la repoblació i la regulació del territori del Camp de Tarragona, Oleguer signà un pacte feudal amb el cavaller normand Robert d’Aguiló l’any 1129, sobre el domini de la ciutat amb la finalitat de restaurar-la, defensar-la i impartir-hi justícia. Robert expediria, amb el consentiment d’Oleguer, una carta de franquícies als futurs habitants de Tarragona i del seu territori oferint-los la lliure possessió de les seves heretats, sotmesos a la justícia conjunta dels cedents. És a partir d’aquest pacte feudal que s’inicià la restauració efectiva de la metròpoli tarraconense i la repoblació del seu terme (Font i Rius, 1984).

Tanmateix, i tot i l’impuls inicial, les expectatives repobladores durant la primera meitat del segle XII no van ser les esperades, i la concessió sobre Tarragona resultà inoperant durant gairebé 20 anys, si bé s’establiren les bases per les grans conquestes cristianes, la de Tortosa l’any 1149 i la de Siurana l’any 1153.

L’any 1149, i un cop presa Tortosa, el prelat tarragoní Bernat Tort, actualitzà la concessió de Tarragona i del seu territori a favor de Robert, que anteriorment ja havia fet Oleguer, establint-se un seguit de normes fonamentals sobre la franquícia dels nous habitants. En paral·lel, a l’àmbit rural o ager al voltant de la ciutat es concediren diferents cartes de població, tan per part l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tort, i el seu vassall, el prínceps normand Robert, així com per part del comte de Barcelona, o fins i tot conjuntament (Font i Rius, 1984).

D’entre les cartes de població atorgades per Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, en destaca la de Cambrils (1152) o la de l’Albiol, atorgada el 25 de juny de 1158 a favor de Joan Martorell, ardiaca de l’església de Tarragona, o les donacions de Reus de l’any 1154 (Font i Rius, 1984: 109).

Així doncs, el sistema que, en general, se seguí per a la repoblació fou atorgar un lloc a un cavaller o a un grup de cavallers amb les seves famílies, per tal que duguessin a terme la seva repoblació i aixequessin la corresponent fortalesa, en un sistema de feu, o meitat en feu i meitat en alou, de l’església de Tarragona o del comte sobirà (Font i Rius, 1984: 109).

68

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

Tot i així, també trobem exemples de cartes de població al Camp de Tarragona atorgades a la col·lectivitat, com la de Cambrils de l’any 1155, la de Constantí l’any 1159 o la de la Selva del Camp l’any 1165 (Font i Rius, 1984:109 i 211).

3. La repoblació de la Selva del Camp

3.1. Antecedents de la població de la Selva del Camp abans de l’atorgament de la carta de població

La presència de població al terme municipal de la Selva del Camp ha estat gairebé constant al llarg de la història, i fins i tot hi ha qui apunta durant la prehistòria, donada l’existència de dòlmens i de menhirs a la zona que parteix la Selva i l’Albiol (Pié, 1984). Un jaciment iber a l’actual Plaça de Sant Andreu confirma la presència d’aquesta civilització en el terme municipal de la Selva (Allué; Ollé; Otiña; Vallverdú; Vergès, 2010) .

I sens dubte són vàries les troballes que mostren l’existència de diferents vil·les romanes, algunes força luxoses o benestants, al llarg del terme municipal, com són la de Paretdelgada, la de Mas Bertran o la del Vilar.

Tanmateix, des de la finalització de l’Imperi romà d’occident fins a l’atorgament de la carta de població, les restes arqueològiques aporten poca, per no dir gens, informació sobre la població de la vila, i tampoc es disposa de documents escrits d’aquella època. Malgrat l’anterior, en les excavacions dutes a terme a Paretdelgada, el material de les quals es lliurà l’any 1937 al Museu Arqueològic provincial de Tarragona, es trobaren tres capitells que podrien ésser exemplars romans o hispanovisigots (Macías; Menchón; Muñoz, 1996: 99).

Pel que fa als musulmans, tampoc s’han trobat fonts originàries que demostrin l’establiment d’aquests a la Selva o en el seu terme municipal.

Si bé es tracta d’una hipòtesi no demostrada, són varis els historiadors que no han descartat la presència musulmana a la Selva, i fins i tot Pié ho afirma en vàries ocasions en el llibre dels Annals, considerant que els primers repobladors trobaren la vila construïda al mateix lloc que s’ubicava el nucli musulmà. L’emblema d’aquesta hipòtesi és el nom de l’actual carrer Sensmudaina, que podria tenir un origen musulmà (Pié, 1984: 12): Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

69

Joana Carnicer Miró

“Que‘ls sarrahins s’establiren á la Selva ho demostra l’edifici que hi havía, nomenat l’Almudayna, ço es, casa dels pesos y mesures, la qual existí fins al segle setze en que fou enderrocat. Consta que hi havía l’esmentat edifici en varis documents [...]. La paret de casa Vilagrassa, que dona al carrer d’en Puig, es molt probable que data dels temps de la dominació sarrahina. Aqueixa casa era antigament dels Ferrarís, segons consta en diferents documents, y demunt de la portalada, que dona al carrer Major, hi ha un bonich finestral gótich ab una senyal de ferradura.”

Tanmateix, el document més antic on es menciona l’existència de l’Almudaina és de l’any 1317. Hi ha també qui apunta que el significat real que s’amaga darrere el nom Sensmudaina és ciutadella; així com també que el raval de la Selva conegut com la Ràpita en llengua àrab vol dir convent militar per a la defensa de les fronteres. A més a més, és possible que a la Selva hi hagués un lloc avançat per guardar el camí que ascendeix al castell de l’Albiol i entronca amb els de la Mussara i de Siurana (Iglésias, 1956).

D’altra part, la tradició popular parla d’una batalla entre cristians i musulmans al pas estret que hi ha per anar de la partida del Mas Ripoll a Vilaplana, que l’any 1165 era conegut com el coll del Llop o cap de Riu d’Oms, i que en documents del 1327 ja consta que s’anomenava coll de la Batalla. És possible que durant la conquesta de Prades i de Siurana alguns d’aquests cavallers que lluitaren contra els musulmans s’establissin a la vila, aquests serien: Julià de Vallcorba, els Costa, els Valterra, els Prats, els Vilanova, els Montfalcó i Monpahuó (Pié, 1984).

3.2. La carta de població de la Selva del Camp 3.2.1. Atorgament i exemplars La carta de repoblació (aquest és el mot que s’utilitza en les còpies trobades) de la Selva del Camp fou atorgada per Hug de Cervelló, arquebisbe de Tarragona, el 13 de maig de l’any 1165. Al final del document hi apareixen diferents signatures de testimonis i del notari que donà fe al document, aquests eren: Joan, prevere i canonge, Ramon Miró, prevere, Ramon Freixa, Guillem de Sant Pau, Ramon, Prevere, Guillem de Grassa, Oller de Rafaguera i Sendred, notari de la seu de Tarragona.

70

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

De la carta de repoblació de la Selva del Camp n’existeixen dues còpies, l’una, copiada al Llibre Verd, datada el 1273 i l’altra, en pergamí, datada l’any 1539. Entre ambdós documents existeixen algunes variacions pel que fa a paraules, si bé no afecten el seu contingut (Pié, 1984).

3.2.2. Classificació, estructura i contingut Segons la classificació de les cartes de població feta en el punt 1.2 d’aquest article, la carta de repoblació de la Selva del Camp tenia com a destinataris als seus habitants, actuals o futurs. A més a més, es tracta d’un establiment d’una aldea o veïnal que conté la donació d’una vila (Font i Rius, 1984: 207), incloent- hi tota classe de béns o terres comunals que es troben en el seu terme, per tal que s’hi edifiqui i es repobli. A continuació, pel seu interès, en copiem les primeres línies2: “(...) DONEM la nostra vila, anomenada VILA CONSTANTINA, a tots els que hi habiten, és a dir a aquells que en el present ja hi viuen i àdhuc als que amb el nostre consentiment i voler hi habitaran i a llur descendència per a sempre. (...) DONEM totes les terres que hi tenen, i les cases, que amb el nostre consentiment, hi habitaran així a ells com als que vinguin a viure, i les terres i els horts, francs i lliures, sense cap mal usatge ni censal i no se’ls faci coacció ni questia (tribut en diners o fruits), si no és per via de justícia; ells i la seva descendència després d’ells, ho tinguin i posseeixin a perpetuïtat, amb les entrades i sortides (camins), amb les pastures, aigües i llenyes, salvada la fidelitat a nós i a la nostra església”.

Aquesta breu transcripció de la carta de població ens permetria plantejar la hipòtesi de què abans de la seva promulgació ja hi havia habitants a la Selva, i que aquesta ja disposava d’algunes construccions sobre part del que avui és el nucli antic de la vila. És interessant considerar que Pié (1984), a partir d’un escrit signat el 1563, precisa que els repobladors de la Selva la trobaren en el mateix lloc on s’ubica actualment, però derrocada. Respecte d’aquesta qüestió, no podem deixar de banda la consideració que fa Iglésias “creure que, tot de

2 Versió de la transcripció de la carta de repoblació publicada per l’ajuntament de la Selva del Camp l’any 1990, en motiu del 825è aniversari del seu atorgament, i que es reprodueix com a annex al final d’aquest article.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

71

Joana Carnicer Miró

sobte, aquests van fer sorgir del no res una localitat de l’amplitud de la que tanca l’emmurallat que ha previngut fins a nosaltres, seria un imperdonable error” (Iglésias, 1956: 46).

Tot i la donació que s’escriptura a través de la carta de repoblació, l’arquebisbe es reservava la seva dominicatura, el forn i la fàbrica, els delmes i les primícies, a part de condicionar la donació a la seva fidelitat i a l’església. Tanmateix, no podem obviar que Hug de Cervelló no donà només la possessió sobre aquests béns, sinó també diferents drets sobre els mateixos, permetent als destinataris empenyorar-los i alienar- los, si bé ell se’n reservava un dret d’adquisició preferent. En cas que l’esmentat dret d’adquisició preferent no fos exercit i les possessions fossin transmeses a un tercer, el cessionari havia de domiciliar-se a la vila.

La carta de repoblació també contempla la limitació del terme municipal de la vila, que resulta força semblant a l’actual3: “(...) L’esmentada vila afronta de la banda d’orient amb el torrent que baixa de les mateixes voltes de l’Argenteria a la partida de les Parets gràcils (Parets- Delgades); de la part de ponent amb el mateix torrent de Moster (Almoster) i puja les crestes dels puigs més alts i passa per la capçalera del Riu d’Oms, segons les aigües es decanten vers el torrent; pel migdia fins a mig camí entre l’esmentada vila i Constantí; per banda de tramuntana fins a les penyes (cingles) que hi ha sota el mateix Albiol i retorna a l’esmentat torrent de l’Argenteria.”

Finalment, Hug de Cervelló estableix un seguit d’obligacions a la població de la vila4:

“(...) ens ajudareu a mantenir i a defensar contra qualsevol home i dona, i des d’ara ens fareu homenatge i ens jurareu fidelitat de la mateixa manera que ho fan els habitants de Tarragona i del seu territori, i acatareu la nostra justícia i manaments, així com els nostres clergues.”

3 Versió de la transcripció de la carta de repoblació publicada per l’ajuntament de la Selva del Camp l’any 1990, en motiu del 825è aniversari del seu atorgament, i que es reprodueix com a annex al final d’aquest article.

4 Versió de la transcripció de la carta de repoblació publicada per l’ajuntament de la Selva del Camp l’any 1990, en motiu del 825è aniversari del seu atorgament, i un exemplar de la qual es reprodueix com a annex al final d’aquest article.

72

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

4. La Selva del Camp durant la segona meitat del segle XII 4.1. Les muralles i el seu clos

L’origen de les muralles de la Selva és incert, si bé és possible que aquestes ja existissin en el moment d’atorgament de la carta de població de la vila, ja que en diferents escriptures dels segles XIII i XIV aquestes fortificacions són nomenades velles (Fort i Cogul, 1934: 11).

Segons Iglésias (1956), els límits del primer nucli emmurallat poden reconèixer-se fàcilment, ja que es tracta dels carrers més estrets del nucli antic, dels que tenen menys llum i on les cases es troben més apinyades.

Així doncs, el primer clos emmurallat l’hem de situar entre els carrers que hi ha des del castell, possiblement bona part de la seva paret nord en servís de mur, fins al carrer de Sensmudaina i, a la part oest, fins al carrer Gentil i Vellet. Fins al carrer de Sensmudaina hi arribaria el passatge de la Carnisseria, que possiblement fos la part est de les primeres muralles. A finals del segle XII, el clos ja arribava, per la banda sud, fins al carrer del Forn Nou. En relació a l’etimologia del vico de na Gentila, nom que se li dóna al carrer de Gentil i Vellet en un document de 1387, hem de tenir en compte que (Vila, 2005: 41): “(...) el mateix nom del carrer (Vellet o Vallet) podria fer referència a la seva identificació amb la línia de l’antic Vall de la muralla del segle XII o XIII. De tota manera, no hi ha elements físics que permetin confirmar el traçat d’aquest tancament i, vista la configuració general dels edificis que composen el carrer, sembla més probable que la majoria de cases es construïssin al llarg dels segles XVI i XVII, període en el qual es devia perfilar l’actual traçat del carrer, així com la seva connexió amb el carrer de na Gentil (paral·lel a la muralla del XIV).”

L’eix vertebrador d’aquest clos era l’actual carrer Major, que era l’antic pas entre Tarragona i les muntanyes de l’Albiol, la via sacra selvatana tal i com l’anomena Iglésias (1956).

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

73

Joana Carnicer Miró

4.2. Arquitectura civil i religiosa dins del clos emmurallat

En relació a l’arquitectura civil dins del clos emmurallat, la carta de repoblació parla de l’existència d’un forn i d’una fàbrica, propietat de l’arquebisbe de Tarragona.

Pel que fa al castell de la Selva, al qual es deuria adossar el primer clos emmurallat, la primera referència històrica trobada és de l’any 1209, i, per tant, el “moment més lògic per a la seva fundació ha d’estar en relació amb els inicis de l’organització de la Selva i del seu territori arran de la carta de poblament de 1165” (Vila; Fort i Cogul, 2011: 19).

Els autors esmentats també consideren que el castell s’adiu a la tipologia de construccions que apareix a partir del segle XII, i que pot trobarse, per exemple, al castell de la Glorieta, a Passanant, que data d’entre els segles XII i XIII. Pel que fa a l’estructura inicial del castell, es tractaria d’un edifici amb planta baixa i dos pisos, dividits en diferents cambres per al senyor, oficials més directes, majordom o procurador. Al seu interior, també s’hi situaria una cuina, celler, graner, rebost... L’accés al castell fóra al mur sud-oest, on avui hi ha la capella del Santíssim Sagrament de l’església de Sant Andreu.

