Page 1


Textos de:

Jordi Freixa Sala Josep Vilar i Vergés Xavier Viñas i Teixidor

Mapa, perfil i assessorament : Ramon Bartrina i Albi Fotografies : Ramon Bartrina i Albi Pep Badosa Xavier Viñas i Teixidor Maquetació: Alba Danés Boix Edició digital abril de 2018

El document que us disposeu a consultar conté diverses informacions, per una banda hi trobareu la descripció de l’itinerari de la XLI Embardissada que se celebra el dia 22 d’abril de 2018 amb articles i activitast de camp per aprendre i gaudir del recorregut abans, després o durant l’Embardissada, per altra, hi trobreu articles que parlen de la història i la vegetació epecífica de la zona que visitem. Al llarg dels articles podreu descobrir enllaços que us portaran a continguts digitals, recomanem utilitzar aquest document com a una eina interactiva amb la que podreu aprendre a través de continguts ja siguin textuals, visuals, sonors o audiovisuals. També us volem fer saber que aquest llibret pot ser imprès seguint la tradició que fa 41 anys va començar des del Centre Excursionista d’Olot, només cal que us descarregueu l’arxiu per imprimir que us hem preparat a la web i el porteu a imprimir, així doncs, el podrem afegir a la nostra col·lecció. Equip de l’Embardissada


XLI

EMBARDISSADA A LA GARROTXA Jordi Freixa

Sant Pau de Segúries

Anirem en direcció al càmping, per agafar la pista que puja a la casa del Mariner i a la Vall del Bac. En la pujada passarem per el costat de l’edifici d’aigües del canal de l’Estabanell, conegut com la Reixa. Una mica més amunt, i davant del Serrat del Comitè trobem una cruïlla de pistes. Anirem per la que marxa tot baixant en direcció al sud a trobar la carretera del Capsacosta. La seguirem, fins uns metres abans del pal de la llum, on per la cara nord-est tenim el camí que ens baixarà a trobar la vella pista que durant dècades va servir per unir la Vall del Bac amb Sant Pau de Segúries. La seguirem en direcció a Llevant. Passarem pel costat de les restes de la casa de Mas Abat, dels dos petits pont d’estil romànic i arribarem a sobre de la casa del Diumal. Aquí, continuarem per la pista que marxa força planejant novament a Llevant a trobar l’actual carretera de la Vall del Bac. La seguirem fins trobar la cruïlla (pal indicatiu) de l’església de Sant Feliu del Bac (Catalunya Romànica, Vol. IV, la Garrotxa, pàg 382)..


{

Deixarem la carretera i agafarem la vella pista que en direcció al nord, ens baixa a trobar l’església Romànica de Sant Feliu del Bac. Consagrada el 20 de Gener de l’ any 996 per Ot, Bisbe de Girona (l’Acta de consagració de Sant Feliu es conserva amb Pergamí original a l’arxiu de la Corona d’Aragó) i restaurada recentment pels Amics de l’Alta Garrotxa, amb l’ajuda de la Diputació de Girona. La cultura popular, ens parla que a la Pedra del Diable de Santa Pau (la Garrotxa) surt una Falla Tectònica, que passant per l’església de Tura d’Olot, puja passant per les esglésies de la Mare de Déu dels Àngels de Llongarriu, de Santa Magdalena del Coll i Sant Feliu del Bac, per acabar a l’església de Sant Pau Vell.

Un cop visitada, retornarem al camí que baixa per la cara de Llevant de l’església en direcció al nord-est a trobar una vella pista forestal que seguirem en direcció a Llevant. En trobar una cruïlla de pistes deixarem per la que hem vingut i agafarem una que baixa més en direcció al nord-est que ens portarà a trobar el gran camp de la Plana Magra. La creuarem, per la cara sud-est per anar a trobar un camí que en direcció a Llevant ens baixarà a la Riera de la Vall del Bac. La creuarem per sota de l’encreuament de les Rieres de la Vall del Bac amb la de Porreres. D’aquest punt podem veure el Pont dels Esquellerincs (de construcció romànica), passa sobre de la Riera de Porreres. Un cop visitat agafarem el camí que per la cara de Llevant ens pujarà a trobar el vell Camí Ral que creuava tota la vall del Bac i pujava a Sant Pau de Segúries. El seguirem en direcció a Ponent.

Sant Feliu del Bac


Pont dels Esquellerincs

Creuarem el Pont dels Esquellerincs i pujarem a trobar la carretera de la Vall del Bac. La seguirem en direcció a Llevant fins trobar la cruïlla de la pista que puja a Sant Andreu de Porreres (pal indicatiu). Deixarem la carreta asfaltada i agafarem la pista de Sant Andreu. Uns cent metres més amunt (aproximadament) i dins de la Riera de Porreres tenim el que havia set el Molí de la Coma. La Coma

Salt del Molí de la Coma


Un cop visitades les seves restes, seguirem pujant per la pista fins trobar una cruïlla. Deixarem la pista principal i n’agafarem una de molt vella (té una tanca de ferro) que ens pujarà a la casa de la Coma (fou habitada fins la dècada dels anys 80). De l’era de la casa de la Coma surt un camí vent fressat que puja en direcció al sud-oest a trobar el caire que baixa del Puig Ou on trobem el petit pla de les Saleres de la Coma. D’aquí seguirem sempre pel rastre que puja pel caire que baixa de Puig Ou. Uns dos cents a dos cent trenta metres, més amunt, trobem un camí que ve

de Sant Andreu de Porreres i va a Sant Bartomeu del Sitjar, per continuar fins a Sant Pau de Segúries. El creuarem i seguirem pujant fins arribar al cim de Pui Ou. En aquesta pujada serà un continu de gaudir de molt bones vistes de sobre la Vall del Bac. En arribar al cim del Puig Ou, ens calen tots els sentits per gaudir d’aquest magnífic mirador de 360º. Per la cara de Ponent, tenim en primer pla Les vall de Sant Pau de Segúries, de Sant Joan de les Abadesses i de Ripoll. Més al fons els Rasos de Peguera amb el Cogullo d’Estela i el Roc d’Uró. Una mica més al nord la Serra d’Ensija, el Sant Amand, el Puig Estela, la Serra Cavallera.


Per la cara nord el Puigmal, el Balandrau, Tres Pics, el Puig de les Borregues, el Gra de Fajol, Bastiments, el Pic de la Dona, Coma Ermada, Roca Colom, Costabona, Esquerdes de Roja, Puig de la Collada Verda i el Massís del Canigó, amb els Pics del Set Homes, el Pic Rojà i el Trezevents. Més endavant, tenim Sant Antoni de Camprodon, Font-rubí, Molló, Coll d’Ares amb el Montfalgar. Per la cara de Llevant, surt el Comanegra, el Puig de les Bruixes, Sant Marc, el Bassegoda i al davant tenim el pla de Resclusanys i el Talló. Per la cara sud i a la llunyania, el Rocacorba, el castell de Finestres, el Far, Aiats, Cabrera, el Puigsacalm, el Puig Cubell. Més endavant tenim tot la fondalada de la Vall del Bac. Al cim del Puig Ou per la diada de Santa Creu de maig, es repartien ofrenes a tots el que pujaven a beneir el terme. Aquesta tradició es conserva fins els anys trenta del segle passat. Puig Ou


El Creuarem i baixarem (direcció sud-oest) pel costat d’un petit rec eixut, fins trobar una aperduada pista que seguirem amb direcció a Ponent. Aquesta pista ens portarà al costat les restes de la casa del Seguer (també propietat de la casa del Sitjar), on trobem una cruïlla de pistes. Anirem per la que baixa en direcció al sud a trobar uns camps herbats.