D’altra part, també hem de considerar que la inexistència de deus naturals d’aigua dins del nucli emmurallat exigí la construcció d’una canalització, coneguda com el Rec, que n’assegurés l’abastiment. L’aigua es recollia de l’Albiol i de la partida del Mas Ripoll. Desconeixem quin és l’origen del Rec, si bé Pié en els Annals no descarta que sigui anterior a la carta de repoblació. Tanmateix els emprius sobre les aigües de la Font Major no es compraren fins l’any 1271 (Soronellas, 1993).

Com a fet curiós destaca que la part de baix del Rec (del molí de la Volta fins a la plaça de l’ajuntament) va ser coberta al segle XIII per tal d’evitar que s’embrutés; s’hi oposaren els veïns de més amunt. Els primers repobladors també construïren diferents molins dins de la vila (Pié, 1984), i al segle XIII ja trobem escriptures que els mencionen.

Pel que fa a l’arquitectura eclesiàstica dins del clos emmurallat, el temple parroquial inicial estava situat al mateix lloc que l’actual. Consta documentalment que era així i, a més, fa uns anys, en el decurs d’unes obres, es van localitzar uns arcs romànics que ho testimonien. No es conserva, però, 74

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

cap document on consti que durant la segona meitat del segle XII l’església ja estigués construïda. Iglésias (1956) afirma que, a Constantí, hi hagué església abans que a la Selva.

4.3. Al terme: ermites i molins

A la segona meitat del segle XII la Selva també va créixer fora muralles, i va fer-ho cap al nord. Va néixer, aleshores, Vilanova de la Selva, que podríem situar a l’actual carrer de Sant Pau. La Vilanova de la Selva es trobava fortificada i possiblement amb una extensió major que l’actual (Fort i Cogul, 2011).

En aquesta zona també hi ha l’església de Sant Pau, els orígens de la qual relata Fort i Cogul (1936: 12) de la següent manera: “[...] podríem creure que l’església de Sant Pau fou represa d’un culte anterior, perquè fou edificada en el mateix lloc d’on abans hi havia existit un altre culte. A més, podem continuar estant segurs de la presència d’aquesta ermita en el segle XII com també ho podem estar de què ja s’hi retia culte a Sant Pau, ja que la seva estructura és igual que la capella romànica del Seminari de Tarragona, l’únic monument paulí del Camp i de l’Arquebisbat de Tarragona”.

Que la Selva creixés cap al nord, i no pas cap al sud, ens fa pensar que en aquells moments el poble tenia més contacte amb la zona de muntanya, possiblement per l’existència de diversos molins hidràulics en tot el camí que segueix la Riera.

Al segle XII, en aquesta part del terme municipal de la Selva, s’hi situava també part de la canalització del Rec que portava l’aigua a la vila, provinent de la font Major i de la partida del Mas Ripoll, els barrancs dels quals s’unificaven a les Duesaigües i a les Tres aigües. El Rec en si s’iniciava al Pont Alt, que la tradició popular diu que va ser construït pels musulmans. Al Pont Alt l’aigua provinent del Pont Sec es traspassava cap al costat dret de la Riera, seguint un camí relativament planer, els desnivells del qual eren el pendent natural que fa que l’aigua corri avall. Un cop a tocar de la vila, el Rec encara havia de salvar el desnivell de la muralla.

Inicialment, l’aigua devia entrar a la vila arran de terra, però al construir- se el molí de la Canal (situat a la paret del castell que dóna a l’actual Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

75

Joana Carnicer Miró

plaça de Sant Andreu) possiblement fos necessari aixecar el nivell del Rec, per tal que l’aigua pogués entrar al seu cup. Segons consta en els fets del Rec del segle XIII explicats en el punt anterior, el molí de la Canal el féu construir el paborde. La data de la construcció dels Ponts i del molí de la Canal es desconeix, encara que Pié (1984: 224) les situa probablement a principis del segle XIII. Els molins hidràulics al costat del Rec foren construïts pels primers repobladors (Pié, 1984), o fins i tot abans, com és el cas dels molins situats al costat de la Riera, dels cups de pedra dels quals es conserven petites construccions (Soronellas, 1993: 7): “[...] L’existència dels molins de la Riera és tan reculada en el temps com ho pot ser l’existència d’habitants a la vila, fins i tot anterior a la carta de població. La primera referència escrita és de l’any 1209, en aquest document queda clar que havia d’haver- hi un rec que conduís l’aigua de la Peixera fins al Molí del mas de Moixó”.

Així mateix, al camí dels Molins, també anomenat camí del Rec, s’hi construïren diferents molins, en concret n’hi trobem tres, la presència dels quals es menciona en documents del segle XIII, i per tant desconeixem si foren construïts pels primers repobladors o pels seus descendents.

Al nord, la muntanya de Sant Pere abraça la Selva, i al seu cim s’hi ubica una ermita, dels orígens de la qual no en sabem gaire cosa, tot i que hi ha documents que en proven la seva existència l’any 1249, però desconeixem si fou construïda durant la segona meitat del segle XII (Pié, 1984).

A la part sud del terme municipal de la Selva hi trobem el Santuari de Paretdelgada, partida del terme que s’esmenta a la carta de repoblació amb el topònim Parietes graciles. Els orígens del Santuari de Paretdelgada podrien situar- se al segle XII tal i com també explica Fort i Cogul (1947: 25):

“La fundació del santuari de Paretdelgada fou fruit de l’eclosió mariana que anava de parella amb l’entusiasme de la reconquesta. El segle XII fou un segle intensament marià a la Catalunya Nova (...) És el segle de la fundació de les grans cases monàstiques de les contrades tarragonines.

Aquest ambient marià en què va infantar-se novellament repoblada la

76

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

vila de la Selva, entenem que té molta cosa a veure amb la fundació de Paretdelgada.”

4.4. La societat selvatana: els primers selvatans

Pel que fa a l’organització política durant la segona meitat del segle XII, la Selva estava sotmesa a la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona, qui es dotava de diferents estructures, institucions i càrrecs eclesiàstics que vetllaven pel control dels seus drets en el territori (Rodríguez, 2013: 16).

Pocs anys després d’atorgar la carta de població de la Selva, l’arquebisbe nomenà paborde a un canonge de la seu de Tarragona, per tal que administrés aquesta jurisdicció (Fort i Cogul, 2011: 18).

El paborde tenia la seu al castell, si bé tan sols hi devia residir de forma esporàdica, ja que la seva pertinença a la comunitat de canonges de la catedral l’obligava a residir a Tarragona (Vila. Fort i Cogul, 2011).

Al no residir el paborde a la vila, la jurisdicció sobre la vila l’exercia auxiliat per un batlle i diversos prohoms que ben aviat actuarien de forma orgànica a través d’un consell (Fort i Cogul, 2011: 18).

Així doncs, mentre l’organització política del territori s’encarregava al procurador o governador del camp, els batlles representaven a l’arquebisbe en els pobles que no estaven sota control reial, i el consell administrava, reparava i conservava els béns comuns del municipi i controlava l’entrada de productes alimentaris i sanitaris (Cortiella, 1981: 106).

Fonts documentals mencionen, també, que l’any 1118 a la Selva hi havia un capellà anomenat Raymundus Capellanus (Pié, 1984).

D’altra part, i pel que fa a la noblesa civil que habitava a la Selva, Pié (1984) menciona que els cavallers que lluitaren contra els musulmans haurien pogut establir- se a la vila, com per exemple els Vallcorba, i apunta també d’altres famílies que se sap que vivien a la Selva durant el segle XIII, i potser durant el XII, com els Montserrat, Rabassa, Mulnés, Valls, Bertrants, Menaguerras, Ripolls, Gordos, Gueraus-Regina, Puig, Bovés, Mallafrens, Verrans, Gavaldans, Castellvins, Negres, Sobirans, Cavallés, Ferrers, Punyeras, Rosellons i Ermengols.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

77

Joana Carnicer Miró

5. Conclusions

Tant a l’Europa occidental com a l’actual Catalunya existeixen les cartes de població, que podem identificar amb contextos històrics i institucionals de diferent tipus, si bé totes elles tenen com a objectiu administrar un territori, establint un seguit de drets i obligacions als seus destinataris.

Al Camp de Tarragona, les cartes de població les hem de situar durant la conquesta cristiana d’aquest territori que es trobava en mans dels musulmans, i que fou duta a terme pels Regne franc i després pel Casal de Barcelona. En aquest context, i sense disposar de documents coetanis ni de restes arqueològiques que ho provin, són varis els historiadors que no descarten la presència musulmana a la Selva del Camp, on posteriorment s’hi anaren establint els primers repobladors.

Tanmateix, és a partir de l’atorgament de la carta de repoblació que podem considerar que la Selva s’organitza jurídicament com a vila; i és sobretot a partir d’aquest moment quan els primers selvatans comencen a vertebrar la Selva tal i com la coneixem a dia d’avui, reconstruint els primers murs i altres edificacions, i construint- ne de nous, tant de caràcter civil com religiós, alguns de les quals han perdurat fins l’actualitat.

78

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

Bibliografia

Ajuntament de la Selva del Camp (1990). Edició d’una transcripció i traducció de la carta de repoblació de la Selva del Camp atorgada per Hug de Cervelló el 1165. A cura de Mossèn Eugeni Ferré, Rector de la Selva.

Allué, E.; Ollé, A.; Otiña, P.; Vallverdú, J. i Vergès, J.M. 2010 “Estudi arqueobotànic d’una sitja del segle IV aC a la plaça de Sant Andreu (la Selva del Camp, Tarragona), a: Prevosti, M. i Guitart, J. (Ed.) Ager Tarraconensis 1. Aspectes històrics i marc natural. Documenta 16. Institut d’Estudis Catalans i Institut d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 173-180.

Cortiella i Òdena, F. (1981). Història de Constantí. Constantí. Sindicat Agrícola de Constantí.

Diccionari d'Història de Catalunya. (1992). Barcelona. Edicions 62.

CEIP Gil Cristià (1984). Inventari artístic dels carrers de la Selva del Camp. La Selva del Camp.

Font i Rius, J. (1984). Cartas de población y franquicia. Barcelona. Consell Superior d’Investigacions Científiques.

Fort i Cogul, E. (1934). Les muralles de la Selva. Tarragona.

Fort i Cogul, E. (1936). Sant Pau i La Selva del Camp. La Selva del Camp. Edicions Analecta Selvatana.

Fort i Cogul, E. (1947). El Santuari de la Mare de Déu de Paret Delgada, a La Selva del Camp de Tarragona, descripció i història. La Selva del Camp.

Edicions Analecta Selvatana.

Fort i Cogul, E. (1985). L’Albiol, notícies històriques. L’Albiol. Ajuntament de l’Albiol.

Fort i Cogul, E. (2011). La vida en una vila del Camp de Tarragona al segle XIV. Barcelona. Rafael Dalmau.

Jordà, A. (2006). Història de la ciutat de Tarragona. Valls. Cossetània Edicions.

Macías, J; Menchon, J.J; Muñoz, A. (1996). Noves dades d’elements decorats d’arquitectura hispanovisigòtica a la província de Tarragona. Butlletí Arqueològic de la Reial Societat Arqueològica de Tarragona.

Iglésias, J. (1956). Perennitat de la Selva del Camp. La Selva del Camp.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

79

Joana Carnicer Miró

Miquel, M; Santesmases, J; Saumell, D. (1999). Els castells del Gaià.

Valls. Edicions Cossetània.

Morera, E. (1954-1959). Tarragona cristiana, I. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Rodríguez Martorell, F. (2013). L’antic terme municipal del Centelles medieval (segles XII- XIV). Un estat de la qüestió. Estudis de Constantí, 29.

Soronellas, M. (1993). De l’Albiol a la Selva. Un viatge per l’aigua. La Selva del Camp. Edició Firalcamp.

Pié i Faidella, J. (1984). Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Vila i Carabasa, J.M. (2005). Estudi històric de l’edifici situat al carrer Gentil i Vellet núm, 14. Manresa.

Vila i Carabasa, J.M. i Fort i Cogul, E. (2011). La memòria del castell.

La Selva del Camp. Ajuntament de la Selva del Camp.

80

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

La carta de població de la Selva del Camp: l’inici d’una realitat

Annex

Transcripció de la Carta de Repoblació de la Selva del Camp

Consti palesament en la memòria dels presents i dels venidors que jo Hug, per designació de Déu, arquebisbe de Tarragona, amb el consentiment i voler dels nostres canonges, DONEM la nostra vila, anomenada Vila Constantina, a tots els que habiten, és a dir, a aquells que en el present ja hi viuen i àdhuc als que amb el nostre consentiment i voler hi habitaran i a llur descendència per a sempre.

Així doncs, per aquesta escriptura nostra de donació, DONEM l’esmentada vila anomenada Vila Constantina als habitants, segons el nostre assentiment, presents i futurs i a llur posteritat, exceptuant-ne la nostra dominicatura , el forn i la fàbrica, com també els delmes i primícies, que ens reservem. DONEM totes les terres que hi tenen, i les cases, que amb el nostre consentiment, hi habitaran així a ells com als qui hi vinguin a viure, i les terres i els horts, francs i lliures, sense cap mal usatge ni censal i no se’ls faci coacció ni questia , si no és per via de justícia; ells i la seva descendència després d’ells, ho tinguin i posseeixin a perpetuïtat, amb les entrades i sortides , amb les pastures, aigües i llenyes, salvada la fidelitat a nós i a la nostra església.

DONEM, així mateix, i concedim llicència, si els fos menester, als habitants de l’esmentada vila de vendre, empenyorar i alienar totes les coses predites, de manera que si qualsevol dels seus moradors volgués vendre o empenyorar el seu honor en l’esmentada vila o en el seu terme, primerament inquireixi si nós o els nostres el volguéssim comprar o rebre en penyora pel preu usual i just; si no fos així, passats vint dies els sigui lícit empenyorar-ho o vendre-ho als seus semblants aveïnats de la mateixa vila.

Emperò si algú sense fills volgués donar el seu honor, que posseeix en la vila o bé en el seu terme a algun dels pròxims consanguinis, no gosi fer-ho de cap manera a no ser que aquell a qui el cedeixi, s’avingui a domiciliarse en l’esmentada vila, de la mateixa manera que ell ja ho observa. Totes aquestes coses predites guardin sempre els moradors respecte a totes les terres que conreïn.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

81

Joana Carnicer Miró

L’esmentada vila afronta de la banda d’orient amb el torrent que baixa de les mateixes voltes de l’Argenteria a la partida de les Parets Gràcils ; de la part de ponent amb el mateix torrent de Moster i puja per les restes dels puigs més alts i passa per la capçalera del riu d’Oms, segons les aigües es decanten vers el torrent; pel migdia fins a mig camí entre l’esmentada vila i Constantí; per la banda de tramuntana fins a les penyes que hi ha sota el mateix Albiol. I retorna a l’esmentat torrent de l’Argenteria.

Totes les coses predites i tots els honors de santa Tecla, ens ajudareu a mantenir i a defensar contra qualsevol home i dona, i des d’ara ens fareu homenatge i ens jurareu fidelitat de la mateixa manera que ho fan els habitants de Tarragona i el seu territori, i acatareu la nostra justícia i manaments, així com dels nostres clergues. Si algú gosés d’infringir aquestes disposicions, no li aprofiti de res i només de presumir-ho refaci el doble. I en endavant, aquesta carta romangui ferma i estable per a sempre.

Fou feta el tercer dia abans de les idus de maig de l’any de l’Encarnació del Senyor mil cent seixanta-cinc.

Jo Hug, arquebisbe de la Santa Església de Tarragona.

Signen: Joan, prevere i canonge; Ramon Miró, prevere; Ramon de Freixa, Guillem de Sant Pau, prevere; Guillem de Grassa; Oller de Rafaguera.

Sendred, notari de la seu de Tarragona, prevere, féu aquest escrit el dia i any susdits.

82

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936) Quim Masdeu Guitert Centre d’Estudis Selvatans jmguitert@gmail.com

Resum El 14 d’abril de 1931, com a conseqüència del resultat de les eleccions municipals favorable majoritàriament a les forces republicanes, es va proclamar de la Segona República a l’Estat espanyol, iniciant-se així, un dels moments clau de la història contemporània catalana i espanyola amb un projecte de democratització i modernització que desperta moltes esperances però que es frustrarà amb l’esclat de la Guerra Civil. En aquest període que va des de 1931 fins a 1936, la Selva del Camp viurà, també, un període convuls al qual ens aproximem fent una crònica dels fets esdevinguts. Aquest article en realitat és el guió, lleugerament adaptat, d’un documental que es va presentar a Canal Camp, la televisió local de la Selva, i que posteriorment es va editar en format DVD (2010). És per aquest motiu que no hi consten notes a peu de pàgina i les fonts consultades són sobretot les actes municipals que es conserven a l’AHMS i la bibliografia que s’acompanya.

Paraules clau República espanyola, Ventura Gassol, Puig i Ferreter, eleccions, Generalitat, escola pública, Sindicat Agrícola.

Abstract On the 14th of April of 1931, as a consequence to the outcome of municipal elections results favourable mainly to the Republican forces, the Second Spanish Republic was proclaimed, starting one of the key moments of contemporary Catalan and Spanish history as well as a process of democratisation and modernisation that awakened much hope, but that would fail with the outbreak of the Spanish Civil War. During that period, from 1931 to 1936, la Selva del Camp also lived a turbulent period that we approach chronicling the events. This article is actually the script, slightly adapted, from a documentary that was made in Canal Camp, la Selva’s local television, and subsequently released on DVD format (2010). Due to this fact, there are no footnotes and the sources are mostly municipal records preserved in the AHMSC and the bibliographical references.

Keywords Second Spanish Republic, Ventura Gassol, Puig i Ferreter, elections, Generalitat, public school, Agricultural Union.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, 83–114 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Quim Masdeu Guitert

1. El Directori militar i la complicitat de la burgesia

El 13 de setembre de 1923, es produeix el cop d’estat encapçalat pel capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el qual comptà amb el vistiplau d’Alfons XIII. La dictadura inicia, tot seguit, la destrucció de l’obra de la Mancomunitat, persegueix la llengua i la cultura catalanes, prohibeix la bandera i n’entorpeix l’economia.

Durant la dictadura el país es va submergir en una mena d’estat letàrgic en què les brides del poder van ser agafades pels sectors més conservadors de la burgesia, que s’estimaven més potenciar l’immobilisme social, econòmic i polític per no córrer cap risc de perdre el control de la situació, i així garantir els seus interessos econòmics.

El 1924, a la Selva hi vivien fins a 2.906 persones i la societat selvatana s’anava definint en dos grans grups enfrontats, sorgits de les diferències ideològiques i a la situació socioeconòmica. Les societats recreatives eren un reflex d’aquesta situació. Per una banda, hi havia l’Ateneu “El Lauro”, conegut popularment com el Casino i creat l’any 1878 pels propietaris liberals, el primer president del qual fou l’Olegari Mallafré. En unes eleccions directives, obtingueren majoria els simpatitzants propers al poder local que s’agrupaven entorn una colla que s’anomenava el Pensil i que liderava Josep Arbós, secretari de l’Ajuntament. Alhora, un altre grup que havia ocupat els càrrecs directius però que havia perdut les eleccions, s’alià amb una quarantena de joves sardanistes acollits al bar del Fermí i posteriorment a ca Flassada, el casalici d’en Rabassa, propietari del mas de Flassada i diputat a Madrid pels conservadors. Aquests impulsarien els una nova entitat, la Defensa Agrària, fundada l’any 1926, i de la qual seria el primer president el Josep Puig Paumaideu, un propietari ben considerat, pròxim a la Lliga i soci número 1 del Sindicat de Sant Isidre.

Un tercer sector, majoritàriament d’ascendència carlina, s’agrupava entorn al Centre Catòlic influenciat pels Pares Missioners del Cor de Maria, la comunitat que regentava l’escola al convent de Sant Agustí.

Pel que fa a la pagesia, aquesta estava agrupada dins del Sindicat de Sant Andreu, nascut a l’empara de l’Acció Social Catòlica i que tingué com a primer president Felicià Cogul, el Feliciano de la Tallera. Escindit de la Jo84

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

ventut Catòlica, el sindicat es va anar aproximant a posicions ideològiques catalanistes, d’esquerres i republicanes i el 1929 traslladà la seu al local de la Defensa Agrària. El seu president fou, aleshores, Josep Roig, el Roig de l’Aixàviga, que formaria tàndem directiu amb Joan Vallès.

La Societat dels Pagesos, fundada el 1900, i el Sindicat Agrícola, conegut com l’Agrícola, s’havien fusionat l’any 1920, constituint el Sindicat de Sant Isidre, que la gent del poble continuava coneixent com l’Agrícola. El seu president fou Andreu Fortuny Barrufet, de cal Petit. Igual com passava amb les societats, el local del sindicat disposava de sales de cafè i lectura i al terrat s’hi organitzaven balls.

Després de la dimisió del general Primo de Rivera, el 25 de setembre de 1930, Francesc Macià, cap del nacionalisme català i exiliat des de 1923, tornà a Catalunya. L’endemà fou expulsat del país per la policia. Company seu d’exili i cofundador d’Estat Català hi trobem el selvatà Ventura Gassol, el qual visità el seu poble nadiu el 31 d’agost on coincidí amb Joan Puig i Ferreter. Ambdós foren homenatjats amb un àpat a la Defensa Agrària del qual se’n feu ressò la premsa de la època.

El 17 d’agost de 1930 els partits republicans espanyols signaren un acord, conegut com el Pacte de Sant Sebastià, en què s’acordà la constitució d’un comitè revolucionari republicà amb la finalitat d’enderrocar la monarquia. La creació d’Esquerra Republicana de Catalunya es decidí el març de 1931, un mes abans de les eleccions municipals, com a resultat de la fusió del Partit Republicà Català, el grup de l’Opinió, Estat Català i nombroses entitats republicanes i catalanistes, entre elles el Centre Nacionalista Republicà de Reus, amb la finalitat de crear una candidatura republicana forta capaç de fer front als partits monàrquics. Les eleccions municipals es presentaven com un plebiscit de la decadent monarquia i ERC, a Barcelona, ho feia de bracet amb la Unió Socialista de Catalunya, liderada per Rafael Campalans.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

85

Quim Masdeu Guitert

2. La proclamació de la República

El 1931 l’alcalde de la Selva era Josep Cristià Llombart, el qual havia succeït Daniel Batlle, l’any anterior. En aquest període de mandat només hi ha registrades tres actes d’Ajuntament, totes elles de tràmits administratius.

Amb les raons al Casino, germinà l’oposició local a la manera de fer dels de Casa de la Vila i, amb el temps, la Defensa Agrària aglutinà l’oposició republicana a la dictadura i a la monarquia defensada pel poder local.

Seguint aquesta dinàmica, a les eleccions municipals del 12 d’abril es presentaven dues candidatures. Per al sector conservador i sota la denominació de Candidatura Democràtica-administrativa, hi figuraven: Jaume Fortuny Barrufet, Josep Milà Masdeu, Josep Pilas Gondolbeu, Pere Ricart Grau, Josep Simó Masdeu, Francesc Torrents Genovès i Joan Vilalta Andreu. L’altra es presentava com a Candidatura Selvatana Catalana, amb els candidats Josep M. Baiget, Felicià Cogul Monné, Josep Genius Vendrell, Josep Segarra Plana, Josep Puig Pons, Josep M. Tàrrech Masdeu i Josep M. Soronellas Masdeu.

La ideologia de la vila, en les eleccions, sempre s’havia expressat de caràcter conservador o dretà; per això la candidatura esquerrana aportava un perfil de gent moderada que pogués esgarrapar vots dels electors del centre sociològic. Així, hi trobem el propietari Josep Puig Paumaideu, el músic i comerciant Felicià Cogul, pròxim a l’Església, i Josep Genius, un altre propietari, gendre del que havia estat diputat pels liberals, Olegari Mallafré, al costat d’altres persones més a l’esquerra com Josep Segarra o Soronellas, Regalat, i Tàrrech i Baiget, Gardel, que ja s’havien enfrontat públicament amb Josep Arbós en relació a la junta de la Mútua de Paretdelgada.

L’acte de presentació d’aquesta darrera candidatura comptà amb la presència de Joan Puig i Ferreter i Ventura Gassol. Posteriorment rebrien el suport d’altres personalitats, com ara Artur Dasca, Serra i Pàmies, Josep Andreu Abelló o Pau Font de Rubinat, en un míting celebrat a la Defensa Agrària, una setmana abans de les eleccions.

Amb el títol “Selvatà, vota i fes justícia” i amb la crida “per liquidar el caciquisme”, els candidats esquerrans demanaven el vot al seu favor i en contra del continuisme a la casa de la vila. No faltà la resposta: el mateix dia de les eleccions aparegué un full signat pels membres del govern muni86

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

cipal ( Josep Cristià, Marc Llauradó, Josep Pujol, Josep M. Barberà, Anton Cogul, Andreu Figuerola, Joan Vallverdú i Josep Masdeu) contestant totes les acusacions.

Amb uns resultats molt ajustats, i amb set-cents trenta-set electors, la llista conservadora guanyava les eleccions (veure annex 1), però els esdeveniments catalans capgirarien la situació.

El resultat de les municipals del 12 d’abril és el triomf dels regidors republicans a les ciutats, que és on el vot és significatiu, ja que a les poblacions rurals, les pràctiques caciquistes que s’havien estat emprant fins aleshores continuaven essent un element de coacció sobre els electors de la vila. Amb els resultats favorables als republicans, es va interpretar que la ciutadania condemnava la monarquia, que havia estat identificada amb la dictadura. El rei Alfons XIII abandonà el país i es produí un buit de poder. Barcelona s’avançà a Madrid en la proclamació de la República, de la mà del recent escollit regidor Lluís Companys, a la una del migdia del dimarts, 14 d’abril, des del balcó de l’Ajuntament. Una hora més tard, Francesc Macià, cap d’Esquerra Republicana de Catalunya, acompanyat de Ventura Gassol, i primer, des del balcó de l’Ajuntament i després des del palau de la Diputació, de la qual en va prendre possessió, proclamà la República Catalana, com a Estat integrat de la Federació Ibèrica. Al carrer es desbordava l’alegria ciutadana, a Barcelona i arreu de Catalunya al so de La Marsellesa.

A la Selva, després d’uns dies tensos i d’enfrontaments, el candidat Josep Puig, erigit president del Comitè Revolucionari, des del balcó de Casa de la Vila amb veu tremolosa i emocionada parlava de llibertat i de justícia i recomanava ordre, seny, convilatanisme i germanor:”Tingueu en compte que tots som selvatans, i que també som germans”.

Al voltant de les 9 del vespre, els regidors republicans, amb Josep Puig i Pons al davant, prengueren possessió de Casa de la Vila amb la presència del jutge Antoni Roig Milà i del secretari del jutjat, Carles Cantor, en absència del secretari de l’Ajuntament, Josep Arbós, que havia desaparegut. Alguns simpatitzants que els acompanyaven, exultants, llençaren per la finestra el retrat del rei Alfons XIII i l’Andreu Fonts Feliu, Cotonero , trencà les plaques monàrquiques.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

87

Quim Masdeu Guitert

Figura 1: L'alcalde Josep Puig i Pons s'adreça al poble el 14 d'abril des del balcó de Casa de la Vila (Fons Murgadas)

L’endemà, a les 12 del migdia, es constituí l’Ajuntament provisional: Alcalde: Josep Puig i Pons Tinents d’alcalde: Joan M. Ferreter i Puig i Felicià Cogul Monné Regidor síndic: Josep Genius Vendrell Regidors: Josep M. Baiget Ricart, Josep Segarra Plana, Josep M. Tàrrech Masdeu, Josep M. Soronellas Masdeu, Alexandre Roig Vilalta i Ignasi Cabré Domingo.

Tres dies després de la proclamació, el 17 d’abril, tres ministres del govern provisional de la república espanyola -Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo- són rebuts pel president Macià.

Madrid tenia pressa per resoldre la situació que li plantejava la proclamació d’una república catalana. Després d’una llarga reunió que durà de les dotze 88

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

del migdia a les onze de la nit, s’arribà a l’acord conciliador de substituir la república catalana per una nova institució: la Generalitat de Catalunya, de règim autonòmic però sotmesa a les corts constituents.

A la Selva, el 20 d’abril, s’accepta la dimissió que presenta el secretari Josep Arbós i es nomena Enric Virgili Mas per substituir-lo. Josep Vallverdú Poblet passa a ser l’oficial de Secretaria. Amb tot això, el canvi de la nomenclatura dels carrers no es va fer esperar, proposant des de l’Ajuntament que la plaça Major passi a ser de la República; la plaça del Portal, de Francesc Macià; la plaça de la Palma, dels capitans Galán i García, (màrtirs de la República); l’avinguda Nicolau, de Ventura Gassol; el passeig del Protectorat, de Joan Puig i Ferreter; la plaça de la Carnisseria, de mossèn Joan Pié, i el carrer de la Font, del Pare Voltes.