La baixada la farem per la cara nord-oest tot seguint una vella pista de desemboscar que pel Ras del Freixe, ens baixarà a trobar el Coll d’Arrencafels. Aquí trobem la pista que ve del Coll de la Bau i va cap a Resclusanys. La creuarem i anirem per la pista de desemboscar que marxa tot pujant en direcció al nord-oest per voltar la cota 1.215 per la cara nord i baixar a trobar la pista de les Planelles al costat del Coll de la Bau. En aquest punt,creuarem novament la pista que ve del Coll d’Arrencafels i seguirem un rastre que baixa pel costat d’un rec eixut en direcció al sud-oest a trobar els camps de la casa del Sunyers. Els creuarem per la cara nord per seguir una vella pista que ens pujarà a les restes de la casa del Sunyer on encara podem gaudir del seu gran corral. El Sunyer havia set una gran masia, propietat del Sitjar. Un cop gaudit de l’entorn, seguirem el camí que marxa a Ponent per sota de les restes de la casa del Sunyer i que ens pujarà a la trobar un coll en la Cota 1.042.

Sant Bartomeu del Sitjar


Els creuarem i baixarem a trobar la cruïlla dels dos recs que volten el Camp. Creuarem el nou Rec i pujarem a sobre del camp que ens queda per la cara de Ponent. El resseguirem tot pujant en direcció a Ponent per arribar a l’ ermita romànica de Sant Bartomeu del Sitjar (Catalunya Romànica, Vol. X el Ripollès, pàg 107). Un cop visitada i gaudit de les bones vistes de la Masia del Sitjar, anirem per la vella pista que marxa en direcció al sud a trobar la Font Fresca del Sitjar on una làpida recorda la trobada dels Bisbes de Girona i d’Osona en aquest lloc. Segons la memòria popular, en aquest lloc i amb posterioritat aquesta trobada, tingué lloc una nova trobada de Bisbes. En aquesta ocasió s’hi va afegir el Bisbe de Perpinyà. La propietària del Sitjar els va obsequiar amb un bon dinar i al finalitzar aquest, els va treure un licor casolà, que els hi va fer les delícies. Preguntaren sobre el nom del licor, el que la senyora respongué que no en tenia. Contestaran que es diria: Rata fiat que vol dir sense nom. D’aquesta manera queda per sempre el nom de la Ratafia. Un cop gaudit d’ aquest entorn tan bonic continuarem per la pista. Més endavant la pista, es devé camí, que seguirem sempre en direcció a ponent i que ens portarà a trobar una nova pista que seguirem. En pocs minuts arribem a la Font dels Coms. Continuarem per la pista que en lleugera pujada ens portarà a trobar la pista que puja al Pla d’en Puig. La seguirem en direcció sud fins trobar la carretera de la Vall del Bac, a prop de la casa del Mariner. La seguirem i ja només ens restarà baixar al nostre punt de sortida al poble de Sant Pau de Segúries.

Font Fresca


El Puig Ou

Josep Vilar

L’Embardissada d’enguany presenta un recorregut, en gran part, per camins platxeriosos i pendents suaus. Només cal assolir una pujada. I quina pujada. El punt més baix és a la riera de la Vall del Bac, en l’indret del pont dels Esquellerincs o del Pagès. Davant ens espera l’imposant Puig Ou (1299 m) i un desnivell d’uns 700 metres. El camí escollit per assolir-lo és el més curt i recte, pel cairell de la muntanya. Un camí de gran bellesa i vistes, que farà oblidar la forta pendent. Descriuré només aquesta pujada, que vam realitzar, un suau dia de març d’enguany, amb en Joan Nogué, nascut a la Coma el 1949. Passat el Pont dels Esquellerincs, es creua la carretera asfaltada que travessa la Vall del Bac i es puja amb suau pendent pel Camp del Molí. Les restes del Molí de la Coma es poden observar a la dreta al costat de la riera de Porreres. Es continua amunt travessant el Camp del Caritg, i pel vell camí, s’arriba a la casa de la Coma. Podem fer un bufet, beure una mica i treure’ns roba. Comença l’ascensió més forta. Se surt de l’era del mas, cap a ponent, per un camí de carretes que anava al Camp del Serrat. S’intueix la Rasa, una vella i fonda rasa transversal, que servia per evacuar les aigües de fortes pluges que baixaven pel pendís de la muntanya i podien malmetre els horts i feixes de prop de la casa. Arribem de seguida a un petit planell on hi havia les Saleres. Cap a l’esquerra amb pendent suau sortia el camí de bast de la Coma cap a Camprodon i que ens un centenar de metres s’ajunta amb el que ve de Porreres. Nosaltres enfilem recte amunt pel serrat del Pla Llarg. Pocs metres amunt s’arriba en un collet, que hi travessa el camí ral de Porreres a Camprodon, estem a les Collades de Baix. Seguim serrat amunt fins a arribar en un collet amb un petit pla, són les Collades de Dalt. El camí s’enfila recte pel Serrat de la Barraca, fins a arribar a un marcat coll, amb el nom del Coll de la Barraca, El nom ve que per temps hi havia una cabana de carboners, on des d’allà controlaven les carboneres dels dos vessant de la muntanya. En el coll hi arribava un camí travesser que

utilitzava el bestiar, vaques i ovelles, per a pasturar. A llevant del coll hi surt un corriol que mena cap al Cingle Vermei i a la petita Bauma del Cingle Vermei, que anava bé als pastors per refugiar-se de les tempestes. Del coll el camí puja en forta pendent i arriba al Collet del Mangelis, així ho pronunciaven els antics habitants, és el Collet dels Evangelis. La vista comença a ser espectacular. Pel costat de ponent del coll hi arribava una camí de bast que venia del Coll d’Arrencafels, el Portell de l’Artiga i el Com de Dalt, un abeurador de pedra i ciment de més de sis metres, que encara té aigua. Del Coll del Mangelis, corriol amunt s’arriba al Coll del Pal, on per temps hi havia una grossa estaca clavada. Ja manca poc per assolir el cim. Camí amunt es passa pel Rossolador, un llistonar amb forta pendent que la mainada baixava rossolant. A llevant del Rossolador, per un camí planer, s’arribaria a dalt el Cingle Gros, amb vistes esplèndides i salvatges de Porreres i el Talló.

Joan Nogué


Del Rossolador en amunt hi ha un tros o boci de terra amorosa i amb poc pendent. En temps reculats s’havia conreat. Encara es poden observar migrades feixes de paret seca. Ara està menat i llaurat pels porcs senglars. Serrat amunt hi ha un clap amb algun arbre gran i una espesa boixeda. Allà hi anaven les vaques a buscar l’ombra al pic de la calor, és el Moscador. Va que ja hi som!. Corriol amunt arribem al Ras del Puig Ou. Abans hi havia només dos grossos roures al mig de les pastures ben arranades i a l’actualitat encara hi són acompanyats de molts arbres joves i ginebres. A la seva dreta hi ha les Esquerdes del Ras. Tres grans i llargues esquerdes al terra, en algun punt de més de dos metres de profunditat. En temps de molta fred, del fons de les crivelles, l’aire tebi que hi surt es condensa i s’observa com un fum de vapor d’aigua. La muntanya s’acaba i ja toquem el cel. Uf!!. Serrat amunt arribem a un greny de pedres amb una que sobresurt com un petit menhir, és el Coll Xiuleny. Amb vista d’ocell de Porreres i el Triadú. En temps passats els pastors sortien allà i amb crits i xiulets es comunicaven amb els de baix. A llevant del Xiuleny hi ha el Cingle de les Lleixes. Amunt s’arriba a l’últim tossalet de la muntanya, és la Trona. Un petit greny de pedres molt tocades i clivellades pels llamps. Superada la Trona, ja som a dalt, al Pla del Puig Ou. El més pla que hem trobat en el camí es troba a dalt. Quan el ramat de la Coma, ja no anava de transhumància al Pirineu, es quedava allà dalt tot l’estiu. Hi havia mig pam de fems, al mig de l’herba verda i arranada. En el pla hi ha un petit tossalot de pocs metres, és el Puig Ou. A l¡actualitat hi ha un index geodèsic, també tocat pels llamps. Quants topònims i quanta història en tan poc tros. Fruïm del paisatge. El pedró del Puig Ou Dalt del puig, on ara hi ha l’index geodèsic, hi havia el pedró. Era senzill de forma cilíndrica, coronat amb una creu de ferro. Per la diada de la Santa Creu, el 3 de maig, se hi celebrava un galdós aplec. El capellà de Porreres beneïa el terme, per protegir la terra i la gent de pestes i mal gams i hi resaven el rosari amb devoció. Tot seguit es donava una ofrena de pa blanc a tots els assistents. Un mal llamp el va esberlar cap a l’any 1929. Es va mig adobar fins a l’esclat de

la Guerra Civil, el juliol de 1936, que els homes el van destruir totalment. Les millors cases de la Vall del Bac donaven el gra per a moldre i fer els panets. En els últims anys, els 1930, les berenes eren elaborades a Camprodon. Cada any una casa o família era l’encarregada de pujar les saques d’ofrenes amb l’euga o matxo. Per la diada, primer es feia missa a Sant Andreu de Porreres i tot seguit s’enfilava el camí cap al Triadú, el Camp Dalt, Coll Salgà i Puig Ou. Pel camí s’ anava resant el rosari. Dalt el Puig la gentada era molt gran. Venien de tota la Vall. Molts de Bolòs, Salarsa i Freixenet, també de Camprodon i Sant Pau de Segúries. Un cop repartides les ofrenes, la gent dinava allà dalt. Algun any, de primavera freda es feien fogueres per escalfar les criatures i avis. El darrer capellà que va pujar-hi va ser Mn. Simó Grau, últim rector resident a la Rectoria de Porreres. Conten que un any per la diada, a missa hi havia molt poca gent, tothom era a dalt a esperar l’ofrena. Mossèn Simó es va enfadar i a inicis del camí, al Triadú, va beneir els panets i va girar cua i sotana. El nom de Coll dels Evangelis, sembla que ve que en temps reculats, quan a Porreres hi havia dos capellans, això va ser fins a inicis dels anys 1920, el vicari o segon mossèn feia el camí del serrat o de ponent, i recollia els devots que s’enfilaven per aquell costat. En el coll, d’excel·lent vistes, feien un bufet, i hi llegien passatges de l’evangeli. Això ha estat contat, per encara testimonis del pedró, la Teresa i en Joan Nogué i Surroca, nascuts a la Coma, els anys 1923 i 1925 respectivament. Moltes mercès.


Donem un cop d’ull a la vegetació Xavier Viñas Teixidor

L’aproximació fins a Sant Pau de Segúries des d’Olot transcorre, actualment, pel pla de Bianya i la vall de Sant Ponç d’Aulina. Aquesta és una vall boscosa, en la que la carretera s’enfila, serpentejant i travessant diversos túnels de poc recorregut, per boscos densos d’alzina que recobreixen el vessant sud de la vall. Però, en sortir del darrer túnel i entrar a la vall del Ter aigües avall de Sant Pau, sembla que s’entra en un altre món...no es tracta només d’arribar a un paisatge més obert, sinó de l’esclat d’un verd més tendre que es veu en tots els racons i que s’escampa pels cims arrodonits i les vores suaus de tots els turons. En travessar aquest darrer túnel, tot i no haver canviat gaire d’altitud, deixem enrere la sequedat i l’escalfor de la terra baixa mediterrània i ens endinsem en els paisatges humits i més frescos de la muntanya mitjana, que són comparables pel seu aspecte als paisatges de l’Europa Central. Aquest canvi sobtat d’ambient és una idea recurrent que a mi em ve sempre al cap quan passo per aquesta carretera, i és que el contrast de paisatge entre els dos costats de l’últim túnel és frapant, espectacular. Podríem afegir-hi el fet que la gent de Sant Pau (m’ho va explicar en Jordi Freixa) sap que, antigament, la verdura primerenca de temporada que arribava a Sant Pau procedia de la vall de Sant Ponç, i que no era fins més entrada la temporada que es començava a vendre la verdura criada a Sant Pau de Segúries mateix. En el repartiment dels estatges de vegetació, més que l’altitud, hi té a veure el repartiment geogràfic del clima, de manera que un determinat indret fa part de la terra baixa mediterrània seca o de la muntanya mitjana humida atenent a les condicions climàtiques -o microclimàtiques- que reuneix que, de fet, no estan lligades estrictament només a l’altitud sinó que hi intervenen d’altres factors, com ara l’orientació, el pendent o el tipus de roca i de sòl. Tots aquests factors determinen, conjuntament, el repartiment geogràfic dels tipus de veg-

etació i, en conseqüència, el paisatge dels diferents indrets. Això té importància si pensem que en anar pujant d’altitud en un massís muntanyós la temperatura i la humitat varien d’una manera gradual i que la vegetació reacciona a aquesta variació constituint una sèrie d’estatges distribuïts d’una manera aproximadament horitzontal entre dos nivells altitudinals. En aquest sentit, l’efecte insolació juga un paper determinant en la temperatura i la humitat del vessant d’una muntanya: a l’hemisferi N de la terra el vessant orientat al S (solell) rep un major escalf del sol i, per tant, serà sempre més càlid i sec que el vessant d’aquesta mateixa muntanya que mira al N (bac, obaga o bagueny) i, per tant, segons el que hem dit abans, això pot fer que, a una mateixa altitud, la vegetació d’un vessant orientat al N pertanyi, de fet, a un estatge diferent (més elevat) del de la d’un vessant orientat al S. Per això, el vessant de la vall de Sant Ponç d’Aulina per on passa la carretera pertany a la terra baixa mediterrània i la vall del Ter prop de Sant Pau pertany a la muntanya mitjana, tot i que les altituds siguin molt semblants. De tots aquests aspectes relacionats amb la distribució dels éssers vius se n’encarrega la ciència anomenada Biogeografia. En l’Embardissada d’enguany presentem el MAPA DE VEGETACIÓ de la zona per on passem (consulteu-lo aquí) si hi donem un cop d’ull general, veurem que les taques de colors (que representen els dominis climàcics dels diferents boscos de la zona) hi dibuixen unes formes capricioses, que, en definitiva, són la resposta per part de la vegetació a la suma de tots aquests factors biogeogràfics que acabem d’esmentar. A la part oriental de la serralada pirinenca s’hi han diferenciat de manera tradicional 3 nivells altitudinals: la part baixa de les muntanyes o TERRA BAIXA (que inclou també les planes sobre les que s’eleva el muntanyam), la part mitjana de les muntanyes o MUNTANYA MITJANA i la part culminal de les muntanyes més altes o ALTA MUNTANYA, tot i que a l’Alta Garrotxa, per la seva altitud modesta, hi trobem només representats la terra baixa i la muntanya mitjana. Aquí, la vegetació característica de la terra baixa és l’alzinar, bosc mediterrani per excel·lència que hem tingut ocasió d’observar a bastament en moltes embardissades anteriors i que enguany només trepitjarem de manera escadussera cap al pont dels Esquellerincs, el Pagès i la Coma. En aquesta XLI Embardissada, en canvi, tindrem ocasió de moure’ns per fagedes i rouredes, els principals representants al nostre territori de la vegetació de la muntanya mitjana.