Arbós intentarà incorporar-se de nou a la Secretaria de l’Ajuntament i fa arribar per escrit la seva pretensió. Coneguda la notícia, s’escalfen els ànims dels sectors més radicalitzats i una nit, al Portal d’Avall, es comencen a congregar un seguit de persones i, essent les dotze de la nit tocades, tots plegats, capitanejats per Valentí Garriga, ocupen el carrer del Forn d’Avall, on vivia l’Arbós, proferint crits i amenaces. Espantat per la situació, Arbós fuig per les teulades a refugiar-se a un altra casa. L’endemà marxa cap a Barcelona i allí s’estableix com a comerciant de vins, sense tornar al seu poble.

El 14 de maig es preveu la visita del governador civil de Tarragona, però la mort per accident, la vigília, de Josep Prats Sereñana quan pretenia col·locar una bandera republicana al cap d’amunt del fanal del Portal d’Avall, fa que s’ajorni uns dies. La visita té lloc el dia 24. Una gernació rep el governador, Ramon Noguer i Comet. Li fa els honors Joan Puig i Ferreter.

Intervé la banda de música i s’aprofita l’acte per substituir la placa que dóna nom a la plaça Major, ara plaça de la República.

Una delegació selvatana es trasllada, així mateix, a Reus, on el Foment Nacionalista Republicà ret homenatge al doctor reusenc Jaume Aiguader Miró, elegit alcalde de Barcelona.

Un decret del govern provisional de la República feia repetir les votacions en els ajuntaments on havien estat impugnades. A la Selva es van repetir el 31 de maig (annex 2). Aquesta vegada la dreta no es presentava i es constituïa l’ajuntament republicà sense oposició: Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

89

Quim Masdeu Guitert

Alcalde: Josep Puig i Pons 1r tinent d’alcalde: Felicià Cogul Monné 2n tinent d’alcalde: Josep Genius Vendrell Síndics: Josep M. Tàrrech Masdeu i Carles Vallverdú Solé, Ramonasso Josep Segarra Plana, Andreu Sanjuan Sugrañes, Josep M. Soronellas Masdeu, Josep Fort Figuerola i Josep M. Baiget Ricart.

A la mateixa sessió es presentava la imminència de la festa del Vot de Sant Andreu, que s’havia de celebrar el 4 de juny, i es produeix una forta discussió al consistori sobre la celebració. Mentre Fort, Segarra i Sanjuan hi voten en contra, es decideix per majoria celebrar-la per la seva arrelada tradició en el poble. Es nomenen alcaldes de barri Josep Marsal i Benvingut Poch.

Figura 2: Sardanes a la plaça en motiu de la proclamació de la República (Fons Murgadas)

3. Corts constituents

El primat de Toledo, el cardenal Segura, considerat enemic del nou règim, és desterrat. El govern considera que amb aquesta acció fa un servei a la pau pública i un altre, no menor, als interessos espirituals de l’Església. El substitueix com a cap de l’episcopat espanyol Francesc Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, que iniciarà una sincera amistat amb el president Alcalá 90

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

Zamora i intentarà mitigar les disposicions del projecte de constitució que afecten els drets de l’Església.

El 28 de juny de 1931 van tenir lloc les eleccions a corts constituents. A la Selva hi haurà 828 votants. Els diputats amb més vots serien Marcel·lí Domingo, amb 419, Jaume Carner, amb 411, de la Candidatura Republicana, seguits de Josep M. Gich i Josep M. Tallada de la Lliga o Candidatura Autonomista Republicana, amb 406 vots cadascun.

A Barcelona, Esquerra Republicana seria la candidatura amb més vots.

Els candidats majoritàriament votats serien Companys i Macià. Els selvatans Joan Puig i Ferreter i Ventura Gassol els seguirien de prop.

Francesc Macià havia presentat el projecte d’Estatut de Catalunya, que se sotmetria a referèndum el 2 d’agost de 1931. L’afluència de votants fou massiva i el 99 per cent votà afirmativament. Les dones, que no tenien dret a vot, van donar el seu suport signant plecs d’adhesió a les taules instal·lades expressament. Simultàniament, tots els ajuntaments de Catalunya votaren a favor en un plebiscit. A la Selva s’enregistraren 773 vots favorables, 2 en blanc i cap de negatiu.

Aquell agost, l’alcalde Josep Puig es va posar malalt i el va substituir Felicià Cogul. Joan Porcar esdevindria el nou secretari de l’Ajuntament, escollit entre els 54 concursants que optaven a la plaça.

El 4 de novembre, Felicià Cogul presenta la dimissió irrevocable com a regidor. Al·lega motius de salut, però la sobtada notícia decep els qui li havien dipositat la confiança. Sembla que no es trobava a gust amb les postures laïcistes de la República. Genius es fa càrrec de l’alcaldia provisional.

A l’octubre apareix el primer número de Brum, un trisetmanari que es defineix com un periòdic d’ideals i que fa confessió de la seva fe democràtica i liberal i defensarà aquests principis a la nostra vila, consubstancials a la catalanitat màxima que professem. Els seus impulsors són Josep Fortuny Monné, autor així mateix del dibuix de portada, Josep M. Voltes Roig, Josep M. Roig Ferran i Eufemià Fort i Cogul. Hi col·laboraran Ramon Blasi i Rabassa, Francesc Ràfols i Fontanals, David Bové Masdeu, Francesc Cabré Cogul, Josep Vallverdú Poblet, Josep M. Andreu Rovira, Antoni Catà Simó, Josep Ferré Cavallé, Andreu Aguilà Mestre, Ramon Serra Monné, Joan Cogul Punyed, Antoni Miserachs, Manuel Segarra i Josep Bergadà.

El periòdic constava de vuit pàgines i es publicà durant dos anys.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

91

Quim Masdeu Guitert

Figura 3: Capçalera del periòdic selvatà Brum (1931-1933)

Al novembre, aprofitant l’assistència de Macià a l’acte de posar la primera pedra a les escoles d’Alcover, es gestiona la vinguda del president a la Selva. L’acompanyen, entre d’altres personalitats, Gassol i Puig i Ferreter. Una gentada surt a rebre l’avi, com era conegut popularment Macià.

Quan apareix al balcó de Casa de la Vila, unes veus demanen que siguin apagats els focus elèctrics que priven la gent de veure la cara del president.

Ell mateix descaragola una bombeta, mentre que Gassol i Puig i Ferreter s’encarreguen de les altres. Es produeix un silenci absolut. Amb veu tremolosa, comença dient que ja havia visitat la Selva anteriorment, de passada, i confessa els estrets lligams que l’uneixen a Gassol amb qui compartí exili.

Manifesta l’absoluta confiança que té en ell i davant dels seus convilatans que tant l’estimen vol abraçar-lo. Mentre l’abraça el poble trenca el silenci amb una ovació. Parla després de la simpatia i confiança que, així mateix, li mereix Puig i Ferreter. Puig trenca el parlament i promet continuar lluitant sempre per Catalunya al seu costat i abraça Macià. Les últimes paraules del president són per remerciar la manifestació de simpatia que se li ha tributat i promet tornar quan Catalunya tingui ja aprovat l’Estatut.

Aprofitant la visita, Esquerra Republicana organitza un míting a la Defensa Agrària. A més de Macià, hi parlen el diputat a la Generalitat Josep Andreu i els diputats a corts Joan Loperena, Gassol i Puig i Ferreter. En 92

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

acabar es dirigeixen a casa de D. Ramon Serra, on sopen acompanyats de l’alcalde Genius, el jutge i alguns regidors i amics.

El 14 de novembre a la nit, té lloc a l’Ateneu un míting de la Lliga en què hi prenen part Albert Talavera, president de la Federació de Sindicats Agrícoles de la Conca de Barberà, Josep M. Casabò, Joan Garriga Massó, Josep M. Gich i Miquel Vidal i Guardiola.

El 13 de desembre, la Joventut Catòlica celebra un acte d’afirmació catòlico-social i el 19 de desembre, l’Ateneu acull un míting del Partit Republicà Radical dirigit per Francesc Banús, president de l’entitat, en el qual Josep Cristià Llombart recita unes poesies dedicades als diputats a corts Jaume Simó i Bofarull i Puig d’Asprer.

El dia de Nadal, després d’una llarga malaltia, mor l’alcalde Josep Puig i Pons. En l’enterrament, damunt el fèretre portat pels mitgers del difunt, s’hi col·locà la vara de batlle. Al dol, a més de la vídua, la filla i la resta de la família, hi anaren les autoritats locals i representacions del Sometent, de la Defensa Agrària (d’on havia estat el primer president), de la comunitat dels pares del Cor de Maria, representants del govern civil, de l’ajuntament de Reus i del Foment Nacionalista Republicà, Gassol, Puig i Ferreter i Joan Loperena.

A partir del gener, Josep Genius, alcalde en funcions, passa a ser-ho de ple dret. Serà nomenat primer tinent d’alcalde Josep M. Tàrrech. S’inicien unes obres urbanístiques: es planten arbres a l’avinguda Nicolau i a la plaça del Portal d’Avall, on també si col·loquen bancs. S’acorda la construcció de voreres al carrer Major.

Mentrestant, a nivell estatal, el 14 d’octubre, Niceto Alcalá Zamora presenta la dimissió motivada pel seu desacord amb el laïcisme de l’Estat, recollit en l’article 26 de la constitució que s’està redactant. El substitueix Manuel Azaña, i el 9 de desembre de 1931 es publica la Constitució de la República, coneguda com la Gloriosa, que en el seu títol preliminar diu: “España es una República democrática de trabajadores de toda clase, que se organiza en régimen de Libertad y de Justicia.

Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

93

Quim Masdeu Guitert

La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y las Regiones.

La bandera de la República española es roja, amarilla y morada.”

Es ressalten els valors de la igualtat, del laïcisme i es renuncia a la guerra com a instrument de política nacional. L’endemà Alcalà Zamora torna a ser elegit president de la II República amb 362 vots dels 410 diputats presents a la cambra.

Figura 4: El president Macià en la seva visita la Selva el novembre de 1931 (Fons Murgadas)

4. L’Estatut

L’any 1932 ve marcat per la discussió de l’Estatut a les corts de Madrid.

Un seguit de parlamentaris catalans en fan la defensa enfront de l’oposició de la dreta i d’alguns diputats centralistes. El que s’esperava que fos gairebé un tràmit costà una autèntica batalla parlamentària que durà quatre mesos, de maig a setembre de 1932.

A la Selva, per sant Antoni de 1932, l’erudit pare Pere Voltas converteix el sermó de la festivitat en una vertadera peça oratòria. Els dies 12, 13 i 14 de febrer cau una gran nevada i, degut a les baixes temperatures, apareixen 94

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

morts al seu domicili, al carrer de les Clavagueres, el matrimoni d’Andreu Bernat de 76 anys i Josepa Canela de 75.

Aquell any, malgrat tenir el permís de l’ajuntament, no tenen lloc les processons de Setmana Santa pels carrers de la vila. Josep Ferré dirigeix un grup de cantaires de la Defensa Agrària que surten a cantar les típiques caramelles de Pasqua. El dia de Pasqua, Lluís Companys, presentat per Ventura Gassol, dóna una conferència a la Defensa Agrària sobre l’actualitat política.

En celebrar-se el primer aniversari de la proclamació de la República, el 14 d’abril, té lloc una jornada festiva amb tronada, cercavila i ballada de sardanes i es col·loca la placa que dóna nom al Portal de Francesc Macià, amb la presència de Gassol i Puig i Ferreter. Al cementiri se substitueix la inscripció Beati mortui qui in domino moriuntur per Cementiri Municipal.

Es crea l’Associació de treballadors paletes que tindrà la seu a la plaça Major.

Per la Festa Major d’Estiu, el 4 de juny, l’elenc d’aficionats del teatre de l’Ateneu estrena dues obres originals del selvatà Josep Cristià: Rivalismes i Els equivocats. Cristià edita, també, un llibre de versos: Aires de la terra.

En la presentació, Cristià, que havia estat l’últim alcalde de la monarquia, justifica el seu selvatanisme i el seu catalanisme recordant com el setembre de 1902 havia estat arrestat per commemorar la revolució del 69, com el 1908 s’havien ballat per primera vegada sardanes a la plaça a iniciativa seva, o ja com a alcalde, el 1931, havia demanat el retorn dels selvatans exiliats.

El 19 de juny, a la Defensa Agrària, M. Dolors Bargalló presenta l’ideari dels Grups Femenins d’Esquerra Republicana.

En els dies del debat parlamentari per l’estatut, Ventura Gassol és atacat, a l’hotel de Madrid on s’allotja, per cinc joves que intenten tallar-li la cabellera. Pot refusar-los utilitzant una pistola que guarda a l’habitació.

Catalunya sencera se sent ofesa. En tornar a Barcelona, el 4 de juliol, és rebut de forma entusiasta. Una representació de l’Ajuntament de la Selva i d’altres amics es trasllada a l’estació de tren de Reus per encoratjar Gassol en el seu trajecte de Madrid a Barcelona.

Dos dies més tard, Puig i Ferreter, per la seva banda, tracta de burro el diputat aragonès del partit agrari Royo Villanova, un dels més aferrissats combatents de l’Estatut, i aprofita el torn de disculpa per fer una crida a Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

95

Quim Masdeu Guitert

la responsabilitat política. Ambdues accions són motiu de caricatura en els diaris de l’època.

La discussió de l’Estatut, que coincideix amb el de la reforma agrària, posa en perill, en alguns moments, l’estabilitat de la República. L’intent de cop d’estat del general Sanjurjo, el 10 d’agost, accelerà l’aprovació definitiva gràcies a l’acord a què arribaren els partits d’esquerres.

El dia 9 de setembre, en tenir-se la notícia de l’aprovació de l’Estatut a la Selva, el campaner Andreu Fillol llençà al vol les campanes, tot repicant llarga estona. El día de l’arribada dels diputats catalans, un grup de selvatans encapçalats per una representació de l’Ajuntament es trasllada a Reus per saludar el comboi dels diputats en el seu retorn a Catalunya. Amb motiu de la celebració de l’Onze de Setembre, el consistori selvatà delega a Josep M. Andreu perquè dipositi una corona de flors al monument de Rafael Casanova a Barcelona.