Aspecte de la fageda i la roureda en la fondalada de l’obaga

Iniciem el recorregut als afores de Sant Pau de Segúries, entre mosaic de conreus i prats de dall en el domini de la roureda de roure pènol. De fet, els roures del càmping són roures pènols. Poc després arribem als plans del Mariner, on, en el mateix paisatge, canviem al domini de la roureda de roure martinenc. Tot seguit, agafem l’antiga carretera asfaltada de Maibosc, i, de seguida, la deixem per endinsar-nos, en suau baixada, cap a la Vall del Bac, tot seguint un antic camí ral. Entrem al bosc on, de primer antuvi, ens crida l’atenció

l’abundància del pi roig a l’estrat arbori. Es tracta, en realitat, de boscos de pi roig establerts, secundàriament i com a resultat de l’explotació dels boscos climàcics, en el domini de la fageda i de la roureda de roure martinenc. A l’obaga de la vall del Bac, la fageda, amb pi roig o sense, ocupa la major part del vessant de la muntanya, mentre que la roureda de roure martinenc queda limitada als esquenais i replecs més aviat orientats al sud. Aquesta situació es veu molt clara al punt on el camí ral passa per un pont, perquè la panoràmica és més àmplia. En aquest punt hi ha alguns roures molt grossos.


Fageda després del Diumal (Buxo-Fagetum i Helleboro-Fagetum)

Més avall, passat el Diumal, trobem retalls bellíssims i ben conservats de fageda amb boix (Buxo-Fagetum) amb estrat arbori molt alt i regular constituït únicament pel faig (Fagus sylvatica). Sigui com sigui, en la fageda hi ha, dessota de l’estrat arbori, un estrat arbustiu força dens en què hi té un paper destacat el boix (Buxus sempervirens), que va sempre acompanyat pel sanguinyol (Cornus sanguinea), el lloreret (Daphne laureola), el tortellatge (Viburnum lantana), l’arç blanc (Crataegus monogyna), el xuclamel (Lonicera xylosteum), l’avenaller (Corylus avellana), el grèvol (Ilex aquifolium) i d’altres. I, també, un estrat herbaci, en general poc desenvolupat, constituït, entre d’altres, per l’herba fetgera (Hepatica nobilis), la prímula (Primula veris), la viola de bosc (Viola sylvestris), la maduixera (Fragaria vesca), la falguera (Dryopteris filix-mas) i la lleteresa (Euphorbia amygdaloides). Aquesta és la fageda principal de l’obac pel que passem, però si ens fixem en l’estructura de la fageda en les raconades més

Fageda cap a Sant Feliu del Bac (Helleboro-Fagetum

humides (els fondals solcats per una torrentera, per exemple) veurem que és força diferent, ja que l’estrat arbustiu hi perd molta importància i, en canvi, hi pren protagonisme l’estrat herbaci, que es fa molt més ric i dens. Entre les herbes més importants que cal remarcar en aquesta altra mena de fageda que els botànics anomenen fageda amb buixol o Helleboro-Fagetum, hi ha, a més de les que hem esmentat abans, l’el·lèbor verd (Helleborus viridis), el botó d’or (Ranunculus nemorosus), el pa de cucut (Oxalis acetosella), el buixol (Anemone nemorosa), el corniol (Aquilegia vulgaris) i el malcoratge de bosc (Mercurialis perennis). Aquest tipus de fageda és el segon en importància de l’Alta Garrotxa i també de l’embardissada d’enguany. L’alternança amb retalls de pineda pi roig és constant, de manera que, al trencant de St. Feliu del Bac, hi trobem alguns exemplars de Pi Roig monumentals (Pinus sylvestris), així com, en avall de Sant Feliu, una pineda de pi roig en explotació.


En el domini de la fageda, els prats són densos i relativament baixos però atapeïts i esponerosos. I això és així perquè la humitat del sòl és alta, cosa que permet la vida d’espècies herbàcies que necessiten abundor d’aigua però que, a la vegada, són tendres i sucoses. Són prats que agraden molt al bestiar, de manera que poden alimentar un gran nombre de caps de bestiar vacum i, per tant solen ser molt productius. Presenten un aspecte verd i ufanós, cosa que veiem molt bé al Diumal, quan passem a tocar de la casa i dels prats, i també més avall, en arribar a la vora el riu, prop de la gorga d’en Pixona. Es tracta de prats mesòfils (que vol dir “aimants de la humitat mitjana”), i els botànics els donen el nom d’Euphrasio pectinatae-Plantaginetum mediae. En ells, s’hi fan el plantatge mitjà (Plantago media), la farigoleta (Thymus serpyllum susp. chamaedrys), l’eufràsia (Euphrasia stricta), la prunella grossa (Prunella grandiflora), l’espunyidella groga Galium verum, la Centaurea jacea, el Trifolium montanum, el Ranunculus bulbosus, el Leontodon hispidus, el panical ErynVerneda de la riera de la vall del Bac (Lamio-Alnetum glutinosae).

Vista dels prats mesòfils de prop de la gorga d’en Pixona (Euphrasio pectinatae-Plantaginetum mediae). Al fons, el Pagès, amb l’alzinar al darrere seu. Fins i tot, es veu la taca d’alzinar de sobre del Triadú.

gium campestre, l’heliantem Helianthemum nummularium subsp. tomentosum, la prunel·la blanca (Prunella laciniata), l’Odontites verna, el Bromus erectus i moltes altres. Als prats de la gorga d’en Pixona ens trobem en el punt més baix del recorregut d’enguany, i podem gaudir d’una àmplia vista sobre el solell de la vall, on ens dirigirem tot seguit. És per això que podem veure els prats i els camps de l’altre costat del riu, al davant del Pagès, i, també, l’alzinar del darrere d’aquesta esplèndida masia. Així mateix, hi podem distingir perfectament l’altitud a la qual hi ha el contacte entre l’alzinar i la roureda de roure martinenc que el substitueix muntanya amunt. Baixem fins a travessar la riera de la vall del Bac, que és el domini de la verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae), una comunitat permanent lligada a la presència continuada de l’aigua del riu al llarg de tot l’any i que fa un bosc en galeria que ressegueix el curs del riu. Aquí el riu és molt estret i el travessem fàcilment, i continuem el camí passant entre la verneda i els camp de la part de baix de tot del Pagès.


Després de travessar el pont dels Esquellerincs, ens enfilem pel solell de la vall del Bac i, ja abans d’arribar al camí asfaltat que la travessa de dalt a baix, trobem un petit retall d’alzinar que, a aquesta altitud, constitueix el bosc climàcic de l’indret. Es tracta d’un alzinar muntanyenc calcícola (Asplenio adiantinigri-Quercetum ilicis ligustretosum vulgaris), que serà gairebé l’única representació de les comunitats mediterrànies que travessarem en aquesta edició de l’Embardissada. I, a més, durarà poc, perquè un xic en amunt de la Coma, aquí al davant mateix, ja el deixarem definitivament enrere.

Els estrats de margues verticalitzats d’abans d’arribar a la Coma.

Retall d’Alzinar entre el pont dels Esquellerincs i el camí asfaltat de la vall del Bac.

Seguim el camí asfaltat, però de seguida el deixem per enfilar cap a la Coma, passant entre prats. Des d’aquí gaudirem d’una esplèndida vista del Puig Ou, on ens encaminarem tot seguit pujant ben bé pel caire més dret i esmolat que s’hi veu. Abans, però, deixarem a la nostra dreta la verneda del torrent de Porreres, al bell mig de la qual podrem veure les restes de l’antic Molí de la Coma.

Just en deixar els prats després del Molí i començar a enfilar-nos cap a la Coma, de ben segur que ens cridarà l’atenció el roquissar que trepitgem: el camí passa just per unes línies de roca que no són res més que estrats de MARGUES, unes roques carbonàtiques d’un color grisenc clar, no massa dures i que es trossegen força fàcilment. No ens costarà gaire d’adonar-nos que aquestes roques formen unes capes primetes i força juntes que estan disposades quasi verticalment, formant les línies que ens han cridat l’atenció... doncs bé, l’extraordinari del cas és que aquestes capes de roques estaven dipositades, en l’època en què es van formar, horitzontalment i al fons d’un mar existent en aquells temps, i que van ser les enormes forces que van aixecar els Pirineus les que van arribar a posar-les quasi verticals. Això ho explica molt bé l’Albert Martínez en diversos Butlletins de l’Embardissada, però si hi esteu interessats, on line en podeu obtenir molt bons gràfics i explicacions al llibret de l’Embardissada del 2016.


I, encara no s’ha acabat tot, perquè, si us hi fixeu bé, veureu que les línies rectes dels estrats estan “trencades” cada pocs metres i són discontínues, perquè les forces enormes, a més d’aixecar-los, van trencar aquests estrats originant-hi petites falles. Pràcticament en tota la pujada fins el cim, els prats secs de jonça (Plantagini mediae-Aphyllanthetum), i els prats de lluqueta (Thymo vulgaris-Globularietum cordifoliae) seran els protagonistes. Tots dos s’estableixen en els llocs on la vegetació potencial no s’hi pot establir, sigui perquè tot just s’hi està refent de l’impacte transformador de l’home o bé perquè hi troba un substrat rocós i massa poc sòl.

rga i dreta. És per això que haurem d’aturar-nos sovint per agafar alè, i aquest serà el moment en què podrem fixar-nos en la composició d’aquesta mena de prats secs.

Detall de la foto anterior, on es veuen les microfalles que trenquen la continuïtat del estrats en diversos punts.

Els prats de jonça (Plantagini mediae-Aphyllanthetum), són prats secs i arranats que fan de bon pasturar per al bestiar oví. Hi dominen herbes i petites mates mediterrànies, com la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), la Coronilla minima, el Teucrium polium, l’Argyrolobium zannonii, l’espígol (Lavandula latifolia), algunes gramínies, com Bromus erectus i Avenula pratensis, i moltes altres espècies que fan una pastura densa però força rasa. I a principis de primavera, quan encara el conjunt té un color brunenc, hi sol fer acte de presència el narcís (Narcissus assoanus), que escampa arreu les seves petites i particulars flors grogues. Aquest prat és extraordinàriament estès a tota l’Alta Garrotxa, des dels 150 als 1400 o 1500 m d’altitud i es fa, sobretot, als dominis de l’alzinar muntanyenc i la roureda de roure martinenc. Podríem dir que, fora dels indrets més humits o més elevats i freds, és “el prat” per excel·lència a l’Alta Garrotxa; el trobem arreu, i algunes vegades fent conjunts d’una bellesa i una sobrietat extraordinàries. Com aquí, en la pujada al Puig Ou, que és molt lla-

Prats de jonça de la pujada al Puig Ou (Plantagini mediae-Aphyllanthetum)

Ara bé, amb el mateix aturar-nos, alguna vegada podem fer-ho en indrets relativament més rocallosos, on la roca aflora més a l’exterior. Així, a més, ens podrem fixar en els prats de lluqueta (Thymo vulgaris-Globularietum cordifoliae), força semblants als anteriors però que prefereixen els indrets més durs, on alternen amb la roca i, per tant, hi fan una catifa menys contínua. Aquests prats es caracteritzen per la importància que hi atenyen les petites mates llenyoses com la farigola (Thymus vulgaris), la lluqueta (Globularia cordifolia) i la Fumana ericoides. De totes maneres, també hi fan acte de presència la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), la Cervellina (Catananche caerulea), l’ Avenula pratensis i d’altres plantes dels prats de jonça veïns. Però, a més, als indrets més ventats de les parts més enlairades hi entren també algunes plantes dels roquissers de les muntanyes, com ara l’all colombí (Allium senescens subsp. montanum) i l’Anthyllis montana.


d’est a oest, el domini de l’alzinar va perdent altitud progressivament enfront del domini de la roureda de roure martinenc. I la causa està, com dèiem al principi, en el canvi gradual de les condicions bioclimàtiques. Les espècies típiques de la roureda de roure martinenc amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis) són, en el fons, quasi les mateixes que a la fageda amb boix, però aquí hi prenen més importància les espècies menys exigents d’humitat que eren rares o quasi inexistents en la fageda. D’aquesta manera, la roureda de roure martinenc se’ns presenta com un bosc en el que, a l’estrat arbori s’hi fan, a més del roure, d’altres arbres com la blada (Acer opalus), l’auró (Acer campestris) i la moixera (Sorbus torminalis), mentre que el boix, el lloreret, el tortellatge, l’arç blanc i el xuclamel comparteixen l’espai amb la coronil·la boscana (Coronilla emerus), el ginebró (Juniperus communis), l’olivereta (Li-

Prats de lluqueta (Thymo vulgaris-Globularietum cordifoliae), que s’estableixen el els indrets més rocosos.

Tot trepitjant els prats, ens adonarem que a sobre la Coma, a uns 800 m d’altitud, hi ha el canvi d’estatge altitudinal: l’alzinar mediterrani queda a baix, mentre que en amunt entrem al domini de la Roureda de Roure Martinenc. Tot i això, ens serà molt fàcil, per poc que ens hi fixem, d’adonar-nos que, en els grenys rocosos dels caires, encara hi queden grups més o menys grans d’alzines, perquè en aquests indrets la sequedat i l’escalfor hi són una mica més acusades i aquestes condicions en aquesta altitud afavoreixen encara l’alzina enfront del roure. Quan arribem més amunt, cap els 1100 m d’altitud i la vista s’eixampli, podrem observar les peculiaritats de la Biogeografia que explicàvem al començament. I és que, si mirem cap al Talló, veurem que l’alzinar arriba ben bé fins a sobre del Triadú, a uns 900-950 m d’altitud i que, més a l’est, cap a Llonganya, encara arriba més amunt, fins, aproximadament, els 1000 m...cosa que vol dir que,

Una altra imatge dels prats de lluqueta, just al caire de la muntanya. L’alzinar o la roureda l’envolten ocupant els llocs amb més sòl.


gustrum vulgare) i d’altres arbusts per formar un estrat arbustiu dens. A l’estrat herbaci és on hi ha més canvis, perquè aquí hi prenen importància el marxívol (Helleborus foetidus), el melissot (Melittis melyssophyllum), la pulmonària (Pulmonaria longifolia) i algunes plantes provinents dels alzinars.

Aspecte de la roureda de la falda del Puig Ou, a uns 1050 m d’altitud. Avellaners fent l’estrat arbori de la roureda al Puig Ou, a uns 1200 m d’altitud

Grenys de roca amb alzines enmig de la roureda.

La roureda recobreix extensament el solell de la vall del Bac, des dels 750 als 1200 m, tal com podem veure mirant des del puig Ou cap a la capçalera de la vall, i la trobarem tant en el tram de pujada cap al cim del Puig Ou com en la baixada des d’un xic en avall del Sitjar fins al Mariner. En algun punt, just a sota el cim del puig Ou, la roureda presenta un estrat arbori baix i dens en què predominen els avellaners. I, al cim, els prats culminals tornen a ser pastures mesòfiles atapeïdes i riques, de l’Euphrasio-Plantaginetum mediae”, perquè aquí tampoc no els manca l’aigua ni a l’estiu.


El mapa de vegetació i

el mapa de cobertes del sòl Xavier Viñas i Teixidor

Els prats mesòfils del cim del Puig Ou (Euphrasio-Plantaginetum mediae)

Baixarem del Puig Ou pel vessant obac de la serra, però passant molt a prop del caire. D’aquesta manera podrem copsar, tot i que fugaçment, l’esplendor i la grandiositat de les fagedes de la part alta de la vall de Bolòs. Els pendents hi són molt forts, i la humitat hi fa possible l’establiment d’extenses fagedes amb buixol (Helleboro-Fagetum) i, en les fondalades més humides, fins i tot, de fagedes amb joliu (Scillo-Fagetum), que són especialment humides.