El president de la República, Niceto Alcalá Zamora, signa la promulgació el 15 de setembre a Sant Sebastià, residència d’estiu del president. A l’acte hi són presents un seguit de diputats tarragonins: Domingo, Carner, Aiguadé i Gassol. L’Estatut aprovat havia estat mutilat a fons, ja que no es reconeixia una república federal i depenia del parlament espanyol i no del poble de Catalunya. Una vegada parovades les lleis, s’anuncien eleccions al Parlament de Catalunya per al 20 de novembre de 1932.

5. Conflictes. El problema rabassaire.

En l’ordre econòmic, la República sofrí els efectes de la gran crisi mundial de 1929. La crisi no tingué, però, els dramàtics resultats que atenyé a països més industrialitzats com ara el Regne Unit, Alemanya i França, ja que Espanya era un país essencialment agrari i d’empreses petites.

La República i la Generalitat començaren a tenir problemes d’insurrecció amb grups d’obrers anarcosindicalistes. Mentrestant, la revisió dels contractes de conreu de la pagesia va ser una de les lluites fonamentals a la Unió de Rabassaires.

L’11 de setembre, els colliters d’avellanes celebren una assemblea al Foment Nacionalista Republicà de Reus, en la qual són representats 23 pobles i, entre d’altres acords, decideixen adreçar al Govern de la Genera96

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

litat el telegrama següent: Collita avellana, principal font de vida Camp de Tarragona, sofreix depreciació extraordinària, causa ruïna comarca. Per deturar catàstrofe suggereix préstecs sobre mercaderies i protegir i subvencionar exportació. El preu de l’avellana oscil·lava entre les 70 i les 75 ptes. el sac.

El 6 de novembre, a Tarragona, la policia va carregar contra una manifestació de pagesos que protestava per la intervenció de la Guàrdia Civil en els procediments d’embargament de fruits. Dos manifestants foren ferits de bala i el president Macià, que era a Tarragona fent campanya, va expressar la seva indignació per aquest fet.Esquerra, davant les eleccions al Parlament, va abstenir-se de comprometre’s clarament en la lluita pagesa.

Ventura Gassol, fent una crida al vot dels pagesos, assegurava: Catalans!

Tenim un plet que es pot resoldre amb una llei: no dubteu que aquesta llei serà estudiada i votada al Parlament de Catalunya.

En realitat, la complexitat de reformar els contractes de conreu sense destruir el dret de la propietat privada o individual de la terra, van anar retardant la presentació de la llei al Parlament, que no seria aprovada fins al 1934.

Figura 5: Acudit fent referència a la càrrega de la policia contra els pagesos que es manifestaven a Tarragona el novembre de 1932. El Be Negre, núm. 73, 8 de novembre de 1932.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

97

Quim Masdeu Guitert

El problema dels rabassaires assolí un grau de politització. Els estrets vincles que unien el partit majoritari a Catalunya –Esquerra Republicana– amb els rabassaires, van obligar-lo a plantejar-se urgentment la solució del conflicte. La promulgació de la Llei de Contractes de Conreu pel Parlament de Catalunya va ser el resultat de la voluntat d’Esquerra de solucionar el conflicte, i alhora una de les causes que precipitaren la crisi de relacions entre la Generalitat i el govern de la República.

Promulgada la Llei de Contractes de Conreu, s’inicia una virulenta campanya de premsa orquestrada per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, que la Lliga Catalana accepta de dirigir i canalitzar. El partit conservador accentua els lligams amb els radicals, cedistes i propietaris de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre; mentre, Esquerra, apartada dels sectors obrers -dirigits per la CNT i Aliança Obrera- porta al límit l’exaltació nacionalista i el radicalisme petit burgès.

A la Selva, l’octubre de 1932 es crea una nova societat agrícola local, Acció Obrers del Camp, sorgida, en un principi, com una secció de la Defensa Agrària. En els estatuts es defineix com a sindicat adherit a la Unió de Rabassaires. El seu president serà Pere Vallverdú Juanpere. Així convivien dos sindicats sota el sostre de l’entitat recreativa: el de Sant Andreu, majoritàriament de petits propietaris, i el dels Rabassaires, constituït per defensar arrendataris i jornalers.

El consistori selvatà decideix que l’avinguda d’entrada al poble, dita de Nicolau -nom de l’enginyer que la projectà-, serà en endavant “del 9 de setembre”, en commemoració de la data d’aprovació de l’Estatut a les corts. Abans ja s’havia proposat que portés el nom de Gassol, per això ara el regidor Vallverdú proposa el nom de Ventura Gassol per al de la Font; el de Josep Puig i Pons –l’alcalde de la República-, per al de la Peixateria; el de Puig i Ferreter, per al raval de Sant Pere; el de mossèn Joan Pié, per a la plaça de la Carnisseria; el de Pi i Margall, per al de l’Hospital; el de Nicolás Salmerón, per al Forn Nou; el de Mossèn Cinto Verdaguer, per al Passatge; el d’Àngel Guimerà, per al raval de Sant Rafel, i el de “14 d’abril”, per al de l’Abadia. L’Ajuntament manté una polèmica amb el farmacèutic Gustau Visiedo per la facturació de medicaments per a beneficència, que s’allargassa i fins i tot se’n fan ressò els diaris.

98

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

El 4 d’octubre, la mort de Josep Fortuny Munné, Pepito Calaf, gran activista cultural, fundador del periòdic Brum i del Foment de la sardana, colpeix la societat selvatana.

La Fira d’aquell any va ser molt deslluïda a nivell de carrer i s’aixecaven veus demanant que es passés la celebració al cap de setmana. Les entitats organitzaven concerts, balls i teatre. A l’Ateneu, l’Orquestra Excelsior Jazz d’Alcover i la companyia del Teatre Sonor amb l’obra teatral La reina del mercat. A la Defensa Agrària actuava l’orquestra local La Selvença i la companyia de Lluís Carreras presentava L’hostal de la Glòria de Josep M. de Sagarra.

L’alcalde Josep Genius s’havia casat, l’estiu d’aquell any, amb Neus Mallafré, la senyora Nieves, filla del terratinent Olegari Mallafré. Pel novembre, Genius dimiteix de l’alcaldia de la Selva, com mesos abans ho havia fet Cogul. Malgrat les raons exposades pels alcaldes dimissionaris, era evident que no havien paït les reformes que anava fent la República: Felicià, les eclesiàstiques, i Genius, les agràries. És elegit alcalde Josep M. Tàrrech Masdeu, mentre que Josep Segarra passa a ser el 1r tinent d’alcalde.

A les eleccions al Parlament de Catalunya, Gassol es presenta per la circumscripció de Tarragona. A la Selva obté 403 vots, seguit de Casabò i Tallada de la Lliga Regionalista, amb 380 cadascun; els següents seran Galés, Gerhard, Farreres i Rovira i Virgili d’Esquerra Republicana i Ventosa de la Lliga, amb 377 i 378 vots.

6. Parlament i Catalunya autònoma.

El problema escolar i les millores urbanístiques

El 6 de desembre de 1932 és la data de la solemne sessió inaugural del Parlament. Lluís Companys en serà el president.

Amb motiu de l’obertura del Parlament, a la Selva es toquen les campanes i es fa una audició de sardanes a la Defensa Agrària, a càrrec de la cobla local.

El 19 de desembre es constitueix el govern de la Generalitat sota la presidència de Macià. Ventura Gassol en serà Conseller de Cultura.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

99

Quim Masdeu Guitert

En poc temps té lloc una crisi de govern: Lluhí i Vallescà, Tarradellas, Comas i Xirau dimiteixen. El motiu, el criteri que sostenien segons el qual el president havia de respondre davant de les seves funcions enfront al Parlament a fi d’assegurar la fluïdesa democràtica. La crisi es tanca el 24 de gener amb el nomenament de nous consellers: Pere Coromines, Josep Irla, Joan Selves i Josep Dencàs.

A 31 de desembre de 1932, la Selva tenia una població de fet de 2.871 habitants.

S’iniciaven uns serveis de recader fins a Barcelona. Per una banda, un servei de l’Agència Ràpid que ja portava la premsa diària i, per una altra, un de transports regentat per Salvador Borrell.

Un dels temes pendents de la societat selvatana era el de les escoles públiques, que subsistien en males condicions, enfront de les privades. L’ajuntament anterior a la República havia adquirit uns terrenys per a un grup escolar, però es considerava que estaven molt allunyats del nucli urbà.

Així, s’intentaren posar de nou en venda i actuar, mentrestant, a l’edifici del convent de Sant Rafael, de propietat municipal, per tal d’habilitar un espai per a l’alumnat femení, donat que l’edifici del Castell, on estaven ubicades les noies, no reunia condicions. La comunitat de les monges paüles hi posà resistència donat que elles ja hi tenien l’escola de nenes.

Per altra banda, Francesc Banús, Lluís Domingo, Àngel Poblet Pujol i Gabí Rodríguez enviaren una carta al ministre d’Instrucció Pública per tal de suspendre l’expedient de venda dels terrenys destinats a escoles que proposava el govern municipal.

L’any 1932, la nova mestra de noies, Esperança Puig, que inicialment havia estat molt ben rebuda, presenta un problema a l’Ajuntament per les seves reivindicacions de material i de millora de les instal·lacions escolars fins al punt que es resisteix a lliurar les claus de l’aula que, en un moment determinat, li sol·licita l’autoritat local i es passeja pels carrers del poble, amb les seves alumnes, proferint crits i queixes contra l’Ajuntament. L’Alcaldia la denuncia al Consell Escolar Provincial i fins i tot demana que sigui sotmesa a reconeixement facultatiu per un suposat desequilibri mental.

En resposta, el govern civil requereix a l’Ajuntament unes obres d’urgència en l’edifici escolar. Les locals autoritats se senten impotents i lamenten el que interpreten com una manca d’autonomia.

100

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

Finalment, l’Ajuntament acordà de proposar una permuta del terreny per a la construcció de les escoles amb el de la parada de Madró, sota l’Agrària, que havia estat adquirida pel doctor Joaquim Guitert, el senyor Quimet, per tal de bastir-hi un habitatge. Aquest s’hi avingué. El canvi permetria que els escolars fossin més a prop del poble i, a més, tinguessin accés pel camí de Tarragona, que no estava tan transitat com l’avinguda Nicolau. Guitert es reservava el dret d’adquirir de nou el terreny si no es destinava per a escoles. Finalment, Guitert bastí l’habitatge, conegut com Mas Catalònia, l’any 1935 a l’antic terreny municipal i, en realitat, morí el 1957 sense veure el grup escolar esperat.

Malgrat les gestions efectuades per Gassol i Puig i Ferreter amb el ministre Marcel·lí Domingo i tot i que Gassol, posteriorment, fou el conseller que impulsà la política d’ensenyament de la Generalitat, no s’aconseguí de bastir un edifici escolar a la Selva. De fet, el seu poble a Gassol sempre li retragué que tenint el poder polític no hagués construït les escoles esperades. Algú que el coneixia prou bé ja havia insinuat que no es mullaria per les escoles públiques de la vila per no perjudicar els col·legis religiosos de Sant Rafael i Sant Agustí, de tradició tan arrelada. Amb tot, la preocupació per la situació de l’escola pública és una constant en el govern republicà de la Selva del Camp.

L’11 de febrer, tot commemorant l’aniversari de la 1a República, es planta una alzina al bell mig de la plaça del Portal. Al mes de maig, en un acte a la Defensa Agrària, Puig i Ferreter presenta el conseller de Sanitat de la Generalitat, Josep Dencàs, que fa una dissertació política de nacionalisme radical i acaba amb un Visca Estat Català!

El juny de 1933 Azaña formava un nou gabinet i oferia la cartera de Marina a Lluís Companys, que hagué de renunciar a la presidència del Parlament. El substituí Joan Casanovas, mentre la presència de Companys a Madrid accelerà les transferències d’ingressos que havien col·locat la Generalitat en una situació econòmica molt difícil per la seva lentitud.

El 5 d’agost, amb motiu de la festa de Paretdelgada, es posa, per primera vegada, un servei públic d’autobús per traslladar-se a l’ermita i s’organitza un ball amb l’orquestra local La Selvença. Al Centre d’ERC de Barcelona, el selvatà Raimon Barrufet presentava l’obra dramàtica La Raó i la Força i el sainet La penya dels trempats.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

101

Quim Masdeu Guitert

Aquell estiu, membres del Comitè de Cinema de la Generalitat, creat per Gassol i Carner-Ribalta, es traslladen a la Selva per filmar un documental sobre el conreu de l’avellana dirigit per Miquel Joseph Mallol.

Exhibida posteriorment, avui aquesta pel·lícula està desapareguda i no s’ha localitzat en cap arxiu.

L’Ajuntament acorda l’aportació de 25 pessetes per a la construcció d’un monument a Francesc Layret que es vol aixecar a Barcelona amb el vot contrari del regidor Baiget. Continuen les millores urbanístiques. Les obres de les voreres al llarg del carrer Major culminen amb la disminució del fort pendent de la part alta, conegut com la Pujada; així, es rebaixa el terreny de sota l’església i la seva porta lateral queda incomunicada. Les cases de la zona han d’adaptar-se al nou nivell. En actuar a la plaça també es millora l’edifici de l’escorxador municipal, antiga carnisseria.

7. L’ascensió de la dreta i el feixisme.

Els fets del sis d’octubre de 1934.

El 2 d’octubre de 1933, Carles Pi i Sunyer presentava la dimissió del Consell de la Generalitat. El motiu central de la nova crisi eren les dificultats amb què es trobava el govern per tirar endavant el projecte de llei que regulava els contractes de conreu. El nou consell tenia com a conseller primer Miquel Santaló.

A nivell intern Esquerra Republicana també pateix una greu crisi. En el II Congrés expulsa el grup de l’Opinió. Aquests, junt amb d’altres membres del partit com ara Tarradellas i Quero, funden el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. Tanmateix, el clima de tensió entre l’esquerra és força alt, i a les vespres de les eleccions al Congrés, el 8 de novembre, la CNT celebra un míting a la Monumental de Barcelona per promoure l’abstenció electoral.

A les eleccions a diputats a Corts del 19 de novembre, l’alt índex d’abstenció provoca que les esquerres siguin derrotades a Espanya i que a Catalunya perdi posicions. Tanmateix, aquestes eleccions van tenir la singularitat que va ser la primera vegada en la història de l’Espanya que les dones poguessin exercir el seu dret a vot. A la Selva van votar fins a 1.499 perso102

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

nes i guanyen els candidats de la Unió Ciutadana (Lliga i Partit Republicà Radical): Vilella, Mullerat, Casabò, Palau i Bau, que oscil·len entre els 826 i 814 vots en contra dels 663 de Ruiz Lecina del PSOE, el més votat de la candidatura d’Esquerra Republicana. Amb els resultats electorals, Lerroux, del Partit Radical, formaria un govern de minoria, atès que sense els vots de la CEDA no podria governar.