Tal i com ja hem fet en alguna altra edició de l’Embardissada, enguany presentem el mapa de vegetació i de cobertes del sòl amb la ruta marcada amb puntets negres. Es tracta d’un fragment del Mapa de Vegetació de Catalunya a Escala 1:50.000, full 218-256 (Molló i Ripoll), editat l’any 2005 per l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de Barcelona. Tot i això, la versió que presentem en el Butlletí de la XLI Embardissada és una versió una mica actualitzada, en la que la informació sobre la vegetació està col·locada sobre un fons topogràfic una mica més detallat i que ens permetrà de conèixer amb més claredat en quin lloc del recorregut ens trobem. Però...com es fa un mapa de vegetació i què representa? Clàssicament, l’estudi de les plantes d’una contrada pot ser abordat des de 2 punts de vista diferents i, en molts aspectes, complementaris: les plantes “per se”, és a dir, de manera individual o les plantes com a “conjunt”, és a dir, com a grup que respon a unes determinades condicions de vida. En el primer cas, els estudis s’anomenen estudis florístics, i tenen la importància -a part del coneixement profund de la contrada que representen- d’ajudar a conèixer l’àrea de repartiment d’una determinada planta en la superfície de la terra i, com a conseqüència, les característiques ecològiques que li són favorables.


En el segon cas, els estudis de vegetació o fitosociològics tenen per missió la de determinar la composició dels principals “grups de plantes” del territori i establir-ne llur repartiment i llur dinàmica, ja que, de fet, els grups de plantes d’un territori no estan constituïts per una mescla qualsevulla d’espècies sinó que cada grup conté un fons bàsic més o menys constant i constituït per espècies que tenen uns requeriments ecològics a la vegada semblants i més o menys complementaris. Aquests grups de plantes s’anomenen comunitats o associacions vegetals i tenen un nom científic expressat en llengua llatina. (A la vegada, les comunitats afins s’ajunten en grups més grans anomenats Aliances i aquestes en d’altres anomenats Ordres, els quals s’agrupen encara en Classes, etc., seguint una jerarquia establerta. Cada un d’aquests grups rep també un nom científic en llengua llatina). A més, és interessant de remarcar que les diverses comunitats vegetals d’un territori no són independents, sinó que estan lligades unes a les altres per un procés dinàmic: al llarg del temps, unes tendeixen a substituir les altres, de manera que les comunitats més evolucionades són progressivament més complexes i més ben adaptades a les condicions ecològiques en què han de viure; i això perquè, com a conjunt, exploten amb més eficàcia les possibilitats que el medi posa al seu abast. D’aquesta manera, la comunitat més evolucionada dintre d’una sèrie -sèrie que hom pot comparar a una cadena les anelles de la qual serien les diverses comunitats que es van succeint en el temps- s’anomena comunitat clímax o primitiva i en un territori determinat hi hauran diferents comunitats clímax adaptades a les diverses condicions de vida d’aquell territori (ambients biogeogràfics de Terra Baixa, de Muntanya Mitjana o d’Alta Muntanya, com s’explica en el comentari de la vegetació del recorregut [aquí, enllaçar amb el títol de l’article sobre la vegetació del recorregut-marcador 1]. El cas de comunitats lligades a la presència d’un element determinat (cingleres i tarteres, fons de valls per on circula aigua d’una manera permanent, etc.) és especial, i la comunitat més evolucionada i adaptada a l’ambient marcat per la presència d’aquest element rep el nom de comunitat permanent, concepte que és, de fet, molt proper al de comunitat clímax.

La feina del botànic consisteix, per tant, a determinar quines són les comunitats climàciques i permanents d’un territori i quines són les comunitats que, com els elements d’una cadena, hi estan relacionades. El resultat, diferenciant les diverses cadenes -és a dir, els diversos dominis potencials- pot ser col·locat en un mapa, que representarà així la potencialitat del territori: informarà sobre la superfície que tendeix a ser ocupada per una comunitat climàcica (o permanent), encara que actualment estigui ocupada per alguna comunitat més simple -comunitat de degradació o regressiva- sorgida per alteració de la comunitat clímax. Cada domini potencial és indicat al mapa per un color de fons diferent. Aquest mapa, anomenat mapa de vegetació, ens dóna una idea precisa de l’evolució natural de la vegetació i, per tant, de com reaccionarà a determinades actuacions (explotacions forestals, foc, repoblacions, pastura, etc.). Això serà útil per a la gestió del territori. En la definició dels grups fitosociològics o comunitats vegetals, però, hom no dóna pas més importància a l’element dominant de la comunitat que a

A primer terme, el mosaic de prats secs de la Coma (joncedes i prats de lluqueta: Plantagini mediae-Aphyllanthetum + Thymo vulgaris-Globularietum cordifoliae). Al darrere, el vessant Sud del Puig Ou, on destaquen els alzinars a la part baixa i, a mig vessant, la roureda i els grenys rocosos amb alzines...tot això s’ha de veure reflectit en el mapa de vegetació.


Panoràmica des del Puig Ou cap el Talló: prats mesòfils a les carenes (Euphrasio pectinatae-Plantaginetum mediae); rouredes de roure martinenc a les parts altes (Buxo-Quercetum pubescentis) i alzinars fent una taca a sobre del Triadú i, més avall, establint-se a la part baixa de la vall del Bac (Asplenio adiantinigri-Quercetum ilicis ligustretosum vulgaris).

la resta, i hom procedeix a definir una comunitat pel conjunt d’espècies que la formen, i no pas per l’espècie que la domina. Això fa que en un mapa de vegetació un bosc no interessi tant per l’espècie que domina l’estrat arbori com per la resta d’espècies que acompanyen els arbres i fan que el conjunt pugui ser considerat plenament com un bosc. D’aquesta manera, no ens costarà gens d’entendre que pot ser que en un alzinar amb prou feines hi hagi alzines grosses i, de fora estant, el conjunt se’ns presenti com una immensa pineda de pi roig o d’alguna altra mena de pi. Aquesta situació, de fet, és molt freqüent a l’Alta Garrotxa. Per això, i de cares a dur a terme una explotació del bosc, aquest fet té un inconvenient immediat, i és que un mapa de vegetació no permet sinó amb dificultats -que poden ser mínimes si hom està avesat a aquesta mena de mapes i coneix el territori- de conèixer quins arbres dominen en una determinada zona i, en tot cas, conèixer d’una manera exacta i amb límits molt concrets la superfície dominada per aquests arbres. I, així mateix, per conèixer quins són realment els arbres que dominen un territori, no cal saber quines són les comunitats vegetals que s’hi troben, ja que la coberta arbòria respon, mantes vegades, a una raó estretament relacionada amb l’activitat humana. Hom pot

elaborar, doncs, un mapa on hi constin les superfícies ocupades pel bosc -entenent ara aquesta paraula com a “poblament d’arbres” totalment independent de la resta d’espècies que l’acompanyen i no com a concepte fitosociològic “conjunt determinat d’espècies”- i delimitar en aquest mapa superfícies dominades per les diverses espècies arbòries. A més, hom pot indicar en el mapa superfícies ocupades per altres formacions, com prats, tarteres, conreus, etc... Un mapa d’aquest estil serà un mapa que reflectirà els usos del sòl del territori en qüestió, un mapa que també podem anomenar mapa fisiognòmic o mapa de cobertes. Generalment hom acostuma a estudiar un territori des d’un sol punt de vista i, per tant, hom n’obté una sola cartografia referida als aspectes vegetals: o bé la cartografia de les comunitats vegetals des del punt de vista més teòric o potencial o bé la cartografia dels usos del sòl des d’un punt de vista més pràctic o descriptiu. El mapa que presentem aquí, però, té característiques de l’un i de l’altre tipus de mapa, ja que posa junta informació referent tant a les comunitats climàciques com a la coberta arbòria i l’ocupació actual del territori: En el nostre mapa d’avui, les unitats de vegetació (comunitats vegetals) les indiquem amb números negres, i les cobertes vegetals en números vermells [en canvi, en el mapa publicat que hem esmentat al començament, les cobertes s’hi indiquen amb uns símbols gràfics].