Eufemià Fort i Cogul publica la seva primera monografia d’història selvatana : Simó Salvador, bisbe de Barcelona. Ramon Blasi i Rabassa coneix una prolífica etapa literària amb la publicació de Dues vides i un amor de la Biblioteca Gentil i de les seves col·laboracions a la revista En Patufet on signa poesia, contes i acudits amb diferents pseudònims. Puig i Ferreter publica Camins de França, considerada la seva millor obra narrativa, i On són els pobres? i altres històries de Nadal.

La revista selvatana Brum entra en crisi motivada per les diferents maneres d’enfocar els continguts. Mentre que un grup de redactors intenten ser independents, un altre vol polititzar-la fent-se portaveu d’Esquerra Republicana. Aquesta consideració es fa extensiva a l’entitat que l’acull, la Defensa Agrària. El 18 de novembre de 1933 apareix l’últim número, editat en una altra impremta, amb contingut pràcticament polític d’Esquerra.

A nivell musical, a banda de l’orquestra La Selvença dirigida pel mestre Aymamí, Floro, amenitza els balls selvatans l’orquestrina Sally sota la direcció de l’Antonet Segú. i l’Ateneu compta, també, amb una nutrida agrupació coral que segueix la tradició de La Lira Selvense fundada a finals del segle XIX en el si de l’entitat.

El president Macià moria a les onze del matí del Nadal de 1933. L’enterrament és una gran manifestació de dol, on Gassol pronuncia l’oració fúnebre. El dia 30 de desembre, en sessió extraordinària, el Parlament de Catalunya elegeix president de la Generalitat Lluís Companys per 56 vots favorables contra 6 paperetes en blanc. Companys forma un govern de concentració d’esquerres: Gassol, Dencàs, Selves i Barrera, de l’Esquerra; Lluhí i Vallescà, de l’Opinió; Martí Esteve, d’Acció Catalana, i Joan Comorera, de la Unió Socialista.

Les preocupacions principals de l’Ajuntament de la Selva són les escoles i l’aigua. És per això que el juliol de 1934 es decideix la creació d’una comissió per trobar solucions al problema de l’aigua. Es demana el suButlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

103

Quim Masdeu Guitert

port de les entitats del poble. Amb unes primeres prospeccions a 14m de profunditat a la Riera, es troben 5.000 litres/hora. Es decideix contractar maquinària per al pou de la vila.

Aquell 1934, el totalitarisme era arreu d’Europa com una marea ascendent, motiu pel qual les organitzacions obreres espanyoles veien en recel el poder a l’ombra que tenia la CEDA de Gil Robles. Sobretot després que el candidat conservador manifestés la seva admiració per l’Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini i l’entrada de Dollfuß a Àustria el 1932. Es per això que una vegada havien entrat a inicis d’octubre diferents membres de la CEDA a ocupar càrrecs ministerials, Aliança Obrera convoqués una vaga general per tal de que el govern es retractés de l’acció presa.

A Barcelona, la tarda del 5 d’octubre, el conseller de Governació, Josep Dencàs, distribueix, pel centre de Barcelona, escamots armats de joves d’Estat Català per tal d’evitar una provocació anarquista. L’Aliança Obrera, constituïda arran del triomf electoral de les dretes, distribueix armes i aixeca barricades davant del seu local. Al migdia del dia 6, Dencàs fa saber que ocupa militarment la ciutat. Al vespre, el president Companys, des del balcó de la Generalitat, proclama l’Estat Català, seguint les consignes obreres dels dies anteriors fora de la capital catalana, i ofereix Catalunya com a refugi i baluard de la República Espanyola. Però Gassol intenta dissuadir els qui volen hissar la bandera separatista. El general Domènec Batet, capità general de Catalunya, és requerit per Companys per secundar el moviment, però el militar es manté fidel al govern central i reprimeix la insurrecció.

En un enfrontament al local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria entre l’exèrcit i els defensors de l’Estat Català, hi moren lluitant dues personalitats, Jaume Comte i el vallenc Manuel González Alba, creador de les edicions L’Arc de Barà. Com a conseqüència dels fets, el govern de la Generalitat i el consistori barceloní són empresonats al vaixell Uruguay. Arran d’aquests fets se suspenen l’Estatut d’Autonomia i la Llei de Contractes de Conreu.

A la Selva, un comitè de rabassaires impedeix la sortida del poble als treballadors sense un passi, imposa el tancament de les barberies i limita l’horari de les botigues de queviures. Des de Casa de la Vila se segueixen els fets de Barcelona per una ràdio. Quan se sent la veu de Companys i 104

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

Gassol fent la proclama, es pren per assalt el campanar. El comitè pren possessió de Casa de la Vila sense aixecar-ne cap acta.

De la mateixa manera que s’ha fet a Barcelona, a Tarragona s’empresonen unes 900 persones, dels 14 als 80 anys, al vaixell Manuel Arnús. De la Selva n’hi consten 4: Antoni Gatell Llaberia, Josep Rius Llorens, Josep Sedó Martí i Isidre Vallverdú Juanpere.Arran dels fets d’octubre es produeixen desnonaments rústics que a la Selva afecten 36 pagesos. La Guàrdia Civil requisa fins a 23 armes de foc.

Figura 6: Selvatans empresonats al vaixell Manuel Arnús amb motiu dels fets del 6 d'octubre de 1934: Antoni Gatell, Josep Rius, Josep Sedó i Isidre Vallverdú (Del llibre El 6 d'octubre a les comarques de Sebastià Campos i Terré)

El dia 10 d’octubre són convocats a Casa de la Vila l’alcalde i els regidors pel caporal de la Guàrdia Civil, Victoriano Pascual, com a delegat de la Comandància Militar de la província. Es dissol l’ajuntament i es nomena Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

105

Quim Masdeu Guitert

una comissió gestora formada per Jaume Fortuny Barrufet com a president i Lluís Cristià Pàmies i Joan Boada Masdeu com a vocals. Acte seguit es procedeix a fer un arqueig de la caixa municipal que dóna una existència de 13.261 pessetes. Al cap de dos dies una comunicació de la comandància exclou Boada de la gestora i nomena Francesc Banús Benet i Lluís Domingo Figuerola. Una setmana més tard se substitueix Jaume Fortuny pel seu germà Andreu. Durant cinc mesos no hi ha registre d’actes de la junta gestora. A l’acta del 12 de febrer de 1935, escrita en castellà, s’acorda encomanar a l’arquitecte Joan Llevat un projecte per a noves escoles.

Aquell octubre de 1934 arribà el sonor al cinema de la Selva. El 14 d’octubre es presentava a l’Ateneu “El hombre que se reía del amor”, de Benito Perojo. A la Defensa Agrària, la primera pel·lícula estrenada en sonor fou “Sor Angélica”, de Francisco Gargallo.

Dins de la dinàmica d’ascens del feixisme que sacsejava Europa, a l’octubre de 1933 s’havia fundat al Teatro de la Comedia de Madrid, Falange Española, dirigida per José Antonio Primo de Rivera. A finals de 1934, un any més tard, Enric Gomis la introduiria a la Selva i s’hi afiliarien set persones. Un dels fundadors del partit, José M. Fontana Tarrats, a les seves memòries, recorda com la Selva havia estat un dels primers pobles de Tarragona on s’havia fundat Falange.

El 2 de gener de 1935 se suspèn l’Estatut de Catalunya i el dia 10, Portela Valladares pren possessió com a Governador General de Catalunya, equivalent a la presidència de la Generalitat. Uns mesos més tard el Tribunal de Garanties Constitucionals condemnava els anteriors consellers a trenta anys de presidi. A l’abril, Pich i Pon, alcalde de Barcelona, assumia, així mateix, el càrrec de Governador General.

El 2 de març de 1935, un tornado s’abat sobre la Selva i aixeca la teulada de l’edifici de la Defensa Agrària i el de la Sedera.

El 18 de maig es constitueix l’Ajuntament, essent alcalde Andreu Fortuny; Francesc Banús, el 2n alcalde; Daniel Masdeu Fonts, el 3r; Josep Cochs Batlle, Josep Tàrrech Cogul, Pere Taberna Bonacasa i Daniel Batlle Roigé, gestors. Al cap d’una setmana el bisbe Manuel Borràs visita el poble. És rebut a Casa de la Vila i després a l’església parroquial.

En la comissió de govern, Banús proposa de restituir el nom d’avinguda de Josep Nicolau, que ara es denomina del 9 de setembre. Finalment 106

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

es retorna als noms anteriors de tots els carrers, a excepció de la plaça de la República i la de Francesc Macià. A proposta de Taberna es destitueix l’oficial de secretaria Josep Vallverdú Poblet, amb l’únic vot en contra de Tàrrech. Comença, també, un afer amb el conserge Ramon Veciana amb l’acusació d’haver intervingut en els fets del 6 d’octubre i per la seva afiliació a Esquerra.

Obres Públiques concedeix una subvenció de 6.000 pessetes per a obres de reparació de la canalització d’aigua potable. Per altra banda, el Col·legi d’Arquitectes reclama 3.467 ptes per l’encàrrec efectuat l’any 1930 per a escoles. S’acorda l’encàrrec de plànols per a habitatges dels mestres junt al grup escolar.

Ràdio Associació de Catalunya engega una campanya pro-restauració de Poblet, en la qual col·labora el doctor Joaquim Guitert. L’Ajuntament de la Selva hi fa una aportació de 25 ptes. Guitert, membre del Patronat de Poblet, havia publicat, el 1934, una guia del monestir, considerada com una de les més completes que s’han editat. Guitert és un dels artífexs del retorn de les despulles del Príncep de Viana de Tarragona a Poblet, festa que es desenvolupa amb tota solemnitat i que esdevé un acte d’afirmació nacional.

8. Cap al Front d’Esquerres

El 1935 s’inicià una radicalització del socialisme català amb la creació del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), amb la unificació del Bloc Obrer i Camperol i Izquierda Comunista, seguint la línia d’un socialisme democràtic internacionalista, i d’oposició a l’estalinisme.

Per a les eleccions de diputats a corts del 16 de febrer de 1936, el Front Popular pren a Catalunya el nom de Front d’Esquerres. Al voltant de l’Esquerra, que n’és el pal de paller, s’agrupen Acció Catalana Republicana, el Partit Republicà d’Esquerra, la Unió Socialista de Catalunya, la Unió de Rabassaires, el POUM, el Partit Català Proletari i el Partit Comunista.

El Front d’Ordre, que se li oposa, està format per la Lliga, Acció Popular Catalana, el Partit Republicà Radical (amb Lerroux com a candidat per Barcelona) i els tradicionalistes. El resultat de les eleccions es favorable per la coalició d’esquerres amb 700.403 vots per al Front d’Esquerres i 483.791 Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

107

Quim Masdeu Guitert

pel Front Català d’Ordre. A la Selva guanyen, una vegada més, les dretes.

Gaietà Vilella, amb 838, és el més votat, seguit de Joaquim Bau. Gassol, amb 758, es quedarà amb 45 vots per sota del menys votat del Front Català d’Ordre. Darrera d’aquest plebiscit popular, d’aquesta condemna de la política de l’anomenat bienni negre hi ha l’enardiment d’unes masses populars que demanaven reformes profundes.

A Madrid dimiteix el govern de Portela Valladares i Alcalá Zamora crida Manuel Azaña perquè formi govern. A petició seva, les velles corts concedeixen una àmplia amnistia. Els consellers de la Generalitat són posats en llibertat. El govern promulga un decret amb què es deroga la llei que suspenia l’Estatut i es retorna automàticament a la legalitat del 6 d’octubre.

A la Selva, el 18 de febrer es restitueix l’Ajuntament suspès de funcions l’octubre del 1934: Tàrrech, Sanjuan, Vallverdú, Soronellas i Fort. Els primers acords municipals són els de restituir, així mateix, el nom a l’avinguda 9 de setembre, revisió d’acord de privilegis de cessió d’aigua a l’Hort de Carló i a Miquel Batlle al camí de la Bassa. El secretari informa sobre l’expedient del grup escolar i Vallverdú demana la propietat del convent de les monges.

El president Companys retorna a Barcelona el 2 de març i els regidors selvatans van a la rebuda multitudinària. Companys confirma el Consell que tenia el 6 d’octubre. El buit de Dencàs a Governació és cobert per Josep M. Espanya.

No obstant, a la Selva, segueix la preocupació per les escoles. Es realitza la cessió dels terrenys i el consistori es decanta pel grup de 10 seccions de l’arquitecte Vives en lloc del de 8 de Llevat. Es demana una subvenció de 228.000 pessetes. En un homenatge a la Canonja a Josep Gols, president de l’Orfeó Canongí, on ha de ser present Gassol, s’acorda d’aprofitar l’ocasió per accelerar l’assumpte de les escoles. Així, s’acorda de demanar la inclusió de la carretera de Vilallonga a Alforja, passant per la Selva, al Pla General d’Obres Públiques. La junta nacional contra l’atur del Ministeri de Treball concedeix 21.000 ptes. Per als treballs de proveïment d’aigua al poble.

El 8 de març de 1936 té lloc la que seria la darrera assemblea del Sindicat de Sant Andreu que no s’havia refet de l’endeutament que arrossegava 108

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

des dels anys vint. Abans de la liquidació es redacta una memòria que diu: Les causes de vida precària del sindicat poden resumir-se en les següents: 1ª, desconeixement, per la majoria de socis, del que representa i és un sindicat agrícola i la desídia en no procurar el seu normal i lògic i beneficiós desenvolupament… 2ª, el poc i remarcable agraïment per part de l’entitat la Defensa Agrària, fent cas omís del suport moral i material que el sindicat li proporcionà en fer-se la unió.

Destituït Alcalá Zamora de la presidència de la República, el 26 d’abril hi ha eleccions a compromissaris per a l’elecció de nou president. El triomf de les esquerres és rotund i Manuel Azaña resulta elegit nou president.

El 28 d’abril són assassinats a Barcelona, presumptament per membres de la FAI, Miquel Badia, conegut activista d’Estat Català i el seu germà Josep. Considerats màrtirs, el seu enterrament és una gran manifestació ciutadana i de la formacions polítiques.

A la Selva, aquell 1r de maig té lloc una manifestació de les forces polítiques del Front d’Esquerres al Portal d’Avall i parlaments des del balcó de Casa de la Vila. El 1936 la junta del Sindicat de sant Andreu acusava l’Agrària de ser poc agraïda i de no haver correspost a l’ajut moral i material que havia rebut del sindicat.

En el Segon Congrés Nacional d’Estat Català, en el qual Dencàs acusa el govern de la Generalitat del fracàs de l’alçament del 6 d’octubre, s’acorda la separació de l’Esquerra i l’expulsió d’Estat Català d’uns militants entre els quals es compten Aiguader, Miravitlles, Gassol i Puig i Ferreter.

Joaquim Guitert, amb l’ajuda de mossèn Antoni Figuerola promou unes obres de restauració a Paretdelgada amb la participació de l’arquitecte Monravà. Aconsegueix que s’hi interessi la Comissió de Monuments de Tarragona de la qual forma part i es recapten donatius de molts selvatans. El rector Pau Bertran posa obstacles al bon desenvolupament de la campanya de restauració. En començar les obres de la casa de l’ermità, apareixen els mosaics d’una vil·la romana. L’Institut d’Estudis Catalans, en la persona del Dr. Bosch Gimpera, s’interessa pel jaciment. Apareixen fins a nou mosaics diferents que es daten al s. IV. La premsa es fa ressò de les troballes i d’una polèmica que s’inicia tot seguit. Salvador Vilaseca, avalat per l’Institut d’Estudis Catalans, vol endur-se els mosaics al museu de Reus, del qual és director. Mentre Guitert, Eufemià Fort, Joan-Francesc Ràfols, Antoni Catà i d’altres personalitats i institucions defensen la Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

109

Quim Masdeu Guitert

ubicació d’un museu in situ. L’Ajuntament, tot i alguna excepció, com és el cas del regidor Fort que considera que les obres a Paretdelgada són de responsabilitat de l’església, dóna suport a la proposta. Els diaris de Reus fan costat a l’actitud de Vilaseca, mentre que els de Tarragona s’alineen en defensa d’un museu monogràfic selvatà. Els selvatans n’informen Gassol, de nou conseller de Cultura, el qual es desentén de la polèmica. Amb aquestes discussions s’arriba al juliol de 1936 i, sense solució, els mosaics restaran descoberts i sense protecció fins acabada la guerra civil, quan alguns d’ells seran traslladats al Museu Arqueològic de Tarragona.

En aquests dies, Puig i Ferreter publica La farsa i la quimera on, en clau de novel·la, explica diferents fets succeïts a la seva vila nadiua en els darrers anys enfrontant dos grups de personatges. La publicació promou un enrenou local, sobretot perquè no se sap destriar el relat novel·lesc dels fets reals. Neix un mite, ja que l’edició, degut a les circumstàncies del moment, no té, tampoc, gaire distribució.

Marcel·lí Domingo comunica a l’Ajuntament que el 19 de juny el Consell de Ministres ha aprovat l’expedient de sol·licitud del grup escolar de 10 graus per a la Selva.

Així arribem al juliol de 1936 quan a Melilla s’inicia un cop d’estat militar contra el govern de la República. A Catalunya, la insurrecció es produeix el 19 de juliol i és sufocada per les forces d’ordre públic, la CNT-FAI i els partits d’esquerra. Es posa en marxa un procés revolucionari complex i s’inicia la Guerra Civil espanyola.

110

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

Fonts consultades Fonts documentals

AMMSC (Arxiu Històric Municipal de la Selva del Camp) 1931 Llibre d’actes del Ajuntament provisional de la República. Reg. 4583.

1931/1932 Libro de actas de las sesiones celebradas por el Ayuntamiento. Reg. 4584.

1932/1933 Libro de actas de las sesiones celebradas por el Ayuntamiento. Reg. 4585.

1933/1935 Llibre d’actes de les sessions celebrades per l’Ajuntament. Reg. 4586.

1933 Expedients de secretaria. Escola de nenes. Reg. 6478.

1933 Expedients de secretaria. Escoles provisionals. Reg. 6483.

AGDT (Arxiu General de la Diputació de Tarragona) 1932-1934 Documentació remesa per les Juntes Electorals locals i censos electorals. 1.6. Cens i eleccions

Bibliografia

Campos i Terré, S. (1987) El 6 d’octubre a les comarques. Col·lecció Dertosa, Tortosa.

De Riquer, B.; Carbonell i Curell, A.; Abad i Carilla, M. (2008) Història, política, societat i cultura dels països catalans: De la gran esperança a la gran ensulsiada 1930-1939. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

Duch, M. (1988) Reus i el Baix Camp durant la II República. Edicions del Centre de Lectura, Reus.

Masdeu Guiter, J. (1979) 1878-1978: L’Ateneu, cent anys de vida selvatana. La Selva del Camp.

Sallés, A. (1976) Documents. La Gaia ciència - Edicions 62, Barcelona.

Soronellas Masdeu, M. (2000) Cooperació agrària a la Selva del Camp 1900-2000. El Mèdol, Tarragona.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

111

Quim Masdeu Guitert

Tàrrech Fonts, J. (2002) Temps enrere, apunts de família. Edició privada, la Selva del Camp.

Vallès, E. (1988) Història gràfica de la Catalunya Autònoma.Edicions 62, Barcelona.

Hemeroteca

Brum, trissetmanari. La Selva del Camp. Any I, núm. 1 (octubre 1931) any III, núm. 33 (novembre 1933).

El Bé Negre, setmanari. Barcelona. Núm. 73, 8 de novembre de 1932.

Audiovisual

La II República a la Selva del Camp (2010). Quim Masdeu, direcció; Esther de Mingo, realització; Olga Cabezas, locució; Canal Camp, producció.

Format DVD i també http://canalcamp.xiptv.cat/canal-camp-documentals/capitol/la-ii-republica-a-la-selva-del-camp

112

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Crònica de la II República a la Selva del Camp (1931-1936)

Annex 1 Escrutini de les eleccions del 12 d’abril de 1931

Districte primer

Francesc Torrents Genovés *

189 vots

Josep Pilas Gondolbeu *

188 vots

Josep Simó Masdeu * Josep Puig Pons *

Josep M. Baiget Ricart * Pere Ricart Grau *

Josep Genius Vendrell Josep Segarra Plana Paperetes en blanc

Districte segon

188 vots 188 vots 188 vots 187 vots 187 vots 186 vots 6

Joan Vilalta Andreu *

196 vots

Josep Milà Masdeu *

186 vots

Jaume Fortuny Barrufet * Josep M. Tàrrech Masdeu *

Josep M. Soronellas Masdeu Felicià Cogul Monné Paperetes en blanc

195 vots 161 vots 157 vots 152 vots 2

* En negreta figuren els noms dels 10 regidors electes. En produir-se un empat entre Ricart i Genius, es decidí l’elecció per sorteig, que sortí favorable per al primer. En proclamar-se la República, la constitució de l’Ajuntament variaria dels resultats electorals. Josep Puig seria l’alcalde; es mantindrien Baiget i Tàrrech i s’exclourien Torrents, Simó, Pilas, Ricart, Vilalta, Fortuny i Milà, i en el seu lloc, entrarien Genius, Segarra, Soronellas i Cogul, a banda de Joan M. Ferreter Puig, Alexandre Roig Vilalta i Ignasi Cabré Domingo, que no apareixen a la llista.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

113

Quim Masdeu Guitert

Annex 2 Escrutini de les eleccions del 31 de maig de 1931

Districte primer

Josep Puig Pons *

206 vots

Josep Genius Vendrell *

202 vots

Josep Segarra Plana *

Josep M. Baiget Ricart * Carles Vallverdú Bové *

Andreu Sanjuan Sugrañes *

Districte segon

204 vots 202 vots 60 vots 60 vots

Josep M. Soronellas Masdeu *

184 vots

Josep M. Tàrrech Masdeu *

181 vots

Felicià Cogul Monné * Josep Fort Figuerola *

Jaume Fortuny Barrufet Daniel Batlle Roger

183 vots 64 vots 1 vot 1 vot

Paperetes en blanc

5

* En negreta figuren els noms dels 10 síndics o regidors electes.

114

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

RESSENYES

Aspectes polítics i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), de Joan Vernet i Borràs1 Roser Puig i Tàrrech Centre d’Estudis Selvatans roserpuig.puigt@gmail.com Joan Vernet veu publicada finalment la segona part de la tesi de llicenciatura, que va centrar-se en l’intens període històric del 1868 al 1874 a la nostra vila, el Sexenni Revolucionari o Democràtic. La primera part va veure la llum l’any 1989 sota el títol El Sexenni Revolucionari a la Selva del Camp: 1868-1874, i també va ser editada per l’ajuntament selvatà. Aquella tractava temes demogràfics, econòmics i socials, i dedicava una especial atenció a l’ensenyament i a l’impacte de la tercera guerra carlina. Aquesta, que porta en el títol l’adjectiu democràtic, dedica més atenció a la vessant política i electoral.

El volum que ressenyem no és el text estricte de la tesina, ja llunyana en el temps, sinó que ha estat reescrit i enriquit amb noves consultes realitzades a l’Arxiu Històric Comarcal de Reus, a l’Hemeroteca de Tarragona i, sobretot, a l’Arxiu Històric Municipal de la Selva. Arran de la catalogació realitzada l’any 1993 per Montserrat Soronellas, Joan Vernet ha pogut consultar documentació d’aquest període, que és abundant però que abans estava dispersa en lligalls diversos, i, per tant, poc apte per a la investigació històrica. L’autor no ha descurat la posada al dia de la bibliografia, ja que el Sexenni era un gran desconegut quan ell va presentar la tesi de llicenciatura. Aquesta, dirigida pel Dr. Pere Anguera, a la memòria del qual està dedicada, “entreveia un cert paral·lelisme entre el Sexenni i la nostra recent transició política: adveniment de la democràcia, nova Constitució on es proclamen les llibertats bàsiques, generació de moltes expectatives..., 1 Vernet i Borràs, J. (2013) Aspectes polítics i processos electorals a la Selva del Camp durant el Sexenni Democràtic (1868-1874). Ajuntament de la Selva del Camp, Col·lecció Ventura Gassol, núm. 2.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, 117–120 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Ressenyes

també la irrupció de la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats, etc.”, tal i com llegim a la introducció.

El llibre presenta una estructura temàtica i cronològica, amb molts apartats que en faciliten la lectura. Després d’una introducció general es passa a una visió provincial i, finalment, s’arriba a l’aportació local. Un apartat molt interessant és el dedicat als precedents de la Gloriosa, el qual ens emmarca la realitat política local, enfrontada i aglutinada entorn de dues entitats o “casinos”. La participació dels selvatans en els esdeveniments del pronunciament del 1867 està molt ben documentada. Tres veïns importants de la vila van haver d’amagar-se a Barcelona i, en tornar al poble després de sufocada la revolta, el Govern Civil va demanar a l’Ajuntament que fossin vigilats per l’autoritat competent. Un dels implicats acabarà sent el president de la Junta Revolucionària, que es constituirà el 30 de setembre de 1868; els altres dos ocuparan càrrecs polítics rellevants durant el Sexenni. Aquesta Junta, que en tenia poc de revolucionària des del punt de vista social, estava formada majoritàriament per grans propietaris, com va passar en altres pobles del Camp.

Una part important del llibre es dedica als processos electorals. L’autor ens emmarca, de forma detallada, les circumstàncies locals dins de l’entorn provincial i estatal i també cronològicament, és a dir, els precedents. En definitiva, no oblida mai l’espai i el temps, per tant, sempre estem situats. És un dels valors que cal destacar del saber fer de Joan Vernet com historiador, que comporta que la informació local agafi la seva mesura correcta.

A la Selva, el segon municipi a nivell demogràfic del Baix Camp, es convocaren dotze comicis. Si a escala nacional, des del desembre de 1868 fins al juliol de 1873, foren nou les consultes electorals (tres municipals, cinc de diputats a Corts i una de diputats provincials), en el nostre cas cal afegirne tres parcials (generals, municipals i a diputats provincials). Com a fet peculiar, Joan Vernet ha pogut documentar la reivindicació del dret al vot femení per part d’algunes selvatanes simpatitzants del Partit Republicà, fet insòlit en aquell moment. Aquest atreviment va ser tractat en broma a Lo que passa, setmanari tarragoní conservador: “Sembla que vàrias xicotas de la Selva han protestat contra la lley electoral perquè no se’ls ha concedit dret de votar. Mira, mira las guapas, las llèpolas y atrevidas. Haguera donat un duro rudó per presidí’l consistori”.

118

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Ressenyes

És d’agrair, en aquesta línia d’unió entre macro i microhistòria, el ressò local de les grans fites històriques del moment que dibuixa el tarannà de la vila. Per exemple, la proclamació d’Amadeu I no va tenir gairebé ressò en les actes municipals, tot i que en aquell moment l’ajuntament era governat pels monàrquics; en canvi, sí que en va tenir l’assassinat del general Prim, molt apreciat. Si bé a la Selva no es va parlar del cop d’estat de Pavía, sí que hi va haver un gran ressò de la restauració monàrquica en el llibre d’actes: El Ayuntamiento que lamenta los males que de algunos años acá, están afligiendo y en particular los que se han ido acumulando desde el mes de septiembre de mil ochocientos sesenta y ocho, ansioso de que se consolide la paz, impere el orden, renazca la justicia y se restablezca la moralidad, principios que estaban enteramente desconocidos u olvidados, no menos que la religión y el respeto y subordinación de la Autoridades; ha acordado acatar y adherirse con sumo gusto y satisfacción al acto de la proclamación de D. Alfonso XII para Rey de España, deseándole un feliz reinado para bien suyo y de la Nación que, con tan buenos auspicios entra a gobernar.

Joan Vernet interpreta aquesta satisfacció pel nou règim monàrquic amb aquestes paraules: “palesa clarament allò que s’ha anat albirant en els processos electorals del Sexenni: una societat rural completament controlada per l’oligarquia de propietaris que, lògicament, no estava d’acord amb els postulats revolucionaris, tant polítics com socials i econòmics. La restauració de la monarquia borbònica representava una total seguretat pel que fa a la defensa dels seus interessos de classe (respecte a la propietat, ordre, acatament a l’autoritat, defensa de la religió, etc.). També pensaven que el nou règim acabaria, com així fou, amb la guerra Carlina”.

Els darrers capítols estan dedicats a les quintes, que van veure aparèixer la redempció del servei militar obligatori amb diners i que van propiciar diversos pròfugs. Abans n’hi ha un de molt interessant protagonitzat per la milícia. L’obra acaba amb un capítol dedicat al fet religiós, en uns moments de brots anticlericals a les veïnes poblacions com va passar a Reus.

L’ambient que es respirava a la Selva no era anticlerical, sinó al contrari, de dissimular la religiositat. L’autor conclou el seu llibre amb uns apunts sobre la institució del jurat.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

119

Ressenyes

Les referències bibliogràfiques són molt extenses i les fonts documentals són completes: combina les arxivístiques amb les d’hemeroteca. Una gran base per a una gran obra, un excel·lent exemple del treball conscient i hàbil d’un bon historiador.