Anem a veure la LLEGENDA d’aquest mapa :


LLEGENDA : A – ELS COLORS DE FONS (que indiquen quina és la vegetació potencial que ocupa aquella àrea) MARRÓ FOSC – associat al núm. negre 2, que correspon al Domini de l’Alzinar muntanyenc calcícola. [Asplenio adiantinigri-Quercetum ilicis ligustretosum vulgaris]. MARRÓ CLAR – associat al núm. negre 4, que correspon al Domini del bosc de roure martinenc (que, en determinats llocs pot presentar-se sota la forma d’una pineda de pi roig o d’una avellaneda). En tots dos casos, són boscos calcícoles i xeròfils. [Buxo-Quercetum pubescentis]. BLAU FORT – associat al núm. negre 11, que correspon al Domini d’un Bosc mixt humit d’arbres caducifolis o d’una Roureda de Roure Pènol [IsopyroQuercetum roboris] [atenció: al mapa, apareix només als obacs de La Ral fins al coll de Sant Pau, la font del Tell i can Genic]. BLAU-CEL – associat al núm. negre 12, que correspon al Domini de les Fagedes Calcícoles: Buxo-Fagetum sylvaticae + Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum. VERD – associat al núm. negre 21, que correspon al Domini de la Verneda amb ortiga morta: Lamio flexuosi-Alnetum glutinosae. BLAU FOSC – associat al núm. negre 22, que correspon al Domini de la Verneda muntanyenca: Equiseto hyemalis-Alnetum glutinosae. [atenció: només es troba a les vores del Ter].

B – ELS NÚMEROS NEGRES DE LES ÀREES (que indiquen la comunitat vegetal que ocupa aquella àrea). 2- Alzinar muntanyenc calcícola. En les clarianes, s’hi estableixen joncedes (prats secs de jonça). [Asplenio adiantinigri-Quercetum ilicis ligustretosum vulgaris (alzinar muntanyenc) + Plantagini mediae-Aphyllanthetum (jonceda)]. 4- Roureda de roure martinenc (que, en determinats llocs pot presentarse sota la forma d’una pineda de pi roig o d’una avellaneda). En tots els casos, són boscos calcícoles i xeròfils. En les clarianes, s’hi estableixen joncedes (prats de jonça). [Buxo-Quercetum pubescentis + Plantagini mediae-Aphyllanthetum]. 11- Boc mixt humit d’arbres caducifolis en els que domina el Roure Pènol [Isopyro-Quercetum roboris] [atenció: al mapa, apareix només als obacs de La Ral fins al coll de Sant Pau, la font del Tell i can Genic]. 12- Mosaic de Fagedes Calcícoles: Buxo-Fagetum sylvaticae. A l’obac de la Vall del Bac, alternen amb Rouredes de Roure Martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), que ocupen els lloms relativament més secs perquè s’orienten més aviat al sud. 21- Verneda amb ortiga morta: Lamio flexuosi-Alnetum glutinosae. 22- Verneda muntanyenca: Equiseto hyemalis-Alnetum glutinosae. [Només es troba a les vores del Ter]. 24- Mosaic de boscos mixtos de faig i pinedes de pi roig dels vessants obacs calcaris: Buxo-Fagetum sylvaticae. A l’obac de la Vall del Bac, alternen amb Rouredes de Roure Martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), que ocupen els lloms relativament més secs perquè s’orienten més aviat al sud 35- Repoblacions o pinedes de pi roig (Pinus sylvestris) amb sotabosc herbaci 50- Mosaic de prats secs de jonça (joncedes): Plantagini mediae-Aphyllanthetum (jonceda ) + Thymo vulgaris-Globularietum cordifoliae (comunitat de lluqueta) 51- Pastura calcícola i mesòfila: Euphrasio pectinatae-Plantaginetum mediae 52- Mosaic de prats secs de jonça (joncedes) i pastures mesòfiles (Plantagini mediae-Aphyllanthetum + Euphrasio pectinatae-Plantaginetum mediae) 80. Camps de cereals i de blat de moro (Panico-Setarion) 82. Mosaic de prats de dall dominats pel Fromental (Arrhenatherion)


83- Mosaic de prats de dall (Arrhenatherion) i cultius (Secalietea, Chenopodietea) C- ELS NÚMEROS VERMELLS DE LES ÀREES (que indiquen quina és la fisiognomia de la vegetació que ocupa aquella àrea). 10- Repoblacions de Pi roig (Pinus sylvestris) 11- Boscos amb estrat arbori dominat pel Roure martinenc (Quercus humilis) 15 - Vern (Alnus glutinosa) 20- Pastures 30 - Conreus i prats de dall 52- Boscos amb estrat arbori dominat pel Faig (Fagus sylvatica) 55- Boscos amb estrat arbori dominat pel Roure Martinenc i el Pi roig (Quercus humilis + Pinus sylvestris) 57- Boscos amb estrat arbori dominat pel Faig i el Pi roig (Fagus sylvatica + Pinus sylvestris) 73- Boscos amb estrat arbori d’Alzina (Quercus ilex subsp. ilex) 86- Bosc mixt i molt humit d’arbres caducifolis, entre els que domina el Roure Pènol (Quercus robur) [atenció: al mapa, apareix només als obacs de La Ral fins al coll de Sant Pau, la font del Tell i can Genic] 94 – Boscos amb estrat arbori dominat per l’Alzina i el Pi roig (Quercus ilex subsp. Ilex + Pinus sylvestris)


Els ocells de

BOSC

Són dels més difícils de veure bé perquè passen la gran part del temps entre els fullam de les capçaleres dels arbres. Són més fàcils de veure a les pinedes que als alzinars, que són molt més atapeïts.

Escolta la Mallerenga Blava

Escolta la Mallerenga Carbonera Escolta la Mallerenga Emplomallada

Mallerengues

podem trobar-ne fins a cinc espècies (emplomallada, petita, blava, carbonera i cuallarga) durant el recorregut. Són petits, es desplacen per les branques altes i cal conèixer els seus cants per assegurar-ne la identificació. L’emplomallada és de les més maques, amb la seva cresta característica. El seu cant és senzill, sovint amb petits ‘prrrs prrs, prrs’, gairebé com un gat que ronca. La petita està molt lligada a les pinedes i té un reclam característic: ‘fúnzig, fúnzig, fúnzig’, repetit moltes vegades.

Escolta la Mallerenga Cuallarga

Mallerenga Petita


Bruel Un dels nostres ocells més dels més petits, difícilment el veurem fora de les capçaleres dels arbres. Té un cant i reclam molt agut que només se sent des de prop. Ja que és petit, costa de localitzar-lo.

Picot garser gros un ocell blanc-i-negre que, a banda del seu tamborineig conegut, emet una seguit de crits inconfusible, incloent-hi un ‘cluck’ fort com el d’una gallina. Al bac de la Mare de Deu també cria el picot negre, molt més gran que els picots garsers i inconfusible amb el seu plomatge tot negre amb la corona del cap un vermell lluent. Probablement, més que veure’l, el sentirem: emet un seguit de crits potents intercalats amb gemecs llargs i tristos. Escolta el Picot garser gros

Mosquiter pàl·lid

Escolta el Bruel

Raspinell Un ocell clàssic dels bosques de qualsevol tipus, que cerca aliment als troncs dels arbres. Puja des de baix cap amunt i després passa al següent arbre, sempre començant des d’a baix. El cant és un breu però clar successió de notes que ascendeix i accelera cap al final de la seqüència. Escolta el Raspinell comú

Dels menys coneguts dels nostres ocells de bosc. Aquesta espècie arriba des de l’Àfrica a mitjan abril i s’instal·la als boscos per criar durant uns breus mesos, abans de migrar cap al sud un altre cop cap a finals de l’estiu. Gorguenc-verdos, la millor manera de detectar-lo és pel seu cant, una curt successió de notes que sona com a una sonalla a les capçaleres dels arbres.