120

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Notes de Recerca

Fons documental de l’arxiu patrimonial de la família Satorras-Borbonet Guillem Puig Vallverdú Universitat Rovira i Virgili guillem.puigvallverdu@gmail.com Un arxiu familiar i patrimonial és el conjunt de documents, sigui quin sigui el seu suport material, produïts i conservats per una família, que són el resultat de la seva vida de relació, de l’actuació dels seus membres en els diversos moments històrics i de les activitats relacionades amb la formació i gestió del patrimoni1. És un fet que els arxius patrimonials susciten cada vegada més interès entre els investigadors. La descoberta i utilització d’aquests fons ve motivada per diversos factors: entre ells, els estudis de llinatges i famílies com a mètode d’aprofundir en aspectes demogràfics, socioeconòmics, polítics i culturals. És a dir, són una eina essencial per a les anàlisis microhistòriques.

A més, tot i que la majora han estat conservats per les famílies de les classes dominants, també cal destacar la conservació en els darrers anys de fons familiars que provenen de les classes populars, els quals han fet créixer un ric patrimoni documental que permet als investigadors reconstruir el discurs històric des de la base de la societat2. Tanmateix, una altra consideració a tenir en compte és que el contingut d’aquests arxius omple, sovint, importants llacunes documentals dels arxius públics.

El volum documental de l’arxiu que aquí es presenta, el configura el patrimoni heretat per la família Satorras-Borbonet. Aquest fons està format per un total de 589 documents que abasten un període de 1.023 anys de la història de diverses famílies d’hisendats. Cal destacar aquesta característica ja que la majoria dels documents que en formen part estan vinculats directament amb la gestió del patrimoni agrari. Malgrat que la majoria 1 Cf. Fernández i Trabal, J. (1991) “Els arxius familiars i patrimonials. Problemática, caracterització i metodología”. A: Lligall: Revista Catalana d’Arxivística, 4, 95-114.

2 Cf. Thompson, E.P. (2000) Agenda para una historia radical. Barcelona. Crítica.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, 123–129 ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Notes de recerca

de la documentació està vinculada amb la Selva del Camp, n’hi ha que fa referència a d’altres poblacions catalanes donada la importància del patrimoni de la família Satorras al llarg del segle XIX. D’aquestes poblacions cal destacar: el Pla de Cabra (actualment Pla de Santa Maria) i Cabra a l’Alt Camp; l’Albiol, Capafonts i la Selva al Baix Camp; i finalment, i no menys importants, Torà i Calaf, a l’Anoia. Referent a les dates extremes, convé ressaltar que el document més antic de tota la col·lecció data de l’any 952, mentre que el més contemporani és de 1979.

Com gairebé tots els fons patrimonials, la documentació més abundant i rellevant és la que s’origina en la gestió d’aquest patrimoni: les compravendes, les àpoques, les donacions, les permutes, els debitoris i els censals; que arriben a comprendre fins a 155 documents. Tota aquesta informació és la que ens permet reconstruir el patrimoni que les diferents branques familiars han anat gestionant, i que a mitjans del segle XIX va arribar a les mans de la família Satorras, convertint-la en una de les més influents de Tarragona, Catalunya i de l’Estat espanyol.

Com ja se n’ha fet esment, el document més antic que inclou el fons, és un pergamí del 952. La importància d’aquest document, a més de la seva antiguitat – el segon més antic data del 1665- i el bon estat en què es conserva, recau en ser la donació de propietats més antiga del fons. Aquest document de mitjans del segle X no fa referència a la família Satorras i és molt difícil establir-hi algun tipus de vincle. No obstant, la seva importància recau en que està escrit en llatí i prové del fons patrimonial conservat a Calaf, que anteriorment havia format part del patrimoni familiar dels Satorras. En aquest document s’hi relata la donació de dues finques de Ramon Bermond al monestir de Sant Pere i Sant Pau de Casserres, al Berguedà, en motiu de l’ingrés a la Comunitat monàstica de Cluny d’un dels seus fills, Pere Bermond. Aquesta pràctica, habitual entre les classes benestants, anirà repetint-se al llarg del segles, fins al punt que, encara en documentació de finals del segle XIX i principis del XX, s’hi poden trobar paral·lelismes. D’altra banda, la col·lecció que cal tenir en compte és la que pertany a la família Rabassa, per ser l’antecessora del patrimoni Satorras a la Selva. És a partir de l’enllaç entre Dolors Satorras Lafuente i Ignasi Rabassa Martí, que la família Satorras emparenta amb una família de la Selva, 124

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Notes de recerca

coneguda a nivell local com a ca Flassada, amb casa pairal al Passatge de la Carnisseria.

Referent a l’estructura del fons, s’ha cregut convenient dividir-la en quatre subfons, vinculats a les famílies des de les quals es va anar configurant el patrimoni a la família Satorras: la família Rabassa (RA), la família Martí-Massana (MM), la família Rubinat (RU) i la família Satorras,3. No obstant, el subfons que pertany a la família Satorras té unes característiques diferents respecte a la resta donat el seu volum documental. Així doncs, cal diferenciar-hi entre aquella documentació pertanyent a cada una de les branques familiars: els Satorras-Dameto (SD), els Satorras-Capell (SC), els Satorras-Iglesias (SI), els Satorras-Macià (SM) i els Satorras-Vilanova (SV), però insistint, tots dins el mateix subfons Satorras.

Tot i la variació en el volum de documentació, cada subfons resta dividit en cinc sèries documentals que agrupen la tipologia diversa dels documents: personal i familiar; patrimonial; militar; d’obra de creació; i correspondència. Cada una de les sèries també està dividida segons la tipologia de la documentació, seguint l’estructura següent: I.

Subfons [RA], [MM], [RU], Satorras ([SD], [SC], [SI], [SM] i [SV]) 1. Personal i familiar 1. Civil 2. Acadèmica 3. Matrimonial 4. Legal i Judicial 1. Poders notarials 5. Necrològica 6. Política 7. Professional 8. Associativa

3 A cada una d’elles, se’ls ha assignat unes sigles definitòries, per tal de facilitar la recerca, sense deixar de fer esment a la col·lecció factícia Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

125

Notes de recerca

2. Patrimonial 1. Fiscal 2. Gestió del Patrimoni 1. Compravendes 2. Àpoques/Cartes de pagament 3. Debitoris/Préstecs 4. Permutes 5. Concessions 6. Cancel·lacions 7. Contractes 8. Censals 9. Factures 3. Donacions 4. Testamentaria 1. (Persona a qui fa referència l’herència) 3. Militar 4. Obra de creació 5. Correspondència 1. Entrant 2. Sortint

Referent a la signatura sistemàtica4, cal dir que no s’ha donat cap número a l’atzar sinó que segueix una gradació específica vinculada al número del subfons, la sèrie i la subsèrie (i en alguns casos al grup al que pertany) afegint-li una numeració per ordre cronològic. A tall d’exemple, el primer document de la subsèrie “civil” del subfons Rabassa equivaldria al RA-114 Les signatures sistemàtiques són el codi alfanumèric de referència dels documents classificats per tipologies. Cada document en té una de diferent.

126

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Notes de recerca

01. La RA indica que pertany al subfons Rabassa, el primer “1” a la sèrie Civil; el segon “1” a la subsèrie de Personal i familiar; i el “01” al número que li correspon per ordre cronològic. Així, seguint aquest esquema, una compravenda de la família Martí-Massana equivaldria al topogràfic: MM22-1-01.

Un altra punt important a ressaltar són les fitxes elaborades per descriure cadascun dels documents. Aquestes fitxes segueixen l’estructura de classificació esmentada i sintetitzen la informació més rellevant del document. En primer lloc hi consta el subfons al qual pertany i el número de la caixa en on és desat el document. A continuació hi consta la sèrie, la subsèrie, el grup i el número sistemàtic. La fitxa també conté el títol del document; la data; la escriptura, diferenciant entre aquella que sigui manual (MAN) o mecanografiada (MEC); la llengua amb què està escrit; i finalment, una breu descripció del document.

El següent punt a considerar és el suport del quadre de classificació. Es va creure convenient fer-lo a partir d’un full excel per tal de facilitar l’enregistrament dels documents catalogats, així com també per simplificar-ne la recerca Aquesta base de dades permet fer una exploració polièdrica dins el fons, doncs permet buscar qualsevol terme amb una sola funció del programa i dur-nos directament als documents que contenen la informació que es cerca. És a dir, si busquem documentació referent a la Mina de Flassada a la funció “Buscar”, aquesta ens relacionarà tots els documents que contenen alguna referència amb el terme esmentat.

En relació amb la col·lecció factícia5, la catalogació és diferent. S’ha dividit segons la naturalesa dels documents que la creen, entre els que cal destacar: la premsa, com el Diario de Barcelona, el Realista Manresano o el Indicador Catalán; la propaganda i la documentació política oficial, com la Gaceta de Madrid o El Testamento y ultima voluntad de la niña bonita6; la vinculada a actes culturals, com una programació de 1914 del Teatre Romea; i religiosa, on destaquen un gran nombre de goigs hagiogràfics.

5 Entenem per col·lecció factícia el conjunt de documents entre els quals no hi ha cap mena de relació amb la resta de l’Arxiu. Així doncs, es tracta de l’acció d’un col·leccionista, reunint-la i, sovint, classificant-la, en funció d’interessos i criteris molt diversos.

6 Document que parodia el fracàs de l’establiment de la Constitució de Cádiz de 1812, una vegada Ferran VII decideix faltar a la seva paraula i restablir l’absolutisme com a forma de govern a l’Espanya post-napoleònica.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

127

Notes de recerca

En última instància, hem de destacar la importància d’aquest patrimoni per la nostra Vila. Un fons que, tot i tenir l’etiqueta de familiar-patrimonial, en certa mesura permet reconstruir la història més recent del nostre poble, per la quantitat de documentació vinculada a la Selva i a la quotidianitat dels darrers dos-cents anys. Això, permet crear un fil conductor, no només de les accions de les famílies Rabassa i Satorras, sinó de totes aquelles que s’hi van acabar relacionant d’una manera o altra.

128

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

Ramon Satorras Borbonet

Plàcid Satorras Macià

Josep Ignasi Satorras Macià "Don Pepe"

Dolors Satorras Borbonet

Jaume Satorras Borbonet

Antònia Borbonet Codina

Ignasi Rabassa Martí

Fina Satorras Borbonet

Dolors Satorras Lafuente

Catalina Lafuente López

Ramona Capell Català

Jaume Satorras Capell

Manel Satorras Lafuente

Manela Macià Miret

Antonio Satorras Iglesias

Notes de recerca

Figura: Arbre genealògic simplificat de la família Satorras Borbonet, on s’hi mostren els llaços familiars amb els Rabassa-Martí.

129

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans Normes de publicació

• • • • • • • • • •

•

L’objectiu de la revista és la divulgació de les recerques sobre temes locals, per tant, els articles, han de tractar sobre algun tema d’interès local, de qualsevol àrea científica.

Els articles es podran escriure en català o en castellà.

El textos, originals i inèdits, es presentaran en suport informàtic o via correu electrònic (centredestudis.selvata@gmail.com), preferiblement Word (.doc), a més d’una còpia en paper.

S’acompanyaran d’un resum –tant en l’idioma original com en anglès– d’una extensió aproximada de 150 paraules, així com d’una llista de com a mínim 5 paraules clau per facilitar la indexació de l’article.

La configuració de la pàgina ha de ser DIN A4 amb tots els marges de 2,5 cm.

Extensió: 6.000 paraules per als articles, 2.000 per a les notes de recerca i 1000 per a les ressenyes. Les pàgines han d’anar numerades i incloure les notes al peu.

El cos del text ha d’estar escrit en lletra Times New Roman (TNR), mida 12cpi, alineat a la dreta i a l’esquerra i amb un interlineat de 1,5cm. Els paràgrafs s’espaiaran i no s’introduirà sangria a l’inici.

Les notes també han d’estar escrites en lletra TNR, però amb una mida de 10cpi i interlineat senzill.

El títol anirà en majúscules i negreta i els títols dels diferents apartats numerats en minúscules i negreta.

Les cites textuals aniran en el cos de text i no com a nota al peu, en lletra rodona i no cursiva i entre cometes. Si són més de quatre línies anirà com a paràgraf a part, també en cometes i lletra rodona, amb un cos de lletra TNR 10cpi, interlineat senzill i una sangria de 1.5 cm.

La bibliografia, que anirà al final del document, s’ordenarà alfabèticament i s’adaptarà als exemples següents:

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014, XX–XX ISSN: 2339-7942

http://www.ceselvata.wordpress.com

Normes de publicació

*Llibre: Pié, J. (1984) Annals inèdits de la vila de la Selva del Camp de Tarragona. Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconensis Ramon Berenguer IV.Diputació de Tarragona. *Article revista: Masdeu, J. i Vernet, JM. (1984) “Aproximació a la història recent de la Selva del Camp: la Guerra Civil (1936-1939)”. A: Penell, 1.125-143. *Capítol llibre: Figueras, A. (1998) “De la vinya a l’avellaner. Crisi i transformacions a l’agricultura”. A: Arnavat, A. (dir.) Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Reus. Ajuntament de Reus i Fundació la Caixa. 149-168. *En els documents que es poden trobar a Internet caldrà indicar, a més de la citació correcta, l’adreça sencera i la darrera data d’accés. Un exemple: http://www.urv.cat/crai/. Consulta realitzada el 12/12/2013.

• • • • • •

132

Les referències literals en el text es realitzaran així: (Bourdieu, 2000: 4) i només cognom i any (Cohen, 1986) en referències al text no literals.

Després del títol inicial ha d’aparèixer la informació de l’autoria: nom i cognoms de l’autor o autors, institució on pertanyen i correu electrònic.

Si l’article conté il·lustracions, han de tenir la qualitat suficient per ser reproduïdes. Poden enviar-se en suport informàtic, en els formats més usuals (preferentment .jpg) i s’haurà d’indicar on posar-les.

Tot article que no acompleixi els requisits de format, de presentació, contingut o termini, seran retornats.

El consell de redacció és l’encarregat d’avaluar i decidir sobre la publicació dels articles, que comunicarà a les autores i els autors al més aviat possible. En cas del vistiplau es podran suggerir eventuals millores.

Els autors seran els únics responsables del contingut de l’article en qüestió.

Butlletí del Centre d’Estudis Selvatans, n.º 8, 2014

30 anys de Centre d’Estudis Selvatans

ISSN: 2339-7942 www.ceselvata.wordpress.com