Escolta el Mosquiter pàl·lid


Els ocells de les

BARDISSES

Als marges dels camps i els boscos creixen grans bancs de vegetació – p. ex. els esbarzers – que són refugis bons per a molts ocells. Alguns dels típics ocells que podríem trobar aquí són:

Pit-roig Un dels més familiars dels nostres ocells i a l’hivern el podem trobar a gairebé qualsevol lloc. Però, quan comença a criar freqüenta bardisses humides i marges de camps. El seu cant és característic: una successió de notes melòdiques, cantades de forma quelcom mandrosa. Escolta el Pit-roig

Cargolet El més petits dels nostres ocells, però un ocell amb un cant estrident que ens sorprendrà per la seva potència.

Escolta el Cargolet

Mascle de Tallarol Capnegre

Tallarol capnegre i de casquet Dues espècies de la mateix família que trobem en hàbitats subtilment diferents però als mateixos indrets. El primer és amant de les bardisses i arbustos a les zones més humides. El mascle té un ‘casquet’ negre, i la femella un de marró. El cant del mascle es tracta d’una varietat melòdica de diferents notes. El segon és de bardisses i matollars baixos i més secs, i es delata amb el seu cant d’alarma: un aspre seguit de notes ‘tra-tra-tra-tra-tra’ que emet des de dins una mata ple de punxes.


Gratapalles

Els ocells dels ESPAIS OBERTS Al recorregut aquests ocells seran més presents allà on hi ha camps, pastures i d’altres zones obertes que aquest tipus d’ocell freqüenta.

un dels més atractius dels nostres ocells, el mascle té el cap marcat per ratlles horitzontals de color groc i verd. Ell emet el seu cant, que consisteix en successió de notes com una sonalla des de dalt d’un arbre o d’un arbust (o, de tant en tant, d’un paller!). El cant recorda el del mosquiter pàl·lid, però molt rarament les dues espècies coincideixen al mateix hàbitat.

Picot verd a diferència del picot garser gros, aquest picot és dels camps oberts on s’alimenta de les formigues que extreu amb les seva llengua llarga dels formiguers i fusta morta. El seu crit és inconfusible: una llarga i forta rialla.

Cogullada comuna aquest ocell és sobretot molt terrestre, i corre pel camps secs i pels camins i carreteres, i quan s’espanta, sol fugir corrents per terra o enlairant-se i fent un vol curt i ras de poca durada.

Escolta el Picot verd

Àguila marcenca Una de les grans rapinyaires més comunes de la comarca, aquesta àguila caça molt per les penyes del Castellot que s’enlairen al nord de Beuda. Les seves preses són rèptils, des de les serps més llargues fins a les petites sargantanes, i habitualment caça fent l’aleta; és a dir, resta immòbil a l’aire tot fent uns batecs d’ales forts i profundes.

Milà negre D’ençà d’uns 10 anys ja crien a la vall del Fluvià entre la Garrotxa i el Pla de l’Estany unes quantes parelles de milà negre, una rapinyaires carronyera que s’observa sobretot a prop dels abocadors i zones de cultius, granges i fins i tot els voltants dels pobles. La proximitat de l’abocador de Beuda al clot de les Mulles fa que aquesta rapinyaire es vegi força freqüentment en aquest sector de l’Alta Garrotxa.


Els ocells de les

CINGLERES

A l’Alta Garrotxa no hi falten les grans cingleres que aprofiten certes aus per fer-hi el niu.

Ballester aquest falciot gran, amb la panxa blanca, cria a les penyes de Rocapastora i es deixa veure per tota la massís de la Mare de Deu. Se’n formen petits grups que fan vols ràpids pel cim de la muntanya, i que es detecten fàcilment en sentir els seus xiscles aguts i penetrants.

Corb un dels més grans i evidents ocells a la zona és el corb, dels quals unes quantes parelles nidifiquen a la zona. Sovint se’l sent abans de veure’l ja que el seu ‘croac, croac’ és molt característic.

Falcó pelegrí

Escolta el Corb

Roquerol Aquesta ‘oreneta’ difereix de les orenetes comunes i cuablanques en ser una espècie resident que no marxa pas a l’Àfrica un cop passat l’estiu. A l’hivern se’n veuen grans grups a alguns dels pobles de la comarca (Olot, Besalú), però a l‘estiu el trobem prop de les cingleres on fa el seu niu.

Aquesta rapinyaire és present a les penya-segats a la zona de la Rocapastora i és un depredador potent d’altres ocells més petits – i no tant petits, ja que els corbs i cornelles també entren a la seva dieta. Caça al vol; remunta alt, i en veure una possible presa, es deixa caire per l’aire a una velocitat molt alta i topa amb la seva presa, tot deixant-la estabornida

Mike Lockwood Totes les fotografies dels ocells s’han extret de la Wikipèdia i es troben sota llicència CreativeCommons


REGLAMENT DE LA XLI EMBARDISSADA Des del CEO desitgem una Embardissada segura i és per això que us demanem caminar dins l’horari que us presentem i lliurar el tiquet a cada control de pas al llarg dels 20km que recorre la ruta. Sortida : Serà donada a Sant Pau de Segúries a partir de les 7 el matí i fins les 8 del matí. Arribada : Abans de les 5 de la tarda a Sadernes. Controls : A més del de sortida i d’arribada, hi haurà controls de pas al llarg de la ruta que anotaran el pas dels participants. Aquests controls tenen una hora de tancament, no passar per aquests controls o passar-hi un cop ja estigui tancat és motiu de desqualificació. Es permet portar gos si el propietari/a se’n fa responsable i si aquest no interromp la marxa dels caminaires, és però obligatori portar-lo lligat al pas per les zones de pastura de ca n’ Agustí de Riu i la Plana. Desqualificacions : 1- No lliurar el tiquet als controls. 2- Efectuar anotacions o esmenes al tiquet que desvirtuïn la seva finalitat. 3- No passar per tots els controls i segons l’ordre establert per l’organització o arribar-hi quan aquest ja estigui tancat. 4- Canviar de lloc o amagar les marques existents en el recorregut. Abandonament : En cas d’abandonament s’ha de notificar al control més proper o a un altre participant perquè aquest avisi a la organització. En els llocs adients hi haurà vehicles de l’organització a fi de recollir els qui no puguin continuar amb la marxa. Altres disposicions : 1 – El mal temps no serà obstacle per la celebració de l’Embardissada, la qual, no obsant, podrà ser alterada per l’entitat organitzadora si alguna circumstància ho aconsella. 2- El CEO no es fa responsable dels accidents que puguin esdevenir en el transcurs de l’Embardissada. Caldrà disposar d’una assegurança que cobreixi les activitats pròpies de l’excursionisme. Recomanacions : – Portar aigua i menjar per tot el recorregut segons les necessitats de cadascú. – Anar amb calçat i roba adient per l’esport i les temperatures previstes pel dia 22 d’abril de 2018. – La organització de l’Embardissada permet que el recorregut es pugui fer corrents. Recomanem però que els corredors surtin a primera hora, a les 7 del matí, per evitar molèsties als caminaires. – L’esmorzar serà a base de pa amb tomata i embotits, la resta d’avituallaments són amb aliments variats.


{

}

RECORDA AQUESTA DATA

28 D’ABRIL DE 2019 XLII EMBARDISSADA

Profile for Centre Excursionista d'Olot

41a Embardissada 2018  

41a Embardissada. Marxa popular per camins històrics de La Garrotxa, organitzada pel Centre Excursionista d'Olot. Llibret descriptiu de l'it...

41a Embardissada 2018  

41a Embardissada. Marxa popular per camins històrics de La Garrotxa, organitzada pel Centre Excursionista d'Olot. Llibret descriptiu de l'it...

Advertisement